Totxanes, totxos i maons

Torno a casa més tard del normal i amb ganes de començar a escriure sobre el Priorat. Fatigat per la brega del dia tanco els ulls i evoco el magnífic cap de setmana que l’A. i jo acabem de passar-hi gràcies a la generosa carta que els nois de casa i les seves enamorades varen escriure als Reis d’Orient: un cap de setmana al Priorat pels dos carrosses de la família amb estada a l’hotel de Siurana i visita comentada a les vinyes de Capçanes, el poble on s’elabora el vi "kosher", l’únic vi que beuen els creients jueus.  (n’hi ha més)

De fet la festa ja la vàrem començar dissabte pel matí amb un preludi a les Borges del Camp on ens vàrem aturar per esmorzar i fer el Serra i el Fortuny de ritual: el competent entrepà de llonganissa que ens vàrem cruspir va ser l’indici que entràvem a la dimensió desconeguda. A un cap de setmana diferent.
 
Siurana és un poble petit però d’una bellesa singular. Una trentena de cases a tot estirar enfilades damunt d’un cingle rocós que permet unes vistes privilegiades sobre la comarca i molt especialment (vegeu la fotografia que il·lustra l’apunt feta des del balcó de l’habitació) una espectacular visió del Montsant amb Cornudella als seus peus.

L’únic hotel del poble es diu La Siuranella (vegeu aquí) i té només sis habitacions batejades no pas amb l’ordenació numèrica convencional sinó (podia ser altrament?) amb els noms d’especialitats de la vinya: Garnatxa, Sirah, Carinyena, Merlot, Licorella i Cabernet, que va ser la que l’A. i jo vàrem ocupar.

A la bellesa de les vistes durant el dia s’hi afegeix la calma de la nit, quan les nombroses caravanes de passavolants ja són lluny i només queden en el poble els que hi viuen i els residents de l’hotel. Passejar a les fosques pels carrers costeruts de Siurana, embriagant la mirada amb un cel curull d’estels i envoltats pel silenci absolut és una de les sensacions més inoblidables que ens ha quedat del viatge.

Per completar el gaudi acústic després del silenci dels estels vaig preparar amb l’iPod connectada a la ràdio del cotxe una banda sonora formada per una combinació de "Porrera" (és clar!), de Lluïs Llach, "My Song", de Keith Jarrett, "Galaecia Fulgit", de Milladoiro, les Variacions Goldberg tocades per Glenn Gould (versió reposada) i "La luz de la mañana", l’últim i energètic Facto Delafé.

Acompanyats per aquest coixí musical el migdia i la tarda del dissabte vàrem destinar-los a conèixer alguns pobles de la comarca. A Poboleda ens vàrem equivocar amb la tria del restaurant (vàrem triar el dolent; sort que l’endemà, a Falset, la bona gent del restaurant El Cairat ens va retornar la confiança en la gastronomia prioratenca) i després vàrem fer una breu visita a Scala Dei i una passejada una mica més completa per Porrera.

A Porrera vàrem visitar el carrer de Miquel Martí i Pol, el Cafè Antic i La Magnòlia, elements als quals Llach dedica uns temes concrets en el disc "Porrera". La nostra pel·lícula s’anava completant seqüència a seqüència.

Diumenge pel matí, mentre per la ràdio escoltàvem l’"Eduqueu les criatures" -els Capdevila i companyia justifiquen l’aturada momentània de l’iPod- vàrem desplaçar-nos cap a Capçanes per visitar vinyes i el celler on fabriquen, entre moltes altres especialitats, el vi "kosher".

Només dos apunts més per completar el retrat. El primer és la guia que vàrem tenir, una noia nascuda a Txèquia que porta sis anys al Priorat i que parla un català amb accent local gairebé perfecte (encara em sembla sentir-la com pronunciava mots com "terra", "borrons" o "emparrades"). El seu nom és Inka i sens dubte va ser un dels components de l’èxit del cap de setmana.

El segon detall és fruit de la casualitat però va arrodonir la màgia d’aquelles hores. Mentre fèiem temps per començar la visita del celler cooperatiu de Capçanes vàrem seure a llegir els diaris en un pedrís a tocar de la carretera. Amb la intenció de llençar la pila de paperassa inútil que donen els diumenges amb els diaris vaig anar a un contenidor blau de grans dimensions en l’interior del qual, barrejat amb altres llibres, vaig trobar un exemplar de "L’etern masculí", de Llucieta Canyà, en perfectes condicions de conservació. No cal dir que ja ocupa el seu lloc en el prestatge 98′ de la meva biblioteca.

Aquest llibre corria per casa quan jo era petit i li havia perdut totalment el rastre. Vaig remenar entre les deixalles per si apareixia el llibre bessó -"L’etern femení", de la mateixa autora- però no vaig tenir la mateixa fortuna.

No tornàvem al Priorat des de feia potser vint anys o més. Ara l’A. i jo ja sabem que no passarà tant de temps per tornar a repetir l’experiència.

Quins Reis més generosos que vàrem tenir! (deu ser que, savis com són, saben que l’A. i jo som dels que generalment fem bondat).