No paren d’arribar periodistes estrangers per saber què passa a Catalunya i de retruc pregunten pel Barça. Els interessa saber com s’ha fet aquest equip, es qüestionen per la Masia i demanen que se’ls expliqui la vinculació entre el club i el país. Qui més qui menys hi troba explicacions convincents o per sortir del pas fins que els enviats especials van al Camp Nou. Molts es manifesten sorpresos pel comportament de l’afició i no sempre troben respostes al seu neguit. No entenen el silenci de l’estadi ni la fredor del públic.

He de fer mans i mànigues per explicar-los que la gent blaugrana —i especialment el soci— és exigent, més reactiva que activa i que respon quan se la crida. Només s’ha de recordar la nit del gaspatxo amb Ronaldinho, els mosaics contra el Madrid i el cançoner que s’ha guanyat Mourinho. I admeto, naturalment, que el culer vol i dol. A vegades penso que als barcelonistes els costa divertir-se al camp, que tenen un punt masoquista i no saben què vol dir la militància activa. No juguen sinó que perden o guanyen. Tanmateix, crec que van quedar farts de tanta bronca com hi va haver fins que va petar el cas Figo i ara s’entreguen a un exercici de contemplació narcisista.

Un futbol tan singular com el del Barça mereix una mirada poètica i no barroera. Així que explico als meus interlocutors que es mirin bé el vídeo del 5-0 al Madrid i veuran com l’afició s’aixeca a aplaudir en un moment en què els jugadors es passen la pilota al migcamp, lluny de les porteries, com si no hi hagués contrari, hipnotitzat per la dansa de la pilota.

Tampoc costa gaire que entenguin el Més que un club quan escolten els crits d’independència al minut 17 i 14 segons de cada partit. I, per acabar, els recomano Avui patirem, de Joan Maria Pou. Al llibre hi ha una frase de Manolo Vázquez Montalbán que, com gairebé totes les seves, ha fet fortuna al futbol: “Els seguidors del Barça es comporten com els botiguers amb els seus empleats: s’asseuen i miren com treballen i en funció del seu rendiment reaccionen d’una manera o altra”.

Totes les explicacions valen, també les piadoses dels motius pels quals es va al camp amb la ràdio enganxada a l’orella, fins que els periodistes estrangers pregunten: per què molta gent se’n va abans que s’acabi el partit? Aquí ja no tinc resposta. Ans al contrari: em sembla una pràctica tan absurda que la penalitzaria: faria visibles aquests aficionats que de manera anònima fugen només per comoditat i no trobar embussos. Voldria que quedessin retratats davant dels consocis que no paren d’animar. Als companys de fora, però, els contesto: “Ojos que no ven, corazón que no siente”. I molt em sembla que això sí que no s’ho creuen.