Chào ông Viêt Nam

El dia 2 de juliol de 1937 l’aviadora Amelia Earhart i el navegant Fred Noonan no van aconseguir aterrar a l’illa Howland. Es van enlairar des de Lae, Nova Guinea i havíen de fer un vol de 2,570 milles per arribar a Howland island. Teníen poca benzina, i es van perdre, però van poder aterrar en una franja d’un escull de Gardner Island, una petita illa deshabitada. El seu avió Lockheed Electra no va tenir cap problema. Van enviar missatges per ràdio, però ells no podíen escoltar les veus dels receptors. Un vaixell va intentar contactar amb ells sense èxit. A les 08:44 hores del matí del dia 2 de juliol de 1937, Amelia Earhart va enviar l’últim missatge: Estem en la línia 157 337. Estem en la línia nord i sud. 

En els díes següents van estar enviant missatges per la ràdio de l’avió. Es van rebre senyals per part de navegants propers a l’illa, avui coneguda, com Nikumaroro, de la República de Kiribati. Una setmana després de la desaparició del vol, la Marina dels EE.UU. van anar fins a Nikumaroro. Feia ja uns díes que no es rebíen senyals i les marees i les corrents es van engolir l’avió fins al fons del mar. Els Marines i l’equip de rescat no van veure cap avió ni cap senyal de vida humana. Van pensar que totes les illes estaven deshabitades i van marxar.

El dia 19 de juliol de 1937 i després de cercar infructuosament les restes de l’avió i a Amelia Earhart i Fred Noonan, van decidir posar fí a la recerca, la més costosa i gran que s’havia fet fins aleshores; més de 3.000 persones, 10 vaixells, 102 avions i un nombre indeterminat d’avions del Japó. Un cost de més de 4 milions de dòlars i una àrea de recerca de més de 250,000 milles quadrades.

L’any passat el TIGHAR (The International Group of Historic Aircraft Recovery) va confirmar definitivament les troballes que havíen descobert al llarg dels anys (mai s’ha deixat de fer recerca de l’avió ni dels cossos de l’aviadora i el seu navegant), i de 120 objectes, 57 han estat avaluats com a restes confirmats dels dos intrèpids aventurers, trobats a l’illa de Nikumaroro. Dos nàufrags que ara se suposa van sobreviure un temps en aquest illot deshabitat, restes com vidres, ossos de tortugues i ocells, peix, closques de musclos, fragments d’ossos humans, botelletes de cosmètics i cremes, defecacions d’origen humà.

La possibilitat de trobar els cossos i l’avió és encara possible. La llegenda continúa. Es creu que sí que van sobreviure, sols, en aquesta illa en mig del Pacífic, sense aigua potable i molt poca vegetació, esperant sempre l’aigua de la pluja.

El pensar que Amelia Earhart i Fred Noonan van poder viure, una setmana, dues, un mes, dos mesos, encara fa més gran la llegenda d’un viatge de volta al món en un avió de dos motors i que mai va arribar al seu destí.

Amelia Earhart va ser una dona extraordinària, la primera en volar sola l’Atlàntic, com també el Pacífic i el seu projecte de volta al món va ser tot un desafiament. Avui 2 de juliol fa 75 anys que el seu avió Lockheed Electra va fer un aterratge d’emergència en un illot del Pacífic i mai més es va saber res d’ella ni del navegant Fred Noone. 

Aquest va ser el projecte de fer la volta al món.

 

Amelia Earhart va anunciar la primavera de l’any 1937 el seu projecte de viatge de volta al món seguint l’Equador. 27.000 milles. Un risc molt gran. Volar per regions mai explorades i de difícil accés. Un vol d’aquestes característiques sense els mitjans de navegació que avui tenen els aviadors. Però ella tenia confiança en la seva experiència com també la del seu copilot. Van sortir el dia 1r de juny de 1937.
Los Angeles – Puerto Rico i seguidament a Caprito, Veneçuela. Sense problemes.
Des d’un lloc de Brasil van volar fins a St. Louis, Senegal. Sense problemes.
Travessar Àfrica va ser difícil, ja que les tempestes eren freqüents i perilloses.
Van aterrar a Assab, Eritrea. En dues etapes van arribar a Calcutta i van marxar el dia 18 de juny en direcció Siam (Tailàndia). Van haver de tornar perque els vents i les tempestes eren molt fortes i perilloses. Un petit descans i marxen en direcció Rangoon (Birmània) on van aterrar després d’un viatge perillós.
La propera etapa els va portar fins a l’illa de Java. Van descansar uns díes i van aprofitar per fer reparacions i un bon manteniment de l’avió.
Van continuar fins a Timor i Lae, Nova Guinea.
A Lae s’hi van quedar uns díes. A partir d’aquí els esperava les etapes més perilloses, difícils i havíen de confiar en la seva experiència per no perdre el rumb. Un Mar Pacífic desconegut i moltes illes. Calia trobar-les, on podíen aterrar. Des de Lae havíen d’arribar fins les Illes Howland on existía una estació militar i meteorològica.
Van enlairar-se la nit de l’1 de juliol de 1937. Quan eren a prop de les illes Howland van enviar diferents missatges de la seva posició. Eren a Nikumaroro, no havíen aconseguit arribar a Howland islands. L’últim a les 08:44 del matí del dia 2 de juliol. En un dels missatges informaren que feien curt de benzina.
No es va saber ja res més. El misteri, la llegenda va començar al cap d’una setmana quan l’equip de rescat va cercar l’avió i els cossos de Amelia Earhart i Fred Noone.
Tenia 39 anys.

En desaparèixer Amelia Earhart ha estat viva i morta a la vegada. Després de 75 anys encara avui molta gent es pregunta on és.
Amelia Earhart va lluitar per fer el que més estimava en un món masculí. Ella com a dona va arribar a ser una pilot extraordinària i el vol des de Los Angeles fins a l’illa de Nikumaroro ha estat i és una fita que molt poques persones podíen dur a terme.

Fotografia: Amelia Earhart i el seu avió Lockheed Electra. 
Arxiu: Mapa de l’etapa del vol Lae-Howland islands i la localització de l’illa Nikumaroro.
          Illa de Nikumaroro.
          Pot de crema de bellesa que s’ha trobat i que correspòn a la mateixa que Amelia   
          Earhart utilitzava.