C'è un solo piacere, quello di esere vivi, tutto il resto è miseria - Cesare Pavese
M'assec al terrat i miro el gat de pedra.
L'escultura és sempre apunt de saltar damunt d'un somni proper, però no ho acaba fent mai, ja que l'ànima esculpida rau reclosa dins un univers de pedra que fa que el gat sempre estigui apunt de fer, però no faci mai.
Una remor de cotxes trenca el silenci de l'aire i, les somortes veus dels veïns, es passegen parsimoniosament per les assolellades hores d'un diumenge per la tarda. La darrera tarda d'un hivern que, les plantes que m'envolten, diuen que toca a la seva fi. El sol il·lumina el full de paper, projectant l'ombra del llapis i dels meus dits que, tot aguantant-lo, li transmeten els meus pensaments d'ara.
La ciutat, com deia en Ferran Sáez Mateu en una recent entrevista per l'aracriatures, són relacions socials. I, la remor que m'envolta, prenyada dels plats que neteja un veí, la finestra que tanca una veïna, les cortines que volen al primer pis o les veus juganeres de la quitxalla al passeig de Sant Joan, semblen donar la raó al filòsof de Gràcia.
La ciutat s'estira gomosa dins del vagó d'un tren en marxa. El comboi, farcit de paraules distintes i diverses, em puja a Taradell, car és dia de calçotada.
Escric des de l'AVE, un engendre molt modern i que, en català, ha generat una disputa lingüística entre Grans i Alts, entre TGV i TAV.
Sortint de l’Estació de Sants, i amb l’ordinador endollat i en marxa, recordo el viatge en borreguero que vam fer amb en Ramon, una primavera dels anys 90. Aquella vegada, anàvem de Setmana Santa i rodejats d’emigrants camí de casa. Ara, hi anem a veure els parents, essent potser un xic emigrant o tan sols algú que ja té més d’una pàtria.
- txi! ¡Qué mierda! - deixa anar poc abans de fer esclatar un globus de xiclet rosa entre els seus llavis de goluda sirena.
M'enlluerna un llum, que fuig tren enllà. És el reflex del sol en un rellotge que no para quiet ni un moment. Com l peu que tamborineja i es sacceja tot fent ballar l'estival sandàlia, o el canyell o el braç o ...
El reflex del nounat sol omple el buit deixat per un cabell que ha reculat abans d'hora.
Un parell de remenudes orelles, sostenen unes estilitzades patilles, que aguanten unes lents netes com una patena.
La clarividència dels vidres obra via franca a uns ulls menuts, però
segurs, ferms, directes, expeditius. Ulls d'amo i senyor de la realitat que l'envolta.
Terra gris de tren de rodalies. Sola blanca i tela blava, amb punta nívia com la gèlida Antàrtida que ocupava la meva lectura. Velles bambes dels vuitanta que amaguen peus petits. Texans blaus, tradicionals, ajustats i amb estrip sota la cuixa per marcar un tarannà rebel. Caçadora de pell de color indefinit amb cremallera tancada fins al coll. Envoltant-lo, un xal de fedaí em diu que és disposada a morir... Per què? Per quí?
Una riuada de viscosa mucositat s’enclota en algun racó ocult del meu coll. Les cordes vocals es tenyeixen dels greus d’un Tom Waits carregat de criminal verí. Les constants vitals s’entollen pel terra i reben trepitjades de rates farcides de detritus urbans. Les restes de la batalla suren dins del meu desfet castell. Assaltants i defensors lluiten entre somnis pesats, només trencats per l’ardent fiblada de la gola abrusadora. L’estat de les coses em fa llevar i glopejar aigua rasposa d’un got lardós que em tremola entre dits incerts i dèbils de jove revellit. Desanimat, canvio de costums i, sense adonar-me'n, tensiono les proporcions de l’entorn i faig creíexer aquest malaltís núvol que em colla cos i ment.
Costipat lleuger, que no grip febril, és el que baixo a ciutat en tren de rodalies. Com aquesta matinada de vel solar lleuger que malda per trencar la grisor d'un cel ennuvolat i fosc.
Amb coïsor al nas, intento endinsar-me en la lectura, però només puc sentir sons tribals, sons actuals. Puaj! Assegut al tren, veig com l’esperit em fuig per la boca i s’eleva per damunt del tren. Jo sóc cos i ell, ànima pura, em manlleva l’intel·lecte, i m’escriu:
Diuen els mitjans que en Saura s’ha entestat en lluitar contra la contaminació reduint la velocitat dels vehicles que circulen pels voltants de Barcelona i que això ha generat un cert rebombori en la classe política (Mas, Nadal, ...) i en els usuaris que utilitzen les vies d’accés afectades per la mesura.
Jo no hi entenc gaire de contaminació, tampoc sóc un expert en circulació, i menys encara en velocitat, però si que visc fora ciutat i baixo a la capital dia si i dia també per exercir la meva activitat laboral, per uns, i professional, per altres.
Tradicionalment, baixava a ciutat en transport públic. Ara ho faig menys i estic optant cada cop més pel transport privat. El motiu: Vivim al segle XXI i les distàncies no es mesuren per quilòmetres sinó per minuts i, fins i tot, segons. Què vull dir amb això?
Fugen els somnis al toc somort de les campanes que anuncien un funeral. El cel, pren el gris plujós d'un núvol prenyat de gotims d'aigua cridats pel sol d'un dia d'estiu.
El 29 de setembre del 2012, en Pere compliria 100 anys. De fet, si ens endinsem en la seva obra, segur que els compleix en alguna dimensió que se'ns escapa. Valgui doncs aquesta categoria per espigolar-ne el record.
Relació dels fets succeïts a una parella a la ciutat del Caire i a les terres altes de l'Àfrica Oriental. Unes terres que, avui per avui, s'agrupen sota la bandera d'Uganda. - Estiu de 2011-
