Totxanes, totxos i maons

Començo una setmana estranyament atrafegada pel que fa a ‘bolos’ literaris. I dic estranyament atrafegada perquè quan fa sis anys em vaig jubilar varen desaparèixer gairebé del tot, i volgudament, de la meva agenda les activitats relacionades amb festes llibresques.

Ho vaig explicar, per exemple, en aquest apunt i també en aquest altre que formen part d’una extensa crònica de setze capítols en la que intentava descriure de manera raonada com em sentia tot just començar la jubilació.

L’atzar, però, ha volgut que dos dies seguits d’aquest setmana els tingui compromesos en afers del ram de la lletra. El primer sarau el tinc demà a La Casa del Llibre per presentar el nou dietari de Celdoni Fonoll (ho he explicat aquí) i l’endemà, dimecres, m’esperen a la Unió Excursionista de Sabadell per intervenir en un cicle (vegeu aquí) dedicat als escriptors i al seu paisatge que organitza la secció de cultura de l’entitat esmentada.

Ja ho vaig mig avançar en aquest apunt de finals d’agost: parlaré de l’obra de Josep M. Espinàs, amb una atenció especial al cicle de llibres de viatges a peu i, més concretament, al viatge que el va portar pel Berguedà fa vint-i-cinc anys, pocs dies després del terrible incendi que va devastar mitja comarca.

Per tot això he passat un cap de setmana dedicat a estudiar i preparar les meves intervencions, a prendre notes i referències de possibles textos per llegir en els dos actes i a estructurar el que he de dir i la manera com m’ho he d’empescar. Després de tants anys dedicat a parlar de llibres als diaris i de les classes que vaig impartir durant uns quants cursos a l’Aula de Lletres, primerament, i després a l’Escola d’Escriptura de l’Ateneu Barcelonès es podria pensar que ja tinc experiència en situacions com aquesta i segurament la conjectura és certa. De tota manera mai m’ha agradat funcionar amb el pilot automàtic i, per tant, he treballat la cuina d’aquestes dues sessions amb força intensitat. Ara només cal esperar que els resultats acompanyin la dedicació.

També he aprofitat les estones del cap de setmana (allargassat per la punta d’allà gràcies a la festa del divendres) per llegir “L’explosió de Capità Arenas”, el llibre (vegeu aquí) que des de fa una pila d’anys ens devia Santiago Vilanova, el periodista que va arribar més enllà que ningú, arriscant fins i tot la seva carrera professional, a l’hora de superar els entrebancs oficials –l’esfondrament es va produir l’any 1972, no ho perdem de vista– i posar-se a informar sobre un afer que afectava el prestigi (i el negoci) de la Catalana de Gas de Pere Duran Farell, empresa que feia molt poc havia començat a instal·lar a Barcelona el gas natural, i sobre la qual gravitava un munt d’interessos confessables o no. Tants i tan importants, els interessos, que el mateix règim va fer córrer el rumor (defensat encara avui per alguns) que es tractava d’una explosió provocada per un dipòsit de material d’un grup d’extrema dreta.

En fi… que ha estat un cap de setmana ben aprofitat.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!