«Conversa amb Montserrat Rodés» Lectura de poemes

0

El grup Reversos ha convidat la poeta Montserrat Rodés a la sessió que tindrà lloc el dimecres 29 de novembre, a les set del vespre a l’espai VilaWeb. Mantindrem un diàleg sobre poesia amb la prestigiosa autora, acompanyat d’una lectura de poemes.

Montserrat Rodés (Barcelona, 1951) és una de les veus poètiques més singular i consolidades del panorama literari català.

D’ençà del seu primer llibre, Riu d’Arena (Alfons el Magnànim, 1992), publicat posteriorment a La set de l’aigua (Edicions 62, 1991), Premi Miquel Martí i Pol de poesia, han anat sortim a la llum els següents títols: El temps fumeja (L’Aixernador Edicions, 1993); Escrits en blanc (Edicions 62, 1995), Premi Miquel de Palol de Poesia; Interlínia (Proa, 1999); Deleàtur (Proa, 2002); Immunitats (Curbet, 2005); Alarma (Edicions 62, 2008); D’incertes certeses (LaBreu Edicions, 2013) i Tot és altre (Lleonard Muntaner Editor, 2020), Premi de Poesia Mediterrània Pare Colom.

Va ser curadora de l’edició de l’antologia poètica de Josefa Contijoch, Ganiveta: Antologia Poètica 1964-2011, Lleonard Muntaner Editor, 2012.

El 2017 fa la primera incursió en narrativa amb la novel·la Un mar imperceptible, publicada a la col·lecció De Biaix de Lleonard Muntaner Editor.

La seva obra poètica és present en antologies de poesia catalana contemporània i ha estat traduïda a altres llengües.

Us convidem a assistir a l’acte!

Conferència sobre la poesia de Joan Maragall impartida pel Dr. Narcís Garolera

0

El passat 24 d’octubre el grup de poesia Reversos va celebrar una sessió dedicada a la poesia de Joan Maragall. Una conferència que va impartir el catedràtic emèrit de Filologia Catalana de la Universitat Pompeu Fabra, Dr. Narcís Garolera, deixeble de Joan Coromines i un dels màxims especialistes en l’obra de Jacint Verdaguer, Josep Pla, Josep Maria de Sagarra o Carles Fages de Climent, a més d’autor, entre moltes altres obres, d’una important autobiografia: Galeries del record. Memòries d’un filòleg.

La conferència va començar amb un breu esbós biogràfic del poeta. Joan Maragall i Gorina nasqué a Barcelona el 10 d’octubre de 1860. Fou el fill petit (eren tres germanes i ell) del matrimoni format pel fabricant tèxtil barceloní Josep Maragall i Rosa Gorina, provinent d’una família d’industrials de Sabadell. Visqué al carrer Jaume Giralt, al barri de Santa Caterina al qual dedicà aquests versos: “Quan jo era petit / vivia arraulit / en un carrer negre…”

En acabar els estudis primaris, el seu pare el va fer treballar a la indústria familiar, cosa que disgustà Joan Maragall, àvid de continuar estudiant i que ja començava a escriure versos. Finalment, després d’una forta discussió amb el seu pare, va deixar la fàbrica i es va matricular a la facultat de Dret. Durant la seva joventut Maragall és un gran inconformista. Escriu al seu amic Josep Maria Lloret: «Renego de la societat, del progrés, del diner, de l’educació, del dret, de la moral i de qui va inventar totes aquestes porqueries».

També va estudiar alemany. La influència de la cultura alemanya seria fonamental en la seva vida: va traduir al català Goethe, Novalis i Nietzsche (en fou l’introductor a Espanya: el 1893 publicà un primer article sobre el filòsof, i el 1898 va traduir Així parlà Zaratustra). També cal destacar que fou un gran lector de Spinoza.

Entre les principals amistats de Joan Maragall s’ha de destacar: Antoni Roure, Josep Pijoan (cartes i biografia); Caterina Albert / Víctor Català (cartes), el bisbe Torras i Bages o Miguel de Unamuno, que traduí alguns dels seus poemes al castellà.

Es va casar amb Clara Noble, filla d’un empresari anglès i d’una senyora andalusa. Van anar a viure al barri de Sant Gervasi. Van tenir tretze fills: Helena (1893), Maria (1894), Eulàlia (1896), Clara i Anna (1899) Josep (1900), Joan Antoni (1902), Ernest (1903), Guillem (1905), Raimon (1906), Elvira (1907), Gabriel (1909) i Jordi (1911).

Va aconseguir reflotar l’empresa tèxtil del seu pare i, a la mort d’aquest, va esdevenir un rendista, podent-se dedicar a la literatura i al periodisme. Va escriure a L’Avenç, La Veu de Catalunya, el Diario de Barcelona (anomenat popularment “El Brusi”, on fou secretari de Joan Mañé i Flaquer, director del diari i persona d’una gran influència entre la burgesia catalana)… Malgrat que Joan Maragall fou catòlic i conservador, ho fou d’una manera no-convencional, ja que es mostrà crític amb la burgesia, i un intel·lectual inconformista que fou censurat per Prat de la Riba pels articles “L’església cremada” i “La ciutat del perdó”, en produir-se l’afusellament de Ferrer i Guàrdia.

Joan Maragall va morir el 20 de desembre del 1911 a l’edat de cinquanta-un anys a causa de la febre de Malta. La seva mort va commocionar la societat catalana.

Centrant-se ja en la poesia de Joan Maragall, en Narcís Garolera cità “Elogi de la poesia” (1907) del mateix poeta:

“Poesia es l’art de la paraula, entenent per Art la bellesa passada a travers de l’home, i per Bellesa la revelació de la essencia per la forma. Forma vull dir la emprenta que en la materia de les coses ha deixat el ritme creador. Perquè, consistint la creació en l’esforç diví a travers del caos, en la essencia de l’esforç està’l ritme, o sia alternació d’acció i repòs. Aixís el trobèm en el moure-s les onades en la mar, i en el petrificat oneig de les montanyes; en la disposició de les branques en el tronc, i en l’obrir-se de les fulles; en els crestalls de les pedres precioses i’ls membres de tot còs animal; en l’udol del vent i’l de les besties, i en el plor de l’home.” 

Narcís Garolera va destacar el neoromanticisme de Joan Maragall derivat del simbolisme francès. Pel que fa al propòsit antiretòric en la utilització de la llengua, és important l’espontaneïtat, la simplicitat, la llengua parlada (teoria de la paraula “viva”). Explicà que sobre ell pesa el tòpic de mal escriptor, en el sentit d’utilitzar una llengua pobra, comparada amb la de Jacint Verdaguer, o d’escriure en dialecte barceloní (Pijoan). A favor d’aquest llenguatge no retòric, viu, espontani, hi ha persones de tanta vàlua com Josep Pla o Joan Coromines.

Per il·lustrar-nos la poètica de Maragall començà amb la lectura del poema “Excelsior” , en llatí significa “més amunt” o “més alt”,  (Poesies, 1895) que mostra el seu vitalisme inconformista nietzscheà, i el comparà amb “Joventut” de Miquel Costa i Llobera.

Excelsior

Vigila, esperit, vigila;
no perdis mai el teu nord;
no et deixis dur a la tranquil·la
aigua mansa de cap port.

Gira, gira els ulls enlaire,
no miris les platges roïns,
dona el front en el gran aire;
sempre, sempre mar endins.

Fora terres, fora platja;
oblida’t de tot regrés;
no s’acaba el teu viatge;
no s’acabarà mai més.

Sempre amb les veles suspeses
del cel al mar transparent;
sempre entorn aigües esteses
que es moguin eternament.

Fuig-ne de la terra immoble:
fuig dels horitzons mesquins;
sempre al mar, al gran mar noble:
sempre, sempre mar endins.

Fora terres, fora platja,
oblida’t de ton regrés:
no s’acaba el teu viatge,
no s’acabarà mai més.

Garolera va continuar llegint la poesia “Paternal”, escrita arran de l’atemptat anarquista del Liceu el 7 de novembre de 1893 en què Joan Maragall era present (l’òpera i la música en general fou una de les seves grans afeccions) i que causà morts, ferits i una enorme commoció a Barcelona. En aquest punt en Narcís Garolera ens demanà que ens fixéssim en el contrast entre la primera i la segona part del poema i, sobretot, en l’adjectiu “bàrbarament” del seu fill (en realitat, filla) que mama, fent referència a Coromines i a Prudenci Bertrana (Proses bàrbares, prologada per Maragall).

Paternal

Tornant del Liceu en la nit del 7 de novembre de 1893.

Furient va esclatant l’odi per la terra
regalen sang les colltorçades testes,
i cal anâ a les festes
amb pit ben esforçat, com a la guerra.

A cada esclat mortal – la gent trèmula es gira:
la crudeltat que avança, –la por que s’enretira,
se van partint el món…
Mirant el fill que mama, –la mare que sospira,
el pare arruga el front.

Pro l’infant innocent,
que deixa, satisfet, la buidada mamella,
se mira en ell, –se mira en ella,
i riu bàrbarament.

Narcís Garolera va llegir un fragment de la primera part de “El Comte Arnau”, un poema caracteritzat pel vitalisme nietzscheà i qualificat de “volcànic” per Gaziel.

 VI

Totes les veus de la terra
aclamen al comte Arnau
perquè de la fosca prova
ha sortit tan triomfant:
–”Fill de la terra, – fill de la terra,
comte l’Arnau,
ara demana, – ara demana:
què no podràs?

-Viure, viure, viure sempre:
no voldria morir mai;
ser com roure que s’arrela
i obre la copa en l’espai.
-Els roures riuen i viuen,
prô també compten els anys.

-Dons, vull ser la roca immòbil
entre sols i temporals.

-La roca viu sense viure,
que res la penetra mai.

-Doncs, la mar somovedora
que a tot s’obre i dóna pas.

-La mar s’està tota sola,
i tu vas acompanyat.

-Doncs, ser l’aire quan l’inflama
la llum del sol immortal.

-Prô l’aire ni el sol no estimen
ni senten l’eternitat.

-Doncs, ser home sobre-home,
ser la terra palpitant.

-Seràs roure, seràs penya,
seràs mar esvalotat,
seràs aire que s’ìnflama,
seràs astre rutilant,
seràs home sobre-home,
perquè en tens la voluntat.

Correràs per monts i planes,
per la terra, que és tan gran,
muntat en cavall de flames
que no se’t cansarà mai.
El teu pas farà basarda
com el pas del temporal.
Totes les veus de la terra
cridaran al teu voltant.
Te diran “ànima en pena”
com si fossis condemnat.

Seguidament, vam entrar, de la mà de Garolera, en la poesia patriòtica de Maragall. El poeta se sentia català i espanyol, però defensava una Espanya en la qual Catalunya fos respectada i pogués desenvolupar-se en tots els àmbits. La seva poesia és un reflex d’aquesta manera de pensar i també d’aquest sentiment. Alhora reflecteix el cansament del catalanisme en comprovar reiteradament que Espanya no està disposada a “escoltar la seva veu”.  Garolera va llegir l’“Oda a Espanya”, els versos finals de la qual reflecteixen aquest cansament i aquesta desesperança.

Oda a Espanya

Escolta, Espanya, — la veu d’un fill
que et parla en llengua — no castellana:
parlo en la llengua — que m’ha donat
la terra aspra;
en ‘questa llengua — pocs t’han parlat;
en l’altra, massa.

T’han parlat massa — dels saguntins
i dels qui per la pàtria moren;
les teves glòries — i els teus records,
records i glòries — només de morts:
has viscut trista.

Jo vull parlar-te — molt altrament.
Per què vessar la sang inútil?
Dins de les venes — vida és la sang,
vida pels d’ara — i pels que vindran;
vessada, és morta.

Massa pensaves — en ton honor
i massa poc en el teu viure:
tràgica duies — a mort els fills,
te satisfeies — d’honres mortals
i eren tes festes — els funerals,
oh trista Espanya!

Jo he vist els barcos — marxar replens
dels fills que duies — a que morissin:
somrients marxaven — cap a l’atzar;
i tu cantaves — vora del mar
com una folla.

On són els barcos? — On són els fills?
Pregunta-ho al Ponent i a l’ona brava:
tot ho perderes, — no tens ningú.
Espanya, Espanya, — retorna en tu,
arrenca el plor de mare!

Salva’t, oh!, salva’t — de tant de mal;
que el plor et torni feconda, alegre i viva;
pensa en la vida que tens entorn:
aixeca el front,
somriu als set colors que hi ha en els núvols.

On ets, Espanya? — No et veig enlloc.
No sents la meva veu atronadora?
No entens aquesta llengua — que et parla entre perills?
Has desaprès d’entendre an els teus fills?
Adéu, Espanya!

Narcís Garolera explicà que l’“Oda nova a Barcelona” de Joan Maragall té dues parts ben diferenciades perquè va ser escrita abans i després de la Setmana Tràgica (1909).

Finalment, Narcís Garolera va llegir el “Cant espiritual”, escrit poc abans de morir, i considerat un dels poemes sobre aquest tema més importants de la literatura universal de tots els temps. S’hi veu una clara influència del Faust de Goethe. En Garolera va fer notar que els cinc versos finals del poema els va afegir per temperar l’immanentisme i el vitalisme nietzscheà del poema i encaixar-lo més en l’ortodòxia catòlica, probablement a indicació del bisbe Torras i Bages.

Cant Espiritual

Si el món ja és tan formós, Senyor, si es mira
amb la pau vostra a dintre de l’ull nostre,
què més ens podeu dar en una altra vida?

Perxò estic tan gelós dels ulls, i el rostre,
i el cos que m’he donat, Senyor, i el cor
que s’hi mou sempre… i temo tant la mort!

¿Amb quins altres sentits me’l fareu veure
aquest cel blau damunt de les muntanyes,
i el mar immens, i el sol que pertot brilla?
Deu-me en aquests sentits l’eterna pau
i no voldré més cel que aquest cel blau.

Aquell que a cap moment li digué «─Atura’t»
sinó al mateix que li dugué la mort,
jo no l’entenc, Senyor; jo, que voldria
aturar a tants moments de cada dia
per fé’ls eterns a dintre del meu cor!…
O és que aquest «fer etern» és ja la mort?
Mes llavores, la vida, què seria?
¿Fóra només l’ombra del temps que passa,
i la il·lusió del lluny i de l’a prop,
i el compte de lo molt, i el poc, i el massa,
enganyador, perquè ja tot ho és tot?

Tant se val! Aquest món, sia com sia,
tan divers, tan extens, tan temporal;
aquesta terra, amb tot lo que s’hi cria,
és ma pàtria, Senyor: i ¿no podria
esser també una pàtria celestial?
Home só i és humana ma mesura
per tot quant puga creure i esperar:
si ma fe i ma esperança aquí s’atura,
me’n fareu una culpa més enllà?
Més enllà veig el cel i les estrelles,
i encara allí voldria esser-hi hom:
si heu fet les coses a mos ulls tan belles,
si heu fet mos ulls i mos sentits per elles,
per què aclucà’ls cercant un altre com?
Si per mi com aquest no n’hi haurà cap!
Ja ho sé que sou, Senyor; pro on sou, qui ho sap?
Tot lo que veig se vos assembla en mi…
Deixeu-me creure, doncs, que sou aquí.
I quan vinga aquella hora de temença
en què s’acluquin aquests ulls humans,
obriu-me’n, Senyor, uns altres de més grans
per contemplar la vostra faç immensa.
Sia’m la mort una major naixença!

En la part final de l’acte diversos membres del grup Reversos van llegir poemes de Maragall:

La vaca cega

Topant de cap en una i altra soca,
avançant d’esma pel camí de l’aigua,
se’n ve la vaca tota sola. És cega.
D’un cop de roc llançat amb massa traça,
el vailet va buidar-li un ull, i en l’altre
se li ha posat un tel. La vaca és cega.
Ve a abeurar-se a la font com ans solia;
mes no amb el ferm posat d’altres vegades
ni amb ses companyes, no: ve tota sola.
Ses companyes, pels cingles, per les comes,
pel silenci dels prats i en la ribera,
fan dringar l’esquellot mentres pasturen
l’herba fresca a l’atzar… Ella cauria.
Topa de morro en l’esmolada pica
i recula afrontada… Però torna
i abaixa el cap a l’aigua i beu calmosa.
Beu poc, sens gaire set… Després aixeca
al cel, enorme, l’embanyada testa
amb un gran gesto tràgic; parpelleja
damunt les mortes nines, i se’n torna
orfe de llum, sota del sol que crema,
vacil·lant pels camins inoblidables,
brandant llànguidament la llarga cua.

Cant de maig, cant d’alegria

Cantem l’entrada del temps clar
amb clara veu i rialles clares.
Tornem-nos ben cantaires,
que ara és el temps – de fer ressonar
alegrement els aires.

Passen núvols corrent i somrient,
regalant aigua i raigs de sol lluent
damunt les roses vermelles, ja totes badades.
Sobre els plans reverdits hi corre el vent
i es mouen els blats verds i les gentades
cridant coses alegres i furioses…
Costes avall degoten les neus foses.

Sadollem la mirada de verdor
enfonsant-la en el tou dels grans herbatges;
sadollem les orelles de remor
enamorant-les dels bells crits salvatges;
i sadollem el pit d’aire del cel
per cantar l’alegria de la terra,
tant si en surt un místic bel
com si en surt un crit de guerra.

Tornem’ns soldats lluents i ben armats,
o tornem’ns serafins d’ales de plata…
Correm alegrement a tots costats,
correm que el maig esclata.

Riem, riem entre les flors i el vent
l’emmajada alegria;
plantem arbres de maig desaforadament
davant la porta d’or de cada aimia.

Prompte els arbres de maig s’assecaran…
la llenya sols destorba:
la tirarem al foc de Sant Joan
i saltarem per sobre.

L’oda infinita

Tinc una oda començada
que no puc acabar mai:
dia i nit me l’ha dictada
tot quant canta en la ventada,
tot quant brilla per l’espai.

Va entonar-la ma infantesa
entre ensomnis d’amor pur;
decaiguda i mig malmesa,
joventut me l’ha represa
amb compàs molt més segur.

De seguida amb veu més forta
m’han sigut dictats nous cants;
pro cada any que el temps s’emporta
veig una altra esparsa morta
i perduts els consonants.

Ja no sé com començava
ni sé com acabarà,
perquè tinc la pensa esclava
d’una força que s’esbrava
dictant-me-la sens parar.

I aixís sempre a la ventura,
sens saber si lliga o no,
va enllaçant la mà insegura
crits de goig, planys d’amargura,
himnes d’alta adoració.

Sols desitjo per ma glòria
que, si algú aquesta oda sap,
al moment en què jo mòria,
me la digui de memòria
mot per mot, de cap a cap.

Me la digui a cau d’orella,
esbrinant-me, fil per fil,
de la ignota meravella
que a la vida ens aparella
el teixit ferm i subtil.

I sabré si en lo que penses
—oh poeta extasiat!—
hi ha un ressò de les cadences
de l’ocell d’ales immenses
que nia en l’eternitat.

En definitiva, ha estat una sessió memorable en què Narcís Garolera ens ha fet atansar a la gran figura de Joan Maragall, especialment a la seva obra poètica i ens ha facilitat camins per entendre-la, valorar-la i estimar-la.

Tomàs-Maria Porta i Calsina.
Grup poètic Reversos.

Fotografies d’Aureli Ruiz

«La poesia de Joan Maragall», conferència de Narcís Garolera

0

El pròxim dimarts 24 d’octubre, a l’espai VilaWeb, el doctor Narcís Garolera, catedràtic emèrit de la Universitat Pompeu Fabra, impartirà la conferència sobre la poesia de Joan Maragall.

Presentar Joan Maragall probablement sembla innecessari. Tothom sap qui és, de qui parlem. Però tenim la sensació que la seva obra, del Noucentisme ençà, ha patit una crítica ferotge de la qual no s’ha rescabalat del tot. Potser avui toca recuperar la seva figura i la seva obra: l’ànsia de concòrdia, de bellesa i de bondat com a fites de la poesia. És possible que avui, en aquest temps tenebrós que ens ha tocat viure, rellegir i comprendre Maragall sigui més necessari que mai.

Diu Maurici Serrahima, referint-se a la vida i obra de Joan Maragall:

 “Una vida breu i sense gaires esdeveniments extraordinaris, i una obra no pas gaire extensa que no conté llibres llargs, ni grans creacions narratives i fictícies, ni tractats sistemàtics, polèmics o definitoris destinats a produir impactes rotunds i immediats. Una punta d’inseguretat i de retòrica en alguns dels textos escrits amb premeditació —per exemple, en els Elogis— i unes imperfeccions de llenguatge que, explicables i tot en el seu temps, li han pogut ésser retretes, si més no entre els lletraferits. I un abast popular, de moment, no gens sorollós.

Així i tot, va produir en molt poc temps alguna cosa decisiva: una empremta en la mentalitat i en l’esperit del país, inconfusible. I no sols en els homes d’un cert nivell intel·lectual, i en els que poc o molt pensaven o pensen com ell, sinó també en els que haurien d’ésser els seus adversaris, i en els que no l’han llegit ni el coneixen ni mai no han pensat en ell. És probable que cap altre escriptor no hagi tingut mai tanta influència sobre aquest país nostre. Heus aquí el resultat del balanç.

No fa gaires anys, Josep Pla deia que la poesia de Maragall no tenia res a veure amb la que es feia en el seu temps a Europa. Si el poeta ho hagués pogut llegir, hauria estat content. El que més l’afalagava, quan va publicar el primer llibre, era que el tinguessin per innovador i li reconeguessin una personalitat pròpia. És evident que la tenia, i que en termes generals —ho diu el mateix Pla— no pot ésser vist com a contemporani de ningú:”…ni dels simbolistes, ni dels parnassians, ni dels sensuals, ni dels escèptics ni dels iconoclastes”. Per a ell, tot venia de la bellesa de la vida, de la realitat, i la feina del poeta era expressar-la. […] Però, a més de la idea que ell se’n feia, la manera de fer era també nova.

No hi havia —o ben pocs— poemes escrits amb artifici o només per un deler literari. I no és pas que sigui una heretgia la recerca de la bellesa en l’objecte literari creat pel poeta. Però en el cas de Maragall, la reducció a poesia operava quasi sempre —i sempre en els poemes verament reeixits— sobre realitats vistes o viscudes directament en el món extern o en el reflex que en trobava en el món interior. […] Maragall no es limitava, diríem, a “explotar” líricament les coses reals, perquè per a ell la matèria poètica era la bellesa del món en el qual vivia, i les coses i els homes que hi veia, i els afectes que hi posava, i la recerca del lligam amb unes altres realitats no tan clares o fins incognoscibles i absolutes. És a dir que, per a ell, els poemes solien ésser, més que no pas el fruit d’un propòsit literari, una conseqüència gairebé directa de la vida mateixa que realment vivia, i de tot allò que se li feia present i li omplia l’esperit, i dels episodis de la perpètua i abrandada recerca que portava closa dins d’ell mateix.”

***

El nostre convidat, en Narcís Garolera, catedràtic emèrit de la Universitat Pompeu Fabra, és Llicenciat en Filosofia i Lletres (UB, 1973), premi extraordinari de Llicenciatura (UB, 1979), Doctor en Filologia Catalana (UB, 1990), professor titular de Filologia Catalana (UAB i UPF, 1992-2009), catedràtic de Filologia Catalana (UPF, 2009). Premi Crítica «Serra d’Or» d’Estudis Literaris (1993) i premi d’Assaig Literari «Sant Miquel d’Engolasters» (Andorra, 1997).

Ha compilat quatre volums d’Anàlisis i comentaris de textos literaris catalans (1982-85) i dos de Textos literaris catalans. Lectures i interpretacions (1994-95). Ha dirigit la col·lecció Tinell, de literatura catalana (20 volums) i ha estat assessor de la col·lecció La Finestra de Paper (10 volums).

Garolera és editor filològic d’obres de Jacint Verdaguer: L’Atlàntida, Canigó, Excursions i viatges, Idil·lis i cants místics, Al cel, Poesies juvenils inèdites, Jovenívoles; Pàtria, Flors del Calvari, En defensa pròpia, Montserrat, Aires del Montseny, Del Canigó a l’Aneto, De Tànger a Sant Petersburg. És autor d’una extensa antologia del poeta (Homenatge a Jacint Verdaguer) i de dos volums d’estudis sobre aquest autor: Sobre Verdaguer. Biografia, literatura, llengua (1996) i Jacint Verdaguer: textos, comentaris, notes (2004). Ha publicat, amb Marta Pessarrodona, Jacint Verdaguer. Una biografia.

Narcís Garolera és responsable de l’edició crítica de l’obra completa de Josep Maria de Sagarra (20 volums publicats). Ha publicat tres reculls d’articles d’aquest escriptor: L’ànima de les coses (2001), El perfum dels dies (2004) i, amb cròniques de Josep Pla, Cartas europeas (2001).

A banda, també és autor d’un assaig sobre literatura de viatges: L’escriptura itinerant (1998), d’una Petita història de Joan Coromines (2006), i dels reculls d’estudis i assaigs literaris De Verdaguer a Ferrater (2012) i Al peu de la lletra (2021). I és autor, així mateix, d’una edició crítica d’El quadern gris, de Josep Pla (2012), i de les edicions de les Memòries (2014) i Els meus difunts (2017), de Carles Fages de Climent.

Ha compilat els articles d’Agustí Calvet, Gaziel, al diari madrileny «El Sol»: ¿Seré yo español? Un periodista catalán en Madrid (2018).

Ha publicat una autobiografia: Galeries del record. Memòries d’un filòleg (2019).

***

Us hi convidem a tots!

 

«Conversa literària amb Nicolau Dols»

0

El passat dijous 28 de setembre vàrem mantenir una conversa literària amb el poeta, traductor, esperantista i professor universitari Nicolau Dols, a l’Espai VilaWeb.

Pròximament, publicarem un resum del diàleg amb en Jaume Pujol. De moment, però, disposem de les fotografies d’Aureli Ruiz.

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

«Conversa literària amb Nicolau Dols»

0

El pròxim dijous 28 de setembre mantindrem una conversa literària amb el poeta, traductor, esperantista i professor universitari Nicolau Dols, a l’Espai VilaWeb a les set del vespre.

Nicolau Dols i Salas (Palma, 1967) és llicenciat en Filosofia i Lletres (Filologia Catalana), Master of Philosophy (University of Sheffield), Màster en Estudis de l’Àsia Oriental (UOC) i Doctor en Filologia Catalana (UIB). És professor de Filologia Catalana a la Universitat de les Illes Balears i membre numerari de l’Institut d’Estudis Catalans (Secció Filològica) i d’ençà de 2021 presideix aquesta secció.  Els seus interessos de recerca són la teoria fonològica, la fonologia catalana, la fonologia infantil, les llengües artificials, la història de la lingüística i la traducció literària.

Dols és coautor de diverses gramàtiques del català, com la Gramàtica del català contemporani (2002), Catalan: a Comprehensive Grammar (1999) o Catalan: an Essential Grammar (2017), d’un capítol de la Gramàtica del català contemporani («Processos en grups consonàntics»), coautor del Tesaurus Europeu de l’Educació, i responsable de l’edició crítica de La pronúncia llatina entre catalans, d’Antoni Alcover. El 2013, va publicar un llibre sobre el prohom mallorquí: Antoni M. Alcover i la Seu de Mallorca. El nostre convidat també ha col·laborat en els capítols de diversos llibres, com Noves aproximacions a la fonologia i la morfologia del català, Curs de perfeccionament de llenguatge oral per a professionals dels mitjans de comunicació, Llengua i literatura catalana i la seva didàctica

En el camp de la traducció ha anostrat texts poètics en vers o prosa del portuguès i de l’anglès. Ha traslladat al castellà poesia catalana (Blai Bonet, Josep M. Llompart i una antologia de poetes contemporanis de les illes Balears) i prosa (Biel Mesquida). Per la traducció del Llibre del desassossec de Fernando Pessoa va rebre el premi de la crítica Serra d’or (2002). En 2014 va publicar l’edició crítica de la poesia de Blai Bonet (conjuntament amb Gabriel S. T. Sampol).

Ha publicat un llibre de poesia Feliç (Godall edicions, 2020), així com poesia pròpia en diferents revistes literàries.

És parlant d’esperanto i ha escrit poesia en aquesta llengua: va guanyar el primer premi de poesia dels Belartaj Konkursoj de la Universala Esperanta Asocio el 2017. Des del 2014 imparteix fonologia de l’esperanto als Interlingvistikaj Studoj de la Universitat Adam Mickiewicz de Poznan (Polònia).

 

Al llarg de la conversa parlarem de la tasca que ha desenvolupat com a escriptor tant en català com en esperanto i de la seva faceta com a traductor, entre altres temes de gran interès lligats a l’ús del català o la necessitat de publicar.

Hi esteu convidats!

 

Presentació del llibre de poesia «L’edat blava», d’Aleix de Ferrater

2

El passat dimarts 20 de juny el poeta Aleix de Ferrater, membre del grup Reversos, va presentar a l’espai VilaWeb el seu darrer llibre L’edat blava (ARC. Col·lecció literària Elisenda Sala, 2023). L’acompanyà la filòloga i poeta Glòria Calafell.

Aleix de Ferrater i Gabarró (Barcelona, 1959) és periodista. Ha escrit els llibres de poesia Escoltant la sal (Jo Escric, 2007), Arrels d’escuma (Editorial Òmicron, 2008), Flaix que enlluerna (Editorial Òmicron, 2010), Absolutament d’ànim (Edicions Documenta Balear, 2016) i L’excés (Ediciones Oblicuas, 2019).

Ha guanyat els premis de poesia Sant Joan 1995, organitzat per l’ONCE de Catalunya, el Premi de Poesia Jo Escric 2007, El Premi de Poesia Roc Boronat 2007 i el Premi de Poesia Guillem Colom i Ferrà, Vall de Sóller 2015.

La poeta Glòria Calafell va destacar la cita del filòsof escocès Thomas Carlyle que encapçala el llibre i n’engloba el contingut. Va posar en relleu que en el primer poema, “Escenari”, un poema extens, es troben esbossats els diferents temes que es desenvolupen al llarg del poemari: el paradís perdut (elegia d’un amor de joventut, principalment, així com la importància que tenen per a l’autor l’autoconeixement després de les pèrdues: física i emocional).

L’amor, l’erotisme, el desamor mereixen una menció especial per les imatges evocadores que s’hi troben en els poemes.  Calafell també va ressaltar el gran protagonisme que tenen els colors en el llibre, especialment el blau, que per a de Ferrater implica serenor sense tristesa. Durant la presentació, Glòria Calafell va llegir i va comentar algunes de les poesies i va adreçar diferents qüestions a l’autor entaulant una conversa engrescadora.

Aleix de Ferrater va començar la seva intervenció dibuixant els entorns geogràfics del llibre: Vallgorguina, Anglaterra, Barcelona… Especialment Vallgorguina, un poble on va estiuejar vint-i-cinc anys. Allí va descobrir i viure diferents experiències, també l’amor i tot el que significa aquesta paraula tan rica en matisos.

Va llegir els primers versos del primer poema, Escenari («Anys després dels anys que no fatigaven, que ens portaven cap als descobriments…»), un llarg poema de gairebé sis pàgines, on l’autor descriu, no tan sols els espais viscuts, sinó les conseqüències d’aquestes vivències. Un flaix del cor, un entorn natural de categoria, una evolució i un desenllaç; cinquanta poemes de moviment i reflexió vital.

Tot el llibre balandreja al voltant d’aquesta relació, que, malgrat que té un final no desitjat, serveix al poeta per a mostrar el seu interior més íntim. Instants d’eufòria i enlluernament al costat de la malenconia i la solitud, barrejats expressament amb la intenció de ser fidel a la temporalitat.

Un interior que lluita per acceptar la realitat, la realitat no volguda, però la realitat, al cap i a la fi («… Potser algun dia tornaré a Brentford i llavors, el meu tu serà únicament teu.»). I l’acceptació de dues realitats paral·leles: la pèrdua de la visió al Monviso, un cim dels Alps italians i la pèrdua de l’amor, que no del batec. La part física encarada a la part emocional, l’eterna lluita del cap i del cor, la realitat i l’emotivitat, el blanc i el negre, el sí («… i el cinc de desembre va arribar el sí.») i el no («… i aquest estiu, també t’allargaràs vora la mar i el no.»).

Aleix de Ferrater va explicar que molts dels poemes els havia escrit feia vint-i-cinc o trenta anys. Els reescriu de dalt a baix, els actualitza i els retorna al passat, en el seu temps real. Un viatge de les emocions a través del temps, amb una visió més objectiva i reposada de l’experiència amorosa de joventut.

En resum, una Edat blava viscuda amb intensitat, també és una manera d’acceptar de la millor manera possible tot el que implica la paraula vida. Així, en el darrer poema, “Cicatriu”, d’on el poeta extreu el títol del llibre, Aleix de Ferrater fa palès el que pot ocórrer si no hi ha aquest treball d’acceptació: «Tota aquella meravellosa edat blava d’anys i oportunitats venidores, ha fugit esporuguida, deixant un rastre de pell estripada…»

Estímul

Blaus i grisos de l’espigó estant,
tens uns ulls d’observar serenament,
de tornar-los a observar,
una altra vegada
i una altra i una altra, encara més, si us plau!
Ets l’estímul secret damunt de la pell agitada.

 

Monviso

La vigília s’allarga
a l’alba del Monviso,
la sang crema d’enyor.
Tanmateix, el mutisme
és un adéu glaçat
que s’agita, imponent.

Potser

He sentit que «potser vindràs».
I amb aquestes dues paraules
m’han rebrotat tots els colors.
Dues paraules, tan sols, però el dubte
de la tria entre dues camises
davant la porta oberta de l’armari.
A la platja no em veig els peus,
la salabror és intensa.
Aixeco el cap i totes les línies
de l’horitzó conflueixen.

Praga

Reconec prou bé l’únic pensament
de l’ànima que m’empaita,
revivint la feixuga pujada
a la ciutadella sense tu.
A migdia, de baixada, m’empasso
la gana que em crema a les butxaques
i oloro, ben lluny,
la fragància de la veu que voldria.
Però a l’altra vora del riu
el soroll és massa groc i el tramvia
no és cap vell autobús victorià.
Potser algun dia tornaré a Brentford
i llavors, el meu tu serà únicament teu.

Petjades

Són poques les vegades que escolto
els motius que em mouen els peus,
però necessito ser roca d’aquesta cala
per empassar-me les ones de mar de fons
i enganyar-me, disfressat de cranc.
Les maleeixo, ho reconec, cada cop que l’orella
les detecta, cada i cada hora de cada nit.
Són l’atracció de la remor infinita;
en lloc d’adormir-me, m’obliguen a reviure
l’olor de la fusta, les estelles de la taula,
la del costat de la finestra que no puc tancar.
Espines de sal clavades, espines
que t’oloren i et recorden estesa
al sol, a l’ombra, al llit, entre els meus braços,
amb les paraules sempre humides… Però mira,
de bon matí la marea ha baixat
i les petjades continuen fent esses.

Dubte

Se me’n va, definitivament
se me’n va de les mans.
El ressò em xipolleja
perquè duc entranyes.
Un altre, simplement un altre
o és que és aquest, potser?
M’ho demano i cerco els sinònims
més amagats del dubte,
per acceptar el que no accepto
i me n’avergonyeixo.
És això, simplement,
o és un altre, un altre cop?
Escrivint no n’hi ha prou
per entendre el que no entenc
i no puc explicar millor,
i evitar que se’n vagi
amb la ema de «me’n»
i de «merda»!

Dutxa

Dins de la dutxa resseguiré tots i cadascun
dels teus humits i petits centímetres de pell.
Deixaré que els meus dits dansin, s’amaguin,
tornin a amagar-se i tornin a aparèixer,
quan el teu cos demani continuar
jugant a cuit i amagar i el meu cos reclami
aquells espais encara per descobrir,
recórrer i tremolar plegats. Serà llavors,
quan sortirem i deixarem la lluent reguera
de gotes ensabonades cap als llençols,
la tremolor i les pessigolles
que ens acompanyaran,
tan humides com la set després de la sal.

Agrigento

Pedres del temps,
costelles d’un cos
venerat en turons,
inspireu-me el batec.
Matolls odorants,
catifa sagrada,
ressona el bressol
ancorat a migjorn.
Mans endurides,
dits retorçats
al costat de la collita
i l’olor de setembre.
La mar m’asserena
i el garbí d’essències,
lentament m’embolcalla
d’ombra i figuera.

Grinyol

Faig la darrera llambregada a la plaça de la catedral
i entro a l’estació amb el cap escabellat.
La megafonia ressona com un baix continu;
em recorda la ressonància dels trons
sota els captivadors xàfecs de Núria.
El sol pampallugueja entre ferros recargolats
i vidres tacats de pols. De sobte,
enmig d’un sorprenent silenci, sonen
una, dues, tres i quatre campanades.
Lentament, el tren arrenca grinyol enllà.
Fora de la ciutat, una quietud incontenible
s’estén sobre la pell dels fets.

Cicatriu

He vist la cicatriu morada
que encara vesteix la teva pell,
després d’enretirar la mortalla
i notar la basarda que em glaçava.
Tota aquella meravellosa edat blava
d’anys i oportunitats venidores,
ha fugit esporuguida,
deixant un rastre de pell estripada
que trepitjo accelerat,
buit de tot i de totes les veus
que no vull escoltar, tremolant
de fred, de por i nostàlgia entelada.

**

Gràcies, Aleix i Glòria, per la presentació.

Agraïments a Aureli Ruiz per les fotografies.

 

Presentació del llibre de poesia «L’edat blava», d’Aleix de Ferrater

1
Publicat el 7 de juny de 2023

El pròxim dimarts 20 de juny el poeta Aleix de Ferrater, membre del grup Reversos, presentarà a l’espai VilaWeb el seu darrer llibre L’edat blava (ARC. Col·lecció literària Elisenda Sala, 2023). L’acompanyarà la filòloga i poeta Glòria Calafell.

Aleix de Ferrater i Gabarró (Barcelona, 1959) és llicenciat en Ciències de la Informació. Ha escrit els llibres de poesia Escoltant la sal, (Jo Escric, 2007), Arrels d’escuma (Editorial Òmicron, 2008), Flaix que enlluerna (Editorial Òmicron, 2010), Absolutament d’ànim (Edicions Documenta Balear, 2016) i L’excés (Ediciones Oblicuas, 2019).

Ha guanyat els premis de poesia Sant Joan 1995, organitzat per l’ONCE de Catalunya, el Premi de Poesia Jo Escric 2007, El Premi de Poesia Roc Boronat 2007 i el Premi de Poesia Guillem Colom i Ferrà, Vall de Sóller 2015.

Així mateix, ha publicat poesia i narrativa curta en diversos llibres col·lectius editats per l’Associació de Relataires en Català, com: Tensant el vers (2011), Temps era temps (2012), Llibertat (2012), Traços de desig (2014), Somnis  tricentenaris (2014), Mitjans de transport (2017) i Virtuts (2018). També ha escrit el pròleg del llibre Malos hábitos  (Rúbrica Editorial, 2010), de la poetessa Aurora Garrido.

Us hi esperem!

 

«L’evolució de la poesia de T. S. Eliot», xerrada de Josep Maria Jaumà

0
Publicat el 7 de juny de 2023

El passat dimarts 30 de maig el traductor Josep Maria Jaumà (Reus, 1938) ens va oferir una xerrada sobre l’evolució de la poesia de T.S. Eliot a l’espai VilaWeb.

En Josep Maria Jaumà és doctor en filologia anglesa i traductor. Va ser catedràtic d’anglès a diversos Instituts i va impartir classes de Literatura Anglesa a la Universitat Autònoma de Barcelona.

Com a traductor tenim un gran deute amb ell, atès que ha omplert moltes mancances en la poesia traduïda al català. Ha portat a la nostra llengua principalment poetes moderns en llengua anglesa com Philip Larkin, Robert Graves, Thomas Hardy, Robert Frost, Shakespeare, W. B. Yeats, entre altres… Ha rebut diferents premis: destaquem el Premi de la Crítica Serra d’Or a la traducció els anys 2016 i 2022 per Irlanda indòmita, una gran antologia de l’obra de Yeats, i per Poesia completa de T. S. Eliot, respectivament.

Ha traduït i ha escrit obra docent, assaig i teatre. El seu últim treball per a teatre ha estat Maragall a casa, una obra sobre la vida i obra de l’autor, que es continua representant amb molt d’èxit, d’ençà el 2011, a la mateixa casa del poeta i escriptor modernista.

El que ens aplega aquí és la seva magnífica traducció de la Poesia completa de T. S. Eliot (Edicions de 1984, 2021). S’ha de remarcar que fins ara no disposàvem en català de l’obra poètica completa d’Eliot. El treball de Jaumà és monumental: un volum de 700 pàgines en edició bilingüe.

Alguns dels llibres d’Eliot havien estat traslladats al català: la primera traducció de The Waste Land és de Bartra: La terra eixorca (publicada a Mèxic el 1955); La terra gastada, traduït per Joan de Ferrater el 1977; Rosa Leveroni també va girar Terra erma al català, però va romandre inèdita fins al 1999 que es publicà a la revista Reduccions. La darrera traducció de La terra eixorca és de Neus Nadal (2019).

Àlex Susanna va traduir Quatre quartets el 1984 (reeditat per Viena Edicions, mantenint el pròleg de Jaime Gil de Biedma, el 2010). Dimecres de cendra, Poemes d’Ariel, així com Els homes buits, van ser traduïts per Alfred Sargatal. Parcerisas va girar al català el llibre de joventut La cançó d’amor de J. Prufrock (i més recentment Marc Masdeu també ha traduït aquest llibre primerenc).

Ara tenim la sort de comptar amb poesia completa de T. S. Eliot, en una magnífica traducció al català de Josep Maria Jaumà, amb l’encert afegit que ha tingut de seguir l’ordre cronològic d’escriptura, a diferència de Faber & Faber (l’editorial que havia dirigit l’escriptor) que en l’edició original separa els poemes publicats dels no publicats (al final del llibre, en un annex, va arranjar els poemes no publicats). Això ens permet apreciar amb més claredat l’evolució i els diversos camins que va prenent la poesia d’Eliot.

Josep Maria Jaumà va iniciar la seva conferència remarcant que T. S. Eliot volia renovar la poesia del seu temps i focalitzà la xerrada en l’evolució de la poesia del prestigiós poeta britànic d’origen estatunidenc.

Tota la poesia d’Eliot, aplegada en un llibre, permet parar esment en l’evolució poètica de l’autor. Jaumà va emfatitzar que el poeta esmerçarà molts esforços durant cinquanta anys fins a trobar-ne la veu més genuïna en els seus dos llibres destacats: La terra erma (1922) i especialment Quatre quartets, publicat el 1942.

Jaumà, a manera d’introducció, va fer una pinzellada dels orígens i dels anys d’infantesa i joventut de T. S. Eliot. Neix el 1888 a St. Louis, Missouri, a la vora del riu Mississipí, on fa l’ensenyament mitjà. Els seus primers poemes els escriu a quinze anys. Estudia Filosofia a la Universitat Harvard, Boston. Era un estudiant brillant i abans d’acabar la seva formació ja li ofereixen ser professor de Filosofia a la mateixa universitat fundada pels seus avantpassats. Allí descobreix que hi ha una altra manera de fer poesia: de forma casual troba un llibre dels simbolistes francesos a la biblioteca de la Universitat. Aquella lectura ho canviarà tot, segons va indicar Jaumà. La família d’Eliot, de classe alta i molt tradicional, volia que continués els estudis a Oxford, però ell decideix que anirà a París. Allí s’atreveix a fer poesia radical contra la seva societat. Torna a Harvard per cursar el doctorat, però hi perd l’interès i no el publicarà fins al final de la seva vida. Eliot rep una beca per acabar el doctorat a Oxford i allí s’enamora de la que serà la seva dona. A partir de llavors es considera anglès i tornarà poques vegades als Estats Units, per visitar la família i impartir conferències a Harvard.

Eliot, va continuar explicant Jaumà, hereu de la literatura victoriana del segle XIX, considerava que aquesta no era la poesia per al seu temps: vol trencar amb el llenguatge victorià. Llegeix els poetes romàntics, que havien estat molt trencadors en el segle XVIII. Se sent afí al pensament i, concretament, a la cèlebre frase del gran autor romàntic Wordsworth: “… the language really used by men” (hem d’escriure poesia igual que es parla). Serà la sentència fundacional de la poesia moderna que vol deixar de banda el llenguatge impostat i superflu. Una altra gran influència que rep Eliot en el llenguatge poètic prové del simbolista francès Mallarmé: “escrivim per purificar la llengua de la tribu”, és a dir, amb una funció educativa: adreçar-se a la gent en el seu llenguatge per fer-los més conscients de la potència i les qualitats del llenguatge. Eliot mantindrà aquest afany educatiu durant tota la seva vida, molt influenciat també per l’excelsa educació que va rebre. Vol mantenir i difondre les idees de com ha de ser la civilització, la cultura, la literatura, l’art, la memòria…

Josep Maria Jaumà també va destacar que T. S. Eliot considerava el poeta únicament com a “catalitzador” en diàleg amb tota la tradició i els temes i ritmes de la vida moderna.

El nostre convidat va comentar alguns dels primers poemes d’Eliot, i les influències literàries d’estudiant. Abans d’acabar la universitat ja és coeditor de la Revista literària de Harvard, però alguns dels poemes que escriu no s’atreveix a publicar-los ni en aquesta revista, com el que transcrivim a continuació datat de 1909 i que està inspirat en el barri empobrit de la ciutat, molt diferent de Harvard.

PRIMER CAPRICI A CAMBRIDGE NORD

Un piano de carrer, garlaire i fràgil:
el vespre groc etzibat contra els vidres
de brutes finestres: i els esforços llunyans
dels crits dels nens acabats amb planys.

Botelles, vidres trencats,
herba i fang trepitjat;
una pila de carrerons romputs;
munions de pardals espellifats
picotejant la cuneta amb sòrdida paciència.
Oh, consideracions sense importància!…

Un pas endavant, molt més atrevit, el trobem en aquesta poesia de 1910.

 

EL TRIOMF DE LES COLLONADES (fragment)

Senyores a qui he servit amb cortesies
si consideren els meus mèrits petits,
massa etílics, subtils,
rotunds, il·lusoris, de mal gust,
monòtons, irritants, restrets,
galimaties impotents,
afectats, possiblement estrafets,
per l’amor de Déu, fotin-se’ls al cul.

 

El poema posa en relleu, segons Jaumà, el camí que pren la seva veu una vegada acabats els estudis. La poesia d’Eliot en aquells anys va contra l’ambient molt conservador de la seva família i del seu país. Troba que tot allò que coneix és fals i buit.

Acabats els estudis a Harvard, va continuar explicant el nostre convidat, se’n va un any a París. Aquell mateix estiu de 1911, des de França, marxa a fer un curs d’alemany. Allí, a Alemanya, escriu el que segons Orwell seria el primer poema modern d’Europa. Sorprenentment, després s’hi estarà deu anys buscant aquell estil de fer poesia, que no tornarà a trobar fins a La terra erma.

En aquest poema hi trobem el retrat d’una civilització que s’ensorra i l’ésser humà perdut.

 

LA CANÇÓ D’AMOR DE J. ALFRED PRUFROCK

S’io credessi che mia risposta fosse
a persona che mai tornasse al mondo,
questa fiamma staria senza piu scosse.
Ma per cib che giammai di pesto fondo
non torno vivo alcun, s’i’odo il vero,
senza tema d’infamia ti rispondo.
DANTE, Commedia, Inferno, XXVII

 

Anem-nos-en, doncs, tu i jo,
mentre el vespre està estès a l’horitzó
com un pacient anestesiat en una taula;
anem-nos-en per carrers mig deserts,
murmuriosos recers
en pensions d’una nit amb nits insomnes
i restaurants amb serrill i closques d’ostres:
carrers que segueixen un argument tediós
de propòsit capciós
per dur-te a una qüestió aclaparadora…

Oh, no preguntis, «¿De què es tracta?»
Anem a fer la nostra visita.

Les dones van i venen pel saló
parlant de Michelangelo.

La boira groga que es frega el llom als vidres de les finestres,
el fum groc que es frega el morro als vidres de les finestres,
ha llepat amb la llengua les cantonades del vespre,
ha ronsejat en els bassals que hi ha a les clavegueres,
deixa que li caigui al llom el sutge que cau de les xemeneies,
ha lliscat pel terrat, ha fet un salt imprevist
i, veient que era una plàcida nit d’octubre,
s’ha cargolat entorn de la casa i s’ha adormit.

I certament hi haurà temps
per al fum groc que llisca pel carrer
refregant-se el llom als vidres de les finestres;
hi haurà temps, hi haurà temps
per preparar un rostre per trobar-se amb els rostres que trobem;
hi haurà temps per assassinar i per crear,
i temps per als treballs i dies de les mans
que s’alcen i et deixen caure una qüestió en el plat;
temps per a tu i per a mi també,
i més temps per a un centenar d’indecisions,
i per a un centenar de visions i revisions,
abans de prendre una torrada amb te.

Les dones van i venen pel saló
parlant de Michelangelo.

I certament hi haurà temps
per preguntar-se, «¿Gosaré?» i, «¿Gosaré?»,
temps per donar la volta i baixar l’escala
amb, al mig dels cabells, la clapa calba…
(Diran: «Com els cabells se li han esclarissat!»)
La jaqueta i el coll dur alçat fins al mentó,
la corbata modesta i cara, fixada amb una agulla de cap…
(Diran: «I els braços i les cames, com se li han aprimat!»)
¿Gosaré
pertorbar l’univers?
En un minut hi ha temps
per a decisions i revisions que un minut girarà del revés.

Perquè jo els he conegut tots, els he conegut tots…
He conegut els vespres, els matins, les tardes,
he mesurat la meva vida amb culleretes de cafè;
conec les veus que moren amb un to descendent
sota la música d’una cambra llunyana.
¿Com podria, doncs, vantar-me’n?
I he conegut els ulls, els he conegut tots…
Els ulls que et fixen en una frase feta,
i quan ja estigui fixat, estenallat sota una agulla,
quan ja estigui clavat, recargolant-me a la paret,
¿com començaré
a escopir totes les burilles dels meus dies i maneres?
¿Com podria vantar-me’n?

I he conegut els braços, els he conegut tots…
Braços amb braçalets, nus i blancs
(però sota la làmpara coberts de pèls bruns clars!)
¿És el perfum d’un vestit
que em fa divagar així?
Braços immòbils a la taula, o embolcallats en un xal.
¿Com podria vantar-me’n?
¿Com he de començar?

. . . . . . . . . . . . .

¿Diré que he anat al capvespre per carrerons estrets
i he vist el fum que sortia de les pipes
d’homes solitaris recolzats a les finestres en mànigues de camisa?…

Jo hauria hagut de ser un parell de pinces oscades
fugint pel fons de mars silenciosos.

. . . . . . . . . . . . .

I la tarda, el vespre, dorm tan pacíficament!
Acariciat per uns dits llargs,
adormit… cansat… o fent-se el malalt,
ajagut al trespol, aquí, entre tu i jo.
¿Hauria, després del te, el partís i els gelats,
de tenir valor de forçar el moment cap a una crisi?
Car malgrat que he plorat i dejunat, plorat i pregat,
malgrat haver vist el meu cap (ja un xic calb) portat en safata,
no soc profeta —i no té cap mena d’importància.
He vist com vacil·lava el meu grandiós moment
i he vist com se’m rifava i em sostenia l’abric, el meu lacai etern.

Ras i curt, estava espantat.

I hauria valgut la pena, després de tot,
després de les tasses, el te i la melmelada,
entre la xerrada sobre tu i sobre mi, entre la porcellana,
hauria valgut la pena,
haver interromput el tema amb un somriure,
haver contret l’univers en una bola
fent-lo rodar cap a una pregunta aclaparadora,
per dir: «Soc Llàtzer, vingut dels morts,
he tornat per dir-vos-ho tot, us ho diré tot»–
si ella, posant-se vora el cap un coixí,
digués: «Això no és el que volia dir,
no ho és, en absolut».

¿I hauria valgut la pena, després de tot,
hauria valgut la pena,
després de les postes de sol, dels carrers regats i dels patis d’entrada,
després de les novel·les, després de les tasses, després de les faldilles arrossegades per terra–
tot això, i molt més encara?—
És impossible dir exactament el que vull dir!
Però com si una llanterna màgica projectés un esquema dels nervis sobre un llenç:
¿hauria valgut la pena
si ella digués, traient-se el xal i col·locant un coixí:
i girant-se vers la finestra, digués:
«Això no és,
no és en absolut el que volia dir»?

. . . . . . . . . . . . .

No! No soc el príncep Hamlet, ni es tractava que ho fos.
Soc un noble del servei, algú que ja fa prou
omplint la comitiva, obrint un acte o dos,
aconsellant el príncep; sens dubte, un instrument fàcil,
respectuós, satisfet de ser útil,
cautelós, sagaç, minuciós;
ple de grans sentències, però una mica obtús;
de vegades, de fet, quasi ridícul,
d’altres, quasi el Bufó.

Em faig vell… em faig vell…
¿Portaré els pantalons doblegats pels turmells?

¿Em faré la ratlla als cabells del darrere? Gosaré menjar un préssec?
Passejaré per la platja amb pantalons blancs de franel·la.
He sentit com les sirenes es cantaven l’una a l’altra.

No crec pas que cantin per a mi.

Les he vistes cavalcant les onades mar endins
pentinant els cabells blancs de les onades que retornen
quan el vent bufa l’aigua blanca i negra.

Ens hem entretingut dins les cambres del mar
amb les noies marines duent ornaments d’algues, brunes i rogenques,
fins que unes veus humanes ens desperten, i ens ofeguem.

Durant la seva estada a París li fa classes de francès l’autor de Le Grand Meaulnes, Alain-Fournier. Eliot adquireix un molt bon domini del francès.

També en el 1911 incorpora altres temes a la seva poesia: l’univers, el cel, l’absolut, amb l’afany d’aprofundir i reflexionar sobre la humanitat, com en aquest poema:

 

DIGUÉ: AQUEST UNIVERS ÉS MOLT INTEL·LIGENT (fragment)

Digué: aquest univers és molt intel·ligent
els científics ho han escrit sobre paper
cada àtom segueix la seva llei, i mai
no es posa intencionadament cap per avall.

Digué: és una xarxa geomètrica
i, en el mig, com aranya sifilítica,
seu l’Absolut esperant, fins
que ens emboliquem dins d’ella i morim.

Després de casar-se amb Vivien Haigh-Wood s’hi queda a viure a Londres. Per sobreviure va fer classes de francès a secundària; una feina que no li agradava gens. En canvi, gaudia molt impartint classes nocturnes de literatura i cultura general als barris obrers. Posteriorment, va treballar en un banc fins que va caure malalt i durant els sis mesos de baixa va escriure La terra erma (1922).

A Londres havia conegut Ezra Pound qui va dipositar molta esperança en el jove Eliot. Pound, sense que ell ho sabés, va pagar les despeses de l’edició de La terra erma, endeutant-se, i va retallar la meitat dels versos abans de la publicació del llibre. Jaumà explicà que havia aconseguit l’original de The Waste Land on es pot comprovar tots els versos que van ser suprimits per Pound, de manera que amb aquesta intervenció el llibre va millorar moltíssim. Pound va mantenir els fragments que eren vius, que reflectien una realitat viva. La terra erma va ser escrit després de la Primera Guerra Mundial amb influències de Dante, de l’expressionisme i del nihilisme.

Anys més tard, Eliot rebutjarà La terra erma: “Per mi va ser només l’alleujament d’una insatisfacció personal i del tot insignificant amb la vida; no és altra cosa que un bocí de rondineig rítmic.”

LA TERRA ERMA (1922)

I (fragment)

Ciutat irreal,
sota la fosca boira d’una matinada d’hivern
una gernació s’escolava pel Pont de Londres, tants,
no creia que la mort n’hagués anorreat tants.
Exhalaven sospirs breus i freqüents,
i cadascú fixava els ulls davant dels seus peus.
S’escolaven costa amunt i baixaven per King William Street,
on Saint Mary Woolnoth marcava les hores
amb un so apagat al final de les nou en punt.
Allí vaig veure algú que coneixia, i vaig aturar-lo cridant: «Stetson!
Tu que eres amb mi als vaixells de Miles!
El cadàver que vas plantar l’any passat al jardí,
¿ha començat a brostar? ¿Traurà flor enguany?
¿O bé la gelor sobtada li ha remogut el llit?
Fes fora el gos ben lluny, que és amic dels homes,
o tornarà a descolgar-lo amb les urpes!
Tu! Hypocrite lecteur! —mon semblable, mon frère!».

LA TERRA ERMA (1922)

II (fragment)

«Aquesta nit estic malament dels nervis. Sí, malament. Queda’t amb mi.
Parla’m. ¿Per què mai no em parles? Parla.
¿En què estàs pensant? ¿Què penses? ¿Què?
No sé mai el que penses. Pensa.»

Penso que som al carreró de les rates
on els morts van perdre els ossos.

«¿Què és aquest soroll?»
El vent sota la porta.
«¿Què és aquest soroll, ara? ¿Què fa el vent?» Res, no fa res.
«¿No
saps res? ¿No veus res? ¿No recordes
res?»
Recordo
que ara són perles, el que eren els teus ulls.
«¿Estàs viu o no? ¿No tens res dins el cap?»
Però
oh oh oh aquella cantarella shakespeariana…
és tan elegant
tan intel·ligent

«¿Què faré, ara? ¿Què faré?
Sortiré tal com vaig i aniré pel carrer
amb els cabells deixats anar, així. ¿Què farem demà?
¿Què farem mai?»
L’aigua calenta de les deu.
I si plou, un cotxe tancat a les quatre.
I jugarem una partida d’escacs
(els homes d’ivori entremig, fent-nos companyia)
comprimint els ulls sense parpelles i esperant un truc a la porta.

Aquest darrer fragment reflecteix una escena de matrimoni tristíssima. Eliot va mantenir una relació tempestuosa amb la seva primera dona, segons va contextualitzar Jaumà.

La terra erma el va fer famós, malgrat el rebuig inicial que va rebre d’alguns intel·lectuals. Dos anys després de la publicació del llibre el fan director d’una editorial petita, Faber & Faber. Eliot la va fer créixer i la va convertir en l’editorial més prestigiosa del país.

L’any 1927, a trenta-nou anys, es converteix, sorprenentment a l’anglicanisme. Jaumà va continuar explicant que Eliot es va declarar catòlic anglicà, monàrquic anglès i conservador polític i va ser conseqüent amb això fins al final de la seva vida. La perspectiva cristiana, el dogma, li van permetre contemplar el món amb uns altres ulls: més compassius i asserenats, allunyat del nihilisme.

En l’etapa final, representada per Quatre quartets, progressa cap a una poesia amb un to més transcendental i una visió diferent de la realitat. Hi trobem un llenguatge objectiu, reflexiu i calmat, que reconcilia elements tan dispars com temps i eternitat, passat i futur, concret i abstracte, sagrat i profà, dolor i consol, paraula i silenci… Tots els contraris estarien lligats i presents al mateix temps.

Quatre quartets el comença a escriure poc abans de la Segona Guerra Mundial, però la major part de l’obra l’escriurà durant la guerra. El publicà el 1941 i li va valdre el Premi Nobel de Literatura el 1948.

A partir d’aquí escriu només versos humorístics, a excepció d’uns pocs poemes privats a la seva segona esposa.

QUATRE QUARTETS (1941)

EAST COKER

I (fragment)

En aquell camp obert
si no us apropeu gaire, si no us apropeu gaire,
una mitjanit d’estiu podeu sentir la música
de la feble flauta i del tamborí
i veure ballar entorn de la foguera
l’associació d’home i dona
dansant, imatge de lo matrimoni…
un sacrament digne e escaient.
De dos en dos, conjunció necessària,
aferrats lo un a l’altre per la mà o per lo braç
penyora de concòrdia. Donant voltes i més voltes al foc,
guimbant entre les flames o reunits en cercles,
solemnement rústics o amb rústiques rialles
alçant els pesants peus amb feixugues sabates,
peus terrencs, peus margosos, aixecats amb alegria camperola
alegria d’aquells que són fa temps sota terra
nodrint el blat. Portant el compàs,
marcant el ritme de la dansa
com el del seu viure en les estacions de la vida
el temps de les estacions i de les constel·lacions
el temps de munyir i el temps de la collita
el temps d’aparellar-se home i dona
i el dels animals. Peus alçant-se i caient.
Menjant i bevent. Fems i mort.

L’alba apunta, i un nou dia
es prepara per a la calor i el silenci. Mar endins el vent de l’alba
s’encrespa i rellisca. Soc aquí
o allí. O en un altre lloc. En el meu inici.

QUATRE QUARTETS (1941)

EAST COKER

III (fragment)

i la conversa s’inicia i s’esvaeix lentament fins al silenci
i darrere cada rostre veus com la buidor mental es fa més pregona
deixant només el terror creixent de no tenir res en què pensar:
o quan, sota l’èter, la ment és conscient però conscient de no res…
Vaig dir a la meva ànima: calla i espera sense esperança
perquè l’esperança seria esperança de quelcom errat; espera sense amor
perquè l’amor seria amor de quelcom errat; hi ha encara la fe
però la fe i l’amor i l’esperança estan tots en l’espera.
Espera sense pensar perquè no estàs preparat per al pensament:
així la foscor serà la llum, i la quietud, la dansa.

Murmuri de rierols que corren, de llampecs hivernals,
la farigola silvestre no vista i les maduixes silvestres,
la rialla en el jardí, èxtasi que ressona
no perdut, sinó exigint, apuntant a l’agonia
de mort i naixement.

Direu que repeteixo
quelcom que he dit abans. Ho tornaré a dir.
¿Ho tornaré a dir? Per arribar-hi,
per arribar allí on ets, per anar-hi des d’on no ets,
has d’anar per un camí en què no hi ha èxtasi.
Per arribar al que no saps
has d’anar per un camí que és el camí de la ignorància.
Per posseir el que no posseeixes
has d’anar pel camí de la despossessió.
Per arribar a allò que no ets
has d’anar a través del camí en el qual no ets.
I el que no saps és l’única cosa que saps
i el que posseeixes és el que no posseeixes
i allí on ets és allí on no ets.

Agraïm profundament a Josep Maria Jaumà la xerrada que ens va oferir i el dossier que va confeccionar, amb una selecció de poemes d’Eliot, i que va proporcionar als assistents a l’acte. Un acte que recordarem i agrairem sempre.

Gràcies, de nou, al nostre fotògraf, Aureli Ruiz, pel magnífic reportatge de la sessió.

Fotografies d’Aureli Ruiz

Presentació de l’acte i crònica de la sessió: Empar Sáez

«L’evolució de la poesia de T. S. Eliot», xerrada de Josep Maria Jaumà

0
Publicat el 16 de maig de 2023

Dimarts 30 de maig el traductor Josep Maria Jaumà (Reus, 1938) ens oferirà una xerrada sobre l’evolució de la poesia de T.S. Eliot.

Josep Maria Jaumà és doctor en filologia anglesa i traductor. Ha impartit classes a la Universitat Autònoma de Barcelona i ha traduït principalment poetes en llengua anglesa moderns com Philip Larkin, Robert Graves, Thomas Hardy, Robert Frost i W. B. Yeats. Més recentment, ha traduït la Poesia completa de T. S. Eliot (Edicions de 1984, 2021).

Jaumà ens parlarà dels coneixements que ha adquirit traduint l’obra poètica completa de T. S. Eliot. En la seva conferència posarà en relleu que la poesia d’Eliot no es redueix a uns pocs poemes ja clàssics, sinó que hi ha una evolució molt significativa des dels seus anys nord-americans fins a la mort. Així mateix, hi ha un tempteig de diferents camins per a la seva poesia i unes preses de decisió que poden semblar-nos sorprenents, però que ell considerava inevitables. Conèixer el recorregut i l’evolució que Eliot va fer té un gran interès i és indispensable prendre esment d’aquest procés per entendre’n l’obra.

Us hi esperem!

 

«Birres a la salut de Hank» Una conversa sobre la poesia de Charles Bukowski

0
Publicat el 28 d'abril de 2023

El grup de poesia Reversos va dedicar la sessió del 25 d’abril a la poesia de Charles Bukowski (1920-1994).  Bukowski, escriptor prolífic, a banda de la poesia, va conrear diferents gèneres literaris com la narrativa (relats curts i novel·les), el dietarisme i l’assaig. La seva obra, incardinada dins l’anomenat “realisme brut” gira al voltant de l’ambient social, cultural i econòmic de Los Angeles, especialment, de les classes socials més desfavorides.

Ens va acompanyar en Josep Lleixà Fernández, nascut a Mas de Barberans, al Montsià, graduat Social Diplomat per la Universitat de Barcelona i analista-programador informàtic. Lleixà ha escrit contes, relats curts i, sobretot, poesia. Ha publicat, entre altres, els llibres: Haikus tankas y colores (2013), Escampa la boira (2016), 69 poemas Fifolosofoerotics a dos lenguas (2016), Paraules del silenci (2020), Benaurances (2021), Poeta (2022), No tot es calitja (2022), Entre aromes de farigola i romaní (2022) i Acròstics (2022).

Ha participat en trobades, Festivals Internacionals de poesia i antologies internacionals: 11è Festival Internacional d’Escriptors a la Universitat Monhanlal Sukhadia, Udaipur, Rajasthan, Índia (2016), l’antologia poètica Cent poetes del món, Toluca Mèxic, i Salt boundaries, Damasc, Síria, Festival Internacional de Poesia de l’Havana (Cuba) dels anys 2014 i 2016, Festival Internacional de poesia a Holguin (Cuba), Primer Festival Internacional de poesia Jose María Heredia Toluca, 2017 (Mèxic), així com a altres festivals a Colòmbia, Argentina i Bolívia.

Organitza anualment, d’ençà de 2014, la trobada poètica “Escales que pugen al Cel” a Mas de Barberans, i ha presentat durant vuit anys el programa de ràdio dedicat a la divulgació de la poesia “Bressol de Lletraferits”.

A banda de les traduccions i adaptacions de Bukowski que va publicar el nostre convidat, Josep Lleixà, molt recentment s’han traduït al català dues antologies poètiques: Bukowski essencial (LaBreu, 2023), quasi cent poemes amb traducció de Marcel Riera, i una selecció de la seva obra poètica, Els plaers del condemnat. Poemes (1951-1993) (Edicions de 1984, 2023), en versió de Martí Sales, amb dos-cents setanta-quatre poemes extrets de vint-i-un llibres diferents, a més d’una ­vintena d’inèdits.

Charles Bukowski va néixer durant la República de Weimar, a Andernach, Prússia. El seu pare era un nord-americà d’ascendència alemanya que havia servit en l’exèrcit d’ocupació dels Estats Units després de la Primera Guerra Mundial i havia romàs a Alemanya. La seva mare era alemanya.

El seu pare era contractista d’obres i creia que faria una gran fortuna, però va fracassar —cal recordar la gran inflació a Alemanya durant aquell període— i, finalment, va decidir tornar als EUA, establint-se definitivament a Los Angeles, que serà la ciutat al voltant de la qual gira tota l’obra de Bukowski. El pare del futur escriptor va haver de viure la Gran Depressió i sovint es quedava sense feina. Vivien en una situació econòmicament precària. D’altra banda, el seu pare tenia un caràcter agre, era molt agressiu, i l’apallissava tot sovint.

Pel seu accent alemany i per la severa acne que patia rebia sovint burles dels seus companys, cosa que va fer d’ell una persona introvertida des de molt jove. Molt aviat troba consol en l’alcohol. L’alcoholisme és un dels eixos centrals de la seva vida i de la seva obra.

Fou arrestat el 22 de juliol de 1944, amb la guerra en curs, acusat de deslleialtat pels agents de l’FBI a Filadèlfia, on vivia. Fou retingut durant disset dies a la presó i, després d’un examen psicològic, alliberat i declarat no apte pel servei militar.

A vint-i-quatre anys va publicar el seu primer relat. La publicació del segon trigaria dos anys. Durant tot aquest temps escrivia i enviava contes a les revistes, de forma incansable. Finalment, les dificultats per publicar el que escrivia va fer que deixés d’escriure durant deu anys. En aquest període va continuar vivint a L.A., va fer de rodamon, treballant esporàdicament i allotjant-se en cases amb habitacions barates. A principis de la dècada de 1950, va treballar com a carter, però va plegar al cap de tres anys. Aquests anys serien la base de les novel·les i els relats del seu alter ego Henry Chinaski.

El 1955, Bukowski va ser tractat per una úlcera gàstrica gairebé mortal. En sortir de l’hospital va començar a escriure poesia. Aquell mateix any va casar-se amb la poeta Barbara Frye. Després del divorci s’emborratxava sovint i va augmentar la seva producció poètica. Un crític va escriure sobre les claus de l’èxit de la seva poesia: “el secret de Bukowski és que combina la intimitat del poeta confessional amb l’aplom de la vida d’un heroi pulp-fiction.”

L’any 1960 va tornar a l’oficina de correus de L.A. Hi va treballar durant una dècada. A partir de 1967, Bukowski va escriure la columna Notes of a Dirty Old Man per a l’Open City de Los Angeles, un diari clandestí que va tenir un èxit extraordinari i li va portar problemes amb l’FBI.

L’any 1969, Bukowski va acceptar una oferta de l’editor de Black Sparrow Press, John Martin, i va deixar la seva feina a correus per dedicar-se a l’escriptura a temps complet. Tenia quaranta-nou anys. Segons va explicar en una carta: “Tinc dues opcions, romandre a l’oficina de correus i tornar-me boig, o quedar-me fora i jugar a ser escriptor i morir-me de fam. He decidit morir-me de fam.” Menys d’un mes després va acabar la seva primera novel·la, Correus. Com a senyal de respecte pel suport financer de J. Martin i la seva fe en un escriptor relativament desconegut, Bukowski va publicar gairebé totes les seves obres importants posteriors en la mateixa editorial, que es va acabar convertint en una empresa de gran èxit.

Partidari radical de les petites revistes independents, Bukowski va continuar enviant-hi poemes i relats curts al llarg de la seva carrera.

A la dècada de 1980, Bukowski va col·laborar amb el dibuixant Robert Crumb en una sèrie de còmics.  També s’han escrit obres de teatres, pel·lícules i diverses peces musicals basades en la seva vida i obra.

Va morir de leucèmia el 9 de març de 1994, a setanta-tres anys, poc després d’acabar l’última novel·la, Pulp. Els ritus funeraris, orquestrats per la seva vídua, van ser dirigits per monjos budistes.

Ecco Press actualment continua publicant noves col·leccions de la seva poesia, extretes dels milers d’obres publicades en petites revistes literàries. Segons Ecco Press, el llançament de The People Look Like Flowers at Last, el 2007, va ser l’últim de les cinc col·leccions de poesia inèdita de Charles Bukowski.

Com a escriptor va rebre influències de John Fante, Knut Hamsun, Louis-Ferdinand Céline, Ernest Hemingway, Henry Miller, D. H. Lawrence, Fiódor Dostoievski, Du Fu, Li Bai i James Thurber.

Durant la seva vida, Bukowski va rebre poca atenció de la crítica acadèmica als Estats Units. Fou més ben rebut a Europa, particularment al Regne Unit, i especialment a Alemanya, on va néixer. Des de la seva mort, el març de 1994, Bukowski ha estat objecte de nombrosos articles crítics i llibres tant sobre la seva vida com sobre els seus escrits.

Bukowski va mantenir una sèrie de relacions amoroses o de sexe esporàdic que li van servir de material per a les seves històries i poemes. En aquest sentit, la seva obra i ell mateix foren acusats de masclistes. Un crític va escriure: “Quan les dones estan al seu voltant, ha de fer-se l’home. En certa manera, és el mateix tipus de «postura» que interpreta en la seva poesia. Sempre que la meva dona Lucia venia amb mi a visitar-lo, feia un paper de gallet, però una nit que ella no va poder venir, vaig trobar-me amb una persona completament diferent, fàcil de portar, relaxat i accessible”. S’ha descrit la ficció de Bukowski com una “representació d’una fantasia masculina: el solter desinhibit, escandalós, antisocial i completament lliure”.

Alguns crítics el van acusar de cínic, acusació que ell va negar: “Sempre m’han acusat de ser un cínic. Crec que el cinisme és agredolç. Crec que el cinisme és una debilitat.”

Els recitals de Bukowski eren llegendaris; una gran multitud borratxa i ell mateix borratxo i empipat.

Transcrivim a continuació un parell de poemes de Bukowski en la versió feta pel nostre convidat. 

Que vols ser escriptor?

Si no et surt cremant de dins,
malgrat tot,
no ho facis.
Tret que et surti espontàniament del teu cor
i de la teva ment i de la teva boca
i dels teus budells,
no ho facis.
Si has d’asseure’t durant hores
amb la mirada fixa a la pantalla de l’ordinador
o clavat a la teva màquina d’escriure
buscant les paraules,
no ho facis.
Si ho fas per diners o fama,
no ho facis.
Si ho fas perquè vols dones al teu llit,
no ho facis.
Si has de seure i reescriure’l una vegada i una altra,
no ho facis.
Si et cansa només pensar a fer-ho,
no ho facis.
Si estàs intentant escriure
com qualsevol altre, oblida’l.
Si has d’esperar que surti rugint de tu,
espera pacientment.
Si mai surt rugint de tu, fes una altra cosa.

Si primer l’has de llegir a la teva dona
o la teva xicota o el teu xicot
o els teus pares o qualsevol,
no estàs preparat.

No siguis com tants escriptors,
no siguis com tants milers de
persones que es diuen a ells mateixos
escriptors,
no siguis avorrit, insípid i pretensiós,
no et consumeixis en el teu propi amor.
Les biblioteques del món
badallen fins a adormir-se
amb aquesta gent.
No siguis un d’ells.
No ho facis.
Tret que surti de la teva ànima
com un coet,
tret que quedar-te quiet
pogués portar-te a la bogeria,
al suïcidi o l’assassinat,
no ho facis.
Tret que el sol dins teu
estigui cremant els teus budells, no ho facis.

Quan sigui veritablement el moment,
i si has estat elegit,
succeirà per si mateix i
continuarà succeint fins que moris
o fins que mori en tu.

No hi ha cap altre camí

i mai n’hi va haver altre.

Cigne de primavera

També a la primavera moren els cignes
i allà surava
mort un diumenge
girant del costat del corrent
i vaig anar fins a la rotonda
i vaig distingir déus en carros,
gossos, dones que giraven, i la mort
se’m va precipitar gola a baix
com un ratolí,
i vaig sentir arribar a la gent
amb les cistelles de càmping
i els seus riures
i em vaig sentir culpable pel cigne
com si la mort
fos una mica vergonyosa
i em vaig allunyar com un idiota
i els vaig deixar amb el meu bonic cigne.

Agraïm al nostre convidat, Josep Lleixà, l’amabilitat i la generositat que va mostrar amb nosaltres.

Text: Tomàs Maria Porta Calsina

Fotografies: Aureli Ruiz

«Birres a la salut de Hank» Una conversa sobre la poesia de Charles Bukowski

0
Publicat el 14 d'abril de 2023

Dimarts 25 d’abril el grup Reversos celebrarà una sessió sobre la poesia de Charles Bukowski (1920-1994). Bukowski, escriptor prolífic, a banda de la poesia, va conrear diferents gèneres literaris com la narrativa (relats curts i  novel·les), el dietarisme i l’assaig.

Recentment, s’han publicat dues traduccions al català de la poesia de Bukowski, que restava inèdita en la nostra llengua: l’antologia Bukowski essencial (LaBreu, 2023), quasi cent poemes amb traducció de Marcel Riera, i una selecció de la seva obra poètica, Els plaers del condemnat. Poemes (1951-1993) (Edicions de 1984, 2023), en versió de Martí Sales, amb dos-cents setanta-quatre poemes extrets de vint-i-un llibres diferents, a més d’una ­vintena d’inèdits.

La seva obra, incardinada dins l’anomenat “realisme brut” gira al voltant de l’ambient social, cultural i econòmic de Los Ángeles. Sobre això va escriure: “Vius en un poble tota la vida, i coneixes totes dones del carrer, amb la meitat d’elles t’hi has embolicat. Tens el traçat de tot el terreny. Tens una foto d’on ets… Des que em vaig criar a L.A., sempre he tingut la sensació geogràfica i espiritual d’estar aquí. He tingut temps d’aprendre aquesta ciutat. No veig cap altre lloc que L.A.”  Altres temes centrals de la seva obra foren les reflexions sobre l’ofici d’escriptor —la dificultat sobre ser llegit i poder-se dedicar a la literatura des d’una independència personal irrenunciable—, les relacions amb les dones, la precarietat del treball o l’alcohol.

Com a poeta fou molt prolífic —es parla de milers de poemes—. Un altre aspecte important foren els seus recitals: autèntics espectacles on l’alcohol corria tant o més que els versos i s’hi produïen autèntiques batalles campals. Alguns d’aquests recitals han quedat enregistrats. Això va transformar-lo en el “rei” de l’underground.

El crític del New Yorker Adam Kirsh va escriure: “el secret de Bukowski és que combina l’intimisme del poeta confessional amb l’enorme aplom d’un heroi de pulp-fiction”. La crítica, en general, va ignorar Bukowski als Estats Units, però no a Europa, especialment al Regne Unit i a Alemanya, on es va anar guanyant popularitat, sobretot entre els joves.

Per parlar sobre la poesia de Charles Bukowski ens acompanyarà Josep Lleixà Fernández (1941, Mas de Barberans, Montsià), Graduat Social (Diplomat per la Universitat de Barcelona) i analista-programador informàtic fins a la seva jubilació. Lleixà ha escrit contes, relats curts i, sobretot, poesia. Ha publicat nombrosos llibres, alguns dels darrers són: Escampa la boira, 2017; No tot és calitja, 2022; Entre aromes de farigola i romaní, 2022. Ha participat en trobades i Festivals Internacionals de poesia. Organitza anualment, d’ençà de 2014, la trobada poètica “Escales que pugen al Cel” a Mas de Barberans, i ha presentat durant vuit anys el programa de ràdio dedicat a la divulgació de la poesia “Bressol de Lletraferits”.

Hi sou tots convidats.

Conversa literària amb Xènia Dyakonova

0
Publicat el 14 d'abril de 2023

El passat vint-i-nou de març el nostre grup va convidar la poeta Xènia Dyakonova. La conversa que vam mantenir amb l’escriptora, traductora i poeta la podeu veure en el vídeo que trobareu en aquesta publicació.

Xènia Dyakonova va néixer a Leningrad, actual Sant Petersburg, el 1985. A disset anys es va traslladar a Barcelona, on es va llicenciar en Teoria de la Literatura i Literatura Comparada a la Universitat de Barcelona. Ha publicat nombrosos poemes en revistes literàries russes, així com tres reculls de poesia en llengua russa pels quals ha rebut diversos premis.

En català, ha publicat el llibre de poemes Per l’inquilí anterior (Genèric, 2015), amb il·lustracions de Miguel Pang Ly, i Dos viatges (Edicions del Buc, 2022). També ha publicat un recull de textos sobre literatura russa i polonesa Apunts de literatura russa i un afegit polonès (Cal·lígraf, 2021), i El conte de l’alfabet (L’Avenç, 2022), la seva primera incursió en la prosa.

Com a traductora, ha portat al català obres d’Anton Txékhov, Lev Tolstoi, Fiódor Dostoievski i Aleksandr Kúixner entre d’altres. L’any 2016 va rebre el Premi de traducció Vidal Alcover i l’any 2018 se li atorgà el Premi PEN Català de Traducció Literària, per la seva versió al català del poemari A banda i banda del petó, de Vera Pàvlova.

Com a crítica literària, és autora del pròleg del recull de contes Hi havia una vegada una dona que va seduir el marit de la seva germana, i ell es va penjar d’un arbre, de Liudmila Petruixévskaia. Col·labora en publicacions com l’Ara, La Lectora, l’Avenç, i en el programa Ciutat Maragda de Catalunya Ràdio i imparteix classes a l’Escola d’Escriptura de l’Ateneu Barcelonès.

Jaume Pujol: Comencem parlant d’alguns aspectes generals. Em va agradar molt la teva resposta a la pregunta “per què escrius?” que et van fer en una entrevista. Deies “Suposo que escric amb l’esperança d’arribar a saber, no sé com, alguna cosa nova”. Ens pots ampliar més aquesta resposta?

Xènia Dyakonova: Abans de res, gràcies per aquesta introducció. És un autèntic plaer veure aquesta sala plena un dia entre setmana. És meravellós que la gent vingui a escoltar poesia. Els de lletres pures no som tan intel·ligents com els de ciències, per exemple, i per arribar a saber alguna cosa ens hem d’espavilar d’alguna manera. En el meu cas, llegint i escrivint és com intento omplir aquestes llacunes. És increïble la quantitat de sorpreses que et trobes quan escrius un poema. A mi em va passar, per exemple, que anava a un bar a esmorzar i hi havia unes màquines que feien granissats de diferents colors i em semblaven fascinants, sempre girant. Volia fer un poema sobre això; intentar transmetre la passió que em generaven aquelles màquines. El que no m’esperava era que el poema s’acabés titulant Visió de l’apocalipsi a l’hora d’esmorzar. D’entrada només saps que vols que surti una paraula, que vols plasmar aquella imatge que t’ha impactat; però llavors el poema et va portant cap a algun lloc, et desvia subtilment de la teva primera idea.

VISIÓ DE L’APOCALIPSI A L’HORA D’ESMORZAR

Giren el groc, el vermell i el blanc lluminós, mediterrani,
a les màquines dels granissats.
Ningú ho sabrà quan s’aturin els planetes.
El carnisser i el venedor de fruita seguiran parlant
de futbol:
la mestra de piano escridassarà, com sempre el nen
de les ulleres brutes.
Només un ballarí notarà alguna cosa rara:
els peus se li enganxaran a terra,
com dos tigres de dents de sabre que s’enfonsen en
un pou de quitrà.
Les gotes de suor es congregaran al seu rostre
i li vindrà de gust un granissat.

Aquest és un exemple de com arribes a saber que un granissat pot encaixar en un poema apocalíptic. Altres vegades arribes a saber que hi ha coses sobre les quals no pots escriure per la raó que sigui, com una experiència dolorosa que vols exorcitzar-la escrivint i que t’adones que no estàs preparat o que mai podràs escriure sobre allò.

J. P.: Ens pots parlar de quins són els teus poetes preferits o els teus mestres?

X. D.: Vaig créixer llegint poesia russa, com és lògic. El meu pare em llegia poemes de ben petita. De fet, jo li exigia poemes en lloc de contes. I el que m’agradava era sentir els ritmes clàssics de la poesia russa, que de petit et fascinen pel so molt abans que n’entenguis el sentit. Els poetes anomenats de l’Edat de Plata russa, primeres dècades del segle XX, Ajmatova, Mandelstam, Pasternak, Blok i d’altres van ser els primers poetes, que em van fer venir ganes d’escriure, encara els considero part de la meva família. És difícil formular tot el que m’han ensenyat, però potser destacaria l’austeritat a l’hora de posar paraules a les coses. De poetes catalans destacaria Foix, que vaig llegir de ben jove, Palau i Fabra i Ferrater que és el poeta català a qui més sovint torno. També cal destacar els grans poetes polonesos del segle XX com Szymborska, Zagajewski, Milosz que havia llegit traduïts en versions castellanes o angleses i que ara, a poc a poc intento llegir en versió original, tot i la dificultat, perquè les llengües eslaves no s’assemblen tant com les romàniques. De la poesia polonesa m’interessa també la seva consciència històrica que voldria que tingués també la meva poesia i espero que ells m’ho ensenyin.

J. P.: Recordo que quan vaig fer el curs Construcció d’un poemari, que imparties a l’Escola d’Escriptura de l’Ateneu i ⁣ens vas dir que a tu la paraula poemari no t’agradava massa. Ens ho pots explicar?

X. D.: A mi, potser per manies personals, la paraula poemari no m’agrada gaire. La trobo freda i burocràtica, com “sistemari”, “programari”… A mi m’agrada més la idea de llibre de poemes que pot ser heterogeni o homogeni. Per fer un tot orgànic, tu pots escriure poemes que tinguin un to conductor que els uneixi o bé pots anar escrivint poemes i després fas una tria dels que encara t’agraden i els ordenes amb un criteri que t’inventes a posteriori. Això és el que jo havia fet fins fa poc; ara aquesta manera de fer està canviant. Així, en el llibre Dos viatges necessitava una excusa, però sobretot creure-me-la. Una excusa convincent més enllà d’escriure alguna cosa per enviar a publicar.

J. P.:  M’agradaria que ens parlessis d’un últim aspecte general: com i per què es produeix el canvi d’escriure en rus a escriure en català?

X. D.: Ara visc aquí. El rus el parlo amb els meus pares que també viuen aquí i amb les meves amistats d’allà. Però amb aquest contacte amb la llengua russa no en tinc prou per sentir-la viva, sentir que canvia, es modifica i em va omplint. En canvi, el català el parlo cada dia, el sento pel carrer, veig com va canviant, modificant-se. Necessito aquest contacte amb la llengua per sentir-la com a meva. Ara bé, per valorar poesia tinc més bona oïda en rus que en català i això no sé si canviarà mai.  M’agradaria molt continuar escrivint en les dues llengües, però ara mateix no m’hi veig amb cor. Ja vaig publicar tres llibres en rus, però ara estic escrivint en català. A vegades ja no tinc tan clar quina és la meva llengua materna, tot i que si algú m’oferís publicar en una revista de literatura russa, ho faria encantada perquè la llengua russa no se’m rovellés.

J. P.: Bé, comencem a parlar del primer llibre publicat en català, “Per l’inquilí anterior”, que és un recull de poemes en forma de cartes d’amor, factures, postals i publicitat, carregats de vivències quotidianes i reflexions sobre el present. Com sorgeix la idea, el lligam per construir el llibre?

X. D.: La idea parteix de la circumstància vital de viure en un pis de lloguer, que és una font de vivències i descobriments. Al pis on vivia aleshores arribaven cartes adreçades a la gent que hi havia viscut anteriorment. Et podies trobar noms en basc, en àrab, i no sabies res de la persona, ni del tipus de carta que li enviaven. Aquesta idea em fascinava, era com si el pis hagués tingut vides anteriors i jo era com una altra ànima que habitava aquell cos col·lectiu que havia allotjat altres ànimes. I aquesta va ser la idea inicial per ajuntar poemes que ja tenia fets, però no sabia com encaixar-los. Volia que tingués un cert to juganer i combinés els diferents tipus de cartes que et pots trobar en una bústia: factures, publicitat, postals, cartes d’amor… També hi ha una mirada nostàlgica cap al passat, perquè cada cop rebem menys coses per correu postal i és una llàstima. Aquell moment, quan obres la bústia i no saps què trobaràs, és emocionant, com també el fet de esperar la carta i que no arribi o que es pugui perdre. Tot això jo ho enyorava molt i ho volia fixar en el llibre, les restes d’aquest món analògic en què encara arriben cartes.

J. P.: Per què la classificació “factures”, “cartes d’amor”, “postals” i “publicitat”?

X. D.: No és una classificació molt rígida. Les factures contenen potser algun element moral. Les cartes d’amor, el seu nom ja indica el que és, tot i que vaig voler que fossin variades i mantenir el misteri de qui escriu, a qui i en quin moment. Les postals són poemes volgudament ingenus amb imatges acolorides. I la publicitat és més un calaix de sastre amb petits poemes amb prosa o poemes que no sabia molt bé on classificar. Bé, la publicitat ja és això. En tot cas, en funció del poema que tenia al davant, el posava en una bústia o una altra. Vaig tenir la sort de conèixer la Sabina Andrés que estava molt il·lusionada en el projecte d’editar llibres amb il·lustracions, de Blind Books, i el dibuixant Miquel Pang Ly, de pare xinès i mare cambotjana, que dibuixa amb molta gràcia i incorpora alguns codis orientals a la seva manera de veure el món. De fet, possiblement el que m’agrada més del llibre, ara que ja ha passat un temps, són les il·lustracions. A més, la Sabina va tenir la idea de posar un sobre al final del llibre per si el lector s’impregna de la nostàlgia analògica i enviava una carta o una factura… Mentre no enviï publicitat, està bé!

Llegim Postal n. 4 que és un poema en prosa, un poema d’amor dedicat a un canari que ves a saber per què es diu igual que un cantant d’òpera. Tot el poema és una sola frase, fet que no estava previst. Només sabia que volia fer un poema en prosa, que tampoc dominava gaire, però m’agradava el risc. I quan vaig veure que quedava una sola frase vaig pensar que havia tingut sort.

POSTAL 4

Et queda bé, Plàcido, aquest plomatge groc! La
gàbia també és un instrument de corda, però la
teva veu no necessita acompanyament: hi ha dies
que baixa a les mines del cor amb una petita llan-
terna, i algun dissabte esborra les barres del balcó,
i em porta amunt, més amunt dels plàtans, tan
ràpid que no tinc temps ni de veure-li la cara a la
noia que surt de cal Mingo rient perquè porta un
gat en una capsa de sabates.

J. P.: Passem a parlar de “Dos viatges”, llibre del qual Pere Gimferrer escriu en l’epíleg “Aquest recull de poemes és el flaix calidoscòpic dels instants que fan les nostres vides” Ens podries explicar com sorgeix aquest títol? Què vol dir cadascun dels viatges?

X. D.: Va ser una gran sort que en Gimferrer accedís a fer l’epíleg del llibre. De fet, jo gairebé no l’he tractat i van ser els editors que són molt bons, molt eficients i molt atrevits, que li van trucar directament per demanar-li-ho. Els constava que havia estat en el jurat d’un premi al qual m’havia presentat i que havia parlat bé del llibre. Vaig quedar encantada de tenir un epíleg del Gimferrer! Recentment, he descobert uns llibres extraordinaris seus, els dietaris, dos llibres de textos curts, narratius o assagístics, alguns autobiogràfics en què parla de tot: literatura, cinema, pintura, personatges, edificis… Un llibre fet per una persona de trenta i pocs anys que ja ho sabia tot, ho entenia tot… Va ser molt generós amb mi.

Pel que fa al títol, abans de racionalitzar-lo, volia fer de manera intuïtiva un homenatge al llibre de Zagajewski, Dues ciutats, en què descriu dos llocs que l’havien marcat molt. Per tant, Dos viatges vol saludar el títol del llibre de Zagajewski. Però quan miro una mica més la manera de justificar-lo, veig que en la primera part vaig posar poemes amb una barreja entre la quotidianitat i exotisme: surten animals estranys que per desgràcia no he vist mai, però n’he llegit alguna cosa. En algun punt m’imaginava que m’havia transformat en un animal d’aquest, com un dragó de Komodo que encara n’hi ha un parell al zoo de Barcelona. En la segona part no fugia de mi mateixa a través dels animals, sinó a través de l’art, de la pintura. Són, per tant, dues maneres d’evadir-se de la realitat, però tenint sempre el bitllet de tornada.

Sempre hi ha elements atzarosos que ajuden. Al principi, el llibre era pràcticament la meitat. El presentava a premis i com que no el premiaven, jo em posava com excusa que encara no estava acabat i l’anava engreixant afegint-hi poemes. Al final, quan ja l’havia presentat a tots els premis que em feien il·lusió, vaig trobar l’Editorial del buc, que era gairebé la meva última esperança. Fan llibres ben fets, ben corregits, que no passa gaire sovint. Vaig poder agafar aquest últim tren i n’estic molt contenta, potser més que haver guanyat un premi.

J. P.: Una altra cosa que apareix en el llibre és com una mena de bestiari en moviment que deambula cap aquí i cap allà. Ens ho pots explicar? N’eres conscient o ho buscaves?

X. D.: de fet la primera idea d’aquest llibre era fer un bestiari que en aquell moment es deia Animals dispersos i una planta. És a dir, parlar de diversos animals i una planta. Buscava en l’animal l’excusa per parlar d’altres coses, volia també jugar amb el gènere faula, fer autoretrats tramposos a través dels animals, però al final vaig sacrificar molts d’aquests poemes i en vaig escriure d’altres. Em sentia una mica impostora volent-me posar a l’altura d’uns éssers que em superaven en molts aspectes.

Podem llegir Babirusa que és un dels poemes més despietats que hi ha en el llibre, tot i que no n’hi ha molts. La Babirusa és un animal exòtic d’Indonèsia que és com un senglar amb banyes de cérvol que sembla que se li hagin de clavar al cervell. Al veure les imatges vaig pensar que així podria ser jo en alguns moments de la meva vida.

BABIRUSA

Quan entre amics renego:
1) del poeta
que diu “estratosfèrica!” quan parla
d’una novel·la en tres volums del seu amant;
2) del crític que ensabona
un editor que parla amb veu de laca;
3) de l’escriptor que amb una sola llengua
aconsegueix llepar una quantitat
ingent de natges ben posicionades…

Quan me’ls carrego a tots, soc tan feliç!
I alhora, ves per on, tinc una certa
por que els ullals em creixin cap amunt,
se’m clavin al cervell i me’l perforin,

i en lloc de moscatell, que és el que vull
que hi hagi a dins, només en surti aigua.

J. P.: També destaca Pere Gimferrer, en el seu epíleg, aquest ús que fas de la rima, que a vegades és més comú en rus que en català⁣./em>

 X. D.: Sí, és un tema molt interessant i complex. De fet, moltes vegades quan escric, tinc al cap una musiqueta, un ritme dels patrons habituals de la mètrica russa que és accentual, no sil·làbica. Tinc al cap com un metrònom que em va marcant el ritme i que mentre funcioni i no es rovelli definitivament penso que el podré aprofitar. De fet, el Rubén Luzón que és el corrector de l’editorial, em deia si era conscient que feia moltes rimes assonants, rimes guerxes com deia el Ferrater, i jo li explicava que volia experimentar amb les dissonàncies a veure si hi podia haver alguna cosa interessant. I quan ja estava disposada a canviar i renunciar a aquestes rimes, arriba l’epíleg del Gimferrer que les beneeix. En algun moment s’haurà de decidir si aquestes rimes guerxes han estat un experiment fallit o no. Però de moment encara no em desagraden els poemes d’aquest llibre i em sento bastant identificada amb ells.

Hi ha un poema que està farcit de rimes d’aquestes, que és Cine mut, inspirat en una sessió de la filmoteca de Catalunya en què es projectava una pel·lícula russa muda amb acompanyament d’un músic molt bo que es diu Josep Maria Baldomà.

CINE MUT

El mestre Baldomà
té tres ampolles d’aigua,
com tres soldats, a mà.
Transforma’t en piragua,

li diu al piano, o en peix,
en un musell de fura.
La veritat més pura
del moviment sorgeix,

s’encén i s’anuncia
més clara amb un sotrac
que amb una melodia;
al fons de cada llac

hi ha trens de vidres foscos,
i aquest pinsà que bat
les ales sota els boscos
il·lusos del teclat,

per què tremola oi plora?
Qui pot haver-li dit
com cruix la neu, a l’hora
més sorda de la nit?

J. P.: En el llibre, sobretot en la segona part o el segon viatge, està present la ironia.

X. D.: Com a lectora m’agrada trobar poetes que em facin riure o somriure o mig somriure, que no m’avorreixin. Un cert sentit de l’humor o una ironia subtil és una cosa que trobo a faltar en molt del que es publica actualment en català. L’ús d’aquesta ironia és un aprenentatge que fas no tan sols en la poesia, sinó també en la narrativa. Jo, per exemple, llegint contes de Txékhov, he trobat molts exemples d’una ironia subtil que sempre té un punt de pietat. En el poema “Ulterior” hi surt una citació d’un dels dietaris de Txékhov. Ell, que des de molt jove va tenir tuberculosi i com a metge que era, sabia que estava condemnat, amb molta serenitat deia “… si pogués tornar a començar a escriure, si tingués més temps…” i somiava què hauria fet.

ULTERIOR

Ni millor ni pitjor, sinó igual,
amb les pors enclotades de sempre:

la senyora que feia ganxet
en un banc emmerdat a la vora
de Majdanek voldria tornar-hi
i acabar la bufanda de punt;

i vostè, senyor Txékhov, que deia
que escriuria de coses profundes
amb més força i amb més plenitud,
no sabria trobar res millor
que unes noies que prenen el te
mentre miren, absortes, la pluja.

J. P.: Molt bé, doncs passem a parlar l’última joia que és “El conte de l’alfabet”, el pas cap a la prosa. Com sorgeix aquesta idea?

 X. D.: Sorgeix d’un encàrrec de l’Avenç. Fins aleshores mai no havia escrit per encàrrec. De fet, no m’imaginava que algú necessités que jo escrivís. Em semblava fins i tot obscè. En plena pandèmia em van contactar i em van dir que cada any convidaven un escriptor a fer unes entregues mensuals i l’únic que demanaven a aquests textos era que tinguessin un fons de memòria personal, una mica autobiogràfics però d’una manera molt lliure. Em va engrescar i al mateix temps em va espantar molt la idea. Pensava: com he d’escriure les meves memòries si encara tinc coses pendents a repassar del parvulari… Em preocupava molt amb quin to hauria de parlar de mi mateixa, era molt delicat. Al final vaig decidir que el text tindria una estructura semblant a un diccionari, una mena de vocabulari particular de paraules russes que intentaria explicar a la gent d’aquí, paraules que per a mi són importants, però que també poguessin tenir algun interès cultural per a la gent d’aquí. Com que havien de ser onze entregues i l’alfabet ciríl·lic té trenta-tres lletres, en cada entrega vaig parlar de tres lletres de l’alfabet. A més, cada lletra va anar lligada a una paraula i cada paraula anava desencadenant records, vivències, petites reflexions, anècdotes familiars, alguns poemes… Aquest format va ser còmode perquè em demanaven textos llargs i no sabia com mantenir l’atenció perquè tan llargs em podien avorrir a mi mateixa. El fet de dividir-los entre tres era una bona estratègia. Al principi em va costar trobar el to, però m’hi vaig anar acostumant. Va ser una experiència molt dura i fantàstica alhora.

J. P.: I quan fas el pas de la poesia a la prosa et serveix tot el teu bagatge poètic?

X. D.: Espero que sí. De fet, en el llibre vaig incloure algun poema. Alguns poemes m’han ensenyat a veure aspectes de la realitat que no veia. I l’aprenentatge de saber tallar el poema quan corre el risc de desinflar-se crec que per la prosa també serveix. També m’ha anat bé el que he escrit com a crítica, ja que et donen un espai i t’hi has de limitar.

J. P.: En llegir el llibre sorprenen paraules que en català no tenim o que tenen un significat diferent. Paraules com mat, drug, nadriv, grafòman…

X. D.: Sí, per exemple el cas de drug que vol dir amic a Rússia, però no acaba de ser el mateix que aquí. Podem llegir-lo.

Д De drug

La cinquena lletra, la de, es llegeix com la d al principi de la paraula.
Drug vol dir amic. Un amic a Rússia, però no acaba de ser el mateix que aquí.

L’últim cop que vaig anar a la casa-museu d’Anna Akhmàtova va ser per assistir a la presentació d’un assaig de Sebastian Haffner sobre Hitler, traduït de l’alemany al rus per Nikita Ielisséiev, fa dos o tres anys. En Ielisséiev té uns cinquanta anys, cabell curt i blanc, i una cara rodona amb ulleres i arrugues al voltant dels ulls, com d’alumne estudiós que ha envellit mentre feia els deures. És crític literari de vocació i traductor a temps parcial. Una editorial que fa llibres barats, de tapa tova, que se’t desfan als dits si llegeixes amb un entusiasme excessiu, li va encarregar la traducció d’aquest llibre i després es va negar a publicar-la. Li van dir això, si fa no fa: “En aquesta biografia de Hitler hi ha massa semblances…” No calia precisar qui era que s’assemblava a Hitler. El nom de qui té el poder és obscè i sagrat alhora, i no s’ha de dir en va.

Per sort, en Ielisséiev va aconseguir publicar la seva traducció en un altre editorial. Amb tapa dura i tot. Se’l veia cofoi, i uns minuts després de saludar el públic va dir, fent servir la paraula que ens interessa: “Els meus amics, que no marxin. Que s’esperin. Tindran els seus exemplars del llibre, que he guardat per a ells”. Vaig sentir una fiblada d’irritació: així que jo que havia coincidit amb en Ielisséiev més d’una vegada a la redacció de la revista Zvezdà, no formava part d’aquest grup selecte? La resta de gent s’ho va prendre amb calma. Els amics sabien qui eren, però no tenien per     què revelar-ho, de manera que no es van immutar gens; i els altres —impassibles, també— semblaven resignats a comprar el llibre.

En rus hi ha diverses paraules per designar diferents graus d’amistat, i drug vol dir algú amb qui tens una fraternitat profunda. Fins i tot si viu a l’altra punta del món, ets un dels primers a assabentar-te de qualsevol canvi significatiu en la seva vida. És algú per a qui estàs disposat a sacrificar tant de temps o tant d’amor propi com calgui. També et sents lliure de trucar-li a qualsevol hora i sense cap pretext. Un altre terme, priiàtel, fa referència a algú amb qui et trobes de tant en tant i hi passes una bona estona. El convides a prendre el te a casa teva (segur que vindrà amb un pastís o un ram de clavells), però no li dius de quedar-se a dormir, a menys que ell mateix t’ho demani. Encara hi ha un altre nom, znakomi, que s’aplica a algú amb qui has parlat diverses vegades i que et cau bé, sense que la simpatia que et suscita t’obligui a res. Aquesta classificació, amb tot el que comporta, és força diferent dels amics, coneguts i saludats que proposava en Pla. En català, dos d’aquests tres termes irradien fredor. No diríem mai “he quedat per sopar amb un conegut” ni tampoc començaríem una frase amb un “com diu una saludada meva…” En rus, una construcció equivalent seria plausible amb cadascuna de les tres paraules, perquè totes impliquen una cerca complicitat. A un drug, però, se li dóna un valor infinitament més gran, i se li exigeix molta més constància i sensibilitat que a un amic.

Quan vaig venir a viure a Barcelona i em vaig trobar amb un concepte d’amistat més tebi o més egocèntric, al principi estava desconcertada. Com que hem “mig quedat per demà”? Vol dir que, en el fons, tenim tan poques ganes de veure’ns que no gosem quedar del tot? O potser som tan volubles que podem perdre el desig de trobar-nos d’un dia per l’altre? Després em vaig adonar que una distància més gran entre amics deixava més espai al respecte mutu. A Rússia, sovint de manera injusta i hiperbòlica, s’acusa de traïdor a un drug que no ha estat a l’alçada de la imatge que ens n’havíem fet, o que ens ha fallat, potser sense voler, en una situació qualsevol. Aquí, en canvi, seria molt estrany que algú es queixés, en una mena d’arravatament cruel i masoquista alhora, d’una amistat traïda o d’una decepció en l’amistat. Una companya de l’Ateneu, la C., em va parlar d’una amiga de la infància que vivia a París: li havia ofert allotjament a casa seva, però al cap d’uns dies, quan l’altra ja tenia els bitllets, li va retirar l’oferta. En lloc d’indignar-se, la C. mirava de justificar-la: “Ves a saber, potser està passant una mala època… És psicòloga, treballa a la presó, i la seva feina és dura…” A Rússia, si digués això davant d’una colla —posem per cas, una colla d’escriptors a la redacció de la Zvezdà—, algú com el Ielisséiev replicaria, càustic i vehement: “Però escolta, coneixes algú que estigui passant una època bona?”

****

Al final de l’acte, i després d’un breu col·loqui, membres del grup vàrem llegir poemes o texts en prosa de la Xènia Dyakonova, que transcrivim a continuació.

Г Gue de grafòman
La quarta lletra, la gue, es pronuncia com la g de gat.

La paraula russa grafoman, amb accent a la darrera síl·laba, correspondria a “grafòman” en català.

“Sabeu què és un grafòman?”, vaig preguntar a uns alumnes de l’Escola d’Escriptura de l’Ateneu Barcelonès. Eren gent curiosa i cultivada, i la pregunta venia a tomb d’una carta de Txékhov al seu germà. “És una mena de gramòfon?”, va aventurar una tímida veu femenina.

És normal que no ho sabessin. “Grafòman” surt als diccionaris i en alguns textos de Josep Pla, posem per cas, o de Joan Fuster, però és un terme merament llibresc. L’Alcover Moll diu que és “qui pateix de grafomania”, que no és res més que “mania d’escriure”. El DIEC i el Diccionari de l’Enciclopèdia Catalana diuen exactament el mateix, i cap dels tres n’ofereix exemples. A Rússia, en canvi, grafoman és una paraula familiar per a tothom, i que, a més, per a qualsevol aspirant a escriptor té un ressò sinistre. Em sembla sentir-lo entre les línies de les cartes que molts literats joves adreçaven a Txékhov, demanant-li un diagnòstic sobre els seus escrits. El seu germà Aleksandr n’era un, i va rebre una resposta piadosa: “La descripció llarga del capvespre que hi ha al teu relat no està malament, però seria millor que diguessis simplement el sol es va pondre”.

El Viccionari rus defineix grafoman com “algú que té una tendència patològica a l’escriptura, sense tenir el talent que correspon”. El diccionari de literatura de la prestigiosa editorial Eksmo afegeix, amb una mena de satisfacció malèvola: “És pròpia dels grafoman, la manca total d’esperit autocrític. Aspiren a crear obres d’alta qualitat literària, però el que escriuen no té cap valor artístic. Els propis grafoman, però, solen estar convençuts de l’excepcionalitat de la seva obra i anhelen el reconeixement del públic més ample”.

Des que vaig començar a escriure vaig saber que hi havia dos extrems, dos fenòmens oposats entre els quals oscil·laven tots els lletraferits, particularment els poetes: el grafoman i el geni. Identificar el primer era fàcil. És algú que escriu de manera compulsiva i prolífica; està disposat a llegir la seva obra al primer que arribi, però no farà mai res de bo, perquè no té oïda, no vol saber-ne més i no accepta les crítiques. Les característiques del segon no quedaven tan clares. Tanmateix, era evident que tot escriptor aspirava a la genialitat, i que el complex de geni incomprès era comú, sobretot, entre els grafòmans.

Arran d’un programa televisiu sobre literatura vaig conèixer Alexandr Kúixner, el poeta més cèlebre i veterà de Sant Petersburg, i els seus deixebles, homes i dones d’entre quaranta i seixanta anys que es reunien un cop per setmana per parlar dels poemes de l’un o de l’altre. Era un cercle tancat, de deu o dotze poetes que es coneixien de feia dècades i es punxaven entre ells tota l’estona. Les bromes que es feien havien de denotar confiança, però em semblava percebre-hi un corrent subterrani de rivalitat i suspicàcia. Jo, que era molt més jove, no hi pintava res, però em van deixar venir d’oient un parell de vegades, per gentilesa del mestre, el més encantador i generós de la colla, que procurava que els altres no em miressin de reüll. Hi vaig aprendre que grafoman era el pitjor insult que un escriptor podia adreçar a un altre. Si es deia d’un absent, era com anunciar que tenia una malaltia incurable. Si algú, per entretenir els companys, recitava uns versos de grafoman —ingenus, emfàtics, eròtics o patriòtics— que havia llegit o sentit en algun lloc, els altres responien amb un reguitzell de paròdies improvisades.

Ho vaig veure clar: l’hostilitat que hi pot haver entre els escriptors amb ofici, per molt gran que sigui, és molt més petita que l’aversió cap als grafòmans. Tot escriptor té por de descobrir en ell mateix el tumor de la grafomania, i el perill que els altres li endevinin el turmenta íntimament. Un grafoman rus mitjà sol tenir unes nocions bàsiques de versificació i és capaç de fer un sonet amb metre i rima, i fins i tot una corona de sonets (un repte que, un cop superat, intensifica el seu deliri de grandesa). Un poeta format sap que això no és garantia de res, i que els sonets en qüestió bé poden ser infectes, però sospita que el comú de la gent no veu l’abisme que el separa d’aquell sapastre feliç. Això l’horroritza, l’exaspera i el fa sentir insegur, per molt que intenti dissimular-ho.

Abans de 1991 hi havia una manera d’obtenir l’estatus d’escriptor “de veritat” i evitar l’estigma de la grafomania: entrar a l’Associació d’Escriptors de l’URSS. Els membres d’aquesta institució mafiosa, creada el 1934 i caricaturitzada sota l’acrònim MASSOLIT a El mestre i Margarita de Bulgàkov, aconseguien diversos beneficis, a part d’un cert reconeixement social. L’Estat els assignava un habitatge digne i a vegades una datxa i tot; se’ls adscrivia a unes clíniques especials, on la qualitat d’atenció mèdica era més alta; se’ls donava més facilitats per moure’s pel país o per viatjar a altres països socialistes. I, sobretot, podien publicar i cobrar honoraris.

Avui dia, la poderosa Associació ja no hi és. L’escriptor de veritat i aquell que s’hi considera, competeixen per dues pàgines en una revista de prestigi, sense cap carnet que estableixi la situació de cadascú. Avui com ahir, però, és fàcil que algú que es creu tocat pel geni, a la redacció d’una revista qualsevol, senti una veu engolada que li prescriu: “Torni l’any que ve. Llegeixi Txékhov”.

****

X. D.: També en polonès el terme “grafoman” (accentuat a la penúltima síl·laba) té unes connotacions similars. La meva admirada Wislawa Szymborska va treballar més de dues dècades (a partir de 1960) a la revista polonesa Zycie Literackie (Vida literària) contestant les cartes d’autors que li enviaven textos seus. El 2000 l’escriptora Teresa Walas va recollir una part important d’aquesta correspondència en un llibre que es diu Correu literari o com arribar a ser (o no arribar a ser) escriptor. A l’entrevista que fa de pròleg, Walas li pregunta si sempre estava segura dels seus criteris de valoració. Szymborska diu que en els casos de grafomania extrema sí. Walas observa: “Acabes de fer servir la paraula “grafomania”, que estigmatitza sense pietat. No sé si t’has fixat que en altres camps de l’activitat humana la feina mal feta no comporta epítets tan emocionalment marcats. […] Un mal fuster, un mal lampista, un rellotger inexpert viuen tan tranquils i ningú es dedica a insultar-los. Solem atacar sobretot els creadors mediocres. […] I els amants desafortunats, perquè “impotent” és un insult tan poderós com “grafòman”. Szymborska replica: “La diferència és que el grafòman sí que pot fer coses en la seva disciplina. Pot fer molt, massa i tot. De tota manera, no recordo haver-li dit “grafòman” a ningú. Més aviat vaig intentar reconduir aquesta sobreexcitació escriptora cap a una altra via, com ara l’escriptura de cartes o d’un dietari…”

MAGISTERI

He après com xerrotegen els ocells
com rauquen les granotes,
només em falta per saber què hi ha
al fons del mar. Potser una catedral
que s’ha cregut vaixell, potser la capsa
dels ulls perduts, o bé un acordió,
com tota una illa submergida.

Un pare amb una filla es dirigeix a l’espigó:
li vol mostrar com d’innocent i nostre
és el llenguatge, diu “escuma”, diu “gavines”,
P’rò ella no s’ho creu, i compta les onades
Secretament, i sap que moltes coses
no tenen nom o, si més no,
no el volen dir: com els soldats de l’aire
i de la llum que jeuen en el mar.

PUBLICITAT

Només jo aconsegueixo fer llibres perfectament
invisibles. Vaig deixar-ne un parell a la bústia del
capellà del poble, però els va confondre amb la
civada i els va donar al seu cavall. La meva cosina
de París els posava darrere dels finestrons, perquè
els vidres no es trenquessin amb un cop de vent. Jo
mateixa n’he ofegat alguns a la banyera, incapaç
de distingir-los de les bombolles de sabó, però algun
dia tindran substància, tanta, que fins i tot els
estudiants de batxillerat els diran a mort abans
de saber-los, per un sol dia, de memòria.

AQUARIUM

M’ha saludat, dius, aquest peix,
i prems la cara contra el vidre,
i escoltes: és així com neix
un idioma, des de dintre
d’un ull boirós, o d’una mà
que toca d’esma les escates.
No sap si és viu, i vol parlar:
si li contestes, el rescates
de la incertesa, que es desfà
—com un mirall— entre vosaltres.

CARTA D’AMOR  1

Per ells, però,
l’amor es disfressava d’aquell cambrer
que havíem vist als diaris:
en un dels restaurants més chic d’Europa
va dur-li a algú un entrepà
amb el descuit —o la malícia-
o bé la desesperació completa
d’un ganivet a dins.

A PRIMERA VISTA

Com que sóc de ciutat,
no sé, i em sap greu, com es diuen els arbres:
només les xicrandes m’han dit el seu nom
i sí, me les crec, perquè són tan boniques
que no, no m’importa que em prenguin el pèl.
Un lila tan bàrbar i tan fervorós
em sona d’un lloc o d’un somni, d’un quadre,
no sé ni com dir-ho… Potser
et sents ben així quan la veu que estimaves
—d’algú que no hi és— es trasllada, de sobte,
als llavis d’un altre, i et crema la boca
quan vols contestar-li, sabent que t’enganya,
sabent que t’enganyes, i et fa sentir viu.

Volem agrair de cor a Xènia Dyakonova la meravellosa sessió que ens va oferir.

(Text pendent de revisió final)
Text: Jaume Pujol
Fotografies d’Aureli Ruiz.

Conversa literària amb Xènia Dyakonova

0

El dimecres 29 de març mantindrem una conversa literària amb la poeta, traductora, crítica literària i professora d’escriptura Xènia Dyakonova a l’espai VilaWeb, a les set del vespre.

 

Xènia Dyakonova (Leningrad, 1985) es trasllada a Barcelona l’any 1999, on estudia Teoria de la Literatura i Literatura Comparada a la Universitat de Barcelona. A partir de l’any 2001, publica en rus nombroses seleccions de poemes a diferents revistes i tres llibres de poesia. En català ha publicat dos llibres de poesia: Per l’inquilí anterior, amb il·lustracions de Miguel Pang Ly (Genèric, 2015) i Dos viatges (Edicions del Buc, 2022).

Ha traduït al català novel·les, assaigs, poemes i articles periodístics de diversos autors, entre els quals destaquen Anton Txèkhov, Anna Politkóvskaia i Aleksandr Kúixner. L’any 2016 va rebre el Premi de traducció Vidal Alcover i l’any 2018 el Premi PEN Català de Traducció Literària, per la seva versió del poemari A banda i banda del petó, de Vera Pàvlova.

Com a crítica literària, és autora del pròleg del recull de contes Hi havia una vegada una dona que va seduir el marit de la seva germana, i ell es va penjar d’un arbre, de Liudmila Petruixèvskaia i ha col·laborat en el suplement cultural del diari Avui. Actualment, escriu en el suplement literari del diari Ara i en la revista digital La lectora.

En prosa, ha publicat Apunts de literatura russa i un afegit polonès (Cal·lígraf, 2021), un recull de textos sobre literatura russa i polonesa, i El conte de l’alfabet (L’Avenç, 2022), un llibre estructurat a partir del seu alfabet matern, el ciríl·lic. Cada lletra representa una paraula que és el punt de partida per parlar d’un fenomen, un element o una personalitat de la cultura russa.

 

En aquest acte a l’espai VilaWeb, Dyakonova parlarà sobre la seva obra poètica en català i l’ús que fa de la poesia en el seu darrer llibre, El Conte de l’alfabet, així com de la influència que ha tingut en ella la poesia russa.

Hi esteu convidats!

 

Conferència sobre la poesia de Josep Carner pel Sr. Narcís Garolera

0

El grup de poesia Reversos, el passat 28 de febrer, va celebrar una sessió dedicada a Josep Carner. La conferència va ser impartida pel catedràtic emèrit de Filologia Catalana de la Universitat Pompeu Fabra, senyor Narcís Garolera, gran admirador de Carner, i un dels màxims especialistes en l’obra de Jacint Verdaguer, Josep Pla, Josep-Maria de Sagarra o Carles Fages de Climent, a més d’autor, entre moltes altres obres, d’una important autobiografia: “Galeries del record. Memòries d’un filòleg.”

L’acte va comptar amb una nombrosa assistència de públic, que va omplir l’espai VilaWeb de gom a gom i es va mostrar molt interessat per les explicacions del conferenciant, així com en la lectura dels poemes de Carner.

En Narcís Garolera va començar explicat que en Josep Carner és considerat un poeta noucentista, però que el seu primer llibre líric “Llibre dels poetes” (1904), és més aviat modernista, encara que hi comença a destacar la ironia que serà un dels trets distintius de la seva obra. Curiosament, qui tractà aquesta obra amb més entusiasme fou el crític madrileny Andrés González-Blanco que a la revista Nuestro Tiempo, va escriure que volia estudiar un “gran poeta” —en Carner tenia llavors dinou anys—. Explica, comparant-lo amb Heine, que Carner té “un sentimentalismo mórbido, algo menos tenebroso y más riente que el del cantor alemán». El crític considera el català un «poeta virgen», però «prometedor». El troba modern —en contrast amb els poetes castellans coetanis—, original —en el fons i en la forma—, n’elogia el «sentido de la poesia de lo pequeño», i el veu «cantor ideal de las cosas reales». L’orientació poètica de Carner —conclou— «es nueva en España».

Tot seguit el conferenciant ens va parlar de l’etapa noucentista de Josep Carner, que va de l’any 1906 a l’any 1920. Aquesta és la seva etapa més coneguda i estudiada i des de la qual es va difondre el tòpic de ser “una poesia com a joc verbal que, partint del pretext d’un simple element paisatgístic o una anècdota qualsevol, de vegades un detall minúscul, desplegava tot d’insospitades figuracions, sense que hi apareguessin els conflictes interns del jo, com si el pudor, la reserva o l’escut de la ironia mantinguessin el poeta projectat només enfora, convertit en pura energia verbal capaç de transfigurar màgicament tot allò que tocava.”

Els poetes noucentistes volien depurar la poesia de tot romanticisme que la feia “impura”. Especialment, de l’efusió passional i el sentimentalisme. Per contra, pregonaven la contenció, la mesura i el distanciament clàssics. Aquesta teoria estètica, pel que fa a Carner, esdevingué una despersonalització o ocultació del jo. Esdevé un espectador passiu o quasi passiu. Carles Riba va dir de Carner: «el cas més pur de lírica que s’hagi donat entre nosaltres». En aquest sentit, Carner utilitza la fal·làcia patètica, projectant sentiments humans a la naturalesa. Escriu a «Pietat»:

“A l’arbre hi ha una fulla que està a punt de caure,
i l’últim raig de sol —que ho sap— encar la daura.”

 

El primer llibre “noucentista” de Carner —Eugeni d’Ors dixit— és Els fruits saborosos (1906). “Poemes simbòlics, domèstics, amables i figuratius semblants a les pintures del seu contemporani Pierre Puvis de Chabannes”.

«Camperola llatina» és un exemple arquetípic de poesia noucentista, i Carner dedica el poema a Eugeni d’Ors.

 

Alada, vora el solc ets arribada,
y ‘t decantes un xic a la claró
y mitx augusta, mitx espellifada
te corones ab l’or de la tardó.

Tens la cintura fina y abrivada,
y el sí d’una naixent promissió;
canta la teua boca, incendiada
com una rosa del Anacreó.

Y fas anar la teva grana en doyna
com sobirana que escampés almoyna
y’t rius del pobre Gàlata ferest.

Y may sabràs que dins la terra amiga
jeu enterrada una deessa antiga
que vetlla per la gràcia del teu gest.

 

Verger de les galanies (1911)

L’any 1918 publica “Retorn a Catalunya”, un poema també noucentista, però amb diferències importants respecte a “Camperola llatina”. Rebaixa l’idealisme. Descriu un paisatge amb figures més real. Quan Carner el va escriure encara no havia marxat de Catalunya i té la forma de sonet invertit.

 

Ja veig damunt la serra de foc el nostre pi.
O gent que per les feixes daurades feu camí!
Em sobta com un vi
la força tota vella i humil que ens agermana.
(És viu com la ginesta i com el blau marí
el teu escarafall, o noia catalana!).

O com rieu a l’hora del vespre, masos blancs,
Entre pallers que volten, pacífics, vostres viures
pensant que tots vosaltres teniu, per éssers lliures,
bosquet, i blat, i vinya, i un marge amb tres pollancs!

Voldria, essent més íntim de valls i fondalades,
dî encara tes lloances, o terra de salut!,
en mig de coses fosques i vides oblidades,
com aquest grill que sento dins un camí perdut.

 

(Bella terra, bella gent, 1918).

Carner va marxar de Catalunya l’any 1921. Havia guanyat les oposicions al cos diplomàtic espanyol realitzades per tal d’apaivagar l’estretor econòmica en què vivia. Pels catalanistes aquest pas professional del poeta fou viscuda com una “deserció”.

L’any 1924 va publicar La inútil ofrena, un poemari amorós on el poeta reprèn temes lírics. Del primer és el sonet titulat «Joc de tenis», que el poeta refarà anys a venir (a Poesia, 1957). El conferenciant en va llegir les dues versions, tot i constatar les referències literàries a Wordsworth i Coleridge i pictòriques: John Constable (El carro de fenc, 1821).

Primera versió:

JOC DE TENNIS

A Concepció Soler

Anaves damunt l’herba de la prada
y volava ton braç adolescent
y pel filat de la raqueta alçada
hi passava la llum del sol ponent.

La pau dominical tan dilatada
y ta faç d’ingleseta y l’amatent
joc seriós, ma vida han encisada.
d’un “pastô reformat”, pàlidament

te veya filla; entorn del presbiteri
cullies roses; contes de misteri
amaves, y el blancatge y els infants.

Jo, oficial, de les Índies arribava…
Mon clos vermell, altíssim, s’inclinava…
Carros de fenc, passaven odorants.

(Verger de les galanies, 1911)

 

Segona versió (en cursiva els canvis):

JOC DE TENIS

(sense dedicatòria)

Anaves damunt l’herba de la prada
i volava el teu braç adolescent,
i pel filat de la raqueta alçada
travessava la llum del sol ponent.

La pau dominical tan desesmada
i ta falç d’angeleta i el rabent
joc seriós m’encisen la diada.
D’un rector reformat, pàl·lidament,

et veia, filla; entorn del presbiteri
collies roses; contes de misteri
amaves i el blancatge dels infants.

Jo, oficial, de Singapur venia.
Alt, vermellenc, et feia cortesia
Carros de fenc passaven odorants.

(Poesia, 1957)

L’any 1939 abandona la carrera consular i s’exilia a Mèxic, on fa de professor al Colegio de México, fa traduccions de l’anglès al castellà. Escriu Misterio de Quanaxhuata, que després ell mateix versionarà al català: El Ben Cofat i l’Altre (Perpinyà, 1951).

L’any 1940 publica a Mèxic i en castellà Nabí, enllestit en català abans de la guerra, però no publicat en català fins a l’any 1941 a Buenos Aires. És la seva obra en vers més important. És un llarg poema narratiu, polimètric. El protagonista, Jonàs, rep de Jahvè la missió de nabí (en hebreu “intèrpret de Déu”): ha d’anar a parlar en nom diví a Nínive, Assíria. Els primers versos diuen:

Al primer traspuntar d’un ventós solixent
D’alta cella vermella,
Al jaç de ginesteres es mou espessament
Jonàs, sota el fibló d’un manament:
-Vés a l’esclat de Nínive, trasbalsa cada orella,
Retruny per la ciutat:
“Jo, Jahvè, sé la vostra malvestat:
De tant de pes la meva destra s’ha cansat.”

 

L’any 1945 s’instal·là a Bèlgica on exerceix de professor a la Universitat Lliure de Brussel·les. Publica diversos volums de poesia, revisa la seva obra completa en vers i la comença a publicar. El volum conté un llibre inèdit: Absència. En el poema del mateix nom reflexiona sobre el sentit que ha tingut per a ell escriure tota la vida en català, haver obeït un manament cívic que ha fet que visqués la major part de la seva vida fora de Catalunya. Malgrat tot, espera que la seva obra perduri. En conferenciant ens llegeix el poema:

 

Dedicació

Després de tot,
ara que els arbres donen brot,
aquesta llum desarraulida
em farà, vell, mudar la vida.
Perquè en la fulla ja amatent
però tot just sabuda,
trobo la por, l’assecament,
el vent geliu, el gran turment
i la caiguda.
Tot canviant de pensa
faré sagrada prometença:
res de vivent no serviré,
sinó tan sols el que potser
podrà venir
quan jo no vegi dol ni dansa.
Una esperança vull seguir
sense esperança per a mi,
sense esperança ni recança.
No pas que em prengui la malura
de dar-me estil d’omnipotent.
(Déu, tot sencer dins el present,
no s’hi complau ni s’hi detura.)
Dèbil, esclau,
sé la poquesa que m’escau;
però si veig que resta
un poc de mon albir,
em vagarà d’alçar la testa
amb un sospir
que faci d’ales i guiatge,
malgrat el vent incert,
a la sement que es descoratja
abans de caure al solc obert.
No voldré, doncs, massa dormida
en abatuts coixins,
perquè gemec és tota vida
i l’aire tot camins.
Que sigui així mon goig de viure,
aquesta mica de no-res.
El cor oprès,
per nou espai es torna lliure.
En món encara no palès,
res com no puc, m’és tot permès.
Só del futur que lleva.
L’esdevenir roda sens treva:
vull que s’acuiti el seu trepit
i retre, en ell l’ànima meva
al que ultrapassa el meu desig.
I aquesta sort em sigui dada:
passat el viure que em consum,
enllà de pols abandonada,
ésser, en millor diada,
guspira anònima de llum.

¡Oh Moisès, qui sabrà dir
la gran virtut del teu destí,
oh seny ardent, oh força tesa
fins a morir –
sens cobrament de la promesa
per a no veure-la marcir
en nit planyent o foll camí!

 

 Absència (1957)

 

Finalment, en Narcís Garolera ens va parlar del problema de la llengua en Josep Carner. Explica que va tenir una influència bàsica d’Eugeni d’Ors i que això va tenir com a conseqüència que fos arbitrari en els temes poètics i l’ús del català. Al contrari que Verdaguer o Maragall, crea noves paraules i usa un llenguatge molt allunyat de la parla popular. “Apuja la llengua a un nivell molt alt, com no havia fet ningú abans.” I afegeix que Joan Coromines li deia que, per llegir la poesia de Carner, el lector havia de “calçar el coturn”, just al contrari del que havia fet Verdaguer. Malgrat això, Joan Coromines fou un admirador de Josep Carner, de qui sabia poemes de memòria i per a qui va fer gestions per tal que li donessin el premi Nobel. Sobretot, però, val a dir que Coromines valorava i admirava el poeta exiliat per fidelitat a Catalunya.

En definitiva, ha estat una sessió memorable, que ens ha atansat a l’obra de Josep Carner i ens ha facilitat els camins per entendre-la i valorar-la.

Text: Tomàs-Maria Porta i Calsina.
Fotografies: Aureli Ruiz

 

«La poesia de Josep Carner», xerrada de Narcís Garolera

0

El grup de poesia Reversos us convida a la sessió: «La poesia de Josep Carner», conferència a càrrec de Narcís Garolera.  Se celebrarà el dimarts 28 de febrer a les set del vespre.

Narcís Garolera és catedràtic emèrit de la Universitat Pompeu Fabra, llicenciat en Filosofia i Lletres, secció Filologia Romànica (UB, 1973), Premi Extraordinari de Llicenciatura (Universitat de Barcelona, 1979), Doctor en Filologia Catalana (Universitat de Barcelona, 1990), professor titular de Filologia Catalana (UAB i UPF, 1992-2009), Catedràtic de Filologia Catalana (Universitat Pompeu Fabra, 2009) i Premi Crítica «Serra d’Or» d’Estudis Literaris (1993).

Garolera parlarà d’aspectes literaris de Josep Carner, especialment de la seva poesia. Posteriorment, es farà un col·loqui amb el convidat i, en la part final de l’acte, farem la lectura d’una selecció de poemes de Carner.

Presentar Josep Carner, l’anomenat “Príncep dels poetes catalans” i màxim exponent de la poesia noucentista, sembla innecessari excepte si ho fa, amb la seva prosa magistral, Josep Pla, qui va dedicar-li un “Homenot”.

Diu Pla:

«El poeta i escriptor Josep Carner —considerable escriptor en prosa, cosa natural atesa la gran força expressiva de la seva poesia— no és pas un home, al meu modest entendre, fàcil d’explicar. Si es vol judicar l’home a través de la poesia que ha escrit, s’hauria de donar una gran importància a un clima, a una societat, a uns costums amables i positivament agradables que en molts casos reflecteix. La poesia de Carner sembla voler descriure una manera de passar la vida molt plausible, gairebé diria superior.

Aquesta manera de passar la vida és el que volem donar a entendre quan parlem de la dolçor barcelonina. Aquesta dolçor barcelonina, existeix? A través de la poesia de Carner, ho sembla. No se l’hauria pas poguda inventar. La literatura no ha inventat mai res. Ha imaginat, ha descrit —activitats molt diferents. Ara, està per veure quines foren les reaccions de Carner, vull dir les reaccions personals, íntimes, secretes, de Carner davant la societat barcelonina del seu temps. En el tracte personal, Carner em produí sempre la impressió, a través de la ironia que segregava —és un home devorat per la ironia—, d’un ambivalent, d’un ésser humà extremament complex. Tenia una tal força expressiva —potser només comparable a la de Bofill i Mates— que portava la ironia al roig viu. Sovint —però sempre conservant les regles de la semiclandestinitat de la societat del país— era sarcàstic. Només potser respectava els capellans —alguns capellans, s’entén. Carner tenia un filó catòlic molt accentuat —era d’una família que probablement havia estat pietista.»

Hi sou tots convidats!