Totxanes, totxos i maons

(la sèrie comença aquí)

Poca estona després de la nostra arribada a Almassora l’amic Josep Lluís va voler que coneguéssim la família de la seva nòvia. Tot just entrar a la casa de la noia son pare va encendre cinc o sis trons en honor nostre que ens varen semblar els més espectaculars que havíem sentit mai. “És un costum molt valencià”, ens deia. I nosaltres, mig eixordats, somréiem i féiem que sí amb el cap.  (n’hi ha més)

Aquella mateixa “vesprà” -un dissabte de principis de desembre- encara vàrem tenir temps d’apropar-nos al Grao de Castelló per visitar el taller del Chufa, un company d’infantesa del nostre amic que es dedicava a construir falles. Allí vàrem poder veure de prop algunes peces força avançades i, el més interessant, els budells que sostenen les estructures dels ninots.

L’endemà vàrem fer via des de bon matí. No recordo per quin ordre vàrem fer el trajecte però una de les parades va ser el pantà de Maria Cristina, una altra la Pobla Tornesa per visitar el pintor Amat Bellés -recordo vagament que ja aleshores tenia una senyera penjada a la façana- i finalment vàrem visitar Vilafamés, per aquella època un poble amb la meitat de cases enrunades i a la venda. I amb un museu que a l’A. i a mi ens va impressionar força.

A mitja tarda vàrem acomiadar-nos de Josep Lluís i la seva mare i vàrem enfilar carretera per dormir a mig camí de Cuenca. Es va fer fosc de seguida i el poble on vàrem decidir-nos a parar finalment va ser Manises.

Al primer hostal on vàrem provar sort ens varen dir que no hi havia habitacions lliures i al final vàrem acabar el dia en una fonda de mala mort que, a més a més, va ser l’únic lloc de tot el viatge on la mestressa ens va demanar el certificat de casament que en Lluís Martínez ens havia donat en acabar de casar-nos. “No crec que us el demanin enlloc però porteu-lo a sobre per si de cas”, ens va dir. Sort que li vàrem fer cas.

Així doncs, l’any 1972 si feies cara d’escolanet -com era el nostre cas- havies de tenir papers de l’Església si volies dormir a cobert. Ens ho vàrem prendre amb filosofia -quin remei!-  i encara vàrem tenir esma de sortir a fer un tomb malgrat el fred que fotia.

En un cine proper feien “El poder de la sangre de Drácula” i vàrem entrar. La primera sensació va ser veure una gran colla de nanos fent gresca amunt i avall del passadís central la majoria aliens al que passava a la pantalla i, sobretot, la indescriptible sensació que dóna trepitjar una enorme catifa de closques de pipes i de cacauets testimoni del pas de tota la gent jove del poble aquella tarda de diumenge que ja començava a ser nit.

L’endemà vàrem deixar Manises darrere nostre. L’hotel Torremangana de Cuenca ens estava esperant.

No sabíem que per aquelles mateixes carreteres quatre mesos després, l’abril de 1973, el cantant Nino Bravo -que a mi m’agradava molt- moriria en un accident de cotxe.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!