Totxanes, totxos i maons

D’un temps ençà s’està generalitzant un costum que a casa el trobem, si més no, força discutible. Em refereixo a la moda d’aplaudir en els enterraments. Sobretot en el moment que apareix el fèretre amb el difunt a dintre. Una moda que, a més a més, ja té una extensió quan acaben els minuts de silenci -abans, per cert, solia ser un minut, ara la cosa ja s’allarga a cinc- per algun mort en catàstrofe o atemptat terrorista. Tothom vinga a aplaudir.

Se’m dirà que potser estem una mica carregats de punyetes, a casa nostra. Que això no és més que una mostra de solidaritat amb el difunt i els seus familiars. I segurament deu ser veritat…  (n’hi ha més) 

… però no crec que aquest nou sistema -espontani i fugaç- sigui millor que l’expressió personalitzada dels sentiments que sol fer-se en els llibres de condol que tots els serveis funeraris donen després a la família de la persona traspassada.

No voldria tampoc caure en el parany de fer filosofia barata i començar a especular sobre una possible “espectacularització” del dolor. Ja he començat dient que això em sembla una moda i, com totes les modes, és fruit de l’estat anímic d’un col·lectiu determinat que sol experimentar un cicle de pujada i de posterior baixada fins a l’oblit… i l’adopció d’una nova moda.

Potser no hauria escrit aquest apunt si no fos perquè ahir l’A. i jo vàrem anar de casori. Ho explicava fa dos mesos (vegeu-lo aquí) el dia que jo complia cinquanta-vuit anys.

El cas és que a les dotze en punt del migdia una trentena de familiars, amics i coneguts dels nuvis estàvem citats a la porta del Jutjat de Pau d’un poble del Vallès Oriental per assistir a la cerimònia del seu casament. Una cerimònia que va haver de demorar-se perquè en aquell mateix punt i hora -el Jutjat és en un edifici annex a l’Ajuntament- tot el consistori en ple més els funcionaris municipals amb l’alcalde al capdavant varen baixar al carrer per fer cinc minuts de silenci per la víctima de l’atemptat del dia abans al País Basc.

En acabar els cinc minuts la majoria dels presents varen fer els aplaudiments de ritual i després cadascú va tornar als seus afers. Els de l’Ajuntament a governar i nosaltres a participar en el casori.

Un casori que va transcórrer pels camins usuals en aquest tipus de cerimònies i que quan el jutge va donar per enllestida la seva feina i els nuvis ja estaven units pel Codi Civil… va tancar-se amb un altre aplaudiment -menys voluminós, és clar, perquè érem menys- dels presents.

És a dir, en un quart d’hora de separació un grup de gent havia fet la mateixa cosa -aplaudir- per (no sé quin verb posar, ho confesso) un mort i per festejar un casament.

Quan penso que això d’aplaudir un difunt o uns nuvis és la mateixa reacció que durant un temps -ara juraria que, gràcies a Déu, la moda ja s’ha perdut- exterioritzaven els passatgers dels avions quan el pilot aterrava sense problemes em sembla que potser sí que ens ho hauríem de fer mirar. 

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!