Arxiu de la categoria: POETES D'ARREU DEL MÓN

«Conversa sobre poesia amb José Corredor-Matheos. Lectura de poemes»

0

El nostre grup de poesia tindrà l’honor de rebre, el 23 de gener a l’Espai VilaWeb, el poeta, crític d’art, traductor i assagista José Corredor-Matheos (Alcázar de San Juan, Ciudad Real, 1929).

José Corredor-Matheos, un dels autors i intel·lectuals més destacats i prolífics de la Generación del 50, viu a Catalunya des del 1936. Es va llicenciar en Dret i va ser cap de redacció de l’Editorial Espasa-Calpe i director del Gran Larousse Català.

És autor de més d’una dotzena de llibres de poesia: Ocasión donde amarte (1953), Ahora mismo (1960), Poema para un nuevo libro (1961), Libro provisional (1967), Carta a Li Po (1975), Pequeña Anábasis (1981), La patria que buscábamos (1981), Y tu poema empieza (1987), Jardín de arena (1994), El don de la ignorancia (2004), Un pez que va por el jardín (2007), Sin ruido (2013) i  Al borde (2022). Ha publicat diverses plaquettes, antologies i llibres de poesia reunida com Desolación y vuelo: Poesía reunida (1951-2011) (2011). La seva poesia s’ha traduït a l’anglès, italià, àrab, xinès, japonès, macedoni, lituà i occità.

L’obra lírica de Corredor-Matheos ha estat reconeguda amb els prestigiosos guardons: Premio Boscán de Poesía (1961), Premio Nacional de Poesía (2005) i el Premi Ciutat de Barcelona de Literatura en llengua espanyola (2007).

Destaca la tasca de traductor al castellà d’obres contemporànies de poesia catalana amb l’afany de donar a conèixer la poesia catalana fora del seu àmbit lingüístic. Ha traduït al castellà poetes com Clementina Arderiu, Salvador Espriu, Joan Teixidor, Joan Perucho i Miquel Martí i Pol. Destaquen les obres antològiques: Ocho siglos de poesía catalana. Antología bilingüe. Traducció de J. Batlló i Josep Corredor Matheos. (1969) i Poesía catalana contemporánea, antologia bilingüe, selecció i traducció del català de Josep Corredor Matheos. (1983) per la qual va rebre el Premio Nacional de Traducción entre lenguas españolas el 1984.

Com a crític d’art és autor de més d’una cinquantena de monografies sobre art contemporani, arquitectura, simbologia, disseny i arts populars. Ha publicat articles en revistes i diaris i ha organitzat i comissariat nombroses exposicions d’art. Per aquesta labor ha rebut la Creu de Sant Jordi (1988), el Premi de les Arts Plàstiques de la Generalitat de Catalunya (1993) i la Medalla d’Or al Mèrit Cultural de l’Ajuntament de Barcelona (2003). És fundador i primer president de l’Associació Catalana de Crítics d’Art (ACCA); membre de la Junta Directiva de l’Asociación Española de Críticos de Arte (AECA) i del Consejo de la Asociación Internacional de Críticos de Artes (AICA); president de la Secció Autònoma de Catalunya de l’Asociación Colegial de Escritores de España (ACE); fundador i primer president de l’Agrupació d’Activitats Artesanes del Foment de les Arts Decoratives (FAD); acadèmic d’honor de l’Acadèmia de Belles Arts de Sant Jordi i membre de l’Acadèmia Internacional de Ceràmica. Membre de la Comissió Assessora del Mil.lenari de Catalunya i comissari d’art del Pavelló de Catalunya en la Expo de Sevilla.

El 2016 va publicar Corredor de fondo (Tusquets Editores), un llibre de memòries on Corredor-Matheos ens ofereix la seva mirada de la Barcelona de la postguerra i la relació que va tenir amb grans creadors literaris i de les arts plàstiques de l’època.

Mantindrem una conversa amb l’autor manxec-català sobre la seva poesia, una de les més originals en llengua castellana, especialment a partir del llibre Carta a Li Po, publicat el 1975. El poeta va rebre, com hem explicat, el Premio Nacional de Poesía el 2005 per l’obra El don de la ignorancia. Els seus poemes són fruit de la connexió entre dues tradicions: l’espiritualitat occidental i la sensibilitat oriental i es caracteritza per la cerca de l’essencialitat en la paraula poètica.

Hi sou tots convidats!

«L’evolució de la poesia de T. S. Eliot», xerrada de Josep Maria Jaumà

0
Publicat el 7 de juny de 2023

El passat dimarts 30 de maig el traductor Josep Maria Jaumà (Reus, 1938) ens va oferir una xerrada sobre l’evolució de la poesia de T.S. Eliot a l’espai VilaWeb.

En Josep Maria Jaumà és doctor en filologia anglesa i traductor. Va ser catedràtic d’anglès a diversos Instituts i va impartir classes de Literatura Anglesa a la Universitat Autònoma de Barcelona.

Com a traductor tenim un gran deute amb ell, atès que ha omplert moltes mancances en la poesia traduïda al català. Ha portat a la nostra llengua principalment poetes moderns en llengua anglesa com Philip Larkin, Robert Graves, Thomas Hardy, Robert Frost, Shakespeare, W. B. Yeats, entre altres… Ha rebut diferents premis: destaquem el Premi de la Crítica Serra d’Or a la traducció els anys 2016 i 2022 per Irlanda indòmita, una gran antologia de l’obra de Yeats, i per Poesia completa de T. S. Eliot, respectivament.

Ha traduït i ha escrit obra docent, assaig i teatre. El seu últim treball per a teatre ha estat Maragall a casa, una obra sobre la vida i obra de l’autor, que es continua representant amb molt d’èxit, d’ençà el 2011, a la mateixa casa del poeta i escriptor modernista.

El que ens aplega aquí és la seva magnífica traducció de la Poesia completa de T. S. Eliot (Edicions de 1984, 2021). S’ha de remarcar que fins ara no disposàvem en català de l’obra poètica completa d’Eliot. El treball de Jaumà és monumental: un volum de 700 pàgines en edició bilingüe.

Alguns dels llibres d’Eliot havien estat traslladats al català: la primera traducció de The Waste Land és de Bartra: La terra eixorca (publicada a Mèxic el 1955); La terra gastada, traduït per Joan de Ferrater el 1977; Rosa Leveroni també va girar Terra erma al català, però va romandre inèdita fins al 1999 que es publicà a la revista Reduccions. La darrera traducció de La terra eixorca és de Neus Nadal (2019).

Àlex Susanna va traduir Quatre quartets el 1984 (reeditat per Viena Edicions, mantenint el pròleg de Jaime Gil de Biedma, el 2010). Dimecres de cendra, Poemes d’Ariel, així com Els homes buits, van ser traduïts per Alfred Sargatal. Parcerisas va girar al català el llibre de joventut La cançó d’amor de J. Prufrock (i més recentment Marc Masdeu també ha traduït aquest llibre primerenc).

Ara tenim la sort de comptar amb poesia completa de T. S. Eliot, en una magnífica traducció al català de Josep Maria Jaumà, amb l’encert afegit que ha tingut de seguir l’ordre cronològic d’escriptura, a diferència de Faber & Faber (l’editorial que havia dirigit l’escriptor) que en l’edició original separa els poemes publicats dels no publicats (al final del llibre, en un annex, va arranjar els poemes no publicats). Això ens permet apreciar amb més claredat l’evolució i els diversos camins que va prenent la poesia d’Eliot.

Josep Maria Jaumà va iniciar la seva conferència remarcant que T. S. Eliot volia renovar la poesia del seu temps i focalitzà la xerrada en l’evolució de la poesia del prestigiós poeta britànic d’origen estatunidenc.

Tota la poesia d’Eliot, aplegada en un llibre, permet parar esment en l’evolució poètica de l’autor. Jaumà va emfatitzar que el poeta esmerçarà molts esforços durant cinquanta anys fins a trobar-ne la veu més genuïna en els seus dos llibres destacats: La terra erma (1922) i especialment Quatre quartets, publicat el 1942.

Jaumà, a manera d’introducció, va fer una pinzellada dels orígens i dels anys d’infantesa i joventut de T. S. Eliot. Neix el 1888 a St. Louis, Missouri, a la vora del riu Mississipí, on fa l’ensenyament mitjà. Els seus primers poemes els escriu a quinze anys. Estudia Filosofia a la Universitat Harvard, Boston. Era un estudiant brillant i abans d’acabar la seva formació ja li ofereixen ser professor de Filosofia a la mateixa universitat fundada pels seus avantpassats. Allí descobreix que hi ha una altra manera de fer poesia: de forma casual troba un llibre dels simbolistes francesos a la biblioteca de la Universitat. Aquella lectura ho canviarà tot, segons va indicar Jaumà. La família d’Eliot, de classe alta i molt tradicional, volia que continués els estudis a Oxford, però ell decideix que anirà a París. Allí s’atreveix a fer poesia radical contra la seva societat. Torna a Harvard per cursar el doctorat, però hi perd l’interès i no el publicarà fins al final de la seva vida. Eliot rep una beca per acabar el doctorat a Oxford i allí s’enamora de la que serà la seva dona. A partir de llavors es considera anglès i tornarà poques vegades als Estats Units, per visitar la família i impartir conferències a Harvard.

Eliot, va continuar explicant Jaumà, hereu de la literatura victoriana del segle XIX, considerava que aquesta no era la poesia per al seu temps: vol trencar amb el llenguatge victorià. Llegeix els poetes romàntics, que havien estat molt trencadors en el segle XVIII. Se sent afí al pensament i, concretament, a la cèlebre frase del gran autor romàntic Wordsworth: “… the language really used by men” (hem d’escriure poesia igual que es parla). Serà la sentència fundacional de la poesia moderna que vol deixar de banda el llenguatge impostat i superflu. Una altra gran influència que rep Eliot en el llenguatge poètic prové del simbolista francès Mallarmé: “escrivim per purificar la llengua de la tribu”, és a dir, amb una funció educativa: adreçar-se a la gent en el seu llenguatge per fer-los més conscients de la potència i les qualitats del llenguatge. Eliot mantindrà aquest afany educatiu durant tota la seva vida, molt influenciat també per l’excelsa educació que va rebre. Vol mantenir i difondre les idees de com ha de ser la civilització, la cultura, la literatura, l’art, la memòria…

Josep Maria Jaumà també va destacar que T. S. Eliot considerava el poeta únicament com a “catalitzador” en diàleg amb tota la tradició i els temes i ritmes de la vida moderna.

El nostre convidat va comentar alguns dels primers poemes d’Eliot, i les influències literàries d’estudiant. Abans d’acabar la universitat ja és coeditor de la Revista literària de Harvard, però alguns dels poemes que escriu no s’atreveix a publicar-los ni en aquesta revista, com el que transcrivim a continuació datat de 1909 i que està inspirat en el barri empobrit de la ciutat, molt diferent de Harvard.

PRIMER CAPRICI A CAMBRIDGE NORD

Un piano de carrer, garlaire i fràgil:
el vespre groc etzibat contra els vidres
de brutes finestres: i els esforços llunyans
dels crits dels nens acabats amb planys.

Botelles, vidres trencats,
herba i fang trepitjat;
una pila de carrerons romputs;
munions de pardals espellifats
picotejant la cuneta amb sòrdida paciència.
Oh, consideracions sense importància!…

Un pas endavant, molt més atrevit, el trobem en aquesta poesia de 1910.

 

EL TRIOMF DE LES COLLONADES (fragment)

Senyores a qui he servit amb cortesies
si consideren els meus mèrits petits,
massa etílics, subtils,
rotunds, il·lusoris, de mal gust,
monòtons, irritants, restrets,
galimaties impotents,
afectats, possiblement estrafets,
per l’amor de Déu, fotin-se’ls al cul.

 

El poema posa en relleu, segons Jaumà, el camí que pren la seva veu una vegada acabats els estudis. La poesia d’Eliot en aquells anys va contra l’ambient molt conservador de la seva família i del seu país. Troba que tot allò que coneix és fals i buit.

Acabats els estudis a Harvard, va continuar explicant el nostre convidat, se’n va un any a París. Aquell mateix estiu de 1911, des de França, marxa a fer un curs d’alemany. Allí, a Alemanya, escriu el que segons Orwell seria el primer poema modern d’Europa. Sorprenentment, després s’hi estarà deu anys buscant aquell estil de fer poesia, que no tornarà a trobar fins a La terra erma.

En aquest poema hi trobem el retrat d’una civilització que s’ensorra i l’ésser humà perdut.

 

LA CANÇÓ D’AMOR DE J. ALFRED PRUFROCK

S’io credessi che mia risposta fosse
a persona che mai tornasse al mondo,
questa fiamma staria senza piu scosse.
Ma per cib che giammai di pesto fondo
non torno vivo alcun, s’i’odo il vero,
senza tema d’infamia ti rispondo.
DANTE, Commedia, Inferno, XXVII

 

Anem-nos-en, doncs, tu i jo,
mentre el vespre està estès a l’horitzó
com un pacient anestesiat en una taula;
anem-nos-en per carrers mig deserts,
murmuriosos recers
en pensions d’una nit amb nits insomnes
i restaurants amb serrill i closques d’ostres:
carrers que segueixen un argument tediós
de propòsit capciós
per dur-te a una qüestió aclaparadora…

Oh, no preguntis, «¿De què es tracta?»
Anem a fer la nostra visita.

Les dones van i venen pel saló
parlant de Michelangelo.

La boira groga que es frega el llom als vidres de les finestres,
el fum groc que es frega el morro als vidres de les finestres,
ha llepat amb la llengua les cantonades del vespre,
ha ronsejat en els bassals que hi ha a les clavegueres,
deixa que li caigui al llom el sutge que cau de les xemeneies,
ha lliscat pel terrat, ha fet un salt imprevist
i, veient que era una plàcida nit d’octubre,
s’ha cargolat entorn de la casa i s’ha adormit.

I certament hi haurà temps
per al fum groc que llisca pel carrer
refregant-se el llom als vidres de les finestres;
hi haurà temps, hi haurà temps
per preparar un rostre per trobar-se amb els rostres que trobem;
hi haurà temps per assassinar i per crear,
i temps per als treballs i dies de les mans
que s’alcen i et deixen caure una qüestió en el plat;
temps per a tu i per a mi també,
i més temps per a un centenar d’indecisions,
i per a un centenar de visions i revisions,
abans de prendre una torrada amb te.

Les dones van i venen pel saló
parlant de Michelangelo.

I certament hi haurà temps
per preguntar-se, «¿Gosaré?» i, «¿Gosaré?»,
temps per donar la volta i baixar l’escala
amb, al mig dels cabells, la clapa calba…
(Diran: «Com els cabells se li han esclarissat!»)
La jaqueta i el coll dur alçat fins al mentó,
la corbata modesta i cara, fixada amb una agulla de cap…
(Diran: «I els braços i les cames, com se li han aprimat!»)
¿Gosaré
pertorbar l’univers?
En un minut hi ha temps
per a decisions i revisions que un minut girarà del revés.

Perquè jo els he conegut tots, els he conegut tots…
He conegut els vespres, els matins, les tardes,
he mesurat la meva vida amb culleretes de cafè;
conec les veus que moren amb un to descendent
sota la música d’una cambra llunyana.
¿Com podria, doncs, vantar-me’n?
I he conegut els ulls, els he conegut tots…
Els ulls que et fixen en una frase feta,
i quan ja estigui fixat, estenallat sota una agulla,
quan ja estigui clavat, recargolant-me a la paret,
¿com començaré
a escopir totes les burilles dels meus dies i maneres?
¿Com podria vantar-me’n?

I he conegut els braços, els he conegut tots…
Braços amb braçalets, nus i blancs
(però sota la làmpara coberts de pèls bruns clars!)
¿És el perfum d’un vestit
que em fa divagar així?
Braços immòbils a la taula, o embolcallats en un xal.
¿Com podria vantar-me’n?
¿Com he de començar?

. . . . . . . . . . . . .

¿Diré que he anat al capvespre per carrerons estrets
i he vist el fum que sortia de les pipes
d’homes solitaris recolzats a les finestres en mànigues de camisa?…

Jo hauria hagut de ser un parell de pinces oscades
fugint pel fons de mars silenciosos.

. . . . . . . . . . . . .

I la tarda, el vespre, dorm tan pacíficament!
Acariciat per uns dits llargs,
adormit… cansat… o fent-se el malalt,
ajagut al trespol, aquí, entre tu i jo.
¿Hauria, després del te, el partís i els gelats,
de tenir valor de forçar el moment cap a una crisi?
Car malgrat que he plorat i dejunat, plorat i pregat,
malgrat haver vist el meu cap (ja un xic calb) portat en safata,
no soc profeta —i no té cap mena d’importància.
He vist com vacil·lava el meu grandiós moment
i he vist com se’m rifava i em sostenia l’abric, el meu lacai etern.

Ras i curt, estava espantat.

I hauria valgut la pena, després de tot,
després de les tasses, el te i la melmelada,
entre la xerrada sobre tu i sobre mi, entre la porcellana,
hauria valgut la pena,
haver interromput el tema amb un somriure,
haver contret l’univers en una bola
fent-lo rodar cap a una pregunta aclaparadora,
per dir: «Soc Llàtzer, vingut dels morts,
he tornat per dir-vos-ho tot, us ho diré tot»–
si ella, posant-se vora el cap un coixí,
digués: «Això no és el que volia dir,
no ho és, en absolut».

¿I hauria valgut la pena, després de tot,
hauria valgut la pena,
després de les postes de sol, dels carrers regats i dels patis d’entrada,
després de les novel·les, després de les tasses, després de les faldilles arrossegades per terra–
tot això, i molt més encara?—
És impossible dir exactament el que vull dir!
Però com si una llanterna màgica projectés un esquema dels nervis sobre un llenç:
¿hauria valgut la pena
si ella digués, traient-se el xal i col·locant un coixí:
i girant-se vers la finestra, digués:
«Això no és,
no és en absolut el que volia dir»?

. . . . . . . . . . . . .

No! No soc el príncep Hamlet, ni es tractava que ho fos.
Soc un noble del servei, algú que ja fa prou
omplint la comitiva, obrint un acte o dos,
aconsellant el príncep; sens dubte, un instrument fàcil,
respectuós, satisfet de ser útil,
cautelós, sagaç, minuciós;
ple de grans sentències, però una mica obtús;
de vegades, de fet, quasi ridícul,
d’altres, quasi el Bufó.

Em faig vell… em faig vell…
¿Portaré els pantalons doblegats pels turmells?

¿Em faré la ratlla als cabells del darrere? Gosaré menjar un préssec?
Passejaré per la platja amb pantalons blancs de franel·la.
He sentit com les sirenes es cantaven l’una a l’altra.

No crec pas que cantin per a mi.

Les he vistes cavalcant les onades mar endins
pentinant els cabells blancs de les onades que retornen
quan el vent bufa l’aigua blanca i negra.

Ens hem entretingut dins les cambres del mar
amb les noies marines duent ornaments d’algues, brunes i rogenques,
fins que unes veus humanes ens desperten, i ens ofeguem.

Durant la seva estada a París li fa classes de francès l’autor de Le Grand Meaulnes, Alain-Fournier. Eliot adquireix un molt bon domini del francès.

També en el 1911 incorpora altres temes a la seva poesia: l’univers, el cel, l’absolut, amb l’afany d’aprofundir i reflexionar sobre la humanitat, com en aquest poema:

 

DIGUÉ: AQUEST UNIVERS ÉS MOLT INTEL·LIGENT (fragment)

Digué: aquest univers és molt intel·ligent
els científics ho han escrit sobre paper
cada àtom segueix la seva llei, i mai
no es posa intencionadament cap per avall.

Digué: és una xarxa geomètrica
i, en el mig, com aranya sifilítica,
seu l’Absolut esperant, fins
que ens emboliquem dins d’ella i morim.

Després de casar-se amb Vivien Haigh-Wood s’hi queda a viure a Londres. Per sobreviure va fer classes de francès a secundària; una feina que no li agradava gens. En canvi, gaudia molt impartint classes nocturnes de literatura i cultura general als barris obrers. Posteriorment, va treballar en un banc fins que va caure malalt i durant els sis mesos de baixa va escriure La terra erma (1922).

A Londres havia conegut Ezra Pound qui va dipositar molta esperança en el jove Eliot. Pound, sense que ell ho sabés, va pagar les despeses de l’edició de La terra erma, endeutant-se, i va retallar la meitat dels versos abans de la publicació del llibre. Jaumà explicà que havia aconseguit l’original de The Waste Land on es pot comprovar tots els versos que van ser suprimits per Pound, de manera que amb aquesta intervenció el llibre va millorar moltíssim. Pound va mantenir els fragments que eren vius, que reflectien una realitat viva. La terra erma va ser escrit després de la Primera Guerra Mundial amb influències de Dante, de l’expressionisme i del nihilisme.

Anys més tard, Eliot rebutjarà La terra erma: “Per mi va ser només l’alleujament d’una insatisfacció personal i del tot insignificant amb la vida; no és altra cosa que un bocí de rondineig rítmic.”

LA TERRA ERMA (1922)

I (fragment)

Ciutat irreal,
sota la fosca boira d’una matinada d’hivern
una gernació s’escolava pel Pont de Londres, tants,
no creia que la mort n’hagués anorreat tants.
Exhalaven sospirs breus i freqüents,
i cadascú fixava els ulls davant dels seus peus.
S’escolaven costa amunt i baixaven per King William Street,
on Saint Mary Woolnoth marcava les hores
amb un so apagat al final de les nou en punt.
Allí vaig veure algú que coneixia, i vaig aturar-lo cridant: «Stetson!
Tu que eres amb mi als vaixells de Miles!
El cadàver que vas plantar l’any passat al jardí,
¿ha començat a brostar? ¿Traurà flor enguany?
¿O bé la gelor sobtada li ha remogut el llit?
Fes fora el gos ben lluny, que és amic dels homes,
o tornarà a descolgar-lo amb les urpes!
Tu! Hypocrite lecteur! —mon semblable, mon frère!».

LA TERRA ERMA (1922)

II (fragment)

«Aquesta nit estic malament dels nervis. Sí, malament. Queda’t amb mi.
Parla’m. ¿Per què mai no em parles? Parla.
¿En què estàs pensant? ¿Què penses? ¿Què?
No sé mai el que penses. Pensa.»

Penso que som al carreró de les rates
on els morts van perdre els ossos.

«¿Què és aquest soroll?»
El vent sota la porta.
«¿Què és aquest soroll, ara? ¿Què fa el vent?» Res, no fa res.
«¿No
saps res? ¿No veus res? ¿No recordes
res?»
Recordo
que ara són perles, el que eren els teus ulls.
«¿Estàs viu o no? ¿No tens res dins el cap?»
Però
oh oh oh aquella cantarella shakespeariana…
és tan elegant
tan intel·ligent

«¿Què faré, ara? ¿Què faré?
Sortiré tal com vaig i aniré pel carrer
amb els cabells deixats anar, així. ¿Què farem demà?
¿Què farem mai?»
L’aigua calenta de les deu.
I si plou, un cotxe tancat a les quatre.
I jugarem una partida d’escacs
(els homes d’ivori entremig, fent-nos companyia)
comprimint els ulls sense parpelles i esperant un truc a la porta.

Aquest darrer fragment reflecteix una escena de matrimoni tristíssima. Eliot va mantenir una relació tempestuosa amb la seva primera dona, segons va contextualitzar Jaumà.

La terra erma el va fer famós, malgrat el rebuig inicial que va rebre d’alguns intel·lectuals. Dos anys després de la publicació del llibre el fan director d’una editorial petita, Faber & Faber. Eliot la va fer créixer i la va convertir en l’editorial més prestigiosa del país.

L’any 1927, a trenta-nou anys, es converteix, sorprenentment a l’anglicanisme. Jaumà va continuar explicant que Eliot es va declarar catòlic anglicà, monàrquic anglès i conservador polític i va ser conseqüent amb això fins al final de la seva vida. La perspectiva cristiana, el dogma, li van permetre contemplar el món amb uns altres ulls: més compassius i asserenats, allunyat del nihilisme.

En l’etapa final, representada per Quatre quartets, progressa cap a una poesia amb un to més transcendental i una visió diferent de la realitat. Hi trobem un llenguatge objectiu, reflexiu i calmat, que reconcilia elements tan dispars com temps i eternitat, passat i futur, concret i abstracte, sagrat i profà, dolor i consol, paraula i silenci… Tots els contraris estarien lligats i presents al mateix temps.

Quatre quartets el comença a escriure poc abans de la Segona Guerra Mundial, però la major part de l’obra l’escriurà durant la guerra. El publicà el 1941 i li va valdre el Premi Nobel de Literatura el 1948.

A partir d’aquí escriu només versos humorístics, a excepció d’uns pocs poemes privats a la seva segona esposa.

QUATRE QUARTETS (1941)

EAST COKER

I (fragment)

En aquell camp obert
si no us apropeu gaire, si no us apropeu gaire,
una mitjanit d’estiu podeu sentir la música
de la feble flauta i del tamborí
i veure ballar entorn de la foguera
l’associació d’home i dona
dansant, imatge de lo matrimoni…
un sacrament digne e escaient.
De dos en dos, conjunció necessària,
aferrats lo un a l’altre per la mà o per lo braç
penyora de concòrdia. Donant voltes i més voltes al foc,
guimbant entre les flames o reunits en cercles,
solemnement rústics o amb rústiques rialles
alçant els pesants peus amb feixugues sabates,
peus terrencs, peus margosos, aixecats amb alegria camperola
alegria d’aquells que són fa temps sota terra
nodrint el blat. Portant el compàs,
marcant el ritme de la dansa
com el del seu viure en les estacions de la vida
el temps de les estacions i de les constel·lacions
el temps de munyir i el temps de la collita
el temps d’aparellar-se home i dona
i el dels animals. Peus alçant-se i caient.
Menjant i bevent. Fems i mort.

L’alba apunta, i un nou dia
es prepara per a la calor i el silenci. Mar endins el vent de l’alba
s’encrespa i rellisca. Soc aquí
o allí. O en un altre lloc. En el meu inici.

QUATRE QUARTETS (1941)

EAST COKER

III (fragment)

i la conversa s’inicia i s’esvaeix lentament fins al silenci
i darrere cada rostre veus com la buidor mental es fa més pregona
deixant només el terror creixent de no tenir res en què pensar:
o quan, sota l’èter, la ment és conscient però conscient de no res…
Vaig dir a la meva ànima: calla i espera sense esperança
perquè l’esperança seria esperança de quelcom errat; espera sense amor
perquè l’amor seria amor de quelcom errat; hi ha encara la fe
però la fe i l’amor i l’esperança estan tots en l’espera.
Espera sense pensar perquè no estàs preparat per al pensament:
així la foscor serà la llum, i la quietud, la dansa.

Murmuri de rierols que corren, de llampecs hivernals,
la farigola silvestre no vista i les maduixes silvestres,
la rialla en el jardí, èxtasi que ressona
no perdut, sinó exigint, apuntant a l’agonia
de mort i naixement.

Direu que repeteixo
quelcom que he dit abans. Ho tornaré a dir.
¿Ho tornaré a dir? Per arribar-hi,
per arribar allí on ets, per anar-hi des d’on no ets,
has d’anar per un camí en què no hi ha èxtasi.
Per arribar al que no saps
has d’anar per un camí que és el camí de la ignorància.
Per posseir el que no posseeixes
has d’anar pel camí de la despossessió.
Per arribar a allò que no ets
has d’anar a través del camí en el qual no ets.
I el que no saps és l’única cosa que saps
i el que posseeixes és el que no posseeixes
i allí on ets és allí on no ets.

Agraïm profundament a Josep Maria Jaumà la xerrada que ens va oferir i el dossier que va confeccionar, amb una selecció de poemes d’Eliot, i que va proporcionar als assistents a l’acte. Un acte que recordarem i agrairem sempre.

Gràcies, de nou, al nostre fotògraf, Aureli Ruiz, pel magnífic reportatge de la sessió.

Fotografies d’Aureli Ruiz

Presentació de l’acte i crònica de la sessió: Empar Sáez

«L’evolució de la poesia de T. S. Eliot», xerrada de Josep Maria Jaumà

0
Publicat el 16 de maig de 2023

Dimarts 30 de maig el traductor Josep Maria Jaumà (Reus, 1938) ens oferirà una xerrada sobre l’evolució de la poesia de T.S. Eliot.

Josep Maria Jaumà és doctor en filologia anglesa i traductor. Ha impartit classes a la Universitat Autònoma de Barcelona i ha traduït principalment poetes en llengua anglesa moderns com Philip Larkin, Robert Graves, Thomas Hardy, Robert Frost i W. B. Yeats. Més recentment, ha traduït la Poesia completa de T. S. Eliot (Edicions de 1984, 2021).

Jaumà ens parlarà dels coneixements que ha adquirit traduint l’obra poètica completa de T. S. Eliot. En la seva conferència posarà en relleu que la poesia d’Eliot no es redueix a uns pocs poemes ja clàssics, sinó que hi ha una evolució molt significativa des dels seus anys nord-americans fins a la mort. Així mateix, hi ha un tempteig de diferents camins per a la seva poesia i unes preses de decisió que poden semblar-nos sorprenents, però que ell considerava inevitables. Conèixer el recorregut i l’evolució que Eliot va fer té un gran interès i és indispensable prendre esment d’aquest procés per entendre’n l’obra.

Us hi esperem!

 

«Birres a la salut de Hank» Una conversa sobre la poesia de Charles Bukowski

0
Publicat el 28 d'abril de 2023

El grup de poesia Reversos va dedicar la sessió del 25 d’abril a la poesia de Charles Bukowski (1920-1994).  Bukowski, escriptor prolífic, a banda de la poesia, va conrear diferents gèneres literaris com la narrativa (relats curts i novel·les), el dietarisme i l’assaig. La seva obra, incardinada dins l’anomenat “realisme brut” gira al voltant de l’ambient social, cultural i econòmic de Los Angeles, especialment, de les classes socials més desfavorides.

Ens va acompanyar en Josep Lleixà Fernández, nascut a Mas de Barberans, al Montsià, graduat Social Diplomat per la Universitat de Barcelona i analista-programador informàtic. Lleixà ha escrit contes, relats curts i, sobretot, poesia. Ha publicat, entre altres, els llibres: Haikus tankas y colores (2013), Escampa la boira (2016), 69 poemas Fifolosofoerotics a dos lenguas (2016), Paraules del silenci (2020), Benaurances (2021), Poeta (2022), No tot es calitja (2022), Entre aromes de farigola i romaní (2022) i Acròstics (2022).

Ha participat en trobades, Festivals Internacionals de poesia i antologies internacionals: 11è Festival Internacional d’Escriptors a la Universitat Monhanlal Sukhadia, Udaipur, Rajasthan, Índia (2016), l’antologia poètica Cent poetes del món, Toluca Mèxic, i Salt boundaries, Damasc, Síria, Festival Internacional de Poesia de l’Havana (Cuba) dels anys 2014 i 2016, Festival Internacional de poesia a Holguin (Cuba), Primer Festival Internacional de poesia Jose María Heredia Toluca, 2017 (Mèxic), així com a altres festivals a Colòmbia, Argentina i Bolívia.

Organitza anualment, d’ençà de 2014, la trobada poètica “Escales que pugen al Cel” a Mas de Barberans, i ha presentat durant vuit anys el programa de ràdio dedicat a la divulgació de la poesia “Bressol de Lletraferits”.

A banda de les traduccions i adaptacions de Bukowski que va publicar el nostre convidat, Josep Lleixà, molt recentment s’han traduït al català dues antologies poètiques: Bukowski essencial (LaBreu, 2023), quasi cent poemes amb traducció de Marcel Riera, i una selecció de la seva obra poètica, Els plaers del condemnat. Poemes (1951-1993) (Edicions de 1984, 2023), en versió de Martí Sales, amb dos-cents setanta-quatre poemes extrets de vint-i-un llibres diferents, a més d’una ­vintena d’inèdits.

Charles Bukowski va néixer durant la República de Weimar, a Andernach, Prússia. El seu pare era un nord-americà d’ascendència alemanya que havia servit en l’exèrcit d’ocupació dels Estats Units després de la Primera Guerra Mundial i havia romàs a Alemanya. La seva mare era alemanya.

El seu pare era contractista d’obres i creia que faria una gran fortuna, però va fracassar —cal recordar la gran inflació a Alemanya durant aquell període— i, finalment, va decidir tornar als EUA, establint-se definitivament a Los Angeles, que serà la ciutat al voltant de la qual gira tota l’obra de Bukowski. El pare del futur escriptor va haver de viure la Gran Depressió i sovint es quedava sense feina. Vivien en una situació econòmicament precària. D’altra banda, el seu pare tenia un caràcter agre, era molt agressiu, i l’apallissava tot sovint.

Pel seu accent alemany i per la severa acne que patia rebia sovint burles dels seus companys, cosa que va fer d’ell una persona introvertida des de molt jove. Molt aviat troba consol en l’alcohol. L’alcoholisme és un dels eixos centrals de la seva vida i de la seva obra.

Fou arrestat el 22 de juliol de 1944, amb la guerra en curs, acusat de deslleialtat pels agents de l’FBI a Filadèlfia, on vivia. Fou retingut durant disset dies a la presó i, després d’un examen psicològic, alliberat i declarat no apte pel servei militar.

A vint-i-quatre anys va publicar el seu primer relat. La publicació del segon trigaria dos anys. Durant tot aquest temps escrivia i enviava contes a les revistes, de forma incansable. Finalment, les dificultats per publicar el que escrivia va fer que deixés d’escriure durant deu anys. En aquest període va continuar vivint a L.A., va fer de rodamon, treballant esporàdicament i allotjant-se en cases amb habitacions barates. A principis de la dècada de 1950, va treballar com a carter, però va plegar al cap de tres anys. Aquests anys serien la base de les novel·les i els relats del seu alter ego Henry Chinaski.

El 1955, Bukowski va ser tractat per una úlcera gàstrica gairebé mortal. En sortir de l’hospital va començar a escriure poesia. Aquell mateix any va casar-se amb la poeta Barbara Frye. Després del divorci s’emborratxava sovint i va augmentar la seva producció poètica. Un crític va escriure sobre les claus de l’èxit de la seva poesia: “el secret de Bukowski és que combina la intimitat del poeta confessional amb l’aplom de la vida d’un heroi pulp-fiction.”

L’any 1960 va tornar a l’oficina de correus de L.A. Hi va treballar durant una dècada. A partir de 1967, Bukowski va escriure la columna Notes of a Dirty Old Man per a l’Open City de Los Angeles, un diari clandestí que va tenir un èxit extraordinari i li va portar problemes amb l’FBI.

L’any 1969, Bukowski va acceptar una oferta de l’editor de Black Sparrow Press, John Martin, i va deixar la seva feina a correus per dedicar-se a l’escriptura a temps complet. Tenia quaranta-nou anys. Segons va explicar en una carta: “Tinc dues opcions, romandre a l’oficina de correus i tornar-me boig, o quedar-me fora i jugar a ser escriptor i morir-me de fam. He decidit morir-me de fam.” Menys d’un mes després va acabar la seva primera novel·la, Correus. Com a senyal de respecte pel suport financer de J. Martin i la seva fe en un escriptor relativament desconegut, Bukowski va publicar gairebé totes les seves obres importants posteriors en la mateixa editorial, que es va acabar convertint en una empresa de gran èxit.

Partidari radical de les petites revistes independents, Bukowski va continuar enviant-hi poemes i relats curts al llarg de la seva carrera.

A la dècada de 1980, Bukowski va col·laborar amb el dibuixant Robert Crumb en una sèrie de còmics.  També s’han escrit obres de teatres, pel·lícules i diverses peces musicals basades en la seva vida i obra.

Va morir de leucèmia el 9 de març de 1994, a setanta-tres anys, poc després d’acabar l’última novel·la, Pulp. Els ritus funeraris, orquestrats per la seva vídua, van ser dirigits per monjos budistes.

Ecco Press actualment continua publicant noves col·leccions de la seva poesia, extretes dels milers d’obres publicades en petites revistes literàries. Segons Ecco Press, el llançament de The People Look Like Flowers at Last, el 2007, va ser l’últim de les cinc col·leccions de poesia inèdita de Charles Bukowski.

Com a escriptor va rebre influències de John Fante, Knut Hamsun, Louis-Ferdinand Céline, Ernest Hemingway, Henry Miller, D. H. Lawrence, Fiódor Dostoievski, Du Fu, Li Bai i James Thurber.

Durant la seva vida, Bukowski va rebre poca atenció de la crítica acadèmica als Estats Units. Fou més ben rebut a Europa, particularment al Regne Unit, i especialment a Alemanya, on va néixer. Des de la seva mort, el març de 1994, Bukowski ha estat objecte de nombrosos articles crítics i llibres tant sobre la seva vida com sobre els seus escrits.

Bukowski va mantenir una sèrie de relacions amoroses o de sexe esporàdic que li van servir de material per a les seves històries i poemes. En aquest sentit, la seva obra i ell mateix foren acusats de masclistes. Un crític va escriure: “Quan les dones estan al seu voltant, ha de fer-se l’home. En certa manera, és el mateix tipus de «postura» que interpreta en la seva poesia. Sempre que la meva dona Lucia venia amb mi a visitar-lo, feia un paper de gallet, però una nit que ella no va poder venir, vaig trobar-me amb una persona completament diferent, fàcil de portar, relaxat i accessible”. S’ha descrit la ficció de Bukowski com una “representació d’una fantasia masculina: el solter desinhibit, escandalós, antisocial i completament lliure”.

Alguns crítics el van acusar de cínic, acusació que ell va negar: “Sempre m’han acusat de ser un cínic. Crec que el cinisme és agredolç. Crec que el cinisme és una debilitat.”

Els recitals de Bukowski eren llegendaris; una gran multitud borratxa i ell mateix borratxo i empipat.

Transcrivim a continuació un parell de poemes de Bukowski en la versió feta pel nostre convidat. 

Que vols ser escriptor?

Si no et surt cremant de dins,
malgrat tot,
no ho facis.
Tret que et surti espontàniament del teu cor
i de la teva ment i de la teva boca
i dels teus budells,
no ho facis.
Si has d’asseure’t durant hores
amb la mirada fixa a la pantalla de l’ordinador
o clavat a la teva màquina d’escriure
buscant les paraules,
no ho facis.
Si ho fas per diners o fama,
no ho facis.
Si ho fas perquè vols dones al teu llit,
no ho facis.
Si has de seure i reescriure’l una vegada i una altra,
no ho facis.
Si et cansa només pensar a fer-ho,
no ho facis.
Si estàs intentant escriure
com qualsevol altre, oblida’l.
Si has d’esperar que surti rugint de tu,
espera pacientment.
Si mai surt rugint de tu, fes una altra cosa.

Si primer l’has de llegir a la teva dona
o la teva xicota o el teu xicot
o els teus pares o qualsevol,
no estàs preparat.

No siguis com tants escriptors,
no siguis com tants milers de
persones que es diuen a ells mateixos
escriptors,
no siguis avorrit, insípid i pretensiós,
no et consumeixis en el teu propi amor.
Les biblioteques del món
badallen fins a adormir-se
amb aquesta gent.
No siguis un d’ells.
No ho facis.
Tret que surti de la teva ànima
com un coet,
tret que quedar-te quiet
pogués portar-te a la bogeria,
al suïcidi o l’assassinat,
no ho facis.
Tret que el sol dins teu
estigui cremant els teus budells, no ho facis.

Quan sigui veritablement el moment,
i si has estat elegit,
succeirà per si mateix i
continuarà succeint fins que moris
o fins que mori en tu.

No hi ha cap altre camí

i mai n’hi va haver altre.

Cigne de primavera

També a la primavera moren els cignes
i allà surava
mort un diumenge
girant del costat del corrent
i vaig anar fins a la rotonda
i vaig distingir déus en carros,
gossos, dones que giraven, i la mort
se’m va precipitar gola a baix
com un ratolí,
i vaig sentir arribar a la gent
amb les cistelles de càmping
i els seus riures
i em vaig sentir culpable pel cigne
com si la mort
fos una mica vergonyosa
i em vaig allunyar com un idiota
i els vaig deixar amb el meu bonic cigne.

Agraïm al nostre convidat, Josep Lleixà, l’amabilitat i la generositat que va mostrar amb nosaltres.

Text: Tomàs Maria Porta Calsina

Fotografies: Aureli Ruiz

«Birres a la salut de Hank» Una conversa sobre la poesia de Charles Bukowski

0
Publicat el 14 d'abril de 2023

Dimarts 25 d’abril el grup Reversos celebrarà una sessió sobre la poesia de Charles Bukowski (1920-1994). Bukowski, escriptor prolífic, a banda de la poesia, va conrear diferents gèneres literaris com la narrativa (relats curts i  novel·les), el dietarisme i l’assaig.

Recentment, s’han publicat dues traduccions al català de la poesia de Bukowski, que restava inèdita en la nostra llengua: l’antologia Bukowski essencial (LaBreu, 2023), quasi cent poemes amb traducció de Marcel Riera, i una selecció de la seva obra poètica, Els plaers del condemnat. Poemes (1951-1993) (Edicions de 1984, 2023), en versió de Martí Sales, amb dos-cents setanta-quatre poemes extrets de vint-i-un llibres diferents, a més d’una ­vintena d’inèdits.

La seva obra, incardinada dins l’anomenat “realisme brut” gira al voltant de l’ambient social, cultural i econòmic de Los Ángeles. Sobre això va escriure: “Vius en un poble tota la vida, i coneixes totes dones del carrer, amb la meitat d’elles t’hi has embolicat. Tens el traçat de tot el terreny. Tens una foto d’on ets… Des que em vaig criar a L.A., sempre he tingut la sensació geogràfica i espiritual d’estar aquí. He tingut temps d’aprendre aquesta ciutat. No veig cap altre lloc que L.A.”  Altres temes centrals de la seva obra foren les reflexions sobre l’ofici d’escriptor —la dificultat sobre ser llegit i poder-se dedicar a la literatura des d’una independència personal irrenunciable—, les relacions amb les dones, la precarietat del treball o l’alcohol.

Com a poeta fou molt prolífic —es parla de milers de poemes—. Un altre aspecte important foren els seus recitals: autèntics espectacles on l’alcohol corria tant o més que els versos i s’hi produïen autèntiques batalles campals. Alguns d’aquests recitals han quedat enregistrats. Això va transformar-lo en el “rei” de l’underground.

El crític del New Yorker Adam Kirsh va escriure: “el secret de Bukowski és que combina l’intimisme del poeta confessional amb l’enorme aplom d’un heroi de pulp-fiction”. La crítica, en general, va ignorar Bukowski als Estats Units, però no a Europa, especialment al Regne Unit i a Alemanya, on es va anar guanyant popularitat, sobretot entre els joves.

Per parlar sobre la poesia de Charles Bukowski ens acompanyarà Josep Lleixà Fernández (1941, Mas de Barberans, Montsià), Graduat Social (Diplomat per la Universitat de Barcelona) i analista-programador informàtic fins a la seva jubilació. Lleixà ha escrit contes, relats curts i, sobretot, poesia. Ha publicat nombrosos llibres, alguns dels darrers són: Escampa la boira, 2017; No tot és calitja, 2022; Entre aromes de farigola i romaní, 2022. Ha participat en trobades i Festivals Internacionals de poesia. Organitza anualment, d’ençà de 2014, la trobada poètica “Escales que pugen al Cel” a Mas de Barberans, i ha presentat durant vuit anys el programa de ràdio dedicat a la divulgació de la poesia “Bressol de Lletraferits”.

Hi sou tots convidats.

«Diàlegs amb el Japó», xerrada de Jordi Mas

0
Publicat el 16 de maig de 2022

El passat 26 d’abril Jordi Mas ens va oferir la xerrada “Diàlegs amb el Japó”, una aproximació a les formes poètiques japoneses i reflexions sobre la incorporació d’aquestes composicions a la literatura catalana. I ho va fer a partir de nombrosos exemples d’autors japonesos que ha traduit i des de la seva pròpia obra.

Jordi Mas és doctor en traducció i interpretació per la Universitat Autònoma de Barcelona i  professor agregat de llengua i literatura japoneses de l’àrea d’estudis de l’Àsia Oriental al Departament de Traducció, d’Interpretació i d’Estudis de l’Àsia Oriental de la UAB. Desenvolupa la seva activitat en tres àmbits afins, però ben diferenciats:  l’escriptura de poesia pròpia, la traducció d’obres literàries i la recerca. La seva activitat de recerca està enfocada, entre altres, a l’estudi de les influències mútues entre la literatura catalana i la japonesa.

Ha traduït clàssics de la literatura japonesa al català com l’antologia Cent de cent, de Fujiwara Teika, L’estret camí de l’interior, de Matsuo Bashô, els Contes d’Ise, el Diari de Tosa, de Ki no Tsurayuki, o Tres veus lligades a Minase, de Sōgi, Sōhaku i Sōchō.

En la producció pròpia, ha conreat, recreat o desconstruït formes poètiques japoneses en llibres com Sema, Febrer, El crit i l’eco, La destral del vespre, l’aixada de l’alba o Brida. També ha estudiat l’ús que han fet d’aquestes formes altres poetes, com ara Josep Maria Junoy, Joan Salvat-Papasseit (la seva tesi doctoral versa sobre els haikus d’aquests dos autors), Salvador Espriu o Feliu Formosa.

En iniciar la xerrada, el Jordi va indicar els principals trets de les formes clàssiques de la poesia japonesa. És una poesia de la presència, en què el poeta expressa el que sent a partir del que ha experimentat, i, en aquest sentit, el poema és com una cançó. També destacà la importància de l’estacionalitat i del lloc. La insistència en els mateixos llocs com a motius poètics fixen les seves característiques, de manera que, en poemes posteriors, ja no caldrà explicar-los, sinó que n’hi haurà prou d’esmentar-los. Per exemple, Yoshino es coneix com un indret molt fred, de manera que arriba un moment que n’hi ha prou d’esmentar-lo per transmetre una sensació de fredor.

A continuació ens va parlar de la tanka, que va tenir el seu gran moment d’esplendor entre els segles VIII i XIII. Era una forma que s’identificava amb la noblesa i la casa imperial. Carles Riba la va adaptar en català amb una estructura de versos plans de 4/6/4 i dos versos finals, també plans, de 6/6, de manera que si es computa també la síl·laba final no accentuada, en resulta l’esquema 5/7/5/7/7 de la tanka.

Aquesta és la primera tanka del llibre Cent de Cent:

 

A la cabana
d’humil sostre de palla
dels camps d’autumne,
les mànigues m’amara,
en ser nit, la rosada.

 

També s’escrivien tankes íntimes, amoroses:

 

Sol a la branca
el faisà de muntanya
branda una cua
com aquesta nit, llarga,
que passaré sense ella.

 

Sema (2010) recull tankes escrites per Jordi Mas, qui va destacar que aquest va ser el primer llibre que va escriure amb certa calma, controlant el material poètic i reescrivint els poemes. Per a ell, la tanka és un recurs fàcil quan vol donar forma mètrica a un poema breu. La brevetat fa que el lector sigui qui acabi construint el poema. Ell posa títol a algunes tankes, mentre que en japonès no en tenen.

Cronos

mata el temps, mata
cada escrúpol d’espurna
d’aquest capvespre
que et captiva amb les joies
que la nit arrabassa

 

La destral del vespre, l’aixada de l’alba (2018) va sorgir de la contemplació de l’autor del cel de Sant Gallard (un poble al costat de Santa Coloma de Queralt, el seu poble natal). Veia les estrelles i volia reflectir el cel, i així van sorgir les constel·lacions de paraules que conté el llibre, a partir de les quals els lectors han de construir el poema, que té múltiples possibilitats de lectura. Per donar més cos al llibre, entre les constel·lacions hi ha proses que sorgeixen de caminades per indrets propers i en les quals també surt la història familiar de l’autor. El Jordi ens va explicar que són els textos que s’ha sentit més feliç escrivint.

De la tanka ens vam moure cap a l’haiku, que va tenir els seus moments de màxim esplendor en els segles XVII-XIX, però que els poetes actuals continuen conreant. L’estructura habitual en català respon al model establert per Carles Riba, amb versos plans de 4/6/4 síl·labes (és a dir, 5/7/5). És obligatori que l’haiku contingui un mot estacional que indiqui el moment de l’any en què s’ha escrit. L’haiku clàssic capta el moment, és com fer una foto. Però el Jordi indica que perquè sigui més interessant és bo enriquir aquesta foto insinuant una lectura simbòlica.

En l’Estret camí de l’interior, darrer diari de viatge de Matsuo Bashō, que està considerat un dels cims de la literatura japonesa clàssica, s’inclou aquest haiku en la primera secció:

Arriba el dia
d’acollir uns altres hostes:
casa de nines.

És de suposar que l’autor havia venut la seva cabana abans d’iniciar el viatge a una família que tenia filles, perquè hi havia el costum de celebrar el dia de les nenes (tercer dia del tercer mes) exposant nines a les cases a on hi havia nenes petites.

Pel que fa a Febrer (2015)  Jordi Mas va explicar que el va escriure com a llibre d’haikus, concretament 42, que van des del dimecres de cendra fins a la Pasqua. Després hi va afegir proses per transformar-lo en un llibre de haibun, intentant lligar sintàcticament amb l’haiku amb la prosa, cosa que Bashō no feia. Segons l’autor, les proses son més elaborades des del punt de vista poètic que no pas els haikus.

El crit i l’eco (2016) esta constituït per tres seccions. En la primera (“la muntanya”), Jordi  Mas juga a desmuntar els versos per buscar lectures alternatives i fer que els haikus tinguin més ressonància, com per exemple:

sóc teva
em deia
la veu                            inexpugnable

de
la muntanya

 

La segona part (Deshora) està formada per haikus normatius, mentre que en la tercera part (la flama) torna a fer una desconstrucció del haiku:

 

el color
es cansa
de la llum                              i traspua

antiga
fosca

 

Brida (2019) explica una història, un recorregut bastant fosc segons l’autor, per acabar amb haikus més positius. La part que dona nom al llibre és un poema encadenat. D’això ens parlà el Jordi al final de la xerrada, d’aquesta mena de joc en què 3 o 4 poetes van enllaçant haikus o tankes amb un esquema determinat, en el qual s’han d’incloure paraules o fer referència a estacions, per exemple, un numero determinat de vegades. Tres veus lligades a Minase, traduït pel Jordi es considera l’obra mestra del renga o poema encadenat.

Per cloure la sessió es van llegir diversos poemes, que transcrivim a continuació:

 

Febrer, IV

la possibilitat, la temptació de no tornar
a la casa buida, de rendir-me i endinsar-me al
bosc perquè

quan agonitza
la llum a la vall fonda,
un joc de molsa

em concedeixi l’oblit –el rellent glaçat calant-me
poc a poc els ossos, fins al moll- que tot un dia
d’errar pels camins no m’ha procurat

 

Febrer, XXIII

i, tanmateix, potser el que busco no és ben
be l’oblit, sinó el silenci que sorgeix quan tot és a
lloc, o almenys ho sembla: el grau raonable
d’ordre que els marges imposen al seu paisatge,

l’enfredorida
peülla del pollancre
quan cau la tarda,

la posta puntual del sol, la fredor lenitiva de la
fosca de després.

 

Febrer, XXXVII

de petits rèiem quan ens hi banyàvem i
notàvem el llot llefiscós del fons entre els dits
dels peus, o quan hi pescàvem sabaters i cap-
grossos o empaitàvem algun gripau que havíem
vist saltant per fora

però la persona adulta que presumptament
Sóc ara observa des de la distància

la bassa muda
a l’ombra de les canyes
tèrbol solatge

que he après a témer, que ves a saber quins mal-
sons podria contenir.

 

Disruptors endocrins (Brida)

Goita aquest aparador, quin bé de Déu de les llampants galindaines que tant t’han ensenyat a necessitar! Et calen? No. Et farien servei? Ves… Les vols? Sí, sí, sí! Quant costen? No gaire, però me n’hauré de comprar moltíssimes per omplir aquest buit que no para de créixer.

Sota la superfície opaca dels oceans, un immens estol de petites peces de plàstic desballestades entrexoquen constantment, fins al punt que ja no sabem distingir la remor de fons que produeixen del nerviós espetec de les onades.

 

Maternitat amb penis – no fal·lus (Brida)

“Empeny!”, m’encoratja la llevadora; “ara, empeny, empeny!”, em commina el metge. Però no entenc què hi faig, eixarrancat cama aquí cama allà, a la sala de parts. Què he d’empènyer?
M’inclino endavant per veure’m l’entrecuix i comprovo que hi tinc el penis i els testicles de sempre. Què en trauré, d’empènyer? Però potser sí que, sense saber-ho, sempre he tingut una vagina entre l’arrel del penis i el forat del cul.
Empenyo, doncs: respiro fondo i empenyo. I em buido sense dolor, potser perquè algú altre plora per mi.
“És una nena”, m’informa el metge; “una nena preciosa!”, em felicita –o em consola!? – la llevadora. I me la posen entre els braços: una criatura balba i humida com l’argila primordial, tèbia de vida, de fragància immaculada a pesar de la sang i el pixum i la mica de merda que la cobreix, amb els ulls tancats. Ha deixat de plorar i sembla que es vol adormir, confiada, damunt del meu pit.
El seu pes em compassa els batecs del cor, i l’abraço com la mare em devia abraçar quan em va tenir a mi, no sé ben bé si oferint protecció o demanant ajuda.

 

PERLA (Sema)

 

més enllà
de la closca
endurida,

més enllà
del cor tou,
temorenc,

el dolor
destil·lat
de la ferida

 

Hiraizumi (L’estret camí de l’interior. Matsuo Bashō) (fragment)

Recordant els versos que diuen: “Els estats cauen, rius i muntanyes romanen; la nova primavera cobreix d’herba el castell”, em vaig asseure damunt del barrets de palla i vaig plorar una llarga estona, sense tenir esment del temps.

Heus aquí els somnis
de tants guerrers ardits:
herba d’estiu.

Les flors de dèutzia,
blanques com els cabells
de Kanefusa…

Els dos pavellons sobre els quals ens havien contat tantes meravelles eren oberts. Al del Sutra es conserven les imatges dels tres generals; al de Llum hi ha els tres taüts i tres imatges sagrades. El set tresors del Pavelló de la Llum van desaparèixer, el vent va destrossar les portes amb incrustacions precioses i el gebre i la neu van podrir els pilars daurats, però, quan semblava que el pavelló s’havia d’esfondrar i donar pas a un erm cobert d’herba, se’n van reforçar les quatre parets i s’hi va construir una nova teulada per protegir-lo del vent i de la pluja, i ara sembla que conservem encara durant un temps aquest record d’una època remota.

Dreçat, encara,
després de les pluges vernals:
Pavelló de la Llum.

 

Caldrà que estem atents, perquè el poeta ens va avançar que té tres llibres inèdits que s’aniran publicant properament.

Moltes gràcies, Jordi, per totes les coses dites!

 

Text: Jaume Pujol
Fotografies: Aureli Ruiz

«Diàlegs amb el Japó», xerrada de Jordi Mas

0
Publicat el 17 d'abril de 2022

El dimarts 26 d’abril el poeta i traductor Jordi Mas oferirà la xerrada «Diàlegs amb el Japó» a l’espai VilaWeb, a les set del vespre.

Jordi Mas i López (Sant Coloma de Queralt, 1972), professor de llengua i literatura japoneses a la Facultat de Traducció i d’Interpretació de la Universitat Autònoma de Barcelona, desenvolupa la seva activitat en tres àmbits afins, però ben diferenciats: l’escriptura de poesia pròpia, la traducció d’obres literàries i la recerca.

En tots tres àmbits s’ha dedicat, en part, a reflexionar sobre el procés d’incorporació de les formes poètiques japoneses a la literatura catalana, ja sigui traduint clàssics com ara l’antologia Cent de cent, de Fujiwara no Teika, o L’estret camí de l’interior, de Matsuo Bashô; conreant, recreant o desconstruint aquestes mateixes formes en llibres propis com Sema, Febrer o El crit i l’eco; i estudiant l’ús que n’han fet altres poetes com ara Josep Maria Junoy, Joan Salvat-Papasseit, Salvador Espriu o Feliu Formosa.

La seva intervenció se centrarà a presentar aquestes reflexions per mitjà de la seva pròpia producció.

Hi esteu convidats!

«La poesia de Sylvia Plath i Ted Hughes», xerrada de Núria Busquet Molist

0

El passat vint-i-dos de març vam celebrar la sessió dedicada a la poesia de Sylvia Plath i Ted Hughes, un acte que hem hagut d’ajornar diversos cops per la Covid. Afortunadament —i al capdavall— la nostra convidada, la Núria Busquet Molist, ha pogut acompanyar-nos en una sessió esperada per tots els components del grup i amb una sala plena de gom a gom.

Hem volgut agrair a la Núria la paciència que ha mostrat durant aquest temps —l’acte s’havia de celebrar inicialment l’abril de 2020— i les ganes que sempre ha manifestat de ser amb tots nosaltres.

Núria Busquet Molist és traductora, escriptora i poeta i, per formació i àrees d’interès, s’ha especialitzat en la traducció de poesia nord-americana contemporània, principalment en poesia escrita per dones. Entre les seves traduccions destaquen autores com la premi Nobel Louise Glück, Margaret Atwood i Sylvia Plath, entre altres.

Té obra pròpia: ha publicat dos llibres de narrativa i dos de poesia. Destaquem dues novetats editorials: tot just ha aparegut la traducció al castellà de la seva novel·la, Zona Zero, un llibre que va ser finalista del Premi Llibreter 2020.

I una altra novetat que també celebrem: tot just acaba de publicar el segon llibre de poesia, Làpida, un llibre que pren com a fonament la poesia de Sylvia Plath i Ted Hughes, i és fruit de la fascinació que sent per aquests dos grans autors.

Núria Busquet ha traduït  Corb. De la vida i les cançons del Corb, de Ted Hughes (Lleonard Muntaner, 2018) i El Colós, de Sylvia Plath (Cafè Central & Eumo, 2019; Premi Jordi Domènech de traducció de poesia). Hem de remarcar que cap dels dos llibres no s’havia traduït al català fins ara.

De Hughes únicament disposàvem de Cartes d’aniversari (Edicions 62, 1999), un llibre de poesia amb “una estructura fortament narrativa […], la crònica de la complexa —i tràgica— relació entre Ted Hughes i la seva primera dona, la poetessa nord-americana Sylvia Plath”, tal com s’explica en el pròleg del llibre. En català també se’n poden trobar dos de narrativa infantil, entre ells, L’home de ferro, un relat fantàstic per a infants.

I de Plath tenim les traduccions de Montserrat Abelló:

Arbres d’hivern (Editorial del Mall, 1985; inclou el llarg poema dramàtic “Tres dones”)  i  Ariel (traduït juntament amb Mireia Mur; Editorial Columna, 1994); dos llibres que actualment només es poden aconseguir a les biblioteques.

Aquests dos llibres, amb nombrosos canvis, però, van ser inclosos en la nova edició que va publicar Proa: Sóc vertical: obra poètica 1960-1963 (2006); un volum que es pot adquirir en les llibreries i que aplega cent dos poemes escrits durant els últims tres anys de la vida de Plath.

Afortunadament, Sóc vertical inclou l’edició restituïda d’Ariel, d’acord amb la selecció i l’ordre del manuscrit que Sylvia Plath va deixar abans de morir, i no la versió del llibre que Ted Hughes havia publicat. Ariel, segons l’ordre de Plath, comença amb el poema “Morning song” i amb la paraula amor. Apareixen a continuació els sentiments de ràbia i desesperació per la infidelitat i l’abandonament de Hughes. El llibre acaba amb un ritual de mort, i la idea de resurrecció, que tant agradava a Sylvia Plath, plana en els darrers poemes que versen sobre les abelles. Ted Hughes reordena el llibre, treu i afegeix poemes, de manera que la insinuació de renaixement se suprimeix en la seva versió;  la mort apareix com un fet irremeiable en els últims poemes, se’n fa, per tant, una lectura biogràfica orientada a la mort.

El volum Sóc vertical no conté cap poema d’El colós (llibre traduït per la Núria Busquet). Com sabeu, The Colossus és l’únic llibre de poesia que Plath va publicar en vida, el 1960, tres anys abans de la seva mort.

Busquet va centrar la seva xerrada en la relació entre l’obra de Plath i de Hughes i els diferents paisatges que apareixen en llurs poemes. En la part final va parlar de l’obra relacionada; el diàleg que s’estableix entre els dos poetes, que es posa de manifest quan es llegeixen simultàniament i, especialment, si es coneixen aspectes de la biografia d’ambdós poetes.

El primer paisatge de Plath és el mar, ella sempre lligarà la seva infantesa als records de l’oceà, com ens va explicar la Núria Busquet. Vivien en Winthrop (Massachussets) i la casa dels avis, també en Winthrop, es trobava a la riba de l’Atlàntic. Els paisatges marítims són ben presents en les seves poesies de joventut i en alguns dels llibres posteriors.

“El paisatge de la meva infantesa no és la terra sinó el límit de la terra: turons ondulants de l’Atlàntic, freds i farcits de sal. De vegades penso que no tinc cap imatge tan precisa com el mar.” (Sylvia Plath, Ocean 1212-W)

Posteriorment, quan viatja a Cambridge i coneix Ted Hughes, introdueix altres elements en la seva poesia;  la lluna, els arbres, els boscos, nombrosos elements del paisatge anglès (Yorkshire i Devon). Un clar exemple és el poema “La lluna i el teix”, els primers versos del qual hi transcrivim:

És aquesta la llum de la ment, freda i planetària.
Els arbres de la ment són negres. La llum és blava.
Les herbes descarreguen les penes als meus peus, com si fos Déu,
em punxen els turmells i em xiuxiuegen la seva humilitat.

Busquet ens va parlar, a continuació, del paisatge de la quotidianitat que predomina a Ariel; els detalls de la vida de Plath a la llar i amb els fills proporcionen un espai de construcció poètica que ella aprofita de manera magistral. I finalment el paisatge del fred, les estàtues i els maniquins adquireixen un gran protagonisme en Arbres d’hivern, els poemes del qual van ser escrits al final de la seva vida.

Busquet va continuar la xerrada amb els paisatges de Ted Hughes, poeta de la natura, els animals, els rius i la vida salvatge. Hughes trenca la tradició marcada per T.S. Eliot i W.H. Auden, entre altres autors, en els quals sobresortien les inquietuds urbanes que havien dominat des del modernisme. El paisatge natal de Hughes és la desolació dels erms de Yorkshire, un paisatge agrest, inhòspit i solitari present en els seus primers llibres (The Hawk in the rain, Lupercal…).

Corb. De la vida i les cançons del Corb és el primer llibre que Hughes escriu després de la mort de Sylvia Plath, un llibre sorprenent;  un cant fosc i una invocació a les forces naturals i sobrenaturals.

Posteriorment, va destacar Busquet, Ted Hughes torna a la natura en llibres com Remains of Elmet i River; una natura, però, que a diferència dels llibres anteriors, pren un caràcter místic i salvador. El darrer llibre, Cartes d’aniversari, trenca amb el silenci sobre Sylvia Plath i es considera un volum separat, per la temàtica, de la resta de la seva obra.

La darrera part de la xerrada de Núria Busquet va ser especialment interessant per les relacions que va remarcar,  amb nombrosos exemples, entre alguns poemes de Plath i de Hughes. Poemes que estableixen un diàleg entre ells i que sovint neixen d’una vivència compartida, amb visions i estils ben contraposats. Va remarcar que, específicament, en l’obra de Plath és recomanable conèixer el moment vital i les dades biogràfiques per copsar tot el sentit i la complexitat dels poemes.

La conferència de la nostra convidada va mantenir en tot moment l’equilibri precís entre l’anàlisi literària i la introducció de dades biogràfiques. Això la va fer amena i molt entenedora. Òbviament, va defugir l’excés biogràfic que ha patit l’obra d’aquests grans autors del segle XX en llengua anglesa. Un acte memorable, i un plaer per als assistents.

Transcrivim el poema “The rabbit catcher”, de Sylvia Plath (escrit el 1962), i el poema homònim de Ted Hughes sobre l’experiència viscuda per la parella quan, durant una excursió, ella descobreix —i destrueix— una filera de trampes per a conills parades al cim d’un penya-segat. És fascinant el subtext del poema de Path (la lluita i l’esquinçament emocional, la trampa matrimonial, la ràbia i el dolor intens que sent) i el contrast entre el pes simbòlic del poema de Plath i l’estil i la perspectiva del text de Hughes que retorna al quotidià (i al seu patrimoni cultural) a partir dels records.

L’ATRAPA CONILLS

Era un lloc de força.
El vent m’emmordassava amb el meu propi cabell esbarriat,
m’estripava la veu, i el mar m’encegava amb les seves llums, les vides dels morts
s’hi descabdellaven, s’estenien com petroli.

Vaig tastar la malignitat de l’argelaga,
les seves punxes negres,
l’extrema unció de les seves flors, candeles grogues.
Tenien una eficiència, una gran bellesa,
i eren extravagants, com la tortura.

Hi havia un sol lloc on anar.
Exuberants, perfumats,
els camins s’estrenyien en el fondal.
I els paranys gairebé s’esfumaven:
zeros, sense tancar res,

ben acostats, com dolor de part.
L’absència de crits
féu un forat en el dia xafogós, una buidor.
La llum vidriosa era una paret clara,
les garrigues silencioses.

Sentia un feinejar quiet, un propòsit.
Sentia mans al voltant d’un bol de te, tristes, barroeres,
feien sonar la porcellana blanca.
Com l’esperaven, aquelles petites morts!
L’esperaven com enamorades. L’excitaven.

I nosaltres, també, teníem una relació:
filferros tibants entre nosaltres,
clavilles massa fondes per desenterrar-les, i una ment com una anella
tancà, tot lliscant, una cosa ràpida.
La constricció em matava a mi també.

 

Sylvia Plath, Arbres d’hivern
Traducció de Montserrat Abelló
Edicions del Mall, 1985

Versió original en aquest enllaç

EL CAÇADOR DE CONILLS

Era maig. ¿Com havia començat? ¿Què
ens havia despullat els caires? ¿Quin canvi insòlit
del tall de la lluna, tan de bon matí,
havia provocat aquella mútua sagnia? ¿Què havia fet jo?
No sé com, m’havia equivocat. Inaccessible,
posseïda per la fúria d’un dybbuk, els nens
ficats a empentes dins el cotxe, tu conduïes.
Havíem planejat un dia d’excursió
a un punt o altre de la costa, una exploració,
de manera que et vas posar al volant.
Tot el que recordo
és que pensava: «És capaç de fer alguna bestiesa». I vaig obrir
de cop la porta per seure al teu costat.
Anàvem a l’oest. A l’oest. Recordo
carrers de Cornualla, una tensa treva
mentre, amb acer a la cara, tenies els ulls clavats
en els trons d’un remot paisatge
d’alguna guerra que no era d’aquest món. Jo era simplement
l’acompanyant, el que portava les criatures,
el que esperava que tornessis a ser tu.
Intentàvem trobar la costa. Furiosa, tu
protestaves contra la nostra típica mania anglesa
de barrar amb tanques tots els accessos a la costa,
d’amagar el mar dels camins, de tot l’interior,
i parlaves amb menyspreu dels llardosos confins d’Anglaterra, quan hi arribaves.
Aquell dia pertanyia a les fúries. Jo buscava en el mapa
com travessar les granges i reialmes particulars.
Finalment, una porta. Era un dia fresc,
de ple maig. No recordo on, havia comprat menjar.
Vam creuar un camp i vam arribar a l’oberta,
blava empenta del vent del mar. Un espadat ple d’argelagues,
d’esbarzers, valls estretes cobertes de roures. Allí, just sota
el cim de l’espadat, vam trobar un forat, un niu d’àguiles
que em va semblar perfecte. Donant el menjar als nens,
la teva cara de pomes agres, tan germànica, retallada com un casc,
no es va voler traduir. Vaig seure, desconcertat.
Era com una mosca al vidre exterior de la finestra
del propi drama domèstic. Indolent, no t’hi vas voler estirar
allí; el detestaves, aquell lloc.
Aquella plataforma plana i exposada al vent no era l’oceà.
Te’n volies anar, i te’n vas anar. I jo
et vaig seguir com un gos pels límits del cim de l’espadat,
per damunt d’aquella roureda batuda pel vent,
i vaig trobar una trampa.
El reflex d’un filferro de coure, corda fosca, enginy humà
acabat de parar. Sense dir paraula,
el vas arrencar i el vas llançar entre els arbres.

Jo estava estupefacte. Fidel
als meus déus pairals, on jo veia
profanada la santedat d’una trampa,
tu, en canvi, veies dits rabassuts, amb sang a les cutícules,
agafant una tassa blava. On jo
la misèria del país recollint un penic
per omplir la cassola els diumenges, tu
amb ulls d’infant, uns innocents escanyats. On jo
un costum antic i sagrat, tu una trampa darrere l’altra;
i seguies endavant, arrencant-les de terra
i llançant-les al bosc. Jo et veia
arrabassar precaris, preciosos rebrots
del meu patrimoni, concessions arrencades amb penes i treballs
a la forca i al desterrament
per viure de la terra. Cridaves: «Assassins!»
plorant amb una ràbia
que no tenia res a veure amb els conills. Estaves tancada
en una cambra, reclamant desesperadament oxigen,
on no et vaig poder trobar, ni sentir,
ni molt menys entendre.
Alguna cosa
havies capturat en aquelles trampes.
¿Havies capturat alguna cosa dintre meu,
nocturna, que jo ignorava? ¿O es tractava
del teu jo condemnat, del teu jo torturat, plorós,
asfixiat? Fos el que fos,
aquells terribles, hipersensibles
dits del teu vers es van tancar al seu voltant i
el van sentir viu. Com entranyes fumejants, els poemes
et queien suaument a les mans.

 

Ted Hughes, Cartes d’aniversari
Traducció de Josep M. Fulquet i Pauline Ernest
Edicions 62, 1999

Versió original en aquest enllaç

Molt agraïts, Núria!

Fotografies: Aureli Ruiz (l’última fotografia és de Marta Pérez i Sierra)
Text: Empar Sáez

«La poesia de Sylvia Plath i Ted Hughes», xerrada de Núria Busquet Molist

0

Dimarts 22 de març celebrarem la sessió que es va ajornar el passat gener: “La poesia de Sylvia Plath i Ted Hughes”, una xerrada a càrrec de Núria Busquet Molist, que ens fa moltíssima il·lusió.

Traductora, escriptora i poeta, Busquet ens parlarà de la poesia de Plath i Hughes i d’alguns aspectes rellevants de llur biografia, partint de les traduccions que ha fet d’aquests autors: El Colós, Sylvia Plath (Eumo & Cafè Central, 2019) i CorbDe la vida i les cançons del Corb, Ted Hughes (Lleonard Muntaner, 2018).

Núria Busquet i Molist (Cardedeu, 1974) és llicenciada en Traducció i Interpretació per la Universitat Autònoma de Barcelona i màster en Estudis de la Diferència Sexual a la Universitat de Barcelona. S’ha especialitzat en poesia nord-americana contemporània, principalment en poesia escrita per dones. Entre les seves traduccions destaquen autores com Louise Glück i Margaret Atwood, així com Sylvia Plath i Ted Hughes.

Ha publicat dos llibres de narrativa: Partícules (Lleonard Muntaner, 2017) i Zona Zero (LaBreu Edicions, 2019) i dos de poesia: Arca mínima (Edicions Tremendes, 2016) i Làpida (LaBreu Edicions, 2022).

Busquet ha estat guardonada amb el premi Pare Colom de narrativa i el premi El lector de l’Odissea per Partícules, el premi Jordi Domènech de traducció de poesia per El Colós, de Sylvia Plath, i ha estat finalista del premi Llibreter per Zona zero.

Hi sereu tots molt benvinguts!

«La poesia de Sylvia Plath i Ted Hughes», xerrada de Núria Busquet Molist

1

ACTE AJORNAT!

AQUEST ACTE SE CELEBRARÀ EL 22 DE MARÇ

DISCULPEU LES MOLÈSTIES.

*****

 

Dimarts 25 de gener celebrarem la primera sessió d’enguany amb la Núria Busquet Molist com a convidada.

Traductora, escriptora i poeta, Busquet ens parlarà de la poesia de Plath i Hughes i d’alguns aspectes rellevants de llur biografia, partint de les traduccions que ha fet d’aquests autors: El Colós, Sylvia Plath (Eumo & Cafè Central, 2019) i CorbDe la vida i les cançons del Corb, Ted Hughes (Lleonard Muntaner, 2018).

Núria Busquet i Molist (Cardedeu, 1974) és llicenciada en Traducció i Interpretació per la Universitat Autònoma de Barcelona i màster en Estudis de la Diferència Sexual a la Universitat de Barcelona. S’ha especialitzat en poesia nord-americana contemporània, principalment en poesia escrita per dones. Entre les seves traduccions destaquen autores com Louise Glück i Margaret Atwood, així com Sylvia Plath i Ted Hughes.

Ha publicat dos llibres de narrativa: Partícules (Lleonard Muntaner, 2017) i Zona Zero (LaBreu Edicions, 2019) i un llibre de poesia: Arca mínima (Edicions Tremendes, 2016).

Busquet ha estat guardonada amb el premi Pare Colom de narrativa i el premi El lector de l’Odissea per Partícules, el premi Jordi Domènech de traducció de poesia per El Colós, de Sylvia Plath, i ha estat finalista del premi Llibreter per Zona zero.

Hi sereu tots molt benvinguts!

“Redescobrir Pedro Salinas”. Conferència de Montserrat Escartín

1
Publicat el 3 de març de 2020

En la sessió dedicada a la poesia de Pedro Salinas, celebrada el passat vint-i-cinc de febrer, vàrem tenir la fortuna de comptar amb la Montserrat Escartín, gran experta en l’obra del membre degà de la generació del 27, qui ens va oferir una conferència extraordinària.

La nostra convidada, que ha dedicat gairebé quaranta anys de la seva vida a l’estudi de l’obra de Salinas, acaba de publicar Pedro Salinas, una vida de novela, el seu darrer treball sobre el denominat “poeta de l’amor” de la generació del 27.

Un breu apunt de la trajectòria professional de la nostra convidada:

Montserrat Escartín és Doctora en Filologia Hispànica i catedràtica de Literatura de la Universitat de Girona i la seva especialitat és la Literatura  Española Contemporània. Ha publicat edicions crítiques de diversos autors del segle XX, però s’ha dedicat especialment a la investigació de l’obra de Salinas de qui, a part de la trilogia amorosa, ha reconstruït un dels seus llibres Largo lamento, ha fixat el text de la seva Poesia completa (ha descobert gairebé 150 inèdits), ha publicat un estudi detallat del teatre de Salinas, Pedro Salinas tras el telón i tot just fa uns mesos ha publicat “Pedro Salinas, una vida de novela”.

Pedro Salinas, una vida de novela és una obra molt rigorosa i a la vegada valenta (algunes idees del llibre poden sobtar al lector, però òbviament tenen una base documental imponent i s’argumenten pels coneixements de psicologia de l’autora).

Escartín ens ha volgut apropar a l’home que hi havia darrere el personatge de Pedro Salinas perquè, com ella diu en el llibre, i el mateix Salinas ho afirmava, la seva vida i l’obra literària són absolutament indestriables. Esplèndidament escrit, el llibre és amè i pot interessar a qualsevol lector, no únicament als experts o als lectors de poesia.

Destacaria especialment que és un llibre fruit de la perseverança de l’autora, qui ha hagut de lluitar durant molts anys contra l’oposició de la família que no volia que es desvetllessin dades crucials de la biografia de Pedro Salinas. L’interès d’Escartín ha estat sempre arribar a esclarir amb la màxima fidelitat els aspectes biogràfics del poeta  per poder estudiar millor la seva obra. Aquest llibre és també el resultat de la passió i laboriositat que Montserrat Escartín esmerça en totes les tasques que desenvolupa.

Escartín, en la seva xerrada, va fer un resum comentat de l’obra de Salinas i ens va oferir una aproximació a la seva poètica: finalitat, eines i característiques formals (vocabulari, sintaxi, metàfores, absència de mètrica, rima i estrofa), el vers lliure (tipologia i recursos, com per exemple les imatges acumulades, molt utilitzades en la seva poesia).

Va ressaltar que els temes, en l’obra de Salinas: l’amor, la dona estimada, la ciutat, la natura…, van ser tractats des d’una òptica molt innovadora. Escartín va afegir que l’amor, de forma especial, dona sentit i travessa tota la vida i l’obra de Salinas i, finalment, va aprofundir en el vessant humà del poeta, en contraposició a la figura pública o el mite literari.

Cuando cierras los ojos
tus párpados son aire.
Me arrebatan:
me voy contigo, adentro.

No se ve nada, no
se oye nada. Me sobran
los ojos y los labios,
en este mundo tuyo.
Para sentirte a ti
no sirven
los sentidos de siempre,
usados con los otros.
Hay que esperar los nuevos.
Se anda a tu lado
sordamente, en lo oscuro,
tropezando en acasos,
en vísperas; hundiéndose
hacia arriba
con un gran peso de alas.

Cuando vuelves a abrir
los ojos yo me vuelvo
afuera, ciego ya,
tropezando también,
sin ver, tampoco, aquí.
Sin saber más vivir
ni en el otro, en el tuyo,
ni en este
mundo descolorido
en donde yo vivía.
Inútil, desvalido
entre los dos.

Yendo, viniendo
de uno a otro
cuando tú quieres,
cuando abres, cuando cierras
los párpados, los ojos.

Pedro Salinas, La voz a ti debida (1933)

Cuando tú me elegiste
–el amor eligió–
salí del gran anónimo
de todos, de la nada.
Hasta entonces
nunca era yo más alto
que las sierras del mundo.
Nunca bajé más hondo
de las profundidades
máximas señaladas
en las cartas marinas.
Y mi alegría estaba
triste, como lo están
esos relojes chicos,
sin brazo en que ceñirse
y sin cuerda, parados.
Pero al decirme: “tú”
a mí, sí, a mí, entre todos–,
más alto ya que estrellas
o corales estuve.
Y mi gozo
se echó a rodar, prendido
a tu ser, en tu pulso.
Posesión tú me dabas
de mí, al dárteme tú.
Viví, vivo. ¿Hasta cuándo?
Sé que te volverás
atrás. Cuando te vayas
retornaré a ese sordo
mundo, sin diferencias,
del gramo, de la gota,
en el agua, en el peso.
Uno más seré yo
al tenerte de menos.
Y perderé mi nombre,
mi edad, mis señas, todo
perdido en mí, de mí.
Vuelto al osario inmenso
de los que no se han muerto
y ya no tienen nada
que morirse en la vida.
Pedro Salinas, La voz a ti debida (1933)

Si te quiero
no es porque te lo digo:
es porque me lo digo y me lo dicen.
El decírtelo a ti ¡qué poco importa
a esa pura verdad que es en su fondo
quererte! Me lo digo,
y es como un despertar de un no decirlo,
como un nacer desnudo,
el decirlo yo solo, sin designio
de que lo sepa nadie, tú siquiera.
Me lo dicen
el cielo y los papeles tan en blanco,
las músicas casuales que se encuentran
al abrir los secretos de la noche.
Si me miro en espejos
no es mi faz lo que veo, es un querer.
El mundo
según lo voy atravesando
que te quiero me dice,
a gritos o en susurros.
Y algunas veces te lo digo a ti
pero nunca sabrás que ese «te quiero»
sólo signo es, final, y prenda mínima;
ola, mensaje, roto al cabo,
en son, en blanca espuma,
del gran querer callado, mar total.

Pedro Salinas, Razón de amor (1936)

¿Serás, amor
un largo adiós que no se acaba?
Vivir, desde el principio, es separarse.
En el primer encuentro
con la luz, con los labios,
el corazón percibe la congoja
de tener que estar ciego y solo un día.
Amor es el retraso milagroso
de su término mismo;
es prolongar el hecho mágico
de que uno y uno sean dos, en contra
de la primer condena de la vida.
Con los besos,
con la pena y el pecho se conquistan
en afanosas lides, entre gozos
parecidos a juegos,
días, tierras, espacios fabulosos,
a la gran disyunción que está esperando,
hermana de la muerte o muerte misma.
Cada beso perfecto aparta el tiempo,
le echa hacia atrás, ensancha el mundo breve
donde puede besarse todavía.
Ni en el llegar, ni en el hallazgo
tiene el amor su cima:
es en la resistencia a separarse
en donde se le siente,
desnudo, altísimo, temblando.
Y la separación no es el momento
cuando brazos, o voces,
se despiden con señas materiales:
es de antes, de después.
Si se estrechan las manos, si se abraza,
nunca es para apartarse,
es porque el alma ciegamente siente
que la forma posible de estar juntos
es una despedida larga, clara.
Y que lo más seguro es el adiós.

Pedro Salinas, Razón de amor (1936)

MUERTE DEL SUEÑO

Nunca se entiende un sueño
más que cuando se quiere a un ser humano
despacio, muy despacio
y sin mucha esperanza.

Por ti he sabido yo cómo era el rostro
de un sueño: sólo ojos.
La cara de los sueños
mirada pura es, viene derecha,
diciendo: “A ti te escojo, a ti, entre todos”
como lo dice el rayo o la fortuna.
Un sueño me eligió desde sus ojos,
que me parecerán siempre los tuyos.

Por ti supe también
cómo se peina un sueño.
Con qué cuidado parte sus cabellos
con una raya que recuerda
a la estela que traza sobre el agua
la luna primeriza del estío.
Mi mano, o una sombra de mi mano,
o acaso ni una sombra,
la memoria, tan sólo, de mi mano
jamás acarició una cabellera
tan lenta y tan profunda
como la de ese sueño que me diste.
En el pelo, en el pelo de tu sueño
fueron mis pensamientos enredándose,
entrando poco a poco, y se han perdido
tan voluntariamente en él que nunca
los quiero rescatar: su gloria es ésa.
Que estén allí, que duermas
sobre las despeinadas
memorias que mi alma te ha dejado
entretejidas en su cabellera.

Por ti he cogido a un sueño de las manos.
Por ti mi mano de mortal materia,
ha tocado los dedos,
tan trémulos, tan vagos,
como sombras de chopos en el agua,
con los que un sueño roza al mundo
sin que apenas lo sienta
nadie más que la frente consagrada.

Por ti he cogido un sueño de las manos,
o de las que parecen manos, alas.
Las he tenido entre las mías,
un año y otro año y otro año,
como se tiene las de un ser que va a marcharse,
fingiendo que es para decirle adiós,
pero con tal ternura al etrecharlas,
que renuncia a su fuga i nuestro tacto,
de adiós se nos trasmuta en bienvenida.

Por ti aprendí el lenguaje
tan breve y misterioso de los sueños.

Cabría en el cristal
de una gota de agua.
Está hecho de dos letras cuyos trazos
aluden con su recta y con su curva
a la humana pareja, hombre y mujer.
“Sí”, dice, sólo “sí”.
Los sueños nunca dicen otra cosa.
Nos dicen “sí” o se callan en la muerte.

Por ti he sabido cómo andan los sueños.
Llevan los pies desnudos
y parecen más altos todavía.
El alma por que cruzan nos queda
como playa que primero holló
Venus al pisar tierra, concediéndole
las indelebles señas de su mito:
las huellas de los dioses no se borran.
Entre el vasto rumor de los tacones,
que surcan las ciudades colosales,
mi oído a veces percibe
un rumor leve como de hoja seca,
o de planta desnuda: es que te acercas,
por las celestes avenidas solas,
es que vienes a mi desde mi sueño.

He sabido por tí de qué color
es la sangre de un sueño. Yo la he visto
cuando un día le abriste tú las venas
escapar dulcemente, sin prisa, como el día
más hermoso de abril, que no quisiera
morirse tan temprano y se desangra,
despacio, triste, recordando
la dicha de su vida:
su aurora, su mañana, sin rescate.

Por ti he asistido, porque lo quisiste,
al morirse de un sueño.
Poco a poco se muere
como agoniza el campo en el regazo
crepuscular, por orden de la altura.
Primero, lo que estaba al ras de la tierra,
la hierba, la primer oscurecida:
luego, en el árbol, las cimeras hojas,
donde la luz, temblando, se resiste,
y al fin el cielo todo, lo supremo.
Los sueños siempre empiezan a morirse
por los pies que no quieren ya llevarlos.
Como el cielo de un sueño está en sus ojos
lo último que se apaga es su mirada.

Y por ti he visto lo que nunca viera:
el cadáver de un sueño.
Lo veo, día a día, al levantarme, aquí, en mi cara.
(Has vuelto tu mirar hacia otro rostro)
Me lo siento en las mano,
enormes fosas lllenas de tu falta.
Está yacente: tumba le es mi pecho.
Me resuena en los pasos
que van, como viviendo, hacia mi muerte.
Ya sé el secreto último:
el cadáver de un sueño es carne viva,
es un hombre de pie, que tuvo come un sueño,
y alguien se lo mató. Que vive finge.
Pero ya, antes de ser su propio muerto,
está siendo el cadáver de un sueño.

Por ti sabré quizá como viviendo,
se resucita aún entre los muertos.

Pedro Salinas, Largo lamento (1937-38?)

El nostre sincer agraïment a la Montserrat Escartín per compartir amb nosaltres els seus grans coneixements i la passió amb què els transmet.

Fotografies d’Aureli Ruiz
Text: Empar Sáez

“Redescobrint Pedro Salinas”. Conferència de Montserrat Escartín

0

El dimarts 25 de febrer la Montserrat Escartín, catedràtica de Literatura del Departament de Filologia de la Universitat de Girona, qui ha estudiat l’obra de Pedro Salinas durant més de trenta-cinc anys, farà una xerrada sobre el degà de la Generació del 27.

Us convidem a redescobrir la poesia de Pedro Salinas, poeta del 27, sota el guiatge de la professora Montserrat Escartín, qui analitzarà la seva concepció de la poesia; així com l’ús d’una nova forma (el vers lliure) i contingut (la retòrica actual de l’amor), abans d’endinsar-se en el vessant desconegut de l’escriptor, fet de pors, manca d’autoestima i una forta divisió interna, que l’obligaren a viure rere el personatge públic.

Atès que per aquest poeta la literatura i la vida foren el mateix, calia reescriure la seva biografia per interpretar amb propietat els seus versos. Per això, la Dra. Escartín ens parlarà del seu darrer llibre (Pedro Salinas, una vida de novela) on es revelen els  conflictes de consciència del poeta. Desvetllar aquest complex univers personal permetrà al lector trobar les claus per entendre millor la seva literatura i llegir-la com si es fullegés un diari íntim.

“En curt: poesia mínima”. Xerrada d’Amauta Castro

0

El passat vint-i-vuit de gener vàrem dedicar la sessió a la poesia breu. El nostre convidat, Amauta Castroens va oferir una xerrada amb el títol “En curt: poesia mínima”.

Amauta Castro té com a llengua literària el gallec, però és ben cert que des de la seva identitat catalana (viu a Catalunya des del 2004), compartida amb altres identitats culturals, forma part també dels poetes catalans.

En la seva xerrada, Castro va traçar un recorregut pels referents literaris, els autors que han marcat el seu camí i que l’ha dut a escriure una poesia molt breu, de pocs versos, en la qual, a voltes, es difuminen els límits i s’apropa i dialoga amb els aforismes.

Ens va parlar especialment dels poetes gallecs, encara que, a banda dels escriptors en llengua gallega, també va mencionar nombrosos autors d’altres cultures com l’oriental, la cultura persa i la hispanoamericana.

No és la primera vegada que el nostre grup dedica una sessió a la poesia gallega; en el 2012, any en què iniciem les activitats a l’espai VilaWeb, vàrem organitzar un acte sobre les Cantigues Medievals galaicoportugueses i dos anys després una sessió dedicada a l’escriptor, poeta i traductor Álvaro Cunqueiro, una de les figures cabdals de la literatura gallega del segle XX.

Una breu aproximació a la trajectòria literària del nostre poeta convidat:

Amauta Castro ha publicat dos llibres de poesia en gallec. El seu segon poemari, A tarde. O desacougo, rep el prestigiós Premi Nacional de poesia Xosemaría Pérez Parallé.

En poques setmanes sortirà publicat el llibre Leixaprén (Editorial Buenos Aires Poetry) amb una selecció de poemes de l’autor en edició bilingüe gallec i castellà.

A banda d’això ha rebut altres guardons: en diverses ocasions el Premi Rosalia de Castro per composicions poètiques, i té poemes publicats en diferents antologies, revistes literàries i llibres col·lectius.

Amauta Castro va iniciar la seva xerrada posant en relleu la contradicció que d’entrada suposa definir, classificar, la poesia per la seva llargària, quan la natura essencial de la poesia és desclassificadora. Així i tot, va destacar que els gèneres breus són matriu de les llavors del canvi, i va ressaltar la idea que el poema breu té la força del recomençament perpetu, de la re-germinació.

Castro va fer esment a nombrosos referents literaris en llengua gallega com Uxío Novoneyra, Rosalia de Castro, Baldo Ramos, Xosé María Álvarez Cáccamo, Xesús Rábade Paredes, Helena Villar Janeiro, Noa Moreira, Luís Valle Regueiro, entre altres, així com escriptors i poetes de diferents cultures: Rumi, A. Pizarnik, O. Wilde, E.M. Cioran, E. Huerta, H. Mujica, R. Cadenas, J. Teillier…

Després d’un interessant col·loqui sobre diferents aspectes de la cultura gallega, alguns membres del grup vàrem llegir aforismes de Fernando Pessoa, Oscar Wilde, Nietzsche, Joan Fuster i poemes breus d’Hugo Mujica, Rafael Cadenas, Uxío Novoneyra i Amauta Castro.

Vaise, vaise
o camino d’aire do aire polo aire
camiñando cara un sitio aonde nunca foi nadie…

Se’n va se’n va
el camí d’aire de l’aire per l’aire
caminant vers un indret on mai no anà ningú…

***

Chove pra que eu soñe…

Plou per a que jo somniï…

***

Cain as follas…
Sinto unha cousa
que me apousa e non me toca…

Cauen les fulles…
Sento una cosa
que es posa en mi i no em toca…

Uxío Novoneyra , Os Eidos. O Libro do Courel

¿Quien, en lo profundo, se vale de nosotros para romper su silencio?

Sin esperanza, y por eso, sin desesperanza.

Abandonado te quiere lo inmenso.

Somos arenas susurrantes.

Si lo que existe nos parece poco, ¿qué puede sosegarnos?

Todo es impensable.

Te interpones entre el mundo y la piel.

Sólo el niño ve brillar el barro.

 Rafael Cadenas, Dichos (Dins: Rafael Cadenas Obra entera. Poesía y prosa.1958-1998)

A nosa vida avanza
gardando as primeiras cousas.
Envellecer debe ser achegarse.

La nostra vida avança
guardant les primeres coses.
Envellir deu ser apropar-se.

Amauta CastroA tarde. O desacougo (Edicións Espiral Maior, 2019)

Ensaiar o inexpresable con luz pouca,
a da memoria que navega soa
ou a do soño
que persiste na procura.

Assajar l’inexpressable amb poca llum,
la de la memòria que navega sola
o la del somni
que persisteix en la cerca.

Amauta CastroA tarde. O desacougo (Edicións Espiral Maior, 2019)

Será sinxelo o poema
que agarde ser danza
por riba da morte.

Serà senzill el poema
que espera ser dansa
per damunt de la mort.

Amauta CastroA tarde. O desacougo (Edicións Espiral Maior, 2019)

Os paxaros chían abandonados sobre ponlas sen paisaxe
É preciso cinguir cos brazos
toda desolación sen acougo

Els ocells piulen abandonats damunt branques sense paisatge.
Cal estrènyer amb els braços
tota desolació sense descans.

Amauta CastroA tarde. O desacougo (Edicións Espiral Maior, 2019)

Agraïm a Amauta l’excel·lent vetllada de poesia que ens va oferir.

Text: Empar Sáez
Fotografies: Aureli Ruiz

“En curt: poesia mínima”. Xerrada d’Amauta Castro

0

El dimarts 28 de gener, Amauta Castro, poeta en llengua gallega, resident a Salt (Gironès), ens oferirà un recorregut pels seus referents poètics sota el títol “En curt: poesia mínima”.

Amauta Castro és un poeta gallec que els darrers anys ha reflexionat, des de l’àmbit de la creació, sobre un model de poesia de traç curt que s’apropa i dialoga amb el món dels aforismes, del haiku o de la poesia epigramàtica. Captar l’instant, traslladar l’aprehensió sensible de l’experiència poètica cap al món de les paraules, un viatge de transformació des del fet essencial que tensa les gramàtiques, però tanmateix obre el llenguatge.

Hi sou tots convidats, no hi falteu!

 

 

Conversa amb Gemma Gorga. Parlarem de la poesia contemporània índia escrita en anglès.

0

Us convidem a la xerrada amb l’escriptora i traductora Gemma Gorga, qui ens parlarà de la poesia contemporània índia escrita en anglès.

Gemma Gorga és una veu acreditada i rellevant en la traducció al català de poetes indis de parla anglesa. L’avalen els viatges a l’Índia, moltes lectures i un projecte de traducció d’autors indis iniciat amb la publicació de Vint esmorzars cap a la mort, de Dilip Chitre (Eumo Editorial i Cafè Central, 2012; 8è Premi Jordi Domènech de Traducció de Poesia), juntament amb Indi visible (Tushita Edicions, 2018; Premi Liberisliber Pensa 2018), dietari que inclou traduccions d’una acurada representació de poesia contemporània índia en anglès.

La conversa i lectura de poemes serà dimarts 5 de novembre a les 7 del vespre a l’espai VilaWeb. Esteu tots convidats!