Arxiu de la categoria: CONVERSES LITERÀRIES

«Conversa literària amb Nicolau Dols»

0

El passat dijous 28 de setembre vàrem mantenir una conversa literària amb el poeta, traductor, esperantista i professor universitari Nicolau Dols, a l’Espai VilaWeb.

Pròximament, publicarem un resum del diàleg amb en Jaume Pujol. De moment, però, disposem de les fotografies d’Aureli Ruiz.

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

«Conversa literària amb Nicolau Dols»

0

El pròxim dijous 28 de setembre mantindrem una conversa literària amb el poeta, traductor, esperantista i professor universitari Nicolau Dols, a l’Espai VilaWeb a les set del vespre.

Nicolau Dols i Salas (Palma, 1967) és llicenciat en Filosofia i Lletres (Filologia Catalana), Master of Philosophy (University of Sheffield), Màster en Estudis de l’Àsia Oriental (UOC) i Doctor en Filologia Catalana (UIB). És professor de Filologia Catalana a la Universitat de les Illes Balears i membre numerari de l’Institut d’Estudis Catalans (Secció Filològica) i d’ençà de 2021 presideix aquesta secció.  Els seus interessos de recerca són la teoria fonològica, la fonologia catalana, la fonologia infantil, les llengües artificials, la història de la lingüística i la traducció literària.

Dols és coautor de diverses gramàtiques del català, com la Gramàtica del català contemporani (2002), Catalan: a Comprehensive Grammar (1999) o Catalan: an Essential Grammar (2017), d’un capítol de la Gramàtica del català contemporani («Processos en grups consonàntics»), coautor del Tesaurus Europeu de l’Educació, i responsable de l’edició crítica de La pronúncia llatina entre catalans, d’Antoni Alcover. El 2013, va publicar un llibre sobre el prohom mallorquí: Antoni M. Alcover i la Seu de Mallorca. El nostre convidat també ha col·laborat en els capítols de diversos llibres, com Noves aproximacions a la fonologia i la morfologia del català, Curs de perfeccionament de llenguatge oral per a professionals dels mitjans de comunicació, Llengua i literatura catalana i la seva didàctica

En el camp de la traducció ha anostrat texts poètics en vers o prosa del portuguès i de l’anglès. Ha traslladat al castellà poesia catalana (Blai Bonet, Josep M. Llompart i una antologia de poetes contemporanis de les illes Balears) i prosa (Biel Mesquida). Per la traducció del Llibre del desassossec de Fernando Pessoa va rebre el premi de la crítica Serra d’or (2002). En 2014 va publicar l’edició crítica de la poesia de Blai Bonet (conjuntament amb Gabriel S. T. Sampol).

Ha publicat un llibre de poesia Feliç (Godall edicions, 2020), així com poesia pròpia en diferents revistes literàries.

És parlant d’esperanto i ha escrit poesia en aquesta llengua: va guanyar el primer premi de poesia dels Belartaj Konkursoj de la Universala Esperanta Asocio el 2017. Des del 2014 imparteix fonologia de l’esperanto als Interlingvistikaj Studoj de la Universitat Adam Mickiewicz de Poznan (Polònia).

 

Al llarg de la conversa parlarem de la tasca que ha desenvolupat com a escriptor tant en català com en esperanto i de la seva faceta com a traductor, entre altres temes de gran interès lligats a l’ús del català o la necessitat de publicar.

Hi esteu convidats!

 

«L’evolució de la poesia de T. S. Eliot», xerrada de Josep Maria Jaumà

0
Publicat el 7 de juny de 2023

El passat dimarts 30 de maig el traductor Josep Maria Jaumà (Reus, 1938) ens va oferir una xerrada sobre l’evolució de la poesia de T.S. Eliot a l’espai VilaWeb.

En Josep Maria Jaumà és doctor en filologia anglesa i traductor. Va ser catedràtic d’anglès a diversos Instituts i va impartir classes de Literatura Anglesa a la Universitat Autònoma de Barcelona.

Com a traductor tenim un gran deute amb ell, atès que ha omplert moltes mancances en la poesia traduïda al català. Ha portat a la nostra llengua principalment poetes moderns en llengua anglesa com Philip Larkin, Robert Graves, Thomas Hardy, Robert Frost, Shakespeare, W. B. Yeats, entre altres… Ha rebut diferents premis: destaquem el Premi de la Crítica Serra d’Or a la traducció els anys 2016 i 2022 per Irlanda indòmita, una gran antologia de l’obra de Yeats, i per Poesia completa de T. S. Eliot, respectivament.

Ha traduït i ha escrit obra docent, assaig i teatre. El seu últim treball per a teatre ha estat Maragall a casa, una obra sobre la vida i obra de l’autor, que es continua representant amb molt d’èxit, d’ençà el 2011, a la mateixa casa del poeta i escriptor modernista.

El que ens aplega aquí és la seva magnífica traducció de la Poesia completa de T. S. Eliot (Edicions de 1984, 2021). S’ha de remarcar que fins ara no disposàvem en català de l’obra poètica completa d’Eliot. El treball de Jaumà és monumental: un volum de 700 pàgines en edició bilingüe.

Alguns dels llibres d’Eliot havien estat traslladats al català: la primera traducció de The Waste Land és de Bartra: La terra eixorca (publicada a Mèxic el 1955); La terra gastada, traduït per Joan de Ferrater el 1977; Rosa Leveroni també va girar Terra erma al català, però va romandre inèdita fins al 1999 que es publicà a la revista Reduccions. La darrera traducció de La terra eixorca és de Neus Nadal (2019).

Àlex Susanna va traduir Quatre quartets el 1984 (reeditat per Viena Edicions, mantenint el pròleg de Jaime Gil de Biedma, el 2010). Dimecres de cendra, Poemes d’Ariel, així com Els homes buits, van ser traduïts per Alfred Sargatal. Parcerisas va girar al català el llibre de joventut La cançó d’amor de J. Prufrock (i més recentment Marc Masdeu també ha traduït aquest llibre primerenc).

Ara tenim la sort de comptar amb poesia completa de T. S. Eliot, en una magnífica traducció al català de Josep Maria Jaumà, amb l’encert afegit que ha tingut de seguir l’ordre cronològic d’escriptura, a diferència de Faber & Faber (l’editorial que havia dirigit l’escriptor) que en l’edició original separa els poemes publicats dels no publicats (al final del llibre, en un annex, va arranjar els poemes no publicats). Això ens permet apreciar amb més claredat l’evolució i els diversos camins que va prenent la poesia d’Eliot.

Josep Maria Jaumà va iniciar la seva conferència remarcant que T. S. Eliot volia renovar la poesia del seu temps i focalitzà la xerrada en l’evolució de la poesia del prestigiós poeta britànic d’origen estatunidenc.

Tota la poesia d’Eliot, aplegada en un llibre, permet parar esment en l’evolució poètica de l’autor. Jaumà va emfatitzar que el poeta esmerçarà molts esforços durant cinquanta anys fins a trobar-ne la veu més genuïna en els seus dos llibres destacats: La terra erma (1922) i especialment Quatre quartets, publicat el 1942.

Jaumà, a manera d’introducció, va fer una pinzellada dels orígens i dels anys d’infantesa i joventut de T. S. Eliot. Neix el 1888 a St. Louis, Missouri, a la vora del riu Mississipí, on fa l’ensenyament mitjà. Els seus primers poemes els escriu a quinze anys. Estudia Filosofia a la Universitat Harvard, Boston. Era un estudiant brillant i abans d’acabar la seva formació ja li ofereixen ser professor de Filosofia a la mateixa universitat fundada pels seus avantpassats. Allí descobreix que hi ha una altra manera de fer poesia: de forma casual troba un llibre dels simbolistes francesos a la biblioteca de la Universitat. Aquella lectura ho canviarà tot, segons va indicar Jaumà. La família d’Eliot, de classe alta i molt tradicional, volia que continués els estudis a Oxford, però ell decideix que anirà a París. Allí s’atreveix a fer poesia radical contra la seva societat. Torna a Harvard per cursar el doctorat, però hi perd l’interès i no el publicarà fins al final de la seva vida. Eliot rep una beca per acabar el doctorat a Oxford i allí s’enamora de la que serà la seva dona. A partir de llavors es considera anglès i tornarà poques vegades als Estats Units, per visitar la família i impartir conferències a Harvard.

Eliot, va continuar explicant Jaumà, hereu de la literatura victoriana del segle XIX, considerava que aquesta no era la poesia per al seu temps: vol trencar amb el llenguatge victorià. Llegeix els poetes romàntics, que havien estat molt trencadors en el segle XVIII. Se sent afí al pensament i, concretament, a la cèlebre frase del gran autor romàntic Wordsworth: “… the language really used by men” (hem d’escriure poesia igual que es parla). Serà la sentència fundacional de la poesia moderna que vol deixar de banda el llenguatge impostat i superflu. Una altra gran influència que rep Eliot en el llenguatge poètic prové del simbolista francès Mallarmé: “escrivim per purificar la llengua de la tribu”, és a dir, amb una funció educativa: adreçar-se a la gent en el seu llenguatge per fer-los més conscients de la potència i les qualitats del llenguatge. Eliot mantindrà aquest afany educatiu durant tota la seva vida, molt influenciat també per l’excelsa educació que va rebre. Vol mantenir i difondre les idees de com ha de ser la civilització, la cultura, la literatura, l’art, la memòria…

Josep Maria Jaumà també va destacar que T. S. Eliot considerava el poeta únicament com a “catalitzador” en diàleg amb tota la tradició i els temes i ritmes de la vida moderna.

El nostre convidat va comentar alguns dels primers poemes d’Eliot, i les influències literàries d’estudiant. Abans d’acabar la universitat ja és coeditor de la Revista literària de Harvard, però alguns dels poemes que escriu no s’atreveix a publicar-los ni en aquesta revista, com el que transcrivim a continuació datat de 1909 i que està inspirat en el barri empobrit de la ciutat, molt diferent de Harvard.

PRIMER CAPRICI A CAMBRIDGE NORD

Un piano de carrer, garlaire i fràgil:
el vespre groc etzibat contra els vidres
de brutes finestres: i els esforços llunyans
dels crits dels nens acabats amb planys.

Botelles, vidres trencats,
herba i fang trepitjat;
una pila de carrerons romputs;
munions de pardals espellifats
picotejant la cuneta amb sòrdida paciència.
Oh, consideracions sense importància!…

Un pas endavant, molt més atrevit, el trobem en aquesta poesia de 1910.

 

EL TRIOMF DE LES COLLONADES (fragment)

Senyores a qui he servit amb cortesies
si consideren els meus mèrits petits,
massa etílics, subtils,
rotunds, il·lusoris, de mal gust,
monòtons, irritants, restrets,
galimaties impotents,
afectats, possiblement estrafets,
per l’amor de Déu, fotin-se’ls al cul.

 

El poema posa en relleu, segons Jaumà, el camí que pren la seva veu una vegada acabats els estudis. La poesia d’Eliot en aquells anys va contra l’ambient molt conservador de la seva família i del seu país. Troba que tot allò que coneix és fals i buit.

Acabats els estudis a Harvard, va continuar explicant el nostre convidat, se’n va un any a París. Aquell mateix estiu de 1911, des de França, marxa a fer un curs d’alemany. Allí, a Alemanya, escriu el que segons Orwell seria el primer poema modern d’Europa. Sorprenentment, després s’hi estarà deu anys buscant aquell estil de fer poesia, que no tornarà a trobar fins a La terra erma.

En aquest poema hi trobem el retrat d’una civilització que s’ensorra i l’ésser humà perdut.

 

LA CANÇÓ D’AMOR DE J. ALFRED PRUFROCK

S’io credessi che mia risposta fosse
a persona che mai tornasse al mondo,
questa fiamma staria senza piu scosse.
Ma per cib che giammai di pesto fondo
non torno vivo alcun, s’i’odo il vero,
senza tema d’infamia ti rispondo.
DANTE, Commedia, Inferno, XXVII

 

Anem-nos-en, doncs, tu i jo,
mentre el vespre està estès a l’horitzó
com un pacient anestesiat en una taula;
anem-nos-en per carrers mig deserts,
murmuriosos recers
en pensions d’una nit amb nits insomnes
i restaurants amb serrill i closques d’ostres:
carrers que segueixen un argument tediós
de propòsit capciós
per dur-te a una qüestió aclaparadora…

Oh, no preguntis, «¿De què es tracta?»
Anem a fer la nostra visita.

Les dones van i venen pel saló
parlant de Michelangelo.

La boira groga que es frega el llom als vidres de les finestres,
el fum groc que es frega el morro als vidres de les finestres,
ha llepat amb la llengua les cantonades del vespre,
ha ronsejat en els bassals que hi ha a les clavegueres,
deixa que li caigui al llom el sutge que cau de les xemeneies,
ha lliscat pel terrat, ha fet un salt imprevist
i, veient que era una plàcida nit d’octubre,
s’ha cargolat entorn de la casa i s’ha adormit.

I certament hi haurà temps
per al fum groc que llisca pel carrer
refregant-se el llom als vidres de les finestres;
hi haurà temps, hi haurà temps
per preparar un rostre per trobar-se amb els rostres que trobem;
hi haurà temps per assassinar i per crear,
i temps per als treballs i dies de les mans
que s’alcen i et deixen caure una qüestió en el plat;
temps per a tu i per a mi també,
i més temps per a un centenar d’indecisions,
i per a un centenar de visions i revisions,
abans de prendre una torrada amb te.

Les dones van i venen pel saló
parlant de Michelangelo.

I certament hi haurà temps
per preguntar-se, «¿Gosaré?» i, «¿Gosaré?»,
temps per donar la volta i baixar l’escala
amb, al mig dels cabells, la clapa calba…
(Diran: «Com els cabells se li han esclarissat!»)
La jaqueta i el coll dur alçat fins al mentó,
la corbata modesta i cara, fixada amb una agulla de cap…
(Diran: «I els braços i les cames, com se li han aprimat!»)
¿Gosaré
pertorbar l’univers?
En un minut hi ha temps
per a decisions i revisions que un minut girarà del revés.

Perquè jo els he conegut tots, els he conegut tots…
He conegut els vespres, els matins, les tardes,
he mesurat la meva vida amb culleretes de cafè;
conec les veus que moren amb un to descendent
sota la música d’una cambra llunyana.
¿Com podria, doncs, vantar-me’n?
I he conegut els ulls, els he conegut tots…
Els ulls que et fixen en una frase feta,
i quan ja estigui fixat, estenallat sota una agulla,
quan ja estigui clavat, recargolant-me a la paret,
¿com començaré
a escopir totes les burilles dels meus dies i maneres?
¿Com podria vantar-me’n?

I he conegut els braços, els he conegut tots…
Braços amb braçalets, nus i blancs
(però sota la làmpara coberts de pèls bruns clars!)
¿És el perfum d’un vestit
que em fa divagar així?
Braços immòbils a la taula, o embolcallats en un xal.
¿Com podria vantar-me’n?
¿Com he de començar?

. . . . . . . . . . . . .

¿Diré que he anat al capvespre per carrerons estrets
i he vist el fum que sortia de les pipes
d’homes solitaris recolzats a les finestres en mànigues de camisa?…

Jo hauria hagut de ser un parell de pinces oscades
fugint pel fons de mars silenciosos.

. . . . . . . . . . . . .

I la tarda, el vespre, dorm tan pacíficament!
Acariciat per uns dits llargs,
adormit… cansat… o fent-se el malalt,
ajagut al trespol, aquí, entre tu i jo.
¿Hauria, després del te, el partís i els gelats,
de tenir valor de forçar el moment cap a una crisi?
Car malgrat que he plorat i dejunat, plorat i pregat,
malgrat haver vist el meu cap (ja un xic calb) portat en safata,
no soc profeta —i no té cap mena d’importància.
He vist com vacil·lava el meu grandiós moment
i he vist com se’m rifava i em sostenia l’abric, el meu lacai etern.

Ras i curt, estava espantat.

I hauria valgut la pena, després de tot,
després de les tasses, el te i la melmelada,
entre la xerrada sobre tu i sobre mi, entre la porcellana,
hauria valgut la pena,
haver interromput el tema amb un somriure,
haver contret l’univers en una bola
fent-lo rodar cap a una pregunta aclaparadora,
per dir: «Soc Llàtzer, vingut dels morts,
he tornat per dir-vos-ho tot, us ho diré tot»–
si ella, posant-se vora el cap un coixí,
digués: «Això no és el que volia dir,
no ho és, en absolut».

¿I hauria valgut la pena, després de tot,
hauria valgut la pena,
després de les postes de sol, dels carrers regats i dels patis d’entrada,
després de les novel·les, després de les tasses, després de les faldilles arrossegades per terra–
tot això, i molt més encara?—
És impossible dir exactament el que vull dir!
Però com si una llanterna màgica projectés un esquema dels nervis sobre un llenç:
¿hauria valgut la pena
si ella digués, traient-se el xal i col·locant un coixí:
i girant-se vers la finestra, digués:
«Això no és,
no és en absolut el que volia dir»?

. . . . . . . . . . . . .

No! No soc el príncep Hamlet, ni es tractava que ho fos.
Soc un noble del servei, algú que ja fa prou
omplint la comitiva, obrint un acte o dos,
aconsellant el príncep; sens dubte, un instrument fàcil,
respectuós, satisfet de ser útil,
cautelós, sagaç, minuciós;
ple de grans sentències, però una mica obtús;
de vegades, de fet, quasi ridícul,
d’altres, quasi el Bufó.

Em faig vell… em faig vell…
¿Portaré els pantalons doblegats pels turmells?

¿Em faré la ratlla als cabells del darrere? Gosaré menjar un préssec?
Passejaré per la platja amb pantalons blancs de franel·la.
He sentit com les sirenes es cantaven l’una a l’altra.

No crec pas que cantin per a mi.

Les he vistes cavalcant les onades mar endins
pentinant els cabells blancs de les onades que retornen
quan el vent bufa l’aigua blanca i negra.

Ens hem entretingut dins les cambres del mar
amb les noies marines duent ornaments d’algues, brunes i rogenques,
fins que unes veus humanes ens desperten, i ens ofeguem.

Durant la seva estada a París li fa classes de francès l’autor de Le Grand Meaulnes, Alain-Fournier. Eliot adquireix un molt bon domini del francès.

També en el 1911 incorpora altres temes a la seva poesia: l’univers, el cel, l’absolut, amb l’afany d’aprofundir i reflexionar sobre la humanitat, com en aquest poema:

 

DIGUÉ: AQUEST UNIVERS ÉS MOLT INTEL·LIGENT (fragment)

Digué: aquest univers és molt intel·ligent
els científics ho han escrit sobre paper
cada àtom segueix la seva llei, i mai
no es posa intencionadament cap per avall.

Digué: és una xarxa geomètrica
i, en el mig, com aranya sifilítica,
seu l’Absolut esperant, fins
que ens emboliquem dins d’ella i morim.

Després de casar-se amb Vivien Haigh-Wood s’hi queda a viure a Londres. Per sobreviure va fer classes de francès a secundària; una feina que no li agradava gens. En canvi, gaudia molt impartint classes nocturnes de literatura i cultura general als barris obrers. Posteriorment, va treballar en un banc fins que va caure malalt i durant els sis mesos de baixa va escriure La terra erma (1922).

A Londres havia conegut Ezra Pound qui va dipositar molta esperança en el jove Eliot. Pound, sense que ell ho sabés, va pagar les despeses de l’edició de La terra erma, endeutant-se, i va retallar la meitat dels versos abans de la publicació del llibre. Jaumà explicà que havia aconseguit l’original de The Waste Land on es pot comprovar tots els versos que van ser suprimits per Pound, de manera que amb aquesta intervenció el llibre va millorar moltíssim. Pound va mantenir els fragments que eren vius, que reflectien una realitat viva. La terra erma va ser escrit després de la Primera Guerra Mundial amb influències de Dante, de l’expressionisme i del nihilisme.

Anys més tard, Eliot rebutjarà La terra erma: “Per mi va ser només l’alleujament d’una insatisfacció personal i del tot insignificant amb la vida; no és altra cosa que un bocí de rondineig rítmic.”

LA TERRA ERMA (1922)

I (fragment)

Ciutat irreal,
sota la fosca boira d’una matinada d’hivern
una gernació s’escolava pel Pont de Londres, tants,
no creia que la mort n’hagués anorreat tants.
Exhalaven sospirs breus i freqüents,
i cadascú fixava els ulls davant dels seus peus.
S’escolaven costa amunt i baixaven per King William Street,
on Saint Mary Woolnoth marcava les hores
amb un so apagat al final de les nou en punt.
Allí vaig veure algú que coneixia, i vaig aturar-lo cridant: «Stetson!
Tu que eres amb mi als vaixells de Miles!
El cadàver que vas plantar l’any passat al jardí,
¿ha començat a brostar? ¿Traurà flor enguany?
¿O bé la gelor sobtada li ha remogut el llit?
Fes fora el gos ben lluny, que és amic dels homes,
o tornarà a descolgar-lo amb les urpes!
Tu! Hypocrite lecteur! —mon semblable, mon frère!».

LA TERRA ERMA (1922)

II (fragment)

«Aquesta nit estic malament dels nervis. Sí, malament. Queda’t amb mi.
Parla’m. ¿Per què mai no em parles? Parla.
¿En què estàs pensant? ¿Què penses? ¿Què?
No sé mai el que penses. Pensa.»

Penso que som al carreró de les rates
on els morts van perdre els ossos.

«¿Què és aquest soroll?»
El vent sota la porta.
«¿Què és aquest soroll, ara? ¿Què fa el vent?» Res, no fa res.
«¿No
saps res? ¿No veus res? ¿No recordes
res?»
Recordo
que ara són perles, el que eren els teus ulls.
«¿Estàs viu o no? ¿No tens res dins el cap?»
Però
oh oh oh aquella cantarella shakespeariana…
és tan elegant
tan intel·ligent

«¿Què faré, ara? ¿Què faré?
Sortiré tal com vaig i aniré pel carrer
amb els cabells deixats anar, així. ¿Què farem demà?
¿Què farem mai?»
L’aigua calenta de les deu.
I si plou, un cotxe tancat a les quatre.
I jugarem una partida d’escacs
(els homes d’ivori entremig, fent-nos companyia)
comprimint els ulls sense parpelles i esperant un truc a la porta.

Aquest darrer fragment reflecteix una escena de matrimoni tristíssima. Eliot va mantenir una relació tempestuosa amb la seva primera dona, segons va contextualitzar Jaumà.

La terra erma el va fer famós, malgrat el rebuig inicial que va rebre d’alguns intel·lectuals. Dos anys després de la publicació del llibre el fan director d’una editorial petita, Faber & Faber. Eliot la va fer créixer i la va convertir en l’editorial més prestigiosa del país.

L’any 1927, a trenta-nou anys, es converteix, sorprenentment a l’anglicanisme. Jaumà va continuar explicant que Eliot es va declarar catòlic anglicà, monàrquic anglès i conservador polític i va ser conseqüent amb això fins al final de la seva vida. La perspectiva cristiana, el dogma, li van permetre contemplar el món amb uns altres ulls: més compassius i asserenats, allunyat del nihilisme.

En l’etapa final, representada per Quatre quartets, progressa cap a una poesia amb un to més transcendental i una visió diferent de la realitat. Hi trobem un llenguatge objectiu, reflexiu i calmat, que reconcilia elements tan dispars com temps i eternitat, passat i futur, concret i abstracte, sagrat i profà, dolor i consol, paraula i silenci… Tots els contraris estarien lligats i presents al mateix temps.

Quatre quartets el comença a escriure poc abans de la Segona Guerra Mundial, però la major part de l’obra l’escriurà durant la guerra. El publicà el 1941 i li va valdre el Premi Nobel de Literatura el 1948.

A partir d’aquí escriu només versos humorístics, a excepció d’uns pocs poemes privats a la seva segona esposa.

QUATRE QUARTETS (1941)

EAST COKER

I (fragment)

En aquell camp obert
si no us apropeu gaire, si no us apropeu gaire,
una mitjanit d’estiu podeu sentir la música
de la feble flauta i del tamborí
i veure ballar entorn de la foguera
l’associació d’home i dona
dansant, imatge de lo matrimoni…
un sacrament digne e escaient.
De dos en dos, conjunció necessària,
aferrats lo un a l’altre per la mà o per lo braç
penyora de concòrdia. Donant voltes i més voltes al foc,
guimbant entre les flames o reunits en cercles,
solemnement rústics o amb rústiques rialles
alçant els pesants peus amb feixugues sabates,
peus terrencs, peus margosos, aixecats amb alegria camperola
alegria d’aquells que són fa temps sota terra
nodrint el blat. Portant el compàs,
marcant el ritme de la dansa
com el del seu viure en les estacions de la vida
el temps de les estacions i de les constel·lacions
el temps de munyir i el temps de la collita
el temps d’aparellar-se home i dona
i el dels animals. Peus alçant-se i caient.
Menjant i bevent. Fems i mort.

L’alba apunta, i un nou dia
es prepara per a la calor i el silenci. Mar endins el vent de l’alba
s’encrespa i rellisca. Soc aquí
o allí. O en un altre lloc. En el meu inici.

QUATRE QUARTETS (1941)

EAST COKER

III (fragment)

i la conversa s’inicia i s’esvaeix lentament fins al silenci
i darrere cada rostre veus com la buidor mental es fa més pregona
deixant només el terror creixent de no tenir res en què pensar:
o quan, sota l’èter, la ment és conscient però conscient de no res…
Vaig dir a la meva ànima: calla i espera sense esperança
perquè l’esperança seria esperança de quelcom errat; espera sense amor
perquè l’amor seria amor de quelcom errat; hi ha encara la fe
però la fe i l’amor i l’esperança estan tots en l’espera.
Espera sense pensar perquè no estàs preparat per al pensament:
així la foscor serà la llum, i la quietud, la dansa.

Murmuri de rierols que corren, de llampecs hivernals,
la farigola silvestre no vista i les maduixes silvestres,
la rialla en el jardí, èxtasi que ressona
no perdut, sinó exigint, apuntant a l’agonia
de mort i naixement.

Direu que repeteixo
quelcom que he dit abans. Ho tornaré a dir.
¿Ho tornaré a dir? Per arribar-hi,
per arribar allí on ets, per anar-hi des d’on no ets,
has d’anar per un camí en què no hi ha èxtasi.
Per arribar al que no saps
has d’anar per un camí que és el camí de la ignorància.
Per posseir el que no posseeixes
has d’anar pel camí de la despossessió.
Per arribar a allò que no ets
has d’anar a través del camí en el qual no ets.
I el que no saps és l’única cosa que saps
i el que posseeixes és el que no posseeixes
i allí on ets és allí on no ets.

Agraïm profundament a Josep Maria Jaumà la xerrada que ens va oferir i el dossier que va confeccionar, amb una selecció de poemes d’Eliot, i que va proporcionar als assistents a l’acte. Un acte que recordarem i agrairem sempre.

Gràcies, de nou, al nostre fotògraf, Aureli Ruiz, pel magnífic reportatge de la sessió.

Fotografies d’Aureli Ruiz

Presentació de l’acte i crònica de la sessió: Empar Sáez

«Birres a la salut de Hank» Una conversa sobre la poesia de Charles Bukowski

0
Publicat el 28 d'abril de 2023

El grup de poesia Reversos va dedicar la sessió del 25 d’abril a la poesia de Charles Bukowski (1920-1994).  Bukowski, escriptor prolífic, a banda de la poesia, va conrear diferents gèneres literaris com la narrativa (relats curts i novel·les), el dietarisme i l’assaig. La seva obra, incardinada dins l’anomenat “realisme brut” gira al voltant de l’ambient social, cultural i econòmic de Los Angeles, especialment, de les classes socials més desfavorides.

Ens va acompanyar en Josep Lleixà Fernández, nascut a Mas de Barberans, al Montsià, graduat Social Diplomat per la Universitat de Barcelona i analista-programador informàtic. Lleixà ha escrit contes, relats curts i, sobretot, poesia. Ha publicat, entre altres, els llibres: Haikus tankas y colores (2013), Escampa la boira (2016), 69 poemas Fifolosofoerotics a dos lenguas (2016), Paraules del silenci (2020), Benaurances (2021), Poeta (2022), No tot es calitja (2022), Entre aromes de farigola i romaní (2022) i Acròstics (2022).

Ha participat en trobades, Festivals Internacionals de poesia i antologies internacionals: 11è Festival Internacional d’Escriptors a la Universitat Monhanlal Sukhadia, Udaipur, Rajasthan, Índia (2016), l’antologia poètica Cent poetes del món, Toluca Mèxic, i Salt boundaries, Damasc, Síria, Festival Internacional de Poesia de l’Havana (Cuba) dels anys 2014 i 2016, Festival Internacional de poesia a Holguin (Cuba), Primer Festival Internacional de poesia Jose María Heredia Toluca, 2017 (Mèxic), així com a altres festivals a Colòmbia, Argentina i Bolívia.

Organitza anualment, d’ençà de 2014, la trobada poètica “Escales que pugen al Cel” a Mas de Barberans, i ha presentat durant vuit anys el programa de ràdio dedicat a la divulgació de la poesia “Bressol de Lletraferits”.

A banda de les traduccions i adaptacions de Bukowski que va publicar el nostre convidat, Josep Lleixà, molt recentment s’han traduït al català dues antologies poètiques: Bukowski essencial (LaBreu, 2023), quasi cent poemes amb traducció de Marcel Riera, i una selecció de la seva obra poètica, Els plaers del condemnat. Poemes (1951-1993) (Edicions de 1984, 2023), en versió de Martí Sales, amb dos-cents setanta-quatre poemes extrets de vint-i-un llibres diferents, a més d’una ­vintena d’inèdits.

Charles Bukowski va néixer durant la República de Weimar, a Andernach, Prússia. El seu pare era un nord-americà d’ascendència alemanya que havia servit en l’exèrcit d’ocupació dels Estats Units després de la Primera Guerra Mundial i havia romàs a Alemanya. La seva mare era alemanya.

El seu pare era contractista d’obres i creia que faria una gran fortuna, però va fracassar —cal recordar la gran inflació a Alemanya durant aquell període— i, finalment, va decidir tornar als EUA, establint-se definitivament a Los Angeles, que serà la ciutat al voltant de la qual gira tota l’obra de Bukowski. El pare del futur escriptor va haver de viure la Gran Depressió i sovint es quedava sense feina. Vivien en una situació econòmicament precària. D’altra banda, el seu pare tenia un caràcter agre, era molt agressiu, i l’apallissava tot sovint.

Pel seu accent alemany i per la severa acne que patia rebia sovint burles dels seus companys, cosa que va fer d’ell una persona introvertida des de molt jove. Molt aviat troba consol en l’alcohol. L’alcoholisme és un dels eixos centrals de la seva vida i de la seva obra.

Fou arrestat el 22 de juliol de 1944, amb la guerra en curs, acusat de deslleialtat pels agents de l’FBI a Filadèlfia, on vivia. Fou retingut durant disset dies a la presó i, després d’un examen psicològic, alliberat i declarat no apte pel servei militar.

A vint-i-quatre anys va publicar el seu primer relat. La publicació del segon trigaria dos anys. Durant tot aquest temps escrivia i enviava contes a les revistes, de forma incansable. Finalment, les dificultats per publicar el que escrivia va fer que deixés d’escriure durant deu anys. En aquest període va continuar vivint a L.A., va fer de rodamon, treballant esporàdicament i allotjant-se en cases amb habitacions barates. A principis de la dècada de 1950, va treballar com a carter, però va plegar al cap de tres anys. Aquests anys serien la base de les novel·les i els relats del seu alter ego Henry Chinaski.

El 1955, Bukowski va ser tractat per una úlcera gàstrica gairebé mortal. En sortir de l’hospital va començar a escriure poesia. Aquell mateix any va casar-se amb la poeta Barbara Frye. Després del divorci s’emborratxava sovint i va augmentar la seva producció poètica. Un crític va escriure sobre les claus de l’èxit de la seva poesia: “el secret de Bukowski és que combina la intimitat del poeta confessional amb l’aplom de la vida d’un heroi pulp-fiction.”

L’any 1960 va tornar a l’oficina de correus de L.A. Hi va treballar durant una dècada. A partir de 1967, Bukowski va escriure la columna Notes of a Dirty Old Man per a l’Open City de Los Angeles, un diari clandestí que va tenir un èxit extraordinari i li va portar problemes amb l’FBI.

L’any 1969, Bukowski va acceptar una oferta de l’editor de Black Sparrow Press, John Martin, i va deixar la seva feina a correus per dedicar-se a l’escriptura a temps complet. Tenia quaranta-nou anys. Segons va explicar en una carta: “Tinc dues opcions, romandre a l’oficina de correus i tornar-me boig, o quedar-me fora i jugar a ser escriptor i morir-me de fam. He decidit morir-me de fam.” Menys d’un mes després va acabar la seva primera novel·la, Correus. Com a senyal de respecte pel suport financer de J. Martin i la seva fe en un escriptor relativament desconegut, Bukowski va publicar gairebé totes les seves obres importants posteriors en la mateixa editorial, que es va acabar convertint en una empresa de gran èxit.

Partidari radical de les petites revistes independents, Bukowski va continuar enviant-hi poemes i relats curts al llarg de la seva carrera.

A la dècada de 1980, Bukowski va col·laborar amb el dibuixant Robert Crumb en una sèrie de còmics.  També s’han escrit obres de teatres, pel·lícules i diverses peces musicals basades en la seva vida i obra.

Va morir de leucèmia el 9 de març de 1994, a setanta-tres anys, poc després d’acabar l’última novel·la, Pulp. Els ritus funeraris, orquestrats per la seva vídua, van ser dirigits per monjos budistes.

Ecco Press actualment continua publicant noves col·leccions de la seva poesia, extretes dels milers d’obres publicades en petites revistes literàries. Segons Ecco Press, el llançament de The People Look Like Flowers at Last, el 2007, va ser l’últim de les cinc col·leccions de poesia inèdita de Charles Bukowski.

Com a escriptor va rebre influències de John Fante, Knut Hamsun, Louis-Ferdinand Céline, Ernest Hemingway, Henry Miller, D. H. Lawrence, Fiódor Dostoievski, Du Fu, Li Bai i James Thurber.

Durant la seva vida, Bukowski va rebre poca atenció de la crítica acadèmica als Estats Units. Fou més ben rebut a Europa, particularment al Regne Unit, i especialment a Alemanya, on va néixer. Des de la seva mort, el març de 1994, Bukowski ha estat objecte de nombrosos articles crítics i llibres tant sobre la seva vida com sobre els seus escrits.

Bukowski va mantenir una sèrie de relacions amoroses o de sexe esporàdic que li van servir de material per a les seves històries i poemes. En aquest sentit, la seva obra i ell mateix foren acusats de masclistes. Un crític va escriure: “Quan les dones estan al seu voltant, ha de fer-se l’home. En certa manera, és el mateix tipus de «postura» que interpreta en la seva poesia. Sempre que la meva dona Lucia venia amb mi a visitar-lo, feia un paper de gallet, però una nit que ella no va poder venir, vaig trobar-me amb una persona completament diferent, fàcil de portar, relaxat i accessible”. S’ha descrit la ficció de Bukowski com una “representació d’una fantasia masculina: el solter desinhibit, escandalós, antisocial i completament lliure”.

Alguns crítics el van acusar de cínic, acusació que ell va negar: “Sempre m’han acusat de ser un cínic. Crec que el cinisme és agredolç. Crec que el cinisme és una debilitat.”

Els recitals de Bukowski eren llegendaris; una gran multitud borratxa i ell mateix borratxo i empipat.

Transcrivim a continuació un parell de poemes de Bukowski en la versió feta pel nostre convidat. 

Que vols ser escriptor?

Si no et surt cremant de dins,
malgrat tot,
no ho facis.
Tret que et surti espontàniament del teu cor
i de la teva ment i de la teva boca
i dels teus budells,
no ho facis.
Si has d’asseure’t durant hores
amb la mirada fixa a la pantalla de l’ordinador
o clavat a la teva màquina d’escriure
buscant les paraules,
no ho facis.
Si ho fas per diners o fama,
no ho facis.
Si ho fas perquè vols dones al teu llit,
no ho facis.
Si has de seure i reescriure’l una vegada i una altra,
no ho facis.
Si et cansa només pensar a fer-ho,
no ho facis.
Si estàs intentant escriure
com qualsevol altre, oblida’l.
Si has d’esperar que surti rugint de tu,
espera pacientment.
Si mai surt rugint de tu, fes una altra cosa.

Si primer l’has de llegir a la teva dona
o la teva xicota o el teu xicot
o els teus pares o qualsevol,
no estàs preparat.

No siguis com tants escriptors,
no siguis com tants milers de
persones que es diuen a ells mateixos
escriptors,
no siguis avorrit, insípid i pretensiós,
no et consumeixis en el teu propi amor.
Les biblioteques del món
badallen fins a adormir-se
amb aquesta gent.
No siguis un d’ells.
No ho facis.
Tret que surti de la teva ànima
com un coet,
tret que quedar-te quiet
pogués portar-te a la bogeria,
al suïcidi o l’assassinat,
no ho facis.
Tret que el sol dins teu
estigui cremant els teus budells, no ho facis.

Quan sigui veritablement el moment,
i si has estat elegit,
succeirà per si mateix i
continuarà succeint fins que moris
o fins que mori en tu.

No hi ha cap altre camí

i mai n’hi va haver altre.

Cigne de primavera

També a la primavera moren els cignes
i allà surava
mort un diumenge
girant del costat del corrent
i vaig anar fins a la rotonda
i vaig distingir déus en carros,
gossos, dones que giraven, i la mort
se’m va precipitar gola a baix
com un ratolí,
i vaig sentir arribar a la gent
amb les cistelles de càmping
i els seus riures
i em vaig sentir culpable pel cigne
com si la mort
fos una mica vergonyosa
i em vaig allunyar com un idiota
i els vaig deixar amb el meu bonic cigne.

Agraïm al nostre convidat, Josep Lleixà, l’amabilitat i la generositat que va mostrar amb nosaltres.

Text: Tomàs Maria Porta Calsina

Fotografies: Aureli Ruiz

«Birres a la salut de Hank» Una conversa sobre la poesia de Charles Bukowski

0
Publicat el 14 d'abril de 2023

Dimarts 25 d’abril el grup Reversos celebrarà una sessió sobre la poesia de Charles Bukowski (1920-1994). Bukowski, escriptor prolífic, a banda de la poesia, va conrear diferents gèneres literaris com la narrativa (relats curts i  novel·les), el dietarisme i l’assaig.

Recentment, s’han publicat dues traduccions al català de la poesia de Bukowski, que restava inèdita en la nostra llengua: l’antologia Bukowski essencial (LaBreu, 2023), quasi cent poemes amb traducció de Marcel Riera, i una selecció de la seva obra poètica, Els plaers del condemnat. Poemes (1951-1993) (Edicions de 1984, 2023), en versió de Martí Sales, amb dos-cents setanta-quatre poemes extrets de vint-i-un llibres diferents, a més d’una ­vintena d’inèdits.

La seva obra, incardinada dins l’anomenat “realisme brut” gira al voltant de l’ambient social, cultural i econòmic de Los Ángeles. Sobre això va escriure: “Vius en un poble tota la vida, i coneixes totes dones del carrer, amb la meitat d’elles t’hi has embolicat. Tens el traçat de tot el terreny. Tens una foto d’on ets… Des que em vaig criar a L.A., sempre he tingut la sensació geogràfica i espiritual d’estar aquí. He tingut temps d’aprendre aquesta ciutat. No veig cap altre lloc que L.A.”  Altres temes centrals de la seva obra foren les reflexions sobre l’ofici d’escriptor —la dificultat sobre ser llegit i poder-se dedicar a la literatura des d’una independència personal irrenunciable—, les relacions amb les dones, la precarietat del treball o l’alcohol.

Com a poeta fou molt prolífic —es parla de milers de poemes—. Un altre aspecte important foren els seus recitals: autèntics espectacles on l’alcohol corria tant o més que els versos i s’hi produïen autèntiques batalles campals. Alguns d’aquests recitals han quedat enregistrats. Això va transformar-lo en el “rei” de l’underground.

El crític del New Yorker Adam Kirsh va escriure: “el secret de Bukowski és que combina l’intimisme del poeta confessional amb l’enorme aplom d’un heroi de pulp-fiction”. La crítica, en general, va ignorar Bukowski als Estats Units, però no a Europa, especialment al Regne Unit i a Alemanya, on es va anar guanyant popularitat, sobretot entre els joves.

Per parlar sobre la poesia de Charles Bukowski ens acompanyarà Josep Lleixà Fernández (1941, Mas de Barberans, Montsià), Graduat Social (Diplomat per la Universitat de Barcelona) i analista-programador informàtic fins a la seva jubilació. Lleixà ha escrit contes, relats curts i, sobretot, poesia. Ha publicat nombrosos llibres, alguns dels darrers són: Escampa la boira, 2017; No tot és calitja, 2022; Entre aromes de farigola i romaní, 2022. Ha participat en trobades i Festivals Internacionals de poesia. Organitza anualment, d’ençà de 2014, la trobada poètica “Escales que pugen al Cel” a Mas de Barberans, i ha presentat durant vuit anys el programa de ràdio dedicat a la divulgació de la poesia “Bressol de Lletraferits”.

Hi sou tots convidats.

Conversa literària amb Xènia Dyakonova

0
Publicat el 14 d'abril de 2023

El passat vint-i-nou de març el nostre grup va convidar la poeta Xènia Dyakonova. La conversa que vam mantenir amb l’escriptora, traductora i poeta la podeu veure en el vídeo que trobareu en aquesta publicació.

Xènia Dyakonova va néixer a Leningrad, actual Sant Petersburg, el 1985. A disset anys es va traslladar a Barcelona, on es va llicenciar en Teoria de la Literatura i Literatura Comparada a la Universitat de Barcelona. Ha publicat nombrosos poemes en revistes literàries russes, així com tres reculls de poesia en llengua russa pels quals ha rebut diversos premis.

En català, ha publicat el llibre de poemes Per l’inquilí anterior (Genèric, 2015), amb il·lustracions de Miguel Pang Ly, i Dos viatges (Edicions del Buc, 2022). També ha publicat un recull de textos sobre literatura russa i polonesa Apunts de literatura russa i un afegit polonès (Cal·lígraf, 2021), i El conte de l’alfabet (L’Avenç, 2022), la seva primera incursió en la prosa.

Com a traductora, ha portat al català obres d’Anton Txékhov, Lev Tolstoi, Fiódor Dostoievski i Aleksandr Kúixner entre d’altres. L’any 2016 va rebre el Premi de traducció Vidal Alcover i l’any 2018 se li atorgà el Premi PEN Català de Traducció Literària, per la seva versió al català del poemari A banda i banda del petó, de Vera Pàvlova.

Com a crítica literària, és autora del pròleg del recull de contes Hi havia una vegada una dona que va seduir el marit de la seva germana, i ell es va penjar d’un arbre, de Liudmila Petruixévskaia. Col·labora en publicacions com l’Ara, La Lectora, l’Avenç, i en el programa Ciutat Maragda de Catalunya Ràdio i imparteix classes a l’Escola d’Escriptura de l’Ateneu Barcelonès.

Jaume Pujol: Comencem parlant d’alguns aspectes generals. Em va agradar molt la teva resposta a la pregunta “per què escrius?” que et van fer en una entrevista. Deies “Suposo que escric amb l’esperança d’arribar a saber, no sé com, alguna cosa nova”. Ens pots ampliar més aquesta resposta?

Xènia Dyakonova: Abans de res, gràcies per aquesta introducció. És un autèntic plaer veure aquesta sala plena un dia entre setmana. És meravellós que la gent vingui a escoltar poesia. Els de lletres pures no som tan intel·ligents com els de ciències, per exemple, i per arribar a saber alguna cosa ens hem d’espavilar d’alguna manera. En el meu cas, llegint i escrivint és com intento omplir aquestes llacunes. És increïble la quantitat de sorpreses que et trobes quan escrius un poema. A mi em va passar, per exemple, que anava a un bar a esmorzar i hi havia unes màquines que feien granissats de diferents colors i em semblaven fascinants, sempre girant. Volia fer un poema sobre això; intentar transmetre la passió que em generaven aquelles màquines. El que no m’esperava era que el poema s’acabés titulant Visió de l’apocalipsi a l’hora d’esmorzar. D’entrada només saps que vols que surti una paraula, que vols plasmar aquella imatge que t’ha impactat; però llavors el poema et va portant cap a algun lloc, et desvia subtilment de la teva primera idea.

VISIÓ DE L’APOCALIPSI A L’HORA D’ESMORZAR

Giren el groc, el vermell i el blanc lluminós, mediterrani,
a les màquines dels granissats.
Ningú ho sabrà quan s’aturin els planetes.
El carnisser i el venedor de fruita seguiran parlant
de futbol:
la mestra de piano escridassarà, com sempre el nen
de les ulleres brutes.
Només un ballarí notarà alguna cosa rara:
els peus se li enganxaran a terra,
com dos tigres de dents de sabre que s’enfonsen en
un pou de quitrà.
Les gotes de suor es congregaran al seu rostre
i li vindrà de gust un granissat.

Aquest és un exemple de com arribes a saber que un granissat pot encaixar en un poema apocalíptic. Altres vegades arribes a saber que hi ha coses sobre les quals no pots escriure per la raó que sigui, com una experiència dolorosa que vols exorcitzar-la escrivint i que t’adones que no estàs preparat o que mai podràs escriure sobre allò.

J. P.: Ens pots parlar de quins són els teus poetes preferits o els teus mestres?

X. D.: Vaig créixer llegint poesia russa, com és lògic. El meu pare em llegia poemes de ben petita. De fet, jo li exigia poemes en lloc de contes. I el que m’agradava era sentir els ritmes clàssics de la poesia russa, que de petit et fascinen pel so molt abans que n’entenguis el sentit. Els poetes anomenats de l’Edat de Plata russa, primeres dècades del segle XX, Ajmatova, Mandelstam, Pasternak, Blok i d’altres van ser els primers poetes, que em van fer venir ganes d’escriure, encara els considero part de la meva família. És difícil formular tot el que m’han ensenyat, però potser destacaria l’austeritat a l’hora de posar paraules a les coses. De poetes catalans destacaria Foix, que vaig llegir de ben jove, Palau i Fabra i Ferrater que és el poeta català a qui més sovint torno. També cal destacar els grans poetes polonesos del segle XX com Szymborska, Zagajewski, Milosz que havia llegit traduïts en versions castellanes o angleses i que ara, a poc a poc intento llegir en versió original, tot i la dificultat, perquè les llengües eslaves no s’assemblen tant com les romàniques. De la poesia polonesa m’interessa també la seva consciència històrica que voldria que tingués també la meva poesia i espero que ells m’ho ensenyin.

J. P.: Recordo que quan vaig fer el curs Construcció d’un poemari, que imparties a l’Escola d’Escriptura de l’Ateneu i ⁣ens vas dir que a tu la paraula poemari no t’agradava massa. Ens ho pots explicar?

X. D.: A mi, potser per manies personals, la paraula poemari no m’agrada gaire. La trobo freda i burocràtica, com “sistemari”, “programari”… A mi m’agrada més la idea de llibre de poemes que pot ser heterogeni o homogeni. Per fer un tot orgànic, tu pots escriure poemes que tinguin un to conductor que els uneixi o bé pots anar escrivint poemes i després fas una tria dels que encara t’agraden i els ordenes amb un criteri que t’inventes a posteriori. Això és el que jo havia fet fins fa poc; ara aquesta manera de fer està canviant. Així, en el llibre Dos viatges necessitava una excusa, però sobretot creure-me-la. Una excusa convincent més enllà d’escriure alguna cosa per enviar a publicar.

J. P.:  M’agradaria que ens parlessis d’un últim aspecte general: com i per què es produeix el canvi d’escriure en rus a escriure en català?

X. D.: Ara visc aquí. El rus el parlo amb els meus pares que també viuen aquí i amb les meves amistats d’allà. Però amb aquest contacte amb la llengua russa no en tinc prou per sentir-la viva, sentir que canvia, es modifica i em va omplint. En canvi, el català el parlo cada dia, el sento pel carrer, veig com va canviant, modificant-se. Necessito aquest contacte amb la llengua per sentir-la com a meva. Ara bé, per valorar poesia tinc més bona oïda en rus que en català i això no sé si canviarà mai.  M’agradaria molt continuar escrivint en les dues llengües, però ara mateix no m’hi veig amb cor. Ja vaig publicar tres llibres en rus, però ara estic escrivint en català. A vegades ja no tinc tan clar quina és la meva llengua materna, tot i que si algú m’oferís publicar en una revista de literatura russa, ho faria encantada perquè la llengua russa no se’m rovellés.

J. P.: Bé, comencem a parlar del primer llibre publicat en català, “Per l’inquilí anterior”, que és un recull de poemes en forma de cartes d’amor, factures, postals i publicitat, carregats de vivències quotidianes i reflexions sobre el present. Com sorgeix la idea, el lligam per construir el llibre?

X. D.: La idea parteix de la circumstància vital de viure en un pis de lloguer, que és una font de vivències i descobriments. Al pis on vivia aleshores arribaven cartes adreçades a la gent que hi havia viscut anteriorment. Et podies trobar noms en basc, en àrab, i no sabies res de la persona, ni del tipus de carta que li enviaven. Aquesta idea em fascinava, era com si el pis hagués tingut vides anteriors i jo era com una altra ànima que habitava aquell cos col·lectiu que havia allotjat altres ànimes. I aquesta va ser la idea inicial per ajuntar poemes que ja tenia fets, però no sabia com encaixar-los. Volia que tingués un cert to juganer i combinés els diferents tipus de cartes que et pots trobar en una bústia: factures, publicitat, postals, cartes d’amor… També hi ha una mirada nostàlgica cap al passat, perquè cada cop rebem menys coses per correu postal i és una llàstima. Aquell moment, quan obres la bústia i no saps què trobaràs, és emocionant, com també el fet de esperar la carta i que no arribi o que es pugui perdre. Tot això jo ho enyorava molt i ho volia fixar en el llibre, les restes d’aquest món analògic en què encara arriben cartes.

J. P.: Per què la classificació “factures”, “cartes d’amor”, “postals” i “publicitat”?

X. D.: No és una classificació molt rígida. Les factures contenen potser algun element moral. Les cartes d’amor, el seu nom ja indica el que és, tot i que vaig voler que fossin variades i mantenir el misteri de qui escriu, a qui i en quin moment. Les postals són poemes volgudament ingenus amb imatges acolorides. I la publicitat és més un calaix de sastre amb petits poemes amb prosa o poemes que no sabia molt bé on classificar. Bé, la publicitat ja és això. En tot cas, en funció del poema que tenia al davant, el posava en una bústia o una altra. Vaig tenir la sort de conèixer la Sabina Andrés que estava molt il·lusionada en el projecte d’editar llibres amb il·lustracions, de Blind Books, i el dibuixant Miquel Pang Ly, de pare xinès i mare cambotjana, que dibuixa amb molta gràcia i incorpora alguns codis orientals a la seva manera de veure el món. De fet, possiblement el que m’agrada més del llibre, ara que ja ha passat un temps, són les il·lustracions. A més, la Sabina va tenir la idea de posar un sobre al final del llibre per si el lector s’impregna de la nostàlgia analògica i enviava una carta o una factura… Mentre no enviï publicitat, està bé!

Llegim Postal n. 4 que és un poema en prosa, un poema d’amor dedicat a un canari que ves a saber per què es diu igual que un cantant d’òpera. Tot el poema és una sola frase, fet que no estava previst. Només sabia que volia fer un poema en prosa, que tampoc dominava gaire, però m’agradava el risc. I quan vaig veure que quedava una sola frase vaig pensar que havia tingut sort.

POSTAL 4

Et queda bé, Plàcido, aquest plomatge groc! La
gàbia també és un instrument de corda, però la
teva veu no necessita acompanyament: hi ha dies
que baixa a les mines del cor amb una petita llan-
terna, i algun dissabte esborra les barres del balcó,
i em porta amunt, més amunt dels plàtans, tan
ràpid que no tinc temps ni de veure-li la cara a la
noia que surt de cal Mingo rient perquè porta un
gat en una capsa de sabates.

J. P.: Passem a parlar de “Dos viatges”, llibre del qual Pere Gimferrer escriu en l’epíleg “Aquest recull de poemes és el flaix calidoscòpic dels instants que fan les nostres vides” Ens podries explicar com sorgeix aquest títol? Què vol dir cadascun dels viatges?

X. D.: Va ser una gran sort que en Gimferrer accedís a fer l’epíleg del llibre. De fet, jo gairebé no l’he tractat i van ser els editors que són molt bons, molt eficients i molt atrevits, que li van trucar directament per demanar-li-ho. Els constava que havia estat en el jurat d’un premi al qual m’havia presentat i que havia parlat bé del llibre. Vaig quedar encantada de tenir un epíleg del Gimferrer! Recentment, he descobert uns llibres extraordinaris seus, els dietaris, dos llibres de textos curts, narratius o assagístics, alguns autobiogràfics en què parla de tot: literatura, cinema, pintura, personatges, edificis… Un llibre fet per una persona de trenta i pocs anys que ja ho sabia tot, ho entenia tot… Va ser molt generós amb mi.

Pel que fa al títol, abans de racionalitzar-lo, volia fer de manera intuïtiva un homenatge al llibre de Zagajewski, Dues ciutats, en què descriu dos llocs que l’havien marcat molt. Per tant, Dos viatges vol saludar el títol del llibre de Zagajewski. Però quan miro una mica més la manera de justificar-lo, veig que en la primera part vaig posar poemes amb una barreja entre la quotidianitat i exotisme: surten animals estranys que per desgràcia no he vist mai, però n’he llegit alguna cosa. En algun punt m’imaginava que m’havia transformat en un animal d’aquest, com un dragó de Komodo que encara n’hi ha un parell al zoo de Barcelona. En la segona part no fugia de mi mateixa a través dels animals, sinó a través de l’art, de la pintura. Són, per tant, dues maneres d’evadir-se de la realitat, però tenint sempre el bitllet de tornada.

Sempre hi ha elements atzarosos que ajuden. Al principi, el llibre era pràcticament la meitat. El presentava a premis i com que no el premiaven, jo em posava com excusa que encara no estava acabat i l’anava engreixant afegint-hi poemes. Al final, quan ja l’havia presentat a tots els premis que em feien il·lusió, vaig trobar l’Editorial del buc, que era gairebé la meva última esperança. Fan llibres ben fets, ben corregits, que no passa gaire sovint. Vaig poder agafar aquest últim tren i n’estic molt contenta, potser més que haver guanyat un premi.

J. P.: Una altra cosa que apareix en el llibre és com una mena de bestiari en moviment que deambula cap aquí i cap allà. Ens ho pots explicar? N’eres conscient o ho buscaves?

X. D.: de fet la primera idea d’aquest llibre era fer un bestiari que en aquell moment es deia Animals dispersos i una planta. És a dir, parlar de diversos animals i una planta. Buscava en l’animal l’excusa per parlar d’altres coses, volia també jugar amb el gènere faula, fer autoretrats tramposos a través dels animals, però al final vaig sacrificar molts d’aquests poemes i en vaig escriure d’altres. Em sentia una mica impostora volent-me posar a l’altura d’uns éssers que em superaven en molts aspectes.

Podem llegir Babirusa que és un dels poemes més despietats que hi ha en el llibre, tot i que no n’hi ha molts. La Babirusa és un animal exòtic d’Indonèsia que és com un senglar amb banyes de cérvol que sembla que se li hagin de clavar al cervell. Al veure les imatges vaig pensar que així podria ser jo en alguns moments de la meva vida.

BABIRUSA

Quan entre amics renego:
1) del poeta
que diu “estratosfèrica!” quan parla
d’una novel·la en tres volums del seu amant;
2) del crític que ensabona
un editor que parla amb veu de laca;
3) de l’escriptor que amb una sola llengua
aconsegueix llepar una quantitat
ingent de natges ben posicionades…

Quan me’ls carrego a tots, soc tan feliç!
I alhora, ves per on, tinc una certa
por que els ullals em creixin cap amunt,
se’m clavin al cervell i me’l perforin,

i en lloc de moscatell, que és el que vull
que hi hagi a dins, només en surti aigua.

J. P.: També destaca Pere Gimferrer, en el seu epíleg, aquest ús que fas de la rima, que a vegades és més comú en rus que en català⁣./em>

 X. D.: Sí, és un tema molt interessant i complex. De fet, moltes vegades quan escric, tinc al cap una musiqueta, un ritme dels patrons habituals de la mètrica russa que és accentual, no sil·làbica. Tinc al cap com un metrònom que em va marcant el ritme i que mentre funcioni i no es rovelli definitivament penso que el podré aprofitar. De fet, el Rubén Luzón que és el corrector de l’editorial, em deia si era conscient que feia moltes rimes assonants, rimes guerxes com deia el Ferrater, i jo li explicava que volia experimentar amb les dissonàncies a veure si hi podia haver alguna cosa interessant. I quan ja estava disposada a canviar i renunciar a aquestes rimes, arriba l’epíleg del Gimferrer que les beneeix. En algun moment s’haurà de decidir si aquestes rimes guerxes han estat un experiment fallit o no. Però de moment encara no em desagraden els poemes d’aquest llibre i em sento bastant identificada amb ells.

Hi ha un poema que està farcit de rimes d’aquestes, que és Cine mut, inspirat en una sessió de la filmoteca de Catalunya en què es projectava una pel·lícula russa muda amb acompanyament d’un músic molt bo que es diu Josep Maria Baldomà.

CINE MUT

El mestre Baldomà
té tres ampolles d’aigua,
com tres soldats, a mà.
Transforma’t en piragua,

li diu al piano, o en peix,
en un musell de fura.
La veritat més pura
del moviment sorgeix,

s’encén i s’anuncia
més clara amb un sotrac
que amb una melodia;
al fons de cada llac

hi ha trens de vidres foscos,
i aquest pinsà que bat
les ales sota els boscos
il·lusos del teclat,

per què tremola oi plora?
Qui pot haver-li dit
com cruix la neu, a l’hora
més sorda de la nit?

J. P.: En el llibre, sobretot en la segona part o el segon viatge, està present la ironia.

X. D.: Com a lectora m’agrada trobar poetes que em facin riure o somriure o mig somriure, que no m’avorreixin. Un cert sentit de l’humor o una ironia subtil és una cosa que trobo a faltar en molt del que es publica actualment en català. L’ús d’aquesta ironia és un aprenentatge que fas no tan sols en la poesia, sinó també en la narrativa. Jo, per exemple, llegint contes de Txékhov, he trobat molts exemples d’una ironia subtil que sempre té un punt de pietat. En el poema “Ulterior” hi surt una citació d’un dels dietaris de Txékhov. Ell, que des de molt jove va tenir tuberculosi i com a metge que era, sabia que estava condemnat, amb molta serenitat deia “… si pogués tornar a començar a escriure, si tingués més temps…” i somiava què hauria fet.

ULTERIOR

Ni millor ni pitjor, sinó igual,
amb les pors enclotades de sempre:

la senyora que feia ganxet
en un banc emmerdat a la vora
de Majdanek voldria tornar-hi
i acabar la bufanda de punt;

i vostè, senyor Txékhov, que deia
que escriuria de coses profundes
amb més força i amb més plenitud,
no sabria trobar res millor
que unes noies que prenen el te
mentre miren, absortes, la pluja.

J. P.: Molt bé, doncs passem a parlar l’última joia que és “El conte de l’alfabet”, el pas cap a la prosa. Com sorgeix aquesta idea?

 X. D.: Sorgeix d’un encàrrec de l’Avenç. Fins aleshores mai no havia escrit per encàrrec. De fet, no m’imaginava que algú necessités que jo escrivís. Em semblava fins i tot obscè. En plena pandèmia em van contactar i em van dir que cada any convidaven un escriptor a fer unes entregues mensuals i l’únic que demanaven a aquests textos era que tinguessin un fons de memòria personal, una mica autobiogràfics però d’una manera molt lliure. Em va engrescar i al mateix temps em va espantar molt la idea. Pensava: com he d’escriure les meves memòries si encara tinc coses pendents a repassar del parvulari… Em preocupava molt amb quin to hauria de parlar de mi mateixa, era molt delicat. Al final vaig decidir que el text tindria una estructura semblant a un diccionari, una mena de vocabulari particular de paraules russes que intentaria explicar a la gent d’aquí, paraules que per a mi són importants, però que també poguessin tenir algun interès cultural per a la gent d’aquí. Com que havien de ser onze entregues i l’alfabet ciríl·lic té trenta-tres lletres, en cada entrega vaig parlar de tres lletres de l’alfabet. A més, cada lletra va anar lligada a una paraula i cada paraula anava desencadenant records, vivències, petites reflexions, anècdotes familiars, alguns poemes… Aquest format va ser còmode perquè em demanaven textos llargs i no sabia com mantenir l’atenció perquè tan llargs em podien avorrir a mi mateixa. El fet de dividir-los entre tres era una bona estratègia. Al principi em va costar trobar el to, però m’hi vaig anar acostumant. Va ser una experiència molt dura i fantàstica alhora.

J. P.: I quan fas el pas de la poesia a la prosa et serveix tot el teu bagatge poètic?

X. D.: Espero que sí. De fet, en el llibre vaig incloure algun poema. Alguns poemes m’han ensenyat a veure aspectes de la realitat que no veia. I l’aprenentatge de saber tallar el poema quan corre el risc de desinflar-se crec que per la prosa també serveix. També m’ha anat bé el que he escrit com a crítica, ja que et donen un espai i t’hi has de limitar.

J. P.: En llegir el llibre sorprenen paraules que en català no tenim o que tenen un significat diferent. Paraules com mat, drug, nadriv, grafòman…

X. D.: Sí, per exemple el cas de drug que vol dir amic a Rússia, però no acaba de ser el mateix que aquí. Podem llegir-lo.

Д De drug

La cinquena lletra, la de, es llegeix com la d al principi de la paraula.
Drug vol dir amic. Un amic a Rússia, però no acaba de ser el mateix que aquí.

L’últim cop que vaig anar a la casa-museu d’Anna Akhmàtova va ser per assistir a la presentació d’un assaig de Sebastian Haffner sobre Hitler, traduït de l’alemany al rus per Nikita Ielisséiev, fa dos o tres anys. En Ielisséiev té uns cinquanta anys, cabell curt i blanc, i una cara rodona amb ulleres i arrugues al voltant dels ulls, com d’alumne estudiós que ha envellit mentre feia els deures. És crític literari de vocació i traductor a temps parcial. Una editorial que fa llibres barats, de tapa tova, que se’t desfan als dits si llegeixes amb un entusiasme excessiu, li va encarregar la traducció d’aquest llibre i després es va negar a publicar-la. Li van dir això, si fa no fa: “En aquesta biografia de Hitler hi ha massa semblances…” No calia precisar qui era que s’assemblava a Hitler. El nom de qui té el poder és obscè i sagrat alhora, i no s’ha de dir en va.

Per sort, en Ielisséiev va aconseguir publicar la seva traducció en un altre editorial. Amb tapa dura i tot. Se’l veia cofoi, i uns minuts després de saludar el públic va dir, fent servir la paraula que ens interessa: “Els meus amics, que no marxin. Que s’esperin. Tindran els seus exemplars del llibre, que he guardat per a ells”. Vaig sentir una fiblada d’irritació: així que jo que havia coincidit amb en Ielisséiev més d’una vegada a la redacció de la revista Zvezdà, no formava part d’aquest grup selecte? La resta de gent s’ho va prendre amb calma. Els amics sabien qui eren, però no tenien per     què revelar-ho, de manera que no es van immutar gens; i els altres —impassibles, també— semblaven resignats a comprar el llibre.

En rus hi ha diverses paraules per designar diferents graus d’amistat, i drug vol dir algú amb qui tens una fraternitat profunda. Fins i tot si viu a l’altra punta del món, ets un dels primers a assabentar-te de qualsevol canvi significatiu en la seva vida. És algú per a qui estàs disposat a sacrificar tant de temps o tant d’amor propi com calgui. També et sents lliure de trucar-li a qualsevol hora i sense cap pretext. Un altre terme, priiàtel, fa referència a algú amb qui et trobes de tant en tant i hi passes una bona estona. El convides a prendre el te a casa teva (segur que vindrà amb un pastís o un ram de clavells), però no li dius de quedar-se a dormir, a menys que ell mateix t’ho demani. Encara hi ha un altre nom, znakomi, que s’aplica a algú amb qui has parlat diverses vegades i que et cau bé, sense que la simpatia que et suscita t’obligui a res. Aquesta classificació, amb tot el que comporta, és força diferent dels amics, coneguts i saludats que proposava en Pla. En català, dos d’aquests tres termes irradien fredor. No diríem mai “he quedat per sopar amb un conegut” ni tampoc començaríem una frase amb un “com diu una saludada meva…” En rus, una construcció equivalent seria plausible amb cadascuna de les tres paraules, perquè totes impliquen una cerca complicitat. A un drug, però, se li dóna un valor infinitament més gran, i se li exigeix molta més constància i sensibilitat que a un amic.

Quan vaig venir a viure a Barcelona i em vaig trobar amb un concepte d’amistat més tebi o més egocèntric, al principi estava desconcertada. Com que hem “mig quedat per demà”? Vol dir que, en el fons, tenim tan poques ganes de veure’ns que no gosem quedar del tot? O potser som tan volubles que podem perdre el desig de trobar-nos d’un dia per l’altre? Després em vaig adonar que una distància més gran entre amics deixava més espai al respecte mutu. A Rússia, sovint de manera injusta i hiperbòlica, s’acusa de traïdor a un drug que no ha estat a l’alçada de la imatge que ens n’havíem fet, o que ens ha fallat, potser sense voler, en una situació qualsevol. Aquí, en canvi, seria molt estrany que algú es queixés, en una mena d’arravatament cruel i masoquista alhora, d’una amistat traïda o d’una decepció en l’amistat. Una companya de l’Ateneu, la C., em va parlar d’una amiga de la infància que vivia a París: li havia ofert allotjament a casa seva, però al cap d’uns dies, quan l’altra ja tenia els bitllets, li va retirar l’oferta. En lloc d’indignar-se, la C. mirava de justificar-la: “Ves a saber, potser està passant una mala època… És psicòloga, treballa a la presó, i la seva feina és dura…” A Rússia, si digués això davant d’una colla —posem per cas, una colla d’escriptors a la redacció de la Zvezdà—, algú com el Ielisséiev replicaria, càustic i vehement: “Però escolta, coneixes algú que estigui passant una època bona?”

****

Al final de l’acte, i després d’un breu col·loqui, membres del grup vàrem llegir poemes o texts en prosa de la Xènia Dyakonova, que transcrivim a continuació.

Г Gue de grafòman
La quarta lletra, la gue, es pronuncia com la g de gat.

La paraula russa grafoman, amb accent a la darrera síl·laba, correspondria a “grafòman” en català.

“Sabeu què és un grafòman?”, vaig preguntar a uns alumnes de l’Escola d’Escriptura de l’Ateneu Barcelonès. Eren gent curiosa i cultivada, i la pregunta venia a tomb d’una carta de Txékhov al seu germà. “És una mena de gramòfon?”, va aventurar una tímida veu femenina.

És normal que no ho sabessin. “Grafòman” surt als diccionaris i en alguns textos de Josep Pla, posem per cas, o de Joan Fuster, però és un terme merament llibresc. L’Alcover Moll diu que és “qui pateix de grafomania”, que no és res més que “mania d’escriure”. El DIEC i el Diccionari de l’Enciclopèdia Catalana diuen exactament el mateix, i cap dels tres n’ofereix exemples. A Rússia, en canvi, grafoman és una paraula familiar per a tothom, i que, a més, per a qualsevol aspirant a escriptor té un ressò sinistre. Em sembla sentir-lo entre les línies de les cartes que molts literats joves adreçaven a Txékhov, demanant-li un diagnòstic sobre els seus escrits. El seu germà Aleksandr n’era un, i va rebre una resposta piadosa: “La descripció llarga del capvespre que hi ha al teu relat no està malament, però seria millor que diguessis simplement el sol es va pondre”.

El Viccionari rus defineix grafoman com “algú que té una tendència patològica a l’escriptura, sense tenir el talent que correspon”. El diccionari de literatura de la prestigiosa editorial Eksmo afegeix, amb una mena de satisfacció malèvola: “És pròpia dels grafoman, la manca total d’esperit autocrític. Aspiren a crear obres d’alta qualitat literària, però el que escriuen no té cap valor artístic. Els propis grafoman, però, solen estar convençuts de l’excepcionalitat de la seva obra i anhelen el reconeixement del públic més ample”.

Des que vaig començar a escriure vaig saber que hi havia dos extrems, dos fenòmens oposats entre els quals oscil·laven tots els lletraferits, particularment els poetes: el grafoman i el geni. Identificar el primer era fàcil. És algú que escriu de manera compulsiva i prolífica; està disposat a llegir la seva obra al primer que arribi, però no farà mai res de bo, perquè no té oïda, no vol saber-ne més i no accepta les crítiques. Les característiques del segon no quedaven tan clares. Tanmateix, era evident que tot escriptor aspirava a la genialitat, i que el complex de geni incomprès era comú, sobretot, entre els grafòmans.

Arran d’un programa televisiu sobre literatura vaig conèixer Alexandr Kúixner, el poeta més cèlebre i veterà de Sant Petersburg, i els seus deixebles, homes i dones d’entre quaranta i seixanta anys que es reunien un cop per setmana per parlar dels poemes de l’un o de l’altre. Era un cercle tancat, de deu o dotze poetes que es coneixien de feia dècades i es punxaven entre ells tota l’estona. Les bromes que es feien havien de denotar confiança, però em semblava percebre-hi un corrent subterrani de rivalitat i suspicàcia. Jo, que era molt més jove, no hi pintava res, però em van deixar venir d’oient un parell de vegades, per gentilesa del mestre, el més encantador i generós de la colla, que procurava que els altres no em miressin de reüll. Hi vaig aprendre que grafoman era el pitjor insult que un escriptor podia adreçar a un altre. Si es deia d’un absent, era com anunciar que tenia una malaltia incurable. Si algú, per entretenir els companys, recitava uns versos de grafoman —ingenus, emfàtics, eròtics o patriòtics— que havia llegit o sentit en algun lloc, els altres responien amb un reguitzell de paròdies improvisades.

Ho vaig veure clar: l’hostilitat que hi pot haver entre els escriptors amb ofici, per molt gran que sigui, és molt més petita que l’aversió cap als grafòmans. Tot escriptor té por de descobrir en ell mateix el tumor de la grafomania, i el perill que els altres li endevinin el turmenta íntimament. Un grafoman rus mitjà sol tenir unes nocions bàsiques de versificació i és capaç de fer un sonet amb metre i rima, i fins i tot una corona de sonets (un repte que, un cop superat, intensifica el seu deliri de grandesa). Un poeta format sap que això no és garantia de res, i que els sonets en qüestió bé poden ser infectes, però sospita que el comú de la gent no veu l’abisme que el separa d’aquell sapastre feliç. Això l’horroritza, l’exaspera i el fa sentir insegur, per molt que intenti dissimular-ho.

Abans de 1991 hi havia una manera d’obtenir l’estatus d’escriptor “de veritat” i evitar l’estigma de la grafomania: entrar a l’Associació d’Escriptors de l’URSS. Els membres d’aquesta institució mafiosa, creada el 1934 i caricaturitzada sota l’acrònim MASSOLIT a El mestre i Margarita de Bulgàkov, aconseguien diversos beneficis, a part d’un cert reconeixement social. L’Estat els assignava un habitatge digne i a vegades una datxa i tot; se’ls adscrivia a unes clíniques especials, on la qualitat d’atenció mèdica era més alta; se’ls donava més facilitats per moure’s pel país o per viatjar a altres països socialistes. I, sobretot, podien publicar i cobrar honoraris.

Avui dia, la poderosa Associació ja no hi és. L’escriptor de veritat i aquell que s’hi considera, competeixen per dues pàgines en una revista de prestigi, sense cap carnet que estableixi la situació de cadascú. Avui com ahir, però, és fàcil que algú que es creu tocat pel geni, a la redacció d’una revista qualsevol, senti una veu engolada que li prescriu: “Torni l’any que ve. Llegeixi Txékhov”.

****

X. D.: També en polonès el terme “grafoman” (accentuat a la penúltima síl·laba) té unes connotacions similars. La meva admirada Wislawa Szymborska va treballar més de dues dècades (a partir de 1960) a la revista polonesa Zycie Literackie (Vida literària) contestant les cartes d’autors que li enviaven textos seus. El 2000 l’escriptora Teresa Walas va recollir una part important d’aquesta correspondència en un llibre que es diu Correu literari o com arribar a ser (o no arribar a ser) escriptor. A l’entrevista que fa de pròleg, Walas li pregunta si sempre estava segura dels seus criteris de valoració. Szymborska diu que en els casos de grafomania extrema sí. Walas observa: “Acabes de fer servir la paraula “grafomania”, que estigmatitza sense pietat. No sé si t’has fixat que en altres camps de l’activitat humana la feina mal feta no comporta epítets tan emocionalment marcats. […] Un mal fuster, un mal lampista, un rellotger inexpert viuen tan tranquils i ningú es dedica a insultar-los. Solem atacar sobretot els creadors mediocres. […] I els amants desafortunats, perquè “impotent” és un insult tan poderós com “grafòman”. Szymborska replica: “La diferència és que el grafòman sí que pot fer coses en la seva disciplina. Pot fer molt, massa i tot. De tota manera, no recordo haver-li dit “grafòman” a ningú. Més aviat vaig intentar reconduir aquesta sobreexcitació escriptora cap a una altra via, com ara l’escriptura de cartes o d’un dietari…”

MAGISTERI

He après com xerrotegen els ocells
com rauquen les granotes,
només em falta per saber què hi ha
al fons del mar. Potser una catedral
que s’ha cregut vaixell, potser la capsa
dels ulls perduts, o bé un acordió,
com tota una illa submergida.

Un pare amb una filla es dirigeix a l’espigó:
li vol mostrar com d’innocent i nostre
és el llenguatge, diu “escuma”, diu “gavines”,
P’rò ella no s’ho creu, i compta les onades
Secretament, i sap que moltes coses
no tenen nom o, si més no,
no el volen dir: com els soldats de l’aire
i de la llum que jeuen en el mar.

PUBLICITAT

Només jo aconsegueixo fer llibres perfectament
invisibles. Vaig deixar-ne un parell a la bústia del
capellà del poble, però els va confondre amb la
civada i els va donar al seu cavall. La meva cosina
de París els posava darrere dels finestrons, perquè
els vidres no es trenquessin amb un cop de vent. Jo
mateixa n’he ofegat alguns a la banyera, incapaç
de distingir-los de les bombolles de sabó, però algun
dia tindran substància, tanta, que fins i tot els
estudiants de batxillerat els diran a mort abans
de saber-los, per un sol dia, de memòria.

AQUARIUM

M’ha saludat, dius, aquest peix,
i prems la cara contra el vidre,
i escoltes: és així com neix
un idioma, des de dintre
d’un ull boirós, o d’una mà
que toca d’esma les escates.
No sap si és viu, i vol parlar:
si li contestes, el rescates
de la incertesa, que es desfà
—com un mirall— entre vosaltres.

CARTA D’AMOR  1

Per ells, però,
l’amor es disfressava d’aquell cambrer
que havíem vist als diaris:
en un dels restaurants més chic d’Europa
va dur-li a algú un entrepà
amb el descuit —o la malícia-
o bé la desesperació completa
d’un ganivet a dins.

A PRIMERA VISTA

Com que sóc de ciutat,
no sé, i em sap greu, com es diuen els arbres:
només les xicrandes m’han dit el seu nom
i sí, me les crec, perquè són tan boniques
que no, no m’importa que em prenguin el pèl.
Un lila tan bàrbar i tan fervorós
em sona d’un lloc o d’un somni, d’un quadre,
no sé ni com dir-ho… Potser
et sents ben així quan la veu que estimaves
—d’algú que no hi és— es trasllada, de sobte,
als llavis d’un altre, i et crema la boca
quan vols contestar-li, sabent que t’enganya,
sabent que t’enganyes, i et fa sentir viu.

Volem agrair de cor a Xènia Dyakonova la meravellosa sessió que ens va oferir.

(Text pendent de revisió final)
Text: Jaume Pujol
Fotografies d’Aureli Ruiz.

Conversa literària amb Xènia Dyakonova

0

El dimecres 29 de març mantindrem una conversa literària amb la poeta, traductora, crítica literària i professora d’escriptura Xènia Dyakonova a l’espai VilaWeb, a les set del vespre.

 

Xènia Dyakonova (Leningrad, 1985) es trasllada a Barcelona l’any 1999, on estudia Teoria de la Literatura i Literatura Comparada a la Universitat de Barcelona. A partir de l’any 2001, publica en rus nombroses seleccions de poemes a diferents revistes i tres llibres de poesia. En català ha publicat dos llibres de poesia: Per l’inquilí anterior, amb il·lustracions de Miguel Pang Ly (Genèric, 2015) i Dos viatges (Edicions del Buc, 2022).

Ha traduït al català novel·les, assaigs, poemes i articles periodístics de diversos autors, entre els quals destaquen Anton Txèkhov, Anna Politkóvskaia i Aleksandr Kúixner. L’any 2016 va rebre el Premi de traducció Vidal Alcover i l’any 2018 el Premi PEN Català de Traducció Literària, per la seva versió del poemari A banda i banda del petó, de Vera Pàvlova.

Com a crítica literària, és autora del pròleg del recull de contes Hi havia una vegada una dona que va seduir el marit de la seva germana, i ell es va penjar d’un arbre, de Liudmila Petruixèvskaia i ha col·laborat en el suplement cultural del diari Avui. Actualment, escriu en el suplement literari del diari Ara i en la revista digital La lectora.

En prosa, ha publicat Apunts de literatura russa i un afegit polonès (Cal·lígraf, 2021), un recull de textos sobre literatura russa i polonesa, i El conte de l’alfabet (L’Avenç, 2022), un llibre estructurat a partir del seu alfabet matern, el ciríl·lic. Cada lletra representa una paraula que és el punt de partida per parlar d’un fenomen, un element o una personalitat de la cultura russa.

 

En aquest acte a l’espai VilaWeb, Dyakonova parlarà sobre la seva obra poètica en català i l’ús que fa de la poesia en el seu darrer llibre, El Conte de l’alfabet, així com de la influència que ha tingut en ella la poesia russa.

Hi esteu convidats!

 

Conversa sobre poesia amb Antoni Clapés

0

Agraïm profundament a Antoni Clapés que ens acompanyi avui, i ens fa molt contents que inauguri les sessions d’enguany del nostre grup. Ens honora que sigui aquí; som grans admiradors de la seva poesia i apreciem la bonhomia, l’amabilitat i la generositat que sempre ha mostrat.
Antoni Clapés, tots el coneixeu, és un dels nostres grans poetes. Si a això li afegim la seva tasca com a traductor, editor i agitador cultural, no podem sinó mostrar agraïment perquè ell, amb el seu afany incansable, ha omplert molts buits en la cultura catalana contemporània i ha mostrat un compromís ferm i una independència lloable.
No faré una presentació exhaustiva del nostre convidat, per no restar temps a la seva intervenció i perquè al llarg del diàleg aniran sortint els temes crucials de la biografia, la seva poètica i la tasca cultural que ha desenvolupat.

Empar Sáez.: Antoni, en el llibre “Converses”1 entre Hac Mor i tu, expliques com el teu entorn familiar va influir i d’alguna manera va marcar les preferències estètiques que has conreat posteriorment en la poesia i en tot el que has fet.

Antoni Clapés.: Agraeixo profundament i em fa molta il·lusió ser aquesta tarda amb vosaltres, en aquest espai, i especialment agraeixo a l’Empar la invitació a l’acte.

Bé, vaig néixer l’any 1948 a Sabadell, de família sabadellenca, i vaig anar als escolapis on vaig fer tots els estudis. Allà vaig aprendre força català —estem parlant dels anys cinquanta— i vaig estudiar fins al preuniversitari. Recordo que vaig adquirir uns coneixements sòlids d’història de l’art i uns molts bons ensenyaments de literatura (vam tenir un excel·lent professor de literatura, un claretià). En uns temps on els estudis s’acabaven en el Romanticisme, aquest capellà ens va explicar García Lorca, més enllà del Romancero gitano; ens va parlar de Poeta en Nueva York. Això seria l’any 1963, probablement. Als alumnes ens va sobtar molt, no enteníem res i, a més, va aprofitar per fer-nos un esquema sobre els nivells de consciència, d’inconsciència i de subconsciència, és a dir, ens estava parlant de Freud! Ens va introduir molts altres poetes, a part del que “tocava” en el manual. Jo penso que l’ensenyament que un rep a l’escola és molt important i puc dir que la llengua, la història de l’art i la literatura són tres pilars que encara avui, molts anys després, continuen sent troncals en la meva vida.

El meu pare era el president de l’entitat Belles Arts, una associació artística que organitzava diferents activitats a Sabadell, i els diumenges al migdia feien concerts de música clàssica, i altre tipus de música: allí vaig escoltar per primera vegada Tete Montoliu. D’altra banda, als anys seixanta es va crear, dins d’aquesta entitat, el Grup Gallot, un precedent a Espanya del que es va anomenar action painting (pintura d’acció). Aquest grup va fer una acció revolucionària a la Plaça Catalunya: van estendre de cap a cap un llençol de cent metres, van agafar unes gallines amb les potes untades en pintura i les van fer córrer per sobre de la tela. El resultat es va exposar i això va ser un escàndol (podríeu buscar la notícia al No-do, amb la veu de Matías Prats…). Més enllà d’això vull dir que l’informalisme, la pintura abstracta, per mi va ser molt important. Per tant, música de Jazz, Informalisme i després recordo que es feia una revista, Riutort, a on es publicava poesia de Vinyoli, Carles Riba, i també de Francesc Garriga Barata. Aquesta era la poesia que jo llegia.

E.S.: Comences a escriure de ben jove, però no publiques el primer llibre fins a 1986, quan tenies trenta-vuit anys. Més de vint anys escrivint sense cap idea de publicar? Com va anar això, què recordes d’aquella època?

A.C.: L’any 1964 vaig començar a fer una revista ciclostilada, Logos, una revista de caràcter literari. De l’any 1965 daten els meus primers poemes (tenia uns disset anys). L’any 1971 es publica un llibre a Sabadell amb sis dels qui llavors érem “joves poetes”, en homenatge a Joan Oliver: I li estreba les vetes de la cotilla2, un vers de Pere-Quart. Cadascun dels joves poetes vam aportar-hi deu poemes. Els autors del llibre: Josep-Ramon Bach, Jordi Domènech Soteras, Albert Plans Molina (aquests ja són morts), Joana Alegret Hernàndez, Miquel Bach (germà del Josep-Ramon), i jo mateix.

De manera que aquests van ser els meus primers poemes publicats. Llegiré un dels meus poemes del llibre:

 

Aquests versos, no et sembla que podrien
esdevenir elementals vasos comunicants?
Mira, per això escric. No puc fer altrament.
I n’accepto el risc, si més no, perquè
ens és urgent tutejar-nos de tarda en tarda.

 

Són uns versos primerencs, però ja contenen la pruïja del perquè escrivim. Quan va sortir el llibre no va passar absolutament res, el llibre no existia, i no només això, sinó que va haver-hi un menyspreu per part de gent que l’hi haurien d’haver donat suport, ni que fos per respecte a l’Oliver. Això va fer que jo continués escrivint però amb la intenció de no publicar mai més.
En un moment determinat, però, conec el senyor Marià Manent. Ell em digué que el que feia era mitjanament bo i que havia de fer públics els escrits. Li dec que m’animés a publicar. El Sr. Manent tenia una educació exquisida, molt respectuós, el seu aspecte era de monjo oriental, enraonava amb una dolçor…, era admirable. En les Edicions dels dies vaig publicar Escrits en fulles de te, un llibre que va prologar Albert Ràfols-Casamada i que és un conjunt d’epigrames.
El Sr. Manent em va animar a enviar el meu segon llibre, Crepuscle de mots3, a un premi. Vaig enviar-lo al Premi Joan Alcover a Mallorca, que vaig guanyar.

Us llegiré el primer poema del llibre, Endreça:

 

No creguis pas que les paraules puguin
dir-ne gaire, no.
Potser ni tan sols allò que vela
cadascun dels signes.
Car ara és temps de parlar sense mots,
traduint del silenci, per exemple.

E.S.: Quan publiques els teus primers llibres havies estudiat Economia i tenies una feina. Què et va atraure de l’economia?

A.C.: Jo vaig estudiar Economia perquè pensava que el món es podia canviar. Després, amb els anys, em vaig adonar que no. Vaig treballar d’informàtic al mateix temps que estudiava. L’any 1968 jo ja era informàtic, fins a l’any 2013 en què em vaig jubilar. Per mi sempre van ser dues activitats separades: una era el guanyapà, una professió que em permetia no patir gaire pels diners, l’altra, l’escriptura.

E.S.: Hi ha tres projectes que lideres, en les dècades dels 70 i els 80, com són la Llibreria els dies, Les Edicions dels dies i la sala d’art conceptual Sala Tres, tots ells a Sabadell, i que serien l’origen de l’activitat que has desenvolupat posteiorment.

A.C.: Després dels estudis, vaig fer part, o crear, la Sala Tres, que als anys setanta va començar a exposar i a difondre l’art conceptual. En aquell moment era molt avantguardista. Més tard, l’any 1976, vaig crear una llibreria a Sabadell, la llibreria Els dies, que, aprofitant que hi havia una certa permissivitat amb el català — perquè Franco havia mort— només es venien llibres en la nostra llengua. La llibreria va tenir molt èxit i allí mateix vam fundar unes edicions, Les Edicions dels dies.

E.S.: Antoni, has publicat vora una trentena de llibres de poesia i en els darrers anys estàs recopilant la teva obra en diferents editorials. A banda de l’antologia “La lentitud, la durada”, publicada el 2009 a Pagès Editors una selecció de poemes escrits entre 1982 i 2007que commemorava vint-i-cinc anys d’escriptura poètica, podem trobar part de la teva obra en aquests volums:

. “Finestra sobre el buit” (Tanit, 2019): conté tres llibres introbables publicats entre 2001-2003.
. “Clars, aquest matí, són els teus records (Obra reunida, 1989-2009)”, LaBreu, 2020: hi aplegues sis llibres.
. “No cal repetir aquest instant (Obra reunida, 1982-1997)”, Llibres del segle, 2022: hi trobem vuit llibres.

Quin criteri estàs fent servir per reunir la teva obra? Hi ha algun text que no vulguis tornar a publicar o que el publicaries modificant-lo profundament?

A.C.: Sobre el primer llibre, Finestra sobre el buit, en Joan de la Vega em va demanar tornar a publicar tres llibres que li agradaven i que estaven exhaurits.
Jo soc una persona molt independent, no faig part de cap grup, no demano res, m’espavilo, i sempre m’han agradat molt els projectes petits com Cafè Central. Havia publicat una sèrie de llibres en editorials molt petites, una d’elles era Emboscall Edicions, de Jesús Aumatell. Eren llibres introbables i aquest va ser el primer intent de rescatar textos antics, després del projecte de Lleida.

Els de LaBreu em van demanar fer l’obra completa. Jo no volia un volum de mil pàgines, fa de mal portar. Vaig seleccionar sis llibres i posteriorment el meu amic Roger-Costa Pau, de Llibres del Segle, em va demanar acabar de fer la resta, però jo només en vaig voler fer uns quants més (dins d’aquest darrer volum hi són els tres llibres que feien part de Finestra sobre el buit, perquè el llibre no havia tingut gaire difusió i perquè l’editorial havia plegat).
En aquests volums pràcticament no he fet modificacions, potser he tret algun poema i he corregit algun error puntual.

E.S.: En llegir la teva obra destaca que has mantingut al llarg dels anys una unitat estilística, unitat en el to, una riquesa de pensament i una cura exquisida per la paraula. Si bé has rebut nombroses influències de diferents cultures, i has llegit autors tan diversos, tot ha passat pel teu sedàs i es podria dir que la teva obra és una sola, molt cohesionada. Antoni, quines són aquestes influències?

A.C.: Tinc una influència primera de quan vaig descobrir Salvatore Quasimodo. El 1961 l’editorial Selecta va publicar una selecció dels seus poemes —ell va rebre el Premi Nobel el 1959. Va ser per atzar, a casa dels pares, on hi havia sobretot novel·la. Recordo que va ser una epifania. Això em va portar a descobrir els altres poetes de l’hermetisme italià (que vol dir poesia concentrada, no pas que no s’entengui.). Després, Vinyoli, Garriga, Riba, en una època Espriu, després Jorge Guillem. Més endavant, la poesia xinesa. Però sempre els grans autors del Romanticisme: Hölderlin i Leopardi. Ambdós em van refermar la idea que la poesia ha de transmetre pensament, dit d’una altra manera de com ho diu un filòsof. Bertolt Brecht em va interessar molt en una època, ell és al costat oposat a la meva poesia. Podria anar citant molts i molts poetes que tot d’una descobreixes i vols continuar llegint.
He intentat fer una poesia de la brevetat, de la condensació i que reflectís el pensament. Cada paraula està molt pensada, però no tiro del diccionari, són paraules del meu lèxic.

E.S.: Els temes principals, el fil conductor de la teva poesia (com són el silenci, la llum, la reflexió sobre l’escriptura i el llenguatge…) també conformen una unitat.

A.C.: Els temes giren al voltant del pensament i de la vida; les preguntes que tots ens fem: el sentit de la vida, la mort, el dolor, la pèrdua. Expressar-lo d’una manera que el lector es pugui veure concernit. Un altre tema que hi barrejo molt és la natura. Soc urbanita, però gaudeixo molt la natura, la llum, el misteri de la llum. La llum crea el dia, dibuixa el món, tot reneix; la recreació quotidiana del món em fascina i per mi ha estat molt important.

Un altre tema: jo he tingut una certa influència de les filosofies orientals (xinesa, japonesa, coreana…). Això m’ha portat a parlar del no-res, del buit, però un buit creatiu. No és pas el nihilisme occidental; de fet jo soc de la generació post existencialista (quan jo era jove, Sartre estava de moda). A mi m’agrada més una altra mena d’existencialisme, si podem dir-ho així: l’oriental, que és creatiu, positiu. Medita sobre el buit, sobre el no-res, però li aporta aquesta vessant creativa.

Un altre tema de la meva poesia és el llenguatge. Al començament del segle XX hi ha tot un corrent de filòsofs que parlen de la impossibilitat de la comunicació, que el llenguatge no serveix per expressar pensament abstracte. Serveix per comunicar-nos en un sentit primari, però segurament si vull expressar alguna cosa realment complexa, és possible que no ens entenguem. I justament, per contra, l’espècie humana abandona l’estat primitiu en el moment que comença a modelar i repetir uns signes sonors i articula un llenguatge complex, i amb el temps comencen a aparèixer les llengües.  Hi ha una sèrie de filòsofs, com deia, que donaran lloc a la filosofia del llenguatge: posen en qüestió el llenguatge com a tal i diuen que el llenguatge no serveix per comunicar-nos. El llenguatge, més que pont, és barrera per a l’enteniment: Wittgenstein i Heidegger, principalment. Hi ha hagut molta literatura, Beckett, per exemple: el llenguatge per ell no funciona. Esperant Godot en el fons és una macrometàfora de la vida, d’un llenguatge que no ens acaba de funcionar. I no parlem ja de la corrupció del llenguatge que veiem dia a dia des del poder; s’apoderen dels símbols, de les paraules…

Jo he reflexionat molt sobre això i sobre la poesia; segurament perquè no sé què respondre a la pregunta què és poesia. Hi ha milers de respostes, jo mateix n’havia fet una, que ja ni la vull dir. Algunes definicions com Poesia, palabra en el tiempo (Machado) les trobes meravelloses, te les apuntes, però no et donen la resposta.

E.S.: Sobre la forma dels poemes has dit que cada poema acaba trobant la forma que li convé. Has conreat el vers lliure i he llegit que abans renegaves de les formes clàssiques, però que això ha anat canviant amb el temps.

A.C.: Quan jo era jove i llegia un sonet, per exemple, em sortia urticària. En l’art em passava el mateix: deixant de banda els clàssics, el figuratiu no m’agradava. Jo era molt radical. M’interessava l’abstracció, el vers lliure. Amb el temps, un es fa gran, aprèn més coses, i finalment descobreix que hi ha vivències que fan que tot encaixi. En aquest sentit, recordo una exposició de Lucian Freud que vam veure a Madrid fa uns trenta anys. Pintura figurativa, però d’una força increïble; vam sortir commocionats. Em vaig tornar més tolerant. I ara no jutjo per la forma sinó per l’emoció que allò em provoca, tant en l’art com en la poesia. En poesia he après que hi poden haver sonetistes dolents, facin sonets o no, i que fer vers lliure i blanc no garanteix res. També és veritat que l’abstracció era una mena de pràctica a la qual tothom s’hi atrevia. Igualment en poesia. També és cert que la gent que és bona ho és sempre. Jo soc un admirador de Riba i Salvatge cor és un llibre de sonets fantàstics. Joan Vinyoli, per exemple, em sembla que no va fer mai sonets ni rima, i sempre té un vigor molt gran per mi.

E.S.: Durant aquests anys has anat simultaniejant la creació pròpia amb la traducció (del francès i de l’italià): l’una ha enriquit l’altra. Com has viscut aquesta doble vessant creadora? Traduir també és crear?

A.C.: Totalment, traduir és agafar un llibre que està escrit en una llengua i tornar-lo a escriure en una altra llengua. De fet, tot és traducció: quan tu llegeixes un llibre escrit en la teva llengua ho estàs traduint dins teu. De ben jove, quan jo vaig descobrir el llibre de Quasimodo traduït al català, a mi em semblava que la traducció catalana, sense voler criticar ningú, no funcionava bé; pel que fa al llenguatge es trobaven arcaismes. Vaig buscar els poemes en italià perquè el llibre no incloïa els originals, i vaig començar a traduir-lo. Més endavant he traduït poesia, i altres escrits, però bàsicament poesia, perquè traduir sempre és fer la lectura més profunda possible d’un llibre, això per descomptat. És cert que pots llegir poesia en diferents idiomes i si hi ha una paraula que balla, doncs tires endavant, i si hi ha alguna cosa que no veus clara, o tal matís et passa per alt, continues llegint. En canvi, si la tradueixes ho has de traduir tot el millor que saps; això vol dir fer la lectura més profunda. He fet i faig encara molts poetes quebequesos, perquè hi tinc una certa relació i per mi és una mena de deute amb la cultura quebequesa; donar-la a conèixer, escampar-la. No hi havia gaire cosa traduïda, i ara tampoc es pot dir que en tinguem molta, però almenys els noms importants tenen presència, aquí. També he traduït un poeta suís de llengua francesa, establert a França, Philippe Jaccottet, que per mi és un poeta excepcional, i també ha estat una manera de donar-lo a conèixer. Altres coses que he traduït com novel·les o llibres d’assaig han estat un encàrrec i fins i tot les he cobrat.
Ja que hem parlat de traducció llegiré un fragment molt breu de Jaccottet. Ell parla molt de la natura; és un poeta contemporani que va viure gran part del segle XX. Va morir fa tres anys, a noranta-quatre anys.

A Quadern de verdor,4 un llibre important de Jaccottet, hi podem trobar prosa reflexiva, i aquest fragment per mi és il·luminador:

     De vegades penso que si encara escric és, o hauria de ser abans que res, per aplegar els fragments, més o menys lluminosos i convincents, d’una joia que estaríem temptats de creure que un dia va explotar, ja fa temps, com una estrella interior i ens va escampar la pols per damunt.

 

I del meu llibre Alta Provença5 aquests dos poemes:

 

Camí solitari d’espígols
i romanins marcits:

el mur atrapa el reflex
del silenci, l’heura evoca
la possibilitat del mot.

Glaçada
llum de lluna.

***

Nit de Sant Llorenç
a l’abril:
com estels
errants

poemes.

E.S.: Has estat al capdavant de Cafè Central, juntament amb Víctor Sunyol, durant més de trenta anys, gairebé cinc-centes publicacions. I malgrat que t’hi has dedicat professionalment a l’edició, sempre has separat aquesta dedicació professional a l’afer econòmic, és a dir, no has viscut d’això.
¿Ha sigut aquesta la clau —en un país on vivim una anormalitat cultural— per arribar a ser una editorial de prestigi, respectada i on s’emmirallen les noves editorials independents? 

A.C.: Molt ben vist això; mai no he demanat subvencions, mai no he demanat diners… Poiesis, en grec, vol dir fer; actuar, crear, doncs: fer d’editor o d’activista cultural. Al costat dels llibres pròpiament dits, els llibres com a objecte, hi havia presentacions, cicles, lectures…, probablement mil cinc-cents actes segur que els hem fet. I no tenim cap medalla, perfecte! Bertolt Brecht: “Jo no necessito cap làpida, però si vosaltres me’n voleu plantificar una, poseu-hi: va fer projectes i nosaltres ens hi vam interessar.” Vull dir: s’ha fet, s’havia de fer.  Això de les cinc del matí no és broma, la Dolors ho pot certificar. M’aixecava ben d’hora, ben d’hora, feia moltes coses en aquesta estona, era feina, sí; érem dos (el Víctor i jo) que no ens vam barallar mai perquè un vivia a Vic i jo vivia aquí… I en aquella època tot era telèfon i anava d’una altra manera. Jo era, en aquells temps, Dr. Jekyll i Mr. Hyde. A l’hora de la feina jo devia ser Dr. Jekyll: bona persona, amb coll i corbata, molt polit. Anava a parlar amb gent molt important i després em dedicava al que jo volia. I els diners de vegades anaven d’aquesta butxaca a pagar algunes despeses de l’altra activitat. Però tant és.

Com tu dius segurament bastants nous editors que han sortit s’han pogut emmirallar en el que vam fer. És veritat que la tecnologia facilita molt la feina. Abans s’enviaven els treballs, les proves…, tot per correu postal (amb tots els riscos que comportava). Ara disminueixen els costos, però, per altra banda, actualment hi ha molts altres problemes.
Hi havia i hi ha la voluntat i les ganes de fer les coses. Tot això forma part de la meva poètica. Jo funciono així.

E.S.: D’aquesta gran activitat com a editor, tal com has dit, se’n deriva l’organització i participació en innombrables presentacions, diàlegs, seminaris, lectures…; també has promogut moltes iniciatives poètiques, has inventat nous formats; alguns dels que vas endegar continuen amb èxit: Lectures de la Modernitat poètica a la llibreria Jaimes, per exemple. Altres, com el Cicle de Poesia als Parcs o Dilluns de Poesia a l’Arts Santa Mònica, jo desconeixia que havien estat endegats per tu. En el llibre “Converses”1 dius que contínuament estàs pensant en noves formes d’escampar la poesia. Has aconseguit viure poèticament, Antoni; la teva vida s’esdevé una creació, un constant ampliar escenaris, idear noves formes de difondre la teva passió… I ho has fet, fins a la teva jubilació, compaginant la feina amb què et guanyaves la vida amb les nombroses activitats poètiques. Explica’ns com has pogut fer tot això.

A.C.: Treballava de vuit a set de la tarda (em llevava ben d’hora…), però això no és cap mèrit. Òbviament, en el món de la poesia, no tot ha estat de color rosa, ja sabeu que al món hi ha de tot, i et trobes de tot. Tu vas de bon noi —crec que sí que ho soc—, de bona fe i amb el lliri a la mà (això segur, és marca de la casa) i després passa el que passa. Procuro, però, guardar els bons moments que la poesia m’ha donat, a part del goig de llegir i viure. Hölderlin té un vers formidable, una veritat absoluta: poèticament habita l’home. Jo he procurat viure així, intensament, bé i que estic preocupat per les coses terrenals (salut, lloguer del pis, factures…), visc a la terra. I del passat, si és veritat que Cafè Central ha donat una guia, com alguns ens han dit, doncs fantàstic i si les activitats que hem endegat continuen, tot i que ho facin d’una manera que no em plagui, doncs tant és, em sembla bé que les coses funcionin. Perquè penso que són uns temps en què la poesia és més necessària que mai; són uns temps molt galdosos i molt bèsties. Un llibre de poemes te’l pots endur allà on vulguis. El goig que et dona agafar un bon llibre i llegir-lo en un lloc tranquil, sentint la vida en l’aigua dels rius, en els ocells, en la terra, en les olors i la llum…

Mireu, el darrer llibre6 que he fet fins ara fa part d’una exposició que es va fer al Museu Memorial de l’Exili de La Jonquera; porta el títol de l’exposició i el subtítol és aquest: “Només la bellesa pot salvar-nos de la barbàrie” i això ve de la idea explicada per Dostoievski, i de Primo Levi. Aquest darrer, quan estava en el camp d’Auschwitz, en una situació tan extrema i deshumanitzada, explicava que en aquells moments de desesperació i des-humanització absoluta es recitava poemes de memòria, i això li retornava una mica de tranquil·litat, de pau, i tornava a sentir-se home.

E.S.: Per acabar, Antoni, considerant la teva gran experiència, quines reflexions faries als poetes joves, o als poetes novells?

A.C.: A vegades m’ho han preguntat: com s’arriba a ser poeta? No hi ha una carrera de poeta, bo i que ara, efectivament, hi ha moltes escoles d’escriptura que ensenyen a escriure poesia. Però jo crec que el sentiment poètic un ja se l’emporta de casa. Si no, malament. En les escoles expliquen com es fa un sonet, com s’estructura un llibre de poesia…, tot això no val per res, és clar, si no tens res per dir: escrius, però no dius res. La meva resposta sempre és: llegir, llegir i llegir. Explorar coses diverses, i no únicament el que t’agrada; s’ha de sortir de l’àrea de confort, com es diu ara, i llegir coses diverses, perquè es descobreixen mirades diferents. En un llibre de poemes no tot és bo. D’un autor no tot és bo. A vegades t’agrada, t’enamores d’un vers. Tanquem el llibre i ja en tenim prou. No creure’s gaire o gens els que pontifiquen, els que et diuen qui és bo, perquè segurament no val la pena de llegir-los, i ho dic així a l’engròs; segur que sabeu què vull dir. Buscar, buscar i llegir. Afortunadament, tenim les biblioteques; no serveix l’excusa que els llibres siguin cars.

I el que sí que és important és ser humil. Ser humil i mirar de fer-ho bé. Cada matí prenc el primer cafè del dia en una tassa amb una cita de la Mercè Rodoreda que m’agrada molt i que diu: “La millor manera que tinc de servir el meu país és intentar fer el millor possible el que faig”. Llavors em poso a treballar, seguint aquest proverbi.

Vols ser poeta? Llegeix molt, escriu, llença, estripa, estripa, llença, estripa… Mira de fer-ho bé, sigues humil. No hi ha res més efímer que allò que diuen fama. El que val és el treball ben fet, i que tu ho facis el millor que ho sàpigues fer. Estar en contacte amb gent està bé, tenir judicis de valor de persones que et tinguin prou confiança per dir-te el que pensen sincerament del que escrius. Publicar és difícil, ja ho sabem, guanyar premis és molt complicat, però, tanmateix, algú publica llibres, algú guanya premis, sempre hi ha forats per anar-s’hi ficant. Tampoc cal tenir pressa, ja arribarà el moment, les coses van sortint.

Reiterem el nostre profund agraïment a Antoni Clapés per la inoblidable sessió que vam viure. Gràcies als assistents i molt agraïts a Aureli Ruiz per les fotografies.

1 Converses seguit de Fer les cartes. Carles Hac Mor, Antoni Clapés. Quid Pro Quo Editorial, 2022.
2 I li estreba les vetes de la cotilla. Joana Alegret Hernàndez; Josep-Ramon Bach; Miquel Bach; Antoni Clapés Flaqué; Jordi Domènech Soteras; Albert Plans Molina. Barcelona, Miquel Arimany, 1971.
3 Crepuscle de mots, Antoni Clapés – Premi Joan Alcover de Poesia 1988. Columna, 1989.
4 Quadern de verdor, Philippe Jaccottet. Traducció d’Antoni Clapés. AdiA Edicions, 2021.
5 Alta Provença, Antoni Clapés. Pagès editors, 2017.
6 Fer un lligall amb la roba ben plegada (Només la bellesa pot salvar-nos enmig de la barbàrie). Alícia Casadesús, Antoni Clapés. Cafè Central & Llibres del Segle, 2022.

Conversa literària amb Antoni Clapés. Lectura de poemes

0

La primera sessió d’enguany se celebrarà dimarts 31 de gener a l’Espai VilaWeb. Conversarem amb Antoni Clapés, el poeta convidat pel grup Reversos, qui també farà una lectura de poemes.

Antoni Clapés (Sabadell, 1948) és poeta, traductor, editor de poesia i impulsor de nombrosos projectes en el camp de la literatura i les arts visuals. Escriu poesia i textos relacionats amb la poesia des de 1964. Ha publicat una vintena i escaig de llibres i nombrosos textos en edicions d’art, pròlegs, plaquetes i antologies. Recentment, ha aplegat una part de la seva obra poètica en diferents volums: Clars, aquest matí, són els teus records (Obra reunida, 1989-2009) (LaBreu Edicions, 2020); No cal repetir aquest instant (Obra reunida II, 1982-1997) (Llibres del segle, 2022) i en un tercer volum, Finestra sobre el buit (Tanit, 2019), que aplega tres llibres editats entre 2001 i 2003, i avui introbables: Llavors abandonaries Greifswald, Destret i El viatger no sap. Ha estat guardonat amb els premis de poesia Joan Alcover (1989), Cadaqués a Quima Jaume (2010) i Cavall Verd de Poesia (2010).

Actualment, disposem de la reedició de les Converses amb Carles Hac Mor i Fer les cartes, tres llibres reunits en un volum: Converses seguit de Fer les Cartes, Carles Hac Mor i Antoni Clapés (Quid Pro Quo, 2022).

Clapés ha traduït poesia, narrativa i assaig del francès i de l’italià. Destaquen les traduccions d’obres de Jules Renard, Marguerite Duras, Christian Bobin, Paul Valéry, Jean Cocteau, Philippe Jaccottet o Pietro Civitareale, així com d’una bona representació de poetes contemporànies quebequeses. Ha merescut nombrosos premis de traducció, com els Premis Cavall Verd – Rafel Jaume 2012 (de l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana) i el Mots Passants de la Facultat de Filologia Francesa de la UAB per Tomba de Lou, de Denise Desautels, el de la crítica Serra d’Or 2021 per la traducció de Tal qual (Adesiara, 2021), de Paul Valéry, i el Premi PEN de traducció per El desert malva (Lleonard Muntaner, 2021), de Nicole Brossard. Marges plens, de Pierre Chappuis (Lleonard Muntaner, 2022) és la darrera traducció publicada. La seva poesia ha estat traduïda i editada a l’espanyol, francès, anglès, italià, portuguès, alemany i àrab.

Cafè Central, editorial independent i de prestigi, va ser creada el 1989 per Antoni Clapés (Víctor Sunyol va formar-ne part un any després). L’editorial ha mantingut més de trenta anys d’activitat al servei de la poesia i ha participat i promogut innombrables accions relacionades amb la poesia (lectures, diàlegs, seminaris, etc.).

El nostre convidat ha participat en diferents exposicions amb artistes plàstics: «La casa de l’ésser?» a l’Associació per a les Arts Contemporànies (Vic, 1999) i «D’estar a casa» a Container de l’IGAC (Girona, 2008). Més recentment, el nou llibre Fer un lligall amb la roba ben plegada («Només la bellesa pot salvar-nos enmig de la barbàrie») és el resultat del projecte i l’exposició conjunta amb l’artista visual Alícia Casadesús al Museu Memorial de l’Exili (MUME) de La Jonquera.

Esteu tots convidats al diàleg que mantindrem amb l’Antoni Clapés i a la lectura de poemes.

«Senyals de regions llunyanes. Tres lectures al voltant de l’epifania» Xerrada de Víctor Mañosa

0

En la darrera sessió d’enguany, celebrada el passat vint-i-nou de novembre, vam tenir el plaer de comptar amb el poeta Víctor Mañosa, qui ens oferí una xerrada sobre la força reveladora de la poesia i el concepte “epifania”.  Ho va fer a partir de lectures que prenen com a base la tradició literària europea: des d’Homer i Safo, passant per Milosz, Sophia de Mello, Tranströmer…  I a través de les idees del filòsof Owen Barfield, concretament les que trobem a l’assaig “Poetic diction”.

Víctor Mañosa, poeta, matemàtic i professor, desenvolupa les tasques professionals com a docent i investigador a la Universitat Politècnica de Catalunya, a Terrassa. Ha publicat els llibres de poesia:  L’home que mira perplex (Papers de Versàlia, 2008), Stramonium (Tèmenos, 2015), Devesa oculta (Papers de Versàlia, 2018) i Ull nu (Tèmenos, 2022). Manté el bloc Catàleg de desficis i col·labora en les publicacions de l’associació literària Papers de Versàlia.

Mañosa, a l’inici de la conferència, va remarcar la seva condició de lector, lliurat a intuïcions i biaixos. Va compartir el motiu pel qual és lector de poesia i algunes de les lectures que l’han acompanyat al llarg dels anys i a les quals torna sovint: poemes de Czesław Miłosz, Tomas Tranströmer i Sophia de Mello.

La tria, tal com va afegir, és absolutament arbitrària i parcial, però amb un nexe que té a veure amb la seva experiència com a lector: allò que provoquen en el meu interior, el fet que quan llegeixo aquesta poesia es produeix una (efímera) modificació del meu estat de consciència, entenent això com una transformació interna, sí, però també com una alteració de la manera d’estar, veure i relacionar-me amb el món. Sovint llegim per expandir els límits del nostre coneixement i, altres vegades, per veure articulades les nostres intuïcions per una mà més sàvia , per fer-nos ressonar. És el cas d’això que darrerament llegeixo, també d’una forma interferida i a batzegades: l’obra d’Owen Barfield, “Poetic diction”, escrita el 1928.

Barfield, com Mañosa va explicar, va ser un filòsof i investigador que es va dedicar a estudiar les modificacions que s’esdevenen en la consciència a través de l’evolució del llenguatge. L’escriptor i filòsof anglès va elaborar la seva teoria a partir d’un estudi detallat de l’evolució de les paraules i el significat. Amb exemples extrets de la poesia, intentava demostrar com treballa la imaginació amb paraules i metàfores per crear significat i que aquest procés ha estat actiu al llarg de l’experiència humana generant i expandint contínuament el llenguatge.

Mañosa va relatar com Owen Barfield descobreix, en l’etapa escolar, una metàfora que el marcarà: “Cato, octoginta annos natus, e vita excessit”. L’escolar Barfield s’adona que “Cató va morir a vuitanta anys” i “Cató, a vuitanta anys va marxar de la vida” no eren equivalents quant al sentit. La frase conté una imatge, una metàfora, que barreja el fet visible amb el fet invisible d’una manera natural; així no ens mostra un Cató desaparegut, sinó un Cató en trànsit cap a un més enllà de la vida. Barfield, doncs, va dedicar bona part del seu esforç a rastrejar el paper de la metàfora i observà que estava viva en les manifestacions literàries més antigues, no com a recurs sinó com a reflex d’una forma de consciència distinta que s’expressava a través del llenguatge. Per Barfield les imatges, les metàfores, a la llengua/poesia antiga, no només són analogies (més o menys poètiques) sinó que els conceptes i els fenòmens formen una unitat, i la percepció d’aquesta unitat era possible en la consciència més antiga que, per tant, la reflectia en el seu llenguatge.

El que Barfield proposa és que si analitzem el llenguatge d’un període anterior (no el llenguatge poètic!, l’ordinari també), veurem que és més figuratiu que el nostre. Per això aquest llenguatge primerenc ens pot causar el mateix efecte que la poesia: el de mostrar-nos fugaçment el món de manera diferent o, en altres paraules, el de modificar la nostra consciència. Per Barfield, el poeta pretén conscientment, o almenys deliberadament, crear metàfores que evoquin sentiments i l’experiència interior que vol expressar. Aspira a fer servir un llenguatge “viu” i figuratiu. Però, en el llenguatge antic, aquest caràcter viu rau en el llenguatge mateix. En poesia es pretén alterar la nostra consciència i generar coneixement i saviesa per mitjà de metàfores i altres figures retòriques. Per Barfield, tanmateix, el llenguatge antic –i per ell la poesia és el “millor” del llenguatge antic–, no pretenia tal cosa intencionadament i, així i tot, ho aconseguia (ho aconsegueix encara!).  Assoleix per si mateix allò que el “llenguatge poètic” persegueix: fer-nos veure el món animat, ple de significat i de vida interior.

Victor Mañosa fa afegir que qualsevol que hagi llegit, per exemple, l’Odissea sap fins a quin punt l’observació de Barfield és pertinent i que“pels antics, i així ens ho mostren en el seu llenguatge, coses i noms per dins tenen un pacte. Per Owen Barfield, podien accedir a l’interior del món a través de les paraules. Per això, la seva experiència del món estava ben lluny de l’estranyament amb què nosaltres el percebem. Nosaltres, metòdicament ensinistrats a separar el món exterior (res extensa) i el món interior (res cogitants), fins i tot negar l’existència d’un món interior (e.g. el filòsof de la ment Daniel Dennet). Nosaltres, permanentment escindits del món, permanentment hostilitzats per aquest, permanentment assedegats: nosaltres, lectors de poesia.

Per il·lustrar això, Mañosa va llegir un fragment especialment commovedor de l’Odissea que li va permetre introduir la darrera idea sobre la qual gira la seva tria personal. El fragment pertany al Cant V. Calipso (una nimfa, una deessa) i Odisseu han conviscut set anys d’ençà del naufragi d’aquest, víctima de la ira de Posidó. Els Déus han decidit que és hora que Odisseu retorni a casa, i Hermes tot just acaba de comunicar aquesta decisió a la divina Calipso:

(…) i Calipso, divina entre les deesses, es va estremir, va parlar i li va dir paraules alades (ἔπεα πτερόεντα): Sou cruels, déus, i envejosos més que ningú, ja que us irriteu contra les deesses que dormen obertament amb un home si l’han fet el seu amant. Així, quan Eos, de rosats dits (ῥοδοδάκτυλος Ηώς), va arrabassar Orió, us vau irritar els déus que viviu amb facilitat, fins que la casta Artemis de tron ​​d’or el va matar a Ortigia, atacant-lo amb dolços dards. Així, quan Demèter, de belles trenes (ἐϋπλόκαμος), cedint al seu impuls, es va unir en amor i llit amb Jasió a un camp tres vegades llaurat, no va trigar gaire Zeus a assabentar-se’n, i el va matar amb el resplendent llamp. Així ara us irriteu contra mi, déus, perquè està amb mi un mortal. Jo el vaig salvar, que anava a cavall d’una quilla, sol, que Zeus li va destrossar la ràpida nau llançant-li el brillant llamp al mig de la mar vinosa (οἴνοπι πόντῳ). Allí van morir tots els seus nobles companys, però a ell el vent i les onades el van acostar aquí. Jo el vaig tractar com a amic i el vaig alimentar i li vaig prometre fer-lo immortal i sense vellesa per sempre. Però ja que no és possible a cap déu depassar ni deixar sense complir la voluntat de Zeus, el que porta l’ègida, que se’n vagi pel mar estèril si aquell l’impulsa i l’envia. Però jo no l’acomiadaré de qualsevol manera, perquè no té naus proveïdes de rems ni companys que l’acompanyin sobre l’ample llom del mar. No obstant això, l’aconsellaré benèvola i res no li ocultaré per tal que arribi a la seva terra sa i estalvi.

(Odissea, Cant V. Versió de Víctor Mañosa a partir de Riba, Alberich i Calvo Martínez)

Després de destacar la capacitat de commoure que tenen aquestes paraules pronunciades per una dona/dea del segle VIII aC, Mañosa va llegir el que Owen Barfield diu respecte dels textos homèrics (Barfield, 1928):

Milions d’éssers espirituals petgen la terra… i aquests éssers augustos, parlant per la boca dels seus personatges, passant una vegada i una altra, invisibles entre ells, es dissolen en un largior aether en el que els herois homèrics respiren tot el dia; per tant, nosaltres també, el respirem en el seu llenguatge –al seu ῥοδοδάκτυλος Ηώς (…), en la força nerviüda dels seus epítets sonors que, malgrat el seu convencionalisme, mai no deixen de donar vida i escalf al text.

Víctor Mañosa va continuar amb aquestes consideracions:

Provo de reflexionar sobre tot això. Per què llegeixo poesia? Per què retorno una vegada i una altra a alguns autors? Molt probablement per una qüestió d’ordre espiritual, perquè soc i necessito aquests petits i efímers instants de revelació. Són instants sagrats. Aquesta és una paraula que m’agrada. És una paraula connotada, certament, perquè –com és natural– l’associem a la religió, i molts de nosaltres observem que sovint la religió s’interposa en l’accés directe a allò que té una qualitat numinosa, profunda, més viva que la vida nostra: sagrada, en definitiva. La poesia, certa poesia si més no, fent-nos respirar el “largior aether” de les seves paraules, ens pot fer experimentar com a sagrat cada cosa que vivim, perquè sí, hi ha una sacralitat sense transcendència (i també una altra transcendent!): l’espera infructuosa de l’amant (Safo), una família que menja llegum a l’Espanya dels anys 50 (Gamoneda), l’acceptació d’una vida no del tot completa i la recurrent esperança auroral (Vinyoli). Són poemes que ens acosten a l’experiència del fet sagrat, perquè el que fa que les lectures estiguin tenyides d’espiritualitat és la textura de la consciència amb què, llegint, experimentem aquests instants, que de fet no ens pertanyen.

I va afegir que havia triat compartir amb nosaltres la seva devoció per Miłosz, Tranströmer i de Mello perquè són exemples del nostre millor llenguatge. En tots ells respirem el largior aether de què parla Barfield. Tots ells ens permeten copsar el món des del seu interior, transformen la nostra consciència i, en tots, hi trobem coneixement i saviesa.

El nostre convidat, Víctor Mañosa, en la part dedicada a Czesław Miłosz afirmà que va ser un poeta atent a la història (i els seus efectes sobre nosaltres), un poeta moral. Va posar en relleu que a partir de cert moment, la seva poesia s’apropa cada cop més a la sacralitat de què hem parlat. Miłosz intenta, de forma conscient, fer-nos sentir l’epifania que, a la introducció de “A book of luminous things” (una antologia de diversos autors), defineix com un desvetllament (unveiling) de la realitat:

“El que en grec s’anomenava epiphaniea significava l’aparició, l’arribada d’una divinitat entre els mortals… L’epifania interromp així el fluir quotidià del temps i entra com un moment privilegiat en què captem intuïtivament una realitat més profunda i essencial amagada en les coses i en les persones.”

Un moment, doncs, va ressaltar Mañosa, en què les coses d’aquest món, de sobte, revelen una qualitat que no havíem observat fins ara; i això equival a descobrir el misteriós costat ocult, probablement el que aconsegueix, segons Barfield, el llenguatge arcaic per si sol. Miłosz es veu a si mateix com un secretari; tal com ho indica en un poema de 1975: ha de donar testimoni d’aquest món a unes instàncies que també intervenen en el món, des de l’invisible, i que a vegades ens acaricien les galtes.

A tall d’exemple, Mañosa va llegir Collint albercocs (2000):

 

COLLINT ALBERCOCS

Al sol, quan solament a la badia baixos
Nuvolets de boira blanca passen, fugaços,
I una cadena de turons és d’un grisós en el blau,
Resplendeixen els albercocs, grocs i vermells, en una fosca
Verdor, l’arbre n’és ple, i evoquen al pensament
El jardí de les Hespèrides o el pomer del Paradís.
N’abasto un i de sobte noto una presència.
Aparto el cabàs i dic: “Llàstima
Que vas morir i no pots veure aquests albercocs,
Quan jo aquí celebro una vida que no mereixo”.

 

El poema acaba amb un lament sobre la dificultat de la tasca de la mateixa poesia:

 

COMENTARI

Dissortadament, no he dit el que calia.
He sotmès la boira i el caos a destil·lació.
Aquell regne, de l’ésser o del no-ésser
És sempre amb mi i se m’adreça
Amb milers de crides, crits i queixes.
I ella, a la que m’he referit,
És potser tan sols qui dirigeix un cor.
El que sols ha estat un cop no roman en el mot.
Desaparegueren països i ciutats, i circumstàncies.
Ningú no serà capaç de veure la seva cara.
I la simple forma, com sempre, és traïció.

 

Víctor Mañosa va fer palès que quan llegim la poesia de Miłosz sentim ressonar algunes de les idees de Barfield. L’acte poètic, la seva lectura (l’escriptura) és una operació espiritual, va remarcar.

A Ars poètica (1968) Milosz ens diu:

Aquest és el guany de la poesia, que ens recorda
com és de difícil romandre la mateixa persona,
perquè la nostra casa és oberta, a la porta no hi ha clau
i hostes invisibles hi entren i en surten.

Mañosa va cloure la part dedicada a Miłosz destacant que, malgrat que alguns l’havien qualificat de poeta que busca la sacralitat sense transcendència, ell, contràriament, pensava que era un poeta profundament transcendent, però no religiós (malgrat que s’acostés al cristianisme en un determinat moment). Certament, va indicar que transcendència és també una paraula connotada.

Va llegir, tot seguit, alguns fragments del poema Consciència (1984) en el qual Miłosz desplega profunditat filosòfica, tendresa per la humanitat i transcendència:

 

CONSCIÈNCIA (fragments)

1.
La consciència contenia en si mateixa cada un dels bedolls
I els boscos de New Hampshire al maig coberts de boirina verda
En ella hi ha cares de gent sense número i girar dels planetes
I saber sobre tot allò que fou i l’orientació del que serà.
Cal, doncs, lentament, desconfiant de tothom, extreure’n
Tot el que pugui la llengua, massa dèbil per a tal tasca.

3.
Penso que sóc en aquesta terra
Per fer-ne un informe, però no sé per a qui.
Com si m’hi haguessin enviat a fi que el que hi succeeix
Tingués sentit tant sols perquè canvia en la memòria.

4.
Grassos i prims, vells i joves, ells i elles
Desfilen pels corredors de l’aeroport amb les seves bosses i maletes
I de sobte noto que és impossible
Que això sigui tan sols la cara dolenta d’un tapís
I que darrere hi ha l’altra, que ho aclareix tot.

6.
Jo, la consciència, començo des de la pell
Suau o bé coberta de cabells com boscos.
Una galta hirsuta, un pujol púbic, l’engonal,
Únicament meus, tot i que no sols meus.
I en aquest moment una altra consciència, d’ell o ella,
Analitzant atentament el propi cos en el mirall
Entenent que és el seu, malgrat que no li és propi.

En tocar en el mirall una corporeïtat,
Les toco totes? Conec la consciència aliena?
No serà que ella, inaccessible, també
Es reconeix solament en el seu ordre, més propi?

7.
Mai no sabràs què és el que sento, digué ella.
Perquè tu a mi m’omples, i tu no quedes ple.

8.
L’escalfor dels gossos i l’essència, desconeguda, de la gossor.
I amb tot la sentim. En la llengua humida que penja,
En el vellut melangiós dels ulls,
En l’olor del pelatge, diferent del nostre i afí.
La nostra humanitat aleshores es veu més clara,
Comuna, peluda, que batega, llepa,
Tot i que per als gossos som com déus
Que desapareixen en els palaus vitris de la saviesa,
Ocupats amb fets incomprensibles.

Vull creure que les forces que són al damunt nostre
Dedicades a operacions inassolibles per a nosaltres
Ens toquen de vegades les galtes i els cabells
I aleshores senten en elles aquest cos pobre i la sang.

 

Els poemes de Czeslaw Miłosz són del llibre Travessant Fronteres. Antologia poètica 1945-2000.
Traducció de Xavier Farré. Edicions Proa, 2006

Víctor Mañosa va enllaçar la xerrada amb la poesia de Tomas Tranströmer.

Els poemes de Tranströmer, va assegurar, tenen la textura de l’ànima (alhora difusa i precisa), és un poeta liminar on conflueixen la vigília i l’inconscient. En els seus poemes els temps se superposen: no hi ha temps per a l’ànima o, si n’hi ha, és un temps d’una natura ben diferent de l’estat de vigília. No debades la imatge del somni o del despertar és recurrent en Tranströmer. Sovint, algunes de les seves imatges, que són titllades d’audaces, tenen la textura del somni. De fet, el somni està present a la seva obra –el poema “Bàltics” és un clar exemple– des del primer poema del seu primer llibre (17 poemes, 1954): “Despertar és un salt en paracaigudes del somni / (…) / En les primeres hores del dia, la consciència pot abastar el món / com la mà prem una pedra entebeïda pel sol” o “desperto en la foscor, / sento les constel·lacions piafar als seus estables, / a les altures, sobre els arbres”.

Segons Kjell Espmark, poeta i membre de l’acadèmia sueca —va apuntar Víctor Mañosa—, Tranströmer és un místic que espera senyals en l’obscuritat, senyals que donin testimoni d’un ordre superior. Tranströmer és sense cap dubte un d’aquells secretaris de què parla Miłosz. De la mateixa manera, F. Úriz (traductor dels assajos literaris d’Espmark) parla de la tensió entre la humilitat del subjecte i la immensa tasca que afronta el poeta. Espmark cita aquest fragment del poema Carrilló, una imatge formidable de l’inconscient.

 

Estic ajagut al llit amb els braços en creu.
Soc una àncora que s’ha enterrat ben al fons i
reté
la immensa ombra que flota allà dalt,
el gran desconegut del qual formo part i segur
és més important que jo.

 

Aquesta tensió i la qualitat intrínseca d’afrontar amb humilitat la immensa tasca del poeta —va remarcar Victor Mañosa —, és present en l’obra d’ambdós poetes, Miłosz i Tranströmer, i la veurem resolta en la poesia de Mello.

Víctor Mañosa va ampliar, fent referència a l’inconscient i la poesia, algunes idees com aquestes:

Les diferents escoles psicoanalítiques ens parlen de l’existència de zones de la nostra ànima més enllà de la llum del conscient i del seu centre (el jo, allò que de forma molt parcial, identifiquem amb nosaltres mateixos ignorant immensos territoris que també som nosaltres). El “largior aether” que respiren els personatges homèrics, aquest indret on els Déus posen (alades) paraules en les veus dels homes i les dones… ha resultat cada cop més inaccessible, o amenaçant, per a nosaltres. En la teràpia s’intenta posar llum a aquests territoris, procurant harmonitzar allò que està sobreexposat i allò que ha quedat enfosquit, i per tant bandejat, es restaura la dignitat d’ambdós territoris (només el reconeixement que tots dos formen part d’una unitat més àmplia ja restaura la dignitat de la nostra naturalesa unitària: en general, la sobreexposició als modes del jo conscient va en detriment de la nostra integritat).

Un diria que l’inconscient, aquest l’ample territori, oceànic –la metàfora per excel·lència de l’inconscient, tan adequada als seus poemes bàltics–, és allò a què Tranströmer s’acosta una vegada i una altra en la seva poesia. Sí, Tranströmer és un poeta liminar, una altra paraula que m’apassiona; vegeu els versos de “17 poemes” que he referenciat fa uns moments, on al territori liminar de la vigília i el somni “la consciència pot abastar el món”.

Mañosa va llegir el poema Breu pausa durant el concert d’orgue (1983), tot celebrant la magnífica traducció de Carolina Moreno Tena, i va indicar que conté els elements característics de la poesia de Tranströmer (també l’ús constant de la memòria i la superposició simultània d’estrats del temps):

 

BREU PAUSA DURANT EL CONCERT D’ORGUE

L’orgue deixa de sonar i es fa un silenci sepulcral a l’església
però només uns segons.
Aleshores el tènue brunzir del trànsit penetra des de
fora, el gran orgue.

Ens trobem encerclats pel murmuri del trànsit que fa la volta
als murs de la catedral.
El món exterior hi llisca com un film transparent i amb
un combat d’ombres en pianissimo.

Com si fos un soroll més del carrer sento el batec d’un dels
meus pols en el silenci,
sento els giravolts de la sang, la cascada que s’amaga
dins meu, i que m’acompanya arreu,

i tan proper com la meva sang i tan llunyà com un
record de quan tenia quatre anys
sento el camió de gran tonatge que passa i fa tremolar
els murs siscentenaris.

Res no pot ser més diferent dels braços de la mare
i tanmateix, ara sóc un nen
que de lluny sent com els grans parlen, les veus dels
guanyadors i dels perdedors es confonen.

Una congregació dispersa ocupa els bancs blaus. I les
columnes s’alcen com arbres estranys:
sense arrels (només el terra de tots) i sense
capçada (només el sostre de tots).

Revisc un somni. Em trobo en un cementiri i estic
tot sol. El bruc resplendeix arreu
fins que es perd de vista. Qui espero? Un amic. Per què
no arriba? Perquè ja és aquí.

Lentament la mort apuja la llum des de sota, des del terra.
La landa brilla amb un lila més i més intens–
no, d’un color mai vist… fins que la claror pàl·lida del matí
travessa xiulant la parpella

i jo em desperto amb aquest POTSER immutable que
em porta per aquest món dubitatiu.
I cada imatge abstracta del món és tan impossible com
el dibuix d’una tempesta.

A casa hi ha l’Enciclopèdia omniscient, tot un metre de
prestatgeria, hi vaig aprendre a llegir.
Però tots tenim la nostra enciclopèdia escrita,
creix dins de cada ànima,

s’escriu des del naixement, centenars de milers de pàgines
premudes les unes contra les altres
i tanmateix, encara hi cap aire! Com fulles tremoloses
al bosc. El llibre de les contradiccions.

El que hi diu canvia a cada moment, les imatges es retoquen
elles mateixes, les paraules s’agombolen.
Una onada travessa rodolant el text, seguida d’una altra
onada, i una altra…

Tomas Tranströmer, La plaça salvatge
Perifèric poesia, 2011

Per acabar la xerrada, Mañosa es va centrar en la figura de Sophia de Mello, la poeta de la lluminositat extrema, tal com la va denominar. La seva poesia fa el món més diàfan i precís, amplia el grau de claror de la nostra consciència. En la poesia de de Mello trobem de manera explícita la llum del migdia i, tanmateix, no la sobreexposició de l’egotisme a què es referia abans: en ella hi ha la síntesi, com si de manera natural el fet liminar se’ns mostrés d’una forma diàfana i sense mistificació.

De Mello, va afegir, és una virtuosa. Com Miłosz i Tranströmer emprèn la tasca immensa de donar fe del món, però ho fa amb una naturalitat prodigiosa. Mañosa va posar en relleu la consciència clara de les coses i la cerca constant del restabliment de l’ordre inicial del món en la poesia de Sophia de Mello, un tret que comparteix amb Miłosz, buscador permanent de l’apokatàstasi.  Llegir-la, certament, restableix el nostre ordre.

Com restablir l’ordre inicial del món?— es pregunta Mañosa—, un món on segons Barfield (i Brossa!), coses i noms teníem un pacte? Diu de Mello que no escull les paraules per la seva bellesa, sinó per la seva “realitat”, que la seva dicció (poètica) és “donar la meva veu a la vehemència de les coses/ I fer del món exterior substància de la meva ment”. És difícil no sentir en aquests versos el vincle de què parlava Barfield, la convicció que món i paraules estan relligades.

Incloure de Mello en aquesta breu llista de “poetes epifànics”? Rotundament sí. Certament, no trobem cap rastre de mistificació religiosa en la poesia de de Mello, i, tanmateix, en els seus versos resplendents veiem la realitat transfigurada de tan real: a Art poètica II ens diu “Perquè la poesia és la meva explicació amb l’univers, la meva convivència amb les coses, la meva participació en allò que és real, la meva trobada amb les veus i amb les imatges. Per això el poema no parla d’una vida ideal, sinó d’una vida concreta: angle d’una finestra, ressò dels carrers, de les ciutats i de les habitacions, ombra de les parets, aparició dels rostres, silenci, distància i fulgor dels estels, respiració de la nit, flaire de til·la i d’orenga” (traducció de Joaquim Sala-Sanahuja, Quaderns de Versàlia, VII).

Víctor Mañosa va cloure la seva intervenció amb la lectura del poema “Els grecs” del qual va dir que resumeix tot el que hi havia volgut transmetre.

ELS GRECS

Als Déus els suposàvem una existència centellejant
Consubstancial al mar al núvol a l’arbreda a la llum
En ells el llarg fris blanc de les escumes el tremolar de l’onada
La verdor mormolada i secreta del bosc i l’or erecte del blat
El meandre del riu el foc solemne de la muntanya
I la gran volta de l’aire sonor i lleu i lliure
Emergien a la consciència que es veu
Sense que es perdés la boda-i-festa del primer dia –
Aquesta existència desitjàvem pels nostres homes
Per això repetíem els gestos rituals que restableixen
L’estar-ser-inicial de les coses –
Això ens feu atents a totes les formes que la llum del sol coneix
I també a la tenebra interior per què som habitats
I dins la qual navega indicible el fulgor.

Sophia de Mello, En la desnudez de la luz (Jacobo Sanz Hermida, trad., Ediciones de la Universidad de Salamanca, Salamanca 2003)
Traducció al català: Víctor Mañosa

Al final de l’acte, i després d’un breu col·loqui, membres del grup vàrem llegir una part dels poemes seleccionats per Víctor Mañosa, alguns dels quals van ser citats en la seva xerrada.

 

SENTIT

Quan mori, veuré el folre del món.
L’altra cara, darrere l’ocell, la muntanya i la posta de sol.
El significat veritable que demana ser desxifrat.
Allò que no quadrava, quadrarà.
Allò que era incomprensible, serà comprensible.
-I si no hi ha folre del món?
Si el tord a la branca no és cap indici
Sinó solament un tord a la branca, si el dia i la nit
Se succeeixen sense preocupar-se pel sentit
I no hi ha res a la terra, excepte aquesta terra?
Si fos així, tanmateix romandria una paraula
Despertada un cop per uns llavis peribles,
Que corre i corre, infatigable missatger,
Pels camps interestel·lars, en el torn galàctic
I que protesta, apel·la, crida.
(1991)

Czeslaw Miłosz, Travessant Fronteres. Antologia poètica 1945-2000.
Traducció de Xavier Farré.

SECRETARIS

Sóc solament un servidor d’una cosa invisible
Que m’és dictada, a mi, i a pocs d’altres.
Secretaris, no ens coneixem, anem per la terra
Sense entendre’n gran cosa. Comencem en meitat de la frase,
N’interrompem altres abans del punt. Però ens és indiferent
El resultat final, perquè ningú de nosaltres no el llegirà.
(1975)

Czeslaw Miłosz, Travessant Fronteres. Antologia poètica 1945-2000
Traducció de Xavier Farré

ELS RECORDS EM VEUEN

Un matí de juny massa aviat per despertar-se
però massa tard per tornar-se a dormir.
He de sortir a la verdor atapeïda
de records, i em segueixen amb la mirada.
No es veuen, es fonen per complert
amb el rerefons, camaleons perfectes.
Són tan a prop que el sento respirar
malgrat que el cant dels ocells és eixordador.

(1983)

Tomas Tranströmer, La plaça salvatge
(versió de Carolina Moreno Tena, Perifèric edicions,  2008)

MIGDIA

Migdia. Un racó de la platja sense ningú.
El sol dalt, pregon, enorme, obert,
Tornà el cel de tot déu desert.
La llum cau implacable com un càstig.
No hi ha fantasmes ni ànimes,
I el mar immens solitari i antic
Sembla batre les palmes.

SÚNION

En la nuesa de la llum (l’exterior de la qual és l’interior)
En la nuesa del vent (que a si mateix s’envolta)
En la nuesa marina (doblada per la sal)
Una a una són dites les columnes de Súnion

Sophia de Mello

El primer estel

Al fons de tot es dreça una muntanya
prometedora, el dia ja finit.
És bo no tenir sempre el que volem
i bastir una cabana d’esperances:
així, per l’entrellum, el primer estel
fulgura net, silenciós incita,
sense fer mal, a un goig que no turmenta
que sigui breu; sabem que en esvanir-se
serà tot lluminària el firmament.
No em puc, doncs, plànyer de la meva
sort;
aquí m’estic ple de pressentiment
d’una vida auroral sempre futura
que és ara sols nit clara sense vent.

(Joan Vinyoli, Domini màgic, 1984)

 

Agraïm a Víctor Mañosa l’extraordinària conferència que va oferir als assistents a l’acte i que, gràcies a les seves notes que amablement ens ha cedit, hem pogut transcriure intentant ser fidels al que va dir.

Gràcies de tot cor!

Fotografies: Aureli Ruiz

Crònica de la conversa literària amb Melcion Mateu

0

El passat vint-i-set de setembre es va celebrar la sessió del grup reversos en la qual conversàrem amb Melcion Mateu, el nostre poeta i traductor convidat.  La xerrada va incloure nombroses reflexions sobre el procés creatiu en la seva obra poètica.

Melcion Mateu és Llicenciat en Filologia Espanyola per la UAB, Màster en literatura comparada per la Cornell University (EUA) i doctor en llengües i literatures hispàniques i lusòfones per la New York University (EUA). Va viure a Nova York entre el 2005 i el 2014 i fins a l’any passat a Florianópolis (Brasil).

És autor de quatre poemaris: Vida evident (1999, Premi Octavio Paz), Ningú petit (2002), Jardí amb cangurs (2005) i Illes lligades, amb el qual guanya el premi Jocs Florals de Barcelona 2014.

Els seus poemes han aparegut en diferents antologies com Los versos de los acróbatas (Mèxic, 2005) i revistes d’arreu del món, entre elles The Paris Review (USA), Inostrannaya Literatura (Rússia), Mesecnik za knjzevnos (Eslovènia) i Celuzlose (Brasil).

Ha traduït Alguns arbres i Autoretrat en un mirall convex, de John Ashbery; el darrer va ser guardonat amb el premi Nollegiu al millor llibre de poesia estrangera (2019).  Entre els llibres traduïts hi trobem: El fantasma d’Anil de Michael Ondaatje i el poema en prosa Coses que llegeixo de Siri Hustvedt.

Així mateix, ha escrit sobre literatura en la revista electrònica La Lectora i ha publicat ressenyes, entrevistes i cròniques a suplements culturals de diferents diaris com l’Avui, Diari de Balears, El País i La Vanguardia.

El 2016 va enregistrar el CD Poètica: poesia i veu de Melcion Mateu i poemes musicats pel contrabaixista i compositor Alexis Cuadrado. En aquest treball recita la seva poesia juntament amb el poeta nord-americà Rowan Ricardo Phillips acompanyat d’un quartet de jazz.

Melcion Mateu és barceloní de naixement amb accent mallorquí. En iniciar la xerrada va explicar els seus orígens illencs, de moltes generacions, i com, d’alguna manera, se sentia un mallorquí frustrat tal com va indicar Andreu Gomila en la glossa que va llegir en la cerimònia de lliurament del premi Jocs Florals de Barcelona 2014.

Els llibres del nostre convidat difereixen molt entre ells; antagònics o complementaris, tal com va afirmar Melcion Mateu, és com si un “desescribís” l’altre.  A continuació detallà la gènesi i els diferents aspectes formals de cadascun dels seus llibres.

Vida evident, el primer llibre, va ser el més planificat, tot i que trigar força temps a escriure’l. Partia d’una arquitectura molt euclidiana, 24 sonets per recórrer les 24 hores de la vida d’un personatge. El títol és una picada d’ullet a Dante Alighieri i el seu llibre Vita Nova, que combina sonets i prosa. De la mateixa manera Melcion Mateu escriu un petit paràgraf en prosa abans de cada poema. Cada sonet és diferent, tots tenen esquemes formals distints.

Tot seguit va dir el poema número 11 del llibre Vida evident:

Provo de contactar amb ella per tots els mitjans disponibles,
però no n’hi ha cap que me n’asseguri la resposta.

 
Amb tot aquest silenci jo no sé
si t’he d’escriure un fax o he de trucar-te,
enviar-te un e-mail o bé una carta
al vell estil, lliurada pel carter.

Si he de posar coloms sobre el terrat
o fer senyals de fum amb la catifa,
vigilant de l’amor que el foc revifa
i del teu missatger que no ha tornat.

De totes les maneres de cercar-te
queden l’avioneta i la pancarta
(sense fer esment del detectiu privat).

No puc donar resposta per donada:
el viatge d’anada i de tornada
no entra en el conveni del dictat.

Tot i que en aquest llibre fa servir formes clàssiques, hi ha un esforç per fugir de la metàfora i de les figures retòriques. El llenguatge és planer i parla de coses que es poden veure, visualitzar. Aquest tipus de llenguatge és una constant de la seva poesia. Mateu va explicar la influència que per ell van tenir Joan Brossa, Pere Gimferrer i João Cabral de Melo Neto, autors que explicaven que en llur poesia, com en la poesia medieval, tot del que era escrit es podia veure; les paraules evoquen imatges reals, coses concretes.

El poema número 12 del llibre és una picada d’ull a Charles Baudelaire i al seu poema “À una passante”.

Un cop l’he vista creuar el carrer, em penso (com pensen molts)
que fa un gest amb la intenció de saludar-me.

És un fet casual: de sobte, un dia,
quan l’octubre s’asseu a les terrasses,
hi ha una noia que baixa del tramvia
i, des de lluny, seguim les seves passes.

Llarga, prima, i amb certa miopia,
tan prest es perd com surt d’entre les masses.
Té un aire d’alegria i melangia
que va fent tremolar totes les tasses.

La bellesa, quan fuig, també s’atura.
A la vorera absent, cada ull reposa
per a refer la imatge i la figura:

el seu vestit pastel, els llavis rosa,
la mirada distant i quasi impura,
la mà que vol fer adéu i ja no gosa.

El llibre es tanca amb una elegia a les coses que anem perdent en la vida. El poema, escrit en tercets encadenats, no estava inclòs en la versió del llibre presentat al premi, però Pere Gimferrer, que formava part del jurat del premi Octavio Paz, li va suggerir que l’inclogués en la versió per publicar.

ELEGIA

De l’últim bes en el funicular,
del comiat sobre l’andana grisa,
de les darreres hores en un bar,

del lleu somriure que l’adéu precisa,
de la nota que ens diu que algú ha trucat,
de la cartera amb la targeta Visa,

d’aquesta inesperada soledat,
del diari plegat i la revista,
de l’agenda amb el número marcat,

de tots els noms possibles de la llista,
de l’ombra projectada pel fanal,
del record d’una imatge que no hem vista,

dels ulls que no hem mirat fins al final,
de la llum incrustada a la retina,
del gest ambigu i l’aire casual,

de les butxaques de la gavardina,
de les passes pel túnel i les claus,
dels pàrquings buits amb taques de benzina,

del fum blavós i els cigarrets suaus,
dels pensaments possibles i impossibles,
d’aquest cel fosc i d’aquells ulls tan blaus,

del tacte tremolós d’uns dits sensibles,
de les vies del tren de Sarrià,
de la pluja i els taxis invisibles,

d’aquell moment que ja no tornarà,
dels semàfors vermells de l’avinguda,
de la feina que no farem demà,

de les botigues del carrer Canuda,
de les terrasses un capvespre clar,
dels idiomes de la benvinguda,

de l’hotel i la cambra per llogar,
dels dies indistints i el temps que es muda,
de l’ascensor i de l’hora de sopar,

de la fredor sobre l’esquena nua,
de l’aigua que comença a davallar,
dels pensaments feixucs i el front que sua,

de l’insomni i les nits per no pensar,
dels cinemes on mai no hem de fer cua,
d’aquella carta breu, escrita a mà,

del cafè amb llet i la cambrera bruna,
de les ungles pintades i l’esmalt,
de la panera buida i de l’engruna,

dels llums encesos i del sostre alt,
del passadís on entra el clar de lluna,
de la frenada en sec sobre l’asfalt,

dels carrers estrets i la figura,
de l’autobús que passa per davant,
de l’aigua de l’estany on quelcom sura,

d’aquest diumenge que es va perfilant,
de la setmana que es presenta dura,
de les mans que s’aferren al volant,

de l’arribada a un terme sense excusa,
del topònim, del rètol i el senyal,
de l’amant i el botó d’aquella brusa,

de l’escala que porta al principal,
de la mirada il·lusa però obtusa,
de la faldilla curta i l’engonal,

del desig i el record quan són les dues,
del passeig i els destins fets a la sort,
de l’hamburguesa i les patates crues,

d’aquell cafè a l’estació del nord,
dels jardins freds i de la reixa amb pues,
de la ràdio encesa dins del Ford,

de les voreres i les prostitutes,
del locutor que parla per consol,
del temps i de les xifres absolutes,

de les convencions i el protocol,
dels ulls cansats i les ulleres brutes,
del passaport i el número de vol,

dels finestrals i de la megafonia,
de la membrana on vibra cada so,
de l’autocar turístic i del guia,

dels souvenirs i els ametllers en flor,
de la platja deserta i la badia,
dels passejos en barca quan fa bo,

de les entrades i de les sortides,
de la pell fosca i del regust de sal,
del llavi humit i de les pegellides,

de la xarxa assecada en un portal,
de la mirada i de les mans unides,
de les coses que es poden dir i no cal,

de la taula parada i la cadira,
del menú i el cambrer del restaurant,
de la mar quan el sol ja s’enretira,

de la conversa ambigua i divagant,
dels cavallets i de la nit de fira,
de l’escapada aquell Dimecres Sant,

de les pastes i el te de la visita,
de l’embús d’automòbils allà a baix,
dels clàxons i el so agut que tant irrita,

dels tovallons i els estris del calaix,
del vell televisor i la premsa escrita,
del sol ponent que arriba de biaix,

d’aquell moment que tanquen les botigues,
d’aquell cel blau que surt a les postals,
d’aquell groc de les fotos més antigues,

de la comunió i dels funerals,
de les vacances i de les fatigues,
dels viatges ficticis i els reals,

de les formes de viure el dia a dia,
d’aquest avui que enyorarem demà,
dels carrers plens i la monotonia,
de tot allò que no sé dir i se’n va.

Ningú petit, el segon llibre, està inspirat en el còmic Little Nemo in Slumberland de Winsor McCay, publicat per primera vegada el 1905. És, possiblement, el llibre més allunyat, en contingut i forma, dels anteriors. Les situacions són més oníriques i les formes més obertes, sense abandonar la rima. ‘Infantesa’ és el primer poema del llibre:

INFANTESA

De la capsa de música en sortien tres notes.
Little Nemo, al teu llit li creixien les potes
i és fàcil perdre’s en un son oblidadís.
Es doblega l’Empire State Building, i m’han dit que
a París
la torre Eiffel degota sobre el Sena.
Little Nemo, fa vent, potser l’atzar et mena
a una altra terra, lluny del teu país,
on hi ha fades de veres que no es tracten de miss.
És normal tenir por si no sabem a on ens porta
la brúixola dels somnis, que té agulla torta,
i cerquem la manera de donar algun sentit
als mals sons d’una vida de pobre infant petit.
Què fas bocabadat? Agafa’t fort, sisplau! Has de tenir
coratge
malgrat que el que t’envolta t’intenti fer xantatge
(hi ha cap desig més foll que el de negar el desig?
Et portarà allà on vulgui).
Mira: a Miami Beach,
sona un son cubà sota les palmeres.
Les ombres de la nit no seran les darreres.
Agafa’t fort al matalàs! Agafa’t fort! Compte amb el gir!
Si la mort t’amenaça, tu no et posis a tir:
un racó de la pàgina es darà la fugida.
Quan l’home del barret et saluda i et crida,
el teu llit se li allarguen les potes del davant,
Little Nemo, t’ho dic:
tens sort que pots dormir aquest son un altre pic.
En la vida real l’home et mostra la closca
i et clava una mirada de cargol que s’enrosca.
Que el teu somni és el nostre, i que tots ens morim!
Little Nemo, està escrit: life is a dream.

Em recordes algú que he vist, sense pijama,
vestit amb un abric, mostrant un tros de cama,
tot sol amb una rosa en un planeta buit,
i en té cura amb la pena de morir per descuit.
Perquè la nit és sorprenent, vasta i difusa,
un tros petit de cel t’ha de servir d’excusa
per creure en tu mateix quan et sembla tant trist
mirar-ho tot des d’un aflorament d’esquist.
Veus els estels, els llums de la ciutat que brillen?
Hi ha carpes del circ, amb cavalls que renillen,
i el domador de tigres que els duu de cinc en cinc.
(Passa un xai i repica el seu escallerinc.)
Ja els pots comptar! Ja els pots comptar! Ja els pots
comptar!
Al país dels somnis
els xais planen per un firmament sense ovnis,
entre peixos que passen com si fóssim al Nil,
perquè és un món hereu d’algun conte infantil.

Vés alerta, petit:
que ningú no et destorbi i que res no
t’espanti,
que ja estàs delirant i
quan els somnis s’acaben ens fa mal el matí,
que gairebé sempre és pitjor-cal dir-ho així.
Tanta por et fa, petit, que et domini el desfici?
Que se’t doblegui l’ànima com un vell edifici,
i se t’endugui a un món distint?
Pots seguir algun conill al fons del laberint.
Pots escoltar a la platja els sons de la trompeta.
Pots córrer amb els cavalls, o muntar sobre un tigre, fins a
arribar a la meta.
(No tinguis por de l’home calb i el seu somrís,
mirant-ho bé no deixa de tenir el seu encís.)
Pots demanar a les fades que se’n vagin a
l’indret que menys trontolli de la pàgina.
Pots cercar el teu racó per somiar, petit,
pots fer-ho encara, encara, fins a caure del llit.

Va escriure el poema i es va adonar que tenia material per continuar, de tal manera que va escriure el llibre d’una tirada, en sis mesos. El llibre és una ècfrasi, un diàleg amb una obra plàstica, en aquest cas amb un còmic. Mateu ens va confessar que de petit volia ser dibuixant de còmics i al final ha acabat dibuixant versos.

Jardí amb cangurs, el tercer llibre, és més proper a la seva manera d’escriure actual amb formes lliures; una poesia més despentinada, com diu ell.  Segueix utilitzant, però, un llenguatge fluid i planer, com a la resta dels seus llibres. El llibre és un collage entre diferents nivells de realitat: imaginades i reals, tal com deixa entreveure l’epígraf de Marianne Moore ‘jardins imaginaris amb calàpets reals’ que obre el llibre. Tanmateix, dins d’aquest desordre de realitats va voler trobar una certa arquitectura i per això fa ús de la geometria fractal; descriu les formes repetitives de la natura. Conté poemes breus i acaba amb un poema de noranta-dues quartetes en vers lliure. Segons l’autor, el llibre és una síntesi del que havia après a fer en poesia fins llavors.

El poema ‘Tocom’ té com a títol una paraula que hauria d’esborrar-se del diccionari. Segons Melcion va ser introduïda per un malentès amb la paraula ontocom (a qualque banda, a un lloc o altre) i que es va interpretar com a dues paraules: ‘un tocom’.

TOCOM

A la meva ciutat,
els flamencs volen entre els transvestits.
A la meva ciutat,
les noies duen piercings al marsupi, peguen bots increïbles,
cauen esquarterades des d’àtics que no es toquen.
Les famílies ho troben un veritable despropòsit:
fan menys goig que una merda a la vorera.

Per què va preferir el ciment al cafè amb llet i el croissant?
de vegades surt fum de les clavegueres i les restes de cocaïna
s’escampen damunt dels passos zebra.
Alguns ulls s’ho miren en silenci, passen cotxes de policia i algú que
fa autoestop no sap com explicar-se
la raó per la qual aquestes coses passen a la meva ciutat.

Illes lligades, el seu darrer llibre, tal com va explicar Mateu, és el més despentinat: no hi ha rima, està escrit en vers lliure, conté proses, prosa retallada… Continua amb la idea de combinar l’imaginari i el real. Juxtaposa paisatges illencs com Mallorca, Nova York i Santa Catarina, al Brasil. En el CD Poètica, Alexis Cuadrado va musicar la poesia més prosaica i menys musical d’aquest llibre, si la comparem amb la dels seus llibres anteriors. En certa manera, va fer retornar els poemes al terreny de la música, que és el de la poesia, segons va assenyalar Melcion Mateu. Ja Ezra Pound afirmava que “la poesia, quan s’allunya de la música, s’allunya de la poesia”. En aquest moment, Melcion va confessar que també es considera un trompetista i músic de jazz frustrat.

Un dels poemes del llibre Illes lligades que es poden trobar al CD és ‘Balada de Matt Sweeney’:

BALADA DE MATT SWEENEY

 I

Matt Sweeney, el meu company de pis,
és alt i és gras; podria
si volgués, actuar en un musical.
I és que té un do (de pit) realment insòlit,
gairebé com el seu do
de donant –el seu do d’amant, volia dir.
El seu do i el seu re
i el seu mi. Matt Sweeney
ronca al quarto del costat.

L’hauríeu de veure quan es lleva,
amb la calba, amb el cap ple d’antenes retorçades.
Li hauríeu de veure els ulls verds de Heineken,
les ulleres i el nas d’intel·lectual
i la gota del nas, li hauríeu de veure
la boca i les dents i
la llengua i la papada i els pits i el cor
(tatuat damunt del cor), li hauríeu de veure
la panxa i l’esquena i el cul
guaitant-li per damunt dels calçotets.

Mat Sweeney només s’assembla a Matt Sweeney,
sobretot als matins
(sis llaunes de cervesa es beu totes les nits
davant la tele, mirant una soap-opera:
té un cert posat d’entretainer triomfador,
amb el cap embotit de marihuana i un somriure feliç de bon
vivant;
Matt Sweeney s’enlaira com un globus,
em mira, obre la boca i diu:
“Good morning, dude!”, talment com si acabés de tornar de
California.
“Mornin’”, li responc.

II

Matt Sweeney, el meu company
de pis, és un poc especial.
Va tenir un amant filipí
que estava boig pels ossos.
L’abraçava i li deia teddy bear
i en Matt li responia I wanna be your teddy bear
movent el cul com n’Elvis.

Vosaltres no sabeu el que és viure al costat de Matt Sweeney.
(És un ofici tan difícil!)
Sweeney! Sweeney! Sweeney! Sweeney!
“Attend the tale of Sweeney Todd”,
alguns dies em canta.
Jo per ara us explico la vida de Matt Sweeney
i un poc de la meva. Permeteu-me per tant que desafini.

III

Realment és un porc:
deixa la pica del lavabo plena de pèls,
la tapa del vàter esquitxada
i sovint es descuida d’estirar la cadena.
No renta els plats fins que no són plens de verdet.
Abandona els calçotets bruts damunt del sofà,
una sabata a sota,
restes de porro a terra.
Acumula diaris i revistes.
Va perdre un dia el seu raspall de dents
i em va demanar de fer servir el meu. Ni en broma!

Cada nit el sentia masturbant-se al seu quarto
i en acabar roncava fins l’endemà.
Per sota la porta s’escapaven les xinxes.
Li vaig demanar si us plau
que abaixes el volum de tant en tant.
I em va dir, ben afaitat i fent-se el nus de la corbata:
“I got my hair I got my head I got my brains I got my ears
I got my nose I got my mouth I got my teeth
I-got-my-tongue…!”
I encara sense treure’s
els auriculars va afegir:
“Benvingut, fill meu,
a l’imperi de Matt Sweeney,
observa el teu voltant i sàpigues que algun dia, estimat”,
i aquí es va dur una mà al pit i l’altra a l’entrecuix,
“tot això que veus, tot això que t’envolta (i el que no veus i ni
tan sols imagines) serà teu,
serà reu tot l’imperi –el meu imperi-,
l’imperi de Matt Sweeney!”

Per acabar la seva intervenció, Mateu va parlar breument, en la part del col·loqui, de les seves traduccions, indicant que fins a cert punt dialoguen amb la poesia que ha escrit. Va traduir John Ashbery perquè, segons va confessar, no l’entenia, cosa que li segueix passant després de traduir-lo. I tot seguit va afegir que potser no cal entendre’l. D’aquest poeta li plau especialment el fet que pot ser molt abstracte, però a la vegada empra un to molt natural.

Després d’indicar que li agrada explorar els diferents registres poètics ens va donar la primícia del nou llibre de poemes que està preparant; poemes ambientats a l’Antàrtida i que, en el moment de començar a escriure el llibre, va ser una forma d’expressar l’aïllament produït per la pandèmia.

Per cloure la sessió es van llegir, per part d’alguns membres del grup de poesia, diversos poemes que transcrivim a continuació.

De “Vida evident”    6

En anar a tancar la finestra, la sorprenc amb la
clara intenció de treure’s la camisa. Ella em veu,
es gira i pren el cordill de la persiana.

La veïna del davant
no desitja que la vegi.

La veïna del davant
no desitja que la vegi
qui l’estava desitjant.

La veïna del davant
no desitja que la vegi
qui l’estava desitjant.
Lentament es va tapant.

La veïna del davant
no desitja que la vegi
qui l’estava desitjant.
Lentament es va tapant,
la veïna del davant.

 

De “Vida evident”    10

En llevar-me de la migdiada em trobo a les fosques.
Com a únic remei cerco -òbviament- l’interruptor.

Al principi: tenebres,
tancades les palpebres
entre malsons i febres
sense trobar la llum.

I poc després: tenebres,
obertes les palpebres
entre els gels i les gebres
que no ha desfet la llum.

Que fugi la foscor,
que un big-bang de botó
faci esclatar amb la llum

l’espai-temps de foscor.
El llum, l’interruptor.
L’interruptor, la llum.

CERCLE 

El meu amor és una foca que s’adorm,
el meu amor és una rosella trasplantada en la tundra.
De vegades l’he vist: surt a la televisió.
Hi ha una marca en un banc del parc de la Ciutadella que diu el
nom del meu amor.
El meu amor és un grafit al metro.
El seu nom està escrit a la murada d’Alcúdia,
en un paper penjat en un bar d’Estocolm.

«No t’he parlat avui, amor, perquè ets invisi-
ble i, de totes maneres, sempre xerro massa».

Un núvol sempre indica el lloc on viu el meu amor,
a l’estiu i a l’hivern.
El meu amor és l’últim cercle d’una pedra llançada al llac.
De tan gran està a punt d’esborrar-se.

Jardí amb cangurs

 

HERBOTS

I ens pensàvem que això no passaria, que tot seria diferent. Les magnífiques maduixes han volat, igual que tantes malvasies i garnatxes. Tu ajaguda sota l’ombrel·la i jo empaitant els saltamarges. A algú se li acut com eixarcolar aquest terreny? Què hi fa, una síndria, dins la gàbia? Qui podria ajudar-nos, si tu i jo no som sinó en un jardí que no és sinó en nosaltres?

Jardí amb cangurs

RAMBLES 

Pel meu saxo la vida és un ensurt.
Per d’altres simplement és una ombra
que es creua en la direcció oposada.
En un tros de diari surt una foto del diable:
s’assembla a aquest taxista.
Les meves mans, millor que a les butxaques.
Pel meu saxo és gairebé un error, però per mi és una idea,
i voldria pensar-la sota un cel menys xafogós,
menys semblant a la Rambla.
Colom sempre assenyala l’indret equivocat,
Sardenya o Felanitx
en lloc dels hotels màgics del Caribe.
Podria agafar-la i llençar-la sota els peus d’algun turista.
Posar-la al fons del barret i esperar que els dòlars la cobrissin.
Repartir-la en papers en pujar de l’andana
a la sortida del Liceu.

Quan sigui gran em vull comprar un barret mexicà,
veure les praderies d’artemísia,
perquè qui voldria viure en aquest pandemoni?

Jardí amb cangurs

 

FOSSA 

Quan tu i jo dormim som com les balenes,
perquè a mi em surten peixos per la boca
i tu despentines les algues.

Sentim l’olor de les petxines i els tarongers de Sóller:
a la deriva, enduts,
sense cap terra que ens pertanyi pertanyem a la Terra.

Dos marroquins inhalen cola
i puja el baf fins a la nostra cambra:
la ciutat llança llums contra el sostre,

potser hi ha guàrdies civils, potser sirenes
i és ple de cendra l’aire,
però la nostra nit és submarina.

Jardí amb cangurs

LOS CENT NOMS DE DÉU 

Déu no existeix: en alguns moments
ho semblava Charlie Parker.
Jesucrist clarament hi tenia certa retirada
i ho era de vegades aquell amor meu
quan s’ajeia i els pits li miraven el cel.
Déu no és ningú, només una paraula
que es diu de tant en tant en les cent llengües majoritàries.
(Dir «la paraula de Déu» és redundant
perquè Ell és tan sols una paraula
pronunciada amb èxtasi o al final d’alguns renecs.)
O potser ho era aquell mamut congelat,
la petjada o l’ou del dinosaure.
Déu podria ser alguna cosa com l’aire
que s’inhala o s’exhala cada tres o cinc braçades quan es neda.
Ho podria ser el silenci que ens desperta en la nit
o la llum que ens confon en la cova submarina, etc., etc., etc.

Ho podria ser jo quan escric aquest poema:
per això només és un gust no ser ningú,
per això només és un gust no pertànyer a ningú.

Illes lligades

Moltes gràcies, Melcion, per tot el que vas compartir amb nosaltres i amb tots els assistents a l’acte.

Text: Jaume Pujol
Fotografies: Aureli Ruiz

Conversa literària amb Melcion Mateu

0

El dimarts 27 de setembre mantindrem una conversa literària amb el poeta, traductor i crític literari Melcion Mateu a l’espai VilaWeb, a les set del vespre.

Melcion Mateu i Adrover (Barcelona 1971), es Llicenciat en Filologia Espanyola per la UAB, Màster en literatura comparada per la Cornell University (EUA) i doctor en llengües i literatures hispàniques i lusòfones per la New York University (EUA). Va viure a Nova York entre el 2005 i el 2014 i fins molt recentment a Florianópolis (Brasil).

És autor de quatre llibres de poesia: Vida evident (1999, Premi Octavio Paz), Ningú, petit (2002), Jardí amb cangurs (2005) i Illes lligades, guardonat amb el Premi Jocs Florals de Barcelona el 2014. Alguns dels seus poemes han aparegut en diferents antologies i revistes d’arreu del món.

Entre les seves traduccions destaca Autoretrat en un mirall convex, de John Ashbery (2019), llibre guardonat amb el premi Nollegiu al millor llibre de poesia estrangera. Escriu sobre literatura en la revista electrònica La Lectora i ha publicat ressenyes, entrevistes i cròniques a suplements culturals de diferents diaris com l’Avui, Diari de Balears, El País i La Vanguardia.

El nostre convidat, Melcion Mateu, ens oferirà un interessant recorregut per la seva poesia així com per l’obra que ha traduït.

Hi esteu convidats!

«Diàlegs amb el Japó», xerrada de Jordi Mas

0
Publicat el 17 d'abril de 2022

El dimarts 26 d’abril el poeta i traductor Jordi Mas oferirà la xerrada «Diàlegs amb el Japó» a l’espai VilaWeb, a les set del vespre.

Jordi Mas i López (Sant Coloma de Queralt, 1972), professor de llengua i literatura japoneses a la Facultat de Traducció i d’Interpretació de la Universitat Autònoma de Barcelona, desenvolupa la seva activitat en tres àmbits afins, però ben diferenciats: l’escriptura de poesia pròpia, la traducció d’obres literàries i la recerca.

En tots tres àmbits s’ha dedicat, en part, a reflexionar sobre el procés d’incorporació de les formes poètiques japoneses a la literatura catalana, ja sigui traduint clàssics com ara l’antologia Cent de cent, de Fujiwara no Teika, o L’estret camí de l’interior, de Matsuo Bashô; conreant, recreant o desconstruint aquestes mateixes formes en llibres propis com Sema, Febrer o El crit i l’eco; i estudiant l’ús que n’han fet altres poetes com ara Josep Maria Junoy, Joan Salvat-Papasseit, Salvador Espriu o Feliu Formosa.

La seva intervenció se centrarà a presentar aquestes reflexions per mitjà de la seva pròpia producció.

Hi esteu convidats!

«La poesia de Joan Fuster», xerrada d’Antoni Prats i Gràcia

0

El pròxim dimarts 22 de febrer celebrarem una nova sessió promoguda pel grup Reversos. Hem convidat Antoni Prats i Gràcia qui farà una xerrada sobre la poesia de Joan Fuster.

Antoni Prats i Gràcia (Sueca, 1946), llicenciat en Filosofia (1969) i doctor en Filologia Catalana (1998), és poeta per bé que també ha publicat assajos, ressenyes i articles de crítica literària.

Vora l’Esfinx aplega la seva trajectòria poètica, des d’Epigrammata (1981) a Elegies del Montgó (2021), tretze reculls, la major part dels quals ha merescut algun guardó, entre altres, els premis Festa d’Elx, Camp de Morvedre, Alfons el Magnànim i Ibn Jafadja.

Ha dirigit la revista literària L’Aiguadolç fins a 2021. Com a crític cal destacar el seu llibre Salvador Espriu o la fidelitat als orígens (2013).

Tot just quan la Generalitat valenciana i la catalana han declarat el 2022 l’Any Fuster, Antoni Prats ens parlarà de la poesia de Joan Fuster i Ortells (Sueca, 1922-1992). La poesia és el vessant literari més desconegut de Fuster, un dels grans escriptors i intel·lectuals de les lletres catalanes de la segona meitat del segle XX.

El seu volum antològic Set llibres de versos (Tres i Quatre Edicions, 1987) aplega quatre llibres publicats entre 1948 i 1954, dos llibres inèdits (1950-1954) i una colla de poemes solts que havien aparegut en diferents mitjans impresos.

No us perdeu aquesta xerrada d’Antoni Prats que, indubtablement, serà molt interessant. Hi sou tots convidats!

 

Eduard Sanahuja, conversa literària.

0

El passat vint-i-tres de novembre vam celebrar la primera sessió d’ençà que es van suspendre els actes públics a l’espai VilaWeb. Des del 2012 el nostre grup havia mantingut una activitat continuada; sessions mensuals que, finalment, hem reprès després d’un llarg període d’inactivitat per la pandèmia.

Hem volgut, abans de començar l’acte, tenir un record per a les víctimes de la Covid i els seus familiars, i recordar que cal mantenir la guàrdia i seguir les recomanacions mèdiques.

Vam agrair a l’Eduard Sanahuja, el nostre poeta convidat, la gran paciència que havia tingut; la seva sessió la teníem programada pel març de 2020. Sanahuja és un poeta que admirem i ens plau molt que hagi estat el primer convidat d’aquest nou cicle que encetem.

Eduard Sanahuja Yll, fill del poeta David Sanahuja i Saperas, ha exercit de professor del Departament de Didàctica de la Llengua i la Literatura de la Universitat de Barcelona.

En aquest acte vam fer una retrospectiva de la seva obra, atès que fa quaranta anys de la publicació del seu primer llibre.

En els dos primers: Gos de Galiot (1981) i Mirador (1983), ambdós d’Edicions del Mall, hi trobem versos com aquests:

cada llavi és un temple, cada poema un furt
*
No sé qui sóc, pro em trobo a tot arreu.
*
Sóc dòcil i amorós com poquíssimes feres.

Segueix Doble joc (Columna Edicions, 1988. Premi Vila de Vallirana-Josep M. López Picó). En aquest llibre introdueix el seu alter ego: David Gil, autor d’alguns dels epígrafs en llibres posteriors.

El poeta no avisa:
és un traïdor. (David Gil)

En defensa pròpia (Editorial Bromera, 1994), inclou aquests versos demolidors:

Només hi haurà un balanç, dues preguntes:
qui has estimat, qui t’ha estimat a tu.
 *
la vida és com un vers
que imita la mentida.

Dotze anys més tard és mereixedor del Premi Vicent Andrés Estellés de Burjassot per Compàs d’espera (Editorial Bromera, 2006).

Els morts es tornen bojos,
però diuen la veritat
(David Gil)

El llançador d’espases,  Premi Maria Mercè Marçal, es publica el 2013  a Pagès Editors.

En aquests dos llibres, la poesia de Sanahuja aconsegueix un nivell molt alt.

Des del 2015 disposem de l’antologia Sang barata  (AdiA Edicions), un llibre necessari; l’Eduard fa una selecció de poemes dels llibres anteriors, alguns d’ells introbables.

Si algú pensava que els seus treballs posteriors no arribarien tan amunt, pel que fa a qualitat literària, anaven errats. Prova d’això és Teories del no (Edicions de 1984, 2016, Premi de Poesia dels Jocs Florals de Barcelona).

No hi ha una veritat per majoria.
Només el que no saps
és veritat.

Monòlits (AdiA Edicions, 2019) és un llibre d’aforismes; no sorprèn que Sanahuja hagi conreat aquest gènere literari, donat que alguns dels seus versos ja contenen la força i la concisió propera a l’aforisme.

El seu darrer llibre publicat, en plena pandèmia, Poemes de Calvus (Tanit Poesia, 2020) és un llibre deliciós, captiva pel joc literari que ens proposa; trobem la veu del nostre poeta empeltada —i alliberada— en el poeta romà Gai Licini Calvus, amic íntim de Catul.

En la poesia de l’Eduard Sanahuja es combina l’ambició intel·lectual (hi ha una idea potent que travessa el poema), el rigor i el gran domini de la llengua, de manera que el resultat són uns versos contundents, amarats d’humanitat, que no defugen la complexitat ni les contradiccions de l’ésser; en definitiva, una poesia que ens captiva.

El nostre convidat va fer un recorregut pel conjunt de la seva obra, va compartir alguns dels records relacionats amb el seu pare —entre molts altres— qui, segons va explicar, li ensenyà a estimar la poesia. Afortunadament, des del 2015 comptem amb  la poesia reunida de David Sanahuja (Barcelona 1915 – 1990), membre de l’anomenada “generació sacrificada”, un llibre a cura d’Isabel Granya (Obra poètica. David Sanahuja [1946-1988], Curbet Edicions).

Eduard Sanahuja va llegir un poema del pare, i una bona selecció de poemes dels seus llibres. Al final de l’acte, alguns dels components del grup en vàrem dir uns quants.

III

Heu vingut i vindreu a lluitar en aquest circ,
i vindreu i vindreu fins al darrer moment,
quan el somni de l’ull sigui un somni impossible.
Sereu
molt més que el meu pronom i que el meu mirador,
malgrat que sigui jo el qui es taqui amb la tinta
i carregui amb el cor de l’espectacle pur.
Aquí em teniu.
Preneu.
A mi ja em falta temps
i em sobra malaltia.
Preneu.
Sóc dòcil i amorós com poquíssimes feres.

Mirador (Edicions del Mall, 1983)

VII

No tinguis temptacions de jugador.
Que es reparteixin ells totes les cartes
i totes les victòries importants.
No vulguis competir, perquè perdràs.
Pensa que no n’hi ha prou de ser cavall
per triomfar a la cursa  dels cavalls.
Al final de la cursa, de la nostra,
només hi haurà un balanç, dues preguntes:
qui has estimat, qui t’ha estimat a tu.

En defensa pròpia (Editorial Bromera, 1994)

Sala d’espera

M’han receptat que esperi.
Entro a la sala
on esperar serveix per esperar.
Les cadires acullen el silenci
de tots els qui esperem
que algú ens digui pel nom.
Aquí el temps no té pressa.
Es posa l’uniforme i puja a la tarima
per escriure amb el guix del compte enrere
els darrers epitafis del record.
Com els mestres d’abans, autoritari,
ens mana acabar els deures:
hem de posar sentit a cada un dels fonemes
i redactar la vida que ens hauria agradat.
Com que el temps no té límit a la sala d’espera
el millor és ser pacient
i obedient com un mort.

Compàs d’espera (Editorial Bromera, 2006)

Teoria amb el bes

Mira.
Tot això que ara veus,
la granota de les Seychelles,
el lèmur que s’espanta quan es belluga l’aire,
els lliris entre cards,
les mangostes esveltes,
la rosa del desert cruixint sota la sorra,
tota aquesta bellesa
no l’ha fet pas l’amor.
L’amor ha arribat tard a l’univers.
És un invent recent dels homes i les dones,
una substància poc comuna
que projectem en va.
Els universos besen malament,
igual que les espases,
i per això la vida
és la germana tonta de la mort.
L’amor no esdevindrà llevat dels astres
ni saciarà la set de les pastures.
No obstant això, els humans es besen
i alguns són virtuosos
dels besos gota a gota.
Sé prou bé què és el bes,
el darrer estadi evolutiu del mos,
un intent de negar
la crueltat voraç de les mandíbules,
un intent d’oblidar
que les boques es moren.
Mira’m.
Et demano que em besis.
El bes no ens salvarà,
però ens identifica.

 El llançador d’espases (Pagès Editors, 2013)

NO EM GUANYO EL PA AMB LA LLANÇA

No em guanyo el pa amb la llança, com Arquíloc.
El pa me’l trobo cuit a la família
que m’ha abraçat.
Quin mèrit dec tenir?
Ser un orador
capaç de parar els peus a Ciceró,
aquest amanerat de la paraula
que buidaria el mar
per pescar un sol peixet?
L’oratòria és un joc de pujar escales
i baixar-les després, i així anar fent.
Ben poca cosa al pap.
Per això Ciceró no escriurà un bon poema,
perquè tot el seu vol va arran de terra.
No hi ha poema sota la sandàlia.
Ocell amb ales noves,
la poesia busca un altre cel,
un èter que t’oculta
si et besarà o et clavarà el punyal,
un lloc on fer més cert el que és incert
i on la mentida ha perdut la cara.
La poesia és el pa que es regala
quan ja no queda pa.
Jo menjo d’aquest pa,
del que mata la gana i mai sacia,
com un son que has dormit sense dormir.
Amics, esteu alerta!
Calvus només segueix
la llei de la paraula
i del vi grec d’Ismaros.
Si mai brindeu amb mi no us enganyeu:
un poeta no brinda mai en va
ni amb la copa mig buida!

Poemes de Calvus. Carmina Calvi (Eduard Sanhuja Yll) (Tanit Poesia, 2020)

 

Moltes gràcies, Eduard, mantenim viu el record d’una gran vetllada de poesia, i del sopar posterior!

Text: Empar Sáez
Fotografies d’Aureli Ruiz