Reversos grup poètic

El dimecres 29 de març mantindrem una conversa literària amb la poeta, traductora, crítica literària i professora d’escriptura Xènia Dyakonova a l’espai VilaWeb, a les set del vespre.

Xènia Dyakonova (Leningrad, 1985) es trasllada a Barcelona l’any 1999, on estudia Teoria de la Literatura i Literatura Comparada a la Universitat de Barcelona. A partir de l’any 2001, publica en rus nombroses seleccions de poemes a diferents revistes i tres llibres de poesia. En català ha publicat dos llibres de poesia: Per l’inquilí anterior, amb il·lustracions de Miguel Pang Ly (Genèric, 2015) i Dos viatges (Edicions del Buc, 2022).

Ha traduït al català novel·les, assaigs, poemes i articles periodístics de diversos autors, entre els quals destaquen Anton Txèkhov, Anna Politkóvskaia i Aleksandr Kúixner. L’any 2016 va rebre el Premi de traducció Vidal Alcover i l’any 2018 el Premi PEN Català de Traducció Literària, per la seva versió del poemari A banda i banda del petó, de Vera Pàvlova.

Com a crítica literària, és autora del pròleg del recull de contes Hi havia una vegada una dona que va seduir el marit de la seva germana, i ell es va penjar d’un arbre, de Liudmila Petruixèvskaia i ha col·laborat en el suplement cultural del diari Avui. Actualment, escriu en el suplement literari del diari Ara i en la revista digital La lectora.

En prosa, ha publicat Apunts de literatura russa i un afegit polonès (Cal·lígraf, 2021), un recull de textos sobre literatura russa i polonesa, i El conte de l’alfabet (L’Avenç, 2022), un llibre estructurat a partir del seu alfabet matern, el ciríl·lic. Cada lletra representa una paraula que és el punt de partida per parlar d’un fenomen, un element o una personalitat de la cultura russa.

En aquest acte a l’espai VilaWeb, Dyakonova parlarà sobre la seva obra poètica en català i l’ús que fa de la poesia en el seu darrer llibre, El Conte de l’alfabet, així com de la influència que ha tingut en ella la poesia russa.

Hi esteu convidats!

El grup de poesia Reversos, el passat 28 de febrer, va celebrar una sessió dedicada a Josep Carner. La conferència va ser impartida pel catedràtic emèrit de Filologia Catalana de la Universitat Pompeu Fabra, senyor Narcís Garolera, gran admirador de Carner, i un dels màxims especialistes en l’obra de Jacint Verdaguer, Josep Pla, Josep-Maria de Sagarra o Carles Fages de Climent, a més d’autor, entre moltes altres obres, d’una important autobiografia: “Galeries del record. Memòries d’un filòleg.”

L’acte va comptar amb una nombrosa assistència de públic, que va omplir l’espai VilaWeb de gom a gom i es va mostrar molt interessat per les explicacions del conferenciant, així com en la lectura dels poemes de Carner.

En Narcís Garolera va començar explicat que en Josep Carner és considerat un poeta noucentista, però que el seu primer llibre líric “Llibre dels poetes” (1904), és més aviat modernista, encara que hi comença a destacar la ironia que serà un dels trets distintius de la seva obra. Curiosament, qui tractà aquesta obra amb més entusiasme fou el crític madrileny Andrés González-Blanco que a la revista Nuestro Tiempo, va escriure que volia estudiar un “gran poeta” —en Carner tenia llavors dinou anys—. Explica, comparant-lo amb Heine, que Carner té “un sentimentalismo mórbido, algo menos tenebroso y más riente que el del cantor alemán». El crític considera el català un «poeta virgen», però «prometedor». El troba modern —en contrast amb els poetes castellans coetanis—, original —en el fons i en la forma—, n’elogia el «sentido de la poesia de lo pequeño», i el veu «cantor ideal de las cosas reales». L’orientació poètica de Carner —conclou— «es nueva en España».

Tot seguit el conferenciant ens va parlar de l’etapa noucentista de Josep Carner, que va de l’any 1906 a l’any 1920. Aquesta és la seva etapa més coneguda i estudiada i des de la qual es va difondre el tòpic de ser “una poesia com a joc verbal que, partint del pretext d’un simple element paisatgístic o una anècdota qualsevol, de vegades un detall minúscul, desplegava tot d’insospitades figuracions, sense que hi apareguessin els conflictes interns del jo, com si el pudor, la reserva o l’escut de la ironia mantinguessin el poeta projectat només enfora, convertit en pura energia verbal capaç de transfigurar màgicament tot allò que tocava.”

Els poetes noucentistes volien depurar la poesia de tot romanticisme que la feia “impura”. Especialment, de l’efusió passional i el sentimentalisme. Per contra, pregonaven la contenció, la mesura i el distanciament clàssics. Aquesta teoria estètica, pel que fa a Carner, esdevingué una despersonalització o ocultació del jo. Esdevé un espectador passiu o quasi passiu. Carles Riba va dir de Carner: «el cas més pur de lírica que s’hagi donat entre nosaltres». En aquest sentit, Carner utilitza la fal·làcia patètica, projectant sentiments humans a la naturalesa. Escriu a «Pietat»:

“A l’arbre hi ha una fulla que està a punt de caure,
i l’últim raig de sol —que ho sap— encar la daura.”

El primer llibre “noucentista” de Carner —Eugeni d’Ors dixit— és Els fruits saborosos (1906). “Poemes simbòlics, domèstics, amables i figuratius semblants a les pintures del seu contemporani Pierre Puvis de Chabannes”.

«Camperola llatina» és un exemple arquetípic de poesia noucentista, i Carner dedica el poema a Eugeni d’Ors.

Alada, vora el solc ets arribada,
y ‘t decantes un xic a la claró
y mitx augusta, mitx espellifada
te corones ab l’or de la tardó.

Tens la cintura fina y abrivada,
y el sí d’una naixent promissió;
canta la teua boca, incendiada
com una rosa del Anacreó.

Y fas anar la teva grana en doyna
com sobirana que escampés almoyna
y’t rius del pobre Gàlata ferest.

Y may sabràs que dins la terra amiga
jeu enterrada una deessa antiga
que vetlla per la gràcia del teu gest.

Verger de les galanies (1911)

L’any 1918 publica “Retorn a Catalunya”, un poema també noucentista, però amb diferències importants respecte a “Camperola llatina”. Rebaixa l’idealisme. Descriu un paisatge amb figures més real. Quan Carner el va escriure encara no havia marxat de Catalunya i té la forma de sonet invertit.

Ja veig damunt la serra de foc el nostre pi.
O gent que per les feixes daurades feu camí!
Em sobta com un vi
la força tota vella i humil que ens agermana.
(És viu com la ginesta i com el blau marí
el teu escarafall, o noia catalana!).

O com rieu a l’hora del vespre, masos blancs,
Entre pallers que volten, pacífics, vostres viures
pensant que tots vosaltres teniu, per éssers lliures,
bosquet, i blat, i vinya, i un marge amb tres pollancs!

Voldria, essent més íntim de valls i fondalades,
dî encara tes lloances, o terra de salut!,
en mig de coses fosques i vides oblidades,
com aquest grill que sento dins un camí perdut.

(Bella terra, bella gent, 1918).

Carner va marxar de Catalunya l’any 1921. Havia guanyat les oposicions al cos diplomàtic espanyol realitzades per tal d’apaivagar l’estretor econòmica en què vivia. Pels catalanistes aquest pas professional del poeta fou viscuda com una “deserció”.

L’any 1924 va publicar La inútil ofrena, un poemari amorós on el poeta reprèn temes lírics. Del primer és el sonet titulat «Joc de tenis», que el poeta refarà anys a venir (a Poesia, 1957). El conferenciant en va llegir les dues versions, tot i constatar les referències literàries a Wordsworth i Coleridge i pictòriques: John Constable (El carro de fenc, 1821).

Primera versió:

JOC DE TENNIS

A Concepció Soler

Anaves damunt l’herba de la prada
y volava ton braç adolescent
y pel filat de la raqueta alçada
hi passava la llum del sol ponent.

La pau dominical tan dilatada
y ta faç d’ingleseta y l’amatent
joc seriós, ma vida han encisada.
d’un “pastô reformat”, pàlidament

te veya filla; entorn del presbiteri
cullies roses; contes de misteri
amaves, y el blancatge y els infants.

Jo, oficial, de les Índies arribava…
Mon clos vermell, altíssim, s’inclinava…
Carros de fenc, passaven odorants.

(Verger de les galanies, 1911)

Segona versió (en cursiva els canvis):

JOC DE TENIS

(sense dedicatòria)

Anaves damunt l’herba de la prada
i volava el teu braç adolescent,
i pel filat de la raqueta alçada
travessava la llum del sol ponent.

La pau dominical tan desesmada
i ta falç d’angeleta i el rabent
joc seriós m’encisen la diada.
D’un rector reformat, pàl·lidament,

et veia, filla; entorn del presbiteri
collies roses; contes de misteri
amaves i el blancatge dels infants.

Jo, oficial, de Singapur venia.
Alt, vermellenc, et feia cortesia…
Carros de fenc passaven odorants.

(Poesia, 1957)

L’any 1939 abandona la carrera consular i s’exilia a Mèxic, on fa de professor al Colegio de México, fa traduccions de l’anglès al castellà. Escriu Misterio de Quanaxhuata, que després ell mateix versionarà al català: El Ben Cofat i l’Altre (Perpinyà, 1951).

L’any 1940 publica a Mèxic i en castellà Nabí, enllestit en català abans de la guerra, però no publicat en català fins a l’any 1941 a Buenos Aires. És la seva obra en vers més important. És un llarg poema narratiu, polimètric. El protagonista, Jonàs, rep de Jahvè la missió de nabí (en hebreu “intèrpret de Déu”): ha d’anar a parlar en nom diví a Nínive, Assíria. Els primers versos diuen:

Al primer traspuntar d’un ventós solixent
D’alta cella vermella,
Al jaç de ginesteres es mou espessament
Jonàs, sota el fibló d’un manament:
-Vés a l’esclat de Nínive, trasbalsa cada orella,
Retruny per la ciutat:
“Jo, Jahvè, sé la vostra malvestat:
De tant de pes la meva destra s’ha cansat.”

L’any 1945 s’instal·là a Bèlgica on exerceix de professor a la Universitat Lliure de Brussel·les. Publica diversos volums de poesia, revisa la seva obra completa en vers i la comença a publicar. El volum conté un llibre inèdit: Absència. En el poema del mateix nom reflexiona sobre el sentit que ha tingut per a ell escriure tota la vida en català, haver obeït un manament cívic que ha fet que visqués la major part de la seva vida fora de Catalunya. Malgrat tot, espera que la seva obra perduri. En conferenciant ens llegeix el poema:

Dedicació

Després de tot,
ara que els arbres donen brot,
aquesta llum desarraulida
em farà, vell, mudar la vida.
Perquè en la fulla ja amatent
però tot just sabuda,
trobo la por, l’assecament,
el vent geliu, el gran turment
i la caiguda.
Tot canviant de pensa
faré sagrada prometença:
res de vivent no serviré,
sinó tan sols el que potser
podrà venir
quan jo no vegi dol ni dansa.
Una esperança vull seguir
sense esperança per a mi,
sense esperança ni recança.
No pas que em prengui la malura
de dar-me estil d’omnipotent.
(Déu, tot sencer dins el present,
no s’hi complau ni s’hi detura.)
Dèbil, esclau,
sé la poquesa que m’escau;
però si veig que resta
un poc de mon albir,
em vagarà d’alçar la testa
amb un sospir
que faci d’ales i guiatge,
malgrat el vent incert,
a la sement que es descoratja
abans de caure al solc obert.
No voldré, doncs, massa dormida
en abatuts coixins,
perquè gemec és tota vida
i l’aire tot camins.
Que sigui així mon goig de viure,
aquesta mica de no-res.
El cor oprès,
per nou espai es torna lliure.
En món encara no palès,
res com no puc, m’és tot permès.
Só del futur que lleva.
L’esdevenir roda sens treva:
vull que s’acuiti el seu trepit
i retre, en ell l’ànima meva
al que ultrapassa el meu desig.
I aquesta sort em sigui dada:
passat el viure que em consum,
enllà de pols abandonada,
ésser, en millor diada,
guspira anònima de llum.

¡Oh Moisès, qui sabrà dir
la gran virtut del teu destí,
oh seny ardent, oh força tesa
fins a morir –
sens cobrament de la promesa
per a no veure-la marcir
en nit planyent o foll camí!

 Absència (1957)

Finalment, en Narcís Garolera ens va parlar del problema de la llengua en Josep Carner. Explica que va tenir una influència bàsica d’Eugeni d’Ors i que això va tenir com a conseqüència que fos arbitrari en els temes poètics i l’ús del català. Al contrari que Verdaguer o Maragall, crea noves paraules i usa un llenguatge molt allunyat de la parla popular. “Apuja la llengua a un nivell molt alt, com no havia fet ningú abans.” I afegeix que Joan Coromines li deia que, per llegir la poesia de Carner, el lector havia de “calçar el coturn”, just al contrari del que havia fet Verdaguer. Malgrat això, Joan Coromines fou un admirador de Josep Carner, de qui sabia poemes de memòria i per a qui va fer gestions per tal que li donessin el premi Nobel. Sobretot, però, val a dir que Coromines valorava i admirava el poeta exiliat per fidelitat a Catalunya.

En definitiva, ha estat una sessió memorable, que ens ha atansat a l’obra de Josep Carner i ens ha facilitat els camins per entendre-la i valorar-la.

Text: Tomàs-Maria Porta i Calsina.
Fotografies: Aureli Ruiz

El grup de poesia Reversos us convida a la sessió: «La poesia de Josep Carner», conferència a càrrec de Narcís Garolera.  Se celebrarà el dimarts 28 de febrer a les set del vespre.

Narcís Garolera és catedràtic emèrit de la Universitat Pompeu Fabra, llicenciat en Filosofia i Lletres, secció Filologia Romànica (UB, 1973), Premi Extraordinari de Llicenciatura (Universitat de Barcelona, 1979), Doctor en Filologia Catalana (Universitat de Barcelona, 1990), professor titular de Filologia Catalana (UAB i UPF, 1992-2009), Catedràtic de Filologia Catalana (Universitat Pompeu Fabra, 2009) i Premi Crítica «Serra d’Or» d’Estudis Literaris (1993).

Garolera parlarà d’aspectes literaris de Josep Carner, especialment de la seva poesia. Posteriorment, es farà un col·loqui amb el convidat i, en la part final de l’acte, farem la lectura d’una selecció de poemes de Carner.

Presentar Josep Carner, l’anomenat “Príncep dels poetes catalans” i màxim exponent de la poesia noucentista, sembla innecessari excepte si ho fa, amb la seva prosa magistral, Josep Pla, qui va dedicar-li un “Homenot”.

Diu Pla:

«El poeta i escriptor Josep Carner —considerable escriptor en prosa, cosa natural atesa la gran força expressiva de la seva poesia— no és pas un home, al meu modest entendre, fàcil d’explicar. Si es vol judicar l’home a través de la poesia que ha escrit, s’hauria de donar una gran importància a un clima, a una societat, a uns costums amables i positivament agradables que en molts casos reflecteix. La poesia de Carner sembla voler descriure una manera de passar la vida molt plausible, gairebé diria superior.

Aquesta manera de passar la vida és el que volem donar a entendre quan parlem de la dolçor barcelonina. Aquesta dolçor barcelonina, existeix? A través de la poesia de Carner, ho sembla. No se l’hauria pas poguda inventar. La literatura no ha inventat mai res. Ha imaginat, ha descrit —activitats molt diferents. Ara, està per veure quines foren les reaccions de Carner, vull dir les reaccions personals, íntimes, secretes, de Carner davant la societat barcelonina del seu temps. En el tracte personal, Carner em produí sempre la impressió, a través de la ironia que segregava —és un home devorat per la ironia—, d’un ambivalent, d’un ésser humà extremament complex. Tenia una tal força expressiva —potser només comparable a la de Bofill i Mates— que portava la ironia al roig viu. Sovint —però sempre conservant les regles de la semiclandestinitat de la societat del país— era sarcàstic. Només potser respectava els capellans —alguns capellans, s’entén. Carner tenia un filó catòlic molt accentuat —era d’una família que probablement havia estat pietista.»

Hi sou tots convidats!

Agraïm profundament a Antoni Clapés que ens acompanyi avui, i ens fa molt contents que inauguri les sessions d’enguany del nostre grup. Ens honora que sigui aquí; som grans admiradors de la seva poesia i apreciem la bonhomia, l’amabilitat i la generositat que sempre ha mostrat.
Antoni Clapés, tots el coneixeu, és un dels nostres grans poetes. Si a això li afegim la seva tasca com a traductor, editor i agitador cultural, no podem sinó mostrar agraïment perquè ell, amb el seu afany incansable, ha omplert molts buits en la cultura catalana contemporània i ha mostrat un compromís ferm i una independència lloable.
No faré una presentació exhaustiva del nostre convidat, per no restar temps a la seva intervenció i perquè al llarg del diàleg aniran sortint els temes crucials de la biografia, la seva poètica i la tasca cultural que ha desenvolupat.

Empar Sáez.: Antoni, en el llibre “Converses”¹ entre Hac Mor i tu, expliques com el teu entorn familiar va influir i d’alguna manera va marcar les preferències estètiques que has conreat posteriorment en la poesia i en tot el que has fet.

Antoni Clapés.: Agraeixo profundament i em fa molta il·lusió ser aquesta tarda amb vosaltres, en aquest espai, i especialment agraeixo a l’Empar la invitació a l’acte.

Bé, vaig néixer l’any 1948 a Sabadell, de família sabadellenca, i vaig anar als escolapis on vaig fer tots els estudis. Allà vaig aprendre força català —estem parlant dels anys cinquanta— i vaig estudiar fins al preuniversitari. Recordo que vaig adquirir uns coneixements sòlids d’història de l’art i uns molts bons ensenyaments de literatura (vam tenir un excel·lent professor de literatura, un claretià). En uns temps on els estudis s’acabaven en el Romanticisme, aquest capellà ens va explicar García Lorca, més enllà del Romancero gitano; ens va parlar de Poeta en Nueva York. Això seria l’any 1963, probablement. Als alumnes ens va sobtar molt, no enteníem res i, a més, va aprofitar per fer-nos un esquema sobre els nivells de consciència, d’inconsciència i de subconsciència, és a dir, ens estava parlant de Freud! Ens va introduir molts altres poetes, a part del que “tocava” en el manual. Jo penso que l’ensenyament que un rep a l’escola és molt important i puc dir que la llengua, la història de l’art i la literatura són tres pilars que encara avui, molts anys després, continuen sent troncals en la meva vida.

El meu pare era el president de l’entitat Belles Arts, una associació artística que organitzava diferents activitats a Sabadell, i els diumenges al migdia feien concerts de música clàssica, i altre tipus de música: allí vaig escoltar per primera vegada Tete Montoliu. D’altra banda, als anys seixanta es va crear, dins d’aquesta entitat, el Grup Gallot, un precedent a Espanya del que es va anomenar action painting (pintura d’acció). Aquest grup va fer una acció revolucionària a la Plaça Catalunya: van estendre de cap a cap un llençol de cent metres, van agafar unes gallines amb les potes untades en pintura i les van fer córrer per sobre de la tela. El resultat es va exposar i això va ser un escàndol (podríeu buscar la notícia al No-do, amb la veu de Matías Prats…). Més enllà d’això vull dir que l’informalisme, la pintura abstracta, per mi va ser molt important. Per tant, música de Jazz, Informalisme i després recordo que es feia una revista, Riutort, a on es publicava poesia de Vinyoli, Carles Riba, i també de Francesc Garriga Barata. Aquesta era la poesia que jo llegia.

E.S.: Comences a escriure de ben jove, però no publiques el primer llibre fins a 1986, quan tenies trenta-vuit anys. Més de vint anys escrivint sense cap idea de publicar? Com va anar això, què recordes d’aquella època?

A.C.: L’any 1964 vaig començar a fer una revista ciclostilada, Logos, una revista de caràcter literari. De l’any 1965 daten els meus primers poemes (tenia uns disset anys). L’any 1971 es publica un llibre a Sabadell amb sis dels qui llavors érem “joves poetes”, en homenatge a Joan Oliver: I li estreba les vetes de la cotilla², un vers de Pere-Quart. Cadascun dels joves poetes vam aportar-hi deu poemes. Els autors del llibre: Josep-Ramon Bach, Jordi Domènech Soteras, Albert Plans Molina (aquests ja són morts), Joana Alegret Hernàndez, Miquel Bach (germà del Josep-Ramon), i jo mateix.

De manera que aquests van ser els meus primers poemes publicats. Llegiré un dels meus poemes del llibre:

Aquests versos, no et sembla que podrien
esdevenir elementals vasos comunicants?
Mira, per això escric. No puc fer altrament.
I n’accepto el risc, si més no, perquè
ens és urgent tutejar-nos de tarda en tarda.

Són uns versos primerencs, però ja contenen la pruïja del perquè escrivim. Quan va sortir el llibre no va passar absolutament res, el llibre no existia, i no només això, sinó que va haver-hi un menyspreu per part de gent que l’hi haurien d’haver donat suport, ni que fos per respecte a l’Oliver. Això va fer que jo continués escrivint però amb la intenció de no publicar mai més.
En un moment determinat, però, conec el senyor Marià Manent. Ell em digué que el que feia era mitjanament bo i que havia de fer públics els escrits. Li dec que m’animés a publicar. El Sr. Manent tenia una educació exquisida, molt respectuós, el seu aspecte era de monjo oriental, enraonava amb una dolçor…, era admirable. En les Edicions dels dies vaig publicar Escrits en fulles de te, un llibre que va prologar Albert Ràfols-Casamada i que és un conjunt d’epigrames.
El Sr. Manent em va animar a enviar el meu segon llibre, Crepuscle de mots³, a un premi. Vaig enviar-lo al Premi Joan Alcover a Mallorca, que vaig guanyar.

Us llegiré el primer poema del llibre, Endreça:

No creguis pas que les paraules puguin
dir-ne gaire, no.
Potser ni tan sols allò que vela
cadascun dels signes.
Car ara és temps de parlar sense mots,
traduint del silenci, per exemple.

E.S.: Quan publiques els teus primers llibres havies estudiat Economia i tenies una feina. Què et va atraure de l’economia?

A.C.: Jo vaig estudiar Economia perquè pensava que el món es podia canviar. Després, amb els anys, em vaig adonar que no. Vaig treballar d’informàtic al mateix temps que estudiava. L’any 1968 jo ja era informàtic, fins a l’any 2013 en què em vaig jubilar. Per mi sempre van ser dues activitats separades: una era el guanyapà, una professió que em permetia no patir gaire pels diners, l’altra, l’escriptura.

E.S.: Hi ha tres projectes que lideres, en les dècades dels 70 i els 80, com són la Llibreria els dies, Les Edicions dels dies i la sala d’art conceptual Sala Tres, tots ells a Sabadell, i que serien l’origen de l’activitat que has desenvolupat posteiorment.

A.C.: Després dels estudis, vaig fer part, o crear, la Sala Tres, que als anys setanta va començar a exposar i a difondre l’art conceptual. En aquell moment era molt avantguardista. Més tard, l’any 1976, vaig crear una llibreria a Sabadell, la llibreria Els dies, que, aprofitant que hi havia una certa permissivitat amb el català — perquè Franco havia mort— només es venien llibres en la nostra llengua. La llibreria va tenir molt èxit i allí mateix vam fundar unes edicions, Les Edicions dels dies.

E.S.: Antoni, has publicat vora una trentena de llibres de poesia i en els darrers anys estàs recopilant la teva obra en diferents editorials. A banda de l’antologia “La lentitud, la durada”, publicada el 2009 a Pagès Editors —una selecció de poemes escrits entre 1982 i 2007— que commemorava vint-i-cinc anys d’escriptura poètica, podem trobar part de la teva obra en aquests volums:

. “Finestra sobre el buit” (Tanit, 2019): conté tres llibres introbables publicats entre 2001-2003.
. “Clars, aquest matí, són els teus records (Obra reunida, 1989-2009)”, LaBreu, 2020: hi aplegues sis llibres.
. “No cal repetir aquest instant (Obra reunida, 1982-1997)”, Llibres del segle, 2022: hi trobem vuit llibres.

Quin criteri estàs fent servir per reunir la teva obra? Hi ha algun text que no vulguis tornar a publicar o que el publicaries modificant-lo profundament?

A.C.: Sobre el primer llibre, Finestra sobre el buit, en Joan de la Vega em va demanar tornar a publicar tres llibres que li agradaven i que estaven exhaurits.
Jo soc una persona molt independent, no faig part de cap grup, no demano res, m’espavilo, i sempre m’han agradat molt els projectes petits com Cafè Central. Havia publicat una sèrie de llibres en editorials molt petites, una d’elles era Emboscall Edicions, de Jesús Aumatell. Eren llibres introbables i aquest va ser el primer intent de rescatar textos antics, després del projecte de Lleida.

Els de LaBreu em van demanar fer l’obra completa. Jo no volia un volum de mil pàgines, fa de mal portar. Vaig seleccionar sis llibres i posteriorment el meu amic Roger-Costa Pau, de Llibres del Segle, em va demanar acabar de fer la resta, però jo només en vaig voler fer uns quants més (dins d’aquest darrer volum hi són els tres llibres que feien part de Finestra sobre el buit, perquè el llibre no havia tingut gaire difusió i perquè l’editorial havia plegat).
En aquests volums pràcticament no he fet modificacions, potser he tret algun poema i he corregit algun error puntual.

E.S.: En llegir la teva obra destaca que has mantingut al llarg dels anys una unitat estilística, unitat en el to, una riquesa de pensament i una cura exquisida per la paraula. Si bé has rebut nombroses influències de diferents cultures, i has llegit autors tan diversos, tot ha passat pel teu sedàs i es podria dir que la teva obra és una sola, molt cohesionada. Antoni, quines són aquestes influències?

A.C.: Tinc una influència primera de quan vaig descobrir Salvatore Quasimodo. El 1961 l’editorial Selecta va publicar una selecció dels seus poemes —ell va rebre el Premi Nobel el 1959. Va ser per atzar, a casa dels pares, on hi havia sobretot novel·la. Recordo que va ser una epifania. Això em va portar a descobrir els altres poetes de l’hermetisme italià (que vol dir poesia concentrada, no pas que no s’entengui.). Després, Vinyoli, Garriga, Riba, en una època Espriu, després Jorge Guillem. Més endavant, la poesia xinesa. Però sempre els grans autors del Romanticisme: Hölderlin i Leopardi. Ambdós em van refermar la idea que la poesia ha de transmetre pensament, dit d’una altra manera de com ho diu un filòsof. Bertolt Brecht em va interessar molt en una època, ell és al costat oposat a la meva poesia. Podria anar citant molts i molts poetes que tot d’una descobreixes i vols continuar llegint.
He intentat fer una poesia de la brevetat, de la condensació i que reflectís el pensament. Cada paraula està molt pensada, però no tiro del diccionari, són paraules del meu lèxic.

E.S.: Els temes principals, el fil conductor de la teva poesia (com són el silenci, la llum, la reflexió sobre l’escriptura i el llenguatge…) també conformen una unitat.

A.C.: Els temes giren al voltant del pensament i de la vida; les preguntes que tots ens fem: el sentit de la vida, la mort, el dolor, la pèrdua. Expressar-lo d’una manera que el lector es pugui veure concernit. Un altre tema que hi barrejo molt és la natura. Soc urbanita, però gaudeixo molt la natura, la llum, el misteri de la llum. La llum crea el dia, dibuixa el món, tot reneix; la recreació quotidiana del món em fascina i per mi ha estat molt important.

Un altre tema: jo he tingut una certa influència de les filosofies orientals (xinesa, japonesa, coreana…). Això m’ha portat a parlar del no-res, del buit, però un buit creatiu. No és pas el nihilisme occidental; de fet jo soc de la generació post existencialista (quan jo era jove, Sartre estava de moda). A mi m’agrada més una altra mena d’existencialisme, si podem dir-ho així: l’oriental, que és creatiu, positiu. Medita sobre el buit, sobre el no-res, però li aporta aquesta vessant creativa.

Un altre tema de la meva poesia és el llenguatge. Al començament del segle XX hi ha tot un corrent de filòsofs que parlen de la impossibilitat de la comunicació, que el llenguatge no serveix per expressar pensament abstracte. Serveix per comunicar-nos en un sentit primari, però segurament si vull expressar alguna cosa realment complexa, és possible que no ens entenguem. I justament, per contra, l’espècie humana abandona l’estat primitiu en el moment que comença a modelar i repetir uns signes sonors i articula un llenguatge complex, i amb el temps comencen a aparèixer les llengües.  Hi ha una sèrie de filòsofs, com deia, que donaran lloc a la filosofia del llenguatge: posen en qüestió el llenguatge com a tal i diuen que el llenguatge no serveix per comunicar-nos. El llenguatge, més que pont, és barrera per a l’enteniment: Wittgenstein i Heidegger, principalment. Hi ha hagut molta literatura, Beckett, per exemple: el llenguatge per ell no funciona. Esperant Godot en el fons és una macrometàfora de la vida, d’un llenguatge que no ens acaba de funcionar. I no parlem ja de la corrupció del llenguatge que veiem dia a dia des del poder; s’apoderen dels símbols, de les paraules…

Jo he reflexionat molt sobre això i sobre la poesia; segurament perquè no sé què respondre a la pregunta què és poesia. Hi ha milers de respostes, jo mateix n’havia fet una, que ja ni la vull dir. Algunes definicions com Poesia, palabra en el tiempo (Machado) les trobes meravelloses, te les apuntes, però no et donen la resposta.

E.S.: Sobre la forma dels poemes has dit que cada poema acaba trobant la forma que li convé. Has conreat el vers lliure i he llegit que abans renegaves de les formes clàssiques, però que això ha anat canviant amb el temps.

A.C.: Quan jo era jove i llegia un sonet, per exemple, em sortia urticària. En l’art em passava el mateix: deixant de banda els clàssics, el figuratiu no m’agradava. Jo era molt radical. M’interessava l’abstracció, el vers lliure. Amb el temps, un es fa gran, aprèn més coses, i finalment descobreix que hi ha vivències que fan que tot encaixi. En aquest sentit, recordo una exposició de Lucian Freud que vam veure a Madrid fa uns trenta anys. Pintura figurativa, però d’una força increïble; vam sortir commocionats. Em vaig tornar més tolerant. I ara no jutjo per la forma sinó per l’emoció que allò em provoca, tant en l’art com en la poesia. En poesia he après que hi poden haver sonetistes dolents, facin sonets o no, i que fer vers lliure i blanc no garanteix res. També és veritat que l’abstracció era una mena de pràctica a la qual tothom s’hi atrevia. Igualment en poesia. També és cert que la gent que és bona ho és sempre. Jo soc un admirador de Riba i Salvatge cor és un llibre de sonets fantàstics. Joan Vinyoli, per exemple, em sembla que no va fer mai sonets ni rima, i sempre té un vigor molt gran per mi.

E.S.: Durant aquests anys has anat simultaniejant la creació pròpia amb la traducció (del francès i de l’italià): l’una ha enriquit l’altra. Com has viscut aquesta doble vessant creadora? Traduir també és crear?

A.C.: Totalment, traduir és agafar un llibre que està escrit en una llengua i tornar-lo a escriure en una altra llengua. De fet, tot és traducció: quan tu llegeixes un llibre escrit en la teva llengua ho estàs traduint dins teu. De ben jove, quan jo vaig descobrir el llibre de Quasimodo traduït al català, a mi em semblava que la traducció catalana, sense voler criticar ningú, no funcionava bé; pel que fa al llenguatge es trobaven arcaismes. Vaig buscar els poemes en italià perquè el llibre no incloïa els originals, i vaig començar a traduir-lo. Més endavant he traduït poesia, i altres escrits, però bàsicament poesia, perquè traduir sempre és fer la lectura més profunda possible d’un llibre, això per descomptat. És cert que pots llegir poesia en diferents idiomes i si hi ha una paraula que balla, doncs tires endavant, i si hi ha alguna cosa que no veus clara, o tal matís et passa per alt, continues llegint. En canvi, si la tradueixes ho has de traduir tot el millor que saps; això vol dir fer la lectura més profunda. He fet i faig encara molts poetes quebequesos, perquè hi tinc una certa relació i per mi és una mena de deute amb la cultura quebequesa; donar-la a conèixer, escampar-la. No hi havia gaire cosa traduïda, i ara tampoc es pot dir que en tinguem molta, però almenys els noms importants tenen presència, aquí. També he traduït un poeta suís de llengua francesa, establert a França, Philippe Jaccottet, que per mi és un poeta excepcional, i també ha estat una manera de donar-lo a conèixer. Altres coses que he traduït com novel·les o llibres d’assaig han estat un encàrrec i fins i tot les he cobrat.
Ja que hem parlat de traducció llegiré un fragment molt breu de Jaccottet. Ell parla molt de la natura; és un poeta contemporani que va viure gran part del segle XX. Va morir fa tres anys, a noranta-quatre anys.

A Quadern de verdor,⁴ un llibre important de Jaccottet, hi podem trobar prosa reflexiva, i aquest fragment per mi és il·luminador:

     De vegades penso que si encara escric és, o hauria de ser abans que res, per aplegar els fragments, més o menys lluminosos i convincents, d’una joia que estaríem temptats de creure que un dia va explotar, ja fa temps, com una estrella interior i ens va escampar la pols per damunt.

I del meu llibre Alta Provença⁵ aquests dos poemes:

Camí solitari d’espígols
i romanins marcits:

el mur atrapa el reflex
del silenci, l’heura evoca
la possibilitat del mot.

Glaçada
llum de lluna.

***

Nit de Sant Llorenç
a l’abril:
com estels
errants

poemes.

E.S.: Has estat al capdavant de Cafè Central, juntament amb Víctor Sunyol, durant més de trenta anys, gairebé cinc-centes publicacions. I malgrat que t’hi has dedicat professionalment a l’edició, sempre has separat aquesta dedicació professional a l’afer econòmic, és a dir, no has viscut d’això.
¿Ha sigut aquesta la clau —en un país on vivim una anormalitat cultural— per arribar a ser una editorial de prestigi, respectada i on s’emmirallen les noves editorials independents? 

A.C.: Molt ben vist això; mai no he demanat subvencions, mai no he demanat diners… Poiesis, en grec, vol dir fer; actuar, crear, doncs: fer d’editor o d’activista cultural. Al costat dels llibres pròpiament dits, els llibres com a objecte, hi havia presentacions, cicles, lectures…, probablement mil cinc-cents actes segur que els hem fet. I no tenim cap medalla, perfecte! Bertolt Brecht: “Jo no necessito cap làpida, però si vosaltres me’n voleu plantificar una, poseu-hi: va fer projectes i nosaltres ens hi vam interessar.” Vull dir: s’ha fet, s’havia de fer.  Això de les cinc del matí no és broma, la Dolors ho pot certificar. M’aixecava ben d’hora, ben d’hora, feia moltes coses en aquesta estona, era feina, sí; érem dos (el Víctor i jo) que no ens vam barallar mai perquè un vivia a Vic i jo vivia aquí… I en aquella època tot era telèfon i anava d’una altra manera. Jo era, en aquells temps, Dr. Jekyll i Mr. Hyde. A l’hora de la feina jo devia ser Dr. Jekyll: bona persona, amb coll i corbata, molt polit. Anava a parlar amb gent molt important i després em dedicava al que jo volia. I els diners de vegades anaven d’aquesta butxaca a pagar algunes despeses de l’altra activitat. Però tant és.

Com tu dius segurament bastants nous editors que han sortit s’han pogut emmirallar en el que vam fer. És veritat que la tecnologia facilita molt la feina. Abans s’enviaven els treballs, les proves…, tot per correu postal (amb tots els riscos que comportava). Ara disminueixen els costos, però, per altra banda, actualment hi ha molts altres problemes.
Hi havia i hi ha la voluntat i les ganes de fer les coses. Tot això forma part de la meva poètica. Jo funciono així.

E.S.: D’aquesta gran activitat com a editor, tal com has dit, se’n deriva l’organització i participació en innombrables presentacions, diàlegs, seminaris, lectures…; també has promogut moltes iniciatives poètiques, has inventat nous formats; alguns dels que vas endegar continuen amb èxit: Lectures de la Modernitat poètica a la llibreria Jaimes, per exemple. Altres, com el Cicle de Poesia als Parcs o Dilluns de Poesia a l’Arts Santa Mònica, jo desconeixia que havien estat endegats per tu. En el llibre “Converses”¹ dius que contínuament estàs pensant en noves formes d’escampar la poesia. Has aconseguit viure poèticament, Antoni; la teva vida s’esdevé una creació, un constant ampliar escenaris, idear noves formes de difondre la teva passió… I ho has fet, fins a la teva jubilació, compaginant la feina amb què et guanyaves la vida amb les nombroses activitats poètiques. Explica’ns com has pogut fer tot això.

A.C.: Treballava de vuit a set de la tarda (em llevava ben d’hora…), però això no és cap mèrit. Òbviament, en el món de la poesia, no tot ha estat de color rosa, ja sabeu que al món hi ha de tot, i et trobes de tot. Tu vas de bon noi —crec que sí que ho soc—, de bona fe i amb el lliri a la mà (això segur, és marca de la casa) i després passa el que passa. Procuro, però, guardar els bons moments que la poesia m’ha donat, a part del goig de llegir i viure. Hölderlin té un vers formidable, una veritat absoluta: poèticament habita l’home. Jo he procurat viure així, intensament, bé i que estic preocupat per les coses terrenals (salut, lloguer del pis, factures…), visc a la terra. I del passat, si és veritat que Cafè Central ha donat una guia, com alguns ens han dit, doncs fantàstic i si les activitats que hem endegat continuen, tot i que ho facin d’una manera que no em plagui, doncs tant és, em sembla bé que les coses funcionin. Perquè penso que són uns temps en què la poesia és més necessària que mai; són uns temps molt galdosos i molt bèsties. Un llibre de poemes te’l pots endur allà on vulguis. El goig que et dona agafar un bon llibre i llegir-lo en un lloc tranquil, sentint la vida en l’aigua dels rius, en els ocells, en la terra, en les olors i la llum…

Mireu, el darrer llibre⁶ que he fet fins ara fa part d’una exposició que es va fer al Museu Memorial de l’Exili de La Jonquera; porta el títol de l’exposició i el subtítol és aquest: “Només la bellesa pot salvar-nos de la barbàrie” i això ve de la idea explicada per Dostoievski, i de Primo Levi. Aquest darrer, quan estava en el camp d’Auschwitz, en una situació tan extrema i deshumanitzada, explicava que en aquells moments de desesperació i des-humanització absoluta es recitava poemes de memòria, i això li retornava una mica de tranquil·litat, de pau, i tornava a sentir-se home.

E.S.: Per acabar, Antoni, considerant la teva gran experiència, quines reflexions faries als poetes joves, o als poetes novells?

A.C.: A vegades m’ho han preguntat: com s’arriba a ser poeta? No hi ha una carrera de poeta, bo i que ara, efectivament, hi ha moltes escoles d’escriptura que ensenyen a escriure poesia. Però jo crec que el sentiment poètic un ja se l’emporta de casa. Si no, malament. En les escoles expliquen com es fa un sonet, com s’estructura un llibre de poesia…, tot això no val per res, és clar, si no tens res per dir: escrius, però no dius res. La meva resposta sempre és: llegir, llegir i llegir. Explorar coses diverses, i no únicament el que t’agrada; s’ha de sortir de l’àrea de confort, com es diu ara, i llegir coses diverses, perquè es descobreixen mirades diferents. En un llibre de poemes no tot és bo. D’un autor no tot és bo. A vegades t’agrada, t’enamores d’un vers. Tanquem el llibre i ja en tenim prou. No creure’s gaire o gens els que pontifiquen, els que et diuen qui és bo, perquè segurament no val la pena de llegir-los, i ho dic així a l’engròs; segur que sabeu què vull dir. Buscar, buscar i llegir. Afortunadament, tenim les biblioteques; no serveix l’excusa que els llibres siguin cars.

I el que sí que és important és ser humil. Ser humil i mirar de fer-ho bé. Cada matí prenc el primer cafè del dia en una tassa amb una cita de la Mercè Rodoreda que m’agrada molt i que diu: “La millor manera que tinc de servir el meu país és intentar fer el millor possible el que faig”. Llavors em poso a treballar, seguint aquest proverbi.

Vols ser poeta? Llegeix molt, escriu, llença, estripa, estripa, llença, estripa… Mira de fer-ho bé, sigues humil. No hi ha res més efímer que allò que diuen fama. El que val és el treball ben fet, i que tu ho facis el millor que ho sàpigues fer. Estar en contacte amb gent està bé, tenir judicis de valor de persones que et tinguin prou confiança per dir-te el que pensen sincerament del que escrius. Publicar és difícil, ja ho sabem, guanyar premis és molt complicat, però, tanmateix, algú publica llibres, algú guanya premis, sempre hi ha forats per anar-s’hi ficant. Tampoc cal tenir pressa, ja arribarà el moment, les coses van sortint.

Reiterem el nostre profund agraïment a Antoni Clapés per la inoblidable sessió que vam viure. Gràcies als assistents i molt agraïts a Aureli Ruiz per les fotografies.

¹ Converses seguit de Fer les cartes. Carles Hac Mor, Antoni Clapés. Quid Pro Quo Editorial, 2022.
² I li estreba les vetes de la cotilla. Joana Alegret Hernàndez; Josep-Ramon Bach; Miquel Bach; Antoni Clapés Flaqué; Jordi Domènech Soteras; Albert Plans Molina. Barcelona, Miquel Arimany, 1971.
³ Crepuscle de mots, Antoni Clapés – Premi Joan Alcover de Poesia 1988. Columna, 1989.
⁴ Quadern de verdor, Philippe Jaccottet. Traducció d’Antoni Clapés. AdiA Edicions, 2021.
⁵ Alta Provença, Antoni Clapés. Pagès editors, 2017.
⁶ Fer un lligall amb la roba ben plegada (Només la bellesa pot salvar-nos enmig de la barbàrie). Alícia Casadesús, Antoni Clapés. Cafè Central & Llibres del Segle, 2022.

La primera sessió d’enguany se celebrarà dimarts 31 de gener a l’Espai VilaWeb. Conversarem amb Antoni Clapés, el poeta convidat pel grup Reversos, qui també farà una lectura de poemes.

Antoni Clapés (Sabadell, 1948) és poeta, traductor, editor de poesia i impulsor de nombrosos projectes en el camp de la literatura i les arts visuals. Escriu poesia i textos relacionats amb la poesia des de 1964. Ha publicat una vintena i escaig de llibres i nombrosos textos en edicions d’art, pròlegs, plaquetes i antologies. Recentment, ha aplegat una part de la seva obra poètica en diferents volums: Clars, aquest matí, són els teus records (Obra reunida, 1989-2009) (LaBreu Edicions, 2020); No cal repetir aquest instant (Obra reunida II, 1982-1997) (Llibres del segle, 2022) i en un tercer volum, Finestra sobre el buit (Tanit, 2019), que aplega tres llibres editats entre 2001 i 2003, i avui introbables: Llavors abandonaries Greifswald, Destret i El viatger no sap. Ha estat guardonat amb els premis de poesia Joan Alcover (1989), Cadaqués a Quima Jaume (2010) i Cavall Verd de Poesia (2010).

Actualment, disposem de la reedició de les Converses amb Carles Hac Mor i Fer les cartes, tres llibres reunits en un volum: Converses seguit de Fer les Cartes, Carles Hac Mor i Antoni Clapés (Quid Pro Quo, 2022).

Clapés ha traduït poesia, narrativa i assaig del francès i de l’italià. Destaquen les traduccions d’obres de Jules Renard, Marguerite Duras, Christian Bobin, Paul Valéry, Jean Cocteau, Philippe Jaccottet o Pietro Civitareale, així com d’una bona representació de poetes contemporànies quebequeses. Ha merescut nombrosos premis de traducció, com els Premis Cavall Verd – Rafel Jaume 2012 (de l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana) i el Mots Passants de la Facultat de Filologia Francesa de la UAB per Tomba de Lou, de Denise Desautels, el de la crítica Serra d’Or 2021 per la traducció de Tal qual (Adesiara, 2021), de Paul Valéry, i el Premi PEN de traducció per El desert malva (Lleonard Muntaner, 2021), de Nicole Brossard. Marges plens, de Pierre Chappuis (Lleonard Muntaner, 2022) és la darrera traducció publicada. La seva poesia ha estat traduïda i editada a l’espanyol, francès, anglès, italià, portuguès, alemany i àrab.

Cafè Central, editorial independent i de prestigi, va ser creada el 1989 per Antoni Clapés (Víctor Sunyol va formar-ne part un any després). L’editorial ha mantingut més de trenta anys d’activitat al servei de la poesia i ha participat i promogut innombrables accions relacionades amb la poesia (lectures, diàlegs, seminaris, etc.).

El nostre convidat ha participat en diferents exposicions amb artistes plàstics: «La casa de l’ésser?» a l’Associació per a les Arts Contemporànies (Vic, 1999) i «D’estar a casa» a Container de l’IGAC (Girona, 2008). Més recentment, el nou llibre Fer un lligall amb la roba ben plegada («Només la bellesa pot salvar-nos enmig de la barbàrie») és el resultat del projecte i l’exposició conjunta amb l’artista visual Alícia Casadesús al Museu Memorial de l’Exili (MUME) de La Jonquera.

Esteu tots convidats al diàleg que mantindrem amb l’Antoni Clapés i a la lectura de poemes.

En la darrera sessió d’enguany, celebrada el passat vint-i-nou de novembre, vam tenir el plaer de comptar amb el poeta Víctor Mañosa, qui ens oferí una xerrada sobre la força reveladora de la poesia i el concepte “epifania”.  Ho va fer a partir de lectures que prenen com a base la tradició literària europea: des d’Homer i Safo, passant per Milosz, Sophia de Mello, Tranströmer…  I a través de les idees del filòsof Owen Barfield, concretament les que trobem a l’assaig “Poetic diction”.

Víctor Mañosa, poeta, matemàtic i professor, desenvolupa les tasques professionals com a docent i investigador a la Universitat Politècnica de Catalunya, a Terrassa. Ha publicat els llibres de poesia:  L’home que mira perplex (Papers de Versàlia, 2008), Stramonium (Tèmenos, 2015), Devesa oculta (Papers de Versàlia, 2018) i Ull nu (Tèmenos, 2022). Manté el bloc Catàleg de desficis i col·labora en les publicacions de l’associació literària Papers de Versàlia.

Mañosa, a l’inici de la conferència, va remarcar la seva condició de lector, lliurat a intuïcions i biaixos. Va compartir el motiu pel qual és lector de poesia i algunes de les lectures que l’han acompanyat al llarg dels anys i a les quals torna sovint: poemes de Czesław Miłosz, Tomas Tranströmer i Sophia de Mello.

La tria, tal com va afegir, és absolutament arbitrària i parcial, però amb un nexe que té a veure amb la seva experiència com a lector: allò que provoquen en el meu interior, el fet que quan llegeixo aquesta poesia es produeix una (efímera) modificació del meu estat de consciència, entenent això com una transformació interna, sí, però també com una alteració de la manera d’estar, veure i relacionar-me amb el món. Sovint llegim per expandir els límits del nostre coneixement i, altres vegades, per veure articulades les nostres intuïcions per una mà més sàvia , per fer-nos ressonar. És el cas d’això que darrerament llegeixo, també d’una forma interferida i a batzegades: l’obra d’Owen Barfield, “Poetic diction”, escrita el 1928.

Barfield, com Mañosa va explicar, va ser un filòsof i investigador que es va dedicar a estudiar les modificacions que s’esdevenen en la consciència a través de l’evolució del llenguatge. L’escriptor i filòsof anglès va elaborar la seva teoria a partir d’un estudi detallat de l’evolució de les paraules i el significat. Amb exemples extrets de la poesia, intentava demostrar com treballa la imaginació amb paraules i metàfores per crear significat i que aquest procés ha estat actiu al llarg de l’experiència humana generant i expandint contínuament el llenguatge.

Mañosa va relatar com Owen Barfield descobreix, en l’etapa escolar, una metàfora que el marcarà: “Cato, octoginta annos natus, e vita excessit”. L’escolar Barfield s’adona que “Cató va morir a vuitanta anys” i “Cató, a vuitanta anys va marxar de la vida” no eren equivalents quant al sentit. La frase conté una imatge, una metàfora, que barreja el fet visible amb el fet invisible d’una manera natural; així no ens mostra un Cató desaparegut, sinó un Cató en trànsit cap a un més enllà de la vida. Barfield, doncs, va dedicar bona part del seu esforç a rastrejar el paper de la metàfora i observà que estava viva en les manifestacions literàries més antigues, no com a recurs sinó com a reflex d’una forma de consciència distinta que s’expressava a través del llenguatge. Per Barfield les imatges, les metàfores, a la llengua/poesia antiga, no només són analogies (més o menys poètiques) sinó que els conceptes i els fenòmens formen una unitat, i la percepció d’aquesta unitat era possible en la consciència més antiga que, per tant, la reflectia en el seu llenguatge.

El que Barfield proposa és que si analitzem el llenguatge d’un període anterior (no el llenguatge poètic!, l’ordinari també), veurem que és més figuratiu que el nostre. Per això aquest llenguatge primerenc ens pot causar el mateix efecte que la poesia: el de mostrar-nos fugaçment el món de manera diferent o, en altres paraules, el de modificar la nostra consciència. Per Barfield, el poeta pretén conscientment, o almenys deliberadament, crear metàfores que evoquin sentiments i l’experiència interior que vol expressar. Aspira a fer servir un llenguatge “viu” i figuratiu. Però, en el llenguatge antic, aquest caràcter viu rau en el llenguatge mateix. En poesia es pretén alterar la nostra consciència i generar coneixement i saviesa per mitjà de metàfores i altres figures retòriques. Per Barfield, tanmateix, el llenguatge antic –i per ell la poesia és el “millor” del llenguatge antic–, no pretenia tal cosa intencionadament i, així i tot, ho aconseguia (ho aconsegueix encara!).  Assoleix per si mateix allò que el “llenguatge poètic” persegueix: fer-nos veure el món animat, ple de significat i de vida interior.

Victor Mañosa fa afegir que qualsevol que hagi llegit, per exemple, l’Odissea sap fins a quin punt l’observació de Barfield és pertinent i que“pels antics, i així ens ho mostren en el seu llenguatge, coses i noms per dins tenen un pacte. Per Owen Barfield, podien accedir a l’interior del món a través de les paraules. Per això, la seva experiència del món estava ben lluny de l’estranyament amb què nosaltres el percebem. Nosaltres, metòdicament ensinistrats a separar el món exterior (res extensa) i el món interior (res cogitants), fins i tot negar l’existència d’un món interior (e.g. el filòsof de la ment Daniel Dennet). Nosaltres, permanentment escindits del món, permanentment hostilitzats per aquest, permanentment assedegats: nosaltres, lectors de poesia.

Per il·lustrar això, Mañosa va llegir un fragment especialment commovedor de l’Odissea que li va permetre introduir la darrera idea sobre la qual gira la seva tria personal. El fragment pertany al Cant V. Calipso (una nimfa, una deessa) i Odisseu han conviscut set anys d’ençà del naufragi d’aquest, víctima de la ira de Posidó. Els Déus han decidit que és hora que Odisseu retorni a casa, i Hermes tot just acaba de comunicar aquesta decisió a la divina Calipso:

(…) i Calipso, divina entre les deesses, es va estremir, va parlar i li va dir paraules alades (ἔπεα πτερόεντα): Sou cruels, déus, i envejosos més que ningú, ja que us irriteu contra les deesses que dormen obertament amb un home si l’han fet el seu amant. Així, quan Eos, de rosats dits (ῥοδοδάκτυλος Ηώς), va arrabassar Orió, us vau irritar els déus que viviu amb facilitat, fins que la casta Artemis de tron ​​d’or el va matar a Ortigia, atacant-lo amb dolços dards. Així, quan Demèter, de belles trenes (ἐϋπλόκαμος), cedint al seu impuls, es va unir en amor i llit amb Jasió a un camp tres vegades llaurat, no va trigar gaire Zeus a assabentar-se’n, i el va matar amb el resplendent llamp. Així ara us irriteu contra mi, déus, perquè està amb mi un mortal. Jo el vaig salvar, que anava a cavall d’una quilla, sol, que Zeus li va destrossar la ràpida nau llançant-li el brillant llamp al mig de la mar vinosa (οἴνοπι πόντῳ). Allí van morir tots els seus nobles companys, però a ell el vent i les onades el van acostar aquí. Jo el vaig tractar com a amic i el vaig alimentar i li vaig prometre fer-lo immortal i sense vellesa per sempre. Però ja que no és possible a cap déu depassar ni deixar sense complir la voluntat de Zeus, el que porta l’ègida, que se’n vagi pel mar estèril si aquell l’impulsa i l’envia. Però jo no l’acomiadaré de qualsevol manera, perquè no té naus proveïdes de rems ni companys que l’acompanyin sobre l’ample llom del mar. No obstant això, l’aconsellaré benèvola i res no li ocultaré per tal que arribi a la seva terra sa i estalvi.

(Odissea, Cant V. Versió de Víctor Mañosa a partir de Riba, Alberich i Calvo Martínez)

Després de destacar la capacitat de commoure que tenen aquestes paraules pronunciades per una dona/dea del segle VIII aC, Mañosa va llegir el que Owen Barfield diu respecte dels textos homèrics (Barfield, 1928):

Milions d’éssers espirituals petgen la terra… i aquests éssers augustos, parlant per la boca dels seus personatges, passant una vegada i una altra, invisibles entre ells, es dissolen en un largior aether en el que els herois homèrics respiren tot el dia; per tant, nosaltres també, el respirem en el seu llenguatge –al seu ῥοδοδάκτυλος Ηώς (…), en la força nerviüda dels seus epítets sonors que, malgrat el seu convencionalisme, mai no deixen de donar vida i escalf al text.

Víctor Mañosa va continuar amb aquestes consideracions:

Provo de reflexionar sobre tot això. Per què llegeixo poesia? Per què retorno una vegada i una altra a alguns autors? Molt probablement per una qüestió d’ordre espiritual, perquè soc i necessito aquests petits i efímers instants de revelació. Són instants sagrats. Aquesta és una paraula que m’agrada. És una paraula connotada, certament, perquè –com és natural– l’associem a la religió, i molts de nosaltres observem que sovint la religió s’interposa en l’accés directe a allò que té una qualitat numinosa, profunda, més viva que la vida nostra: sagrada, en definitiva. La poesia, certa poesia si més no, fent-nos respirar el “largior aether” de les seves paraules, ens pot fer experimentar com a sagrat cada cosa que vivim, perquè sí, hi ha una sacralitat sense transcendència (i també una altra transcendent!): l’espera infructuosa de l’amant (Safo), una família que menja llegum a l’Espanya dels anys 50 (Gamoneda), l’acceptació d’una vida no del tot completa i la recurrent esperança auroral (Vinyoli). Són poemes que ens acosten a l’experiència del fet sagrat, perquè el que fa que les lectures estiguin tenyides d’espiritualitat és la textura de la consciència amb què, llegint, experimentem aquests instants, que de fet no ens pertanyen.

I va afegir que havia triat compartir amb nosaltres la seva devoció per Miłosz, Tranströmer i de Mello perquè són exemples del nostre millor llenguatge. En tots ells respirem el largior aether de què parla Barfield. Tots ells ens permeten copsar el món des del seu interior, transformen la nostra consciència i, en tots, hi trobem coneixement i saviesa.

El nostre convidat, Víctor Mañosa, en la part dedicada a Czesław Miłosz afirmà que va ser un poeta atent a la història (i els seus efectes sobre nosaltres), un poeta moral. Va posar en relleu que a partir de cert moment, la seva poesia s’apropa cada cop més a la sacralitat de què hem parlat. Miłosz intenta, de forma conscient, fer-nos sentir l’epifania que, a la introducció de “A book of luminous things” (una antologia de diversos autors), defineix com un desvetllament (unveiling) de la realitat:

“El que en grec s’anomenava epiphaniea significava l’aparició, l’arribada d’una divinitat entre els mortals… L’epifania interromp així el fluir quotidià del temps i entra com un moment privilegiat en què captem intuïtivament una realitat més profunda i essencial amagada en les coses i en les persones.”

Un moment, doncs, va ressaltar Mañosa, en què les coses d’aquest món, de sobte, revelen una qualitat que no havíem observat fins ara; i això equival a descobrir el misteriós costat ocult, probablement el que aconsegueix, segons Barfield, el llenguatge arcaic per si sol. Miłosz es veu a si mateix com un secretari; tal com ho indica en un poema de 1975: ha de donar testimoni d’aquest món a unes instàncies que també intervenen en el món, des de l’invisible, i que a vegades ens acaricien les galtes.

A tall d’exemple, Mañosa va llegir Collint albercocs (2000):

COLLINT ALBERCOCS

Al sol, quan solament a la badia baixos
Nuvolets de boira blanca passen, fugaços,
I una cadena de turons és d’un grisós en el blau,
Resplendeixen els albercocs, grocs i vermells, en una fosca
Verdor, l’arbre n’és ple, i evoquen al pensament
El jardí de les Hespèrides o el pomer del Paradís.
N’abasto un i de sobte noto una presència.
Aparto el cabàs i dic: “Llàstima
Que vas morir i no pots veure aquests albercocs,
Quan jo aquí celebro una vida que no mereixo”.

El poema acaba amb un lament sobre la dificultat de la tasca de la mateixa poesia:

COMENTARI

Dissortadament, no he dit el que calia.
He sotmès la boira i el caos a destil·lació.
Aquell regne, de l’ésser o del no-ésser
És sempre amb mi i se m’adreça
Amb milers de crides, crits i queixes.
I ella, a la que m’he referit,
És potser tan sols qui dirigeix un cor.
El que sols ha estat un cop no roman en el mot.
Desaparegueren països i ciutats, i circumstàncies.
Ningú no serà capaç de veure la seva cara.
I la simple forma, com sempre, és traïció.

Víctor Mañosa va fer palès que quan llegim la poesia de Miłosz sentim ressonar algunes de les idees de Barfield. L’acte poètic, la seva lectura (l’escriptura) és una operació espiritual, va remarcar.

A Ars poètica (1968) Milosz ens diu:

Aquest és el guany de la poesia, que ens recorda
com és de difícil romandre la mateixa persona,
perquè la nostra casa és oberta, a la porta no hi ha clau
i hostes invisibles hi entren i en surten.

Mañosa va cloure la part dedicada a Miłosz destacant que, malgrat que alguns l’havien qualificat de poeta que busca la sacralitat sense transcendència, ell, contràriament, pensava que era un poeta profundament transcendent, però no religiós (malgrat que s’acostés al cristianisme en un determinat moment). Certament, va indicar que transcendència és també una paraula connotada.

Va llegir, tot seguit, alguns fragments del poema Consciència (1984) en el qual Miłosz desplega profunditat filosòfica, tendresa per la humanitat i transcendència:

CONSCIÈNCIA (fragments)

1.
La consciència contenia en si mateixa cada un dels bedolls
I els boscos de New Hampshire al maig coberts de boirina verda
En ella hi ha cares de gent sense número i girar dels planetes
I saber sobre tot allò que fou i l’orientació del que serà.
Cal, doncs, lentament, desconfiant de tothom, extreure’n
Tot el que pugui la llengua, massa dèbil per a tal tasca.

3.
Penso que sóc en aquesta terra
Per fer-ne un informe, però no sé per a qui.
Com si m’hi haguessin enviat a fi que el que hi succeeix
Tingués sentit tant sols perquè canvia en la memòria.

4.
Grassos i prims, vells i joves, ells i elles
Desfilen pels corredors de l’aeroport amb les seves bosses i maletes
I de sobte noto que és impossible
Que això sigui tan sols la cara dolenta d’un tapís
I que darrere hi ha l’altra, que ho aclareix tot.

6.
Jo, la consciència, començo des de la pell
Suau o bé coberta de cabells com boscos.
Una galta hirsuta, un pujol púbic, l’engonal,
Únicament meus, tot i que no sols meus.
I en aquest moment una altra consciència, d’ell o ella,
Analitzant atentament el propi cos en el mirall
Entenent que és el seu, malgrat que no li és propi.

En tocar en el mirall una corporeïtat,
Les toco totes? Conec la consciència aliena?
No serà que ella, inaccessible, també
Es reconeix solament en el seu ordre, més propi?

7.
Mai no sabràs què és el que sento, digué ella.
Perquè tu a mi m’omples, i tu no quedes ple.

8.
L’escalfor dels gossos i l’essència, desconeguda, de la gossor.
I amb tot la sentim. En la llengua humida que penja,
En el vellut melangiós dels ulls,
En l’olor del pelatge, diferent del nostre i afí.
La nostra humanitat aleshores es veu més clara,
Comuna, peluda, que batega, llepa,
Tot i que per als gossos som com déus
Que desapareixen en els palaus vitris de la saviesa,
Ocupats amb fets incomprensibles.

Vull creure que les forces que són al damunt nostre
Dedicades a operacions inassolibles per a nosaltres
Ens toquen de vegades les galtes i els cabells
I aleshores senten en elles aquest cos pobre i la sang.

Els poemes de Czeslaw Miłosz són del llibre Travessant Fronteres. Antologia poètica 1945-2000.
Traducció de Xavier Farré. Edicions Proa, 2006

Víctor Mañosa va enllaçar la xerrada amb la poesia de Tomas Tranströmer.

Els poemes de Tranströmer, va assegurar, tenen la textura de l’ànima (alhora difusa i precisa), és un poeta liminar on conflueixen la vigília i l’inconscient. En els seus poemes els temps se superposen: no hi ha temps per a l’ànima o, si n’hi ha, és un temps d’una natura ben diferent de l’estat de vigília. No debades la imatge del somni o del despertar és recurrent en Tranströmer. Sovint, algunes de les seves imatges, que són titllades d’audaces, tenen la textura del somni. De fet, el somni està present a la seva obra –el poema “Bàltics” és un clar exemple– des del primer poema del seu primer llibre (17 poemes, 1954): “Despertar és un salt en paracaigudes del somni / (…) / En les primeres hores del dia, la consciència pot abastar el món / com la mà prem una pedra entebeïda pel sol” o “desperto en la foscor, / sento les constel·lacions piafar als seus estables, / a les altures, sobre els arbres”.

Segons Kjell Espmark, poeta i membre de l’acadèmia sueca —va apuntar Víctor Mañosa—, Tranströmer és un místic que espera senyals en l’obscuritat, senyals que donin testimoni d’un ordre superior. Tranströmer és sense cap dubte un d’aquells secretaris de què parla Miłosz. De la mateixa manera, F. Úriz (traductor dels assajos literaris d’Espmark) parla de la tensió entre la humilitat del subjecte i la immensa tasca que afronta el poeta. Espmark cita aquest fragment del poema Carrilló, una imatge formidable de l’inconscient.

Estic ajagut al llit amb els braços en creu.
Soc una àncora que s’ha enterrat ben al fons i
reté
la immensa ombra que flota allà dalt,
el gran desconegut del qual formo part i segur
és més important que jo.

Aquesta tensió i la qualitat intrínseca d’afrontar amb humilitat la immensa tasca del poeta —va remarcar Victor Mañosa —, és present en l’obra d’ambdós poetes, Miłosz i Tranströmer, i la veurem resolta en la poesia de Mello.

Víctor Mañosa va ampliar, fent referència a l’inconscient i la poesia, algunes idees com aquestes:

Les diferents escoles psicoanalítiques ens parlen de l’existència de zones de la nostra ànima més enllà de la llum del conscient i del seu centre (el jo, allò que de forma molt parcial, identifiquem amb nosaltres mateixos ignorant immensos territoris que també som nosaltres). El “largior aether” que respiren els personatges homèrics, aquest indret on els Déus posen (alades) paraules en les veus dels homes i les dones… ha resultat cada cop més inaccessible, o amenaçant, per a nosaltres. En la teràpia s’intenta posar llum a aquests territoris, procurant harmonitzar allò que està sobreexposat i allò que ha quedat enfosquit, i per tant bandejat, es restaura la dignitat d’ambdós territoris (només el reconeixement que tots dos formen part d’una unitat més àmplia ja restaura la dignitat de la nostra naturalesa unitària: en general, la sobreexposició als modes del jo conscient va en detriment de la nostra integritat).

Un diria que l’inconscient, aquest l’ample territori, oceànic –la metàfora per excel·lència de l’inconscient, tan adequada als seus poemes bàltics–, és allò a què Tranströmer s’acosta una vegada i una altra en la seva poesia. Sí, Tranströmer és un poeta liminar, una altra paraula que m’apassiona; vegeu els versos de “17 poemes” que he referenciat fa uns moments, on al territori liminar de la vigília i el somni “la consciència pot abastar el món”.

Mañosa va llegir el poema Breu pausa durant el concert d’orgue (1983), tot celebrant la magnífica traducció de Carolina Moreno Tena, i va indicar que conté els elements característics de la poesia de Tranströmer (també l’ús constant de la memòria i la superposició simultània d’estrats del temps):

BREU PAUSA DURANT EL CONCERT D’ORGUE

L’orgue deixa de sonar i es fa un silenci sepulcral a l’església
però només uns segons.
Aleshores el tènue brunzir del trànsit penetra des de
fora, el gran orgue.

Ens trobem encerclats pel murmuri del trànsit que fa la volta
als murs de la catedral.
El món exterior hi llisca com un film transparent i amb
un combat d’ombres en pianissimo.

Com si fos un soroll més del carrer sento el batec d’un dels
meus pols en el silenci,
sento els giravolts de la sang, la cascada que s’amaga
dins meu, i que m’acompanya arreu,

i tan proper com la meva sang i tan llunyà com un
record de quan tenia quatre anys
sento el camió de gran tonatge que passa i fa tremolar
els murs siscentenaris.

Res no pot ser més diferent dels braços de la mare
i tanmateix, ara sóc un nen
que de lluny sent com els grans parlen, les veus dels
guanyadors i dels perdedors es confonen.

Una congregació dispersa ocupa els bancs blaus. I les
columnes s’alcen com arbres estranys:
sense arrels (només el terra de tots) i sense
capçada (només el sostre de tots).

Revisc un somni. Em trobo en un cementiri i estic
tot sol. El bruc resplendeix arreu
fins que es perd de vista. Qui espero? Un amic. Per què
no arriba? Perquè ja és aquí.

Lentament la mort apuja la llum des de sota, des del terra.
La landa brilla amb un lila més i més intens–
no, d’un color mai vist… fins que la claror pàl·lida del matí
travessa xiulant la parpella

i jo em desperto amb aquest POTSER immutable que
em porta per aquest món dubitatiu.
I cada imatge abstracta del món és tan impossible com
el dibuix d’una tempesta.

A casa hi ha l’Enciclopèdia omniscient, tot un metre de
prestatgeria, hi vaig aprendre a llegir.
Però tots tenim la nostra enciclopèdia escrita,
creix dins de cada ànima,

s’escriu des del naixement, centenars de milers de pàgines
premudes les unes contra les altres
i tanmateix, encara hi cap aire! Com fulles tremoloses
al bosc. El llibre de les contradiccions.

El que hi diu canvia a cada moment, les imatges es retoquen
elles mateixes, les paraules s’agombolen.
Una onada travessa rodolant el text, seguida d’una altra
onada, i una altra…

Tomas Tranströmer, La plaça salvatge
Perifèric poesia, 2011

Per acabar la xerrada, Mañosa es va centrar en la figura de Sophia de Mello, la poeta de la lluminositat extrema, tal com la va denominar. La seva poesia fa el món més diàfan i precís, amplia el grau de claror de la nostra consciència. En la poesia de de Mello trobem de manera explícita la llum del migdia i, tanmateix, no la sobreexposició de l’egotisme a què es referia abans: en ella hi ha la síntesi, com si de manera natural el fet liminar se’ns mostrés d’una forma diàfana i sense mistificació.

De Mello, va afegir, és una virtuosa. Com Miłosz i Tranströmer emprèn la tasca immensa de donar fe del món, però ho fa amb una naturalitat prodigiosa. Mañosa va posar en relleu la consciència clara de les coses i la cerca constant del restabliment de l’ordre inicial del món en la poesia de Sophia de Mello, un tret que comparteix amb Miłosz, buscador permanent de l’apokatàstasi.  Llegir-la, certament, restableix el nostre ordre.

Com restablir l’ordre inicial del món?— es pregunta Mañosa—, un món on segons Barfield (i Brossa!), coses i noms teníem un pacte? Diu de Mello que no escull les paraules per la seva bellesa, sinó per la seva “realitat”, que la seva dicció (poètica) és “donar la meva veu a la vehemència de les coses/ I fer del món exterior substància de la meva ment”. És difícil no sentir en aquests versos el vincle de què parlava Barfield, la convicció que món i paraules estan relligades.

Incloure de Mello en aquesta breu llista de “poetes epifànics”? Rotundament sí. Certament, no trobem cap rastre de mistificació religiosa en la poesia de de Mello, i, tanmateix, en els seus versos resplendents veiem la realitat transfigurada de tan real: a Art poètica II ens diu “Perquè la poesia és la meva explicació amb l’univers, la meva convivència amb les coses, la meva participació en allò que és real, la meva trobada amb les veus i amb les imatges. Per això el poema no parla d’una vida ideal, sinó d’una vida concreta: angle d’una finestra, ressò dels carrers, de les ciutats i de les habitacions, ombra de les parets, aparició dels rostres, silenci, distància i fulgor dels estels, respiració de la nit, flaire de til·la i d’orenga” (traducció de Joaquim Sala-Sanahuja, Quaderns de Versàlia, VII).

Víctor Mañosa va cloure la seva intervenció amb la lectura del poema “Els grecs” del qual va dir que resumeix tot el que hi havia volgut transmetre.

ELS GRECS

Als Déus els suposàvem una existència centellejant
Consubstancial al mar al núvol a l’arbreda a la llum
En ells el llarg fris blanc de les escumes el tremolar de l’onada
La verdor mormolada i secreta del bosc i l’or erecte del blat
El meandre del riu el foc solemne de la muntanya
I la gran volta de l’aire sonor i lleu i lliure
Emergien a la consciència que es veu
Sense que es perdés la boda-i-festa del primer dia –
Aquesta existència desitjàvem pels nostres homes
Per això repetíem els gestos rituals que restableixen
L’estar-ser-inicial de les coses –
Això ens feu atents a totes les formes que la llum del sol coneix
I també a la tenebra interior per què som habitats
I dins la qual navega indicible el fulgor.

Sophia de Mello, En la desnudez de la luz (Jacobo Sanz Hermida, trad., Ediciones de la Universidad de Salamanca, Salamanca 2003)
Traducció al català: Víctor Mañosa

Al final de l’acte, i després d’un breu col·loqui, membres del grup vàrem llegir una part dels poemes seleccionats per Víctor Mañosa, alguns dels quals van ser citats en la seva xerrada.

SENTIT

Quan mori, veuré el folre del món.
L’altra cara, darrere l’ocell, la muntanya i la posta de sol.
El significat veritable que demana ser desxifrat.
Allò que no quadrava, quadrarà.
Allò que era incomprensible, serà comprensible.
-I si no hi ha folre del món?
Si el tord a la branca no és cap indici
Sinó solament un tord a la branca, si el dia i la nit
Se succeeixen sense preocupar-se pel sentit
I no hi ha res a la terra, excepte aquesta terra?
Si fos així, tanmateix romandria una paraula
Despertada un cop per uns llavis peribles,
Que corre i corre, infatigable missatger,
Pels camps interestel·lars, en el torn galàctic
I que protesta, apel·la, crida.
(1991)

Czeslaw Miłosz, Travessant Fronteres. Antologia poètica 1945-2000.
Traducció de Xavier Farré.

SECRETARIS

Sóc solament un servidor d’una cosa invisible
Que m’és dictada, a mi, i a pocs d’altres.
Secretaris, no ens coneixem, anem per la terra
Sense entendre’n gran cosa. Comencem en meitat de la frase,
N’interrompem altres abans del punt. Però ens és indiferent
El resultat final, perquè ningú de nosaltres no el llegirà.
(1975)

Czeslaw Miłosz, Travessant Fronteres. Antologia poètica 1945-2000
Traducció de Xavier Farré

ELS RECORDS EM VEUEN

Un matí de juny massa aviat per despertar-se
però massa tard per tornar-se a dormir.
He de sortir a la verdor atapeïda
de records, i em segueixen amb la mirada.
No es veuen, es fonen per complert
amb el rerefons, camaleons perfectes.
Són tan a prop que el sento respirar
malgrat que el cant dels ocells és eixordador.

(1983)

Tomas Tranströmer, La plaça salvatge
(versió de Carolina Moreno Tena, Perifèric edicions,  2008)

MIGDIA

Migdia. Un racó de la platja sense ningú.
El sol dalt, pregon, enorme, obert,
Tornà el cel de tot déu desert.
La llum cau implacable com un càstig.
No hi ha fantasmes ni ànimes,
I el mar immens solitari i antic
Sembla batre les palmes.

SÚNION

En la nuesa de la llum (l’exterior de la qual és l’interior)
En la nuesa del vent (que a si mateix s’envolta)
En la nuesa marina (doblada per la sal)
Una a una són dites les columnes de Súnion

Sophia de Mello

El primer estel

Al fons de tot es dreça una muntanya
prometedora, el dia ja finit.
És bo no tenir sempre el que volem
i bastir una cabana d’esperances:
així, per l’entrellum, el primer estel
fulgura net, silenciós incita,
sense fer mal, a un goig que no turmenta
que sigui breu; sabem que en esvanir-se
serà tot lluminària el firmament.
No em puc, doncs, plànyer de la meva
sort;
aquí m’estic ple de pressentiment
d’una vida auroral sempre futura
que és ara sols nit clara sense vent.

(Joan Vinyoli, Domini màgic, 1984)

Agraïm a Víctor Mañosa l’extraordinària conferència que va oferir als assistents a l’acte i que, gràcies a les seves notes que amablement ens ha cedit, hem pogut transcriure intentant ser fidels al que va dir.

Gràcies de tot cor!

Fotografies: Aureli Ruiz

Dimarts 29 de novembre el poeta convidat a l’espai VilaWeb, Víctor Mañosa (Sabadell, 1971), oferirà la xerrada «Senyals de regions llunyanes. Tres lectures al voltant de l’epifania».

Víctor Mañosa és matemàtic i professor a la Universitat Politècnica de Catalunya.
Ha publicat els llibres de poesia L’home que mira perplex (Papers de Versàlia, 2008), Stramonium (Tèmenos, 2015), Devesa oculta (Papers de Versàlia, 2018) i Ull nu (Tèmenos, 2022). Escriu el bloc Catàleg de desficis i col·labora en les publicacions de Papers de Versàlia.

A la introducció d’una antologia de poemes de diversos autors –una tria ben personal– que Czesław Miłosz va titular “A book of luminous things” (1996), el poeta defineix l’epifania com “un moment privilegiat en el qual captem intuïtivament una realitat més profunda i essencial amagada en les coses i les persones”. Molts anys abans, el filòsof Owen Barfield, al seu assaig “Poetic diction” (1928), va observar que a través de la metàfora i altres figures retòriques, la poesia pot alterar la nostra consciència i generar coneixement i saviesa. Repassarem algunes de les idees de Barfield al voltant del llenguatge arcaic, la consciència i la poesia, i – com una petita tria lluminosa– veurem com alguns poemes de Miłosz, Tomas Tranströmer i Sophia de Mello ens permeten copsar el món des del seu interior, transformar la nostra consciència, i atorgar-nos una forma de coneixement i de saviesa.

Víctor Mañosa

Tots sereu benvinguts!

El passat vint-i-cinc d’octubre vàrem convidar l’Antoni Prats per conversar sobre l’obra poètica que acaba de publicar: «Vora l’esfinx. Obra Poètica (1981-2021)», Lletra Impresa, 2022»

L’acte va ser conduït per Tomàs Maria Porta i Calsina.

Antoni Prats i Gràcia va néixer a Sueca l’any 1946. La seva família es va traslladar a Alzira on va passar la major part de la seva infantesa i de la seva adolescència. Es va llicenciar en Filosofia l’any 1969 a la Universitat de València. L’any 1971 va començar a exercir de professor de secundària a Pego. L’any 1975 es va traslladar a Dénia, on finalment i fins a la seva jubilació exercí com a catedràtic de llengua i literatura castellanes a l’IES Maria Ibars. Des de llavors ha viscut a la mateixa ciutat valenciana, encara que, des de fa uns anys, passa llargues temporades a i l’Hospitalet de Llobregat.

L’any 1985 fundà amb uns amics interessats per la literatura la revista de crítica L’Aiguadolç, que continua editant l’Institut d’Estudis Comarcals de la Marina Alta. També s’implica en la vida cultural de la comarca participant molt activament en el mateix Institut d’Estudis, del que fou president entre l’any 1998 i l’any 2011.

El 1998 es va doctorar en Filologia Catalana a la Universitat d’Alacant amb la tesi El rerefons ideològic de Salvador Espriu (Presència de l’Existencialisme). També sobre el poeta de Sinera va publicar Salvador Espriu o la fidelitat als orígens (Ed. PAM), i és autor de l’antologia Salvador Espriu: poemes i narracions (Ed. Bromera).

La seva tasca creativa s’ha centrat en la poesia i ha publicat els següents reculls:

• Epigrammata, Ed. Ajuntament d’Ondara, 1981.
• Cadells de la desfeta, dins de Premis 25 d’Abril, Ed. Ajuntament de Benissa, 1981.
• Dic el teu nom, Ed. Aguaclara, Alacant, 1994.
• El barranc i els còdols, Ed. 3 i 4, València, 1995.
• Vora el silenci, Ed. 7 i mig, Benicull del Xúquer, 1999.
• Solatges (Antologia 1981-2000), Ed.7 i mig, Benicull del Xúquer, 2001.
• Baules, Ed. Moll, Palma, 2006.
• Llibre de Benimaquia, Ed. El Tall, 2006
• L’Esfinx, Ed. Bromera, Alzira, 2008.
• La joia, Ed. Bromera, Alzira, 2010.
• El llarg solatge (Antologia 1981-2013), Ed. IECMA, Pedreguer, 2013.
• Encara, Ed. Tabarca, Sedaví, 2013.

A aquesta obra cal afegir:

• Encanteris (inèdit).
• Elegies del Montgó (inèdit).
• Vora l’Esfinx, deu visites (inèdit)
• Poemes esparsos.

Són tots aquets reculls els que queden recollits en el llibre que vam presentar: Vora l’Esfinx. Obra poètica (1981-2021).

Cal destacar que, al llarg dels anys, Antoni Prats ha aconseguit nombrosos premis literaris:

• Premi Vila d’Ondara, Ajuntament d’Ondara, 1980, per Epigrammata.
• Premi de Poesia 25 d’Abril, Ajuntament de Benissa, 1981, per Cadells de la desfeta.
• Premi de Poesia Festa d’Elx 1993, per El barranc i el còdols.
• Premi de Poesia Jaume Bru i Vidal-Camp de Morvedre, Ajuntament de Sagunt, 1998, per Vora el silenci.
• Premi d’Assaig de temàtica literària Francesc Vila i Casas, Premià de Dalt (2001), per “Poesia i coneixement en Salvador Espriu”.
• Premi de Poesia Bernat Vidal i Tomàs, Ajuntament de Santanyí, 2006, per Baules.
• Premi de Poesia Alfons el Magnànim-València 2008, Diputació de València, per L’Esfinx.
• Premi de Poesia Ibn Khafatja (Ciutat d’Alzira), 2009, per La joia.
• Premi de Poesia Ciutat de Torrent 2013, per Encara.

Escriu Antoni Prats a un dietari inèdit: “Si la poesia és, per excel·lència, l’art de la paraula, la poesia que m’agrada és alguna cosa més que poesia.” I també: “La poesia crea realitat, no la mostra… La poesia crea bellesa: una bellesa exultant o tràgica, tant se val… La realitat de la poesia sadolla.”

En paraules del prologuista del llibre presentat, Emili Rodríguez-Bernabeu, “La seua obra, a banda del rigor tècnic que traspua, projecta l’atractiu i autèntic vessant d’una existència poètica que només podem albirar i gaudir amb la lectura dels seus versos. (…) Llegir l‘Obra Poètica de Prats és explorar dintre de nosaltres mateixos les inquietuds immanents.”

La primera qüestió que li vam plantejar, en la conversa a l’espai VilaWeb, va ser sobre el sentit de publicar la seva poesia completa en vida, tenint en compte que és difícil que un poeta deixi d’escriure versos, i Antoni Prats es va remarcar que no es tracta tant de publicar una obra completa, en el sentit d’acabada, com de publicat tota l’obra poètica feta durant quaranta anys. Va explicar que hi ha diversos precedents en la literatura catalana d’autors que han publicat la seva obra “completa” en vida, malgrat que, després, l’han ampliat amb més obres. També tenia la intenció de recollir-hi poemes esparsos o inèdits. Finalment, un argument de pes per aturar l’escriptura de versos, de moment, ha estat evitar caure en el parany de la repetició de temes, motius, solucions i formes.

Antoni Prats va contar que la seva formació no només la va rebre tota en castellà, sinó que el desconeixement de la literatura en català que es feia al País Valencià, al Principat o a les Illes era, en aquells temps, pràcticament absolut. A tall d’exemple, ens detallà l’anècdota que el seu pare, tot i ser mestre i una persona culta, no tenia ni un sol llibre en valencià a casa, bo i que el valencià era la llengua de la família pels quatre costats. Va descobrir la importància i la vàlua de la literatura i la llengua del país molt a poc a poc a la Universitat de València, malgrat que de ben jove li havien colpit pregonament les cançons de Raimon.

Preguntat sobre si el poeta que més l’ha influenciat ha estat Salvador Espriu (ha publicat diversos treballs sobre l’autor) contestà que ell el considera un gran escriptor i un intel·lectual autèntic, però com a poeta estricte l’ha influenciat més Joan Vinyoli.

En parlar de què és la poesia per a ell, Antoni Prats va explicar que hi ha tantes concepcions de poesia com poetes. Considera, ell mateix, que la poesia és paraula viscuda reblerta de sentit. També hi és important el ritme triat en cada cas. Cosa que no vol dir que els “versos lliures” no puguin ser poesia, però pensa que seria més precís denominar-los prosa poètica retallada.

També va afirmar que ell interpreta el món i l’existència des de les seves vivències personals. La seva obra, d’alguna manera, és un dietari poètic de tot el que li ha anat passant al llarg de la vida, utilitzant, això sí, un llenguatge simbòlic que el fa superar la immediatesa i l’obvietat dels esdeveniments. En aquest sentit, opina que tota la seva obra poètica podria considerar-se un sol poema.

I finalment, sobre el que podríem anomenar la seva filosofia poètica –però que ell no ho considera tal, potser sí “cosmovisió”-, bascula entre dues negacions: no es definiria, ni com a pessimista, ni com a optimista, sinó com a poeta, malgrat tot, esperançat.

A continuació transcrivim uns quants poemes d’Antoni Prats:

Viet-Nams

El televisor regalima
sang novella, com cada dia.
Asseguts al sofà, parlem.
L’esguard s’hi decanta un moment.
La veu ens diu, com cada dia,
el mateix desgavell:
més runes i més morts.

Però
no sols hi ha sang
i mort
a les runes dels Viet-Nams;
també hi ha esguits de sang
per la catifa i els seients,
també hi ha morts que pel carrer
cerquen d’algun estrany
l’estrany secret que ningú no sabem.

(Febrer, 1972)

Epigrammata, 1981

Dic el teu nom,
saó de l’aigua.
Dic el teu nom
i el diu el fang.

Dic el teu nom,
claror diversa.
Dic el teu nom,
vell i novell.

Dic el teu nom,
xifra dels guanys.
Dic el teu nom,
final del fred.

Dic el teu nom
cercant un llamp.
Dic el teu nom
si dic llamp o ble encès.

Dic el teu nom
sense saber-lo encara.
Dic el teu nom
per sempre més.

Dic el teu nom, 1994

El teu país és una runa satisfeta.
I has après que l’adéu serà molt fred,
com el bac dels orígens.
Senzillament,
et faràs a un costat
perquè altres puguen beure
seguint un cant divers.

Algú et servarà un silenci
roquer i de muralla.
(Amb rams d’olivera i grapats de sorra,

agraït, li prepares un present.)
Però el teu nom aviat s’esvairà
en el silenci sense vora
dels astres.

El barranc i els còdols, 1995

(Déu)

Impassible al fervor de l’aigua,
perdé primer els peus,
i tot seguit deixà de copular.
No trobava el camí ni recordava cap drecera
i no sentia ja el desig de les petites coses.

Les mans a poc a poc se li trencaven
en evitar deixar empremtes.
Després se li descomponia el rostre
car rebutjava els fràgils fruits del fang.

Ara és només
un ull buit i infinit.

Vora el silenci, 1999

Let it be

Quan totes les paraules fugen

i et deixen sol enmig del bosc,

l’atzar té sempre una resposta.

Llibre de Benimaquia, 2006

1974

Ja coneixies Botticelli,
i havies oblidat potser
les ales i les mans del Greco.
La sospita de Freud arreu et perseguia.

Tal vegada els daurats i els mil blaus de Fra Angèlico
perduraven al fons,
on els vents es barregen,
rere deesses d’arrissats cabells.
I així de rossa i blava sorgiria entre ones,
la dona que estimaves.

La vora de cinquetes fulgurava,
i en una balma, sols davant la mar,
per primer cop vau fer l’amor.<
El seu somriure boig va consumar la festa,
i per molt temps t’habitaria la memòria.

Aleshores la dama semblava, més que jove,
ingènua i ardent, bastida sols de llibres.
De fet, corria encara per les venes
algun temor elemental, d’anar per casa.

Baules, 2006

Al capdavall, les paraules

Per fer inoblidables uns quants mots,
només cal un paper i un pobre llapis.
Perquè arrelen a lloure en la memòria,
primer han de gratar el pensament
i després dir molt més
que un bon diccionari.

La joia, 2010

QUÈ SE N’HA FET, ai, d’aquell xicot golafre
de notícies i amplis horitzons?
T’adones que ha passat ja per a tu
el temps d’iniciar rutes novelles.
Tu, que et deleixes escurant pinyols,
ara voldries no haver de trobar-te
amb tants viatges només projectats,
amb tants finals per assolir encara.
I tractes d’encongir-te l’ampli món
fins fer-te’l abastable per a uns ulls
llaminers dels llampecs massa fugaços
de la rara, difícil harmonia.

Encara, 2013

Rèquiem

(A Joel R. G., in memoriam)

Si el món s’acaba.
Si s’anuncia l’aurora.
Si truca a la porta un demà inesperat.
Si quelcom passat ens fa l’ullet.

Si pel telèfon oïm la veu d’un amic.
Si tenim missatges penjats a la pantalla.
Si trobeu una carta amb el vostre nom,
amb el meu nom,
amb el seu nom.

Si algú ha escrit el nom d’aquell altre.
Si algú demana per mi.

Si la nit té les hores comptades.
Si tothom té les hores comptades.

Si l’aurora s’acaba.
Si un nou món s’anuncia.
Si un amic truca a la porta.
Si ens fa l’ullet el demà somniat.
Si pel telèfon oïm la veu d’ahir o de despús-ahir, insistent.
Si trobeu un missatge penjat a la pantalla amb el vostre nom,
amb el meu nom,
amb el seu nom.

Si algú ha escrit el meu nom en una carta.
Si demana algú per aquell altre.
Si la nit ha escrit el meu nom.
Si algú té les hores comptades.
Si la nit demana per mi.
Si un món novell s’acaba.
Si de nou s’anuncia l’aurora.
Si…

(17-VII-2000)

Poemes esparsos

Molt agraïts a l’Antoni Prats per la sessió i la poesia que ens va oferir.

Text: Tomàs Maria Porta
Fotografies: Aureli Ruiz

Dimarts 25 d’octubre, el poeta valencià Antoni Prats (Sueca, Ribera Baixa, 1946) serà el nostre convidat. Ens acompanyarà per parlar del volum que aplega la seva obra poètica i que tot just acaba de publicar: Vora l’esfinx. Obra Poètica Completa, 1981-2021, Lletra Impresa, 2022.

El llibre compila el conjunt de la poesia d’Antoni Prats. Quatre dècades durant les quals ha confegit una dotzena de llibres publicats en editorials diverses, alguns dels quals introbables, i alguna primícia o inèdit que veu la llum ara. Reunits constitueixen una veritable obra unitària dins de la varietat temàtica i estilística de l’autor, una veu singular i autèntica, d’extraordinària profunditat, en què el poder metafísic i evocador dels versos del poeta, el suggeriment i la generositat estètica i ètica no deixaran de commoure el lector.

Conduirà l’acte Tomàs Maria Porta i Calsina.

Tots sereu benvinguts!

El passat vint-i-set de setembre es va celebrar la sessió del grup reversos en la qual conversàrem amb Melcion Mateu, el nostre poeta i traductor convidat.  La xerrada va incloure nombroses reflexions sobre el procés creatiu en la seva obra poètica.

Melcion Mateu és Llicenciat en Filologia Espanyola per la UAB, Màster en literatura comparada per la Cornell University (EUA) i doctor en llengües i literatures hispàniques i lusòfones per la New York University (EUA). Va viure a Nova York entre el 2005 i el 2014 i fins a l’any passat a Florianópolis (Brasil).

És autor de quatre poemaris: Vida evident (1999, Premi Octavio Paz), Ningú petit (2002), Jardí amb cangurs (2005) i Illes lligades, amb el qual guanya el premi Jocs Florals de Barcelona 2014.

Els seus poemes han aparegut en diferents antologies com Los versos de los acróbatas (Mèxic, 2005) i revistes d’arreu del món, entre elles The Paris Review (USA), Inostrannaya Literatura (Rússia), Mesecnik za knjzevnos (Eslovènia) i Celuzlose (Brasil).

Ha traduït Alguns arbres i Autoretrat en un mirall convex, de John Ashbery; el darrer va ser guardonat amb el premi Nollegiu al millor llibre de poesia estrangera (2019).  Entre els llibres traduïts hi trobem: El fantasma d’Anil de Michael Ondaatje i el poema en prosa Coses que llegeixo de Siri Hustvedt.

Així mateix, ha escrit sobre literatura en la revista electrònica La Lectora i ha publicat ressenyes, entrevistes i cròniques a suplements culturals de diferents diaris com l’Avui, Diari de Balears, El País i La Vanguardia.

El 2016 va enregistrar el CD Poètica: poesia i veu de Melcion Mateu i poemes musicats pel contrabaixista i compositor Alexis Cuadrado. En aquest treball recita la seva poesia juntament amb el poeta nord-americà Rowan Ricardo Phillips acompanyat d’un quartet de jazz.

Melcion Mateu és barceloní de naixement amb accent mallorquí. En iniciar la xerrada va explicar els seus orígens illencs, de moltes generacions, i com, d’alguna manera, se sentia un mallorquí frustrat tal com va indicar Andreu Gomila en la glossa que va llegir en la cerimònia de lliurament del premi Jocs Florals de Barcelona 2014.

Els llibres del nostre convidat difereixen molt entre ells; antagònics o complementaris, tal com va afirmar Melcion Mateu, és com si un “desescribís” l’altre.  A continuació detallà la gènesi i els diferents aspectes formals de cadascun dels seus llibres.

Vida evident, el primer llibre, va ser el més planificat, tot i que trigar força temps a escriure’l. Partia d’una arquitectura molt euclidiana, 24 sonets per recórrer les 24 hores de la vida d’un personatge. El títol és una picada d’ullet a Dante Alighieri i el seu llibre Vita Nova, que combina sonets i prosa. De la mateixa manera Melcion Mateu escriu un petit paràgraf en prosa abans de cada poema. Cada sonet és diferent, tots tenen esquemes formals distints.

Tot seguit va dir el poema número 11 del llibre Vida evident:

Provo de contactar amb ella per tots els mitjans disponibles,
però no n’hi ha cap que me n’asseguri la resposta.

 
Amb tot aquest silenci jo no sé
si t’he d’escriure un fax o he de trucar-te,
enviar-te un e-mail o bé una carta
al vell estil, lliurada pel carter.

Si he de posar coloms sobre el terrat
o fer senyals de fum amb la catifa,
vigilant de l’amor que el foc revifa
i del teu missatger que no ha tornat.

De totes les maneres de cercar-te
queden l’avioneta i la pancarta
(sense fer esment del detectiu privat).

No puc donar resposta per donada:
el viatge d’anada i de tornada
no entra en el conveni del dictat.

Tot i que en aquest llibre fa servir formes clàssiques, hi ha un esforç per fugir de la metàfora i de les figures retòriques. El llenguatge és planer i parla de coses que es poden veure, visualitzar. Aquest tipus de llenguatge és una constant de la seva poesia. Mateu va explicar la influència que per ell van tenir Joan Brossa, Pere Gimferrer i João Cabral de Melo Neto, autors que explicaven que en llur poesia, com en la poesia medieval, tot del que era escrit es podia veure; les paraules evoquen imatges reals, coses concretes.

El poema número 12 del llibre és una picada d’ull a Charles Baudelaire i al seu poema “À una passante”.

Un cop l’he vista creuar el carrer, em penso (com pensen molts)
que fa un gest amb la intenció de saludar-me.

És un fet casual: de sobte, un dia,
quan l’octubre s’asseu a les terrasses,
hi ha una noia que baixa del tramvia
i, des de lluny, seguim les seves passes.

Llarga, prima, i amb certa miopia,
tan prest es perd com surt d’entre les masses.
Té un aire d’alegria i melangia
que va fent tremolar totes les tasses.

La bellesa, quan fuig, també s’atura.
A la vorera absent, cada ull reposa
per a refer la imatge i la figura:

el seu vestit pastel, els llavis rosa,
la mirada distant i quasi impura,
la mà que vol fer adéu i ja no gosa.

El llibre es tanca amb una elegia a les coses que anem perdent en la vida. El poema, escrit en tercets encadenats, no estava inclòs en la versió del llibre presentat al premi, però Pere Gimferrer, que formava part del jurat del premi Octavio Paz, li va suggerir que l’inclogués en la versió per publicar.

ELEGIA

De l’últim bes en el funicular,
del comiat sobre l’andana grisa,
de les darreres hores en un bar,

del lleu somriure que l’adéu precisa,
de la nota que ens diu que algú ha trucat,
de la cartera amb la targeta Visa,

d’aquesta inesperada soledat,
del diari plegat i la revista,
de l’agenda amb el número marcat,

de tots els noms possibles de la llista,
de l’ombra projectada pel fanal,
del record d’una imatge que no hem vista,

dels ulls que no hem mirat fins al final,
de la llum incrustada a la retina,
del gest ambigu i l’aire casual,

de les butxaques de la gavardina,
de les passes pel túnel i les claus,
dels pàrquings buits amb taques de benzina,

del fum blavós i els cigarrets suaus,
dels pensaments possibles i impossibles,
d’aquest cel fosc i d’aquells ulls tan blaus,

del tacte tremolós d’uns dits sensibles,
de les vies del tren de Sarrià,
de la pluja i els taxis invisibles,

d’aquell moment que ja no tornarà,
dels semàfors vermells de l’avinguda,
de la feina que no farem demà,

de les botigues del carrer Canuda,
de les terrasses un capvespre clar,
dels idiomes de la benvinguda,

de l’hotel i la cambra per llogar,
dels dies indistints i el temps que es muda,
de l’ascensor i de l’hora de sopar,

de la fredor sobre l’esquena nua,
de l’aigua que comença a davallar,
dels pensaments feixucs i el front que sua,

de l’insomni i les nits per no pensar,
dels cinemes on mai no hem de fer cua,
d’aquella carta breu, escrita a mà,

del cafè amb llet i la cambrera bruna,
de les ungles pintades i l’esmalt,
de la panera buida i de l’engruna,

dels llums encesos i del sostre alt,
del passadís on entra el clar de lluna,
de la frenada en sec sobre l’asfalt,

dels carrers estrets i la figura,
de l’autobús que passa per davant,
de l’aigua de l’estany on quelcom sura,

d’aquest diumenge que es va perfilant,
de la setmana que es presenta dura,
de les mans que s’aferren al volant,

de l’arribada a un terme sense excusa,
del topònim, del rètol i el senyal,
de l’amant i el botó d’aquella brusa,

de l’escala que porta al principal,
de la mirada il·lusa però obtusa,
de la faldilla curta i l’engonal,

del desig i el record quan són les dues,
del passeig i els destins fets a la sort,
de l’hamburguesa i les patates crues,

d’aquell cafè a l’estació del nord,
dels jardins freds i de la reixa amb pues,
de la ràdio encesa dins del Ford,

de les voreres i les prostitutes,
del locutor que parla per consol,
del temps i de les xifres absolutes,

de les convencions i el protocol,
dels ulls cansats i les ulleres brutes,
del passaport i el número de vol,

dels finestrals i de la megafonia,
de la membrana on vibra cada so,
de l’autocar turístic i del guia,

dels souvenirs i els ametllers en flor,
de la platja deserta i la badia,
dels passejos en barca quan fa bo,

de les entrades i de les sortides,
de la pell fosca i del regust de sal,
del llavi humit i de les pegellides,

de la xarxa assecada en un portal,
de la mirada i de les mans unides,
de les coses que es poden dir i no cal,

de la taula parada i la cadira,
del menú i el cambrer del restaurant,
de la mar quan el sol ja s’enretira,

de la conversa ambigua i divagant,
dels cavallets i de la nit de fira,
de l’escapada aquell Dimecres Sant,

de les pastes i el te de la visita,
de l’embús d’automòbils allà a baix,
dels clàxons i el so agut que tant irrita,

dels tovallons i els estris del calaix,
del vell televisor i la premsa escrita,
del sol ponent que arriba de biaix,

d’aquell moment que tanquen les botigues,
d’aquell cel blau que surt a les postals,
d’aquell groc de les fotos més antigues,

de la comunió i dels funerals,
de les vacances i de les fatigues,
dels viatges ficticis i els reals,

de les formes de viure el dia a dia,
d’aquest avui que enyorarem demà,
dels carrers plens i la monotonia,
de tot allò que no sé dir i se’n va.

Ningú petit, el segon llibre, està inspirat en el còmic Little Nemo in Slumberland de Winsor McCay, publicat per primera vegada el 1905. És, possiblement, el llibre més allunyat, en contingut i forma, dels anteriors. Les situacions són més oníriques i les formes més obertes, sense abandonar la rima. ‘Infantesa’ és el primer poema del llibre:

INFANTESA

De la capsa de música en sortien tres notes.
Little Nemo, al teu llit li creixien les potes
i és fàcil perdre’s en un son oblidadís.
Es doblega l’Empire State Building, i m’han dit que
a París
la torre Eiffel degota sobre el Sena.
Little Nemo, fa vent, potser l’atzar et mena
a una altra terra, lluny del teu país,
on hi ha fades de veres que no es tracten de miss.
És normal tenir por si no sabem a on ens porta
la brúixola dels somnis, que té agulla torta,
i cerquem la manera de donar algun sentit
als mals sons d’una vida de pobre infant petit.
Què fas bocabadat? Agafa’t fort, sisplau! Has de tenir
coratge
malgrat que el que t’envolta t’intenti fer xantatge
(hi ha cap desig més foll que el de negar el desig?
Et portarà allà on vulgui).
Mira: a Miami Beach,
sona un son cubà sota les palmeres.
Les ombres de la nit no seran les darreres.
Agafa’t fort al matalàs! Agafa’t fort! Compte amb el gir!
Si la mort t’amenaça, tu no et posis a tir:
un racó de la pàgina es darà la fugida.
Quan l’home del barret et saluda i et crida,
el teu llit se li allarguen les potes del davant,
Little Nemo, t’ho dic:
tens sort que pots dormir aquest son un altre pic.
En la vida real l’home et mostra la closca
i et clava una mirada de cargol que s’enrosca.
Que el teu somni és el nostre, i que tots ens morim!
Little Nemo, està escrit: life is a dream.

Em recordes algú que he vist, sense pijama,
vestit amb un abric, mostrant un tros de cama,
tot sol amb una rosa en un planeta buit,
i en té cura amb la pena de morir per descuit.
Perquè la nit és sorprenent, vasta i difusa,
un tros petit de cel t’ha de servir d’excusa
per creure en tu mateix quan et sembla tant trist
mirar-ho tot des d’un aflorament d’esquist.
Veus els estels, els llums de la ciutat que brillen?
Hi ha carpes del circ, amb cavalls que renillen,
i el domador de tigres que els duu de cinc en cinc.
(Passa un xai i repica el seu escallerinc.)
Ja els pots comptar! Ja els pots comptar! Ja els pots
comptar!
Al país dels somnis
els xais planen per un firmament sense ovnis,
entre peixos que passen com si fóssim al Nil,
perquè és un món hereu d’algun conte infantil.

Vés alerta, petit:
que ningú no et destorbi i que res no
t’espanti,
que ja estàs delirant i
quan els somnis s’acaben ens fa mal el matí,
que gairebé sempre és pitjor-cal dir-ho així.
Tanta por et fa, petit, que et domini el desfici?
Que se’t doblegui l’ànima com un vell edifici,
i se t’endugui a un món distint?
Pots seguir algun conill al fons del laberint.
Pots escoltar a la platja els sons de la trompeta.
Pots córrer amb els cavalls, o muntar sobre un tigre, fins a
arribar a la meta.
(No tinguis por de l’home calb i el seu somrís,
mirant-ho bé no deixa de tenir el seu encís.)
Pots demanar a les fades que se’n vagin a
l’indret que menys trontolli de la pàgina.
Pots cercar el teu racó per somiar, petit,
pots fer-ho encara, encara, fins a caure del llit.

Va escriure el poema i es va adonar que tenia material per continuar, de tal manera que va escriure el llibre d’una tirada, en sis mesos. El llibre és una ècfrasi, un diàleg amb una obra plàstica, en aquest cas amb un còmic. Mateu ens va confessar que de petit volia ser dibuixant de còmics i al final ha acabat dibuixant versos.

Jardí amb cangurs, el tercer llibre, és més proper a la seva manera d’escriure actual amb formes lliures; una poesia més despentinada, com diu ell.  Segueix utilitzant, però, un llenguatge fluid i planer, com a la resta dels seus llibres. El llibre és un collage entre diferents nivells de realitat: imaginades i reals, tal com deixa entreveure l’epígraf de Marianne Moore ‘jardins imaginaris amb calàpets reals’ que obre el llibre. Tanmateix, dins d’aquest desordre de realitats va voler trobar una certa arquitectura i per això fa ús de la geometria fractal; descriu les formes repetitives de la natura. Conté poemes breus i acaba amb un poema de noranta-dues quartetes en vers lliure. Segons l’autor, el llibre és una síntesi del que havia après a fer en poesia fins llavors.

El poema ‘Tocom’ té com a títol una paraula que hauria d’esborrar-se del diccionari. Segons Melcion va ser introduïda per un malentès amb la paraula ontocom (a qualque banda, a un lloc o altre) i que es va interpretar com a dues paraules: ‘un tocom’.

TOCOM

A la meva ciutat,
els flamencs volen entre els transvestits.
A la meva ciutat,
les noies duen piercings al marsupi, peguen bots increïbles,
cauen esquarterades des d’àtics que no es toquen.
Les famílies ho troben un veritable despropòsit:
fan menys goig que una merda a la vorera.

Per què va preferir el ciment al cafè amb llet i el croissant?
de vegades surt fum de les clavegueres i les restes de cocaïna
s’escampen damunt dels passos zebra.
Alguns ulls s’ho miren en silenci, passen cotxes de policia i algú que
fa autoestop no sap com explicar-se
la raó per la qual aquestes coses passen a la meva ciutat.

Illes lligades, el seu darrer llibre, tal com va explicar Mateu, és el més despentinat: no hi ha rima, està escrit en vers lliure, conté proses, prosa retallada… Continua amb la idea de combinar l’imaginari i el real. Juxtaposa paisatges illencs com Mallorca, Nova York i Santa Catarina, al Brasil. En el CD Poètica, Alexis Cuadrado va musicar la poesia més prosaica i menys musical d’aquest llibre, si la comparem amb la dels seus llibres anteriors. En certa manera, va fer retornar els poemes al terreny de la música, que és el de la poesia, segons va assenyalar Melcion Mateu. Ja Ezra Pound afirmava que “la poesia, quan s’allunya de la música, s’allunya de la poesia”. En aquest moment, Melcion va confessar que també es considera un trompetista i músic de jazz frustrat.

Un dels poemes del llibre Illes lligades que es poden trobar al CD és ‘Balada de Matt Sweeney’:

BALADA DE MATT SWEENEY

 I

Matt Sweeney, el meu company de pis,
és alt i és gras; podria
si volgués, actuar en un musical.
I és que té un do (de pit) realment insòlit,
gairebé com el seu do
de donant –el seu do d’amant, volia dir.
El seu do i el seu re
i el seu mi. Matt Sweeney
ronca al quarto del costat.

L’hauríeu de veure quan es lleva,
amb la calba, amb el cap ple d’antenes retorçades.
Li hauríeu de veure els ulls verds de Heineken,
les ulleres i el nas d’intel·lectual
i la gota del nas, li hauríeu de veure
la boca i les dents i
la llengua i la papada i els pits i el cor
(tatuat damunt del cor), li hauríeu de veure
la panxa i l’esquena i el cul
guaitant-li per damunt dels calçotets.

Mat Sweeney només s’assembla a Matt Sweeney,
sobretot als matins
(sis llaunes de cervesa es beu totes les nits
davant la tele, mirant una soap-opera:
té un cert posat d’entretainer triomfador,
amb el cap embotit de marihuana i un somriure feliç de bon
vivant;
Matt Sweeney s’enlaira com un globus,
em mira, obre la boca i diu:
“Good morning, dude!”, talment com si acabés de tornar de
California.
“Mornin’”, li responc.

II

Matt Sweeney, el meu company
de pis, és un poc especial.
Va tenir un amant filipí
que estava boig pels ossos.
L’abraçava i li deia teddy bear
i en Matt li responia I wanna be your teddy bear
movent el cul com n’Elvis.

Vosaltres no sabeu el que és viure al costat de Matt Sweeney.
(És un ofici tan difícil!)
Sweeney! Sweeney! Sweeney! Sweeney!
“Attend the tale of Sweeney Todd”,
alguns dies em canta.
Jo per ara us explico la vida de Matt Sweeney
i un poc de la meva. Permeteu-me per tant que desafini.

III

Realment és un porc:
deixa la pica del lavabo plena de pèls,
la tapa del vàter esquitxada
i sovint es descuida d’estirar la cadena.
No renta els plats fins que no són plens de verdet.
Abandona els calçotets bruts damunt del sofà,
una sabata a sota,
restes de porro a terra.
Acumula diaris i revistes.
Va perdre un dia el seu raspall de dents
i em va demanar de fer servir el meu. Ni en broma!

Cada nit el sentia masturbant-se al seu quarto
i en acabar roncava fins l’endemà.
Per sota la porta s’escapaven les xinxes.
Li vaig demanar si us plau
que abaixes el volum de tant en tant.
I em va dir, ben afaitat i fent-se el nus de la corbata:
“I got my hair I got my head I got my brains I got my ears
I got my nose I got my mouth I got my teeth
I-got-my-tongue…!”
I encara sense treure’s
els auriculars va afegir:
“Benvingut, fill meu,
a l’imperi de Matt Sweeney,
observa el teu voltant i sàpigues que algun dia, estimat”,
i aquí es va dur una mà al pit i l’altra a l’entrecuix,
“tot això que veus, tot això que t’envolta (i el que no veus i ni
tan sols imagines) serà teu,
serà reu tot l’imperi –el meu imperi-,
l’imperi de Matt Sweeney!”

Per acabar la seva intervenció, Mateu va parlar breument, en la part del col·loqui, de les seves traduccions, indicant que fins a cert punt dialoguen amb la poesia que ha escrit. Va traduir John Ashbery perquè, segons va confessar, no l’entenia, cosa que li segueix passant després de traduir-lo. I tot seguit va afegir que potser no cal entendre’l. D’aquest poeta li plau especialment el fet que pot ser molt abstracte, però a la vegada empra un to molt natural.

Després d’indicar que li agrada explorar els diferents registres poètics ens va donar la primícia del nou llibre de poemes que està preparant; poemes ambientats a l’Antàrtida i que, en el moment de començar a escriure el llibre, va ser una forma d’expressar l’aïllament produït per la pandèmia.

Per cloure la sessió es van llegir, per part d’alguns membres del grup de poesia, diversos poemes que transcrivim a continuació.

De “Vida evident”    6

En anar a tancar la finestra, la sorprenc amb la
clara intenció de treure’s la camisa. Ella em veu,
es gira i pren el cordill de la persiana.

La veïna del davant
no desitja que la vegi.

La veïna del davant
no desitja que la vegi
qui l’estava desitjant.

La veïna del davant
no desitja que la vegi
qui l’estava desitjant.
Lentament es va tapant.

La veïna del davant
no desitja que la vegi
qui l’estava desitjant.
Lentament es va tapant,
la veïna del davant.

De “Vida evident”    10

En llevar-me de la migdiada em trobo a les fosques.
Com a únic remei cerco -òbviament- l’interruptor.

Al principi: tenebres,
tancades les palpebres
entre malsons i febres
sense trobar la llum.

I poc després: tenebres,
obertes les palpebres
entre els gels i les gebres
que no ha desfet la llum.

Que fugi la foscor,
que un big-bang de botó
faci esclatar amb la llum

l’espai-temps de foscor.
El llum, l’interruptor.
L’interruptor, la llum.

CERCLE 

El meu amor és una foca que s’adorm,
el meu amor és una rosella trasplantada en la tundra.
De vegades l’he vist: surt a la televisió.
Hi ha una marca en un banc del parc de la Ciutadella que diu el
nom del meu amor.
El meu amor és un grafit al metro.
El seu nom està escrit a la murada d’Alcúdia,
en un paper penjat en un bar d’Estocolm.

«No t’he parlat avui, amor, perquè ets invisi-
ble i, de totes maneres, sempre xerro massa».

Un núvol sempre indica el lloc on viu el meu amor,
a l’estiu i a l’hivern.
El meu amor és l’últim cercle d’una pedra llançada al llac.
De tan gran està a punt d’esborrar-se.

Jardí amb cangurs

HERBOTS

I ens pensàvem que això no passaria, que tot seria diferent. Les magnífiques maduixes han volat, igual que tantes malvasies i garnatxes. Tu ajaguda sota l’ombrel·la i jo empaitant els saltamarges. A algú se li acut com eixarcolar aquest terreny? Què hi fa, una síndria, dins la gàbia? Qui podria ajudar-nos, si tu i jo no som sinó en un jardí que no és sinó en nosaltres?

Jardí amb cangurs

RAMBLES 

Pel meu saxo la vida és un ensurt.
Per d’altres simplement és una ombra
que es creua en la direcció oposada.
En un tros de diari surt una foto del diable:
s’assembla a aquest taxista.
Les meves mans, millor que a les butxaques.
Pel meu saxo és gairebé un error, però per mi és una idea,
i voldria pensar-la sota un cel menys xafogós,
menys semblant a la Rambla.
Colom sempre assenyala l’indret equivocat,
Sardenya o Felanitx
en lloc dels hotels màgics del Caribe.
Podria agafar-la i llençar-la sota els peus d’algun turista.
Posar-la al fons del barret i esperar que els dòlars la cobrissin.
Repartir-la en papers en pujar de l’andana
a la sortida del Liceu.

Quan sigui gran em vull comprar un barret mexicà,
veure les praderies d’artemísia,
perquè qui voldria viure en aquest pandemoni?

Jardí amb cangurs

FOSSA 

Quan tu i jo dormim som com les balenes,
perquè a mi em surten peixos per la boca
i tu despentines les algues.

Sentim l’olor de les petxines i els tarongers de Sóller:
a la deriva, enduts,
sense cap terra que ens pertanyi pertanyem a la Terra.

Dos marroquins inhalen cola
i puja el baf fins a la nostra cambra:
la ciutat llança llums contra el sostre,

potser hi ha guàrdies civils, potser sirenes
i és ple de cendra l’aire,
però la nostra nit és submarina.

Jardí amb cangurs

LOS CENT NOMS DE DÉU 

Déu no existeix: en alguns moments
ho semblava Charlie Parker.
Jesucrist clarament hi tenia certa retirada
i ho era de vegades aquell amor meu
quan s’ajeia i els pits li miraven el cel.
Déu no és ningú, només una paraula
que es diu de tant en tant en les cent llengües majoritàries.
(Dir «la paraula de Déu» és redundant
perquè Ell és tan sols una paraula
pronunciada amb èxtasi o al final d’alguns renecs.)
O potser ho era aquell mamut congelat,
la petjada o l’ou del dinosaure.
Déu podria ser alguna cosa com l’aire
que s’inhala o s’exhala cada tres o cinc braçades quan es neda.
Ho podria ser el silenci que ens desperta en la nit
o la llum que ens confon en la cova submarina, etc., etc., etc.

Ho podria ser jo quan escric aquest poema:
per això només és un gust no ser ningú,
per això només és un gust no pertànyer a ningú.

Illes lligades

Moltes gràcies, Melcion, per tot el que vas compartir amb nosaltres i amb tots els assistents a l’acte.

Text: Jaume Pujol
Fotografies: Aureli Ruiz

El dimarts 27 de setembre mantindrem una conversa literària amb el poeta, traductor i crític literari Melcion Mateu a l’espai VilaWeb, a les set del vespre.

Melcion Mateu i Adrover (Barcelona 1971), es Llicenciat en Filologia Espanyola per la UAB, Màster en literatura comparada per la Cornell University (EUA) i doctor en llengües i literatures hispàniques i lusòfones per la New York University (EUA). Va viure a Nova York entre el 2005 i el 2014 i fins molt recentment a Florianópolis (Brasil).

És autor de quatre llibres de poesia: Vida evident (1999, Premi Octavio Paz), Ningú, petit (2002), Jardí amb cangurs (2005) i Illes lligades, guardonat amb el Premi Jocs Florals de Barcelona el 2014. Alguns dels seus poemes han aparegut en diferents antologies i revistes d’arreu del món.

Entre les seves traduccions destaca Autoretrat en un mirall convex, de John Ashbery (2019), llibre guardonat amb el premi Nollegiu al millor llibre de poesia estrangera. Escriu sobre literatura en la revista electrònica La Lectora i ha publicat ressenyes, entrevistes i cròniques a suplements culturals de diferents diaris com l’Avui, Diari de Balears, El País i La Vanguardia.

El nostre convidat, Melcion Mateu, ens oferirà un interessant recorregut per la seva poesia així com per l’obra que ha traduït.

Hi esteu convidats!

El grup de poesia Reversos, el passat 21 de juny, va celebrar el centenari del naixement del poeta i filòleg Gabriel Ferrater amb una conferència a càrrec del catedràtic emèrit de Filologia Catalana de la Universitat Pompeu Fabra, doctor Narcís Garolera, exalumne de Gabriel Ferrater i un dels màxims especialistes en l’obra de Jacint Verdaguer, Josep Pla, Josep-Maria de Sagarra o Carles Fages de Climent, a més d’autor, entre moltes altres obres, d’una important autobiografia: Galeries del record. Memòries d’un filòleg.

L’acte va comptar amb una nombrosa assistència de públic que va omplir l’Espai Vilaweb de gom a gom, i es va mostrar molt interessat en les explicacions del conferenciant, així com en la lectura dels poemes de Ferrater.

Narcís Garolera va evocar la figura de Gabriel Ferrater com a docent dels seus darrers anys d’estudis universitaris, que van coincidir amb els darrers anys de vida del poeta. D’adolescent, Garolera havia fullejat Da nuces pueris i Menja’t una cama sense acabar d’entendre’ls. A vint anys va llegir Les dones i els dies, amb més interès i profit.

En aquells moments li interessava més la traducció catalana de La lingüística cartesiana de Noam Chomsky o El estructuralismo: historia, problemas, métodos de Manfred Bierwisch, és a dir, el vessant de Ferrater com a lingüista. També per aquella època va caure a les seves mans un opuscle editorial “La Mosca” per la imatge que hi havia a la portada i en el qual Gabriel Ferrater havia publicat, l’any 1968, una extensa ressenya de la gramàtica de Fabra que s’acabava d’imprimir.

L’estiu del 1971 va tenir l’oportunitat de conèixer de més de prop Ferrater a la Universitat Catalana d’Estiu de Prada de Conflent, on impartia un curs de gramàtica generativa del català. Com que n’era un dels professors, va tenir l’oportunitat de mantenir-hi converses informals en companyia de Jordi Carbonell i Eduard Bonet. En aquell context Ferrater va proclamar la seva independència política i, davant les propostes intervencionistes de persones properes al PSUC, Gabriel es va alçar i va proferir un crit que va sorprendre els assistents: “Non serviam!” (“No m’hi plegaré!”). No acceptava directrius de partits, per més d’esquerra que fossin. En el mateix sentit havia declarat: “Detesto les cases on fa fred, i les ideologies”.

Posteriorment, el conferenciant va assistir a un curs sobre Josep Carner impartit per en Ferrater, que ell recorda com una pura delícia. Abans havia impartit cursos sobre Foix, Riba, Pla o Víctor Català. Al mateix any Ferrater li va donar les “regles de base” d’una gramàtica generativa del català que els seus alumnes esperaven amb candeletes.
El darrer record de Narcís Garolera de Ferrater fou una conversa a la cerveseria Alt Heidelberg de la Ronda Universitat, en què en Garolera li demanava aclariments sobre tota mena de dubtes: Puig i Ferreter (de qui no era parent) o Llorenç Villalonga (de qui Ferrater tenia una opinió desfavorable). Poc després Ferrater se suïcidava i ell acudia al seu sepeli. Els seguidors dels seus cursos van quedar consternats. Per què Gabriel Ferrater, només amb cinquanta anys, havia decidit fer aquell pas quan ells encara n’esperaven tant i tant? Foren dies de desconcert i tristor que en Miquel Desclot va evocar al poema “Antielegia inacabada” que el conferenciant va llegir:

“Avergonyits de no saber-te dur
com un falcó damunt l’espatlla esquerra,
et vam emmetzinar amb el ganivet
rovellat del no-res entre la boira.
Et vam foragitar, amb la llengua fora,
tibats, bo i fent-te creure qui sap què.
I tu et vas treure l’esma i el vestit,
i vas marxar per una esquerda fosca
del decorat, com un llum que s’apaga. ”

En la segona part de la conferència, Narcís Garolera ens va oferir unes quantes mostres d’intertextualitat als poemes de Gabriel Ferrater: “Non mi destar” (un vers de Miquel Àngel), “Tro vos mi siatz renduda” (un del trobador Bertran de Born), “Tam gratumst mihi” (un de Catul, “Atra mater”, “Poema inacabat” (a la manera de Chrétien de Troyes), “Aniversari” (amb possible influència d’un poema semblant del poeta Po Txiu-l traduït al català per Josep Carner) i François Villon, de qui imita un vers de “Le Testament”). També hi veu coincidències amb un fragment d’Ulisses, de Joyce –que el conferenciant va convidar els assistents a llegir. El text del poema de Ferrater, on podem trobar aquesta riquesa intertextual, és el següent:

ANIVERSARI

Ja l’any quaranta dels meus anys
jeu fosc a dues carboneres,
ribotat. El munt d’encenalls
se l’han partit la marmanyera
memòria, la mentidera,
i l’oblit, el drapaire mut.
L’una en farà curtes fogueres;
l’altre, caliu d’inquietud.

Abans de passar a la lectura dels versos de Gabriel Ferrater, en Miquel Santaeulàlia, vicepresident de l’Associació Gabriel Ferrater de Sant Cugat, va presentar l’associació i va explicar alguns dels interessants actes que duen a terme enguany per retre-li homenatge.

Tot seguit es van llegir alguns poemes de Gabriel Ferrater.

OCI

Ella dorm. L’hora que els homes
ja s’han despertat, i poca llum
entra encara a ferir-los.
Amb ben poc en tenim prou. Només
el sentiment de dues coses:
la terra gira, i les dones dormen.
Conciliats, fem via
cap a la fi del món. No ens cal
fer res per ajudar-lo.

ÚTER

Ja fa unes quantes hores que és aquí.
Parts del seu cos, no les més íntimes,
però parts del seu cos, s’han escampat
i repartit pels quatre o vint cantons
d’aquesta cambra. I ara visc
tot encledat dins la cosa que estimo.
Un moviment que faig, i que m’estira
enllà del meu replec, toca una mitja
o una sabata o un jersei o una faldilla:
les partions de la terra que és meva.

POSSEÏT

Sóc més lluny d’estimar-te. Quan els cucs
faran un sopar fred amb el meu cos
trobaran un regust de tu. I ets tu
que indecentment t’has estimat per mi
fins al revolt: saciada de tu,
ara t’excites, te me’n vas darrere
d’un altre cos, i em refuses la pau.
No sóc sinó la mà amb que tu palpeges.

SI PUC…

Alguna cosa ha entrat
dins algun vers que sé
que podré escriure, i no
sé quan, ni com, ni què
s’avindrà a dir. Si puc
te’l duré cap a tu.
Que digui els teus cabells
o l’escata de sol
que et vibra en aquesta ungla.
Però potser no sempre
tindré del tot present
el que ara veig en tu.
He sentit el so fosc
d’una cosa que em cau
dins algun pou. Quan suri,
he de saber conèixer
que ve d’aquest moment?

LA VIDA PERDURABLE

El vespre no diu res d’avui. Ja som
més aviat demà. Fa fred, com si
totes les coses fossin groc llimona.
Com qui va pel carrer, i porta un paquet,
i ja no té cap traça de memòria
que pugui obrir-li el record d’una vida
no aclaparada pel pes del paquet,
així les meves mans, mortes de tant
d’aguantar temps fet present abans d’hora,
no se m’aixequen per fer adéu. No hi ha
passat. Sí, també faig col·lecció
de dies, però els tinc tots repetits.

AMISTAT DEL BRAÇ.

El metro anava ple. Jo m ‘agafava
al barrot niquelat vora la porta.
Tenia el braç tibat, i tolerava
aquell pes tebi, persistent, a l’avantbraç.
Quedàvem poca gent quan vaig girar-me.
Era molt jove. Lletja i pobra, descarnada,
com una prima cabra mogrebina
que premia amb el front, tancant els ulls,
abalançada per tota carència,
un braç encara de ningú, lliure i promiscu,
i no veia que ja algú es reprenia
i s’isolava al seu davant. Jo, massa jove
també, no havia après a reconèixer-me
en l’acceptació més que en la tria.
Vaig abandonar el braç, que no fos meu,
i no els vaig mirar més, anguniat
fins a l’estació, i el súbit trenc
d’una corda del cello, la més baixa.

El nostre agraïment a Narcís Garolera per la magnífica xerrada que ens va oferir, i al públic assistent.

Text: Tomàs Maria Porta Calsina
Fotografies: Aureli Ruiz

El dimarts 21 de juny ens acompanyarà Narcís Garolera, catedràtic emèrit de Filologia Catalana de la Universitat Pompeu Fabra.

Impartirà la xerrada “Gabriel Ferrater. Una evocació personal“; intervenció a partir dels records que té del poeta i lingüista, a qui va conèixer personalment. Parlarà d’aspectes personals i literaris de Ferrater i, posteriorment, comentarà alguns dels seus poemes.

Posteriorment, s’entaularà un col·loqui amb el convidat i, en la part final de l’acte, farem la lectura d’una selecció de poemes de Gabriel Ferrater.

Hi sou tots convidats!

El passat trenta-u de maig el nostre convidat, Josep Maria Lluró, va impartir la conferència «Andreu Vidal, la carn en agonia». Poeta de culte, Andreu Vidal és una de les grans veus de la poesia catalana de la segona meitat del segle XX.

No era la primera vegada que convidàvem Lluró; el maig de 2018 ens va acompanyar per parlar, en aquella ocasió, de l’obra poètica de Pasolini, sobre el qual és un expert.

Josep Maria Lluró és doctor en humanitats i professor d’història, assagista i  estudiós de la poesia contemporània.

Ha estat coordinador del llibre Història, memòria i testimoniatge. Un llegat per a Europa (Lleonard Muntaner, 2011). Ha col·laborat en nombroses revistes, publicacions i diaris amb treballs que versen principalment sobre la relació dels processos artístics i creatius —especialment l’escriptura— en els desenvolupaments històrics de les societats.

Josep Maria Lluró ha escrit un dels pròlegs que conté el llibre Andreu Vidal. Obra poètica i altres escrits. Margalida Pons, una de les curadores del llibre, i el poeta Albert Roig, són els autors dels altres dos pròlegs.

Quan Andreu Vidal, l’any 1998, enllesteix la revisió del llibre Els dies tranquils, publicat deu anys abans, per tal de reeditar-lo, demana a Lluró, el seu amic, el pròleg per a la nova edició. Malauradament, la mort del poeta l’agost del mateix any, a trenta-nou anys,  estronca aquest projecte. Posteriorment, les curadores de l’obra poètica de Vidal,  publicada el 2008, demanen a Lluró un pròleg ampliat per al conjunt de la seva obra.

Actualment, el llibre de l’obra poètica de Vidal està exhaurit. Aquest volum inclou els seus darrers cinc llibres de poesia (a partir de Llibre de les virtuts, 1980, fins a Ad vivum, el darrer llibre, publicat el 1999 de forma pòstuma). També conté poesia inèdita i poesia esparsa; una part minsa del recull. El llibre no conté, respectant el desig de l’autor, la poesia que havia escrit abans dels vint anys i que ell considerava obra de formació, d’aprenentatge. Són aquests: Xicraini, nit de portes cremades (1977), Aixall Híctic  (plaquette publicada el 1977) i Exercicis de despoblació (1978).

A més de la poesia, hi ha una secció de notes i aforismes inèdits, molt interessant, que ens permet apropar-nos al seu pensament. També hi trobem les traduccions que, juntament amb Karen Müller, una de les curadores del llibre, va fer de la poesia de Paul Celan. Aquestes traduccions s’havien publicat pòstumament l’any 2000.

Andreu Vidal és un poeta molt valuós, un poeta viu perquè té lectors que reivindiquen la seva obra. Ell ha influenciat i inspirat molts altres poetes i artistes, i ho continua fent. És per això, i perquè admirem profundament la seva poesia, que nosaltres hem volgut dedicar-li aquesta sessió. Comptar-hi amb Josep Maria Lluró ha estat un gran privilegi que agraïm.

El nostre convidat va iniciar la seva xerrada recordant els anys d’amistat amb Andreu Vidal.  Una coneixença personal que va enriquir enormement la conferència.

Va destacar el combat poètic i creatiu que Vidal va lliurar, l’esforç descomunal de donar forma al poema, fent i refent constantment la seva obra. Lluró va comparar a un palimpsest la reescriptura o el reaprofitament per a escriure de nou que a Vidal, en un compromís radical amb la poesia, el fa revisar el text contínuament, d’un manuscrit a un altre, d’una edició a una altra. Va subratllar també la circumferencialitat temàtica —la mort, el desmembrament— en la seva poesia, així com el procés de reducció i depuració, com a trets característics de l’obra de Vidal.

Josep Maria Lluró va introduir algunes dades biogràfiques del poeta, com el suïcidi dels seus amics Andreu Cloquell i Maria Antònia Padró el 1979, així com el context històric i cultural en què s’inscriu la seva obra: les esperances fallides, l’esquinçament de les utopies de la joventut dels seixanta, l’individualisme emergent, la violència en contraposició al pacifisme… Tot i l’atemporalitat en l’obra de Vidal, hi ha una marca històrica; es desenvolupa un diàleg entre el jo líric i el seu temps, segons va explicar Lluró.

Inserit en un temps de mutacions culturals importants, Andreu Vidal, que coneix bé la tradició poètica, se n’inventa una pròpia. Nerval, Eliade, Jung, autors orientals, la mitologia i la mística proporcionen a Vidal un espai d’identificació, d’apropiació i recreació amb un resultat nou, un impuls alliberador capaç de crear, ell mateix, tradició.

El nostre convidat va llegir alguns poemes de Vidal i va posar en relleu la clivella o la ferida interior del poeta, la rebel·lió èpica de Vidal, el combat entre el cos i la consciència, entre la realitat mancada de sentit i la subjectivitat que es revolta.

Les imatges de violència i desmembrament, segons Lluró, lligades a les seves experiències i/o bé a una construcció triada per l’artista, fan referència a la dificultat d’articular el jo davant del caos del món i a la negativa de plegar-se a les exigències de la societat.

LISÈRGIA

Quina sobtosa llum
dins cada cos secretament s’enquista
i persisteix,
vibrant, com una cosa viva?
I aquest intens
fred dolcíssim que desvetlla
la vella ànima de l’os,
d’on ve, per quin camí
descert s’allunya i no retorna?

Quin fil d’or subtil
sargeix les ombres sense inici?

Si fou el rar
alè d’un déu o fou la pluja,
a qui importa?
Un sol cop ens és permès de veure
i resistir.
Tota la nostra vida
no és sinó l’oblit d’una imatge,
les seves deixalles
lluen contra l’eternitat.

L’animal que no existeix (1993)

NÛN

Viure
sempre així, estant molt quiet
dins l’aigua tèbia,
sentint lliscar
el llim contra el meu cos,
amb els ulls clucs
per tal de no saber
com l’espai s’evapora
i fuig, fet son,
cap a cels de tenebra.

Som el darrer
vivent d’una peixera exhausta:
Beta splendens, una ancestral
nissaga d’assassins.

L’animal que no existeix (1993)

El pròxim dimarts 31 de maig ens acompanyarà Josep Maria Lluró (Barcelona, 1963) per parlar de la poesia d’Andreu Vidal (Palma, 1959-1998).

Josep Maria Lluró és professor d’història i assagista. Els seus treballs se centren en l’anàlisi de la relació dels processos artístics, especialment l’escriptura, en els desenvolupaments històrics de les societats. Interessat des de sempre per la poesia contemporània, ha escrit textos sobre Miquel Bauçà, Pasolini, Albert Roig, Carles Torner i Andreu Vidal. És autor d’un dels pròlegs del llibre Obra poètica i altres escrits d’Andreu Vidal, de qui va ser amic.

La poesia d’Andreu Vidal representa una aventura epigonal de l’exploració poètica iniciada per Baudelaire, Rimbaud, Lautréamont i de la tradició hermètica en general. La seva  veu va cercar en el seu temps, convuls i marcat pels grans canvis socials i culturals de la seva Mallorca natal, reformular amb veu nova aquella antiga tradició, tot intentat deslliurar-se dels mestres.  Va ser un combat vital i poètic total. Una lluita colossal portada al límit, amb totes les seves conseqüències, de la qual les diferents etapes de la seva poesia deixen constància.  En la conferència “Andreu Vidal, la carn en agonia” intentarem resseguir alguns moments centrals de la seva investigació artística.

Josep Maria Lluró

Hi sou tots convidats!