Totxanes, totxos i maons

(La sèrie comença aquí)

El primer toc em va arribar pocs dies abans de Nadal. Venia d’un bon amic de casa castís i molt de la broma que em deia: “Ara que tindràs temps podràs dedicar-te a les dues feines pròpies dels jubilats: jugar a la petanca i tafanejar les obres del carrer”. I m’adjuntava un enllaç a la Federació Catalana de Petanca i un altre a una pàgina web de l’Ajuntament de Barcelona que informa dels punts de la ciutat afectats per obres.També per les mateixes dates si fa no fa un parell de persones em varen enviar  sengles missatges per animar-me –“ara que disposaràs de temps”– a escriure les meves memòries.

A aquestes dues persones -una coneguda meva, l’altra diria que no- em va faltar temps per respondre’ls que si s’hi fixen bé veuran que jo, les memòries, les estic escrivint des de fa deu anys precisament aquí, a les Totxanes. Un conjunt de quasi 2.500 textos (i creixent) en els quals crec que queda prou retratada la meva persona i tot el que l’envolta en el present, en el passat i, en la mesura del possible, en el futur. Si més no d’una manera molt més completa -entre altres raons perquè estan cuinades a foc lent- que el que podrien donar de sí unes memòries diguem-ne convencionals en forma de llibre.

Val a dir que les dues persones ho van entendre perfectament i que a una, a més a més, li va fer molta gràcia la meva metàfora culinària del foc lent. “És una bona manera de mirar-s’ho: fent xup-xup…”, em va dir. Cert.

Però el que més em va sorprendre (potser perquè no me’ls esperava) varen ser els missatges amb peticions de caire literari. N’hi havia de dos tipus. Primerament els que venien de persones que tenien un llibre publicat i que em demanaven l’adreça per enviar-me’l perquè el llegís i, si em semblava adient, en fes difusió.

Les peticions del segon tipus eren de persones que estaven en ple procés de redacció d’una novel·la o ja l’havien enllestida i em demanaven, “ara que potser disposaria de més temps”, si em podien enviar el text perquè els orientés i els donés la meva opinió.

No cal dir que la resposta que he donat en cada cas forma part de la privacitat i, per tant, no entraré en més detalls. Sí que voldria, però, dir dues coses:

* En primer lloc vull fer palès el meu sincer agraïment a totes aquestes persones -algunes conegudes meves, d’altres no- per la confiança que m’han demostrat des del moment que han decidit sotmetre a la meva consideració una cosa que comporta tanta intimitat i tants esforços personals i emocionals com és un text de creació literària.

* En segon lloc vull dir que si estic explicant tot això és perquè des del primer moment m’he proposat que aquesta crònica -llarga i reposada- de la meva jubilació sigui un fidel reflex de la realitat. Dit d’una altra manera: ho explico perquè m’ha passat, però no per donar idees a ningú.

Arribats en aquest punt crec que pot ser molt oportú esmentar el que un dels meus corresponsals em va dir després de rebre la resposta que li vaig enviar: “Així doncs, vostè s’ha jubilat també com a crític literari o no?”.

Una pregunta plena de trellat que intentaré respondre en el proper apunt d’aquesta crònica que a poc a poc es va acostant al seu final.

(Continua aquí)

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!