In Portuguese, Catalan, French, Italian and Spanish-speaking countries, before each performance, director and actors gather on the stage, join hands and scream "Muita Merda!"/ “Molta merda” / "¡Mucha mierda!" / “Merde” / “Merda” ("A lot of shit!"). And here, in Catalonia, that take a real sense on Christmas Eve:
Fa pocs dies em va a venir a visitar una d’aquelles persones amb les que un dia coincideixes en un lloc comú i després et fuig del costat per anar-se’n força lluny, geogràficament parlant, del lloc on vius.
Hores de tren, camí de Balenyà, jo; i de La Garriga, ella. Hores de feina compartida en unes oficines força modernes d’un dels districtes més populars i desconeguts de Barcelona. I ara, instants de xarxa social i correu electrònic, i alguna visita com la que jo vaig fer aquell estiu del 2008 i ella ha fet més sovint per raons familiars o laborals.
I sempre, un detall: Una pel·lícula, unes xocolates del país, un llibre...
Com que som un xic agosarat, ens endinsarem avui en un d’aquells móns més misteriosos de la quotidianitat humana.
Des dels temps del Llibre de Coc i, encara abans, des de l’invent del foc potser, la cuina ha esdevingut un dels camps que ha aixecat més passions.
I és que, quan un comença a viure sol, es fa una cuina a mida. Una cuina que, normalment, es compon de dos elements: microones o forn elèctric i telèfon. Aquests elements solen utilitzar-se per aquest ordre:
Pacient com sóc, espero i ho torno a provar. Segueix igual, arrufo el nas. No entenc perquè no ha de funcionar, si en aquestes hores les connexions són buides de gent i el camí hauria de ser badat de bat a bat.
I si ha deixat de funcionar per sempre? I si ja no em puc connectar mai més?
“Devers 1880, un ancià de la tribu dels peus negres pronuncià aquestes paraules: “Què és la vida? L’espurneig d’una lluerna a la nit. L’alè del búfal a l’hivern. La petita ombra que corre per l’herba i espera en el crepuscle”
D’aquesta insòlita, a l’ensems que captivadora, manera comença un llibre de delicada estructura farcida de sublim sensibilitat i encoratjadora saviesa. L’obra és una peça de cant, una suau tela que embolcalla Gwen Rees, l’escriptora retirada en una illa de la Mediterrània. De fet, la vida d’aquesta escriptora serveix d’excusa per parlar dels sentiments i les sensacions que menen a l’escriptura i a l’ús de la lletra com a privilegiat mirall de l’existència de que exerceix l’ofici.
Un dia de romiatge urbanita, em vaig parar a fer un cafè, tot admirant aquest passeig que, en dèiem del Triunfo, i ara és Rambla del Poblenou. Tot seguit i sense presses, prenc carrers estrets i m’apropo fins al Mercat de la Unió, cor comercial d’aquell Poblenou que, un xic moix, em va deixar marxar. Seguidament i amb parsimònia, l’aroma de Can Saladrigas sedueix el meu literari paladar i m’entaforo en les entranyes d’una biblioteca que, servada per dracs i gegants, encara fa olor de nou.
Furonejant entre els llibres, faig un tast satíric de la mà del períclit Horaci. Amb ell m’enric de les meves penes, car ja eren també romanes.
Encara amb la rialla a la boca, em sedueix l’encant vuitcentista d’una d’aquelles peces que, pouant en les fondalades de la història, treu l’aigua clara de la divulgació a balquena.
Catxis! Ara resulta que, mentres la plebs abjecta, adotzenada i definitivament embrutida viatgem a Montserrat a cop de peu, l’Astre més guapo i nostrat, ensems que excels, serà per Vic fent el seu viatge a Montserrat acops de veu.
El 29 de setembre del 2012, en Pere compliria 100 anys. De fet, si ens endinsem en la seva obra, segur que els compleix en alguna dimensió que se'ns escapa. Valgui doncs aquesta categoria per espigolar-ne el record.
Relació dels fets succeïts a una parella a la ciutat del Caire i a les terres altes de l'Àfrica Oriental. Unes terres que, avui per avui, s'agrupen sota la bandera d'Uganda. - Estiu de 2011-
