Florilegi de definicions recents aparegudes en els encreuats diaris de La Vanguardia. Tant el català, signat per Màrius Serra (MS), com el castellà, que signa el mestre Fortuny. * Materia gris que algunos tienen en el tejado: URALITA * Els jardiners ho fan, si volen: PODEN (MS) * Mujer medio escamada: SIRENA (n’hi ha més)
La notícia l’acabo de llegir a Vilaweb: "Entra en funcionament el segon transformador de Maragall" (vegeu-la aquí). I jo, que me la miro un xic distret, em pregunto… (n’hi ha més) … ja és prudent que se’l vulgui transformar, a aquest senyor? Vejam si tots plegats sortirem encara escaldats… (Després ja he vist que no; que era jo, que badava.
(La sèrie comença aquí) El millor antídot contra el xivarri descomunal de Las Vegas va ser la següent etapa del nostre viatge: Death Valley, o la Vall de la Mort. Un nom d’allò més emfàtic -són molt aficionats, els americans, a posar noms grandiloqüents- però que en aquest cas encaixa perfectament amb la realitat. Death Valley: una extensió de territori
Vist l’enrenou que han generat a Espanya les declaracions del senyor Carod-Rovira a La Vanguardia del diumenge passat crec que val la pena recordar el que vaig escriure a principis d’abril en aquestes mateixes Totxanes a propòsit d’una iniciativa de Marcel Campà, l’estimat coblocaire de "Las al jaç" (vegeu-ho aquí). Només se m’acut insistir en
Cometo l’imperdonable error de no fer cas de la crítica que Carlos Losilla va publicar dissabte a l’Avui (vegeu-la aquí) i convenço l’A. per anar a la matinal del diumenge de l’Icària per veure "Caótica Ana", la darrera pel·lícula del director basc Julio Medem del qual recordo "Los amantes del Círculo Polar" i "La pelota vasca" gratament. Malgrat el benèvol
(La sèrie comença aquí) Sortint del Grand Canyon National Park en direcció cap a l’est s’entra en el territori dels indis Navajo. De fet, quasi tot el quadrant nordest de l’estat d’Arizona està ocupat per aquesta reserva que té el marge del riu Colorado com a frontera natural i s’expandeix cap als estats de New Mexico, Utah i Colorado. Aquesta distribució no és,
Una pàgina completa d’El Punt i dues de l’Avui (vegeu-les aquí) ens recordaven que ahir es complien justament deu anys de la mort del gran Tete Montoliu. Repassant les coses que he escrit sobre ell en aquestes Totxanes m’he trobat amb un apunt del 16 de juliol de 2005 que no em resisteixo a reproduir ja que tot el
Mai m’hauria imaginat que la guerra de Troya em divertiria tant com m’ha passat aquests dies que he devorat un llibre de l’editorial Montflorit que es diu “Arde Troya” i que ha escrit Pedro L. Cano. Amb en Cano ens haurem vist tres o quatre vegades a tot estirar però per mitjà d’un amic comú -que el coneix molt millor que jo- sabia que ensenyava
Després de passar-se els trenta-un dies de vacances desactivat, avui a les sis i deu del matí el despertador de casa ha sonat. Val a dir que no és que jo patís per si m’adormia i feia tard -de fet, a casa els despertadors els posem només per verificar, ja desperts, que sonen a l’hora indicada- sinó que he volgut
"José Luis Rodríguez Zapatero, tot i quedar-se lluny de la majoria absoluta, ha tingut una vida parlamentària còmoda i plaent. I això ha estat, bàsicament, perquè ha sabut administrar amb saviesa la competició salvatge en què viuen immerses les dues forces principals del nacionalisme català." "Penso que la llei de la dependència és l’exemple més
(La sèrie comença aquí) Era mitja tarda quan arribàvem a Las Vegas i deixàvem el cotxe al pàrquing del Bally’s, l’hotel on teníem reserva per dues nits. Un pàrquing al nivell del carrer i a l’aire lliure, cosa impensable uns quants anys després però que aleshores -parlo de la nostra primera visita a la capital del joc, el juliol de 1992- no només
Hi ha autors de gestació lenta. Però segura, com si diguéssim. Penso, per exemple, en l’enyorat Jesús Moncada, o en l’estimat Jaume Cabré. No és estrany que, tant en la bibliografia de l’un com de l’altre, hi hagi parèntesis de cinc o sis anys entre llibre i llibre. Un temps per al treball en silenci, per planejar, escriure, fer, desfer i refer una
“Sempre em venies darrere / que t’ensenyara cançons / i ara que en saps de boniques / t’amagues pels carrerons.” (U d’Aielo) Gràcies a la competència dels bons amics de can Castelló he pogut aconseguir per fi un exemplar de “Si em pose a cantar cançons”, el primer disc (*) -i fins ara únic- del “cantaor” de Xàtiva Pep Gimeno “Botifarra”.
(Per a "Coc Ràpid", amb respecte, complicitat i admiració) Qui ho ha dit, que ahir va fer trenta anys de la seva mort a Memphis? Elvis és ben viu i puc donar-ne fe. Jo l’he vist actuant encara no fa vint dies en el casino de l’hotel Imperial Palace de Las Vegas (vegeu aquí). (n’hi ha
Tot passejant pels pocs carrers de Gràcia que enguany els veïns han guarnit acabem de trobar-nos amb una agradable sorpresa que, lògicament, no podia passar-nos desapercebuda. Després de marejar el personal dies enrere amb el nostre viatge per la mítica carretera 66 (vegeu aquí i també aquí) resulta que la gent del carrer Verdi han dedicat el guarniment del seu