Els Papers de Santa Maria de Nassiu

La morfologia de l’ensurt es compon de tres parts: planificació, espera i ensurt pròpiament dit. La idea sorgeix quan es brinden els ingredients indispensables: víctima, victimari, amagatall i espai necessari per a “amagar-se” sense que la víctima se n’adone. En aqueix moment escoltes una veu dins de tu que diu: “escolta, xaval/a, aquest és el moment per a donar-li un ensurt a Peret. Corre com una alimanya covard, amaga’t amb tot sigil i espera”.

Si ho penses bé, donar ensurts no és rendible, ja que el que dóna l’ensurt pateix més que el que el rep. Entumit, sense oxígen al cervell, però recreant-se a imaginar la cara indescriptible que va a posar Peret. I comences a trencar-te de riure. Aqueixos moments d’espera són instants de tensió amb u mateix-. De sobte tens un moment de debilitat i penses: i si el mate de l’infart? Tant se val, ja se li passarà. Paga la pena.

Escoltes passos. Notes que s’hi aproxima. Arriba el moment de l’ensurt. En aquest temps d’immediatesa et planteges el dilema creatiu: Com comences? Quin és el monosíl.lab que produeix més por? El xiulet de la serp. S’abraça al coll la bèstia amb els seus mortals anells. Ànimes amb sudaris blancs i dents verinoses, destructores. Jo sóc partidari des de l’experiència d’usar un Atxa-Nahi-Atxa-Nahi indi que em sembla exòtic, bucòlic i estomacal.

Una altra frase que dóna molt d’ensurt és “llac draculer”. Li la deia u a la seua germana que estava sola en casa, quan el seu marit havia marxat a treballar a la mina. Ha de ser una paraula que es puga dir ràpid i que faça tremolar. El millor són paraules curtes com “Gripau marró”, “Rata”, “Gat negre”, Niu d’escurçons mortífers i colobres asfixiants”, “Atxa-Nahi-Atxa-Nahi”, “Tata Bombori”.

Una de les casualitats que es poden donar és que a dos artistes se’ls ocòrrega, a la vegada, donar-se un ensurt mútuament i passen hores i hores amagats, a l’espera. Això li ocorregué al meu amic Pauet amb el seu col.lega Tomaset quan es posaren de moda els ensurts. Encengué un ciri al terra, en el buit d’una carabassa i es tancà al bagul de la roba vella que feia pudor d’antiarna. Ambdós esperaren atrintxerats l’arribada  de l’altre, amb la innocent intenció de propinar un ensurt mortal. Tant de temps transcorregué que va entrar una veïna, la iaia Josefina. Imaginant que era Tomaset, féu Pepet un esquinçador rot que feu caure per les escales l’anciana Josefina, duent-la a la vora d’un còlic miserere. Pepet va relliscar en la seua desenfrenada carrera imaginant-se el pitjor, que lliurava el seu darrer alé.

Això de Leyre és de faula. Es va clavar en l’armari del dormitori a l’espera que sa mare penjara l’abric. Però mentrestant la mare, va cridar amb totes les seues forces: Leyre, Leyre, on et claves?, i esperant, va agafar una revista i es posà la tele com si res. Leyre des del mòbil amb veu melosa: “mama, estic al rober, no pots vindre i traure’m?, se m’han adormit fins les dents carejades”.

Hi ha ensurts que posen a la vora de la mort i serveixen per a això. També hi ha buits legals: T’aproximes a un ministre, li dius ximple i et pot denunciar per injúries, però si t’amagues al portal i quan isca de l’ascensor, tires un petardàs amb fum negre, asfixiant i entubes la boca amb les mans i suaument murmures: els de l’oposició ja ho saben, estàs venut, estàs venut!, el pànic li talla el panteix de les engolidores, un poc més i te’l carregues. Quines coses tenen els ensurts, a més d’esglaiar els hi ha que encallen sense tornada arrere del panteix!