Com cada matí de divendres el primer que he fet en entrar al web de l’Avui és anar a buscar l’article del Salvador Cardús i la corresponent il·lustració de la Cristina Losantos, una dibuixant que jo estimo especialment (vegeu aquí). La meva sorpresa ha estat trobar que l’article d’en Cardús -“Ni que sigui a ulls clucs”,
No sé si se’m nota gaire però he de confessar que sóc un col·leccionista nat. Al llarg de la meva vida he col·leccionat de tot: segells, xapes, cromos, adhesius, bitllets capicua, postals, primers números de diaris i revistes, banderins, cartells, “pins” i un llarguíssim etcètera. De fet, no ha estat fins fa poc que he arribat a entendre dos
No fa gaire ja vaig exposar de manera ben entenedora (vegeu aquí) l’opinió que em mereixen els partits polítics en general i els que es presenten a les properes eleccions en particular. Em sap greu però quan es té una edat cal anar al gra; les fineses i els metàfores són una pèrdua de temps.Si repasseu aquell apunt veureu que l’A. -que és una santa-
Torno a casa més tard del normal i amb ganes de començar a escriure sobre el Priorat. Fatigat per la brega del dia tanco els ulls i evoco el magnífic cap de setmana que l’A. i jo acabem de passar-hi gràcies a la generosa carta que els nois de casa i les seves enamorades varen escriure als Reis d’Orient: un
L’A. i jo passem dos dies a la meravella de Siurana del Priorat i ara, en connectar-me a Vilaweb per saber què passa al món (vegeu aquí), m’assabento de la mort de Josep Palau i Fabre. Mentiria si digués que ha estat una notícia sorprenent -ja feia temps que la salut d’en Palau era força complicada- però no per
En el nou suplement de llibres dels dijous al diari Avui procuro no perdre’m mai la secció de Patrícia Gabancho, batejada amb el significatiu nom de “Animus Molestandi”. En el seu article d’ahir comentava “Los 70 a destajo” (RBA, 2007), el llibre de memòries de Pepe Ribas, fundador de la mítica revista Ajoblanco, i ho feia amb seny,
Apunt d’allò més endogàmic, aquest. No me n’amago pas. L’he titulat amb el nom del programa de TV3 però també podria haver-lo titulat "Orgull de pare i de mare". O "Quin xicotet més eixerit que tenim". La raó és molt senzilla: des d’aquest vespre i durant uns quants dies que deixo en la incògnita (tot està
Escena A: (veu de noia) "Ho sento. No l’he vist". (veu de noi entre vint-i-cinc i trenta anys) "Tranquil·la. No hi fa res"… "Però si li he destrossat el cotxe"… "No es preocupi. Es pot arreglar" Escena B: (veu d’home) "Vila, està acomiadat". (veu del noi d’abans) "Cap problema. Es pot arreglar"… "Com? Així de tranquil?
Ja me l’imagino avui a tota la caverna espanyola sucant pa arran del boicot que una colleta de vailets irats, curts de gambals i independentistes va perpetrar contra un acte que la candidata del PP Dolors Nadal havia de fer ahir a la Universitat Pompeu Fabra (vegeu aquí). Jo, que no professo la més mínima simpatia per
(la sèrie comença aquí) El dia 14 d’agost de 1965 feia mig any que havia començat la guerra del Vietnam, feia cinc mesos que l’abat Escarré s’havia hagut d’exiliar a Milà per les declaracions que dos anys abans va fer a Le Monde, feia tres mesos que La Cova del Drac havia obert les seves portes
Ha plogut durant la nit a Barcelona i quan surto de bon matí, una mica després de les 7, els carrers són encara molls. Per comptes de la ruta habitual per Lesseps, Balmes i Rambla baixo fins a la benzinera d’Alegre de Dalt per carregar el dipòsit de la Vespa i després continuo pel passeig de Sant Joan en direcció
Des de fa un parell de mesos ja es pot comprar la versió en CD de "Vampyria", un disc amb música de Jordi Sabatés interpretada a quatre mans per ell mateix al piano acústic i Tete Montoliu al piano elèctric. El disc, que tinc en format de vinil des de la seva publicació, va ser enregistrat d’una sola tirada
Com la majoria dels dissabtes tenim a dinar la mare de l’A. i mon pare. Avui ens ha agafat per evocar l’època que les llibretes d’estalvi de la Caixa les emplenaven a mà amb una cal·ligrafia de ploma estilogràfica de pulcritud exemplar. Les recordo perfectament, aquelles llibretes. Eren uns quaderns prims i apaïsats de tapes grises i amb els
Quines coses… Un dels apunts més visitats d’aquest Bloc -encara ara va sumant visites- el vaig escriure (vegeu-lo aquí) el setembre de 2005. El vaig titular "Una màrtir de la catalanitat" i estava dedicat a la cantaora flamenca Mayte Martín, convidada a intervenir en el primer sarau institucional que el Tripartit maragallià es va inventar per celebrar
(la sèrie comença aquí) Si he de seguir un cert ordre cronològic, després de les escenes que he explicat en els apunts anteriors situades a casa dels pares i que tinc clarament impreses en la memòria vindrien una sèrie d’imatges escapçades i fugaces. Per exemple les meves visites a les llibreries de vell dels carrers Aribau