València reviscola

2015-11-17 22.02.05Més enllà de la voluntat i capacitat de maniobra que tinguen els que ara estan dins els ajuntaments i les conselleries, la sensació a peu de carrer és tan diferent a la de fa poc més de mig any que encara costa de creure. Si més no, jo ho visc així.

A tall d’exemple: en poc més d’un mes he anat al concert on s’estrenava el disc -preciós- de Botifarra i Pau Chàfer, a la preestrena de l’obra infantil L’aneguet lleig d’Albena teatre, a un dels concerts que ha fet Raimon en nomenar-lo fill predilecte de Xàtiva, a la magnífica confluència d’exposicions que té ara mateix l’IVAM i a l’ocupació, ara legal (fa 10 anys els feien fora per la força), del Col·lectiu Ovidi Montllor amb el cicle de concerts La Fera al Palau, que només ahir va reunir Clara Andrés, Eva Dénia, Feliu Ventura, Hugo Mas, Miquel Gil i uns quants més.

La cosa no s’acaba: aquest cap de setmana tenim La Plaça del Llibre amb un fum de presentacions i títols que ja tinc a la llista per comprar, i el lliurament dels premis del Col·lectiu Ovidi Montllor, i un nou partit del València Bàsquet, que enguany la Fonteta apreta de veres i ja porta 11 victòries en 11 partits. I totes les coses que m’he perdut i em perdré per falta de temps.

I tot això en valencià, com si fóra una cosa normal, perquè cada volta ho és més, de normal. De la València que jo havia deixat feia dotze o tretze anys, on encara t’amollaven de tant en tant un ‘a mí me hablas en cristiano’ que gelava la sang, ara em trobe botiguers que demanen perdó ‘porque yo no lo hablo, pero tú háblame que yo lo entiendo’.

Jo no sé si és que l’aldea que diuen alguns s’escampa com una taca d’oli o si és que els astèrix ens multipliquem com si fórem gremlins, però el cert és que tots els espectacles als que he anat han estat plens fins a la bandera. I no, no som sempre els mateixos quatre. I escoltes valencià al carrer, a l’autobús i al mercat. Tant, que ja quasi ni em sorprén.

Si m’haguéreu dit fa només un parell d’anys que jo anava a viure a València de nou i que seria ací on trobaria la felicitat (pel que explique ací i per moltes coses més), vos hauria enviat a pastar fang. Fa any i mig del trasllat i no me’n pense anar. No podíem haver trobat millor moment per tornar.

Hui en faria 49

I jo ja he renunciat a imaginar com seria amb més canes i unes primeres arrugues. No sé, no puc, no vull jugar a posar-li una cara que mai no serà realitat.

De fet, a dies em costa recordar-me’n així de bones a primeres de com era realment; sort de les fotos. I encara em costa més tancar els ulls i recordar com parlava, el to de la veu, l’accent del nord; sort de les gravacions. M’és impossible recordar l’olor, això sí. O si més no, l’olor de veritat, deslligat d’aquells llargs mesos d’hospitals i verins químics i fum de maria per contrarestar-ne els efectes devastadors. Llàstima que no tinguem eines per enregistrar els olors. El de maria no l’he tornat a soportar des d’aleshores. No puc. Em pot.

El que no oblidaré mai és tot el que vaig compartir al seu costat. El que vam conéixer juntes. Els seus somriures i la seua mala llet. El mal perdre i la generositat gegant. L’aïllament en la lectura i les converses sense fi. La por a la mort i l’agraïment a l’amor.

Hui en faria 49 i no va poder passar dels 40. Els que faré jo en menys de dos mesos i que ja m’han sumit en una reflexió incòmoda i quasi constant. No perquè siga una xifra redoneta, que també, sinó per la sensació de què tot el que viuré a partir d’ara és el que ella ja no va poder viure. I se’m barregen les ganes boges d’aprofitar-ho tot al màxim i la pena infinita en recordar les seues paraules d’impotència per tot el que es deixava per fer.

Hui en faria 49 i jo només puc regalar-li un record a voltes difús per fora però sempre immens per dins. I unes llàgrimes noves i inesperades i plenes d’estima. Potser és que el dol no s’acaba mai.

Per molts anys, E.