Presentació del llibre “L’excés”, d’Aleix de Ferrater.
El passat 18 de juny, la darrera sessió del grup abans del descans d’estiu la vàrem dedicar a l’últim llibre del poeta Aleix de Ferrater.
Ens congratulem especialment de la publicació de L’excés (Ediciones Oblicuas, 2019) per l’amic Aleix de Ferrater, membre del grup Reversos des dels inicis, ja fa una colla d’anys, estimat i admirat per tots nosaltres.
Un breu apunt bibliogràfic de l’Aleix de Ferrater:
Ha guanyat diversos premis literaris i ha publicat, a banda d’alguns llibres col·lectius, cinc llibres de poesia:
Escoltant la sal (Edicions Jo Escric, 2007; Premi de Poesia Jo Escric 2007)
Arrels d’escuma (Editorial Òmicron, 2008)
Flaix que enlluerna (Editorial Òmicron. 2010)
Absolutament d’ànim (Documenta Balear 2016; XXVIII Premi de Poesia Guillem Colom Ferrà, Vall de Sóller 2015).
L’excés (Ediciones Oblicuas, 2019)
L’excés no podia començar millor: dos epígrafs emmarquen i contextualitzen el tema que unifica l’obra.
Un és del poeta alemany Bertolt Brecht: Què són, ara, unes ciutats, construïdes sense la saviesa del poble?
I l’altre de Josep pla: Aquest vent de la Rambla té la virtut de convertir el més superficial del nostre organisme en el més profund de la nostra existència.
Així, d’entrada, ja rebem el primer cop de puny; les Rambles de Josep Pla no són les que coneixem ara. Algunes de les reflexions giren i es desenvolupen al voltant d’aquest afer que ens va deixant un pòsit cru: vivim en ciutats dures, poc habitables, on la desmesura i l’abús despersonalitza les ciutats i de retop ens deshumanitza una mica a tots.
L’Aleix ha fet poesia sobre aquesta gran qüestió; actual (més de la meitat de la població mundial viu a les ciutats – 75% dels europeus) i un problema transcendent (l’entorn i la forma de vida determina l’ésser humà). I ho ha fet amb una poesia que en alguns poemes adquireix cert to narratiu molt suggeridor, evidentment és bona poesia dotada de ritme i profunditat.
En L’excés trobem essencialment la gran estimació que l’autor sent per Barcelona. Els poemes transiten per nombrosos indrets de la ciutat; l’Aleix n’és un gran coneixedor. La coneix pam a pam, la pràctica totalitat dels seus barris i els canvis que han patit.
Fixeu-vos en el poema “El gran altaveu”: La meva ciutat (i dic la meva perquè la camino)
L’Aleix té la capacitat de copsar i brindar-nos moments de gran humanitat viscuts en diferents espais de la ciutat, reivindica, així, les relacions humanes, l’amabilitat, el gest, la salutació, el contacte físic…, hi trobem abundants noms de persones anònimes, és el seu petit homenatge a totes elles. També hi desfilen carrers, places, edificis, bars, botigues de Barcelona, indrets amb un sentit especial per a l’autor, però tanmateix sense cap ànim d’erudició.
Aquests espais estan associats a un bocí de vida, s’hi invoquen converses, aromes, gustos, colors, records sensuals… De Ferrater empra un llenguatge senzill i proper, però no pas simple; es requereix un bon domini de la llengua, una bona elaboració del poema per aconseguir això.
L’Aleix no obvia tampoc la crítica a una ciutat que es transforma contínuament:
“La Rambla ha deixat dos pams als ramblistes”
“El festival de ciment ha sepultat el verd / sota el gris”, diu a “El gran altaveu”
També, a “La darrera veïna”:
Carrers humits de dilluns al pixum, / carrers d’història que ignoreu la memòria, cada / cop / en feu sentir més fora que dins la meva ciutat.
No defuig la crítica, com hem dit, i tampoc l’enyorança per una ciutat que ja no existeix, però per fortuna evita el dramatisme, els pamflets simples i rebla alguns dels poemes amb uns versos finals que mostren una ironia amable que tant el caracteritza.
Transcrivim una selecció de poemes de L’excés que es van dir al final de l’acte de presentació del llibre:
Al terrat
El meu carrer no sap encara
per què té dos noms,
tres cases velles sentenciades
i una xemeneia separada
de la seva germana gran.
Només sap que hi ha un teatre,
una orxateria al seu davant
i tres nens jugant a futbol.
Jo visc al segon pis i miro enlaire;
a dalt, al terrat,
rodejada de llençols que espeteguen,
una noia asseguda
vesteix pantalons curts,
amb una llibreta sobre les cames.
Tot el blau la contempla encuriosit
i es demana què escriurà, tan despentinada?
Pere IV
Sempre t’he vist com un carrer del Far West,
amb tornavís, clau anglesa i olor de vernís.
Dibuixo un entrepà sota el xerric
del tramvia imaginari. ¿On és
el verd de la persiana al balcó?
Una botiga ven ratlles de guardapols,
granotes blaves i bates immaculades.
Obriré bé els ulls, no fos cas que un arquitecte
em construís un parc al mig del carrer.
L’obsequi són les portes de la vella Escocesa
i les pessigolles de les formigues amigues,
que coneixen perfectament el caminet
de la masia de romaní, que diu que sí.
El cinema tancat
és l’indret perfecte pel regne dels gats.
Les portes de l’Escocesa
Un cop més, davant vostre i plovent,
em feu tombar el cap i em reclameu
perquè us palpi i us palpo remullades.
Portes velles del temps del tramvia,
de la camisa estesa cap per avall,
dels capvespres de cadira de vímet,
no us sento, no crideu, no hi sou.
Suburbi encara suburbi
en aquest racó de la ciutat,
no amagueu el ranci al fons del darrere,
oh creu de l’església del Sagrat Cor,
del sagrat fetge, de l’estómac consagrat!
A la ciutat disfressada, el 22@
conviu amb el fang a les sabates,
mentre dues formigues s’estimulen
a l’interior de les esquerdes.
La gran llosa
Indret d’espai i desmai,
armat de ciment al costat de la depuradora,
avui no fas pudor de gas,
el garbí l’ha allunyat més enllà del riu.
S’escolta cridòria infantil
sota l’altar de l’ombra fotovoltaica,
al costat de l’escola de circ, vestida
de negre, rumba i ulls de taronja.
Les cames de llimona són l’objectiu
del borinot del torn de migdia,
però la noia se’n va pedalant
pont enllà de llistons tremolosos,
allà on els pescadors somien pescar
la gran sardina del riu.
Al port hi ha un sol restaurant,
la noia de les cames de llimona
menja musclos serenament,
el cambrer vol xerrar, no pot i badalla.
La gran llosa de ciment armat,
antic parapet del Camp de la Bota,
soterra el gran cementiri mut.
No hi ha cap xiprer, ni cap ombra allargada;
només la noia de cames de llimona,
que ha deixat un ram de pensaments blancs
al costat de la bicicleta,
damunt la camisa de l’avi.
L’enterramorts
I ara camino
pels camins del cementiri nou
i m’obro.
Trepitjaré, més endavant,
les fulles del cementiri vell
que em tancarà.
Vetllaré, llavors, una part de mi,
de nosaltres i vosaltres que m’acompanyareu.
Els xiprers seran semblants,
rodejats de noms i dates.
Però l’estómac no pairà el mateix,
vorejant el cementiri nou
o el cementiri vell,
que tancarà les portes massa d’hora
i deixarà dins els seus murs
aquesta ombra allargada.
Esclat al port
Dalt del pont, les mans; sota els peus, tota l’aigua.
Les gavines famèliques dansen,
falta un peix a l’hora del recompte.
Més amunt, la vagoneta salta al buit i no cau,
l’espera una altra torre i un altre fil de color blau.
Però de sobte, l’esclat d’un helicòpter
despentina el port i escampa
el batalló de les gavines. Rendició,
bandera blanca, fugida. A l’aigua,
les restes del tiberi no saben nedar.
La noia del biquini verd
Dalt de l’espigó, un camió aturat
i dos homes fumen asseguts.
Als seus peus, la noia del biquini verd
ja no dorm, s’ha incorporat,
estava somiant que conduïa despentinada
per una llarga carretera del Far West.
Els dos homes no diuen res, observen,
estan caçant amb el fum
que s’enlaira mansament,
recargolant-se d’avidesa.
El Poble Sec de l’Amàlia
El barri petit, cosit a la muntanya
amb un fil color maragda,
ensenya pit i cuixa purpurina
i un solet avergonyit, ressò de cafetera.
Sota el balcó goteja aigua distreta,
miro enlaire, la cara despentinada
d’una dona gran en camisó.
Més amunt, l’Amàlia fuma sola
i deixa anar la cendra de l’adéu,
encara amb el ressò del cop de porta.
El gat no el veig, el sento massa negre.
Carrer Xipreret
La passa lenta i les mans a les butxaques
agraeixen l’encaixada entre el sol i el cafè.
A mà esquerra, un passadís, un safareig
i una pastilla immensa de sabó Lagarto.
La porta oberta escampa el vinagre
de l’amanida de ceba i tomàquet,
el porró presideix la taula
i el coixí reposa al cul del balancí.
Aquelles finestres, que potser amaguen princeses?
El temps esgrogueeix els fulls del calendari
que saluden amb barret el nostre pas
i el ressò que mandreja el carrer Xipreret,
a les quatre de la tarda del vell l’Hospitalet.
Dins meu
Entro al caixer a ingressar dos-cents setanta euros,
fruit d’una llarga i feixuga jornada de feina en plena crisi.
Obro la porta i el fum d’una cigarreta negra
em delata la presència d’una altra presència.
Tusso, torno a tossir, fent notar la meva desaprovació
al mal que em causen les emanacions pestilents dels
altres.
Trec els bitllets dels pantalons amb cura,
evitant que el fumador els vegi i el temptin.
No el tempten, no es belluga, no sento res d’estrany,
tret del fum que em repeteix no, no, no i no
i m’asseca la gola seca que s’obre i tus exageradament.
Acabo, agafo el rebut i surto del caixer dient «adéu».
I ell respon «adéu», cremant la seva solitud dins meu.
Roselles
El cel de maig espurneja grisors
i tu t’ajups per atendre roselles.
Totes dues alhora bategueu
i el cant del rossinyol i el pit-roig
ens reclamen un minut de silenci.
Grinyola l’autobús que remunta el cementiri,
una mare fotografia la panxa del seu fill,
gris entre verds, el mutisme del nínxol.
Piular, bordar, somriure; tot en un,
aquest diumenge que es qüestiona a si mateix.
La darrera veïna
No sé com fer-m’ho per dissoldre la llàntia
que avui ha fet fora la darrera veïna
de la plaça de Santa Maria.
¿On són els Assaonadors, les Caputxes,
la Tarongeta, la Flor de Lliri,
la Barra de Ferro o els Flassaders,
i la tinta de ploma, la pesca salada,
el vernís de fusta o la bota de Vi?
Tot és brossa petada pel bec de la gavina,
peus i dits i ungles entre xancletes,
peus i dits i ungles sense xancletes,
dits de ronya abraçats a la ronya,
agulles despertes, cavalls desbocats.
Carrers humits de dilluns al pixum,
carrers d’història que ignoreu la memòria, cada cop
em feu sentir més fora que dins la meva ciutat.
Ara escric i punxo un bunyol de bacallà i brindo
pel futur de la darrera veïna;
el meu, és la dansa de l’escuradents.
Moltes gràcies, Aleix, per tot el que aprenem de tu!
Fotografies: Aureli Ruiz
Text: Empar Sáez
