Arxiu de la categoria: POETES CONVIDATS

«Senyals de regions llunyanes. Tres lectures al voltant de l’epifania» Xerrada de Víctor Mañosa

0

Dimarts 29 de novembre el poeta convidat a l’espai VilaWeb, Víctor Mañosa (Sabadell, 1971), oferirà la xerrada «Senyals de regions llunyanes. Tres lectures al voltant de l’epifania».

Víctor Mañosa és matemàtic i professor a la Universitat Politècnica de Catalunya.
Ha publicat els llibres de poesia L’home que mira perplex (Papers de Versàlia, 2008), Stramonium (Tèmenos, 2015), Devesa oculta (Papers de Versàlia, 2018) i Ull nu (Tèmenos, 2022). Escriu el bloc Catàleg de desficis i col·labora en les publicacions de Papers de Versàlia.

A la introducció d’una antologia de poemes de diversos autors –una tria ben personal– que Czesław Miłosz va titular “A book of luminous things” (1996), el poeta defineix l’epifania com “un moment privilegiat en el qual captem intuïtivament una realitat més profunda i essencial amagada en les coses i les persones”. Molts anys abans, el filòsof Owen Barfield, al seu assaig “Poetic diction” (1928), va observar que a través de la metàfora i altres figures retòriques, la poesia pot alterar la nostra consciència i generar coneixement i saviesa. Repassarem algunes de les idees de Barfield al voltant del llenguatge arcaic, la consciència i la poesia, i – com una petita tria lluminosa– veurem com alguns poemes de Miłosz, Tomas Tranströmer i Sophia de Mello ens permeten copsar el món des del seu interior, transformar la nostra consciència, i atorgar-nos una forma de coneixement i de saviesa.

Víctor Mañosa

Tots sereu benvinguts!

Reversos presenta «Vora l’esfinx. Obra Poètica (1981-2021)» d’Antoni Prats i Gràcia

0

El passat vint-i-cinc d’octubre vàrem convidar l’Antoni Prats per conversar sobre l’obra poètica que acaba de publicar: «Vora l’esfinx. Obra Poètica (1981-2021)», Lletra Impresa, 2022»

L’acte va ser conduït per Tomàs Maria Porta i Calsina.

Antoni Prats i Gràcia va néixer a Sueca l’any 1946. La seva família es va traslladar a Alzira on va passar la major part de la seva infantesa i de la seva adolescència. Es va llicenciar en Filosofia l’any 1969 a la Universitat de València. L’any 1971 va començar a exercir de professor de secundària a Pego. L’any 1975 es va traslladar a Dénia, on finalment i fins a la seva jubilació exercí com a catedràtic de llengua i literatura castellanes a l’IES Maria Ibars. Des de llavors ha viscut a la mateixa ciutat valenciana, encara que, des de fa uns anys, passa llargues temporades a i l’Hospitalet de Llobregat.

L’any 1985 fundà amb uns amics interessats per la literatura la revista de crítica L’Aiguadolç, que continua editant l’Institut d’Estudis Comarcals de la Marina Alta. També s’implica en la vida cultural de la comarca participant molt activament en el mateix Institut d’Estudis, del que fou president entre l’any 1998 i l’any 2011.

El 1998 es va doctorar en Filologia Catalana a la Universitat d’Alacant amb la tesi El rerefons ideològic de Salvador Espriu (Presència de l’Existencialisme). També sobre el poeta de Sinera va publicar Salvador Espriu o la fidelitat als orígens (Ed. PAM), i és autor de l’antologia Salvador Espriu: poemes i narracions (Ed. Bromera).

La seva tasca creativa s’ha centrat en la poesia i ha publicat els següents reculls:

  • Epigrammata, Ed. Ajuntament d’Ondara, 1981.
  • Cadells de la desfeta, dins de Premis 25 d’Abril, Ed. Ajuntament de Benissa, 1981.
  • Dic el teu nom, Ed. Aguaclara, Alacant, 1994.
  • El barranc i els còdols, Ed. 3 i 4, València, 1995.
  • Vora el silenci, Ed. 7 i mig, Benicull del Xúquer, 1999.
  • Solatges (Antologia 1981-2000), Ed.7 i mig, Benicull del Xúquer, 2001.
  • Baules, Ed. Moll, Palma, 2006.
  • Llibre de Benimaquia, Ed. El Tall, 2006
  • L’Esfinx, Ed. Bromera, Alzira, 2008.
  • La joia, Ed. Bromera, Alzira, 2010.
  • El llarg solatge (Antologia 1981-2013), Ed. IECMA, Pedreguer, 2013.
  • Encara, Ed. Tabarca, Sedaví, 2013.

A aquesta obra cal afegir:

  • Encanteris (inèdit).
  • Elegies del Montgó (inèdit).
  • Vora l’Esfinx, deu visites (inèdit)
  • Poemes esparsos.

Són tots aquets reculls els que queden recollits en el llibre que vam presentar: Vora l’Esfinx. Obra poètica (1981-2021).

Cal destacar que, al llarg dels anys, Antoni Prats ha aconseguit nombrosos premis literaris:

  • Premi Vila d’Ondara, Ajuntament d’Ondara, 1980, per Epigrammata.
  • Premi de Poesia 25 d’Abril, Ajuntament de Benissa, 1981, per Cadells de la desfeta.
  • Premi de Poesia Festa d’Elx 1993, per El barranc i el còdols.
  • Premi de Poesia Jaume Bru i Vidal-Camp de Morvedre, Ajuntament de Sagunt, 1998, per Vora el silenci.
  • Premi d’Assaig de temàtica literària Francesc Vila i Casas, Premià de Dalt (2001), per “Poesia i coneixement en Salvador Espriu”.
  • Premi de Poesia Bernat Vidal i Tomàs, Ajuntament de Santanyí, 2006, per Baules.
  • Premi de Poesia Alfons el Magnànim-València 2008, Diputació de València, per L’Esfinx.
  • Premi de Poesia Ibn Khafatja (Ciutat d’Alzira), 2009, per La joia.
  • Premi de Poesia Ciutat de Torrent 2013, per Encara.

Escriu Antoni Prats a un dietari inèdit: “Si la poesia és, per excel·lència, l’art de la paraula, la poesia que m’agrada és alguna cosa més que poesia.” I també: “La poesia crea realitat, no la mostra… La poesia crea bellesa: una bellesa exultant o tràgica, tant se val… La realitat de la poesia sadolla.”

En paraules del prologuista del llibre presentat, Emili Rodríguez-Bernabeu, “La seua obra, a banda del rigor tècnic que traspua, projecta l’atractiu i autèntic vessant d’una existència poètica que només podem albirar i gaudir amb la lectura dels seus versos. (…) Llegir l‘Obra Poètica de Prats és explorar dintre de nosaltres mateixos les inquietuds immanents.”

La primera qüestió que li vam plantejar, en la conversa a l’espai VilaWeb, va ser sobre el sentit de publicar la seva poesia completa en vida, tenint en compte que és difícil que un poeta deixi d’escriure versos, i Antoni Prats es va remarcar que no es tracta tant de publicar una obra completa, en el sentit d’acabada, com de publicat tota l’obra poètica feta durant quaranta anys. Va explicar que hi ha diversos precedents en la literatura catalana d’autors que han publicat la seva obra “completa” en vida, malgrat que, després, l’han ampliat amb més obres. També tenia la intenció de recollir-hi poemes esparsos o inèdits. Finalment, un argument de pes per aturar l’escriptura de versos, de moment, ha estat evitar caure en el parany de la repetició de temes, motius, solucions i formes.

Antoni Prats va contar que la seva formació no només la va rebre tota en castellà, sinó que el desconeixement de la literatura en català que es feia al País Valencià, al Principat o a les Illes era, en aquells temps, pràcticament absolut. A tall d’exemple, ens detallà l’anècdota que el seu pare, tot i ser mestre i una persona culta, no tenia ni un sol llibre en valencià a casa, bo i que el valencià era la llengua de la família pels quatre costats. Va descobrir la importància i la vàlua de la literatura i la llengua del país molt a poc a poc a la Universitat de València, malgrat que de ben jove li havien colpit pregonament les cançons de Raimon.

Preguntat sobre si el poeta que més l’ha influenciat ha estat Salvador Espriu (ha publicat diversos treballs sobre l’autor) contestà que ell el considera un gran escriptor i un intel·lectual autèntic, però com a poeta estricte l’ha influenciat més Joan Vinyoli.

En parlar de què és la poesia per a ell, Antoni Prats va explicar que hi ha tantes concepcions de poesia com poetes. Considera, ell mateix, que la poesia és paraula viscuda reblerta de sentit. També hi és important el ritme triat en cada cas. Cosa que no vol dir que els “versos lliures” no puguin ser poesia, però pensa que seria més precís denominar-los prosa poètica retallada.

També va afirmar que ell interpreta el món i l’existència des de les seves vivències personals. La seva obra, d’alguna manera, és un dietari poètic de tot el que li ha anat passant al llarg de la vida, utilitzant, això sí, un llenguatge simbòlic que el fa superar la immediatesa i l’obvietat dels esdeveniments. En aquest sentit, opina que tota la seva obra poètica podria considerar-se un sol poema.

I finalment, sobre el que podríem anomenar la seva filosofia poètica –però que ell no ho considera tal, potser sí “cosmovisió”-, bascula entre dues negacions: no es definiria, ni com a pessimista, ni com a optimista, sinó com a poeta, malgrat tot, esperançat.

A continuació transcrivim uns quants poemes d’Antoni Prats:

Viet-Nams

El televisor regalima
sang novella, com cada dia.
Asseguts al sofà, parlem.
L’esguard s’hi decanta un moment.
La veu ens diu, com cada dia,
el mateix desgavell:
més runes i més morts.

Però
no sols hi ha sang
i mort
a les runes dels Viet-Nams;
també hi ha esguits de sang
per la catifa i els seients,
també hi ha morts que pel carrer
cerquen d’algun estrany
l’estrany secret que ningú no sabem.

(Febrer, 1972)

Epigrammata, 1981

Dic el teu nom,
saó de l’aigua.
Dic el teu nom
i el diu el fang.

Dic el teu nom,
claror diversa.
Dic el teu nom,
vell i novell.

Dic el teu nom,
xifra dels guanys.
Dic el teu nom,
final del fred.

Dic el teu nom
cercant un llamp.
Dic el teu nom
si dic llamp o ble encès.

Dic el teu nom
sense saber-lo encara.
Dic el teu nom
per sempre més.

Dic el teu nom, 1994

El teu país és una runa satisfeta.
I has après que l’adéu serà molt fred,
com el bac dels orígens.
Senzillament,
et faràs a un costat
perquè altres puguen beure
seguint un cant divers.

Algú et servarà un silenci
roquer i de muralla.
(Amb rams d’olivera i grapats de sorra,

agraït, li prepares un present.)
Però el teu nom aviat s’esvairà
en el silenci sense vora
dels astres.

El barranc i els còdols, 1995

(Déu)

Impassible al fervor de l’aigua,
perdé primer els peus,
i tot seguit deixà de copular.
No trobava el camí ni recordava cap drecera
i no sentia ja el desig de les petites coses.

Les mans a poc a poc se li trencaven
en evitar deixar empremtes.
Després se li descomponia el rostre
car rebutjava els fràgils fruits del fang.

Ara és només
un ull buit i infinit.

Vora el silenci, 1999

Let it be

 

Quan totes les paraules fugen

i et deixen sol enmig del bosc,

l’atzar té sempre una resposta.

 

Llibre de Benimaquia, 2006

1974

Ja coneixies Botticelli,
i havies oblidat potser
les ales i les mans del Greco.
La sospita de Freud arreu et perseguia.

Tal vegada els daurats i els mil blaus de Fra Angèlico
perduraven al fons,
on els vents es barregen,
rere deesses d’arrissats cabells.
I així de rossa i blava sorgiria entre ones,
la dona que estimaves.

La vora de cinquetes fulgurava,
i en una balma, sols davant la mar,
per primer cop vau fer l’amor.<
El seu somriure boig va consumar la festa,
i per molt temps t’habitaria la memòria.

Aleshores la dama semblava, més que jove,
ingènua i ardent, bastida sols de llibres.
De fet, corria encara per les venes
algun temor elemental, d’anar per casa.

Baules, 2006

Al capdavall, les paraules

Per fer inoblidables uns quants mots,
només cal un paper i un pobre llapis.
Perquè arrelen a lloure en la memòria,
primer han de gratar el pensament
i després dir molt més
que un bon diccionari.

La joia, 2010

QUÈ SE N’HA FET, ai, d’aquell xicot golafre
de notícies i amplis horitzons?
T’adones que ha passat ja per a tu
el temps d’iniciar rutes novelles.
Tu, que et deleixes escurant pinyols,
ara voldries no haver de trobar-te
amb tants viatges només projectats,
amb tants finals per assolir encara.
I tractes d’encongir-te l’ampli món
fins fer-te’l abastable per a uns ulls
llaminers dels llampecs massa fugaços
de la rara, difícil harmonia.

Encara, 2013

Rèquiem

(A Joel R. G., in memoriam)

Si el món s’acaba.
Si s’anuncia l’aurora.
Si truca a la porta un demà inesperat.
Si quelcom passat ens fa l’ullet.

Si pel telèfon oïm la veu d’un amic.
Si tenim missatges penjats a la pantalla.
Si trobeu una carta amb el vostre nom,
amb el meu nom,
amb el seu nom.

Si algú ha escrit el nom d’aquell altre.
Si algú demana per mi.

Si la nit té les hores comptades.
Si tothom té les hores comptades.

Si l’aurora s’acaba.
Si un nou món s’anuncia.
Si un amic truca a la porta.
Si ens fa l’ullet el demà somniat.
Si pel telèfon oïm la veu d’ahir o de despús-ahir, insistent.
Si trobeu un missatge penjat a la pantalla amb el vostre nom,
amb el meu nom,
amb el seu nom.

Si algú ha escrit el meu nom en una carta.
Si demana algú per aquell altre.
Si la nit ha escrit el meu nom.
Si algú té les hores comptades.
Si la nit demana per mi.
Si un món novell s’acaba.
Si de nou s’anuncia l’aurora.
Si…

(17-VII-2000)

Poemes esparsos

Molt agraïts a l’Antoni Prats per la sessió i la poesia que ens va oferir.

Text: Tomàs Maria Porta
Fotografies: Aureli Ruiz

Aproximació a «Vora l’esfinx. Obra Poètica Completa, 1981-2021» d’Antoni Prats

0

Dimarts 25 d’octubre, el poeta valencià Antoni Prats (Sueca, Ribera Baixa, 1946) serà el nostre convidat. Ens acompanyarà per parlar del volum que aplega la seva obra poètica i que tot just acaba de publicar: Vora l’esfinx. Obra Poètica Completa, 1981-2021, Lletra Impresa, 2022.

El llibre compila el conjunt de la poesia d’Antoni Prats. Quatre dècades durant les quals ha confegit una dotzena de llibres publicats en editorials diverses, alguns dels quals introbables, i alguna primícia o inèdit que veu la llum ara. Reunits constitueixen una veritable obra unitària dins de la varietat temàtica i estilística de l’autor, una veu singular i autèntica, d’extraordinària profunditat, en què el poder metafísic i evocador dels versos del poeta, el suggeriment i la generositat estètica i ètica no deixaran de commoure el lector.

Conduirà l’acte Tomàs Maria Porta i Calsina.

Tots sereu benvinguts!

Crònica de la conversa literària amb Melcion Mateu

0

El passat vint-i-set de setembre es va celebrar la sessió del grup reversos en la qual conversàrem amb Melcion Mateu, el nostre poeta i traductor convidat.  La xerrada va incloure nombroses reflexions sobre el procés creatiu en la seva obra poètica.

Melcion Mateu és Llicenciat en Filologia Espanyola per la UAB, Màster en literatura comparada per la Cornell University (EUA) i doctor en llengües i literatures hispàniques i lusòfones per la New York University (EUA). Va viure a Nova York entre el 2005 i el 2014 i fins a l’any passat a Florianópolis (Brasil).

És autor de quatre poemaris: Vida evident (1999, Premi Octavio Paz), Ningú petit (2002), Jardí amb cangurs (2005) i Illes lligades, amb el qual guanya el premi Jocs Florals de Barcelona 2014.

Els seus poemes han aparegut en diferents antologies com Los versos de los acróbatas (Mèxic, 2005) i revistes d’arreu del món, entre elles The Paris Review (USA), Inostrannaya Literatura (Rússia), Mesecnik za knjzevnos (Eslovènia) i Celuzlose (Brasil).

Ha traduït Alguns arbres i Autoretrat en un mirall convex, de John Ashbery; el darrer va ser guardonat amb el premi Nollegiu al millor llibre de poesia estrangera (2019).  Entre els llibres traduïts hi trobem: El fantasma d’Anil de Michael Ondaatje i el poema en prosa Coses que llegeixo de Siri Hustvedt.

Així mateix, ha escrit sobre literatura en la revista electrònica La Lectora i ha publicat ressenyes, entrevistes i cròniques a suplements culturals de diferents diaris com l’Avui, Diari de Balears, El País i La Vanguardia.

El 2016 va enregistrar el CD Poètica: poesia i veu de Melcion Mateu i poemes musicats pel contrabaixista i compositor Alexis Cuadrado. En aquest treball recita la seva poesia juntament amb el poeta nord-americà Rowan Ricardo Phillips acompanyat d’un quartet de jazz.

Melcion Mateu és barceloní de naixement amb accent mallorquí. En iniciar la xerrada va explicar els seus orígens illencs, de moltes generacions, i com, d’alguna manera, se sentia un mallorquí frustrat tal com va indicar Andreu Gomila en la glossa que va llegir en la cerimònia de lliurament del premi Jocs Florals de Barcelona 2014.

Els llibres del nostre convidat difereixen molt entre ells; antagònics o complementaris, tal com va afirmar Melcion Mateu, és com si un “desescribís” l’altre.  A continuació detallà la gènesi i els diferents aspectes formals de cadascun dels seus llibres.

Vida evident, el primer llibre, va ser el més planificat, tot i que trigar força temps a escriure’l. Partia d’una arquitectura molt euclidiana, 24 sonets per recórrer les 24 hores de la vida d’un personatge. El títol és una picada d’ullet a Dante Alighieri i el seu llibre Vita Nova, que combina sonets i prosa. De la mateixa manera Melcion Mateu escriu un petit paràgraf en prosa abans de cada poema. Cada sonet és diferent, tots tenen esquemes formals distints.

Tot seguit va dir el poema número 11 del llibre Vida evident:

Provo de contactar amb ella per tots els mitjans disponibles,
però no n’hi ha cap que me n’asseguri la resposta.

 
Amb tot aquest silenci jo no sé
si t’he d’escriure un fax o he de trucar-te,
enviar-te un e-mail o bé una carta
al vell estil, lliurada pel carter.

Si he de posar coloms sobre el terrat
o fer senyals de fum amb la catifa,
vigilant de l’amor que el foc revifa
i del teu missatger que no ha tornat.

De totes les maneres de cercar-te
queden l’avioneta i la pancarta
(sense fer esment del detectiu privat).

No puc donar resposta per donada:
el viatge d’anada i de tornada
no entra en el conveni del dictat.

Tot i que en aquest llibre fa servir formes clàssiques, hi ha un esforç per fugir de la metàfora i de les figures retòriques. El llenguatge és planer i parla de coses que es poden veure, visualitzar. Aquest tipus de llenguatge és una constant de la seva poesia. Mateu va explicar la influència que per ell van tenir Joan Brossa, Pere Gimferrer i João Cabral de Melo Neto, autors que explicaven que en llur poesia, com en la poesia medieval, tot del que era escrit es podia veure; les paraules evoquen imatges reals, coses concretes.

El poema número 12 del llibre és una picada d’ull a Charles Baudelaire i al seu poema “À una passante”.

Un cop l’he vista creuar el carrer, em penso (com pensen molts)
que fa un gest amb la intenció de saludar-me.

És un fet casual: de sobte, un dia,
quan l’octubre s’asseu a les terrasses,
hi ha una noia que baixa del tramvia
i, des de lluny, seguim les seves passes.

Llarga, prima, i amb certa miopia,
tan prest es perd com surt d’entre les masses.
Té un aire d’alegria i melangia
que va fent tremolar totes les tasses.

La bellesa, quan fuig, també s’atura.
A la vorera absent, cada ull reposa
per a refer la imatge i la figura:

el seu vestit pastel, els llavis rosa,
la mirada distant i quasi impura,
la mà que vol fer adéu i ja no gosa.

El llibre es tanca amb una elegia a les coses que anem perdent en la vida. El poema, escrit en tercets encadenats, no estava inclòs en la versió del llibre presentat al premi, però Pere Gimferrer, que formava part del jurat del premi Octavio Paz, li va suggerir que l’inclogués en la versió per publicar.

ELEGIA

De l’últim bes en el funicular,
del comiat sobre l’andana grisa,
de les darreres hores en un bar,

del lleu somriure que l’adéu precisa,
de la nota que ens diu que algú ha trucat,
de la cartera amb la targeta Visa,

d’aquesta inesperada soledat,
del diari plegat i la revista,
de l’agenda amb el número marcat,

de tots els noms possibles de la llista,
de l’ombra projectada pel fanal,
del record d’una imatge que no hem vista,

dels ulls que no hem mirat fins al final,
de la llum incrustada a la retina,
del gest ambigu i l’aire casual,

de les butxaques de la gavardina,
de les passes pel túnel i les claus,
dels pàrquings buits amb taques de benzina,

del fum blavós i els cigarrets suaus,
dels pensaments possibles i impossibles,
d’aquest cel fosc i d’aquells ulls tan blaus,

del tacte tremolós d’uns dits sensibles,
de les vies del tren de Sarrià,
de la pluja i els taxis invisibles,

d’aquell moment que ja no tornarà,
dels semàfors vermells de l’avinguda,
de la feina que no farem demà,

de les botigues del carrer Canuda,
de les terrasses un capvespre clar,
dels idiomes de la benvinguda,

de l’hotel i la cambra per llogar,
dels dies indistints i el temps que es muda,
de l’ascensor i de l’hora de sopar,

de la fredor sobre l’esquena nua,
de l’aigua que comença a davallar,
dels pensaments feixucs i el front que sua,

de l’insomni i les nits per no pensar,
dels cinemes on mai no hem de fer cua,
d’aquella carta breu, escrita a mà,

del cafè amb llet i la cambrera bruna,
de les ungles pintades i l’esmalt,
de la panera buida i de l’engruna,

dels llums encesos i del sostre alt,
del passadís on entra el clar de lluna,
de la frenada en sec sobre l’asfalt,

dels carrers estrets i la figura,
de l’autobús que passa per davant,
de l’aigua de l’estany on quelcom sura,

d’aquest diumenge que es va perfilant,
de la setmana que es presenta dura,
de les mans que s’aferren al volant,

de l’arribada a un terme sense excusa,
del topònim, del rètol i el senyal,
de l’amant i el botó d’aquella brusa,

de l’escala que porta al principal,
de la mirada il·lusa però obtusa,
de la faldilla curta i l’engonal,

del desig i el record quan són les dues,
del passeig i els destins fets a la sort,
de l’hamburguesa i les patates crues,

d’aquell cafè a l’estació del nord,
dels jardins freds i de la reixa amb pues,
de la ràdio encesa dins del Ford,

de les voreres i les prostitutes,
del locutor que parla per consol,
del temps i de les xifres absolutes,

de les convencions i el protocol,
dels ulls cansats i les ulleres brutes,
del passaport i el número de vol,

dels finestrals i de la megafonia,
de la membrana on vibra cada so,
de l’autocar turístic i del guia,

dels souvenirs i els ametllers en flor,
de la platja deserta i la badia,
dels passejos en barca quan fa bo,

de les entrades i de les sortides,
de la pell fosca i del regust de sal,
del llavi humit i de les pegellides,

de la xarxa assecada en un portal,
de la mirada i de les mans unides,
de les coses que es poden dir i no cal,

de la taula parada i la cadira,
del menú i el cambrer del restaurant,
de la mar quan el sol ja s’enretira,

de la conversa ambigua i divagant,
dels cavallets i de la nit de fira,
de l’escapada aquell Dimecres Sant,

de les pastes i el te de la visita,
de l’embús d’automòbils allà a baix,
dels clàxons i el so agut que tant irrita,

dels tovallons i els estris del calaix,
del vell televisor i la premsa escrita,
del sol ponent que arriba de biaix,

d’aquell moment que tanquen les botigues,
d’aquell cel blau que surt a les postals,
d’aquell groc de les fotos més antigues,

de la comunió i dels funerals,
de les vacances i de les fatigues,
dels viatges ficticis i els reals,

de les formes de viure el dia a dia,
d’aquest avui que enyorarem demà,
dels carrers plens i la monotonia,
de tot allò que no sé dir i se’n va.

Ningú petit, el segon llibre, està inspirat en el còmic Little Nemo in Slumberland de Winsor McCay, publicat per primera vegada el 1905. És, possiblement, el llibre més allunyat, en contingut i forma, dels anteriors. Les situacions són més oníriques i les formes més obertes, sense abandonar la rima. ‘Infantesa’ és el primer poema del llibre:

INFANTESA

De la capsa de música en sortien tres notes.
Little Nemo, al teu llit li creixien les potes
i és fàcil perdre’s en un son oblidadís.
Es doblega l’Empire State Building, i m’han dit que
a París
la torre Eiffel degota sobre el Sena.
Little Nemo, fa vent, potser l’atzar et mena
a una altra terra, lluny del teu país,
on hi ha fades de veres que no es tracten de miss.
És normal tenir por si no sabem a on ens porta
la brúixola dels somnis, que té agulla torta,
i cerquem la manera de donar algun sentit
als mals sons d’una vida de pobre infant petit.
Què fas bocabadat? Agafa’t fort, sisplau! Has de tenir
coratge
malgrat que el que t’envolta t’intenti fer xantatge
(hi ha cap desig més foll que el de negar el desig?
Et portarà allà on vulgui).
Mira: a Miami Beach,
sona un son cubà sota les palmeres.
Les ombres de la nit no seran les darreres.
Agafa’t fort al matalàs! Agafa’t fort! Compte amb el gir!
Si la mort t’amenaça, tu no et posis a tir:
un racó de la pàgina es darà la fugida.
Quan l’home del barret et saluda i et crida,
el teu llit se li allarguen les potes del davant,
Little Nemo, t’ho dic:
tens sort que pots dormir aquest son un altre pic.
En la vida real l’home et mostra la closca
i et clava una mirada de cargol que s’enrosca.
Que el teu somni és el nostre, i que tots ens morim!
Little Nemo, està escrit: life is a dream.

Em recordes algú que he vist, sense pijama,
vestit amb un abric, mostrant un tros de cama,
tot sol amb una rosa en un planeta buit,
i en té cura amb la pena de morir per descuit.
Perquè la nit és sorprenent, vasta i difusa,
un tros petit de cel t’ha de servir d’excusa
per creure en tu mateix quan et sembla tant trist
mirar-ho tot des d’un aflorament d’esquist.
Veus els estels, els llums de la ciutat que brillen?
Hi ha carpes del circ, amb cavalls que renillen,
i el domador de tigres que els duu de cinc en cinc.
(Passa un xai i repica el seu escallerinc.)
Ja els pots comptar! Ja els pots comptar! Ja els pots
comptar!
Al país dels somnis
els xais planen per un firmament sense ovnis,
entre peixos que passen com si fóssim al Nil,
perquè és un món hereu d’algun conte infantil.

Vés alerta, petit:
que ningú no et destorbi i que res no
t’espanti,
que ja estàs delirant i
quan els somnis s’acaben ens fa mal el matí,
que gairebé sempre és pitjor-cal dir-ho així.
Tanta por et fa, petit, que et domini el desfici?
Que se’t doblegui l’ànima com un vell edifici,
i se t’endugui a un món distint?
Pots seguir algun conill al fons del laberint.
Pots escoltar a la platja els sons de la trompeta.
Pots córrer amb els cavalls, o muntar sobre un tigre, fins a
arribar a la meta.
(No tinguis por de l’home calb i el seu somrís,
mirant-ho bé no deixa de tenir el seu encís.)
Pots demanar a les fades que se’n vagin a
l’indret que menys trontolli de la pàgina.
Pots cercar el teu racó per somiar, petit,
pots fer-ho encara, encara, fins a caure del llit.

Va escriure el poema i es va adonar que tenia material per continuar, de tal manera que va escriure el llibre d’una tirada, en sis mesos. El llibre és una ècfrasi, un diàleg amb una obra plàstica, en aquest cas amb un còmic. Mateu ens va confessar que de petit volia ser dibuixant de còmics i al final ha acabat dibuixant versos.

Jardí amb cangurs, el tercer llibre, és més proper a la seva manera d’escriure actual amb formes lliures; una poesia més despentinada, com diu ell.  Segueix utilitzant, però, un llenguatge fluid i planer, com a la resta dels seus llibres. El llibre és un collage entre diferents nivells de realitat: imaginades i reals, tal com deixa entreveure l’epígraf de Marianne Moore ‘jardins imaginaris amb calàpets reals’ que obre el llibre. Tanmateix, dins d’aquest desordre de realitats va voler trobar una certa arquitectura i per això fa ús de la geometria fractal; descriu les formes repetitives de la natura. Conté poemes breus i acaba amb un poema de noranta-dues quartetes en vers lliure. Segons l’autor, el llibre és una síntesi del que havia après a fer en poesia fins llavors.

El poema ‘Tocom’ té com a títol una paraula que hauria d’esborrar-se del diccionari. Segons Melcion va ser introduïda per un malentès amb la paraula ontocom (a qualque banda, a un lloc o altre) i que es va interpretar com a dues paraules: ‘un tocom’.

TOCOM

A la meva ciutat,
els flamencs volen entre els transvestits.
A la meva ciutat,
les noies duen piercings al marsupi, peguen bots increïbles,
cauen esquarterades des d’àtics que no es toquen.
Les famílies ho troben un veritable despropòsit:
fan menys goig que una merda a la vorera.

Per què va preferir el ciment al cafè amb llet i el croissant?
de vegades surt fum de les clavegueres i les restes de cocaïna
s’escampen damunt dels passos zebra.
Alguns ulls s’ho miren en silenci, passen cotxes de policia i algú que
fa autoestop no sap com explicar-se
la raó per la qual aquestes coses passen a la meva ciutat.

Illes lligades, el seu darrer llibre, tal com va explicar Mateu, és el més despentinat: no hi ha rima, està escrit en vers lliure, conté proses, prosa retallada… Continua amb la idea de combinar l’imaginari i el real. Juxtaposa paisatges illencs com Mallorca, Nova York i Santa Catarina, al Brasil. En el CD Poètica, Alexis Cuadrado va musicar la poesia més prosaica i menys musical d’aquest llibre, si la comparem amb la dels seus llibres anteriors. En certa manera, va fer retornar els poemes al terreny de la música, que és el de la poesia, segons va assenyalar Melcion Mateu. Ja Ezra Pound afirmava que “la poesia, quan s’allunya de la música, s’allunya de la poesia”. En aquest moment, Melcion va confessar que també es considera un trompetista i músic de jazz frustrat.

Un dels poemes del llibre Illes lligades que es poden trobar al CD és ‘Balada de Matt Sweeney’:

BALADA DE MATT SWEENEY

 I

Matt Sweeney, el meu company de pis,
és alt i és gras; podria
si volgués, actuar en un musical.
I és que té un do (de pit) realment insòlit,
gairebé com el seu do
de donant –el seu do d’amant, volia dir.
El seu do i el seu re
i el seu mi. Matt Sweeney
ronca al quarto del costat.

L’hauríeu de veure quan es lleva,
amb la calba, amb el cap ple d’antenes retorçades.
Li hauríeu de veure els ulls verds de Heineken,
les ulleres i el nas d’intel·lectual
i la gota del nas, li hauríeu de veure
la boca i les dents i
la llengua i la papada i els pits i el cor
(tatuat damunt del cor), li hauríeu de veure
la panxa i l’esquena i el cul
guaitant-li per damunt dels calçotets.

Mat Sweeney només s’assembla a Matt Sweeney,
sobretot als matins
(sis llaunes de cervesa es beu totes les nits
davant la tele, mirant una soap-opera:
té un cert posat d’entretainer triomfador,
amb el cap embotit de marihuana i un somriure feliç de bon
vivant;
Matt Sweeney s’enlaira com un globus,
em mira, obre la boca i diu:
“Good morning, dude!”, talment com si acabés de tornar de
California.
“Mornin’”, li responc.

II

Matt Sweeney, el meu company
de pis, és un poc especial.
Va tenir un amant filipí
que estava boig pels ossos.
L’abraçava i li deia teddy bear
i en Matt li responia I wanna be your teddy bear
movent el cul com n’Elvis.

Vosaltres no sabeu el que és viure al costat de Matt Sweeney.
(És un ofici tan difícil!)
Sweeney! Sweeney! Sweeney! Sweeney!
“Attend the tale of Sweeney Todd”,
alguns dies em canta.
Jo per ara us explico la vida de Matt Sweeney
i un poc de la meva. Permeteu-me per tant que desafini.

III

Realment és un porc:
deixa la pica del lavabo plena de pèls,
la tapa del vàter esquitxada
i sovint es descuida d’estirar la cadena.
No renta els plats fins que no són plens de verdet.
Abandona els calçotets bruts damunt del sofà,
una sabata a sota,
restes de porro a terra.
Acumula diaris i revistes.
Va perdre un dia el seu raspall de dents
i em va demanar de fer servir el meu. Ni en broma!

Cada nit el sentia masturbant-se al seu quarto
i en acabar roncava fins l’endemà.
Per sota la porta s’escapaven les xinxes.
Li vaig demanar si us plau
que abaixes el volum de tant en tant.
I em va dir, ben afaitat i fent-se el nus de la corbata:
“I got my hair I got my head I got my brains I got my ears
I got my nose I got my mouth I got my teeth
I-got-my-tongue…!”
I encara sense treure’s
els auriculars va afegir:
“Benvingut, fill meu,
a l’imperi de Matt Sweeney,
observa el teu voltant i sàpigues que algun dia, estimat”,
i aquí es va dur una mà al pit i l’altra a l’entrecuix,
“tot això que veus, tot això que t’envolta (i el que no veus i ni
tan sols imagines) serà teu,
serà reu tot l’imperi –el meu imperi-,
l’imperi de Matt Sweeney!”

Per acabar la seva intervenció, Mateu va parlar breument, en la part del col·loqui, de les seves traduccions, indicant que fins a cert punt dialoguen amb la poesia que ha escrit. Va traduir John Ashbery perquè, segons va confessar, no l’entenia, cosa que li segueix passant després de traduir-lo. I tot seguit va afegir que potser no cal entendre’l. D’aquest poeta li plau especialment el fet que pot ser molt abstracte, però a la vegada empra un to molt natural.

Després d’indicar que li agrada explorar els diferents registres poètics ens va donar la primícia del nou llibre de poemes que està preparant; poemes ambientats a l’Antàrtida i que, en el moment de començar a escriure el llibre, va ser una forma d’expressar l’aïllament produït per la pandèmia.

Per cloure la sessió es van llegir, per part d’alguns membres del grup de poesia, diversos poemes que transcrivim a continuació.

De “Vida evident”    6

En anar a tancar la finestra, la sorprenc amb la
clara intenció de treure’s la camisa. Ella em veu,
es gira i pren el cordill de la persiana.

La veïna del davant
no desitja que la vegi.

La veïna del davant
no desitja que la vegi
qui l’estava desitjant.

La veïna del davant
no desitja que la vegi
qui l’estava desitjant.
Lentament es va tapant.

La veïna del davant
no desitja que la vegi
qui l’estava desitjant.
Lentament es va tapant,
la veïna del davant.

 

De “Vida evident”    10

En llevar-me de la migdiada em trobo a les fosques.
Com a únic remei cerco -òbviament- l’interruptor.

Al principi: tenebres,
tancades les palpebres
entre malsons i febres
sense trobar la llum.

I poc després: tenebres,
obertes les palpebres
entre els gels i les gebres
que no ha desfet la llum.

Que fugi la foscor,
que un big-bang de botó
faci esclatar amb la llum

l’espai-temps de foscor.
El llum, l’interruptor.
L’interruptor, la llum.

CERCLE 

El meu amor és una foca que s’adorm,
el meu amor és una rosella trasplantada en la tundra.
De vegades l’he vist: surt a la televisió.
Hi ha una marca en un banc del parc de la Ciutadella que diu el
nom del meu amor.
El meu amor és un grafit al metro.
El seu nom està escrit a la murada d’Alcúdia,
en un paper penjat en un bar d’Estocolm.

«No t’he parlat avui, amor, perquè ets invisi-
ble i, de totes maneres, sempre xerro massa».

Un núvol sempre indica el lloc on viu el meu amor,
a l’estiu i a l’hivern.
El meu amor és l’últim cercle d’una pedra llançada al llac.
De tan gran està a punt d’esborrar-se.

Jardí amb cangurs

 

HERBOTS

I ens pensàvem que això no passaria, que tot seria diferent. Les magnífiques maduixes han volat, igual que tantes malvasies i garnatxes. Tu ajaguda sota l’ombrel·la i jo empaitant els saltamarges. A algú se li acut com eixarcolar aquest terreny? Què hi fa, una síndria, dins la gàbia? Qui podria ajudar-nos, si tu i jo no som sinó en un jardí que no és sinó en nosaltres?

Jardí amb cangurs

RAMBLES 

Pel meu saxo la vida és un ensurt.
Per d’altres simplement és una ombra
que es creua en la direcció oposada.
En un tros de diari surt una foto del diable:
s’assembla a aquest taxista.
Les meves mans, millor que a les butxaques.
Pel meu saxo és gairebé un error, però per mi és una idea,
i voldria pensar-la sota un cel menys xafogós,
menys semblant a la Rambla.
Colom sempre assenyala l’indret equivocat,
Sardenya o Felanitx
en lloc dels hotels màgics del Caribe.
Podria agafar-la i llençar-la sota els peus d’algun turista.
Posar-la al fons del barret i esperar que els dòlars la cobrissin.
Repartir-la en papers en pujar de l’andana
a la sortida del Liceu.

Quan sigui gran em vull comprar un barret mexicà,
veure les praderies d’artemísia,
perquè qui voldria viure en aquest pandemoni?

Jardí amb cangurs

 

FOSSA 

Quan tu i jo dormim som com les balenes,
perquè a mi em surten peixos per la boca
i tu despentines les algues.

Sentim l’olor de les petxines i els tarongers de Sóller:
a la deriva, enduts,
sense cap terra que ens pertanyi pertanyem a la Terra.

Dos marroquins inhalen cola
i puja el baf fins a la nostra cambra:
la ciutat llança llums contra el sostre,

potser hi ha guàrdies civils, potser sirenes
i és ple de cendra l’aire,
però la nostra nit és submarina.

Jardí amb cangurs

LOS CENT NOMS DE DÉU 

Déu no existeix: en alguns moments
ho semblava Charlie Parker.
Jesucrist clarament hi tenia certa retirada
i ho era de vegades aquell amor meu
quan s’ajeia i els pits li miraven el cel.
Déu no és ningú, només una paraula
que es diu de tant en tant en les cent llengües majoritàries.
(Dir «la paraula de Déu» és redundant
perquè Ell és tan sols una paraula
pronunciada amb èxtasi o al final d’alguns renecs.)
O potser ho era aquell mamut congelat,
la petjada o l’ou del dinosaure.
Déu podria ser alguna cosa com l’aire
que s’inhala o s’exhala cada tres o cinc braçades quan es neda.
Ho podria ser el silenci que ens desperta en la nit
o la llum que ens confon en la cova submarina, etc., etc., etc.

Ho podria ser jo quan escric aquest poema:
per això només és un gust no ser ningú,
per això només és un gust no pertànyer a ningú.

Illes lligades

Moltes gràcies, Melcion, per tot el que vas compartir amb nosaltres i amb tots els assistents a l’acte.

Text: Jaume Pujol
Fotografies: Aureli Ruiz

Conversa literària amb Melcion Mateu

0

El dimarts 27 de setembre mantindrem una conversa literària amb el poeta, traductor i crític literari Melcion Mateu a l’espai VilaWeb, a les set del vespre.

Melcion Mateu i Adrover (Barcelona 1971), es Llicenciat en Filologia Espanyola per la UAB, Màster en literatura comparada per la Cornell University (EUA) i doctor en llengües i literatures hispàniques i lusòfones per la New York University (EUA). Va viure a Nova York entre el 2005 i el 2014 i fins molt recentment a Florianópolis (Brasil).

És autor de quatre llibres de poesia: Vida evident (1999, Premi Octavio Paz), Ningú, petit (2002), Jardí amb cangurs (2005) i Illes lligades, guardonat amb el Premi Jocs Florals de Barcelona el 2014. Alguns dels seus poemes han aparegut en diferents antologies i revistes d’arreu del món.

Entre les seves traduccions destaca Autoretrat en un mirall convex, de John Ashbery (2019), llibre guardonat amb el premi Nollegiu al millor llibre de poesia estrangera. Escriu sobre literatura en la revista electrònica La Lectora i ha publicat ressenyes, entrevistes i cròniques a suplements culturals de diferents diaris com l’Avui, Diari de Balears, El País i La Vanguardia.

El nostre convidat, Melcion Mateu, ens oferirà un interessant recorregut per la seva poesia així com per l’obra que ha traduït.

Hi esteu convidats!

«Diàlegs amb el Japó», xerrada de Jordi Mas

0
Publicat el 16 de maig de 2022

El passat 26 d’abril Jordi Mas ens va oferir la xerrada “Diàlegs amb el Japó”, una aproximació a les formes poètiques japoneses i reflexions sobre la incorporació d’aquestes composicions a la literatura catalana. I ho va fer a partir de nombrosos exemples d’autors japonesos que ha traduit i des de la seva pròpia obra.

Jordi Mas és doctor en traducció i interpretació per la Universitat Autònoma de Barcelona i  professor agregat de llengua i literatura japoneses de l’àrea d’estudis de l’Àsia Oriental al Departament de Traducció, d’Interpretació i d’Estudis de l’Àsia Oriental de la UAB. Desenvolupa la seva activitat en tres àmbits afins, però ben diferenciats:  l’escriptura de poesia pròpia, la traducció d’obres literàries i la recerca. La seva activitat de recerca està enfocada, entre altres, a l’estudi de les influències mútues entre la literatura catalana i la japonesa.

Ha traduït clàssics de la literatura japonesa al català com l’antologia Cent de cent, de Fujiwara Teika, L’estret camí de l’interior, de Matsuo Bashô, els Contes d’Ise, el Diari de Tosa, de Ki no Tsurayuki, o Tres veus lligades a Minase, de Sōgi, Sōhaku i Sōchō.

En la producció pròpia, ha conreat, recreat o desconstruït formes poètiques japoneses en llibres com Sema, Febrer, El crit i l’eco, La destral del vespre, l’aixada de l’alba o Brida. També ha estudiat l’ús que han fet d’aquestes formes altres poetes, com ara Josep Maria Junoy, Joan Salvat-Papasseit (la seva tesi doctoral versa sobre els haikus d’aquests dos autors), Salvador Espriu o Feliu Formosa.

En iniciar la xerrada, el Jordi va indicar els principals trets de les formes clàssiques de la poesia japonesa. És una poesia de la presència, en què el poeta expressa el que sent a partir del que ha experimentat, i, en aquest sentit, el poema és com una cançó. També destacà la importància de l’estacionalitat i del lloc. La insistència en els mateixos llocs com a motius poètics fixen les seves característiques, de manera que, en poemes posteriors, ja no caldrà explicar-los, sinó que n’hi haurà prou d’esmentar-los. Per exemple, Yoshino es coneix com un indret molt fred, de manera que arriba un moment que n’hi ha prou d’esmentar-lo per transmetre una sensació de fredor.

A continuació ens va parlar de la tanka, que va tenir el seu gran moment d’esplendor entre els segles VIII i XIII. Era una forma que s’identificava amb la noblesa i la casa imperial. Carles Riba la va adaptar en català amb una estructura de versos plans de 4/6/4 i dos versos finals, també plans, de 6/6, de manera que si es computa també la síl·laba final no accentuada, en resulta l’esquema 5/7/5/7/7 de la tanka.

Aquesta és la primera tanka del llibre Cent de Cent:

 

A la cabana
d’humil sostre de palla
dels camps d’autumne,
les mànigues m’amara,
en ser nit, la rosada.

 

També s’escrivien tankes íntimes, amoroses:

 

Sol a la branca
el faisà de muntanya
branda una cua
com aquesta nit, llarga,
que passaré sense ella.

 

Sema (2010) recull tankes escrites per Jordi Mas, qui va destacar que aquest va ser el primer llibre que va escriure amb certa calma, controlant el material poètic i reescrivint els poemes. Per a ell, la tanka és un recurs fàcil quan vol donar forma mètrica a un poema breu. La brevetat fa que el lector sigui qui acabi construint el poema. Ell posa títol a algunes tankes, mentre que en japonès no en tenen.

Cronos

mata el temps, mata
cada escrúpol d’espurna
d’aquest capvespre
que et captiva amb les joies
que la nit arrabassa

 

La destral del vespre, l’aixada de l’alba (2018) va sorgir de la contemplació de l’autor del cel de Sant Gallard (un poble al costat de Santa Coloma de Queralt, el seu poble natal). Veia les estrelles i volia reflectir el cel, i així van sorgir les constel·lacions de paraules que conté el llibre, a partir de les quals els lectors han de construir el poema, que té múltiples possibilitats de lectura. Per donar més cos al llibre, entre les constel·lacions hi ha proses que sorgeixen de caminades per indrets propers i en les quals també surt la història familiar de l’autor. El Jordi ens va explicar que són els textos que s’ha sentit més feliç escrivint.

De la tanka ens vam moure cap a l’haiku, que va tenir els seus moments de màxim esplendor en els segles XVII-XIX, però que els poetes actuals continuen conreant. L’estructura habitual en català respon al model establert per Carles Riba, amb versos plans de 4/6/4 síl·labes (és a dir, 5/7/5). És obligatori que l’haiku contingui un mot estacional que indiqui el moment de l’any en què s’ha escrit. L’haiku clàssic capta el moment, és com fer una foto. Però el Jordi indica que perquè sigui més interessant és bo enriquir aquesta foto insinuant una lectura simbòlica.

En l’Estret camí de l’interior, darrer diari de viatge de Matsuo Bashō, que està considerat un dels cims de la literatura japonesa clàssica, s’inclou aquest haiku en la primera secció:

Arriba el dia
d’acollir uns altres hostes:
casa de nines.

És de suposar que l’autor havia venut la seva cabana abans d’iniciar el viatge a una família que tenia filles, perquè hi havia el costum de celebrar el dia de les nenes (tercer dia del tercer mes) exposant nines a les cases a on hi havia nenes petites.

Pel que fa a Febrer (2015)  Jordi Mas va explicar que el va escriure com a llibre d’haikus, concretament 42, que van des del dimecres de cendra fins a la Pasqua. Després hi va afegir proses per transformar-lo en un llibre de haibun, intentant lligar sintàcticament amb l’haiku amb la prosa, cosa que Bashō no feia. Segons l’autor, les proses son més elaborades des del punt de vista poètic que no pas els haikus.

El crit i l’eco (2016) esta constituït per tres seccions. En la primera (“la muntanya”), Jordi  Mas juga a desmuntar els versos per buscar lectures alternatives i fer que els haikus tinguin més ressonància, com per exemple:

sóc teva
em deia
la veu                            inexpugnable

de
la muntanya

 

La segona part (Deshora) està formada per haikus normatius, mentre que en la tercera part (la flama) torna a fer una desconstrucció del haiku:

 

el color
es cansa
de la llum                              i traspua

antiga
fosca

 

Brida (2019) explica una història, un recorregut bastant fosc segons l’autor, per acabar amb haikus més positius. La part que dona nom al llibre és un poema encadenat. D’això ens parlà el Jordi al final de la xerrada, d’aquesta mena de joc en què 3 o 4 poetes van enllaçant haikus o tankes amb un esquema determinat, en el qual s’han d’incloure paraules o fer referència a estacions, per exemple, un numero determinat de vegades. Tres veus lligades a Minase, traduït pel Jordi es considera l’obra mestra del renga o poema encadenat.

Per cloure la sessió es van llegir diversos poemes, que transcrivim a continuació:

 

Febrer, IV

la possibilitat, la temptació de no tornar
a la casa buida, de rendir-me i endinsar-me al
bosc perquè

quan agonitza
la llum a la vall fonda,
un joc de molsa

em concedeixi l’oblit –el rellent glaçat calant-me
poc a poc els ossos, fins al moll- que tot un dia
d’errar pels camins no m’ha procurat

 

Febrer, XXIII

i, tanmateix, potser el que busco no és ben
be l’oblit, sinó el silenci que sorgeix quan tot és a
lloc, o almenys ho sembla: el grau raonable
d’ordre que els marges imposen al seu paisatge,

l’enfredorida
peülla del pollancre
quan cau la tarda,

la posta puntual del sol, la fredor lenitiva de la
fosca de després.

 

Febrer, XXXVII

de petits rèiem quan ens hi banyàvem i
notàvem el llot llefiscós del fons entre els dits
dels peus, o quan hi pescàvem sabaters i cap-
grossos o empaitàvem algun gripau que havíem
vist saltant per fora

però la persona adulta que presumptament
Sóc ara observa des de la distància

la bassa muda
a l’ombra de les canyes
tèrbol solatge

que he après a témer, que ves a saber quins mal-
sons podria contenir.

 

Disruptors endocrins (Brida)

Goita aquest aparador, quin bé de Déu de les llampants galindaines que tant t’han ensenyat a necessitar! Et calen? No. Et farien servei? Ves… Les vols? Sí, sí, sí! Quant costen? No gaire, però me n’hauré de comprar moltíssimes per omplir aquest buit que no para de créixer.

Sota la superfície opaca dels oceans, un immens estol de petites peces de plàstic desballestades entrexoquen constantment, fins al punt que ja no sabem distingir la remor de fons que produeixen del nerviós espetec de les onades.

 

Maternitat amb penis – no fal·lus (Brida)

“Empeny!”, m’encoratja la llevadora; “ara, empeny, empeny!”, em commina el metge. Però no entenc què hi faig, eixarrancat cama aquí cama allà, a la sala de parts. Què he d’empènyer?
M’inclino endavant per veure’m l’entrecuix i comprovo que hi tinc el penis i els testicles de sempre. Què en trauré, d’empènyer? Però potser sí que, sense saber-ho, sempre he tingut una vagina entre l’arrel del penis i el forat del cul.
Empenyo, doncs: respiro fondo i empenyo. I em buido sense dolor, potser perquè algú altre plora per mi.
“És una nena”, m’informa el metge; “una nena preciosa!”, em felicita –o em consola!? – la llevadora. I me la posen entre els braços: una criatura balba i humida com l’argila primordial, tèbia de vida, de fragància immaculada a pesar de la sang i el pixum i la mica de merda que la cobreix, amb els ulls tancats. Ha deixat de plorar i sembla que es vol adormir, confiada, damunt del meu pit.
El seu pes em compassa els batecs del cor, i l’abraço com la mare em devia abraçar quan em va tenir a mi, no sé ben bé si oferint protecció o demanant ajuda.

 

PERLA (Sema)

 

més enllà
de la closca
endurida,

més enllà
del cor tou,
temorenc,

el dolor
destil·lat
de la ferida

 

Hiraizumi (L’estret camí de l’interior. Matsuo Bashō) (fragment)

Recordant els versos que diuen: “Els estats cauen, rius i muntanyes romanen; la nova primavera cobreix d’herba el castell”, em vaig asseure damunt del barrets de palla i vaig plorar una llarga estona, sense tenir esment del temps.

Heus aquí els somnis
de tants guerrers ardits:
herba d’estiu.

Les flors de dèutzia,
blanques com els cabells
de Kanefusa…

Els dos pavellons sobre els quals ens havien contat tantes meravelles eren oberts. Al del Sutra es conserven les imatges dels tres generals; al de Llum hi ha els tres taüts i tres imatges sagrades. El set tresors del Pavelló de la Llum van desaparèixer, el vent va destrossar les portes amb incrustacions precioses i el gebre i la neu van podrir els pilars daurats, però, quan semblava que el pavelló s’havia d’esfondrar i donar pas a un erm cobert d’herba, se’n van reforçar les quatre parets i s’hi va construir una nova teulada per protegir-lo del vent i de la pluja, i ara sembla que conservem encara durant un temps aquest record d’una època remota.

Dreçat, encara,
després de les pluges vernals:
Pavelló de la Llum.

 

Caldrà que estem atents, perquè el poeta ens va avançar que té tres llibres inèdits que s’aniran publicant properament.

Moltes gràcies, Jordi, per totes les coses dites!

 

Text: Jaume Pujol
Fotografies: Aureli Ruiz

«Diàlegs amb el Japó», xerrada de Jordi Mas

0
Publicat el 17 d'abril de 2022

El dimarts 26 d’abril el poeta i traductor Jordi Mas oferirà la xerrada «Diàlegs amb el Japó» a l’espai VilaWeb, a les set del vespre.

Jordi Mas i López (Sant Coloma de Queralt, 1972), professor de llengua i literatura japoneses a la Facultat de Traducció i d’Interpretació de la Universitat Autònoma de Barcelona, desenvolupa la seva activitat en tres àmbits afins, però ben diferenciats: l’escriptura de poesia pròpia, la traducció d’obres literàries i la recerca.

En tots tres àmbits s’ha dedicat, en part, a reflexionar sobre el procés d’incorporació de les formes poètiques japoneses a la literatura catalana, ja sigui traduint clàssics com ara l’antologia Cent de cent, de Fujiwara no Teika, o L’estret camí de l’interior, de Matsuo Bashô; conreant, recreant o desconstruint aquestes mateixes formes en llibres propis com Sema, Febrer o El crit i l’eco; i estudiant l’ús que n’han fet altres poetes com ara Josep Maria Junoy, Joan Salvat-Papasseit, Salvador Espriu o Feliu Formosa.

La seva intervenció se centrarà a presentar aquestes reflexions per mitjà de la seva pròpia producció.

Hi esteu convidats!

Eduard Sanahuja, conversa literària.

0

El passat vint-i-tres de novembre vam celebrar la primera sessió d’ençà que es van suspendre els actes públics a l’espai VilaWeb. Des del 2012 el nostre grup havia mantingut una activitat continuada; sessions mensuals que, finalment, hem reprès després d’un llarg període d’inactivitat per la pandèmia.

Hem volgut, abans de començar l’acte, tenir un record per a les víctimes de la Covid i els seus familiars, i recordar que cal mantenir la guàrdia i seguir les recomanacions mèdiques.

Vam agrair a l’Eduard Sanahuja, el nostre poeta convidat, la gran paciència que havia tingut; la seva sessió la teníem programada pel març de 2020. Sanahuja és un poeta que admirem i ens plau molt que hagi estat el primer convidat d’aquest nou cicle que encetem.

Eduard Sanahuja Yll, fill del poeta David Sanahuja i Saperas, ha exercit de professor del Departament de Didàctica de la Llengua i la Literatura de la Universitat de Barcelona.

En aquest acte vam fer una retrospectiva de la seva obra, atès que fa quaranta anys de la publicació del seu primer llibre.

En els dos primers: Gos de Galiot (1981) i Mirador (1983), ambdós d’Edicions del Mall, hi trobem versos com aquests:

cada llavi és un temple, cada poema un furt
*
No sé qui sóc, pro em trobo a tot arreu.
*
Sóc dòcil i amorós com poquíssimes feres.

Segueix Doble joc (Columna Edicions, 1988. Premi Vila de Vallirana-Josep M. López Picó). En aquest llibre introdueix el seu alter ego: David Gil, autor d’alguns dels epígrafs en llibres posteriors.

El poeta no avisa:
és un traïdor. (David Gil)

En defensa pròpia (Editorial Bromera, 1994), inclou aquests versos demolidors:

Només hi haurà un balanç, dues preguntes:
qui has estimat, qui t’ha estimat a tu.
 *
la vida és com un vers
que imita la mentida.

Dotze anys més tard és mereixedor del Premi Vicent Andrés Estellés de Burjassot per Compàs d’espera (Editorial Bromera, 2006).

Els morts es tornen bojos,
però diuen la veritat
(David Gil)

El llançador d’espases,  Premi Maria Mercè Marçal, es publica el 2013  a Pagès Editors.

En aquests dos llibres, la poesia de Sanahuja aconsegueix un nivell molt alt.

Des del 2015 disposem de l’antologia Sang barata  (AdiA Edicions), un llibre necessari; l’Eduard fa una selecció de poemes dels llibres anteriors, alguns d’ells introbables.

Si algú pensava que els seus treballs posteriors no arribarien tan amunt, pel que fa a qualitat literària, anaven errats. Prova d’això és Teories del no (Edicions de 1984, 2016, Premi de Poesia dels Jocs Florals de Barcelona).

No hi ha una veritat per majoria.
Només el que no saps
és veritat.

Monòlits (AdiA Edicions, 2019) és un llibre d’aforismes; no sorprèn que Sanahuja hagi conreat aquest gènere literari, donat que alguns dels seus versos ja contenen la força i la concisió propera a l’aforisme.

El seu darrer llibre publicat, en plena pandèmia, Poemes de Calvus (Tanit Poesia, 2020) és un llibre deliciós, captiva pel joc literari que ens proposa; trobem la veu del nostre poeta empeltada —i alliberada— en el poeta romà Gai Licini Calvus, amic íntim de Catul.

En la poesia de l’Eduard Sanahuja es combina l’ambició intel·lectual (hi ha una idea potent que travessa el poema), el rigor i el gran domini de la llengua, de manera que el resultat són uns versos contundents, amarats d’humanitat, que no defugen la complexitat ni les contradiccions de l’ésser; en definitiva, una poesia que ens captiva.

El nostre convidat va fer un recorregut pel conjunt de la seva obra, va compartir alguns dels records relacionats amb el seu pare —entre molts altres— qui, segons va explicar, li ensenyà a estimar la poesia. Afortunadament, des del 2015 comptem amb  la poesia reunida de David Sanahuja (Barcelona 1915 – 1990), membre de l’anomenada “generació sacrificada”, un llibre a cura d’Isabel Granya (Obra poètica. David Sanahuja [1946-1988], Curbet Edicions).

Eduard Sanahuja va llegir un poema del pare, i una bona selecció de poemes dels seus llibres. Al final de l’acte, alguns dels components del grup en vàrem dir uns quants.

III

Heu vingut i vindreu a lluitar en aquest circ,
i vindreu i vindreu fins al darrer moment,
quan el somni de l’ull sigui un somni impossible.
Sereu
molt més que el meu pronom i que el meu mirador,
malgrat que sigui jo el qui es taqui amb la tinta
i carregui amb el cor de l’espectacle pur.
Aquí em teniu.
Preneu.
A mi ja em falta temps
i em sobra malaltia.
Preneu.
Sóc dòcil i amorós com poquíssimes feres.

Mirador (Edicions del Mall, 1983)

VII

No tinguis temptacions de jugador.
Que es reparteixin ells totes les cartes
i totes les victòries importants.
No vulguis competir, perquè perdràs.
Pensa que no n’hi ha prou de ser cavall
per triomfar a la cursa  dels cavalls.
Al final de la cursa, de la nostra,
només hi haurà un balanç, dues preguntes:
qui has estimat, qui t’ha estimat a tu.

En defensa pròpia (Editorial Bromera, 1994)

Sala d’espera

M’han receptat que esperi.
Entro a la sala
on esperar serveix per esperar.
Les cadires acullen el silenci
de tots els qui esperem
que algú ens digui pel nom.
Aquí el temps no té pressa.
Es posa l’uniforme i puja a la tarima
per escriure amb el guix del compte enrere
els darrers epitafis del record.
Com els mestres d’abans, autoritari,
ens mana acabar els deures:
hem de posar sentit a cada un dels fonemes
i redactar la vida que ens hauria agradat.
Com que el temps no té límit a la sala d’espera
el millor és ser pacient
i obedient com un mort.

Compàs d’espera (Editorial Bromera, 2006)

Teoria amb el bes

Mira.
Tot això que ara veus,
la granota de les Seychelles,
el lèmur que s’espanta quan es belluga l’aire,
els lliris entre cards,
les mangostes esveltes,
la rosa del desert cruixint sota la sorra,
tota aquesta bellesa
no l’ha fet pas l’amor.
L’amor ha arribat tard a l’univers.
És un invent recent dels homes i les dones,
una substància poc comuna
que projectem en va.
Els universos besen malament,
igual que les espases,
i per això la vida
és la germana tonta de la mort.
L’amor no esdevindrà llevat dels astres
ni saciarà la set de les pastures.
No obstant això, els humans es besen
i alguns són virtuosos
dels besos gota a gota.
Sé prou bé què és el bes,
el darrer estadi evolutiu del mos,
un intent de negar
la crueltat voraç de les mandíbules,
un intent d’oblidar
que les boques es moren.
Mira’m.
Et demano que em besis.
El bes no ens salvarà,
però ens identifica.

 El llançador d’espases (Pagès Editors, 2013)

NO EM GUANYO EL PA AMB LA LLANÇA

No em guanyo el pa amb la llança, com Arquíloc.
El pa me’l trobo cuit a la família
que m’ha abraçat.
Quin mèrit dec tenir?
Ser un orador
capaç de parar els peus a Ciceró,
aquest amanerat de la paraula
que buidaria el mar
per pescar un sol peixet?
L’oratòria és un joc de pujar escales
i baixar-les després, i així anar fent.
Ben poca cosa al pap.
Per això Ciceró no escriurà un bon poema,
perquè tot el seu vol va arran de terra.
No hi ha poema sota la sandàlia.
Ocell amb ales noves,
la poesia busca un altre cel,
un èter que t’oculta
si et besarà o et clavarà el punyal,
un lloc on fer més cert el que és incert
i on la mentida ha perdut la cara.
La poesia és el pa que es regala
quan ja no queda pa.
Jo menjo d’aquest pa,
del que mata la gana i mai sacia,
com un son que has dormit sense dormir.
Amics, esteu alerta!
Calvus només segueix
la llei de la paraula
i del vi grec d’Ismaros.
Si mai brindeu amb mi no us enganyeu:
un poeta no brinda mai en va
ni amb la copa mig buida!

Poemes de Calvus. Carmina Calvi (Eduard Sanhuja Yll) (Tanit Poesia, 2020)

 

Moltes gràcies, Eduard, mantenim viu el record d’una gran vetllada de poesia, i del sopar posterior!

Text: Empar Sáez
Fotografies d’Aureli Ruiz

Conversa literària amb Eduard Sanahuja

0

Reprenem les sessions de poesia a l’Espai VilaWeb d’ençà que es van suspendre el març de 2020 per la pandèmia.

El nostre convidat, Eduard Sanahuja (Barcelona, 1953), ens acompanyarà en la sessió d’aquest mes (dimarts 23 de novembre) i reiniciarem l’activitat literària del grup —actes oberts al públic— amb una conversa amb el poeta.

Eduard Sanhuja Yll és una de les veus referents de la poesia catalana actual; ha rebut prestigiosos guardons literaris, ha estat inclòs en diferents antologies, ha traduït al català Blaise Cendrars i Javier Carnicer, i en l’àmbit de la difusió i promoció de la poesia va fundar el 1989, amb altres tres poetes, l’Aula de Poesia de Barcelona.

Alguns dels seus llibres:

Doble joc (Columna Edicions, 1988. Premi Vila de Vallirana-Josep M. López Picó); En defensa pròpia (Editorial Bromera, 1994); Compàs d’espera (Editorial Bromera, 2006. Premi Vicent Andrés Estellés de Burjassot); El llançador d’espases (Pagès Editors, 2013. Premi Maria Mercè Marçal);  l’antologia Sang barata (AdiA Edicions, 2015); Teories del no (Edicions de 1984, 2016. Premi de Poesia dels Jocs Florals de Barcelona); Monòlits (AdiA Edicions, 2019); Poemes de Calvus (Tanit, 2020).

Sanahuja parlarà de la seva obra poètica i dirà una selecció de poemes. Hi sou tots convidats!

Després de la sessió soparem al restaurant L’Havana (Lleó, 1); us hi podeu afegir si us ve de gust.

 

“En curt: poesia mínima”. Xerrada d’Amauta Castro

0

El passat vint-i-vuit de gener vàrem dedicar la sessió a la poesia breu. El nostre convidat, Amauta Castroens va oferir una xerrada amb el títol “En curt: poesia mínima”.

Amauta Castro té com a llengua literària el gallec, però és ben cert que des de la seva identitat catalana (viu a Catalunya des del 2004), compartida amb altres identitats culturals, forma part també dels poetes catalans.

En la seva xerrada, Castro va traçar un recorregut pels referents literaris, els autors que han marcat el seu camí i que l’ha dut a escriure una poesia molt breu, de pocs versos, en la qual, a voltes, es difuminen els límits i s’apropa i dialoga amb els aforismes.

Ens va parlar especialment dels poetes gallecs, encara que, a banda dels escriptors en llengua gallega, també va mencionar nombrosos autors d’altres cultures com l’oriental, la cultura persa i la hispanoamericana.

No és la primera vegada que el nostre grup dedica una sessió a la poesia gallega; en el 2012, any en què iniciem les activitats a l’espai VilaWeb, vàrem organitzar un acte sobre les Cantigues Medievals galaicoportugueses i dos anys després una sessió dedicada a l’escriptor, poeta i traductor Álvaro Cunqueiro, una de les figures cabdals de la literatura gallega del segle XX.

Una breu aproximació a la trajectòria literària del nostre poeta convidat:

Amauta Castro ha publicat dos llibres de poesia en gallec. El seu segon poemari, A tarde. O desacougo, rep el prestigiós Premi Nacional de poesia Xosemaría Pérez Parallé.

En poques setmanes sortirà publicat el llibre Leixaprén (Editorial Buenos Aires Poetry) amb una selecció de poemes de l’autor en edició bilingüe gallec i castellà.

A banda d’això ha rebut altres guardons: en diverses ocasions el Premi Rosalia de Castro per composicions poètiques, i té poemes publicats en diferents antologies, revistes literàries i llibres col·lectius.

Amauta Castro va iniciar la seva xerrada posant en relleu la contradicció que d’entrada suposa definir, classificar, la poesia per la seva llargària, quan la natura essencial de la poesia és desclassificadora. Així i tot, va destacar que els gèneres breus són matriu de les llavors del canvi, i va ressaltar la idea que el poema breu té la força del recomençament perpetu, de la re-germinació.

Castro va fer esment a nombrosos referents literaris en llengua gallega com Uxío Novoneyra, Rosalia de Castro, Baldo Ramos, Xosé María Álvarez Cáccamo, Xesús Rábade Paredes, Helena Villar Janeiro, Noa Moreira, Luís Valle Regueiro, entre altres, així com escriptors i poetes de diferents cultures: Rumi, A. Pizarnik, O. Wilde, E.M. Cioran, E. Huerta, H. Mujica, R. Cadenas, J. Teillier…

Després d’un interessant col·loqui sobre diferents aspectes de la cultura gallega, alguns membres del grup vàrem llegir aforismes de Fernando Pessoa, Oscar Wilde, Nietzsche, Joan Fuster i poemes breus d’Hugo Mujica, Rafael Cadenas, Uxío Novoneyra i Amauta Castro.

Vaise, vaise
o camino d’aire do aire polo aire
camiñando cara un sitio aonde nunca foi nadie…

Se’n va se’n va
el camí d’aire de l’aire per l’aire
caminant vers un indret on mai no anà ningú…

***

Chove pra que eu soñe…

Plou per a que jo somniï…

***

Cain as follas…
Sinto unha cousa
que me apousa e non me toca…

Cauen les fulles…
Sento una cosa
que es posa en mi i no em toca…

Uxío Novoneyra , Os Eidos. O Libro do Courel

¿Quien, en lo profundo, se vale de nosotros para romper su silencio?

Sin esperanza, y por eso, sin desesperanza.

Abandonado te quiere lo inmenso.

Somos arenas susurrantes.

Si lo que existe nos parece poco, ¿qué puede sosegarnos?

Todo es impensable.

Te interpones entre el mundo y la piel.

Sólo el niño ve brillar el barro.

 Rafael Cadenas, Dichos (Dins: Rafael Cadenas Obra entera. Poesía y prosa.1958-1998)

A nosa vida avanza
gardando as primeiras cousas.
Envellecer debe ser achegarse.

La nostra vida avança
guardant les primeres coses.
Envellir deu ser apropar-se.

Amauta CastroA tarde. O desacougo (Edicións Espiral Maior, 2019)

Ensaiar o inexpresable con luz pouca,
a da memoria que navega soa
ou a do soño
que persiste na procura.

Assajar l’inexpressable amb poca llum,
la de la memòria que navega sola
o la del somni
que persisteix en la cerca.

Amauta CastroA tarde. O desacougo (Edicións Espiral Maior, 2019)

Será sinxelo o poema
que agarde ser danza
por riba da morte.

Serà senzill el poema
que espera ser dansa
per damunt de la mort.

Amauta CastroA tarde. O desacougo (Edicións Espiral Maior, 2019)

Os paxaros chían abandonados sobre ponlas sen paisaxe
É preciso cinguir cos brazos
toda desolación sen acougo

Els ocells piulen abandonats damunt branques sense paisatge.
Cal estrènyer amb els braços
tota desolació sense descans.

Amauta CastroA tarde. O desacougo (Edicións Espiral Maior, 2019)

Agraïm a Amauta l’excel·lent vetllada de poesia que ens va oferir.

Text: Empar Sáez
Fotografies: Aureli Ruiz

“En curt: poesia mínima”. Xerrada d’Amauta Castro

0

El dimarts 28 de gener, Amauta Castro, poeta en llengua gallega, resident a Salt (Gironès), ens oferirà un recorregut pels seus referents poètics sota el títol “En curt: poesia mínima”.

Amauta Castro és un poeta gallec que els darrers anys ha reflexionat, des de l’àmbit de la creació, sobre un model de poesia de traç curt que s’apropa i dialoga amb el món dels aforismes, del haiku o de la poesia epigramàtica. Captar l’instant, traslladar l’aprehensió sensible de l’experiència poètica cap al món de les paraules, un viatge de transformació des del fet essencial que tensa les gramàtiques, però tanmateix obre el llenguatge.

Hi sou tots convidats, no hi falteu!

 

 

Presentació del llibre “El teu somriure” de Jaume Pujol

0

El passat vint-i-sis de novembre vàrem celebrar i presentar el primer llibre de poemes d’en Jaume Pujol, membre del nostre grup de poesia.

Us en deixem una breu crònica, de l’acte, amb un recull de fotografies.

Un breu apunt biogràfic: en Jaume Pujol va néixer a Gironella (Berguedà) l’any 1959 i a tres anys van anar a viure a Campdevànol (Ripollès). Des de fa més d’una trentena d’anys viu a Viladecavalls (Vallès Occidental).

És físic i catedràtic de la Universitat Politècnica de Catalunya, on ha desenvolupat tota la seva carrera docent i de recerca, principalment. Actualment imparteix classes a la Facultat d’Òptica i Optometria.

La música ha estat present, de manera important, en la seva vida. En Jaume té una sòlida formació musical. Va tocar en un grup de música de ball durant vint anys, i posteriorment, vint anys més, en un duo d’animació infantil. Tocava el saxo, i és aquesta una activitat que vol reprendre.

Hi ha una dada biogràfica que trastoca tota la vida d’en Jaume: la pèrdua de la seva dona el setembre del 2017. A partir d’aquest moment, el dolor l’empeny a escriure poesia (en la seva intervenció ens va explicar com s’esdevé aquest procés).

Comença a escriure alguns poemes, fa diversos tallers, cursos de poesia a l’Ateneu de Barcelona. En Jaume cercava i cerca l’aprenentatge, una guia, orientació, una formació en un món del tot desconegut per a ell  (Laia Noguera ho ressalta molt bé en el pròleg; “El que admiro més del procés que ha fet en Jaume ha estat que s’ha obert a l’aprenentatge”).

I escriu el primer llibre El teu somriure amb què vol retre homenatge a la seva dona i canalitzar les emocions per la gran pèrdua que ha patit.

En aquest procés que ha fet en Jaume de començar a escriure poesia a partir d’una pèrdua, hi ha diferents aspectes que m’han interessat especialment. Un és el dolor com a motor o estímul per iniciar una activitat artística, que evidentment té a veure amb el desig d’expressar-ho i de guarir-se.

Sabem, per una banda, que totes les emocions inspiren els artistes. Entre elles, el dolor, la tristesa, el patiment són, potser, les més poderoses. En aquest llibre hi podem palpar el dolor d’en Jaume: la impotència, la ràbia, la desesperació, la tristor immensa, el desassossec, fins i tot l’estranyesa.

Sabem, però, que l’artista, el poeta, no només expressa el dolor a través de l’art com a forma de dol, o alliberament d’emocions, de guariment, sinó també com a interrogació (cerquem explicacions als misteris del món, i un d’ells és la mort).

«Si el món fos clar, l’art no existiria» escriu Albert Camus en El mite de Sísif.

I en Jaume també s’interroga; ell cerca una forma nova de comprendre la vida i la mort. Ha arribat, a través de la seva experiència, a una pau interior, a un intent de copsar la dimensió desconeguda de la mort. I ens ho vol fer arribar a través de la poesia, que és una forma d’expressar el misteri.

D’altra banda, també coneixem que allò que per a una persona pot ser un estímul, per a una altra pot provocar-li una paràlisi. Juan Gelman, per exemple, no va poder parlar del seu drama personal fins després de vint-i-vuit anys de la desaparició del seu fill i de la seva jove pels militars argentins en 1976. En canvi, Joan Margarit va escriure Joana “en calent” amb un resultat meravellós.

Per tant, veiem que no hi ha normes, que cadascú ha de buscar els seus recursos, els propis estímuls, fer el seu camí, perquè aquest és un espai propi de l’autor i ningú millor que ell sap quin és el valor de la seva obra i els motius que el fan escriure.

I a tots nosaltres, que ens considerem afortunats de conèixer en Jaume, i de llegir “El teu somriure”, només ens queda acompanyar-lo, seguir-lo de ben a prop en aquesta trajectòria que ha emprès meravellosament bé en la poesia.

TEMPS

Fa sis mesos que vas marxar,
et trobo molt a faltar.

Diuen que la vida continua.
Que continuï per a ells,
per a mi continuarà quan jo vulgui.

Diuen que s’ha de tirar endavant.
Que hi tirin ells,
jo hi tiraré quan pugui.

Diuen com estàs? I es responen anar fent no?
Que vagin fent ells,
jo faré el que em sembli.

Diuen que ha passat poc temps.
Serà per a ells,
per a mi ha estat molt llarg.

Fa sis mesos que vas marxar,
et continuaré trobant molt a faltar.

BOIRA BAIXA

Boira baixa,
adés massa espessa, adés un xic més clara,
cobreixes tots els racons de la meva vall,
perquè no tens límits, boira baixa.

Amb la teva humitat, el meu cor llagrimeja,
perquè ets caladora, boira baixa.

Amb la teva fredor, la meva ànima es glaça,
perquè ets gebradora, boira baixa.

I si algun cop goses alçar-te,
sempre retornes, per apenar-me més encara.
Perquè ets traïdora, boira baixa.

PLOU

PLOU;
mentre passejo sense rumb ni direcció.

La menuda i insistent pluja
em cala l’ànima.

Només m’acompanya la tristor
que espantada pel plovisqueig no es deixa abraçar.

I em sento sol,
malgrat l’enorme amor que m’envolta.

Potser quan surti el sol
m’escalfarà l’ànima.

Però de moment;
PLOU.

AGOST

Massa aigua per a mi sol
sense poder abraçar-te.
La tarda cau a plom
no vol ni caminar.

I el sol que t’encantava,
que volies enganxat a la pell,
ara és només per a mi.

Costerut estiu.

Massa aigua,
massa sol.

ESTRANY

Enfilo el camí de pujada.

La vorera no pot encabir-me,
el meu cos fa tentines.

La vorera s’estreny,
els peus al carrer.

La lluna penjada del cel
ha perdut el somriure.

Se’m fa tan estrany
mirar sol la lluna,

que voldria amagar-me.

Gràcies, Jaume, pel teu gran caliu i les teves paraules!

Fotografies: Carme Mallofré
Text: Empar Sáez

Presentació del llibre “El teu somriure” de Jaume Pujol

0

Us convidem a la presentació del primer llibre de poesia d’en Jaume Pujol (Gironella, Berguedà, 1959), físic i catedràtic de la Universitat Politècnica de Catalunya, que tindrà lloc a l’espai VilaWeb el dimarts 26 de novembre.

En Jaume és membre del grup Reversos, de l’Associació de Poetes Terrassencs i forma part de l’organització de Rauxa – Setmana de la poesia de Terrassa.

El teu somriure és el primer llibre de poemes que publica. Aquesta obra neix com a homenatge a la seva dona després del seu traspàs.

Els beneficis del llibre aniran destinats a la Fundació Oncolliga, entitat sense ànim de lucre que ofereix atenció psicosocial a persones amb càncer i als seus familiars.

Conversa amb Gemma Gorga sobre el llibre “Indi visible” i la poesia índia contemporània en anglès

0

El passat cinc de novembre vam tornar a rebre a la Gemma Gorga a l’espai VilaWeb. L’havíem convidat el 2014, i en aquella ocasió vàrem parlar especialment de la seva poesia, que apreciem i admirem.
En la primera sessió que va compartir amb nosaltres la Gemma va mencionar el seu darrer llibre, la traducció de Vint esmorzars cap a la mort, del poeta indi Dilip Chitre; va expressar com n’era, d’enriquidora, la feina de traductor de poesia i va manifestar el desig de continuar desenvolupant aquest vessant literari.

Posteriorment a la nostra trobada ha publicat el llibre de poesia Mur (Meteora, 2015), li han traduït a l’anglès Llibre dels minuts (Book of Minutes, 2019, Traducció de Sharon Dolin) i ha escrit Indi visible (Tushita Edicions, 2018).

Indi visible es troba en la frontera entre diferents gèneres literaris: assaig en forma de dietari, llibre de viatge i poesia (inclou la traducció d’una mostra representativa de poetes indis contemporanis que escriuen en anglès, un total de deu autors).

Gorga ha fet diferents estades a l’Índia; durant la primera, el 1997, pren contacte amb el país, en el 2011 fa una segona estada de tres mesos i en la darrera, el 2016, s’hi està dos mesos a la Sanskriti Foundation de Nova Delhi amb el projecte d’enllestir una antologia de poetes contemporanis indis en anglès. En la xerrada, la Gemma va explicar que aquest propòsit es va truncar per la impossibilitat d’aconseguir que cap editorial catalana publiqués la traducció ja acabada.

Així, tot i que no tenia, a priori, el desig de publicar un llibre sobre l’Índia, segons ens va aclarir la Gemma, el material del seu dietari, escrit sense cap voluntat de publicació, i algunes de les traduccions que havia fet van ser la base per a l’elaboració del llibre.

D’altra banda se’l va plantejar amb tres estratègies clares: la primera era posar el focus en el detall, en les coses petites, defugir, per tant, de la generalització. La fragmentació n’era la segona estratègia; hi ha un cert ordre cronològic en els fragments, amb alguns salts temporals, però la concepció del llibre s’allunya del bloc unitari, tancat i rodó. I l’humor, com ens va explicar la Gemma, és la tercera estratègia que va adoptar per tal d’aportar una mirada més fresca sobre l’Índia.

Del llibre Indi visible destaca l’enorme qualitat de la prosa de la Gemma Gorga. Un altre atribut remarcable de l’obra és la riquesa de pensament; hi reflexiona sobre nombrosos aspectes de l’Índia sense dogmatismes (no resol la paradoxa, sinó que la mostra); la convivència entre les diferents llengües, les identitats, la cultura… I finalment una altra part essencial del llibre, perfectament imbricada amb el dietari, són els poemes traduïts que permeten al lector descobrir un bon grapat de poetes indis que possiblement desconeixia.

La Sujata Bhatt és una de les poetes traduïdes per la Gemma Gorga, inclosa en el llibre Indi visible i, precisament enguany, en el Festival Barcelona Poesia, a través de la Gemma, la poeta d’origen indi va ser convidada a un acte al Museu Marès en què dialogaven les dues autores.

Bhatt és nascuda a Ahmedabad que té el gujarati com a llengua materna, l’anglès com a llengua literària i l’alemany com a llengua quotidiana. Es van posar sobre la taula nombroses qüestions interessants sobre poesia, però també el conflicte i la riquesa que suposa moure’s entre diferents identitats.

Nombrosos temes relacionats amb la cultura, la literatura, la poesia, les llengües de l’Índia van sorgir en el col·loqui posterior a la xerrada de la Gemma, tots ben interessants. Per acabar l’acte vàrem llegir una selecció de fragments i poemes del llibre Indi visible. A continuació us en transcrivim una mostra.

Finals de febrer. El sol encara es pon d’hora. M’estimo més seguir treballant sense encendre els llums de l’estudi. M’agrada la tonalitat ataronjada que va adquirint el vespre -tonalitat de papaia madura a punt de malmetre’s- i que de mica en mica es confon amb el vernís vermell de l’escriptori, tenyeix la llibreta i m’encén la pell.
A fora, la vegetació s’enfosqueix, les ombres es densifiquen. Amb la caiguda definitiva del sol, la mosquitera de la finestra s’humiteja sobtadament i els mosquits busquen maneres eficaces i massives d’esmunyir-se a través de la retícula de niló. D’això es tracta, en la vida: passar de fora a dintre, trencar la barrera de l’alteritat i dipositar petits ous a la sang d’un estrany. I la sang els acull, amb la seva acidesa exacta, sense saber què li espera. Exactament igual que l’amor.

Cada idioma té una paraula comodí, una paraula que els nadius usen en un ventall tan ampli de circumstàncies que resulta gairebé impossible reduir-la a un significat unívoc i traduïble. Penso, per exemple, en l’expressió catalana Déu n’hi do. O en el rai. O en el you know de l’anglès nord-americà.
Llàstima que hagi trigat tant a esbrinar que, per als indis, la paraula comodí és yes. Eventualment, yes pot significar sí. Més sovint, yes significa no en tinc ni idea.
La comprensió d’aquest país passa per saber destriar el primer yes del segon.

Una història diferent

El gran Pan no ha mort:
simplement ha emigrat
a l’Índia.
Aquí, els déus vagaregen lliures,
disfressats de serps o de micos;
cada arbre és sacre
i és pecat
ser groller amb un llibre.
És pecat enretirar un llibre
amb el peu,
pecat estampar els llibres
bruscament sobre la taula,
pecat llançar-ne un amb descurança
a través de l’habitació.
Cal que aprenguis a passar-ne les pàgines delicadament
sense destorbar Saràsvati,
sense ofendre l’arbre
d’on prové la fusta amb què es va fer el paper.

Sujata Bhatt

Quina llengua

no ha estat la llengua de l’opressor?
Quina llengua
pretenia en veritat assassinar algú?
I com és possible
que, després de la tortura,
després que l’ànima hagi estat segada
amb una llarga falç que cau vertiginosa
de la cara del conqueridor,
els nets encara no nascuts
arribin a estimar aquella llengua estranya?

Sujata Bhatt

Espai viu

Senzillament, no hi ha prou
línies rectes. Aquest
és el problema.
Res no és pla
o paral·lel. Les bigues
fan equilibris de gairell sobre suports
empesos lluny de la verticalitat.
Els claus s’arrapen a juntures que es baden.
L’estructura sencera s’inclina perillosament
cap al miracle.

En aquest marc precari,
algú li ha fet un raconet
a un espai viu

i fins i tot ha gosat col·locar
aquests ous en una cistella metàl·lica,
fràgils corbes blanques
repenjades sobre vores fosques
d’un univers esbiaixat,
acollint la llum
dins seu,
com si fossin
les parets lluents i primes de la fe.

Imtiaz Dharker

“Udaylee”

Només el paper i la fusta estan segurs
del tacte de la dona menstruant,
Així que van construir aquesta habitació
per a nosaltres, al costat de l’estable.
Aquí se’ns permet escriure
cartes, llegir, i els nostres dits masegats
de tanta cuina tenen l’oportunitat de sanar.

Aquesta nit no puc deixar estar les estrelles.
I quan no puc dormir, vaig amunt i avall
de la petita habitació, vaig
del llit estret de cordes a la prestatgeria
amb els diaris que descansen empolsegats
sota conquilles d’un marró lluent i un cargol de mar.
Quan no puc dormir, m’atanso
el cargol de mar a l’orella
per sentir l’empenta de la meva sang,
una cançó palpitant,
un tamborinejar lent al cap, als malucs.
Aquest dolor és la meva sang que flueix contra,
que s’apressa contra alguna cosa
-grumolls nuosos de la meva sang-
i em vénen al cap grapats d’algues esquinçades
pujant amb l’escuma,
pujant. I després caient, caient damunt la sorra
escampades sobre ous de tortuga acabats de pondre.

Sujata Bhatt

Una altra paraula polisèmica és tomorrow, paraula que en aquesta terra es dilata amb matisos insospitats. En boca d’un indi, tomorrow sol designar una franja temporal d’algun futur més o menys proper, com ara demà, demà passat, d’aquí quatre dies o a finals de setmana. Però cal comptar amb l’eventualitat que aquest futur proper s’ajorni de manera contínua i acabi transformant-se en un futur llunyà. Tan llunyà com mai.
Petites paradoxes que farien les delícies dels físics, però que exasperen els  occidentals.

Cada vespre després de sopar travesso a les fosques el campus de la residència fins al meu estudi, el número 7. Que em conegui els camins no m’estalvia algun ensurt.
Avui he ensopegat amb un gripau de la mida d’un príncep. Després de l’ai inicial, ens hem quedat l’un al costat de l’altre, cada cop més tranquils i confiats. Tant, que he gosat allargar la mà i tocar-li l’esquena amb el dit índex. És el primer cop a la vida que toco un gripau. La pell sembla més vegetal que animal, eixuta com l’escorça de pi. Un rosari de bonys distorsionen la curvatura de l’esquena, on duu gravat un mapa misteriós de líquens i tresors. La hipòtesi del petó no l’he contemplada en cap moment, no perquè dubti del seu potencial com a príncep, sinó perquè dubto del meu talent com a princesa.
Finalment, com dues criatures il·legibles, ens hem separat per sempre, ell en direcció a la bassa, jo en direcció als poemes. A submergir-nos en les nostres respectives fondàries.

L’àvia

L’àvia tenia catorze anys
quan es va casar.
Hem perdut aquella fotografia on apareix
amb tot de pintetes d’or als cabells.
Era bonica,
va criar set fills
i sovint s’escapava
a ca la mare.
Ella i el servei
parlaven el mateix llenguatge
del silenci.

Eunice de Souza

De nit s’escriu diferent. Fins i tot es pensa diferent. De dia soc més anecdòtica i fragmentària. De nit, més íntima i reflexiva.
Fa gairebé tres mesos que sóc aquí, sense rentadora, sense televisió, sense família, sense classes, sense català, sense assumpcions, sense conviccions, Aviat hauré d’afegir sense xocolata. He d’admetre que, com menys coses tinc a mà, amb més eficàcia resolc la supervivència: unes poques peces que rento, estenc i em vesteixo de nou; un grapat de llibres que llegeixo i, arribat el cas, rellegeixo; dues arracades que m’estalvien de dubtar cada matí entre vint opcions possibles.
Sense ha acabat significant amb. Amb més temps, amb més pau, amb més jo.

Avui he acompanyat la Naomi a l’hospital. De manera cíclica, li agafen febrades que remeten al cap de pocs dies. No ho diem en veu alta, però ens temem que sigui malària, encara que les analítiques semblen descartar aquesta possibilitat. Davant la incertesa, no sabem a què atenir-nos ni què fer.
Arribem a l’hospital. Però aquest hospital no és un lloc, sinó un temps. Sense haver-los viscut, em venen al cap els anys quaranta, el blanc i negre de la postguerra i la misèria. Perquè l’hospital d’avui era en blanc i negre.
De seguida hem entès que el passadís on ens han convidat a seure no era la sala d’espera, sinó la sala-d’espera-i-la-consulta. Després d’una estona sota la llum indecisa dels fluorescents, ha aparegut un infermer vestit amb bata “blanca” (cometes necessàries) i s’ha tret una xeringa d’una butxaca i un tros de cotó fluix de l’altra. Aleshores li ha “desinfectat” (com m’ho faria per parlar d’aquest país sense cometes?) la zona del braç que es disposava a punxar, i s’ha tornat a desar la borla de cotó a la butxaca. Acabada l’extracció de sang, el cotó ha estat rescatat del fons de la butxaca per tapar la ferida.
Però a l’infermer encara li quedava la sorpresa d’una butxaca inèdita a la part superior de la bata, el fons de la qual era del tot desconegut. Amb gest ràpid de prestidigitador, n’ha extret un potet de plàstic i li ha demanat a la Naomi que li retornés ple d’orina. Per les vores recargolades de l’etiqueta hem decidit que aquell potet era un fidel adepte a la filosofia del reaprofitament universal.

Una dona gran

Una dona gran se t’arrapa
a la màniga
i se’n ve amb tu.

Vol una moneda de mitja rupia.
Diu que et durà
al santuari de la ferradura de cavall.

Ja l’has vist.
Així i tot, et segueix pota-ranca
i t’engrapa la camisa amb les urpes.

No et deixarà anar.
Ja saps com les gasten, les dones grans.
Se t’enganxen com un zumzeig.

Et gires i t’hi encares
amb aire irrevocable.
Vols posar punt i final a la farsa.

Quan la sens que diu
“Quina altre cosa pot fer una dona gran
en aquests turons tan miserables?”

Mires directament al cel
a través dels forats de bala
que té per ulls.

I mentre te la mires
les esquerdes que li neixen al voltant dels ulls
se li escampen més enllà de la pell.

I els turons s’esquerden.
I els temples s’esquerden.
I el cel s’esfondra

amb un estrèpit de vidre
al voltant de la vella bruixa a prova de trencadissa
que s’està dreta, sola.

I tu quedes reduït
a un grapadet de xavalla
en la seva mà.

ARUN KOLATKAR

Agraïm a la Gemma Gorga la gran vetllada de poesia que ens va oferir, va ser un enorme plaer tornar a gaudir de la seva categoria humana i literària.

Crònica: Empar Sáez
Fotografies: Ferran d’Armengol

Conversa amb Gemma Gorga. Parlarem de la poesia contemporània índia escrita en anglès.

0

Us convidem a la xerrada amb l’escriptora i traductora Gemma Gorga, qui ens parlarà de la poesia contemporània índia escrita en anglès.

Gemma Gorga és una veu acreditada i rellevant en la traducció al català de poetes indis de parla anglesa. L’avalen els viatges a l’Índia, moltes lectures i un projecte de traducció d’autors indis iniciat amb la publicació de Vint esmorzars cap a la mort, de Dilip Chitre (Eumo Editorial i Cafè Central, 2012; 8è Premi Jordi Domènech de Traducció de Poesia), juntament amb Indi visible (Tushita Edicions, 2018; Premi Liberisliber Pensa 2018), dietari que inclou traduccions d’una acurada representació de poesia contemporània índia en anglès.

La conversa i lectura de poemes serà dimarts 5 de novembre a les 7 del vespre a l’espai VilaWeb. Esteu tots convidats!