Totxanes, totxos i maons

Va dir: “Tot i que això és el Festival de Guitarra aquesta cançó la faig sempre amb el piano”. I immediatament va atacar els primers acords de “The pretender”. En aquell moment -quarts de deu de la nit del 22 de març de 2006- Jackson Browne portava uns vint minuts damunt de l’escenari -acompanyat per les competents percussions de Tino di Geraldo i per l’incommensurable David Lindley (quin paio!)- i ja s’havia posat tot el Palau a la butxaca.

Quan la interpretació de “The pretender” anava per la meitat vaig adonar-me que m’estava contemplant tot allò amb el mateix somrís de placidesa que se m’instal·la a la cara amb la majoria de les pel·lícules de Woody Allen o cada vegada que escolto el “Coral romput” d’Estellés/Ovidi/Toti, que em passejo pel pavelló de Mies van der Rohe o que miro “En construcción”. Una placidesa que procuro dosificar perquè (rareses dignes de psiquiatre, ja ho sé) quan m’arribi la gaudeixi amb més intensitat.  (n’hi ha més)

Varen ser dues hores que ja he inscrit en la meva llista particular d’esdeveniments memorables, amb una vintena llarga de cançons d’un home que des de fa més de trenta anys es dedica a l’ofici de la música i que ha signat una bona part dels grans temes que han configurat els gustos estètics de, com a mínim, la meva generació.

No entraré en els detalls concrets. Només diré que les aportacions de Carlos Núñez em varen semblar perfectes, que amb el tàndem entre la bandúrria i el llaüt de Javier Mas i la guitarra “slide” de David Lindley (quin paio!) vàrem tocar el cel amb els dits… i que les aportacions de Luz i de Kiko Veneno (l’ídol de la modernor local, vés quines coses) varen ser del tot prescindibles.

Encara que els diaris deien que el del Palau era el primer concert de Jackson Browne a Barcelona puc assegurar que això no és exacte del tot ja que el 22 de novembre de 1996 -remenant l’arxiu he trobat els papers que ho certifiquen- l’A. i jo vàrem veure’l en directe a la sala Bikini. Va ser un concert molt més breu i íntim que el del Palau organitzat pel programa “Autògrafs”, de Rac105 -que aleshores encara  pertanyia a la Corporació Catalana de Ràdio i Televisió- per als seus oients amb un Jackson Browne que acabava d’editar “Looking East” i que va estar acompanyat tota l’estona per Lídia Pujol i Sílvia Comes. Dues senyores que, per cert, poc temps després varen fer un primer disc extraordinari, després un segon que se li apropava bastant i després varen deixar-ho córrer. Quina llàstima…

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!