«Senyals de regions llunyanes. Tres lectures al voltant de l’epifania» Xerrada de Víctor Mañosa

0

Dimarts 29 de novembre el poeta convidat a l’espai VilaWeb, Víctor Mañosa (Sabadell, 1971), oferirà la xerrada «Senyals de regions llunyanes. Tres lectures al voltant de l’epifania».

Víctor Mañosa és matemàtic i professor a la Universitat Politècnica de Catalunya.
Ha publicat els llibres de poesia L’home que mira perplex (Papers de Versàlia, 2008), Stramonium (Tèmenos, 2015), Devesa oculta (Papers de Versàlia, 2018) i Ull nu (Tèmenos, 2022). Escriu el bloc Catàleg de desficis i col·labora en les publicacions de Papers de Versàlia.

A la introducció d’una antologia de poemes de diversos autors –una tria ben personal– que Czesław Miłosz va titular “A book of luminous things” (1996), el poeta defineix l’epifania com “un moment privilegiat en el qual captem intuïtivament una realitat més profunda i essencial amagada en les coses i les persones”. Molts anys abans, el filòsof Owen Barfield, al seu assaig “Poetic diction” (1928), va observar que a través de la metàfora i altres figures retòriques, la poesia pot alterar la nostra consciència i generar coneixement i saviesa. Repassarem algunes de les idees de Barfield al voltant del llenguatge arcaic, la consciència i la poesia, i – com una petita tria lluminosa– veurem com alguns poemes de Miłosz, Tomas Tranströmer i Sophia de Mello ens permeten copsar el món des del seu interior, transformar la nostra consciència, i atorgar-nos una forma de coneixement i de saviesa.

Víctor Mañosa

Tots sereu benvinguts!

Reversos presenta «Vora l’esfinx. Obra Poètica (1981-2021)» d’Antoni Prats i Gràcia

0

El passat vint-i-cinc d’octubre vàrem convidar l’Antoni Prats per conversar sobre l’obra poètica que acaba de publicar: «Vora l’esfinx. Obra Poètica (1981-2021)», Lletra Impresa, 2022»

L’acte va ser conduït per Tomàs Maria Porta i Calsina.

Antoni Prats i Gràcia va néixer a Sueca l’any 1946. La seva família es va traslladar a Alzira on va passar la major part de la seva infantesa i de la seva adolescència. Es va llicenciar en Filosofia l’any 1969 a la Universitat de València. L’any 1971 va començar a exercir de professor de secundària a Pego. L’any 1975 es va traslladar a Dénia, on finalment i fins a la seva jubilació exercí com a catedràtic de llengua i literatura castellanes a l’IES Maria Ibars. Des de llavors ha viscut a la mateixa ciutat valenciana, encara que, des de fa uns anys, passa llargues temporades a i l’Hospitalet de Llobregat.

L’any 1985 fundà amb uns amics interessats per la literatura la revista de crítica L’Aiguadolç, que continua editant l’Institut d’Estudis Comarcals de la Marina Alta. També s’implica en la vida cultural de la comarca participant molt activament en el mateix Institut d’Estudis, del que fou president entre l’any 1998 i l’any 2011.

El 1998 es va doctorar en Filologia Catalana a la Universitat d’Alacant amb la tesi El rerefons ideològic de Salvador Espriu (Presència de l’Existencialisme). També sobre el poeta de Sinera va publicar Salvador Espriu o la fidelitat als orígens (Ed. PAM), i és autor de l’antologia Salvador Espriu: poemes i narracions (Ed. Bromera).

La seva tasca creativa s’ha centrat en la poesia i ha publicat els següents reculls:

  • Epigrammata, Ed. Ajuntament d’Ondara, 1981.
  • Cadells de la desfeta, dins de Premis 25 d’Abril, Ed. Ajuntament de Benissa, 1981.
  • Dic el teu nom, Ed. Aguaclara, Alacant, 1994.
  • El barranc i els còdols, Ed. 3 i 4, València, 1995.
  • Vora el silenci, Ed. 7 i mig, Benicull del Xúquer, 1999.
  • Solatges (Antologia 1981-2000), Ed.7 i mig, Benicull del Xúquer, 2001.
  • Baules, Ed. Moll, Palma, 2006.
  • Llibre de Benimaquia, Ed. El Tall, 2006
  • L’Esfinx, Ed. Bromera, Alzira, 2008.
  • La joia, Ed. Bromera, Alzira, 2010.
  • El llarg solatge (Antologia 1981-2013), Ed. IECMA, Pedreguer, 2013.
  • Encara, Ed. Tabarca, Sedaví, 2013.

A aquesta obra cal afegir:

  • Encanteris (inèdit).
  • Elegies del Montgó (inèdit).
  • Vora l’Esfinx, deu visites (inèdit)
  • Poemes esparsos.

Són tots aquets reculls els que queden recollits en el llibre que vam presentar: Vora l’Esfinx. Obra poètica (1981-2021).

Cal destacar que, al llarg dels anys, Antoni Prats ha aconseguit nombrosos premis literaris:

  • Premi Vila d’Ondara, Ajuntament d’Ondara, 1980, per Epigrammata.
  • Premi de Poesia 25 d’Abril, Ajuntament de Benissa, 1981, per Cadells de la desfeta.
  • Premi de Poesia Festa d’Elx 1993, per El barranc i el còdols.
  • Premi de Poesia Jaume Bru i Vidal-Camp de Morvedre, Ajuntament de Sagunt, 1998, per Vora el silenci.
  • Premi d’Assaig de temàtica literària Francesc Vila i Casas, Premià de Dalt (2001), per “Poesia i coneixement en Salvador Espriu”.
  • Premi de Poesia Bernat Vidal i Tomàs, Ajuntament de Santanyí, 2006, per Baules.
  • Premi de Poesia Alfons el Magnànim-València 2008, Diputació de València, per L’Esfinx.
  • Premi de Poesia Ibn Khafatja (Ciutat d’Alzira), 2009, per La joia.
  • Premi de Poesia Ciutat de Torrent 2013, per Encara.

Escriu Antoni Prats a un dietari inèdit: “Si la poesia és, per excel·lència, l’art de la paraula, la poesia que m’agrada és alguna cosa més que poesia.” I també: “La poesia crea realitat, no la mostra… La poesia crea bellesa: una bellesa exultant o tràgica, tant se val… La realitat de la poesia sadolla.”

En paraules del prologuista del llibre presentat, Emili Rodríguez-Bernabeu, “La seua obra, a banda del rigor tècnic que traspua, projecta l’atractiu i autèntic vessant d’una existència poètica que només podem albirar i gaudir amb la lectura dels seus versos. (…) Llegir l‘Obra Poètica de Prats és explorar dintre de nosaltres mateixos les inquietuds immanents.”

La primera qüestió que li vam plantejar, en la conversa a l’espai VilaWeb, va ser sobre el sentit de publicar la seva poesia completa en vida, tenint en compte que és difícil que un poeta deixi d’escriure versos, i Antoni Prats es va remarcar que no es tracta tant de publicar una obra completa, en el sentit d’acabada, com de publicat tota l’obra poètica feta durant quaranta anys. Va explicar que hi ha diversos precedents en la literatura catalana d’autors que han publicat la seva obra “completa” en vida, malgrat que, després, l’han ampliat amb més obres. També tenia la intenció de recollir-hi poemes esparsos o inèdits. Finalment, un argument de pes per aturar l’escriptura de versos, de moment, ha estat evitar caure en el parany de la repetició de temes, motius, solucions i formes.

Antoni Prats va contar que la seva formació no només la va rebre tota en castellà, sinó que el desconeixement de la literatura en català que es feia al País Valencià, al Principat o a les Illes era, en aquells temps, pràcticament absolut. A tall d’exemple, ens detallà l’anècdota que el seu pare, tot i ser mestre i una persona culta, no tenia ni un sol llibre en valencià a casa, bo i que el valencià era la llengua de la família pels quatre costats. Va descobrir la importància i la vàlua de la literatura i la llengua del país molt a poc a poc a la Universitat de València, malgrat que de ben jove li havien colpit pregonament les cançons de Raimon.

Preguntat sobre si el poeta que més l’ha influenciat ha estat Salvador Espriu (ha publicat diversos treballs sobre l’autor) contestà que ell el considera un gran escriptor i un intel·lectual autèntic, però com a poeta estricte l’ha influenciat més Joan Vinyoli.

En parlar de què és la poesia per a ell, Antoni Prats va explicar que hi ha tantes concepcions de poesia com poetes. Considera, ell mateix, que la poesia és paraula viscuda reblerta de sentit. També hi és important el ritme triat en cada cas. Cosa que no vol dir que els “versos lliures” no puguin ser poesia, però pensa que seria més precís denominar-los prosa poètica retallada.

També va afirmar que ell interpreta el món i l’existència des de les seves vivències personals. La seva obra, d’alguna manera, és un dietari poètic de tot el que li ha anat passant al llarg de la vida, utilitzant, això sí, un llenguatge simbòlic que el fa superar la immediatesa i l’obvietat dels esdeveniments. En aquest sentit, opina que tota la seva obra poètica podria considerar-se un sol poema.

I finalment, sobre el que podríem anomenar la seva filosofia poètica –però que ell no ho considera tal, potser sí “cosmovisió”-, bascula entre dues negacions: no es definiria, ni com a pessimista, ni com a optimista, sinó com a poeta, malgrat tot, esperançat.

A continuació transcrivim uns quants poemes d’Antoni Prats:

Viet-Nams

El televisor regalima
sang novella, com cada dia.
Asseguts al sofà, parlem.
L’esguard s’hi decanta un moment.
La veu ens diu, com cada dia,
el mateix desgavell:
més runes i més morts.

Però
no sols hi ha sang
i mort
a les runes dels Viet-Nams;
també hi ha esguits de sang
per la catifa i els seients,
també hi ha morts que pel carrer
cerquen d’algun estrany
l’estrany secret que ningú no sabem.

(Febrer, 1972)

Epigrammata, 1981

Dic el teu nom,
saó de l’aigua.
Dic el teu nom
i el diu el fang.

Dic el teu nom,
claror diversa.
Dic el teu nom,
vell i novell.

Dic el teu nom,
xifra dels guanys.
Dic el teu nom,
final del fred.

Dic el teu nom
cercant un llamp.
Dic el teu nom
si dic llamp o ble encès.

Dic el teu nom
sense saber-lo encara.
Dic el teu nom
per sempre més.

Dic el teu nom, 1994

El teu país és una runa satisfeta.
I has après que l’adéu serà molt fred,
com el bac dels orígens.
Senzillament,
et faràs a un costat
perquè altres puguen beure
seguint un cant divers.

Algú et servarà un silenci
roquer i de muralla.
(Amb rams d’olivera i grapats de sorra,

agraït, li prepares un present.)
Però el teu nom aviat s’esvairà
en el silenci sense vora
dels astres.

El barranc i els còdols, 1995

(Déu)

Impassible al fervor de l’aigua,
perdé primer els peus,
i tot seguit deixà de copular.
No trobava el camí ni recordava cap drecera
i no sentia ja el desig de les petites coses.

Les mans a poc a poc se li trencaven
en evitar deixar empremtes.
Després se li descomponia el rostre
car rebutjava els fràgils fruits del fang.

Ara és només
un ull buit i infinit.

Vora el silenci, 1999

Let it be

 

Quan totes les paraules fugen

i et deixen sol enmig del bosc,

l’atzar té sempre una resposta.

 

Llibre de Benimaquia, 2006

1974

Ja coneixies Botticelli,
i havies oblidat potser
les ales i les mans del Greco.
La sospita de Freud arreu et perseguia.

Tal vegada els daurats i els mil blaus de Fra Angèlico
perduraven al fons,
on els vents es barregen,
rere deesses d’arrissats cabells.
I així de rossa i blava sorgiria entre ones,
la dona que estimaves.

La vora de cinquetes fulgurava,
i en una balma, sols davant la mar,
per primer cop vau fer l’amor.<
El seu somriure boig va consumar la festa,
i per molt temps t’habitaria la memòria.

Aleshores la dama semblava, més que jove,
ingènua i ardent, bastida sols de llibres.
De fet, corria encara per les venes
algun temor elemental, d’anar per casa.

Baules, 2006

Al capdavall, les paraules

Per fer inoblidables uns quants mots,
només cal un paper i un pobre llapis.
Perquè arrelen a lloure en la memòria,
primer han de gratar el pensament
i després dir molt més
que un bon diccionari.

La joia, 2010

QUÈ SE N’HA FET, ai, d’aquell xicot golafre
de notícies i amplis horitzons?
T’adones que ha passat ja per a tu
el temps d’iniciar rutes novelles.
Tu, que et deleixes escurant pinyols,
ara voldries no haver de trobar-te
amb tants viatges només projectats,
amb tants finals per assolir encara.
I tractes d’encongir-te l’ampli món
fins fer-te’l abastable per a uns ulls
llaminers dels llampecs massa fugaços
de la rara, difícil harmonia.

Encara, 2013

Rèquiem

(A Joel R. G., in memoriam)

Si el món s’acaba.
Si s’anuncia l’aurora.
Si truca a la porta un demà inesperat.
Si quelcom passat ens fa l’ullet.

Si pel telèfon oïm la veu d’un amic.
Si tenim missatges penjats a la pantalla.
Si trobeu una carta amb el vostre nom,
amb el meu nom,
amb el seu nom.

Si algú ha escrit el nom d’aquell altre.
Si algú demana per mi.

Si la nit té les hores comptades.
Si tothom té les hores comptades.

Si l’aurora s’acaba.
Si un nou món s’anuncia.
Si un amic truca a la porta.
Si ens fa l’ullet el demà somniat.
Si pel telèfon oïm la veu d’ahir o de despús-ahir, insistent.
Si trobeu un missatge penjat a la pantalla amb el vostre nom,
amb el meu nom,
amb el seu nom.

Si algú ha escrit el meu nom en una carta.
Si demana algú per aquell altre.
Si la nit ha escrit el meu nom.
Si algú té les hores comptades.
Si la nit demana per mi.
Si un món novell s’acaba.
Si de nou s’anuncia l’aurora.
Si…

(17-VII-2000)

Poemes esparsos

Molt agraïts a l’Antoni Prats per la sessió i la poesia que ens va oferir.

Text: Tomàs Maria Porta
Fotografies: Aureli Ruiz

Aproximació a «Vora l’esfinx. Obra Poètica Completa, 1981-2021» d’Antoni Prats

0

Dimarts 25 d’octubre, el poeta valencià Antoni Prats (Sueca, Ribera Baixa, 1946) serà el nostre convidat. Ens acompanyarà per parlar del volum que aplega la seva obra poètica i que tot just acaba de publicar: Vora l’esfinx. Obra Poètica Completa, 1981-2021, Lletra Impresa, 2022.

El llibre compila el conjunt de la poesia d’Antoni Prats. Quatre dècades durant les quals ha confegit una dotzena de llibres publicats en editorials diverses, alguns dels quals introbables, i alguna primícia o inèdit que veu la llum ara. Reunits constitueixen una veritable obra unitària dins de la varietat temàtica i estilística de l’autor, una veu singular i autèntica, d’extraordinària profunditat, en què el poder metafísic i evocador dels versos del poeta, el suggeriment i la generositat estètica i ètica no deixaran de commoure el lector.

Conduirà l’acte Tomàs Maria Porta i Calsina.

Tots sereu benvinguts!

Crònica de la conversa literària amb Melcion Mateu

0

El passat vint-i-set de setembre es va celebrar la sessió del grup reversos en la qual conversàrem amb Melcion Mateu, el nostre poeta i traductor convidat.  La xerrada va incloure nombroses reflexions sobre el procés creatiu en la seva obra poètica.

Melcion Mateu és Llicenciat en Filologia Espanyola per la UAB, Màster en literatura comparada per la Cornell University (EUA) i doctor en llengües i literatures hispàniques i lusòfones per la New York University (EUA). Va viure a Nova York entre el 2005 i el 2014 i fins a l’any passat a Florianópolis (Brasil).

És autor de quatre poemaris: Vida evident (1999, Premi Octavio Paz), Ningú petit (2002), Jardí amb cangurs (2005) i Illes lligades, amb el qual guanya el premi Jocs Florals de Barcelona 2014.

Els seus poemes han aparegut en diferents antologies com Los versos de los acróbatas (Mèxic, 2005) i revistes d’arreu del món, entre elles The Paris Review (USA), Inostrannaya Literatura (Rússia), Mesecnik za knjzevnos (Eslovènia) i Celuzlose (Brasil).

Ha traduït Alguns arbres i Autoretrat en un mirall convex, de John Ashbery; el darrer va ser guardonat amb el premi Nollegiu al millor llibre de poesia estrangera (2019).  Entre els llibres traduïts hi trobem: El fantasma d’Anil de Michael Ondaatje i el poema en prosa Coses que llegeixo de Siri Hustvedt.

Així mateix, ha escrit sobre literatura en la revista electrònica La Lectora i ha publicat ressenyes, entrevistes i cròniques a suplements culturals de diferents diaris com l’Avui, Diari de Balears, El País i La Vanguardia.

El 2016 va enregistrar el CD Poètica: poesia i veu de Melcion Mateu i poemes musicats pel contrabaixista i compositor Alexis Cuadrado. En aquest treball recita la seva poesia juntament amb el poeta nord-americà Rowan Ricardo Phillips acompanyat d’un quartet de jazz.

Melcion Mateu és barceloní de naixement amb accent mallorquí. En iniciar la xerrada va explicar els seus orígens illencs, de moltes generacions, i com, d’alguna manera, se sentia un mallorquí frustrat tal com va indicar Andreu Gomila en la glossa que va llegir en la cerimònia de lliurament del premi Jocs Florals de Barcelona 2014.

Els llibres del nostre convidat difereixen molt entre ells; antagònics o complementaris, tal com va afirmar Melcion Mateu, és com si un “desescribís” l’altre.  A continuació detallà la gènesi i els diferents aspectes formals de cadascun dels seus llibres.

Vida evident, el primer llibre, va ser el més planificat, tot i que trigar força temps a escriure’l. Partia d’una arquitectura molt euclidiana, 24 sonets per recórrer les 24 hores de la vida d’un personatge. El títol és una picada d’ullet a Dante Alighieri i el seu llibre Vita Nova, que combina sonets i prosa. De la mateixa manera Melcion Mateu escriu un petit paràgraf en prosa abans de cada poema. Cada sonet és diferent, tots tenen esquemes formals distints.

Tot seguit va dir el poema número 11 del llibre Vida evident:

Provo de contactar amb ella per tots els mitjans disponibles,
però no n’hi ha cap que me n’asseguri la resposta.

 
Amb tot aquest silenci jo no sé
si t’he d’escriure un fax o he de trucar-te,
enviar-te un e-mail o bé una carta
al vell estil, lliurada pel carter.

Si he de posar coloms sobre el terrat
o fer senyals de fum amb la catifa,
vigilant de l’amor que el foc revifa
i del teu missatger que no ha tornat.

De totes les maneres de cercar-te
queden l’avioneta i la pancarta
(sense fer esment del detectiu privat).

No puc donar resposta per donada:
el viatge d’anada i de tornada
no entra en el conveni del dictat.

Tot i que en aquest llibre fa servir formes clàssiques, hi ha un esforç per fugir de la metàfora i de les figures retòriques. El llenguatge és planer i parla de coses que es poden veure, visualitzar. Aquest tipus de llenguatge és una constant de la seva poesia. Mateu va explicar la influència que per ell van tenir Joan Brossa, Pere Gimferrer i João Cabral de Melo Neto, autors que explicaven que en llur poesia, com en la poesia medieval, tot del que era escrit es podia veure; les paraules evoquen imatges reals, coses concretes.

El poema número 12 del llibre és una picada d’ull a Charles Baudelaire i al seu poema “À una passante”.

Un cop l’he vista creuar el carrer, em penso (com pensen molts)
que fa un gest amb la intenció de saludar-me.

És un fet casual: de sobte, un dia,
quan l’octubre s’asseu a les terrasses,
hi ha una noia que baixa del tramvia
i, des de lluny, seguim les seves passes.

Llarga, prima, i amb certa miopia,
tan prest es perd com surt d’entre les masses.
Té un aire d’alegria i melangia
que va fent tremolar totes les tasses.

La bellesa, quan fuig, també s’atura.
A la vorera absent, cada ull reposa
per a refer la imatge i la figura:

el seu vestit pastel, els llavis rosa,
la mirada distant i quasi impura,
la mà que vol fer adéu i ja no gosa.

El llibre es tanca amb una elegia a les coses que anem perdent en la vida. El poema, escrit en tercets encadenats, no estava inclòs en la versió del llibre presentat al premi, però Pere Gimferrer, que formava part del jurat del premi Octavio Paz, li va suggerir que l’inclogués en la versió per publicar.

ELEGIA

De l’últim bes en el funicular,
del comiat sobre l’andana grisa,
de les darreres hores en un bar,

del lleu somriure que l’adéu precisa,
de la nota que ens diu que algú ha trucat,
de la cartera amb la targeta Visa,

d’aquesta inesperada soledat,
del diari plegat i la revista,
de l’agenda amb el número marcat,

de tots els noms possibles de la llista,
de l’ombra projectada pel fanal,
del record d’una imatge que no hem vista,

dels ulls que no hem mirat fins al final,
de la llum incrustada a la retina,
del gest ambigu i l’aire casual,

de les butxaques de la gavardina,
de les passes pel túnel i les claus,
dels pàrquings buits amb taques de benzina,

del fum blavós i els cigarrets suaus,
dels pensaments possibles i impossibles,
d’aquest cel fosc i d’aquells ulls tan blaus,

del tacte tremolós d’uns dits sensibles,
de les vies del tren de Sarrià,
de la pluja i els taxis invisibles,

d’aquell moment que ja no tornarà,
dels semàfors vermells de l’avinguda,
de la feina que no farem demà,

de les botigues del carrer Canuda,
de les terrasses un capvespre clar,
dels idiomes de la benvinguda,

de l’hotel i la cambra per llogar,
dels dies indistints i el temps que es muda,
de l’ascensor i de l’hora de sopar,

de la fredor sobre l’esquena nua,
de l’aigua que comença a davallar,
dels pensaments feixucs i el front que sua,

de l’insomni i les nits per no pensar,
dels cinemes on mai no hem de fer cua,
d’aquella carta breu, escrita a mà,

del cafè amb llet i la cambrera bruna,
de les ungles pintades i l’esmalt,
de la panera buida i de l’engruna,

dels llums encesos i del sostre alt,
del passadís on entra el clar de lluna,
de la frenada en sec sobre l’asfalt,

dels carrers estrets i la figura,
de l’autobús que passa per davant,
de l’aigua de l’estany on quelcom sura,

d’aquest diumenge que es va perfilant,
de la setmana que es presenta dura,
de les mans que s’aferren al volant,

de l’arribada a un terme sense excusa,
del topònim, del rètol i el senyal,
de l’amant i el botó d’aquella brusa,

de l’escala que porta al principal,
de la mirada il·lusa però obtusa,
de la faldilla curta i l’engonal,

del desig i el record quan són les dues,
del passeig i els destins fets a la sort,
de l’hamburguesa i les patates crues,

d’aquell cafè a l’estació del nord,
dels jardins freds i de la reixa amb pues,
de la ràdio encesa dins del Ford,

de les voreres i les prostitutes,
del locutor que parla per consol,
del temps i de les xifres absolutes,

de les convencions i el protocol,
dels ulls cansats i les ulleres brutes,
del passaport i el número de vol,

dels finestrals i de la megafonia,
de la membrana on vibra cada so,
de l’autocar turístic i del guia,

dels souvenirs i els ametllers en flor,
de la platja deserta i la badia,
dels passejos en barca quan fa bo,

de les entrades i de les sortides,
de la pell fosca i del regust de sal,
del llavi humit i de les pegellides,

de la xarxa assecada en un portal,
de la mirada i de les mans unides,
de les coses que es poden dir i no cal,

de la taula parada i la cadira,
del menú i el cambrer del restaurant,
de la mar quan el sol ja s’enretira,

de la conversa ambigua i divagant,
dels cavallets i de la nit de fira,
de l’escapada aquell Dimecres Sant,

de les pastes i el te de la visita,
de l’embús d’automòbils allà a baix,
dels clàxons i el so agut que tant irrita,

dels tovallons i els estris del calaix,
del vell televisor i la premsa escrita,
del sol ponent que arriba de biaix,

d’aquell moment que tanquen les botigues,
d’aquell cel blau que surt a les postals,
d’aquell groc de les fotos més antigues,

de la comunió i dels funerals,
de les vacances i de les fatigues,
dels viatges ficticis i els reals,

de les formes de viure el dia a dia,
d’aquest avui que enyorarem demà,
dels carrers plens i la monotonia,
de tot allò que no sé dir i se’n va.

Ningú petit, el segon llibre, està inspirat en el còmic Little Nemo in Slumberland de Winsor McCay, publicat per primera vegada el 1905. És, possiblement, el llibre més allunyat, en contingut i forma, dels anteriors. Les situacions són més oníriques i les formes més obertes, sense abandonar la rima. ‘Infantesa’ és el primer poema del llibre:

INFANTESA

De la capsa de música en sortien tres notes.
Little Nemo, al teu llit li creixien les potes
i és fàcil perdre’s en un son oblidadís.
Es doblega l’Empire State Building, i m’han dit que
a París
la torre Eiffel degota sobre el Sena.
Little Nemo, fa vent, potser l’atzar et mena
a una altra terra, lluny del teu país,
on hi ha fades de veres que no es tracten de miss.
És normal tenir por si no sabem a on ens porta
la brúixola dels somnis, que té agulla torta,
i cerquem la manera de donar algun sentit
als mals sons d’una vida de pobre infant petit.
Què fas bocabadat? Agafa’t fort, sisplau! Has de tenir
coratge
malgrat que el que t’envolta t’intenti fer xantatge
(hi ha cap desig més foll que el de negar el desig?
Et portarà allà on vulgui).
Mira: a Miami Beach,
sona un son cubà sota les palmeres.
Les ombres de la nit no seran les darreres.
Agafa’t fort al matalàs! Agafa’t fort! Compte amb el gir!
Si la mort t’amenaça, tu no et posis a tir:
un racó de la pàgina es darà la fugida.
Quan l’home del barret et saluda i et crida,
el teu llit se li allarguen les potes del davant,
Little Nemo, t’ho dic:
tens sort que pots dormir aquest son un altre pic.
En la vida real l’home et mostra la closca
i et clava una mirada de cargol que s’enrosca.
Que el teu somni és el nostre, i que tots ens morim!
Little Nemo, està escrit: life is a dream.

Em recordes algú que he vist, sense pijama,
vestit amb un abric, mostrant un tros de cama,
tot sol amb una rosa en un planeta buit,
i en té cura amb la pena de morir per descuit.
Perquè la nit és sorprenent, vasta i difusa,
un tros petit de cel t’ha de servir d’excusa
per creure en tu mateix quan et sembla tant trist
mirar-ho tot des d’un aflorament d’esquist.
Veus els estels, els llums de la ciutat que brillen?
Hi ha carpes del circ, amb cavalls que renillen,
i el domador de tigres que els duu de cinc en cinc.
(Passa un xai i repica el seu escallerinc.)
Ja els pots comptar! Ja els pots comptar! Ja els pots
comptar!
Al país dels somnis
els xais planen per un firmament sense ovnis,
entre peixos que passen com si fóssim al Nil,
perquè és un món hereu d’algun conte infantil.

Vés alerta, petit:
que ningú no et destorbi i que res no
t’espanti,
que ja estàs delirant i
quan els somnis s’acaben ens fa mal el matí,
que gairebé sempre és pitjor-cal dir-ho així.
Tanta por et fa, petit, que et domini el desfici?
Que se’t doblegui l’ànima com un vell edifici,
i se t’endugui a un món distint?
Pots seguir algun conill al fons del laberint.
Pots escoltar a la platja els sons de la trompeta.
Pots córrer amb els cavalls, o muntar sobre un tigre, fins a
arribar a la meta.
(No tinguis por de l’home calb i el seu somrís,
mirant-ho bé no deixa de tenir el seu encís.)
Pots demanar a les fades que se’n vagin a
l’indret que menys trontolli de la pàgina.
Pots cercar el teu racó per somiar, petit,
pots fer-ho encara, encara, fins a caure del llit.

Va escriure el poema i es va adonar que tenia material per continuar, de tal manera que va escriure el llibre d’una tirada, en sis mesos. El llibre és una ècfrasi, un diàleg amb una obra plàstica, en aquest cas amb un còmic. Mateu ens va confessar que de petit volia ser dibuixant de còmics i al final ha acabat dibuixant versos.

Jardí amb cangurs, el tercer llibre, és més proper a la seva manera d’escriure actual amb formes lliures; una poesia més despentinada, com diu ell.  Segueix utilitzant, però, un llenguatge fluid i planer, com a la resta dels seus llibres. El llibre és un collage entre diferents nivells de realitat: imaginades i reals, tal com deixa entreveure l’epígraf de Marianne Moore ‘jardins imaginaris amb calàpets reals’ que obre el llibre. Tanmateix, dins d’aquest desordre de realitats va voler trobar una certa arquitectura i per això fa ús de la geometria fractal; descriu les formes repetitives de la natura. Conté poemes breus i acaba amb un poema de noranta-dues quartetes en vers lliure. Segons l’autor, el llibre és una síntesi del que havia après a fer en poesia fins llavors.

El poema ‘Tocom’ té com a títol una paraula que hauria d’esborrar-se del diccionari. Segons Melcion va ser introduïda per un malentès amb la paraula ontocom (a qualque banda, a un lloc o altre) i que es va interpretar com a dues paraules: ‘un tocom’.

TOCOM

A la meva ciutat,
els flamencs volen entre els transvestits.
A la meva ciutat,
les noies duen piercings al marsupi, peguen bots increïbles,
cauen esquarterades des d’àtics que no es toquen.
Les famílies ho troben un veritable despropòsit:
fan menys goig que una merda a la vorera.

Per què va preferir el ciment al cafè amb llet i el croissant?
de vegades surt fum de les clavegueres i les restes de cocaïna
s’escampen damunt dels passos zebra.
Alguns ulls s’ho miren en silenci, passen cotxes de policia i algú que
fa autoestop no sap com explicar-se
la raó per la qual aquestes coses passen a la meva ciutat.

Illes lligades, el seu darrer llibre, tal com va explicar Mateu, és el més despentinat: no hi ha rima, està escrit en vers lliure, conté proses, prosa retallada… Continua amb la idea de combinar l’imaginari i el real. Juxtaposa paisatges illencs com Mallorca, Nova York i Santa Catarina, al Brasil. En el CD Poètica, Alexis Cuadrado va musicar la poesia més prosaica i menys musical d’aquest llibre, si la comparem amb la dels seus llibres anteriors. En certa manera, va fer retornar els poemes al terreny de la música, que és el de la poesia, segons va assenyalar Melcion Mateu. Ja Ezra Pound afirmava que “la poesia, quan s’allunya de la música, s’allunya de la poesia”. En aquest moment, Melcion va confessar que també es considera un trompetista i músic de jazz frustrat.

Un dels poemes del llibre Illes lligades que es poden trobar al CD és ‘Balada de Matt Sweeney’:

BALADA DE MATT SWEENEY

 I

Matt Sweeney, el meu company de pis,
és alt i és gras; podria
si volgués, actuar en un musical.
I és que té un do (de pit) realment insòlit,
gairebé com el seu do
de donant –el seu do d’amant, volia dir.
El seu do i el seu re
i el seu mi. Matt Sweeney
ronca al quarto del costat.

L’hauríeu de veure quan es lleva,
amb la calba, amb el cap ple d’antenes retorçades.
Li hauríeu de veure els ulls verds de Heineken,
les ulleres i el nas d’intel·lectual
i la gota del nas, li hauríeu de veure
la boca i les dents i
la llengua i la papada i els pits i el cor
(tatuat damunt del cor), li hauríeu de veure
la panxa i l’esquena i el cul
guaitant-li per damunt dels calçotets.

Mat Sweeney només s’assembla a Matt Sweeney,
sobretot als matins
(sis llaunes de cervesa es beu totes les nits
davant la tele, mirant una soap-opera:
té un cert posat d’entretainer triomfador,
amb el cap embotit de marihuana i un somriure feliç de bon
vivant;
Matt Sweeney s’enlaira com un globus,
em mira, obre la boca i diu:
“Good morning, dude!”, talment com si acabés de tornar de
California.
“Mornin’”, li responc.

II

Matt Sweeney, el meu company
de pis, és un poc especial.
Va tenir un amant filipí
que estava boig pels ossos.
L’abraçava i li deia teddy bear
i en Matt li responia I wanna be your teddy bear
movent el cul com n’Elvis.

Vosaltres no sabeu el que és viure al costat de Matt Sweeney.
(És un ofici tan difícil!)
Sweeney! Sweeney! Sweeney! Sweeney!
“Attend the tale of Sweeney Todd”,
alguns dies em canta.
Jo per ara us explico la vida de Matt Sweeney
i un poc de la meva. Permeteu-me per tant que desafini.

III

Realment és un porc:
deixa la pica del lavabo plena de pèls,
la tapa del vàter esquitxada
i sovint es descuida d’estirar la cadena.
No renta els plats fins que no són plens de verdet.
Abandona els calçotets bruts damunt del sofà,
una sabata a sota,
restes de porro a terra.
Acumula diaris i revistes.
Va perdre un dia el seu raspall de dents
i em va demanar de fer servir el meu. Ni en broma!

Cada nit el sentia masturbant-se al seu quarto
i en acabar roncava fins l’endemà.
Per sota la porta s’escapaven les xinxes.
Li vaig demanar si us plau
que abaixes el volum de tant en tant.
I em va dir, ben afaitat i fent-se el nus de la corbata:
“I got my hair I got my head I got my brains I got my ears
I got my nose I got my mouth I got my teeth
I-got-my-tongue…!”
I encara sense treure’s
els auriculars va afegir:
“Benvingut, fill meu,
a l’imperi de Matt Sweeney,
observa el teu voltant i sàpigues que algun dia, estimat”,
i aquí es va dur una mà al pit i l’altra a l’entrecuix,
“tot això que veus, tot això que t’envolta (i el que no veus i ni
tan sols imagines) serà teu,
serà reu tot l’imperi –el meu imperi-,
l’imperi de Matt Sweeney!”

Per acabar la seva intervenció, Mateu va parlar breument, en la part del col·loqui, de les seves traduccions, indicant que fins a cert punt dialoguen amb la poesia que ha escrit. Va traduir John Ashbery perquè, segons va confessar, no l’entenia, cosa que li segueix passant després de traduir-lo. I tot seguit va afegir que potser no cal entendre’l. D’aquest poeta li plau especialment el fet que pot ser molt abstracte, però a la vegada empra un to molt natural.

Després d’indicar que li agrada explorar els diferents registres poètics ens va donar la primícia del nou llibre de poemes que està preparant; poemes ambientats a l’Antàrtida i que, en el moment de començar a escriure el llibre, va ser una forma d’expressar l’aïllament produït per la pandèmia.

Per cloure la sessió es van llegir, per part d’alguns membres del grup de poesia, diversos poemes que transcrivim a continuació.

De “Vida evident”    6

En anar a tancar la finestra, la sorprenc amb la
clara intenció de treure’s la camisa. Ella em veu,
es gira i pren el cordill de la persiana.

La veïna del davant
no desitja que la vegi.

La veïna del davant
no desitja que la vegi
qui l’estava desitjant.

La veïna del davant
no desitja que la vegi
qui l’estava desitjant.
Lentament es va tapant.

La veïna del davant
no desitja que la vegi
qui l’estava desitjant.
Lentament es va tapant,
la veïna del davant.

 

De “Vida evident”    10

En llevar-me de la migdiada em trobo a les fosques.
Com a únic remei cerco -òbviament- l’interruptor.

Al principi: tenebres,
tancades les palpebres
entre malsons i febres
sense trobar la llum.

I poc després: tenebres,
obertes les palpebres
entre els gels i les gebres
que no ha desfet la llum.

Que fugi la foscor,
que un big-bang de botó
faci esclatar amb la llum

l’espai-temps de foscor.
El llum, l’interruptor.
L’interruptor, la llum.

CERCLE 

El meu amor és una foca que s’adorm,
el meu amor és una rosella trasplantada en la tundra.
De vegades l’he vist: surt a la televisió.
Hi ha una marca en un banc del parc de la Ciutadella que diu el
nom del meu amor.
El meu amor és un grafit al metro.
El seu nom està escrit a la murada d’Alcúdia,
en un paper penjat en un bar d’Estocolm.

«No t’he parlat avui, amor, perquè ets invisi-
ble i, de totes maneres, sempre xerro massa».

Un núvol sempre indica el lloc on viu el meu amor,
a l’estiu i a l’hivern.
El meu amor és l’últim cercle d’una pedra llançada al llac.
De tan gran està a punt d’esborrar-se.

Jardí amb cangurs

 

HERBOTS

I ens pensàvem que això no passaria, que tot seria diferent. Les magnífiques maduixes han volat, igual que tantes malvasies i garnatxes. Tu ajaguda sota l’ombrel·la i jo empaitant els saltamarges. A algú se li acut com eixarcolar aquest terreny? Què hi fa, una síndria, dins la gàbia? Qui podria ajudar-nos, si tu i jo no som sinó en un jardí que no és sinó en nosaltres?

Jardí amb cangurs

RAMBLES 

Pel meu saxo la vida és un ensurt.
Per d’altres simplement és una ombra
que es creua en la direcció oposada.
En un tros de diari surt una foto del diable:
s’assembla a aquest taxista.
Les meves mans, millor que a les butxaques.
Pel meu saxo és gairebé un error, però per mi és una idea,
i voldria pensar-la sota un cel menys xafogós,
menys semblant a la Rambla.
Colom sempre assenyala l’indret equivocat,
Sardenya o Felanitx
en lloc dels hotels màgics del Caribe.
Podria agafar-la i llençar-la sota els peus d’algun turista.
Posar-la al fons del barret i esperar que els dòlars la cobrissin.
Repartir-la en papers en pujar de l’andana
a la sortida del Liceu.

Quan sigui gran em vull comprar un barret mexicà,
veure les praderies d’artemísia,
perquè qui voldria viure en aquest pandemoni?

Jardí amb cangurs

 

FOSSA 

Quan tu i jo dormim som com les balenes,
perquè a mi em surten peixos per la boca
i tu despentines les algues.

Sentim l’olor de les petxines i els tarongers de Sóller:
a la deriva, enduts,
sense cap terra que ens pertanyi pertanyem a la Terra.

Dos marroquins inhalen cola
i puja el baf fins a la nostra cambra:
la ciutat llança llums contra el sostre,

potser hi ha guàrdies civils, potser sirenes
i és ple de cendra l’aire,
però la nostra nit és submarina.

Jardí amb cangurs

LOS CENT NOMS DE DÉU 

Déu no existeix: en alguns moments
ho semblava Charlie Parker.
Jesucrist clarament hi tenia certa retirada
i ho era de vegades aquell amor meu
quan s’ajeia i els pits li miraven el cel.
Déu no és ningú, només una paraula
que es diu de tant en tant en les cent llengües majoritàries.
(Dir «la paraula de Déu» és redundant
perquè Ell és tan sols una paraula
pronunciada amb èxtasi o al final d’alguns renecs.)
O potser ho era aquell mamut congelat,
la petjada o l’ou del dinosaure.
Déu podria ser alguna cosa com l’aire
que s’inhala o s’exhala cada tres o cinc braçades quan es neda.
Ho podria ser el silenci que ens desperta en la nit
o la llum que ens confon en la cova submarina, etc., etc., etc.

Ho podria ser jo quan escric aquest poema:
per això només és un gust no ser ningú,
per això només és un gust no pertànyer a ningú.

Illes lligades

Moltes gràcies, Melcion, per tot el que vas compartir amb nosaltres i amb tots els assistents a l’acte.

Text: Jaume Pujol
Fotografies: Aureli Ruiz

Conversa literària amb Melcion Mateu

0

El dimarts 27 de setembre mantindrem una conversa literària amb el poeta, traductor i crític literari Melcion Mateu a l’espai VilaWeb, a les set del vespre.

Melcion Mateu i Adrover (Barcelona 1971), es Llicenciat en Filologia Espanyola per la UAB, Màster en literatura comparada per la Cornell University (EUA) i doctor en llengües i literatures hispàniques i lusòfones per la New York University (EUA). Va viure a Nova York entre el 2005 i el 2014 i fins molt recentment a Florianópolis (Brasil).

És autor de quatre llibres de poesia: Vida evident (1999, Premi Octavio Paz), Ningú, petit (2002), Jardí amb cangurs (2005) i Illes lligades, guardonat amb el Premi Jocs Florals de Barcelona el 2014. Alguns dels seus poemes han aparegut en diferents antologies i revistes d’arreu del món.

Entre les seves traduccions destaca Autoretrat en un mirall convex, de John Ashbery (2019), llibre guardonat amb el premi Nollegiu al millor llibre de poesia estrangera. Escriu sobre literatura en la revista electrònica La Lectora i ha publicat ressenyes, entrevistes i cròniques a suplements culturals de diferents diaris com l’Avui, Diari de Balears, El País i La Vanguardia.

El nostre convidat, Melcion Mateu, ens oferirà un interessant recorregut per la seva poesia així com per l’obra que ha traduït.

Hi esteu convidats!

«Gabriel Ferrater. Una evocació personal», per Narcís Garolera

0

El grup de poesia Reversos, el passat 21 de juny, va celebrar el centenari del naixement del poeta i filòleg Gabriel Ferrater amb una conferència a càrrec del catedràtic emèrit de Filologia Catalana de la Universitat Pompeu Fabra, doctor Narcís Garolera, exalumne de Gabriel Ferrater i un dels màxims especialistes en l’obra de Jacint Verdaguer, Josep Pla, Josep-Maria de Sagarra o Carles Fages de Climent, a més d’autor, entre moltes altres obres, d’una important autobiografia: Galeries del record. Memòries d’un filòleg.

L’acte va comptar amb una nombrosa assistència de públic que va omplir l’Espai Vilaweb de gom a gom, i es va mostrar molt interessat en les explicacions del conferenciant, així com en la lectura dels poemes de Ferrater.

Narcís Garolera va evocar la figura de Gabriel Ferrater com a docent dels seus darrers anys d’estudis universitaris, que van coincidir amb els darrers anys de vida del poeta. D’adolescent, Garolera havia fullejat Da nuces pueris i Menja’t una cama sense acabar d’entendre’ls. A vint anys va llegir Les dones i els dies, amb més interès i profit.

En aquells moments li interessava més la traducció catalana de La lingüística cartesiana de Noam Chomsky o El estructuralismo: historia, problemas, métodos de Manfred Bierwisch, és a dir, el vessant de Ferrater com a lingüista. També per aquella època va caure a les seves mans un opuscle editorial “La Mosca” per la imatge que hi havia a la portada i en el qual Gabriel Ferrater havia publicat, l’any 1968, una extensa ressenya de la gramàtica de Fabra que s’acabava d’imprimir.

L’estiu del 1971 va tenir l’oportunitat de conèixer de més de prop Ferrater a la Universitat Catalana d’Estiu de Prada de Conflent, on impartia un curs de gramàtica generativa del català. Com que n’era un dels professors, va tenir l’oportunitat de mantenir-hi converses informals en companyia de Jordi Carbonell i Eduard Bonet. En aquell context Ferrater va proclamar la seva independència política i, davant les propostes intervencionistes de persones properes al PSUC, Gabriel es va alçar i va proferir un crit que va sorprendre els assistents: “Non serviam!” (“No m’hi plegaré!”). No acceptava directrius de partits, per més d’esquerra que fossin. En el mateix sentit havia declarat: “Detesto les cases on fa fred, i les ideologies”.

Posteriorment, el conferenciant va assistir a un curs sobre Josep Carner impartit per en Ferrater, que ell recorda com una pura delícia. Abans havia impartit cursos sobre Foix, Riba, Pla o Víctor Català. Al mateix any Ferrater li va donar les “regles de base” d’una gramàtica generativa del català que els seus alumnes esperaven amb candeletes.
El darrer record de Narcís Garolera de Ferrater fou una conversa a la cerveseria Alt Heidelberg de la Ronda Universitat, en què en Garolera li demanava aclariments sobre tota mena de dubtes: Puig i Ferreter (de qui no era parent) o Llorenç Villalonga (de qui Ferrater tenia una opinió desfavorable). Poc després Ferrater se suïcidava i ell acudia al seu sepeli. Els seguidors dels seus cursos van quedar consternats. Per què Gabriel Ferrater, només amb cinquanta anys, havia decidit fer aquell pas quan ells encara n’esperaven tant i tant? Foren dies de desconcert i tristor que en Miquel Desclot va evocar al poema “Antielegia inacabada” que el conferenciant va llegir:

“Avergonyits de no saber-te dur
com un falcó damunt l’espatlla esquerra,
et vam emmetzinar amb el ganivet
rovellat del no-res entre la boira.
Et vam foragitar, amb la llengua fora,
tibats, bo i fent-te creure qui sap què.
I tu et vas treure l’esma i el vestit,
i vas marxar per una esquerda fosca
del decorat, com un llum que s’apaga. ”

En la segona part de la conferència, Narcís Garolera ens va oferir unes quantes mostres d’intertextualitat als poemes de Gabriel Ferrater: “Non mi destar” (un vers de Miquel Àngel), “Tro vos mi siatz renduda” (un del trobador Bertran de Born), “Tam gratumst mihi” (un de Catul, “Atra mater”, “Poema inacabat” (a la manera de Chrétien de Troyes), “Aniversari” (amb possible influència d’un poema semblant del poeta Po Txiu-l traduït al català per Josep Carner) i François Villon, de qui imita un vers de “Le Testament”). També hi veu coincidències amb un fragment d’Ulisses, de Joyce –que el conferenciant va convidar els assistents a llegir. El text del poema de Ferrater, on podem trobar aquesta riquesa intertextual, és el següent:

ANIVERSARI

Ja l’any quaranta dels meus anys
jeu fosc a dues carboneres,
ribotat. El munt d’encenalls
se l’han partit la marmanyera
memòria, la mentidera,
i l’oblit, el drapaire mut.
L’una en farà curtes fogueres;
l’altre, caliu d’inquietud.

Abans de passar a la lectura dels versos de Gabriel Ferrater, en Miquel Santaeulàlia, vicepresident de l’Associació Gabriel Ferrater de Sant Cugat, va presentar l’associació i va explicar alguns dels interessants actes que duen a terme enguany per retre-li homenatge.

Tot seguit es van llegir alguns poemes de Gabriel Ferrater.

OCI

Ella dorm. L’hora que els homes
ja s’han despertat, i poca llum
entra encara a ferir-los.
Amb ben poc en tenim prou. Només
el sentiment de dues coses:
la terra gira, i les dones dormen.
Conciliats, fem via
cap a la fi del món. No ens cal
fer res per ajudar-lo.

ÚTER

Ja fa unes quantes hores que és aquí.
Parts del seu cos, no les més íntimes,
però parts del seu cos, s’han escampat
i repartit pels quatre o vint cantons
d’aquesta cambra. I ara visc
tot encledat dins la cosa que estimo.
Un moviment que faig, i que m’estira
enllà del meu replec, toca una mitja
o una sabata o un jersei o una faldilla:
les partions de la terra que és meva.

POSSEÏT

Sóc més lluny d’estimar-te. Quan els cucs
faran un sopar fred amb el meu cos
trobaran un regust de tu. I ets tu
que indecentment t’has estimat per mi
fins al revolt: saciada de tu,
ara t’excites, te me’n vas darrere
d’un altre cos, i em refuses la pau.
No sóc sinó la mà amb que tu palpeges.

 

SI PUC…

Alguna cosa ha entrat
dins algun vers que sé
que podré escriure, i no
sé quan, ni com, ni què
s’avindrà a dir. Si puc
te’l duré cap a tu.
Que digui els teus cabells
o l’escata de sol
que et vibra en aquesta ungla.
Però potser no sempre
tindré del tot present
el que ara veig en tu.
He sentit el so fosc
d’una cosa que em cau
dins algun pou. Quan suri,
he de saber conèixer
que ve d’aquest moment?

LA VIDA PERDURABLE

El vespre no diu res d’avui. Ja som
més aviat demà. Fa fred, com si
totes les coses fossin groc llimona.
Com qui va pel carrer, i porta un paquet,
i ja no té cap traça de memòria
que pugui obrir-li el record d’una vida
no aclaparada pel pes del paquet,
així les meves mans, mortes de tant
d’aguantar temps fet present abans d’hora,
no se m’aixequen per fer adéu. No hi ha
passat. Sí, també faig col·lecció
de dies, però els tinc tots repetits.

AMISTAT DEL BRAÇ.

El metro anava ple. Jo m ‘agafava
al barrot niquelat vora la porta.
Tenia el braç tibat, i tolerava
aquell pes tebi, persistent, a l’avantbraç.
Quedàvem poca gent quan vaig girar-me.
Era molt jove. Lletja i pobra, descarnada,
com una prima cabra mogrebina
que premia amb el front, tancant els ulls,
abalançada per tota carència,
un braç encara de ningú, lliure i promiscu,
i no veia que ja algú es reprenia
i s’isolava al seu davant. Jo, massa jove
també, no havia après a reconèixer-me
en l’acceptació més que en la tria.
Vaig abandonar el braç, que no fos meu,
i no els vaig mirar més, anguniat
fins a l’estació, i el súbit trenc
d’una corda del cello, la més baixa.

El nostre agraïment a Narcís Garolera per la magnífica xerrada que ens va oferir, i al públic assistent.

 

Text: Tomàs Maria Porta Calsina
Fotografies: Aureli Ruiz

 

«Gabriel Ferrater. Una evocació personal», xerrada de Narcís Garolera

0
Publicat el 16 de juny de 2022

El dimarts 21 de juny ens acompanyarà Narcís Garolera, catedràtic emèrit de Filologia Catalana de la Universitat Pompeu Fabra.

Impartirà la xerrada “Gabriel Ferrater. Una evocació personal“; intervenció a partir dels records que té del poeta i lingüista, a qui va conèixer personalment. Parlarà d’aspectes personals i literaris de Ferrater i, posteriorment, comentarà alguns dels seus poemes.

Posteriorment, s’entaularà un col·loqui amb el convidat i, en la part final de l’acte, farem la lectura d’una selecció de poemes de Gabriel Ferrater.

Hi sou tots convidats!

 

«Andreu Vidal, la carn en agonia», conferència de Josep Maria Lluró

0
Publicat el 8 de juny de 2022

El passat trenta-u de maig el nostre convidat, Josep Maria Lluró, va impartir la conferència «Andreu Vidal, la carn en agonia». Poeta de culte, Andreu Vidal és una de les grans veus de la poesia catalana de la segona meitat del segle XX.

No era la primera vegada que convidàvem Lluró; el maig de 2018 ens va acompanyar per parlar, en aquella ocasió, de l’obra poètica de Pasolini, sobre el qual és un expert.

Josep Maria Lluró és doctor en humanitats i professor d’història, assagista i  estudiós de la poesia contemporània.

Ha estat coordinador del llibre Història, memòria i testimoniatge. Un llegat per a Europa (Lleonard Muntaner, 2011). Ha col·laborat en nombroses revistes, publicacions i diaris amb treballs que versen principalment sobre la relació dels processos artístics i creatius —especialment l’escriptura— en els desenvolupaments històrics de les societats.

Josep Maria Lluró ha escrit un dels pròlegs que conté el llibre Andreu Vidal. Obra poètica i altres escrits. Margalida Pons, una de les curadores del llibre, i el poeta Albert Roig, són els autors dels altres dos pròlegs.

Quan Andreu Vidal, l’any 1998, enllesteix la revisió del llibre Els dies tranquils, publicat deu anys abans, per tal de reeditar-lo, demana a Lluró, el seu amic, el pròleg per a la nova edició. Malauradament, la mort del poeta l’agost del mateix any, a trenta-nou anys,  estronca aquest projecte. Posteriorment, les curadores de l’obra poètica de Vidal,  publicada el 2008, demanen a Lluró un pròleg ampliat per al conjunt de la seva obra.

Actualment, el llibre de l’obra poètica de Vidal està exhaurit. Aquest volum inclou els seus darrers cinc llibres de poesia (a partir de Llibre de les virtuts, 1980, fins a Ad vivum, el darrer llibre, publicat el 1999 de forma pòstuma). També conté poesia inèdita i poesia esparsa; una part minsa del recull. El llibre no conté, respectant el desig de l’autor, la poesia que havia escrit abans dels vint anys i que ell considerava obra de formació, d’aprenentatge. Són aquests: Xicraini, nit de portes cremades (1977), Aixall Híctic  (plaquette publicada el 1977) i Exercicis de despoblació (1978).

A més de la poesia, hi ha una secció de notes i aforismes inèdits, molt interessant, que ens permet apropar-nos al seu pensament. També hi trobem les traduccions que, juntament amb Karen Müller, una de les curadores del llibre, va fer de la poesia de Paul Celan. Aquestes traduccions s’havien publicat pòstumament l’any 2000.

Andreu Vidal és un poeta molt valuós, un poeta viu perquè té lectors que reivindiquen la seva obra. Ell ha influenciat i inspirat molts altres poetes i artistes, i ho continua fent. És per això, i perquè admirem profundament la seva poesia, que nosaltres hem volgut dedicar-li aquesta sessió. Comptar-hi amb Josep Maria Lluró ha estat un gran privilegi que agraïm.

El nostre convidat va iniciar la seva xerrada recordant els anys d’amistat amb Andreu Vidal.  Una coneixença personal que va enriquir enormement la conferència.

Va destacar el combat poètic i creatiu que Vidal va lliurar, l’esforç descomunal de donar forma al poema, fent i refent constantment la seva obra. Lluró va comparar a un palimpsest la reescriptura o el reaprofitament per a escriure de nou que a Vidal, en un compromís radical amb la poesia, el fa revisar el text contínuament, d’un manuscrit a un altre, d’una edició a una altra. Va subratllar també la circumferencialitat temàtica —la mort, el desmembrament— en la seva poesia, així com el procés de reducció i depuració, com a trets característics de l’obra de Vidal.

Josep Maria Lluró va introduir algunes dades biogràfiques del poeta, com el suïcidi dels seus amics Andreu Cloquell i Maria Antònia Padró el 1979, així com el context històric i cultural en què s’inscriu la seva obra: les esperances fallides, l’esquinçament de les utopies de la joventut dels seixanta, l’individualisme emergent, la violència en contraposició al pacifisme… Tot i l’atemporalitat en l’obra de Vidal, hi ha una marca històrica; es desenvolupa un diàleg entre el jo líric i el seu temps, segons va explicar Lluró.

Inserit en un temps de mutacions culturals importants, Andreu Vidal, que coneix bé la tradició poètica, se n’inventa una pròpia. Nerval, Eliade, Jung, autors orientals, la mitologia i la mística proporcionen a Vidal un espai d’identificació, d’apropiació i recreació amb un resultat nou, un impuls alliberador capaç de crear, ell mateix, tradició.

El nostre convidat va llegir alguns poemes de Vidal i va posar en relleu la clivella o la ferida interior del poeta, la rebel·lió èpica de Vidal, el combat entre el cos i la consciència, entre la realitat mancada de sentit i la subjectivitat que es revolta.

Les imatges de violència i desmembrament, segons Lluró, lligades a les seves experiències i/o bé a una construcció triada per l’artista, fan referència a la dificultat d’articular el jo davant del caos del món i a la negativa de plegar-se a les exigències de la societat.

LISÈRGIA

Quina sobtosa llum
dins cada cos secretament s’enquista
i persisteix,
vibrant, com una cosa viva?
I aquest intens
fred dolcíssim que desvetlla
la vella ànima de l’os,
d’on ve, per quin camí
descert s’allunya i no retorna?

Quin fil d’or subtil
sargeix les ombres sense inici?

Si fou el rar
alè d’un déu o fou la pluja,
a qui importa?
Un sol cop ens és permès de veure
i resistir.
Tota la nostra vida
no és sinó l’oblit d’una imatge,
les seves deixalles
lluen contra l’eternitat.

L’animal que no existeix (1993)

NÛN

Viure
sempre així, estant molt quiet
dins l’aigua tèbia,
sentint lliscar
el llim contra el meu cos,
amb els ulls clucs
per tal de no saber
com l’espai s’evapora
i fuig, fet son,
cap a cels de tenebra.

Som el darrer
vivent d’una peixera exhausta:
Beta splendens, una ancestral
nissaga d’assassins.

L’animal que no existeix (1993)

RESSONÀNCIA

No demanis explicacions a les pedres
ni a les flors
ni a les arades;
no demanis explicacions al vent
ni als arbres
ni a la terra,
perquè no contestaran
o faran que no et senten,
perquè l’únic que explica el vent és el vent,
i el vent siula;
perquè l’únic que explica l’arbre és l’arbre,
i l’arbre calla.
No vulguis comprendre,
sols contempla.
A mi
tampoc no em demanis explicacions
mai de la vida.

Xicraini, nit de portes cremades

LES MULTITUDS

Rius d’oratge degoten pel teu cos adolescent.
No em veus, ni em sents,
ni em deixes banyar dins la saliva groga dels teus ulls,
ni tan sols et mous…
Ara estam dins els camps, sota el sol, Àustria 1920,
octubre, i em xapes els teixits,
amb els teus dits blaus de bruixa, i m’esglaies,
i de sobte em trob estrany
entre els murs altíssims
d’una ciutat estranya i lliure.
El vent alça cubs de cartró. Em travessen
el cervell
i cant, entre la tempesta.
Pluja i llampecs.
¿Per què em negau el tacte d’aquests arbres minúsculs,
verds, sobre els llençols?

Corr
envoltat de cordes multicolors
pels deserts de cola.
M’encalcen multituds de ningú…

Exercicis de despoblació (1978)

QUIMERES

Hi ha un rom antic pel qual bé donaria
tots els alcohols de França, un rom molt vell,
que entenebreix i esbalça, esput vermell
d’un déu malalt, sol de l’estrangeria.

No hi ha a l’Infern beuratge més serè
ni dins els Cels més impura ambrosia,
avorta parts i engendra bogeria
i al fons dels sots als morts torna l’alè.

I cada cop que el bec em sembla viure
fa dos-cents anys, o dos mil, tant se val:
Som serf d’Odi, d’Ashaqlun tinc el riure;
fa fred, som a París, em dic Nerval.

L’animal que no existeix (1993)

HERBSTTAG

Gran és l’horror i vana la certesa.
Pel carrer estret, ni un res que es mogui,
ni un fràgil tel
que engendri músiques funestes. Tot és
mòrbida llum que s’evapora, estepa, pols.

Qui no ha après ara, ja no aprendrà mai.
Qui ara dubta, dubtarà per sempre.

I errarà sol, per erms i fondalades,
i entre les dunes vagarà inquiet,
mirant el cel, cercant, l’esma difunta,
entre els prims vels de l’aire
una incerta ranura, un carrer estret.

L’animal que no existeix (1993)

DIÀLEG DELS MORTS

Ara que dorm
el sol dins l’oceà, mira les flors
cobertes de rosada; són

d’un negre viu, brillant, fèrtil,
com si la nit
tingués a ambdós extrems un mateix rostre.

Dins cada gota d’aigua
hi ha una lluna petita. Veus?
Són com ulls

que tremolen. Totes les coses
del món tremolen, algunes
de tant fremir a penes existeixen…

L’animal que no existeix (1993)

Han esbrancat els arbres
dels meus carrers, i ara es fa
més clara la visió
i més trista, deserta…
com si la fembra blanca hagués acaronat
les galtes de l’espai
amb ses blanques mans mortes.

Sé —ara,
que és després—
que coses llambrejants em sobtaran de nit
entre la pluja esparsa,
que somiaré un home
dins la fosca
somniant dins el seu cap un home
somniant dins el seu cap un pútrid inquilí.

Necròpsia (1984)

Donem les gràcies a Josep Maria Lluró i als assistents a l’acte.

Fotografies: Aureli Ruiz
Text: Empar Sáez

 

«Andreu Vidal, la carn en agonia», conferència de Josep Maria Lluró

0
Publicat el 22 de maig de 2022

El pròxim dimarts 31 de maig ens acompanyarà Josep Maria Lluró (Barcelona, 1963) per parlar de la poesia d’Andreu Vidal (Palma, 1959-1998).

Josep Maria Lluró és professor d’història i assagista. Els seus treballs se centren en l’anàlisi de la relació dels processos artístics, especialment l’escriptura, en els desenvolupaments històrics de les societats. Interessat des de sempre per la poesia contemporània, ha escrit textos sobre Miquel Bauçà, Pasolini, Albert Roig, Carles Torner i Andreu Vidal. És autor d’un dels pròlegs del llibre Obra poètica i altres escrits d’Andreu Vidal, de qui va ser amic.

La poesia d’Andreu Vidal representa una aventura epigonal de l’exploració poètica iniciada per Baudelaire, Rimbaud, Lautréamont i de la tradició hermètica en general. La seva  veu va cercar en el seu temps, convuls i marcat pels grans canvis socials i culturals de la seva Mallorca natal, reformular amb veu nova aquella antiga tradició, tot intentat deslliurar-se dels mestres.  Va ser un combat vital i poètic total. Una lluita colossal portada al límit, amb totes les seves conseqüències, de la qual les diferents etapes de la seva poesia deixen constància.  En la conferència “Andreu Vidal, la carn en agonia” intentarem resseguir alguns moments centrals de la seva investigació artística.

Josep Maria Lluró

 

Hi sou tots convidats!

«Diàlegs amb el Japó», xerrada de Jordi Mas

0
Publicat el 16 de maig de 2022

El passat 26 d’abril Jordi Mas ens va oferir la xerrada “Diàlegs amb el Japó”, una aproximació a les formes poètiques japoneses i reflexions sobre la incorporació d’aquestes composicions a la literatura catalana. I ho va fer a partir de nombrosos exemples d’autors japonesos que ha traduit i des de la seva pròpia obra.

Jordi Mas és doctor en traducció i interpretació per la Universitat Autònoma de Barcelona i  professor agregat de llengua i literatura japoneses de l’àrea d’estudis de l’Àsia Oriental al Departament de Traducció, d’Interpretació i d’Estudis de l’Àsia Oriental de la UAB. Desenvolupa la seva activitat en tres àmbits afins, però ben diferenciats:  l’escriptura de poesia pròpia, la traducció d’obres literàries i la recerca. La seva activitat de recerca està enfocada, entre altres, a l’estudi de les influències mútues entre la literatura catalana i la japonesa.

Ha traduït clàssics de la literatura japonesa al català com l’antologia Cent de cent, de Fujiwara Teika, L’estret camí de l’interior, de Matsuo Bashô, els Contes d’Ise, el Diari de Tosa, de Ki no Tsurayuki, o Tres veus lligades a Minase, de Sōgi, Sōhaku i Sōchō.

En la producció pròpia, ha conreat, recreat o desconstruït formes poètiques japoneses en llibres com Sema, Febrer, El crit i l’eco, La destral del vespre, l’aixada de l’alba o Brida. També ha estudiat l’ús que han fet d’aquestes formes altres poetes, com ara Josep Maria Junoy, Joan Salvat-Papasseit (la seva tesi doctoral versa sobre els haikus d’aquests dos autors), Salvador Espriu o Feliu Formosa.

En iniciar la xerrada, el Jordi va indicar els principals trets de les formes clàssiques de la poesia japonesa. És una poesia de la presència, en què el poeta expressa el que sent a partir del que ha experimentat, i, en aquest sentit, el poema és com una cançó. També destacà la importància de l’estacionalitat i del lloc. La insistència en els mateixos llocs com a motius poètics fixen les seves característiques, de manera que, en poemes posteriors, ja no caldrà explicar-los, sinó que n’hi haurà prou d’esmentar-los. Per exemple, Yoshino es coneix com un indret molt fred, de manera que arriba un moment que n’hi ha prou d’esmentar-lo per transmetre una sensació de fredor.

A continuació ens va parlar de la tanka, que va tenir el seu gran moment d’esplendor entre els segles VIII i XIII. Era una forma que s’identificava amb la noblesa i la casa imperial. Carles Riba la va adaptar en català amb una estructura de versos plans de 4/6/4 i dos versos finals, també plans, de 6/6, de manera que si es computa també la síl·laba final no accentuada, en resulta l’esquema 5/7/5/7/7 de la tanka.

Aquesta és la primera tanka del llibre Cent de Cent:

 

A la cabana
d’humil sostre de palla
dels camps d’autumne,
les mànigues m’amara,
en ser nit, la rosada.

 

També s’escrivien tankes íntimes, amoroses:

 

Sol a la branca
el faisà de muntanya
branda una cua
com aquesta nit, llarga,
que passaré sense ella.

 

Sema (2010) recull tankes escrites per Jordi Mas, qui va destacar que aquest va ser el primer llibre que va escriure amb certa calma, controlant el material poètic i reescrivint els poemes. Per a ell, la tanka és un recurs fàcil quan vol donar forma mètrica a un poema breu. La brevetat fa que el lector sigui qui acabi construint el poema. Ell posa títol a algunes tankes, mentre que en japonès no en tenen.

Cronos

mata el temps, mata
cada escrúpol d’espurna
d’aquest capvespre
que et captiva amb les joies
que la nit arrabassa

 

La destral del vespre, l’aixada de l’alba (2018) va sorgir de la contemplació de l’autor del cel de Sant Gallard (un poble al costat de Santa Coloma de Queralt, el seu poble natal). Veia les estrelles i volia reflectir el cel, i així van sorgir les constel·lacions de paraules que conté el llibre, a partir de les quals els lectors han de construir el poema, que té múltiples possibilitats de lectura. Per donar més cos al llibre, entre les constel·lacions hi ha proses que sorgeixen de caminades per indrets propers i en les quals també surt la història familiar de l’autor. El Jordi ens va explicar que són els textos que s’ha sentit més feliç escrivint.

De la tanka ens vam moure cap a l’haiku, que va tenir els seus moments de màxim esplendor en els segles XVII-XIX, però que els poetes actuals continuen conreant. L’estructura habitual en català respon al model establert per Carles Riba, amb versos plans de 4/6/4 síl·labes (és a dir, 5/7/5). És obligatori que l’haiku contingui un mot estacional que indiqui el moment de l’any en què s’ha escrit. L’haiku clàssic capta el moment, és com fer una foto. Però el Jordi indica que perquè sigui més interessant és bo enriquir aquesta foto insinuant una lectura simbòlica.

En l’Estret camí de l’interior, darrer diari de viatge de Matsuo Bashō, que està considerat un dels cims de la literatura japonesa clàssica, s’inclou aquest haiku en la primera secció:

Arriba el dia
d’acollir uns altres hostes:
casa de nines.

És de suposar que l’autor havia venut la seva cabana abans d’iniciar el viatge a una família que tenia filles, perquè hi havia el costum de celebrar el dia de les nenes (tercer dia del tercer mes) exposant nines a les cases a on hi havia nenes petites.

Pel que fa a Febrer (2015)  Jordi Mas va explicar que el va escriure com a llibre d’haikus, concretament 42, que van des del dimecres de cendra fins a la Pasqua. Després hi va afegir proses per transformar-lo en un llibre de haibun, intentant lligar sintàcticament amb l’haiku amb la prosa, cosa que Bashō no feia. Segons l’autor, les proses son més elaborades des del punt de vista poètic que no pas els haikus.

El crit i l’eco (2016) esta constituït per tres seccions. En la primera (“la muntanya”), Jordi  Mas juga a desmuntar els versos per buscar lectures alternatives i fer que els haikus tinguin més ressonància, com per exemple:

sóc teva
em deia
la veu                            inexpugnable

de
la muntanya

 

La segona part (Deshora) està formada per haikus normatius, mentre que en la tercera part (la flama) torna a fer una desconstrucció del haiku:

 

el color
es cansa
de la llum                              i traspua

antiga
fosca

 

Brida (2019) explica una història, un recorregut bastant fosc segons l’autor, per acabar amb haikus més positius. La part que dona nom al llibre és un poema encadenat. D’això ens parlà el Jordi al final de la xerrada, d’aquesta mena de joc en què 3 o 4 poetes van enllaçant haikus o tankes amb un esquema determinat, en el qual s’han d’incloure paraules o fer referència a estacions, per exemple, un numero determinat de vegades. Tres veus lligades a Minase, traduït pel Jordi es considera l’obra mestra del renga o poema encadenat.

Per cloure la sessió es van llegir diversos poemes, que transcrivim a continuació:

 

Febrer, IV

la possibilitat, la temptació de no tornar
a la casa buida, de rendir-me i endinsar-me al
bosc perquè

quan agonitza
la llum a la vall fonda,
un joc de molsa

em concedeixi l’oblit –el rellent glaçat calant-me
poc a poc els ossos, fins al moll- que tot un dia
d’errar pels camins no m’ha procurat

 

Febrer, XXIII

i, tanmateix, potser el que busco no és ben
be l’oblit, sinó el silenci que sorgeix quan tot és a
lloc, o almenys ho sembla: el grau raonable
d’ordre que els marges imposen al seu paisatge,

l’enfredorida
peülla del pollancre
quan cau la tarda,

la posta puntual del sol, la fredor lenitiva de la
fosca de després.

 

Febrer, XXXVII

de petits rèiem quan ens hi banyàvem i
notàvem el llot llefiscós del fons entre els dits
dels peus, o quan hi pescàvem sabaters i cap-
grossos o empaitàvem algun gripau que havíem
vist saltant per fora

però la persona adulta que presumptament
Sóc ara observa des de la distància

la bassa muda
a l’ombra de les canyes
tèrbol solatge

que he après a témer, que ves a saber quins mal-
sons podria contenir.

 

Disruptors endocrins (Brida)

Goita aquest aparador, quin bé de Déu de les llampants galindaines que tant t’han ensenyat a necessitar! Et calen? No. Et farien servei? Ves… Les vols? Sí, sí, sí! Quant costen? No gaire, però me n’hauré de comprar moltíssimes per omplir aquest buit que no para de créixer.

Sota la superfície opaca dels oceans, un immens estol de petites peces de plàstic desballestades entrexoquen constantment, fins al punt que ja no sabem distingir la remor de fons que produeixen del nerviós espetec de les onades.

 

Maternitat amb penis – no fal·lus (Brida)

“Empeny!”, m’encoratja la llevadora; “ara, empeny, empeny!”, em commina el metge. Però no entenc què hi faig, eixarrancat cama aquí cama allà, a la sala de parts. Què he d’empènyer?
M’inclino endavant per veure’m l’entrecuix i comprovo que hi tinc el penis i els testicles de sempre. Què en trauré, d’empènyer? Però potser sí que, sense saber-ho, sempre he tingut una vagina entre l’arrel del penis i el forat del cul.
Empenyo, doncs: respiro fondo i empenyo. I em buido sense dolor, potser perquè algú altre plora per mi.
“És una nena”, m’informa el metge; “una nena preciosa!”, em felicita –o em consola!? – la llevadora. I me la posen entre els braços: una criatura balba i humida com l’argila primordial, tèbia de vida, de fragància immaculada a pesar de la sang i el pixum i la mica de merda que la cobreix, amb els ulls tancats. Ha deixat de plorar i sembla que es vol adormir, confiada, damunt del meu pit.
El seu pes em compassa els batecs del cor, i l’abraço com la mare em devia abraçar quan em va tenir a mi, no sé ben bé si oferint protecció o demanant ajuda.

 

PERLA (Sema)

 

més enllà
de la closca
endurida,

més enllà
del cor tou,
temorenc,

el dolor
destil·lat
de la ferida

 

Hiraizumi (L’estret camí de l’interior. Matsuo Bashō) (fragment)

Recordant els versos que diuen: “Els estats cauen, rius i muntanyes romanen; la nova primavera cobreix d’herba el castell”, em vaig asseure damunt del barrets de palla i vaig plorar una llarga estona, sense tenir esment del temps.

Heus aquí els somnis
de tants guerrers ardits:
herba d’estiu.

Les flors de dèutzia,
blanques com els cabells
de Kanefusa…

Els dos pavellons sobre els quals ens havien contat tantes meravelles eren oberts. Al del Sutra es conserven les imatges dels tres generals; al de Llum hi ha els tres taüts i tres imatges sagrades. El set tresors del Pavelló de la Llum van desaparèixer, el vent va destrossar les portes amb incrustacions precioses i el gebre i la neu van podrir els pilars daurats, però, quan semblava que el pavelló s’havia d’esfondrar i donar pas a un erm cobert d’herba, se’n van reforçar les quatre parets i s’hi va construir una nova teulada per protegir-lo del vent i de la pluja, i ara sembla que conservem encara durant un temps aquest record d’una època remota.

Dreçat, encara,
després de les pluges vernals:
Pavelló de la Llum.

 

Caldrà que estem atents, perquè el poeta ens va avançar que té tres llibres inèdits que s’aniran publicant properament.

Moltes gràcies, Jordi, per totes les coses dites!

 

Text: Jaume Pujol
Fotografies: Aureli Ruiz

«Diàlegs amb el Japó», xerrada de Jordi Mas

0
Publicat el 17 d'abril de 2022

El dimarts 26 d’abril el poeta i traductor Jordi Mas oferirà la xerrada «Diàlegs amb el Japó» a l’espai VilaWeb, a les set del vespre.

Jordi Mas i López (Sant Coloma de Queralt, 1972), professor de llengua i literatura japoneses a la Facultat de Traducció i d’Interpretació de la Universitat Autònoma de Barcelona, desenvolupa la seva activitat en tres àmbits afins, però ben diferenciats: l’escriptura de poesia pròpia, la traducció d’obres literàries i la recerca.

En tots tres àmbits s’ha dedicat, en part, a reflexionar sobre el procés d’incorporació de les formes poètiques japoneses a la literatura catalana, ja sigui traduint clàssics com ara l’antologia Cent de cent, de Fujiwara no Teika, o L’estret camí de l’interior, de Matsuo Bashô; conreant, recreant o desconstruint aquestes mateixes formes en llibres propis com Sema, Febrer o El crit i l’eco; i estudiant l’ús que n’han fet altres poetes com ara Josep Maria Junoy, Joan Salvat-Papasseit, Salvador Espriu o Feliu Formosa.

La seva intervenció se centrarà a presentar aquestes reflexions per mitjà de la seva pròpia producció.

Hi esteu convidats!

«La poesia de Sylvia Plath i Ted Hughes», xerrada de Núria Busquet Molist

0

El passat vint-i-dos de març vam celebrar la sessió dedicada a la poesia de Sylvia Plath i Ted Hughes, un acte que hem hagut d’ajornar diversos cops per la Covid. Afortunadament —i al capdavall— la nostra convidada, la Núria Busquet Molist, ha pogut acompanyar-nos en una sessió esperada per tots els components del grup i amb una sala plena de gom a gom.

Hem volgut agrair a la Núria la paciència que ha mostrat durant aquest temps —l’acte s’havia de celebrar inicialment l’abril de 2020— i les ganes que sempre ha manifestat de ser amb tots nosaltres.

Núria Busquet Molist és traductora, escriptora i poeta i, per formació i àrees d’interès, s’ha especialitzat en la traducció de poesia nord-americana contemporània, principalment en poesia escrita per dones. Entre les seves traduccions destaquen autores com la premi Nobel Louise Glück, Margaret Atwood i Sylvia Plath, entre altres.

Té obra pròpia: ha publicat dos llibres de narrativa i dos de poesia. Destaquem dues novetats editorials: tot just ha aparegut la traducció al castellà de la seva novel·la, Zona Zero, un llibre que va ser finalista del Premi Llibreter 2020.

I una altra novetat que també celebrem: tot just acaba de publicar el segon llibre de poesia, Làpida, un llibre que pren com a fonament la poesia de Sylvia Plath i Ted Hughes, i és fruit de la fascinació que sent per aquests dos grans autors.

Núria Busquet ha traduït  Corb. De la vida i les cançons del Corb, de Ted Hughes (Lleonard Muntaner, 2018) i El Colós, de Sylvia Plath (Cafè Central & Eumo, 2019; Premi Jordi Domènech de traducció de poesia). Hem de remarcar que cap dels dos llibres no s’havia traduït al català fins ara.

De Hughes únicament disposàvem de Cartes d’aniversari (Edicions 62, 1999), un llibre de poesia amb “una estructura fortament narrativa […], la crònica de la complexa —i tràgica— relació entre Ted Hughes i la seva primera dona, la poetessa nord-americana Sylvia Plath”, tal com s’explica en el pròleg del llibre. En català també se’n poden trobar dos de narrativa infantil, entre ells, L’home de ferro, un relat fantàstic per a infants.

I de Plath tenim les traduccions de Montserrat Abelló:

Arbres d’hivern (Editorial del Mall, 1985; inclou el llarg poema dramàtic “Tres dones”)  i  Ariel (traduït juntament amb Mireia Mur; Editorial Columna, 1994); dos llibres que actualment només es poden aconseguir a les biblioteques.

Aquests dos llibres, amb nombrosos canvis, però, van ser inclosos en la nova edició que va publicar Proa: Sóc vertical: obra poètica 1960-1963 (2006); un volum que es pot adquirir en les llibreries i que aplega cent dos poemes escrits durant els últims tres anys de la vida de Plath.

Afortunadament, Sóc vertical inclou l’edició restituïda d’Ariel, d’acord amb la selecció i l’ordre del manuscrit que Sylvia Plath va deixar abans de morir, i no la versió del llibre que Ted Hughes havia publicat. Ariel, segons l’ordre de Plath, comença amb el poema “Morning song” i amb la paraula amor. Apareixen a continuació els sentiments de ràbia i desesperació per la infidelitat i l’abandonament de Hughes. El llibre acaba amb un ritual de mort, i la idea de resurrecció, que tant agradava a Sylvia Plath, plana en els darrers poemes que versen sobre les abelles. Ted Hughes reordena el llibre, treu i afegeix poemes, de manera que la insinuació de renaixement se suprimeix en la seva versió;  la mort apareix com un fet irremeiable en els últims poemes, se’n fa, per tant, una lectura biogràfica orientada a la mort.

El volum Sóc vertical no conté cap poema d’El colós (llibre traduït per la Núria Busquet). Com sabeu, The Colossus és l’únic llibre de poesia que Plath va publicar en vida, el 1960, tres anys abans de la seva mort.

Busquet va centrar la seva xerrada en la relació entre l’obra de Plath i de Hughes i els diferents paisatges que apareixen en llurs poemes. En la part final va parlar de l’obra relacionada; el diàleg que s’estableix entre els dos poetes, que es posa de manifest quan es llegeixen simultàniament i, especialment, si es coneixen aspectes de la biografia d’ambdós poetes.

El primer paisatge de Plath és el mar, ella sempre lligarà la seva infantesa als records de l’oceà, com ens va explicar la Núria Busquet. Vivien en Winthrop (Massachussets) i la casa dels avis, també en Winthrop, es trobava a la riba de l’Atlàntic. Els paisatges marítims són ben presents en les seves poesies de joventut i en alguns dels llibres posteriors.

“El paisatge de la meva infantesa no és la terra sinó el límit de la terra: turons ondulants de l’Atlàntic, freds i farcits de sal. De vegades penso que no tinc cap imatge tan precisa com el mar.” (Sylvia Plath, Ocean 1212-W)

Posteriorment, quan viatja a Cambridge i coneix Ted Hughes, introdueix altres elements en la seva poesia;  la lluna, els arbres, els boscos, nombrosos elements del paisatge anglès (Yorkshire i Devon). Un clar exemple és el poema “La lluna i el teix”, els primers versos del qual hi transcrivim:

És aquesta la llum de la ment, freda i planetària.
Els arbres de la ment són negres. La llum és blava.
Les herbes descarreguen les penes als meus peus, com si fos Déu,
em punxen els turmells i em xiuxiuegen la seva humilitat.

Busquet ens va parlar, a continuació, del paisatge de la quotidianitat que predomina a Ariel; els detalls de la vida de Plath a la llar i amb els fills proporcionen un espai de construcció poètica que ella aprofita de manera magistral. I finalment el paisatge del fred, les estàtues i els maniquins adquireixen un gran protagonisme en Arbres d’hivern, els poemes del qual van ser escrits al final de la seva vida.

Busquet va continuar la xerrada amb els paisatges de Ted Hughes, poeta de la natura, els animals, els rius i la vida salvatge. Hughes trenca la tradició marcada per T.S. Eliot i W.H. Auden, entre altres autors, en els quals sobresortien les inquietuds urbanes que havien dominat des del modernisme. El paisatge natal de Hughes és la desolació dels erms de Yorkshire, un paisatge agrest, inhòspit i solitari present en els seus primers llibres (The Hawk in the rain, Lupercal…).

Corb. De la vida i les cançons del Corb és el primer llibre que Hughes escriu després de la mort de Sylvia Plath, un llibre sorprenent;  un cant fosc i una invocació a les forces naturals i sobrenaturals.

Posteriorment, va destacar Busquet, Ted Hughes torna a la natura en llibres com Remains of Elmet i River; una natura, però, que a diferència dels llibres anteriors, pren un caràcter místic i salvador. El darrer llibre, Cartes d’aniversari, trenca amb el silenci sobre Sylvia Plath i es considera un volum separat, per la temàtica, de la resta de la seva obra.

La darrera part de la xerrada de Núria Busquet va ser especialment interessant per les relacions que va remarcar,  amb nombrosos exemples, entre alguns poemes de Plath i de Hughes. Poemes que estableixen un diàleg entre ells i que sovint neixen d’una vivència compartida, amb visions i estils ben contraposats. Va remarcar que, específicament, en l’obra de Plath és recomanable conèixer el moment vital i les dades biogràfiques per copsar tot el sentit i la complexitat dels poemes.

La conferència de la nostra convidada va mantenir en tot moment l’equilibri precís entre l’anàlisi literària i la introducció de dades biogràfiques. Això la va fer amena i molt entenedora. Òbviament, va defugir l’excés biogràfic que ha patit l’obra d’aquests grans autors del segle XX en llengua anglesa. Un acte memorable, i un plaer per als assistents.

Transcrivim el poema “The rabbit catcher”, de Sylvia Plath (escrit el 1962), i el poema homònim de Ted Hughes sobre l’experiència viscuda per la parella quan, durant una excursió, ella descobreix —i destrueix— una filera de trampes per a conills parades al cim d’un penya-segat. És fascinant el subtext del poema de Path (la lluita i l’esquinçament emocional, la trampa matrimonial, la ràbia i el dolor intens que sent) i el contrast entre el pes simbòlic del poema de Plath i l’estil i la perspectiva del text de Hughes que retorna al quotidià (i al seu patrimoni cultural) a partir dels records.

L’ATRAPA CONILLS

Era un lloc de força.
El vent m’emmordassava amb el meu propi cabell esbarriat,
m’estripava la veu, i el mar m’encegava amb les seves llums, les vides dels morts
s’hi descabdellaven, s’estenien com petroli.

Vaig tastar la malignitat de l’argelaga,
les seves punxes negres,
l’extrema unció de les seves flors, candeles grogues.
Tenien una eficiència, una gran bellesa,
i eren extravagants, com la tortura.

Hi havia un sol lloc on anar.
Exuberants, perfumats,
els camins s’estrenyien en el fondal.
I els paranys gairebé s’esfumaven:
zeros, sense tancar res,

ben acostats, com dolor de part.
L’absència de crits
féu un forat en el dia xafogós, una buidor.
La llum vidriosa era una paret clara,
les garrigues silencioses.

Sentia un feinejar quiet, un propòsit.
Sentia mans al voltant d’un bol de te, tristes, barroeres,
feien sonar la porcellana blanca.
Com l’esperaven, aquelles petites morts!
L’esperaven com enamorades. L’excitaven.

I nosaltres, també, teníem una relació:
filferros tibants entre nosaltres,
clavilles massa fondes per desenterrar-les, i una ment com una anella
tancà, tot lliscant, una cosa ràpida.
La constricció em matava a mi també.

 

Sylvia Plath, Arbres d’hivern
Traducció de Montserrat Abelló
Edicions del Mall, 1985

Versió original en aquest enllaç

EL CAÇADOR DE CONILLS

Era maig. ¿Com havia començat? ¿Què
ens havia despullat els caires? ¿Quin canvi insòlit
del tall de la lluna, tan de bon matí,
havia provocat aquella mútua sagnia? ¿Què havia fet jo?
No sé com, m’havia equivocat. Inaccessible,
posseïda per la fúria d’un dybbuk, els nens
ficats a empentes dins el cotxe, tu conduïes.
Havíem planejat un dia d’excursió
a un punt o altre de la costa, una exploració,
de manera que et vas posar al volant.
Tot el que recordo
és que pensava: «És capaç de fer alguna bestiesa». I vaig obrir
de cop la porta per seure al teu costat.
Anàvem a l’oest. A l’oest. Recordo
carrers de Cornualla, una tensa treva
mentre, amb acer a la cara, tenies els ulls clavats
en els trons d’un remot paisatge
d’alguna guerra que no era d’aquest món. Jo era simplement
l’acompanyant, el que portava les criatures,
el que esperava que tornessis a ser tu.
Intentàvem trobar la costa. Furiosa, tu
protestaves contra la nostra típica mania anglesa
de barrar amb tanques tots els accessos a la costa,
d’amagar el mar dels camins, de tot l’interior,
i parlaves amb menyspreu dels llardosos confins d’Anglaterra, quan hi arribaves.
Aquell dia pertanyia a les fúries. Jo buscava en el mapa
com travessar les granges i reialmes particulars.
Finalment, una porta. Era un dia fresc,
de ple maig. No recordo on, havia comprat menjar.
Vam creuar un camp i vam arribar a l’oberta,
blava empenta del vent del mar. Un espadat ple d’argelagues,
d’esbarzers, valls estretes cobertes de roures. Allí, just sota
el cim de l’espadat, vam trobar un forat, un niu d’àguiles
que em va semblar perfecte. Donant el menjar als nens,
la teva cara de pomes agres, tan germànica, retallada com un casc,
no es va voler traduir. Vaig seure, desconcertat.
Era com una mosca al vidre exterior de la finestra
del propi drama domèstic. Indolent, no t’hi vas voler estirar
allí; el detestaves, aquell lloc.
Aquella plataforma plana i exposada al vent no era l’oceà.
Te’n volies anar, i te’n vas anar. I jo
et vaig seguir com un gos pels límits del cim de l’espadat,
per damunt d’aquella roureda batuda pel vent,
i vaig trobar una trampa.
El reflex d’un filferro de coure, corda fosca, enginy humà
acabat de parar. Sense dir paraula,
el vas arrencar i el vas llançar entre els arbres.

Jo estava estupefacte. Fidel
als meus déus pairals, on jo veia
profanada la santedat d’una trampa,
tu, en canvi, veies dits rabassuts, amb sang a les cutícules,
agafant una tassa blava. On jo
la misèria del país recollint un penic
per omplir la cassola els diumenges, tu
amb ulls d’infant, uns innocents escanyats. On jo
un costum antic i sagrat, tu una trampa darrere l’altra;
i seguies endavant, arrencant-les de terra
i llançant-les al bosc. Jo et veia
arrabassar precaris, preciosos rebrots
del meu patrimoni, concessions arrencades amb penes i treballs
a la forca i al desterrament
per viure de la terra. Cridaves: «Assassins!»
plorant amb una ràbia
que no tenia res a veure amb els conills. Estaves tancada
en una cambra, reclamant desesperadament oxigen,
on no et vaig poder trobar, ni sentir,
ni molt menys entendre.
Alguna cosa
havies capturat en aquelles trampes.
¿Havies capturat alguna cosa dintre meu,
nocturna, que jo ignorava? ¿O es tractava
del teu jo condemnat, del teu jo torturat, plorós,
asfixiat? Fos el que fos,
aquells terribles, hipersensibles
dits del teu vers es van tancar al seu voltant i
el van sentir viu. Com entranyes fumejants, els poemes
et queien suaument a les mans.

 

Ted Hughes, Cartes d’aniversari
Traducció de Josep M. Fulquet i Pauline Ernest
Edicions 62, 1999

Versió original en aquest enllaç

Molt agraïts, Núria!

Fotografies: Aureli Ruiz (l’última fotografia és de Marta Pérez i Sierra)
Text: Empar Sáez

«La poesia de Sylvia Plath i Ted Hughes», xerrada de Núria Busquet Molist

0

Dimarts 22 de març celebrarem la sessió que es va ajornar el passat gener: “La poesia de Sylvia Plath i Ted Hughes”, una xerrada a càrrec de Núria Busquet Molist, que ens fa moltíssima il·lusió.

Traductora, escriptora i poeta, Busquet ens parlarà de la poesia de Plath i Hughes i d’alguns aspectes rellevants de llur biografia, partint de les traduccions que ha fet d’aquests autors: El Colós, Sylvia Plath (Eumo & Cafè Central, 2019) i CorbDe la vida i les cançons del Corb, Ted Hughes (Lleonard Muntaner, 2018).

Núria Busquet i Molist (Cardedeu, 1974) és llicenciada en Traducció i Interpretació per la Universitat Autònoma de Barcelona i màster en Estudis de la Diferència Sexual a la Universitat de Barcelona. S’ha especialitzat en poesia nord-americana contemporània, principalment en poesia escrita per dones. Entre les seves traduccions destaquen autores com Louise Glück i Margaret Atwood, així com Sylvia Plath i Ted Hughes.

Ha publicat dos llibres de narrativa: Partícules (Lleonard Muntaner, 2017) i Zona Zero (LaBreu Edicions, 2019) i dos de poesia: Arca mínima (Edicions Tremendes, 2016) i Làpida (LaBreu Edicions, 2022).

Busquet ha estat guardonada amb el premi Pare Colom de narrativa i el premi El lector de l’Odissea per Partícules, el premi Jordi Domènech de traducció de poesia per El Colós, de Sylvia Plath, i ha estat finalista del premi Llibreter per Zona zero.

Hi sereu tots molt benvinguts!

Reversos commemora el centenari del naixement de Joan Fuster

0
Publicat el 3 de març de 2022

Antoni Prats ens va oferir una xerrada sobre la poesia de Joan Fuster en la sessió del passat 22 de febrer. L’acte va ser presentat pel membre del grup Reversos, Tomàs-Maria Porta i Calsina, qui va posar en relleu que, malgrat que l’obra de Joan Fuster destaca especialment per l’assaig — Nosaltres els valencians és el seu llibre més llegit i conegut—, també fou un poeta notable i de prestigi. Per això, en reconeixement de la seva gran vàlua intel·lectual i al poc esment que se’n fa, en general, de la seva poesia, Reversos li ha volgut retre aquest petit homenatge en el centenari del seu naixement.

Vam convidar Antoni Prats i Gràcia (Sueca, 1946) per parlar de l’obra poètica de Fuster. Prats és llicenciat en Filosofia (1969) i doctor en Filologia Catalana (1998), suequenc com Fuster, i també poeta i assagista. Va dirigir la revista literària L’Aiguadolç fins a 2021. Com a crític cal destacar el seu llibre Salvador Espriu o la fidelitat als orígens (2013). I hom pot trobar una mostra de les seves columnes periodístiques en el titulat El nom i la cosa (2018). Amb Vora l’Esfinx aplega la trajectòria poètica, que va des d’Epigrammata (1981) a Elegies del Montgó (2021), tretze reculls, la major part dels quals ha merescut algun guardó, entre altres, els premis Festa d’Elx, Camp de Morvedre, Alfons el Magnànim i Ibn Jafadja. En paraules del prologuista de la seva poesia completa, Emili Rodríguez-Bernabeu, “La seua obra, a banda del rigor tècnic que traspua, projecta l’atractiu i autèntic vessant d’una existència poètica que només podem albirar i gaudir amb la lectura dels seus versos. (…) Llegir l’Obra Poètica de Prats és explorar dintre de nosaltres mateixos les inquietuds immanents.”

La sessió fou seguida per força assistents interessats en la poesia, en l’obra i la figura de Joan Fuster.

En Toni Prats va dividir la seva conferència en dues parts: en la primera es va centrar en la biografia de Fuster, especialment pel que fa a la relació amb Sueca, i una segona part dedicada a la seva obra poètica.

Prats va explicar que Joan Fuster i Ortells nasqué i morí a Sueca (1922-1992) i que hi va viure, a Sueca, pràcticament tota la vida.

La seva família era de procedència agrícola, i el pare, que fou dirigent local del Partit Carlista, aprengué l’ofici de tallista d’imatges religioses. En la seva joventut va estar afiliat al Frente de Juventudes i posteriorment a la Falange Española. Sobre aquesta època el mateix Fuster va escriure: «com qualsevol altra criatura provinciana de la postguerra, vaig créixer intel·lectualment en la ignorància total i en la intoxicació doctrinària de la Dictadura».

L’any 1943 Fuster comença els estudis de Dret a la Universitat de València, alhora que va aprofundint en les seves inquietuds literàries. L’any 1944 publica a “Las Provincias” el seu primer escrit en català: «Vint-i-cinc anys de poesia valenciana». Forma part, a vint-i-cinc anys, de la Tertúlia del Grup Torre, amb en Xavier Casp, entre d’altres; aquest espai aplegava intel·lectuals del País Valencià de la postguerra i va crear l’Editorial Torre que fou on Fuster va publicar els seus primers treballs. L’any 1946 va codirigir, amb Josep Albi, la revista Verbo, àmpliament difosa per tot l’estat.

En acabar els estudis, començà a exercir d’advocat a Sueca i inicià les seves col·laboracions amb la premsa: Levante-EMV, Destino, La Vanguardia i El Correo Catalán. Després de pocs anys d’exercir la professió penja la toga i es guanya la vida com a periodista.

Prats va destacar que els primers llibres que Joan Fuster va publicar foren de poesia: Sobre Narcís (1948), Ales o mans (1949), Terra en la boca (1953) i Escrit per al silenci (1954), que l’any 1987 va aplegar, juntament amb dos llibres inèdits (1950-1954) i una colla de poemes solts que havien aparegut en diferents mitjans impresos, en el volum Set llibres de versos (Tres i Quatre Edicions,1987).

L’any 1950 Fuster visita per primer cop el Principat, convidat per Oriol Folc i Camarasa, i es relaciona amb Joan Triadú, Joaquim Molas, Albert Manent i Carles Riba. L’any 1952, per a les Festes de la Coronació de la Mare de Déu de Sales, patrona de Sueca, tradueix i adapta l’obra de teatre de Paul Claudel, L’Annonce faite à Marie que es representa en valencià (La bona nova a Maria). L’any 1954, Francesc de Borja Moll li edita El descrèdit de la realitat, un llibre sobre la història de l’art, i que l’Antoni Prats ens va recomanar especialment —recordem que el seu pare era escultor i ell mateix un dibuixant notable— i amb el qual inicia la seva brillant carrera d’assagista que, finalment, serà considerada la més important de la seva producció.

Dibuixos de Joan Fuster

Prats va continuar explicant que l’any 1955 Fuster publica Antologia de la poesia valenciana a l’Editorial Selecta de Barcelona, on utilitza l’expressió Països Catalans. Posteriorment, l’any 1959, Un món per a infants, il·lustrat per Andreu Alfaro; un dels primers llibres catalans editats després de la guerra per ensenyar a llegir als infants.

L’any 1962 apareix el seu llibre més important i conegut: Nosaltres, els valencians (guardonat amb el Premi Lletra d’Or l’any 1963), llibre en el qual proposa la «reconstrucció nacional» del País Valencià dins el marc dels territoris de parla catalana, els Països Catalans. Aquest llibre marca un abans i un després en la història del valencianisme i es complementa amb El País Valenciano en què descriu una psicologia col·lectiva sobre la qual explica la identitat valenciana contemporània.

Tot plegat va provocar una gran reacció en contra del regionalisme valencià que va acabar amb un ninot d’un fuster d’ofici cremat a les falles. Després d’aquests incidents Fuster fou vetat a la premsa del Movimiento Nacional, i és així que comença a col·laborar amb El Correo Catalán. Aquesta situació Fuster la va jutjar com a positiva perquè el feia més visible, més proper als sectors liberals; tenia el suport de molts intel·lectuals i universitaris, però també va tenir com a conseqüència el trencament del Grup Torre durant la Transició política: Xavier Casp i Miquel Adlert optaren pel blavisme, cosa que no va fer, per exemple Manuel Sànchis Guarner. L’any 1967 publica Combustible per a falles.

A banda de l’assaig, va continuar explicant Antoni Prats, Fuster també va conrear l’aforisme, Judicis finals (1960), i el dietarisme: Indagacions possibles (1958) i Causar-se d’esperar (1965). Altres llibres importants són: Figures de temps, premi Yxart (1957), Diccionari per a ociosos (1964), L’home, mesura de totes les coses (1967), entre molts altres. També col·laborà amb articles sobre el País Valencià a la Gran Enciclopèdia Catalana.

L’any 1975 va rebre el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes. Va patir un primer atemptat contra el seu domicili l’any 1978 i l’11 de setembre de 1981, coincidint amb la Diada Nacional de Catalunya, un segon atemptat. Ambdós ocasionaren importants destrosses a l’edifici i a la seva biblioteca, encara que no van provocar danys personals. Els autors d’aquests atemptats mai no han estat detinguts.

L’any 1983 s’incorporà a la Universitat de València per impartir Història de la Llengua, fou distingit amb la Medalla d’Or de la Generalitat de Catalunya i l’any 1984 fou investit doctor honoris causa per la Universitat de Barcelona i la UAB. Fou membre del Centre d’Estudis Catalans, del Consell Valencià de Cultura, promotor i primer president d’Acció Cultural del País Valencià i president de l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana.

Joan Fuster va morir a Sueca el 21 de juny del 1992. A títol pòstum, la Generalitat Valenciana li va concedir la Distinció de la Generalitat Valenciana al Mèrit Cultural. La Universitat Jaume I de Castelló va organitzar unes jornades d’homenatge i Acció Cultural del País Valencià va crear el premi d’assaig que porta el seu nom.

Després d’aquesta primera part dedicada a la vida i l’obra literària en prosa de Fuster,  probablement l’autor valencià més transcendental del segle XX, Prats es va centrar en l’obra poètica de Fuster a partir de cinc poemes que considera especialment importants i significatius, concretament: “Parèntesi final”, “Infant que jo vaig ésser”, “Poesia”, “Criatura dolcíssima” i “Art Poètica”.

Antoni Prats va citar Joan Fuster quan, en referir-se a la seva pròpia poesia, diu això:

“…pel que fa a mi, en concret, i com a confeccionador de versos o versots, els tòpics i modes de l’època salten a la vista. De vegades són acceptats d’una manera incauta, i de vegades, també, d’una manera sarcàstica, i una certa propensió discursiva, diguem-ne prosaica, es fa patent amb els anys. La barreja d’ingredients era inevitable, i ho era el pas d’un estímul a un altre. Hi havia, immediata, la xerrameca existencialista, tan poc lírica malgrat tot. Hi havia la temptació d’un surrealisme retardat i mòdic, modós. Hi havia la poesia pura…: “La fille de Mínos et de Parsiphaë…”(“Què se n’ha fet, de l’abbé Brémond, que jo vaig llegir meticulosament traduït al castellà per Julio Cortazar?) Hi havia la cosa social, mal entesa. Hi havia més: més seduccions. El resultat podia ser monstruós, en un sentit lívid i primari de la paraula. Del meu saldo particular, no me’n sabria avergonyir: fou el que havia de ser.”

LA POESIA

Si us l’hagués d’explicar amb plena comparança,
diria que és, com si, de sobte, no esperant-ho.
Us trobàsseu enduts al fons clement i simple
de l’acte de l’amor, quan un fruit us traspassa,
i els ulls se us desentelen, i la llum sona a trossos,
i us sentiu les mans breus i carregades d’obra
i en la llengua un adàmic pregust d’algunes salvatges,
i visiten el crit plomes i alevosies,
i enmig de la memòria una font es concentra,
i us coronen campanes, i hi ha un saber d’orígens
tàcit en vostres gestos, en els camins que hi porten…

De “Terra en la boca” (1953)

ART POÈTICA

no sé si parle clar no sé si parle
per a altri o m’enfonse en la tenebra
potser l’únic que faig és repetir-m’ho

tanmateix jo sustente un axioma
l’home té una llavor sota la llengua

els mots que se m’escapen com a hienes
tenen algun sentit enllà dels signes
enllà de pompeu fabra i els diaris

realment jo no puc comunicar-te
res que tu ja dins teu no tingues

o bé arribe al teu fons i allí retrobe
la vespa consagrada i els molls àgils
i tu lector així t’ho reconeixes

o bé que és inútilment que estàs llegint-me

quant es tracta d’obrir la sang o l’ungla
perquè els altres hi vegen i se’n tornen
amb l’ungla incandescent o la sang balba
quan es tracta d’això germà que escoltes
la viola de gamba és impossible
jugar a la retòrica dels tímids
fora traïció fora negar-se

la poesia llisca entre les brases
delicada com una viscereta
de granota com una rosa dèbil

tot just ha començat deia aquell home
i és plena de virtuts inconegudes

beneit maragall de sostre màgic
no sé si ets ple de llum inconeguda
burgés emmanillat parent de l’aigua
per tu som i serem dins la paraula

Del llibre Ofici de difunt (1950)

 

El cert és que la valoració de la poesia de Fuster ha crescut amb el pas del temps i els seus versos són llegits amb més interès del que ell pressuposava que tindrien. I alguns han esdevingut molt populars com el cèlebre “Criatura dolcíssima” amb què acabarem aquesta crònica, tot tornant a agrair a l’Antoni Prats que vingués a parlar-nos de l’obra poètica de Fuster i ens oferís la seva visió de l’autor de Nosaltres, els valencians, des de Sueca, l’origen que ambdós han compartit.

 

CRIATURA DOLCÍSSIMA

1
Criatura dolcíssima – que fores
la sola riba forta, un deix d’idea,
la mà que entre les meues perdurava!

Criatura dolcíssima o miracle
total o prosperada llum – que fores
grat de llavis pertot i branca excempta!

Criatura dolcíssima i fondària
i visitació de mots atònits
i pietat complida i cim – que fores…

3

Era tardor, un temps sense solatge,
Estrany de cansaments, que em retenia
Entre les roses inertes, entre exili

Vingueres. Flabiols i cobejança
I caderneres deien la sorpresa.
Fou un començ de faules vencedores.

I Vaig saber l’amor: un lloc de messes
i tu, ah i tu com un repòs, com una
sobtada companyia inajornable!

5

No sé si m’estimaves: t’estimava
i això era tot, i això era prou, i els dies
obraven per a mi racons tendríssims.

T’estimava amb les hores i amb el somni,
i et cantava, i passaves, i abril queia,
i et sabia ma cara meravellada.

Sí, t’estimava lentament i sorda.
Com s’estimen les coses marcescibles.
Com s’aprèn l’idioma de l’absència.

7

Vindrà l’hora de veure dins els versos
i algú dirà de mi; heus ací un home
que moria allarat en clars abismes.

I algú dirà també: heus ací, sota
l’afer minuciós de les paraules,
un deliri que cou, un risc de gleva.

¿Però no hi trobaran ta pau, tos muscle,
la teua olor completa, penetrant-me?
¿No li llegiran ton nom amb un bell pànic?

10

Record et diu, amor, record o vetla,
i distància estesa des dels braços,
et dius clima de set, et dius silenci.

Record et sent, amor, en cada tebi
naixement d’un record, i edat excelsa,
i en cada vena meua i desvalguda.

Record o espina lenta, amor, et pense,
i secreta estatura de la vida,
dins de l’amor, amor, on visc encara.

Del llibre “Escrit per al silenci” (1954)

Moltíssimes gràcies, Antoni!

Fotografies: Aureli Ruiz
Text: Tomàs-Maria Porta i Calsina

«La poesia de Joan Fuster», xerrada d’Antoni Prats i Gràcia

0

El pròxim dimarts 22 de febrer celebrarem una nova sessió promoguda pel grup Reversos. Hem convidat Antoni Prats i Gràcia qui farà una xerrada sobre la poesia de Joan Fuster.

Antoni Prats i Gràcia (Sueca, 1946), llicenciat en Filosofia (1969) i doctor en Filologia Catalana (1998), és poeta per bé que també ha publicat assajos, ressenyes i articles de crítica literària.

Vora l’Esfinx aplega la seva trajectòria poètica, des d’Epigrammata (1981) a Elegies del Montgó (2021), tretze reculls, la major part dels quals ha merescut algun guardó, entre altres, els premis Festa d’Elx, Camp de Morvedre, Alfons el Magnànim i Ibn Jafadja.

Ha dirigit la revista literària L’Aiguadolç fins a 2021. Com a crític cal destacar el seu llibre Salvador Espriu o la fidelitat als orígens (2013).

Tot just quan la Generalitat valenciana i la catalana han declarat el 2022 l’Any Fuster, Antoni Prats ens parlarà de la poesia de Joan Fuster i Ortells (Sueca, 1922-1992). La poesia és el vessant literari més desconegut de Fuster, un dels grans escriptors i intel·lectuals de les lletres catalanes de la segona meitat del segle XX.

El seu volum antològic Set llibres de versos (Tres i Quatre Edicions, 1987) aplega quatre llibres publicats entre 1948 i 1954, dos llibres inèdits (1950-1954) i una colla de poemes solts que havien aparegut en diferents mitjans impresos.

No us perdeu aquesta xerrada d’Antoni Prats que, indubtablement, serà molt interessant. Hi sou tots convidats!