(La sèrie comença aquí) Ho he dit i ho he escrit en diverses ocasions. De totes les mirades que podem projectar sobre un objecte, de totes les lectures que podem fer-li a un llibre, de totes les audicions que podem dedicar-li a una música només n’hi ha una que és especial i irrepetible: la primera. Totes les altres
"Res no hi ha d’immoble en el meu pensament, la meua única rutina: el "Dietari", una obra que gargotege cada dia. Escric molt, amb una necessitat quasi física, amb la necessitat amb què orine, o menge, o dorm. Hi ha hagut dies que no he menjat, n’hi ha, sovint, que no dorm; no en recorde
(La sèrie comença aquí) La primera notícia sobre Angel Delgadillo, el barber de Seligman, la vaig trobar en el llibre "Amèrica, Amèrica. Viatge per California i el Far-West", de Xavier Moret, editat per Empúries l’any 1998. Un llibre summament recomanable que reprodueix l’itinerari fet per l’autor i la seva família l’estiu d’aquell mateix any per California, Arizona, Utah i Nevada i
"En el silenci d’aquests dies es comença la quarta jornada de dejuni. No hi ha problemes de salut. Tot va bé. Clàssicament s’hauria de procedir a l’inrevés. S’avisa de seguida, o encara millor, es té preparada una xarxa d’activistes. Es té cura rigorosa de la propaganda interior i estrangera. Es contracta un metge que vigila
(La sèrie comença aquí) Seligman és un petit poble situat en ple desert d’Arizona a tocar de la carretera interestatal 40 i a uns cent-cinquanta quilòmetres de l’entrada al Grand Canyon National Park (vegeu els arxius amb fotografies del final). A uns vuitanta quilòmetres cap al sud hi ha el poble de Bagdad, escenari de la pel·lícula "Bagdad Cafe", tot
Llegint "Tirant al cap", el sempre recomanable Bloc de l’amic Joan Carles Girbes, m’assabento dels resultats d’una iniciativa d’Òmnium Cultural de la qual tenia vagues informacions prèvies: la llista dels "200 noms de la catosfera" en la qual aquestes Totxanes han tingut la bona fortuna de ser-hi incloses (vegeu-la aquí). (n’hi ha més) Desconec quanta gent ha participat en la
Dues notícies que llegeixo al diari d’avui mentre sóc a l’ambulatori esperant que em facin la recepta per a les pastilles contra el colesterol. La primera (vegeu-la íntegra aquí) és que el fill de Gaddafi -el Guia de la Revolució de Líbia- reconeix ara que els sanitaris búlgars que varen estar vuit anys en captivitat acusats
(La sèrie comença aquí) Dimarts 24 de juliol, quarts de sis del matí. La jornada es preveu llarga i esgotadora. De fet, és el dia en el que hi ha programat el desplaçament més llarg de tot el viatge: sortir de San Francisco, travessar California cap al sud i cap a l’est i entrar a l’estat d’Arizona per dormir al més
Ara fa més o menys un any exposava en aquestes Totxanes (vegeu aquí) la meva sorpresa -i vergonya aliena, tot s’ha de dir- pel fet que el programa oficial de la Festa Major del barri barceloní de Gràcia anés encapçalat per set -set!!- salutacions oficials que abastaven tots els estrats polítics i que, com és habitual, la majoria
Una de les feines obligades després de dues setmanes lluny de casa és el repàs del que han dit els diaris. Una feina en la qual ara mateix estic immers i que em permet contemplar coses tan curioses -que m’abstinc de comentar perquè no cal- com les valoracions que el dijous 2 d’agost feien dels resultats del Festival Grec de Barcelona. (n’hi
Som a tocar l’un de l’altra. Jo damunt de la moto acabada d’aturar per imperatiu semafòric. A la vorera, ella -trenta anys escassos i un inequívoc aspecte estranger- es disposa a travessar. Fa un parell de passes i de sobte s’atura just davant meu amb la mirada fixa en algun punt situat per damunt del meu casc que atreu tota la seva
Amb l’obligat cansament de més de vint-i-quatre hores sense dormir, amb la no menys obligada desorientació a causa del Jet Lag, amb els ulls plens a vessar dels horitzons d’Arizona, admirats per la rara bellesa d’Utah, atabalats pels contrastos de Nevada, confortats per la visió de l’endreçada California (quina delícia, San Francisco!) i mentre per l’iPod sona la música -ideal