Totxanes, totxos i maons

El passat 13 de novembre, a la sortida d’un memorable concert del gran Sisa, escrivia amb una poc dissimulada dosi d’amargor el meu comiat de L’Espai, un lloc on havia estat feliç escoltant molt bona música, alhora que feia vots perquè la preparació de la Sala Polivalent de l’Auditori que l’havia de substituir no és demorés gaire.

Doncs bé, a partir d’abril l’equip de L’Espai, encapçalat per Josep Maria Dutrén, continuarà oferint-nos bona música en la seva nova ubicació. El concert inaugural se celebrarà el dijous 30 de març amb el grup mallorquí Antònia Font com a protagonistes de la festa. Dissortadament aquell dijous jo seré a Lugo en la reunió de proclamació dels Premis de la Crítica 2005 i, per tant, em perdré el concert, cosa que lamento profundament.  (n’hi ha més)

Dijous passat vaig comprar “Batiscafo Katiuskas”, el recentíssim disc d’Antònia Font i aquest cap de setmana m’he dedicat a escoltar-lo a fons. M’apresso a dir que és un bon disc. Més encara: que és un magnífic disc… tot i que crec que no supera l’altíssim nivell assolit per “Taxi!”, la seva producció anterior.

De “Batiscafo Katiuskas” m’agrada la decidida militància en els paràmetres del pop dels 80, amb uns sintetitzadors volgudament primaris, unes guitarres compactes i un orgue Hammond que protagonitza els moments musicals més reeixits del disc. Més discutible em sembla la descurança pels arguments de la majoria de les seves lletres, una descurança que el grup dissimula per la banda de la ingenuïtat. Vull dir amb això que ni abans, quan parlaven d’astrònoms i astronautes, ni ara que sembla que se centren més en el món de la bogeria i dels submarins, les lletres d’Antònia Font van més enllà de ser uns simples elements d’acompanyament sense més transcendència.

Tot i que mesos enrere vaig llegir en una revista que el grup estava preparant un disc doble la realitat és que aquest “Batiscafo Katiuskas” Pau Debon, Joan Miquel Oliver i la seva colla el despatxen en trenta-vuit minuts i dotze temes que, si hi restem un cert component de morro i patilla que de seguida explicaré, es queden en mitja horeta justa i nou temes.

El morro i la patilla que deia vénen a tomb del fet que el tema inicial -“Play”- i el que tanca el disc -“Replay”- no són més que variacions sobre la base de sintetitzador del tema que dóna nom al disc. És a dir, que només serveixen per si voleu fer karaoke i encara. Per la seva banda el tema desè -“Tonto”- és la recitació d’un fragment de “62. Modelo para armar”, de Julio Cortázar. Un detall que, a part d’encantar als intel·lectuals profunds i de donar arguments a periodistes poc documentats sobre la (inexistent) vocació cortazariana del disc, crec que fa més nosa que servei.

Desbastada la patilla, dels nou temes que queden en destaco sis, que com a mitjana no està gens malament. Al capdamunt de tots hi poso els temes 2, 3 i 4 -“Batiscafo Katiuskas”, “Wa yeah!” i “Tokio m’és igual”- i a continuació, molt destacats també, “Bamboo”, “Love song” i “Mecanismes”. Un bon disc, doncs, d’un grup original, ple d’idees i ja totalment consolidat.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!