Si tot va segons el previst d’aquí a molt poques hores m’enfilaré a un avió que em durà a terres gallegues. Un país que estimo de manera molt especial i on sempre m’han tractat de meravella i he estat molt feliç. Aquest vespre, doncs, (mentre a l’Auditori Josep Maria Dutrén i el seu equip estrenen la nova etapa post-L’Espai amb
(la sèrie comença aquí) Amb el Pere -que és un parell d’anys més jove que jo i que per aquella època encara estudiava els últims cursos de la carrera d’aparellador- de seguida ens va unir una altra complicitat: la música. De fet, una de les primeres operacions que ell i jo vàrem tancar va ser la compra
Rient rient resulta que aviat farà trenta anys que el Pere i jo ens coneixem. Va ser el meu ajudant en la construcció del primer edifici en el qual vaig fer de Cap d’Obra: un bloc d’habitatges a l’avinguda de Madrid, just al costat d’una caserna de la Guàrdia Civil, per compte de la constructora
Una vegada més -i ja en portem deu- presento una selecció de definicions excelses trobades en les darreres setmanes en l’encreuat en castellà de La Vanguardia, signat diàriament pel gran Fortuny. I en aquesta ocasió la tria es complementa amb una magnífica aportació de Màrius Serra. * Aparato que transforma el pienso en estiércol: DIGESTIVO
Va dir: “Tot i que això és el Festival de Guitarra aquesta cançó la faig sempre amb el piano”. I immediatament va atacar els primers acords de “The pretender”. En aquell moment -quarts de deu de la nit del 22 de març de 2006- Jackson Browne portava uns vint minuts damunt de l’escenari -acompanyat per
Quarts de vuit del matí. Com cada dissabte baixo fins al quiosc de Sanllehí a buscar diaris. A mig camí sento una veu de dona que crida algú amb insistència quasi angoixant. (No n’estic segur, però juraria que crida un tal Sam). Tot d’una, a prop meu apareix un gos entre la filera de cotxes aparcats
Si algú tenia dubtes sobre la fal·làcia de la mítica frase que encapçala aquest comentari en tindrà prou mirant els titulars de tots els diaris d’avui. Resulta que la gran notícia del dia és la propera entrada en vigor d’una llei que farà possible una cosa tan normal -en països normals, és clar- com que
No me n’havia adonat, ho reconec, fins aquest matí quan he vist que en la columna dels últims 30 canvis de Més Vilaweb hi havia un Bloc amb un nom inequívoc: "La caseta del plater", en claríssima referència a "Brossa d’ahir", el mític disc de Pep Laguarda i el grup Tapineria sobre el qual el
Potser ara, amb l’alto-el-foc d’ETA damunt de la taula, fóra el moment idoni perquè les forces polítiques catalanes es posessin d’acord per retirar les escorrialles del projecte d’Estatut que han quedat després del seu pas per Madrid i esperar millors temps. Se li gira feina, ara, al govern espanyol. I, vés per on, tot plegat encara ens
“Els que ara protesten, per què no defensaven la dignitat de Marta Ferrusola quan se’n fotien perquè s’havia llançat amb parapent i amb paracaigudes? ¿On eren aquests col·lectius quan l’oposició socialista ridiculitzava Isabel Tocino, ministra de Medi Ambient del PP, per haver-se disfressat de pastoreta? Quines diputades abandonaven el seu escó quan Alfonso Guerra li
El passat 13 de novembre, a la sortida d’un memorable concert del gran Sisa, escrivia amb una poc dissimulada dosi d’amargor el meu comiat de L’Espai, un lloc on havia estat feliç escoltant molt bona música, alhora que feia vots perquè la preparació de la Sala Polivalent de l’Auditori que l’havia de substituir no és demorés
Avui, dia de Sant Josep, compleixo 56 anys i a l’hora de dinar farem festa grossa. Per curiositat aquest matí he rellegit el que vaig escriure aquí fa dotze mesos i val a dir que ho subscric paraula per paraula. L’únic afegitó que faria pertany (ai, las) a l’inventari dels mals físics ja que als meus crònics problemes cervicals
Fa uns quants dies Quim Monzó escrivia a la secció “El runrún” de La Vanguardia unes consideracions sobre el poc nivell que acostumen a tenir els xats amb gent famosa i, més concretament, amb escriptors. Ho feia a propòsit d’un “encuentro digital en El Mundo” (el diari d’en Pedro Jota) entre Arturo Pérez Reverte -que està
Un dels grans moments de la història de la humanitat va ser -n’estic convençut- el dia que es va inventar el formigó. El formigó és un material que té un munt d’avantatges: és fàcil de fabricar (només cal ciment, sorra, grava i aigua en les proporcions adequades), és hidràulic (és a dir, que s’endureix sense
Això de tenir un Bloc i escriure-hi de tant en tant (o sovint) té coses francament màgiques. En dono fe. El dissabte passat comentava les meves impressions sobre la reunió del jurat dels Premis de la Crítica Catalana en la qual jo havia participat la nit anterior. El dilluns, en nom del jurat, em vaig