Reversos grup poètic

El grup de poesia Reversos, el passat dimecres 29 d’octubre, va celebrar una sessió dedicada a la poesia de Carles Fages de Climent, a càrrec del catedràtic emèrit de Filologia Catalana de la Universitat Pompeu Fabra, senyor Narcís Garolera, gran admirador de Fages de Climent, i un dels màxims especialistes en l’obra de Jacint Verdaguer, Josep Pla, Josep Maria de Sagarra o Josep Carner,  a més d’autor,
entre moltes altres obres, d’una important autobiografia: Galeries del record. Memòries d’un filòleg.  Narcís Garolera és autor de l’edició crítica de les Memòries (2014) i Els meus difunts (2017), de Fages de Climent.

L’acte va comptar amb una nombrosa assistència de públic, que va omplir l’Espai Vilaweb de gom a gom, i es va mostrar molt interessat en les explicacions del conferenciant, així com en la lectura dels poemes de Fages.
En Garolera va començar fent algunes pinzellades sobre la vida de Carles Fages de Climent, de la seva admiració per Eugeni d’Ors, Josep Carner i Guerau de Liost, i de la importantíssima amistat que va mantenir amb Salvador Dalí (van néixer al mateix carrer de Figueres amb pocs anys de diferència).

El conferenciant també va anar insistint, al llarg de la conferència, en la problemàtica relació entre Fages i Josep Pla, que li dedicà, pòstumament, un llibre que passa de l’admiració més franca a la crítica més àcida.

Escriu Pla, sobre Fages:

“[…] portava la literatura a la sang. És un escriptor del país […], literàriament geogràfic, específicament empordanès, […] és un localista: de vegades vulgar, de vegades molt intel·ligent. Amb un home així jo m’hi entendré sempre”.
“El Somni de Cap de Creus […] deu ser l’única cosa seriosa que s’ha escrit fins a la data sobre el cap de Creus i la seva geografia, la seva història i la manera de viure de la gent que trepitja el país. No crec que fos gaire difícil de la part de Dalí impulsar Fages a escriure aquest poema, i això no solament perquè Fages coneixia aquests indrets correctament, sinó perquè en sabia la força poètica.”
“[Fages] tingué el do de l’epigrama, que al meu modest entendre és una manera literària excelsa. N’escriví de meravellosos. En té de mancats, xarons, frívols, de mal gust, però n’hi ha de perfectes, literàriament ben girats, admirables, que duraran tant com poden durar aquesta espècie d’històries humano-literàries…”

El cert és que el llibre de Pla és ple d’observacions malicioses i sarcàstiques, més pel que fa a la seva vida que no pas pel que fa a la seva obra, que no pot ignorar, ni deixar d’admirar.

Fages, per la seva banda, dedicà un epigrama de to bonhomiós a Pla:

“És tan bonic l’Empordà,
ample, esbatanat i llis,
que l’home que escriu més pla
ha pres el nom del país”

Carles Fages de Climent va néixer a Figueres d’any 1902 (any de la mort de Jacint Verdaguer) i va morir a la mateixa ciutat l’any 1966. A Barcelona va estudiar amb els jesuïtes, i després va cursar Filosofia i Lletres. A Madrid va preparar el doctorat amb una tesi sobre el paisatge a la poesia d’Homer (que roman inèdita). En aquella època va freqüentar l’Ateneu Barcelonès, on va coincidir amb Eugeni d’Ors i Josep Maria de Sagarra. A la casa pairal dels Climent, a Castelló d’Empúries, hi va passar la major part de la seva infantesa. Hi va anar a passar els estius mentre vivia a Barcelona. I s’hi va acabar instal·lant de forma permanent els darrers anys.

La seva poesia és localista: l’Empordà és el seu gran tema literari. El paisatge, les llegendes, la història i fins i tot l’anecdotari a través dels seus epigrames.

L’any 1922 va guanyar la Flor Natural als Jocs Florals de Girona i als del Vendrell. I l’any 1924 va publicar Les bruixes de Llers amb un pròleg del que seria conseller de Cultura de la Generalitat republicana, Ventura Gassol, i amb dibuixos de Salvador Dalí.

L’any 1926 es va casar amb Ramona Mir i Vidal, i van tenir quatre fills. Ramona era filla d’un gran propietari de Sant Sadurní d’Anoia, que veia amb escepticisme la dedicació a la poesia i el caràcter bohemi de Fages. I, efectivament, el matrimoni no va acabar de funcionar.

Durant la guerra civil és espoliat dels seus béns, i, com que havia estat regidor per la Lliga a l’Ajuntament de Castelló d’Empúries, va córrer perill de la vida i va tornar a Barcelona gràcies a les gestions del conseller Ventura Gassol. Acabada la guerra donà suport al cop d’estat del general Franco (com moltes altres persones de la Lliga), cosa que els poetes “catalanistes” li retraurien. Després de la guerra, greus problemes econòmics, decideix instal·lar-se definitivament a Castelló d’Empúries. Hi va viure fins poc abans de la seva mort, que va ocórrer en una clínica de Figueres. Abans de morir va voler escoltar la Missa de  Rèquiem de Fauré.

Pel que fa a la seva obra poètica (no oblidem que Fages també fou un narrador i un dramaturg notable), hem de distingir tres eixos diferents: els poemes llargs, els sonets i els epigrames. A més, Fages és autor d’una extensíssima obra poètica dispersa i multiforme en la qual no entrarem per raons de temps i espai.

Els poemes llargs de Fages de Climent són: Les bruixes de Llers, Balada del Sabater  d’Ordis i Somni de Cap de Creus. Representen, sens dubte, la part més ambiciosa de la seva obra. En el Somni… és difícil no tenir present el Canigó de Verdaguer.

Fages té un gran domini de la llengua, un control de la tècnica absolut, però potser li falla -o li molesta- la grandiositat de Verdaguer. No pot –o no vol- emular-lo i allà on Verdaguer és èpic i colossal, Fages no pot evitar esdevenir, aquí i allà, irònic i paradoxal, parlant de temes del seu temps, com ara autoestopistes, o càmpings, i deesses i nimfes, al mateix poema. Òbviament els versos tenen un punt de divertits i riallers, que Verdaguer, com a poeta romàntic, no es podia permetre. Però, potser, el lector es desconcerta amb la lectura dels poemes de Fages. Aquestes obres, d’una potència poètica enorme, no poden evitar la ironia noucentista. Com si el poeta digués al lector: gaudeix de la forma, de les imatges, de la musicalitat dels meus versos, però no em prenguis gaire seriosament. Molt dalinià, tot plegat.

Com ha assenyalat Maria Àngels Anglada, Carles Fages de Climent fou un gran coneixedor de la literatura grecollatina (s’havia llicenciat en llengües clàssiques). En un títol tan estretament lligat a l’Empordà com la Balada del Sabater d’Ordis (1954) hi descobrim déus i altres personatges de la mitologia grega, lligats a elements de la naturalesa, com el mar, les espigues, les vinyes o la tramuntana. És, però, en el Somni de Cap de Creus on la presència del mite grec, lligada novament al paisatge empordanès, és més destacada.

En els sonets de Fages la perfecció formal – carneriana- és indiscutible. Són formalment impecables. Un artefacte poètic que funciona a la perfecció, on no manca ni sobra res.

Els epigrames de Fages podríem dir que són el contrapunt dels sonets. Ni de broma fan pensar en les sàtires noucentistes de Guerau de Liost, o fins i tot les més àcides de Carner. Ens recorden, això sí, les sàtires que Sagarra amagava i, més enllà, els millors poetes satírics de tots els temps, des de Marcial fins a Brassens passant per Quevedo.
El problema de les sàtires de Fages és que en va escriure tantes (se’n coneixen 1.700) que és impossible que totes siguin de la mateixa qualitat. Com diu Pla, en trobem de genials, de mediocres, de vulgars i de dolentes. Hi ha de tot i molt dispers. Però això és propi de tot creador amb una obra extensa. És molt difícil que tot estigui al mateix nivell. Espriu, per exemple, criticava la irregularitat de Pla. Tot i així, és difícil discutir que Fages és un dels millors epigramistes catalans de tots els temps.

Per Enric Casasses, els epigrames de Fages són “sempre directes, breus i genials. No són l’obra d’un literat que juga a fer epigrames. Són autèntics epigrames en llur funció diguem-ne més pràctica: és molt més que poesia de circumstàncies; és poesia utilitària. Aquesta branca activa de la poesia, la poesia que intervé directament en la vida social concreta d’aquest o aquell individu o institució, sigui per qüestions d’afers públics o privats, sempre ha existit, i tingué una gran importància i produí autèntiques obres mestres, en provençal, en el moment constel·lat de trobadors. I Fages és dels pocs que l’ha revifada amb categoria”.

Alguns poemes i epigrames de Fages de Climent:

Al Garrigal la meuca i el gitano
i al passeig Nou el senyoriu dispers
sota la triple nau dels arbres verds
senten el plor estantís d’un ronc piano.

Dies llunyans del Poll i de la Puça!
El Sabater, espontani demagog,
entretenia l’enze i el badoc
movent la canya que la set esmussa.

Ve del castell la queixa del presidi;
té un gest polit, més aviat francès,
la Rambla -arreu cenyida de cafès-
on no hi ha enuig ni dol que no s’oblidi.

(Del llibre Balada del sabater d’Ordis)

* * *

Olivera

No vull, per viure, els fums d’opi
que m’ofrena la ciutat,
sinó l’aspra voluptat
d’un vi bru de celler propi.

Sabré, quan la mort s’apropi,
acceptar el conhort del Blat
si mai per tu he plorat
llàgrimes de telescopi!

La vida no em fou baldera:
he dit himnes als fonolls
i he libat als alcofolls

de N’Orfeu i Taballera.
Vull morir com l’olivera
encerclada de rebrolls.

(Del Primer llibre de sonets)

Instant

Fineix el grill
de dir el seu lai.
El matí gai
sembla un espill.

Fugaç esglai
d’un lleu perill.
¡Oh bes senzill
com un hai-kai!

Sedent de rou
el llavi es clou,
pinça i maduixa.

I un sol de mel
el pàl·lid vel
de l’alba arruixa.

(Del Primer llibre de sonets)

Els ulls

Cada ull és l’hemisferi d’un món:
paral·lels d’irisades anelles.

Quin enigma et traeix el pregon
verd de prada en florides novelles?

Cada esguard de maragda es marfon
com al tany dues roses poncelles.

Sota arcades el riu és profond
i dispers d’un naufragi d’estrelles.

Sorres fines et feien escon,
prems les nines i veus meravelles.

T’auriola una engruna de son,
bri del somni que encara cabdelles.

Cada estel un espill vagabond,
plateret de divines vaixelles

vacil·lant com l’amor infecond
de dues donzelles.

(Del llibre Poemes inèdits)

El Fluvià

Flor d’esparcet, morada barretina,
baixes d’Olot, gonella de fajol,
vell Fluvià, tocant el flabiol,
amb espiralls de cursa serpentina.

I com l’apotecari avar que vol i dol,
diu: —Si ve algú, pot esperar si vol—,
i, tant per tant, es pren la medecina.

Neu de fajol, oh pàl·lida flor pura,
reps de cent fonts el líquid element;
entre molins, claves ullal i dent,
foll de blancor, pols d’ordi i forment.

Llisques al pla, cantant els goigs del Tura,
apiadat de la humanal fretura,
amb un verd tendre, líquid, de fonoll.

(Del llibre, pòstum, Trena de set aigües)

El meu epigramatari
farà somriure a tothom
excepte al destinatari.

La meva vida no és bruta;
tampoc dic que sigui neta:
per no casar-me amb la puta
ho faig amb la Ramoneta.

No et faci por la vellesa:
procura estimar el record
d’un bes, contra l’escomesa
taciturna de la mort!

Tots els calós d’aquesta terra
camelen en Salvador Dalí
i la Gala, que és la seva busní.

Si no saps el què i el com, i no
capeixes l’art de Picasso?
Fes com el que juga al dòmino
i, si no té joc, diu: –Passo.

Sol tenir més d’una amiga
el regidor de la Lliga.

El cant de “La Marsellesa”
en boca de Charles de Gaulle
és com una bullavesa
engolida pel Rei Sol.

Mireu si en sé d’anar amb moto:
d’Espanya sóc campió,
però a Girona me la foto
i haig de tornar amb avió.

Hi ha marit que si l’enganyes
no es conforma de dur banyes:
en afers d’amor és carca
com Calderón de la Barca.

El paraigua sembla obert,
un negre bolet de roba
que el dia que plou es troba
i amb un raig de sol es perd.

(Del llibre Epigrames)

Cal esmentar també el Crist de la Tramuntana, que es troba al Teatre-Museu Gala Salvador Dalí, realitzat pel pintor en homenatge al poeta amb motiu de la seva mort, i que fa al·lusió a un dels poemes més coneguts de Fages: “Oració al Crist de la tramuntana”, darrer cant del Somni de Cap de Creus:

Braços en creu damunt la pia fusta,
Senyor, empareu la closa i el sembrat,
doneu el verd exacte al nostre prat
i mesureu la tramuntana justa
que eixugui l’herba i no ens espolsi el blat.

Narcís Garolera recalca: “Fages era un home amb un gran sentit de la llibertat. Era independent, i molt crític. Una persona ‘conflictiva’, com ara es qualifica aquell qui diu allò que pensa. Recordem que Verdaguer també ho va ser, de ‘conflictiu’. El cas de Fages no és pas únic, en aquest país. Pla el qualificava d’últim cagalló del feudalisme. Volia dir que era un propietari rural, tradicionalista, que no era modern, vaja. Però jo diria que és un antimodern, com ho van ser, segons com Antoine Compagnon, Chateaubriand o Baudelaire.”

Diré, per acabar, que vàrem gaudir, gràcies a l’exposició d’en Narcís Garolera, d’una sessió sobre un poeta i una poesia menys coneguda del que correspon a la seva qualitat i que, a nosaltres, com a grup, ens congratula haver posat el nostre granet de sorra per difondre-la.

Tomàs-Maria Porta i Calsina.
Grup poètic Reversos.

Fotografies d’Aureli Ruiz.

El pròxim dimecres 29 d’octubre el grup de poesia Reversos dedicarà la sessió a Carles Fages de Climent (Figueres, 1902-1968), narrador, dramaturg, poeta, crític d’art i literari, i periodista empordanès.

El nostre convidat, Narcís Garolera, catedràtic emèrit de la Universitat Pompeu Fabra, impartirà la conferència “La poesia de Carles Fages de Climent”. Cal destacar que el senyor Garolera va ser l’editor filològic de les Memòries de Fages de Climent (Memòries. A la recerca de mi mateix, Brau Edicions, 2014).

Josep Pla ens presenta així a Fages de Climent:

“…portava la literatura a la sang. És un escriptor del país […], literàriament geogràfic, específicament empordanès, […] és un localista: de vegades vulgar, de vegades molt intel·ligent. Amb un home així jo m’hi entendré sempre”.

“Somni de Cap de Creus (…) deu ser l’única cosa seriosa que s’ha escrit fins a la data sobre el cap de Creus i la seva geografia, la seva història i la manera de viure de la gent que trepitja el país. No crec que fos gaire difícil de la part de Dalí impulsar Fages a escriure aquest poema, i això no solament perquè Fages coneixia aquests indrets correctament, sinó perquè en sabia la força poètica”.

“Tingué el do de l’epigrama, que al meu modest entendre és una manera literària excelsa. N’escriví de meravellosos. En té de mancats, xarons, frívols, de mal gust, però n’hi ha de perfectes, literàriament ben girats, admirables, que duraran tant com poden durar aquesta espècie d’històries humano-literàries. N’escriví moltíssims, se’ls publicava ell mateix d’una forma molt precària a còpia d’aplegar-ne un centenar en fulls copiats a màquina, però la seva popularitat a l’Empordà es degué al boca-orella. Fages tingué una gran facilitat per improvisar epigrames i no hi ha clergue, Curial, burgès o polític de l’Empordà a qui no n’hi dediqués algun.

Per a Enric Casasses, els epigrames de Fages són “…sempre directes, breus i genials, no són l’obra d’un literat que juga a fer epigrames. Són autèntics epigrames en llur funció diguem-ne més pràctica: és molt més que poesia de circumstàncies; és poesia utilitària. Aquesta branca activa de la poesia, la poesia que intervé directament en la vida social concreta d’aquest o aquell individu o institució, sigui per qüestions d’afers públics o privats, sempre ha existit, i tingué una gran importància i produí autèntiques obres mestres, en provençal, en el moment constel·lat de trobadors. I Fages és dels pocs que l’ha revifada amb categoria.”

A propòsit de Fages de Climent, el nostre ponent, Narcís Garolera, en una entrevista amb motiu de la publicació de les Memòries, explica això sobre la seva obra: Tenia un gran domini de la llengua i dels recursos retòrics. També de les formes poètiques, sobretot de la mètrica. Era molt exigent. Creia que la poesia era el màxim en literatura, i en tenia un gran domini formal. El dominava l’esperit crític, i per això va conrear molt la poesia epigramàtica o satírica. A part els epigrames publicats, se n’han trobat un miler d’inèdits. Fou un gran epigramista, en la tradició de Marcial, Juvenal o Quevedo, amb versos d’un enginy molt esmolat. Feia sang, però amb gràcia. Era un mestre de la sàtira, i els epigrames el van fer molt popular. Però també el van limitar com a poeta.

La seva obra literària ha estat musicada entre d’altres per Francesc Pi de la Serra, Carles Coll, Pau Riba, De Calaix  Toni Subirana  i Josep Tero.

Com ha assenyalat Maria Àngels Anglada, Carles Fages de Climent és un gran coneixedor de la literatura grecollatina (la seva tesi doctoral inèdita versà sobre el paisatge en l’obra d’Homer).  En un títol tan estretament lligat a l’Empordà com la Balada del Sabater d’Ordis (1954) hi descobrim déus i altres personatges de la mitologia grega, lligats a elements de la naturalesa, com el mar, les espigues, les vinyes o la tramuntana. És, però, en Somni de Cap de Creus, on la presència del mite grec, lligada novament al paisatge empordanès, és més aclaparadora.

Cal esmentar també el Crist de la Tramuntana que es troba al Teatre-Museu Gala Salvador Dalí, realitzat per Salvador Dalí en homenatge al poeta amb motiu de la seva mort, i que fa al·lusió a un dels poemes més coneguts de Fages, “Oració al Crist de la tramuntana”:

La conferència sobre la poesia de Carles Fages de Climent anirà a càrrec del senyor Narcís Garolera, catedràtic emèrit de la Universitat Pompeu Fabra. Llicenciat en Filosofia i Lletres, secció Filologia Romànica (UB, 1973). Premi Extraordinari de Llicenciatura (Universitat de Barcelona, 1979). Doctor en Filologia Catalana (Universitat de Barcelona, 1990). Professor titular de Filologia Catalana (UAB i UPF, 1992-2009). Catedràtic de Filologia Catalana (Universitat Pompeu Fabra, 2009). Premi Crítica «Serra d’Or» d’Estudis Literaris (1993). Premi d’Assaig Literari «Sant Miquel d’Engolasters» (Andorra, 1997).

Ha compilat quatre volums d’Anàlisis i comentaris de textos literaris catalans (1982-85) i dos de Textos literaris catalans. Lectures i interpretacions (1994-95). Ha dirigit la col·lecció Tinell, de literatura catalana (20 volums). Ha estat assessor de la col·lecció La Finestra de Paper (10 volums).

És editor crític de nombroses obres de Jacint Verdaguer i és autor d’una extensa antologia del poeta (Homenatge a Jacint Verdaguer) i de dos volums d’estudis sobre aquest autor: Sobre Verdaguer. Biografia, literatura, llengua (1996) i Jacint Verdaguer: textos, comentaris, notes (2004). El 2016 va publicar, amb Marta Pessarrodona, una biografia del poeta (Jacint Verdaguer).

Narcís Garolera és responsable de l’edició crítica de l’obra completa de Josep Maria de Sagarra (20 volums publicats) i ha publicat tres reculls d’articles d’aquest escriptor: L’ànima de les coses (2001), El perfum dels dies (2004) i, amb articles de Josep Pla, Cartas europeas (2001).

És autor d’un assaig sobre literatura de viatges: L’escriptura itinerant (1998), d’una Petita història de Joan Coromines (2006), i dels reculls d’estudis i assaigs literaris De Verdaguer a Ferrater (2012) i Al peu de la lletra.  I autor, així mateix, d’una edició crítica d’El quadern gris, de Josep Pla (2012), i de les edicions crítiques de les Memòries (2014) i Els meus difunts (2017), del poeta Carles Fages de Climent.

El 2018 va compilar els articles d’Agustí Calvet, Gaziel, al diari madrileny «El Sol»: ¿Seré yo español? Un periodista catalán en Madrid (1925-1930). El 2019 va publicar una autobiografia: Galeries del record. Memòries d’un filòleg.

El grup Reversos li hem d’agrair les conferències sobre Gabriel Ferrater, Josep Carner, Joan Maragall i ara aquesta sobre Carles Fages de Climent.

Us convidem a assistir-hi!

El passat vint-i-dos d’octubre el nostre grup va tenir el plaer de rebre la poeta Isabel M. Ortega Rion (Tarragona, 1955). La nostra convidada va parlar sobre cada un dels seus llibres i en va dir una selecció de poemes.

Disposeu d’aquest vídeo amb la conversa completa i, a continuació, un resum escrit, els poemes que es van dir i una selecció de fotografies.

Isabel M. Ortega Rion és llicenciada en psicologia i en filosofia. Ha treballat com a professora de llengua i literatura catalanes a l’ensenyament secundari al Baix Llobregat. En una entrevista que li va fer en Santi Borrell a La veu dels llibres explica que va treballar trenta-quatre anys a Cornellà, fent classes de català a alumnes de diversos orígens, en classes en què, en moltes ocasions, no hi havia cap catalanoparlant. Un institut anomenat “d’alta complexitat”. El que impacta més d’aquesta part de l’entrevista és que, lluny de la queixa a la qual estem tan acostumats, ella explica que mai no va voler demanar un trasllat perquè s’hi va sentir molt a gust i que no s’hi veia fent classes a joves de “barris bons”. Unes declaracions que són molt significatives del tarannà d’Ortega, i de com afronta les dificultats i els reptes.

El primer que publica és una novel·la juvenil Viatge d’anada (Ed. Eumo 1994. Projecte Solaris). Posteriorment, va col·laborar en el seminari Filosofia i gènere de la Universitat de Barcelona, en el marc del qual va traduir alguns articles de Simone Weil aplegats sota el títol Escrits sobre la guerra (Bromera 1997). S’ha de remarcar que en aquells anys encara no s’havia traduït res al català de la Simone Weil.

A banda d’aquestes incursions en la narrativa i la traducció, la seva obra la conforma principalment la poesia: ha publicat sis llibres en vint anys: Enfilall (Cossetània Edicions, 2002; XXII premi Comas i Maduell, Ciutat de Tarragona), Runa plena (Arola Editors, 2004), Nòmada (Cossetània Edicions, 2009), Medusa (Cossetània Edicions, 2013), Cues de sargantana (Edicions Tres i Quatre, 2019) i Gravetat (Godall Edicions, 2022).

La poesia d’Isabel M. Ortega Rion és una barreja fascinant entre innocència, cruesa i ironia. La seva obra poètica destaca per la riquesa en pensaments i reflexions, que són el reflex de les moltes lectures que ha fet i que han passat per un sedàs d’ofici i mestratge fins a arribar a l’artefacte del poema. Una altra característica de l’obra d’Ortega és la fusió entre la tradició cultural occidental (els mites grecoromans i els relats bíblics) i la modernitat. Du la tradició al seu terreny, en fa una recreació: barreja realitat i fantasia amb un resultat esplèndid. I, de la mateixa manera que fa la mitologia i la bíblia, que no endolceixen pas la brutalitat de les relacions humanes, de les divinitats i Déu, la seva poesia no ens estalvia duresa.

Isabel M. Ortega va començar parlant sobre el primer recull de poemes publicat arran del premi Ciutat de Tarragona que va rebre el 2001. Enfilall, un títol prou ampli per encabir-hi quatre parts: “Enfilall”, “Baules”, “Paisatge urbà” i “Pell de mar”. La primera part ofereix una visió existencialista de la vida, mentre que “Baules” reprèn mites de la tradició grega i cristiana (va remarcar que la referència als mites és una constant en la seva poesia). “Paisatge urbà” recorre una ciutat en els seus espais més durs —quan l’escrivia tenia Barcelona ben present— i es clou amb un poema molt breu:

La vida a la ciutat, / però una vida muda. /Les paraules del somni, / mar enllà.

I és a “Pell de mar” on apareix, sense anomenar-la, Tarragona, la seva ciutat, que viu de cara al mar i, per tant, la referència a la mar és inevitable. L’últim poema del llibre presenta una mena somieig de destrucció per un incendi que acaba dient: Ric estúpidament. Ni la mar pot salvar-nos, a nosaltres, els perdedors de somnis.

Va continuar amb Runa plena, publicat el 2004, que, segons va indicar la poeta convidada, reprèn el final d’Enfilall i comença amb un poema que fa referència a la destrucció. En aquest llibre no hi apareix el jo, només un nosaltres col·lectiu que veu amb desencant com molta gent, que havia sortit al carrer a lluitar per un món millor, s’ha apoltronat en llocs de poder i només queden els ingenus que continuem pensant que cal resistir costi el que costi. Runa plena acaba amb un poema breu, “Resistència”:

Ens enroquem. / Farem escac i mat. / A la frontera.

És en aquesta frontera on transcorre Nòmada, del 2010. Ortega va ressaltar que sempre li ha interessat el que és fronterer, el que ja no és o encara no és. La línia de les fronteres és terra de ningú, un espai en suspens que permet ser a enlloc. I ser enlloc és una sensació desconcertant. De sempre, segons la poeta, hem tingut la necessitat de marcar fronteres, físiques i psíquiques. Que el fet provingui de l’instint animal de marcar territori, o de buscar aixopluc a l’era de les glaciacions per part dels nostres avantpassats no canvia la cosa. La frontera dona seguretat quan et situa dintre de la línia.

Ortega va continuar aprofundint en el seu tercer llibre i va explicar que la frontera es troba en els jocs de criatures amb el xis-xas-casa, la xarranca o el ritual neuròtic de no trepitjar la ratlla de les llambordes perquè si no, passa alguna cosa dolenta. Doncs aquesta cosa és l’espai de Nòmada. Per això, va ressaltar, trià el pretext d’Hèstia: una deessa immòbil, reclosa a la casa, que no participa de les batusses a què ens tenen acostumats els seus companys i companyes de l’Olimp. Ella només és la protectora de la llar, un espai tancat, emmurallat. Però si Hèstia marxa de casa, ha perdut el seu espai i se sent desplaçada en un món que no és el seu ni reconeix com seu. I, d’altra banda, la llar queda desprotegida.

Ens va aclarir que, en aquest sentit, el jo, que no apareixia en Runa plena, esdevé protagonista de Nòmada. Però és un jo també fronterer, perquè es transforma, perquè no se sap si és real o imaginari, si pertany al somni o a la vetlla, si al capdavall només és fruit de la mateixa impostura d’escriure. És un jo que es mou per la línia que separa la poesia i la prosa, com en un abisme: la il·lusió i la realitat.

Si entre el jo i els altres hi ha una frontera, el jo de Nòmada també hi passeja. I s’hi confon. Com es confonen els sentiments i les emocions. En aquest llibre, hi ha tres parts: “La fugida d’Hèstia”, “La nòmada” i “L’exili”.

De la darrera part del llibre, “L’exili”, va llegir el poema “Molles de pa per al retorn”. Va contextualitzar el poema explicant que hi surt la veu de la seva mare, que va patir Alzheimer; l’Alzheimer té a veure amb la pèrdua o el desdibuixament dels límits d’un mateix. Va aclarir que quan l’escrivia no pensava en la mare, però, sense ser-ne del tot conscient, se li va plantejar el trencament del jo i el de la casa:

Molles de pa per al retorn

Aquesta casa no és la meva.
Reconec els mobles, les portes,
la catifa, l’olor, però
aquesta casa no és la meva.

Els dits transiten la polsina
que ha recobert temps de viatges.
Tota la pols sóc jo, cendra que s’ha instal·lat
pels llocs que havien estat meus.

O potser és la llum d’algun punt
cardinal que encara porto als ulls,
que tot ho desparença, com la mirada
d’aquests que em furguen els armaris,
que em regiren calaixos,
que m’anomenen “mama”.

Sec al sofà, m’estiro al llit,
toco els llençols: aquesta casa
no és la meva.
Un cos m’estreny, m’arrapa; un cos
em diu “és casa teva, dona”.

I ja no sé si estic tornant
d’un somni o és que un somni em somia.
Sento que, en algun lloc, hi ha una rèplica exacta
de la casa on habito i una altra jo recorre
els objectes amics que li pertanyen.

El món se’m fa bromall. Tota jo m’esvaeixo.
Tinc por que algun ocell
s’hagi menjat les molles del retorn.

Isabel M. Ortega va continuar explicant com va néixer el seu quart llibre, Medusa, publicat el 2013. Va indicar que mentre feia Nòmada o potser abans, va escriure un poema sobre el mosaic de la Medusa tarragonina (que hi ha al Pretori romà). El va trobar un personatge fascinant i va anar buscant informació per bastir el poemari. És un dels personatges que han transcendit més en el camp de l’art occidental i part de l’Orient Mitjà. Les representacions de la Medusa decapitada apareixen pertot en la cultura grega —tot i que algun antropòleg diu que hi ha trobat orígens neolítics—. És l’atracció de la monstruositat, de l’abisme, de la mort.

Un altre aspecte que va destacar la nostra convidada del personatge, i que considera molt interessant, és el seu silenci. Ningú mai no ha sentit la veu de Medusa. Malgrat que hi ha referència als seus udols i esgarips, el mite no parla en cap de les escenes en què és protagonista, generalment secundària, de la història de Perseu, l’heroi. Medusa resta muda davant els esdeveniments que es produeixen al llarg de la seva vida. Resta muda en el moment de morir, perquè dorm.

Davant aquest mutisme, va continuar Ortega, va intentar cedir-li la paraula que se li havia negat al mite. La fascinació que ha exercit aquest personatge sembla provenir de l’estrany poder que se li atribueix: petrificar, matar amb la mirada… Per a la nostra poeta representa el poder no dels ulls, sinó d’allò que transmeten en qui els mira. Les expressions populars estan carregades de referències a la mirada: “hi ha mirades que maten”, es diu. Però també busquem excuses per a la nostra por i la trobem en els ulls de l’altre: el mal d’ull, tan conegut en moltes cultures, està íntimament lligat a Medusa. Com també el fet de tancar els ulls dels morts, pel mateix motiu. El poder de la mirada de Medusa és la projecció de la pròpia por, com en un mirall. I la por més arrelada en l’ésser humà és la de la mort. Per això, el primer apartat del llibre el va titular “La mirada i el mirall” on apareix el següent poema que va llegir:

Neurona mirall

Em defuges la mirada perquè em tems.
Creus que puc robar-te l’ànima amb els ulls
i no saps que sóc la por que foragites
i et retorna com un eco cos endins.

Sóc tu quan em mires, ets jo quan te’n vas.
Tot pronom rep sentit i consistència
quan esclata a la clivella que ens separa
i ens convoca. Tu i jo, imatge i mirall.

Tu i jo, mirall i imatge. I entre tots dos,
una esquerda que supura un buit molt gran
que no és la mort ni és el no-res sinó la vida,
aquesta gola immensa que ens escup

com la lava d’un cràter. Foc. Foc i terra
i pedra que s’estén tot arrasant el que mai no serà.
I encara em tems, espectre.

Ortega va continuar indagant en l’horror que provoca la mirada de Medusa. Segons la poeta, és, en el fons, l’horror de l’Alteritat. L’alteritat absoluta és la mort, però també és allò que no és un, és la multiplicitat, el més enllà del món ordenat de la raó que tot ho engoleix i se n’apropia. Per això Medusa representa el misteri, la irracionalitat, el que és inabastable perquè s’escapa a la raó. El poema següent intenta expressar-ho:

Alteritat

Em descrius per la màscara:
Sóc sempre una altra, dius,
oculta, inabastable, reversible,
amb la demència als ulls.

T’atemoreix la meva indiferència;
som així, els éssers condemnats:
com les tempestes, els incendis,
les glaçades. No jutgem, existim.

No sóc la causa del teu mal,
sinó l’objecte que cobeges
i que no serà teu: no et cediré el meu ésser
per calmar la basca del teu odi.

No podràs engolir-me perquè sóc insondable.
No podràs reduir-me com fas amb tota cosa.
Sempre et seré llunyana perquè sóc innocent.
A mi, la màscara em descriu. A tu, la màscara et traeix.

Seguidament, Ortega, va ressaltar que davant la por, el recurs més ancestral és recórrer a la màgia, als objectes que ens en poden alliberar perquè atribuïm a aquests objectes el mateix poder que contraresta allò que ens amenaça: són els amulets. Atenea portarà el cap de Medusa al seu escut per vèncer els enemics. Antigament, a les portes de les cases, hi penjaven una mena de cap de Medusa —un gorgonèion— per allunyar el Mal. A Turquia, per exemple, on la presència de Medusa és ben palesa (recordem la Cisterna d’Istambul), veiem la comercialització de penjolls que representen un ull sobre un fons blau (el blau turquesa): és l’ull de Medusa, tot i que potser els mateixos comerciants ni ho saben. De manera que el mateix que pot provocar el mal també pot evitar-lo. La vida i la mort en un sol element.

Medusa és un personatge tràgic, va afirmar la nostra convidada, una víctima de la injustícia dels déus que serà triplement exiliada: exiliada de si mateixa, que es veu condemnada a habitar un cos que no és el seu, però que és el que la definirà (recordem que havia estat una bella jove, verge, sacerdotessa del temple d’Atenea, que va ser violada per Posidó i que Atenea la va convertir en monstre); exiliada de la seva terra perquè és transportada al punt més allunyat de l’oest, tocant al regne de l’Hades i on no tindrà cap contacte ni amb humans ni amb déus, ja que era temuda tant pels uns com pels altres, i el tercer exili es produeix ja morta, quan Perseu s’emporta el seu cap i el regala a Atenea, que el posarà al seu escut, en una mena d’usurpació del poder.

Isabel Ortega va recordar que Medusa és tan sols una invenció, un personatge de ficció, però que d’alguna manera hi ha moltes meduses al món. La màgia del llenguatge és aquesta: el seu poder creador i recreador. De fet, els personatges mitològics són universals, per això perduren, i fins i tot ens hi podem identificar.

Sobre el seu penúltim llibre, la poeta va posar en relleu la importància especial que també té per a ella Cues de sargantana, editat el 2019, i va exposar algunes reflexions sobre les quals s’havia gestat el llibre:

El Temps, la Mort i l’Amor són els tres grans temes que han mogut la humanitat a la reflexió i a l’expressió: l’art, la ciència, la filosofia… Amb l’Amor, va afegir, sempre hi ha mantingut una bona relació… Amb el Temps i la Mort, la relació és més tibant…

El Temps i la Mort són les cares de la mateixa moneda: morim perquè som temps. Portem incorporats el temps i la mort des del moment de néixer. A aquesta afirmació, que hauria de ser acceptada amb naturalitat, en la nostra societat occidental hi oposem resistència: voldríem aturar el temps com una manera d’aturar la mort, cosa absurda perquè la mort és justament l’aturada del temps de cadascú. De tota manera, ingènuament, de vegades s’intenta aturar el temps a la desesperada i superficialment: només cal veure les tortures físiques a què se sotmeten moltes persones per semblar que el temps no els passa per damunt (bòtox, estiraments de pell, cirurgia, implants…). D’altres, d’una manera més modesta i més íntima, es recreen en el passat mitjançant el record. El record també és una resistència. Aquestes “cues”, d’alguna manera, també ho són.

Cues de sargantana, va continuar exposant Ortega, sorgí de la voluntat de deixar constància d’alguns gestos del passat, gestos que potser avui encara es repeteixen, però d’altres ja han estat bandejats pel canvi de vida que hem adoptat en els darrers cinquanta anys, com ara el d’anar fent un cabdell de llana a partir de la troca —quan es feien els jerseis a casa—, el de plomar pollastres —quan es tenien i es mataven a casa—, criar cucs de seda, o el d’anar a visitar difunts a les cases…  D’altres, com ara mesurar l’alçada de les criatures en una paret marcant amb un llapis, continua fent-se, però en versió disseny: ara hi ha una mena de plafons que formen part de la decoració de les habitacions infantils.

D’altra banda, va puntualitzar, el record també és un rescat, perquè ¿on va a parar el que hem viscut si ho oblidem? Al magma indefinit del no-res? Probablement. Diuen que d’aquí poc, hi haurà dispositius tecnològics que permetran penjar records en una mena de núvol, com les dades informàtiques, i que qualsevol que hi tingui accés hi podrà recórrer. De moment, això encara no ho tenim —o encara no ens ha arribat— i la comunicació oral o l’escriptura són la manera de deixar-ne constància.

La poeta convidada va reflexionar sobre què rescatem amb el record i per què hi ha vivències que queden gravades als solcs del nostre cervell i d’altres que no hi deixen rastre. Moltes de les vivències que recordem, va dir, no són aquelles que han tingut un gran impacte en la nostra vida, però apareixen en forma de sensacions —colors, formes, olors, textures, sons— i no sabem ni per què truquen a la memòria… Són aquestes les que ha volgut recuperar i transmetre: plegar llençols a quatre mans, per exemple, és un gest quotidià que no té gens d’importància real, però en el record va acompanyat d’una olor, d’un espai, potser del so de fons d’una ràdio… i de les persones que avui ja no hi són. O sigui, el record del gest de plegar llençols n’arrossega un altre i aquest un altre, de manera que es recrea un món…

Una altra qüestió que va desenvolupar Ortega és aquesta recreació del passat perquè, efectivament, quan parlem del passat, el que fem és interpretar-lo. És a dir, allò que recordem és exactament el que va ser? Què hi ha de veritat i què hi ha d’engany o d’autoengany? La infantesa que recordem és realment la que vam viure? O és una infantesa feta a la mida de les nostres necessitats actuals? Fins a quin punt el relat que ens expliquem de nosaltres mateixos correspon a la realitat i fins a quin punt és una construcció mental posterior? Totes aquestes preguntes també hi són latents, segons va indicar la poeta, i de vegades explícites, al llibre.

Va llegir el primer poema del llibre Cues de sargantana:

Cloc-cloc

Olla barrejada, qui no entra para…

 Les nenes amb sabates ortopèdiques
feien cloc-cloc quan saltaven a corda.
Cops secs a terra, com si piquessin
al portal de l’infern del catecisme
amb què els havien negat la infantesa.

Un cloc-cloc brusc amb ressò de mutisme:
el truc de matinada dels botxins.
Les fotos, com la vida, en blanc i negre;
somriures de dents tortes i uniformes
severs per disfressar tots els temors:
els innocents, els falsos i els culpables.

La corda era el cronòmetre dels dies
que emmarcava l’espera del demà.
Rodava, rodava, rodava…
Estan tustant a la porta: cloc-cloc.
Són els records, que vénen a buscar-me.

Va acabar la xerrada parlant del seu darrer llibre, Gravetat, publicat el 2022, del qual va dir que és un llibre que no hauria volgut tenir la necessitat d’escriure perquè és un llibre de dol, de dolor, talment com un udol.

Sobre el títol, tan encertat segons el nostre parer, ella va explicar que sempre li ha costat posar títol als llibres. És com triar el nom d’una criatura! La raó és que el nom és allò que ens identifica, ens fa saber que existim per als altres, ens personalitza; el nom l’arrosseguem tota la vida. I en la literatura passa el mateix amb els títols.

Per què Gravetat? Ortega volia que fos un títol prou ampli per abastar el contingut del llibre; que d’alguna manera el definís. La gravetat és una de les quatre forces fonamentals observades en la natura, va exposar, juntament amb la força electromagnètica, la força nuclear feble i la força nuclear forta. Però de les quatre, és la que té més importància perquè és la que fa que la terra giri al voltant del sol, que el sol giri al voltant de la Via Làctia, i que puguem ser aquí, perquè d’alguna manera és el que ens aferra a la vida. I perquè som matèria i ens atrau al centre de la terra.

Va precisar que la mort també la viu com una conseqüència de la gravetat. En aquest sentit, va exposar que s’oposa a pensar que els morts són allà dalt, com es diu generalment a les criatures: “Mira, l’avi (o l’àvia) són allà dalt, al cel”. No. Els morts, materialment, són sota terra, o en un taüt, o escampats per terra en forma de cendra… El desig és una cosa. La realitat, una altra.

Ortega va explicar que va començar a escriure el llibre dies després d’haver mort el Xavier, el seu company. Necessitava escriure, especialment el misteri i alhora la naturalitat de la mort perquè se li barrejaven les sensacions. El pas de la vida a la mort és molt fràgil. Volia descriure el moment de morir, aquest deixar de respirar, aquesta aturada en sec en què algú deixa de ser-hi. Va confessar que no creia que se n’hagués sortit del tot perquè cadascú mor sol i no podem experimentar la mort de l’altre; de la mateixa manera que no podem experimentar el naixement de l’altre. Havia tingut el privilegi —ho considera així— d’acompanyar en la mort set persones estimades. Ella en diu un privilegi perquè han estat “morts domesticades”, com diria Philippe Ariès a Història de la mort a Occident. Que diferent de morir dessagnat en una guerra! —va reflexionar Ortega i va afegir que darrerament, que estem envoltats de guerres, hi ha pensat molt—; o assassinat —com també passa sovint —i també la du a pensar en els feminicidis, que no hi ha manera que desapareguin —, o patint sense cap pal·liatiu!

Segons la nostra convidada, aquest acompanyament, si bé és un bàlsam, no treu el dolor. I és aquest dolor el que ha sortit al llibre. Després ve la constatació de l’absència, un dolor més punyent encara perquè ens remet al MAI MÉS. Mai més tornarem a veure aquesta persona estimada, mai més hi parlarem, mai més, mai més… com un trepant que no para de martellejar el cervell o l’ànima. A l’encapçalament de les dues parts del llibre (“Udol” i “Dol”), hi ha un poema en cursiva on s’apropa a l’experiència de veure morir un altre per part dels homes primitius.

Va llegir el primer poema del llibre, d’“Udol”:

Una veu ressona a les parets del temple.

Temple cavitat toràcica, temple cova,
temple volta del cel.

Ressona una veu, no paraules.
Encara no paraules.

És el balboteig d’una pregunta
que es gestarà amb el temps: mil·lennis.

Vibra l’estranyesa i la desemparança.
Encara no paraules. Aüc.

Sobre el títol del darrer llibre, Gravetat, va dir que de forma casual, en una llibreria, va agafar un llibre de Josep Maria Esquirol Humà, més humà: una antropologia de la ferida infinita. El va obrir per fullejar-lo: pàgina 83: a l’encapçalament d’un apartat hi posava “gravetat”, que pertanyia al capítol “Gravetat i curvatura poiètica”.  Va llegir: La ferida infinita és la gravetat, i la gravetat esdevé, així, el sòl, la base, el fonament de la nostra vida: condició de possibilitat i sentit de l’acció. El va comprar. Hi va trobar reflexions molt interessants com ara que la ferida infinita és allò que ens depassa, que no podem abastar. Som travessats per quatre eixos o quatre ferides que són el naixement (quan pensem en la pregunta “D’on vens? I veiem que la resposta és “D’enlloc”); la mort (que ens esgarrifa perquè probablement tornarem a aquest “enlloc” d’on paradoxalment venim); el tu, l’altre, que mai no podrem ser, però amb qui podem experimentar l’amor i l’estima, i també l’odi, és clar; i el món, l’univers on vivim, d’alguna manera a la intempèrie, i que ens provoca admiració (i astorament). Segons Ortega l’acció que proposa és poder fer les coses senzilles que tenen sentit, entre les quals, la cura dels altres. No cal que sigui una cura activa; només cal ser-hi, que ja és una acció, dir alguna paraula de consol, o restar en silenci, que també és una acció…

Ens va explicar, per acabar, que quan va haver de presentar el llibre li feia por que fos un acte trist. Però no. Ara, avui, pensa que el llibre és un acte d’amor i de reconeixement cap a la persona que la va acompanyar des dels seus dinou anys. És un petit homenatge i una manera de tirar endavant perquè som vius i volem aprofitar aquest do misteriós que és la vida, amb totes les ferides que comporta…

Va llegir un dels poemes de la segona part, “Dol”, del llibre Gravetat:

Pensàvem que el riure ens salvaria.
Vam prescindir de la saviesa ancestral,
de les veus dels qui clamaven contra el fat.
Que érem mortals, també ho vam obviar.
Per això rèiem. Aferrats a l’alegria convulsa
de la vida que raja a doll, que es desborda
i s’estimba per excés de confiança.

El riure ens havia de salvar de la mentida.

Jugàvem a déus com qui juga a daus.
Que a la mort no s’hi guanya ni s’hi empata
no ho sabíem. Li llençàvem riallades,
passanelles en un llac.
Riure contra la sobrietat, la contenció;
riure contra l’ordre i la rutina;
riure contra les amenaces de la por.

Rèiem perquè la vida era una festa.

I reien Demòcriti Aristòtil, reia Bergson,
reien Nietzsche i Zoroastre
mentre un ramat de savis panxuts remugava.
I la iaia, des de la tomba, ens repetia
de les rialles en venen ploralles.
I acabàvem plorant de tant de riure
perquè les llàgrimes no entenen d’emocions.

I ja no sé on desar-ho, tot això.

Després d’un col·loqui amb els assistents a l’acte, els membres del grup Reversos vam dir una selecció de poemes dels llibres de la poeta convidada.

Del llibre Enfilall (2002)

Desterrament

Per posar fi al garbuix de miratges
amb què ens forní un déu foll i xaruc,
un déu pervers inventà el malastruc
art de la paraula, cau de les imatges

que viuen a redós del pensament:
paraules que són vida, que són mort,
paraules que encomanen la dissort,
paraules que són cant o són lament.

Hem construït un món al nostre abast
de mentides que planen com gavines
sobre un terrat de dubtes; bambolines

que a voltes ens fan creure en paradisos.
Tramoistes dels mots, conjureu l’encanteri;
“que el silenci ens retorni, de la vida, el misteri”.

Del llibre Cues de sargantana (2019)

Tocar i parar

Uni, dori, teri, cateri,

mata la veri, viri, viron,

compta’ls bé que dotze hi són.

Sempre et toca parar! Els companys fugen
de la plaça on jugueu. I tu t’hi quedes,
braços en creu, intentant reconèixer
l’espai que ha canviat en un instant,
intentant córrer sense moure’t de lloc,
com en els somnis. Tot t’és estrany,
estrany i cert. Oh, el vell Plató, que ha mort!

¿I qui et creurà quan tornis i els expliquis
que els has vist tots absents de la infantesa
—miratge que empresona la nostàlgia—,
amb el pas cec dels vells, perquè la llum
ja no és una bombeta incandescent
ni el temps un fil continu o un fet cíclic
sinó aquest trencament de la matèria
que ens obliga a parar quan algú ens toca?

Au, doncs, fes com si res: vés-hi i encalça’ls;
que reculin els crits, les corredisses,
que reneixin els riures, les caigudes,
les mans brutes de fang i les ferides.
Espolsa els cabells blancs que t’han quedat
enganxats a la roba i no pregonis
que has estat al llindar de les respostes;
l’encanteri del món es desfaria.

Del llibre Cues de sargantana (2019)

Una de tantes

La seva soledat és el fidel amant

                                           que coneix el seu cos plec a plec, pam a pam

                                                                        Joan Manuel Serrat, “La tieta”

Nàufraga en una capsa de costura,
embastaves l’esperança i cosies.
Durant la guerra i després de la guerra.

I molt després de la guerra, encara
cosies roba i cartes, anades i vingudes
pel mapa de patrons paper de seda;

passaves i repassaves les vies
mortes del retrobament: punts seguits
per les línies del Burda, testimos

marcats amb guix de talc sobre la tela
interminable, i el secret als llavis,
ben segellat amb agulles de cap.

Criaves els fills de les altres, verge
i vídua. De nit, els desteixies
les pors al ritme constant i monòton

de la Singer. Com una altra Penèlope.
Al folre dels vestits trobo paraules
que em porten a la teva veritat:

ell no va morir al front, com tots pensaven.
No havia mort. I tu mai vas ser Ítaca.

Del llibre Cues de sargantana (2019)

La troca

Sostinc la troca, cara a cara amb la mare,
que en fa un cabdell de llana sota el pit.

Ens uneixen els metres silenciosos
que van passant de l’una a l’altra,
de l’una a l’altra, de l’una a l’altra.

M’endormisco amb el vaivé dels braços
que ballen la cadència del traspàs.
Que no s’acabi, que duri sempre…

Però em bressolo, em gronxo,
basculo ingràvida pel cordó del seu ventre
fins a les meves mans. I m’hi apropo

lentament. Cara a cara: ella, Mare aranya,
Aracne teixidora, i jo, larva famolenca.
Olorem el perill de la cacera. Qui devorarà qui?

Dec ser jo qui sobreviu perquè tinc el regust del seu amor
als llavis, i a l’abdomen em creix un fil de llana.

Del llibre Gravetat (2022)

Em ve a buscar l’alegria de fora.
En sento la cridòria:
vine, vola, atreveix-te. I no hi vaig.

Tinc un dolor enganxat a la sola
com un xiclet de pedra. Em pesa el món,
em pesa l’enyorança i la memòria.

Porto un garbuix de paraules al cos:
mirada, absència, tu, silenci,
tu, mai més, tu, enllà, tu abans,
tu, no-res, tu, tot, tu, mort.

Tristesa feta parla i plomada,
més plomada que parla, més cremor
que carícia. Més esglai que nostàlgia.

I, sobretot, mur on escriure el buit
de tot el que ja ha estat,
del que mai no serà,
del somni en què vam viure somiant-nos.

***

Despenjar un quadre.
Veure’n la marca a la paret.
Netejar-la i continuar veient-la.
Pintar per esborrar-ne el rastre.
I repintar.

Saber que el buit immaculat que en queda
és un reclam del que va ser-hi:
i és la presència
—constrenyedora, ineludible—
d’allò que ja és absent,

però encara respira.

Agraïm de tot cor a la Isabel M. Ortega Rion la seva generositat i la magnífica xerrada que ens va oferir.

Gràcies als assistents a l’acte i a l’Aureli Ruiz, com sempre, per les fotografies.

Els membres del grup vam dedicar aquesta sessió a la memòria de la nostra companya i amiga, cofundadora del grup, la Marta Teixidó Abril, traspassada el 24 d’agost. D’ençà que vam iniciar aquest projecte, la primavera del 2012, ella sempre ha estat una peça important, clau, teníem el seu suport incondicional. Sabem que ens acompanyarà sempre en el camí que reprenem sense ella.

Empar Sáez

El pròxim dimarts 22 d’octubre el nostre grup reprèn les activitats després de la pausa d’estiu amb una conversa amb la poeta Isabel M. Ortega Rion. La nostra convidada ens parlarà sobre la seva obra poètica i dirà alguns dels seus poemes.

Isabel M. Ortega Rion (Tarragona, 1955) és llicenciada en psicologia i en filosofia. Ha treballat com a professora de llengua i literatura catalanes a l’ensenyament secundari al Baix Llobregat.

Va publicar la novel·la Viatge d’anada (Ed. Eumo 1994. Projecte Solaris). Ha col·laborat en el seminari Filosofia i gènere de la Universitat de Barcelona, en el marc del qual va traduir alguns articles de Simone Weil aplegats sota el títol Escrits sobre la guerra (Bromera 1997).

En poesia, ha publicat sis llibres: Enfilall (Cossetània Edicions,2002; XXII premi Comas i Maduell, Ciutat de Tarragona), Runa plena (Arola Editors, 2004), Nòmada (Cossetània Edicions, 2009), Medusa (Cossetània Edicions, 2013), Cues de sargantana (Edicions Tres i Quatre, 2019) i Gravetat (Godall Edicions, 2022).

Ha participat en diverses publicacions col·lectives i ha estat inclosa en l’antologia de poesia catalana feminista Flamarades sortiran, a cura de Maria Antònia Massanet (Godall Edicions, 2023).

Hi sereu tots benvinguts!

La sessió la dediquem a la nostra companya i cofundadora del grup, Marta Teixidó Abril, traspassada el passat 24 d’agost. A la seva generositat i entusiasme, així com a la seva bonhomia. Ens acompanyarà sempre en el camí que reprenem sense ella.

El grup Reversos ha convidat la poeta Montserrat Rodés a la sessió que tindrà lloc el dimecres 29 de novembre, a les set del vespre a l’espai VilaWeb. Mantindrem un diàleg sobre poesia amb la prestigiosa autora, acompanyat d’una lectura de poemes.

Montserrat Rodés (Barcelona, 1951) és una de les veus poètiques més singular i consolidades del panorama literari català.

D’ençà del seu primer llibre, Riu d’Arena (Alfons el Magnànim, 1992), publicat posteriorment a La set de l’aigua (Edicions 62, 1991), Premi Miquel Martí i Pol de poesia, han anat sortim a la llum els següents títols: El temps fumeja (L’Aixernador Edicions, 1993); Escrits en blanc (Edicions 62, 1995), Premi Miquel de Palol de Poesia; Interlínia (Proa, 1999); Deleàtur (Proa, 2002); Immunitats (Curbet, 2005); Alarma (Edicions 62, 2008); D’incertes certeses (LaBreu Edicions, 2013) i Tot és altre (Lleonard Muntaner Editor, 2020), Premi de Poesia Mediterrània Pare Colom.

Va ser curadora de l’edició de l’antologia poètica de Josefa Contijoch, Ganiveta: Antologia Poètica 1964-2011, Lleonard Muntaner Editor, 2012.

El 2017 fa la primera incursió en narrativa amb la novel·la Un mar imperceptible, publicada a la col·lecció De Biaix de Lleonard Muntaner Editor.

La seva obra poètica és present en antologies de poesia catalana contemporània i ha estat traduïda a altres llengües.

Us convidem a assistir a l’acte!

El passat 24 d’octubre el grup de poesia Reversos va celebrar una sessió dedicada a la poesia de Joan Maragall. Una conferència que va impartir el catedràtic emèrit de Filologia Catalana de la Universitat Pompeu Fabra, Dr. Narcís Garolera, deixeble de Joan Coromines i un dels màxims especialistes en l’obra de Jacint Verdaguer, Josep Pla, Josep Maria de Sagarra o Carles Fages de Climent, a més d’autor, entre moltes altres obres, d’una important autobiografia: Galeries del record. Memòries d’un filòleg.

La conferència va començar amb un breu esbós biogràfic del poeta. Joan Maragall i Gorina nasqué a Barcelona el 10 d’octubre de 1860. Fou el fill petit (eren tres germanes i ell) del matrimoni format pel fabricant tèxtil barceloní Josep Maragall i Rosa Gorina, provinent d’una família d’industrials de Sabadell. Visqué al carrer Jaume Giralt, al barri de Santa Caterina al qual dedicà aquests versos: “Quan jo era petit / vivia arraulit / en un carrer negre…”

En acabar els estudis primaris, el seu pare el va fer treballar a la indústria familiar, cosa que disgustà Joan Maragall, àvid de continuar estudiant i que ja començava a escriure versos. Finalment, després d’una forta discussió amb el seu pare, va deixar la fàbrica i es va matricular a la facultat de Dret. Durant la seva joventut Maragall és un gran inconformista. Escriu al seu amic Josep Maria Lloret: «Renego de la societat, del progrés, del diner, de l’educació, del dret, de la moral i de qui va inventar totes aquestes porqueries».

També va estudiar alemany. La influència de la cultura alemanya seria fonamental en la seva vida: va traduir al català Goethe, Novalis i Nietzsche (en fou l’introductor a Espanya: el 1893 publicà un primer article sobre el filòsof, i el 1898 va traduir Així parlà Zaratustra). També cal destacar que fou un gran lector de Spinoza.

Entre les principals amistats de Joan Maragall s’ha de destacar: Antoni Roure, Josep Pijoan (cartes i biografia); Caterina Albert / Víctor Català (cartes), el bisbe Torras i Bages o Miguel de Unamuno, que traduí alguns dels seus poemes al castellà.

Es va casar amb Clara Noble, filla d’un empresari anglès i d’una senyora andalusa. Van anar a viure al barri de Sant Gervasi. Van tenir tretze fills: Helena (1893), Maria (1894), Eulàlia (1896), Clara i Anna (1899) Josep (1900), Joan Antoni (1902), Ernest (1903), Guillem (1905), Raimon (1906), Elvira (1907), Gabriel (1909) i Jordi (1911).

Va aconseguir reflotar l’empresa tèxtil del seu pare i, a la mort d’aquest, va esdevenir un rendista, podent-se dedicar a la literatura i al periodisme. Va escriure a L’Avenç, La Veu de Catalunya, el Diario de Barcelona (anomenat popularment “El Brusi”, on fou secretari de Joan Mañé i Flaquer, director del diari i persona d’una gran influència entre la burgesia catalana)… Malgrat que Joan Maragall fou catòlic i conservador, ho fou d’una manera no-convencional, ja que es mostrà crític amb la burgesia, i un intel·lectual inconformista que fou censurat per Prat de la Riba pels articles “L’església cremada” i “La ciutat del perdó”, en produir-se l’afusellament de Ferrer i Guàrdia.

Joan Maragall va morir el 20 de desembre del 1911 a l’edat de cinquanta-un anys a causa de la febre de Malta. La seva mort va commocionar la societat catalana.

Centrant-se ja en la poesia de Joan Maragall, en Narcís Garolera cità “Elogi de la poesia” (1907) del mateix poeta:

“Poesia es l’art de la paraula, entenent per Art la bellesa passada a travers de l’home, i per Bellesa la revelació de la essencia per la forma. Forma vull dir la emprenta que en la materia de les coses ha deixat el ritme creador. Perquè, consistint la creació en l’esforç diví a travers del caos, en la essencia de l’esforç està’l ritme, o sia alternació d’acció i repòs. Aixís el trobèm en el moure-s les onades en la mar, i en el petrificat oneig de les montanyes; en la disposició de les branques en el tronc, i en l’obrir-se de les fulles; en els crestalls de les pedres precioses i’ls membres de tot còs animal; en l’udol del vent i’l de les besties, i en el plor de l’home.” 

Narcís Garolera va destacar el neoromanticisme de Joan Maragall derivat del simbolisme francès. Pel que fa al propòsit antiretòric en la utilització de la llengua, és important l’espontaneïtat, la simplicitat, la llengua parlada (teoria de la paraula “viva”). Explicà que sobre ell pesa el tòpic de mal escriptor, en el sentit d’utilitzar una llengua pobra, comparada amb la de Jacint Verdaguer, o d’escriure en dialecte barceloní (Pijoan). A favor d’aquest llenguatge no retòric, viu, espontani, hi ha persones de tanta vàlua com Josep Pla o Joan Coromines.

Per il·lustrar-nos la poètica de Maragall començà amb la lectura del poema “Excelsior” , en llatí significa “més amunt” o “més alt”,  (Poesies, 1895) que mostra el seu vitalisme inconformista nietzscheà, i el comparà amb “Joventut” de Miquel Costa i Llobera.

Excelsior

Vigila, esperit, vigila;
no perdis mai el teu nord;
no et deixis dur a la tranquil·la
aigua mansa de cap port.

Gira, gira els ulls enlaire,
no miris les platges roïns,
dona el front en el gran aire;
sempre, sempre mar endins.

Fora terres, fora platja;
oblida’t de tot regrés;
no s’acaba el teu viatge;
no s’acabarà mai més.

Sempre amb les veles suspeses
del cel al mar transparent;
sempre entorn aigües esteses
que es moguin eternament.

Fuig-ne de la terra immoble:
fuig dels horitzons mesquins;
sempre al mar, al gran mar noble:
sempre, sempre mar endins.

Fora terres, fora platja,
oblida’t de ton regrés:
no s’acaba el teu viatge,
no s’acabarà mai més.

Garolera va continuar llegint la poesia “Paternal”, escrita arran de l’atemptat anarquista del Liceu el 7 de novembre de 1893 en què Joan Maragall era present (l’òpera i la música en general fou una de les seves grans afeccions) i que causà morts, ferits i una enorme commoció a Barcelona. En aquest punt en Narcís Garolera ens demanà que ens fixéssim en el contrast entre la primera i la segona part del poema i, sobretot, en l’adjectiu “bàrbarament” del seu fill (en realitat, filla) que mama, fent referència a Coromines i a Prudenci Bertrana (Proses bàrbares, prologada per Maragall).

Paternal

Tornant del Liceu en la nit del 7 de novembre de 1893.

Furient va esclatant l’odi per la terra
regalen sang les colltorçades testes,
i cal anâ a les festes
amb pit ben esforçat, com a la guerra.

A cada esclat mortal – la gent trèmula es gira:
la crudeltat que avança, –la por que s’enretira,
se van partint el món…
Mirant el fill que mama, –la mare que sospira,
el pare arruga el front.

Pro l’infant innocent,
que deixa, satisfet, la buidada mamella,
se mira en ell, –se mira en ella,
i riu bàrbarament.

Narcís Garolera va llegir un fragment de la primera part de “El Comte Arnau”, un poema caracteritzat pel vitalisme nietzscheà i qualificat de “volcànic” per Gaziel.

 VI

Totes les veus de la terra
aclamen al comte Arnau
perquè de la fosca prova
ha sortit tan triomfant:
–”Fill de la terra, – fill de la terra,
comte l’Arnau,
ara demana, – ara demana:
què no podràs?

-Viure, viure, viure sempre:
no voldria morir mai;
ser com roure que s’arrela
i obre la copa en l’espai.
-Els roures riuen i viuen,
prô també compten els anys.

-Dons, vull ser la roca immòbil
entre sols i temporals.

-La roca viu sense viure,
que res la penetra mai.

-Doncs, la mar somovedora
que a tot s’obre i dóna pas.

-La mar s’està tota sola,
i tu vas acompanyat.

-Doncs, ser l’aire quan l’inflama
la llum del sol immortal.

-Prô l’aire ni el sol no estimen
ni senten l’eternitat.

-Doncs, ser home sobre-home,
ser la terra palpitant.

-Seràs roure, seràs penya,
seràs mar esvalotat,
seràs aire que s’ìnflama,
seràs astre rutilant,
seràs home sobre-home,
perquè en tens la voluntat.

Correràs per monts i planes,
per la terra, que és tan gran,
muntat en cavall de flames
que no se’t cansarà mai.
El teu pas farà basarda
com el pas del temporal.
Totes les veus de la terra
cridaran al teu voltant.
Te diran “ànima en pena”
com si fossis condemnat.

Seguidament, vam entrar, de la mà de Garolera, en la poesia patriòtica de Maragall. El poeta se sentia català i espanyol, però defensava una Espanya en la qual Catalunya fos respectada i pogués desenvolupar-se en tots els àmbits. La seva poesia és un reflex d’aquesta manera de pensar i també d’aquest sentiment. Alhora reflecteix el cansament del catalanisme en comprovar reiteradament que Espanya no està disposada a “escoltar la seva veu”.  Garolera va llegir l’“Oda a Espanya”, els versos finals de la qual reflecteixen aquest cansament i aquesta desesperança.

Oda a Espanya

Escolta, Espanya, — la veu d’un fill
que et parla en llengua — no castellana:
parlo en la llengua — que m’ha donat
la terra aspra;
en ‘questa llengua — pocs t’han parlat;
en l’altra, massa.

T’han parlat massa — dels saguntins
i dels qui per la pàtria moren;
les teves glòries — i els teus records,
records i glòries — només de morts:
has viscut trista.

Jo vull parlar-te — molt altrament.
Per què vessar la sang inútil?
Dins de les venes — vida és la sang,
vida pels d’ara — i pels que vindran;
vessada, és morta.

Massa pensaves — en ton honor
i massa poc en el teu viure:
tràgica duies — a mort els fills,
te satisfeies — d’honres mortals
i eren tes festes — els funerals,
oh trista Espanya!

Jo he vist els barcos — marxar replens
dels fills que duies — a que morissin:
somrients marxaven — cap a l’atzar;
i tu cantaves — vora del mar
com una folla.

On són els barcos? — On són els fills?
Pregunta-ho al Ponent i a l’ona brava:
tot ho perderes, — no tens ningú.
Espanya, Espanya, — retorna en tu,
arrenca el plor de mare!

Salva’t, oh!, salva’t — de tant de mal;
que el plor et torni feconda, alegre i viva;
pensa en la vida que tens entorn:
aixeca el front,
somriu als set colors que hi ha en els núvols.

On ets, Espanya? — No et veig enlloc.
No sents la meva veu atronadora?
No entens aquesta llengua — que et parla entre perills?
Has desaprès d’entendre an els teus fills?
Adéu, Espanya!

Narcís Garolera explicà que l’“Oda nova a Barcelona” de Joan Maragall té dues parts ben diferenciades perquè va ser escrita abans i després de la Setmana Tràgica (1909).

Finalment, Narcís Garolera va llegir el “Cant espiritual”, escrit poc abans de morir, i considerat un dels poemes sobre aquest tema més importants de la literatura universal de tots els temps. S’hi veu una clara influència del Faust de Goethe. En Garolera va fer notar que els cinc versos finals del poema els va afegir per temperar l’immanentisme i el vitalisme nietzscheà del poema i encaixar-lo més en l’ortodòxia catòlica, probablement a indicació del bisbe Torras i Bages.

Cant Espiritual

Si el món ja és tan formós, Senyor, si es mira
amb la pau vostra a dintre de l’ull nostre,
què més ens podeu dar en una altra vida?

Perxò estic tan gelós dels ulls, i el rostre,
i el cos que m’he donat, Senyor, i el cor
que s’hi mou sempre… i temo tant la mort!

¿Amb quins altres sentits me’l fareu veure
aquest cel blau damunt de les muntanyes,
i el mar immens, i el sol que pertot brilla?
Deu-me en aquests sentits l’eterna pau
i no voldré més cel que aquest cel blau.

Aquell que a cap moment li digué «─Atura’t»
sinó al mateix que li dugué la mort,
jo no l’entenc, Senyor; jo, que voldria
aturar a tants moments de cada dia
per fé’ls eterns a dintre del meu cor!…
O és que aquest «fer etern» és ja la mort?
Mes llavores, la vida, què seria?
¿Fóra només l’ombra del temps que passa,
i la il·lusió del lluny i de l’a prop,
i el compte de lo molt, i el poc, i el massa,
enganyador, perquè ja tot ho és tot?

Tant se val! Aquest món, sia com sia,
tan divers, tan extens, tan temporal;
aquesta terra, amb tot lo que s’hi cria,
és ma pàtria, Senyor: i ¿no podria
esser també una pàtria celestial?
Home só i és humana ma mesura
per tot quant puga creure i esperar:
si ma fe i ma esperança aquí s’atura,
me’n fareu una culpa més enllà?
Més enllà veig el cel i les estrelles,
i encara allí voldria esser-hi hom:
si heu fet les coses a mos ulls tan belles,
si heu fet mos ulls i mos sentits per elles,
per què aclucà’ls cercant un altre com?
Si per mi com aquest no n’hi haurà cap!
Ja ho sé que sou, Senyor; pro on sou, qui ho sap?
Tot lo que veig se vos assembla en mi…
Deixeu-me creure, doncs, que sou aquí.
I quan vinga aquella hora de temença
en què s’acluquin aquests ulls humans,
obriu-me’n, Senyor, uns altres de més grans
per contemplar la vostra faç immensa.
Sia’m la mort una major naixença!

En la part final de l’acte diversos membres del grup Reversos van llegir poemes de Maragall:

La vaca cega

Topant de cap en una i altra soca,
avançant d’esma pel camí de l’aigua,
se’n ve la vaca tota sola. És cega.
D’un cop de roc llançat amb massa traça,
el vailet va buidar-li un ull, i en l’altre
se li ha posat un tel. La vaca és cega.
Ve a abeurar-se a la font com ans solia;
mes no amb el ferm posat d’altres vegades
ni amb ses companyes, no: ve tota sola.
Ses companyes, pels cingles, per les comes,
pel silenci dels prats i en la ribera,
fan dringar l’esquellot mentres pasturen
l’herba fresca a l’atzar… Ella cauria.
Topa de morro en l’esmolada pica
i recula afrontada… Però torna
i abaixa el cap a l’aigua i beu calmosa.
Beu poc, sens gaire set… Després aixeca
al cel, enorme, l’embanyada testa
amb un gran gesto tràgic; parpelleja
damunt les mortes nines, i se’n torna
orfe de llum, sota del sol que crema,
vacil·lant pels camins inoblidables,
brandant llànguidament la llarga cua.

Cant de maig, cant d’alegria

Cantem l’entrada del temps clar
amb clara veu i rialles clares.
Tornem-nos ben cantaires,
que ara és el temps – de fer ressonar
alegrement els aires.

Passen núvols corrent i somrient,
regalant aigua i raigs de sol lluent
damunt les roses vermelles, ja totes badades.
Sobre els plans reverdits hi corre el vent
i es mouen els blats verds i les gentades
cridant coses alegres i furioses…
Costes avall degoten les neus foses.

Sadollem la mirada de verdor
enfonsant-la en el tou dels grans herbatges;
sadollem les orelles de remor
enamorant-les dels bells crits salvatges;
i sadollem el pit d’aire del cel
per cantar l’alegria de la terra,
tant si en surt un místic bel
com si en surt un crit de guerra.

Tornem’ns soldats lluents i ben armats,
o tornem’ns serafins d’ales de plata…
Correm alegrement a tots costats,
correm que el maig esclata.

Riem, riem entre les flors i el vent
l’emmajada alegria;
plantem arbres de maig desaforadament
davant la porta d’or de cada aimia.

Prompte els arbres de maig s’assecaran…
la llenya sols destorba:
la tirarem al foc de Sant Joan
i saltarem per sobre.

L’oda infinita

Tinc una oda començada
que no puc acabar mai:
dia i nit me l’ha dictada
tot quant canta en la ventada,
tot quant brilla per l’espai.

Va entonar-la ma infantesa
entre ensomnis d’amor pur;
decaiguda i mig malmesa,
joventut me l’ha represa
amb compàs molt més segur.

De seguida amb veu més forta
m’han sigut dictats nous cants;
pro cada any que el temps s’emporta
veig una altra esparsa morta
i perduts els consonants.

Ja no sé com començava
ni sé com acabarà,
perquè tinc la pensa esclava
d’una força que s’esbrava
dictant-me-la sens parar.

I aixís sempre a la ventura,
sens saber si lliga o no,
va enllaçant la mà insegura
crits de goig, planys d’amargura,
himnes d’alta adoració.

Sols desitjo per ma glòria
que, si algú aquesta oda sap,
al moment en què jo mòria,
me la digui de memòria
mot per mot, de cap a cap.

Me la digui a cau d’orella,
esbrinant-me, fil per fil,
de la ignota meravella
que a la vida ens aparella
el teixit ferm i subtil.

I sabré si en lo que penses
—oh poeta extasiat!—
hi ha un ressò de les cadences
de l’ocell d’ales immenses
que nia en l’eternitat.

En definitiva, ha estat una sessió memorable en què Narcís Garolera ens ha fet atansar a la gran figura de Joan Maragall, especialment a la seva obra poètica i ens ha facilitat camins per entendre-la, valorar-la i estimar-la.

Tomàs-Maria Porta i Calsina.
Grup poètic Reversos.

Fotografies d’Aureli Ruiz

El pròxim dimarts 24 d’octubre, a l’espai VilaWeb, el doctor Narcís Garolera, catedràtic emèrit de la Universitat Pompeu Fabra, impartirà la conferència sobre la poesia de Joan Maragall.

Presentar Joan Maragall probablement sembla innecessari. Tothom sap qui és, de qui parlem. Però tenim la sensació que la seva obra, del Noucentisme ençà, ha patit una crítica ferotge de la qual no s’ha rescabalat del tot. Potser avui toca recuperar la seva figura i la seva obra: l’ànsia de concòrdia, de bellesa i de bondat com a fites de la poesia. És possible que avui, en aquest temps tenebrós que ens ha tocat viure, rellegir i comprendre Maragall sigui més necessari que mai.

Diu Maurici Serrahima, referint-se a la vida i obra de Joan Maragall:

 “Una vida breu i sense gaires esdeveniments extraordinaris, i una obra no pas gaire extensa que no conté llibres llargs, ni grans creacions narratives i fictícies, ni tractats sistemàtics, polèmics o definitoris destinats a produir impactes rotunds i immediats. Una punta d’inseguretat i de retòrica en alguns dels textos escrits amb premeditació —per exemple, en els Elogis— i unes imperfeccions de llenguatge que, explicables i tot en el seu temps, li han pogut ésser retretes, si més no entre els lletraferits. I un abast popular, de moment, no gens sorollós.

Així i tot, va produir en molt poc temps alguna cosa decisiva: una empremta en la mentalitat i en l’esperit del país, inconfusible. I no sols en els homes d’un cert nivell intel·lectual, i en els que poc o molt pensaven o pensen com ell, sinó també en els que haurien d’ésser els seus adversaris, i en els que no l’han llegit ni el coneixen ni mai no han pensat en ell. És probable que cap altre escriptor no hagi tingut mai tanta influència sobre aquest país nostre. Heus aquí el resultat del balanç.

No fa gaires anys, Josep Pla deia que la poesia de Maragall no tenia res a veure amb la que es feia en el seu temps a Europa. Si el poeta ho hagués pogut llegir, hauria estat content. El que més l’afalagava, quan va publicar el primer llibre, era que el tinguessin per innovador i li reconeguessin una personalitat pròpia. És evident que la tenia, i que en termes generals —ho diu el mateix Pla— no pot ésser vist com a contemporani de ningú:”…ni dels simbolistes, ni dels parnassians, ni dels sensuals, ni dels escèptics ni dels iconoclastes”. Per a ell, tot venia de la bellesa de la vida, de la realitat, i la feina del poeta era expressar-la. […] Però, a més de la idea que ell se’n feia, la manera de fer era també nova.

No hi havia —o ben pocs— poemes escrits amb artifici o només per un deler literari. I no és pas que sigui una heretgia la recerca de la bellesa en l’objecte literari creat pel poeta. Però en el cas de Maragall, la reducció a poesia operava quasi sempre —i sempre en els poemes verament reeixits— sobre realitats vistes o viscudes directament en el món extern o en el reflex que en trobava en el món interior. […] Maragall no es limitava, diríem, a “explotar” líricament les coses reals, perquè per a ell la matèria poètica era la bellesa del món en el qual vivia, i les coses i els homes que hi veia, i els afectes que hi posava, i la recerca del lligam amb unes altres realitats no tan clares o fins incognoscibles i absolutes. És a dir que, per a ell, els poemes solien ésser, més que no pas el fruit d’un propòsit literari, una conseqüència gairebé directa de la vida mateixa que realment vivia, i de tot allò que se li feia present i li omplia l’esperit, i dels episodis de la perpètua i abrandada recerca que portava closa dins d’ell mateix.”

***

El nostre convidat, en Narcís Garolera, catedràtic emèrit de la Universitat Pompeu Fabra, és Llicenciat en Filosofia i Lletres (UB, 1973), premi extraordinari de Llicenciatura (UB, 1979), Doctor en Filologia Catalana (UB, 1990), professor titular de Filologia Catalana (UAB i UPF, 1992-2009), catedràtic de Filologia Catalana (UPF, 2009). Premi Crítica «Serra d’Or» d’Estudis Literaris (1993) i premi d’Assaig Literari «Sant Miquel d’Engolasters» (Andorra, 1997).

Ha compilat quatre volums d’Anàlisis i comentaris de textos literaris catalans (1982-85) i dos de Textos literaris catalans. Lectures i interpretacions (1994-95). Ha dirigit la col·lecció Tinell, de literatura catalana (20 volums) i ha estat assessor de la col·lecció La Finestra de Paper (10 volums).

Garolera és editor filològic d’obres de Jacint Verdaguer: L’Atlàntida, Canigó, Excursions i viatges, Idil·lis i cants místics, Al cel, Poesies juvenils inèdites, Jovenívoles; Pàtria, Flors del Calvari, En defensa pròpia, Montserrat, Aires del Montseny, Del Canigó a l’Aneto, De Tànger a Sant Petersburg. És autor d’una extensa antologia del poeta (Homenatge a Jacint Verdaguer) i de dos volums d’estudis sobre aquest autor: Sobre Verdaguer. Biografia, literatura, llengua (1996) i Jacint Verdaguer: textos, comentaris, notes (2004). Ha publicat, amb Marta Pessarrodona, Jacint Verdaguer. Una biografia.

Narcís Garolera és responsable de l’edició crítica de l’obra completa de Josep Maria de Sagarra (20 volums publicats). Ha publicat tres reculls d’articles d’aquest escriptor: L’ànima de les coses (2001), El perfum dels dies (2004) i, amb cròniques de Josep Pla, Cartas europeas (2001).

A banda, també és autor d’un assaig sobre literatura de viatges: L’escriptura itinerant (1998), d’una Petita història de Joan Coromines (2006), i dels reculls d’estudis i assaigs literaris De Verdaguer a Ferrater (2012) i Al peu de la lletra (2021). I és autor, així mateix, d’una edició crítica d’El quadern gris, de Josep Pla (2012), i de les edicions de les Memòries (2014) i Els meus difunts (2017), de Carles Fages de Climent.

Ha compilat els articles d’Agustí Calvet, Gaziel, al diari madrileny «El Sol»: ¿Seré yo español? Un periodista catalán en Madrid (2018).

Ha publicat una autobiografia: Galeries del record. Memòries d’un filòleg (2019).

***

Us hi convidem a tots!

El grup de poesia Reversos, el passat 28 de febrer, va celebrar una sessió dedicada a Josep Carner. La conferència va ser impartida pel catedràtic emèrit de Filologia Catalana de la Universitat Pompeu Fabra, senyor Narcís Garolera, gran admirador de Carner, i un dels màxims especialistes en l’obra de Jacint Verdaguer, Josep Pla, Josep-Maria de Sagarra o Carles Fages de Climent, a més d’autor, entre moltes altres obres, d’una important autobiografia: “Galeries del record. Memòries d’un filòleg.”

L’acte va comptar amb una nombrosa assistència de públic, que va omplir l’espai VilaWeb de gom a gom i es va mostrar molt interessat per les explicacions del conferenciant, així com en la lectura dels poemes de Carner.

En Narcís Garolera va començar explicat que en Josep Carner és considerat un poeta noucentista, però que el seu primer llibre líric “Llibre dels poetes” (1904), és més aviat modernista, encara que hi comença a destacar la ironia que serà un dels trets distintius de la seva obra. Curiosament, qui tractà aquesta obra amb més entusiasme fou el crític madrileny Andrés González-Blanco que a la revista Nuestro Tiempo, va escriure que volia estudiar un “gran poeta” —en Carner tenia llavors dinou anys—. Explica, comparant-lo amb Heine, que Carner té “un sentimentalismo mórbido, algo menos tenebroso y más riente que el del cantor alemán». El crític considera el català un «poeta virgen», però «prometedor». El troba modern —en contrast amb els poetes castellans coetanis—, original —en el fons i en la forma—, n’elogia el «sentido de la poesia de lo pequeño», i el veu «cantor ideal de las cosas reales». L’orientació poètica de Carner —conclou— «es nueva en España».

Tot seguit el conferenciant ens va parlar de l’etapa noucentista de Josep Carner, que va de l’any 1906 a l’any 1920. Aquesta és la seva etapa més coneguda i estudiada i des de la qual es va difondre el tòpic de ser “una poesia com a joc verbal que, partint del pretext d’un simple element paisatgístic o una anècdota qualsevol, de vegades un detall minúscul, desplegava tot d’insospitades figuracions, sense que hi apareguessin els conflictes interns del jo, com si el pudor, la reserva o l’escut de la ironia mantinguessin el poeta projectat només enfora, convertit en pura energia verbal capaç de transfigurar màgicament tot allò que tocava.”

Els poetes noucentistes volien depurar la poesia de tot romanticisme que la feia “impura”. Especialment, de l’efusió passional i el sentimentalisme. Per contra, pregonaven la contenció, la mesura i el distanciament clàssics. Aquesta teoria estètica, pel que fa a Carner, esdevingué una despersonalització o ocultació del jo. Esdevé un espectador passiu o quasi passiu. Carles Riba va dir de Carner: «el cas més pur de lírica que s’hagi donat entre nosaltres». En aquest sentit, Carner utilitza la fal·làcia patètica, projectant sentiments humans a la naturalesa. Escriu a «Pietat»:

“A l’arbre hi ha una fulla que està a punt de caure,
i l’últim raig de sol —que ho sap— encar la daura.”

El primer llibre “noucentista” de Carner —Eugeni d’Ors dixit— és Els fruits saborosos (1906). “Poemes simbòlics, domèstics, amables i figuratius semblants a les pintures del seu contemporani Pierre Puvis de Chabannes”.

«Camperola llatina» és un exemple arquetípic de poesia noucentista, i Carner dedica el poema a Eugeni d’Ors.

Alada, vora el solc ets arribada,
y ‘t decantes un xic a la claró
y mitx augusta, mitx espellifada
te corones ab l’or de la tardó.

Tens la cintura fina y abrivada,
y el sí d’una naixent promissió;
canta la teua boca, incendiada
com una rosa del Anacreó.

Y fas anar la teva grana en doyna
com sobirana que escampés almoyna
y’t rius del pobre Gàlata ferest.

Y may sabràs que dins la terra amiga
jeu enterrada una deessa antiga
que vetlla per la gràcia del teu gest.

Verger de les galanies (1911)

L’any 1918 publica “Retorn a Catalunya”, un poema també noucentista, però amb diferències importants respecte a “Camperola llatina”. Rebaixa l’idealisme. Descriu un paisatge amb figures més real. Quan Carner el va escriure encara no havia marxat de Catalunya i té la forma de sonet invertit.

Ja veig damunt la serra de foc el nostre pi.
O gent que per les feixes daurades feu camí!
Em sobta com un vi
la força tota vella i humil que ens agermana.
(És viu com la ginesta i com el blau marí
el teu escarafall, o noia catalana!).

O com rieu a l’hora del vespre, masos blancs,
Entre pallers que volten, pacífics, vostres viures
pensant que tots vosaltres teniu, per éssers lliures,
bosquet, i blat, i vinya, i un marge amb tres pollancs!

Voldria, essent més íntim de valls i fondalades,
dî encara tes lloances, o terra de salut!,
en mig de coses fosques i vides oblidades,
com aquest grill que sento dins un camí perdut.

(Bella terra, bella gent, 1918).

Carner va marxar de Catalunya l’any 1921. Havia guanyat les oposicions al cos diplomàtic espanyol realitzades per tal d’apaivagar l’estretor econòmica en què vivia. Pels catalanistes aquest pas professional del poeta fou viscuda com una “deserció”.

L’any 1924 va publicar La inútil ofrena, un poemari amorós on el poeta reprèn temes lírics. Del primer és el sonet titulat «Joc de tenis», que el poeta refarà anys a venir (a Poesia, 1957). El conferenciant en va llegir les dues versions, tot i constatar les referències literàries a Wordsworth i Coleridge i pictòriques: John Constable (El carro de fenc, 1821).

Primera versió:

JOC DE TENNIS

A Concepció Soler

Anaves damunt l’herba de la prada
y volava ton braç adolescent
y pel filat de la raqueta alçada
hi passava la llum del sol ponent.

La pau dominical tan dilatada
y ta faç d’ingleseta y l’amatent
joc seriós, ma vida han encisada.
d’un “pastô reformat”, pàlidament

te veya filla; entorn del presbiteri
cullies roses; contes de misteri
amaves, y el blancatge y els infants.

Jo, oficial, de les Índies arribava…
Mon clos vermell, altíssim, s’inclinava…
Carros de fenc, passaven odorants.

(Verger de les galanies, 1911)

Segona versió (en cursiva els canvis):

JOC DE TENIS

(sense dedicatòria)

Anaves damunt l’herba de la prada
i volava el teu braç adolescent,
i pel filat de la raqueta alçada
travessava la llum del sol ponent.

La pau dominical tan desesmada
i ta falç d’angeleta i el rabent
joc seriós m’encisen la diada.
D’un rector reformat, pàl·lidament,

et veia, filla; entorn del presbiteri
collies roses; contes de misteri
amaves i el blancatge dels infants.

Jo, oficial, de Singapur venia.
Alt, vermellenc, et feia cortesia…
Carros de fenc passaven odorants.

(Poesia, 1957)

L’any 1939 abandona la carrera consular i s’exilia a Mèxic, on fa de professor al Colegio de México, fa traduccions de l’anglès al castellà. Escriu Misterio de Quanaxhuata, que després ell mateix versionarà al català: El Ben Cofat i l’Altre (Perpinyà, 1951).

L’any 1940 publica a Mèxic i en castellà Nabí, enllestit en català abans de la guerra, però no publicat en català fins a l’any 1941 a Buenos Aires. És la seva obra en vers més important. És un llarg poema narratiu, polimètric. El protagonista, Jonàs, rep de Jahvè la missió de nabí (en hebreu “intèrpret de Déu”): ha d’anar a parlar en nom diví a Nínive, Assíria. Els primers versos diuen:

Al primer traspuntar d’un ventós solixent
D’alta cella vermella,
Al jaç de ginesteres es mou espessament
Jonàs, sota el fibló d’un manament:
-Vés a l’esclat de Nínive, trasbalsa cada orella,
Retruny per la ciutat:
“Jo, Jahvè, sé la vostra malvestat:
De tant de pes la meva destra s’ha cansat.”

L’any 1945 s’instal·là a Bèlgica on exerceix de professor a la Universitat Lliure de Brussel·les. Publica diversos volums de poesia, revisa la seva obra completa en vers i la comença a publicar. El volum conté un llibre inèdit: Absència. En el poema del mateix nom reflexiona sobre el sentit que ha tingut per a ell escriure tota la vida en català, haver obeït un manament cívic que ha fet que visqués la major part de la seva vida fora de Catalunya. Malgrat tot, espera que la seva obra perduri. En conferenciant ens llegeix el poema:

Dedicació

Després de tot,
ara que els arbres donen brot,
aquesta llum desarraulida
em farà, vell, mudar la vida.
Perquè en la fulla ja amatent
però tot just sabuda,
trobo la por, l’assecament,
el vent geliu, el gran turment
i la caiguda.
Tot canviant de pensa
faré sagrada prometença:
res de vivent no serviré,
sinó tan sols el que potser
podrà venir
quan jo no vegi dol ni dansa.
Una esperança vull seguir
sense esperança per a mi,
sense esperança ni recança.
No pas que em prengui la malura
de dar-me estil d’omnipotent.
(Déu, tot sencer dins el present,
no s’hi complau ni s’hi detura.)
Dèbil, esclau,
sé la poquesa que m’escau;
però si veig que resta
un poc de mon albir,
em vagarà d’alçar la testa
amb un sospir
que faci d’ales i guiatge,
malgrat el vent incert,
a la sement que es descoratja
abans de caure al solc obert.
No voldré, doncs, massa dormida
en abatuts coixins,
perquè gemec és tota vida
i l’aire tot camins.
Que sigui així mon goig de viure,
aquesta mica de no-res.
El cor oprès,
per nou espai es torna lliure.
En món encara no palès,
res com no puc, m’és tot permès.
Só del futur que lleva.
L’esdevenir roda sens treva:
vull que s’acuiti el seu trepit
i retre, en ell l’ànima meva
al que ultrapassa el meu desig.
I aquesta sort em sigui dada:
passat el viure que em consum,
enllà de pols abandonada,
ésser, en millor diada,
guspira anònima de llum.

¡Oh Moisès, qui sabrà dir
la gran virtut del teu destí,
oh seny ardent, oh força tesa
fins a morir –
sens cobrament de la promesa
per a no veure-la marcir
en nit planyent o foll camí!

 Absència (1957)

Finalment, en Narcís Garolera ens va parlar del problema de la llengua en Josep Carner. Explica que va tenir una influència bàsica d’Eugeni d’Ors i que això va tenir com a conseqüència que fos arbitrari en els temes poètics i l’ús del català. Al contrari que Verdaguer o Maragall, crea noves paraules i usa un llenguatge molt allunyat de la parla popular. “Apuja la llengua a un nivell molt alt, com no havia fet ningú abans.” I afegeix que Joan Coromines li deia que, per llegir la poesia de Carner, el lector havia de “calçar el coturn”, just al contrari del que havia fet Verdaguer. Malgrat això, Joan Coromines fou un admirador de Josep Carner, de qui sabia poemes de memòria i per a qui va fer gestions per tal que li donessin el premi Nobel. Sobretot, però, val a dir que Coromines valorava i admirava el poeta exiliat per fidelitat a Catalunya.

En definitiva, ha estat una sessió memorable, que ens ha atansat a l’obra de Josep Carner i ens ha facilitat els camins per entendre-la i valorar-la.

Text: Tomàs-Maria Porta i Calsina.
Fotografies: Aureli Ruiz

El grup de poesia Reversos us convida a la sessió: «La poesia de Josep Carner», conferència a càrrec de Narcís Garolera.  Se celebrarà el dimarts 28 de febrer a les set del vespre.

Narcís Garolera és catedràtic emèrit de la Universitat Pompeu Fabra, llicenciat en Filosofia i Lletres, secció Filologia Romànica (UB, 1973), Premi Extraordinari de Llicenciatura (Universitat de Barcelona, 1979), Doctor en Filologia Catalana (Universitat de Barcelona, 1990), professor titular de Filologia Catalana (UAB i UPF, 1992-2009), Catedràtic de Filologia Catalana (Universitat Pompeu Fabra, 2009) i Premi Crítica «Serra d’Or» d’Estudis Literaris (1993).

Garolera parlarà d’aspectes literaris de Josep Carner, especialment de la seva poesia. Posteriorment, es farà un col·loqui amb el convidat i, en la part final de l’acte, farem la lectura d’una selecció de poemes de Carner.

Presentar Josep Carner, l’anomenat “Príncep dels poetes catalans” i màxim exponent de la poesia noucentista, sembla innecessari excepte si ho fa, amb la seva prosa magistral, Josep Pla, qui va dedicar-li un “Homenot”.

Diu Pla:

«El poeta i escriptor Josep Carner —considerable escriptor en prosa, cosa natural atesa la gran força expressiva de la seva poesia— no és pas un home, al meu modest entendre, fàcil d’explicar. Si es vol judicar l’home a través de la poesia que ha escrit, s’hauria de donar una gran importància a un clima, a una societat, a uns costums amables i positivament agradables que en molts casos reflecteix. La poesia de Carner sembla voler descriure una manera de passar la vida molt plausible, gairebé diria superior.

Aquesta manera de passar la vida és el que volem donar a entendre quan parlem de la dolçor barcelonina. Aquesta dolçor barcelonina, existeix? A través de la poesia de Carner, ho sembla. No se l’hauria pas poguda inventar. La literatura no ha inventat mai res. Ha imaginat, ha descrit —activitats molt diferents. Ara, està per veure quines foren les reaccions de Carner, vull dir les reaccions personals, íntimes, secretes, de Carner davant la societat barcelonina del seu temps. En el tracte personal, Carner em produí sempre la impressió, a través de la ironia que segregava —és un home devorat per la ironia—, d’un ambivalent, d’un ésser humà extremament complex. Tenia una tal força expressiva —potser només comparable a la de Bofill i Mates— que portava la ironia al roig viu. Sovint —però sempre conservant les regles de la semiclandestinitat de la societat del país— era sarcàstic. Només potser respectava els capellans —alguns capellans, s’entén. Carner tenia un filó catòlic molt accentuat —era d’una família que probablement havia estat pietista.»

Hi sou tots convidats!

Dimarts 25 d’octubre, el poeta valencià Antoni Prats (Sueca, Ribera Baixa, 1946) serà el nostre convidat. Ens acompanyarà per parlar del volum que aplega la seva obra poètica i que tot just acaba de publicar: Vora l’esfinx. Obra Poètica Completa, 1981-2021, Lletra Impresa, 2022.

El llibre compila el conjunt de la poesia d’Antoni Prats. Quatre dècades durant les quals ha confegit una dotzena de llibres publicats en editorials diverses, alguns dels quals introbables, i alguna primícia o inèdit que veu la llum ara. Reunits constitueixen una veritable obra unitària dins de la varietat temàtica i estilística de l’autor, una veu singular i autèntica, d’extraordinària profunditat, en què el poder metafísic i evocador dels versos del poeta, el suggeriment i la generositat estètica i ètica no deixaran de commoure el lector.

Conduirà l’acte Tomàs Maria Porta i Calsina.

Tots sereu benvinguts!

El passat vint-i-set de setembre es va celebrar la sessió del grup reversos en la qual conversàrem amb Melcion Mateu, el nostre poeta i traductor convidat.  La xerrada va incloure nombroses reflexions sobre el procés creatiu en la seva obra poètica.

Melcion Mateu és Llicenciat en Filologia Espanyola per la UAB, Màster en literatura comparada per la Cornell University (EUA) i doctor en llengües i literatures hispàniques i lusòfones per la New York University (EUA). Va viure a Nova York entre el 2005 i el 2014 i fins a l’any passat a Florianópolis (Brasil).

És autor de quatre poemaris: Vida evident (1999, Premi Octavio Paz), Ningú petit (2002), Jardí amb cangurs (2005) i Illes lligades, amb el qual guanya el premi Jocs Florals de Barcelona 2014.

Els seus poemes han aparegut en diferents antologies com Los versos de los acróbatas (Mèxic, 2005) i revistes d’arreu del món, entre elles The Paris Review (USA), Inostrannaya Literatura (Rússia), Mesecnik za knjzevnos (Eslovènia) i Celuzlose (Brasil).

Ha traduït Alguns arbres i Autoretrat en un mirall convex, de John Ashbery; el darrer va ser guardonat amb el premi Nollegiu al millor llibre de poesia estrangera (2019).  Entre els llibres traduïts hi trobem: El fantasma d’Anil de Michael Ondaatje i el poema en prosa Coses que llegeixo de Siri Hustvedt.

Així mateix, ha escrit sobre literatura en la revista electrònica La Lectora i ha publicat ressenyes, entrevistes i cròniques a suplements culturals de diferents diaris com l’Avui, Diari de Balears, El País i La Vanguardia.

El 2016 va enregistrar el CD Poètica: poesia i veu de Melcion Mateu i poemes musicats pel contrabaixista i compositor Alexis Cuadrado. En aquest treball recita la seva poesia juntament amb el poeta nord-americà Rowan Ricardo Phillips acompanyat d’un quartet de jazz.

Melcion Mateu és barceloní de naixement amb accent mallorquí. En iniciar la xerrada va explicar els seus orígens illencs, de moltes generacions, i com, d’alguna manera, se sentia un mallorquí frustrat tal com va indicar Andreu Gomila en la glossa que va llegir en la cerimònia de lliurament del premi Jocs Florals de Barcelona 2014.

Els llibres del nostre convidat difereixen molt entre ells; antagònics o complementaris, tal com va afirmar Melcion Mateu, és com si un “desescribís” l’altre.  A continuació detallà la gènesi i els diferents aspectes formals de cadascun dels seus llibres.

Vida evident, el primer llibre, va ser el més planificat, tot i que trigar força temps a escriure’l. Partia d’una arquitectura molt euclidiana, 24 sonets per recórrer les 24 hores de la vida d’un personatge. El títol és una picada d’ullet a Dante Alighieri i el seu llibre Vita Nova, que combina sonets i prosa. De la mateixa manera Melcion Mateu escriu un petit paràgraf en prosa abans de cada poema. Cada sonet és diferent, tots tenen esquemes formals distints.

Tot seguit va dir el poema número 11 del llibre Vida evident:

Provo de contactar amb ella per tots els mitjans disponibles,
però no n’hi ha cap que me n’asseguri la resposta.

 
Amb tot aquest silenci jo no sé
si t’he d’escriure un fax o he de trucar-te,
enviar-te un e-mail o bé una carta
al vell estil, lliurada pel carter.

Si he de posar coloms sobre el terrat
o fer senyals de fum amb la catifa,
vigilant de l’amor que el foc revifa
i del teu missatger que no ha tornat.

De totes les maneres de cercar-te
queden l’avioneta i la pancarta
(sense fer esment del detectiu privat).

No puc donar resposta per donada:
el viatge d’anada i de tornada
no entra en el conveni del dictat.

Tot i que en aquest llibre fa servir formes clàssiques, hi ha un esforç per fugir de la metàfora i de les figures retòriques. El llenguatge és planer i parla de coses que es poden veure, visualitzar. Aquest tipus de llenguatge és una constant de la seva poesia. Mateu va explicar la influència que per ell van tenir Joan Brossa, Pere Gimferrer i João Cabral de Melo Neto, autors que explicaven que en llur poesia, com en la poesia medieval, tot del que era escrit es podia veure; les paraules evoquen imatges reals, coses concretes.

El poema número 12 del llibre és una picada d’ull a Charles Baudelaire i al seu poema “À una passante”.

Un cop l’he vista creuar el carrer, em penso (com pensen molts)
que fa un gest amb la intenció de saludar-me.

És un fet casual: de sobte, un dia,
quan l’octubre s’asseu a les terrasses,
hi ha una noia que baixa del tramvia
i, des de lluny, seguim les seves passes.

Llarga, prima, i amb certa miopia,
tan prest es perd com surt d’entre les masses.
Té un aire d’alegria i melangia
que va fent tremolar totes les tasses.

La bellesa, quan fuig, també s’atura.
A la vorera absent, cada ull reposa
per a refer la imatge i la figura:

el seu vestit pastel, els llavis rosa,
la mirada distant i quasi impura,
la mà que vol fer adéu i ja no gosa.

El llibre es tanca amb una elegia a les coses que anem perdent en la vida. El poema, escrit en tercets encadenats, no estava inclòs en la versió del llibre presentat al premi, però Pere Gimferrer, que formava part del jurat del premi Octavio Paz, li va suggerir que l’inclogués en la versió per publicar.

ELEGIA

De l’últim bes en el funicular,
del comiat sobre l’andana grisa,
de les darreres hores en un bar,

del lleu somriure que l’adéu precisa,
de la nota que ens diu que algú ha trucat,
de la cartera amb la targeta Visa,

d’aquesta inesperada soledat,
del diari plegat i la revista,
de l’agenda amb el número marcat,

de tots els noms possibles de la llista,
de l’ombra projectada pel fanal,
del record d’una imatge que no hem vista,

dels ulls que no hem mirat fins al final,
de la llum incrustada a la retina,
del gest ambigu i l’aire casual,

de les butxaques de la gavardina,
de les passes pel túnel i les claus,
dels pàrquings buits amb taques de benzina,

del fum blavós i els cigarrets suaus,
dels pensaments possibles i impossibles,
d’aquest cel fosc i d’aquells ulls tan blaus,

del tacte tremolós d’uns dits sensibles,
de les vies del tren de Sarrià,
de la pluja i els taxis invisibles,

d’aquell moment que ja no tornarà,
dels semàfors vermells de l’avinguda,
de la feina que no farem demà,

de les botigues del carrer Canuda,
de les terrasses un capvespre clar,
dels idiomes de la benvinguda,

de l’hotel i la cambra per llogar,
dels dies indistints i el temps que es muda,
de l’ascensor i de l’hora de sopar,

de la fredor sobre l’esquena nua,
de l’aigua que comença a davallar,
dels pensaments feixucs i el front que sua,

de l’insomni i les nits per no pensar,
dels cinemes on mai no hem de fer cua,
d’aquella carta breu, escrita a mà,

del cafè amb llet i la cambrera bruna,
de les ungles pintades i l’esmalt,
de la panera buida i de l’engruna,

dels llums encesos i del sostre alt,
del passadís on entra el clar de lluna,
de la frenada en sec sobre l’asfalt,

dels carrers estrets i la figura,
de l’autobús que passa per davant,
de l’aigua de l’estany on quelcom sura,

d’aquest diumenge que es va perfilant,
de la setmana que es presenta dura,
de les mans que s’aferren al volant,

de l’arribada a un terme sense excusa,
del topònim, del rètol i el senyal,
de l’amant i el botó d’aquella brusa,

de l’escala que porta al principal,
de la mirada il·lusa però obtusa,
de la faldilla curta i l’engonal,

del desig i el record quan són les dues,
del passeig i els destins fets a la sort,
de l’hamburguesa i les patates crues,

d’aquell cafè a l’estació del nord,
dels jardins freds i de la reixa amb pues,
de la ràdio encesa dins del Ford,

de les voreres i les prostitutes,
del locutor que parla per consol,
del temps i de les xifres absolutes,

de les convencions i el protocol,
dels ulls cansats i les ulleres brutes,
del passaport i el número de vol,

dels finestrals i de la megafonia,
de la membrana on vibra cada so,
de l’autocar turístic i del guia,

dels souvenirs i els ametllers en flor,
de la platja deserta i la badia,
dels passejos en barca quan fa bo,

de les entrades i de les sortides,
de la pell fosca i del regust de sal,
del llavi humit i de les pegellides,

de la xarxa assecada en un portal,
de la mirada i de les mans unides,
de les coses que es poden dir i no cal,

de la taula parada i la cadira,
del menú i el cambrer del restaurant,
de la mar quan el sol ja s’enretira,

de la conversa ambigua i divagant,
dels cavallets i de la nit de fira,
de l’escapada aquell Dimecres Sant,

de les pastes i el te de la visita,
de l’embús d’automòbils allà a baix,
dels clàxons i el so agut que tant irrita,

dels tovallons i els estris del calaix,
del vell televisor i la premsa escrita,
del sol ponent que arriba de biaix,

d’aquell moment que tanquen les botigues,
d’aquell cel blau que surt a les postals,
d’aquell groc de les fotos més antigues,

de la comunió i dels funerals,
de les vacances i de les fatigues,
dels viatges ficticis i els reals,

de les formes de viure el dia a dia,
d’aquest avui que enyorarem demà,
dels carrers plens i la monotonia,
de tot allò que no sé dir i se’n va.

Ningú petit, el segon llibre, està inspirat en el còmic Little Nemo in Slumberland de Winsor McCay, publicat per primera vegada el 1905. És, possiblement, el llibre més allunyat, en contingut i forma, dels anteriors. Les situacions són més oníriques i les formes més obertes, sense abandonar la rima. ‘Infantesa’ és el primer poema del llibre:

INFANTESA

De la capsa de música en sortien tres notes.
Little Nemo, al teu llit li creixien les potes
i és fàcil perdre’s en un son oblidadís.
Es doblega l’Empire State Building, i m’han dit que
a París
la torre Eiffel degota sobre el Sena.
Little Nemo, fa vent, potser l’atzar et mena
a una altra terra, lluny del teu país,
on hi ha fades de veres que no es tracten de miss.
És normal tenir por si no sabem a on ens porta
la brúixola dels somnis, que té agulla torta,
i cerquem la manera de donar algun sentit
als mals sons d’una vida de pobre infant petit.
Què fas bocabadat? Agafa’t fort, sisplau! Has de tenir
coratge
malgrat que el que t’envolta t’intenti fer xantatge
(hi ha cap desig més foll que el de negar el desig?
Et portarà allà on vulgui).
Mira: a Miami Beach,
sona un son cubà sota les palmeres.
Les ombres de la nit no seran les darreres.
Agafa’t fort al matalàs! Agafa’t fort! Compte amb el gir!
Si la mort t’amenaça, tu no et posis a tir:
un racó de la pàgina es darà la fugida.
Quan l’home del barret et saluda i et crida,
el teu llit se li allarguen les potes del davant,
Little Nemo, t’ho dic:
tens sort que pots dormir aquest son un altre pic.
En la vida real l’home et mostra la closca
i et clava una mirada de cargol que s’enrosca.
Que el teu somni és el nostre, i que tots ens morim!
Little Nemo, està escrit: life is a dream.

Em recordes algú que he vist, sense pijama,
vestit amb un abric, mostrant un tros de cama,
tot sol amb una rosa en un planeta buit,
i en té cura amb la pena de morir per descuit.
Perquè la nit és sorprenent, vasta i difusa,
un tros petit de cel t’ha de servir d’excusa
per creure en tu mateix quan et sembla tant trist
mirar-ho tot des d’un aflorament d’esquist.
Veus els estels, els llums de la ciutat que brillen?
Hi ha carpes del circ, amb cavalls que renillen,
i el domador de tigres que els duu de cinc en cinc.
(Passa un xai i repica el seu escallerinc.)
Ja els pots comptar! Ja els pots comptar! Ja els pots
comptar!
Al país dels somnis
els xais planen per un firmament sense ovnis,
entre peixos que passen com si fóssim al Nil,
perquè és un món hereu d’algun conte infantil.

Vés alerta, petit:
que ningú no et destorbi i que res no
t’espanti,
que ja estàs delirant i
quan els somnis s’acaben ens fa mal el matí,
que gairebé sempre és pitjor-cal dir-ho així.
Tanta por et fa, petit, que et domini el desfici?
Que se’t doblegui l’ànima com un vell edifici,
i se t’endugui a un món distint?
Pots seguir algun conill al fons del laberint.
Pots escoltar a la platja els sons de la trompeta.
Pots córrer amb els cavalls, o muntar sobre un tigre, fins a
arribar a la meta.
(No tinguis por de l’home calb i el seu somrís,
mirant-ho bé no deixa de tenir el seu encís.)
Pots demanar a les fades que se’n vagin a
l’indret que menys trontolli de la pàgina.
Pots cercar el teu racó per somiar, petit,
pots fer-ho encara, encara, fins a caure del llit.

Va escriure el poema i es va adonar que tenia material per continuar, de tal manera que va escriure el llibre d’una tirada, en sis mesos. El llibre és una ècfrasi, un diàleg amb una obra plàstica, en aquest cas amb un còmic. Mateu ens va confessar que de petit volia ser dibuixant de còmics i al final ha acabat dibuixant versos.

Jardí amb cangurs, el tercer llibre, és més proper a la seva manera d’escriure actual amb formes lliures; una poesia més despentinada, com diu ell.  Segueix utilitzant, però, un llenguatge fluid i planer, com a la resta dels seus llibres. El llibre és un collage entre diferents nivells de realitat: imaginades i reals, tal com deixa entreveure l’epígraf de Marianne Moore ‘jardins imaginaris amb calàpets reals’ que obre el llibre. Tanmateix, dins d’aquest desordre de realitats va voler trobar una certa arquitectura i per això fa ús de la geometria fractal; descriu les formes repetitives de la natura. Conté poemes breus i acaba amb un poema de noranta-dues quartetes en vers lliure. Segons l’autor, el llibre és una síntesi del que havia après a fer en poesia fins llavors.

El poema ‘Tocom’ té com a títol una paraula que hauria d’esborrar-se del diccionari. Segons Melcion va ser introduïda per un malentès amb la paraula ontocom (a qualque banda, a un lloc o altre) i que es va interpretar com a dues paraules: ‘un tocom’.

TOCOM

A la meva ciutat,
els flamencs volen entre els transvestits.
A la meva ciutat,
les noies duen piercings al marsupi, peguen bots increïbles,
cauen esquarterades des d’àtics que no es toquen.
Les famílies ho troben un veritable despropòsit:
fan menys goig que una merda a la vorera.

Per què va preferir el ciment al cafè amb llet i el croissant?
de vegades surt fum de les clavegueres i les restes de cocaïna
s’escampen damunt dels passos zebra.
Alguns ulls s’ho miren en silenci, passen cotxes de policia i algú que
fa autoestop no sap com explicar-se
la raó per la qual aquestes coses passen a la meva ciutat.

Illes lligades, el seu darrer llibre, tal com va explicar Mateu, és el més despentinat: no hi ha rima, està escrit en vers lliure, conté proses, prosa retallada… Continua amb la idea de combinar l’imaginari i el real. Juxtaposa paisatges illencs com Mallorca, Nova York i Santa Catarina, al Brasil. En el CD Poètica, Alexis Cuadrado va musicar la poesia més prosaica i menys musical d’aquest llibre, si la comparem amb la dels seus llibres anteriors. En certa manera, va fer retornar els poemes al terreny de la música, que és el de la poesia, segons va assenyalar Melcion Mateu. Ja Ezra Pound afirmava que “la poesia, quan s’allunya de la música, s’allunya de la poesia”. En aquest moment, Melcion va confessar que també es considera un trompetista i músic de jazz frustrat.

Un dels poemes del llibre Illes lligades que es poden trobar al CD és ‘Balada de Matt Sweeney’:

BALADA DE MATT SWEENEY

 I

Matt Sweeney, el meu company de pis,
és alt i és gras; podria
si volgués, actuar en un musical.
I és que té un do (de pit) realment insòlit,
gairebé com el seu do
de donant –el seu do d’amant, volia dir.
El seu do i el seu re
i el seu mi. Matt Sweeney
ronca al quarto del costat.

L’hauríeu de veure quan es lleva,
amb la calba, amb el cap ple d’antenes retorçades.
Li hauríeu de veure els ulls verds de Heineken,
les ulleres i el nas d’intel·lectual
i la gota del nas, li hauríeu de veure
la boca i les dents i
la llengua i la papada i els pits i el cor
(tatuat damunt del cor), li hauríeu de veure
la panxa i l’esquena i el cul
guaitant-li per damunt dels calçotets.

Mat Sweeney només s’assembla a Matt Sweeney,
sobretot als matins
(sis llaunes de cervesa es beu totes les nits
davant la tele, mirant una soap-opera:
té un cert posat d’entretainer triomfador,
amb el cap embotit de marihuana i un somriure feliç de bon
vivant;
Matt Sweeney s’enlaira com un globus,
em mira, obre la boca i diu:
“Good morning, dude!”, talment com si acabés de tornar de
California.
“Mornin’”, li responc.

II

Matt Sweeney, el meu company
de pis, és un poc especial.
Va tenir un amant filipí
que estava boig pels ossos.
L’abraçava i li deia teddy bear
i en Matt li responia I wanna be your teddy bear
movent el cul com n’Elvis.

Vosaltres no sabeu el que és viure al costat de Matt Sweeney.
(És un ofici tan difícil!)
Sweeney! Sweeney! Sweeney! Sweeney!
“Attend the tale of Sweeney Todd”,
alguns dies em canta.
Jo per ara us explico la vida de Matt Sweeney
i un poc de la meva. Permeteu-me per tant que desafini.

III

Realment és un porc:
deixa la pica del lavabo plena de pèls,
la tapa del vàter esquitxada
i sovint es descuida d’estirar la cadena.
No renta els plats fins que no són plens de verdet.
Abandona els calçotets bruts damunt del sofà,
una sabata a sota,
restes de porro a terra.
Acumula diaris i revistes.
Va perdre un dia el seu raspall de dents
i em va demanar de fer servir el meu. Ni en broma!

Cada nit el sentia masturbant-se al seu quarto
i en acabar roncava fins l’endemà.
Per sota la porta s’escapaven les xinxes.
Li vaig demanar si us plau
que abaixes el volum de tant en tant.
I em va dir, ben afaitat i fent-se el nus de la corbata:
“I got my hair I got my head I got my brains I got my ears
I got my nose I got my mouth I got my teeth
I-got-my-tongue…!”
I encara sense treure’s
els auriculars va afegir:
“Benvingut, fill meu,
a l’imperi de Matt Sweeney,
observa el teu voltant i sàpigues que algun dia, estimat”,
i aquí es va dur una mà al pit i l’altra a l’entrecuix,
“tot això que veus, tot això que t’envolta (i el que no veus i ni
tan sols imagines) serà teu,
serà reu tot l’imperi –el meu imperi-,
l’imperi de Matt Sweeney!”

Per acabar la seva intervenció, Mateu va parlar breument, en la part del col·loqui, de les seves traduccions, indicant que fins a cert punt dialoguen amb la poesia que ha escrit. Va traduir John Ashbery perquè, segons va confessar, no l’entenia, cosa que li segueix passant després de traduir-lo. I tot seguit va afegir que potser no cal entendre’l. D’aquest poeta li plau especialment el fet que pot ser molt abstracte, però a la vegada empra un to molt natural.

Després d’indicar que li agrada explorar els diferents registres poètics ens va donar la primícia del nou llibre de poemes que està preparant; poemes ambientats a l’Antàrtida i que, en el moment de començar a escriure el llibre, va ser una forma d’expressar l’aïllament produït per la pandèmia.

Per cloure la sessió es van llegir, per part d’alguns membres del grup de poesia, diversos poemes que transcrivim a continuació.

De “Vida evident”    6

En anar a tancar la finestra, la sorprenc amb la
clara intenció de treure’s la camisa. Ella em veu,
es gira i pren el cordill de la persiana.

La veïna del davant
no desitja que la vegi.

La veïna del davant
no desitja que la vegi
qui l’estava desitjant.

La veïna del davant
no desitja que la vegi
qui l’estava desitjant.
Lentament es va tapant.

La veïna del davant
no desitja que la vegi
qui l’estava desitjant.
Lentament es va tapant,
la veïna del davant.

De “Vida evident”    10

En llevar-me de la migdiada em trobo a les fosques.
Com a únic remei cerco -òbviament- l’interruptor.

Al principi: tenebres,
tancades les palpebres
entre malsons i febres
sense trobar la llum.

I poc després: tenebres,
obertes les palpebres
entre els gels i les gebres
que no ha desfet la llum.

Que fugi la foscor,
que un big-bang de botó
faci esclatar amb la llum

l’espai-temps de foscor.
El llum, l’interruptor.
L’interruptor, la llum.

CERCLE 

El meu amor és una foca que s’adorm,
el meu amor és una rosella trasplantada en la tundra.
De vegades l’he vist: surt a la televisió.
Hi ha una marca en un banc del parc de la Ciutadella que diu el
nom del meu amor.
El meu amor és un grafit al metro.
El seu nom està escrit a la murada d’Alcúdia,
en un paper penjat en un bar d’Estocolm.

«No t’he parlat avui, amor, perquè ets invisi-
ble i, de totes maneres, sempre xerro massa».

Un núvol sempre indica el lloc on viu el meu amor,
a l’estiu i a l’hivern.
El meu amor és l’últim cercle d’una pedra llançada al llac.
De tan gran està a punt d’esborrar-se.

Jardí amb cangurs

HERBOTS

I ens pensàvem que això no passaria, que tot seria diferent. Les magnífiques maduixes han volat, igual que tantes malvasies i garnatxes. Tu ajaguda sota l’ombrel·la i jo empaitant els saltamarges. A algú se li acut com eixarcolar aquest terreny? Què hi fa, una síndria, dins la gàbia? Qui podria ajudar-nos, si tu i jo no som sinó en un jardí que no és sinó en nosaltres?

Jardí amb cangurs

RAMBLES 

Pel meu saxo la vida és un ensurt.
Per d’altres simplement és una ombra
que es creua en la direcció oposada.
En un tros de diari surt una foto del diable:
s’assembla a aquest taxista.
Les meves mans, millor que a les butxaques.
Pel meu saxo és gairebé un error, però per mi és una idea,
i voldria pensar-la sota un cel menys xafogós,
menys semblant a la Rambla.
Colom sempre assenyala l’indret equivocat,
Sardenya o Felanitx
en lloc dels hotels màgics del Caribe.
Podria agafar-la i llençar-la sota els peus d’algun turista.
Posar-la al fons del barret i esperar que els dòlars la cobrissin.
Repartir-la en papers en pujar de l’andana
a la sortida del Liceu.

Quan sigui gran em vull comprar un barret mexicà,
veure les praderies d’artemísia,
perquè qui voldria viure en aquest pandemoni?

Jardí amb cangurs

FOSSA 

Quan tu i jo dormim som com les balenes,
perquè a mi em surten peixos per la boca
i tu despentines les algues.

Sentim l’olor de les petxines i els tarongers de Sóller:
a la deriva, enduts,
sense cap terra que ens pertanyi pertanyem a la Terra.

Dos marroquins inhalen cola
i puja el baf fins a la nostra cambra:
la ciutat llança llums contra el sostre,

potser hi ha guàrdies civils, potser sirenes
i és ple de cendra l’aire,
però la nostra nit és submarina.

Jardí amb cangurs

LOS CENT NOMS DE DÉU 

Déu no existeix: en alguns moments
ho semblava Charlie Parker.
Jesucrist clarament hi tenia certa retirada
i ho era de vegades aquell amor meu
quan s’ajeia i els pits li miraven el cel.
Déu no és ningú, només una paraula
que es diu de tant en tant en les cent llengües majoritàries.
(Dir «la paraula de Déu» és redundant
perquè Ell és tan sols una paraula
pronunciada amb èxtasi o al final d’alguns renecs.)
O potser ho era aquell mamut congelat,
la petjada o l’ou del dinosaure.
Déu podria ser alguna cosa com l’aire
que s’inhala o s’exhala cada tres o cinc braçades quan es neda.
Ho podria ser el silenci que ens desperta en la nit
o la llum que ens confon en la cova submarina, etc., etc., etc.

Ho podria ser jo quan escric aquest poema:
per això només és un gust no ser ningú,
per això només és un gust no pertànyer a ningú.

Illes lligades

Moltes gràcies, Melcion, per tot el que vas compartir amb nosaltres i amb tots els assistents a l’acte.

Text: Jaume Pujol
Fotografies: Aureli Ruiz

El grup de poesia Reversos, el passat 21 de juny, va celebrar el centenari del naixement del poeta i filòleg Gabriel Ferrater amb una conferència a càrrec del catedràtic emèrit de Filologia Catalana de la Universitat Pompeu Fabra, doctor Narcís Garolera, exalumne de Gabriel Ferrater i un dels màxims especialistes en l’obra de Jacint Verdaguer, Josep Pla, Josep-Maria de Sagarra o Carles Fages de Climent, a més d’autor, entre moltes altres obres, d’una important autobiografia: Galeries del record. Memòries d’un filòleg.

L’acte va comptar amb una nombrosa assistència de públic que va omplir l’Espai Vilaweb de gom a gom, i es va mostrar molt interessat en les explicacions del conferenciant, així com en la lectura dels poemes de Ferrater.

Narcís Garolera va evocar la figura de Gabriel Ferrater com a docent dels seus darrers anys d’estudis universitaris, que van coincidir amb els darrers anys de vida del poeta. D’adolescent, Garolera havia fullejat Da nuces pueris i Menja’t una cama sense acabar d’entendre’ls. A vint anys va llegir Les dones i els dies, amb més interès i profit.

En aquells moments li interessava més la traducció catalana de La lingüística cartesiana de Noam Chomsky o El estructuralismo: historia, problemas, métodos de Manfred Bierwisch, és a dir, el vessant de Ferrater com a lingüista. També per aquella època va caure a les seves mans un opuscle editorial “La Mosca” per la imatge que hi havia a la portada i en el qual Gabriel Ferrater havia publicat, l’any 1968, una extensa ressenya de la gramàtica de Fabra que s’acabava d’imprimir.

L’estiu del 1971 va tenir l’oportunitat de conèixer de més de prop Ferrater a la Universitat Catalana d’Estiu de Prada de Conflent, on impartia un curs de gramàtica generativa del català. Com que n’era un dels professors, va tenir l’oportunitat de mantenir-hi converses informals en companyia de Jordi Carbonell i Eduard Bonet. En aquell context Ferrater va proclamar la seva independència política i, davant les propostes intervencionistes de persones properes al PSUC, Gabriel es va alçar i va proferir un crit que va sorprendre els assistents: “Non serviam!” (“No m’hi plegaré!”). No acceptava directrius de partits, per més d’esquerra que fossin. En el mateix sentit havia declarat: “Detesto les cases on fa fred, i les ideologies”.

Posteriorment, el conferenciant va assistir a un curs sobre Josep Carner impartit per en Ferrater, que ell recorda com una pura delícia. Abans havia impartit cursos sobre Foix, Riba, Pla o Víctor Català. Al mateix any Ferrater li va donar les “regles de base” d’una gramàtica generativa del català que els seus alumnes esperaven amb candeletes.
El darrer record de Narcís Garolera de Ferrater fou una conversa a la cerveseria Alt Heidelberg de la Ronda Universitat, en què en Garolera li demanava aclariments sobre tota mena de dubtes: Puig i Ferreter (de qui no era parent) o Llorenç Villalonga (de qui Ferrater tenia una opinió desfavorable). Poc després Ferrater se suïcidava i ell acudia al seu sepeli. Els seguidors dels seus cursos van quedar consternats. Per què Gabriel Ferrater, només amb cinquanta anys, havia decidit fer aquell pas quan ells encara n’esperaven tant i tant? Foren dies de desconcert i tristor que en Miquel Desclot va evocar al poema “Antielegia inacabada” que el conferenciant va llegir:

“Avergonyits de no saber-te dur
com un falcó damunt l’espatlla esquerra,
et vam emmetzinar amb el ganivet
rovellat del no-res entre la boira.
Et vam foragitar, amb la llengua fora,
tibats, bo i fent-te creure qui sap què.
I tu et vas treure l’esma i el vestit,
i vas marxar per una esquerda fosca
del decorat, com un llum que s’apaga. ”

En la segona part de la conferència, Narcís Garolera ens va oferir unes quantes mostres d’intertextualitat als poemes de Gabriel Ferrater: “Non mi destar” (un vers de Miquel Àngel), “Tro vos mi siatz renduda” (un del trobador Bertran de Born), “Tam gratumst mihi” (un de Catul, “Atra mater”, “Poema inacabat” (a la manera de Chrétien de Troyes), “Aniversari” (amb possible influència d’un poema semblant del poeta Po Txiu-l traduït al català per Josep Carner) i François Villon, de qui imita un vers de “Le Testament”). També hi veu coincidències amb un fragment d’Ulisses, de Joyce –que el conferenciant va convidar els assistents a llegir. El text del poema de Ferrater, on podem trobar aquesta riquesa intertextual, és el següent:

ANIVERSARI

Ja l’any quaranta dels meus anys
jeu fosc a dues carboneres,
ribotat. El munt d’encenalls
se l’han partit la marmanyera
memòria, la mentidera,
i l’oblit, el drapaire mut.
L’una en farà curtes fogueres;
l’altre, caliu d’inquietud.

Abans de passar a la lectura dels versos de Gabriel Ferrater, en Miquel Santaeulàlia, vicepresident de l’Associació Gabriel Ferrater de Sant Cugat, va presentar l’associació i va explicar alguns dels interessants actes que duen a terme enguany per retre-li homenatge.

Tot seguit es van llegir alguns poemes de Gabriel Ferrater.

OCI

Ella dorm. L’hora que els homes
ja s’han despertat, i poca llum
entra encara a ferir-los.
Amb ben poc en tenim prou. Només
el sentiment de dues coses:
la terra gira, i les dones dormen.
Conciliats, fem via
cap a la fi del món. No ens cal
fer res per ajudar-lo.

ÚTER

Ja fa unes quantes hores que és aquí.
Parts del seu cos, no les més íntimes,
però parts del seu cos, s’han escampat
i repartit pels quatre o vint cantons
d’aquesta cambra. I ara visc
tot encledat dins la cosa que estimo.
Un moviment que faig, i que m’estira
enllà del meu replec, toca una mitja
o una sabata o un jersei o una faldilla:
les partions de la terra que és meva.

POSSEÏT

Sóc més lluny d’estimar-te. Quan els cucs
faran un sopar fred amb el meu cos
trobaran un regust de tu. I ets tu
que indecentment t’has estimat per mi
fins al revolt: saciada de tu,
ara t’excites, te me’n vas darrere
d’un altre cos, i em refuses la pau.
No sóc sinó la mà amb que tu palpeges.

SI PUC…

Alguna cosa ha entrat
dins algun vers que sé
que podré escriure, i no
sé quan, ni com, ni què
s’avindrà a dir. Si puc
te’l duré cap a tu.
Que digui els teus cabells
o l’escata de sol
que et vibra en aquesta ungla.
Però potser no sempre
tindré del tot present
el que ara veig en tu.
He sentit el so fosc
d’una cosa que em cau
dins algun pou. Quan suri,
he de saber conèixer
que ve d’aquest moment?

LA VIDA PERDURABLE

El vespre no diu res d’avui. Ja som
més aviat demà. Fa fred, com si
totes les coses fossin groc llimona.
Com qui va pel carrer, i porta un paquet,
i ja no té cap traça de memòria
que pugui obrir-li el record d’una vida
no aclaparada pel pes del paquet,
així les meves mans, mortes de tant
d’aguantar temps fet present abans d’hora,
no se m’aixequen per fer adéu. No hi ha
passat. Sí, també faig col·lecció
de dies, però els tinc tots repetits.

AMISTAT DEL BRAÇ.

El metro anava ple. Jo m ‘agafava
al barrot niquelat vora la porta.
Tenia el braç tibat, i tolerava
aquell pes tebi, persistent, a l’avantbraç.
Quedàvem poca gent quan vaig girar-me.
Era molt jove. Lletja i pobra, descarnada,
com una prima cabra mogrebina
que premia amb el front, tancant els ulls,
abalançada per tota carència,
un braç encara de ningú, lliure i promiscu,
i no veia que ja algú es reprenia
i s’isolava al seu davant. Jo, massa jove
també, no havia après a reconèixer-me
en l’acceptació més que en la tria.
Vaig abandonar el braç, que no fos meu,
i no els vaig mirar més, anguniat
fins a l’estació, i el súbit trenc
d’una corda del cello, la més baixa.

El nostre agraïment a Narcís Garolera per la magnífica xerrada que ens va oferir, i al públic assistent.

Text: Tomàs Maria Porta Calsina
Fotografies: Aureli Ruiz

El dimarts 21 de juny ens acompanyarà Narcís Garolera, catedràtic emèrit de Filologia Catalana de la Universitat Pompeu Fabra.

Impartirà la xerrada “Gabriel Ferrater. Una evocació personal“; intervenció a partir dels records que té del poeta i lingüista, a qui va conèixer personalment. Parlarà d’aspectes personals i literaris de Ferrater i, posteriorment, comentarà alguns dels seus poemes.

Posteriorment, s’entaularà un col·loqui amb el convidat i, en la part final de l’acte, farem la lectura d’una selecció de poemes de Gabriel Ferrater.

Hi sou tots convidats!

El passat trenta-u de maig el nostre convidat, Josep Maria Lluró, va impartir la conferència «Andreu Vidal, la carn en agonia». Poeta de culte, Andreu Vidal és una de les grans veus de la poesia catalana de la segona meitat del segle XX.

No era la primera vegada que convidàvem Lluró; el maig de 2018 ens va acompanyar per parlar, en aquella ocasió, de l’obra poètica de Pasolini, sobre el qual és un expert.

Josep Maria Lluró és doctor en humanitats i professor d’història, assagista i  estudiós de la poesia contemporània.

Ha estat coordinador del llibre Història, memòria i testimoniatge. Un llegat per a Europa (Lleonard Muntaner, 2011). Ha col·laborat en nombroses revistes, publicacions i diaris amb treballs que versen principalment sobre la relació dels processos artístics i creatius —especialment l’escriptura— en els desenvolupaments històrics de les societats.

Josep Maria Lluró ha escrit un dels pròlegs que conté el llibre Andreu Vidal. Obra poètica i altres escrits. Margalida Pons, una de les curadores del llibre, i el poeta Albert Roig, són els autors dels altres dos pròlegs.

Quan Andreu Vidal, l’any 1998, enllesteix la revisió del llibre Els dies tranquils, publicat deu anys abans, per tal de reeditar-lo, demana a Lluró, el seu amic, el pròleg per a la nova edició. Malauradament, la mort del poeta l’agost del mateix any, a trenta-nou anys,  estronca aquest projecte. Posteriorment, les curadores de l’obra poètica de Vidal,  publicada el 2008, demanen a Lluró un pròleg ampliat per al conjunt de la seva obra.

Actualment, el llibre de l’obra poètica de Vidal està exhaurit. Aquest volum inclou els seus darrers cinc llibres de poesia (a partir de Llibre de les virtuts, 1980, fins a Ad vivum, el darrer llibre, publicat el 1999 de forma pòstuma). També conté poesia inèdita i poesia esparsa; una part minsa del recull. El llibre no conté, respectant el desig de l’autor, la poesia que havia escrit abans dels vint anys i que ell considerava obra de formació, d’aprenentatge. Són aquests: Xicraini, nit de portes cremades (1977), Aixall Híctic  (plaquette publicada el 1977) i Exercicis de despoblació (1978).

A més de la poesia, hi ha una secció de notes i aforismes inèdits, molt interessant, que ens permet apropar-nos al seu pensament. També hi trobem les traduccions que, juntament amb Karen Müller, una de les curadores del llibre, va fer de la poesia de Paul Celan. Aquestes traduccions s’havien publicat pòstumament l’any 2000.

Andreu Vidal és un poeta molt valuós, un poeta viu perquè té lectors que reivindiquen la seva obra. Ell ha influenciat i inspirat molts altres poetes i artistes, i ho continua fent. És per això, i perquè admirem profundament la seva poesia, que nosaltres hem volgut dedicar-li aquesta sessió. Comptar-hi amb Josep Maria Lluró ha estat un gran privilegi que agraïm.

El nostre convidat va iniciar la seva xerrada recordant els anys d’amistat amb Andreu Vidal.  Una coneixença personal que va enriquir enormement la conferència.

Va destacar el combat poètic i creatiu que Vidal va lliurar, l’esforç descomunal de donar forma al poema, fent i refent constantment la seva obra. Lluró va comparar a un palimpsest la reescriptura o el reaprofitament per a escriure de nou que a Vidal, en un compromís radical amb la poesia, el fa revisar el text contínuament, d’un manuscrit a un altre, d’una edició a una altra. Va subratllar també la circumferencialitat temàtica —la mort, el desmembrament— en la seva poesia, així com el procés de reducció i depuració, com a trets característics de l’obra de Vidal.

Josep Maria Lluró va introduir algunes dades biogràfiques del poeta, com el suïcidi dels seus amics Andreu Cloquell i Maria Antònia Padró el 1979, així com el context històric i cultural en què s’inscriu la seva obra: les esperances fallides, l’esquinçament de les utopies de la joventut dels seixanta, l’individualisme emergent, la violència en contraposició al pacifisme… Tot i l’atemporalitat en l’obra de Vidal, hi ha una marca històrica; es desenvolupa un diàleg entre el jo líric i el seu temps, segons va explicar Lluró.

Inserit en un temps de mutacions culturals importants, Andreu Vidal, que coneix bé la tradició poètica, se n’inventa una pròpia. Nerval, Eliade, Jung, autors orientals, la mitologia i la mística proporcionen a Vidal un espai d’identificació, d’apropiació i recreació amb un resultat nou, un impuls alliberador capaç de crear, ell mateix, tradició.

El nostre convidat va llegir alguns poemes de Vidal i va posar en relleu la clivella o la ferida interior del poeta, la rebel·lió èpica de Vidal, el combat entre el cos i la consciència, entre la realitat mancada de sentit i la subjectivitat que es revolta.

Les imatges de violència i desmembrament, segons Lluró, lligades a les seves experiències i/o bé a una construcció triada per l’artista, fan referència a la dificultat d’articular el jo davant del caos del món i a la negativa de plegar-se a les exigències de la societat.

LISÈRGIA

Quina sobtosa llum
dins cada cos secretament s’enquista
i persisteix,
vibrant, com una cosa viva?
I aquest intens
fred dolcíssim que desvetlla
la vella ànima de l’os,
d’on ve, per quin camí
descert s’allunya i no retorna?

Quin fil d’or subtil
sargeix les ombres sense inici?

Si fou el rar
alè d’un déu o fou la pluja,
a qui importa?
Un sol cop ens és permès de veure
i resistir.
Tota la nostra vida
no és sinó l’oblit d’una imatge,
les seves deixalles
lluen contra l’eternitat.

L’animal que no existeix (1993)

NÛN

Viure
sempre així, estant molt quiet
dins l’aigua tèbia,
sentint lliscar
el llim contra el meu cos,
amb els ulls clucs
per tal de no saber
com l’espai s’evapora
i fuig, fet son,
cap a cels de tenebra.

Som el darrer
vivent d’una peixera exhausta:
Beta splendens, una ancestral
nissaga d’assassins.

L’animal que no existeix (1993)

El pròxim dimarts 31 de maig ens acompanyarà Josep Maria Lluró (Barcelona, 1963) per parlar de la poesia d’Andreu Vidal (Palma, 1959-1998).

Josep Maria Lluró és professor d’història i assagista. Els seus treballs se centren en l’anàlisi de la relació dels processos artístics, especialment l’escriptura, en els desenvolupaments històrics de les societats. Interessat des de sempre per la poesia contemporània, ha escrit textos sobre Miquel Bauçà, Pasolini, Albert Roig, Carles Torner i Andreu Vidal. És autor d’un dels pròlegs del llibre Obra poètica i altres escrits d’Andreu Vidal, de qui va ser amic.

La poesia d’Andreu Vidal representa una aventura epigonal de l’exploració poètica iniciada per Baudelaire, Rimbaud, Lautréamont i de la tradició hermètica en general. La seva  veu va cercar en el seu temps, convuls i marcat pels grans canvis socials i culturals de la seva Mallorca natal, reformular amb veu nova aquella antiga tradició, tot intentat deslliurar-se dels mestres.  Va ser un combat vital i poètic total. Una lluita colossal portada al límit, amb totes les seves conseqüències, de la qual les diferents etapes de la seva poesia deixen constància.  En la conferència “Andreu Vidal, la carn en agonia” intentarem resseguir alguns moments centrals de la seva investigació artística.

Josep Maria Lluró

Hi sou tots convidats!