Arxiu mensual: octubre de 2010

Breu i concís: jo tampoc no l’espero.

I no solament no l’espero sinó que preferiria que no vingués. I em sumo a la campanya de la lliga per la laïcitat per mostrar el meu desacord amb el fet que les autoritats civils del país estiguin participant de tota la parafernàlia que al voltant de la visita s’està muntant.
De totes maneres, per coherència, m’agradaria que aquestes queixes s’expresessin també davant la visita de personatges com el Dalai-Lama, que és un altre dirigent teocràtic encara que pel que es veu desperta més simpaties .

Quan la cultura és una mica més que el record d’uns noms

Una de les frases que el meu avi solia pronunciar, i que de tant en tant jo mateix deixo anar, reconeixent-li sempre uns drets d’autor que no sé si li eren propis, és que la cultura és allò que queda quan s’oblida el que hem après. Ve a tomb això, a partir del post d’avui de la Júlia Costa, en que fa recordatori de l’aniversari del naixement de François Mauriac.
L’esment que en fa, m’ha tornat a portar als meus catorze o quinze anys, una època en què jo creia que era molt desgraciat i que cada vegada més estic convençut que va ser una de les més intenses en aprenentatge i creixement personal de la meva vida (bé, possiblement és així com ha de ser, però bo és reconèixer-ho). A l’escola on jo anava (IPSE, al carrer Casanovas) feiem un batxillerat mixte (vull dir mig de lletres, mig de ciències) i una de les assignatures que fèiem era Literatura Francesa, en francès, és clar. Això ens va permetre llegir algunes obres (algunes en versions reduïda i/o adaptada al nivell que se suposava que havíem de tenir) d’autors com ara el mateix Voltaire de qui conservo encara a casa una edició de butxaca del Candide, comprada a la Llibreria Francesa, de Barcelona.
M’han vingut al cap un munt de noms d’autors que estudiàvem, molts dels quals no els he llegit més que en els fragments que havíem de comentar durant el curs, i d’altres que he preferit posteriorment llegir en català o en castellà: Gide, Verlaine, Valéry, Camus, Mauriac, etc., van desfilar per davant nostre al llarg d’un any. Va ser el mateix any que un professor de català ens va introduir a la lectura de Gabriel Ferrater i Jordi de Sant Jordi. El mateix any que, quan sortíem d’escola ens anàvem a casa d’un amic a escoltar discos de Paco Ibáñez que ens van fer conèixer Alberti, Gabriel Celaya, Blas de Otero, Goytisolo… i comprar-nos-en llibres.
Una experiència frustrant és agafar aquests noms, escriure’ls i demanar-li a un estudiant de batxillerat actual que marqui amb una creu quins “li sonen”. És una experiència no aconsellable per a qui encara cregui en alguna forma de pervivència del coneixement… almenys tal i com el concebem alguns de nosaltres.

fotografia: As letras caídas, Paulo Andrade (1000imagens)

Escriure: entre l’onanisme i l’orgia (amb perdó)

Discutíem fa pocs dies, arran de la presentació d’un llibre d’un amic, si el fet de publicar satisfà alguna dèria interior de l’escriptor, si dóna sortida a necessitats o voluntats de comunicació, o si per contra es tracta d’un epifenòmen ja que el que hom pretèn quan escriu és únicament expressar-se per a ell mateix. La discussió pot semblar tòpica, però no per això deixa d’estar present cada vegada que els escriptors, sobre tot elñs que fem poesia, “minoritaris” treiem un llibre.
Jo sóc dels que pensa que si no fos per comunicar alguna cosa no perdríem com de vegades passa bous i esquelles intentant que ens editin o publiquin en paper un llibre. Internet i, sobre tot, el món dels blocs ha vingut a compensar parcialment aquestes dificultats, però difícilment arriben a produir la satisfacció que s’obtè en veure el primer (sobre tot el primer) llibre publicat en paper.
Comparteixo el fet que cap de nosaltres, que escrivim, ho fem pensant “d’entrada” en els altres. Però si, partir d’algun moment no fos així, quin sentit tindrien les desenes de correccions a què sotmetem els nostres papers, les entrades dels blocs, les mateixes galerades d’un llibre en curs d’edició?
Escrivim, és cert, per i per a nosaltres. Però hi ha un moment difícill d’establir a partir del qual volem compartir allò que hem escrit i ens sentim satisfets quan sabem que algú “connecta” amb el que hem posat en negre sobre blanc.
Aquest moment imprecís és le moment en què l’escriptura deixa de tenir el component onanista inicial i té tendència a anar a la recerca del què a mi m’agrada anomenar una certa capacitat orgiàstica.
Arribar-hi o no, això ja són figues d’un altre paner.

Quan els pares es van casar

Quan érem petits, i ja no tan petits, i vivíem a casa dels pares mai no ens passava per alt l’aniversari del seu casament. Entre altres coses perquè ells el teníen sempre present i, d’una manera o altra, s’acabava celebrant. Ahir era aquesta data i hi vaig pensar no sé ben bé per quin motiu. El fet és que avui m’he adonat que ara fa dos anys que haguéssin celebrat el 50è aniversari, si no fos perquè cap dels dos ja no hi és.
Recordar la història dels propis pares no és fàcil. Un té tendència a que li quedin únicament els records més tendres i a pensar que li hauria agradat poder-li explicar a l’un o l’altra determinades coses que han anat passant. Quan el pare va morir, jo tenia 30 anys tot just i per tant mai no va tenir l’opció de valorar o opinar (que, coneixent-lo, segur que ho hauria fet negativament) sobre determinats girs de la meva activitat o carrera professional.
Quan vols fer més memòria és quan t’adones que probablement no els podries definir com un “matrimoni feliç”. Cinc fills, una única feina durant molts anys no gaire ben pagada, una tendència compulsiva a fer despeses innecessàries i a estar embrancat en crèdits als que era difícil fer-hi front, i una severitat en la relació amb nosaltres en temes que segurament no la necessitaven, fan que, amb la distància, el record del pare sigui agredolç. I en canvi a la mare, segurament, només li podríem recriminar haver aguantat massa coses  que avui en dia són inaguantables.
Però el temps és el temps i el seu pas ens dóna l’oportunitat de quedar-nos amb els aspectes més agradables del record. I per mantenir el record sempre va bé recuperar velles fotografies, com la que penjo, de la cerimònia del seu casament. Una manera com una altra de recordar-los, ara que ha fet cinquanta-dos anys que es van casar i cap dels dos no hi és per tenir-ho present.

Trobar un lloc al món… dels blocs

Sóc cul de mal seient. Però almenys ara no deixaré l’assentament, el campanment al qual des de fa un parell d’anys m’he arrelat, aquí a Mesvilaweb. Tot i així he de reconèixer que se’m queda petit. Els qui ens hem abocat a la cosa aquesta dels blocs (bé, o dels blogs, segons determinats sectors de la Resistència), sabem que les fidelitats van cares. I que el mínim inconvenient, perllongat adequadament en el temps comporta una pulsió de canvi irrefrenable que ens porta ineludiblement a la mudança de plataforma.
Ja ho he fet alguna vegada, però no ho faré ara. Em limito a augmentar la meva “cartera de serveis”. Necssitat de donar sortida a expectatives emocionals diferents de les que em mantenen en aquest indret, m’he permès incorporar dos nous blogs/blocs a les vies d’expressió de les meves neures.
D’aquesta manera, si algú es pren la molèstia de seguir-me (algú hi deu haver, no?), sàpiga que des de fa uns dies, apart de la coexistència amb altres lletraferits a Poems&blogs, de l’expressió individual d’aquesta mateixa lletraferidura a Obstinacions, i de la meva lleialtat crítica (sobre tot per algunes rigideses difíficls de superar) a Secundària memòria, em podrà trobar a:
L’udol desesperat del licantrop
Una obstinada imarge.
Tots dos blogs estan ubicats a blogspot, que probablement és la plataforma més fàcil d’anar i més versàtil. En un em dedicaré a penjar de tant en tant fotografies, segurament de poca qualitat (no en sabem més a casa!) i en l’altra anirem seguint les passes del licantrop que se’ns ha instal·lat al més pregon de la nostra ànima des de fa uns quants anys.
Ah, aquests dos títols coincideixen amb els dels dos darrers llibres de poesia que he publicat (L’udol desesperat… està inclòs al Dilema de Faust). No hi tenen res a veure, però em va semblar que quedaven prou bé… i poden acabar sent-ne propaganda subliminal (si més no, no passa res per provar-ho!).