Totxanes, totxos i maons

El Bloc de Joan Josep Isern

1 de novembre de 2019
0 comentaris

Celdoni Fonoll: rauxa amb un bon tros de seny.

Si tot va rutllant segons les previsions el proper dimarts 5 de novembre, a les 7 del vespre, es presentarà a La Casa del Llibre de la Rambla de Catalunya ‘Guanyarem la llum’, el nou treball de Celdoni Fonoll. Més concretament el seu quart dietari.

Jo seré un dels participants actius de la trobada en la meva condició d’autor del pròleg.

Aquest:

RAUXA AMB UN BON TROS DE SENY

Fa quatre anys, arran de la publicació de la segona antologia de les seves cançons, vaig escriure en el meu blog un apunt titulat “Celdoni Fonoll, franctirador” que començava així: ‘De vegades tinc la impressió que a Celdoni Fonoll no li hem fet tota la justícia que la seva trajectòria es mereix’. I una mica més endavant hi afegia: ‘respecto i admiro Celdoni Fonoll per la seva capacitat de fer coses “perquè cal fer-les”, perquè són necessàries deixant de banda si estan de moda o no’.

Quan vaig escriure aquests mots el Celdoni i jo no ens coneixíem personalment. En canvi, amb la seva inseparable Lloll —força tel·lúrica, font de bones vibracions, talent amable—, hi havia tingut un fugaç contacte anys enrere a propòsit d’un concurs cultural de TV3 que es va dir “La caixa sàvia”. (Bé… ara que hi penso, sí que vaig tenir relació amb el Celdoni una tarda de desembre de 1991 en els estudis on enregistrava “Aigua secreta”, el seu sisè disc. Més exactament va ser formant jo part d’un grup d’una trentena de voluntaris que, mobilitzats per l’incansable Ermengol Passola, vàrem fer els cors d’una cançó titulada “Free Catalonia from Spain”, pensada per orientar els badocs i amenitzar des de la grada els esdeveniments esportius dels Jocs Olímpics barcelonins que s’inaugurarien uns mesos després.)

De fet, la publicació de l’apunt en el meu blog va ajudar a recuperar ràpidament el contacte i pocs dies després, entaulats per celebrar l’amistat naixent, vaig saber que compartíem proximitat de barri i afició a les passejades pel parc Güell. Unes passejades de caire terapèutic (almenys pel que fa al meu cas) en les quals mai no coincidíem ja que jo sóc de mena matinera i ell i la Lloll, en canvi, són d’anar-hi cap al tard. Els artistes, ja se sap…

Aquell mateix dia també vaig saber, gairebé en primícia, que després d’una trentena llarga de llibres i discos publicats, el Celdoni escrivia des de feia uns anys un dietari amb la lloable intenció que no es quedés tancat en un calaix. I així va ser com el setembre del 2016 la bona gent de l’editorial Cossetània va publicar El caminant del parc [Dietari 2011/2012] i amb una seqüència de precisió gairebé suïssa el setembre de 2017 vàrem tenir Gelós de vida [Dietari 2013/2014], el novembre de 2018 Amb senyera d’esperança [Dietari 2015-2016] i ara mateix aquest Guanyarem la llum [Dietari 2017/2018], que el lector té a les mans.

Quatre llibres que apleguen vivències personals i col·lectives d’un període singular en la història del país: el que va del 2011 fins avui. Que és tant com dir els anys d’impuls, creixement i consolidació de la consciència ciutadana en favor del dret dels catalans a decidir sobre el nostre futur en relació a l’Estat espanyol. Un període en el qual tots plegats hem evolucionat i, com no podia ser altrament, els dietaris del Celdoni també. Em fixo només en com els titula. El primer parla de passejades pel parc —el necessari pretext al qual tots els que ens dediquem a escriure dietaris ens acollim per començar— i hi predomina l’observació directa d’ocells, insectes, flors i espècimens humans que transiten pel parc Güell. Un esplèndid conjunt de reflexions enriquit amb la presència dels grans poetes del país —tan coneguts, estimats i divulgats pel nostre home— i les composicions líriques improvisades, la majoria de les vegades, per la contemplació de la Natura.

El títol del segon dietari ens parla de la vida i de com la desitgem de manera quasi goluda. Té tot el sentit perquè en una part de les seves pàgines se’ns descriu una experiència personal dura i complicada que l’amic Fonoll va superar feliçment. El tercer títol parla de senyeres i, sobretot, d’esperança en total sintonia amb aquella recomanació del Mestre Pompeu Fabra que ens exhortava a no abandonar mai ni la tasca ni l’esperança. Abasta el bienni 2015-2016 i qualsevol lector mínimament informat dels excitants avatars del país pot imaginar-se per on van les línies mestres del seu contingut.

I arribem al dietari d’ara, el del bienni 2017-2018. El quart i amb un títol que no es limita a l’esperança brandada com a lema en l’anterior, sinó que ens parla ja directament de guanyar i de llum. Més de sis-centes pàgines que ens descriuen dia per dia uns anys marcats pels atemptats d’agost a Barcelona i Cambrils, pel referèndum del primer d’octubre, per la declaració en el Parlament de la República Catalana, per la infame aplicació de l’article 155, per les eleccions del desembre i per una sèrie de mots que ja s’han incorporat al nostre vocabulari quotidià: repressió, presó, exili,processaments, resistència… dignitat.

Al llarg d’aquests quatre llibres, que abasten un període de vuit anys, l’autor ha entrat d’una manera profitosa en l’instrument del dietari —que, com qualsevol altre gènere literari, té les seves lleis internes—, de tal manera que, amb la perspectiva del temps, tinc la impressió que aquests textos —i els que, sens dubte, vindran— seran una eina summament útil per entendre el procés d’aquests darrers anys, ja que formen un bloc d’opinions, comentaris, sentiments, vivències personals, referències culturals i accions col·lectives de gran valor documental quan en el futur es vulgui analitzar el període que s’obre el 2011. Un període en el qual Celdoni Fonoll comença caminant, es declara amant de viure, avança amb esperança i guanya la llum. Aquesta alliberadora llum que sent —i som molts els qui compartim amb ell aquesta certesa— molt propera. A tocar.

En una entrevista per a Mètode, la magnífica revista científica que s’edita a València, l’amic CeldoniFonoll no foll, clarivident—, s’explicava amb uns mots que em semblen una excel·lent descripció de com és ell i com es planteja la seva obra: ‘Escric sobre el que em motiva, em deixo portar per impulsos i dèries, per la rauxa amb un bon tros de seny’. Vet aquí, doncs, el compromís formal amb un temps i un país que demana actituds honestes i sense complexos. Impulsos i dèries que motiven. Rauxa i seny.

És, doncs, aquest capteniment de fer les coses perquè cal fer-les i no perquè estiguin de moda, el que al meu parer defineix millor la trajectòria personal i professional de Celdoni Fonoll. Un nom indestriable —‘som indestriables, el meu poble i jo’, deia el poeta de Sinera— i exemplar que ja forma part de la història de la reconstrucció cívica, moral i cultural del nostre país.



(Si feu clic al damunt, la imatge creix)

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!