Els Papers de Santa Maria de Nassiu

“Tots sabem per experiència fins quin punt la nostra societat és inhumana, agressiva, intolerant i injusta… Com funciona a base de potenciar cada dia més i més l’ànsia de tenir, aquesta societat està arribant al cim dels seus èxits més irracionals… Hem arribat a persuadir-nos que la vida no pot ser d’una altra manera. Inclús som incapaços d’imaginar un altre ordre de coses, un altre model de societat i de conviència”. (José Ma Castillo)

Però no sempre ha de ser així. El túnel té eixida. És possible canviar la direcció de quant va malament. Canvi que no succeirà per un miracle, ni per evolució mecànica de les coses, ni per l’anomenada “intel.ligència artificial”, sinó per la voluntat decidida dels que se senten inconformes i rebels i no són espectadors passius. De manera que la tossuda i dura realitat d’un món que no va bé per a les grans majories.

ENS INTERPEL.LA, si tenim orelles obertes per a escoltar el clam de quants sofreixen prop i lluny de nosaltres i no els taponem amb suaus cotons de diversió i soroll.

ENS COMMOU, si tenim sentiments propis de persones que es reconeixen en els seua semblants i no ens endurim amb la cuirassa de la cartera i de l’egoisme.

ENS IL.LUMINA, i ens fa més lúcids per a comprendre les causes i els culpables de les situacions d’inhumanitat. Per a buscar junt a altres les solucions apropiades amb tal que els nostres ulls no es ceguen amb la brillantor del consum i del gaudir embogit.

ENS ESTIMULA, a ser inconformistes i rebels amb les paraules i fets, si no ens acomodem en el càlid sofà de la privacitat narcisista, a bon resguard de riscos i problemes socials.

ENS IMPULSA, a somiar desperts, a ser utòpics, a volar alt, si no ens resignem -com un Sancho Panza qualsevol-  a menjar, viure i morir “sense pena ni glòria”. Doncs la UTOPIA no és alguna cosa impossible d’aconseguir, sinó quelcom que encara no és però pot arribar a ser si així ho volem col,lectivament. Ser utòpics és saber i voler forçar les fronteres del possible a fi que puga arribar el que sembla impossible.

La posició oposada és l’individualisme, es a dir, passar de tot el que siga social. És una actitud generalitzada d’indiferència i de comoditat , una barreja de desgana i de cinisme, que pretén estar de tornada de tot sense haver arribat a cap part. L’individualista s’assembla a l’espectador que mira sense interés una pel.lícula avorrida de la tele. S’automargina de la realitat social i viu la seua vida. Ridiculitza als que tenen ideals i es claven en embolics per voler canviar les coses. En el fons, l’individualista és un “trepa” que va al seu, encara que s’afone el món.

Ahí resideix la malaltia de les nostres societats: l’individualisme agressiu, plaent, egòlatra i competidor. Això està en la base de la cultura dominant i en l’expansió constant. Ens han venut que “jo primer” és el principal i tota la resta solament si em convé. Però el túnel té eixida.

Imatge: https://www.expansion.com/fueradeserie/arquitectura/2022/10/11/6335e3a2e5fdea110b8b465a.html