Parlem de tu, i fa sis anys

I ja no fa mal, o potser sí, però ja no tant. Perquè ara ja sé que eres part de mi i no deixaràs de ser-ho mai, i que això no és incompatible amb ser jo.

Diuen que el dol dura un parell d’anys. O tres. Que si s’allarga més de quatre o cinc és per fer-s’ho mirar. Jo dic que el dol evoluciona i no s’acaba mai, i que té moments insuportables i instants brillants, i que arriba un punt en què esdevé pau i serenor. Ara, per a mi, eres això. 

Per primera volta he estat capaç d’escriure’t, de parlar de tu amb gent que no et va poder conéixer. I això m’ha fet bé. Molt. I per primera volta, quan et pense, ja no et pense malalta. A voltes tampoc no et recorde sana, en realitat. Com si en lloc de la persona recordara només l’essència.

Però a dies, i en alguns llocs, de sobte rememore la teua olor, o el teu riure, o una de les teues emprenyamentes desorbitades. I aleshores un somriure incontenible em fa sentir-me més viva que mai.  

(A falta de rituals en què poder participar, aquest poema i aquesta imatge són el meu homenatge particular… Com ho van ser tal dia com hui quan feia cinc anys, i quatre, i tres, i dos, i un, i aquells dies). 

Parlem de tu, però no pas amb pena.
Senzillament parlem de tu, de com
ens vas deixar, del sofriment lentíssim
que va anar malfonent-te, de les teves
coses parlem i també dels teus gustos, 
del que estimaves i el que no estimaves,
del que feies i deies i senties, 
de tu parlem, però no pas amb pena. 

I a poc esdevindràs tan nostra
que no caldrà ni que parlem de tu
per recordar-te, a poc a poc seràs
un gest, un mot, un gust, una mirada
que flueix sense dir-lo ni pensar-lo.

Miquel Martí i Pol