L’alardo, a Sant Boi!

Estava jo tranquil·lament prenent el solet a les tumbones de la terrassa (per fi!), quan de prompte he començat a escoltar trons que s’apropaven cada vegada més.

I quina no ha estat la meua sorpresa en veure que el que s’acostava era un bon grapat de trabucaires… com si fóra el dia de l’alardo d’Alcoi!!!

Ací sembla que ho fan huit dies després de la festa major, i no sé ben bé com va la cosa, però l’olor de pólvora que ha envaït el carrer m’ha transportat de manera immediata a qualsevol 24 d’abril, al carrer Sant Nicolau, les mans a les orelles i la boca ben oberta…

Feia anys que no ho escoltava…

… i hui no sé per què de sobte he recordat aquesta cançó de Loreena McKennitt. (Bé, sí que sé per què, ha estat escoltant la cançó del mariner d’Artaica…)

Va ser la meua banda sonora mentre repassava per a la selectivitat, al jardí de la casa on aleshores vivia amb els meus pares, amb el cd posat a (atenció!) la súper novetat tecnològica del moment: un discman!!!

Això era el 1994, més o menys per aquestes dates, i amb dies de tant de sol com el de hui. Em faig gran. :S

I la cançó (ací trobareu la lletra sencera en anglés) és de les històries més tristes que he sentit mai: una princesa s’enamora d’un mariner, però mentre ell és a la mar, el seus pares l’obliguen a casar-se amb un vell noble. Abans que puguin ficar-la al llit amb ell, ella mor de pena. En tornar el mariner i saber el que ha passat, besa el cos ja fred i mor al seu costat.

Droga dura! Però una preciositat, al mateix temps.

Ich liebe Berlin

M’ha encisat la ciutat. O les ciutats, hauria de dir, perquè en són moltes en una. Des de barris luxosos a la cultura més alternativa, de les marques -quasi esborrades ja- del mur als monuments de record del període més negre, de la barreja de cultures a les zones més purament alemanyes, de l’arquitectura més atrevida a la centenària, del disseny més innovador a les meravelloses botigues de segona mà amb objectes dels anys 70…

Tot això, amb un temps fabulós -no ens ha plogut en cap moment, i fins i tot hem anat en màniga curta!- i amb una hospitalitat fantàstica (moltes gràcies, M. i família!!!).

No sé quan, però tinc clar que a Berlín hi tornaré. I si pot ser, no tardaré molt!

I ara… Berlín!

Realment aquestes vacances a mitjan de temporada estan donant molt de sí! Encara no m’he recuperat -ni de bon tros- del jet lag post-NYC, i ja estic fent maletes de nou.

Demà de matí, cap a Berlín. Quin no parar! Quatre dies per conèixer la ciutat, passejar i conversar. Espere que el temps acompanye, perquè les previsions per ara mostren massa nuvolets…

Si teniu cap recomanació berlinesa, serà benvinguda!

Ja s’acaba…

D’ací unes horetes agafem el vol de tornada a Barcelona, després de huit dies sense parar per Nova York i Washington.

He (re)trobat el que esperava, i més. I he desconnectat molt, moltíssim, i falta em feia. 

Ara en tornar, desfer maleta i tornar a fer-la, que Berlín m’espera.

Faltarà veure si, a més de l’efecte immediat, aquest kit-kat gegant a meitat de temporada m’aporta forces per als mesos que venen i per a totes les respostes i decisions que en algun moment deixaran de poder aplaçar-se…

(Quan torne a casa, ja aniré penjant més fotos, que en aquest viatge m’he dedicat a fer-ne!)

I want to be a part of it…

Després de l’ensurt de veure l’aeroport del Prat tancat ahir durant més de sis hores, hui sembla que tot va com havia d’anar, i en unes horetes m’enlairaré rumb a Nova York.

L’insomni m’ha jugat una mala passada i pràcticament no he pogut dormir en tota la nit. Però així segur que em passe el viatge entre becaina i becaina i ni me n’entere!

Start spreading the news, I’m leaving today…



Compte enrere

Falten només 5 dies per anar-me’n a NYC!!!

Fer maleta, aeroport, becaina llarga a l’avió, i tornar a trepitjar Manhattan. I notar l’energia que desprén, al·lucinar amb els canvis que haurà patit la ciutat en dos anys (és el lloc de la metamorfosi constant), i retrobar-me amb el que sempre està igual (Strand, Zabar’s, el MOMA…).

Vaig amb moltes ganes. Ha estat un hivern llarg i complicat, i no tinc dubtes de què aquest viatge significarà -per fi- l’arribada de la primavera com cal.

Per primera volta, a més, viatjaré amb la meua germana. I això també em fa molta il·lusió, perquè tinc la intuïció que pot ser la primera d’una llarga sèrie d’escapadetes turístico-relaxants.

(Germaneta, emporta’t sabates ben cómodes, que no et pense deixar parar ni un moment!).