Quan era un marrec, en Jules Verne em va fer sortir de Londres per donar la volta el món en 80 dies, Sir Arthur Conan Doyle m'hi feia cercar pistes amb la lupa a les mans, la pipa a la boca i un barret únic, icona dels detectius victorians. I, per postres, el gran Robert Louis Stevenson m'introduïa en el món de la ciència i l'ànima humana amb el seu Doctor de dues cares.
Quan era xiquet, i anava de rebel, sentia la crida de Londres. Ua! Els Sex Pistols! la gent de la 2Tone! les Doctor Martins de Camden! Tots contra la Dama de Ferro! Tothom per la multiculturalitat i la germanor de la classe obrera! Oi! Però no tenia diners ni collons per viure sense ells i, per això, vaig ser un londinenc a Barcelona.
Quan era un xic més gran, ja havia penjat la xupa gastada i n'estava fart del dolor als peus d'unes botes mal comprades en una fastigosa botiga de la ciutat comtal. Llavors estudiava ciències polítiques i ja no volia ser un idealista Jim Hacker, sinó un irònic Sir Humphry Appleby que, al cap i a la fi, era qui realment manava... Bé! No sempre potser, però jo així m'ho volia creure.
Sí, sí. Ho sóc. Es miri per on es miri, aquest estiu he descobert que sóc un cagadubtes. I ho sóc després d’haver xalat pels històrics camins de Kobarid, d’haver flipat amb el bany glaçat a les cristallines aigues del Soča, d’haver-me maravellat com un nen menut dins la Postojnska Jama i el Predjamski Grad del Baró Lugher o d’haver-me farcit del millor kava v mlekoi de les més fresquespivo točenos del món. Ai, i que dir de Dolenjska Toplice i la simpàtica iaiona que ens cuidava l’apartamentet rural a les vores d’un dels banys termals més antics d’Europa? O del Youth Hostal de Korte i els restaurants i les aigües blaves de l’Adriàtic de l’Istria eslovena? O no, potser aquelles tapes i aquella mistela a les arcades de Ljubljana, la capital d'aquest jove Estat europeu?
I he vist éssers extraordinaris removent-se com àgils balenes dins maternals i càlides tasques. He tastat l’alè gèlid dels vents del Sacre Imperi. I tot ho he fet a lloms d’una sirena i en companyia dels millors navegants que un bon polissó pugui desitjar.
I n’he tornat!
N’he tornat amb renovellada ànima.
He tornat dels carnavalescos mars de terres llunyanes, de terres fredes, però habitades per éssers propers i ardents com guspires del foc potent que serva els sentiments dins llur seca gola.
I he tornat amb el cos sencer i l’ànima encara més reforçada.
Dissabte, 8 de la tarda. En un lloc de les graderies del Velodrome de Marsella, un grupet de catalanets es deixen embolcallar per la màgia negre dels All Blacks. Avui és 28 de novembre de 2009, una data per recordar.
.... amanit amb una vinagreta de raça castellera i un polsim de Jean Genet i Boris Vian
S'aixeca un diumenge de cels a mig vestir. Amb els ulls d'un jove vedell encara adormit, em grato la closca mentre m'endinso a una cuina bruta i llardosa. Obro la nevera i arreplego les restes d'un contundent sopar de dissabte. Massa contundent. Residus energètics. Avui toquen castells i més val anar-hi ben alimentat.
Ajaçat al tou sofà de casa, començo l’any tot recuperant la banda
sonora d’una estrambòtica travessa. Un camí guiat per un tal Nate
d’Idaho. S'acabava l'estiu de 2002 i les tres setmanes iniciades en un
hotelot de llums de neó i sillons de prostíbul novaiorquès s'escolen i
desapareixen en un plec de records i jornades difícils de païr...
Tanco els ulls hi em trobo estirat al motel de South Frisco, amb
l’Intrepid aparcat a la porta i...
La vida, la mort, els esperits, el cos, la natura, la cultura, l'art, el coneixement, la... Fa ja més d'un any vaig deixar una bona petjada sobre l'origen del motiu que dóna nom a l'ós bru.
Estava cansat. El viatge de de Barcelona via Brussel·les havia sigut mooooolt llarg. El meu primer vol transoceànic havia arribat al JFK de Nova York ver les 11 de la nit i estava esgotat.
Crec que va ser la Marguerite Yourcenar qui va dir que les carícies no arriben mai a l'ànima. La darrera part del meu viatge parla de carícies, de carícies familiars, de carícies sense tacte, de carícies de veritat, de carícies exemplars, de sentiments i de fiblades al cor ja oblidades fa molt de temps.
A dos quarts de nou he sortit de la finca del Clot. De primer he pensat en fer una becaina en una zona d'esbarjo propera a la finca i no tornar a ciutat, sinó deixar-me gronxar per la Serra en direcció a Llevant. Però no ho he fet.
Ara sóc aquí, a les envistes de Guadalajara, en aquesta àrea de servei de carretera on he parat a fer benzina i descansar una miqueta. Una horeta de Pep Sala m'ha permès superar de nou la M-40 camí de Taradell. Torno cap a casa. Vols venir?
El 29 de setembre del 2012, en Pere compliria 100 anys. De fet, si ens endinsem en la seva obra, segur que els compleix en alguna dimensió que se'ns escapa. Valgui doncs aquesta categoria per espigolar-ne el record.
Relació dels fets succeïts a una parella a la ciutat del Caire i a les terres altes de l'Àfrica Oriental. Unes terres que, avui per avui, s'agrupen sota la bandera d'Uganda. - Estiu de 2011-
Quan era un marrec, en Jules Verne em va fer sortir de Londres per donar la volta el món en 80 dies, Sir Arthur Conan Doyle m'hi feia cercar pistes amb la lupa a les mans, la pipa a la boca i un barret únic, icona dels detectius victorians. I, per postres, el gran Robert Louis Stevenson m'introduïa en el món de la ciència i l'ànima humana amb el seu Doctor de dues cares.
Ajaçat al tou sofà de casa, començo l’any tot recuperant la banda
sonora d’una estrambòtica travessa. Un camí guiat per un tal Nate
d’Idaho. S'acabava l'estiu de 2002 i les tres setmanes iniciades en un
hotelot de llums de neó i sillons de prostíbul novaiorquès s'escolen i
desapareixen en un plec de records i jornades difícils de païr...
