Totxanes, totxos i maons

Després de passar-se els trenta-un dies de vacances desactivat, avui a les sis i deu del matí el despertador de casa ha sonat. Val a dir que no és que jo patís per si m’adormia i feia tard -de fet, a casa els despertadors els posem només per verificar, ja desperts, que sonen a l’hora indicada- sinó que he volgut reprendre des del primer instant els rituals dels dies feiners. La "rentrée", que diuen a França.

Així doncs, amb cara de circumstàncies -si fa no fa com la imatge que il·lustra l’apunt presa abans d’ahir a Sant Pol de Mar- m’he posat les piles d’anar a treballar.

Després ho supero (i amb escreix, eh?) però confesso que com més vell sóc més feixuc se’m fa tornar a la feina després d’un mes d’allunyament.  (n’hi ha més)

Per cert que durant els meus quinze minuts matinals de bicicleta estàtica el senyor iPod s’ha portat de meravella amb la seva tria aleatòria de músiques. De les quasi set mil cançons que allotja en aquests moments la seva panxona el tio va i em tria "Empty Bottles", un tema gravat en directe al Bataclan de Paris l’any 1972 interpretat per Lou Reed, John Cale i Nico, dels Velvet Underground; el "Ves i perde’t", una bona versió del "Bye, bye, blackbird", del tàndem Núria Feliu/Tete Montoliu (1965); la "Jota de Moixent", de Pep Gimeno "Botifarra", l’últim disc que m’he comprat… i l’emocionant, incommensurable, esplèndid, memorable "Grand Canyon Sunrise", de Paul Winter. Precisament el tema que fa dos anys em va decidir a tornar a veure sortir el sol el dia 26 de juliol de 2007 en aquell formidable monument de la Naturalesa.

I encara si hagués allargat uns minuts més l’exercici amb els pedals el senyor iPod em tenia ja a punt un cinquè tema també de categoria: "Armstrong", cantat per Claude Nougaro. Amb uns inicis així he de pensar que la temporada serà bona per força. Tant de bo… 

Sort que enguany, amb el retorn deu dies abans de setembre, tindré una espècie de càmara de compressió per anar entrant gradualment en la brega de la nova temporada. Una temporada per a la qual, a part de la feina ordinària, m’esperen de moment un cap de setmana de setembre a Santiago de Compostela (hi vaig convidat per l’Associación de Escritores en Lingua Galega per parlar de la crítica literària d’aquí), tres dies d’octubre a la Fira de Frankfurt i (molt probablement i si ells ens hi volen) una escapada també de cap de setmana pel novembre a Florència i rodalies amb el meu amic R. i la seva dona, que són uns experts en Itàlia.

Perquè, acabat ja el nostre estiu USA, l’A. i jo comencem formalment el nostre assalt a terres italianes previst pels quatre propers estius.

Pel que fa a la feina del primer dia poca cosa a dir. Moltes piles de papers per endreçar i molts missatges per obrir en el correu electrònic. Sobre aquest darrer se’m confirma una vegada més la seva condició d’invent pervers, refinat i diabòlic. I aviciador perquè resulta que alguns dels missatges que m’han enviat durant l’agost era de gent que donava per descomptat que, tot i estar de vacances, fos on fos m’hi connectaria i podria atendre’ls.

Estem bojos, no?…

(Sort que sempre tenim el senyor iPod per retornar-nos el seny i les energies.)

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!