Totxanes, totxos i maons

Fa uns quants dies Quim Monzó escrivia a la secció “El runrún” de La Vanguardia unes consideracions sobre el poc nivell que acostumen a tenir els xats amb gent famosa i, més concretament, amb escriptors. Ho feia a propòsit d’un “encuentro digital en El Mundo” (el diari d’en Pedro Jota) entre Arturo Pérez Reverte -que està promocionant la seva última novel·la- i els seus lectors. L’anècdota del cas és que l’escriptor murcià va decidir plegar a mig “encuentro” a la vista del baix nivell que, al seu parer, tenien les preguntes que la parròquia li anava formulant.

El comentari d’en Monzó anava en la línia de defensar que no hi ha cap motiu que ens faci pensar que entre els seguidors dels escriptors hi hagi d’haver necessàriament més nivell que entre els seguidors d’una estrella de la música o del cinema, posem per cas.  (n’hi ha més)

Tot plegat em va portar a la memòria un xat que fa quatre anys va organitzar el Departament de Cultura de la Generalitat de dalt amb el mateix Monzó com a protagonista i que vaig tenir el privilegi de viure en primera fila. Recordo que, tot i ser un xat amb moderador, durant la primera mitja hora no hi havia manera de conduir un discurs de preguntes i respostes mínimament entenedor i organitzat perquè els fans del mestre Monzó eren infatigables i ingovernables.

Fins que va entrar a la sala de xats algú que s’identificava com “Quim Monzó” i que feia saber a la concurrència que tot allò era una enganyifa, que l’autèntic Monzó era ell i que anava seguint la sessió des de casa seva mentre es cruspia un entrepà.

En Quim va fer un bot en veure com se les manegava l’intrús i com amb una sola intervenció havia aconseguit aplacar els excitats ànims de la parròquia i va entrar en el joc. A partir d’aquell moment els entremaliats assistents al xat varen emmudir i vàrem passar del caos del camarot dels Marx a anar teixint un diàleg surrealista entre els dos Monzó que el mateix Groucho Marx hauria secundat amb entusiasme.

La lliçó que es pot extreure de tot plegat és que no hi ha uns mitjans més adequats que uns altres a l’hora d’establir comunicació amb la gent. L’únic que cal és tenir idees clares, ser creatiu i no tenir un rei al cos. El mestre Monzó i el seu insospitat clon ens ho varen demostrar a bastament aquell vespre que trigaré molts anys a oblidar.

Com diria el president: que n’aprenguin!.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!