Totxanes, totxos i maons

Pel que llegeixo als diaris sembla que ahir es va morir repentinament a Madrid un magistrat del Tribunal Constitucional. Déu l’hagi ben perdonat.

També per la premsa m’assabento que aquest senyor -Roberto García-Calvo de nom- formava part de la meitat conservadora (algun diari parla d'”ala dura”) més propera al PP i que era un dels components de l’alt tribunal que més aferrissadament s’oposaven a les tesis partidàries de no grapejar gaire l’Estatut de Catalunya sobre la constitucionalitat del qual s’espera aviat una sentència que té a tota la classe política d’aquí una mica acollonida.  (n’hi ha més)

Pel que llegeixo també en alguns diaris, o escolto per la ràdio, amb aquesta baixa inesperada es trenca l’equilibri del Tribunal Constitucional. Un equilibri que forçava a la seva presidenta -pertanyent, per entendre’ns, a l'”ala menys dura” de la cosa- a tirar mà d’aquell privilegi tan lleig d’exercir que se’n diu “vot de qualitat”.

I sembla que tot plegat, almenys segons alguns comentaristes, obre un horitzó de perspectives esperançadores de cara a una sentència “poc destructiva” sobre l’articulat de l’Estatut.

Jo, que d’aquestes coses no hi entenc gaire, no deixo de manifestar-me sorprès pel fet que el signe definitiu del veredicte sobre un text tan important com el que aquests senyors (i senyores) del Tribunal Constitucional tenen entre mans depengui de l’absència d’un dels jutges que l’ha de jutjar. No ho trobo seriós, vaja (amb perdó del difunt) i, francament, no vull ni pensar què hauria passat -i què haurien dit els tertulians, comentaristes, opinadors i altres intel·lectuals profunds- si qui hagués anat cap al canyet hagués estat algun membre de l’altre bàndol.

I és justament ara quan em ve a la memòria allò de “la justicia es un cachondeo” que fa molts anys va dir -amb notable escandalera mediàtica, per cert- un polític andalús el nom del qual ara no recordo.

Doncs mira, vista així, sí. Molt.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!