El passat vint-i-set de setembre es va celebrar la sessió del grup reversos en la qual conversàrem amb Melcion Mateu, el nostre poeta i traductor convidat. La xerrada va incloure nombroses reflexions sobre el procés creatiu en la seva obra poètica.
Melcion Mateu és Llicenciat en Filologia Espanyola per la UAB, Màster en literatura comparada per la Cornell University (EUA) i doctor en llengües i literatures hispàniques i lusòfones per la New York University (EUA). Va viure a Nova York entre el 2005 i el 2014 i fins a l’any passat a Florianópolis (Brasil).
És autor de quatre poemaris: Vida evident (1999, Premi Octavio Paz), Ningú petit (2002), Jardí amb cangurs (2005) i Illes lligades, amb el qual guanya el premi Jocs Florals de Barcelona 2014.
Els seus poemes han aparegut en diferents antologies com Los versos de los acróbatas (Mèxic, 2005) i revistes d’arreu del món, entre elles The Paris Review (USA), Inostrannaya Literatura (Rússia), Mesecnik za knjzevnos (Eslovènia) i Celuzlose (Brasil).
Ha traduït Alguns arbres i Autoretrat en un mirall convex, de John Ashbery; el darrer va ser guardonat amb el premi Nollegiu al millor llibre de poesia estrangera (2019). Entre els llibres traduïts hi trobem: El fantasma d’Anil de Michael Ondaatje i el poema en prosa Coses que llegeixo de Siri Hustvedt.
Així mateix, ha escrit sobre literatura en la revista electrònica La Lectora i ha publicat ressenyes, entrevistes i cròniques a suplements culturals de diferents diaris com l’Avui, Diari de Balears, El País i La Vanguardia.
El 2016 va enregistrar el CD Poètica: poesia i veu de Melcion Mateu i poemes musicats pel contrabaixista i compositor Alexis Cuadrado. En aquest treball recita la seva poesia juntament amb el poeta nord-americà Rowan Ricardo Phillips acompanyat d’un quartet de jazz.
Melcion Mateu és barceloní de naixement amb accent mallorquí. En iniciar la xerrada va explicar els seus orígens illencs, de moltes generacions, i com, d’alguna manera, se sentia un mallorquí frustrat tal com va indicar Andreu Gomila en la glossa que va llegir en la cerimònia de lliurament del premi Jocs Florals de Barcelona 2014.
Els llibres del nostre convidat difereixen molt entre ells; antagònics o complementaris, tal com va afirmar Melcion Mateu, és com si un “desescribís” l’altre. A continuació detallà la gènesi i els diferents aspectes formals de cadascun dels seus llibres.
Vida evident, el primer llibre, va ser el més planificat, tot i que trigar força temps a escriure’l. Partia d’una arquitectura molt euclidiana, 24 sonets per recórrer les 24 hores de la vida d’un personatge. El títol és una picada d’ullet a Dante Alighieri i el seu llibre Vita Nova, que combina sonets i prosa. De la mateixa manera Melcion Mateu escriu un petit paràgraf en prosa abans de cada poema. Cada sonet és diferent, tots tenen esquemes formals distints.
Tot seguit va dir el poema número 11 del llibre Vida evident:
Provo de contactar amb ella per tots els mitjans disponibles,
però no n’hi ha cap que me n’asseguri la resposta.
Amb tot aquest silenci jo no sé
si t’he d’escriure un fax o he de trucar-te,
enviar-te un e-mail o bé una carta
al vell estil, lliurada pel carter.
Si he de posar coloms sobre el terrat
o fer senyals de fum amb la catifa,
vigilant de l’amor que el foc revifa
i del teu missatger que no ha tornat.
De totes les maneres de cercar-te
queden l’avioneta i la pancarta
(sense fer esment del detectiu privat).
No puc donar resposta per donada:
el viatge d’anada i de tornada
no entra en el conveni del dictat.
Tot i que en aquest llibre fa servir formes clàssiques, hi ha un esforç per fugir de la metàfora i de les figures retòriques. El llenguatge és planer i parla de coses que es poden veure, visualitzar. Aquest tipus de llenguatge és una constant de la seva poesia. Mateu va explicar la influència que per ell van tenir Joan Brossa, Pere Gimferrer i João Cabral de Melo Neto, autors que explicaven que en llur poesia, com en la poesia medieval, tot del que era escrit es podia veure; les paraules evoquen imatges reals, coses concretes.
El poema número 12 del llibre és una picada d’ull a Charles Baudelaire i al seu poema “À una passante”.
Un cop l’he vista creuar el carrer, em penso (com pensen molts)
que fa un gest amb la intenció de saludar-me.
És un fet casual: de sobte, un dia,
quan l’octubre s’asseu a les terrasses,
hi ha una noia que baixa del tramvia
i, des de lluny, seguim les seves passes.
Llarga, prima, i amb certa miopia,
tan prest es perd com surt d’entre les masses.
Té un aire d’alegria i melangia
que va fent tremolar totes les tasses.
La bellesa, quan fuig, també s’atura.
A la vorera absent, cada ull reposa
per a refer la imatge i la figura:
el seu vestit pastel, els llavis rosa,
la mirada distant i quasi impura,
la mà que vol fer adéu i ja no gosa.
El llibre es tanca amb una elegia a les coses que anem perdent en la vida. El poema, escrit en tercets encadenats, no estava inclòs en la versió del llibre presentat al premi, però Pere Gimferrer, que formava part del jurat del premi Octavio Paz, li va suggerir que l’inclogués en la versió per publicar.
ELEGIA
De l’últim bes en el funicular,
del comiat sobre l’andana grisa,
de les darreres hores en un bar,
del lleu somriure que l’adéu precisa,
de la nota que ens diu que algú ha trucat,
de la cartera amb la targeta Visa,
d’aquesta inesperada soledat,
del diari plegat i la revista,
de l’agenda amb el número marcat,
de tots els noms possibles de la llista,
de l’ombra projectada pel fanal,
del record d’una imatge que no hem vista,
dels ulls que no hem mirat fins al final,
de la llum incrustada a la retina,
del gest ambigu i l’aire casual,
de les butxaques de la gavardina,
de les passes pel túnel i les claus,
dels pàrquings buits amb taques de benzina,
del fum blavós i els cigarrets suaus,
dels pensaments possibles i impossibles,
d’aquest cel fosc i d’aquells ulls tan blaus,
del tacte tremolós d’uns dits sensibles,
de les vies del tren de Sarrià,
de la pluja i els taxis invisibles,
d’aquell moment que ja no tornarà,
dels semàfors vermells de l’avinguda,
de la feina que no farem demà,
de les botigues del carrer Canuda,
de les terrasses un capvespre clar,
dels idiomes de la benvinguda,
de l’hotel i la cambra per llogar,
dels dies indistints i el temps que es muda,
de l’ascensor i de l’hora de sopar,
de la fredor sobre l’esquena nua,
de l’aigua que comença a davallar,
dels pensaments feixucs i el front que sua,
de l’insomni i les nits per no pensar,
dels cinemes on mai no hem de fer cua,
d’aquella carta breu, escrita a mà,
del cafè amb llet i la cambrera bruna,
de les ungles pintades i l’esmalt,
de la panera buida i de l’engruna,
dels llums encesos i del sostre alt,
del passadís on entra el clar de lluna,
de la frenada en sec sobre l’asfalt,
dels carrers estrets i la figura,
de l’autobús que passa per davant,
de l’aigua de l’estany on quelcom sura,
d’aquest diumenge que es va perfilant,
de la setmana que es presenta dura,
de les mans que s’aferren al volant,
de l’arribada a un terme sense excusa,
del topònim, del rètol i el senyal,
de l’amant i el botó d’aquella brusa,
de l’escala que porta al principal,
de la mirada il·lusa però obtusa,
de la faldilla curta i l’engonal,
del desig i el record quan són les dues,
del passeig i els destins fets a la sort,
de l’hamburguesa i les patates crues,
d’aquell cafè a l’estació del nord,
dels jardins freds i de la reixa amb pues,
de la ràdio encesa dins del Ford,
de les voreres i les prostitutes,
del locutor que parla per consol,
del temps i de les xifres absolutes,
de les convencions i el protocol,
dels ulls cansats i les ulleres brutes,
del passaport i el número de vol,
dels finestrals i de la megafonia,
de la membrana on vibra cada so,
de l’autocar turístic i del guia,
dels souvenirs i els ametllers en flor,
de la platja deserta i la badia,
dels passejos en barca quan fa bo,
de les entrades i de les sortides,
de la pell fosca i del regust de sal,
del llavi humit i de les pegellides,
de la xarxa assecada en un portal,
de la mirada i de les mans unides,
de les coses que es poden dir i no cal,
de la taula parada i la cadira,
del menú i el cambrer del restaurant,
de la mar quan el sol ja s’enretira,
de la conversa ambigua i divagant,
dels cavallets i de la nit de fira,
de l’escapada aquell Dimecres Sant,
de les pastes i el te de la visita,
de l’embús d’automòbils allà a baix,
dels clàxons i el so agut que tant irrita,
dels tovallons i els estris del calaix,
del vell televisor i la premsa escrita,
del sol ponent que arriba de biaix,
d’aquell moment que tanquen les botigues,
d’aquell cel blau que surt a les postals,
d’aquell groc de les fotos més antigues,
de la comunió i dels funerals,
de les vacances i de les fatigues,
dels viatges ficticis i els reals,
de les formes de viure el dia a dia,
d’aquest avui que enyorarem demà,
dels carrers plens i la monotonia,
de tot allò que no sé dir i se’n va.
Ningú petit, el segon llibre, està inspirat en el còmic Little Nemo in Slumberland de Winsor McCay, publicat per primera vegada el 1905. És, possiblement, el llibre més allunyat, en contingut i forma, dels anteriors. Les situacions són més oníriques i les formes més obertes, sense abandonar la rima. ‘Infantesa’ és el primer poema del llibre:
INFANTESA
De la capsa de música en sortien tres notes.
Little Nemo, al teu llit li creixien les potes
i és fàcil perdre’s en un son oblidadís.
Es doblega l’Empire State Building, i m’han dit que
a París
la torre Eiffel degota sobre el Sena.
Little Nemo, fa vent, potser l’atzar et mena
a una altra terra, lluny del teu país,
on hi ha fades de veres que no es tracten de miss.
És normal tenir por si no sabem a on ens porta
la brúixola dels somnis, que té agulla torta,
i cerquem la manera de donar algun sentit
als mals sons d’una vida de pobre infant petit.
Què fas bocabadat? Agafa’t fort, sisplau! Has de tenir
coratge
malgrat que el que t’envolta t’intenti fer xantatge
(hi ha cap desig més foll que el de negar el desig?
Et portarà allà on vulgui).
Mira: a Miami Beach,
sona un son cubà sota les palmeres.
Les ombres de la nit no seran les darreres.
Agafa’t fort al matalàs! Agafa’t fort! Compte amb el gir!
Si la mort t’amenaça, tu no et posis a tir:
un racó de la pàgina es darà la fugida.
Quan l’home del barret et saluda i et crida,
el teu llit se li allarguen les potes del davant,
Little Nemo, t’ho dic:
tens sort que pots dormir aquest son un altre pic.
En la vida real l’home et mostra la closca
i et clava una mirada de cargol que s’enrosca.
Que el teu somni és el nostre, i que tots ens morim!
Little Nemo, està escrit: life is a dream.
Em recordes algú que he vist, sense pijama,
vestit amb un abric, mostrant un tros de cama,
tot sol amb una rosa en un planeta buit,
i en té cura amb la pena de morir per descuit.
Perquè la nit és sorprenent, vasta i difusa,
un tros petit de cel t’ha de servir d’excusa
per creure en tu mateix quan et sembla tant trist
mirar-ho tot des d’un aflorament d’esquist.
Veus els estels, els llums de la ciutat que brillen?
Hi ha carpes del circ, amb cavalls que renillen,
i el domador de tigres que els duu de cinc en cinc.
(Passa un xai i repica el seu escallerinc.)
Ja els pots comptar! Ja els pots comptar! Ja els pots
comptar!
Al país dels somnis
els xais planen per un firmament sense ovnis,
entre peixos que passen com si fóssim al Nil,
perquè és un món hereu d’algun conte infantil.
Vés alerta, petit:
que ningú no et destorbi i que res no
t’espanti,
que ja estàs delirant i
quan els somnis s’acaben ens fa mal el matí,
que gairebé sempre és pitjor-cal dir-ho així.
Tanta por et fa, petit, que et domini el desfici?
Que se’t doblegui l’ànima com un vell edifici,
i se t’endugui a un món distint?
Pots seguir algun conill al fons del laberint.
Pots escoltar a la platja els sons de la trompeta.
Pots córrer amb els cavalls, o muntar sobre un tigre, fins a
arribar a la meta.
(No tinguis por de l’home calb i el seu somrís,
mirant-ho bé no deixa de tenir el seu encís.)
Pots demanar a les fades que se’n vagin a
l’indret que menys trontolli de la pàgina.
Pots cercar el teu racó per somiar, petit,
pots fer-ho encara, encara, fins a caure del llit.
Va escriure el poema i es va adonar que tenia material per continuar, de tal manera que va escriure el llibre d’una tirada, en sis mesos. El llibre és una ècfrasi, un diàleg amb una obra plàstica, en aquest cas amb un còmic. Mateu ens va confessar que de petit volia ser dibuixant de còmics i al final ha acabat dibuixant versos.
Jardí amb cangurs, el tercer llibre, és més proper a la seva manera d’escriure actual amb formes lliures; una poesia més despentinada, com diu ell. Segueix utilitzant, però, un llenguatge fluid i planer, com a la resta dels seus llibres. El llibre és un collage entre diferents nivells de realitat: imaginades i reals, tal com deixa entreveure l’epígraf de Marianne Moore ‘jardins imaginaris amb calàpets reals’ que obre el llibre. Tanmateix, dins d’aquest desordre de realitats va voler trobar una certa arquitectura i per això fa ús de la geometria fractal; descriu les formes repetitives de la natura. Conté poemes breus i acaba amb un poema de noranta-dues quartetes en vers lliure. Segons l’autor, el llibre és una síntesi del que havia après a fer en poesia fins llavors.
El poema ‘Tocom’ té com a títol una paraula que hauria d’esborrar-se del diccionari. Segons Melcion va ser introduïda per un malentès amb la paraula ontocom (a qualque banda, a un lloc o altre) i que es va interpretar com a dues paraules: ‘un tocom’.
TOCOM
A la meva ciutat,
els flamencs volen entre els transvestits.
A la meva ciutat,
les noies duen piercings al marsupi, peguen bots increïbles,
cauen esquarterades des d’àtics que no es toquen.
Les famílies ho troben un veritable despropòsit:
fan menys goig que una merda a la vorera.
Per què va preferir el ciment al cafè amb llet i el croissant?
de vegades surt fum de les clavegueres i les restes de cocaïna
s’escampen damunt dels passos zebra.
Alguns ulls s’ho miren en silenci, passen cotxes de policia i algú que
fa autoestop no sap com explicar-se
la raó per la qual aquestes coses passen a la meva ciutat.
Illes lligades, el seu darrer llibre, tal com va explicar Mateu, és el més despentinat: no hi ha rima, està escrit en vers lliure, conté proses, prosa retallada… Continua amb la idea de combinar l’imaginari i el real. Juxtaposa paisatges illencs com Mallorca, Nova York i Santa Catarina, al Brasil. En el CD Poètica, Alexis Cuadrado va musicar la poesia més prosaica i menys musical d’aquest llibre, si la comparem amb la dels seus llibres anteriors. En certa manera, va fer retornar els poemes al terreny de la música, que és el de la poesia, segons va assenyalar Melcion Mateu. Ja Ezra Pound afirmava que “la poesia, quan s’allunya de la música, s’allunya de la poesia”. En aquest moment, Melcion va confessar que també es considera un trompetista i músic de jazz frustrat.
Un dels poemes del llibre Illes lligades que es poden trobar al CD és ‘Balada de Matt Sweeney’:
BALADA DE MATT SWEENEY
I
Matt Sweeney, el meu company de pis,
és alt i és gras; podria
si volgués, actuar en un musical.
I és que té un do (de pit) realment insòlit,
gairebé com el seu do
de donant –el seu do d’amant, volia dir.
El seu do i el seu re
i el seu mi. Matt Sweeney
ronca al quarto del costat.
L’hauríeu de veure quan es lleva,
amb la calba, amb el cap ple d’antenes retorçades.
Li hauríeu de veure els ulls verds de Heineken,
les ulleres i el nas d’intel·lectual
i la gota del nas, li hauríeu de veure
la boca i les dents i
la llengua i la papada i els pits i el cor
(tatuat damunt del cor), li hauríeu de veure
la panxa i l’esquena i el cul
guaitant-li per damunt dels calçotets.
Mat Sweeney només s’assembla a Matt Sweeney,
sobretot als matins
(sis llaunes de cervesa es beu totes les nits
davant la tele, mirant una soap-opera:
té un cert posat d’entretainer triomfador,
amb el cap embotit de marihuana i un somriure feliç de bon
vivant;
Matt Sweeney s’enlaira com un globus,
em mira, obre la boca i diu:
“Good morning, dude!”, talment com si acabés de tornar de
California.
“Mornin’”, li responc.
II
Matt Sweeney, el meu company
de pis, és un poc especial.
Va tenir un amant filipí
que estava boig pels ossos.
L’abraçava i li deia teddy bear
i en Matt li responia I wanna be your teddy bear
movent el cul com n’Elvis.
Vosaltres no sabeu el que és viure al costat de Matt Sweeney.
(És un ofici tan difícil!)
Sweeney! Sweeney! Sweeney! Sweeney!
“Attend the tale of Sweeney Todd”,
alguns dies em canta.
Jo per ara us explico la vida de Matt Sweeney
i un poc de la meva. Permeteu-me per tant que desafini.
III
Realment és un porc:
deixa la pica del lavabo plena de pèls,
la tapa del vàter esquitxada
i sovint es descuida d’estirar la cadena.
No renta els plats fins que no són plens de verdet.
Abandona els calçotets bruts damunt del sofà,
una sabata a sota,
restes de porro a terra.
Acumula diaris i revistes.
Va perdre un dia el seu raspall de dents
i em va demanar de fer servir el meu. Ni en broma!
Cada nit el sentia masturbant-se al seu quarto
i en acabar roncava fins l’endemà.
Per sota la porta s’escapaven les xinxes.
Li vaig demanar si us plau
que abaixes el volum de tant en tant.
I em va dir, ben afaitat i fent-se el nus de la corbata:
“I got my hair I got my head I got my brains I got my ears
I got my nose I got my mouth I got my teeth
I-got-my-tongue…!”
I encara sense treure’s
els auriculars va afegir:
“Benvingut, fill meu,
a l’imperi de Matt Sweeney,
observa el teu voltant i sàpigues que algun dia, estimat”,
i aquí es va dur una mà al pit i l’altra a l’entrecuix,
“tot això que veus, tot això que t’envolta (i el que no veus i ni
tan sols imagines) serà teu,
serà reu tot l’imperi –el meu imperi-,
l’imperi de Matt Sweeney!”
Per acabar la seva intervenció, Mateu va parlar breument, en la part del col·loqui, de les seves traduccions, indicant que fins a cert punt dialoguen amb la poesia que ha escrit. Va traduir John Ashbery perquè, segons va confessar, no l’entenia, cosa que li segueix passant després de traduir-lo. I tot seguit va afegir que potser no cal entendre’l. D’aquest poeta li plau especialment el fet que pot ser molt abstracte, però a la vegada empra un to molt natural.
Després d’indicar que li agrada explorar els diferents registres poètics ens va donar la primícia del nou llibre de poemes que està preparant; poemes ambientats a l’Antàrtida i que, en el moment de començar a escriure el llibre, va ser una forma d’expressar l’aïllament produït per la pandèmia.
Per cloure la sessió es van llegir, per part d’alguns membres del grup de poesia, diversos poemes que transcrivim a continuació.
De “Vida evident” 6
En anar a tancar la finestra, la sorprenc amb la
clara intenció de treure’s la camisa. Ella em veu,
es gira i pren el cordill de la persiana.
La veïna del davant
no desitja que la vegi.
La veïna del davant
no desitja que la vegi
qui l’estava desitjant.
La veïna del davant
no desitja que la vegi
qui l’estava desitjant.
Lentament es va tapant.
La veïna del davant
no desitja que la vegi
qui l’estava desitjant.
Lentament es va tapant,
la veïna del davant.
De “Vida evident” 10
En llevar-me de la migdiada em trobo a les fosques.
Com a únic remei cerco -òbviament- l’interruptor.
Al principi: tenebres,
tancades les palpebres
entre malsons i febres
sense trobar la llum.
I poc després: tenebres,
obertes les palpebres
entre els gels i les gebres
que no ha desfet la llum.
Que fugi la foscor,
que un big-bang de botó
faci esclatar amb la llum
l’espai-temps de foscor.
El llum, l’interruptor.
L’interruptor, la llum.
CERCLE
El meu amor és una foca que s’adorm,
el meu amor és una rosella trasplantada en la tundra.
De vegades l’he vist: surt a la televisió.
Hi ha una marca en un banc del parc de la Ciutadella que diu el
nom del meu amor.
El meu amor és un grafit al metro.
El seu nom està escrit a la murada d’Alcúdia,
en un paper penjat en un bar d’Estocolm.
«No t’he parlat avui, amor, perquè ets invisi-
ble i, de totes maneres, sempre xerro massa».
Un núvol sempre indica el lloc on viu el meu amor,
a l’estiu i a l’hivern.
El meu amor és l’últim cercle d’una pedra llançada al llac.
De tan gran està a punt d’esborrar-se.
Jardí amb cangurs
HERBOTS
I ens pensàvem que això no passaria, que tot seria diferent. Les magnífiques maduixes han volat, igual que tantes malvasies i garnatxes. Tu ajaguda sota l’ombrel·la i jo empaitant els saltamarges. A algú se li acut com eixarcolar aquest terreny? Què hi fa, una síndria, dins la gàbia? Qui podria ajudar-nos, si tu i jo no som sinó en un jardí que no és sinó en nosaltres?
Jardí amb cangurs
RAMBLES
Pel meu saxo la vida és un ensurt.
Per d’altres simplement és una ombra
que es creua en la direcció oposada.
En un tros de diari surt una foto del diable:
s’assembla a aquest taxista.
Les meves mans, millor que a les butxaques.
Pel meu saxo és gairebé un error, però per mi és una idea,
i voldria pensar-la sota un cel menys xafogós,
menys semblant a la Rambla.
Colom sempre assenyala l’indret equivocat,
Sardenya o Felanitx
en lloc dels hotels màgics del Caribe.
Podria agafar-la i llençar-la sota els peus d’algun turista.
Posar-la al fons del barret i esperar que els dòlars la cobrissin.
Repartir-la en papers en pujar de l’andana
a la sortida del Liceu.
Quan sigui gran em vull comprar un barret mexicà,
veure les praderies d’artemísia,
perquè qui voldria viure en aquest pandemoni?
Jardí amb cangurs
FOSSA
Quan tu i jo dormim som com les balenes,
perquè a mi em surten peixos per la boca
i tu despentines les algues.
Sentim l’olor de les petxines i els tarongers de Sóller:
a la deriva, enduts,
sense cap terra que ens pertanyi pertanyem a la Terra.
Dos marroquins inhalen cola
i puja el baf fins a la nostra cambra:
la ciutat llança llums contra el sostre,
potser hi ha guàrdies civils, potser sirenes
i és ple de cendra l’aire,
però la nostra nit és submarina.
Jardí amb cangurs
LOS CENT NOMS DE DÉU
Déu no existeix: en alguns moments
ho semblava Charlie Parker.
Jesucrist clarament hi tenia certa retirada
i ho era de vegades aquell amor meu
quan s’ajeia i els pits li miraven el cel.
Déu no és ningú, només una paraula
que es diu de tant en tant en les cent llengües majoritàries.
(Dir «la paraula de Déu» és redundant
perquè Ell és tan sols una paraula
pronunciada amb èxtasi o al final d’alguns renecs.)
O potser ho era aquell mamut congelat,
la petjada o l’ou del dinosaure.
Déu podria ser alguna cosa com l’aire
que s’inhala o s’exhala cada tres o cinc braçades quan es neda.
Ho podria ser el silenci que ens desperta en la nit
o la llum que ens confon en la cova submarina, etc., etc., etc.
Ho podria ser jo quan escric aquest poema:
per això només és un gust no ser ningú,
per això només és un gust no pertànyer a ningú.
Illes lligades
Moltes gràcies, Melcion, per tot el que vas compartir amb nosaltres i amb tots els assistents a l’acte.
Text: Jaume Pujol
Fotografies: Aureli Ruiz
