Imatge: Diògenes de Jules Bastien-Lepage, 1873 , Musée Marmottan Monet de París.
Arran de l'exposició Cabañas para pensar al Centro José Guerrero de Granada, el Cultura/s de La Vanguardia dedicava el seu número 492 a El creador en su cabaña i això m'ha fet anar a prendre la fresca pels indrets que, al llarg de la meva vida, han esperonat la meva modesta creativitat.
Són les sis del matí i el plugim remulla els marxadors que fan cua davant l'església de Taradell. Alguns, afortunats potser, s'amaguen dins la guingueta dels autos. La resta tomba la pluja.
Un quart menys cinc de vuit. Rupit.
La xim-xim fa una treva curta quan faig la primera trotada a les fosques. Ben aviat, però, hi torna. Serà una companya durant tota la marxa. Bé: tota, tota,no. Ja que Taradell ens portarà algun raig de sol filtrat entre els núvols que se'ns miren des del cim del Matagalls. Però aixó, encara ha de venir.
Al bell mig d'una i altra data, vam tenir el plaer de visitar un d’aquells raconets màgics que s’amaguen en l’immens massís que uneix amdós paratges. Un terrer fet de valls i muntanyes que, malgrat la tossuderia d’alguns, agermana a les persones que el gaudeixen des dels replecs d’aquest immens vaixell que en diuen Pirineu.
Un servidor, amb la millor companyia, ha pujat a aquell raconet tan dolç i bonic, ho ha fet des de Queralbs, pel Camí Vell de Núria. I el camí, i les roques, i potser també la companyia, m’han contat una història que se’m fa de bé de narrar.
Esterri d’Àneu és una delícia en aquest temps on, fugides les aglomeracions de l’hivern, encara no han arribat les de l’estiu. La gent hi és amable, els carrers tranquils i acollidors. El poble t’encomana aquella pau que li insuflen les muntanyes que l’envolten.
I justament són les muntanyes, les que ens han atret cap aquest bell racó i, si divendres, gaudim dels palers d’Esterri, dissabte deixem el cotxe sobre la Mare de Déu de les Ares i ens endinsem a un planeta lacustre, a una terra que, malgrat el sol intens, refresca amb la juganera baixada d’un riu que, ara saltironeja i ara s’atura en llacs i estanys d’una bellesa corprenedora.
Vidrà reposa dolçament entre els cims que reguen el curs d'un Ges que, juganer, saltirona a l'encalç de les fredes aigües del Ter proper. Quan arribem al remenut poble, de gran esperit, les cases són closes i, pels carrers, hi circulen les més matineres ànimes d'un país pacient.
Com si d’una penitència es tractés, el diumenge sant no para de ploure en el país invisible. Invisible pels mitjans de comunicació barcelonins, valencians i aragonesos. Invisible pels meteoròlegs que, tot parlant de la pluja i els núvols, s’obliden del Port o l’ubiquen en el genèric “muntanyes de Tarragona”, tan genèric que les previsions són errònies i a Fredes i el bosc de Rafalgarí plou, tot i que ells diuen que no.
Beget comença a desvetllar-se quan m'hi passejo, camí d'El Forn. Els Hostals ja són oberts, però tant sols un home de certa edat, esmorza tranquil·lament a la terrassa de l'esmentat hostal.
La pujada a l'Oratori de Can Fransa comença amb força, la força d'un pendent farcit de lloses i un bosc espès. Un bosc, la verdor del qual, em diu que l'hivern ja és fora d'aquests paratges. I, fins i tot, alguna flor comença a anunciar la primavera amb la seva incipient blavor.
Que petit que es veu Begat! Que menut, des del Mirador!
Prats torrats pel fred anuncien un nou estatge en el romiatge cap al cim que he triat per avui. Aquí, els arbres mostren la nuesa de les branques i en les zones ombrejades, resisteixen les darreres neus de la força de la calor.
El cel és ben rúfol quan obrim els porticons del mas. De fet, donen ganes de quedar-se tancat a casa i no prendre el cotxe per anar a escampar la boira. Es veu ben clar que, avui que la boira és alta i ploranera, és del tot impossible, fer-la fora del seu reialme.
Quan vaig acabar, em van dir que havien passat dues hores, però no m’ho acabava de creure. Com podia ser que, en dues hores, ¿hagués viscut alguns dels moments més memorables de la Barcelona medieval i moderna?
La solució a l’enigma dels viatgers del temps, que desvetllo força abans que el que es planteja en aquest innovador tour per Barcelona, es diu City Walks.
El 29 de setembre del 2012, en Pere compliria 100 anys. De fet, si ens endinsem en la seva obra, segur que els compleix en alguna dimensió que se'ns escapa. Valgui doncs aquesta categoria per espigolar-ne el record.
Relació dels fets succeïts a una parella a la ciutat del Caire i a les terres altes de l'Àfrica Oriental. Unes terres que, avui per avui, s'agrupen sota la bandera d'Uganda. - Estiu de 2011-
