Anuncis que em posen nerviós (46: el d’Ariel Tab)

L’escena.

Escena domèstica amb dos nois. Rentadora i planxa. Un d’ells té una cita i ha d’anar “com un pinzell” amb una camisa impoluta rentada amb el producte anunciat.

El missatge.

La veritat es que costa una mica d’entendre. El que anuncien és un líquid espès i verd-blavòs, però no he parat a pensar si és un detergent, un suavitzant o un anticalç.

Per què em posa nerviós?

No hi he parat a pensar perquè la meva atenció s’ha centrat en detalls imperceptibles per a molts. Per exemple, els nois tenen pinta d’haver sortit d’un garatge nord-americà, d’on van sorgir googles, facebooks i tota la pesca. Detall subliminal gens anecdòtic. Tampoc hi són sobrers alguns detalls per tal de deixar clar quina es la relació exacta d’ells dos: un ha quedat amb una “xurri” i fins a dues vegades se’ns recorda que són germans. No fos cas que veure dos nois junts, un d’ells planxant, ens fes pensar malament… I em posa nerviós perquè forma part d’una família d’anuncis presentant situacions quotidianes francament irritants. Recordeu aquell on sortia un matrimoni en què ell es veia obligat a vestir un barnús lila? Doncs això.

Actes GLTB al Camp de Tarragona

S’acosta la commemoració dels fets de Stonnewell. Aquests són alguns dels actes programats al Camp de Tarragona per la Comissió Unitària 28 de Juny:

26 de juny:

19:30h Debat sobre polítiques per l’alliberament sexual des dels municipis amb partits i associacions (Plaça de la Font – Tarragona). Organitza: Brot Bord.

27 de juny:

18h Col·locació de la Bandera de l’Arc de Sant Martí i Acte LGTB (Casa Rull – c/Sant Joan, 27 – Reus). Organitza: H2O.
18h Berenar popular per l’alliberament sexual (Plaça de la Font – Tarragona). Organitza: CUP Tarragona.
20h Concentració per commemorar el 28 de juny, dia internacional per l’alliberament sexual (Plaça de la Font – Tarragona) + Cinefòrum “Como los demás” (Plaça dels Sedassos – Tarragona) + Sopar. Organitza: Comissió Unitària 28 de juny.

28 de juny:

9:30h Col·locació de la Bandera de l’Arc de Sant Martí (Pati de Jaume I – Ajuntament de Tarragona – Tarragona). Organitza: H2O.

29 de juny:

20h Taller sobre identitats sexuals + Presentació del Brot Bord (Centre d’Estudis Canongins Ponç de Castellví – Plaça Mestre Gols, 2 – La Canonja) Organitza: Ateneu Popular La Mina.

4 de juliol:

22h Passi de la pel·lícula “Get Real” (Plaça de Natzarens – Tarragona). Organitza: Casal Popular Sageta de Foc

A millor vida (avui: els serenos)

No és un barbarisme. El DIEC accepta sereno per a designar aquells vigilants nocturns que em penso que han passat a millor vida. Jo, almenys, no conec cap població que els conservi. El nom li ve de que, antigament, el nostre personatge rondava els carrers mentre informava al veïnat, que se suposava que dormia, de l’hora i el temps que feia. Quan no plovia, que era el més habitual, cridava:

– la una i serenoooo!!!

Amb el temps, els serenos es van encarregar d’una tasca molt més pràctica per a la gent: obrir-los els portals de les cases si s’havien deixat les claus. Almenys, aquest és el record que en guardo jo de la meva infància barcelonina: un personatge, no sé si uniformat, carregat amb un manyoc de claus de totes mides. En la meva ignorància infantil, em semblava que era l’única persona al món que estava despert de nit i dormia de dia. M’equivocava, és clar. Recordo haver vist el del meu barri en un bar matant el temps, esperant que algú sol·licités els seus serveis. 

En un bar. Bonica manera d’estar “sereno”.

[Imatge: www.todocoleccion.net]

L’optimisme, segons Teixidor

Ha mort l’escriptor osonenc Emili Teixidor. A la seva memòria, transcric un dels articles que publicava cada dues setmanes a la darrera plana del Presència dominical. En aquella ocasió parlava d’optimisme. De plena actualitat i més necessari que mai, doncs.

Festes
El 15 d’agost deu ser la festa major de mig Catalunya. Les festes més entranyables són les dels pobles petits, que durant l’any semblen mig abandonats i que aquest dia apleguen centenars de persones per omplir a vessar l’església mig enfonsada i per ballar amb la música d’una orquestra de dos o tres músics i animar els menuts amb pallassos i atraccions. El poblet reviu i la festa és una lliçó d’optimisme, vitalitat, esperança. Em van convidar a una, en un poblet de la Segarra, on la missa la va celebrar el senyor bisbe, i la imatge dels pagesos i mestresses ballant al so del vals: “Quan jo tenia pocs anys, el pare em duia a la barca i em deia quan siguis gran no et fiïs mai de la calma…” i també de Perfídia i altres clàssics de Lucho Gatica (qui se’n recorda?) o jotes com “No te vayas de Navarraaa…!” La voluntat de fer reviure el poble mereix un premi! I la festa, inoblidable.

[Article d’Emili Teixidor publicat al Presència del 2 de setembre de 2011; imatge: lletra.uoc.edu] 

Pomes masculines, apis femenins

Sortia avui d’una fruiteria, després d’haver-hi comprat una bossa de pomes, quan el venedor, de la caixa estant, se m’ha posat a cridar tot entusiasmat:

no quiere apio, para la señora? — mentre amb la mà agitava una d’aquestes hortalisses per al caldo

No, gràcies, li dic. La pregunta amagava un to masclista francament sorprenent a aquestes altures de la pel·lícula. O sigui, és normal que un home compri pomes, però si compra api ha de ser per la seva dona. No sabia que fins i tot les fruites i les hortalisses tinguessin sexe. No li sembla al venedor que si necessités api a casa meva l’hauria comprat, com he comprat les pomes? Doncs es veu que no.

Avui fa quaranta-nou anys que la primera dona, una russa, va viatjar per l’espai. Casualment, avui també la Xina envia la seva primera senyora a donar voltes pel cosmos. Una altra dona, alemanya, ens fa marcar el pas econòmicament parlant a tot un continent. La igualtat de sexes, la justa distribució en les tasques de la llar i la superació de mil i un prejudicis sembla que van encarrilats, en la bona direcció, però en un racó de món encara hi ha gent que creu que l’api (tallar-lo i cuinar-lo) és cosa de dones.

[Imatge: ca.wikipedia.org]

Carrers de Tarragona: Sant Agustí i plaça Verdaguer

Cèntric carrer que uneix les dues Rambles, la Nova i la Vella. El seu nom prové de l’antic convent jesuïta de Sant Agustí, del qual només en resta l’església del mateix nom, un magnífic edifici renaixentista (dels pocs que hi ha a Catalunya, segons afirma l’actual responsable del temple) situat a la Rambla Vella cantonada amb el carrer que ens ocupa.

És el típic carrer peatonal, ple de franquícies despersonalitzadores del comerç local. Per sort, estratègicament situades, hi trobem alguns negocis més “autèntics”, per dir-ho d’alguna manera. A saber, dues botigues Figueras, de roba, la sabateria Las Américas, la floristeria Pros o la joieria de l’inclassificable Blázquez (peculiar personatge de la ciutat, del qual en parlarem algun altre dia). També hi ha una botiga de llums i endolls, de tota la vida, que no té nom o jo almenys no li he sabut veure.

A mitja alçada de carrer i donant-li una gran sensació d’amplitud, s’obre la plaça Verdaguer, també peatonal i amb dues sortides: el carrer Joan Maragall i una mena de túnel, perpètuament envaït de motos, que connecta la plaça amb el carrer Girona. L’homenatge al poeta nacional de Catalunya es concreta en un discutible monument (inaugurat el 1976) situat en un racó de la plaça, que és una espiral metàl·lica que recorda una pela de taronja. Mai no m’ha acabat de fer el pes.

La nit en què Tarragona va ser notícia

Demà farà vint-i-cinc anys de l’atemptat d’ETA a la refineria de Tarragona. El  grup armat, amb aquella manera tan peculiar (i inútil) que tenia de lluitar pels drets nacionals bascos, va col·locar un artefacte al rack d’Enpetrol situat a l’autovia de Salou i tocant a la Universitat Laboral. Les cròniques de l’època parlen de flamarades de 150 metres a mitja nit. A Tarragona estem acostumats a que les xemeneies de la petroquímica deixin anar bastant sovint llengües de foc espectaculars (jo mateix les veig des del meu balcó), però el que va passar la nit del 12 de juny de 1987 va ser tota una altra cosa.

L’espant de l’explosió va anar seguit de la incertesa del que podia passar posteriorment i va provocar, amb tota lògica, el pànic en una població sempre mal informada quan es tracta de què s’ha de fer davant d’una emergència. L’endemà, quan el pitjor del tràngol s’havia deixat enrera, tot eren anècdotes del que havia fet cadascú. Sé d’una família, gos inclòs, que va agafar el cotxe i no va parar fins a Barcelona. Pel que fa a mi, no em vaig assabentar de res fins el matí quan, anant cap a la feina, em vaig trobar amb una companya, la Isabel, que em va dir:

– com? No t’has enterat del que ha passat aquesta nit?

Doncs no, no vaig saber res. La meva família, que sí que ho sabia, no va tenir el detall de trucar-me. Ni ells, ni ningú. No passa res, no els ho tingut mai en compte. 

L’enrenou de tot plegat va tenir dues facetes positives. Una, que va posar en evidència el perill que suposa tot el complex industrial plantificat al mig del Camp de Tarragona: quan es diu que tot és un polvorí no són exageracions de quatre ecologistes tremendistes. I dos, el fet va servir perquè la ciutat fos notícia arreu. Ja va ser trist que el motiu fos un pepinasso etarra, però noi, la qüestió és que parlin d’un, be o malament.

[Imatge: bomberiles.com/miquelvalls]

Captar la vida

Jacques Henri Lartigue (1894-1986) fou un fotògraf francès que, a pesar de fer servir una càmara des de ben jove no va gaudir del reconeixement internacional fins passats els seixanta anys, quan la revista Life va publicar la seva obra i aconseguí exposar al MOMA. Potser no és massa conegut pel gran públic, però es tracta d’un artista ben original que va saber reinterpretar l’art de la fotografia. Fugí dels retrats encarcarats, típics de principis de segle, per captar la vida en ple moviment, això sí sempre en blanc i negre. Els motius d’inspiració els troba en l’oci de la societat benestant a la qual pertanyia: platges, estacions d’esquí, pistes de tennis, banyistes capbussant-se, damisel·les passejant pel Bois de Bologne, els primers automobilistes… D’això tracta l’exposició que es pot veure a Caixafòrum fins l’agost. Un fotògraf més actual del que cronològicament li va correspondre que sabé encabir en cada imatge (quietud, instantaneïtat) la més bulliciosa joie de vivre d’una època ja passada (moviment, laxitud en el temps).

Documentant-me mínimament sobre el personatge, descobreixo una curiositat: va ser l’autor del retrat oficial del president Giscard d’Estaing. He dit que fugí dels retrats encarcarats i que no feia fotos en color, però l’encàrrec presidencial va fer que trenqués amb aquestes constants.

[Imatge: www.que.es; l’exposició ‘Un món flotant’ estarà oberta fins el 19 d’agost a Caixafòrum Tarragona]

Anuncis que em posen nerviós (45: el de Taky Oro)

L’escena.

Una noia surt al carrer i s’hi passeja tota nua, cantant les excel·lències del producte, una cera per depilar-se. Ho fa entre la completa indiferència de les persones amb qui es creua o asseguts en terrasses, la majoria homes. Són gais, cecs o simplement estan curats d’espants?

El missatge.

La cosa va de que la cera aquesta deixa una pell perfecta, com per estar “divina” (sic) fins a cinc setmanes. Les altres ceres, es veu que això no ho fan.

Per què em posa nerviós?

Com ha quedat dit, la protagonista transita tal com Déu la va portar a aquest món, però, és clar, com que hi ha criatures i s’han de guardar les formes, porta una mena de quadres negres (com aquells que fiquen als delinqüents per preservar-los l’anonimat) al damunt de les parts en principi més interessants de la seva anatomia. Si es tracta de cridar l’atenció o de promoure alguna polèmica, han fracassat perquè només haurà merescut l’atenció de l’honrat blocaire que escriu això.

Divina fins a cinc setmanes. Ja veus tu.

[Imatge: www.ovideo.com]