Reversos grup poètic

El Grup Reversos dedicarà la sessió del dijous 27 de novembre al poeta Manel Ollé.

Manel Ollé (Barcelona, 1962) és professor universitari d’història i cultura de la Xina moderna i contemporània. En aquest camp ha publicat diversos assajos importants: La invención de China (Harrasowitz Verlag, 2001), La empresa de China: de la armada invencible al galón de Manila (Acantilado, 2002) Made in China: el despertar social, político y cultural de la China contenporánea (Destino, 2005), La Xina que arriba: perspectives del segle XXI (Eumo, 2009). També ha publicat una antologia de la poesia xinesa traduïda al català.

A més, com antòleg és autor de: La bossa o la vida. Antologia del conte policíac (2000), Combats singulars: antologia del conte català contemporani (2007).

Com a escriptor hem de distingir tres vessants: traductor, escriptor de literatura infantil i poeta. Ha traduït al català autors com Balzac, Gao Xingjian, Pu Songling i alguns poemes de Li Qingzhao. En el marc de la literatura infantil el seu llibre més destacat és: Tao. Fragments del vell camí xinès del mestre Laozi (Fragmenta, 2017). Edicions en català, castellà i portuguès; il·lustrat per Neus Caamaño.

Ha publicat les següents obres de poesia i obtingut els següents premis literaris:

De bandera liberiana, premi Guerau de Liost de poesia 1993
Mirall negre, premi Ciutat de Palma-Joan Alcover de Poesia en Català 2001
Bratislava o Bucarest, Premi Gabriel Ferrater de poesia 2012
Un grapat de pedres, Premi Jocs Florals de Barcelona 2021

De Bratislava o Bucarest, Xavier Cervantes, en comentar l’atorgament del premi Gabriel Ferrater, ha dit: “Vol ser una exploració de la pròpia consciència: que el lector mediti sobre el seu propi pensament (a través d’unes imatges que apareixen en el text com en una cascada) a través de la figura d’un autor que llegeix en veu alta el poema en un escenari en un teatre buit i abandonat”; i també: “És un poema molt sensorial on hi ha un vent que va portant imatges atractives per elles mateixes.”

Ollé ens parla de la seva poètica en una entrevista a VilaWeb, feta per Montserrat Serra, després de guanyar els Jocs Florals l’any 2021 amb Un grapat de pedres d’aigua:

“En aquest país passen coses molt grosses i no ens podem despistar… Tot això ens podria fer pensar ara que la poesia és un luxe innecessari, una mania privada, críptica d’evasió, però no.”

“… la poesia és aquest lloc de saturació on conflueixen la bellesa, la sorpresa, també una forma de coneixement, que no és de respostes sinó de preguntes, i també d’emocions”.

“La meva dedicació a la poesia no és constant. No escric sempre poesia, però quan m’hi poso no la puc deixar…Però a mi la poesia sempre m’ha agradat que sigui transitable, compartible, sense que sigui òbvia. Que tingui interrogants, enigmes, que es van enfocant…”

A “Mirall negre” Manel Ollé escriu:

rosegues ossos d’estel caigut
seus sota l’arbre esquinçat pel llamp
i el deixes créixer dins teu
t’abeures d’imatges incertes
que s’aquieten
sobre el mirall negre de l’estany:
la lluna hi tremola groga.

Us esperem tots a la sessió de Reversos del dijous 27 de novembre, que promet ser molt interessant.

El grup de poesia Reversos, el passat dimecres 29 d’octubre, va celebrar una sessió dedicada a la poesia de Carles Fages de Climent, a càrrec del catedràtic emèrit de Filologia Catalana de la Universitat Pompeu Fabra, senyor Narcís Garolera, gran admirador de Fages de Climent, i un dels màxims especialistes en l’obra de Jacint Verdaguer, Josep Pla, Josep Maria de Sagarra o Josep Carner,  a més d’autor,
entre moltes altres obres, d’una important autobiografia: Galeries del record. Memòries d’un filòleg.  Narcís Garolera és autor de l’edició crítica de les Memòries (2014) i Els meus difunts (2017), de Fages de Climent.

L’acte va comptar amb una nombrosa assistència de públic, que va omplir l’Espai Vilaweb de gom a gom, i es va mostrar molt interessat en les explicacions del conferenciant, així com en la lectura dels poemes de Fages.
En Garolera va començar fent algunes pinzellades sobre la vida de Carles Fages de Climent, de la seva admiració per Eugeni d’Ors, Josep Carner i Guerau de Liost, i de la importantíssima amistat que va mantenir amb Salvador Dalí (van néixer al mateix carrer de Figueres amb pocs anys de diferència).

El conferenciant també va anar insistint, al llarg de la conferència, en la problemàtica relació entre Fages i Josep Pla, que li dedicà, pòstumament, un llibre que passa de l’admiració més franca a la crítica més àcida.

Escriu Pla, sobre Fages:

“[…] portava la literatura a la sang. És un escriptor del país […], literàriament geogràfic, específicament empordanès, […] és un localista: de vegades vulgar, de vegades molt intel·ligent. Amb un home així jo m’hi entendré sempre”.
“El Somni de Cap de Creus […] deu ser l’única cosa seriosa que s’ha escrit fins a la data sobre el cap de Creus i la seva geografia, la seva història i la manera de viure de la gent que trepitja el país. No crec que fos gaire difícil de la part de Dalí impulsar Fages a escriure aquest poema, i això no solament perquè Fages coneixia aquests indrets correctament, sinó perquè en sabia la força poètica.”
“[Fages] tingué el do de l’epigrama, que al meu modest entendre és una manera literària excelsa. N’escriví de meravellosos. En té de mancats, xarons, frívols, de mal gust, però n’hi ha de perfectes, literàriament ben girats, admirables, que duraran tant com poden durar aquesta espècie d’històries humano-literàries…”

El cert és que el llibre de Pla és ple d’observacions malicioses i sarcàstiques, més pel que fa a la seva vida que no pas pel que fa a la seva obra, que no pot ignorar, ni deixar d’admirar.

Fages, per la seva banda, dedicà un epigrama de to bonhomiós a Pla:

“És tan bonic l’Empordà,
ample, esbatanat i llis,
que l’home que escriu més pla
ha pres el nom del país”

Carles Fages de Climent va néixer a Figueres d’any 1902 (any de la mort de Jacint Verdaguer) i va morir a la mateixa ciutat l’any 1966. A Barcelona va estudiar amb els jesuïtes, i després va cursar Filosofia i Lletres. A Madrid va preparar el doctorat amb una tesi sobre el paisatge a la poesia d’Homer (que roman inèdita). En aquella època va freqüentar l’Ateneu Barcelonès, on va coincidir amb Eugeni d’Ors i Josep Maria de Sagarra. A la casa pairal dels Climent, a Castelló d’Empúries, hi va passar la major part de la seva infantesa. Hi va anar a passar els estius mentre vivia a Barcelona. I s’hi va acabar instal·lant de forma permanent els darrers anys.

La seva poesia és localista: l’Empordà és el seu gran tema literari. El paisatge, les llegendes, la història i fins i tot l’anecdotari a través dels seus epigrames.

L’any 1922 va guanyar la Flor Natural als Jocs Florals de Girona i als del Vendrell. I l’any 1924 va publicar Les bruixes de Llers amb un pròleg del que seria conseller de Cultura de la Generalitat republicana, Ventura Gassol, i amb dibuixos de Salvador Dalí.

L’any 1926 es va casar amb Ramona Mir i Vidal, i van tenir quatre fills. Ramona era filla d’un gran propietari de Sant Sadurní d’Anoia, que veia amb escepticisme la dedicació a la poesia i el caràcter bohemi de Fages. I, efectivament, el matrimoni no va acabar de funcionar.

Durant la guerra civil és espoliat dels seus béns, i, com que havia estat regidor per la Lliga a l’Ajuntament de Castelló d’Empúries, va córrer perill de la vida i va tornar a Barcelona gràcies a les gestions del conseller Ventura Gassol. Acabada la guerra donà suport al cop d’estat del general Franco (com moltes altres persones de la Lliga), cosa que els poetes “catalanistes” li retraurien. Després de la guerra, greus problemes econòmics, decideix instal·lar-se definitivament a Castelló d’Empúries. Hi va viure fins poc abans de la seva mort, que va ocórrer en una clínica de Figueres. Abans de morir va voler escoltar la Missa de  Rèquiem de Fauré.

Pel que fa a la seva obra poètica (no oblidem que Fages també fou un narrador i un dramaturg notable), hem de distingir tres eixos diferents: els poemes llargs, els sonets i els epigrames. A més, Fages és autor d’una extensíssima obra poètica dispersa i multiforme en la qual no entrarem per raons de temps i espai.

Els poemes llargs de Fages de Climent són: Les bruixes de Llers, Balada del Sabater  d’Ordis i Somni de Cap de Creus. Representen, sens dubte, la part més ambiciosa de la seva obra. En el Somni… és difícil no tenir present el Canigó de Verdaguer.

Fages té un gran domini de la llengua, un control de la tècnica absolut, però potser li falla -o li molesta- la grandiositat de Verdaguer. No pot –o no vol- emular-lo i allà on Verdaguer és èpic i colossal, Fages no pot evitar esdevenir, aquí i allà, irònic i paradoxal, parlant de temes del seu temps, com ara autoestopistes, o càmpings, i deesses i nimfes, al mateix poema. Òbviament els versos tenen un punt de divertits i riallers, que Verdaguer, com a poeta romàntic, no es podia permetre. Però, potser, el lector es desconcerta amb la lectura dels poemes de Fages. Aquestes obres, d’una potència poètica enorme, no poden evitar la ironia noucentista. Com si el poeta digués al lector: gaudeix de la forma, de les imatges, de la musicalitat dels meus versos, però no em prenguis gaire seriosament. Molt dalinià, tot plegat.

Com ha assenyalat Maria Àngels Anglada, Carles Fages de Climent fou un gran coneixedor de la literatura grecollatina (s’havia llicenciat en llengües clàssiques). En un títol tan estretament lligat a l’Empordà com la Balada del Sabater d’Ordis (1954) hi descobrim déus i altres personatges de la mitologia grega, lligats a elements de la naturalesa, com el mar, les espigues, les vinyes o la tramuntana. És, però, en el Somni de Cap de Creus on la presència del mite grec, lligada novament al paisatge empordanès, és més destacada.

En els sonets de Fages la perfecció formal – carneriana- és indiscutible. Són formalment impecables. Un artefacte poètic que funciona a la perfecció, on no manca ni sobra res.

Els epigrames de Fages podríem dir que són el contrapunt dels sonets. Ni de broma fan pensar en les sàtires noucentistes de Guerau de Liost, o fins i tot les més àcides de Carner. Ens recorden, això sí, les sàtires que Sagarra amagava i, més enllà, els millors poetes satírics de tots els temps, des de Marcial fins a Brassens passant per Quevedo.
El problema de les sàtires de Fages és que en va escriure tantes (se’n coneixen 1.700) que és impossible que totes siguin de la mateixa qualitat. Com diu Pla, en trobem de genials, de mediocres, de vulgars i de dolentes. Hi ha de tot i molt dispers. Però això és propi de tot creador amb una obra extensa. És molt difícil que tot estigui al mateix nivell. Espriu, per exemple, criticava la irregularitat de Pla. Tot i així, és difícil discutir que Fages és un dels millors epigramistes catalans de tots els temps.

Per Enric Casasses, els epigrames de Fages són “sempre directes, breus i genials. No són l’obra d’un literat que juga a fer epigrames. Són autèntics epigrames en llur funció diguem-ne més pràctica: és molt més que poesia de circumstàncies; és poesia utilitària. Aquesta branca activa de la poesia, la poesia que intervé directament en la vida social concreta d’aquest o aquell individu o institució, sigui per qüestions d’afers públics o privats, sempre ha existit, i tingué una gran importància i produí autèntiques obres mestres, en provençal, en el moment constel·lat de trobadors. I Fages és dels pocs que l’ha revifada amb categoria”.

Alguns poemes i epigrames de Fages de Climent:

Al Garrigal la meuca i el gitano
i al passeig Nou el senyoriu dispers
sota la triple nau dels arbres verds
senten el plor estantís d’un ronc piano.

Dies llunyans del Poll i de la Puça!
El Sabater, espontani demagog,
entretenia l’enze i el badoc
movent la canya que la set esmussa.

Ve del castell la queixa del presidi;
té un gest polit, més aviat francès,
la Rambla -arreu cenyida de cafès-
on no hi ha enuig ni dol que no s’oblidi.

(Del llibre Balada del sabater d’Ordis)

* * *

Olivera

No vull, per viure, els fums d’opi
que m’ofrena la ciutat,
sinó l’aspra voluptat
d’un vi bru de celler propi.

Sabré, quan la mort s’apropi,
acceptar el conhort del Blat
si mai per tu he plorat
llàgrimes de telescopi!

La vida no em fou baldera:
he dit himnes als fonolls
i he libat als alcofolls

de N’Orfeu i Taballera.
Vull morir com l’olivera
encerclada de rebrolls.

(Del Primer llibre de sonets)

Instant

Fineix el grill
de dir el seu lai.
El matí gai
sembla un espill.

Fugaç esglai
d’un lleu perill.
¡Oh bes senzill
com un hai-kai!

Sedent de rou
el llavi es clou,
pinça i maduixa.

I un sol de mel
el pàl·lid vel
de l’alba arruixa.

(Del Primer llibre de sonets)

Els ulls

Cada ull és l’hemisferi d’un món:
paral·lels d’irisades anelles.

Quin enigma et traeix el pregon
verd de prada en florides novelles?

Cada esguard de maragda es marfon
com al tany dues roses poncelles.

Sota arcades el riu és profond
i dispers d’un naufragi d’estrelles.

Sorres fines et feien escon,
prems les nines i veus meravelles.

T’auriola una engruna de son,
bri del somni que encara cabdelles.

Cada estel un espill vagabond,
plateret de divines vaixelles

vacil·lant com l’amor infecond
de dues donzelles.

(Del llibre Poemes inèdits)

El Fluvià

Flor d’esparcet, morada barretina,
baixes d’Olot, gonella de fajol,
vell Fluvià, tocant el flabiol,
amb espiralls de cursa serpentina.

I com l’apotecari avar que vol i dol,
diu: —Si ve algú, pot esperar si vol—,
i, tant per tant, es pren la medecina.

Neu de fajol, oh pàl·lida flor pura,
reps de cent fonts el líquid element;
entre molins, claves ullal i dent,
foll de blancor, pols d’ordi i forment.

Llisques al pla, cantant els goigs del Tura,
apiadat de la humanal fretura,
amb un verd tendre, líquid, de fonoll.

(Del llibre, pòstum, Trena de set aigües)

El meu epigramatari
farà somriure a tothom
excepte al destinatari.

La meva vida no és bruta;
tampoc dic que sigui neta:
per no casar-me amb la puta
ho faig amb la Ramoneta.

No et faci por la vellesa:
procura estimar el record
d’un bes, contra l’escomesa
taciturna de la mort!

Tots els calós d’aquesta terra
camelen en Salvador Dalí
i la Gala, que és la seva busní.

Si no saps el què i el com, i no
capeixes l’art de Picasso?
Fes com el que juga al dòmino
i, si no té joc, diu: –Passo.

Sol tenir més d’una amiga
el regidor de la Lliga.

El cant de “La Marsellesa”
en boca de Charles de Gaulle
és com una bullavesa
engolida pel Rei Sol.

Mireu si en sé d’anar amb moto:
d’Espanya sóc campió,
però a Girona me la foto
i haig de tornar amb avió.

Hi ha marit que si l’enganyes
no es conforma de dur banyes:
en afers d’amor és carca
com Calderón de la Barca.

El paraigua sembla obert,
un negre bolet de roba
que el dia que plou es troba
i amb un raig de sol es perd.

(Del llibre Epigrames)

Cal esmentar també el Crist de la Tramuntana, que es troba al Teatre-Museu Gala Salvador Dalí, realitzat pel pintor en homenatge al poeta amb motiu de la seva mort, i que fa al·lusió a un dels poemes més coneguts de Fages: “Oració al Crist de la tramuntana”, darrer cant del Somni de Cap de Creus:

Braços en creu damunt la pia fusta,
Senyor, empareu la closa i el sembrat,
doneu el verd exacte al nostre prat
i mesureu la tramuntana justa
que eixugui l’herba i no ens espolsi el blat.

Narcís Garolera recalca: “Fages era un home amb un gran sentit de la llibertat. Era independent, i molt crític. Una persona ‘conflictiva’, com ara es qualifica aquell qui diu allò que pensa. Recordem que Verdaguer també ho va ser, de ‘conflictiu’. El cas de Fages no és pas únic, en aquest país. Pla el qualificava d’últim cagalló del feudalisme. Volia dir que era un propietari rural, tradicionalista, que no era modern, vaja. Però jo diria que és un antimodern, com ho van ser, segons com Antoine Compagnon, Chateaubriand o Baudelaire.”

Diré, per acabar, que vàrem gaudir, gràcies a l’exposició d’en Narcís Garolera, d’una sessió sobre un poeta i una poesia menys coneguda del que correspon a la seva qualitat i que, a nosaltres, com a grup, ens congratula haver posat el nostre granet de sorra per difondre-la.

Tomàs-Maria Porta i Calsina.
Grup poètic Reversos.

Fotografies d’Aureli Ruiz.

El passat vint-i-tres de setembre vam conversar amb dos dels membres fundadors de Papers de Versàlia, Josep Gerona Fumàs i Esteban Martínez Serra.

Vam dedicar la sessió a la tasca que Papers de Versàlia ha dut a terme en els vint-i-cinc anys de trajectòria del col·lectiu, una fita important en el panorama literari català.

Papers de Versàlia és una associació sense ànim de lucre que d’ençà del 2001 ha desenvolupat una tasca rigorosa i lloable a fi de promoure la creació poètica i la seva difusió. En el web (papersdeversalia.com) podeu trobar un bon grapat dels llibres disponibles en format PDF, accessibles a la lectura.

A part dels nostres dos convidats, el col·lectiu de poetes fundadors, tots de Sabadell, estava integrat, des d’un inici i durant molts anys, per Marcel Ayats (traspassat el 2020), Quilo Martínez i Josep Maria Ripoll.

Per tal de donar una visió general de l’activitat de Papers de Versàlia durant aquests anys, només cal dir que ha editat més d’una setantena de llibres en diverses col·leccions i ha organitzat nombroses presentacions, lectures poètiques i exposicions, entre altres actes.

Josep Gerona Fumàs és llicenciat en Història i va exercir de professor d’institut. Compagina la seva dedicació a la pintura amb l’escriptura. Ha publicat sis llibres de poesia en català i dos en castellà, i ha merescut diversos premis literaris. Menciono els seus tres darrers llibres: El no-res perdura sempre (Premi Pollença de Poesia 2020, El Gall Editor, 2021.), Espejo de gran ciego (Ed. Papers de Versàlia, 2022) i Les coses d’un home sol (Tèmenos Edicions, 2024).

Mnemòsine amnèsica (Edicions de Gràfic Set, 2006) és un recull dels seus articles de premsa sobre art i cultura.
Com a artista plàstic ha participat en nombroses exposicions individuals i col·lectives.

Esteban Martínez Serra és professor de llengua i literatura espanyola. Va ser director de la revista literària “Fragments”.

Ha publicat dotze llibres de poesia i ha merescut diversos premis literaris. Menciono també els seus tres últims llibres: El temblor (La Garúa, 2022); Cuaderno japonés y otros poemas breves (La Garúa, 2023) i Qui ens dirà demà? (Ed. Papers de Versàlia, 2024).

Vam encetar la conversa parlant dels orígens del col·lectiu, del nucli fundador de Papers de Versàlia, compost per poetes, artistes i intel·lectuals de Sabadell.

En Josep Gerona va explicar que la història de l’agrupació es remunta a una lectura pública a l’Alliance Française de Sabadell, l’any 2001, que va tenir el suport del llavors responsable de la institució, en Robert Ferrer. En aquell recital, amb motiu de la Festa Major, es van aplegar uns deu o dotze poetes. Posteriorment, van decidir continuar les activitats com a grup, constituït pels cinc poetes i artistes fundadors, i començaren a publicar les primeres plaquettes. El 2003 van constituir l’associació per poder rebre ajuts econòmics i actualment, i després de diverses baixes, la junta de Papers de Versàlia és formada per dos dels seus fundadors: Josep Gerona i Esteban Martínez, amb l’ajuda de la Montserrat Saña, que també ha fet la maquetació dels “Quaderns” i dels “Àlbums”, i de col·laboracions d’artistes, com la de la Nativitat Ayala, que sovint aporta il·lustracions als llibres.

Esteban Martínez va ressaltar la dificultat que els diferents components d’una agrupació congeniïn en el temps i tinguin una perspectiva comuna. El col·lectiu fundador estava integrat per poetes en la franja dels quaranta anys i, com va explicar Martínez, amb l’edat és més fàcil acceptar que la poesia i l’edició de poesia és una activitat de minories, a diferència dels joves poetes que acostumen a tenir un desfici per fer-se notar i no s’hi van sentir atrets pel projecte. De bon principi van indagar en el que ha estat un senyal d’identitat del grup i el seu eix vertebrador: volien proposar una alternativa en el camp de la poesia, per a ells, i per a molta altra gent, sense haver de compartir les mateixes “creences” poètiques, és a dir no volien convertir-se en un grupuscle o una capelleta ni caure en el localisme.

Sobre aquesta qüestió Esteban Martínez va aclarir que la voluntat del grup era intentar reunir diferents veus prou sòlides, veus que no sempre tenien un lloc on donar-se a conèixer. Llengües, poètiques i generacions diferents reunides en un projecte comú per tal de potenciar la creació. Totes les “Plaquettes de poesia” partien d’un tema, cada una n’abordava un diferent, i es recollien poemes inèdits per confegir el llibre. La col·lecció de les “Plaquettes” es va acabar perquè es van numerar alfabèticament i quan es va acabar l’abecedari van concloure la col·lecció. També és cert que van intentar no perpetuar-la excessivament, perquè les fórmules envelleixen malament.

En Josep Gerona va puntualitzar que les plaquettes les feien trimestralment i això va donar per deu anys. Van tancar una etapa amb el Núm. Zero que du per títol el vers de Pessoa dit per Ricardo Reis “no tinguis res a les mans ni una memòria a l’ànima”. En aquesta darrera publicació van cedir la veu a poetes que ells consideraven vells mestres i que encara estaven en actiu (poetes de reconegut prestigi nascuts entre finals de 1920 i principis de 1940) com Màrius Sampere o Feliu Formosa.

Convidaven artistes plàstics per fer les il·lustracions, sempre amb esperit voluntarista, i les publicacions s’entregaven gratuïtament al públic assistent als recitals on eren presentades.

Gerona va destacar que amb aquesta manera de fer han aconseguit una veritable i profunda amistat entre els fundadors que s’ha mantingut amb el temps.

Tot seguit vam parlar de la següent col·lecció de treballs col·lectius que també va durar deu anys: “Quaderns de Versàlia” (2011-2020): publicaven un volum anual.

Josep Gerona ens va fer cinc cèntims sobre “Quaderns de Versàlia”. En aquesta col·lecció cada llibre està dedicat a un poeta de referència internacional que era conegut sobretot en l’àmbit especialitzat, universitari o acadèmic, però que estava poc o gens traduït i no es trobava en les llibreries. Com a exemple, el primer volum, publicat el 2011, el van dedicar a Rainer Maria Rilke del qual no es trobaven gaires traduccions (actualment ens sembla inconcebible perquè en disposem de moltes més, per fortuna). El mateix va passar amb Emily Dickinson; quan van publicar el llibre únicament disposàvem d’un parell de traduccions al castellà i una petita selecció que havia traduït en Sam Abrams al català. Posteriorment, van editar volums dedicats a altres poetes molt coneguts i actualment més traduïts, com Giuseppe Ungaretti, Paul Éluard, W. H. Auden, Pier Paolo Pasolini i Sophia de Mello Breyner Andresen. La col·lecció també inclou altres poetes molt menys coneguts i dels quals encara avui no s’han fet més traduccions al català, com Cecilia Meireles, Léopold Sédar Senghor i Eugène Guillevic.

Esteban Martínez va remarcar que la col·lecció “Quaderns de Versàlia” havia omplert un buit en la poesia d’una dècada. D’aquest espai, en una cultura i un país normalitzat, se n’haurien d’haver ocupat les universitats, tal com els va indicar un poeta català, tot aclarint que la tasca que havien desenvolupat era del tot necessària.

Martínez va continuar explicant que els “Quaderns” tenen tres parts: “Comentaris”, una primera part que aplega assajos de diferent tipus, fonamentalment filològics, sobre el poeta homenatjat. En tota la col·lecció han participat noranta assagistes i estudiosos d’arreu del món que han obert la porta al coneixement d’aquests poetes a casa nostra. Això suposava una logística, conèixer la matèria i saber connectar amb especialistes d’universitats europees o inclús d’universitats australianes i americanes.

En la segona part, “Noves traduccions”, han participat, al llarg dels anys, trenta-vuit traductors literaris. I en la tercera part, “Poemes a partir de”, trobem poemes inèdits que han estat creats a partir de la lectura del poeta de referència. En aquesta secció han participat, en tota la col·lecció, setanta poetes actuals.

Tal com va clarificar Esteban Martínez, la col·lecció “Quaderns de Versàlia” va obrir la porta als estudiosos i a les noves traduccions. La col·lecció “Zona Blanca”, per altra banda, són llibres de poesia amb obra d’un autor actual, tant en llengua catalana com castellana. S’ha anat publicant en paral·lel amb les altres col·leccions, des del 2004, i promou l’obra de poetes de proximitat, que sovint no tenen accés a altres editorials. A propòsit d’“Àlbums Versàlia” va indicar que la col·lecció s’inicià el 2021 i es clourà el 2026 amb la publicació del cinquè volum, i va afegir que té com a eix central debatre sobre conceptes poètics-filosòfics a través de la poesia.

També va puntualitzar que Papers de Versàlia no és una editorial i que, per tant, la seva activitat bàsica no és editar llibres de poesia com la resta d’editorials, sinó que el grup volia treballar el fet poètic des de molts aspectes i perspectives diferents. Les propostes, diverses, s’han posat de manifest en les diferents col·leccions que, durant aquests anys, han desenvolupat. Una tasca polièdrica que els ha dut a innovar i promoure noves iniciatives.

En relació amb “Àlbums Versàlia”, va continuar explicant Esteban Martínez, des de bon començament volien que tingués un format diferenciat del llibre habitual. La col·lecció es presenta en format de volums quadrats amb una portada, contraportada i doble portada d’un color distint en cada llibre, i en els quals les arts plàstiques tenen un pes més contundent que en les altres col·leccions. Són publicacions anuals que investiguen, des d’una perspectiva poètica, conceptes humanístics concebuts com a parelles. En cada un dels volums es planteja una dicotomia aparent: Dolor/Plaer; Ànima/Cos; Paraula/Silenci; Por/Poder. Així, l’enfocament era que un poeta comentés un altre poeta a partir de poemes seleccionats per Papers de Versàlia. Els comentaris són molt oberts: relectures, diàlegs, o bé interpretacions del poema. Posen davant del lector, per tant, un poema llegit per un altre autor i hi trobem lectures extraordinàries. Això constitueix la part central del llibre que ofereix, al lector que no és especialista en la poesia, unes perspectives d’interpretació noves. Precedint aquesta part, hi ha dos textos de sengles poetes de gran reconeixement que debaten sobre l’eix temàtic del llibre. En aquesta secció han participat autors com Ana Blandiana, poeta romanesa amb el Premio Princesa de Asturias de las Letras 2024; Ramón Andrés, Premio Nacional de Ensayo 2021 i Chantal Maillard, Premio Nacional de Poesia 2007, entre altres autors de renom. I la part final del volum és una antologia de poemes inèdits de poetes actuals sobre el tema dual.

A diferència de la col·lecció “Quaderns de Versàlia”, que en cada llibre s’aprofundeix en el coneixement d’un poeta, “Àlbums Versàlia” permet conèixer i descobrir molts poetes i indagar des d’un punt de vista poètic en un tema dicotòmic humanístic i filosòfic. Totes dues col·leccions comparteixen el mateix esperit de rigor i obertura, i volen defugir el localisme en el pitjor sentit del terme.

Precisament sobre l’esperit oberturista del grup, Josep Gerona va explicar que en la col·lecció “Àlbums”, per exemple, ells feien la tria dels poemes, al voltant de trenta-cinc, i els proposaven aleatòriament als poetes comentaristes. Assumien un risc, perquè evidentment no podien controlar directament el resultat, però, en general, va afirmar que se’n sentien molt satisfets.

A propòsit del risc que suposava encarregar els comentaris a nombrosos poetes, Esteban Martínez va afegir que han tingut sorpreses molt positives i algunes decepcions. En el grup de poetes de molta anomenada, que en principi haurien d’haver fet un comentari de gran profunditat o des d’una perspectiva molt interessant, en alguns casos, sorprenentment, no havia estat així. En canvi, altres poetes que no tenien tant prestigi o reconeixement, havien aportat, en general, una visió interessant sobre el poema aliè, projectant una llum nova als lectors.

Un altre tret característic de l’agrupació és el precepte fundacional que ha perdurat al llarg d’aquests vint-i-cinc anys de vida: són una associació sense ànim de lucre, tot i que també editen llibres de poesia d’autors actuals i que els seus llibres es venen. En relació amb això, vam recordar que Manel Rodríguez-Castelló en la sessió del mes de juny ens parlava del concepte d’amateurisme a propòsit del seu treball. Rodríguez-Castelló va aclarir que utilitza el terme en el sentit estricte de la paraula. No l’empra pas com a “aficionat” contraposat al de “professional o aquell qui entén molt una matèria”, sinó com aquell que no viu d’aquesta activitat, és a dir aquell que es mou per passió, per amor a l’art.

Esteban Martínez va introduir el tema indicant que les iniciatives valentes i amb projecció de futur en el món de l’art, la poesia o la música necessiten un suport financer, però, tanmateix, les institucions públiques defugen subvencionar projectes minoritaris perquè la repercussió mediàtica i la publicitat que els hi genera és minsa. Després de bregar molt per trobar finançament, van aconseguir, gràcies al president de la Fundació Banc de Sabadell, Miquel Molins, una col·laboració per a les publicacions.

Josep Gerona va precisar que Miquel Molins, actualment jubilat, va fer costat al projecte Papers de Versàlia un grapat d’anys. Molins havia estat professor d’història de l’art a la universitat Autònoma i director del MACBA, així com president de la Fundació Banc de Sabadell. Havien de presentar anualment el projecte d’edició i van rebre ajudes per a un bon nombre de volums de “Quaderns de Versàlia”, i per als “Àlbums Versàlia”. A hores d’ara, malauradament, l’entitat financera ha exclòs les subvencions per a l’edició. Gerona també va fer referència a la desapareguda Caixa de Sabadell de la qual van rebre una contribució puntual per a l’edició, i a l’Ajuntament de Sabadell de qui reben la col·laboració per organitzar l’acte de lectura de poesia per la Festa Major. I finalment, com a associació, han tingut al llarg del temps entre trenta i cinquanta associats que fan una aportació anual a canvi de rebre totes les publicacions. Va precisar i agrair que el projecte ha estat possible, a banda dels ajuts econòmics, gràcies al fet que tothom que ha treballat ho ha fet d’una manera voluntarista i altruista. Únicament han pagat la impremta i la persona que maqueta els llibres de la col·lecció “Zona blanca”. La resta de tasques i col·laboracions han estat aportacions desinteressades.

Una altra característica distintiva de les publicacions de Papers de Versàlia, que ha mantingut des de l’inici i en totes les col·leccions, és el bilingüisme. Això, en un principi sobta, ja que no hi ha gaires publicacions que nosaltres coneixem que siguin bilingües (català-castellà). Pensem que és un esforç encomiable de diàleg real entre ambdues llengües i cultures en el camp de la poesia.

Sobre aquesta qüestió Esteban Martínez va afirmar que era un debat obert i que no tothom ho veu de la mateixa manera. Va continuar explicant, a tall d’exemple, que ell és fill de Figueres i que la seva llengua literària és el castellà, fruit d’una sèrie de circumstàncies que el van marcar. Va néixer abans de la immersió lingüística i el seu pare, de parla castellana i professor de literatura, tenia una biblioteca de llibres majoritàriament en castellà. Afirmà que la llengua literària no sempre es tria i va subratllar també que, indubtablement, Catalunya es troba en una situació no normalitzada: històricament ha patit molt culturalment i lingüística, i el conflicte no està resolt. Tot i això, Papers de Versàlia ha entès la tasca de difusió de la poesia no com a un afer de política lingüística —la seva proposta no respon a aquest plantejament—, sinó que fan llibres en els quals hi ha representats poetes principalment de Catalunya que per diferents motius escriuen tant en català com en castellà. La poesia ha estat el criteri principal, i no pas la llengua en què està escrita.

Josep Gerona va explicar la seva experiència personal que il·lustra per què escriu en ambdues llengües. La seva mare, de Tremp, parlava sempre en català a casa i el pare, de Múrcia, ho feia en castellà. La decisió del grup, va continuar, ha rebut algunes crítiques de diferents poetes, i va afegir que també els ha tancat moltes portes, principalment institucionals.

Va posar l’exemple del Quilo Martínez, un dels membres fundadors del col·lectiu, que escriu en castellà. Ell va marxar de Xile perseguit per Pinochet i va aterrar a Sabadell. Així doncs, la història i la composició del grup, ja des del principi, ha fet que visquin amb naturalitat el fet del bilingüisme en la difusió de la poesia.

Un altre punt de vista sobre aquesta disjuntiva la va proporcionar Esteban Martínez qui va explicar que han fet presentacions de les col·leccions de llibres a Madrid, per exemple, també han estat en contacte amb molts poetes de la resta d’Espanya i que aquests volums arriben a les seves mans i, en la mesura del possible, en fan difusió. Pels comentaris que han rebut, sempre troben alguns lectors que fan l’esforç de llegir en català. Va matissar, però, que en aquest àmbit no és fàcil d’aconseguir una relació sòlida entre ambdues llengües, ja que es tracta de mons molt tancats per totes dues bandes. La tasca que han dut a terme, en definitiva, també ha estat una via de difusió del català fora de casa nostra.

I per acabar la conversa hem volgut destacar la simbiosi, el diàleg que Papers de Versàlia sempre ha cercat entre paraula, poesia i arts plàstiques, un tret que es repeteix en les diferents col·leccions. Evidentment, la composició del grup, que estigui integrat per alguns artistes plàstics com Josep Gerona, juntament amb la sensibilitat dels membres, ben segur ha marcat aquesta singularitat que afegeix un valor a totes les seves publicacions.

Al voltant d’aquesta qüestió Josep Gerona va posar l’accent en el criteri que han emprat per triar els artistes. Com en altres aspectes del procés de la composició dels llibres, ha prevalgut una visió de proximitat i no tant el fet que els pintors siguin més o menys famosos. Han buscat, per tant, entre els bons artistes que són també amics del grup, i amb ells han establert un diàleg i una comunicació fluida. Els pintors, després de la lectura dels poemes, aportaven la seva obra al projecte. A tall d’exemple va dir que en el primer “Àlbum Versàlia”, Dolor/Plaer, els dibuixos són de l’artista sabadellenca Nativitat Ayala, autora també del logo de l’associació i de diverses col·laboracions amb el col·lectiu. En el segon volum dels “Àlbums”, Ànima/Cos, va col·laborar el també artista de Sabadell, molt reconegut i amic del grup, Ramiro Fernández Saus. El pintor triat per al tercer volum, Paraula/Silenci, per la categoria de la seva obra i per l’amistat amb l’Esteban Martínez, va ser Khalid El Bekay, d’origen marroquí. I finalment, en el quart volum, Por/Poder, l’encarregat de les il·lustracions va ser Jerónimo Prieto Mañanes, artista també de Sabadell i amb qui mantenen una amistat. Va avançar que els dibuixos del cinquè i darrer volum dels “Àlbums” aniran a càrrec del mateix Josep Gerona.

Per cloure l’acte, els nostres convidats van llegir una selecció de poemes dels llibres publicats a la col·lecció “Zona Blanca” en la qual trobem llibres d’autors actuals. Amb la seva lectura van voler fer un homenatge a amics i col·laboradors del projecte, i entre ells van voler destacar al bon poeta, company i amic, Marcel Ayats, traspassat el 2020, i a Quilo Martínez, que va caure malalt i de qui també van triar un poema.

L’ORDRE

Neteja dels matins, l’ordre
reparteix uniforme el blau,
esbossa les formes flonges dels núvols,
endreça amb la llum els objectes,
arrenglera les cases, fixa
la geometria de les cantonades
i no coneix la barreja
de les llums desdibuixades del capvespre
ni el lent esborrar-se dels límits
ni l’amalgama vaporosa que confon
colors amb ombres o camins amb atzucacs,
veus de dintre amb sons de fora.
Neteja dels matins, l’ordre
avança implacable el desordre.

Josep M. Ripoll, Interiors i paisatges, 2017

**

En el somni els dits assenyalen els moviments dels núvols

el tremolor de les idees l’agitació de l’ànima

L’esclat del corrent elèctric la guspira de la vida en el somni

els morts que tornen en forma de pluja el riu que ens mira

La dona arraulida sobre si mateixa dient-me en veu baixa:

Jo sóc la vida que s’obre
Jo sóc el bosc on els morts reposen
Jo la boca de la teva boca Jo el crit que no crida

Natividad Ayala, El cel dins la pedra, 2018

**

De cop i volta el món se’ns ha fet petit:
si posem els braços en creu
amb la punta dels dits
abastem els seus límits.
De cop i volta ens hem fet gegants
i si fem una passa de més
caiem a la fondària de l’abís
que envolta La Terra.
Qui sap si d’aquí molt de temps
l’univers que avui
ens sembla massa gran
també se’ns faci petit.
Qui sap?
Però tant avui
com d’aquí molt de temps
—sigui com sigui l’univers—,
la distància més gran
seguirà sent la distància
que hi haurà entre dos desconeguts
quan es mirin l’un a l’altre.

Marcel Ayats, El cor palpita a la butxaca, 2017

Celebra la devesa resplendent,
els camps d’agost de la màgia i del mite,
minifundi de la mare i de la filla.
Celebra els toscos confins,
el granit on verdeja el liquen
i en fa ofrena.

Celebra la minúscula devesa,
                terra dos lobos, contos da néboa,
pàtria dels presagis,

i els ruminants sorruts que s’hi abeuren
plens de cerimònia com enormes patricis,
celebra’ls també.

La devesa i les bèsties, celebra cadascuna d’elles,
el liquen i cada pedra, i la boira
que ens ha fet tèrbols,

la mare-filla, la devesa resplendent.

Víctor Mañosa, Devesa oculta, 2018

**

POEMA

I aquests constrenyiments, què signifiquen,
meitat imatge, meitat paraula i càlcul,
què hi ha en tu, d’on provenen les tensions
d’un callat sentiment adolorit?

Conflueixen en tu des del no-res,
des d’un detall, des d’un popurri,
d’aquí i d’allà prens les cendres, les flames,
les escampes i apagues i resguardes.

Saps que abastar-ho tot t’és impossible,
has d’encerclar-ho, l’estacada verda
entorn d’això i d’allò, restes impàvid,
però bandejat també en la malfiança.

És així com dia i nit estàs en joc,
també en diumenge t’esculpeixes
i en la juntura entafores la plata,
després ho deixes… És això: és l’Ésser.

Gottfried Benn, Aprèslude, 2025
Traducció al català de Feliu Formosa

**

JOSEP GERONA (1701-1769)

Por internet he sabido
que alguien con mi mismo nombre
ya existió en el siglo XVIII.
Parece que fue cirujano en Sitges
y vivió sesenta y ocho años.
Murió unos veinte antes
de que tuviese principio
la Revolución Francesa.
No sé mucho más de él.
Debió de ser algo ilustrado
y debió de tener algunas luces,
aunque Sitges no fuera entonces, ni de lejos,
lo que llegaría a ser con Rusiñol.
Supongo que hurgaría
en las heridas y que usaría
todavía sanguijuelas
en lugar de antidepresivos.
Se le reconoce porque su nombre
figura en el archivo
de San Bartolomé y Santa Tecla
al lado de Pau Gerona,
también cirujano, pero
unos veinte años más joven
–puede ser su hijo, pienso–,
y de otro cirujano, Bertomeo,
que se apedilla Gerona de segundo,
primo, pues, seguramente de Pau
y que tuvo cuatro hijos
–uno de ellos, al menos, fue mujer–.

Todo eso lo escribe
para mi consolación
el doctor Manuel María
Escudé i Aixelà,
de la Real Academia
de Medicina de Cataluña,
que pasa visita en Ganduxer
y debe de ser del Barça,
en su tesis doctoral.

Para que luego diga el listo de turno
que la poesía no sirve para nada.

Josep Gerona, Espejo de gran ciego, 2022

ORIENTAL

¿Conoces mejor el mundo?
No.
¿Lo amas más?
Tampoco.
Entonces,
¿por qué escribes, poeta mío?
Para echarlo cada vez menos
de menos.

Esteban Martínez, Paisajes de la voz, 2005

**

EPITAFIO

Si dejas de escribir
ganarás tiempo.
Tendrás un tiempo más:
el de los otros
-que siempre es más prolijo-
y podrás exclamar entonces:
¡Tanto tiempo he tenido
para una vida tan corta
y tan a destiempo!

Y nadie podrá negar
que, como el resto de los mortales,
mereciste este epitafio.

Esteban Martínez, Paisajes de la voz, 2005

**

EL ÁLBUM

No permitas que un montón de fotos viejas
te amarguen la existencia.
Fuimos así, y aunque nos pese,
ya no lo somos,
que el tiempo duele igual que la distancia.

Ordenadamente puestas
con márgenes exactos
fecha justa y lugar de la acción bien detallado,
así nos miran desde el pasado las fotografías del álbum
que acostumbramos a abrir de vez en cuando.

Cruel afición de contemplar imágenes
de aquello que no vuelve.
Afán incomprensible de perpetuar la pena de la ausencia
de recordar momentos ya perdidos
de reencontrar las huellas de un camino lejano.

Ya no somos así… y nos duele el tiempo,
aunque nos pese.
Pero no dejes que unas fotos nos depriman
y que heridos de vejez vivamos en silencio la semana.
No hagas caso al ayer que nos observa
y ponle una sonrisa a cada imagen,
pensando que las de hoy serán mejor que las fotos de mañana.

Y piensa que es probable que el próximo donmingo
a alguien se le ocurra nuevamente
observar las fotos que faltaban.

Quilo Martínez, Tiempo inestable, 2007

**

FANTASMES

Us he de confessar
que no crec en fantasmes.
Però dins meu ressonen,
com en una casa encantada,
les veus, les rialles, els gestos
que hi heu deixat gravades,
l’ectoplasma d’un tros de vida.
Dins la casa buida
del meu ésser,
malgrat no creure-hi,
duc el record de l’esperit
de tots vosaltres.

David Madueño, Cua de foc, 2020

I

¿Es tu canción, alondra,
o el rocío
el que llora?

II

Pasó el otoño.
Todavía en el pruno
una única hojita.

III

Mariposa ligera,
blanco incendio de alas,
…¡tu sonrisa!

IV

El jardín naufraga
de olor. Las rosas
sueñan ser islas.

V

El agua de la fuente
repite en la memoria:
ayer, ayer, ayer…

VI

Cosas mías, me habláis,
y yo, qué ingrato,
sólo oigo mis penas.

Alejandro Duque Amusco, Escritura de estío,  2019

**

LA VITA FUGGE, E NON S’ARRESTA UNA ORA

El tiempo nos traspasa como cruel saeta.
No somos los que fueron.
Pero, como frescor de lluvia en la tarde de agosto,
la brisa adolescente que tú eras entonces
ha calado en mis huesos
al leerla en las líneas, los versos de tu mano.

Por ellos sé de ti, de que en ti permanece
intacto como un dios tu amor por la Belleza;
aunque recias tormentas hayan talado el bosque
no sojuzgan raíces de savia incandescente.

Acaso vuelva a verte mellado por los años
como estás en el Google
con tus cincuenta, largos,
espejo de mí misma tras cuarenta sin vernos.

Acaso un reencuentro salde deudas antiguas,
palabras que no fueron
cual hijos que rehúsan de la matriz el seno;
acaso, todavía, el hilo de las Parcas
nos permita coser al menos dos puntadas,
tangente de dos líneas unidas en el punto
de vibración, eterna, en los versos más puros.

Pilar Tejero, Antes del mar,  2022

**

DEBAJO DE LA GORRA

(Autorretrato)

Me pongo la gorra

Debajo de la gorra está la tapa de los sesos
Una calva tornasolada con espumilla de cánceres benignos si los hay
Debajo de la tapa de los sesos si los hay
Están efectivamente los sesos
Un cerebro que no he visto nunca
Pero que tengo que reconocer que no ha parado de trabajar en lo mío
Un cerebro que me ha ganado la vida diariamente

Debajo del cerebro de la vida está un par de ojos
Que ha visto lo que había que ver
A través de sucesivos y cambiantes cristales a medida

Debajo de los ojos a medida
Hay una nariz ostentosa y superflua
Mejor para las caricaturas que para el olfato

Debajo de la nariz de caricatura y olfato
Hubo en tiempos qué tiempos un bigote

Debajo de donde hubo un bigote
Hay una boca medio desdentada una boca
Que ha dado trabajo a tres o cuatro dentistas amigos o parientes

Debajo de la boca de amigos y parientes
Hay una barba una barba
Donde se refugiaron y cobraron fuerza los pelos desterrados de la calva
Una barba que ha encanecido acariciada por una diestra pensativa

Debajo de la barba pensativa hay un cuerpo
Un cuerpo que sería prolijo describir
Y que afortunadamente
Como no dolía
No he llegado a conocer demasiado bien
Al final del cuerpo hay dos pies
Dos pies que me han mantenido en pie hasta ahora
Y me han llevado a ir donde había que ir para ver lo que había que ver
Dos pies que serán mis adelantados de ultratumba
Cuando se me lleven con los pies por delante
Como es costumbre

Lorenzo Gomis, Mediodía. Antología poética,  2024

Agraïm profundament als nostres dos convidats, Josep Gerona i Esteban Martínez, la sessió que ens van oferir. Admirem la tasca rigorosa que han dut a terme durant aquests vint-i-cinc anys i l’esperit innovador i lliure del projecte. Tots ho celebrem!

Fotografies: Aureli Ruiz
Text: Empar Sáez

El grup de poesia Reversos ha convidat dos dels fundadors de Papers de Versàlia, Josep Gerona Fumàs i Esteban Martínez Serra, a la sessió que tindrà lloc el dimarts 23 de setembre a les set del vespre a l’espai VilaWeb.

Enguany celebrem el 25 aniversari de Papers de Versàlia, una associació sense ànim de lucre que d’ençà del 2001 treballa en diferents iniciatives per promoure la creació poètica i la seva difusió. Conversarem amb dos dels membres fundadors del grup sobre les activitats que han desenvolupat en aquest període de temps.

El col·lectiu de poetes fundadors, tots de Sabadell, estava integrat per Marcel Ayats (Sabadell 1956 – 2020), Josep Gerona (Sabadell, 1956), Esteban Martínez (Figueres, 1962), Quilo Martínez (Santa Cruz, Xile, 1945) i Josep Maria Ripoll (Barcelona, 1962).

Durant aquests anys Papers de Versàlia ha editat més d’una setantena de llibres en diverses col·leccions (Plaquettes de poesia, Col·lecció “Zona Blanca”, Col·lecció “La Galeria”, “Quaderns de Versàlia” i “Àlbums Versàlia”, principalment), i ha organitzat cicles de lectures poètiques tant a la Biblioteca Vapor Badia de Sabadell, amb el títol “Llegir poesia en temps de crisi”, com al Centre Excursionista de Sabadell i a l’auditori del Casal Pere Quart.

Cal destacar, així mateix, l’estreta relació que Papers de Versàlia ha tingut amb el món de l’art des dels inicis del grup. Nombrosos artistes plàstics i músics han volgut col·laborar amb el col·lectiu en la tasca de difusió de la poesia i les arts en general.

Josep Gerona Fumàs és llicenciat en Història i va exercir de professor d’institut. Compagina la seva dedicació a la pintura amb l’escriptura en català i castellà.  És membre fundador de Papers de Versàlia.

Ha publicat sis llibres de poesia en català: Quan deixaré de creure (Premi L’Espurna del Clot. Ed. Viena, 2000); Àlbum de noses (IV Premi de Poesia Parc Taulí. Ed. Corporació Parc Taulí, 2001); Trompar l’ull (Arola Editors, 2004); Hospital General (Ed. Emboscall, 2007; una part del llibre i sota el títol “Tirar pel tort”, va guanyar el 1r. Premi de Poesia Certamen literari Clara Alzina, “Ordint la trama”, 2006); El no-res perdura sempre (Premi Pollença de Poesia 2020, El Gall Editor, 2021.) i Les coses d’un home sol (Témenos Edicions, 2024).

En castellà ha publicat dos llibres de poesia: La Vida Original (Ed. Papers de Versàlia, 2007) i Espejo de gran ciego (Ed. Papers de Versàlia, 2022).

Mnemòsine amnèsica (Edicions de Gràfic Set, 2006) és un recull dels seus articles de premsa sobre art i cultura.

Com a artista plàstic ha participat en nombroses exposicions individuals i col·lectives.

Esteban Martínez Serra és professor de llengua i literatura espanyola. Va ser director de la revista literària “Fragments” i és membre fundador de Papers de Versàlia.

Ha publicat dotze llibres de poesia: Palabras indefensas (Colec. Juan Ramón Jiménez, 1999, Premio Hispanoamericano Juan Ramón Jiménez); Las voces de la sombra (Ed. Osuna,  1999); A los frutos tardíos (Ed. Devenir, 2002); Penúltimos poemas últimos (Accèssit del Premio de poesía Julio Tovar 2003. Colec. Ediciones Nuestro Arte, 2004); Paisajes de la voz (Ed. Papers de Versàlia, 2005); Amarres (Ed. Papers de Versàlia, 2009); Las luces nómadas (Bartleby Editores, 2010); Carencias (Bartleby Editores, 2015); El lento aprendizaje de la paciència (Bartleby Editores, 2019); El temblor (La Garúa, 2022); Cuaderno japonés y otros poemas breves (La Garúa, 2023) i Qui ens dirà demà? (Ed. Papers de Versàlia, 2024).

Us hi convidem a assistir!

El passat disset de juny ens van acompanyar, en la darrera sessió del grup abans de la pausa d’estiu, dos poetes del País Valencià: Begonya Mezquita i Manel Rodríguez-Castelló.

Us oferim un breu resum de l’acte i alguns poemes i fragments dels seus respectius llibres: Feridura (Edicions del Buc, 2024) i Estimats poetes (Lletra Impresa, 2025).

Manel Rodríguez-Castelló ja ens havia visitat el 2014 i en aquella ocasió ens va parlar del seu llibre de poesia Estranyament, guardonat amb el Premi Ausiàs-March.

Per aquest acte, considerant que són dos poetes convidats i que ambdós tenen obra publicada molt recentment, vam establir un diàleg a tres bandes sobre els seus darrers llibres.

Vam presentar molt breument els nostres autors invitats (en aquest enllaç trobareu més informació de les seves biobibliografies).

La poeta Begonya Mezquita va néixer a Sagunt és llicenciada en Filologia Catalana per la Universitat de València, professora de llengua i literatura catalanes.

És autora de vuit llibres de poesia, alguns d’ells guardonats. En destaco els dos darrers publicats: Parlen els ulls (Edicions del Buc, 2014) i Feridura (Edicions del Buc, 2024). Ha estat antologada a Dotze poetes joves valencians (2000) i treballs seus han aparegut en diverses edicions col·lectives.

Col·labora en publicacions periòdiques i en algunes revistes digitals i ha muntat diversos espectacles poètics.

Manel Rodríguez-Castelló va néixer a Alcoi, és poeta, activista cultural, crític literari i assagista. Llicenciat en Filologia Hispànica, va ser professor de llengua i literatura catalanes entre 1983 i 2018.

Ha publicat onze llibres de poesia i també en destaco els dos últims Estranyament (Edicions 62, 2013) i Passatge (Edicions del Buc, 2022).

Ha rebut nombrosos guardons de poesia, entre ells el Premi de la Crítica del País Valencià (1983), Premi Maria-Mercè Marçal (2005) i el Premi l’Ausiàs March (2013).

En l’actualitat presideix l’Associació Cultural Amics de Joan Valls i Jordà a Alcoi, que organitza el premi de poesia “Manuel Rodríguez Martínez” (enguany ha celebrat la 42 edició del premi).

Va publicar una columna setmanal al diari Levante-EMV des de 1998 fins a 2014. Algunes de les seves columnes periodístiques es troben aplegades en diversos llibres (aquí en teniu alguns).

Col·labora amb el Diari La veu del País Valencià i la revista Saó, on escriu crítica sobre poesia.

També ha fet incursions en la traducció: ha traduït diversos autors bascos de l’èuscar al català.

Vam iniciar la conversa destacant que una de les característiques de la poesia de la Begonya Mezquita, tal com apunta Manel en l’epíleg del llibre anterior, Parlen els ulls, és “la freqüent presència del record com a eina de construcció poètica”. En una part d’aquest llibre la poeta pren passatges de la seva infantesa i dels anys joves com a punt de partida: d’allò que conforma la seva identitat.

El darrer llibre, Feridura, en canvi, neix a partir d’un sotrac agut; hi ha un abans i un després de l’ictus o atac de feridura que l’autora va patir. Després de l’accident vascular agut, les seqüeles que se’n deriven i el procés de curació actuen, en aquesta ocasió, com a eina de construcció poètica: un itinerari de caiguda i recuperació, remembrades en forma de poesia. Mezquita va explicar que el llibre es va anar gestant a poc a poc, sense ànim de traslladar al lector cap sentiment de pietat o compassió, sinó que únicament volia escoltar-se i dialogar amb ella mateixa. També va destacar que ha estat la seva “Odissea” particular: en l’últim poema del llibre torna a casa; un retorn després d’un “viatge” que s’inicia en la foscor i va cap a la llum, amb una força centrífuga que l’empeny en tot aquest periple.

La primera part del llibre és la que dona nom al conjunt, Feridura. Sobre aquesta part, en Manel, en una ressenya Publicada a la revista Saó i en el bloc La pedra i el marge ens diu que es podria definir com una reescriptura del cos. És possiblement d’aquesta identificació entre cos i llenguatge poètic d’on neix en bona part l’autenticitat i la força lluminosa que transmet Feridura: escriptura del cos, cos de l’escriptura.

El procés de guariment no és únicament emocional, sinó, i principalment, físic, molt orgànic: el lector copsa vivament que discorren en paral·lel l’escriptura i la curació del cos. Destaca, per tant, la “corporalitat” dels poemes; hi tenen un lloc destacat les diferents parts del cos: artells, dits, mà, aixella, ossos…  i la sorpresa que neix i creix de forma paral·lela a l’escriptura: la poeta va descobrint com “reapareixen” parts del seu cos, molt a poc a poc: la sensibilitat i la mobilitat.

Mezquita adopta, en aquesta primera part, una forma d’autodiàleg que ens captiva: el jo líric dialoga amb la poeta i li proporciona força, l’encoratja en el procés de recuperació, encara que, sovint, la veu interior no és tan amable. Aquesta veu també actua com a confident o una forma d’autoconsciència.

Una carcassa sense esquelet? Així no vas enlloc.

**

T’hi veus reflectida, sac de gemecs.

La nostra poeta convidada va llegir dos poemes de la primera part del llibre: «Feridura».

Escabellada

1

Dimecres,
quan la tardor mostra el seu perfil més sinistre,
t’ofegues en la nit, acluques els ulls a la porta del son.
Atac al ritme del silenci, inici del teu pas més abrupte.

Negues els peus al moviment,
tiba la pell un vertigen,
caus a terra.

No veus que és novembre, veu que tremola?
Ets de sobte plena de vacil·lacions
i sorpresa, una mà simple, un dit inaccessible.
Compte: vas escabellada, l’hivern covava
coses bones.

7

Li agafa les mans per sota de l’aigua,
intenten jocs d’equilibris.
Ella sent un rampell elèctric a la mà esquerra
que es belluga de manera mecànica, com un ferro.
Ell ha segat l’herba i encara es capbussa en l’aigua com un dofí.

Vendrien l’ànima al diable per una flor d’ahir,
la que vivia de cara al mar.

La segona part del llibre és així mateix molt colpidora, emocionalment intensa: “Un desert blau”, interludi amb poemes de record i dol per la mort del pare.

Oxigen

Soc la part jove de tu
que encara et necessita.
No et pots morir.
T’he guardat pedres del riu a la butxaca
i el poema no té oxigen sense tu.

“Uns altres jardins”, la tercera part del llibre, està composta per poemes molt allunyats conceptualment de les altres dues parts, bo i que pren sentit com un tot dins del llibre: representen l’etapa de reconstrucció de la vida, a partir de la reconstrucció del cos i de l’esperit. Els poemes, segons Mezquita, tenen un to més festiu, de celebració de la vida, i alguns van ser escrits durant alguns viatges que va fer. També hi trobem poemes dedicats a Manel Marí, Antoni Ferrer, amics i poetes ja traspassats.

«… un petit atles, de noms i de geografies, enllà de nafres i necrosis, que miren de fer camí cap endavant i festejar la llum» (ens explica Mezquita en les endreces del llibre).

I, finalment, de la darrera secció, la nostra convidada va recitar aquest poema:

Torre neurona

Hi ha en algun racó del nostre cervell
una neurona que ix a passejar els dies de sol.
Erràtica i inadaptada, mena el timó
del vaixell del dia amb les veles inflades.
Contra el vent,
respira i busca el nord,
però oblida el port i l’ancoratge,
ni se’n recorda.
Estrella fugaç del paradís de la infantesa,
remena armaris i equipatge,
passeja per illes desertes sense sabates,
riu a cor què vols els acudits
que ella mateixa inventa
i reordena els mobles a primeres hores del dia.

Però emmudeix si hi ha tempesta,
fa recapte de son i avituallament
i es colga al llit presonera dels somnis.
No se’n recorda.
La neurona viu a la torre, talla pa a llesques
i beu suc de blat torrat a les terrasses.
És i no és davant l’espill de cada estança,
conrea l’aroma de les plantes al jardí,
abraça un alfabet mil·lenari,
estima fort, sense baranes.
I quan es fa fosc, víctima de l’ombra i els silencis,
ja no se’n recorda.

Per acabar, vam remarcar aquest vers memorable de Feridura: “fins llavors, diria que mai no havia mort”, que ens aproxima de forma corprenedora a la mort real; a la mort de l’una part del cervell de qui pateix un ictus: en una primera fase de la malaltia es produeix un procés d’isquèmia, el teixit pateix i posteriorment, si el flux sanguini no arriba a l’àrea involucrada, es necrosa i mor.

Vam posar l’accent en el periple dolorós, però reconfortant alhora, que el lector fa durant la lectura del llibre. I així ens ho diu Anna Ballbona en aquest fragment de la ressenya a la revista “Caràcters”.

«Feridura convoca dolor i patiment, impotència i seqüeles al cos, el dol per un passat irrecuperable i pel pare mort més tard. I alhora és una reacció volcànica, punyida de supervivència, que celebra la vida, les amistats i els petits o grans moments compartits. El fregadís entre aquests diferents estadis, concrets, matisats i en evolució, provoca moments poètics verdaderament esclatants i lluminosos.».

Durant la conversa, Manel Rodríguez-Castelló va intervenir per posar en relleu que en la poesia de Mezquita hi ha un procés de maduració poètica i creativa a partir sobretot de Signes de terra i que juntament amb Parlen els ulls i Feridura conformarien la seva obra de maduresa. Va afegir que Begonya Mezquita ha tingut des de ben jove una gran capacitat de llenguatge i una habilitat per convertir el que l’envolta en poesia. Del darrer llibre, Feridura, a diferència dels altres, va ressaltar que hi apareix la mort, en el propi cos i en la mort del pare. Sempre partint de la dualitat Eros Tànatos, la seva poesia és alegre, molt vitalista, en l’amor o inclús en el desamor. També va assenyalar la plasticitat de la poesia de Mezquita: construeix imatges amb una tècnica molt moderna, comparable amb la pintura més trencadora, es podria dir que fa collages: per associació d’idees el poema va avançant i fa cap a un resultat final sorprenent.

En la segona part de la sessió vam parlar del darrer llibre del Manel Rodríguez-Castelló, Estimats poetes (Lletra Impresa, 2025).

El nostre convidat és autor de nombrosos llibres de poesia, tal com hem explicat en la presentació, i a més d’això té publicada una molt abundant obra composta per columnes periodístiques i escriptura fragmentària de temes d’actualitat que ha anat aplegant en diferents llibres.

El seu darrer llibre, Estimats poetes, reuneix més de tres dècades de treball intermitent sobre temes literaris i especialment sobre poesia: articles per a revistes, estudis monogràfics, conferències, columnes, traduccions, pròlegs… Un veritable luxe per als lectors interessats en la poesia.

Vam introduir el llibre parlant d’un aspecte que l’autor remarca en la “Nota de l’autor”: treball intermitent realitzat des del més estricte amateurisme. Sobre el concepte d’amateurisme, en Manel va aclarir que utilitza el terme en el sentit estricte de la paraula: no recordo haver cobrat mai per haver escrit cap dels articles, va afirmar. No l’empra pas com a “aficionat” contraposat al de “professional o aquell qui hi entén en una matèria”… Va continuar recordant la reivindicació que fa Cortázar quan es defineix com a escriptor amateur que vol ser-ho sempre i vol mantenir el desig d’escriure per amor i no per obligació.

El nostre convidat va afegir que, tot i que no es considera crític literari, les urgències i la militància l’han dut al llarg del temps a reivindicar una sèrie de figures literàries que havien d’ocupar un lloc important dins la nostra cultura. És el cas de Joan Valls i Jordà (1917-1989), poeta alcoià i que en el País Valencià és el segon poeta que publica un llibre en català, l’any 1946. I a partir d’aquí, Valls construeix una obra amb més de vint poemaris en català i més de cent premis, fins i tot Jocs Florals. Així i tot, és un poeta molt desconegut. Va concloure que en els seus escrits hi ha una voluntat explícita de reivindicar civilment alguns autors com Joan Valls i Ovidi Montllor, tots dos d’Alcoi, del mateix poble de Rodríguez-Castelló.

També va aclarir que el títol d’Estimats poetes l’ha emprat en el sentit més ampli, ja que el llibre inclou alguns escrits sobre narradors (poesia també, en tant que veritat i bellesa de les coses…).

I a continuació vam destacar un fragment del magnífic pròleg de Josep M. Sala Valldaura.  Valldaura posa en relleu que darrere de tot plegat, hi batega una militància cultural i lingüística —al capdavall, nacional—. Més endavant també l’encerta de ple quan afirma que subjau tot al llarg del llibre una preocupació pel lloc i els llocs de la literatura valenciana, conscient de la seva condició perifèrica, també pel que fa a la recepció social.

El llibre està dividit en quatre parts que donen cohesió i coherència al que podria semblar un conjunt heterogeni. La poesia i els poetes són el fil conductor del llibre: els poetes estimats que Manel Rodríguez-Castelló ha sabut llegir amb rigor i ha fet per transmetre la seva obra, el seu llegat.

En la primera part, “Constants vitals”, el nostre convidat va explicar que hi són els “amors” de tota la seva vida: Joan Valls i Jordà, Ovidi Montllor i Vicent Andrés Estellés, un trípode magnífic de la cultura dels països catalans.

La segona part “Raons de poesia” la va definir com més reflexiva: hi trobem textos sobre qüestions més especulatives de la poesia. Inclou escrits com “Cànons i laberint de la poesia valenciana actual”, “L’escriptor i la perifèria” o “Poesia i memòria”.

La tercera part “Dels companys de bord” —un homenatge implícit a Georges Brassens, que fa referència a la seva cançó Les copains d’abord—, està dedicada als amics: una miscel·lània composta per pròlegs, articles, conferències… Inclou l’article “Un gran poema per a la música del món. A propòsit de la poesia d’Antoni Ferrer”.

I de l’última part, “Cròniques, testimonis, notes i versions”, vam destacar un article dedicat a René Char, i dos escrits publicats en revistes literàries sobre els poetes escocesos Andrew Grieg i Norman MacCaig, amb traduccions de diversos poemes de MacCaig (Edimburg, 1910-1996). El poeta escocès ha estat traduït per primera vegada al català pel nostre convidat.

Manel Rodríguez-Castelló, tot seguit, va llegir i comentar alguns fragments dels seus escrits.

En la solfa i en l’escriure. Unes reflexions sobre la poesia d’Ovidi Montllor.

(…)

Fill de la classe obrera alcoiana i dels seus ideals llibertaris i humanistes, hereu de la derrota i la memòria, aquell xicot estava destinat a consumir la seua vida en una fàbrica, però un parell de circumstàncies van ajudar-lo a forjar-se un altre camí: el seu treball com a actor aficionat en el grup La Cassola d’Alcoi, que a primeries dels seixanta desplegava una de les apostes més interessants del teatre independent del país, i el posterior trasllat a Barcelona, on vivia desterrat d’Alcoi un seu oncle, l’escriptor Rafael Mengual. Si l’efervescent capital catalana li obrí les portes d’un univers ple de possibilitats, la biblioteca de l’oncle l’inicià en la via de la lectura i l’autoaprenentatge.

Compaginant els mil oficis que amb tant d’humor ha enumerat en algun paper memorable amb els assajos en diversos grups de teatre de Barcelona, l’Ovidi prompte faria el salt —una mica per xamba, un molt per l’embranzida d’aquell moviment que ja era conegut arreu com la Nova Cançó— a la música, a la cançó. Mentre d’altres s’especialitzaven en una sola direcció, l’Ovidi, saltant les fronteres convencionals dels gèneres, aprofitava la seua experiència en ambdós camps i la posava al servei d’una forma de fer i d’expressar única i que constitueix la seua aportació major al món de l’art escènic, la i interpretació i la cultura catalana (i, per tant, universal). El teatre i la cançó, al capdavall, són continents units per l’istme de la paraula, extensos territoris de l’art verbal. I això fou aquest artista polifacètic i genial, un actor que a més cantava i interpretava els seus textos i els d’altri, un poeta. Un poeta en l’accepció concreta d’autor de poemes i cançons i en una de més general i flexible, la que atorga a la poesia l’autenticitat, la profunditat i la veritat que exigim a tota expressió artística.

L’escriptor i la perifèria

(…)

Per deixar de pensar-nos i ser una perifèria d’una perifèria els escriptors, en tant que escriptors, tenim un deute cívic inajornable: contribuir explícitament amb el nostre esforç a la consolidació d’una civilitat, d’un país, ara com ara tan perifèric de la perifèria com ho som o pensem ser nosaltres. Això és inherent a la nostra condició d’intel·lectuals, independentment de la latitud on ens situem. Potser en d’altres societats els escriptors tenen molt més reconegut i satisfet el seu dret al pinso i ocupen un graó més alt en el respecte i la consideració, en el prestigi, dels seus veïns, però sempre hauran d’enfrontar el repte de treballar de cara als infinits aspectes de la condició humana. Nosaltres, ho sabem, paguem un peatge especial, un peatge que sovint ens distrau del nostre quefer estrictament literari. Però és des de les circumstàncies històriques i personals precises, des de les petites o grans misèries reals, des d’on els escriptors escriuen, i no des d’un paradís de suposades cultures superiors i nords més cultes, rics i lliures.

Hem superat amb nota les fases de l’agonia de la nostra llengua, la nostra cultura i la nostra literatura —també, malgrat tot, al País Valencià, per bé que tots els processos històrics poden ser reversibles. Mai en la nostra història hi havia hagut tants escriptors d’una mitjana de qualitat tan respectable ni en tants àmbits de la paraula escrita. Sí, hem superat amb nota la mort anunciada i ara els reptes, al costat i enmig dels processos que reclamen més democràcia i més independència, són potser d’una altra naturalesa: l’avanç cap a una cultura que s’enriquesca i alimente en la diversitat, el necessari equilibri entre centres (que en primer lloc haurien d’exercir com a tals) i perifèries geogràfics (i també mentals), la lluita per situar la literatura i l’alta cultura en el bell mig de l’activitat social, la màxima exigència en l’elaboració dels nostres treballs, amb el correctiu d’una crítica lliure ben qualificada i respectada que destrie el gra de la palla i oriente els gustos i el debat literaris.

Poesia i memòria  

Que poesia i memòria, memòria i poesia, són dues cares de la mateixa moneda és cosa que em sembla evident, quasi quasi una redundància perillosa (com totes les redundàncies i la majoria de les evidències). Però el cas és que la poesia és feta de moltes altres monedes, que és un anvers de molts reversos, que tots volen ballar amb aquesta estranya i magnífica parella: poesia i amor, poesia i mort, poesia i pensament, poesia i oblit, poesia i consciència… Poesia i memòria. La paraula és conductora del corrent elèctric de la memòria, i històricament, la conductora per excel·lència. L’art verbal que anomenem poesia, l’estilització formal de la paraula, remunta el riu de la història fins a les fonts primigènies de l’oralitat sense lletra, i des d’ací, més amunt, fins a les mateixes deus del llenguatge. Què en saben els especialistes? Què en poden esbrinar els paleòlegs de la poesia, de la paraula, del cant quan tanta matèria poètica ja s’ha dissolt per sempre en la desmemòria? De què parlen els jeroglífics egipcis de fa vint-i-cinc segles? El poema de Guilgameix només té quatre mil anys, i uns dos mil vuit-cents L’Odissea i La Ilíada, uns cent anys menys Hesíode, dos mil tres-cents els Veda hindús… Parpelleigs del temps, palimpsests d’estructures més antigues, rastres de veus més remotes: memòria. Per invocar els déus, per pautar el treball diari, per resar, per evocar les gestes dels herois, per assegurar la memòria dels homes i dels pobles, per fixar el coneixement que convé transmetre als fills…

La poesia devia complir des del principi aquesta funció de caixa de ressonància de la memòria col·lectiva. Però també, molt des de la primera hora, des dels grecs amb especial solvència, ja com a construcció cultural consolidada, va ser expressió alhora del geni individual, tendència que s’extremarà segles més tard amb el romanticisme i la modernitat, quan de vehicle de memòria eminentment èpica la poesia esdevé receptacle per excel·lència de la memòria individual.

Nnemòside, deessa de la memòria, engendrà amb Zeus les nou muses, entre elles Èrato, l’estimada musa de la poesia eròtica, de la lírica, i Cal·líope, la del bell esguard, la musa de la poesia èpica. Alguna llum per al que ens ocupa es filtra també per les escletxes de l’anamnesi o reminiscència de Plató, per a qui conèixer és reconèixer, i per la finestra entreoberta de Hume, per al qual l’única manifestació de continuïtat personal d’un jo constantment sotmès al canvi la proporciona la memòria, en què es fonamenta la consciència de la pròpia identitat.

Altres poemes del llibre Feridura a un fragment d’Estimats poetes que van ser llegits al final de l’acte per alguns membres del grup Reversos:

6

Poderosament reapareixen els artells de la mà esquerra,
delectança d’ossos al gener, com un avanç de primavera!

Un xiuxiueig tímid abans del poema, les petjades del verderol.

No podeu imitar el gest en moviment,
hi ha massa soroll encara, no intenteu ballar.
Cap al cel, una vegada i una altra, cap als núvols,
apunteu en aquest petit món d’ara.
Sou neguit, debuteu a cada pentagrama.

Heu tornat a dormir amb les pupil·les descosides
i no us hi reconeixeríeu, de tanta ferida.

Cordeu-vos les botes de color porpra.
Si us lliuràveu a l’abraçada del riu, al seu revolt,
i recomençàveu al sempre i a l’encara,
pujaríeu de nou els esglaons de pedra amb afany de cims,
coronaríeu la llum sense fissures.

Sigues braç

Sigues braç primer
i sigues mà després.
Sigues urpa, ganxo d’espart i anestèsia.
Habita el fons de la butxaca, ancora-t’hi
com siga que sigues.

Bé podries haver estat l’esborrany
d’un nom ferit de dona.

Fins i tot quan el treball del poeta no és explícitament el conreu creatiu de la memòria o no es dedica a la vivificació-petrificació (segons com es mire) d’episodis del passat, només pel treball amb la matèria de les paraules, i a través de formes que pouen en el més fondo i subtil de la pròpia experiència, el poeta està construint memòria. Aquesta dimensió és clau: construir memòria, establir els nexes de continuïtat amb el passat i les baules per al futur. La precisió de la forma poètica n’asseguraria l’eficàcia.

El grup de poesia Reversos celebrarà el dimarts 17 de juny la darrera sessió abans de la pausa de l’estiu. Per aquest acte especial tindrem l’honor de rebre dos poetes del País Valencià, la Begonya Mezquita (Sagunt, 1968) i en Manel Rodríguez-Castelló (Alcoi, 1958).

Entaularem una conversa amb els nostres poetes convidats en què parlarem dels darrers i respectius llibres que han publicat: Feridura (Edicions del Buc, 2024) i Estimats poetes (Lletra Impresa, 2025).

Feridura és l’últim llibre de poesia de Begonya Mezquita, i Estimats poetes el llibre de Manel Rodríguez Castelló en què aplega la majoria dels seus treballs en el camp de la crítica i l’assaig literari. Dos llibres importants sobre els quals tindrem l’ocasió de parlar amb els seus autors.

La poeta Begonya Mezquita és llicenciada en Filologia Catalana per la Universitat de València, professora de llengua i literatura catalanes i, actualment, directora a l’IES La Serrania del Villar.

És autora de vuit llibres de poesia: El perfecte somriure (1989, I Premi Vila de Mislata); Badalls d’estiu (separata de la revista Abalorio 1990); Entre la distància exacta i la nit (La Forest d’Arana, 1991); L’any de les atzavares (premi editat per la revista DISE, 1994); Signes de terra (Ed.7 i mig, 1999, finalista del II Premi de Poesia Jaume Bru i Vidal de Sagunt); Una illa (Edicions 96, 2007); Parlen els ulls (Edicions del Buc, 2014) i Feridura (Edicions del Buc, 2024).

Ha estat antologada a Dotze poetes joves valencians (2000) i treballs seus han aparegut en diverses edicions col·lectives.

Col·labora en algunes publicacions periòdiques (Lletres Valencianes i Allioli), forma part de l’Associació cultural Amics de Joan Valls i col·labora en les revistes digitals La paraula nostra i Trapez.

Ha muntat diversos espectacles poètics, sovint en companyia de Manuel Rodríguez i Castelló, com A tres veus (2007).

Begonya Mezquita i Manel Rodríguez-Castelló van ser convidats per la Universitat de Glasgow a llegir poemes seus a la Biblioteca de la ciutat, el 2024.

Manel Rodríguez-Castelló és poeta, activista cultural i poètic, crític literari i assagista. Llicenciat en Filologia Hispànica per la Universitat de València, va ser professor de llengua i literatura catalana entre 1983 i 2018.

Ha publicat onze els llibres de poesia La ciutat del tràngol (Tres i Quatre, 1979), Esbós d’un cos (Prometeo, 1983), De foc i danses (Víctor Orenga, 1987), L’acròbata dels ponts (Amós Belinchón Ed., 1989), Matèria primera (La Forest d’Arana,1993), Erosions (Amós Belinchón,1994), Ambaixada de Benialí (Martín Impressors, 2000), Humus (Bromera, 2003), Lletra per a un àlbum (Pagès Edicions, 2005), Estranyament, (Edicions 62, 2013) i Passatge (Edicions del Buc, 2022).

Ha rebut nombrosos guardons de poesia: Premi Vicent Andrés Estellés (1978), Premi de la Crítica del País Valencià (1983), Premi Ciutat de València (1986), Premi Maria-Mercè Marçal (2005) i el Premi l’Ausiàs March (2013).

El 2002 publica una antologia personal: Música del sentit (tria personal 1978-1999), publicat per Brosquil Edicions.

Va fundar i coordinar la revista Lletres de Canvi (1980-1983) i presideix en l’actualitat l’Associació Cultural Amics de Joan Valls i Jordà a Alcoi, que organitza el premi de poesia “Manuel Rodríguez Martínez” (42 edicions el 2025).

Ha muntat diversos espectacles poètics i recitals de poesia a Alcoi, Sueca i València. Publicà una columna setmanal al diari Levante-EMV des de 1998 fins a 2014. Ha escrit una obra de teatre Això diu que era (Tàndem, 1994) i diverses edicions filològiques sobre Joan Vall i Jordà i Ausiàs March.

Algunes de les seves columnes periodístiques es troben aplegades a Els dies contats (Brosquil Edicions, 2002), La pedra i el marge (Brosquil Edicions, 2007), La pedra i el marge (primera selecció 2000/2010) (Germania, 2011). Farem un pensament (metaforismes i saials) (Lletra Impresa, 2021) reuneix els aforismes i columnes periodístiques de l’autor.

Col·labora amb el Diari La veu del País Valencià i la revista Saó, on escriu crítica sobre poesia.

Ha traduït de l’èuscar Muga (2021) amb poemes de Felipe Juaristi, Juan Ramón Makuso, Pello Otxoteko i Aritz Gorrotxategi, i l’antologia de poemes de Tere Irastotrtza Glosak / Glossar el món (2024).

Tots hi esteu convidats! 

El passat 27 de maig vàrem tenir el plaer de comptar amb la presència de la poeta Fe Ferré Ferraté, amb qui vàrem parlar d’alguns aspectes de la seva vida i molt especialment de la seva l’àmplia obra poètica. Us en fem una transcripció de la conversa amb alguns dels poemes que es van llegir.

Nascuda a Barcelona el 1962, és metgessa de medicina general, especialitzada en acupuntura i homeopatia. És una gran apassionada de totes les manifestacions culturals: la pintura, la música, la dansa, també l’interessa  la psicologia, la natura i el cultiu de la terra. Resideix habitualment a Barcelona, al barri d’Horta i al poble de Cabassers (Priorat), on hi té arrels familiars, la casa pairal i el tros, que cultiva, tant  amb les mans al càvec com conduint el tractor.

Té publicada força obra poètica, tant en solitari com en col·laboració amb d’altres poetes. Són de collita pròpia: Alquímia d’aigua (Editorial Òmicron, 2010, finalista del Premi de poesia Benet i Càpara), Alquímia de foc (Editorial Òmicron, 2012), En clau de lluna (Editorial Germania, 2014), Alquímia de paraules (Editorial Neopàtria, 2016), Camí de margarides (Editorial Comte d’Aure, 2019), Dibuixos de sang i cel (Ajuntament de Les masies de Roda, 2021, Premi de poesia Miquel Arimany), Converses amb l’arbre de Júpiter (Editorial Comte d’Aure, 2021), Pols a les sabates i petjades al cel (Editorial Neopàtria, 2022, Premi de poesia Xavier Casp) i El cant d’una terra (La Banya Edicions, 2023).

I conjuntament amb d’altres veus, destacarem dos llibres: Poesia som nosaltres (El Punt Volat, 2024, escrit amb Neus Jané i dibuixos de Núria Jordan) i Lingua mater (Gales Edicions, 2024, escrit amb dotze poetesses dels Països Catalans: Carme Arnau, Carme Balanzat, Maria Rosa Blàzquez, Antonina Canyelles, Maria Teresa Ferrer, Aina Garcia, Gràcia Jiménez, Carme López, Llucia Palliser, Pura Peris, i Carme Romia).

La sessió va començar amb la lectura d’aquests versos inèdits, per tal d’introduir els assistents en la poesia de la nostra convidada:

Respiro i l’aire és ple d’olor d’espiga,
de flor violeta, de pregària al vent.
Senzilla flor, al pit batecs de lluna
mentre amb ulls nous vesteixo lila el temps.
Esguard d’infant vestit d’olor d’espígol,
les mans obertes i l’amor fent-se vers.

Sobre els seus inicis, Fe Ferré ens va explicar que “ja d’adolescent escrivia molt, com una rateta de biblioteca, a mà, grapant els fulls en forma de conte”. Després, ja en els estudis, ho va aparcar una mica, per l’exigència de la carrera de Medicina, però ràpidament hi va tornar. “Llegia els meus escrits als amics i familiars, sense pensar si allò que escrivia era important o no”. Finalment, es va presentar al premi de poesia Benet i Càpara, va quedar finalista i l’editorial Òmicron li va proposar publicar el llibre. Ferré recorda que “va ser bonic veure com els poemes que entregava a la gent, deixaven de ser meus per esdevenir també dels lectors, fins i tot amb un altre missatge de l’inicial. A partir d’aquí, ja no vaig parar d’escriure i de compartir els meus pensaments, de conversar amb el lector”.

En ser preguntada sobre el procés d’escriptura, Ferré explica “la necessitat d’escriure aquell pensament a l’instant o retenir-lo per escriure’l en arribar a casa, tant a Barcelona com a Cabassers, barrejant l’espai geogràfic amb l’espai poètic. Estar físicament aquí i escriure quelcom d’allà”.

Rodejada sempre de natura, dels turons d’Horta o les muntanyes del Montsant, Fe Ferré descriu la importància de la natura en la seva poesia, la necessitat de respirar-la. “Tinc la sort de fer de pagesa a Cabassers, de cultivar el tros de la família, les oliveres, tant a peu o sobre el tractor que també condueixo”.

Parlant de medicina i poesia, de la necessitat d’ajudar als altres, Ferré remarca “la transmissió del de l’experiència de patiment i la necessitat de reflectir-lo en els meus escrits. La poesia és sempre intimista, sigui parlant de la natura o de l’ésser humà. Amb la poesia pots traslladar-te més enllà de les paraules”.

Reconeix que és molt autodidacta, que no segueix cap corrent a l’hora d’escriure. Admira a molts poetes, com Martí i Pol, Salvador Espriu, Maria Mercè Marçal i d’altres escriptors com Julio Cortázar o també poetes actuals, contemporanis.

Sobre el futur, Fe Ferré confessa que “no podria no escriure”. És una poetessa que valora molt la poesia oral, regalant-nos força vídeos a través de les xarxes socials, on diu que hi pots transmetre més. “Amb la transmissió oral de la poesia es crea un aire màgic, diferent. Al principi, tenia molta por al públic, tremolava,  però l’oralitat em va enamorar, era una altra dimensió. Això també és poesia, és arribar d’una altra manera. I, alhora, escoltar la recitació dels poemes propis a través d’altres veus, descobreixes altres dimensions que no havies previst”.

A partir d’aquí vàrem començar a parlar dels diferents llibres que ha publicat. Fe Ferré Ferraté va començar publicant Alquímia d’aigua, finalista del Premi de poesia Benet i Càpara l’any 2010. “És fer servir la paraula “alquímia” com la màgia de les transformacions, i “l’aigua” com el símbol de les emocions, els sentiments, el fet de fluir de la vida”. Va triar diversos estats de l’aigua per transmetre emocions diferents. La gota com un estat de recolliment, el riu com deixar-se anar, la pluja, el gel, el llac…

Dos anys després, el 2012, va continuar amb Alquímia de foc, segon llibre sobre els elements de la natura. “Aquí, els capítols reflecteixen les següents característiques del foc: l’espurna, la flama, el fum, la brasa, la cendra i la llum. Són fets, estats i emocions reflectits a través d’aquests elements”.

En clau de lluna va ser el tercer llibre. En paraules de Ferré, “és un poemari d’un viatge sideral, que té per estacions les emocions de la persona i per aterratge, el cor i l’ànima”. L’autora fa servir les diverses fases de la lluna i, al mateix temps, “diversos moviments o tempos musicals, expressant els estats de la consciència basats en l’amor”.

De nou a les alquímies, Fe Ferré publica el quart llibre, Alquímia de paraules. No és un element de la natura, com l’aigua o el foc, però sí un element imprescindible per a l’escriptura. Es reconeix una enamorada de la paraula, “puc transmetre la seva màgia, l’alquímia de les paraules, basant-me en el verb, el nom, els adjectius. És la transformació de la màgia transformadora de la paraula en si, però no tan sols de la paraula, sinó de l’ésser humà, amb una poesia molt intimista, fent servir el símbol per parlar del més enllà”. A la contracoberta del llibre es llegeix: “Heu sentit la força de les paraules, la potència dels vocables? Jo, sí. L’he vista dansar a tocar el cor i en la brillantor dels ulls; en l’hàlit d’un petó i en el xamfrà d’un sentiment”.

El següent llibre té un caràcter molt intimista. Es tracta de Camí de margarides. En un article de Teresa Costa-Gramunt podem llegir: “És la història d’un adeu i d’un retorn, i, encara: un tornar a la matriu, un aprendre de la Mort allò que ens vol dir la Vida”. És un llibre dedicat a la mare de Fe Ferré, Margarida Ferraté. “Són poemes escrits en el transcurs de la seva malaltia terminal, la mort i el dol; totes les preguntes que et fas i tots els sentiments que es mouen; tot el que hi ha al voltant d’aquest procés dolorós, però alhora, transformador”. I va afegir, “va ser una altra manera d’expressar-me en els moments finals. Era tot allò que sentia i que necessitava escriure en vers. És una manera de comunicar-se que necessita el meu jo per treure’n molt més. Va ser sedatiu, curatiu en escriure-ho i poder transmetre-ho, en dir, em sento així, m’enfado així, ploro així, et trobo a faltar així”.

Posteriorment, va publicar Dibuixos de sang i cel, premi Miquel Arimany 2021, convocat i editat per l’ajuntament de les Masies de Roda, comarca d’Osona. “Són poemes més estripats i terrenals, amb poemes de dolor i ganes de sortir-se’n més enllà del cel”.

Converses amb l’arbre de Júpiter va ser el següent llibre que vàrem tractar. Es tracta d’un llibre de poemes i prosa poètica, amb dibuixos de Núria Jordan. “L’arbre de Júpiter és un arbre (es diu així) que tinc a la terrassa de casa a Cabassers, no és molt gran, amb flors de color rosa, que quan perd les flors sembla que estigui mort, però acaba florint molt tard. Vaig fer un doble joc i veig que va més enllà. És com les converses que tens i que es perllonguen més enllà de la vida, quan tot sembla mort, i que també pot ajudar a fer que florim més tard”. I va afegir,”el vaig escriure durant la pandèmia, amb la distància dels éssers estimats, amb tot el que vaig viure a la consulta: el dolor i tota altra mena de problemes, també personals, com la meva separació, la mort del meu germà. Era com xerrar amb aquest arbre que em parla de resistència, però també em deia que me’n podria sortir”. A la contracoberta del llibre podem llegir: “Ens fa d’interlocutor i mirall a la recerca de l’essència, conduint-nos a un viatge tant cap al nostre interior, com cap al món que habitem”.

El següent llibre de què vàrem parlar fou Pols a les sabates i petjades al cel, premi de poesia Xavier Casp, convocat per l’Ajuntament de Carlet, al País Valencià. Llegim: “És un mirall de l’existència, de la vida, que transita entre terra i cel per trobar la pau de l’equilibri”. Fe Ferré afegeix, “És tracta d’això, de la pols a les sabates com a metàfora dels camins que transitem. I les petjades al cel, com tot allò que ens transcendeix, que va més enllà de nosaltres”. Entre els dos pols és on estem, entre terra i cel”.

A Cabassers, comarca del Priorat, és on Fe Ferré Ferraté té les arrels, el tros, la casa pairal i on es va inspirar per escriure el seu darrer llibre, El cant d’una terra. “És un homenatge al poble, a la seva gent, als carrers, els senders, la natura, el tros, l’hort, les tradicions, les festes i amb unes quantes fotografies per amenitzar-ho tot plegat”. El llibre va sorgir d’una exposició que parlava de senders i de paisatges emblemàtics del poble, organitzat per l’Ajuntament de Cabassers, Cabassers turisme i el Museu Miquel Montagut. “Van proposar-me escriure poemes sobre aquest patrimoni i vaig acceptar. I després d’un recital, va sorgir la idea i la realitat del llibre. Ha tingut tant d’èxit, que s’ha fet una ruta circular, Camins de lletres, per tal de seguir els camins i els espais descrits al llibre, amb poemes penjats als espais més emblemàtics”. Això és perquè Fe Ferré passa llargues temporades a Cabassers, on també té consulta, el tros, el pare i molta família.

Dels diversos llibres que té escrits conjuntament amb altres poetes, en destacàrem dos. El primer, Poesia som nosaltres, escrit a dues mans amb Neus Jané i dibuixos de Núria Jordan. “Són poemes que parlen de poesia, tots som poesia, tot és poesia. Els dibuixos de la Núria Jordan parlen dels poemes i els poemes parlen dels dibuixos en una espiral bidireccional de paraula i dibuix”.

I finalment, destacarem un gran llibre, Lingua mater, escrit per dotze poetesses de Catalunya, el País Valencià i les Illes Balears. Són Carme Arnau, Carme Balanzat, Maria Rosa Blázquez, Antonina Canyelles, Maria Teresa Ferrer, Aina Garcia, Gràcia Jiménez, Carme López, Llucia Palliser, Pura Peris, Carme Romia i la mateixa Fe Ferré. “És un llibre proposat per la Pura Peris i ha sigut màgic escoltar els diversos accents dels Països Catalans en el transcurs de les diferents presentacions. De temàtica lliure, però amb una unitat, com si totes ens haguéssim posat d’acord, ha sigut molt enriquidor”.

Per acabar la conversa, Ferré  ens va comentar que “continua escrivint i molt, que ja té enllestits quatre nous poemaris per a ser editats”.

I fent gala del seu dot de recitadora, ens va dir els següents poemes:

Cireres al novembre

Vam dibuixar cireres al vent
una primavera dolça.
Encara hi havia finestres
obertes a l’abril,
i un novembre florit
capgirava el calendari.
Vaig aprendre a menjar lluna
les nits de sol adormit,
i a tatuar versos de cel a l’aire.
Travesso aquest espai vermell
de melosa fruita salvatge
per conjurar la mort del temps
per abraçar el silenci del vers
i cosir-me de nou les ales.

Pols a les sabates i petjades al cel, Editorial Neopàtria, 2022

Inqüestionable temps (que passes) 

T’observo dins aquesta copa
mig esgotada de vi. I de vida també
Tanco els ulls un moment
per veure’t dansar inabastable.
Etern i fugisser, m’abraces.
Voldria cosir-te a l’esquelet,
un instant, o a la pell,
per saber-te, tenir-te, atrapar-te
Et beso i marxes.
Em parles amb els teus mots,
en perpetu moviment,
de com llaures el fang
de què estem fets,
i et torna l’eco la pols d’estels
fent un punt al calendari.
De com fabriques tresors
de les coses quotidianes
i et fas amo efímer i permanent
de cada secret insondable.
De com transformes el cos,
l’aroma, el sabor, el tacte.
amb la teva carícia insolent.
Et duc gravat a la memòria, al cor,
com paladí de tots els meus actes.
No podria pensar ni escriure versos
si no et tingués,
marcant el meu batec.

Lingua Mater, Galés Edicions, 2024

Llauro

Escric versos sobre la terra que llauro
obrint camins de mil formes sobre l’agraïda pell.
Dibuixo mapes i onades en agusada carícia
fendint el silenci despert.
Es desvetlla el seu cant,
cançó de bressol del seu ventre de mare,
amorós jaç silent,
gronxant llavor i arrel.
Imaginant l’esclat.
Acompanyant el vers.
La vincladissa d’herbes escampa sa dolça aroma.
Terrossos de món als peus.
Inspiro tot d’una el seu aire;
els ulls tancats, el cor obert;
i llauro aquesta meva terra
que dansa notes de vi i oliva,
que abraça soca i tija;
que estima pàmpol i vinya;
compartint el seu present.
La pols a la sola, els cabells al vent.

El cant d’una terra, Edicions La Banya 2023

Olor de xocolata 

Quan el matí feia olor de xocolata
tancava els ulls forts, volent continuar a la línia
aquella que les fades transiten, la que viu transparent,
quasi, entre realitat i somni.
Volia semblar adormida i deixar-me vestir per l’aroma.
Entre dolça i amarga. Entre espessa i lleu.
Talment la vida trucant a la porta del cor i la pell,
Creixent des dels ossos i la sang.

Quan el matí fa olor de xocolata
els núvols semblen talment cotó—fluix
esperant eixugar, suaus, les ferides
que, en viure, ens fem.

Camí de margarides, Edicions Conte d’Aure, 2018

Deien que endreçava versos 

Deien que endreçava versos
mentre la seva veu callava.
I no sabien que era l’ànima
la que, ballant, cantava.
En cada vers, en cada poema,
deixant la pell del tot penjada
com un vestit al sol
o a la lluna blanca,
Perquè només podia escriure nua,
només podia ballar descalça.
I deien que endreçava versos
en les nits insomnes de fosca
amb la llum del tot apagada
perquè era quan escrivia,
estrenant als dits la blanca albada;
roig el cor, la sang en dansa.

Alquímia de paraules, Editorial Neopàtria 2016

I els membres de Reversos vàrem llegir els següents poemes de Fe Ferré:

La llavor

Marco crestalls a la pell d’aquest sòl que trepitjo
dibuixant mapes i perfils que ja existeixen
a la memòria del cel, o als confins del nucli terrestre.
Tot reviu el cant secret de la matriu en acollir vida.
El germen infinit, minúscul,
que conté totes les formes,
però que tria un sol present.

El cant d’una terra, Labanya Edicions, 2023

Vull omplir el terrat del somni de nou,
i fer volar olor de roba neta i esperança,
quedar corpresa per la bellesa sense nom
i seguir estimant sense la por per frenada.
Per això elevo un prec potent i senzill
impregnat de fe en la humanitat oblidada.

(poema inèdit)

Agraïm molt la presència de Fe Ferré Ferraté i les magnífiques fotografies de Ferran d’Armengol, tot esperant la ràpida recuperació del nostre fotògraf habitual, l’Aureli Ruiz.

Gràcies a tots els assistents.

Text: Aleix de Ferrater

El grup de poesia Reversos us convida a la pròxima sessió que se celebrarà dimarts 27 de maig a les set del vespre a l’espai VilaWeb. En aquesta ocasió comptem amb la poeta Fe Ferré.

Fe Ferré Ferraté neix a Barcelona i viu entre la ciutat i el seu poble d’arrel i cor, Cabassers (Priorat). És metgessa de professió i apassionada per l’ésser humà, la vida, l’art, la ciència, la dansa, la literatura, la psicologia, la natura i el conreu de la terra.

L’escriptura, i principalment la poesia, esdevé per l’autora un acte d’expressió del seu calidoscopi vital. Ha publicat nou llibres de poesia: Alquímia d’aigua (Òmicron, 2010); Alquímia de foc (Òmicron, 2012); En clau de lluna (Editorial Germania, 2014); Alquímia de paraules (Editorial Neopàtria, 2016); Camí de margarides (Comte d’Aure, 2019); Converses amb l’arbre de Júpiter (Comte d’Aure, 2021); Dibuixos de sang i sol (Ajuntament Les Masies de Roda, 2021); Pols a les sabates i petjades al cel (Neopàtria, 2022); i El cant d’una terra (Labanya, 2023).

Ha estat finalista del Premi Benet i Caparà 2010 amb Alquímia d’aigua, Premi Flor natural dels Jocs florals de Calella 2021 per Diàlegs sense pentagrama, Premi Miquel Arimany, Masies de Roda, 2021 per Dibuixos de sang i sol i Premi de poesia Xavier Casp 2022 per Pols a les sabates i petjades al cel. 

Forma part de dos llibres col·lectius: Poesia som nosaltres (El punt volat, 2024) i Lingua mater (Galés Edicions, 2024; diversos autors de Catalunya, País Valencià i les Illes Balears).

Hi esteu tots convidats!

El passat vint-i-cinc de març vam tenir el plaer de comptar amb la Cèlia Sànchez-Mústich, poeta, narradora i activista cultural i entaular una conversa sobre poesia. A continuació us oferim el vídeo, l’entrevista escrita, una selecció de poemes i les fotografies de l’acte.

La Cèlia Sànchez-Mústich (Barcelona, 1954) és poeta, narradora i agitadora cultural. Viu a Sitges d’ençà del 2000 i codirigeix la Festa de la Poesia a Sitges amb el poeta Joan Duran des de l’any 2007.

Va cursar estudis musicals i es va dedicar professionalment a l’ensenyament de la música.

Ha publicat deu llibres de poesia pels quals ha rebut guardons tan prestigiosos com el Premi Rosa Leveroni, el Premi Miquel de Palol, Premi Crítica Serra d’Or de poesia i Premi Vicent Andrés Estellés de poesia dels Premis Octubre.

Recentment, Pagès Editors ha publicat una antologia de la seva obra poètica: Si creus que hi soc. Poesia 1989-2021.

De la seva poesia en parlarem més detingudament a continuació. Abans, però, destaquem que ha escrit narrativa: és autora de dues novel·les i vuit llibres de narrativa breu i narrativa no-ficció dels quals destaquem Diagnòstic: lluna nova, guardonat amb el premi Don-na (1992); El tacte de l’ametlla, Premi Mercè Rodoreda, 1999; No. I sí, Premi 7lletres (2008); i els dos darrers llibres: Ara et diré què em passa amb les dones i tretze contes més (2013) i Els vells, aquella nosa (2020).

Els seus poemes s’han traduït a diversos idiomes i formen part d’antologies de poesia catalana traduïda al castellà, francès, italià i anglès. El llibre On no sabem es va traduir al francès el 2014.

Per arrodonir aquesta trajectòria ha estat guardonada amb la Ploma d’Or de l’Ajuntament de Sitges (2010), per la seva notable obra vinculada a les lletres i la cultura de Sitges.

Empar Sáez: Entres en contacte amb la poesia de ben petita i he llegit que, a partir d’aquella vivència, la paraula, la poesia et van atrapar de tal manera que des de llavors no has parat d’escriure. Explica’ns aquest episodi de la teva vida i com et va marcar.

Cèlia Sànchez-Mústich: Als sis o set anys la meva mare anava a unes tertúlies poètiques en el soterrani d’un cafè a Barcelona, crec recordar que es deia Cafeteria Campeón. Ella se m’enduia allà, no em deixava ni amb l’àvia ni amb cap cangur. Per mi, allò va representar descobrir un món, una mena de realitat paral·lela. Això existeix! De cop i volta algú s’aixecava i recitava un poema (un tipus de poemes per ser recitats de forma grandiloqüent), després un altre cantava una cançó… L’ambient era molt bohemi. La persona que ho conduïa era una dona molt extravagant, tipus diva, que filosofava. Allò em va captivar. Si alguna vegada la meva mare no hi podia anar jo li deia mamá, yo quiero ir porque esto me llena (de petita parlava castellà a casa); tenia una sensació de plenitud. Fins que un dia jo en vaig fer un, de poema, i el vaig llegir allà. És a partir d’aquell moment que no vaig parar d’escriure: m’acabaven de regalar una eina per viure i per sobreviure.

E.S.: Et decantes pels estudis musicals i professionalment t’has dedicat a l’ensenyament de la música. Has desenvolupat moltes activitats en el camp de l’espectacle, de la creació musical i de la interacció de la música amb les diferents arts. D’altra banda, sempre has compaginat l’escriptura amb la música. Què va fer que et decidissis per estudiar música i no per una formació filològica, per exemple?

C.S-M.: Primer perquè no m’atreien les filologies i, encara que pugui semblar estrany, no m’atreia res relacionat amb les lletres. Quan anava a escola jo ja escrivia: per mi escriure era com respirar. A classe em feien estudiar aspectes gramaticals del llenguatge que per mi era com veure les interioritats tècniques del que jo feia de forma natural, i això em trasbalsava.

I la música va venir a través del meu pare, que era militar. Ell tenia un soldat assistent que de vegades m’acompanyava a l’escola. Ell li va regalar una guitarra al pare i el meu pare li va passar a la meva mare. Ella es va posar a estudiar guitarra a casa fins que se’n va cansar i me la va traspassar a mi. Al cap d’un temps, a l’escola Arts del Ritme també vaig fer piano. Aquesta escola em va marcar molt perquè no només feien música, sinó que també s’estudiava declamació, ballet…, tenien un gran sentit de l’espectacle. Això m’ha influït molt en la manera de planificar (juntament amb el Joan Duran) la Festa de la poesia a Sitges, per exemple. De la mateixa manera que la cafeteria del soterrani em va encendre el desig de fer poesia, aquesta escola em va obrir un món relacionat amb l’espectacle, la bellesa estètica, la interacció de les arts.

E.S.: La teva llengua materna és el castellà, però de bon començament et decantes pel català com a llengua literària. Hem tingut algun convidat en què la situació va ser a la inversa. Recordo especialment la Josefa Contijoch: el català és la seva llengua materna, així i tot, pel context social i polític de l’època va començar a escriure en castellà en els anys seixanta i després va fer el salt al català. En el teu cas, l’adopció del català com a llengua literària, venint d’una altra llengua materna i en una època en què no s’ensenyava català a l’escola, per bé que en tenim molts exemples, a casa nostra, és un tema que no deixa de ser interessant. Com vas viure aquesta decisió? 

C.S-M.: Jo vaig parlar a casa castellà fins als dinou anys, era la meva llengua materna, però a tres anys ja vaig anar a una escola molt catalanista; era, per tant, el contrapès: a casa, tot en castellà i a l’escola, tot en català. L’escola era de les poques antifranquistes que hi havia i tenia un sistema d’ensenyament molt modern per l’època. Jo recordo que vaig anar assimilant el català d’una manera molt natural.

El meu pare havia volgut que jo hi anés, a aquella escola, tot i ser militar i de dretes, després que ma mare el convencés que era la millor escola per a la seva filla. I perquè a ell no li agradaven les escoles de monges que coneixia. Ell va posar per davant la qualitat de l’ensenyament a qualsevol altra cosa.

Aquella escola, però, tenia les seves ombres, i les professores eren molt poc afectuoses. També el fet que el meu pare fos castellà i políticament no gaire simpatitzant amb els principis de l’escola, va provocar alguns recels i discriminacions que jo vaig notar per part d’algunes alumnes i professores. Tot això t’ensenya molt; hem d’anar amb compte els uns amb els altres per no ferir-nos. Tots hauríem de treballar una mica més l’empatia.

Sobre la llengua literària, és veritat que els primers poemes els vaig escriure en castellà, però de seguida “em van venir” en català; m’adonava que hi havia moltes més coses que les podia expressar millor en català que en castellà. Al final, un molt bon poeta ja desaparegut, Enrique Badosa (ell escrivia en castellà) m’ho va confirmar: jo crec que la teva llengua literària és el català, sens dubte. Jo de tu no treballaria amb dues llengües, si ho pots evitar, perquè ja prou difícil és dominar-ne una i entra-hi fins al moll de l’os.

E.S.: Sempre que en tens ocasió, Cèlia, com en el pròleg de l’antologia Si creus que hi soc, destaques les persones que t’han acompanyat en el teu trajecte literari. Has explicat que ets autodidacta, però que vas buscar el mestratge en crítics i poetes: Montserrat Roig, Maria Mercè Marçal, Àlex Susanna, Màrius Sampere, entre d’altres… Quins dels teus mestres t’han marcat més, literàriament o humanament?

C.S-M.: És difícil fer una tria, però potser jo destacaria en Màrius Sampere. Va ser molt amic meu, era un home encantador i la seva manera de fer poesia era única, autènticament única. Hi ha gent que diu que tinc uns trets samperians…

E.S.: Sí, a mi alguns dels teus poemes, o alguns versos, em fan pensar en la poesia del Màrius Sampere. Un alè entremaliat, juganer, algun final imprevisible em recorden la seva poesia, tot i les diferències clares entre ambdues obres. 

C.S-M.: Segurament, i m’agrada que sigui així. Sobre el que deies abans, jo crec que no es pot ser autodidacta en sentit estricte: un sol no s’ensenya res mai, si realment aprens tu sol és perquè has buscat informació, llibres, gent que t’ensenyi. I això ho he fet sempre, també ara: no dono res per publicar que no hagi passat per tres o quatre persones, diferents entre elles, que no em faran la gara-gara, persones que em donaran la seva opinió sincera, i que tenen criteris diversos entre ells. Tot això, després, ho contrasto amb mi mateixa i en trec conclusions.

A vegades pots fer un poema que està molt bé, a cop d’ull, però li falta justament “el poema”, allò inexplicable, que remou, que ens fa respirar fondo. Puc fer un poema i sospitar que fins i tot les persones a qui demano consell el trobarien bo, però soc sincera amb mi mateixa i noto que m’ha faltat la “campaneta”, aquell senyal que ve de no sé on i et diu “ja està”, ara sí. Jo necessito que em soni el “clinc!” per molt que el poema ja sigui correctíssim. Si soc conscient que puc anar més enllà hi vaig. Una altra cosa és que, de vegades, un s’equivoca i pensa que ja no pot anar més enllà i sí que podria, però som humans, i per això cometem errades.

E.S.: Vas impulsar en la dècada dels noranta, a l’espai alternatiu Lailo, al Raval, unes tertúlies poètiques per on van passar poetes molt destacats. Com les recordes? Va representar aquesta experiència el germen, l’origen de la Festa de la poesia a Sitges?

C.S-M.: Era una botiga de roba de segona mà al Raval, al carrer Riera Baixa, crec recordar. L’ambient era molt atractiu, estaves entremig de vestits d’una altra època, hi anava molta gent de teatre i era bonic. Per allà hi havien passat José Agustín Goytisolo, Feliu Formosa, Maria-Mercè Marçal, Maria Barbal, Miquel de Palol… I jo havia acompanyat a la guitarra a molts poetes: com Ràfols Casamada, Jordi Sarsanedas, Màrius Sampere… Després un amic meu em va dir que provés d’acompanyar-me jo mateixa dient els meus poemes, ho vaig provar i ho vaig fer durant un temps. Totes les experiències van fent un pòsit fins que en un moment determinat quan s’encén un misto esclata la foguera. Ho organitzàvem amb l’Empar Guillén que era antropòloga i filòsofa. El concepte de la Festa de la Poesia a Sitges és diferent tot i que també hi ha música i poesia.

Quan vaig anar a viure a Sitges, Lailo es va acabar, i al cap de pocs anys va aparèixer la Festa de la Poesia a Sitges que, com algunes grans meravelles, va ser fruit de l’atzar, en certa manera. Aquest any arribarà a la majoria d’edat. Quan vam decidir fer la Festa, i com fer-la, el Joan Duran i jo gairebé no ens coneixíem. En Joan té vint-i-cinc anys menys que jo, podria ser sa mare, però la química entre nosaltres de cara a fer la Festa de la Poesia, ha sigut un miracle.

E.S.: Vas viure a Barcelona fins a l’any 2000 que et trasllades a viure a Sitges. Què va propiciar aquest canvi, i què ha representat i representa per a tu Sitges?

C.S-M.: Jo vivia amb la mare i l’àvia a Barcelona. La mare ja estava molt delicada, enllitada moltes hores, i l’àvia tenia més de noranta anys. Vam decidir fer un canvi d’ambient per guanyar en qualitat de vida, bàsicament per elles dues. La meva mare ja estava enamorada de Sitges, hi anava sovint amb una amiga seva, la Ramona, que eren com germanes. Aquest canvi va representar vendre un pis, anar de lloguer dos cops abans de comprar-ne un altre: tres mudances i molta ansietat. Tots els meus amics els tenia a Barcelona, però ara em sento sitgetana; m’ha passat una mica com amb el castellà i el català: la meva pàtria primera va ser Barcelona, i me l’estimo molt, però el meu llenguatge anímic és sitgetà.

E.S. Abans de parlar de la teva obra poètica hem de ressaltar que has conreat amb un resultat molt bo tant la poesia com la narrativa, i que això no és gaire comú. Certament, comences escrivint poesia abans que narrativa, però has aclarit en alguna ocasió que en el teu cas no és transfuguisme sinó bicefàlia.

Evidentment, hi ha connexions, en el teu cas, entre ambdós gèneres literaris i vasos comunicants de l’un a l’altre… Se’n podria fer un estudi comparatiu molt interessant (sentit de l’humor, ironia, ritme, imaginació, sorpresa, profunditat, llenguatge molt curós…), però jo voldria saber com funcionen aquests dos caps, quin és el procés creatiu dels diferents gèneres i com els compagines: escrius narrativa i poesia alhora, els alternes en el temps, un relat et dona idees per escriure un poema…?

C.S-M.: Jo dedico molt més temps (no seguit) a la poesia que a la narrativa. En tots aquests anys de la malaltia de la mare, per exemple, no podia escriure novel·la perquè has d’invertir-hi un temps seguit. Ara que he tornat a escriure novel·la, i tot just acabo d’escriure’n una, la poesia queda com semi aparcada durant tot aquest temps. Però quan acabo una novel·la, la poesia que havia estat retinguda surt tota de cop, com una allau, com si es trenqués un mur de contenció. És com si la poesia hagués anat fent la seva sense que tu te n’adonessis.

E.S.: I ara sí, passem a parlar de la teva poesia i a la lectura de poemes. En tots els seus llibres he trobat una veu plena de bones idees (la fiblada més neta / de la idea, dius en uns versos), amb un punt de rebel·lia, a voltes coent, sorneguera. Sempre, però, amb l’amor com a eix central al voltant del qual tot giravolta: l’amor en totes les seves formes: l’amor al proïsme, l’amor compassiu, l’amor als qui no hi són… També em fascina com a partir d’un univers quotidià, familiar, proper, se’ns apareix, de cop i volta, per obra de màgia (del poema) una realitat nova i desconeguda, imaginativa i sorprenent.

C.S-M.: L’amor està en l’eix de tots els meus poemes, sí. I els poemes et venen, t’atrapen ells. La poesia pot estar en les coses més quotidianes: en la pota d’una cadira, en la tecla d’un piano, en una paraula que diu algú que passa pel carrer i l’escoltem mentre passem davant d’aquella persiana baixada amb un grafit… I penso: aquí hi ha un poema, el faré. No sé quan, però el faré. Jo soc molt fan de la quotidianitat, m’ha enriquit molt, no he necessitat grans viatges. M’han passat coses extraordinàries a la vida, però curiosament, les més extraordinàries han estat dins d’aquest univers petit, dins d’aquesta quotidianitat que no para de sorprendre’m.

E.S: Per la lectura de poemes, he agrupat els teus llibres de poesia en parelles, i per ordre cronològic. Ordenats d’aquesta manera podem constatar que s’intercalen molt regularment amb l’obra narrativa. 

• La cendra i el miracle (Columna Edicions, 1989); El lleu respir (Columna Edicions, 1991), Premi Rosa Leveroni.
• Diagnòstic: lluna nova (ICD, 1993), premi Don-na (1992). 

Un dia al departament d’identificació policíaca

Les vostres cares
s’allunyen de la vida
com les illes dels continents.
Solitàries, viatgen
a un lloc sense atmosfera.
Faccions de víctima conformen
un rostre de botxí.

Voldria regalar-vos una cara,
la vostra inconeguda cara.
I que el temps hi cultivés
—com una bona terra—
les arrugues i els gestos
d’un home feliç.

La cendra i el miracle (Columna Edicions, 1989)

Nou mesos

Un ordre inexcusable per dreçar la vida.
Ni temps ni esforç no ens calen per morir.
Pot sobtar-nos el límit, precipici
que ni tan sols permet de fer tentines.
I em contorba que pugui ser tan fàcil
Desconcertar propòsits, cloure el joc,
i haver de prescindir de lluita i comiat.

Em plauria, si algú me’ls garantís,
nou mesos, dignes, per dreçar la mort.

El lleu respir (Columna Edicions, 1991)

• Temperatura humana (Columna Edicions, 1994); Taques (Edicions 62, 1997), Premi Miquel de Palol de poesia.
• Pati de butaques (Columna Edicions), 1996; Les cambres del desig (Columna Edicions, 1999), El tacte de l’ametlla (Editorial Proa, 2000), Premi Mercè Rodoreda, 1999; Tercer acte d’amor (Editorial Proa, 2002).

Creuer

Vaig morir a cada port
d’un creuer de ciutats
adolescents.
Recordo que hi deixava
—la memòria fondeja
vora els llavis—
un amor a cada mort.

Temperatura humana (Columna Edicions, 1994)

La taula

El cel podria ser
compartir una llarga taula
amb tothom qui hauré estimat.
Una taula il·limitada en el temps.
Estovalles de neu sota els plats
abundosos, música de cristall
a la salut dels somnis
i una espelma entre els rostres
afamats de mi.

I encara puc concebre
un cel més alt.
Compartir una taula
amb tothom que hauré estimat,
però una taula per a dos.
només per a dos:
A soles i alhora amb cadascun
de vosaltres, retrobar l’alè
d’un pensament rasant la flama
i el vi de dues copes
revenjat de l’espera
i el tacte de lli blanc
sota els dits encreuats.

Taques (Edicions 62, 1997)

• Llum de claraboia (Pagès Editors, 2004); A la taula del mig (Moll Edicions, 2009), Premi Crítica Serra d’Or de poesia.
• Peret, l’ànima d’un poble (Edicions 62, 2005); Il·lusionistes del futbol (Cossetània, 2007); No. I sí (Pagès Editors, 2009), Premi 7lletres (2008)

Doble influx

Em transformo.
Amb la despulla d’un prec
que, cíclic, s’eleva,
he tacat la lluna de vermell.
Només el doctor Jeckyll
podria guarir-me del neguit
però li he donat cinc dies lliures.
També la lluna estrena influx
i davalla, rodona, pel meu ventre
fins aturar-se als llavis
acarminats de sang, i ser el focus
que hi desvetlla l’absència.
Em transformo.
Durant cinc dies l’enyor
irromp en el goig, com la foscúria
d’un cinema en un matí lluent.
A la pel·lícula
només hi surt Mr. Hyde.

Llum de claraboia (Pagès Editors, 2004)

Foto actualitzada

M’heu demanat una foto recent
i us envio una de quan tenia sis anys.
Trucada: jo, als sis anys,
asseguda al llit de la cambra on ara dormo,
sobre els llençols que l’amant ha desfet.
Amb les mans arrapades
a preguntes que he engabiat
en una carta als reis
i els peus que no arriben a terra,
descalços de creuar amb sigil
el laberint de les pors
i trepitjar el raïm del vi que avui
em crema els llavis.
Jo, als sis anys,
observada pels objectes dels prestatges
que destrien els meus ulls d’entre els meus.

Encara dubto, davant la bústia,
si he fet bé d’enviar-vos la foto
d’aquesta nena amb la carta a les mans
i els ulls pregant-li a l’objectiu
que la retrati exactament com soc.

A la taula del mig (Moll Edicions, 2009)

• On no sabem (Tresiquatre Edicions, 2010), Premi Vicent Andrés Estellés de poesia dels Premis Octubre; A l’hotel, a deshora (Curbet Edicions, 2014).
• Ara et diré què em passa amb les dones i tretze contes més (Editorial Moll, 2013)

Alarma

Avui, el dolor és com un nen
quan ja fa estona que no se’l sent:
Quina en deu estar fent? Quins embolics
a les artèries, trencadisses als nervis,
guixades a la memòria?
Demà, m’ho veig a venir,
em trobaré la casa enaiguada d’enyor.

On no sabem (Tresiquatre Edicions, 2010)

Anticossos

Els anticossos som a punt de sortir a feinejar.
Què és aquest Amor que ha entrat amb insolència
i asseca soledats que feien goig
i esbotza enyoraments que estimulaven?
Aquest invasor del cos que defensem.
Parem-li trampes de miralls trucats, de preguntes
que no sabrà respondre, d’amenaces que no podrem complir
però seran convincents. Reduïm-lo, abans no faci estralls
en el cos desprevingut i el destaroti amb promeses
impossibles. Amor, fuig! O vine de dret a nosaltres,
que et farem miques.

Tan feliç com era, el cos incaut, sense tu que el fas feliç!

A l’hotel, a deshora (Curbet Edicions, 2014)

• La gota negra (Pagès, 2018) i Mudança endins (La Garúa – Tanit, 2022).
• Els vells, aquella nosa (Comanegra Editorial, 2020).

L’he triat. M’hi atanso.
Al mateix temps ell també
s’apropa a mi com si em triés.
Desconeguts enmig d’un carrer
desconegut. Dos miralls imantats,
alhora entrebadem la boca.
L’estranya sincronia ens desconcerta.
Què hi fem, l’un davant de l’altre
puntuals a una cita inexistent?
Destravem, per fi, la gola
sobreposant les veus:
—Jo preguntava…
Titubeig, mitja rialla.
Tots dos demanem per un carrer
—Quin és, el seu? —fem a l’uníson.
I ens diem els carrers
com qui fa un intercanvi
de targetes, de noms de fills,
de contrasenyes per accedir
a un club selecte.
No ens hem triat,
ens hem reconegut:
estels binaris,
cànons inversos,
éssers que busquen i troben
uns altres éssers que busquen i troben.

La gota negra (Pagès Editors, 2018)

Que la meva mare tingui set anys, si us plau.
Que vagi a un hospital on la cuidin
amb l’empatia radiant que provoquen els infants.
Set anys que allunyin rictus i paraules fosques,
que atreguin voluntaris de promptitud heroica.
Un hospital on vetllin per ella amb dèria de colors
i globus i cares de pallasso.
Que la meva mare tingui set anys, si us plau!
Ho demano perquè soc la seva mare.

Mudança endins (La Garúa – Tanit, 2022).

Agraïm profundament a la Cèlia Sánchez-Mústich la magnífica vetllada poètica que ens va oferir. Va ser un privilegi compartir aquest diàleg sobre poesia amb ella.

Text: Empar Sáez
Fotografies: Aureli Ruiz

El pròxim dimarts vint-i-cinc de març el grup Reversos tindrà el plaer de comptar amb la Cèlia Sànchez-Mústich, poeta amb qui conversarem. En l’acte també es llegirà una selecció de poemes de l’autora.

Cèlia Sànchez-Mústich (Barcelona, 1954) és poeta, narradora i activista cultural. Viu a Sitges d’ençà del 2000 i codirigeix la Festa de la Poesia a Sitges amb el poeta Joan Duran des de l’any 2007.

Sànchez-Mústich va cursar estudis musicals a Arts del Ritme i al Conservatori del Liceu i es va dedicar professionalment a l’ensenyament musical.

Ha publicat deu llibres de poesia: La cendra i el miracle (Columna, 1989); El lleu respir (Columna, 1991), Premi Rosa Leveroni; Temperatura humana (Columna, 1994); Taques (Edicions 62, 1997), Premi Miquel de Palol de poesia; Llum de claraboia (Pagès, 2004); A la taula del mig (Moll, 2009), Premi Crítica Serra d’Or de poesia; On no sabem (Tresiquatre, 2010), Premi Vicent Andrés Estellés de poesia dels Premis Octubre; A l’hotel, a deshora (Curbet Edicions, 2014); La gota negra (Pagès, 2018); i Mudança endins (La Garúa – Tanit, 2022).

Pagès Editors acaba de publicar una antologia de la seva obra poètica: Si creus que hi soc. Poesia 1989-2021 (2024).

En narrativa és autora de dues novel·les: Les cambres del desig (Columna, 1999) i Tercer acte d’amor (Proa, 2002) i de vuit llibres de narrativa breu i narrativa no-ficció dels quals destaquem Diagnòstic: lluna nova (dietari novel·lat) (ICD, 1993) guardonat amb el premi Don-na (1992); El tacte de l’ametlla (Proa, 2000), Premi Mercè Rodoreda, 1999; No. I sí (Pagès Editors, 2009), Premi 7lletres (2008); i els dos darrers: Ara et diré què em passa amb les dones i tretze contes més (Editorial Moll, 2013) i Els vells, aquella nosa (Comanegra, 2020).

Part dels seus poemes han estat traduïts al gallec, èuscar, castellà, francès, occità, italià i anglès, i han format part de diverses antologies, entre les quals Parlano le donne, poetesse catalane del XXI secolo, 48 poètes catalans pour le XXI siècle, He decidido seguir viviendo, Xeixa-fourteen catalán poets o Paraula encesa.

El maig del 2013 va formar part, juntament amb Pere Gimferrer, Maria-Mercè Marçal i Jaume Pont, del quartet de poetes antologats a l’estudi dedicat a la literatura catalana de la revista literària francesa Europe. El poemari On no sabem ha estat traduït al francès amb el títol Cet espace entre nous.

Un curtmetratge dirigit per Jordi Bueno (estrenat el 2012) està basat en un dels seus contes, “Ràdio taxi”.

Ha estat guardonada amb la Ploma d’Or de l’Ajuntament de Sitges (2010).

Tots hi esteu convidats!

El Grup de poesia Reversos va dedicar la sessió del passat vint-i-cinc de febrer al poeta romà Marc Valeri Marcial. Vam convidar el professor Jaume Juan i Castelló, traductor del llibre Epigrames de Marcial publicat a Adesiara l’any 2022.

Per la traducció dels quinze llibres d’epigrames que conformen aquest volum Jaume Juan va rebre el Premi de Traducció de Clàssics Memorial Montserrat Ros el 2021.

Jaume Juan i Castelló (Eivissa, 1953) és doctor en Filosofia i Lletres (1980), des de 1984 professor Titular al Departament de Filologia Clàssica, Romànica i Semítica de la UB i professor Emèrit des del mes d’octubre de 2023. Centren la seva dedicació la lectura dels poetes romans d’època clàssica i l’anàlisi de la historiografia com a gènere literari. Ha publicat l’edició crítica amb traducció i notes de la Història Romana de Vel·lei Patèrcul per a la Fundació Bernat Metge (2015); la primera edició crítica de Laurentius Veronensis (Bosch 1996); amb el títol Eros Gai, la traducció del llibre XII de l’Antologia Palatina (Adesiara 2018); traduccions d’Horaci (Odes, Adesiara 2020; Sàtires, Adesiara 2008); Ovidi (Art, Adesiara 2011); i Marcial (Epigrames, Adesiara 2022); i el corpus epigràfic d’Eivissa (Museu Arqueològic 1988). Actualment, l’epigrama, la prosopografia i l’epigrafia romana, preferentment la balear, ocupen la seva atenció d’una manera especial i està a punt de presentar la seva traducció de l’obra de Catul.

Com a preàmbul a la conversa sobre la vida i l’obra de Marcial l’entrevistador es va interessar per la situació dels estudis de llengües clàssiques a casa nostra. El professor Jaume Juan manifestar que fa molt de temps que es diu que les facultats de llengües clàssiques tenen els dies comptats, però, malgrat això, perviuen. Va afegir que a ell li preocupa molt més la situació dels estudis de Filologia Catalana, per exemple.

Pel que fa a la situació del català a Eivissa, ens va explicar que d’ençà que es va instal·lar a Barcelona no la viu en primera persona, però que té una percepció pessimista no tals sols de la cultura catalana a Eivissa, sinó de la cultura en general a l’illa.

Tot seguit, el nostre convidat va parlar d’alguns aspectes biogràfics de Marcial. Marc Valeri Marcial va néixer l’any 38 després de Crist a Bilbilis (Hispània Tarraconense), actual Calatayud a l’Aragó. I va morir a la mateixa vila el 104 després de Crist aproximadament. Visqué entre els regnats dels emperadors Calígula i Trajà, és a dir, bona part de la dinastia julio-clàudia, el període dels quatre emperadors, tota la dinastia dels Flavis, el breu regnat de Nerva, i els inicis de Trajà. Un temps d’un intens trasbals polític i social, farcit de magnicidis, guerres civils, conquestes, invasions i en el qual la nostàlgia de l’antiga república encara es mantenia viva i ferma entre molts patricis romans.

En els seus epigrames —que són la font més important per elaborar la biografia del poeta— explica que a Bilbilis va rebre una bona formació gràcies als seus pares, encara que algun estudiós assenyala que el poeta ho diu amb ironia.

A Roma va rebre el suport d’una sèrie d’hispans que formaven una mena de lobby que aplegava gent procedent des d’Occitània fins a Andalusia i al qual pertanyien en aquell moment una sèrie de personalitats com ara Sèneca, els Plinis o Quintilià que s’ajudaven entre si de manera continuada.

Pel que fa a les traduccions que s’han fet de Marcial, Jaume Juan va explicar que en els moments de fort nacionalisme espanyolista, com per exemple el franquisme, es va defensar l’espanyolitat de Marcial perquè era un poeta important i tenia el seu origen a la Hispània romana (ell, als seus versos, sovint es definia com a celtiber). Aquesta defensa espanyolista de Marcial, però, hagué de conviure amb la justificació de la seva obra, provocadora, grollera, irreverent, sexual… I això va tenir com a conseqüència que les traduccions que se’n feren censuraven (atenuaven la cruesa o tergiversaven) els versos de Marcial.

El mateix va passar amb la traducció al català de Miquel Dolç, gran llatinista, d’altra banda, però que s’hagué d’adaptar a la censura noucentista primer i a la censura franquista després. Les traduccions que Dolç en va fer entre 1949 i 1960 es poden trobar en cinc volums de la Fundació Bernat Metge. La traducció del professor Jaume Juan Castelló respecta la lletra escrupolosament, amb tots els matisos i l’esperit de l’obra de Marcial, sense haver-se de sotmetre a censures ideològiques, que avui no se’ns imposen.

Evidentment, les traduccions que se’n van fer en un determinat context polític van desvirtuar l’obra de Marc Valeri Marcial. D’altra banda, que se’l considerés espanyol no té gaire sentit perquè l’aparició d’Espanya és posterior a l’imperi Romà. Pel mateix preu, se’l podria considerar català, ja que, al cap i a la fi, la capital de la Tarraconense era Tarraco, que, a més, llavors era la província romana més important de la península Ibèrica.

Juan va continuar comentant alguns aspectes interessants sobre Marcial que coneixem pels seus epigrames.

Marc Valeri Marcial evita criticar les grans personalitats, sobretot a l’emperador. I no només això: els adula. Espera que morin per satiritzar-los. Mentrestant, prefereix clavar el seu agulló en persones de la seva classe social o que estan una mica més amunt o més avall que ell, però sense enfrontar-se als poderosos, dels quals durant tot el temps que viu a Roma rep no només el suport sinó fins i tot el necessari per viure.

Durant els trenta-quatre anys que Marcial viu a Roma es guanya la vida com a client. Fer de client volia dir anar al domicili de persones poderoses a fer-los la salutació matinal i a llegir-los els seus poemes, a canvi d’àpats i, preferentment, diners. Molts dels epigrames de Marcial retraten la seva condició de client, que ell detesta (almenys en la ficció literària), perquè no li permet viure de forma independent.

Jaume Juan va afegir que la informació que tenim de la situació econòmica de Marcial és contradictòria. Per una banda, es queixa de la seva precarietat com a client i, per una altra, se sap que Titus li va concedir el Ius trium liberorum, una mena de certificat de família nombrosa que es donava a Roma a les famílies que tenien tres o més fills. Aquest certificat comportava certs privilegis fiscals, tot i que Marcial, pel que sembla, mai no va tenir fills ni es va casar. Això ho sabem pel seu primer llibre d’epigrames (“Llibre dels espectacles”) publicat arran de la inauguració del Coliseu o Amfiteatre Flavi.

Sembla que els diners que devia aconseguir com a client, per la publicació i venda dels seus llibres i per aquesta paga, li van permetre viure raonablement bé fins al punt que va arribar a tenir propietats i esclaus. També va accedir a la condició de cavaller, cosa que exigia un patrimoni de 400.000 sestercis (aproximadament 500.000 € actuals). Però quan decideix tornar al seu poble, Bilbilis, sembla que no té prou diners per fer el viatge i els ha de demanar a Plini el Jove, que els hi deixa. I un cop reinstal·lat allà, té sort de fer amistat amb una vídua admiradora de la seva obra que li fa de mecenes i li regala una casa i una propietat.

L’interès que desperten els epigrames de Marcial, va continuar Jaume Joan, és degut a la seva excel·lent qualitat literària, al seu enginy extraordinari i al seu agulló satíric sense pietat ni límits. Però també a l’acolorida descripció que fa de la vida quotidiana de Roma en el seu temps, motiu pel qual és, així mateix, un document històric. Juntament amb Petroni i Juvenal va retratar de forma exhaustiva, i en vers, la vida urbana a l’Imperi Romà.

Tal com va recordar el nostre convidat, epigrama és una paraula grega que significa inscripció (originàriament sobre la pedra) i és una forma literària molt concentrada i exigent.

Deixem que sigui Marcial qui parli:

De les despeses sumptuoses dels rics, que, al mateix temps, són garrepes amb els amics:

Perquè les teves plantes de Cilícia no pateixin el fred de l’hivern
i una ventada massa forta no els escapsi els brots més tendres,
una vidriera desafia la inclemència dels notus 
i deixa filtrar un sol radiant i una llum sense cap mena d’impuresa. 
Per contra, a mi em toca una alcova amb una finestra que no tanca 
del tot, a la qual el mateix Bòreas refusaria aixoplugar-se.  (VIII, 14)

Dels nombrosos incendis provocats a les cases per cobrar-ne l’assegurança o per aprofitar-se de la solidaritat pública:

Per dos-cents mil sestercis t’havies comprat, Tongilià, una casa.
Un accident, cosa massa freqüent a Roma, te l’arrabassà.
Ara s’ha col·lectat un milió. ¿No podria semblar —pregunto jo, 
Tongilià— que tu mateix vas calar foc a la teva pròpia casa? (III, 52)

De la poca professionalitat dels metges del seu temps:

Jo estava defallit, però tu, Símmac, has vingut tot d’una
a visitar-me acompanyat d’un centenar de deixebles.
Cent mans m’han palpejat, gelades pel buf de l’aquiló!
Jo no tenia febre, Símmac: doncs ara sí que en tinc. (V, 9)

De la poca humanitat amb un esclau cuiner:

Assegures que la llebre no és prou cuita i demanes el flagell:
més t’estimes, Rufus, trinxar el cuiner que no pas la llebre. (III, 94)

La sàtira de Marcial sovint és impúdica, per no dir brutal:

Diuen les males llengües, Quíone, que mai no t’han follat,
i que no hi ha cosa més casta que el teu cony.
Tanmateix, quan et banyes no et tapes la part que caldria:
si tan gran és el teu pudor, posa’t les calces a la cara. (III, 87)

I encara uns quants epigrames més:

“M’encoratges, Paulus, perquè faci versos contra Licisca 
a fi que ella s’enfureixi en llegir-los i s’enrabiï contra mi. 
Paulus, ets un pervers! Vols que te la mami només a tu” (IV, 17)

“Mató em retreu que hagi fet un llibre irregular. 
Si Mató té raó, de fet està lloant la meva poesia. 
De llibres ‘regulars’ n’escriuen Calví i Umbre:  
un llibre ‘regular’, Crètic, és un llibre dolent” (VII, 90)

“Ets un xafarder, un calumniador, 
un estafador, un traficant, 
un mamapolles, un macarra. No entenc, 
Vacerra, que no tinguis ni cinc” (XI, 66)

“No pel fet que els famosos se’t disputin 
a les festes, als pòrtics, als teatres, 
no perquè quan te’ls trobes es deleixin 
per dur-te a la llitera o bé a les termes, 
no t’envaneixis massa, Filomús: 
volen passar-s’ho bé, no enamorar-se” (VII, 76)

Cal remarcar que juntament amb els grafits romans, els epigrames de Marcial són la font més important de paraules obscenes llatines.

Les obres de Marcial foren molt valorades durant el Renaixement, el Barroc (Quevedo i Góngora) i la Il·lustració i van passar de moda al romanticisme. El segle XX ha vist un ressorgiment important en l’estudi de Marcial. Alguns poemes satírics de Josep Maria de Sagarra ens el recorden:

Ets fresca com una rosa,
més puta que les gallines
i pesada com la prosa
de don Pere Coromines.

***

Pixo a l’abim:
al fons la mar blava,
allà el cap de Begur,
aquí el cap de la fava. 

I també de Carles Fages de Climent, potser el millor epigramista català, que va escriure:

L’epigrama cou si és bo,
però el qui me l’ha de fer
s’ha de dir Josep Carner,
Sagarra o López Picó.

Volem agrair al nostre convidat, Jaume Juan Castelló, la magnífica xerrada que ens va oferir sobre Marcial, un dels grans epigramistes de Roma.

Text: Tomàs M. Porta Calsina
Fotografies: Aureli Ruiz

El passat 28 de març vam tenir el privilegi de rebre, a l’espai VilaWeb, en David Jou, científic i poeta. A continuació trobareu el vídeo de la sessió i el reportatge fotogràfic de Ferran d’Armengol.

El nostre agraïment més sincer al poeta convidat, David Jou, per la magnífica i interessantíssima vetllada que ens va oferir.

El pròxim dimarts 28 de gener mantindrem una conversa sobre poesia amb David Jou, poeta, físic, assagista i traductor.

David Jou i Mirabent (Sitges, 1953) va passar la seva infantesa entre el taller del seu avi, l’escultor Pere Jou, la biblioteca popular Santiago Rusiñol, de la qual la seva mare fou bibliotecària durant cinquanta anys, l’escola i la platja.  A quinze anys, va publicar els seus poemes a “L’Eco de Sitges”, on ho ha continuat fent setmanalment durant més de cinquanta anys. Als disset, va publicar el primer llibre. Com ell indica, “des d’aquella edat, la poesia ha estat, ininterrompudament, un dels centres de la meva activitat i de la meva vida”.

Té publicada una extensa obra poètica aplegada en edició conjunta en els volums L’èxtasi i el càlcul (2002) i L’huracà sobre els mapes (2004) i en més de trenta poemaris.

Catedràtic de Física de la matèria condensada a la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB) fins al 2018 i doctor honoris causa per la Universitat de Girona. La recerca científica ha estat un altre dels centres de la seva activitat. Com a investigador en termodinàmica de processos irreversibles, ha publicat vuit llibres i tres-cents articles de recerca en revistes internacionals. També ha publicat més de deu assaigs sobre ciència, espiritualitat i la relació entre ambdues.

Ha traduït al castellà i al català llibres científics, entre altres de Stephen Hawking. Va col·laborar en el suplement de Ciència i Tecnologia de “La Vanguardia” de 1983 a 1994. La seva obra ha estat traduïda a l’alemany, anglès, castellà, francès, polonès, hongarès, rus, italià i búlgar.

És membre de la Secció de Ciències i Tecnologia de l’Institut d’Estudis Catalans, de la Reial Acadèmia Europea de Doctors, de la Real Academia de Ciencias Exactas, Físicas y Naturales de Madrid i de l’Accademia Peloritana de Messina. Des de 1993 forma part del patronat de la Fundació Joan Maragall (Cristianisme i cultura) de Barcelona. N’ha estat secretari, vicepresident i el va presidir del 2019 al 2023. Actualment n’és patró emèrit.

En resum, tindrem l’ocasió de conversar amb un intel·lectual d’ampli abast que ha cultivat diferents vessants com la científica, poètica, assagística i espiritual.

Hi esteu convidats!

El passat vint-i-sis de novembre el grup Reversos vam dedicar la sessió a l’obra poètica de Carles Duarte i Montserrat.

A continuació trobareu el vídeo de la sessió i un resum de la xerrada acompanyat d’un reportatge fotogràfic.

Duarte va néixer a Barcelona l’any 1959, és poeta i traductor, i ha destacat com a lingüista (especialista en llenguatge administratiu i col·laborador de Joan Coromines), polític (secretari de la Presidència del darrer govern de Jordi Pujol), activista (primer president de la Fundació Catalunya Fons, president de la Fundació Pere Coromines o de la Institució Francesc de B. Moll, entre d’altres) i diverses activitats més en què ha tingut un paper notable.

Nosaltres ens hem volgut centrar exclusivament en el Carles Duarte poeta, l’obra del qual és prou coneguda i reconeguda arreu, com ho demostra els premis que ha guanyat: Premi Cadaqués a Rosa Leveroni (1995), per Cohèlet, Premi Vila de Martorell (1996), per Ben Sira, Premi Crítica Serra d’Or de poesia (2004) per El centre del temps, Premi de la Crítica Catalana de poesia (2014) pel llibre Alba del vespre i, naturalment per la traducció a diversos idiomes de la seva obra.

La seva primera obra la va escriure en castellà arran del cop d’estat a Xile i la mort de Salvador Allende, influenciat per Pablo Neruda. L’any 1979 va posar en marxa la revista Maig”on va publicar els seus primers poemes en català, que formarien part del poemari Vida endins (Editorial Moll, 1984).

Dins la seva obra poètica destaquen:

• El somni, La Magrana, 2000.
• Tríptic hebreu, La Magrana, 2002.
• El centre del temps, Edicions 62, 2003.
• Els immortals, Tres i Quatre, 2006.
• Arwad  (amb il·lustracions d’Antonio Hervás), Papers de Terramar, 9, 2009.
• Ausencia / absència / absence (fotografies de Manuel Cohen; ed. trilingüe català-castellà-francès), Pagès Editors, 2015.
• Memòria de la llum, Tres i Quatre, 2016.

Carles Duarte també és narrador. De la seva obra narrativa podem destacar:

• Somnis, Columna, 1994.
• Cèrcols de llum, Vilatana, 1999.
• Ulls encendrats, Editoral 3i4, 2005.
• Als llavis duc una fulla de menta. Retalls de memòria, Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 2008.

També cal esmentar el seu vessant de traductor, en el qual destaca la traducció de l’obra d’Helénè Dorion, poeta que aprecia especialment per l’interès que comparteixen per l’obra de Plotí i Borges. Tots dos s’atansen a la poesia des del pensament i s’allunyen de la filigrana formal.

L’entrevistador comença la conversa preguntant si el corbatí que sol lluir Carles Duarte fa poeta. Duarte deixa anar una rialla divertida i contesta que “el corbatí és una manera somrient de vestir-se d’una manera formal”.

En ser preguntat sobre la seva concepció de la poesia, respon que “cerca la respiració d’una música nua, tendeix al ritme clar d’allò que és essencial, a la depuració expressiva. S’hi fan presents d’una manera constant el paisatge i les referències culturals del Mediterrani. I té com a temes centrals la tendresa (la pell, el desig, el coneixement per mitjà del tacte…), el somni (com a motor de l’existència, com a lectura subjectiva i personal de tot allò que succeeix, com a territori on la creativitat es mou amb més llibertat…) i l’oblit (com a extinció del record, com a horitzó incessant que devora tot el que existeix…).”

Afirma que la poesia no ha de ser un exercici només retòric. Cal que sigui un mirall en el qual et reflecteixes i et busques per trobar el teu autèntic jo. Per això ha de ser veraç i lúcida. Això no és incompatible amb la recerca de la bellesa catapultada a aconseguir l’emoció d’aquesta sinceritat i recerca interior.  La poesia és un acte de comunicació amb la voluntat de construir ponts amb els lectors… La musicalitat, la melodia és important, però ressalta la importància de la imatge “perquè és capaç de dur-te més enllà de tu mateix.”

Insisteix en el fet que la poesia és un gènere absolutament vigent. Lliga amb la brevetat i essencialitat contemporànies. És molt antiga i, encara que avui sigui minoritària, té uns valors —la intimitat i l’essencialitat— que ens commouen i consolen. Com a projecció i reconeixement de la dimensió estètica i espiritual de l’ésser humà l’acompanyarà sempre com la música, la pintura o l’escultura.

Carles Duarte lliga la vida i la seva necessitat d’escriure. Els escriptors en general i els poetes en particular necessiten per viure plasmar en paraules les seves experiències, els seus esquinçaments, els seus somnis, els seus anhels. Així les viuen més intensament i perceben que encaixen millor en la vida que els ha tocat viure. Per això afirma que, sense l’escriptura, la vida se li faria incomprensible. No es tracta de donar testimoni d’unes vivències sinó de “pair viure” i compartir-ho.

En ser preguntat sobre els poetes, escriptors i pensadors que més l’han influenciat, destaca la Bíblia, els manuscrits de Qumran, els presocràtics, Flavi Josep, el món grecollatí, Plotí, Ovidi… També Ramon Llull, Jordi de Sant Jordi (a qui ha versionat al català modern), Borges i Màrius Sampere (de qui fou gran amic).

Per Carles Duarte l’obra literària ha de transcendir el jo individual per tal de ser percebuda pels altres com a part d’ells mateixos. Només ens emocionen les obres d’art que sentim que d’alguna manera ens expressen, en què el jo de l’artista traspassa al jo dels altres.

Una de les característiques de la poesia de Duarte és que vol ser universal. Universal no en el sentit d’internacional, sinó en el sentit de mirar l’univers des de la perspectiva de l’ésser humà i del jo. Això enllaça amb la seva passió per l’astronomia.

Des de fa anys, cada dia observa el cel. Diu: “L’ésser humà és un animal que té una composició d’aigua procedent de cometes que van caure sobre el nostre planeta. Quan es va formar la Terra les temperatures eren tan altes que es va eixugar tota l’aigua que hi havia. Per tant, l’aigua que hi ha a la Terra, ve de fora. Som fills de la mort de les estrelles. Perquè un ésser humà existeixi han d’haver mort estrelles.  Els elements compostos de què estem fets nosaltres, només es produeixen en el procés de néixer i de morir estrelles en què els elements principals que formen l’univers, l’hidrogen, l’oxigen i l’heli, es multipliquen i esdevenen els elements compostos de què estem fets nosaltres. Formem part de la Terra i sense la Terra no podem viure. Ens hem aclimatat a la Terra, però, en realitat, nosaltres sentim una immensa nostàlgia de l’univers perquè és d’on venim. L’ésser humà és fill de l’univers, no només de la Terra. Per tant, en el meu cas hi ha aquesta perspectiva, hi ha aquesta mirada, hi ha aquesta necessitat, que té a veure amb la comprensió de qui som, però al mateix temps, amb el plaer infinit, el gaudi, d’aquesta meravella que són les galàxies, les nebuloses, els planetes que tenim al nostre entorn, la lluna…”

La vida comença en cadascú de nosaltres i engloba tots els jos i els nosaltres que podem arribar a ser. Una successió d’espurnes que es van nodrint i que configuren un paisatge. Aquesta perspectiva empàtica i esperançadora amb els lectors, la humanitat i l’univers no amaga l’amargor crítica per la situació actual del món. Pensa que l’actitud egoista i forassenyada dels principals dirigents polítics mundials i de les persones més poderoses fan que visquem en una època inhòspita, insolidària i perillosa. Malgrat que ell vol posar l’accent en els aspectes positius de la vida, no pot mirar cap a una altra banda davant dels aspectes més tenebrosos que tenim al davant.

La tendresa i la bellesa són reivindicacions essencials en la poesia de Duarte. Pensa que és en elles que la vida humana troba sentit, es reconcilia amb ella mateixa i es dignifica. Assaborir la vida amb els altres s’aconsegueix des de la tendresa i se celebra compartint la bellesa.  I també destaca el desig: la pulsió primària de l’existència, la força que l’empeny a gaudir de tu mateix amb l’altre. I afirma: “El desig t’afirma davant la perplexitat del món.”

En ser preguntat sobre el seu vers “som arbres de llum”, Duarte diu que la llum és la veu de la matèria. L’ésser humà emet llum. Ens explica que té una relació especial amb els arbres, li agrada tocar-los, perquè són éssers vivents, com les persones. I ens mostra una peça de fusta que duu a la butxaca i que sempre l’acompanya. D’altra banda, sense la llum del sol no existiria la vida. Això explica que el sol sigui el centre de moltes religions.

També hem parlat de la seva col·laboració amb altres artistes: gravadors, escultors o músics, però, especialment fotògrafs. Ha col·laborat, entre d’altres, amb Francesc Guitart, Kim Castells, Kim Manresa, el francès Manuel Cohen o la fotògrafa d’origen veneçolà Maite González o el seu fill Gerard Duarte, a banda d’haver fet ell mateix una exposició fotogràfica que després es va transformar en un llibre, Albades i crepuscles.

Finalment, clourem aquesta crònica amb algunes de les poesies del nostre convidat que van ser llegides per ell mateix i pels membres de Reversos:

XXIV

Com coneixem Déu? Com un principi que plana damunt de la natura intel·ligible i de l’ésser real
Plotí, Ennèades, I.1.8

Conec Déu en la por i en l’oblit,
en el buit solitari de l’odi,
en el gest dolorós del ponent,
en la mà que s’arrapa a la pluja.

Conec Déu en l’onada que esquinça,
en l’impuls del desig i en els cims desolats,
en la pell, sense temps, de la tarda.

Conec Déu en la nit i el silenci,
quan la Terra es clivella,
en l’esclat d’aquell astre llunyà
que ara es fon en el buit.

Conec Déu en uns ulls que agonitzen,
en l’instant de trencar-se el vell fil invisible.

Conec Déu en els límits del blau.

El silenci, La Magrana, 2001

“Podríem dir encara moltes coses, però no acabaríem.
La conclusió és aquesta: “Ell és tot””
ECLESIÀSTIC, 43.27

Déu és el temps
i és també la matèria del somni,
l’esfera de la Terra
i la llum del Sol,
i, amb el col·lapse de núvols de pols,
construeix les estrelles.

Déu és el vent
i l’origen del vent,
i és també la tendresa,
i els sentits que s’encenen,
i l’origen de l’aigua,
i el pa i el vi,
i el mar i els cims més alts.

Déu està sol,
com la nit
—tan sol com tu ho estàs endins de tu—,
i va teixint
sense repòs
la vida.

Tríptic hebreu, Poesia 3i4, 2004

L’hoste silent

Deso els ulls al ponent.
El dia es mou.
Hi ha un lliurament total
en aquest gest darrer.
Entre nosaltres cerco
mirades que agonitzen,
que perden el Sol
definitivament.
El mirall va cremant les imatges.
He perdut unes mans.

L’aigua.
Un cos d’infant s’abraça a les onades.

El vent és gris
i escolto
el batec fatigat dels objectes immòbils.

El centre del temps, Edicions 62, 2003

Navegant a través de les estrelles

Àvids de vida,
assedegats d’horitzó,
som un gest del paisatge.

Arbres de riba,
el nostre món neix i mor dins d’una pell de llum:
vivim als ulls,
ens construïm d’onades i de somnis.

Enfonsem les arrels en una terra antiga,
de vinyes i oliveres,
de paraules treballades pels segles,
d’insaciables anhels de descoberta.

No tenim nom,
som ombres d’altres rostres que van ser,
cerquem el nostre nom en el passat,
en un trajecte que tot just si arribem a intuir.

La nostra geografia és la del mar
i naveguem per ser, desaprenent-nos.

El vespre ens duu la veu de les estrelles;
el cant que ens il·lumina
en la tenebrosa encesa del crepuscle.

Ens mena el vent de les constel·lacions.
dins de la nau, l’esguard és el destí.

No hi ha sinó una ruta
i hi retrobem qui érem.

Mirant els astres,
sentim una nostàlgia d’univers.

Cartografiem la nit,
naveguem nus,
en silenci,
a través de les estrelles.

Alba del vespre, Edicions 3i4, 2013

Ulisses

Per a Artur Carulla

Sóc Ulisses
i reprenc el seu viatge,
encarno els seus somnis.

Ressegueixo les costes,
en el camí del Sol cap a ponent,
exploro els mars d’Hespèria,
travesso la mar Roja fins a atènyer l’Índia,
cerco arreu esguards on descobrir-me,
on ser de nou enllà de mi.
Navego nits
seguint rutes d’estrelles,
em bec la vida
a blaus glops d’aventura,
vestint de llum la meva pell de terra,
els ulls ferits de tanta claredat,
d’aquest silenci on llisquen les onades
com un plany infinit sense consol,
com un cant de vida consumant-se.

Sóc Ulisses
i torno amb ell al tacte de la sal.

Tremola el gest
davant del vent salvatge.

I em desafia la tempesta
que impregna l’aire
amb la incessant mirada de la mort.

Penso en Arvad,
la ciutat dels meus pares,
illa i recer d’estesos horitzons,
la casa,
olor de mar,
on dormen els meus ulls
tot i que jegui enmig de les onades
O en unes terres que el meu cos ignorava.

La vida és descoberta
i és retorn,
i el mar hi entra
per totes les clivelles.

Arwad, Papers de Terramar, 2009

OR I MAGENTA

Embriac de llibres i de lletres,
reclòs en un motet de Bach,
on l’home i l’univers es reconeixen,
em convoques al magenta i a l’or
d’aquest crepuscle.

Amb la mirada atònita i encesa
celebrem en silenci aquest instant
tan pur, tan fràgil, tan fugaç,
que va lliscant cap al morat i el porpra,
l’onada de la llum que es desa i mor
als peus de sorra de la nit.

La joia i l’abisme que ens uneixen
els somnis que érem,
la nostàlgia d’infinit que som,
les nafres que es reobren,
les mans de seda d’aquesta alba.

Alba del vespre, Edicions 3i4, 2013

Text: Tomàs Maria Porta Calsina

Fotografies: Aureli Ruiz

El dimarts 26 de novembre, a les set del vespre, el grup Reversos té el plaer d’entaular una conversa sobre poesia amb en Carles Duarte i Montserrat a l’Espai VilaWeb, acompanyada de la lectura de poemes del nostre convidat.

Santa Viquipèdia, en referir-se a Carles Duarte i Montserrat, diu: “Carles Duarte i Montserrat (Barcelona, 1959) és un poeta, lingüista i polític català…”.

De les tres activitats comença dient que és poeta i serà com a poeta que li dedicarem la pròxima sessió del grup Reversos, tot i saber que inevitablement hi ha vasos comunicants entre la poesia, la lingüística i la política, perquè, en definitiva, la poesia està connectada amb tots els àmbits de la vida del poeta.

En parlar de la seva poesia, Duarte la defineix com:

“Una poesia que cerca la respiració d’una música nua, tendeix al ritme clar del que és essencial, a la depuració expressiva. S’hi fan presents d’una manera constant el paisatge i les referències culturals del Mediterrani. I té com a temes centrals la tendresa (la pell, el desig, el coneixement per mitjà del tacte…), el somni (com a motor de l’existència, com a lectura subjectiva i personal del que succeeix, com a territori on la creativitat es mou amb més llibertat…) i l’oblit (com a extinció del record, com a horitzó incessant que devora tot el que existeix…)”.

És difícil triar dins la seva obra alguns llibres i deixar de banda la resta. Així i tot, en citarem uns quants:

• Vida endins, Moll, 1984.
• Khepri, Columna, 1998.
• Ha-Cohen, Seuba, 1999.
• El somni, La Magrana, 2000.
• El silenci, La Magrana, 2001.
• Tríptic hebreu, La Magrana, 2002.
• El centre del temps, Edicions 62, 2003.
• Els immortals, Tres i Quatre, 2006.
• Alba del vespre, Tres i Quatre, 2013.
• Naufragis, Tres i quatre, 2019.

A banda d’això, en Carles Duarte també ha escrit narrativa, assaig literari, ha adaptat textos catalans antics i ha fet traduccions. A més de la seva dedicació a la filologia, col·laborant amb Joan Coromines o fundant la Revista de Llengua i Dret, per posar-ne només dos exemples, ha estat secretari general de la Presidència del darrer govern de Jordi Pujol i director general, patró o president de moltes entitats culturals i cíviques. Tota aquesta activitat ens mostra la seva gran capacitat de treball.

Escriu Ponç Pons al pròleg d’Una terra blava (Editorial Moll, 1997):

“Duarte, a més d’un grandíssim poeta, és (i açò, postmoderns com som, no es valora gaire, però per a mi és important) una excel·lent persona. Oscar Wilde afirmava rotund i taxatiu que L’estètica és superior a l’ètica. Eliot matisava més: La grandesa de les obres literàries no pot amidar-se només des del punt de vista estètic; recordem, però, que aquest és l’únic des del qual podem decidir si una obra és o no és literària.

Jo estic content de poder dir que Duarte és un d’aquells poetes que t’alegra haver conegut perquè està, com a home, a l’altura (i és alta!) dels seus versos; uns versos ben treballats, quasi esculpits, cisellats, uns versos que fan d’ell el gran poeta que és i el defineixen com a ciutadà.”

Respecta els altres
perquè tothom mereix ser respectat,
esforça’t a ser just
i malda per bastir un espai solidari.

“I com a persona:”

Sigues benèvol a l’hora de jutjar
i generós a l’hora de viure.

En un moment en què tants poetes, intel·lectuals i artistes exhibeixen un pessimisme superficial i frívol, que malden per equiparar amb la lucidesa —pensen que veure-ho tot negre fa intel·ligent— Carles Duarte ha construït una poesia optimista, que canta el plaer i la vida. I ho fa d’una manera profunda i en versos formalment impecables:   

Deleix-te per gaudir
dels mots que has heretat,
dels llibres que t’esperen,
de la música límpida
d’aquells qui et precedeixen. 

Alegra’t de la fruita,
dels llavis que acullen el teu bes,
del mar inassolible,
del Déu indesxifrable.

Per totes aquestes raons i moltes d’altres, als membres del Grup Reversos ens omple de satisfacció que en Carles Duarte hagi acceptat la nostra invitació, invitació que, com sempre, obrim a tots els que estiguin interessats en la poesia.

Us hi esperem!