Conferència sobre la poesia de Joan Maragall impartida pel Dr. Narcís Garolera
El passat 24 d’octubre el grup de poesia Reversos va celebrar una sessió dedicada a la poesia de Joan Maragall. Una conferència que va impartir el catedràtic emèrit de Filologia Catalana de la Universitat Pompeu Fabra, Dr. Narcís Garolera, deixeble de Joan Coromines i un dels màxims especialistes en l’obra de Jacint Verdaguer, Josep Pla, Josep Maria de Sagarra o Carles Fages de Climent, a més d’autor, entre moltes altres obres, d’una important autobiografia: Galeries del record. Memòries d’un filòleg.
La conferència va començar amb un breu esbós biogràfic del poeta. Joan Maragall i Gorina nasqué a Barcelona el 10 d’octubre de 1860. Fou el fill petit (eren tres germanes i ell) del matrimoni format pel fabricant tèxtil barceloní Josep Maragall i Rosa Gorina, provinent d’una família d’industrials de Sabadell. Visqué al carrer Jaume Giralt, al barri de Santa Caterina al qual dedicà aquests versos: “Quan jo era petit / vivia arraulit / en un carrer negre…”
En acabar els estudis primaris, el seu pare el va fer treballar a la indústria familiar, cosa que disgustà Joan Maragall, àvid de continuar estudiant i que ja començava a escriure versos. Finalment, després d’una forta discussió amb el seu pare, va deixar la fàbrica i es va matricular a la facultat de Dret. Durant la seva joventut Maragall és un gran inconformista. Escriu al seu amic Josep Maria Lloret: «Renego de la societat, del progrés, del diner, de l’educació, del dret, de la moral i de qui va inventar totes aquestes porqueries».
També va estudiar alemany. La influència de la cultura alemanya seria fonamental en la seva vida: va traduir al català Goethe, Novalis i Nietzsche (en fou l’introductor a Espanya: el 1893 publicà un primer article sobre el filòsof, i el 1898 va traduir Així parlà Zaratustra). També cal destacar que fou un gran lector de Spinoza.
Entre les principals amistats de Joan Maragall s’ha de destacar: Antoni Roure, Josep Pijoan (cartes i biografia); Caterina Albert / Víctor Català (cartes), el bisbe Torras i Bages o Miguel de Unamuno, que traduí alguns dels seus poemes al castellà.
Es va casar amb Clara Noble, filla d’un empresari anglès i d’una senyora andalusa. Van anar a viure al barri de Sant Gervasi. Van tenir tretze fills: Helena (1893), Maria (1894), Eulàlia (1896), Clara i Anna (1899) Josep (1900), Joan Antoni (1902), Ernest (1903), Guillem (1905), Raimon (1906), Elvira (1907), Gabriel (1909) i Jordi (1911).
Va aconseguir reflotar l’empresa tèxtil del seu pare i, a la mort d’aquest, va esdevenir un rendista, podent-se dedicar a la literatura i al periodisme. Va escriure a L’Avenç, La Veu de Catalunya, el Diario de Barcelona (anomenat popularment “El Brusi”, on fou secretari de Joan Mañé i Flaquer, director del diari i persona d’una gran influència entre la burgesia catalana)… Malgrat que Joan Maragall fou catòlic i conservador, ho fou d’una manera no-convencional, ja que es mostrà crític amb la burgesia, i un intel·lectual inconformista que fou censurat per Prat de la Riba pels articles “L’església cremada” i “La ciutat del perdó”, en produir-se l’afusellament de Ferrer i Guàrdia.
Joan Maragall va morir el 20 de desembre del 1911 a l’edat de cinquanta-un anys a causa de la febre de Malta. La seva mort va commocionar la societat catalana.
Centrant-se ja en la poesia de Joan Maragall, en Narcís Garolera cità “Elogi de la poesia” (1907) del mateix poeta:
“Poesia es l’art de la paraula, entenent per Art la bellesa passada a travers de l’home, i per Bellesa la revelació de la essencia per la forma. Forma vull dir la emprenta que en la materia de les coses ha deixat el ritme creador. Perquè, consistint la creació en l’esforç diví a travers del caos, en la essencia de l’esforç està’l ritme, o sia alternació d’acció i repòs. Aixís el trobèm en el moure-s les onades en la mar, i en el petrificat oneig de les montanyes; en la disposició de les branques en el tronc, i en l’obrir-se de les fulles; en els crestalls de les pedres precioses i’ls membres de tot còs animal; en l’udol del vent i’l de les besties, i en el plor de l’home.”
Narcís Garolera va destacar el neoromanticisme de Joan Maragall derivat del simbolisme francès. Pel que fa al propòsit antiretòric en la utilització de la llengua, és important l’espontaneïtat, la simplicitat, la llengua parlada (teoria de la paraula “viva”). Explicà que sobre ell pesa el tòpic de mal escriptor, en el sentit d’utilitzar una llengua pobra, comparada amb la de Jacint Verdaguer, o d’escriure en dialecte barceloní (Pijoan). A favor d’aquest llenguatge no retòric, viu, espontani, hi ha persones de tanta vàlua com Josep Pla o Joan Coromines.
Per il·lustrar-nos la poètica de Maragall començà amb la lectura del poema “Excelsior” , en llatí significa “més amunt” o “més alt”, (Poesies, 1895) que mostra el seu vitalisme inconformista nietzscheà, i el comparà amb “Joventut” de Miquel Costa i Llobera.
Excelsior
Vigila, esperit, vigila;
no perdis mai el teu nord;
no et deixis dur a la tranquil·la
aigua mansa de cap port.
Gira, gira els ulls enlaire,
no miris les platges roïns,
dona el front en el gran aire;
sempre, sempre mar endins.
Fora terres, fora platja;
oblida’t de tot regrés;
no s’acaba el teu viatge;
no s’acabarà mai més.
Sempre amb les veles suspeses
del cel al mar transparent;
sempre entorn aigües esteses
que es moguin eternament.
Fuig-ne de la terra immoble:
fuig dels horitzons mesquins;
sempre al mar, al gran mar noble:
sempre, sempre mar endins.
Fora terres, fora platja,
oblida’t de ton regrés:
no s’acaba el teu viatge,
no s’acabarà mai més.
Garolera va continuar llegint la poesia “Paternal”, escrita arran de l’atemptat anarquista del Liceu el 7 de novembre de 1893 en què Joan Maragall era present (l’òpera i la música en general fou una de les seves grans afeccions) i que causà morts, ferits i una enorme commoció a Barcelona. En aquest punt en Narcís Garolera ens demanà que ens fixéssim en el contrast entre la primera i la segona part del poema i, sobretot, en l’adjectiu “bàrbarament” del seu fill (en realitat, filla) que mama, fent referència a Coromines i a Prudenci Bertrana (Proses bàrbares, prologada per Maragall).
Paternal
Tornant del Liceu en la nit del 7 de novembre de 1893.
Furient va esclatant l’odi per la terra
regalen sang les colltorçades testes,
i cal anâ a les festes
amb pit ben esforçat, com a la guerra.
A cada esclat mortal – la gent trèmula es gira:
la crudeltat que avança, –la por que s’enretira,
se van partint el món…
Mirant el fill que mama, –la mare que sospira,
el pare arruga el front.
Pro l’infant innocent,
que deixa, satisfet, la buidada mamella,
se mira en ell, –se mira en ella,
i riu bàrbarament.
Narcís Garolera va llegir un fragment de la primera part de “El Comte Arnau”, un poema caracteritzat pel vitalisme nietzscheà i qualificat de “volcànic” per Gaziel.
VI
Totes les veus de la terra
aclamen al comte Arnau
perquè de la fosca prova
ha sortit tan triomfant:
–”Fill de la terra, – fill de la terra,
comte l’Arnau,
ara demana, – ara demana:
què no podràs?
-Viure, viure, viure sempre:
no voldria morir mai;
ser com roure que s’arrela
i obre la copa en l’espai.
-Els roures riuen i viuen,
prô també compten els anys.
-Dons, vull ser la roca immòbil
entre sols i temporals.
-La roca viu sense viure,
que res la penetra mai.
-Doncs, la mar somovedora
que a tot s’obre i dóna pas.
-La mar s’està tota sola,
i tu vas acompanyat.
-Doncs, ser l’aire quan l’inflama
la llum del sol immortal.
-Prô l’aire ni el sol no estimen
ni senten l’eternitat.
-Doncs, ser home sobre-home,
ser la terra palpitant.
-Seràs roure, seràs penya,
seràs mar esvalotat,
seràs aire que s’ìnflama,
seràs astre rutilant,
seràs home sobre-home,
perquè en tens la voluntat.
Correràs per monts i planes,
per la terra, que és tan gran,
muntat en cavall de flames
que no se’t cansarà mai.
El teu pas farà basarda
com el pas del temporal.
Totes les veus de la terra
cridaran al teu voltant.
Te diran “ànima en pena”
com si fossis condemnat.
Seguidament, vam entrar, de la mà de Garolera, en la poesia patriòtica de Maragall. El poeta se sentia català i espanyol, però defensava una Espanya en la qual Catalunya fos respectada i pogués desenvolupar-se en tots els àmbits. La seva poesia és un reflex d’aquesta manera de pensar i també d’aquest sentiment. Alhora reflecteix el cansament del catalanisme en comprovar reiteradament que Espanya no està disposada a “escoltar la seva veu”. Garolera va llegir l’“Oda a Espanya”, els versos finals de la qual reflecteixen aquest cansament i aquesta desesperança.
Oda a Espanya
Escolta, Espanya, — la veu d’un fill
que et parla en llengua — no castellana:
parlo en la llengua — que m’ha donat
la terra aspra;
en ‘questa llengua — pocs t’han parlat;
en l’altra, massa.
T’han parlat massa — dels saguntins
i dels qui per la pàtria moren;
les teves glòries — i els teus records,
records i glòries — només de morts:
has viscut trista.
Jo vull parlar-te — molt altrament.
Per què vessar la sang inútil?
Dins de les venes — vida és la sang,
vida pels d’ara — i pels que vindran;
vessada, és morta.
Massa pensaves — en ton honor
i massa poc en el teu viure:
tràgica duies — a mort els fills,
te satisfeies — d’honres mortals
i eren tes festes — els funerals,
oh trista Espanya!
Jo he vist els barcos — marxar replens
dels fills que duies — a que morissin:
somrients marxaven — cap a l’atzar;
i tu cantaves — vora del mar
com una folla.
On són els barcos? — On són els fills?
Pregunta-ho al Ponent i a l’ona brava:
tot ho perderes, — no tens ningú.
Espanya, Espanya, — retorna en tu,
arrenca el plor de mare!
Salva’t, oh!, salva’t — de tant de mal;
que el plor et torni feconda, alegre i viva;
pensa en la vida que tens entorn:
aixeca el front,
somriu als set colors que hi ha en els núvols.
On ets, Espanya? — No et veig enlloc.
No sents la meva veu atronadora?
No entens aquesta llengua — que et parla entre perills?
Has desaprès d’entendre an els teus fills?
Adéu, Espanya!
Narcís Garolera explicà que l’“Oda nova a Barcelona” de Joan Maragall té dues parts ben diferenciades perquè va ser escrita abans i després de la Setmana Tràgica (1909).
Finalment, Narcís Garolera va llegir el “Cant espiritual”, escrit poc abans de morir, i considerat un dels poemes sobre aquest tema més importants de la literatura universal de tots els temps. S’hi veu una clara influència del Faust de Goethe. En Garolera va fer notar que els cinc versos finals del poema els va afegir per temperar l’immanentisme i el vitalisme nietzscheà del poema i encaixar-lo més en l’ortodòxia catòlica, probablement a indicació del bisbe Torras i Bages.
Cant Espiritual
Si el món ja és tan formós, Senyor, si es mira
amb la pau vostra a dintre de l’ull nostre,
què més ens podeu dar en una altra vida?
Perxò estic tan gelós dels ulls, i el rostre,
i el cos que m’he donat, Senyor, i el cor
que s’hi mou sempre… i temo tant la mort!
¿Amb quins altres sentits me’l fareu veure
aquest cel blau damunt de les muntanyes,
i el mar immens, i el sol que pertot brilla?
Deu-me en aquests sentits l’eterna pau
i no voldré més cel que aquest cel blau.
Aquell que a cap moment li digué «─Atura’t»
sinó al mateix que li dugué la mort,
jo no l’entenc, Senyor; jo, que voldria
aturar a tants moments de cada dia
per fé’ls eterns a dintre del meu cor!…
O és que aquest «fer etern» és ja la mort?
Mes llavores, la vida, què seria?
¿Fóra només l’ombra del temps que passa,
i la il·lusió del lluny i de l’a prop,
i el compte de lo molt, i el poc, i el massa,
enganyador, perquè ja tot ho és tot?
Tant se val! Aquest món, sia com sia,
tan divers, tan extens, tan temporal;
aquesta terra, amb tot lo que s’hi cria,
és ma pàtria, Senyor: i ¿no podria
esser també una pàtria celestial?
Home só i és humana ma mesura
per tot quant puga creure i esperar:
si ma fe i ma esperança aquí s’atura,
me’n fareu una culpa més enllà?
Més enllà veig el cel i les estrelles,
i encara allí voldria esser-hi hom:
si heu fet les coses a mos ulls tan belles,
si heu fet mos ulls i mos sentits per elles,
per què aclucà’ls cercant un altre com?
Si per mi com aquest no n’hi haurà cap!
Ja ho sé que sou, Senyor; pro on sou, qui ho sap?
Tot lo que veig se vos assembla en mi…
Deixeu-me creure, doncs, que sou aquí.
I quan vinga aquella hora de temença
en què s’acluquin aquests ulls humans,
obriu-me’n, Senyor, uns altres de més grans
per contemplar la vostra faç immensa.
Sia’m la mort una major naixença!
En la part final de l’acte diversos membres del grup Reversos van llegir poemes de Maragall:
La vaca cega
Topant de cap en una i altra soca,
avançant d’esma pel camí de l’aigua,
se’n ve la vaca tota sola. És cega.
D’un cop de roc llançat amb massa traça,
el vailet va buidar-li un ull, i en l’altre
se li ha posat un tel. La vaca és cega.
Ve a abeurar-se a la font com ans solia;
mes no amb el ferm posat d’altres vegades
ni amb ses companyes, no: ve tota sola.
Ses companyes, pels cingles, per les comes,
pel silenci dels prats i en la ribera,
fan dringar l’esquellot mentres pasturen
l’herba fresca a l’atzar… Ella cauria.
Topa de morro en l’esmolada pica
i recula afrontada… Però torna
i abaixa el cap a l’aigua i beu calmosa.
Beu poc, sens gaire set… Després aixeca
al cel, enorme, l’embanyada testa
amb un gran gesto tràgic; parpelleja
damunt les mortes nines, i se’n torna
orfe de llum, sota del sol que crema,
vacil·lant pels camins inoblidables,
brandant llànguidament la llarga cua.
Cant de maig, cant d’alegria
Cantem l’entrada del temps clar
amb clara veu i rialles clares.
Tornem-nos ben cantaires,
que ara és el temps – de fer ressonar
alegrement els aires.
Passen núvols corrent i somrient,
regalant aigua i raigs de sol lluent
damunt les roses vermelles, ja totes badades.
Sobre els plans reverdits hi corre el vent
i es mouen els blats verds i les gentades
cridant coses alegres i furioses…
Costes avall degoten les neus foses.
Sadollem la mirada de verdor
enfonsant-la en el tou dels grans herbatges;
sadollem les orelles de remor
enamorant-les dels bells crits salvatges;
i sadollem el pit d’aire del cel
per cantar l’alegria de la terra,
tant si en surt un místic bel
com si en surt un crit de guerra.
Tornem’ns soldats lluents i ben armats,
o tornem’ns serafins d’ales de plata…
Correm alegrement a tots costats,
correm que el maig esclata.
Riem, riem entre les flors i el vent
l’emmajada alegria;
plantem arbres de maig desaforadament
davant la porta d’or de cada aimia.
Prompte els arbres de maig s’assecaran…
la llenya sols destorba:
la tirarem al foc de Sant Joan
i saltarem per sobre.
L’oda infinita
Tinc una oda començada
que no puc acabar mai:
dia i nit me l’ha dictada
tot quant canta en la ventada,
tot quant brilla per l’espai.
Va entonar-la ma infantesa
entre ensomnis d’amor pur;
decaiguda i mig malmesa,
joventut me l’ha represa
amb compàs molt més segur.
De seguida amb veu més forta
m’han sigut dictats nous cants;
pro cada any que el temps s’emporta
veig una altra esparsa morta
i perduts els consonants.
Ja no sé com començava
ni sé com acabarà,
perquè tinc la pensa esclava
d’una força que s’esbrava
dictant-me-la sens parar.
I aixís sempre a la ventura,
sens saber si lliga o no,
va enllaçant la mà insegura
crits de goig, planys d’amargura,
himnes d’alta adoració.
Sols desitjo per ma glòria
que, si algú aquesta oda sap,
al moment en què jo mòria,
me la digui de memòria
mot per mot, de cap a cap.
Me la digui a cau d’orella,
esbrinant-me, fil per fil,
de la ignota meravella
que a la vida ens aparella
el teixit ferm i subtil.
I sabré si en lo que penses
—oh poeta extasiat!—
hi ha un ressò de les cadences
de l’ocell d’ales immenses
que nia en l’eternitat.
En definitiva, ha estat una sessió memorable en què Narcís Garolera ens ha fet atansar a la gran figura de Joan Maragall, especialment a la seva obra poètica i ens ha facilitat camins per entendre-la, valorar-la i estimar-la.
Tomàs-Maria Porta i Calsina.
Grup poètic Reversos.
Fotografies d’Aureli Ruiz