El passat vint-i-nou de març el nostre grup va convidar la poeta Xènia Dyakonova. La conversa que vam mantenir amb l’escriptora, traductora i poeta la podeu veure en el vídeo que trobareu en aquesta publicació.
Xènia Dyakonova va néixer a Leningrad, actual Sant Petersburg, el 1985. A disset anys es va traslladar a Barcelona, on es va llicenciar en Teoria de la Literatura i Literatura Comparada a la Universitat de Barcelona. Ha publicat nombrosos poemes en revistes literàries russes, així com tres reculls de poesia en llengua russa pels quals ha rebut diversos premis.
En català, ha publicat el llibre de poemes Per l’inquilí anterior (Genèric, 2015), amb il·lustracions de Miguel Pang Ly, i Dos viatges (Edicions del Buc, 2022). També ha publicat un recull de textos sobre literatura russa i polonesa Apunts de literatura russa i un afegit polonès (Cal·lígraf, 2021), i El conte de l’alfabet (L’Avenç, 2022), la seva primera incursió en la prosa.
Com a traductora, ha portat al català obres d’Anton Txékhov, Lev Tolstoi, Fiódor Dostoievski i Aleksandr Kúixner entre d’altres. L’any 2016 va rebre el Premi de traducció Vidal Alcover i l’any 2018 se li atorgà el Premi PEN Català de Traducció Literària, per la seva versió al català del poemari A banda i banda del petó, de Vera Pàvlova.
Com a crítica literària, és autora del pròleg del recull de contes Hi havia una vegada una dona que va seduir el marit de la seva germana, i ell es va penjar d’un arbre, de Liudmila Petruixévskaia. Col·labora en publicacions com l’Ara, La Lectora, l’Avenç, i en el programa Ciutat Maragda de Catalunya Ràdio i imparteix classes a l’Escola d’Escriptura de l’Ateneu Barcelonès.
Jaume Pujol: Comencem parlant d’alguns aspectes generals. Em va agradar molt la teva resposta a la pregunta “per què escrius?” que et van fer en una entrevista. Deies “Suposo que escric amb l’esperança d’arribar a saber, no sé com, alguna cosa nova”. Ens pots ampliar més aquesta resposta?
Xènia Dyakonova: Abans de res, gràcies per aquesta introducció. És un autèntic plaer veure aquesta sala plena un dia entre setmana. És meravellós que la gent vingui a escoltar poesia. Els de lletres pures no som tan intel·ligents com els de ciències, per exemple, i per arribar a saber alguna cosa ens hem d’espavilar d’alguna manera. En el meu cas, llegint i escrivint és com intento omplir aquestes llacunes. És increïble la quantitat de sorpreses que et trobes quan escrius un poema. A mi em va passar, per exemple, que anava a un bar a esmorzar i hi havia unes màquines que feien granissats de diferents colors i em semblaven fascinants, sempre girant. Volia fer un poema sobre això; intentar transmetre la passió que em generaven aquelles màquines. El que no m’esperava era que el poema s’acabés titulant Visió de l’apocalipsi a l’hora d’esmorzar. D’entrada només saps que vols que surti una paraula, que vols plasmar aquella imatge que t’ha impactat; però llavors el poema et va portant cap a algun lloc, et desvia subtilment de la teva primera idea.
VISIÓ DE L’APOCALIPSI A L’HORA D’ESMORZAR
Giren el groc, el vermell i el blanc lluminós, mediterrani,
a les màquines dels granissats.
Ningú ho sabrà quan s’aturin els planetes.
El carnisser i el venedor de fruita seguiran parlant
de futbol:
la mestra de piano escridassarà, com sempre el nen
de les ulleres brutes.
Només un ballarí notarà alguna cosa rara:
els peus se li enganxaran a terra,
com dos tigres de dents de sabre que s’enfonsen en
un pou de quitrà.
Les gotes de suor es congregaran al seu rostre
i li vindrà de gust un granissat.
Aquest és un exemple de com arribes a saber que un granissat pot encaixar en un poema apocalíptic. Altres vegades arribes a saber que hi ha coses sobre les quals no pots escriure per la raó que sigui, com una experiència dolorosa que vols exorcitzar-la escrivint i que t’adones que no estàs preparat o que mai podràs escriure sobre allò.
J. P.: Ens pots parlar de quins són els teus poetes preferits o els teus mestres?
X. D.: Vaig créixer llegint poesia russa, com és lògic. El meu pare em llegia poemes de ben petita. De fet, jo li exigia poemes en lloc de contes. I el que m’agradava era sentir els ritmes clàssics de la poesia russa, que de petit et fascinen pel so molt abans que n’entenguis el sentit. Els poetes anomenats de l’Edat de Plata russa, primeres dècades del segle XX, Ajmatova, Mandelstam, Pasternak, Blok i d’altres van ser els primers poetes, que em van fer venir ganes d’escriure, encara els considero part de la meva família. És difícil formular tot el que m’han ensenyat, però potser destacaria l’austeritat a l’hora de posar paraules a les coses. De poetes catalans destacaria Foix, que vaig llegir de ben jove, Palau i Fabra i Ferrater que és el poeta català a qui més sovint torno. També cal destacar els grans poetes polonesos del segle XX com Szymborska, Zagajewski, Milosz que havia llegit traduïts en versions castellanes o angleses i que ara, a poc a poc intento llegir en versió original, tot i la dificultat, perquè les llengües eslaves no s’assemblen tant com les romàniques. De la poesia polonesa m’interessa també la seva consciència històrica que voldria que tingués també la meva poesia i espero que ells m’ho ensenyin.
J. P.: Recordo que quan vaig fer el curs Construcció d’un poemari, que imparties a l’Escola d’Escriptura de l’Ateneu i ens vas dir que a tu la paraula poemari no t’agradava massa. Ens ho pots explicar?
X. D.: A mi, potser per manies personals, la paraula poemari no m’agrada gaire. La trobo freda i burocràtica, com “sistemari”, “programari”… A mi m’agrada més la idea de llibre de poemes que pot ser heterogeni o homogeni. Per fer un tot orgànic, tu pots escriure poemes que tinguin un to conductor que els uneixi o bé pots anar escrivint poemes i després fas una tria dels que encara t’agraden i els ordenes amb un criteri que t’inventes a posteriori. Això és el que jo havia fet fins fa poc; ara aquesta manera de fer està canviant. Així, en el llibre Dos viatges necessitava una excusa, però sobretot creure-me-la. Una excusa convincent més enllà d’escriure alguna cosa per enviar a publicar.
J. P.: M’agradaria que ens parlessis d’un últim aspecte general: com i per què es produeix el canvi d’escriure en rus a escriure en català?
X. D.: Ara visc aquí. El rus el parlo amb els meus pares que també viuen aquí i amb les meves amistats d’allà. Però amb aquest contacte amb la llengua russa no en tinc prou per sentir-la viva, sentir que canvia, es modifica i em va omplint. En canvi, el català el parlo cada dia, el sento pel carrer, veig com va canviant, modificant-se. Necessito aquest contacte amb la llengua per sentir-la com a meva. Ara bé, per valorar poesia tinc més bona oïda en rus que en català i això no sé si canviarà mai. M’agradaria molt continuar escrivint en les dues llengües, però ara mateix no m’hi veig amb cor. Ja vaig publicar tres llibres en rus, però ara estic escrivint en català. A vegades ja no tinc tan clar quina és la meva llengua materna, tot i que si algú m’oferís publicar en una revista de literatura russa, ho faria encantada perquè la llengua russa no se’m rovellés.
J. P.: Bé, comencem a parlar del primer llibre publicat en català, “Per l’inquilí anterior”, que és un recull de poemes en forma de cartes d’amor, factures, postals i publicitat, carregats de vivències quotidianes i reflexions sobre el present. Com sorgeix la idea, el lligam per construir el llibre?
X. D.: La idea parteix de la circumstància vital de viure en un pis de lloguer, que és una font de vivències i descobriments. Al pis on vivia aleshores arribaven cartes adreçades a la gent que hi havia viscut anteriorment. Et podies trobar noms en basc, en àrab, i no sabies res de la persona, ni del tipus de carta que li enviaven. Aquesta idea em fascinava, era com si el pis hagués tingut vides anteriors i jo era com una altra ànima que habitava aquell cos col·lectiu que havia allotjat altres ànimes. I aquesta va ser la idea inicial per ajuntar poemes que ja tenia fets, però no sabia com encaixar-los. Volia que tingués un cert to juganer i combinés els diferents tipus de cartes que et pots trobar en una bústia: factures, publicitat, postals, cartes d’amor… També hi ha una mirada nostàlgica cap al passat, perquè cada cop rebem menys coses per correu postal i és una llàstima. Aquell moment, quan obres la bústia i no saps què trobaràs, és emocionant, com també el fet de esperar la carta i que no arribi o que es pugui perdre. Tot això jo ho enyorava molt i ho volia fixar en el llibre, les restes d’aquest món analògic en què encara arriben cartes.
J. P.: Per què la classificació “factures”, “cartes d’amor”, “postals” i “publicitat”?
X. D.: No és una classificació molt rígida. Les factures contenen potser algun element moral. Les cartes d’amor, el seu nom ja indica el que és, tot i que vaig voler que fossin variades i mantenir el misteri de qui escriu, a qui i en quin moment. Les postals són poemes volgudament ingenus amb imatges acolorides. I la publicitat és més un calaix de sastre amb petits poemes amb prosa o poemes que no sabia molt bé on classificar. Bé, la publicitat ja és això. En tot cas, en funció del poema que tenia al davant, el posava en una bústia o una altra. Vaig tenir la sort de conèixer la Sabina Andrés que estava molt il·lusionada en el projecte d’editar llibres amb il·lustracions, de Blind Books, i el dibuixant Miquel Pang Ly, de pare xinès i mare cambotjana, que dibuixa amb molta gràcia i incorpora alguns codis orientals a la seva manera de veure el món. De fet, possiblement el que m’agrada més del llibre, ara que ja ha passat un temps, són les il·lustracions. A més, la Sabina va tenir la idea de posar un sobre al final del llibre per si el lector s’impregna de la nostàlgia analògica i enviava una carta o una factura… Mentre no enviï publicitat, està bé!
Llegim Postal n. 4 que és un poema en prosa, un poema d’amor dedicat a un canari que ves a saber per què es diu igual que un cantant d’òpera. Tot el poema és una sola frase, fet que no estava previst. Només sabia que volia fer un poema en prosa, que tampoc dominava gaire, però m’agradava el risc. I quan vaig veure que quedava una sola frase vaig pensar que havia tingut sort.
POSTAL 4
Et queda bé, Plàcido, aquest plomatge groc! La
gàbia també és un instrument de corda, però la
teva veu no necessita acompanyament: hi ha dies
que baixa a les mines del cor amb una petita llan-
terna, i algun dissabte esborra les barres del balcó,
i em porta amunt, més amunt dels plàtans, tan
ràpid que no tinc temps ni de veure-li la cara a la
noia que surt de cal Mingo rient perquè porta un
gat en una capsa de sabates.
J. P.: Passem a parlar de “Dos viatges”, llibre del qual Pere Gimferrer escriu en l’epíleg “Aquest recull de poemes és el flaix calidoscòpic dels instants que fan les nostres vides” Ens podries explicar com sorgeix aquest títol? Què vol dir cadascun dels viatges?
X. D.: Va ser una gran sort que en Gimferrer accedís a fer l’epíleg del llibre. De fet, jo gairebé no l’he tractat i van ser els editors que són molt bons, molt eficients i molt atrevits, que li van trucar directament per demanar-li-ho. Els constava que havia estat en el jurat d’un premi al qual m’havia presentat i que havia parlat bé del llibre. Vaig quedar encantada de tenir un epíleg del Gimferrer! Recentment, he descobert uns llibres extraordinaris seus, els dietaris, dos llibres de textos curts, narratius o assagístics, alguns autobiogràfics en què parla de tot: literatura, cinema, pintura, personatges, edificis… Un llibre fet per una persona de trenta i pocs anys que ja ho sabia tot, ho entenia tot… Va ser molt generós amb mi.
Pel que fa al títol, abans de racionalitzar-lo, volia fer de manera intuïtiva un homenatge al llibre de Zagajewski, Dues ciutats, en què descriu dos llocs que l’havien marcat molt. Per tant, Dos viatges vol saludar el títol del llibre de Zagajewski. Però quan miro una mica més la manera de justificar-lo, veig que en la primera part vaig posar poemes amb una barreja entre la quotidianitat i exotisme: surten animals estranys que per desgràcia no he vist mai, però n’he llegit alguna cosa. En algun punt m’imaginava que m’havia transformat en un animal d’aquest, com un dragó de Komodo que encara n’hi ha un parell al zoo de Barcelona. En la segona part no fugia de mi mateixa a través dels animals, sinó a través de l’art, de la pintura. Són, per tant, dues maneres d’evadir-se de la realitat, però tenint sempre el bitllet de tornada.
Sempre hi ha elements atzarosos que ajuden. Al principi, el llibre era pràcticament la meitat. El presentava a premis i com que no el premiaven, jo em posava com excusa que encara no estava acabat i l’anava engreixant afegint-hi poemes. Al final, quan ja l’havia presentat a tots els premis que em feien il·lusió, vaig trobar l’Editorial del buc, que era gairebé la meva última esperança. Fan llibres ben fets, ben corregits, que no passa gaire sovint. Vaig poder agafar aquest últim tren i n’estic molt contenta, potser més que haver guanyat un premi.
J. P.: Una altra cosa que apareix en el llibre és com una mena de bestiari en moviment que deambula cap aquí i cap allà. Ens ho pots explicar? N’eres conscient o ho buscaves?
X. D.: de fet la primera idea d’aquest llibre era fer un bestiari que en aquell moment es deia Animals dispersos i una planta. És a dir, parlar de diversos animals i una planta. Buscava en l’animal l’excusa per parlar d’altres coses, volia també jugar amb el gènere faula, fer autoretrats tramposos a través dels animals, però al final vaig sacrificar molts d’aquests poemes i en vaig escriure d’altres. Em sentia una mica impostora volent-me posar a l’altura d’uns éssers que em superaven en molts aspectes.
Podem llegir Babirusa que és un dels poemes més despietats que hi ha en el llibre, tot i que no n’hi ha molts. La Babirusa és un animal exòtic d’Indonèsia que és com un senglar amb banyes de cérvol que sembla que se li hagin de clavar al cervell. Al veure les imatges vaig pensar que així podria ser jo en alguns moments de la meva vida.
BABIRUSA
Quan entre amics renego:
1) del poeta
que diu “estratosfèrica!” quan parla
d’una novel·la en tres volums del seu amant;
2) del crític que ensabona
un editor que parla amb veu de laca;
3) de l’escriptor que amb una sola llengua
aconsegueix llepar una quantitat
ingent de natges ben posicionades…
Quan me’ls carrego a tots, soc tan feliç!
I alhora, ves per on, tinc una certa
por que els ullals em creixin cap amunt,
se’m clavin al cervell i me’l perforin,
i en lloc de moscatell, que és el que vull
que hi hagi a dins, només en surti aigua.
J. P.: També destaca Pere Gimferrer, en el seu epíleg, aquest ús que fas de la rima, que a vegades és més comú en rus que en català./em>
X. D.: Sí, és un tema molt interessant i complex. De fet, moltes vegades quan escric, tinc al cap una musiqueta, un ritme dels patrons habituals de la mètrica russa que és accentual, no sil·làbica. Tinc al cap com un metrònom que em va marcant el ritme i que mentre funcioni i no es rovelli definitivament penso que el podré aprofitar. De fet, el Rubén Luzón que és el corrector de l’editorial, em deia si era conscient que feia moltes rimes assonants, rimes guerxes com deia el Ferrater, i jo li explicava que volia experimentar amb les dissonàncies a veure si hi podia haver alguna cosa interessant. I quan ja estava disposada a canviar i renunciar a aquestes rimes, arriba l’epíleg del Gimferrer que les beneeix. En algun moment s’haurà de decidir si aquestes rimes guerxes han estat un experiment fallit o no. Però de moment encara no em desagraden els poemes d’aquest llibre i em sento bastant identificada amb ells.
Hi ha un poema que està farcit de rimes d’aquestes, que és Cine mut, inspirat en una sessió de la filmoteca de Catalunya en què es projectava una pel·lícula russa muda amb acompanyament d’un músic molt bo que es diu Josep Maria Baldomà.
CINE MUT
El mestre Baldomà
té tres ampolles d’aigua,
com tres soldats, a mà.
Transforma’t en piragua,
li diu al piano, o en peix,
en un musell de fura.
La veritat més pura
del moviment sorgeix,
s’encén i s’anuncia
més clara amb un sotrac
que amb una melodia;
al fons de cada llac
hi ha trens de vidres foscos,
i aquest pinsà que bat
les ales sota els boscos
il·lusos del teclat,
per què tremola oi plora?
Qui pot haver-li dit
com cruix la neu, a l’hora
més sorda de la nit?
J. P.: En el llibre, sobretot en la segona part o el segon viatge, està present la ironia.
X. D.: Com a lectora m’agrada trobar poetes que em facin riure o somriure o mig somriure, que no m’avorreixin. Un cert sentit de l’humor o una ironia subtil és una cosa que trobo a faltar en molt del que es publica actualment en català. L’ús d’aquesta ironia és un aprenentatge que fas no tan sols en la poesia, sinó també en la narrativa. Jo, per exemple, llegint contes de Txékhov, he trobat molts exemples d’una ironia subtil que sempre té un punt de pietat. En el poema “Ulterior” hi surt una citació d’un dels dietaris de Txékhov. Ell, que des de molt jove va tenir tuberculosi i com a metge que era, sabia que estava condemnat, amb molta serenitat deia “… si pogués tornar a començar a escriure, si tingués més temps…” i somiava què hauria fet.
ULTERIOR
Ni millor ni pitjor, sinó igual,
amb les pors enclotades de sempre:
la senyora que feia ganxet
en un banc emmerdat a la vora
de Majdanek voldria tornar-hi
i acabar la bufanda de punt;
i vostè, senyor Txékhov, que deia
que escriuria de coses profundes
amb més força i amb més plenitud,
no sabria trobar res millor
que unes noies que prenen el te
mentre miren, absortes, la pluja.
J. P.: Molt bé, doncs passem a parlar l’última joia que és “El conte de l’alfabet”, el pas cap a la prosa. Com sorgeix aquesta idea?
X. D.: Sorgeix d’un encàrrec de l’Avenç. Fins aleshores mai no havia escrit per encàrrec. De fet, no m’imaginava que algú necessités que jo escrivís. Em semblava fins i tot obscè. En plena pandèmia em van contactar i em van dir que cada any convidaven un escriptor a fer unes entregues mensuals i l’únic que demanaven a aquests textos era que tinguessin un fons de memòria personal, una mica autobiogràfics però d’una manera molt lliure. Em va engrescar i al mateix temps em va espantar molt la idea. Pensava: com he d’escriure les meves memòries si encara tinc coses pendents a repassar del parvulari… Em preocupava molt amb quin to hauria de parlar de mi mateixa, era molt delicat. Al final vaig decidir que el text tindria una estructura semblant a un diccionari, una mena de vocabulari particular de paraules russes que intentaria explicar a la gent d’aquí, paraules que per a mi són importants, però que també poguessin tenir algun interès cultural per a la gent d’aquí. Com que havien de ser onze entregues i l’alfabet ciríl·lic té trenta-tres lletres, en cada entrega vaig parlar de tres lletres de l’alfabet. A més, cada lletra va anar lligada a una paraula i cada paraula anava desencadenant records, vivències, petites reflexions, anècdotes familiars, alguns poemes… Aquest format va ser còmode perquè em demanaven textos llargs i no sabia com mantenir l’atenció perquè tan llargs em podien avorrir a mi mateixa. El fet de dividir-los entre tres era una bona estratègia. Al principi em va costar trobar el to, però m’hi vaig anar acostumant. Va ser una experiència molt dura i fantàstica alhora.
J. P.: I quan fas el pas de la poesia a la prosa et serveix tot el teu bagatge poètic?
X. D.: Espero que sí. De fet, en el llibre vaig incloure algun poema. Alguns poemes m’han ensenyat a veure aspectes de la realitat que no veia. I l’aprenentatge de saber tallar el poema quan corre el risc de desinflar-se crec que per la prosa també serveix. També m’ha anat bé el que he escrit com a crítica, ja que et donen un espai i t’hi has de limitar.
J. P.: En llegir el llibre sorprenen paraules que en català no tenim o que tenen un significat diferent. Paraules com mat, drug, nadriv, grafòman…
X. D.: Sí, per exemple el cas de drug que vol dir amic a Rússia, però no acaba de ser el mateix que aquí. Podem llegir-lo.
Д De drug
La cinquena lletra, la de, es llegeix com la d al principi de la paraula.
Drug vol dir amic. Un amic a Rússia, però no acaba de ser el mateix que aquí.
L’últim cop que vaig anar a la casa-museu d’Anna Akhmàtova va ser per assistir a la presentació d’un assaig de Sebastian Haffner sobre Hitler, traduït de l’alemany al rus per Nikita Ielisséiev, fa dos o tres anys. En Ielisséiev té uns cinquanta anys, cabell curt i blanc, i una cara rodona amb ulleres i arrugues al voltant dels ulls, com d’alumne estudiós que ha envellit mentre feia els deures. És crític literari de vocació i traductor a temps parcial. Una editorial que fa llibres barats, de tapa tova, que se’t desfan als dits si llegeixes amb un entusiasme excessiu, li va encarregar la traducció d’aquest llibre i després es va negar a publicar-la. Li van dir això, si fa no fa: “En aquesta biografia de Hitler hi ha massa semblances…” No calia precisar qui era que s’assemblava a Hitler. El nom de qui té el poder és obscè i sagrat alhora, i no s’ha de dir en va.
Per sort, en Ielisséiev va aconseguir publicar la seva traducció en un altre editorial. Amb tapa dura i tot. Se’l veia cofoi, i uns minuts després de saludar el públic va dir, fent servir la paraula que ens interessa: “Els meus amics, que no marxin. Que s’esperin. Tindran els seus exemplars del llibre, que he guardat per a ells”. Vaig sentir una fiblada d’irritació: així que jo que havia coincidit amb en Ielisséiev més d’una vegada a la redacció de la revista Zvezdà, no formava part d’aquest grup selecte? La resta de gent s’ho va prendre amb calma. Els amics sabien qui eren, però no tenien per què revelar-ho, de manera que no es van immutar gens; i els altres —impassibles, també— semblaven resignats a comprar el llibre.
En rus hi ha diverses paraules per designar diferents graus d’amistat, i drug vol dir algú amb qui tens una fraternitat profunda. Fins i tot si viu a l’altra punta del món, ets un dels primers a assabentar-te de qualsevol canvi significatiu en la seva vida. És algú per a qui estàs disposat a sacrificar tant de temps o tant d’amor propi com calgui. També et sents lliure de trucar-li a qualsevol hora i sense cap pretext. Un altre terme, priiàtel, fa referència a algú amb qui et trobes de tant en tant i hi passes una bona estona. El convides a prendre el te a casa teva (segur que vindrà amb un pastís o un ram de clavells), però no li dius de quedar-se a dormir, a menys que ell mateix t’ho demani. Encara hi ha un altre nom, znakomi, que s’aplica a algú amb qui has parlat diverses vegades i que et cau bé, sense que la simpatia que et suscita t’obligui a res. Aquesta classificació, amb tot el que comporta, és força diferent dels amics, coneguts i saludats que proposava en Pla. En català, dos d’aquests tres termes irradien fredor. No diríem mai “he quedat per sopar amb un conegut” ni tampoc començaríem una frase amb un “com diu una saludada meva…” En rus, una construcció equivalent seria plausible amb cadascuna de les tres paraules, perquè totes impliquen una cerca complicitat. A un drug, però, se li dóna un valor infinitament més gran, i se li exigeix molta més constància i sensibilitat que a un amic.
Quan vaig venir a viure a Barcelona i em vaig trobar amb un concepte d’amistat més tebi o més egocèntric, al principi estava desconcertada. Com que hem “mig quedat per demà”? Vol dir que, en el fons, tenim tan poques ganes de veure’ns que no gosem quedar del tot? O potser som tan volubles que podem perdre el desig de trobar-nos d’un dia per l’altre? Després em vaig adonar que una distància més gran entre amics deixava més espai al respecte mutu. A Rússia, sovint de manera injusta i hiperbòlica, s’acusa de traïdor a un drug que no ha estat a l’alçada de la imatge que ens n’havíem fet, o que ens ha fallat, potser sense voler, en una situació qualsevol. Aquí, en canvi, seria molt estrany que algú es queixés, en una mena d’arravatament cruel i masoquista alhora, d’una amistat traïda o d’una decepció en l’amistat. Una companya de l’Ateneu, la C., em va parlar d’una amiga de la infància que vivia a París: li havia ofert allotjament a casa seva, però al cap d’uns dies, quan l’altra ja tenia els bitllets, li va retirar l’oferta. En lloc d’indignar-se, la C. mirava de justificar-la: “Ves a saber, potser està passant una mala època… És psicòloga, treballa a la presó, i la seva feina és dura…” A Rússia, si digués això davant d’una colla —posem per cas, una colla d’escriptors a la redacció de la Zvezdà—, algú com el Ielisséiev replicaria, càustic i vehement: “Però escolta, coneixes algú que estigui passant una època bona?”
****
Al final de l’acte, i després d’un breu col·loqui, membres del grup vàrem llegir poemes o texts en prosa de la Xènia Dyakonova, que transcrivim a continuació.
Г Gue de grafòman
La quarta lletra, la gue, es pronuncia com la g de gat.
La paraula russa grafoman, amb accent a la darrera síl·laba, correspondria a “grafòman” en català.
“Sabeu què és un grafòman?”, vaig preguntar a uns alumnes de l’Escola d’Escriptura de l’Ateneu Barcelonès. Eren gent curiosa i cultivada, i la pregunta venia a tomb d’una carta de Txékhov al seu germà. “És una mena de gramòfon?”, va aventurar una tímida veu femenina.
És normal que no ho sabessin. “Grafòman” surt als diccionaris i en alguns textos de Josep Pla, posem per cas, o de Joan Fuster, però és un terme merament llibresc. L’Alcover Moll diu que és “qui pateix de grafomania”, que no és res més que “mania d’escriure”. El DIEC i el Diccionari de l’Enciclopèdia Catalana diuen exactament el mateix, i cap dels tres n’ofereix exemples. A Rússia, en canvi, grafoman és una paraula familiar per a tothom, i que, a més, per a qualsevol aspirant a escriptor té un ressò sinistre. Em sembla sentir-lo entre les línies de les cartes que molts literats joves adreçaven a Txékhov, demanant-li un diagnòstic sobre els seus escrits. El seu germà Aleksandr n’era un, i va rebre una resposta piadosa: “La descripció llarga del capvespre que hi ha al teu relat no està malament, però seria millor que diguessis simplement el sol es va pondre”.
El Viccionari rus defineix grafoman com “algú que té una tendència patològica a l’escriptura, sense tenir el talent que correspon”. El diccionari de literatura de la prestigiosa editorial Eksmo afegeix, amb una mena de satisfacció malèvola: “És pròpia dels grafoman, la manca total d’esperit autocrític. Aspiren a crear obres d’alta qualitat literària, però el que escriuen no té cap valor artístic. Els propis grafoman, però, solen estar convençuts de l’excepcionalitat de la seva obra i anhelen el reconeixement del públic més ample”.
Des que vaig començar a escriure vaig saber que hi havia dos extrems, dos fenòmens oposats entre els quals oscil·laven tots els lletraferits, particularment els poetes: el grafoman i el geni. Identificar el primer era fàcil. És algú que escriu de manera compulsiva i prolífica; està disposat a llegir la seva obra al primer que arribi, però no farà mai res de bo, perquè no té oïda, no vol saber-ne més i no accepta les crítiques. Les característiques del segon no quedaven tan clares. Tanmateix, era evident que tot escriptor aspirava a la genialitat, i que el complex de geni incomprès era comú, sobretot, entre els grafòmans.
Arran d’un programa televisiu sobre literatura vaig conèixer Alexandr Kúixner, el poeta més cèlebre i veterà de Sant Petersburg, i els seus deixebles, homes i dones d’entre quaranta i seixanta anys que es reunien un cop per setmana per parlar dels poemes de l’un o de l’altre. Era un cercle tancat, de deu o dotze poetes que es coneixien de feia dècades i es punxaven entre ells tota l’estona. Les bromes que es feien havien de denotar confiança, però em semblava percebre-hi un corrent subterrani de rivalitat i suspicàcia. Jo, que era molt més jove, no hi pintava res, però em van deixar venir d’oient un parell de vegades, per gentilesa del mestre, el més encantador i generós de la colla, que procurava que els altres no em miressin de reüll. Hi vaig aprendre que grafoman era el pitjor insult que un escriptor podia adreçar a un altre. Si es deia d’un absent, era com anunciar que tenia una malaltia incurable. Si algú, per entretenir els companys, recitava uns versos de grafoman —ingenus, emfàtics, eròtics o patriòtics— que havia llegit o sentit en algun lloc, els altres responien amb un reguitzell de paròdies improvisades.
Ho vaig veure clar: l’hostilitat que hi pot haver entre els escriptors amb ofici, per molt gran que sigui, és molt més petita que l’aversió cap als grafòmans. Tot escriptor té por de descobrir en ell mateix el tumor de la grafomania, i el perill que els altres li endevinin el turmenta íntimament. Un grafoman rus mitjà sol tenir unes nocions bàsiques de versificació i és capaç de fer un sonet amb metre i rima, i fins i tot una corona de sonets (un repte que, un cop superat, intensifica el seu deliri de grandesa). Un poeta format sap que això no és garantia de res, i que els sonets en qüestió bé poden ser infectes, però sospita que el comú de la gent no veu l’abisme que el separa d’aquell sapastre feliç. Això l’horroritza, l’exaspera i el fa sentir insegur, per molt que intenti dissimular-ho.
Abans de 1991 hi havia una manera d’obtenir l’estatus d’escriptor “de veritat” i evitar l’estigma de la grafomania: entrar a l’Associació d’Escriptors de l’URSS. Els membres d’aquesta institució mafiosa, creada el 1934 i caricaturitzada sota l’acrònim MASSOLIT a El mestre i Margarita de Bulgàkov, aconseguien diversos beneficis, a part d’un cert reconeixement social. L’Estat els assignava un habitatge digne i a vegades una datxa i tot; se’ls adscrivia a unes clíniques especials, on la qualitat d’atenció mèdica era més alta; se’ls donava més facilitats per moure’s pel país o per viatjar a altres països socialistes. I, sobretot, podien publicar i cobrar honoraris.
Avui dia, la poderosa Associació ja no hi és. L’escriptor de veritat i aquell que s’hi considera, competeixen per dues pàgines en una revista de prestigi, sense cap carnet que estableixi la situació de cadascú. Avui com ahir, però, és fàcil que algú que es creu tocat pel geni, a la redacció d’una revista qualsevol, senti una veu engolada que li prescriu: “Torni l’any que ve. Llegeixi Txékhov”.
****
X. D.: També en polonès el terme “grafoman” (accentuat a la penúltima síl·laba) té unes connotacions similars. La meva admirada Wislawa Szymborska va treballar més de dues dècades (a partir de 1960) a la revista polonesa Zycie Literackie (Vida literària) contestant les cartes d’autors que li enviaven textos seus. El 2000 l’escriptora Teresa Walas va recollir una part important d’aquesta correspondència en un llibre que es diu Correu literari o com arribar a ser (o no arribar a ser) escriptor. A l’entrevista que fa de pròleg, Walas li pregunta si sempre estava segura dels seus criteris de valoració. Szymborska diu que en els casos de grafomania extrema sí. Walas observa: “Acabes de fer servir la paraula “grafomania”, que estigmatitza sense pietat. No sé si t’has fixat que en altres camps de l’activitat humana la feina mal feta no comporta epítets tan emocionalment marcats. […] Un mal fuster, un mal lampista, un rellotger inexpert viuen tan tranquils i ningú es dedica a insultar-los. Solem atacar sobretot els creadors mediocres. […] I els amants desafortunats, perquè “impotent” és un insult tan poderós com “grafòman”. Szymborska replica: “La diferència és que el grafòman sí que pot fer coses en la seva disciplina. Pot fer molt, massa i tot. De tota manera, no recordo haver-li dit “grafòman” a ningú. Més aviat vaig intentar reconduir aquesta sobreexcitació escriptora cap a una altra via, com ara l’escriptura de cartes o d’un dietari…”
MAGISTERI
He après com xerrotegen els ocells
com rauquen les granotes,
només em falta per saber què hi ha
al fons del mar. Potser una catedral
que s’ha cregut vaixell, potser la capsa
dels ulls perduts, o bé un acordió,
com tota una illa submergida.
Un pare amb una filla es dirigeix a l’espigó:
li vol mostrar com d’innocent i nostre
és el llenguatge, diu “escuma”, diu “gavines”,
P’rò ella no s’ho creu, i compta les onades
Secretament, i sap que moltes coses
no tenen nom o, si més no,
no el volen dir: com els soldats de l’aire
i de la llum que jeuen en el mar.
PUBLICITAT
Només jo aconsegueixo fer llibres perfectament
invisibles. Vaig deixar-ne un parell a la bústia del
capellà del poble, però els va confondre amb la
civada i els va donar al seu cavall. La meva cosina
de París els posava darrere dels finestrons, perquè
els vidres no es trenquessin amb un cop de vent. Jo
mateixa n’he ofegat alguns a la banyera, incapaç
de distingir-los de les bombolles de sabó, però algun
dia tindran substància, tanta, que fins i tot els
estudiants de batxillerat els diran a mort abans
de saber-los, per un sol dia, de memòria.
AQUARIUM
M’ha saludat, dius, aquest peix,
i prems la cara contra el vidre,
i escoltes: és així com neix
un idioma, des de dintre
d’un ull boirós, o d’una mà
que toca d’esma les escates.
No sap si és viu, i vol parlar:
si li contestes, el rescates
de la incertesa, que es desfà
—com un mirall— entre vosaltres.
CARTA D’AMOR 1
Per ells, però,
l’amor es disfressava d’aquell cambrer
que havíem vist als diaris:
en un dels restaurants més chic d’Europa
va dur-li a algú un entrepà
amb el descuit —o la malícia-
o bé la desesperació completa
d’un ganivet a dins.
A PRIMERA VISTA
Com que sóc de ciutat,
no sé, i em sap greu, com es diuen els arbres:
només les xicrandes m’han dit el seu nom
i sí, me les crec, perquè són tan boniques
que no, no m’importa que em prenguin el pèl.
Un lila tan bàrbar i tan fervorós
em sona d’un lloc o d’un somni, d’un quadre,
no sé ni com dir-ho… Potser
et sents ben així quan la veu que estimaves
—d’algú que no hi és— es trasllada, de sobte,
als llavis d’un altre, i et crema la boca
quan vols contestar-li, sabent que t’enganya,
sabent que t’enganyes, i et fa sentir viu.
Volem agrair de cor a Xènia Dyakonova la meravellosa sessió que ens va oferir.
(Text pendent de revisió final)
Text: Jaume Pujol
Fotografies d’Aureli Ruiz.
