Dissabte, la sobretaula s'allarga en converses que s'estiren i s’arronsen encenent, de tant en tant, les passions del bon argument. Saltem d'un tema al següent, sense ordre ni concert, però amb la parsimònia de qui s'hi troba bé i amb el cor obert. De matinada, aterrem sobre un llit que ens esguarda i ens resguarda de les fines gotes que, sabrem l'endemà, cauen pels foscos carrers de la nostra ciutat. La nit és dolça, plàcida, tranquil·la i, el despertar, tendre com la primera gota de mel que engoleix un ós novell.
Cap a quarts d'una del migdia, sortim del Cau i ens atansem a Valls. Avui és festa grossa, car s'hi celebren les Desenals, però nosaltres hi anem amb la parsimònia dels espectadors tradicionals.
“«Força, equilibri, valor i seny» - és el lema clàssic casteller. A dreta llei, el lema no és complet per a expressar el castell. El sentit d'unió es troba reflectit en el lema adoptat, des del seu començament, per l'actual colla «Castellers de Barcelona»: «Força, equilibri, valor, seny i germanor»..”- Pere Català i Roca (1981) MÓN CASTELLER (Volum II)
Tenia previst parlar-vos de la boira. Una de les manifestacions que més m’agraden. Suposo que és el meu bocinet osonenc o potser la lectura de l’Umberto Eco que em treu alguns minuts de son i molts de vigília. Però Nairobi m’ha canviat el discurs i, amb ell, les paraules que se succeeixen en aquest apunt.
Surto al carrer i se’m tanquen els ulls. Massa sol, massa son. Les Rambles són tan vives com sempre. Sembla ser que, allà on sempre ha passat una rambla, un riu, hi ha de continuar havent aigua, aigua humana, hores d’ara. O que no som el 70%, aigua?
La set, la son i la tradició em fan entrar al Café de l’Òpera. En aquestes hores, el Cafè encara no s’ha vestit de bohèmia modernista, però conserva els miralls. Un avi llegeix el diari, mentre fa una xocolata amb xurros. Jo, prenc l’Avui, i m’assec a fer el cafè.
Les noticies passen per davant dels ulls, però el cap es perd en aquelles primeres mercès on, la impaciència del novell, no em deixava gaudir de les prèvies.
Ara, la camisa un xic vella i les voltes que dóna la vida, em permet assaborir un bon cafè i pensar que n’hi ha molts que volen viure la millor de les experiències.
I és que, la primera Mercè és quelcom espectacular, granet de sorra en una colla que dóna esforç a canvi d’aplaudiments. Les primeres passes en entrar a plaça, el so de la gralla, el brogit de la gentada portada per l’empenta de la il·lusió, ...
El cafè s’acaba, pujo al lavabo.
M’agrada pujar-hi per veure les sales buides del segon pis. Veure-les i imaginar-me-les plenes de lletraferits amants de l’opera, movent-se pel lloc en aquells temps on Wagner i Verdi aixecàven disputa.
L’artista ocasional surt, de Can Felipa, lleument alçat del terra, per l’influx de veure la seva obra bonament exposada en una col·lectiva de creativa barriada.
L'artista ocasional s’ha retrobat amb la seva obra, voltada d’altres fruits creatius de la barriada. Se l’ha mirada. Carai! Quin goig! Redéu! Quina joia!
L’artista ocasional s’atura i reflexiona:
Per un artista, una exposició col·lectiva, és com una guarderia exhibicionista.
Els comissaris tenen cura de la quitxalla sorgida de l’esclat creatiu, però també l’exposen impúdicament a la tafanera gent que, vençuda per la curiositat, a Can Felipa s’ha enredat.
A la Rambla nova, aquella que encara fa olor de cases velles i fàbriques desnonades, un bes de comiat ens separa l’un de l’altre. Ella, se’n va a fer temps. I jo, dirigeixo els peus cap al Local dels castellers.
Baixo al Clot. Avanço pels carrers d’una Barcelona farcida de nocturnitat.
Al bar del local, els darrers castellers fan el got abans de baixar a la pista d’assaig. Algunes salutacions, algunes mirades. Tot sembla igual que quan vaig deixar el lloc en els darrers assajos de l’any passat.
Baixo a la pista. Deixo el jec als penjadors i, un cop al rovell de l’ou, aixeco els braços en el primer pilar de dimarts de la nova temporada.
Arribo al castell 18 minuts després de sortir de Taradell. El cor batega amb força i al nord, el Pirineu, s’amaga rere una boira espessa. El Matagalls treu un xic de fumaroles. I el sol, a ponent, va dient adéu-siau a la lluna que, encara sarraïna, se’l mira des de la distància.
Estirat al castell, dono voltes al pacífic i estimat món que visc hores d’ara. I pensant-hi vaig a Gràcia. De Gràcia a Terrassa, de Terrassa a... Però deixem... Deixem que siguin els records els que vesteixin la nua fulla que ressegueix la meva ploma amb literària voluntat.
Estroncar: 1. Trencar, tallar una cosa separant-ne les dues parts completament 2. Aturar de rajar un líquid 3. Interrompre; aturar de sortir (la veu, l'aire, la paraula, la rialla, etc.) 4. Deixar-se, cessar de fer una cosa 5. Gastar totes les forces, llevar l'energia vital
El 12 d’octubre és per la Colla dels Castellers de Barcelona un dia gran. Ho és, si més no, des dels temps del enyorat Antoni Pallarès, aquell homenot que, un dia, es va entestar en portar bons castells a les festes del seu barri. De portar-los per recordar i mostrar aquell art tant bonic que ell havia viscut entre les verdes vinyes del seu Penedès nadiu.
A casa, tombat al llit, arronso les cames i encaixo el portàtil entre els genolls i l’estomac. Mica en mica, les imatges se succeeixen i els dits dansen sobre un teclat força atrotinat.
És tarda de diumenge. És 27 de setembre. I hem viscut una nova Mercè.
Dijous resto a ciutat amb la intenció de posar la meua minúscula aportació als Castellers de Barcelona.
La tarda, la passo vagarejant pels carrers de Poblenou, sorprenent-me dels desconeguts canvis que em roben aquell meu Poblenou obrer i treballador. Cercant un racó nostrat, m'endinso a l'Etcètera, la llibreria més històrica i reconeguda d’aquest tros de món tant estimat.
Al vespre, les passes prenen la Diagonal i es dirigeixen al local d’allà dalt el carrer Bilbao. Avui és dijous i hi ha assaig especial. El bar és força ple, però l'esquivo i marxo directe a la pista d'assaig. Allà, aprofito per fer unes mans a l’assaig de canalla, tot esperant l’assaig general.
Retrobaments, mirades, alguna salutació, paraules i riallades, feina de troc i alguna pinya ocupen les dues horetes d'assaig en bona companyia.
Divendres al matí, el desplaçament és a Badalona. El ritual em porta a comprar el diari al quiosc habitual, i a esmorzar al bar del Sant Josep.
El 29 de setembre del 2012, en Pere compliria 100 anys. De fet, si ens endinsem en la seva obra, segur que els compleix en alguna dimensió que se'ns escapa. Valgui doncs aquesta categoria per espigolar-ne el record.
Relació dels fets succeïts a una parella a la ciutat del Caire i a les terres altes de l'Àfrica Oriental. Unes terres que, avui per avui, s'agrupen sota la bandera d'Uganda. - Estiu de 2011-
