Totxanes, totxos i maons

(La sèrie comença aquí)

Reconec que ja m’ho havien advertit, però no m’ho acabava de creure. Cada vegada que veia algun company que m’havia precedit en la jubilació li deia: “Tinc unes ganes boges de retirar-me per tenir temps i poder fer una pila de coses pendents que m’estan esperant” i la resposta que sistemàticament rebia era “Ni t’ho pensis. Quan et jubilis aniràs tan de bòlit -o més- que quan estaves treballant”.

I, certament, trenta-cinc dies després d’ingressar en la categoria de “classe passiva” afirmo solemnement que els meus informadors tenien raó: tinc més feina que temps.

Un dia de l’estiu passat mentre romancejava per la terrassa a l’hora de la migdiada se’m va ocórrer agafar una llibreta i començar a apuntar totes les coses que podria dedicar-me a fer un cop jubilat.

Vaig començar la relació amb dues feines indiscutibles: “lectures pendents” i “discos pendents”. Indiscutibles i titàniques ja que no es tracta només de posar-me al dia de llibres i músiques endarrerides sinó d’afegir-hi les incorporacions a les dues llistes derivades de compres de novetats o d’arribades de material procedent de les editorials.

Però, és clar, aquest era només el començament. La punta de l’iceberg, com si diguéssim, perquè a continuació vaig anar afegint-hi altres feines com, per exemple, visitar exposicions interessants, freqüentar més els cinemes o passejar per racons de Barcelona poc coneguts per l’A. i per mi (com, per exemple, Bellesguard, el Palau Güell, els nous Encants Vells, el Liceu per dintre, etc.). O com seleccionar, endreçar, catalogar i arxivar papers, objectes i documents que de moment tinc aplegats en caixes i carpetes en espera d’una ració de temps i de seny ordenador.

La llista continuava amb la lectura diària de la premsa -per internet els diaris i portals que no em repugnen i en el cas de l’Ara i d’ El Punt Avui en paper, naturalment, com tota la vida-, un concepte al qual li seguien unes sigles –“DVD”– que volien dir mirar (preferentment cada dos o tres dies) una pel·lícula de les prop de 600 que s’apleguen a l’armari del menjador.  Després vaig escriure “Queimada”, que vol dir reprendre les sessions de Scrabble els dimecres en el bar del mateix nom, una idea que penso posar en pràctica (espero) el proper setembre, amb el començament de la temporada.

Per la cosa de la salut vaig afegir-hi “exercici diari (passeig, piscina, gimnàs)”. També vaig apuntar “píndoles Apple” referint-me a uns cursos molt breus que fan els nois de can Jobs a Barcelona per veure si d’una puta vegada entenc què dimonis és això del famós “núvol”. A continuació vaig escriure “Totxanes” perquè (esteu avisats, nanos) no tinc la menor intenció d’abandonar la redacció d’aquest Bloc en els propers quaranta anys.

Quan era a punt de tancar la llibreta, bastant atabalat ja pel panorama que se’m presentava, vaig adonar-me que em deixava dos conceptes importants: “Viquipèdia” i “els Isern”. El primer és el desig que mesos enrere li havia expressat al meu estimat i admirat amic Àlex Hinojo de convertir-me en redactor d’articles per a la Viquipèdia en aquells temes en els quals la meva aportació fos útil.

Pel que fa a “els Isern” es tracta d’incorporar-me i reforçar la meravellosa, admirable i titànica feina d’investigació familiar que des de fa cinc anys està fent en solitari mon germà Francesc. Com que molt aviat dedicaré (almenys) un apunt monogràfic a aquest assumpte només us diré que, gràcies a ell, ja tenim controlats avantpassats directes fins al 1790. I que podem anar més enrere amb una mica de sort.

Cap al final del full vaig escriure la paraula “puzzles”, fent referència als 4 o 5 trencaclosques de més de 1500 peces que al llarg dels anys he anat comprant o m’han regalat “per quan tinguis més temps”.

Perquè resulta que sí, que la veu popular associa la paraula “jubilació” amb “temps lliure a raig” i amb “badar fins a l’avorriment” i ja puc assegurar-vos que -tot i que jo també ho vaig arribar a pensar- NO és així. Almenys durant aquests primers temps. La llista que aquella tarda d’agost vaig començar en un full de llibreta va convertir-se de seguida en un document Word que, el molt punyetero, no fa més que créixer i que guardo en una carpeta que he titulat “JotaJota jubilota”.

Amb tot això no parlo de les feines relacionades amb l’atenció a la persona més gran de la família (la mare de l’A.) i la més jove (la nostra néta Mila) que tenen una incidència considerable en les nostres respectives agendes de parella jubilada, carregada d’energies i encara de bon veure.

I és precisament en aquest context que pocs dies després del meu ingrés en la categoria de jubilat he començat a rebre trucades, correus electrònics i missatges privats per Twitter i Facebook amb una particularitat comuna: tots comencen amb la mateixa frase “Benvolgut amic, ara que t’has jubilat i que per tant disposes de més temps…”

Una frase la continuació de la qual -amb les seves diverses variants- analitzaré a fons en el següent apunt d’aquesta crònica pausada que, us ho asseguro, com el mític serial radiofònic “Simplemente María” és “real como la vida misma”.

(Continua aquí)

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!