Totxanes, totxos i maons

Una inesperada proposta –sobre la qual entraré en detalls més endavant, passat l’estiu– m’ha tornat a posar en contacte amb l’obra de Josep M. Espinàs. Més concretament, amb un dels seus viatges a peu més especials: el que va fer al Berguedà la primera setmana d’agost de 1994. De tot allò ara fa vint-i-cinc anys i el nostre caminant en tenia seixanta-set.

Un viatge amb un component inesperat que justifica el qualificatiu d’especial amb què l’he definit i que el mateix Espinàs explica en el pròleg d’“A peu per camins de cendra” (La Campana, 1994), el llibre que descriu els detalls d’aquest viatge:

“Els meus últims viatges a peu havien tingut com a escenari terres de secà: la Terra Alta, la Llitera, l’Alt Maestrat. Tenia ganes, en un nou viatge, de canviar de paisatge, renunciar a les oliveres, als ametllers, als murs de pedra seca dels camps, i buscar l’estímul dels boscos ombrívols -una Catalunya més humida, per resumir-ho. Vaig triar el Berguedà, i concretament la zona on l’orografia no era excessiva per a un caminant i hi havia la possibilitat de fer un circuit de poble en poble. Vaig comprar un mapa i vaig fer-me l’itinerari (…)

Quan tenia decidit el pla del viatge, al cap de pocs dies una gran part d’aquest territori va ser devastat pel foc. El meu desig de caminar per un país boscós s’havia frustrat, i tenia dues opcions: projectar un nou viatge per una altra regió que conservés el verd, o complir el propòsit previst, encara que el paisatge hagués quedat tan destrossat. Això és el que vaig decidir de fer, de manera que si he acabat trepitjant uns camins de cendra no ha estat deliberadament, sinó perquè les circumstàncies ho han volgut.”

Ara que molta gent és a punt de començar uns dies de vacances em sembla que recomanar la lectura d’algun llibre de l’Espinàs, especialment algun dels gairebé vint viatges a peu que va fer, és un bon suggeriment. No us equivoqueu pensant, com els passa a alguns periodistes indocumentats, que el que escriu són ‘llibres d’excursionisme’. En absolut, si a Josep M. Espinàs l’interessa alguna geografia no és pas la física, aquella que es dibuixa en els mapes, sinó la humana, la que es fa i es desfà cada dia en els bancs de les places dels pobles on els més grans van a prendre la fresca i a petar la xerrada. Ho explica molt bé en el darrer paràgraf del pròleg i em sembla que és el millor recurs per tancar aquest apunt:

“L’origen d’aquest llibre, com el dels precedents, és la meva disposició a sortir del propi àmbit per reconèixer la diversitat que es troba en un altre espai i un altre temps, i explicar, amb la convenient discreció literària, els resultats d’aquest ‘desplaçament’ -un desplaçament que es concreta d’una manera física, i potser la menys important, en el fet de seguir un camí.”

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!