«Conversa amb Montserrat Rodés» Lectura de poemes

0

El passat vint-i-nou de novembre vam tenir l’honor de rebre Montserrat Rodés, la poeta convidada pel grup, una de les autores més originals i singulars de la nostra literatura.

Montserrat Rodés té una veu subtil: la seva poesia, d’una gran capacitat evocadora, conté pensament i idees fondes perfectament imbricades amb un llenguatge molt depurat, refinat. El resultat és un poema que ell mateix fa part dels enigmes que ens proposa; suggereix, mai no desvetlla, i ens apropa a l’indicible, a allò que no es pot dir ni explicar en altres paraules que no siguin les del mateix poema. Alta poesia. Arriscada, atès que demana una bona implicació del lector.

Transcrivim l’entrevista a la nostra convidada. Vam establir un diàleg acompanyat de la lectura de poemes que completaven les seves explicacions.

Empar Sáez: Comencem parlant dels teus inicis en la poesia. He llegit que en la dècada dels setanta, després de les primeres provatures, et vas dedicar a escriure poesia d’una manera més rigorosa i que els teus poemes van sortir publicats en revistes catalanes de l’època. Posteriorment, però, prens de decisió de deixar d’escriure, per tornar-hi més endavant; volies ampliar les teves lectures i créixer en l’àmbit personal.

Després d’aquesta llarga pausa redactes el teu primer llibre Riu d’arena a finals dels vuitanta, es publicarà el 1992, un any després de La set de l’aigua, que en realitat és el segon llibre que escrius (1991, Premi Miquel Martí i Pol de Poesia).

Quins records tens d’aquella època, de les decisions que vas prendre i que han orientat la teva trajectòria fins a escriure com ho fas ara? Quines lectures et van influir de manera especial en aquella etapa d’aprenentatge?

Montserrat Rodés: Bé, de joveneta ja escrivia, però ho anava guardant en una capsa de sabates, no volia que ho veiessin els meus pares, tenia quinze o setze anys. Sabia que havia d’aprendre la llengua, i recordo que el primer afany que vaig tenir va ser aprendre a escriure en català. I a partir d’aquí, un cop tenia les eines de la llengua, vaig començar a fer provatures. Per a mi eren importants perquè expressaven allò que sentia com a adolescent; era una mena de dietari personal. A mesura que anava dominant la llengua escrivia amb més seguretat, tot i que continuava fent el que jo anomeno “provatures”; per a mi, allò no era ni poesia ni res… Cap a la primeria dels setanta, vaig tenir la sort de començar a treballar en una editorial catalana, cosa que em va facilitar conèixer gent diversa; a un parell de persones en concret, que els havia agafat més confiança, els vaig comentar que m’agradava escriure i que feia “poemets”, i s’hi van interessar. Això va fer que amb la seva ajuda sortissin publicats alguns d’aquells poemes en revistes catalanes de l’època: com ara El Pont, revista que editava en Miquel Arimany, o La Revista del Centre de Cultura de Reus. Eren escrits molt incipients, primerencs i espontanis. No em plantejava escriure un llibre de poesia, eren poemes esparsos. Tot i que em va fer molta il·lusió veure els meus poemes publicats, em vaig adonar que n’havia d’aprendre, la qual cosa requeria molta preparació, moltes lectures d’autors catalans i d’arreu. Els primers poetes catalans que em van servir d’aprenentatge van ser, en primer lloc, Carles Riba; també en Foix, tot i que em va costar molt d’entrar en la seva poesia; Rosa Leveroni, que era la poeta d’aquella època que més m’agradava (amb altres autores no hi connectava tant…), i també Espriu. Llegir Salvador Espriu em va donar una bona embranzida. Posteriorment en Vinyoli. Tots aquests poetes catalans em van obrir els ulls i, de fet, en els meus primers poemaris hi ha citacions gairebé de tots ells. Els primers llibres publicats, encara que els considero molt primerencs, ja els vaig concebre com a llibres, i no com a recull de poemes.

Llegiré unes tankes del primer llibre que vaig escriure (que va ser el segon publicat) Riu d’arena (Edicions Alfons el Magnànim, 1992):

I

Fórem la tarda,
quan la tarda teixia,
arran de lluna,
el vespre que prendria
la veu del teu silenci.

 

II

El temps esquerda
els nostres dies. Hores
de pluja cauen
damunt les cases blanques.
Només petges obscures.

 

VIII

La nit escolta
muda la veu dels somnis;
corren imatges
d’infantesa callada
a la vora de l’aigua.

 

XIII

Recordes astres
—d’infinit, astorada—;
el ball de fades
des del terrat sotjaves.
—Nines de plom s’alçaven.

 

XXI

Pàl·lida, calles;
escoltes com la bruixa
puja l’escala
i, amb la clau rovellada,
burxa el forat dels segles.

E. S.: D’ençà dels dos primers llibres has anat publicant la resta de la teva obra molt regularment durant trenta anys:

El temps fumeja (L’Aixernador Edicions, 1993); Escrits en blanc (Edicions 62, 1995), Premi Miquel de Palol de Poesia; Interlínia (Proa, 1999); Deleàtur (Proa, 2002); Immunitats (CCG Edicions, 2005); Alarma (Edicions 62, 2008); i els dos darrers: D’incertes certeses (LaBreu Edicions, 2013) i Tot és altre (Lleonard Muntaner Editor, 2020), Premi de Poesia Mediterrània Pare Colom.

Deu llibres en gairebé trenta anys. Hi ha llibres dels quals et sents especialment satisfeta? Rellegint-los, alguna vegada has pensat que algun dels poemes (o llibres) no s’hauria d’haver publicat, o el publicaries amb modificacions?

M. R.: Durant tots aquests anys he anat escrivint poesia, però hi ha hagut moments en la vida que, per circumstàncies familiars o personals, no he pogut escriure tant com hauria volgut, però és cert que mai no he deixat d’escriure.

Els meus llibres preferits són: La set de l’aigua per tot el que significa, en un aspecte més personal que no pas poètic, ja que els poemes van ser escrits en un període de forta tensió emocional; Escrits en blanc perquè representa una notable evolució expressiva i un cert trencament amb l’etapa anterior, sobretot pel que fa a la concepció poètica; Alarma perquè hi vaig voler explorar les infinites possibilitats que ens ofereix la llengua, la meva intenció era que cada mot prengués la força necessària per dir o desdir, en aquest llibre em salto les normes volgudament, creo pauses i trencaments abruptes, crec que a partir d’aquí consolido la meva veu poètica; i Tot és altre perquè és l’últim poemari publicat i, per tant, actualment m’hi sento més identificada. Cal esmentar que, a partir d’alguns poemes de Tot és altre, la Pepa Jiménez va fer possible, amb la col·laboració d’altres persones que s’hi van implicar de valent, l’enregistrament d’un vídeo preciós que es va projectar a La Impossible.

Efectivament, sovint he pensat que hi ha llibres més fluixos que d’altres, tot i això, no hi vull renunciar, ja que indubtablement un llibre porta a l’altre; i sense l’un, l’altre possiblement no existiria.

Del llibre La set de l’aigua, de la part “Terra closa”, dedicada a la memòria de la meva mare, llegiré alguns poemes:

III

No hem dit res, només l’ofec al pit,
la llum endormiscada sobre els arbres,
el verd esvaït del desig, la set
de l’aigua. —La música desolada
cau per camins encongits de basarda.

 

VI

La pluja embruta, amb regust de record,
les esquerdes decrèpites del rostre.
Vençut, arrossegues campanes fins
als ponts massa fràgils dels teus miralls
ocults. Sents l’eco agònic de la mort.
—Ragen llàgrimes de pols dintre terra.

 

VII

Buides calaixos tancats a deshora,
palpes objectes inerts en el temps,
la pols nodreix el secret de les coses
que ara es desvetllen tan lentament.

 

VIII

No tornarà la frisança dels dies,
ni la llum daurada d’estius calents.
—D’aigua estancada la terra s’ofega
i moren muntanyes fins a ponent.—
El present s’ajorna, el malson s’arrapa
com una tarda fosca, que la ment
perfora, si mai arriba l’hivern.

 

X

La terra es clou cansada.
Plany de campanes. Dorm
el silenci de cendra
en el buit de les branques.
Esquerp, el vent fereix
la nostra tarda. Fugen
aus amb foc a les ales.

E. S.: La teva veu, des del principi, possiblement per aquest procés d’aprenentatge que t’autoimposes, ja és madura. És molt interessant adonar-se, de com es va modulant al llarg dels anys, dels llibres, sense trencaments, al meu entendre, sinó que evoluciona gradualment. T’atreviries a agrupar els teus llibres per etapes evolutives dins de la teva obra? Penses que la teva veu encara pot evolucionar o transformar-se, o ja està molt definida?

M. R.: Els llibres d’aprenentatge tinc clar que són els tres primers: Riu d’arena, La set de l’aigua i El temps fumeja; són llibres molt cromàtics, en què les imatges, els paisatges i les sensacions remembrades venen a ser l’eix vertebrador dels poemaris. Escrits en blanc, Interlínia i Deleàtur, tots tres amb títols relacionats amb signes ortotipogràfics (per la meva feina a l’editorial estava molt familiaritzada en aquests termes), són llibres més conceptuals: hi busco l’essència, depuro el llenguatge, hi ha una certa abstracció en la formulació dels poemes. Immunitats, que està format per un sol poema fragmentat, és un llibre d’impasse entre l’etapa anterior i la que vindrà; em sembla que és aquí quan es comença a clarificar la veu poètica… I finalment Alarma, D’incertes certeses i Tot és altre diria que formen un bloc homogeni, atès que la veu poètica ja està del tot consolidada i formalment segueixen una pauta similar; potser D’incertes certeses és un llibre més complex, perquè al llarg del llibre trobem més d’una veu poètica.

Sí, la meva veu pot evolucionar, així ho espero, però crec que la meva línia continuarà sent molt de pensament. Actualment, no concebo la poesia sense pensament, ni com a escriptora ni tampoc com a lectora. Quant a la forma, el més probable és que continuï fent poemes breus.

E. S.: El teu tercer llibre, El temps fumeja, és l’únic que conté poemes en prosa. M’han agradat molt. No has tornat a escriure’n? Tu n’estàs satisfeta?

M. R.: Aquests poemes en prosa rememoren la infantesa i l’adolescència. L’evocació no es produeix a partir de la memòria racional, sinó a través de les analogies i de la contraposició d’imatges. Per a mi, encara és un llibre primerenc, en què la sensibilitat és massa a flor de pell. Crec que per fer veritable poesia, l’experiència personal i els sentiments s’han de transformar, és a dir passar pel sedàs del pensament i extreure’n l’essència. La intenció poètica hauria de ser aconseguir parlar de sentiments sense parlar-ne…

No n’he escrit més de poemes en prosa. Tot i els diferents moments vitals que els separen, hi ha una certa connexió entre El temps fumeja i Un mar imperceptible, el meu únic llibre de narrativa. Diria que beuen d’un context que els és força comú…

Llegiré dos poemes en prosa d’El temps fumeja , de la part “La llum incerta”.

I

Mascares de carbó s’enfilaven cames amunt d’infants massa tendres. De les cordes segades pel temps hi penjava roba estesa; no eren llençols blancs, ni bugada olorosa, eren parracs que prenien la forma de cossos desgastats. Sentíem, sense escoltar, entre paraules mig dites dels adults, el feinejar incessant de les dones, en la penombra dels pisos. Les nostres joguines eren nines sense vida. —Massa dur era el pa, i la llum massa incerta. —Sabíem que la remor de mort s’amagava darrere les cortines. Negra, la nit ens tancava els panys de jardins somiats. Els gats corrien pels terrats a l’encalç del reflex de la lluna. Cristalls de ferro, arbres d’aram cobrien les voreres massa estretes. L’aire torturat —llegat de carrers ferits— aturava els polsos d’homes sense nom. Tothom jugava a perdre. Només en cada replec de la pell: la fam de vida.

V

El temps fumeja. Les hores ressonen pels quatre murs gastats, que ens separen casa a casa. Pols de mar has desat, d’amagat, a la capsa xinesa, sota el llit rovellat. Cauen gotes de lluna, damunt el sostre despintat, que reculls amb cura delinqüent. Ningú no ha de saber el teu secret. El temps fumeja. Per l’escala estreta i fosca, un petricó de llet regalima suaument. Saps? Fa dies que la lletera vessa. Aviat —penses— serà fosc a la casa encantada, enllà del bosc. Ningú no podrà obrir les finestres daurades. S’aturarà la nit dins el buit de la cambra. Restaràs immòbil, pàl·lida. El temps fumeja. 

E. S.: Agrupades en la primera part del primer llibre Riu d’arena, hi ha 25 tankes, ens n’has llegit una selecció. Montserrat, malgrat que treballes especialment la brevetat i la intensitat em sembla que no hi has tornat, en altres llibres, a les formes japoneses tradicionals adaptades a la nostra mètrica. Encara t’interessen ara, t’agraden?

M. R.: Les tankes de Riu d’arena es van emmirallar en les de Carles Riba. Aleshores no havia llegit res de poesia oriental, però en Riba té unes tankes precioses que em van servir d’aprenentatge pel que fa a la mètrica, així com en l’estètica que em va acompanyar per expressar allò que és tan subtil. No, no n’he tornat a fer, de tankes. En aquell moment, em van agradar i em van interessar força.

E. S.: Continuem parlant de la forma: en la teva poesia fa un tot indestriable amb el contingut del poema: cos i ànima de la poesia. Tensió formal i de contingut. Sintetisme. Predominen les formes breus; per què prefereixes experimentar en aquest espai tan limitat? Rarament trobem decasíl·labs, per exemple (sinó versos de 5, 6, 7 o 8 síl·labes). Decideixes d’antuvi la mètrica del poema?

M. R.: A l’hora d’escriure poesia, per a mi, és imprescindible exercitar la percepció, el pensament i el llenguatge en un espai intemporal que sigui propici a la reflexió, a l’aprofundiment i a una recerca constant.

Els meus poemes solen ser breus perquè m’interessa crear un discurs curt, però, d’una certa intensitat. Com a escriptora i com a lectora, prefereixo una certa concentració en la literatura en general.

Quan començo a escriure un llibre de poemes, la mètrica sil·làbica la regeixen els primers versos i, a partir d’aquí, acabo el poema. També em deixo guiar pel ritme intern dels versos.

Llegiré poemes del llibre Alarma, concretament de la darrera part “La futura memòria”, encapçalada per aquest epígraf de Borges:

…Cualquier destino, por largo y com-

plicado que sea, consta en realidad de

un solo momento: el momento en que el

hombre sabe para siempre quien es…

J. L. BORGES

SOC A LES PROFUNDITATS
d’un antic començament.
Escolta’m. Obro i miro.
La puresa. Dels estius.
L’opacitat de la pols,
en determinar la terra.
D’un cop sec. El sobresalt.
Buidant-me el nom. Clavat
a la finestra. Al límit,
el sol. Oscil·lant. Callava.
L’agonia dels insectes.

**

M’ALERTAVA aquest ara
permanent. Que ja no pot
experimentar distàncies.
I que només en reserva
l’esforç. Per un sol combat.
Contra l’única constant.
Intencionada. Saps que
no sé anar cap a enlloc.
Però hauria vingut
a propiciar-ne l’incendi.
Endins. Per irradiar-me’n.
Segur. Que no em trobaríeu.

**

MIRARIA a través,
però no m’explicaria
res. Només m’acostaria
al misteri necessari.
Seria llarg. Sinuós.
Recórrer la desmemòria,
que em tornaria innocent.
Per anar-me obeint
en l’acceptació. Del caos.

**

DIR-ME. Què en quedaria,
del moviment estremit.
Cautelós. Cap coincidència
consentiria aquell
sentiment en el sentit.
Quan una cosa vol dir
alguna cosa. I viu.
Erràtica. I impura.

**

I EM CRIDAVEN. I no era
allò que venia. Sinó
les sorres que tornaven. Era
àrida, la vasta amplitud.
Intangible. Com la por. Que
ens dicta el coneixement
secret. La futura memòria.

E. S.: Parlem ara del contingut, de la “matèria etèria” que omple la teva poesia, i que a mi em fascina. Intuïm un món fràgil de pensaments, d’idees inaprehensibles, una essencialitat esbossada i lluminosa. Quan llegeixo María Zambrano (per alguns epígrafs que inclous de la filòsofa en els teus llibres, sabem que forma part de les teves lectures) m’apropa a la teva poesia. 

Per exemple, aquests fragments d’un paràgraf del llibre Claros del bosque de María Zambrano, que rellegia aquests dies:

“Y queda también en suspenso la palabra, el discurso que cesa cuando más se esperaba, cuando se estaba al borde de su total comprensión. (…) Y del tiempo mismo que trancurre a saltos, dejando huecos de atemporalidad en oleadas que se extinguen, en instantes como centellas de un incendio lejano.(…) Y lo apenas presentido o entrevisto va a esconderse sin que se sepa dónde, ni si alguna vez volverá; ese surco apenas abierto en el aire (…).”

Montserrat, quines lectures penses que han pogut influir més en la teva manera singular d’escriure poesia?

M. R.: M’ha interessat sempre, en general, la literatura de caire humanista o de pensament, que no vol dir filosofia. Els meus escriptors preferits són, per exemple: Musil, Canetti, Paul Valéry, Kafka, escriptors amb “neguit existencial”, que m’aporten molt. Poetes com ara: René Char, Paul Celan, Alejandra Pizarnik, Ingeborg Bachmann. I sobretot, l’obra de María Zambrano i de Clarice Lispector. Totes dues són figures literàries molt potents, que m’han transmès molta energia i que no pararia mai de llegir.

La meva intenció, quan escric poesia, és la recerca del que és intangible. Aquella recerca constant d’aproximació a la “veritat”, a l’absolut”, a aquell hipotètic “tot”, a partir del coneixement interior que anem obtenint i de la consciència que en prenem; tot i que soc conscient que això és inassolible… Si més no, a través del poder de la paraula, m’hauria agradat arribar a suggerir o deixar entreveure allò més ocult, més incògnit, aquella fissura que cal desxifrar. Aquell abans i aquell després que emmarca la vida.

Del llibre Tot és altre, de la part “Lluminosa puresa” encapçalats per la cita de María Zambrano.

La búsqueda de origen envuelve la búsqueda

de la perdida luz originaria.

MARÍA ZAMBRANO

Per l’interval concedit
de substància obscura,
s’enfila el calfred del viure.
Just abans de rompre el plor,
un clam de sang ancestral
invoca moments furtius
per mostrar-nos perdurables.

**

Una densa llunyania
ja prediu aquell estrat
profund, que creies remot.
Retrocedeixes. Incerts
i indefinits, els primers
signes que desmentiran
l’origen. —Com hem perdut
de vista la lluminosa
puresa.— Per l’avenir,
que ja és retorn, potser
hi hauries passat de llarg.

**

Mira aquesta successió
d’escenes. Acosta-t’hi fins
que en vivifiquis l’existència.
—Un pas en fals, i no podràs
recular.— Has invocat totes
les edats per recuperar
un simple hàlit d’infantesa.
Captura’l, i et submergiràs
en un inusitat vertigen.

**

L’ahir que revius és només
l’instant imperfecte, que es mou
entre falsos atzars. Revens
per un altre trencall, de llum
esgarriada. I no pots
haver. Ni fer desaparèixer.

**

No deixar de sentir la vida
multiplicada. Una herència
que es transmuta en allò
incandescent —si se’n desprèn
una fulguració extrema.
Aquell auguri sobtat, previ
a un esdevenir possible.

E. S.: Montserrat, els teus poemes neixen ja depurats? Els reescrius totalment, o bé n’elimines únicament alguns versos, canvies poques paraules…? És a dir, entre la primera versió del poema i la definitiva hi ha molta diferència? Com és la gènesi de la teva poesia?

M. R.: Soc molt lenta escrivint, però no soc de retocar gaire… Alguna paraula, algun verb, com a màxim. Però si un poema veig que no em convenç, m’estimo més trencar-lo que no pas reescriure’l.

Inicialment hi ha un ressort, una primera pulsió, que apareix com un flaix i que em demana un poema. A partir d’aquí el poema es va estructurant al pensament, va madurant, va prenent forma i sentit, fins a arribar a materialitzar-se a través del llenguatge. En el procés de creació, em deixo portar molt per la percepció i la intuïció. A l’hora d’escriure, sol aflorar de manera natural el subconscient, el qual actua a manera de buidatge.

E. S.: Ens va sorprendre la publicació del teu primer llibre de narrativa Un mar imperceptible, un altre registre, òbviament, i molt reeixit. Com sorgeix la/les històries? I l’estructura del llibre? Hi tornaràs, a la narrativa?

M. R.: Feia temps que tenia ganes d’escriure, concretament, aquesta novel·la, ho tenia molt rumiat, però soc molt lenta i havia d’experimentar processos mentals perquè arribés el moment de deixar-ho anar. Quan vaig començar no podia parar. La novel·la pot semblar poètica, però el registre que utilitzo quan escric poesia és completament diferent. Sí, que hi ha punts en contacte amb la poesia, sobretot, en el sentit d’intentar explorar la naturalesa humana. La novel·la està feta de petites històries que es van entrelligant per formar-ne una de sola. Els personatges els situo en diferents temporalitats, tots, però, són fruit d’una època i d’unes circumstàncies. El que vull reflectir és el record dels records, a partir d’allò que em van transmetre els avis i els pares, i d’allò que vaig entrellucar o imaginar, més enllà de la realitat estrictament viscuda.

No ho sé si tornaré a la narrativa. Ha de sorgir l’impuls de fer-ho de manera espontània.

E. S.: Passem a un altre tema: vas ser curadora de l’antologia poètica de Josefa Contijoch, Ganiveta: Antologia Poètica 1964-2011 (Lleonard Muntaner Editor, 2012), una molt bona tasca que dona més visibilitat a la seva magnífica poesia.

Josefa Contijoch, una poeta que admirem, va estar amb nosaltres el 2017. És poeta, narradora, ha fet traduccions del francès, assaig i crítica literària. I malgrat que excel·leix en tot el que ha escrit, encara no és prou reconeguda. Quines reflexions faries sobre això? Hi estàs d’acord?

M. R.: La veritat és que va ser un repte fer una tria de la poesia de la Josefa, i sobretot va ser molt interessant poder descobrir i incloure-hi una mostra de la poesia escrita en castellà, fruit d’una primera època.

Penso que l’obra de la Josefa és d’una profunditat inusual i, amb una veu pròpia i afilada, ha anat bastint tot un univers coherent. Diria que amb el llibre de narrativa Sense alè se l’ha reconeguda com es mereix, però no ha passat el mateix amb la seva obra poètica, ni en cap de les altres facetes. Una llàstima!

Tinc la sensació que sovint, sense voler, una generació es menja l’altra… I més encara, la generació de la Josefa, que es fa formar en plena postguerra, amb molt d’esforç per preservar la llengua i la cultura catalana, per fer-se conèixer, per publicar… De la generació de la Josefa, en podríem dir, dissortadament, “la generació oblidada”. Els escriptors nascuts pels volts del 1940 s’haurien de reivindicar en molts aspectes, que van més enllà de l’estrictament literari, tenint en compte les dificultats que els va significar escriure en català en aquell context històric tan hostil que els va tocar viure.

Una nova lectura, atenta i acurada, de l’obra poètica de Josefa Contijoch, per part dels poetes joves, és imprescindible per ressituar-la i valorar-la merescudament com a poeta i com a escriptora. Si les noves generacions no ho fan, perdem llegats. On són els nostres referents?

Poemes de Josefa Contijoch, de l’antologia Ganiveta:

DE L’INCONVENIENT DE VEURE-HI MASSA

Veure-hi clar,
més clar,
molt clar.
Donar la volta
a tanta claredat,
sortir
pel camí del darrere,
per l’inrevés.
I descobrir
que fosca és
la claredat
que negra.

 

CONSELL

Pots agafar
el camí de la dreta
el camí de l’esquerra
o bé el camí del mig.
És igual:
arribaràs a un lloc
que no t’agradarà.
T’equivocaràs sempre.

 

**

No plorava per tu
ni plorava per mi
plorava pel ball
que ens havíem promès
amb aquella il·lusió
i que no vam ballar
i que no vam ballar.

**

 

RENDEZ-VOS

Fixa-t’hi pensava
aquest moment no tornarà
amara’t pensava
ulls aclucats a la claror
amb cos i ànima intentava
parar les hores que volaven
fixa-t’hi pensava
mirada ja no atenta sinó àvida
i no obstant
desenfocada superposada làbil
era la percepció
inaprehensible la plenitud pensava
fosca i dura com un somni de pedra
inassequible cega i muda
com un somni.

E. S.: Per acabar, la mateixa pregunta que vaig fer a l’Antoni Clapés al final de la seva entrevista: quins consells donaries (o quines reflexions faries) a un poeta jove, o poeta novell?

M. R.: Que no tingui gens de pressa, que llegeixi molt (autors catalans, espanyols, universals), que intenti trobar la pròpia veu poètica; que tot no s’hi val, que s’ha de tenir sentit d’autocrítica. La vida requereix un esforç en tots els aspectes: professional, artístic… No es pot escriure qualsevol cosa i mostrar-lo en un escenari. Per a mi, la poesia és una cosa seriosa, que s’hauria d’emparentar amb l’art i, per tant, se n’ha de ser conscient, d’això. No n’hi ha prou a dir: jo soc poeta. S’ha de poder demostrar.

En la part final de l’acte, alguns membres del grup de poesia Reversos vam llegir una selecció de poemes de Montserrat Rodés.

Del llibre Deleàtur (2002)

matinada

Fugitives les mans, aquestes mans
que trasmuden la gira de l’ignot.

**

fluctuant

Com si fos lluny. I res no
fos del tot —com una espurna
minúscula que fluctua
dins un ròdol infinit.

Del llibre Immunitats (2005)

 

No sé com vaig acabar sabent tot
allò—que sé—que mai no va passar.

**

Com em podia retenir
aquell fredsi ja me n’anava.

Del llibre D’incertes certeses (2013)

 

RETORNES AL PRIMER ORIGEN.
I res més. Des de la distància,
els sentits no es distingeixen.
No entens la raó dels dies,
ni la pruïja d’ésser dins
teu. Potser un lent avenir
ho desxifraria. Ocupes
la part més ignota d’allò
que roman i et significa.

***

 

NO PUC EVITAR
que em segueixi
l’última ombra.

L’indefugible
m’empeny
al descens.

Quedem
doncs
més tard
d’aquest després.

Agraïm profundament a Montserrat Rodés la seva amabilitat i la gran sessió que ens va oferir.

Sessió conduïda per: Empar Sáez
Agraïments a Aureli Ruiz per les fotografies.