Els carrers on he viscut (1): Cavaller Merita

L’altre dia, mentre assistia a una conferència prou avorrida, se’m va ocórrer fer el llistat dels carrers on he viscut fins ara. Carrers i avingudes, i ara per primera vegada una plaça.

El primer, allà on vaig nàixer com qui diu, era el carrer de Cavaller Merita, a Alcoi. A prop de l’institut vell, per als qui coneixeu la zona. Un carrer que només té números imparells perquè l’altra banda aleshores eren bancals abandonats i ara és un gran parc. Era un carrer lleugerament costerut -poc si el comparem amb alguns altres del barri, com aquella costera interminable que va dels Salesians a El Camí. Per on passa(va) la línia 1 de l’autobús i on pràcticament es coneixia tothom.

Amb un forn de pa a baix de casa com a únic comerç del carrer, i com a font de ratolinets que de vegades ens visitaven a aquell cinquè sense ascensor amb unes vistes esplèndides cap a la Font Roja. Al costat de la ‘casa de les estàtues’, que feia cantonada i que, efectivament, tenia dos figures enormes que mai no vaig saber què representaven. Com tampoc vaig saber mai qui era aquell cavaller Merita que vaig memoritzar des de be xicoteta. Això, i el número de telèfon que teníem, que encara me’l sé. (De qui serà, ara?).

Coses d’internet, per fi he pogut esbrinar alguna cosa de qui era, el misteriós cavaller. Sembla que es deia Lluís i que consta com un dels signants de la declaració del prodigi de la Mare de Déu dels Lliris, de mitjans del segle XVII. M’agradaria saber-ne més, però el senyor google, per ara, sembla que no té més dades…

(Si haguera sabut que de gran faria un bloc, i que havia de canviar tant de casa, m’hauria preocupat de documentar gràficament cadascuna d’elles! Encara gràcies que el google maps em deixa veure-les per fora com som ara…).

La vida dels altres

Fa dies que li done voltes a una reflexió, i cada volta ho tinc més clar: a mi el que m’agrada és la vida dels altres.

Dues de les meues activitats preferides, les que faria la major part del temps si no haguera de fer res més per sobreviure, són llegir i viatjar. És a dir, saber histories d’altres persones, i mirar com viuen a d’altres indrets.

Potser per això em vaig fer periodista, o una cosa semblant. Per mirar i explicar el que passa fora de mi. Per viure una miqueta més d’aprop la vida dels altres.

Avorrideta dels polítics

M’avorreixen els polítics. I cada volta més. És que ja ni m’indigne.

Ara acabe de vore que ZP ha dit que “No podemos tapar la boca a los catalanes que se sienten nación” i m’ha donat absolutament igual. Abans m’enervava, o em posava combativa, o em reia per no plorar. Ara ja passe. Si el que volien era fartar-me, ho han aconseguit.

(Serà l’edat? La calor? Que tots tenim un límit? O que realment això ja no hi ha qui ho aguante?).

‘Los Supersónicos’ ja havien predit l’iPad!

Fantàstic recull d’alguns dels invents que apareixien a la sèrie ‘Los Supersónicos’ (‘The Jetsons’ en anglès, però jo els vaig conéixer en castellà).

Entre d’altres: una pantalla amb els titulars dels diaris i vídeos encastats que s’assembla molt i molt a un iPad, teleconferències amb alguna mena de webcam, l’aspiradora-robot i els rajos UVA. Impressionant!

Jo, la veritat, és que la sèrie no la vaig veure molt (no deiven posar-la durant els anys de gran consum televisiu de la meua infància i adolescència), però els llegia en uns llibres gordíssims de còmic que es deien ‘Películas’ i arreplegaven en vinyetes els dibuixos animats més populars.

Sempre em va al·lucinar la imaginació amb què mostràven el futur, i ara veiem que, a més, anaven molt ben encaminats.

Sort que no ha triomfat aquelles pindoletes de sabors que substituïen el menjar de veritat!!!

Màfia a la Diputació d’Alacant?

Des que he llegit la notícia de què la policia està escorcollant la Diputació d’Alacant (de la qual, per cert, ha deixat de funcionar la web), la casa del president i l’ajuntament d’Oriola per una suposada corrupció relacionada amb la recollida de la brossa, que no em trac del cap la imatge dels Soprano.

La musiqueta i tot m’ha vingut al cap. A la sèrie es mostra com la gestió de la brossa és precisament un dels negocis més habituals a les famílies. Igual com ho explica Saviano a Gomorra. Ficció en un cas, realitat en l’altra.

Mafiosos, tots plegats.
Només que els nostres no tenen cognoms italians.

ACTUALITZACIÓ: Acaben de detindre Ripoll. Encara tindrem un final més aclaridor que els dels Soprano…

Mares de hui en dia i mites d’abans

Acabat d’escoltar a la piscina de l’urbanització on viu ma germana, a la platja de Sant Joan (Alacant): 

“Ainara y Yaiza, salid de la piscina inmediatamente, que os va a dar un corte de digestión”. 

No sé què m’al·lucina més, si els noms que els posen ara a les xiquetes o que continue viu el mite del tall de digestió. 

Per cert, la zona està plagadíssima de banderes espanyoles als balcons. Però plagadíssima.  Impressiona i tot.