«Conversa sobre poesia amb José Corredor-Matheos. Lectura de poemes»
El passat vint-i-tres de gener vam tenir el gran honor de conversar amb José Corredor-Matheos, poeta, crític d’art, assagista i traductor. El nostre convidat ha viscut i ha sigut testimoni directe, protagonista també, de la creació artística contemporània —en les arts plàstiques i la poesia— de la segona meitat del s. XX i principis del XXI, prenent com a epicentre Barcelona, ciutat on ha viscut des dels tretze anys.
Corredor-Matheos neix el 1929 a Alcázar de San Juan, Ciudad Real. Tenia set anys quan la seva família es trasllada a Catalunya, el 1936; primer a Vilanova i la Geltrú, on treballava el seu pare. El nostre convidat va precisar, durant la conversa, que hi van arribar el catorze de juliol del 36 i quatre dies després va esclatar la Guerra Civil. En aquells anys encara no va aprendre català, ens explica el poeta, perquè estava envoltat de gent que fugia de Madrid a causa de la guerra. Posteriorment, a tretze anys, es traslladen a Barcelona, on es forma acadèmicament (es llicencia en dret) i professionalment, i on viurà de llavors ençà. Com ell sempre diu, Alcázar de San Juan és el seu poble i Barcelona, la seva ciutat.
No va tenir una vida fàcil: era un nen durant la Guerra Civil, el seu pare mor a Barcelona a catorze anys i va haver de treballar des de molt jove. Malgrat això, la seva trajectòria vital, així com la professional i artística, han estat extraordinàries.
Vam iniciar la conversa parlant dels seus orígens i dels inicis en la poesia.
Corredor-Matheos, des de molt jove, sent la vocació de ser escriptor. Assegura, en alguna entrevista, que els primers poemes ja tenien la inclinació espiritual i que guardaven certa semblança amb els que faria més tard.
El nostre convidat va explicar que després de la mort del seu pare, a catorze anys, va començar a treballar, però continuava estudiant en horari nocturn. En aquelles classes tenia un professor de literatura que els feia llegir poemes, alguns més populars, però també poesia clàssica. Va recordar que allò li interessava, i que poc després va escriure el primer poema. A la seva família, unicament té notícia d’una besàvia per part de mare que escrivia poesia (ell encara conserva els seus poemes).
Vam ressaltar que en la seva poesia hi ha una connexió amb la infantesa, i que en una conferència recollida posteriorment en un llibre1 deia això:
“Ese fondo subconsciente de donde surge el poema es vía de comunicación directa con la propia infancia. En el fondo de nosotros se hallan, intactas, las sensaciones que tuvimos de niños, que son el germen de experiencias interiores que serán decisivas.”
Corredor-Matheos va afirmar que la poesia ha de recuperar la innocència i que sempre ha estat en contra de la ironia en la poesia perquè suposa un enfrontament; s’hi expressa una opinió contrària, i la poesia ha de ser una entrega total a quelcom misteriós que surt del fons d’un mateix. Va recordar la frase d’Einstein: El misteri és la cosa més bonica que podem experimentar. És la font de tot art i ciència verdaders. Per això, va remarcar, sempre ha estat radicalment en contra dels que manifesten que la poesia ha de ser clara, sense misteri i que tothom pot escriure poesia.
Posteriorment, vam introduir alguns aspectes importants de la seva vida laboral i professional, lligada al món editorial i a la crítica d’art, principalment.
José Corredor-Matheos va treballar per Espasa-Calpe des del 1956 al 1987; va dirigir els “Suplementos de la Enciclopedia Espasa”, una obra de referència en tot el món hispanoparlant de l’època. A partir del 1987 i durant gairebé quaranta anys dirigirà la també prestigiosa Enciclopèdia Gran Larousse Català d’Edicions 62. Aquesta feina la va compaginar amb l’escriptura, la traducció i la crítica d’art.
Com a crític d’art és autor de més d’una cinquantena de monografies sobre art contemporani, arquitectura, simbologia, disseny i arts populars. Ha publicat articles en revistes i diaris i ha organitzat i comissariat nombroses exposicions d’art. Per aquesta labor ha rebut la Creu de Sant Jordi (1988), el Premi de les Arts Plàstiques de la Generalitat de Catalunya (1993) i la Medalla d’Or al Mèrit Cultural de l’Ajuntament de Barcelona (2003).
La seva activitat professional va fer que conegués personalitats molt importants en la literatura i l’art del segle XX (recollit en el llibre de memòries Corredor de fondo2).
El nostre convidat va explicar que l’any 1952, l’“ala liberal” del Règim organitzà a Salamanca un important Congrés de poesia al qual van convidar poetes catalans. Allí va conèixer J. V. Foix, Carles Riba, Clementina Arderiu i Joan Perucho, entre altres, i amb molts d’ells va establir una relació d’amistat.
Abans de parlar de la seva poesia vam posar èmfasi en la gran tasca que va desenvolupar en la traducció al castellà de nombrosos poetes en llengua catalana.
Va traduir Cementiri de Sinera de Salvador Espriu i El príncep de Joan Teixidor (edicions bilingües). Va elaborar antologies d’autors com Clementina Arderiu, Joan Perucho i Miquel Martí i Pol. Sobre Clementina Arderiu, Corredor-Matheos va remarcar que valorava molt la seva poesia i que durant la traducció l’anava a visitar; recorda que en aquella època ja havia mort Carles Riba. També va evocar la gran amistat que va mantenir amb Miquel Martí i Pol.
Destaquen, especialment, obres antològiques tan importants i fonamentals per a la difusió de la poesia catalana com:
. Ocho siglos de poesía catalana. Antología bilingüe (Alianza 1969), en colaboració amb Josep Maria Castellet (1926-2014) i Joaquim Molas.
. Poesía catalana contemporánea (1983, Espasa Calpe). Per aquesta obra rep el Premio Nacional de Traducción entre Lenguas Españolas. L’obra va ser reeditada el 2001, corregida i ampliada per José Corredor-Matheos, amb el títol: Antología esencial de la poesía catalana contemporánea (aquest volum inclou poemes des de la Renaixença fins a Pere Gimferrer: cent cinquanta anys de poesia catalana).
José Corredor-Matheos és, per tant, un bon coneixedor de la poesia catalana i durant la conversa va recordar que quan va conèixer J. V. Foix, el poeta de Sarrià no comptava amb la consideració i el prestigi que ha tingut posteriorment. Va posar en relleu que Foix és, juntament amb Espriu, un dels millors poetes catalans del segle XX.
Fruit de la seva intensa relació amb l’art, la música i, especialment, la pintura, va escriure alguns poemes inspirats en l’art. En va llegir un sobre la pintura de Mark Rothko i a continuació un poema sobre la música de Satie.
Ante un cuadro de Mark Rothko
Mark Rothko sabe ver
las cosas como son:
un resplandor sin cuerpo,
vivo color al borde
de las sombras.
Coge el pincel y deja
que arda el rojo,
pinte de azul el aire,
crezca el verde y el ocre
se remanse,
que funda el blanco todos
los colores
o que el negro los niegue.
Pintura evanescente,
puro espíritu,
espejo del vacío,
donde me reconozco.
Tener conciencia clara
de que nada en la nada
se sostiene
hace más deslumbrante
esta belleza
Un pez que va por el jardín, 2007
**
Oyendo Les Gnossiennes, d’Erik Satie
Unas gotas de luz
golpean suavemente
las teclas del piano,
mientras Eric Satie
va marcando los ritmos
con un pie.
Estas notas devuelven
al olvido
todo lo que no sea
estar aquí escuchándolas.
—Nadie toca las teclasdice Eric por lo bajo.
—Se están tocando solas.
No lo digas a nadie—.
Tú, oyéndolas, te dices
que un silencio tan puro
no puede ser ya música.
Eric Satie sonríe.
Sin ruido, 2013
José Corredor-Matheos ha escrit més d’una dotzena de llibres de poesia. El primer, Ocasión donde amarte, publicat el 1953, i el darrer, Al borde, publicat el 2022. Això representa setanta anys de dedicació a la poesia. També és cert, tal com va apuntar el poeta, que els llibres de poesia poden tenir una elaboració dilatada en el temps; en el seu cas, i en alguns llibres, van caldre fins a nou anys per a escriure’ls.
Ha publicat diverses plaquettes, antologies i llibres de poesia reunida. Destaquem Desolación y vuelo: Poesía reunida (1951-2011). Ha estat traduït a l’anglès, italià, àrab, xinès, japonès, macedoni, lituà i occità. Ha merescut prestigiosos guardons com: Premio Boscán de Poesía (1961), Premio Nacional de Poesía (2005) i el Premi Ciutat de Barcelona de Literatura en llengua espanyola (2007) i ha estat objecte de nombrosos estudis i dues tesis doctorals.
Abans d’aquests reconeixements, el poeta i crític literari Josep Maria Sala Valldaura, el 1993, ja va ressaltar que la seva poesia es mantenia a l’ombra del prestigi que tenia la seva obra com a crític d’art.
El nostre convidat va explicar que en aquella època no se’l considerava un poeta. Al començament de la seva activitat poètica, tanmateix, recorda que un important crític literari de Madrid, el 1961, va redactar, a la revista Destino, una llista amb els dotze millors poetes joves en llengua castellana, i un d’ells era Corredor-Matheos. Però aquell mateix any va començar a escriure crítica d’art i aleshores pesava molt més la crítica que la poesia, per la difusió més gran amb què comptava la primera. Corredor-Matheos va afegir que, a més, ell no buscava, mai no ha buscat, la reconeixença ni el favor de ningú. Amb la concessió del Premio Nacional de Poesía la situació va canviar, de cop, i obté, així, el reconeixement que li havia mancat fins aquell moment.
Va agrair la labor que va fer Josep Maria Sala Valldaura per a la difusió de la seva poesia. El poeta i crític literari havia escrit un llibre sobre “La generación poética del 50”3 on dedicava un capítol especial a José Corredor-Matheos. Aquest llibre va arribar a la Universitat de Nova York i un catedràtic en va fer una ressenya a una revista universitària en la qual ressaltava el text dedicat al nostre convidat. Tot això va influir molt favorablement per la concessió del Premio Nacional de Poesía, va assegurar Corredor-Matheos.
La conversa es va focalitzar, a continuació, en la Generación del 50 en llengua castellana, a la qual pertany el nostre poeta convidat. La seva generació viu la Guerra Civil durant la infantesa, després els anys de la postguerra, i comparteix un context cultural i polític determinat. Tanmateix, l’obra de Corredor-Matheos, per la seva singularitat, no hi encaixava o es movia en els marges de qualsevol grup.
José Corredor-Matheos no va ser inclòs, per exemple, en les dues obres antològiques més importants de la seva generació: Veinte años de poesía española. Antología. (1939-1959), de Joseph Maria Castellet, ni en l’antologia que va elaborar Leopoldo de Luis: Poesía social española contemporánea: Antología (1939-1968). Tampoc no feia part de la “Escuela de Barcelona”, integrada inicialment per Carlos Barral, José Agustín Goytisolo i Jaime Gil de Biedma.
El poeta va explicar que els integrants de la Generación del 50 pertanyien al Partido Comunista, l’únic partit que lluitava contra el Règim de Franco. Tot i que ell donava suport als represaliats, mai no havia volgut pertànyer a aquest partit ni a cap altre; refusava qualsevol deure i compromís que coartés la seva llibertat. En relació amb això, i a tall d’exemple, va recordar que s’havia implicat directament en les exposicions d’art que es feien al Col·legi d’arquitectes i que servien, mitjançant les subhastes, per recaptar fons per als presos polítics del franquisme.
Els poetes de la Generación del 50 creien que la poesia i l’art havien d’estar al servei de la política d’esquerres, va manifestar Corredor-Matheos. Ell, en canvi, contradient aquesta premissa, sempre ha cregut en la llibertat dels artistes. Ocasionalment, continuà explicant, va escriure poemes de caràcter cívic i polític, però sense cap altre lligam que no fos la seva consciència.
D’altra banda, va posar l’accent en la irregularitat en l’obra dels poetes, i els artistes en general; l’únic que no va ser irregular va ser San Juan de la Cruz, l’exponent màxim de la poesia en castellà de totes les èpoques. De Rilke, que per ell és el més gran poeta del segle XX, en va destacar Les Elegies de Duino i els Requiems. En canvi, els Nous Poemes, «Neue Gedichte», no arriben, segons el seu parer, a un nivell tan alt. Però, tanmateix, això és normal, va afirmar; s’ha de jutjar un autor pel millor que ha fet.
Dels seus referents, en va ressaltar Juan Ramón Jiménez, com a una influència decisiva. Antonio Machado també li agradava, però la poesia de Juan Ramón Jiménez la considerava superior. De Rafael Alberti, en va destacar especialment el llibre Baladas y canciones del Paraná (1954). I de Lorca, l’obra final: Diván del Tamarit (publicat pòstumament en 1940) i alguns fragments del poema Oda a Walt Whitman del llibre Poeta en Nueva York. Va fer esment i va exaltar les primeres obres de Jorge Guillem, i el poeta Gerardo Diego de qui va ser gran amic.
Seguidament, vam continuar aprofundint en la seva poesia, a partir de la classificació en diferents etapes poètiques que estableixen alguns estudis4:
Una primera etapa, d’iniciació i poesia existencialista i social; una segona etapa anomenada poesia extrem-oriental i del despullament (1971-1994) i la darrera etapa, d’essencialitat cosmogònica (1995-2017).
De l’etapa oriental en vam destacar Carta a Li-Po (1975), llibre que marca un important canvi de ruta en la seva trajectòria poètica i que té continuïtat en els dos llibres següents: Y tu poema empieza (1987) i Jardín de arena (1994). Aquests llibres plasmen el seu interès per seguir un camí de realització espiritual.
Antoni Clapés, a l’Arts Santa Mònica, va dir això de Carta a Li-Po: la seva poesia fa un tomb —que, en certa manera, ja presagiaven els poemes de Libro provisional (1967)— i inicia una escriptura d’interiorització radical, de despullament formal extrem, de contemplació i d’admiració per allò efímer: una poesia que exposa dubtes i preguntes —mai respostes. Una poètica de l’el·lipsi i del silenci.
Tal com va dir en una entrevista a la revista Serra d’Or sobre la seva actitud davant les religions, el nostre convidat va manifestar que ell hi creu, però no sap en què. No es pot anomenar el que no coneixem, va assegurar. Per aquest motiu, li plau i busca el que hi ha en el fons de totes les religions: un buit. El budisme zen és el que més s’apropa a la idea de buit que li interessa. Tot i que també se sent atret per San Juan de la Cruz, especialment, i pels místics germànics: Mestre Eckhart, autor que va dir: Déu és igual al no-res, i Angelus Silesius, de qui va recordar aquestes paraules: S’ha d’arribar fins al desert que és més enllà de Déu. Déu encara és un nom. També va remarcar la mística judaica, o Càbala, que parla de Déu amagat en el fons del no-res.
L’any 1974, explicà Corredor-Matheos, va llegir el Bhagavad-gītā, text sagrat hinduista, i va continuar amb els poetes de la dinastia Tang, com Li-po (o Li Bai) i Du Fu, entre molts altres.
Escribir un poema
que nada signifique.
Salir a la terraza,
respirar en la noche,
no esperar que alguien vuelva,
no desear ya nada.
Abrir solo las manos
y que de entre los dedos
alcen el vuelo, mudas,
las palabras.
Carta a Li-Po, 1975
Sobre la tercera etapa poètica, representada pels seus darrers llibres, El don de la ignorancia (2004), Premio Nacional de Poesia; Un pez que va por el jardín (2007); Sin ruido (2013) i Al borde (2022), alguns crítics n’han destacat la continuïtat cap a l’essencialitat i la depuració en el llenguatge i la consideren el cim de la teva poesia.
El poeta va coincidir en el fet que, possiblement, la seva darrera etapa sigui la millor. Tot seguit, va llegir aquests poemes dels darrers llibres, posant-ne en context alguns.
Acaso todo sea
tan sencillo
como que nada es,
ni ha sido, ni será.
Que este mismo poema
ni siquiera se ha escrito.
Tu escribe, convencido
de que todo,
en este instante,
es.
Sin ruido (2013)
**
Contemplas un cadáver
que es el tuyo.
Qué luz tiene tu rostro
que falta al día.
Poemas inéditos (2016-2018) dins: Sin porqué (Poesía esencial 1970-2018), 2020
**
Vivir, vivir igual
que si ya no vivieras,
ignorante de si has
de recobrar
todo aquello
que un día fuera tuyo.
Vivir sin desear
ni morir ni vivir.
Tu vida no es aún
la vida verdadera.
Todavía no es
lo grande
que ha de ser
tu soledad.
Al borde, 2022
**
Malgrat que no li plau la ironia en poesia, tal com va apuntar el nostre convidat al principi de la xerrada, sobre l’humor no pensa el mateix: l’humor no és incompatible amb la poesia. Va llegir, com a mostra, aquest poema:
SER un perro los lunes
y los miércoles,
sólo un hombre los martes
y los jueves,
no ser nada los viernes
y en sábado y domingo
ser, por ejemplo, un dios.
Un dios que no supiera
que lo es,
pero hubiera encontrado
el hueso que buscaba.
Al borde, 2022
La conversa va continuar endinsant-se en les reflexions i els escrits de José Corredor-Matheos sobre el que és la poesia. Concretament, en 1989, escriu el famós assaig: Sobre lo que no es la poesía, del qual hem extret alguns fragments:
La poesía empieza donde la comunicación y la información acaban: donde todo acaba.
La poesía no es experiencia si ésta no se transforma en nosotros.
Tampoco es imaginación cuando ésta lo oculta todo y se conviere en cento absoluto sin contacto con la realidad que la circunda.
Ni es sólo música, ni es sólo ritmo… La poesía no es un enigma a descifrar.
El nostre convidat va remarcar que ell viu la poesia com allò que no té l’obligació de fer, igual que un músic o un pintor en el moment de creació. La poesia és un acte que surt sense anar-lo a cercar, no és un acte lligat a la voluntat. Corredor-Matheos ho va definir com un acte d’obediència a una veu interior que et dicta. Alguns creuen que la poesia es pensa i després s’escriu, va afegir; no és així: la poesia et surt feta de dins, de l’inconscient. Surt d’un silenci interior, encara que siguis en un indret molt sorollós.
Va exposar, tot seguit, que la poesia no es pot definir; hi té a veure amb l’inefable, està relacionada amb la sorpresa (“el asombro”) i el misteri. En la poesia que és bona, o que ho pretén, l’autor arriba a entreveure-hi quelcom fora de la realitat… Així mateix, va afegir, la poesia et fa intuir que hi ha alguna cosa més enllà; alguna cosa és i no la podem dir, però la sentim i en som part, d’aquest fet inexpressable. El poeta té una visió del conjunt de la realitat sense veure-la: tothom ha pogut sentir, en alguna ocasió, que forma part de la totalitat, com una mena de vivència mística. Va explicar, per acabar, que li interessa molt la física quàntica, especialment les idees i conceptes que poden connectar amb el misteri que contempla la poesia i la mística.
VIVIR, igual que el pájaro,
en el filo del canto.
Vivir igual que el pájaro,
que no sabe que vive,
pero canta.
Al borde, 2022.
ODISEO eres tu,
que estás volviendo a Ítaca
y no acabas nunca de llegar.
¿Será, acaso, que Ítaca
no existe,
que Elena nunca fue raptada,
ni Agamenón asesinado,
que los dioses no existen?
Estás solo y perplejo
frente al mar,
sin saber si has llegado
ya a Ítaca
o que nunca partiste.
Al borde, 2022.
AHORA esta tierra
donde amas
y también eres amado,
huye bajo tus pies
y no hay nada seguro,
salvo que has de dejarlo
todo a cambio de nada.
Pero, gozoso, tú sonríes
porque la noche alumbra
una belleza
que no es de este mundo,
pero te pertenece.
***
TUMBADO en esta hamaca
contemplas la mañana
que se abre
tan sólo para ti.
Oyes el parloteo
de los pájaros
y el cántico de un agua
que calla lo que sabe.
Es tan grande el silencio,
tan transparente el aire,
que dejas que recuerdos
y deseos te abandonen.
Tú eres el gran ausente,
ahora que todo es.
Vivir en plenitud,
sin sentirte obligado
ni siquiera a vivir.
Al borde, 2022
POCAS palabras.
Pocas.
Las palabras son duras
como piedras
y una sola puede
romper, de golpe, el mundo.
Pero hay una palabra,
una sola,
que puede levantarlo.
Al borde, 2022
SER un árbol, un árbol
que en invierno durmiera
con los ojos abiertos,
y ya en el mes de abril,
el agua de la lluvia
le dotara de fuerzas
para seguir viviendo
un siglo más.
¿Quién no ha deseado
ser un árbol
que, con la voz de un dios,
le diga al paseante
un secreto
que le ayude a vivir?
Al borde, 2022
Expressem el nostre agraïment profund a José Corredor-Matheos per l’amabilitat i la generositat que va mostrar amb el nostre grup. Jo mateixa, així com tots els assistents a l’acte, mai no oblidarem el seu mestratge de vida i de poesia.
Text: Empar Sáez
Fotografies: Ferran d’Armengol
***
1 Aproximaciones a la poesía y el arte, José Corredor-Matheos. Visor libros, 2020.
2 Corredor de fondo. Memorias, José Corredor-Matheos. Tusquets, 2016.
3
4
