4,50 i fent esses

Finalment he pogut estrenar la línia 9 fins a l’aeroport. Bé, de fet va ser a l’inrevés. De l’aeroport a Barcelona, anar i tornar. El lapse entre l’arribada del meu avió i la sortida del proper autobús a Tarragona (casi tres hores) em va donar temps més que suficient per endinsar-me en la ciclòpia construcció subterrània previ pagament d’uns gens menyspreables 4,50 euros a multiplicar per dos.

Mai no m’ha acabat de convèncer aquesta línia, des de l’època en que era un mer projecte, una línia de colors sobre el mapa, inacabable i serpentejant, que ens era presentada com la línia de metro més llarga d’Europa pel cofoi conseller del ram (Subirà, potser?). La més llarga i la més cara, perquè seria finançada pel mètode dit alemany que, traduït a un llenguatge popular i entenedor significa “pa per a avui i fam per a demà”.

El pa va tardar molt en arribar i ho va fer a l’altre extrem de la conurbació barcelonina: Santa Coloma i Badalona van ser les agraciades amb el primer premi d’una peculiar loteria que ara ha arribat a l’aeroport, unint-lo així finalment amb la ciutat de referència i acabant amb una excepció a tot el continent.

He dit que mai no m’ha acabat de convèncer aquesta línia (de fet dues, la 9 i la 10), ni el traçat abans de fer-la (plena d’esses) ni el resultat una vegada acabada i en servei. A l’entrar a l’estació Terminal 1 vaig reafirmar-me en aquesta impressió: la seva concepció faraònica, desproporcionada, plena d’escales i ascensors, de llums i de senyals visuals i acústics, sembla que obeeixi més a un secret desig d’épater l’usuari potencial que no a facilitar-ne el seu ús. Que els trens no tinguin conductor no deixa de ser un factor que provoca una certa inquietud, acostumats com estem a un funcionament més “artesanal” del transport. Tot i això, ens haurem d’anar acostumant a que tot ens ho facin les màquines. No dic si és bo o dolent això, només dic que és inevitable.

Dues anotacions en el meu viatge entre Terminal 1 i Zona Universitària. Una, la paret d’algunes estacions (Mercabarna, crec recordar, i més) és roca viva: estalvi de costos o decoració imaginativa per singularitzar determinades parades? Dues, l’absència absoluta de publicitat. No em sembla malament, però entre tanta superfície llisa i relluent s’hi troba a faltar algun reclam temptant la nostra debilitat consumista. N’hi ha per tot arreu, en trobem fins a la sopa. Ja no vindria d’aquí.

[Imatge: www.ccma.cat]