Totxanes, totxos i maons

Va ser durant la Fira de Frankfurt de l’any passat que vaig tenir per primera vegada a les mans la revista “Sons”, la que substituïa la veterana “Folc”.

Jo estava tafanejant en l’estand institucional, més concretament per la zona dedicada a les publicacions de l’APPEC quan el bon amic Lluís Gendrau, l’ànima del grup Enderrock, em va cridar. “Tinc una cosa que t’agradarà”, em va dir. I amb gest solemne va obrir davant meu un paquet precintat i en va treure un exemplar del primer número de “Sons” alhora que em deia que era la primera persona externa a l’equip que tenia accés a la revista. Una deferència que li vaig agrair i un  honor que em va deixar aclaparat.  (n’hi ha més)

Reconec que la meva primera impressió va ser de sorpresa per les mides del nadó. Acostumat al format tabloide de la majoria de les revistes aquell format compacte, quasi de butxaca, era un canvi que sobtava. Una novetat, però, que no em desagradava gens. Ben al contrari.

En Lluís, que estava molt atent a la meva reacció, em va dir que eren conscients que el nou format era un repte addicional però que s’ho havien rumiat molt i estaven convençuts que havien triat l’opció correcta.

Aquella mateixa nit, a l’hotel, vaig examinar amb més calma el contingut d’aquell número 1 (vegeu-lo aquí) i vaig donar-li la raó: “Sons de la Mediterrània” (aquest és el nom complet de la criatura) és una revista potent, amena i competent que, per poc normal que sigui el nostre país per a aquestes coses, ha de funcionar.

Desconec els resultats comercials de l’aventura i, per tant, no puc dir res sobre el funcionament de “Sons” per aquesta banda. Com a lector, però, puc dir amb goig que la revista es va superant a cada nou lliurament.

Ara m’acaba d’arribar el número 4, corresponent al bimestre maig/juny. Hi destaca per damunt de tot la dotzena de pàgines que dedica a la influència del tango a la ciutat de Barcelona durant els anys anteriors a la guerra civil. Una influència que va portar a definir la ciutat comtal com la tercera pàtria del tango al costat de Buenos Aires i París.

Però no es queda aquí el treball monogràfic d’aquest número de “Sons” ja que també aprofundeix en la relació entre el tango i el Barça. Des de la fotografia de la portada, amb Samitier retratat al costat del gran Gardel, fins al tango dedicat a Messi -amb lletra de Pablo Marchetti i música de Marcelo Mercadante- que tanca la secció establint un suggestiu pont entre el passat i el present.

Hi ha també una interessant entrevista a Eduard Iniesta al voltant del seu darrer i estimulant disc “Secrets guardats”, una altra a Névoa i una altra més al grup Kaulakau. A part de les habituals seccions de crítica de novetats i ressenya de festivals i concerts.

El lot es completa amb un DVD de quaranta-cinc minuts de durada fet expressament per festejar els 20 anys d’existència del Tradicionàrius. No l’he pogut veure encara però, tenint en compte els antecedents, les perspectives són d’allò més engrescadores.

Llarga vida, doncs, a “Sons de la Mediterrània”! (*)

(*) Revista a la qual, per cert, si no us acaba de convéncer el paper -ja sigui per allò dels arbres i la natura o per limitacions d’espai a casa vostra- us hi podeu subscriure per rebre-la “on line” i tenir-la allotjada en el disc dur de l’ordinador. Entreu aquí (quiosc.cat) i trobareu la manera d’afiliar-vos a aquesta i a vint-i-nou revistes culturals catalanes més.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!