“Com la lluïssor d’un estel extingit” de Carles Ferran

0

Crònica de la sessió del 16 de desembre del 2015, dedicada a la presentació del poemari Com la lluïssor d’un estel extingit de Carles Ferran.

La sessió del passat 16 de desembre va ser molt especial, la vàrem dedicar a  la presentació d’un bell poemari Com la lluïssor d’un estel extingit editat per l’ARC (Associació de Relataires en Català) setembre del 2015, de Carles Ferran (pseudònim de Carles Fernández Serra) i company de Reversos.

El fet que en Carles sigui amic i company del nostre grup poètic va augmentar el goig que produeix assistir a la publicació d’un bon llibre de poesia, de manera que l’acte es va convertir en una festa.

A través de Com la lluïssor d’un estel extingit, en Carles Ferran ens ofereix una selecció dels poemes més representatius de la seva trajectòria vital. Ens els dóna com un regal, fruit d’una vida, i com qui preveu l’adéu, testa amb la voluntat que els seus mots perdurin; com ho faria la lluïssor d’un estel, un cop extingit “

Amb aquestes paraules Marta Teixidó A., membre del grup, va obrir la sessió. A continuació, agraí al poeta la seva presència, alhora que n’exposà els trets biogràfics més significatius.

La presentació del poemari, pròpiament, va anar a càrrec de la mateixa M.T.A. i d’en Tomàs Porta, també de Reversos. En Carles Ferran la perfilà i acabà d’arrodonir a través d’un col·loqui amb el públic, entre el qual hi havia la seva esposa,  i també la poeta Gemma Gorga, convidada per Reversos en una sessió anterior.

A totes dues, els agraïm, des d’aquesta crònica, l’assistència.

Després, es feu lectura de poemes per part dels membres del grup que en Carles va concloure amb dos dels més significatius (transcrits en el present text): “De fora estant”  i “A la teva ombra, encara”

L’acte va finalitzar amb un emotiu i lluminós espurneig de mostres d’agraïment al poeta.

Carles Ferran (Barcelona,1948) s’integrà a Reversos poc després de la fundació del grup, l’abril de 2012. Observador, sensible, reservat, alhora que  compromès, ha compartit la quasi totalitat de sessions i ha delectat el grup amb els seus versos. Al poeta, també músic i metge, se’l considera un humanista i aquestes tres facetes de la seva personalitat s’acorden fructíferement en el poemari.

Actualment, viu a Barcelona, però ha residit a Reus, Lleida i Saragossa. A Lleida, va començar l’etapa de músic i cantautor en formar part de CAN64 (1964.171), grup pioner de la Nova Cançó a terres de ponent.

El 1981, amb la carrera de Medicina acabada, es traslladà a Barcelona, on s’especialitzà en Cirurgia Plàstica. Fou quan s’adonà que no podia compaginar la professió de metge amb la música.*

El 2009, jubilat forçosament per malaltia, retroba la paraula poètica que sempre ha bategat en el seu interior. Construeix un web: www.Can64.com, escriu prosa i poesia a través de l’ARC, forma part de la Junta i del consell de redacció de Lo Càntich (secció “Amb ulls de poeta”) revista digital de l’ARC. I el 2012 s’integra a Reversos.**

La presentació del poemari, pròpiament, va començar pel comentari de la coberta del llibre com una porta transparent, que n’anticipa el contingut.

Des de l’ imatge impressionista de la Nit Estelada de Van Gogh, plena de llum i d’ombres i de força expressiva a raig, que ens anticipa la presència d’antagonismes: sentiment i reflexió, emoció i raó, instint i seny, plaer i dolor; passant  pel títol metafòric(el sentit del qual ja hem exposat més amunt) explicatiu, i llarg, en consonància amb el vers, sovint lliure i més enllà del decasíl·lab; fins al tres termes del subtítol: utopies, desencisos i altres cardiopaties tan concrets, com precisos els mots del metge-poeta en el poemari.

Com la lluïssor d’un estel extingit, a més a més de ser el títol del llibre, també ho és d’un poema, a través del qual ens clarifica i amplia el sentit metafòric del títol, i el perquè de l’obra. Vegeu:

Els records se m’arrengleren
om el seguici d’un enterrament.
No els vull encara: la vellesa
és això, els records surant ingràvids,
sense esforç,
usurpant el lloc de l’energia i els projectes.
No vull canviar futur per passat:
prenc els records,els retorço, els manipulo
i la seva essència farceix aquests poemes
que allibero al demà com a fe de vida.
Si em sobreviuen, seguiran parlant de mi
després de la partença:
com la lluïssor d’un estel extingit,
durant anys llum amagant-ne la mort.

Van ressonar les paraules de Raül Torrent quan en el pròleg del poemari diu del poeta:…accepta que és un home vell…i des d’aquesta posició privilegiada se’ns despulla impúdicament dels seus records, de les seves vides …i tracta  de bastir el seu propi monument aere perennius horacià.

El tema amorós impregna molts dels poemes i constitueix el rerafons de tota l’obra. De l’amor, en parla des dels diferents moments i facetes, de manera acurada, amb clarividència i ens transporta al seu món, fins a a fer-nos vibrar amb sensacions, i sentiments, imaginaris o reals.

A la dedicatòria inicial ja ens anticipa la importància de l’amor i el to elegíac del poemari:

“Et vaig robar el teu més íntim anhel.
No sé si em podré perdonar
quan et deixi sola.”

Però la  lluita i el compromís amb la societat del seu temps també hi són presents, com ho eren en l’etapa de Can 64. I així, trobem poemes de denúncia que reivindiquen la llibertat i la justícia per a una vida en dignitat, per al propi país i per a arreu del planeta.

No relega a l’oblit ni el dolor, ni la malaltia, ni la soledat com es manifesta, per exemple, en “Solitud” i en “Poema inacabat”.

Finalment, “Clímax” merèix una menció especial. Es tracta d’un sonet eròtic ple de lirisme i passió, amb imatges i metàfores molt ben lligades a mots concrets de parts del cos. Sonet amb el qual en Carles Ferran excel·leix.

Com la lluïssor d’un estel extingit és una petita joia, en la qual no només hi batega l’ànima i el saber fer d’un poeta, sinó també la música del cantautor que dóna ritme als versos; la precisió en el lèxic i en l’ús de metàfores derivats del metge, i del pacient que també és.

Per tot això, i per la sinceritat des de la qual està escrit, el poemari arriba al lector fins al punt, que aquest darrer s’encomana dels sentiments,sensacions, idees, dolor, inquietud, esperança que el poeta comunica.

És per això que la lluïssor dels versos d’en Carles Ferran continuarà en el firmament molts anys, segles, després que el poeta, i tu, i jo hàgim desaparegut.

Durant el col·loqui que va seguir a la presentació, en Carles va exposar que havia començat a escriure poesia de molt jovenet, que ho féu en castellà i que l’època de Can 64 va ser decisiva per a tota la seva obra. Va nomenar Espriu, Miquel Martí i Pol i els simbolistes, especialment Màrius Torres, com els seus principals referents. De les joves generacions, va manifestar l’admiració que sent per Gemma Gorga, a la qual ell va presentar en la sessió que el grup Reversos va dedicar a la poeta.

A continuació, transcrivim alguns dels poemes que van ser llegits a la sessió:

A LA TEVA OMBRA

Reneixo a cada instant en la meva pell inesgotable.
Cada pas en la terra em renova una saba
que no precisa arrels. He fruït totes les llums
I els blaus canviants d’arreu dels mars,
amb els meus ulls permanentment sorpresos.
Tot ho he conegut. Tot se m’ha donat.
Fagocitant el temps he construït poemes helicoïdals de proteïnes
per expandir el meu àmbit. No estic cansat, però ara
m’ aturaré, si em vols, tot un estiu al a teva ombra.

NO ESPEREU VERSOS AMABLES AQUES VESPRE(fragment)

No espereu versos amables aquest vespre,
si els dictadors llencen foc sobre el seu poble
I ensinistren monstres amb fusells telescòpics
per a caçar persones des dels terrats de les cases.

Jo no tinc versos amables, ara no toquen,
quan els nens són arrencats de la infantesa
Per fer-los carn de canó, assassins despietats
o mercaderia sexual. Quan els nostres hospitals,
tan solidaris, reconstrueixen membres amputats
per les mines que abans els vam vendre.

No, no són versos amables, com podrien ser-ho,
quan en nom de mil déus es predica venjança
i odi, i menyspreu, i suïcidi, i guerra santa.
Quan en nom de la pàtria es roba la dels altres
i es reté per la força,  de qualsevol manera,
fent ús de mentides i interessades aliances.

No és un poema amable, ni tan sols és un poema,
no està fet de paraules, sinó de llàgrimes,
i sang, i odi, i desesperança, i ràbia,
i segles de por, de rapinya, d’esclavatge,
de manipulacions de la història, de guerres innecessàries,
de xamans, profetes, bruixots, bisbes,
generals, reis, colonitzadors, corsaris,
fariseus, usurers, extorsionadors, lladres…
No és un poema, és només un xiscle, un udol agònic,
perquè ens maten el món i no sabem salvar-lo.

CIUTAT DE LLEIDA

Sé d’un riu on tremolen paraules.
Sé d’un riu que infanta nius a les branques.
En quan s’acosta l’estiu
sls vells pollancres dels marges.
Sé d’un riu que ja han cantat altres versos.
Sé d’un riu que ja han plorat altres ulls
quan als capvespres encesos
els pensen, com jo, de lluny.
Sé d’un riu que eixampla una terra ferma
i somriu regant la fresca vall,
mentre el castell, com sense esma
s’hi ofega cap per avall.
…I quan miro els teus ulls tan clars
em torna a la memòria

DE FORA ESTANT

He après a mirar-me
de fora estant, no com qui es mira al mirall
de passada o vanitosament,
sinó amb mirada d’altri. I veig un home vell,
molt més vell del que sóc i em sento,
…tan vell com em deuen veure els altres.
Si em comparo amb les fotos de fa anys,
identifico les espurnes de les vides
que m’han seduït, incrustades al meu ADN:
són essències, valors, sentiments,
penyores del seu pas.
Aquest vell que veig és el que ha anat modelant
cada vida de la meva vida;
que ha anat creixent a cop d’instants
impredictibles, concrets, irrenunciables.

A LA TEVA OMBRA, ENCARA

Ha bufat el mestral fins al capvespre
i el cel és ben rogenc encara,
mentre navego la serenor d’un mar de guitarres.
Ara penso que gran part de la vida
l’he passat manipulant i donant forma al cossos,
i també, a les notes i a les paraules,
mentre forjava la meva voluntat i el meu caràcter
en l’obtenció de l’obra més bella.
I és així com, arribat al zenit,
he acabat d’afermar l’obra magna,
la decisiva,
la que en definitiva en el decurs de les òrbites
i els segles, enllà del meu pòlsim còsmic,
com l’ésser que va estimar, arravatadament
i sense dubtes, aquell estiu que va durar dècades,
i fou capaç de modelar, amb l’ofici d’un mestre,
un acurat estatge per compartir l’altruisme,
les renúncies, la passió, el respecte, el neguit,
la comprensió, l’enuig, el desig, l’estímul,
la complicitat, la paciència, el conhort  i la rialla.
Tot allò que fa tan preciós l’amor,
i tan fràgil.

 

Agraïment al Carles Ferran per la seva presència a la sessió i pel seu poemari. Agraïment al company de sessions poètiques, a l’amic dels sopars posteriors. Agraïments i aplaudiments, sincers.

I un ram. Un ram de lliris blaus.
I un pastís.Un pastís molt especial.
I llum! Una mica de llum que no volia apagar-se.

Gràcies, Carles!

Que siguin molts els capvespres que

“Com la lluïssor d’un estel extingit”  arribi a diferents indrets!

Que siguin molts els anys que facis ressonar els teus versos. 

Text: Marta Teixidó Abril
Fotografies: Aureli Ruiz Ronda

*De l’ etapa a Can64 en resulten dues obres corals ”Can 64.La nova cançó a Lleida:El compromís d’uns cantautors els anys 60”(1981), acompanyat del CD “La tardor de les aloses”, i “Rera la porta oberta”(2001) produïdes amb la col·laboració de Josep M Tur i altres músics amics

**Ha publicat contes i poemes esparsos en diversos llibres col·lectius editats per l’ARC(Segona Oportunitat, Pecats capitals, Colors, Somnis tricentenaris, L’estimem perquè és la nostra,Paraula d’Espriu, Llibertat i Traços de desig)