Reversos grup poètic

El passat dimarts 18 de juny, el poeta Jaume Pujol Ramo, membre del grup Reversos, va presentar a l’espai VilaWeb el seu darrer llibre La doble el·lipse (Círculo Rojo, 2024), amb l’acompanyament musical dels seus fills Anna (flauta) i Jordi (saxo).

Jaume Pujol Ramo va néixer l’any 1959. És físic i catedràtic a la Universitat Politècnica de Catalunya, on ha desenvolupat tota la seva carrera acadèmica.

Es va iniciar en la poesia arran de la pèrdua de la seva dona l’any 2017. Ha fet diversos cursos a l’Escola d’Escriptura de l’Ateneu Barcelonès i al Laboratori de Lletres. És membre de l’Associació de Poetes Terrassencs i del grup de poesia Reversos.

La doble el·lipse és el seu primer llibre de haikus. L’any 2019 va publicar el poemari El teu somriure. També hi trobem poemes seus a diferents reculls col·lectius.

L’el·lipse, aquesta corba plana amb dos eixos de simetria, aquest lloc geomètric dels punts del pla per als quals és constant la suma de les distàncies a dos punts interiors fixos denominats focus, va captivar a en Jaume per intitular el seu primer recull de haikus. Aquest joc al voltant del dos, s’ajusta a la seva trajectòria científica (com a físic) i artística (com a músic inicialment i ara com a poeta). Dos focus a la seva vida, però també dos focus geogràfics, el mar i la terra endins, que són protagonistes del llibre.

El mar és l’inici i el final del llibre. I no el mar en genèric sinó un punt ben determinat, el meravellós racó de l’Illa Mateua entre el Port de la Clota de l’Escala i la Punta Montgó, on fa més de trenta anys la família va decidir ancorar la barca estiuenca. I des d’aquest racó escalenc, el llibre cavalca cap als paisatges del Ripollès o del Vallès en els que l’autor ha arrelat tan profundament com li han permès els vents.

De mar a terra endins, i de terra endins al mar, variant camins, descobrint, creixent, sortint del cercle monòton per buscar la doble simetria de l’el·lipse. Així es configura la primera part del llibre, l’el·lipse emergida.

Fa un parell d’anys en Jaume va tenir l’oportunitat de descobrir un món apassionant, el que s’amaga sota les aigües del mar. Un hàbitat que queda vedat habitualment als ulls de l’animal terrestre: un jardí subaquàtic de posidònies, corall roig, mol·luscs, gorgònies, llagostes i nombroses espècies de peixos. El viatge novament de descoberta a través d’aquestes imatges configura la segona el·lipse, la submergida, que permet sentir la serenitat del silenci, alentir el temps fins a no percebre’l. I embolcallar-se de pau.

Cada el·lipse ve introduïda per un haibun, figura de la lírica japonesa en què una prosa poètica està acompanyada per un haiku, a tall de síntesi i fins i tot la pot enriquir en el diàleg que les dues parts poden establir.

Surant per les el·lipses, un nombre —que no té res d’atzarós—, de haikus: 88, nombres en els quals apareix novament la doble el·lipse i per dues vegades (com dos són els eixos de l’el·lipse, dos són els seus focus). Un doble 8 que en horitzontal permet mirar l’infinit, el doble infinit per un costat i per l’altre on tot s’ajunta, l’horitzó on s’uneix el mar, el cel i la terra.

Un haiku, com va dir Bashô, “és el que esdevé aquí i ara”. Figura lírica de brevetat extrema, “la composició de 17 síl·labes dura el lapse d’una alenada!” amb estructura de tres versos que obliga a deixar de banda tot el superflu o prescindible per descriure el moment i que ha de generar una certa emoció, un aware, com diuen els japonesos.

A continuació transcrivim el haibun que introdueix la part de l’el·lipse emergida:

El·lipse emergida

Emergir just néixer, abandonant el líquid amniòtic com a medi natural. I començar a afermar-se a la terra. En diferents indrets del Ripollès i del Vallès he arrelat tan profundament com m’han permès els vents, i he deixat créixer les arrels secundàries amb tota la llibertat que m’ha ofert l’assossec. Em delia per completar la paleta que m’arribava a la retina, afegint al pantone que dominava els paisatges de terra endins, els blaus de les tonalitats il·limitades de la mar. Després de descobrir-la des del camió del pare aparcat a la sorra de la platja de l’Estartit, vaig decidir ancorar la barca estiuenca als paratges de Montgó, davant l’illa Mateua, d’això ja fa més de trenta anys. Des de llavors, la meva ànima descriu òrbites al llarg de l’espai, del mar a terra endins, del blau turquesa al vermell, del terrós al verd safir, mentre els sentits despleguen tota la seva capacitat d’absorció. I dalt del turó, amb la vall als peus, o del penya-segat on trenquen les onades, copso com

el temps cavalca
dins l’el·lipse emergida.
Porto les regnes.

I alguns dels haikus d’aquesta primera part del llibre:

La pedra plana
fa saltirons a l’aigua
cinc      sis
s’enfonsa.

El petit cranc
s’encimbella a la pedra.
L’ona, traïdora.

Trenquen amb ràbia
ones a la Mateua.
Remouen cendres.

Enmig del verd
i amb decorat de núvols
sorgeix la torre.

El riu Merdàs.
De gran, torno a la gorga.
No puc fer peu.

Cuques de llum.
En la fosca aplaudeixen
amb verd intens.

La matemàtica
en el cel escalenc.
Núvols fractals.

A continuació alguns dels haikus que corresponen a l’el·lipse submergida:

Baixo pel mur.
Munió de punts magentes
i un… santiaguinyo!

Un nudibranqui
amb forma d’espardenya
de l’altre peu.

Dins de la cova
enjogassen el mero
tantes bombolles.

Sols dos ulls dins la bauma.
Congre o morena?

Just emergeixo
davant l’illa Mateua.
Em sento a casa.

Per finalitzar l’acte, alguns membres del grup Reversos van llegir aquests haikus:

En la foscor,
la lluna quasi plena.
Bocí d’absència.

La rosa espera
el senyal de la vida
dins el capoll.

Surt la morena
ben endins de la roca.
Els ulls li brillen.

Taques taronges
al fons color de sorra.
Dues estrelles.

Fons ple de rams.
Cromatisme d’esponges.
Cap de bessona.

Penya-segat.
Les gorgònies blanques.
El cau d’un congre.

Copso el silenci
a través de la màscara.
Ah, les gorgònies!

Bosc submergit.
Densitat infinita
de posidònies.

Gràcies, Jaume, Anna i Jordi, per la magnífica vetllada de poesia i música que ens vàreu oferir!

Agraïments a la Rosa Maria Roca, l’Aleix de Ferrater i la Marina Costa per les fotografies.

El pròxim dimarts 18 de juny el poeta Jaume Pujol Ramo, membre del grup Reversos, presentarà el seu llibre La doble el.lipse 88 haikus (Círculo Rojo Editorial, 2024) amb l’acompanyament musical dels seus fills Anna (flauta) i Jordi (saxo).

Jaume Pujol Ramo va néixer l’any 1959. És físic i catedràtic a la Universitat Politècnica de Catalunya, on ha desenvolupat tota la seva carrera acadèmica.

Es va iniciar en la poesia arran de la pèrdua de la seva dona l’any 2017. Ha fet diversos cursos a l’Escola d’Escriptura de l’Ateneu Barcelonès i al Laboratori de Lletres. És membre de l’Associació de Poetes Terrassencs i del grup de poesia Reversos.

La doble el·lipse és el seu primer llibre de haikus. L’any 2019 va publicar el poemari El teu somriure. També hi trobem poemes seus a diferents reculls col·lectius.

Us hi esperem!

El passat 28 de maig vam tenir el plaer de rebre la Gemma Arimany en el nostre espai mensual de poesia, a l’Espai VilaWeb. Després de la conversa amb la poeta, vam gaudir de la seva veu; va recitar i va cantar poemes musicats amb l’acompanyament d’Arnau Tintó a la guitarra.

Gemma Arimany va néixer a Olot el 1980. És llicenciada en Filologia Catalana per la Universitat de Barcelona i treballa com a professora de llengua i literatura catalanes. El 2003 va publicar el seu primer poemari Ferro trencadís (XXVII Premi Martí Dot 2002) i ja comença a fer recitals que combinen poesia i música formant el grup Mecànica Orgànica amb l’Arnau Tintó. Els seus altres llibres són Ulls a través (2010, XV Premi de poesia Miquel Martí i Pol 2010), Colors primaris (2019, Premi de Poesia Mn. Narcís Saguer 2018) i Glatir (2023). També ha estat una de les tres poetes de Baix Continu 2021 (ARBAR) amb el recull Arran de la bardissa. És autora del llibre de contes De portes endins (2003, Premi Ciutat d’Olot de narrativa experimental 2002). El 2018, amb la Montse Maestre, funda Revers, formació que fa recitals amb la voluntat de difondre i fer conèixer la poesia catalana arreu.

Jaume Pujol: D’allà on sé, / i d’on no sé, /em surt, encesa, / la paraula.
Aquests versos són a la portada del teu web. Imagino que, entre altres, volen reflectir aquest acompanyament que sempre has sentit de les lletres. Què ens en pots dir?

Gemma Arimany: Vull agrair abans que res la introducció que has fet, Jaume. Juntament amb l’Arnau estem molt contents de ser avui aquí. Aquests versos van sortir arran de fer la meva pàgina web (https://www.gemmaarimany.cat/) i són com una carta de presentació. En el meu procés d’escriptura, i imagino que en el de molts d’altres poetes, surten coses que sabem i d’altres que potser no sabem, i surten a través de la poesia o segurament a través de qualsevol manifestació artística.

Jaume Pujol: Vas començar a escriure de ben petita, no?

Gemma Arimany: Sí, des que tinc ús de raó m’han cridat l’atenció els llibres, la paraula, jugar amb les paraules i escriure. Jo era de les típiques que em presentava sempre als Jocs Florals. La paraula sempre m’ha acompanyat.

Jaume Pujol: També he vist que dius al teu web que escrius a batzegades. Ens ho pots explicar? I de passada podem parlar de quin és el teu procés d’escriptura, de composició de poemes?

Gemma Arimany: Sí, funciono a batzegades. Passo èpoques en què escric bastant i d’altres en què no escric gaire res. Però crec que mentre no escric, algun pòsit faig: m’alimento d’allò que llegeixo, d’allò que rumio i alguna cosa es deu gestar. Sempre tinc al cap alguna cosa que vull escriure, i això no vol dir que sempre ho dugui a terme. Pel que fa al mètode, algunes vegades tinc clara la mètrica que vull fer servir, però en general no, em guio més pel ritme que em marca l’estructura que començo. I a vegades és vers lliure i d’altres no tant. De fet, l’últim llibre és bastant vers lliure, però ara tinc una cosa entre mans (que no vol dir que acabi sortint) molt més quadrada mètricament.

Jaume Pujol: Ets llicenciada en filologia catalana i et dediques a l’ensenyament, que pel que sembla t’agrada molt. Parla’ns de la importància que té per a tu el coneixement de la llengua i de l’interès o del que t’aporta l’ensenyament.

Gemma Arimany: La llengua és tot. Ens estructura la ment, ens ajuda a pensar, a reflexionar, i l’ensenyament de la llengua em motiva molt com a professora. De fet, havia començat ensenyant català com a segona llengua, fent classes a gent no catalanoparlant i m’agradava molt, però era molt inestable professionalment. Ara estic de professora a secundària i m’agrada molt, tot i que aquesta professió comporta moltes més coses a part de la llengua, perquè acabem fent de tot: mama, psicòloga… Però és molt bonic ajudar o fer que els alumnes s’expressin bé, tant en l’aspecte formal com en l’aspecte literari, fent-los agafar afició per llegir i escriure. També és molt important contribuir a fer que estimin la nostra llengua, que tinguin aquest sentiment de pertinença tan necessari en els moments que vivim.

Jaume Pujol: A més d’escriure, t’agrada dir versos. Dius ‘Transmetre oralment allò que he escrit em remet a l’origen del vers, m’apropa d’una manera visceral a qui ho escolta, i sento com el missatge preval i es fa gran’. Parlem, si et sembla bé, de la importància que té per a tu recitar versos i també ens pots parlar dels teus dos projectes relacionats amb això: Mecànica Orgànica i Revers.

Gemma Arimany: De fet, la poesia és un gènere que neix per ser recitat, cantat, i tota la part oral té molta rellevància. A mi m’agrada traspassar-la més enllà del llibre, llegint-la, recitant-la. A més, en aquests recitals que fem amb la Montse i l’Arnau, ens adonem que hi ha gent als qui els arriba de manera molt visceral la paraula dita i recitada i a partir d’aquí s’enganxen a la poesia. Pel que fa als projectes, amb la Montse, a Revers, donem veu a diferents poetes de parla catalana i hi ha aquestes ganes de donar a conèixer i divulgar, que ens venen del fet que totes dues som mestres. I és molt gratificant quan la gent diu, “ah, això és poesia!”, i s’hi poden aficionar. A Mecànica Orgànica, amb l’Arnau, fem obra pròpia. Ell toca la guitarra i compon, i a més de les seves pròpies cançons, musica poemes meus. Tenim un recital entorn de cadascun dels diferents llibres.

Jaume Pujol: Un darrer aspecte que m’agradaria que ens comentessis abans de passar a parlar dels teus llibres és la tasca de dinamització que fas pel Ripollès (o que feu amb la Montse) conduint clubs de lectura, per exemple.

Gemma Arimany: La Montse és mestra, educadora, i coordina clubs de lectura amb nens i nenes des de fa temps. Ho fa molt bé i els nens estan encantats. Jo soc més novella en això. M’hi vaig posar fa un parell d’anys a través de La Lluerna, una llibreria de Ripoll, que des que va obrir ha apostat fortament per la poesia. Van tenir la idea de fer un club de lectura de poesia, m’ho van proposar i em va encantar la idea. No sabíem com aniria, però n’estem molt contentes perquè s’ha format un bon grupet, en un espai molt bonic per compartir poesia.

Jaume Pujol: Si et sembla passem a comentar els diferents llibres. El primer, Ferro trencadís. (2003), va ser guardonat amb el premi de poesia Martí Dot de Sant Feliu de Llobregat. Què ens en vols dir, d’aquesta primera publicació?

Gemma Arimany: Tenia vint-i-dos anys i era una jovencella! Ferro trencadís és un llibre molt primerenc. Eren els primers poemes que escrivia i hi vaig veure una certa entitat per fer-ne un recull i presentar-lo a un premi. Guanyar-lo va ser un regal perquè hi havia un jurat molt potent. Són poemes escrits entre els 19 i els 21 anys, tot era molt tendre. Va ser un començament, però és un llibre que m’estimo molt. Eren poemes solts, però hi veia certa unitat. De fet, hi ha temes que he anat repetint, sobretot a Ulls a través i a Colors primaris. I quan vaig pensar, “i tot això què ho lliga?”, em va venir la imatge del ferro trencadís, amb aquesta duresa, però al mateix temps fragilitat, aquest aire que anaven tenint tots els poemes.

Jaume Pujol: El segon és Ulls a través, (2010), llibre també premiat, en aquest cas amb el XV premi de Poesia Miquel Martí i Pol. D’ell en dius: ‘El deliri dels ulls, de les mirades, de tot allò que té a veure amb l’òrgan fotoreceptor, es fa imatge’. Ens ho pots ampliar?

Gemma Arimany: Sí, el títol és com jugar amb camps a través, però ulls a través. Són poemes agrupats en diferents parts: amor, desamor, crisi existencial… i tot gira entorn de metàfores dels ulls des de diferents perspectives: mirades, col·liri, iris, retina, ull de l’escala…

Jaume Pujol: En el llibre també entren en joc els colors. (S’evidencia en alguns poemes, “Daltonisme”, “Color a les galtes”…)

Gemma Arimany: Clar, perquè la mirada també són colors, hi veiem en colors. D’alguna manera s’anticipa el que després hi ha.

Jaume Pujol: Sí, perquè a Colors primaris (2019) el títol ja ho diu. Llibre també premiat amb el premi Mn. Narcís Saguer de Vallgorguina. S’estenen els colors en el llibre que tu qualifiques del més acolorit de tots.  No sé si la idea et sorgeix a partir de l’entrada en joc dels colors a Ulls a través?

Gemma Arimany: Sí, sí, quan escrivia Ulls a través m’anava agafant a aquest joc de colors. De fet, els primers poemes que anava escrivint giraven entorn del magenta, que és l’última part del llibre. Però mentre escrivia aquests me’n venien d’altres que no tenien res a veure amb el magenta i vaig pensar, “com ho lligo tot això?” I se’m va acudir pensar en els colors primaris, però de la vida. Si me’ls hagués d’inventar metafòricament hi hauria el gos com fuig, anar trampejant amb els obstacles que ens planteja l’existència, el fluorescent, que és tot endavant, i el magenta, que és la part que té a veure amb l’amor, aquest vermell passió barrejat amb el rosa ensucrat.

Jaume Pujol: I per què el magenta?

Gemma Arimany: Per donar un nom a l’amor en el qual jo crec.

Jaume Pujol: En el poema que obre el llibre dius ‘Partint de tres colors/ per fer tota la gamma’. Aquesta gamma que és la vida i aprofites per fer versos sobre l’amor, l’eufòria, crisis…

Gemma Arimany: Sí, colors primaris que no van per separat. Junts fan el total de la gamma, com la vida, que té molts matisos. Podem tenir una època fluorescent, però també hi ha grisos. El magenta i el gos com fuig tampoc són absoluts, poden amalgamar-se i definir-se de moltes maneres. És aquesta idea que al final la gamma està formada per molts colors, molts matisos, tot a partir dels colors primaris.

Jaume Pujol: Baix continu (2021). Aquest, per dir-ho d’alguna manera, no és un llibre a l’ús. O, més ben dit, és un poemari amb aportacions de tres poetes: la Rosa Font, la Roser Domènech i tu mateixa. Imagino que estàs contenta i satisfeta d’haver participat en aquesta edició, que a més era la primera de Baix Continu.

Gemma Arimany: Sí, són molt bonics tant el projecte com l’acte, que es fa a la Vall de Santa Creu, a prop del Port de la Selva, on hi ha el centre ARBAR (Associació per a la Recerca Biocultural i Artística de Rodes) que promou aquest projecte. La Roser Domènech, que és molt bona poeta i us la recomano moltíssim, n’és l’ànima. Ella té contactes amb les noies que gestionen el centre, que és molt potent en l’àmbit de les arts plàstiques i performances, amb diversos reconeixements a l’Estat. La Roser tenia ganes de fer un recital, que després s’edités, en el qual participessin tres poetes i que servís també per donar veu a una poeta consagrada, l’obra de la qual per algun motiu estigués una mica oblidada o poc reconeguda, i a la qual es ret homenatge. La Josefa Contijoch, una altra poeta que recomano moltíssim, hi havia de participar, però va tenir una malaltia i està retirada. Tot plegat fa que el projecte neixi com un donatge a la Josefa, i de fet Baix continu és el títol del seu últim llibre. La Isabel Banal ha fet el disseny dels llibres, que és preciós, amb el detall d’aquestes tres ones de mar que es veuen des d’un punt de la Vall de Santa Creu, en què es veu una mica el mar. Cada any aquestes onades, que representen les tres poetes, tenen un color de blau de mar una mica diferent.

Jaume Pujol: Tu hi publiques el recull Arran de la bardissa, format per disset poemes, sis dels quals són inèdits i la resta pertany a diferents llibres teus. Ens pots explicar per què fas aquesta selecció, d’on sorgeix el títol… ?

Gemma Arimany: Quan la Roser em proposa de participar-hi li dic que no tinc cap obra nova completa per publicar-hi. Llavors, Arran de la bardissa té poemes dels tres llibres anteriors i poemes en aquell temps inèdits que, excepte l’últim, van passar a formar part de Glatir. Però és a través d’aquest darrer poema que intento donar una unitat al recull, diferent de la que tenen els altres llibres meus. De fet, el títol l’agafo d’un vers de l’últim poema.

Jaume Pujol: Arribem a l’últim llibre teu (fins ara) Glatir (2023), que curiosament no és premiat. Com és això?

Gemma Arimany: El tema dels premis és molt esgotador. Però jo no m’atrevia a trucar a cap editorial i així, amb els premis, la publicació era més fàcil. Quan vaig acabar d’escriure i revisar Glatir a l’estiu del 2022, sí que el vaig presentar a un premi. Era conscient que picava una mica alt i no va sortir. Però m’havien parlat molt bé de Trípode, vaig conèixer la Pilar, l’editora. Vaig tenir la sort que li va agradar molt el llibre i hi va apostar. La veritat és que estic molt contenta de tota la feina feta per l’editorial, no tan sols de l’edició, sinó també de com han promocionat el llibre.

Jaume Pujol: Glatir és un llibre en què hi ha molts poemes que estan connectats, en un es llença un fil que es recull en un altre. Què ens en pots dir, d’això?

Gemma Arimany: En els dos primers llibres, els poemes porten títols i cadascun funciona sol. A Colors primaris també, tot i que en aquest cas no vaig voler posar-hi títols. Però l’ordenació que dona unitat al llibre és una de determinada. Quan vaig escriure Glatir només tenia molt clares dues coses, la temàtica sobre la qual parlo i l’estructura que volia que tingués: fer que tot tingués unitat, que al llarg del llibre hi hagués imatges recurrents… Tot i que els poemes tots sols tenen una unitat i poden funcionar, el llibre és com un gran poema.

Jaume Pujol: Un llibre que s’apropa a la quotidianitat, amb algunes imatges casolanes. Què buscaves amb això?

Gemma Arimany: Escrivint faig una mica el que em surt, és a dir, normalment no tinc una idea preconcebuda. Crec que soc bastant intuïtiva en la vida en general. En aquest sentit, la quotidianitat em surt sola, no la busco. També hi ha molta natura i sento que m’ha vingut a buscar. Em va sorgir la metàfora del bosc i la cova, i evidentment llavors hi he gratat molt i ho he fet expressament. Però és el que m’ha vingut de gust, el que m’ha cridat.

Jaume Pujol: Fas un recorregut fins al jo més profund, fins a la cova, com l’anomenes. I ho destaca la Rosa Font en el pròleg, que el recorregut en els poemes és un camí invers, des del cim fins a la fondària. Ens pots parlar de què és per a tu aquesta cova, aquest viatge?

Gemma Arimany: A l’inici, la veu poètica es troba en una cova, resguardada dins d’una closca i s’ho mira tot des d’allà, des de la comoditat de sentir-se resguardada, i no gosa sortir. Però clar, dins de la cova tampoc acaba d’estar còmoda perquè finalment involucrar-te en les coses, lluitar contra les pors, també et fa créixer. I és aquest procés: sortir de la cova, vèncer pors, vergonyes, lluitar-hi, empoderar-se… Cap al final del llibre va prenent forma la idea de la llum i la veu poètica l’acaba estirant i fent un creixement en tot aquest procés.

Jaume Pujol: Per acabar, però, és un llibre positiu.

Gemma Arimany: Sí, jo el veig positiu. Em va costar molt trobar un títol pel llibre. I de fet trobo gent que em diu que el que he escrit és com negatiu. I jo els dic que no, que hi ha la llum al final. De fet, glatir és això: bategar fort i viure!

Per continuar l’acte, membres de reversos vàrem llegir alguns poemes que transcrivim a continuació:

LUPA

Al poble surts
i tots els ulls
et pugen a cavall.
Els iris veïns
són creus de plom,
et cohibeixen i resten
ganes de dir, de saber.
Vas a ciutat.

Ulls a través (2010)

TELESCOPI

A ciutat els ulls
s’eleven a molt
en nombre i tipus
(racials, de bou,
negres, ametllats,
mig closos, blaus,
de gat, nòrdics, verds,
rodons, grisos, guenyos,
marrons, de serp, càlids).
Ramats d’ulls al carrer
i cap que et trobi,
cap que et sigui còmplice.
Cossos robòtics.
Mirades bordes.
Ulls de vidre.
I ara, ¿on vas?

Ulls a través (2010)

La pressió al pit.
La pressió al pit,
la que et recorda el sutge,
el que t’embrut les ungles,
el que et fa córrer,
escabellada, destarotada,
pels marges secs d’hivern,
buscant clavellines.

Baix Continu 2021 (ARBAR) (recull:  Arran de la bardissa)

No hi havia punxons,
ni girades d’esquena,
ni conjectures falses,
ni pigues al nas gros.

No hi havia travet
No hi havia ortigues.

Però allà, a la intempèrie,
hi havia la por.

Baix Continu 2021 (ARBAR) (recull: Arran de la bardissa)

Les artèries
aletejant,
cremor a la sang,
el clatell eriçat.
Insectes als nervis,
volant, fent caus,
portant engrunes
Clavellines als dits.
L’estiu que irradies.
El bosc que t’entra
glatint.

Glatir (2023)

Hi ha la roca
despullada,
sense pintar,
en la teva
gran cova.
I el nen que ve.
I la guixa.

Glatir (2023)

La guixada
és una paraula
que t’apunta al front.
El nen-guixot riu
sense veure-s’hi,
sense saber el típex
que gastaràs,
al llarg dels anys.

Glatir (2023)

Després de la lectura vàrem poder gaudir del magnífic recital que ens van oferir la Gemma i l’Arnau (Mecànica Orgànica), amb poemes de Glatir musicats per l’Arnau i recitats o cantats per la Gemma.

Moltes gràcies a tots dos per aquesta inoblidable vetllada!

Text: Jaume Pujol.
Fotografies de Ferran d’Armengol.

El dimarts 28 de maig mantindrem una conversa sobre poesia amb la poeta Gemma Arimany. També tindrem el luxe d’escoltar la seva veu cantant poemes musicats amb l’acompanyament d’Arnau Tintó a la guitarra.

Gemma Arimany va néixer a Olot en 1980. És llicenciada en Filologia Catalana per la Universitat de Barcelona i treballa com a professora de llengua i literatura catalanes.

El 2003 va publicar el seu primer poemari, Ferro trencadís (XXVII Premi Martí Dot 2002). Posteriorment n’ha publicat tres més: Ulls a través (2010, XV Premi de poesia Miquel Martí i Pol), Colors Primaris (2019, Premi de Poesia Mn. Narcís Saguer) i Glatir (2023).

Ha participat en l’obra Poesia a la frontera. Antologia de poetes en llengua catalana, aragonesa i castellana (2011). És una de les tres poetes de Baix Continu 2021 (ARBAR) amb el recull Arran de la Bardissa, i autora del llibre de contes De portes endins (2003, Premi Ciutat d’Olot de narrativa experimental).

Crea, juntament amb Arnau Tintó, el grup Mecànica Orgànica: interpreta cançons i poemes propis en recitals que combinen poesia i música (guitarra). El 2018, amb la Montse Maestre funda Revers, formació amb què fan recitals amb la voluntat de difondre i fer conèixer la poesia catalana arreu.

Hi esteu convidats!

El passat 27 de febrer vam tenir el goig de comptar amb la poeta Montse Maestre Casadesús. La seva presència fa que el grup Reversos obri les portes, com en altres ocasions, a veus més enllà de Barcelona i el seu entorn.

Montse Maestre Casadesús (Ripoll, 1980) és pedagoga, diplomada en Magisteri i Educació Social i gran coneixedora del món educatiu: monitora de lleure, monitora en centres de menors, dinamitzadora de set clubs de lectura a Ripoll i Campdevànol, tant per a persones adultes com per a infants i joves. Així mateix, és mestra d’alfabetització per a persones adultes en una escola de Vic. El seu interès pel món infantil ha fet que actualment també sigui creadora i divulgadora de poesia infantil i juvenil.

Com a rapsoda forma part del grup Revers (un nom molt semblant al nostre i que, per tant, podem considerar-nos cosins poètics) i del grup Carrer de la poesia, 14. Ha guanyat el Premi de narració curta Helena Jubany 2014, així com els premis de Sant Joan de les Abadesses, Montesquiu, Ripoll i Campdevànol.

Ha publicat dos llibres a l’Editorial Trípode: Pell morta (2022), amb il·lustracions de Mainés Vizcarra i pròleg de Sònia Moll Gamboa. I recentment, En un tancar i obrir d’ulls (2023), amb il·lustracions de Delphine Labedan i epíleg de Susanna Rafart. Cal dir que aquest darrer llibre, poesia per a infants en forma de tankes, enceta la col·lecció Mimosa de l’Editorial Trípode, dedicada a la poesia infantil i juvenil. Una gran iniciativa que esperem que tingui un bon recorregut. De moment, ja podem dir que la primera edició es va exhaurir ràpidament.

Vam començar parlant del temps que cal dedicar a la creació literària. Montse Maestre va manifestar: «he pres una decisió de vida: dedicar mitja jornada a l’escriptura, a la lectura i a la preparació dels diversos clubs que dinamitzo, per tal d’obtenir la pau interior que em dugui a aconseguir una qualitat literària». Va afegir que feia poc havia deixat d’impartir les classes d’Educació Social a la Universitat de Vic, per manca de temps. Allí seleccionava i recitava poesia dels seus referents, per ampliar, d’aquesta manera, el coneixement social dels alumnes. «Els que tenim la poesia com a forma de vida hem de transmetre aquest coneixement arreu, també a les classes universitàries».

La importància de l’oralitat en la poesia va ser el següent punt a tractar. Montse Maestre és una bona rapsoda; fa temps que recita poemes en diversos locals com bars, on la gent que no està avesada a aquest gènere pot descobrir-lo. Per Maestre, «l’oralitat és una manera d’exportar el coneixement de la poesia i de col·lectivitzar-la». I va afegir: «la lectura és un acte del jo i l’oralitat és un acte de comunicació entre nosaltres».

Els inicis poètics de Montse Maestre tenen molt a veure amb la recitació. Reconeix que la lectura de Joana, de Joan Margarit, la va commoure profundament i a partir d’aquí va començar a recitar poemes, primer dels altres, i posteriorment va escriure i recitar-ne els propis.

Maestre va reconèixer que l’educació poètica que rebé de petita fou molt pobre: el rodolí i alguns poemes de Joan Maragall, com «La vaca cega». Segons va continuar explicant, es va adonar que existia un gran buit de poesia en el món dels infants i que calia omplir-lo. Aquesta constatació va fer que comencés a dedicar temps a escriure per als més menuts. Va ressaltar que la major part de la poesia per a infants parla bàsicament del món dels animals: la girafa, la balena, el lleó…; els temes poètics habituals eren molt limitats i, doncs, calia fer alguna cosa. D’aquí, la seva dedicació a la poesia infantil i juvenil.

Vam continuar parlant del seu primer llibre, Pell morta. És un poemari que narra un trencament amorós. Maestre l’ha dividit en quatre parts: Preludi, Ferida, Crosta i Cicatriu, amb la intenció de fer-lo entenedor a qualsevol persona no avesada a llegir poesia. Per Maestre, «tothom entén que una pell morta sobra, no és necessària; és el resultat d’un trencament que cal deixar de banda». I sobre les parts del llibre: «Preludi és una discussió davant del canvi, entre la transformació i la metamorfosi. Ferida tothom sap que és, allò que fa mal, que supura i que es pot mantenir oberta més del compte. Crosta, literal o metafòrica, és un procés difícil, i es pot allargar en el temps, amb l’acció de gratar-nos. I finalment, Cicatriu és un senyal que ens ratifica el que hem viscut».

El procés de trencament, diu Maestre, «és una experiència pròpia emmascarada per la literatura. Tot el que diuen els poemes de Pell morta és ficcionat, per tal que arribi un missatge molt proper a la realitat». Reconeix que quan fem poesia estem connectant amb nosaltres mateixos, però és una forma de comunicar-nos, també, amb la humanitat.

A continuació vam parlar del segon llibre, En un tancar i obrir d’ulls. Montse Maestre ens va explicar que aquesta idea va néixer en un curs de poesia a l’Ateneu Barcelonès, on també hi era l’editora de Trípode, Pilar Blasco. Maestre va manifestar l’opinió que els infants i els joves eren menystinguts en el món literari. En acabar la classe, una conversa amb l’editora, que tenia el mateix punt de vista que la Montse Maestre, va determinar que el seu projecte fos l’inici d’una nova col·lecció de llibres de poesia per a infants: la col·lecció Mimosa, a qui desitgem tots els èxits.

En un tancar i obrir d’ulls és un llibre de poesia infantil en forma de tankes, acompanyat d’il·lustracions de Delphine Labedan. El poema es llegeix primer i es troba separat de la il·lustració; un dibuix que apareix en la pàgina següent. A Montse Maestre li interessava molt que tot el llibre tingués la mateixa estructura poètica, «per la repetició que arriba més fàcilment i ajuda els infants». El ritme conduït per la mètrica és un element important. «Repetició i ritme, dos elements que poden generar sinergies amb els infants», va remarcar.

Cal destacar la participació de deu nens i nenes, entre sis i dotze anys, en la creació del llibre. Segons Maestre, «cal fer-los partícips, no només com una forma de nodrir-nos del seu saber, sinó perquè jo els alimentava poèticament i ells, alhora, m’ajudaven a construir tot l’imaginari.  Cada tanka representa un moment efímer de vida i cada nen em va regalar el seu petit moment de vida que en un tancar i obrir d’ulls, si no hi pares esment, es perd». Moments com el d’un nen que li va explicar: «m’agrada observar com fuig l’aigua pel forat de la banyera després de la dutxa. Vida quotidiana, proximitat a les persones, una abraçada; aquests són els temes que els preocupa».

Montse Maestre va remarcar la definició que fa Trípode de la col·lecció Mimosa, i que comparteix: per a nens i nenes que comencen a llegir o que ja fa temps que llegeixen, per a joves i apta per a persones adultes. Així, Maestre, no creu que hi hagi una poesia únicament per a nens, sinó que hi ha una poesia transversal, apta per a tothom. La nostra convidada comparteix el que va aprendre de Sam Abrams sobre la poesia infantil: «en algunes tradicions literàries europees, un bon escriptor de poesia, per ser apreciat de debò, ha d’escriure per a nens i joves i entrar dins els seus cors».

La nostra convidada va destacar què signifiquen per a ella les arts plàstiques i altres disciplines artístiques que l’acompanyen sovint, com la música o la dansa: «Tot és art i tot pot imbricar-se, ser-ne complementari; una emoció pot arribar per la paraula, per una nota musical o per un moviment del cos».

Sobre els seus referents poètics, Montse Maestre ens va recordar que llegeix poesia cada dia i això l’ajuda a ampliar el seu univers intern. Així, ens va esmentar poetes com Felícia Fuster, Antònia Vicens, Mireia Calafell, Sònia Moll, Manuel Forcano, Mary Oliver, Ana Blandiana, Joan Margarit, Vicent Andrés Estellés, Joan Salvat Papasseit i Gemma Arimany, qui ens acompanyarà en una sessió a Reversos el pròxim mes de maig.

Finalment, parlant sobre els seus projectes, Maestre ens va explicar que, després d’anys i d’exigència, tot just aquest gener ha acabat l’escriptura d’una novel·la. I a banda d’informar-nos que aviat sortirà el segon llibre de la col·lecció Mimosa, escrit per una nena de nou anys, també ens va comunicar que té un nou repte; un llibre de literatura infantil i juvenil en forma de novel·la, en què la poesia serà el nucli de l’obra.

En els clubs de lectura infantil que coordina, Montse Maestre demana sovint als nens i nenes què n’opinen, dels seus escrits. «Cal escoltar-los, diu, i escriure sobre el que els preocupa, això sí, amb un plus de qualitat i un equilibri constant».

Vam acabar la conversa amb un col·loqui amb el públic. Maestre va respondre algunes qüestions: «cal fer notar que la poesia infantil i juvenil va més enllà dels nostres grans referents: Joana Raspall, Lola Casas o Miquel Martí i Pol. «Hi ha molts poetes que escriuen per a infants i cal fer-los visibles; per això, la col·lecció Mimosa vol aportar la veu de poetes consagrats, com Sònia Moll o Susanna Rafart, en els pròlegs, per tal de validar la poesia infantil i juvenil».

Sobre la importància de les xarxes socials, Montse Maestre creu que «la poesia s’ha d’escriure des de la calma i la concentració, tot el contrari del que representen aquestes xarxes. Poden ser un primer pas per a introduir la poesia, però l’objectiu final ha de ser llegir un llibre en paper».

Pel que fa a la memòria a l’hora de recitar poesia, com es feia abans, ella creu que «cal memoritzar poemes, però des d’una memòria natural pròxima a la naturalitat, generant un eco interior».

I finalment, sobre la forma poètica escollida per als poemes del seu segon llibre, Maestre va manifestar que la poesia japonesa, tant el haiku com la tanka, poden ajudar-nos a trobar la calma necessària per a contemplar i crear des d’una mirada més reflexiva.

Montse Maestre Casadesús va recitar, acompanyada a la guitarra d’Oscar Serradilla, una selecció de tankes del llibre En un tancar i obrir d’ulls (Editorial Trípode, 2023):

La natura parla

Desitjos

Enmig de l’herba,
les flors grogues s’enfilen.
El vent empaita
els angelets: s’envolen,
s’escampen i s’allunyen.

Coreografia

Ales de seda
verdes, blaves i grogues
dansen amb l’aire.
Com flocs de purpurina,
disseminen el pol·len.

Esbós

Ara és un cérvol,
ara un vaixell de vela
i ara un dimoni.
Les figures canvien
en aquest cel d’espuma.

Petricor

Plou. Es capbussa
pels carrers una flaire.
D’argila xopa,
de muntanyes humides
i de brases enceses.

Lampyridae

Vora dels marges,
la pols dels estels brota
entre els arbustos.
Resplendent, il·lumina
camins en les nits negres.

Percussió

Gotes gruixudes
dibuixen camins d’aigua
a sobre els vidres.
Tot l’espai s’enllumena,
terra i parets retronen.

Trobades: la natura i jo

Sonall

Amb passes lentes,
passejo per l’arbreda.
Un so m’assalta
(és el vent que belluga
les fulles dels vells trèmols).

Vora el mar

L’onada em troba
i em mulla els peus descalços:
m’enfredoreixo.
Vull que la sal em llauri
la pell de mandarina.

Llit de flors

Entre la broma,
un camp de margarides.
M’hi estiro i obro
els braços al capvespre:
coixins de pessigolles.

Caliu

Amb un crec dòcil,
les teies espeteguen:
milers d’espurnes.
Les flames ens abriguen,
les ombres es remouen.

Quietud

Cau en silenci.
Miro amunt: el cel plora
engrunes blanques
que em rossolen pels pòmuls
i avall desapareixen.

Petit univers

En la nit fosca,
sota un cel ple d’estrelles,
noto el fred tímid.
Sols un cric-cric continu
acompanya els meus somnis.

Escenaris paral·lels

Connexió

La cançó sona
enmig d’un gran silenci,
de fons, propera.
Tanco els ulls i l’escolto,
em deixo endur pel ritme.

Do mi sol

Toques les cordes
amb gran delicadesa.
Al meu cor sento
les notes, els arpegis
i una allau de moixaines.

Immersió

Així, de sobte,
les pàgines m’atrapen
mentre llegeixo.
La història se m’emporta,
soc dins d’una altra vida.

Rebuda

Corro a abraçar-te
en sentir que t’apropes.
Al mateix ritme,
els nostres cors bateguen.
Perfum dolç de cireres.

Nits

Mentre em llegeixes
un conte, les paraules
tendres em gronxen.
A poc a poc s’esfuma
la teva veu. M’adormo.

Somni

Veig una hiena
prop d’un baobab jove,
a la sabana.
Quan provo d’acostar-m’hi,
la imatge s’esbocina.

Els membres del grup Reversos vam dir alguns poemes del llibre Pell morta, Editorial Trípode, 2022.

Profecia

Corrien alertades les llebres, les colobres,
els elefants, els cérvols i els conills,
corrien cap als indrets més encimbellats
empeses per un pànic invencible.
Havien advertit l’alè, el lleu murmuri de la Terra,
així s’havien escapat del gran desastre.
Però nosaltres no vam córrer, no vam buscar refugi
i ens va caure al damunt sense clemència,
arrossegant amb fúria present i perspectives.

Absorta per la saba de l’amor immortal
no vaig veure com s’apropava, aquella onada.

Ciutat perduda

… amb la meitat de l’ànima enfonsada al riu

i la resta a les butxaques,

feta engrunes.

Sònia Moll

M’he esperat quinze anys a tornar-hi,
encongida davant de tantes pors.
La por de reconèixer-m’hi, de veure’m
asseguda a la barra d’aquell cafè barroc
o dins la llibreria mítica de la Rambla.
La por d’ensopegar amb algun conegut
i no saber excusar tanta distància,
ni el temps, ni el dol d’entendre’m fugitiva.
La por, aquesta por també, profunda,
de mirar enllà del pont i topar amb les finestres
que un dia em van ser amor, desig, empara.
Tot i així, cap quimera no m’irromp:
ni els carrers són el que eren, ni la gent
i casa nostra és ja casa d’uns altres.
M’he esperat quinze anys a tornar-hi,
però almenys per fi me n’adono:
damunt la pell de la ciutat he fet costura.

L’últim desig

Digues-me paraules que canviïn les estacions

en el breu instant del comiat…

Iehuda Amikhai

Vaig demanar-te que em besessis per última vegada
amb una súplica indomable que em traspuava per la pell,
amb l’afany de reanimar allò que no sabia que era mort,
un arrabassar-li a l’amor viscut una espurna de llum.
Però aquell bes va ser tan curt, tan abrupte i tan sord,
que va glaçar-me l’esperança als llavis.

Desfeta

Em deixo caure sobre aquesta terra
erma, desconeguda, de colors extingits,
amb un gest tan impropi d’una adïba
que no desitjo que em recordin com la poeta,
ni l’amant,ni lamiga efímera d’ulls tristos.
Contemplo el moviment dels núvols,
el vol precís d’una cornella que ja m’ensuma
la pell roent, aquest meu cor esquarterat
i m’adormo amb el dolç remoreig de les branques
fins que l’alba vesteix de llàgrimes les fulles.
Estirada sobre la terra, nua i desposseïda,
com Juliette al quadre de Gauguin.

Vetlla

venim del ramat sense guia que es desboca pendent avall
venim d’excavar insígnies rere els murs del silenci
venim amb el codi d’accés a les cavernes del jo sense el tu
venim de la foguera de la forca del fons dels pous
venim del ventre de la Terra amb el tors nu i els ulls al descobert
venim seguint la traça de les tartanes i els combois
venim de l’escullera venim de la sabana venim de bosc endins
venim entre crits de discòrdia de repulsa i de fastig
venim amb el murmuri de la mort a les espatlles fredes

venim, sí, venim

I de qui teniu por si no és de vosaltres?

Agraïm a Montse Maestre Casadesús i a Oscar Serradilla la sessió que ens van oferir. La poesia infantil i juvenil, massa sovint menystinguda, va ser la gran protagonista de la trobada.

Agraïm també les fotografies d’Aureli Ruiz, un cop més, magnífiques.

Text: Aleix de Ferrater

El grup de poesia Reversos ha convidat la Montse Maestre Casadesús a la sessió del proper 27 de febrer, a les set del vespre a l’Espai Vila Web.

Montse Maestre Casadesús (Ripoll, 1980) és mestra d’alfabetització en una escola d’adults i dinamitzadora de diversos clubs de lectura per a infants i joves a Campdevànol i Ripoll. Com a rapsoda forma forma part del grup Revers, conjuntament amb Gemma Arimany, i del grup Carrer de la poesia, 14.

Ha merescut el Premi de narració curta Helena Jubany, 2014 i diversos premis locals, com el de Montesquiu, Campdevànol i Sant Joan de les Abadesses.

Ha publicat dos llibres de poesia: Pell morta (Editorial Trípode, 2022) amb pròleg de Sònia Moll Gamboa i il·lustracions de Mainés Vizcarra, i En un tancar i obrir d’ulls (Editoria Trípode, 2023), un llibre de poesia infantil i juvenil, amb epíleg de Susanna Rafart i il·lustracions de Delphine Labedan.

Mantindrem una conversa amb l’escriptora, poeta i dinamitzadora cultural i posteriorment dirà una selecció de poemes acompanyada per Òscar Serradilla a la guitarra.

Us hi esperem!

La primera sessió d’enguany se celebrarà dimarts 31 de gener a l’Espai VilaWeb. Conversarem amb Antoni Clapés, el poeta convidat pel grup Reversos, qui també farà una lectura de poemes.

Antoni Clapés (Sabadell, 1948) és poeta, traductor, editor de poesia i impulsor de nombrosos projectes en el camp de la literatura i les arts visuals. Escriu poesia i textos relacionats amb la poesia des de 1964. Ha publicat una vintena i escaig de llibres i nombrosos textos en edicions d’art, pròlegs, plaquetes i antologies. Recentment, ha aplegat una part de la seva obra poètica en diferents volums: Clars, aquest matí, són els teus records (Obra reunida, 1989-2009) (LaBreu Edicions, 2020); No cal repetir aquest instant (Obra reunida II, 1982-1997) (Llibres del segle, 2022) i en un tercer volum, Finestra sobre el buit (Tanit, 2019), que aplega tres llibres editats entre 2001 i 2003, i avui introbables: Llavors abandonaries Greifswald, Destret i El viatger no sap. Ha estat guardonat amb els premis de poesia Joan Alcover (1989), Cadaqués a Quima Jaume (2010) i Cavall Verd de Poesia (2010).

Actualment, disposem de la reedició de les Converses amb Carles Hac Mor i Fer les cartes, tres llibres reunits en un volum: Converses seguit de Fer les Cartes, Carles Hac Mor i Antoni Clapés (Quid Pro Quo, 2022).

Clapés ha traduït poesia, narrativa i assaig del francès i de l’italià. Destaquen les traduccions d’obres de Jules Renard, Marguerite Duras, Christian Bobin, Paul Valéry, Jean Cocteau, Philippe Jaccottet o Pietro Civitareale, així com d’una bona representació de poetes contemporànies quebequeses. Ha merescut nombrosos premis de traducció, com els Premis Cavall Verd – Rafel Jaume 2012 (de l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana) i el Mots Passants de la Facultat de Filologia Francesa de la UAB per Tomba de Lou, de Denise Desautels, el de la crítica Serra d’Or 2021 per la traducció de Tal qual (Adesiara, 2021), de Paul Valéry, i el Premi PEN de traducció per El desert malva (Lleonard Muntaner, 2021), de Nicole Brossard. Marges plens, de Pierre Chappuis (Lleonard Muntaner, 2022) és la darrera traducció publicada. La seva poesia ha estat traduïda i editada a l’espanyol, francès, anglès, italià, portuguès, alemany i àrab.

Cafè Central, editorial independent i de prestigi, va ser creada el 1989 per Antoni Clapés (Víctor Sunyol va formar-ne part un any després). L’editorial ha mantingut més de trenta anys d’activitat al servei de la poesia i ha participat i promogut innombrables accions relacionades amb la poesia (lectures, diàlegs, seminaris, etc.).

El nostre convidat ha participat en diferents exposicions amb artistes plàstics: «La casa de l’ésser?» a l’Associació per a les Arts Contemporànies (Vic, 1999) i «D’estar a casa» a Container de l’IGAC (Girona, 2008). Més recentment, el nou llibre Fer un lligall amb la roba ben plegada («Només la bellesa pot salvar-nos enmig de la barbàrie») és el resultat del projecte i l’exposició conjunta amb l’artista visual Alícia Casadesús al Museu Memorial de l’Exili (MUME) de La Jonquera.

Esteu tots convidats al diàleg que mantindrem amb l’Antoni Clapés i a la lectura de poemes.

El passat 25 de setembre vàrem tenir el gran plaer de col·laborar en la presentació i en la difusió d’un projecte artístic-literari que neix amb una clara vocació humanista i de compromís.

El llibre Ponts d’aigua aplega 25 pintures de Joan Pasqual sobre la gran crisi humanitària del nostre temps; s’inspira en les migracions dramàtiques de refugiats a la Mediterrània. Cada pintura s’acompanya d’un poema; vint-i-cinc autors/autores han entomat el repte d’aportar una veu poètica a cada una de les obres, una veu que en el seu conjunt esdevé polièdrica i molt interessant.

Ens va acompanyar l’artista i artífex de l’obra, en Joan Pasqual; d’ell prové la llavor artística del llibre. Ens va explicar com va sorgir la idea i va anar esgranant el procés narratiu de les pintures d’aquesta obra.

També vàrem tenir el plaer de comptar amb la Montse Assens, que ha estat la curadora d’aquest magnífic llibre. Ponts d’aigua està publicat en la col·lecció de llibres d’art que dirigeix Carles Duarte dins Pagès editors. Ell n’és l’autor del pròleg. Tots dos, en Carles Duarte, que no va poder assistir, i la Montse Assens formen part dels poetes participants en el projecte.

També ens va acompanyar l’Elisenda Sala, reconeguda artista plàstica, autora de la introducció del llibre, qui ens va parlar d’en Joan Pasqual.

I vàrem tenir, per suposat, una representació de poetes autors que, juntament amb alguns membres del grup Reversos, recitàrem una bona selecció de poemes del llibre.

A continuació podeu veure algunes imatges del recital.

Per concloure voldria destacar que els drets del llibre aniran íntegrament a l’ONG Catalana Proactiva Open Arms, coneguda per la immensa tasca que desenvolupen a la Mediterrània, salvant vides humanes i donant assistència a les persones refugiades.

Molt agraïts als creadors i impulsors d’aquesta obra artística i els nostres agraïments també per als participants al recital: autors i rapsodes.

Gràcies a l’Aureli Ruiz, autor de les magnífiques fotografies.

El pròxim dimarts 25 de setembre, a les set del vespre, es presentarà el llibre Ponts d’aigua (Pagès editors, 2018); una obra solidària, sobre les migracions, amb pintures de l’artista Joan Pasqual (Barcelona, 1953) i poemes de vint-i-cinc autors i autores dels Països Catalans, alguns dels quals ens acompanyaran al recital.

L’artista Joan Pasqual i els poetes han volgut retre homenatge a tots aquells que moren a la Mediterrània. Els drets del llibre es destinaran a la fundació Proactiva Open Arms, que treballa rescatant a la Mediterrània els refugiats que arriben a Europa fugint dels conflictes bèl·lics, de la persecució i la pobresa. 

No hi falteu! L’art visual i la poesia basteixen ponts solidaris, de compromís, amb una de les crisis humanitàries més dramàtiques del nostre segle.

El passat 26 de maig vàrem gaudir d’una vesprada poètica amb moltes i molt bones “preguntes” dites per en Josep Porcar i la Dolors Miquel. 

Va ser un honor rebre en Josep Porcar a l’Espai VilaWeb. En Porcar, molt amablement, va voler que la presentació a Barcelona del seu darrer llibre Preguntes fos amb el nostre grup, en aquest espai. Per aquest motiu li estem molt agraïts. En Porcar va venir des de Castelló i va arribar ben acompanyat de la Dolors Miquel, qui va ser la nostra poeta convidada ja fa uns quants mesos; ens va oferir, en aquella ocasió, una interessant xerrada literària i un recital magnífic.

La Dolors és la prologuista del llibre Preguntes. Tots dos, en Porcar i la Miquel, van oferir-nos un duet recitatiu; van dir poemes-preguntes a dues veus amb l’acompanyament musical del pianista Daniel Lampérez. 

La presentació del llibre, a càrrec de la poeta Empar Sáez, va precedir el recital. Us transcrivim el text a continuació. També el podeu llegir en el bloc personal Salms, de Josep Porcar.

“Iniciaré la presentació del llibre “Preguntes” ressaltant un aspecte que em va sorprendre especialment: en Josep explica en el breu epíleg que va escriure el llibre, tot just en un mes, d’una revolada, (després vindrien els llargs mesos de correcció, i composició del poemari…). Aquest breu espai de temps en què està escrit, el format triat (són 21 poemes interrogatius) juntament amb la urgència, potser la necessitat guaridora davant la circumstància vital que l’empeny a escriure’l fan que aquest llibre tingui una unitat extraordinària, i en aquest sentit, entre d’altres que intentaré esbrinar breument a continuació,  és un llibre molt compacte i rodó.”

“En Porcar ens parla, en la solapa del llibre, de la rodonesa de l’interrogant, del doble interrogant dels amants, que acarats s’amplifiquen tristament fins l’infinit i els arrossega a un terreny  angoixós. Fixeu-vos en el que ens diu la Dolors Miquel en el pròleg: En la desaparició del miratge amorós hi apareix la pregunta. Hi afegeix: Quan la pregunta comença a aparèixer en la vida amorosa és senyal, indici, auguri de desfeta, de naufragi.”

“I així, a ritme de pregunta, en Josep Porcar ens atansa al sentiment de pèrdua, d’acomiadament. També a la solitud, al crit, a la buidor, al desengany…  Però tanmateix hem après que la pèrdua, i les emocions que provoca, no tenen un sentit únic, poden desblocar, impulsar la construcció altres realitats. I com una resposta, el patiment  del poeta es transmuta en la unitat artística d’aquest llibre. La veu singular d’en Josep Porcar salva tots els paranys que la temàtica d’amor/desamor podrien parar-li, en el terreny literari.”

“És interessant adonar-se que la poesia i els interrogants desclouen dins nostre una melodia similar. L’interrogant representa la fam del poeta, qui pregunta té, sobretot fam de preguntes, i sap molt bé que les respostes no li seran donades sinó amb el temps, com el significat d’algun poema que no es revela fins temps després de ser escrit o llegit. D’aquesta manera el temps seria el gran escultor de respostes, almenys d’algunes respostes i per a qui les vol cercar; sabent, però, que mai no les tindrem totes.”

“En Josep dedica el llibre Als que esperen; és una dedicatòria bellíssima que desvetlla, desplega, tot seguit, dues preguntes: qui són “els qui esperen”? i Què esperen? Podrien ser, tal vegada,  els que sustenten aquesta ingenuïtat innata dins d’un cercle d’esperança i d’indagació al qual no poden renunciar, i els salva, els autoalimenta per a continuar girant al voltant de l’amor, del coneixement i de l’art? Podrien ser aquests els que esperen?”

“Aprofundint encara més en el símbol de Preguntes, el doble interrogant que giravoltant adopta la grafia de dos cercles entrellaçats, el símbol de l’infinit, fixeu-vos en el que ens diu l’Octavio Paz: la figura geomètrica que simbolitza un poema, és un cercle, una esfera. El poema es tanca en ell mateix, és un univers autosuficient, quan acaba es reprèn i es recrea. Jo diria que arribar a aquest instant de creació sublim, d’autosuficiència, d’infinituds que ressonen en cada poema, ja és un triomf, i és aquesta la victòria que en Josep Porcar aconsegueix en cada un dels poemes del llibre.”

“D’altra banda, tots sabem que un bon poema és irreductible a una explicació fàcil, —el mateix poema transcendeix qualsevol intent de simplificació, va molt més enllà—, una bona pregunta també conté dins seu múltiples respostes, la pregunta per si sola ja és una resposta, és rebel a les autocomplaences, cerca el coneixement i la reflexió, la saviesa, vol arribar al límit de la interrogació, a allò que no pot ser dit, que no coneixem, no surt del seu cercle, de la seva rodonesa. També el poeta, en Porcar, en un joc opulent d’imatges viscudes i imaginades, amb recreacions i revelacions de gran potència artística ens porta per un terreny bellugadís i ondulant, entre l’amor i les preguntes sobre l’amor viscut, entre vigília i somni dins d’aquesta espiral de somni en què vivim.”

“Voldria ressaltar que aquest llibre ens ofrena amb el guany que poden tenir totes les pèrdues; hi trobareu una veu poderosa i molt creativa, que ha mirat des d’una gran alçada interior i ha recreat la seves vivències amb “preguntes-poemes-pont”, de gran intensitat, que en llegir-les ens duen a un altre paisatge,  a una altra riba, potser molt més endins de nosaltres mateixos.”

“Dir-vos, per finalitzar, que el llibre és una edició d’autor, numerada i signada, molt acurada, on tots els detalls s’han treballat bé, perquè l’embolcall de les paraules també sigui bell. Com veureu, l’acompanyen magnífics dibuixos de l’artista Porcar Queralt, el seu pare; això, evidentment li confereix una emotivitat i un valor afegit a l’obra. A la vegada, cada poema ve precedit d’uns versos que ens permeten seguir el rastre, sempre interessant, d’algunes de les lectures i dels poetes d’en Josep Porcar.”

Moltes gràcies a tots: Josep Porcar, Dolors Miquel, Daniel Lampérez, als assitents, als reversaires, a VilaWeb i al celler Clos 93!

Fotografies: Aureli Ruiz i dues imatges de l’arxiu personal de Josep Porcar.

Dimarts 26 de maig a les 19.30h en Josep Porcar i na Dolors Miquel diran poemes a dues veus del llibre Preguntes, de Josep Porcar, en l’acte de presentació de l’obra a Barcelona, a l’Espai VilaWeb.

La darrer llibre de Porcar, Preguntes,  és una edició d’autor (exemplars numerats i signats) amb il·lustracions de l’artista Porcar Queralt.

Comptarem, per l’ocasió, amb l’acompanyament musical del pianista Daniel Lampérez i per cloure l’acte s’oferirà un tast del vi del Priorat, L’interrogant, del Celler Clos 93.

El poeta Josep Porcar (Castelló de la Plana, 1973) ha estat mereixedor de prestigiosos premis de poesia; el darrer, Premi de la Crítica dels Escriptors Valencians pel llibre Llambreig, se li va concedir el 2014. Porcar és ben conegut en la Xarxa pel seu bloc personal Salms i per haver creat el primer hiperblog català de literatura, Blogs de Lletres, guardonat el 2007 amb el Premi Lletra. A banda de l’activitat creativa i comunicativa destaca pel compromís amb la llengua i la cultura catalana des de la seva terra: és membre fundador d’El pont Cooperativa de Lletres, entitat que aplega escriptors de les comarques del nord del País Valencià per difondre l’activitat literària en llengua catalana.

El passat 24 d’abril vàrem tenir el plaer de rebre en l’espai VilaWeb a la Mireia Calafell, poeta i rapsoda, qui ens va oferir un magnífic recital enriquit amb nombrosos comentaris sobre la seva poesia: inicis, procés d’escriptura dels seus llibres, idees i fets a partir dels quals varen néixer alguns dels poemes, referents literaris, poetes a qui admira…

Una vetllada distesa, de gran categoria literària, que perdurarà durant molt de temps en la memòria dels qui vàrem assistir-hi.  La nostra convidada forma part dels grans valors de l’oralitat poètica del nostre país; disposa d’una gran capacitat per a comunicar les emocions de manera continguda, però alhora clara i contundent.

Calafell va dir una bona selecció de poemes dels seus llibres. L’acte es va dividir en tres parts; cada una corresponia a un dels llibres publicats: Poètiques del cos (2006), Costures (2010) i Tantes mudes (2014). Membres del grup vàrem recitar algun poema al final de cadascuna de les parts.

La pell

La pell, els teus dits, un contorn.
Perdre’s en el cim del teu cos,
desdibuixar-se en el descens de l’esquena,
fer-se escultura de Rodin:
un llaç, un respirar al compàs,
un sol, un devorar-se amb tanta llum.
Les cames, el sexe, una carícia.
Menjar-se el llavis
quan la boca és un pou,
i empassar-se l’alè,
i ser més nosaltres
mentre es deformen les formes
i els límits són aigua.
La mà com una heura, l’orella, el calfred.
Buidar-se amb les presses
d’un ritme ancestral, desconegut,
i navegar entre el foc d’un infern excitant,
escalar el purgatori del teu coll
i llavors, només llavors, al paradís,
besar-nos la mirada.

Mireia Calafell, Poètiques del cos

Dansa dels dits

L’abrivada dansa dels dits sobre el teclat
cus el vers que haurà d’estremir el seguici
de pigues que em desfilen per l’esquena
i al coll enceten l’apoteosi del tacte, buscant-te.
Escric com si amb les paraules fos possible
diluir-me en l’onada d’aquest plaer solitari
que moll sura entre les costes que ens separen
i esperen que, enmig de l’oceà, arribi l’abraçada.

Mireia Calafell, Costures 

Cartografies 

                                                        Només qui vola sap quan pesa un cos 

                                                        Clarice Lispector, A cidade sitiada 

Al cos hi tens traçats camins de cel,
volo amb els dits.
Des d’aquí dalt, cada piga és un llac,
Bec el desig.
Agafa el sol que es fa de nit,
mulla’m així.

Mireia Calafell, Costures

Coberteria

Es tractava d’anar posant les paraules al seu lloc
amb la mateixa paciència amb què la mare
desa al calaix de sempre els coberts quan ja són secs,
almenys dues vegades al dia des de fa tants anys.
Destriar la cullera de la sopa de la cullereta de les postres
o del cafè, les forquilles del mànec de fusta de les d’alumini
i per fi separar els ganivets i no tallar-se. Es tractava
d’establir un ordre més o menys coherent i respectar-lo,
sense tancar la possibilitat d’ encabir-hi l’atzar
com quan el pare deixa el morter on no esperaves
i continua havent-hi l’equilibri d’allò que és familiar.
Es tractava, només, de persistir en l’intent
de no rendir-se quan la quotidianitat es mostra hostil
i els finals, imprevisibles.

Mireia Calafell, Tantes mudes

Acàcia, piorna, coriandre

Si encara fos possible demanar als pares un desig
com any rere any en la intimitat de bufar espelmes,
diria si us plau porteu-me altra vegada a aquella tarda,
a aquell precís instant en què no vaig preguntar
el nom exacte de l’arbre, com dir flor malva
o el perfum d’una planta. Porteu-me altra vegada
a l’escenari on s’allunyaren acàcia, piorna, coriandre.

Són les paraules que tenim i broten les absències
que fan sovint de tot paisatge un lloc comú.

Mireia Calafell, Tantes mudes 

El nostre agraïment sincer i afectuós a la Mireia Calafell per aquesta extraordinària trobada amb el grup. Ha estat un plaer llegir-la i poder gaudir de la seva veu donant més vida, encara, als poemes.

Fotografies: Aureli Ruiz

Us convidem a la propera vetllada poètica del grup per a la qual tenim el plaer de comptar amb la Mireia Calafell (Barcelona, 1980), qui recitarà poemes dels seus llibres i ens parlarà de poesia. La seva darrera obra, Tantes mudes, Premi Poesia Benvingut Oliver 2013 ha estat publicada a Perifèric Edicions (2014).

Membres del grup Reversos direm una selecció de poemes de la Mireia Calafell en la darrera part de l’acte.

Es celebrarà dimarts 24 de març a les 19.30h a l’Espai VilaWeb.

Us hi esperem a tots, amics de la poesia!

El grup de poesia Reversos va celebrar el passat quatre de novembre un recital de poesia de compromís cívic amb la mirada fita en la consulta del 9N.

La poesia anomenada de realisme social, si els principis polítics o ideològics no li arrabassen la creativitat, la bellesa i l’emoció, com en la selecció que vàrem aplegar, és manté viva en la veu i en l’esperit d’alguns dels nostres poetes més estimats.

Us deixem una petita mostra dels poemes que es varen recitar i una de les peces musicals que ens va acompanyar. Teniu, també, una selecció d’imatges de l’acte.

A CADA AMIC

A cada amic, cisellador d’imatges
i caçador de mots, voldria dir-li:
—fes-te llavis pel crit d’aquesta terra.
D’un a un els seus sons ara m’arriben
com alts fills de la nit, diamants de l’insomni:
fidelitat us serà demanada
i un cant rebel a tota defallença,
car no hi ha sal per guardar les paraules
sinó els llavis dels fills i els vostres versos.

Maria Àngels Anglada, Díptic

DE CÀNTIC EN EL TEMPLE                                                      

 A Raimon, amb el meu agraït aplaudiment.
Homenatge a Salvat-Papasseit.

Ara digueu: “La ginesta floreix,
arreu als camps hi ha vermell de roselles.
Amb nova falç comencem a segar
el blat madur i, amb ell, les males herbes.
” Ah, joves llavis desclosos després
de la foscor, si sabíeu com l’alba
ens ha trigat, com és llarg d’esperar
un alçament de llum en la tenebra!
Però hem viscut per salvar-vos els mots,
per retornar-vos el nom de cada cosa,
perquè seguíssiu el recte camí
d’accés al ple domini de la terra.
Vàrem mirar ben al lluny del desert,
davallàvem al fons del nostre somni.
Cisternes seques esdevenen cims
pujats per esglaons de lentes hores.
Ara digueu: “Nosaltres escoltem
les veus del vent per l’alta mar d’espigues.
” Ara digueu: “Ens mantindrem fidels
per sempre més al servei d’aquest poble.”

Salvador Espriu, Les cançons d’Ariadna (1949)

DIVISA

Fem l’escamot dels qui mai no reculen
i sols un bes els pot fer presoners,

fem l’escamot dels qui trenquen les reixes
i no els fa caure sinó un altre bes.

Fem l’escamot dels soldats d’avantguarda:
el primer bes que se’ns doni als primers.

Joan Salvat-Papasseit, La gesta dels estels

 Ara mateix

Ara mateix enfilo aquesta agulla
amb el fil d’un propòsit que no dic
i em poso a apedaçar. Cap dels prodigis
que anunciaven taumaturgs insignes
no s’ha complert, i els anys passen de pressa.
De res a poc, i sempre amb vent de cara,
quin llarg camí d’angoixa i de silencis.
I som on som; més val saber-ho i dir-ho
i assentar els peus en terra i proclamar-nos
hereus d’un temps de dubtes i renúncies
en què els sorolls ofeguen les paraules
i amb molts miralls mig estrafem la vida.
De res no ens val l’enyor o la complanta,
ni el toc de displicent malenconia
que ens posem per jersei o per corbata
quan sortim al carrer. Tenim a penes
el que tenim i prou: l’espai d’història
concreta que ens pertoca, i un minúscul
territori per viure-la. Posem-nos
dempeus altra vegada i que se senti
la veu de tots solemnement i clara.
Cridem qui som i que tothom ho escolti.
I en acabat, que cadascú es vesteixi
com bonament li plagui, i via fora!,
que tot està per fer i tot és possible.

Miquel Martí i Pol, L’àmbit de tots els àmbits

Fragment de: Novena elegia, Agustí Bartra (Ecce Homo)                                                              

Parla. Tu ets home.
Un déu tremola en l’aire.

Guiats pel Verb anem vers l’acte lluminós
que en la pau funda l’home en la futura pàtria.
Endevina i basteix! Tot el que és fragmentari
vol unir-se en més vida, i el si obagós tanca
son caos per formar el bategant hereu.
Penetra dins els cors com el cel que amanyaga
amb una gota clara la força d’un gran riu.
Gira el rostre i contempla l’Est de les grises hordes
i de la llum naixent! L’estiu és un tumult
que s’arramada vers l’estació de ferro.
Però greu és la joia, com la divina mar
amb el pit remorós de mites i arxipèlags…

La música no podia faltar en una vetllada de poesia de compromís. Aquí en teniu una mostra del que vàrem sentir:

“Balada a retalls és una cançó escrita l’any 1968, alternant versos propis amb fragments de poemes de Frédéric Mistral, el poeta provençal i premi Nobel de literatura, i de Josep Maria Folch i Torres. En aquells anys (en feia tan sols sis que existia la Cançó) el cantautor era vigilat, sotmès a censura, multat, detingut, prohibit, inclús desterrat. Fins als anys setanta la pressió del públic i les forces vives no els va donar una certa seguretat personal, tot i seguir sotmesos a la censura i la sospita prèvia. Aquesta cançó no la vaig poder cantar en públic durant anys.” Carles Fernández

Qui ens havia de dir que cinquanta anys més tard un poble es conjuraria per sortir al carrer a demanar col·lectivament la independència.

BALADA A RETALLS (COL·LAGE)

Canto amb vosaltres
i per vosaltres però sempre vaig sol.
I quan ens jutgen
tan sols em culpen a mi.

Potser som la rerassaga
d’un vell poble que se’n va,
i si el nostre cant s’apaga 
la nació s’acabarà.

D’una raça que rebrota
potser som els tanys primers.
Potser som la pàtria tota;
potser som sos davanters”.*

Visc amb vosaltres i per vosaltres,
però no en teniu prou.
Gireu l’esquena
a aquell que us prega ajut.

He sentit cantar al poeta
i he recollit el seu cant:
Poble que té ensenya alçada
esdevindrà triomfant”.**

Però tinc por tantes vegades
perquè em trobo sol cantant:
Tantes barreres alçades
són difícils i fan mal.

* Frédéric Mistral: “La Copa”. Trad. de Francesc Matheu.
** Josep Maria Folch i Torres: “D’un himne”.

He perdut mitja vida aprenent certes coses
que cap servei no em fan. Ara sé. Per això
calle o bé dic a penes. Vaig. Vaig on dec anar,
on vaig exactament. He aprés moltes coses.
He aprés sobretot que vaig. Al dematí
em llavaré la cara i tancaré la porta
i tornaré al camí. Aleshores vosaltres
sereu als vostres llits amb les vostres mullers.
Jo ja sé. Jo no em puc deturar. Jo seré
al camí. No tinc casa. No tinc llit. No tinc pàtria.

Vicent Andrés Estellés, La clau que obri tots els panys

Hauré d’esperar més; hauré d’esperar més,
i llavors jo seré això només: espera.
No tot s’haurà resolt: arribaré, aleshores,
només a la frontera. A la frontera hi ha
prades, hi ha rierols, i hi ha infants: ho sé bé.
Però hi haurà, aleshores, els tràmits, les instàncies,
els papers, els segells, les preguntes —encara,
i més segles encara. Lluny, esvelta i daurada,
verda i alta, la vall. Els arbres de la Pàtria.

Vicent Andrés Estellés, Llibre d’exilis

El proper dimarts 4 de novembre el grup Reversos celebrarà el recital de poesia cívica “Amb Veu i Vot”; un acte que vol reivindicar el dret d’expressió dels pobles de forma democràtica i pacífica.

Ho farem recordant l’esperit i les veus de poetes com Joan Salvat-Papasseit, Vicent Andrés Estellés, Salvador Espriu, Miquel Martí i Pol, Pere Quart, Agustí Bartra, Maria Àngels Anglada, entre molts altres.

Direm poesia de compromís moral, polític, històric; bona poesia on l’art i la consciència cívica formen un tot indestriable.

Sou tots convidats a assistir-hi, i a llegir algun poema si us ve de gust!

“Res del món no és estrany a la poesia”  Maria Àngels Anglada

I és just i és bell que l’home sigui lliure, Maria Àngels Anglada, Díptic (1972)

A CADA AMIC

A cada amic, cisellador d’imatges
i caçador de mots, voldria dir-li:
—fes-te llavis pel crit d’aquesta terra.
D’un a un els seus sons ara m’arriben
com alts fills de la nit, diamants de l’insomni:
fidelitat us serà demanada
i un cant rebel a tota defallença,
car no hi ha sal per guardar les paraules
sinó els llavis dels fills i els vostres versos.

 Maria Àngels Anglada, Díptic (1972)

Hem triat per a la invitació una de les imatges que formen part de l’exposició “ArtVeuiVot”, actualment en el Museu d’Història de Catalunya, en la qual una vuitantena d’artistes i il·lustradors han donat una obra a favor del dret a decidir.

L’obra triada per a la nostra invitació és de l’artista barceloní Josep Pla-Narbona que reproduïm de forma completa a continuació:

Les imatges que formen part d’aquesta iniciativa poden circular lliurement i poden ser reproduïdes per qui ho desitgi en pro del dret de vot i d’expressió dels pobles. Amb tota seguretat, passat el temps, seran icones dels moments històrics que estem vivint.