El pròxim dimarts 29 d’abril el grup de poesia Reversos organitza una xerrada sobre la poesia de Les Murray, un dels poetes australians contemporanis més destacats i un dels principals poetes en llengua anglesa.
La conferència anirà a càrrec de Tomàs-Maria Porta i Calsina, llicenciat en Dret, president de l’Ateneu de Cultura Popular de l’Hospitalet, membre del Grup Reversos, soci de l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana i autor del llibre de poesies D’un nou patriotisme i altres poemes civils i del llibre de viatges Aventures a Galícia.
Leslie Allan Murray (Nabiac, 1938 – Taree, 2019) és el més conegut dels poetes australians contemporanis. Va escriure més de trenta volums de poesia, dues novel·les en vers i diversos assajos literaris. S’ha traduït a nombrosos idiomes.
Al català se n’han traduït dues obres: Poemes subhumans (Columna Edicions, 2000) una edició bilingüe traduïda per Victor Batallé, i Matar el gos negre: memòria d’una depressió (Días Contados, 2017). El darrer llibre, en una traducció de Jordi Nopca, aplega els versos escrits durant la crisi depressiva que va patir Les Murray entre el 1988 i el 1996, juntament amb l’assaig en què reflexiona sobre la seva malaltia i, de fet, sobre com se n’és, d’humà, en la diferència, la marginalitat, el desequilibri i la postració.
Entre les seves obres de poesia destaquen: The Ilex Tree (1965), The Weatherboard Cathedral (1969), Poems againts Economics (1972), The People’s Otherworld : Poems (1983), The Daylight Moon (1987), Dog Fox Field (1990), Subhuman Redneck Poems (1996).
La despossessió, la relegació i la independència esdevenen les principals preocupacions de la seva poesia. Se’l considera, a més, un poeta nacionalista australià. Els temes de bona part de la seva obra són el respecte, i fins i tot la reverència pels pioners; la importància de la terra i la seva influència modeladora en el caràcter australià, realista, lacònic, i una preferència per la vida rural sobre l’entorn urbà estèril i corrupte.
Ha rebut nombrosos guardons i reconeixements, entre els quals destaquen: Kenneth Slessor Prize for Poetry, Officer of the Order of Australia, Queen’s Gold Medal for Poetry, T. S. Eliot Prize, i Griffin Poetry Prize, entre altres.
El passat vint-i-cinc de març vam tenir el plaer de comptar amb la Cèlia Sànchez-Mústich, poeta, narradora i activista cultural i entaular una conversa sobre poesia. A continuació us oferim l’entrevista, una selecció de poemes i les fotografies de l’acte.
La Cèlia Sànchez-Mústich (Barcelona, 1954) és poeta, narradora i agitadora cultural. Viu a Sitges d’ençà del 2000 i codirigeix la Festa de la Poesia a Sitges amb el poeta Joan Duran des de l’any 2007.
Va cursar estudis musicals i es va dedicar professionalment a l’ensenyament de la música.
Ha publicat deu llibres de poesia pels quals ha rebut guardons tan prestigiosos com el Premi Rosa Leveroni, el Premi Miquel de Palol, Premi Crítica Serra d’Or de poesia i Premi Vicent Andrés Estellés de poesia dels Premis Octubre.
Recentment, Pagès Editors ha publicat una antologia de la seva obra poètica: Si creus que hi soc. Poesia 1989-2021.
De la seva poesia en parlarem més detingudament a continuació. Abans, però, destaquem que ha escrit narrativa: és autora de dues novel·les i vuit llibres de narrativa breu i narrativa no-ficció dels quals destaquem Diagnòstic: lluna nova, guardonat amb el premi Don-na (1992); El tacte de l’ametlla, Premi Mercè Rodoreda, 1999; No. I sí, Premi 7lletres (2008); i els dos darrers llibres: Ara et diré què em passa amb les dones i tretze contes més (2013) i Els vells, aquella nosa (2020).
Els seus poemes s’han traduït a diversos idiomes i formen part d’antologies de poesia catalana traduïda al castellà, francès, italià i anglès. El llibre On no sabem es va traduir al francès el 2014.
Per arrodonir aquesta trajectòria ha estat guardonada amb la Ploma d’Or de l’Ajuntament de Sitges (2010), per la seva notable obra vinculada a les lletres i la cultura de Sitges.
Empar Sáez:Entres en contacte amb la poesia de ben petita i he llegit que, a partir d’aquella vivència, la paraula, la poesia et van atrapar de tal manera que des de llavors no has parat d’escriure. Explica’ns aquest episodi de la teva vida i com et va marcar.
Cèlia Sànchez-Mústich: Als sis o set anys la meva mare anava a unes tertúlies poètiques en el soterrani d’un cafè a Barcelona, crec recordar que es deia Cafeteria Campeón. Ella se m’enduia allà, no em deixava ni amb l’àvia ni amb cap cangur. Per mi, allò va representar descobrir un món, una mena de realitat paral·lela. Això existeix! De cop i volta algú s’aixecava i recitava un poema (un tipus de poemes per ser recitats de forma grandiloqüent), després un altre cantava una cançó… L’ambient era molt bohemi. La persona que ho conduïa era una dona molt extravagant, tipus diva, que filosofava. Allò em va captivar. Si alguna vegada la meva mare no hi podia anar jo li deia mamá, yo quiero ir porque esto me llena (de petita parlava castellà a casa); tenia una sensació de plenitud. Fins que un dia jo en vaig fer un, de poema, i el vaig llegir allà. És a partir d’aquell moment que no vaig parar d’escriure: m’acabaven de regalar una eina per viure i per sobreviure.
E.S.:Et decantes pels estudis musicals i professionalment t’has dedicat a l’ensenyament de la música. Has desenvolupat moltes activitats en el camp de l’espectacle, de la creació musical i de la interacció de la música amb les diferents arts. D’altra banda, sempre has compaginat l’escriptura amb la música. Què va fer que et decidissis per estudiar música i no per una formació filològica, per exemple?
C.S-M.: Primer perquè no m’atreien les filologies i, encara que pugui semblar estrany, no m’atreia res relacionat amb les lletres. Quan anava a escola jo ja escrivia: per mi escriure era com respirar. A classe em feien estudiar aspectes gramaticals del llenguatge que per mi era com veure les interioritats tècniques del que jo feia de forma natural, i això em trasbalsava.
I la música va venir a través del meu pare, que era militar. Ell tenia un soldat assistent que de vegades m’acompanyava a l’escola. Ell li va regalar una guitarra al pare i el meu pare li va passar a la meva mare. Ella es va posar a estudiar guitarra a casa fins que se’n va cansar i me la va traspassar a mi. Al cap d’un temps, a l’escola Arts del Ritme també vaig fer piano. Aquesta escola em va marcar molt perquè no només feien música, sinó que també s’estudiava declamació, ballet…, tenien un gran sentit de l’espectacle. Això m’ha influït molt en la manera de planificar (juntament amb el Joan Duran) la Festa de la poesia a Sitges, per exemple. De la mateixa manera que la cafeteria del soterrani em va encendre el desig de fer poesia, aquesta escola em va obrir un món relacionat amb l’espectacle, la bellesa estètica, la interacció de les arts.
E.S.:La teva llengua materna és el castellà, però de bon començament et decantes pel català com a llengua literària. Hem tingut algun convidat en què la situació va ser a la inversa. Recordo especialment la Josefa Contijoch: el català és la seva llengua materna, així i tot, pel context social i polític de l’època va començar a escriure en castellà en els anys seixanta i després va fer el salt al català. En el teu cas, l’adopció del català com a llengua literària, venint d’una altra llengua materna i en una època en què no s’ensenyava català a l’escola, per bé queen tenim molts exemples, a casa nostra, és un tema que no deixa de ser interessant. Com vas viure aquesta decisió?
C.S-M.: Jo vaig parlar a casa castellà fins als dinou anys, era la meva llengua materna, però a tres anys ja vaig anar a una escola molt catalanista; era, per tant, el contrapès: a casa, tot en castellà i a l’escola, tot en català. L’escola era de les poques antifranquistes que hi havia i tenia un sistema d’ensenyament molt modern per l’època. Jo recordo que vaig anar assimilant el català d’una manera molt natural.
El meu pare havia volgut que jo hi anés, a aquella escola, tot i ser militar i de dretes, després que ma mare el convencés que era la millor escola per a la seva filla. I perquè a ell no li agradaven les escoles de monges que coneixia. Ell va posar per davant la qualitat de l’ensenyament a qualsevol altra cosa.
Aquella escola, però, tenia les seves ombres, i les professores eren molt poc afectuoses. També el fet que el meu pare fos castellà i políticament no gaire simpatitzant amb els principis de l’escola, va provocar alguns recels i discriminacions que jo vaig notar per part d’algunes alumnes i professores. Tot això t’ensenya molt; hem d’anar amb compte els uns amb els altres per no ferir-nos. Tots hauríem de treballar una mica més l’empatia.
Sobre la llengua literària, és veritat que els primers poemes els vaig escriure en castellà, però de seguida “em van venir” en català; m’adonava que hi havia moltes més coses que les podia expressar millor en català que en castellà. Al final, un molt bon poeta ja desaparegut, Enrique Badosa (ell escrivia en castellà) m’ho va confirmar: jo crec que la teva llengua literària és el català, sens dubte. Jo de tu no treballaria amb dues llengües, si ho pots evitar, perquè ja prou difícil és dominar-ne una i entra-hi fins al moll de l’os.
E.S.:Sempre que en tens ocasió, Cèlia, com en el pròleg de l’antologia Si creus que hi soc, destaques les persones que t’han acompanyat en el teu trajecte literari. Has explicat que ets autodidacta, però que vas buscar el mestratge en crítics i poetes: Montserrat Roig, Maria Mercè Marçal, Àlex Susanna, Màrius Sampere, entre d’altres… Quins dels teus mestres t’han marcat més, literàriament o humanament?
C.S-M.: És difícil fer una tria, però potser jo destacaria en Màrius Sampere. Va ser molt amic meu, era un home encantador i la seva manera de fer poesia era única, autènticament única. Hi ha gent que diu que tinc uns trets samperians…
E.S.: Sí, a mi alguns dels teus poemes, o alguns versos, em fan pensar en la poesia del Màrius Sampere. Un alè entremaliat, juganer, algun final imprevisible em recorden la seva poesia, tot i les diferències clares entre ambdues obres.
C.S-M.: Segurament, i m’agrada que sigui així. Sobre el que deies abans, jo crec que no es pot ser autodidacta en sentit estricte: un sol no s’ensenya res mai, si realment aprens tu sol és perquè has buscat informació, llibres, gent que t’ensenyi. I això ho he fet sempre, també ara: no dono res per publicar que no hagi passat per tres o quatre persones, diferents entre elles, que no em faran la gara-gara, persones que em donaran la seva opinió sincera, i que tenen criteris diversos entre ells. Tot això, després, ho contrasto amb mi mateixa i en trec conclusions.
A vegades pots fer un poema que està molt bé, a cop d’ull, però li falta justament “el poema”, allò inexplicable, que remou, que ens fa respirar fondo. Puc fer un poema i sospitar que fins i tot les persones a qui demano consell el trobarien bo, però soc sincera amb mi mateixa i noto que m’ha faltat la “campaneta”, aquell senyal que ve de no sé on i et diu “ja està”, ara sí. Jo necessito que em soni el “clinc!” per molt que el poema ja sigui correctíssim. Si soc conscient que puc anar més enllà hi vaig. Una altra cosa és que, de vegades, un s’equivoca i pensa que ja no pot anar més enllà i sí que podria, però som humans, i per això cometem errades.
E.S.: Vas impulsar en la dècada dels noranta, a l’espai alternatiu Lailo, al Raval, unes tertúlies poètiques per on van passar poetes molt destacats. Com les recordes? Va representar aquesta experiència el germen, l’origen de la Festa de la poesia a Sitges?
C.S-M.: Era una botiga de roba de segona mà al Raval, al carrer Riera Baixa, crec recordar. L’ambient era molt atractiu, estaves entremig de vestits d’una altra època, hi anava molta gent de teatre i era bonic. Per allà hi havien passat José Agustín Goytisolo, Feliu Formosa, Maria-Mercè Marçal, Maria Barbal, Miquel de Palol… I jo havia acompanyat a la guitarra a molts poetes: com Ràfols Casamada, Jordi Sarsanedas, Màrius Sampere… Després un amic meu em va dir que provés d’acompanyar-me jo mateixa dient els meus poemes, ho vaig provar i ho vaig fer durant un temps. Totes les experiències van fent un pòsit fins que en un moment determinat quan s’encén un misto esclata la foguera. Ho organitzàvem amb l’Empar Guillén que era antropòloga i filòsofa. El concepte de la Festa de la Poesia a Sitges és diferent tot i que també hi ha música i poesia.
Quan vaig anar a viure a Sitges, Lailo es va acabar, i al cap de pocs anys va aparèixer la Festa de la Poesia a Sitges que, com algunes grans meravelles, va ser fruit de l’atzar, en certa manera. Aquest any arribarà a la majoria d’edat. Quan vam decidir fer la Festa, i com fer-la, el Joan Duran i jo gairebé no ens coneixíem. En Joan té vint-i-cinc anys menys que jo, podria ser sa mare, però la química entre nosaltres de cara a fer la Festa de la Poesia, ha sigut un miracle.
E.S.: Vas viure a Barcelona fins a l’any 2000 que et trasllades a viure a Sitges. Què va propiciar aquest canvi, i què ha representat i representa per a tu Sitges?
C.S-M.: Jo vivia amb la mare i l’àvia a Barcelona. La mare ja estava molt delicada, enllitada moltes hores, i l’àvia tenia més de noranta anys. Vam decidir fer un canvi d’ambient per guanyar en qualitat de vida, bàsicament per elles dues. La meva mare ja estava enamorada de Sitges, hi anava sovint amb una amiga seva, la Ramona, que eren com germanes. Aquest canvi va representar vendre un pis, anar de lloguer dos cops abans de comprar-ne un altre: tres mudances i molta ansietat. Tots els meus amics els tenia a Barcelona, però ara em sento sitgetana; m’ha passat una mica com amb el castellà i el català: la meva pàtria primera va ser Barcelona, i me l’estimo molt, però el meu llenguatge anímic és sitgetà.
E.S. Abans de parlar de la teva obra poètica hem de ressaltar que has conreat amb un resultat molt bo tant la poesia com la narrativa, i que això no és gaire comú. Certament, comences escrivint poesia abans que narrativa, però has aclarit en alguna ocasió que en el teu cas no és transfuguisme sinó bicefàlia.
Evidentment, hi ha connexions, en el teu cas, entre ambdós gèneres literaris i vasos comunicants de l’un a l’altre… Se’n podria fer un estudi comparatiu molt interessant (sentit de l’humor, ironia, ritme, imaginació, sorpresa, profunditat, llenguatge molt curós…), però jo voldria saber com funcionen aquests dos caps, quin és el procés creatiu dels diferents gèneres i com els compagines: escrius narrativa i poesia alhora, els alternes en el temps, un relat et dona idees per escriure un poema…?
C.S-M.: Jo dedico molt més temps (no seguit) a la poesia que a la narrativa. En tots aquests anys de la malaltia de la mare, per exemple, no podia escriure novel·la perquè has d’invertir-hi un temps seguit. Ara que he tornat a escriure novel·la, i tot just acabo d’escriure’n una, la poesia queda com semi aparcada durant tot aquest temps. Però quan acabo una novel·la, la poesia que havia estat retinguda surt tota de cop, com una allau, com si es trenqués un mur de contenció. És com si la poesia hagués anat fent la seva sense que tu te n’adonessis.
E.S.: I ara sí, passem a parlar de la teva poesia i a la lectura de poemes. En tots els seus llibres he trobat una veu plena de bones idees (la fiblada més neta / de la idea, dius en uns versos), amb un punt de rebel·lia, a voltes coent, sorneguera. Sempre, però, amb l’amor com a eix central al voltant del qual tot giravolta: l’amor en totes les seves formes: l’amor al proïsme, l’amor compassiu, l’amor als qui no hi són… També em fascina com a partir d’un univers quotidià, familiar, proper, se’ns apareix, de cop i volta, per obra de màgia (del poema) una realitat nova i desconeguda, imaginativa i sorprenent.
C.S-M.: L’amor està en l’eix de tots els meus poemes, sí. I els poemes et venen, t’atrapen ells. La poesia pot estar en les coses més quotidianes: en la pota d’una cadira, en la tecla d’un piano, en una paraula que diu algú que passa pel carrer i l’escoltem mentre passem davant d’aquella persiana baixada amb un grafit… I penso: aquí hi ha un poema, el faré. No sé quan, però el faré. Jo soc molt fan de la quotidianitat, m’ha enriquit molt, no he necessitat grans viatges. M’han passat coses extraordinàries a la vida, però curiosament, les més extraordinàries han estat dins d’aquest univers petit, dins d’aquesta quotidianitat que no para de sorprendre’m.
E.S: Per la lectura de poemes, he agrupat els teus llibres de poesia en parelles, i per ordre cronològic. Ordenats d’aquesta manera podem constatar que s’intercalen molt regularment amb l’obra narrativa.
La cendra i el miracle (Columna Edicions, 1989); El lleu respir (Columna Edicions, 1991), Premi Rosa Leveroni.
Diagnòstic: lluna nova (ICD, 1993), premi Don-na (1992).
Un dia al departament d’identificació policíaca
Les vostres cares
s’allunyen de la vida
com les illes dels continents.
Solitàries, viatgen
a un lloc sense atmosfera.
Faccions de víctima conformen
un rostre de botxí.
Voldria regalar-vos una cara,
la vostra inconeguda cara.
I que el temps hi cultivés
—com una bona terra—
les arrugues i els gestos
d’un home feliç.
La cendra i el miracle (Columna Edicions, 1989)
Nou mesos
Un ordre inexcusable per dreçar la vida.
Ni temps ni esforç no ens calen per morir.
Pot sobtar-nos el límit, precipici
que ni tan sols permet de fer tentines.
I em contorba que pugui ser tan fàcil
Desconcertar propòsits, cloure el joc,
i haver de prescindir de lluita i comiat.
Em plauria, si algú me’ls garantís,
nou mesos, dignes, per dreçar la mort.
El lleu respir (Columna Edicions, 1991)
Temperatura humana (Columna Edicions, 1994); Taques (Edicions 62, 1997), Premi Miquel de Palol de poesia.
Pati de butaques (Columna Edicions), 1996; Les cambres del desig (Columna Edicions, 1999), El tacte de l’ametlla (Editorial Proa, 2000), Premi Mercè Rodoreda, 1999; Tercer acte d’amor (Editorial Proa, 2002).
Creuer
Vaig morir a cada port
d’un creuer de ciutats
adolescents.
Recordo que hi deixava
—la memòria fondeja
vora els llavis—
un amor a cada mort.
Temperatura humana(Columna Edicions, 1994)
La taula
El cel podria ser
compartir una llarga taula
amb tothom qui hauré estimat.
Una taula il·limitada en el temps.
Estovalles de neu sota els plats
abundosos, música de cristall
a la salut dels somnis
i una espelma entre els rostres
afamats de mi.
I encara puc concebre
un cel més alt.
Compartir una taula
amb tothom que hauré estimat,
però una taula per a dos.
només per a dos:
A soles i alhora amb cadascun
de vosaltres, retrobar l’alè
d’un pensament rasant la flama
i el vi de dues copes
revenjat de l’espera
i el tacte de lli blanc
sota els dits encreuats.
Taques (Edicions 62, 1997)
Llum de claraboia (Pagès Editors, 2004); A la taula del mig (Moll Edicions, 2009), Premi Crítica Serra d’Or de poesia.
Peret, l’ànima d’un poble (Edicions 62, 2005); Il·lusionistes del futbol (Cossetània, 2007); No. I sí (Pagès Editors, 2009), Premi 7lletres (2008)
Doble influx
Em transformo.
Amb la despulla d’un prec
que, cíclic, s’eleva,
he tacat la lluna de vermell.
Només el doctor Jeckyll
podria guarir-me del neguit
però li he donat cinc dies lliures.
També la lluna estrena influx
i davalla, rodona, pel meu ventre
fins aturar-se als llavis
acarminats de sang, i ser el focus
que hi desvetlla l’absència.
Em transformo.
Durant cinc dies l’enyor
irromp en el goig, com la foscúria
d’un cinema en un matí lluent.
A la pel·lícula
només hi surt Mr. Hyde.
Llum de claraboia(Pagès Editors, 2004)
Foto actualitzada
M’heu demanat una foto recent
i us envio una de quan tenia sis anys.
Trucada: jo, als sis anys,
asseguda al llit de la cambra on ara dormo,
sobre els llençols que l’amant ha desfet.
Amb les mans arrapades
a preguntes que he engabiat
en una carta als reis
i els peus que no arriben a terra,
descalços de creuar amb sigil
el laberint de les pors
i trepitjar el raïm del vi que avui
em crema els llavis.
Jo, als sis anys,
observada pels objectes dels prestatges
que destrien els meus ulls d’entre els meus.
Encara dubto, davant la bústia,
si he fet bé d’enviar-vos la foto
d’aquesta nena amb la carta a les mans
i els ulls pregant-li a l’objectiu
que la retrati exactament com soc.
A la taula del mig (Moll Edicions, 2009)
On no sabem (Tresiquatre Edicions, 2010), Premi Vicent Andrés Estellés de poesia dels Premis Octubre; A l’hotel, a deshora (Curbet Edicions, 2014).
Ara et diré què em passa amb les dones i tretze contes més (Editorial Moll, 2013)
Alarma
Avui, el dolor és com un nen
quan ja fa estona que no se’l sent:
Quina en deu estar fent? Quins embolics
a les artèries, trencadisses als nervis,
guixades a la memòria?
Demà, m’ho veig a venir,
em trobaré la casa enaiguada d’enyor.
On no sabem (Tresiquatre Edicions, 2010)
Anticossos
Els anticossos som a punt de sortir a feinejar.
Què és aquest Amor que ha entrat amb insolència
i asseca soledats que feien goig
i esbotza enyoraments que estimulaven?
Aquest invasor del cos que defensem.
Parem-li trampes de miralls trucats, de preguntes
que no sabrà respondre, d’amenaces que no podrem complir
però seran convincents. Reduïm-lo, abans no faci estralls
en el cos desprevingut i el destaroti amb promeses
impossibles. Amor, fuig! O vine de dret a nosaltres,
que et farem miques.
Tan feliç com era, el cos incaut, sense tu que el fas feliç!
A l’hotel, a deshora(Curbet Edicions, 2014)
La gota negra (Pagès, 2018) i Mudança endins (La Garúa – Tanit, 2022).
Els vells, aquella nosa (Comanegra Editorial, 2020).
L’he triat. M’hi atanso.
Al mateix temps ell també
s’apropa a mi com si em triés.
Desconeguts enmig d’un carrer
desconegut. Dos miralls imantats,
alhora entrebadem la boca.
L’estranya sincronia ens desconcerta.
Què hi fem, l’un davant de l’altre
puntuals a una cita inexistent?
Destravem, per fi, la gola
sobreposant les veus: —Jo preguntava…
Titubeig, mitja rialla.
Tots dos demanem per un carrer —Quin és, el seu? —fem a l’uníson.
I ens diem els carrers
com qui fa un intercanvi
de targetes, de noms de fills,
de contrasenyes per accedir
a un club selecte.
No ens hem triat,
ens hem reconegut:
estels binaris,
cànons inversos,
éssers que busquen i troben
uns altres éssers que busquen i troben.
La gota negra (Pagès Editors, 2018)
Que la meva mare tingui set anys, si us plau.
Que vagi a un hospital on la cuidin
amb l’empatia radiant que provoquen els infants.
Set anys que allunyin rictus i paraules fosques,
que atreguin voluntaris de promptitud heroica.
Un hospital on vetllin per ella amb dèria de colors
i globus i cares de pallasso.
Que la meva mare tingui set anys, si us plau!
Ho demano perquè soc la seva mare.
Mudança endins (La Garúa – Tanit, 2022).
Agraïm profundament a la Cèlia Sánchez-Mústich la magnífica vetllada poètica que ens va oferir. Va ser un privilegi compartir aquest diàleg sobre poesia amb ella.
El pròxim dimarts vint-i-cinc de març el grup Reversos tindrà el plaer de comptar amb la Cèlia Sànchez-Mústich, poeta amb qui conversarem. En l’acte també es llegirà una selecció de poemes de l’autora.
Cèlia Sànchez-Mústich (Barcelona, 1954) és poeta, narradora i activista cultural. Viu a Sitges d’ençà del 2000 i codirigeix la Festa de la Poesia a Sitges amb el poeta Joan Duran des de l’any 2007.
Sànchez-Mústich va cursar estudis musicals a Arts del Ritme i al Conservatori del Liceu i es va dedicar professionalment a l’ensenyament musical.
Ha publicat deu llibres de poesia: La cendra i el miracle (Columna, 1989); El lleu respir (Columna, 1991), Premi Rosa Leveroni; Temperatura humana (Columna, 1994); Taques (Edicions 62, 1997), Premi Miquel de Palol de poesia; Llum de claraboia (Pagès, 2004); A la taula del mig (Moll, 2009), Premi Crítica Serra d’Or de poesia; On no sabem (Tresiquatre, 2010), Premi Vicent Andrés Estellés de poesia dels Premis Octubre; A l’hotel, a deshora (Curbet Edicions, 2014); La gota negra (Pagès, 2018); i Mudança endins (La Garúa – Tanit, 2022).
Pagès Editors acaba de publicar una antologia de la seva obra poètica: Si creus que hi soc. Poesia 1989-2021 (2024).
En narrativa és autora de dues novel·les: Les cambres del desig (Columna, 1999) i Tercer acte d’amor (Proa, 2002) i de vuit llibres de narrativa breu i narrativa no-ficció dels quals destaquem Diagnòstic: lluna nova (dietari novel·lat) (ICD, 1993) guardonat amb el premi Don-na (1992); El tacte de l’ametlla (Proa, 2000), Premi Mercè Rodoreda, 1999; No. I sí (Pagès Editors, 2009), Premi 7lletres (2008); i els dos darrers: Ara et diré què em passa amb les dones i tretze contes més (Editorial Moll, 2013) i Els vells, aquella nosa (Comanegra, 2020).
Part dels seus poemes han estat traduïts al gallec, èuscar, castellà, francès, occità, italià i anglès, i han format part de diverses antologies, entre les quals Parlano le donne, poetesse catalane del XXI secolo, 48 poètes catalans pour le XXI siècle, He decidido seguir viviendo, Xeixa-fourteen catalán poets o Paraula encesa.
El maig del 2013 va formar part, juntament amb Pere Gimferrer, Maria-Mercè Marçal i Jaume Pont, del quartet de poetes antologats a l’estudi dedicat a la literatura catalana de la revista literària francesa Europe. El poemari On no sabem ha estat traduït al francès amb el títol Cet espace entre nous.
Un curtmetratge dirigit per Jordi Bueno (estrenat el 2012) està basat en un dels seus contes, “Ràdio taxi”.
Ha estat guardonada amb la Ploma d’Or de l’Ajuntament de Sitges (2010).
El Grup de poesia Reversos va dedicar la sessió del passat vint-i-cinc de febrer al poeta romà Marc Valeri Marcial. Vam convidar el professor Jaume Juan i Castelló, traductor del llibre Epigrames de Marcial publicat a Adesiara l’any 2022.
Per la traducció dels quinze llibres d’epigrames que conformen aquest volum Jaume Juan va rebre el Premi de Traducció de Clàssics Memorial Montserrat Ros el 2021.
Jaume Juan i Castelló (Eivissa, 1953) és doctor en Filosofia i Lletres (1980), des de 1984 professor Titular al Departament de Filologia Clàssica, Romànica i Semítica de la UB i professor Emèrit des del mes d’octubre de 2023. Centren la seva dedicació la lectura dels poetes romans d’època clàssica i l’anàlisi de la historiografia com a gènere literari. Ha publicat l’edició crítica amb traducció i notes de la Història Romana de Vel·lei Patèrcul per a la Fundació Bernat Metge (2015); la primera edició crítica de Laurentius Veronensis (Bosch 1996); amb el títol Eros Gai, la traducció del llibre XII de l’Antologia Palatina (Adesiara 2018); traduccions d’Horaci (Odes, Adesiara 2020; Sàtires, Adesiara 2008); Ovidi (Art, Adesiara 2011); i Marcial (Epigrames, Adesiara 2022); i el corpus epigràfic d’Eivissa (Museu Arqueològic 1988). Actualment, l’epigrama, la prosopografia i l’epigrafia romana, preferentment la balear, ocupen la seva atenció d’una manera especial i està a punt de presentar la seva traducció de l’obra de Catul.
Com a preàmbul a la conversa sobre la vida i l’obra de Marcial l’entrevistador es va interessar per la situació dels estudis de llengües clàssiques a casa nostra. El professor Jaume Juan manifestar que fa molt de temps que es diu que les facultats de llengües clàssiques tenen els dies comptats, però, malgrat això, perviuen. Va afegir que a ell li preocupa molt més la situació dels estudis de Filologia Catalana, per exemple.
Pel que fa a la situació del català a Eivissa, ens va explicar que d’ençà que es va instal·lar a Barcelona no la viu en primera persona, però que té una percepció pessimista no tals sols de la cultura catalana a Eivissa, sinó de la cultura en general a l’illa.
Tot seguit, el nostre convidat va parlar d’alguns aspectes biogràfics de Marcial. Marc Valeri Marcial va néixer l’any 38 després de Crist a Bilbilis (Hispània Tarraconense), actual Calatayud a l’Aragó. I va morir a la mateixa vila el 104 després de Crist aproximadament. Visqué entre els regnats dels emperadors Calígula i Trajà, és a dir, bona part de la dinastia julio-clàudia, el període dels quatre emperadors, tota la dinastia dels Flavis, el breu regnat de Nerva, i els inicis de Trajà. Un temps d’un intens trasbals polític i social, farcit de magnicidis, guerres civils, conquestes, invasions i en el qual la nostàlgia de l’antiga república encara es mantenia viva i ferma entre molts patricis romans.
En els seus epigrames —que són la font més important per elaborar la biografia del poeta— explica que a Bilbilis va rebre una bona formació gràcies als seus pares, encara que algun estudiós assenyala que el poeta ho diu amb ironia.
A Roma va rebre el suport d’una sèrie d’hispans que formaven una mena de lobby que aplegava gent procedent des d’Occitània fins a Andalusia i al qual pertanyien en aquell moment una sèrie de personalitats com ara Sèneca, els Plinis o Quintilià que s’ajudaven entre si de manera continuada.
Pel que fa a les traduccions que s’han fet de Marcial, Jaume Juan va explicar que en els moments de fort nacionalisme espanyolista, com per exemple el franquisme, es va defensar l’espanyolitat de Marcial perquè era un poeta important i tenia el seu origen a la Hispània romana (ell, als seus versos, sovint es definia com a celtiber). Aquesta defensa espanyolista de Marcial, però, hagué de conviure amb la justificació de la seva obra, provocadora, grollera, irreverent, sexual… I això va tenir com a conseqüència que les traduccions que se’n feren censuraven (atenuaven la cruesa o tergiversaven) els versos de Marcial.
El mateix va passar amb la traducció al català de Miquel Dolç, gran llatinista, d’altra banda, però que s’hagué d’adaptar a la censura noucentista primer i a la censura franquista després. Les traduccions que Dolç en va fer entre 1949 i 1960 es poden trobar en cinc volums de la Fundació Bernat Metge. La traducció del professor Jaume Juan Castelló respecta la lletra escrupolosament, amb tots els matisos i l’esperit de l’obra de Marcial, sense haver-se de sotmetre a censures ideològiques, que avui no se’ns imposen.
Evidentment, les traduccions que se’n van fer en un determinat context polític van desvirtuar l’obra de Marc Valeri Marcial. D’altra banda, que se’l considerés espanyol no té gaire sentit perquè l’aparició d’Espanya és posterior a l’imperi Romà. Pel mateix preu, se’l podria considerar català, ja que, al cap i a la fi, la capital de la Tarraconense era Tarraco, que, a més, llavors era la província romana més important de la península Ibèrica.
Juan va continuar comentant alguns aspectes interessants sobre Marcial que coneixem pels seus epigrames.
Marc Valeri Marcial evita criticar les grans personalitats, sobretot a l’emperador. I no només això: els adula. Espera que morin per satiritzar-los. Mentrestant, prefereix clavar el seu agulló en persones de la seva classe social o que estan una mica més amunt o més avall que ell, però sense enfrontar-se als poderosos, dels quals durant tot el temps que viu a Roma rep no només el suport sinó fins i tot el necessari per viure.
Durant els trenta-quatre anys que Marcial viu a Roma es guanya la vida com a client. Fer de client volia dir anar al domicili de persones poderoses a fer-los la salutació matinal i a llegir-los els seus poemes, a canvi d’àpats i, preferentment, diners. Molts dels epigrames de Marcial retraten la seva condició de client, que ell detesta (almenys en la ficció literària), perquè no li permet viure de forma independent.
Jaume Juan va afegir que la informació que tenim de la situació econòmica de Marcial és contradictòria. Per una banda, es queixa de la seva precarietat com a client i, per una altra, se sap que Titus li va concedir el Ius trium liberorum, una mena de certificat de família nombrosa que es donava a Roma a les famílies que tenien tres o més fills. Aquest certificat comportava certs privilegis fiscals, tot i que Marcial, pel que sembla, mai no va tenir fills ni es va casar. Això ho sabem pel seu primer llibre d’epigrames (“Llibre dels espectacles”) publicat arran de la inauguració del Coliseu o Amfiteatre Flavi.
Sembla que els diners que devia aconseguir com a client, per la publicació i venda dels seus llibres i per aquesta paga, li van permetre viure raonablement bé fins al punt que va arribar a tenir propietats i esclaus. També va accedir a la condició de cavaller, cosa que exigia un patrimoni de 400.000 sestercis (aproximadament 500.000 € actuals). Però quan decideix tornar al seu poble, Bilbilis, sembla que no té prou diners per fer el viatge i els ha de demanar a Plini el Jove, que els hi deixa. I un cop reinstal·lat allà, té sort de fer amistat amb una vídua admiradora de la seva obra que li fa de mecenes i li regala una casa i una propietat.
L’interès que desperten els epigrames de Marcial, va continuar Jaume Joan, és degut a la seva excel·lent qualitat literària, al seu enginy extraordinari i al seu agulló satíric sense pietat ni límits. Però també a l’acolorida descripció que fa de la vida quotidiana de Roma en el seu temps, motiu pel qual és, així mateix, un document històric. Juntament amb Petroni i Juvenal va retratar de forma exhaustiva, i en vers, la vida urbana a l’Imperi Romà.
Tal com va recordar el nostre convidat, epigrama és una paraula grega que significa inscripció (originàriament sobre la pedra) i és una forma literària molt concentrada i exigent.
Deixem que sigui Marcial qui parli:
De les despeses sumptuoses dels rics, que, al mateix temps, són garrepes amb els amics:
Perquè les teves plantes de Cilícia no pateixin el fred de l’hivern i una ventada massa forta no els escapsi els brots més tendres, una vidriera desafia la inclemència dels notus i deixa filtrar un sol radiant i una llum sense cap mena d’impuresa. Per contra, a mi em toca una alcova amb una finestra que no tanca del tot, a la qual el mateix Bòreas refusaria aixoplugar-se. (VIII, 14)
Dels nombrosos incendis provocats a les cases per cobrar-ne l’assegurança o per aprofitar-se de la solidaritat pública:
Per dos-cents mil sestercis t’havies comprat, Tongilià, una casa. Un accident, cosa massa freqüent a Roma, te l’arrabassà. Ara s’ha col·lectat un milió. ¿No podria semblar —pregunto jo, Tongilià— que tu mateix vas calar foc a la teva pròpia casa? (III, 52)
De la poca professionalitat dels metges del seu temps:
Jo estava defallit, però tu, Símmac, has vingut tot d’una a visitar-me acompanyat d’un centenar de deixebles. Cent mans m’han palpejat, gelades pel buf de l’aquiló! Jo no tenia febre, Símmac: doncs ara sí que en tinc. (V, 9)
De la poca humanitat amb un esclau cuiner:
Assegures que la llebre no és prou cuita i demanes el flagell: més t’estimes, Rufus, trinxar el cuiner que no pas la llebre. (III, 94)
La sàtira de Marcial sovint és impúdica, per no dir brutal:
Diuen les males llengües, Quíone, que mai no t’han follat, i que no hi ha cosa més casta que el teu cony. Tanmateix, quan et banyes no et tapes la part que caldria: si tan gran és el teu pudor, posa’t les calces a la cara. (III, 87)
I encara uns quants epigrames més:
“M’encoratges, Paulus, perquè faci versos contra Licisca a fi que ella s’enfureixi en llegir-los i s’enrabiï contra mi. Paulus, ets un pervers! Vols que te la mami només a tu” (IV, 17)
“Mató em retreu que hagi fet un llibre irregular. Si Mató té raó, de fet està lloant la meva poesia. De llibres ‘regulars’ n’escriuen Calví i Umbre: un llibre ‘regular’, Crètic, és un llibre dolent” (VII, 90)
“Ets un xafarder, un calumniador, un estafador, un traficant, un mamapolles, un macarra. No entenc, Vacerra, que no tinguis ni cinc” (XI, 66)
“No pel fet que els famosos se’t disputin a les festes, als pòrtics, als teatres, no perquè quan te’ls trobes es deleixin per dur-te a la llitera o bé a les termes, no t’envaneixis massa, Filomús: volen passar-s’ho bé, no enamorar-se” (VII, 76)
Cal remarcar que juntament amb els grafits romans, els epigrames de Marcial són la font més important de paraules obscenes llatines.
Les obres de Marcial foren molt valorades durant el Renaixement, el Barroc (Quevedo i Góngora) i la Il·lustració i van passar de moda al romanticisme. El segle XX ha vist un ressorgiment important en l’estudi de Marcial. Alguns poemes satírics de Josep Maria de Sagarra ens el recorden:
Ets fresca com una rosa,
més puta que les gallines
i pesada com la prosa
de don Pere Coromines.
***
Pixo a l’abim:
al fons la mar blava,
allà el cap de Begur,
aquí el cap de la fava.
I també de Carles Fages de Climent, potser el millor epigramista català, que va escriure:
L’epigrama cou si és bo, però el qui me l’ha de fer s’ha de dir Josep Carner, Sagarra o López Picó.
Volem agrair al nostre convidat, Jaume Juan Castelló, la magnífica xerrada que ens va oferir sobre Marcial, un dels grans epigramistes de Roma.
Text: Tomàs M. Porta Calsina Fotografies: Aureli Ruiz
La pròxima sessió del grup Reversos se celebrarà el dimarts 25 de febrer i tindrà com a convidat el traductor i professor Jaume Juan i Castelló(Eivissa, 1953) que impartirà una conferència sobre els epigrames de Marcial.
Doctor en Filosofia i Lletres (1980), des de 1984 és professor Titular al Departament de Filologia Clàssica, Romànica i Semítica de la UB i professor Emèrit des del 2023. Centren la seva dedicació la lectura dels poetes romans d’època clàssica i l’anàlisi de la historiografia com a gènere literari. Forma part del grup d’investigació consolidat LITTERA des dels seus inicis.
Ha publicat l’edició crítica amb traducció i notes de la Història Romana de Vel·lei Patèrcul per a la Fundació Bernat Metge (2015); la primera edició crítica de Laurentius Veronensis (Bosch 1996); amb el títol Eros Gai, la traducció del llibre XII de l’Antologia Palatina (Adesiara 2018); traduccions d’Horaci (Odes, Adesiara 2020; Sàtires, Adesiara 2008); Ovidi (Art, Adesiara 2011); i Marcial (Epigrames, Adesiara 2022); i el corpus epigràfic d’Eivissa (Museu Arqueològic 1988). Actualment, estudia l’epigrama, la prosopografia i l’epigrafia romana, preferentment la balear.
Presentar Marcus Valerius Martialis, conegut com a Marcial, no hauria de caler, però dissortadament cal. Vivim en una època que menysprea els estudis clàssics i humanístics. Per una altra banda, els que ja tenim uns anys i vàrem ser educats durant el franquisme ens vam trobar amb una educació castrada pel nacionalcatolicisme on segons quins escriptors, com Marcial, tan enginyós, tan provocador i, per què no dir-ho?, tan groller no hi tenien cabuda.
L’únic que va salvar Marcial va ser que fou un dels pocs poetes hispans importants de l’època romana i que aviat se’l va voler espanyolitzar, per no dir castellanitzar. L’obra del capellà Llorenç Riber Un celtíbero en Roma. Marco Valerio Marcial n’és un clar exemple. Tot i això, la poesia de Marcial fou considerada perniciosa per a la canalla i els seus versos brillaven per la seva absència als nostres plans d’estudis.
Per l’obsessió tecnològica i antihumanista contemporània, i perquè aquest país sembla ancorat a un Noucentisme sense fi, Marcial no és tan conegut com ho hauria de ser en aquests rodals.
Llegir Marcial, Juvenal, Catul és llegir els escriptors romans més crítics, més mordaços i més realistes de l’antiga Roma i, per tant, els qui, més enllà del gaudi estètic, millor ens fan entendre la seva vida i la seva societat.
Marcial va néixer l’any 38 després de Crist a Bilbilis (Hispània Tarraconense), actual Calatayud a l’Aragó. I va morir a la mateixa vila el 104 després de Crist aproximadament. Visqué entre els regnats dels emperadors Calígula i Trajà, és a dir, el final de la dinastia julioclàudia, el període dels quatre emperadors, tota la dinastia dels Flavis, el breu regnat de Nerva, i els inicis de Trajà. Un temps d’un intens trasbals polític i social, farcit de magnicidis, guerres civils, conquestes, invasions i en el qual la nostàlgia de l’antiga república encara es mantenia viva i ferma entre molts patricis romans.
Val a dir que Marcial evita la crítica a les grans personalitats, sobretot a l’emperador. I no només això: els adula. S’espera que morin per satiritzar-los. Mentrestant prefereix clavar el seu agulló en persones de la seva classe social o que estan una mica més amunt o més avall que ell, però sense enfrontar-se als poderosos, als qui pidola el suport durant tot el temps que viu a Roma.
L’interès que desperten els epigrames de Marcial és degut a la seva excel·lent qualitat literària, al seu enginy extraordinari i al seu agulló satíric sense pietat ni límits. Però també a l’acolorida descripció que fa de la vida quotidiana de la Roma del seu temps.
Deixem que sigui Marcial qui parli:
De les despeses sumptuoses dels rics, que, al mateix temps, són garrepes amb els amics:
Perquè les teves plantes de Cilícia no pateixin el fred de l’hivern i una ventada massa forta no els escapci els brots més tendres, una vidriera desafia la inclemència dels notus i deixa filtrar un sol radiant i una llum sense cap mena d’impuresa. Per contra, a mi em toca una alcova amb una finestra que no tanca del tot, a la qual el mateix bòreas refusaria aixoplugar-se. VIII 14
Dels nombrosos incendis provocats a les cases per cobrar-ne l’assegurança o per aprofitar-se de la solidaritat pública:
Per dos-cents mil sestercis t’havies comprat, Tongilià, una casa. Un accident, cosa massa freqüent a Roma, te l’arrabassà.
Ara s’ha col·lectat un milió. ¿No podria semblar –pregunto jo, Tongilià– que tu mateix vas calar foc a la teva pròpia casa? III, 52
De la poca professionalitat dels metges del seu temps:
Jo estava defallit, però tu, Símmac, has vingut tot d’una a visitar-me acompanyat d’un centenar de deixebles. Cent mans m’han palpejat, gelades pel buf de l’aquiló! Jo no tenia febre, Símmac; doncs ara sí que en tinc. V, 9
De la poca humanitat amb un esclau cuiner:
Assegures que la llebre no és prou cuita i demanes el flagell. T’estimes més, Rufus, trinxar el cuiner que no pas la llebre. III, 43
La sàtira de Marcial sovint és impúdica, per no dir brutal: Diuen les males llengües, Quíone, que mai no t’han follat i que no hi ha cosa més púdica que el teu cony. Tanmateix, quan et banyes no et tapes la part que caldria: si tan gran és el teu pudor, posa’t les calces a la cara. III, 87
I encara uns quants epigrames més:
“M’encoratges, Paulus, perquè faci versos contra Licisca a fi que ella s’enfureixi en llegir-los i s’enrabiï contra mi. Paulus, ets un pervers! Vols que te la mami només a tu” IV, 17
“Mató em retreu que hagi fet un llibre irregular. Si Mató té raó, de fet està lloant la meva poesia. De llibres ‘regulars’ n’escriuen Calví i Umbre: un llibre ‘regular’, Crètic, és un llibre dolent” VII, 90
“Ets un xafarder, un calumniador, un estafador, un traficant, un mamapolles, un macarra. No entenc, Vacerra, que no tinguis ni cinc” XI, 66
“No pel fet que els famosos se’t disputin a les festes, als pòrtics, als teatres, no perquè quan te’ls trobes es deleixin per dur-te a la llitera o bé a les termes, no t’envaneixis massa, Filomús: volen passar-s’ho bé, no enamorar-se” VII, 76
S’ha de tenir en compte que, juntament amb els grafits romans, els epigrames de Marcial són la font més important de paraules obscenes llatines.
Les obres de Marcial foren molt valorades durant el Renaixement, el Barroc (Quevedo i Góngora) i la Il·lustració i van passar de moda al romanticisme. El segle XX ha vist un ressorgiment important en l’estudi de Marcial. Alguns poemes satírics de Josep Maria de Segarra ens el recorden:
Ets fresca com una rosa,
més puta que les gallines
i pesada com la prosa
de don Pere Coromines.
***
Pixo a l’abim:
al fons la mar blava,
allà el cap de Begur,
aquí el cap de la fava.
Perquè, com diu en un dels seus epigrames el gran Fages de Climent:
L’epigrama cou si és bo, però el qui me l’ha de fer s’ha de dir Josep Carner, Sagarra o López Picó.
El passat 28 de març vam tenir el privilegi de rebre, a l’espai VilaWeb, en David Jou, científic i poeta. La conversa sobre poesia i els poemes que es van dir els transcriurem ben aviat.
A continuació trobareu el vídeo de la sessió i el reportatge fotogràfic de Ferran d’Armengol.
El nostre agraïment més sincer al poeta convidat, David Jou, per la magnífica i interessantíssima vetllada que ens va oferir.
El pròxim dimarts 28 de gener mantindrem una conversa sobre poesia amb David Jou, poeta, físic, assagista i traductor.
David Jou i Mirabent (Sitges, 1953) va passar la seva infantesa entre el taller del seu avi, l’escultor Pere Jou, la biblioteca popular Santiago Rusiñol, de la qual la seva mare fou bibliotecària durant cinquanta anys, l’escola i la platja. A quinze anys, va publicar els seus poemes a “L’Eco de Sitges”, on ho ha continuat fent setmanalment durant més de cinquanta anys. Als disset, va publicar el primer llibre. Com ell indica, “des d’aquella edat, la poesia ha estat, ininterrompudament, un dels centres de la meva activitat i de la meva vida”.
Té publicada una extensa obra poètica aplegada en edició conjunta en els volums L’èxtasi i el càlcul (2002) i L’huracà sobre els mapes (2004) i en més de trenta poemaris.
Catedràtic de Física de la matèria condensada a la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB) fins al 2018 i doctor honoris causa per la Universitat de Girona. La recerca científica ha estat un altre dels centres de la seva activitat. Com a investigador en termodinàmica de processos irreversibles, ha publicat vuit llibres i tres-cents articles de recerca en revistes internacionals. També ha publicat més de deu assaigs sobre ciència, espiritualitat i la relació entre ambdues.
Ha traduït al castellà i al català llibres científics, entre altres de Stephen Hawking. Va col·laborar en el suplement de Ciència i Tecnologia de “La Vanguardia” de 1983 a 1994. La seva obra ha estat traduïda a l’alemany, anglès, castellà, francès, polonès, hongarès, rus, italià i búlgar.
És membre de la Secció de Ciències i Tecnologia de l’Institut d’Estudis Catalans, de la Reial Acadèmia Europea de Doctors, de la Real Academia de Ciencias Exactas, Físicas y Naturales de Madrid i de l’Accademia Peloritana de Messina. Des de 1993 forma part del patronat de la Fundació Joan Maragall (Cristianisme i cultura) de Barcelona. N’ha estat secretari, vicepresident i el va presidir del 2019 al 2023. Actualment n’és patró emèrit.
En resum, tindrem l’ocasió de conversar amb un intel·lectual d’ampli abast que ha cultivat diferents vessants com la científica, poètica, assagística i espiritual.
El passat vint-i-sis de novembre el grup Reversos vam dedicar la sessió a l’obra poètica de Carles Duarte i Montserrat.
A continuació trobareu el vídeo de la sessió i un resum de la xerrada acompanyat d’un reportatge fotogràfic.
Duarte va néixer a Barcelona l’any 1959, és poeta i traductor, i ha destacat com a lingüista (especialista en llenguatge administratiu i col·laborador de Joan Coromines), polític (secretari de la Presidència del darrer govern de Jordi Pujol), activista (primer president de la Fundació Catalunya Fons, president de la Fundació Pere Coromines o de la Institució Francesc de B. Moll, entre d’altres) i diverses activitats més en què ha tingut un paper notable.
Nosaltres ens hem volgut centrar exclusivament en el Carles Duarte poeta, l’obra del qual és prou coneguda i reconeguda arreu, com ho demostra els premis que ha guanyat: Premi Cadaqués a Rosa Leveroni (1995), per Cohèlet, Premi Vila de Martorell (1996), per Ben Sira, Premi Crítica Serra d’Or de poesia (2004) per El centre del temps, Premi de la Crítica Catalana de poesia (2014) pel llibre Alba del vespre i, naturalment per la traducció a diversos idiomes de la seva obra.
La seva primera obra la va escriure en castellà arran del cop d’estat a Xile i la mort de Salvador Allende, influenciat per Pablo Neruda. L’any 1979 va posar en marxa la revista Maig”on va publicar els seus primers poemes en català, que formarien part del poemari Vida endins (Editorial Moll, 1984).
Dins la seva obra poètica destaquen:
El somni, La Magrana, 2000.
Tríptic hebreu, La Magrana, 2002.
El centre del temps, Edicions 62, 2003.
Els immortals, Tres i Quatre, 2006.
Arwad (amb il·lustracions d’Antonio Hervás), Papers de Terramar, 9, 2009.
Ausencia / absència / absence (fotografies de Manuel Cohen; ed. trilingüe català-castellà-francès), Pagès Editors, 2015.
Memòria de la llum, Tres i Quatre, 2016.
Carles Duarte també és narrador. De la seva obra narrativa podem destacar:
Somnis, Columna, 1994.
Cèrcols de llum, Vilatana, 1999.
Ulls encendrats, Editoral 3i4, 2005.
Als llavis duc una fulla de menta. Retalls de memòria, Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 2008.
També cal esmentar el seu vessant de traductor, en el qual destaca la traducció de l’obra d’Helénè Dorion, poeta que aprecia especialment per l’interès que comparteixen per l’obra de Plotí i Borges. Tots dos s’atansen a la poesia des del pensament i s’allunyen de la filigrana formal.
L’entrevistador comença la conversa preguntant si el corbatí que sol lluir Carles Duarte fa poeta. Duarte deixa anar una rialla divertida i contesta que “el corbatí és una manera somrient de vestir-se d’una manera formal”.
En ser preguntat sobre la seva concepció de la poesia, respon que “cerca la respiració d’una música nua, tendeix al ritme clar d’allò que és essencial, a la depuració expressiva. S’hi fan presents d’una manera constant el paisatge i les referències culturals del Mediterrani. I té com a temes centrals la tendresa (la pell, el desig, el coneixement per mitjà del tacte…), el somni (com a motor de l’existència, com a lectura subjectiva i personal de tot allò que succeeix, com a territori on la creativitat es mou amb més llibertat…) i l’oblit (com a extinció del record, com a horitzó incessant que devora tot el que existeix…).”
Afirma que la poesia no ha de ser un exercici només retòric. Cal que sigui un mirall en el qual et reflecteixes i et busques per trobar el teu autèntic jo. Per això ha de ser veraç i lúcida. Això no és incompatible amb la recerca de la bellesa catapultada a aconseguir l’emoció d’aquesta sinceritat i recerca interior. La poesia és un acte de comunicació amb la voluntat de construir ponts amb els lectors… La musicalitat, la melodia és important, però ressalta la importància de la imatge “perquè és capaç de dur-te més enllà de tu mateix.”
Insisteix en el fet que la poesia és un gènere absolutament vigent. Lliga amb la brevetat i essencialitat contemporànies. És molt antiga i, encara que avui sigui minoritària, té uns valors —la intimitat i l’essencialitat— que ens commouen i consolen. Com a projecció i reconeixement de la dimensió estètica i espiritual de l’ésser humà l’acompanyarà sempre com la música, la pintura o l’escultura.
Carles Duarte lliga la vida i la seva necessitat d’escriure. Els escriptors en general i els poetes en particular necessiten per viure plasmar en paraules les seves experiències, els seus esquinçaments, els seus somnis, els seus anhels. Així les viuen més intensament i perceben que encaixen millor en la vida que els ha tocat viure. Per això afirma que, sense l’escriptura, la vida se li faria incomprensible. No es tracta de donar testimoni d’unes vivències sinó de “pair viure” i compartir-ho.
En ser preguntat sobre els poetes, escriptors i pensadors que més l’han influenciat, destaca la Bíblia, els manuscrits de Qumran, els presocràtics, Flavi Josep, el món grecollatí, Plotí, Ovidi… També Ramon Llull, Jordi de Sant Jordi (a qui ha versionat al català modern), Borges i Màrius Sampere (de qui fou gran amic).
Per Carles Duarte l’obra literària ha de transcendir el jo individual per tal de ser percebuda pels altres com a part d’ells mateixos. Només ens emocionen les obres d’art que sentim que d’alguna manera ens expressen, en què el jo de l’artista traspassa al jo dels altres.
Una de les característiques de la poesia de Duarte és que vol ser universal. Universal no en el sentit d’internacional, sinó en el sentit de mirar l’univers des de la perspectiva de l’ésser humà i del jo. Això enllaça amb la seva passió per l’astronomia.
Des de fa anys, cada dia observa el cel. Diu: “L’ésser humà és un animal que té una composició d’aigua procedent de cometes que van caure sobre el nostre planeta. Quan es va formar la Terra les temperatures eren tan altes que es va eixugar tota l’aigua que hi havia. Per tant, l’aigua que hi ha a la Terra, ve de fora. Som fills de la mort de les estrelles. Perquè un ésser humà existeixi han d’haver mort estrelles. Els elements compostos de què estem fets nosaltres, només es produeixen en el procés de néixer i de morir estrelles en què els elements principals que formen l’univers, l’hidrogen, l’oxigen i l’heli, es multipliquen i esdevenen els elements compostos de què estem fets nosaltres. Formem part de la Terra i sense la Terra no podem viure. Ens hem aclimatat a la Terra, però, en realitat, nosaltres sentim una immensa nostàlgia de l’univers perquè és d’on venim. L’ésser humà és fill de l’univers, no només de la Terra. Per tant, en el meu cas hi ha aquesta perspectiva, hi ha aquesta mirada, hi ha aquesta necessitat, que té a veure amb la comprensió de qui som, però al mateix temps, amb el plaer infinit, el gaudi, d’aquesta meravella que són les galàxies, les nebuloses, els planetes que tenim al nostre entorn, la lluna…”
La vida comença en cadascú de nosaltres i engloba tots els jos i els nosaltres que podem arribar a ser. Una successió d’espurnes que es van nodrint i que configuren un paisatge. Aquesta perspectiva empàtica i esperançadora amb els lectors, la humanitat i l’univers no amaga l’amargor crítica per la situació actual del món. Pensa que l’actitud egoista i forassenyada dels principals dirigents polítics mundials i de les persones més poderoses fan que visquem en una època inhòspita, insolidària i perillosa. Malgrat que ell vol posar l’accent en els aspectes positius de la vida, no pot mirar cap a una altra banda davant dels aspectes més tenebrosos que tenim al davant.
La tendresa i la bellesa són reivindicacions essencials en la poesia de Duarte. Pensa que és en elles que la vida humana troba sentit, es reconcilia amb ella mateixa i es dignifica. Assaborir la vida amb els altres s’aconsegueix des de la tendresa i se celebra compartint la bellesa. I també destaca el desig: la pulsió primària de l’existència, la força que l’empeny a gaudir de tu mateix amb l’altre. I afirma: “El desig t’afirma davant la perplexitat del món.”
En ser preguntat sobre el seu vers “som arbres de llum”, Duarte diu que la llum és la veu de la matèria. L’ésser humà emet llum. Ens explica que té una relació especial amb els arbres, li agrada tocar-los, perquè són éssers vivents, com les persones. I ens mostra una peça de fusta que duu a la butxaca i que sempre l’acompanya. D’altra banda, sense la llum del sol no existiria la vida. Això explica que el sol sigui el centre de moltes religions.
També hem parlat de la seva col·laboració amb altres artistes: gravadors, escultors o músics, però, especialment fotògrafs. Ha col·laborat, entre d’altres, amb Francesc Guitart, Kim Castells, Kim Manresa, el francès Manuel Cohen o la fotògrafa d’origen veneçolà Maite González o el seu fill Gerard Duarte, a banda d’haver fet ell mateix una exposició fotogràfica que després es va transformar en un llibre, Albades i crepuscles.
Finalment, clourem aquesta crònica amb algunes de les poesies del nostre convidat que van ser llegides per ell mateix i pels membres de Reversos:
XXIV
Com coneixem Déu? Com un principi que plana damunt de la natura intel·ligible i de l’ésser real
Plotí, Ennèades, I.1.8
Conec Déu en la por i en l’oblit,
en el buit solitari de l’odi,
en el gest dolorós del ponent,
en la mà que s’arrapa a la pluja.
Conec Déu en l’onada que esquinça,
en l’impuls del desig i en els cims desolats,
en la pell, sense temps, de la tarda.
Conec Déu en la nit i el silenci,
quan la Terra es clivella,
en l’esclat d’aquell astre llunyà
que ara es fon en el buit.
Conec Déu en uns ulls que agonitzen,
en l’instant de trencar-se el vell fil invisible.
Conec Déu en els límits del blau.
El silenci, La Magrana, 2001
“Podríem dir encara moltes coses, però no acabaríem. La conclusió és aquesta: “Ell és tot””
ECLESIÀSTIC, 43.27
Déu és el temps
i és també la matèria del somni,
l’esfera de la Terra
i la llum del Sol,
i, amb el col·lapse de núvols de pols,
construeix les estrelles.
Déu és el vent
i l’origen del vent,
i és també la tendresa,
i els sentits que s’encenen,
i l’origen de l’aigua,
i el pa i el vi,
i el mar i els cims més alts.
Déu està sol,
com la nit
—tan sol com tu ho estàs endins de tu—,
i va teixint
sense repòs
la vida.
Tríptic hebreu, Poesia 3i4, 2004
L’hoste silent
Deso els ulls al ponent.
El dia es mou.
Hi ha un lliurament total
en aquest gest darrer.
Entre nosaltres cerco
mirades que agonitzen,
que perden el Sol
definitivament.
El mirall va cremant les imatges.
He perdut unes mans.
L’aigua.
Un cos d’infant s’abraça a les onades.
El vent és gris
i escolto
el batec fatigat dels objectes immòbils.
El centre del temps, Edicions 62, 2003
Navegant a través de les estrelles
Àvids de vida,
assedegats d’horitzó,
som un gest del paisatge.
Arbres de riba,
el nostre món neix i mor dins d’una pell de llum:
vivim als ulls,
ens construïm d’onades i de somnis.
Enfonsem les arrels en una terra antiga,
de vinyes i oliveres,
de paraules treballades pels segles,
d’insaciables anhels de descoberta.
No tenim nom,
som ombres d’altres rostres que van ser,
cerquem el nostre nom en el passat,
en un trajecte que tot just si arribem a intuir.
La nostra geografia és la del mar
i naveguem per ser, desaprenent-nos.
El vespre ens duu la veu de les estrelles;
el cant que ens il·lumina
en la tenebrosa encesa del crepuscle.
Ens mena el vent de les constel·lacions.
dins de la nau, l’esguard és el destí.
No hi ha sinó una ruta
i hi retrobem qui érem.
Mirant els astres,
sentim una nostàlgia d’univers.
Cartografiem la nit,
naveguem nus,
en silenci,
a través de les estrelles.
Alba del vespre, Edicions 3i4, 2013
Ulisses
Per a Artur Carulla
Sóc Ulisses
i reprenc el seu viatge,
encarno els seus somnis.
Ressegueixo les costes,
en el camí del Sol cap a ponent,
exploro els mars d’Hespèria,
travesso la mar Roja fins a atènyer l’Índia,
cerco arreu esguards on descobrir-me,
on ser de nou enllà de mi.
Navego nits
seguint rutes d’estrelles,
em bec la vida
a blaus glops d’aventura,
vestint de llum la meva pell de terra,
els ulls ferits de tanta claredat,
d’aquest silenci on llisquen les onades
com un plany infinit sense consol,
com un cant de vida consumant-se.
Sóc Ulisses
i torno amb ell al tacte de la sal.
Tremola el gest
davant del vent salvatge.
I em desafia la tempesta
que impregna l’aire
amb la incessant mirada de la mort.
Penso en Arvad,
la ciutat dels meus pares,
illa i recer d’estesos horitzons,
la casa,
olor de mar,
on dormen els meus ulls
tot i que jegui enmig de les onades
O en unes terres que el meu cos ignorava.
La vida és descoberta
i és retorn,
i el mar hi entra
per totes les clivelles.
Arwad, Papers de Terramar, 2009
OR I MAGENTA
Embriac de llibres i de lletres,
reclòs en un motet de Bach,
on l’home i l’univers es reconeixen,
em convoques al magenta i a l’or
d’aquest crepuscle.
Amb la mirada atònita i encesa
celebrem en silenci aquest instant
tan pur, tan fràgil, tan fugaç,
que va lliscant cap al morat i el porpra,
l’onada de la llum que es desa i mor
als peus de sorra de la nit.
La joia i l’abisme que ens uneixen
els somnis que érem,
la nostàlgia d’infinit que som,
les nafres que es reobren,
les mans de seda d’aquesta alba.
El dimarts 26 de novembre, a les set del vespre, el grup Reversos té el plaer d’entaular una conversa sobre poesia amb en Carles Duarte i Montserrat a l’Espai VilaWeb, acompanyada de la lectura de poemes del nostre convidat.
Santa Viquipèdia, en referir-se a Carles Duarte i Montserrat, diu: “Carles Duarte i Montserrat (Barcelona, 1959) és un poeta, lingüista i polític català…”.
De les tres activitats comença dient que és poeta i serà com a poeta que li dedicarem la pròxima sessió del grup Reversos, tot i saber que inevitablement hi ha vasos comunicants entre la poesia, la lingüística i la política, perquè, en definitiva, la poesia està connectada amb tots els àmbits de la vida del poeta.
En parlar de la seva poesia, Duarte la defineix com:
“Una poesia que cerca la respiració d’una música nua, tendeix al ritme clar del que és essencial, a la depuració expressiva. S’hi fan presents d’una manera constant el paisatge i les referències culturals del Mediterrani. I té com a temes centrals la tendresa (la pell, el desig, el coneixement per mitjà del tacte…), el somni (com a motor de l’existència, com a lectura subjectiva i personal del que succeeix, com a territori on la creativitat es mou amb més llibertat…) i l’oblit (com a extinció del record, com a horitzó incessant que devora tot el que existeix…)”.
És difícil triar dins la seva obra alguns llibres i deixar de banda la resta. Així i tot, en citarem uns quants:
Vida endins, Moll, 1984.
Khepri, Columna, 1998.
Ha-Cohen, Seuba, 1999.
El somni, La Magrana, 2000.
El silenci, La Magrana, 2001.
Tríptic hebreu, La Magrana, 2002.
El centre del temps, Edicions 62, 2003.
Els immortals, Tres i Quatre, 2006.
Alba del vespre, Tres i Quatre, 2013.
Naufragis, Tres i quatre, 2019.
A banda d’això, en Carles Duarte també ha escrit narrativa, assaig literari, ha adaptat textos catalans antics i ha fet traduccions. A més de la seva dedicació a la filologia, col·laborant amb Joan Coromines o fundant la Revista de Llengua i Dret, per posar-ne només dos exemples, ha estat secretari general de la Presidència del darrer govern de Jordi Pujol i director general, patró o president de moltes entitats culturals i cíviques. Tota aquesta activitat ens mostra la seva gran capacitat de treball.
Escriu Ponç Pons al pròleg d’Una terra blava (Editorial Moll, 1997):
“Duarte, a més d’un grandíssim poeta, és (i açò, postmoderns com som, no es valora gaire, però per a mi és important) una excel·lent persona. Oscar Wilde afirmava rotund i taxatiu que L’estètica és superior a l’ètica. Eliot matisava més: La grandesa de les obres literàries no pot amidar-se només des del punt de vista estètic; recordem, però, que aquest és l’únic des del qual podem decidir si una obra és o no és literària.
Jo estic content de poder dir que Duarte és un d’aquells poetes que t’alegra haver conegut perquè està, com a home, a l’altura (i és alta!) dels seus versos; uns versos ben treballats, quasi esculpits, cisellats, uns versos que fan d’ell el gran poeta que és i el defineixen com a ciutadà.”
Respecta els altres
perquè tothom mereix ser respectat,
esforça’t a ser just
i malda per bastir un espai solidari.
“I com a persona:”
Sigues benèvol a l’hora de jutjar
i generós a l’hora de viure.
En un moment en què tants poetes, intel·lectuals i artistes exhibeixen un pessimisme superficial i frívol, que malden per equiparar amb la lucidesa —pensen que veure-ho tot negre fa intel·ligent— Carles Duarte ha construït una poesia optimista, que canta el plaer i la vida. I ho fa d’una manera profunda i en versos formalment impecables:
Deleix-te per gaudir
dels mots que has heretat,
dels llibres que t’esperen,
de la música límpida
d’aquells qui et precedeixen.
Alegra’t de la fruita,
dels llavis que acullen el teu bes,
del mar inassolible,
del Déu indesxifrable.
Per totes aquestes raons i moltes d’altres, als membres del Grup Reversos ens omple de satisfacció que en Carles Duarte hagi acceptat la nostra invitació, invitació que, com sempre, obrim a tots els que estiguin interessats en la poesia.
El passat vint-i-dos d’octubre el nostre grup va tenir el plaer de rebre la poeta Isabel M. Ortega Rion (Tarragona, 1955). La nostra convidada va parlar sobre cada un dels seus llibres i en va dir una selecció de poemes.
Disposeu d’aquest vídeo amb la conversa completa i, a continuació, un resum escrit, els poemes que es van dir i una selecció de fotografies.
Isabel M. Ortega Rion és llicenciada en psicologia i en filosofia. Ha treballat com a professora de llengua i literatura catalanes a l’ensenyament secundari al Baix Llobregat. En una entrevista que li va fer en Santi Borrell a La veu dels llibres explica que va treballar trenta-quatre anys a Cornellà, fent classes de català a alumnes de diversos orígens, en classes en què, en moltes ocasions, no hi havia cap catalanoparlant. Un institut anomenat “d’alta complexitat”. El que impacta més d’aquesta part de l’entrevista és que, lluny de la queixa a la qual estem tan acostumats, ella explica que mai no va voler demanar un trasllat perquè s’hi va sentir molt a gust i que no s’hi veia fent classes a joves de “barris bons”. Unes declaracions que són molt significatives del tarannà d’Ortega, i de com afronta les dificultats i els reptes.
El primer que publica és una novel·la juvenil Viatge d’anada (Ed. Eumo 1994. Projecte Solaris). Posteriorment, va col·laborar en el seminari Filosofia i gènere de la Universitat de Barcelona, en el marc del qual va traduir alguns articles de Simone Weil aplegats sota el títol Escrits sobre la guerra (Bromera 1997). S’ha de remarcar que en aquells anys encara no s’havia traduït res al català de la Simone Weil.
A banda d’aquestes incursions en la narrativa i la traducció, la seva obra la conforma principalment la poesia: ha publicat sis llibres en vint anys: Enfilall (Cossetània Edicions, 2002; XXII premi Comas i Maduell, Ciutat de Tarragona), Runa plena (Arola Editors, 2004), Nòmada (Cossetània Edicions, 2009), Medusa (Cossetània Edicions, 2013), Cues de sargantana (Edicions Tres i Quatre, 2019) i Gravetat (Godall Edicions, 2022).
La poesia d’Isabel M. Ortega Rion és una barreja fascinant entre innocència, cruesa i ironia. La seva obra poètica destaca per la riquesa en pensaments i reflexions, que són el reflex de les moltes lectures que ha fet i que han passat per un sedàs d’ofici i mestratge fins a arribar a l’artefacte del poema. Una altra característica de l’obra d’Ortega és la fusió entre la tradició cultural occidental (els mites grecoromans i els relats bíblics) i la modernitat. Du la tradició al seu terreny, en fa una recreació: barreja realitat i fantasia amb un resultat esplèndid. I, de la mateixa manera que fa la mitologia i la bíblia, que no endolceixen pas la brutalitat de les relacions humanes, de les divinitats i Déu, la seva poesia no ens estalvia duresa.
Isabel M. Ortega va començar parlant sobre el primer recull de poemes publicat arran del premi Ciutat de Tarragona que va rebre el 2001. Enfilall, un títol prou ampli per encabir-hi quatre parts: “Enfilall”, “Baules”, “Paisatge urbà” i “Pell de mar”. La primera part ofereix una visió existencialista de la vida, mentre que “Baules” reprèn mites de la tradició grega i cristiana (va remarcar que la referència als mites és una constant en la seva poesia). “Paisatge urbà” recorre una ciutat en els seus espais més durs —quan l’escrivia tenia Barcelona ben present— i es clou amb un poema molt breu:
La vida a la ciutat, / però una vida muda. /Les paraules del somni, / mar enllà.
I és a “Pell de mar” on apareix, sense anomenar-la, Tarragona, la seva ciutat, que viu de cara al mar i, per tant, la referència a la mar és inevitable. L’últim poema del llibre presenta una mena somieig de destrucció per un incendi que acaba dient: Ric estúpidament. Ni la mar pot salvar-nos, a nosaltres, els perdedors de somnis.
Va continuar amb Runa plena, publicat el 2004, que, segons va indicar la poeta convidada, reprèn el final d’Enfilall i comença amb un poema que fa referència a la destrucció. En aquest llibre no hi apareix el jo, només un nosaltres col·lectiu que veu amb desencant com molta gent, que havia sortit al carrer a lluitar per un món millor, s’ha apoltronat en llocs de poder i només queden els ingenus que continuem pensant que cal resistir costi el que costi. Runa plena acaba amb un poema breu, “Resistència”:
Ens enroquem. / Farem escac i mat. / A la frontera.
És en aquesta frontera on transcorre Nòmada, del 2010. Ortega va ressaltar que sempre li ha interessat el que és fronterer, el que ja no és o encara no és. La línia de les fronteres és terra de ningú, un espai en suspens que permet ser a enlloc. I ser enlloc és una sensació desconcertant. De sempre, segons la poeta, hem tingut la necessitat de marcar fronteres, físiques i psíquiques. Que el fet provingui de l’instint animal de marcar territori, o de buscar aixopluc a l’era de les glaciacions per part dels nostres avantpassats no canvia la cosa. La frontera dona seguretat quan et situa dintre de la línia.
Ortega va continuar aprofundint en el seu tercer llibre i va explicar que la frontera es troba en els jocs de criatures amb el xis-xas-casa, la xarranca o el ritual neuròtic de no trepitjar la ratlla de les llambordes perquè si no, passa alguna cosa dolenta. Doncs aquesta cosa és l’espai de Nòmada. Per això, va ressaltar, trià el pretext d’Hèstia: una deessa immòbil, reclosa a la casa, que no participa de les batusses a què ens tenen acostumats els seus companys i companyes de l’Olimp. Ella només és la protectora de la llar, un espai tancat, emmurallat. Però si Hèstia marxa de casa, ha perdut el seu espai i se sent desplaçada en un món que no és el seu ni reconeix com seu. I, d’altra banda, la llar queda desprotegida.
Ens va aclarir que, en aquest sentit, el jo, que no apareixia en Runa plena, esdevé protagonista de Nòmada. Però és un jo també fronterer, perquè es transforma, perquè no se sap si és real o imaginari, si pertany al somni o a la vetlla, si al capdavall només és fruit de la mateixa impostura d’escriure. És un jo que es mou per la línia que separa la poesia i la prosa, com en un abisme: la il·lusió i la realitat.
Si entre el jo i els altres hi ha una frontera, el jo de Nòmada també hi passeja. I s’hi confon. Com es confonen els sentiments i les emocions. En aquest llibre, hi ha tres parts: “La fugida d’Hèstia”, “La nòmada” i “L’exili”.
De la darrera part del llibre, “L’exili”, va llegir el poema “Molles de pa per al retorn”. Va contextualitzar el poema explicant que hi surt la veu de la seva mare, que va patir Alzheimer; l’Alzheimer té a veure amb la pèrdua o el desdibuixament dels límits d’un mateix. Va aclarir que quan l’escrivia no pensava en la mare, però, sense ser-ne del tot conscient, se li va plantejar el trencament del jo i el de la casa:
Molles de pa per al retorn
Aquesta casa no és la meva.
Reconec els mobles, les portes,
la catifa, l’olor, però
aquesta casa no és la meva.
Els dits transiten la polsina
que ha recobert temps de viatges.
Tota la pols sóc jo, cendra que s’ha instal·lat
pels llocs que havien estat meus.
O potser és la llum d’algun punt
cardinal que encara porto als ulls,
que tot ho desparença, com la mirada
d’aquests que em furguen els armaris,
que em regiren calaixos,
que m’anomenen “mama”.
Sec al sofà, m’estiro al llit,
toco els llençols: aquesta casa
no és la meva.
Un cos m’estreny, m’arrapa; un cos
em diu “és casa teva, dona”.
I ja no sé si estic tornant
d’un somni o és que un somni em somia.
Sento que, en algun lloc, hi ha una rèplica exacta
de la casa on habito i una altra jo recorre
els objectes amics que li pertanyen.
El món se’m fa bromall. Tota jo m’esvaeixo.
Tinc por que algun ocell
s’hagi menjat les molles del retorn.
Isabel M. Ortega va continuar explicant com va néixer el seu quart llibre, Medusa, publicat el 2013. Va indicar que mentre feia Nòmada o potser abans, va escriure un poema sobre el mosaic de la Medusa tarragonina (que hi ha al Pretori romà). El va trobar un personatge fascinant i va anar buscant informació per bastir el poemari. És un dels personatges que han transcendit més en el camp de l’art occidental i part de l’Orient Mitjà. Les representacions de la Medusa decapitada apareixen pertot en la cultura grega —tot i que algun antropòleg diu que hi ha trobat orígens neolítics—. És l’atracció de la monstruositat, de l’abisme, de la mort.
Un altre aspecte que va destacar la nostra convidada del personatge, i que considera molt interessant, és el seu silenci. Ningú mai no ha sentit la veu de Medusa. Malgrat que hi ha referència als seus udols i esgarips, el mite no parla en cap de les escenes en què és protagonista, generalment secundària, de la història de Perseu, l’heroi. Medusa resta muda davant els esdeveniments que es produeixen al llarg de la seva vida. Resta muda en el moment de morir, perquè dorm.
Davant aquest mutisme, va continuar Ortega, va intentar cedir-li la paraula que se li havia negat al mite. La fascinació que ha exercit aquest personatge sembla provenir de l’estrany poder que se li atribueix: petrificar, matar amb la mirada… Per a la nostra poeta representa el poder no dels ulls, sinó d’allò que transmeten en qui els mira. Les expressions populars estan carregades de referències a la mirada: “hi ha mirades que maten”, es diu. Però també busquem excuses per a la nostra por i la trobem en els ulls de l’altre: el mal d’ull, tan conegut en moltes cultures, està íntimament lligat a Medusa. Com també el fet de tancar els ulls dels morts, pel mateix motiu. El poder de la mirada de Medusa és la projecció de la pròpia por, com en un mirall. I la por més arrelada en l’ésser humà és la de la mort. Per això, el primer apartat del llibre el va titular “La mirada i el mirall” on apareix el següent poema que va llegir:
Neurona mirall
Em defuges la mirada perquè em tems.
Creus que puc robar-te l’ànima amb els ulls
i no saps que sóc la por que foragites
i et retorna com un eco cos endins.
Sóc tu quan em mires, ets jo quan te’n vas.
Tot pronom rep sentit i consistència
quan esclata a la clivella que ens separa
i ens convoca. Tu i jo, imatge i mirall.
Tu i jo, mirall i imatge. I entre tots dos,
una esquerda que supura un buit molt gran
que no és la mort ni és el no-res sinó la vida,
aquesta gola immensa que ens escup
com la lava d’un cràter. Foc. Foc i terra
i pedra que s’estén tot arrasant el que mai no serà.
I encara em tems, espectre.
Ortega va continuar indagant en l’horror que provoca la mirada de Medusa. Segons la poeta, és, en el fons, l’horror de l’Alteritat. L’alteritat absoluta és la mort, però també és allò que no és un, és la multiplicitat, el més enllà del món ordenat de la raó que tot ho engoleix i se n’apropia. Per això Medusa representa el misteri, la irracionalitat, el que és inabastable perquè s’escapa a la raó. El poema següent intenta expressar-ho:
Alteritat
Em descrius per la màscara:
Sóc sempre una altra, dius,
oculta, inabastable, reversible,
amb la demència als ulls.
T’atemoreix la meva indiferència;
som així, els éssers condemnats:
com les tempestes, els incendis,
les glaçades. No jutgem, existim.
No sóc la causa del teu mal,
sinó l’objecte que cobeges
i que no serà teu: no et cediré el meu ésser
per calmar la basca del teu odi.
No podràs engolir-me perquè sóc insondable.
No podràs reduir-me com fas amb tota cosa.
Sempre et seré llunyana perquè sóc innocent.
A mi, la màscara em descriu. A tu, la màscara et traeix.
Seguidament, Ortega, va ressaltar que davant la por, el recurs més ancestral és recórrer a la màgia, als objectes que ens en poden alliberar perquè atribuïm a aquests objectes el mateix poder que contraresta allò que ens amenaça: són els amulets. Atenea portarà el cap de Medusa al seu escut per vèncer els enemics. Antigament, a les portes de les cases, hi penjaven una mena de cap de Medusa —un gorgonèion— per allunyar el Mal. A Turquia, per exemple, on la presència de Medusa és ben palesa (recordem la Cisterna d’Istambul), veiem la comercialització de penjolls que representen un ull sobre un fons blau (el blau turquesa): és l’ull de Medusa, tot i que potser els mateixos comerciants ni ho saben. De manera que el mateix que pot provocar el mal també pot evitar-lo. La vida i la mort en un sol element.
Medusa és un personatge tràgic, va afirmar la nostra convidada, una víctima de la injustícia dels déus que serà triplement exiliada: exiliada de si mateixa, que es veu condemnada a habitar un cos que no és el seu, però que és el que la definirà (recordem que havia estat una bella jove, verge, sacerdotessa del temple d’Atenea, que va ser violada per Posidó i que Atenea la va convertir en monstre); exiliada de la seva terra perquè és transportada al punt més allunyat de l’oest, tocant al regne de l’Hades i on no tindrà cap contacte ni amb humans ni amb déus, ja que era temuda tant pels uns com pels altres, i el tercer exili es produeix ja morta, quan Perseu s’emporta el seu cap i el regala a Atenea, que el posarà al seu escut, en una mena d’usurpació del poder.
Isabel Ortega va recordar que Medusa és tan sols una invenció, un personatge de ficció, però que d’alguna manera hi ha moltes meduses al món. La màgia del llenguatge és aquesta: el seu poder creador i recreador. De fet, els personatges mitològics són universals, per això perduren, i fins i tot ens hi podem identificar.
Sobre el seu penúltim llibre, la poeta va posar en relleu la importància especial que també té per a ella Cues de sargantana, editat el 2019, i va exposar algunes reflexions sobre les quals s’havia gestat el llibre:
El Temps, la Mort i l’Amor són els tres grans temes que han mogut la humanitat a la reflexió i a l’expressió: l’art, la ciència, la filosofia… Amb l’Amor, va afegir, sempre hi ha mantingut una bona relació… Amb el Temps i la Mort, la relació és més tibant…
El Temps i la Mort són les cares de la mateixa moneda: morim perquè som temps. Portem incorporats el temps i la mort des del moment de néixer. A aquesta afirmació, que hauria de ser acceptada amb naturalitat, en la nostra societat occidental hi oposem resistència: voldríem aturar el temps com una manera d’aturar la mort, cosa absurda perquè la mort és justament l’aturada del temps de cadascú. De tota manera, ingènuament, de vegades s’intenta aturar el temps a la desesperada i superficialment: només cal veure les tortures físiques a què se sotmeten moltes persones per semblar que el temps no els passa per damunt (bòtox, estiraments de pell, cirurgia, implants…). D’altres, d’una manera més modesta i més íntima, es recreen en el passat mitjançant el record. El record també és una resistència. Aquestes “cues”, d’alguna manera, també ho són.
Cues de sargantana, va continuar exposant Ortega, sorgí de la voluntat de deixar constància d’alguns gestos del passat, gestos que potser avui encara es repeteixen, però d’altres ja han estat bandejats pel canvi de vida que hem adoptat en els darrers cinquanta anys, com ara el d’anar fent un cabdell de llana a partir de la troca —quan es feien els jerseis a casa—, el de plomar pollastres —quan es tenien i es mataven a casa—, criar cucs de seda, o el d’anar a visitar difunts a les cases… D’altres, com ara mesurar l’alçada de les criatures en una paret marcant amb un llapis, continua fent-se, però en versió disseny: ara hi ha una mena de plafons que formen part de la decoració de les habitacions infantils.
D’altra banda, va puntualitzar, el record també és un rescat, perquè ¿on va a parar el que hem viscut si ho oblidem? Al magma indefinit del no-res? Probablement. Diuen que d’aquí poc, hi haurà dispositius tecnològics que permetran penjar records en una mena de núvol, com les dades informàtiques, i que qualsevol que hi tingui accés hi podrà recórrer. De moment, això encara no ho tenim —o encara no ens ha arribat— i la comunicació oral o l’escriptura són la manera de deixar-ne constància.
La poeta convidada va reflexionar sobre què rescatem amb el record i per què hi ha vivències que queden gravades als solcs del nostre cervell i d’altres que no hi deixen rastre. Moltes de les vivències que recordem, va dir, no són aquelles que han tingut un gran impacte en la nostra vida, però apareixen en forma de sensacions —colors, formes, olors, textures, sons— i no sabem ni per què truquen a la memòria… Són aquestes les que ha volgut recuperar i transmetre: plegar llençols a quatre mans, per exemple, és un gest quotidià que no té gens d’importància real, però en el record va acompanyat d’una olor, d’un espai, potser del so de fons d’una ràdio… i de les persones que avui ja no hi són. O sigui, el record del gest de plegar llençols n’arrossega un altre i aquest un altre, de manera que es recrea un món…
Una altra qüestió que va desenvolupar Ortega és aquesta recreació del passat perquè, efectivament, quan parlem del passat, el que fem és interpretar-lo. És a dir, allò que recordem és exactament el que va ser? Què hi ha de veritat i què hi ha d’engany o d’autoengany? La infantesa que recordem és realment la que vam viure? O és una infantesa feta a la mida de les nostres necessitats actuals? Fins a quin punt el relat que ens expliquem de nosaltres mateixos correspon a la realitat i fins a quin punt és una construcció mental posterior? Totes aquestes preguntes també hi són latents, segons va indicar la poeta, i de vegades explícites, al llibre.
Va llegir el primer poema del llibre Cues de sargantana:
Cloc-cloc
Olla barrejada, qui no entra para…
Les nenes amb sabates ortopèdiques
feien cloc-cloc quan saltaven a corda.
Cops secs a terra, com si piquessin
al portal de l’infern del catecisme
amb què els havien negat la infantesa.
Un cloc-cloc brusc amb ressò de mutisme:
el truc de matinada dels botxins.
Les fotos, com la vida, en blanc i negre;
somriures de dents tortes i uniformes
severs per disfressar tots els temors:
els innocents, els falsos i els culpables.
La corda era el cronòmetre dels dies
que emmarcava l’espera del demà.
Rodava, rodava, rodava…
Estan tustant a la porta: cloc-cloc.
Són els records, que vénen a buscar-me.
Va acabar la xerrada parlant del seu darrer llibre, Gravetat, publicat el 2022, del qual va dir que és un llibre que no hauria volgut tenir la necessitat d’escriure perquè és un llibre de dol, de dolor, talment com un udol.
Sobre el títol, tan encertat segons el nostre parer, ella va explicar que sempre li ha costat posar títol als llibres. És com triar el nom d’una criatura! La raó és que el nom és allò que ens identifica, ens fa saber que existim per als altres, ens personalitza; el nom l’arrosseguem tota la vida. I en la literatura passa el mateix amb els títols.
Per què Gravetat? Ortega volia que fos un títol prou ampli per abastar el contingut del llibre; que d’alguna manera el definís. La gravetat és una de les quatre forces fonamentals observades en la natura, va exposar, juntament amb la força electromagnètica, la força nuclear feble i la força nuclear forta. Però de les quatre, és la que té més importància perquè és la que fa que la terra giri al voltant del sol, que el sol giri al voltant de la Via Làctia, i que puguem ser aquí, perquè d’alguna manera és el que ens aferra a la vida. I perquè som matèria i ens atrau al centre de la terra.
Va precisar que la mort també la viu com una conseqüència de la gravetat. En aquest sentit, va exposar que s’oposa a pensar que els morts són allà dalt, com es diu generalment a les criatures: “Mira, l’avi (o l’àvia) són allà dalt, al cel”. No. Els morts, materialment, són sota terra, o en un taüt, o escampats per terra en forma de cendra… El desig és una cosa. La realitat, una altra.
Ortega va explicar que va començar a escriure el llibre dies després d’haver mort el Xavier, el seu company. Necessitava escriure, especialment el misteri i alhora la naturalitat de la mort perquè se li barrejaven les sensacions. El pas de la vida a la mort és molt fràgil. Volia descriure el moment de morir, aquest deixar de respirar, aquesta aturada en sec en què algú deixa de ser-hi. Va confessar que no creia que se n’hagués sortit del tot perquè cadascú mor sol i no podem experimentar la mort de l’altre; de la mateixa manera que no podem experimentar el naixement de l’altre. Havia tingut el privilegi —ho considera així— d’acompanyar en la mort set persones estimades. Ella en diu un privilegi perquè han estat “morts domesticades”, com diria Philippe Ariès a Història de la mort a Occident. Que diferent de morir dessagnat en una guerra! —va reflexionar Ortega i va afegir que darrerament, que estem envoltats de guerres, hi ha pensat molt—; o assassinat —com també passa sovint —i també la du a pensar en els feminicidis, que no hi ha manera que desapareguin —, o patint sense cap pal·liatiu!
Segons la nostra convidada, aquest acompanyament, si bé és un bàlsam, no treu el dolor. I és aquest dolor el que ha sortit al llibre. Després ve la constatació de l’absència, un dolor més punyent encara perquè ens remet al MAI MÉS. Mai més tornarem a veure aquesta persona estimada, mai més hi parlarem, mai més, mai més… com un trepant que no para de martellejar el cervell o l’ànima. A l’encapçalament de les dues parts del llibre (“Udol” i “Dol”), hi ha un poema en cursiva on s’apropa a l’experiència de veure morir un altre per part dels homes primitius.
Va llegir el primer poema del llibre, d’“Udol”:
Una veu ressona a les parets del temple.
Temple cavitat toràcica, temple cova, temple volta del cel.
Ressona una veu, no paraules. Encara no paraules.
És el balboteig d’una pregunta que es gestarà amb el temps: mil·lennis.
Vibra l’estranyesa i la desemparança. Encara no paraules. Aüc.
Sobre el títol del darrer llibre, Gravetat, va dir que de forma casual, en una llibreria, va agafar un llibre de Josep Maria Esquirol Humà, més humà: una antropologia de la ferida infinita. El va obrir per fullejar-lo: pàgina 83: a l’encapçalament d’un apartat hi posava “gravetat”, que pertanyia al capítol “Gravetat i curvatura poiètica”. Va llegir: La ferida infinita és la gravetat, i la gravetat esdevé, així, el sòl, la base, el fonament de la nostra vida: condició de possibilitat i sentit de l’acció. El va comprar. Hi va trobar reflexions molt interessants com ara que la ferida infinita és allò que ens depassa, que no podem abastar. Som travessats per quatre eixos o quatre ferides que són el naixement (quan pensem en la pregunta “D’on vens? I veiem que la resposta és “D’enlloc”); la mort (que ens esgarrifa perquè probablement tornarem a aquest “enlloc” d’on paradoxalment venim); el tu, l’altre, que mai no podrem ser, però amb qui podem experimentar l’amor i l’estima, i també l’odi, és clar; i el món, l’univers on vivim, d’alguna manera a la intempèrie, i que ens provoca admiració (i astorament). Segons Ortega l’acció que proposa és poder fer les coses senzilles que tenen sentit, entre les quals, la cura dels altres. No cal que sigui una cura activa; només cal ser-hi, que ja és una acció, dir alguna paraula de consol, o restar en silenci, que també és una acció…
Ens va explicar, per acabar, que quan va haver de presentar el llibre li feia por que fos un acte trist. Però no. Ara, avui, pensa que el llibre és un acte d’amor i de reconeixement cap a la persona que la va acompanyar des dels seus dinou anys. És un petit homenatge i una manera de tirar endavant perquè som vius i volem aprofitar aquest do misteriós que és la vida, amb totes les ferides que comporta…
Va llegir un dels poemes de la segona part, “Dol”, del llibre Gravetat:
Pensàvem que el riure ens salvaria.
Vam prescindir de la saviesa ancestral,
de les veus dels qui clamaven contra el fat.
Que érem mortals, també ho vam obviar.
Per això rèiem. Aferrats a l’alegria convulsa
de la vida que raja a doll, que es desborda
i s’estimba per excés de confiança.
El riure ens havia de salvar de la mentida.
Jugàvem a déus com qui juga a daus.
Que a la mort no s’hi guanya ni s’hi empata
no ho sabíem. Li llençàvem riallades,
passanelles en un llac.
Riure contra la sobrietat, la contenció;
riure contra l’ordre i la rutina;
riure contra les amenaces de la por.
Rèiem perquè la vida era una festa.
I reien Demòcriti Aristòtil, reia Bergson,
reien Nietzsche i Zoroastre
mentre un ramat de savis panxuts remugava.
I la iaia, des de la tomba, ens repetia de les rialles en venen ploralles.
I acabàvem plorant de tant de riure
perquè les llàgrimes no entenen d’emocions.
I ja no sé on desar-ho, tot això.
Després d’un col·loqui amb els assistents a l’acte, els membres del grup Reversos vam dir una selecció de poemes dels llibres de la poeta convidada.
Del llibre Enfilall (2002)
Desterrament
Per posar fi al garbuix de miratges
amb què ens forní un déu foll i xaruc,
un déu pervers inventà el malastruc
art de la paraula, cau de les imatges
que viuen a redós del pensament:
paraules que són vida, que són mort,
paraules que encomanen la dissort,
paraules que són cant o són lament.
Hem construït un món al nostre abast
de mentides que planen com gavines
sobre un terrat de dubtes; bambolines
que a voltes ens fan creure en paradisos.
Tramoistes dels mots, conjureu l’encanteri;
“que el silenci ens retorni, de la vida, el misteri”.
Del llibre Cues de sargantana (2019)
Tocar i parar
Uni, dori, teri, cateri,
mata la veri, viri, viron,
compta’ls bé que dotze hi són.
Sempre et toca parar! Els companys fugen
de la plaça on jugueu. I tu t’hi quedes,
braços en creu, intentant reconèixer
l’espai que ha canviat en un instant,
intentant córrer sense moure’t de lloc,
com en els somnis. Tot t’és estrany,
estrany i cert. Oh, el vell Plató, que ha mort!
¿I qui et creurà quan tornis i els expliquis
que els has vist tots absents de la infantesa
—miratge que empresona la nostàlgia—,
amb el pas cec dels vells, perquè la llum
ja no és una bombeta incandescent
ni el temps un fil continu o un fet cíclic
sinó aquest trencament de la matèria
que ens obliga a parar quan algú ens toca?
Au, doncs, fes com si res: vés-hi i encalça’ls;
que reculin els crits, les corredisses,
que reneixin els riures, les caigudes,
les mans brutes de fang i les ferides.
Espolsa els cabells blancs que t’han quedat
enganxats a la roba i no pregonis
que has estat al llindar de les respostes;
l’encanteri del món es desfaria.
Del llibre Cues de sargantana (2019)
Una de tantes
La seva soledat és el fidel amant
que coneix el seu cos plec a plec, pam a pam
Joan Manuel Serrat, “La tieta”
Nàufraga en una capsa de costura,
embastaves l’esperança i cosies.
Durant la guerra i després de la guerra.
I molt després de la guerra, encara
cosies roba i cartes, anades i vingudes
pel mapa de patrons paper de seda;
passaves i repassaves les vies
mortes del retrobament: punts seguits
per les línies del Burda, testimos
marcats amb guix de talc sobre la tela
interminable, i el secret als llavis,
ben segellat amb agulles de cap.
Criaves els fills de les altres, verge
i vídua. De nit, els desteixies
les pors al ritme constant i monòton
de la Singer. Com una altra Penèlope.
Al folre dels vestits trobo paraules
que em porten a la teva veritat:
ell no va morir al front, com tots pensaven.
No havia mort. I tu mai vas ser Ítaca.
Del llibre Cues de sargantana (2019)
La troca
Sostinc la troca, cara a cara amb la mare,
que en fa un cabdell de llana sota el pit.
Ens uneixen els metres silenciosos
que van passant de l’una a l’altra,
de l’una a l’altra, de l’una a l’altra.
M’endormisco amb el vaivé dels braços
que ballen la cadència del traspàs.
Que no s’acabi, que duri sempre…
Però em bressolo, em gronxo,
basculo ingràvida pel cordó del seu ventre
fins a les meves mans. I m’hi apropo
lentament. Cara a cara: ella, Mare aranya,
Aracne teixidora, i jo, larva famolenca.
Olorem el perill de la cacera. Qui devorarà qui?
Dec ser jo qui sobreviu perquè tinc el regust del seu amor
als llavis, i a l’abdomen em creix un fil de llana.
Del llibre Gravetat (2022)
Em ve a buscar l’alegria de fora.
En sento la cridòria: vine, vola, atreveix-te. I no hi vaig.
Tinc un dolor enganxat a la sola
com un xiclet de pedra. Em pesa el món,
em pesa l’enyorança i la memòria.
Porto un garbuix de paraules al cos:
mirada, absència, tu, silenci,
tu, mai més, tu, enllà, tu abans,
tu, no-res, tu, tot, tu, mort.
Tristesa feta parla i plomada,
més plomada que parla, més cremor
que carícia. Més esglai que nostàlgia.
I, sobretot, mur on escriure el buit
de tot el que ja ha estat,
del que mai no serà,
del somni en què vam viure somiant-nos.
***
Despenjar un quadre.
Veure’n la marca a la paret.
Netejar-la i continuar veient-la.
Pintar per esborrar-ne el rastre.
I repintar.
Saber que el buit immaculat que en queda
és un reclam del que va ser-hi:
i és la presència
—constrenyedora, ineludible—
d’allò que ja és absent,
però encara respira.
Agraïm de tot cor a la Isabel M. Ortega Rion la seva generositat i la magnífica xerrada que ens va oferir.
Gràcies als assistents a l’acte i a l’Aureli Ruiz, com sempre, per les fotografies.
Els membres del grup vam dedicar aquesta sessió a la memòria de la nostra companya i amiga, cofundadora del grup, la Marta Teixidó Abril, traspassada el 24 d’agost. D’ençà que vam iniciar aquest projecte, la primavera del 2012, ella sempre ha estat una peça important, clau, teníem el seu suport incondicional. Sabem que ens acompanyarà sempre en el camí que reprenem sense ella.
El pròxim dimarts 22 d’octubre el nostre grup reprèn les activitats després de la pausa d’estiu amb una conversa amb la poeta Isabel M. Ortega Rion. La nostra convidada ens parlarà sobre la seva obra poètica i dirà alguns dels seus poemes.
Isabel M. Ortega Rion (Tarragona, 1955) és llicenciada en psicologia i en filosofia. Ha treballat com a professora de llengua i literatura catalanes a l’ensenyament secundari al Baix Llobregat.
Va publicar la novel·la Viatge d’anada (Ed. Eumo 1994. Projecte Solaris). Ha col·laborat en el seminari Filosofia i gènere de la Universitat de Barcelona, en el marc del qual va traduir alguns articles de Simone Weil aplegats sota el títol Escrits sobre la guerra (Bromera 1997).
En poesia, ha publicat sis llibres: Enfilall (Cossetània Edicions,2002; XXII premi Comas i Maduell, Ciutat de Tarragona), Runa plena (Arola Editors, 2004), Nòmada (Cossetània Edicions, 2009), Medusa (Cossetània Edicions, 2013), Cues de sargantana (Edicions Tres i Quatre, 2019) i Gravetat (Godall Edicions, 2022).
Ha participat en diverses publicacions col·lectives i ha estat inclosa en l’antologia de poesia catalana feminista Flamarades sortiran, a cura de Maria Antònia Massanet (Godall Edicions, 2023).
Hi sereu tots benvinguts!
La sessió la dediquem a la nostra companya i cofundadora del grup, Marta Teixidó Abril, traspassada el passat 24 d’agost. A la seva generositat i entusiasme, així com a la seva bonhomia. Ens acompanyarà sempre en el camí que reprenem sense ella.
El passat dimarts 18 de juny, el poeta Jaume Pujol Ramo, membre del grup Reversos, va presentar a l’espai VilaWeb el seu darrer llibre La doble el·lipse (Círculo Rojo, 2024), amb l’acompanyament musical dels seus fills Anna (flauta) i Jordi (saxo).
Jaume Pujol Ramo va néixer l’any 1959. És físic i catedràtic a la Universitat Politècnica de Catalunya, on ha desenvolupat tota la seva carrera acadèmica.
Es va iniciar en la poesia arran de la pèrdua de la seva dona l’any 2017. Ha fet diversos cursos a l’Escola d’Escriptura de l’Ateneu Barcelonès i al Laboratori de Lletres. És membre de l’Associació de Poetes Terrassencs i del grup de poesia Reversos.
La doble el·lipse és el seu primer llibre de haikus. L’any 2019 va publicar el poemari El teu somriure. També hi trobem poemes seus a diferents reculls col·lectius.
L’el·lipse, aquesta corba plana amb dos eixos de simetria, aquest lloc geomètric dels punts del pla per als quals és constant la suma de les distàncies a dos punts interiors fixos denominats focus, va captivar a en Jaume per intitular el seu primer recull de haikus. Aquest joc al voltant del dos, s’ajusta a la seva trajectòria científica (com a físic) i artística (com a músic inicialment i ara com a poeta). Dos focus a la seva vida, però també dos focus geogràfics, el mar i la terra endins, que són protagonistes del llibre.
El mar és l’inici i el final del llibre. I no el mar en genèric sinó un punt ben determinat, el meravellós racó de l’Illa Mateua entre el Port de la Clota de l’Escala i la Punta Montgó, on fa més de trenta anys la família va decidir ancorar la barca estiuenca. I des d’aquest racó escalenc, el llibre cavalca cap als paisatges del Ripollès o del Vallès en els que l’autor ha arrelat tan profundament com li han permès els vents.
De mar a terra endins, i de terra endins al mar, variant camins, descobrint, creixent, sortint del cercle monòton per buscar la doble simetria de l’el·lipse. Així es configura la primera part del llibre, l’el·lipse emergida.
Fa un parell d’anys en Jaume va tenir l’oportunitat de descobrir un món apassionant, el que s’amaga sota les aigües del mar. Un hàbitat que queda vedat habitualment als ulls de l’animal terrestre: un jardí subaquàtic de posidònies, corall roig, mol·luscs, gorgònies, llagostes i nombroses espècies de peixos. El viatge novament de descoberta a través d’aquestes imatges configura la segona el·lipse, la submergida, que permet sentir la serenitat del silenci, alentir el temps fins a no percebre’l. I embolcallar-se de pau.
Cada el·lipse ve introduïda per un haibun, figura de la lírica japonesa en què una prosa poètica està acompanyada per un haiku, a tall de síntesi i fins i tot la pot enriquir en el diàleg que les dues parts poden establir.
Surant per les el·lipses, un nombre —que no té res d’atzarós—, de haikus: 88, nombres en els quals apareix novament la doble el·lipse i per dues vegades (com dos són els eixos de l’el·lipse, dos són els seus focus). Un doble 8 que en horitzontal permet mirar l’infinit, el doble infinit per un costat i per l’altre on tot s’ajunta, l’horitzó on s’uneix el mar, el cel i la terra.
Un haiku, com va dir Bashô, “és el que esdevé aquí i ara”. Figura lírica de brevetat extrema, “la composició de 17 síl·labes dura el lapse d’una alenada!” amb estructura de tres versos que obliga a deixar de banda tot el superflu o prescindible per descriure el moment i que ha de generar una certa emoció, un aware, com diuen els japonesos.
A continuació transcrivim el haibun que introdueix la part de l’el·lipse emergida:
El·lipse emergida
Emergir just néixer, abandonant el líquid amniòtic com a medi natural. I començar a afermar-se a la terra. En diferents indrets del Ripollès i del Vallès he arrelat tan profundament com m’han permès els vents, i he deixat créixer les arrels secundàries amb tota la llibertat que m’ha ofert l’assossec. Em delia per completar la paleta que m’arribava a la retina, afegint al pantone que dominava els paisatges de terra endins, els blaus de les tonalitats il·limitades de la mar. Després de descobrir-la des del camió del pare aparcat a la sorra de la platja de l’Estartit, vaig decidir ancorar la barca estiuenca als paratges de Montgó, davant l’illa Mateua, d’això ja fa més de trenta anys. Des de llavors, la meva ànima descriu òrbites al llarg de l’espai, del mar a terra endins, del blau turquesa al vermell, del terrós al verd safir, mentre els sentits despleguen tota la seva capacitat d’absorció. I dalt del turó, amb la vall als peus, o del penya-segat on trenquen les onades, copso com
el temps cavalca
dins l’el·lipse emergida.
Porto les regnes.
I alguns dels haikus d’aquesta primera part del llibre:
La pedra plana
fa saltirons a l’aigua
cinc sis
s’enfonsa.
El petit cranc
s’encimbella a la pedra.
L’ona, traïdora.
Trenquen amb ràbia
ones a la Mateua.
Remouen cendres.
Enmig del verd
i amb decorat de núvols
sorgeix la torre.
El riu Merdàs.
De gran, torno a la gorga.
No puc fer peu.
Cuques de llum.
En la fosca aplaudeixen
amb verd intens.
La matemàtica
en el cel escalenc.
Núvols fractals.
A continuació alguns dels haikus que corresponen a l’el·lipse submergida:
Baixo pel mur.
Munió de punts magentes
i un… santiaguinyo!
Un nudibranqui
amb forma d’espardenya
de l’altre peu.
Dins de la cova
enjogassen el mero
tantes bombolles.
Sols dos ulls dins la bauma.
Congre o morena?
Just emergeixo
davant l’illa Mateua.
Em sento a casa.
Per finalitzar l’acte, alguns membres del grup Reversos van llegir aquests haikus:
En la foscor,
la lluna quasi plena.
Bocí d’absència.
La rosa espera
el senyal de la vida
dins el capoll.
Surt la morena
ben endins de la roca.
Els ulls li brillen.
Taques taronges
al fons color de sorra.
Dues estrelles.
Fons ple de rams.
Cromatisme d’esponges.
Cap de bessona.
Penya-segat.
Les gorgònies blanques.
El cau d’un congre.
Copso el silenci
a través de la màscara.
Ah, les gorgònies!
Bosc submergit.
Densitat infinita
de posidònies.
Gràcies, Jaume, Anna i Jordi, per la magnífica vetllada de poesia i música que ens vàreu oferir!
Agraïments a la Rosa Maria Roca, l’Aleix de Ferrater i la Marina Costa per les fotografies.
El pròxim dimarts 18 de juny el poeta Jaume Pujol Ramo, membre del grup Reversos, presentarà el seu llibre La doble el.lipse 88 haikus (Círculo Rojo Editorial, 2024) amb l’acompanyament musical dels seus fills Anna (flauta) i Jordi (saxo).
Jaume Pujol Ramo va néixer l’any 1959. És físic i catedràtic a la Universitat Politècnica de Catalunya, on ha desenvolupat tota la seva carrera acadèmica.
Es va iniciar en la poesia arran de la pèrdua de la seva dona l’any 2017. Ha fet diversos cursos a l’Escola d’Escriptura de l’Ateneu Barcelonès i al Laboratori de Lletres. És membre de l’Associació de Poetes Terrassencs i del grup de poesia Reversos.
La doble el·lipse és el seu primer llibre de haikus. L’any 2019 va publicar el poemari El teu somriure. També hi trobem poemes seus a diferents reculls col·lectius.
El passat 28 de maig vam tenir el plaer de rebre la Gemma Arimany en el nostre espai mensual de poesia, a l’Espai VilaWeb. Després de la conversa amb la poeta, vam gaudir de la seva veu; va recitar i va cantar poemes musicats amb l’acompanyament d’Arnau Tintó a la guitarra.
Gemma Arimany va néixer a Olot el 1980. És llicenciada en Filologia Catalana per la Universitat de Barcelona i treballa com a professora de llengua i literatura catalanes. El 2003 va publicar el seu primer poemari Ferro trencadís (XXVII Premi Martí Dot 2002) i ja comença a fer recitals que combinen poesia i música formant el grup Mecànica Orgànica amb l’Arnau Tintó. Els seus altres llibres són Ulls a través (2010, XV Premi de poesia Miquel Martí i Pol 2010), Colors primaris (2019, Premi de Poesia Mn. Narcís Saguer 2018) i Glatir (2023). També ha estat una de les tres poetes de Baix Continu 2021 (ARBAR) amb el recull Arran de la bardissa. És autora del llibre de contes De portes endins (2003, Premi Ciutat d’Olot de narrativa experimental 2002). El 2018, amb la Montse Maestre, funda Revers, formació que fa recitals amb la voluntat de difondre i fer conèixer la poesia catalana arreu.
Jaume Pujol: D’allà on sé, / i d’on no sé, /em surt, encesa, / la paraula. Aquests versos són a la portada del teu web. Imagino que, entre altres, volen reflectir aquest acompanyament que sempre has sentit de les lletres. Què ens en pots dir?
Gemma Arimany: Vull agrair abans que res la introducció que has fet, Jaume. Juntament amb l’Arnau estem molt contents de ser avui aquí. Aquests versos van sortir arran de fer la meva pàgina web (https://www.gemmaarimany.cat/) i són com una carta de presentació. En el meu procés d’escriptura, i imagino que en el de molts d’altres poetes, surten coses que sabem i d’altres que potser no sabem, i surten a través de la poesia o segurament a través de qualsevol manifestació artística.
Jaume Pujol:Vas començar a escriure de ben petita, no?
Gemma Arimany: Sí, des que tinc ús de raó m’han cridat l’atenció els llibres, la paraula, jugar amb les paraules i escriure. Jo era de les típiques que em presentava sempre als Jocs Florals. La paraula sempre m’ha acompanyat.
Jaume Pujol: També he vist que dius al teu web que escrius a batzegades. Ens ho pots explicar? I de passada podem parlar de quin és el teu procés d’escriptura, de composició de poemes?
Gemma Arimany: Sí, funciono a batzegades. Passo èpoques en què escric bastant i d’altres en què no escric gaire res. Però crec que mentre no escric, algun pòsit faig: m’alimento d’allò que llegeixo, d’allò que rumio i alguna cosa es deu gestar. Sempre tinc al cap alguna cosa que vull escriure, i això no vol dir que sempre ho dugui a terme. Pel que fa al mètode, algunes vegades tinc clara la mètrica que vull fer servir, però en general no, em guio més pel ritme que em marca l’estructura que començo. I a vegades és vers lliure i d’altres no tant. De fet, l’últim llibre és bastant vers lliure, però ara tinc una cosa entre mans (que no vol dir que acabi sortint) molt més quadrada mètricament.
Jaume Pujol:Ets llicenciada en filologia catalana i et dediques a l’ensenyament, que pel que sembla t’agrada molt. Parla’ns de la importància que té per a tu el coneixement de la llengua i de l’interès o del que t’aporta l’ensenyament.
Gemma Arimany: La llengua és tot. Ens estructura la ment, ens ajuda a pensar, a reflexionar, i l’ensenyament de la llengua em motiva molt com a professora. De fet, havia començat ensenyant català com a segona llengua, fent classes a gent no catalanoparlant i m’agradava molt, però era molt inestable professionalment. Ara estic de professora a secundària i m’agrada molt, tot i que aquesta professió comporta moltes més coses a part de la llengua, perquè acabem fent de tot: mama, psicòloga… Però és molt bonic ajudar o fer que els alumnes s’expressin bé, tant en l’aspecte formal com en l’aspecte literari, fent-los agafar afició per llegir i escriure. També és molt important contribuir a fer que estimin la nostra llengua, que tinguin aquest sentiment de pertinença tan necessari en els moments que vivim.
Jaume Pujol:A més d’escriure, t’agrada dir versos. Dius ‘Transmetre oralment allò que he escrit em remet a l’origen del vers, m’apropa d’una manera visceral a qui ho escolta, i sento com el missatge preval i es fa gran’. Parlem, si et sembla bé, de la importància que té per a tu recitar versos i també ens pots parlar dels teus dos projectes relacionats amb això: Mecànica Orgànica i Revers.
Gemma Arimany: De fet, la poesia és un gènere que neix per ser recitat, cantat, i tota la part oral té molta rellevància. A mi m’agrada traspassar-la més enllà del llibre, llegint-la, recitant-la. A més, en aquests recitals que fem amb la Montse i l’Arnau, ens adonem que hi ha gent als qui els arriba de manera molt visceral la paraula dita i recitada i a partir d’aquí s’enganxen a la poesia. Pel que fa als projectes, amb la Montse, a Revers, donem veu a diferents poetes de parla catalana i hi ha aquestes ganes de donar a conèixer i divulgar, que ens venen del fet que totes dues som mestres. I és molt gratificant quan la gent diu, “ah, això és poesia!”, i s’hi poden aficionar. A Mecànica Orgànica, amb l’Arnau, fem obra pròpia. Ell toca la guitarra i compon, i a més de les seves pròpies cançons, musica poemes meus. Tenim un recital entorn de cadascun dels diferents llibres.
Jaume Pujol:Un darrer aspecte que m’agradaria que ens comentessis abans de passar a parlar dels teus llibres és la tasca de dinamització que fas pel Ripollès (o que feu amb la Montse) conduint clubs de lectura, per exemple.
Gemma Arimany: La Montse és mestra, educadora, i coordina clubs de lectura amb nens i nenes des de fa temps. Ho fa molt bé i els nens estan encantats. Jo soc més novella en això. M’hi vaig posar fa un parell d’anys a través de La Lluerna, una llibreria de Ripoll, que des que va obrir ha apostat fortament per la poesia. Van tenir la idea de fer un club de lectura de poesia, m’ho van proposar i em va encantar la idea. No sabíem com aniria, però n’estem molt contentes perquè s’ha format un bon grupet, en un espai molt bonic per compartir poesia.
Jaume Pujol: Si et sembla passem a comentar els diferents llibres. El primer, Ferro trencadís. (2003), va serguardonat amb el premi de poesia Martí Dot de Sant Feliu de Llobregat. Què ens en vols dir, d’aquesta primera publicació?
Gemma Arimany: Tenia vint-i-dos anys i era una jovencella! Ferro trencadís és un llibre molt primerenc. Eren els primers poemes que escrivia i hi vaig veure una certa entitat per fer-ne un recull i presentar-lo a un premi. Guanyar-lo va ser un regal perquè hi havia un jurat molt potent. Són poemes escrits entre els 19 i els 21 anys, tot era molt tendre. Va ser un començament, però és un llibre que m’estimo molt. Eren poemes solts, però hi veia certa unitat. De fet, hi ha temes que he anat repetint, sobretot a Ulls a través i a Colors primaris. I quan vaig pensar, “i tot això què ho lliga?”, em va venir la imatge del ferro trencadís, amb aquesta duresa, però al mateix temps fragilitat, aquest aire que anaven tenint tots els poemes.
Jaume Pujol: El segon és Ulls a través,(2010), llibre també premiat, en aquest cas amb el XV premi de Poesia Miquel Martí i Pol. D’ell en dius: ‘El deliri dels ulls, de les mirades, de tot allò que té a veure amb l’òrgan fotoreceptor, es fa imatge’. Ens ho pots ampliar?
Gemma Arimany: Sí, el títol és com jugar amb camps a través, però ulls a través. Són poemes agrupats en diferents parts: amor, desamor, crisi existencial… i tot gira entorn de metàfores dels ulls des de diferents perspectives: mirades, col·liri, iris, retina, ull de l’escala…
Jaume Pujol:En el llibre també entren en joc els colors. (S’evidencia en alguns poemes, “Daltonisme”, “Color a les galtes”…)
Gemma Arimany: Clar, perquè la mirada també són colors, hi veiem en colors. D’alguna manera s’anticipa el que després hi ha.
Jaume Pujol: Sí, perquè a Colors primaris (2019) el títol ja ho diu. Llibre també premiat amb el premi Mn. Narcís Saguer de Vallgorguina. S’estenen els colors en el llibre que tu qualifiques del més acolorit de tots. No sé si la idea et sorgeix a partir de l’entrada en joc dels colors a Ulls a través?
Gemma Arimany: Sí, sí, quan escrivia Ulls a través m’anava agafant a aquest joc de colors. De fet, els primers poemes que anava escrivint giraven entorn del magenta, que és l’última part del llibre. Però mentre escrivia aquests me’n venien d’altres que no tenien res a veure amb el magenta i vaig pensar, “com ho lligo tot això?” I se’m va acudir pensar en els colors primaris, però de la vida. Si me’ls hagués d’inventar metafòricament hi hauria el gos com fuig, anar trampejant amb els obstacles que ens planteja l’existència, el fluorescent, que és tot endavant, i el magenta, que és la part que té a veure amb l’amor, aquest vermell passió barrejat amb el rosa ensucrat.
Jaume Pujol: I per què el magenta?
Gemma Arimany: Per donar un nom a l’amor en el qual jo crec.
Jaume Pujol:En el poema que obre el llibre dius ‘Partint de tres colors/ per fer tota la gamma’. Aquesta gamma que és la vida i aprofites per fer versos sobre l’amor, l’eufòria, crisis…
Gemma Arimany: Sí, colors primaris que no van per separat. Junts fan el total de la gamma, com la vida, que té molts matisos. Podem tenir una època fluorescent, però també hi ha grisos. El magenta i el gos com fuig tampoc són absoluts, poden amalgamar-se i definir-se de moltes maneres. És aquesta idea que al final la gamma està formada per molts colors, molts matisos, tot a partir dels colors primaris.
Jaume Pujol: Baix continu (2021). Aquest, per dir-ho d’alguna manera, no és un llibre a l’ús. O, més ben dit, és un poemari amb aportacions de tres poetes: la Rosa Font, la Roser Domènech i tu mateixa. Imagino que estàs contenta i satisfeta d’haver participat en aquesta edició, que a més era la primera de Baix Continu.
Gemma Arimany: Sí, són molt bonics tant el projecte com l’acte, que es fa a la Vall de Santa Creu, a prop del Port de la Selva, on hi ha el centre ARBAR (Associació per a la Recerca Biocultural i Artística de Rodes) que promou aquest projecte. La Roser Domènech, que és molt bona poeta i us la recomano moltíssim, n’és l’ànima. Ella té contactes amb les noies que gestionen el centre, que és molt potent en l’àmbit de les arts plàstiques i performances, amb diversos reconeixements a l’Estat. La Roser tenia ganes de fer un recital, que després s’edités, en el qual participessin tres poetes i que servís també per donar veu a una poeta consagrada, l’obra de la qual per algun motiu estigués una mica oblidada o poc reconeguda, i a la qual es ret homenatge. La Josefa Contijoch, una altra poeta que recomano moltíssim, hi havia de participar, però va tenir una malaltia i està retirada. Tot plegat fa que el projecte neixi com un donatge a la Josefa, i de fet Baix continu és el títol del seu últim llibre. La Isabel Banal ha fet el disseny dels llibres, que és preciós, amb el detall d’aquestes tres ones de mar que es veuen des d’un punt de la Vall de Santa Creu, en què es veu una mica el mar. Cada any aquestes onades, que representen les tres poetes, tenen un color de blau de mar una mica diferent.
Jaume Pujol:Tu hi publiques el recull Arran de la bardissa, format per disset poemes, sis dels quals són inèdits i la resta pertany a diferents llibres teus. Ens pots explicar per què fas aquesta selecció, d’on sorgeix el títol… ?
Gemma Arimany: Quan la Roser em proposa de participar-hi li dic que no tinc cap obra nova completa per publicar-hi. Llavors, Arran de la bardissa té poemes dels tres llibres anteriors i poemes en aquell temps inèdits que, excepte l’últim, van passar a formar part de Glatir. Però és a través d’aquest darrer poema que intento donar una unitat al recull, diferent de la que tenen els altres llibres meus. De fet, el títol l’agafo d’un vers de l’últim poema.
Jaume Pujol: Arribem a l’últim llibre teu (fins ara) Glatir (2023), que curiosament no és premiat. Com és això?
Gemma Arimany: El tema dels premis és molt esgotador. Però jo no m’atrevia a trucar a cap editorial i així, amb els premis, la publicació era més fàcil. Quan vaig acabar d’escriure i revisar Glatir a l’estiu del 2022, sí que el vaig presentar a un premi. Era conscient que picava una mica alt i no va sortir. Però m’havien parlat molt bé de Trípode, vaig conèixer la Pilar, l’editora. Vaig tenir la sort que li va agradar molt el llibre i hi va apostar. La veritat és que estic molt contenta de tota la feina feta per l’editorial, no tan sols de l’edició, sinó també de com han promocionat el llibre.
Jaume Pujol: Glatir és un llibre en què hi ha molts poemes que estan connectats, en un es llença un fil que es recull en un altre. Què ens en pots dir, d’això?
Gemma Arimany: En els dos primers llibres, els poemes porten títols i cadascun funciona sol. A Colors primaris també, tot i que en aquest cas no vaig voler posar-hi títols. Però l’ordenació que dona unitat al llibre és una de determinada. Quan vaig escriure Glatir només tenia molt clares dues coses, la temàtica sobre la qual parlo i l’estructura que volia que tingués: fer que tot tingués unitat, que al llarg del llibre hi hagués imatges recurrents… Tot i que els poemes tots sols tenen una unitat i poden funcionar, el llibre és com un gran poema.
Jaume Pujol:Un llibre que s’apropa a la quotidianitat, amb algunes imatges casolanes. Què buscaves amb això?
Gemma Arimany: Escrivint faig una mica el que em surt, és a dir, normalment no tinc una idea preconcebuda. Crec que soc bastant intuïtiva en la vida en general. En aquest sentit, la quotidianitat em surt sola, no la busco. També hi ha molta natura i sento que m’ha vingut a buscar. Em va sorgir la metàfora del bosc i la cova, i evidentment llavors hi he gratat molt i ho he fet expressament. Però és el que m’ha vingut de gust, el que m’ha cridat.
Jaume Pujol: Fas un recorregut fins al jo més profund, fins a la cova, com l’anomenes. I ho destaca la Rosa Font en el pròleg, que el recorregut en els poemes és un camí invers, des del cim fins a la fondària. Ens pots parlar de què és per a tu aquesta cova, aquest viatge?
Gemma Arimany: A l’inici, la veu poètica es troba en una cova, resguardada dins d’una closca i s’ho mira tot des d’allà, des de la comoditat de sentir-se resguardada, i no gosa sortir. Però clar, dins de la cova tampoc acaba d’estar còmoda perquè finalment involucrar-te en les coses, lluitar contra les pors, també et fa créixer. I és aquest procés: sortir de la cova, vèncer pors, vergonyes, lluitar-hi, empoderar-se… Cap al final del llibre va prenent forma la idea de la llum i la veu poètica l’acaba estirant i fent un creixement en tot aquest procés.
Jaume Pujol:Per acabar, però, és un llibre positiu.
Gemma Arimany: Sí, jo el veig positiu. Em va costar molt trobar un títol pel llibre. I de fet trobo gent que em diu que el que he escrit és com negatiu. I jo els dic que no, que hi ha la llum al final. De fet, glatir és això: bategar fort i viure!
Per continuar l’acte, membres de reversos vàrem llegir alguns poemes que transcrivim a continuació:
LUPA
Al poble surts
i tots els ulls
et pugen a cavall.
Els iris veïns
són creus de plom,
et cohibeixen i resten
ganes de dir, de saber.
Vas a ciutat.
Ulls a través (2010)
TELESCOPI
A ciutat els ulls
s’eleven a molt
en nombre i tipus
(racials, de bou,
negres, ametllats,
mig closos, blaus,
de gat, nòrdics, verds,
rodons, grisos, guenyos,
marrons, de serp, càlids).
Ramats d’ulls al carrer
i cap que et trobi,
cap que et sigui còmplice.
Cossos robòtics.
Mirades bordes.
Ulls de vidre.
I ara, ¿on vas?
Ulls a través (2010)
La pressió al pit.
La pressió al pit,
la que et recorda el sutge,
el que t’embrut les ungles,
el que et fa córrer,
escabellada, destarotada,
pels marges secs d’hivern,
buscant clavellines.
Baix Continu 2021 (ARBAR) (recull: Arran de la bardissa)
No hi havia punxons,
ni girades d’esquena,
ni conjectures falses,
ni pigues al nas gros.
No hi havia travet
No hi havia ortigues.
Però allà, a la intempèrie,
hi havia la por.
Baix Continu 2021 (ARBAR) (recull: Arran de la bardissa)
Les artèries
aletejant,
cremor a la sang,
el clatell eriçat.
Insectes als nervis,
volant, fent caus,
portant engrunes
Clavellines als dits.
L’estiu que irradies.
El bosc que t’entra
glatint.
Glatir (2023)
Hi ha la roca
despullada,
sense pintar,
en la teva
gran cova.
I el nen que ve.
I la guixa.
Glatir (2023)
La guixada
és una paraula
que t’apunta al front.
El nen-guixot riu
sense veure-s’hi,
sense saber el típex
que gastaràs,
al llarg dels anys.
Glatir (2023)
Després de la lectura vàrem poder gaudir del magnífic recital que ens van oferir la Gemma i l’Arnau (Mecànica Orgànica), amb poemes de Glatir musicats per l’Arnau i recitats o cantats per la Gemma.
Moltes gràcies a tots dos per aquesta inoblidable vetllada!
Text: Jaume Pujol.
Fotografies de Ferran d’Armengol.
El dimarts 28 de maig mantindrem una conversa sobre poesia amb la poetaGemma Arimany. També tindrem el luxe d’escoltar la seva veu cantant poemes musicats amb l’acompanyament d’Arnau Tintó a la guitarra.
Gemma Arimany va néixer a Olot en 1980. És llicenciada en Filologia Catalana per la Universitat de Barcelona i treballa com a professora de llengua i literatura catalanes.
El 2003 va publicar el seu primer poemari, Ferro trencadís (XXVII Premi Martí Dot 2002). Posteriorment n’ha publicat tres més: Ulls a través (2010, XV Premi de poesia Miquel Martí i Pol), Colors Primaris (2019, Premi de Poesia Mn. Narcís Saguer) i Glatir (2023).
Ha participat en l’obra Poesia a la frontera. Antologia de poetes en llengua catalana, aragonesa i castellana (2011). És una de les tres poetes de Baix Continu 2021 (ARBAR) amb el recull Arran de la Bardissa, i autora del llibre de contes De portes endins (2003, Premi Ciutat d’Olot de narrativa experimental).
Crea, juntament amb Arnau Tintó, el grup Mecànica Orgànica: interpreta cançons i poemes propis en recitals que combinen poesia i música (guitarra). El 2018, amb la Montse Maestre funda Revers, formació amb què fan recitals amb la voluntat de difondre i fer conèixer la poesia catalana arreu.
