Totxanes, totxos i maons

L’A. i jo passem dos dies a la meravella de Siurana del Priorat i ara, en connectar-me a Vilaweb per saber què passa al món (vegeu aquí), m’assabento de la mort de Josep Palau i Fabre.

Mentiria si digués que ha estat una notícia sorprenent -ja feia temps que la salut d’en Palau era força complicada- però no per això deixa de ser dolorosa la seva absència. Saber que ja no hi és, presumit com era amb la seva gorra i el fulard, m’entristeix… (n’hi ha més)

Lluny de casa, doncs, però molt a prop de tots els que avui se senten un pèl orfes tiro mà d’un dels seus poemes que copio -també- de Vilaweb.
 
Silenci, companys, que parla l’alquimista: 

Comiat

Ja no sé escriure, ja no sé escriure més.
La tinta m’empastifa els dits, les venes…
-He deixat al paper tota la sang.

¿On podré dir, on podré deixar dit, on podré inscriure
la polpa del fruit d’or sinó en el fruit,
la tempesta en la sang sinó en la sang,
l’arbre i el vent sinó en el vent d’un arbre?
¿On podré dir la mort sinó en la meva mort,
morint-me?
La resta són paraules…
Res no sabré ja escriure de millor.
Massa a prop de la vida visc.
Els mots se’m moren a dins
I jo visc en les coses.