Arxiu de la categoria: POETES CONVIDATS

«Conversa sobre poesia amb Gemma Arimany» Recital de poemes musicats amb Arnau Tintó a la guitarra

0
Publicat el 18 de maig de 2024

El dimarts 28 de maig mantindrem una conversa sobre poesia amb la poeta Gemma Arimany. També tindrem el luxe d’escoltar la seva veu cantant poemes musicats amb l’acompanyament d’Arnau Tintó a la guitarra.

Gemma Arimany va néixer a Olot en 1980. És llicenciada en Filologia Catalana per la Universitat de Barcelona i treballa com a professora de llengua i literatura catalanes.

El 2003 va publicar el seu primer poemari, Ferro trencadís (XXVII Premi Martí Dot 2002). Posteriorment n’ha publicat tres més: Ulls a través (2010, XV Premi de poesia Miquel Martí i Pol), Colors Primaris (2019, Premi de Poesia Mn. Narcís Saguer) i Glatir (2023).

Ha participat en l’obra Poesia a la frontera. Antologia de poetes en llengua catalana, aragonesa i castellana (2011). És una de les tres poetes de Baix Continu 2021 (ARBAR) amb el recull Arran de la Bardissa, i autora del llibre de contes De portes endins (2003, Premi Ciutat d’Olot de narrativa experimental).

Crea, juntament amb Arnau Tintó, el grup Mecànica Orgànica: interpreta cançons i poemes propis en recitals que combinen poesia i música (guitarra). El 2018, amb la Montse Maestre funda Revers, formació amb què fan recitals amb la voluntat de difondre i fer conèixer la poesia catalana arreu.

Hi esteu convidats!

«Conversa sobre poesia amb Jordi Vintró. Lectura de poemes»

0
Publicat el 16 d'abril de 2024

El passat dimarts vint-i-sis de març van mantenir una conversa amb el poeta Jordi Vintró de la qual disposem del vídeo que compartim en aquesta publicació. Les fotografies de la sessió que teniu a continuació són de Ferran d’Armengol.

Volem agrair al nostre poeta convidat, Jordi Vintró, la seva amabilitat i la magnífica xerrada que ens va oferir.

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

«Conversa sobre poesia amb Jordi Vintró. Lectura de poemes»

0

El pròxim dimarts 19 de març mantindrem una conversa sobre poesia amb el poeta i traductor Jordi Vintró, a les set del vespre a l’espai VilaWeb.

Jordi Vintró (Barcelona, 1943) és enginyer informàtic de formació. De jove va viure cinc anys a París on va començar a escriure les seves primeres narracions, publicades en diferents revistes. Ha publicat els següents llibres de poesia: Poemes i dibuixos (1984); Cançons per a en Jaume (1985); Eugeni i altres (1986); Ludwig (1992), així com d’un dels llibres essencials de la poesia catalana actual, Insuficiència mitral (1997), premi Aula de Poesia de Barcelona (edició bilingüe amb la traducció al castellà del mateix autor); Cartes de Sotamà (2006) i la monumental La bassa de les oques (2010).

El 2015 va publicar Poesia Laica, llibre escrit juntament amb Aleix Cort, i el 2019 glossa en prosa cadascuna de les onzenes escrites per Sebastià Bonet en el llibre Obtenir l’Auster Albó. És també autor del llibre de narracions Eugeni i altres (1986).

La seva tasca com a traductor és destacable. Ha anostrat Nouvelles impressions d’Afrique (Noves impressions d’Àfrica), de Raymond Roussel (2014), premi Ciutat de Barcelona de traducció al català; una selecció de poemes de Paul Éluard (publicada per Quaderns de Versàlia el 2017 dins del Quadern Paul Éluard) i una selecció de les Faules de Jean de la Fontaine (2021).

Val la pena destacar que els seus dibuixos il·lustren alguna de les seves obres. Igualment, és aficionat a la música i toca el piano. Col·labora en revistes com Els Marges o El Pont i en el programa de televisió Àrtic.

Al llarg de la conversa parlarem de la seva tasca com a autor de llibres de poesia ben diferents entre ells, així com de la traducció literària.

Hi esteu convidats!

 

Conversa sobre poesia amb Montse Maestre Casadesús. Recital poètic amb Òscar Serradilla a la guitarra

0

El passat 27 de febrer vam tenir el goig de comptar amb la poeta Montse Maestre Casadesús. La seva presència fa que el grup Reversos obri les portes, com en altres ocasions, a veus més enllà de Barcelona i el seu entorn.

Montse Maestre Casadesús (Ripoll, 1980) és pedagoga, diplomada en Magisteri i Educació Social i gran coneixedora del món educatiu: monitora de lleure, monitora en centres de menors, dinamitzadora de set clubs de lectura a Ripoll i Campdevànol, tant per a persones adultes com per a infants i joves. Així mateix, és mestra d’alfabetització per a persones adultes en una escola de Vic. El seu interès pel món infantil ha fet que actualment també sigui creadora i divulgadora de poesia infantil i juvenil.

Com a rapsoda forma part del grup Revers (un nom molt semblant al nostre i que, per tant, podem considerar-nos cosins poètics) i del grup Carrer de la poesia, 14. Ha guanyat el Premi de narració curta Helena Jubany 2014, així com els premis de Sant Joan de les Abadesses, Montesquiu, Ripoll i Campdevànol.

Ha publicat dos llibres a l’Editorial Trípode: Pell morta (2022), amb il·lustracions de Mainés Vizcarra i pròleg de Sònia Moll Gamboa. I recentment, En un tancar i obrir d’ulls (2023), amb il·lustracions de Delphine Labedan i epíleg de Susanna Rafart. Cal dir que aquest darrer llibre, poesia per a infants en forma de tankes, enceta la col·lecció Mimosa de l’Editorial Trípode, dedicada a la poesia infantil i juvenil. Una gran iniciativa que esperem que tingui un bon recorregut. De moment, ja podem dir que la primera edició es va exhaurir ràpidament.

Vam començar parlant del temps que cal dedicar a la creació literària. Montse Maestre va manifestar: «he pres una decisió de vida: dedicar mitja jornada a l’escriptura, a la lectura i a la preparació dels diversos clubs que dinamitzo, per tal d’obtenir la pau interior que em dugui a aconseguir una qualitat literària». Va afegir que feia poc havia deixat d’impartir les classes d’Educació Social a la Universitat de Vic, per manca de temps. Allí seleccionava i recitava poesia dels seus referents, per ampliar, d’aquesta manera, el coneixement social dels alumnes. «Els que tenim la poesia com a forma de vida hem de transmetre aquest coneixement arreu, també a les classes universitàries».

La importància de l’oralitat en la poesia va ser el següent punt a tractar. Montse Maestre és una bona rapsoda; fa temps que recita poemes en diversos locals com bars, on la gent que no està avesada a aquest gènere pot descobrir-lo. Per Maestre, «l’oralitat és una manera d’exportar el coneixement de la poesia i de col·lectivitzar-la». I va afegir: «la lectura és un acte del jo i l’oralitat és un acte de comunicació entre nosaltres».

Els inicis poètics de Montse Maestre tenen molt a veure amb la recitació. Reconeix que la lectura de Joana, de Joan Margarit, la va commoure profundament i a partir d’aquí va començar a recitar poemes, primer dels altres, i posteriorment va escriure i recitar-ne els propis.

Maestre va reconèixer que l’educació poètica que rebé de petita fou molt pobre: el rodolí i alguns poemes de Joan Maragall, com «La vaca cega». Segons va continuar explicant, es va adonar que existia un gran buit de poesia en el món dels infants i que calia omplir-lo. Aquesta constatació va fer que comencés a dedicar temps a escriure per als més menuts. Va ressaltar que la major part de la poesia per a infants parla bàsicament del món dels animals: la girafa, la balena, el lleó…; els temes poètics habituals eren molt limitats i, doncs, calia fer alguna cosa. D’aquí, la seva dedicació a la poesia infantil i juvenil.

Vam continuar parlant del seu primer llibre, Pell morta. És un poemari que narra un trencament amorós. Maestre l’ha dividit en quatre parts: Preludi, Ferida, Crosta i Cicatriu, amb la intenció de fer-lo entenedor a qualsevol persona no avesada a llegir poesia. Per Maestre, «tothom entén que una pell morta sobra, no és necessària; és el resultat d’un trencament que cal deixar de banda». I sobre les parts del llibre: «Preludi és una discussió davant del canvi, entre la transformació i la metamorfosi. Ferida tothom sap que és, allò que fa mal, que supura i que es pot mantenir oberta més del compte. Crosta, literal o metafòrica, és un procés difícil, i es pot allargar en el temps, amb l’acció de gratar-nos. I finalment, Cicatriu és un senyal que ens ratifica el que hem viscut».

El procés de trencament, diu Maestre, «és una experiència pròpia emmascarada per la literatura. Tot el que diuen els poemes de Pell morta és ficcionat, per tal que arribi un missatge molt proper a la realitat». Reconeix que quan fem poesia estem connectant amb nosaltres mateixos, però és una forma de comunicar-nos, també, amb la humanitat.

A continuació vam parlar del segon llibre, En un tancar i obrir d’ulls. Montse Maestre ens va explicar que aquesta idea va néixer en un curs de poesia a l’Ateneu Barcelonès, on també hi era l’editora de Trípode, Pilar Blasco. Maestre va manifestar l’opinió que els infants i els joves eren menystinguts en el món literari. En acabar la classe, una conversa amb l’editora, que tenia el mateix punt de vista que la Montse Maestre, va determinar que el seu projecte fos l’inici d’una nova col·lecció de llibres de poesia per a infants: la col·lecció Mimosa, a qui desitgem tots els èxits.

En un tancar i obrir d’ulls és un llibre de poesia infantil en forma de tankes, acompanyat d’il·lustracions de Delphine Labedan. El poema es llegeix primer i es troba separat de la il·lustració; un dibuix que apareix en la pàgina següent. A Montse Maestre li interessava molt que tot el llibre tingués la mateixa estructura poètica, «per la repetició que arriba més fàcilment i ajuda els infants». El ritme conduït per la mètrica és un element important. «Repetició i ritme, dos elements que poden generar sinergies amb els infants», va remarcar.

Cal destacar la participació de deu nens i nenes, entre sis i dotze anys, en la creació del llibre. Segons Maestre, «cal fer-los partícips, no només com una forma de nodrir-nos del seu saber, sinó perquè jo els alimentava poèticament i ells, alhora, m’ajudaven a construir tot l’imaginari.  Cada tanka representa un moment efímer de vida i cada nen em va regalar el seu petit moment de vida que en un tancar i obrir d’ulls, si no hi pares esment, es perd». Moments com el d’un nen que li va explicar: «m’agrada observar com fuig l’aigua pel forat de la banyera després de la dutxa. Vida quotidiana, proximitat a les persones, una abraçada; aquests són els temes que els preocupa».

Montse Maestre va remarcar la definició que fa Trípode de la col·lecció Mimosa, i que comparteix: per a nens i nenes que comencen a llegir o que ja fa temps que llegeixen, per a joves i apta per a persones adultes. Així, Maestre, no creu que hi hagi una poesia únicament per a nens, sinó que hi ha una poesia transversal, apta per a tothom. La nostra convidada comparteix el que va aprendre de Sam Abrams sobre la poesia infantil: «en algunes tradicions literàries europees, un bon escriptor de poesia, per ser apreciat de debò, ha d’escriure per a nens i joves i entrar dins els seus cors».

La nostra convidada va destacar què signifiquen per a ella les arts plàstiques i altres disciplines artístiques que l’acompanyen sovint, com la música o la dansa: «Tot és art i tot pot imbricar-se, ser-ne complementari; una emoció pot arribar per la paraula, per una nota musical o per un moviment del cos».

Sobre els seus referents poètics, Montse Maestre ens va recordar que llegeix poesia cada dia i això l’ajuda a ampliar el seu univers intern. Així, ens va esmentar poetes com Felícia Fuster, Antònia Vicens, Mireia Calafell, Sònia Moll, Manuel Forcano, Mary Oliver, Ana Blandiana, Joan Margarit, Vicent Andrés Estellés, Joan Salvat Papasseit i Gemma Arimany, qui ens acompanyarà en una sessió a Reversos el pròxim mes de maig.

Finalment, parlant sobre els seus projectes, Maestre ens va explicar que, després d’anys i d’exigència, tot just aquest gener ha acabat l’escriptura d’una novel·la. I a banda d’informar-nos que aviat sortirà el segon llibre de la col·lecció Mimosa, escrit per una nena de nou anys, també ens va comunicar que té un nou repte; un llibre de literatura infantil i juvenil en forma de novel·la, en què la poesia serà el nucli de l’obra.

En els clubs de lectura infantil que coordina, Montse Maestre demana sovint als nens i nenes què n’opinen, dels seus escrits. «Cal escoltar-los, diu, i escriure sobre el que els preocupa, això sí, amb un plus de qualitat i un equilibri constant».

Vam acabar la conversa amb un col·loqui amb el públic. Maestre va respondre algunes qüestions: «cal fer notar que la poesia infantil i juvenil va més enllà dels nostres grans referents: Joana Raspall, Lola Casas o Miquel Martí i Pol. «Hi ha molts poetes que escriuen per a infants i cal fer-los visibles; per això, la col·lecció Mimosa vol aportar la veu de poetes consagrats, com Sònia Moll o Susanna Rafart, en els pròlegs, per tal de validar la poesia infantil i juvenil».

Sobre la importància de les xarxes socials, Montse Maestre creu que «la poesia s’ha d’escriure des de la calma i la concentració, tot el contrari del que representen aquestes xarxes. Poden ser un primer pas per a introduir la poesia, però l’objectiu final ha de ser llegir un llibre en paper».

Pel que fa a la memòria a l’hora de recitar poesia, com es feia abans, ella creu que «cal memoritzar poemes, però des d’una memòria natural pròxima a la naturalitat, generant un eco interior».

I finalment, sobre la forma poètica escollida per als poemes del seu segon llibre, Maestre va manifestar que la poesia japonesa, tant el haiku com la tanka, poden ajudar-nos a trobar la calma necessària per a contemplar i crear des d’una mirada més reflexiva.

Montse Maestre Casadesús va recitar, acompanyada a la guitarra d’Oscar Serradilla, una selecció de tankes del llibre En un tancar i obrir d’ulls (Editorial Trípode, 2023):

 

La natura parla

 

Desitjos

Enmig de l’herba,
les flors grogues s’enfilen.
El vent empaita
els angelets: s’envolen,
s’escampen i s’allunyen.

 

 

Coreografia

Ales de seda
verdes, blaves i grogues
dansen amb l’aire.
Com flocs de purpurina,
disseminen el pol·len.

 

Esbós

Ara és un cérvol,
ara un vaixell de vela
i ara un dimoni.
Les figures canvien
en aquest cel d’espuma.

Petricor

Plou. Es capbussa
pels carrers una flaire.
D’argila xopa,
de muntanyes humides
i de brases enceses.

 

Lampyridae

Vora dels marges,
la pols dels estels brota
entre els arbustos.
Resplendent, il·lumina
camins en les nits negres.

 

Percussió

Gotes gruixudes
dibuixen camins d’aigua
a sobre els vidres.
Tot l’espai s’enllumena,
terra i parets retronen.

Trobades: la natura i jo

 

Sonall

Amb passes lentes,
passejo per l’arbreda.
Un so m’assalta
(és el vent que belluga
les fulles dels vells trèmols).

 

Vora el mar

L’onada em troba
i em mulla els peus descalços:
m’enfredoreixo.
Vull que la sal em llauri
la pell de mandarina.

 

Llit de flors

Entre la broma,
un camp de margarides.
M’hi estiro i obro
els braços al capvespre:
coixins de pessigolles.

Caliu

Amb un crec dòcil,
les teies espeteguen:
milers d’espurnes.
Les flames ens abriguen,
les ombres es remouen.

 

Quietud

Cau en silenci.
Miro amunt: el cel plora
engrunes blanques
que em rossolen pels pòmuls
i avall desapareixen.

 

Petit univers

En la nit fosca,
sota un cel ple d’estrelles,
noto el fred tímid.
Sols un cric-cric continu
acompanya els meus somnis.

Escenaris paral·lels

 

Connexió

La cançó sona
enmig d’un gran silenci,
de fons, propera.
Tanco els ulls i l’escolto,
em deixo endur pel ritme.

 

Do mi sol

Toques les cordes
amb gran delicadesa.
Al meu cor sento
les notes, els arpegis
i una allau de moixaines.

 

Immersió

Així, de sobte,
les pàgines m’atrapen
mentre llegeixo.
La història se m’emporta,
soc dins d’una altra vida.

 

Rebuda

Corro a abraçar-te
en sentir que t’apropes.
Al mateix ritme,
els nostres cors bateguen.
Perfum dolç de cireres.

 

Nits

Mentre em llegeixes
un conte, les paraules
tendres em gronxen.
A poc a poc s’esfuma
la teva veu. M’adormo.

 

Somni

Veig una hiena
prop d’un baobab jove,
a la sabana.
Quan provo d’acostar-m’hi,
la imatge s’esbocina.

Els membres del grup Reversos vam dir alguns poemes del llibre Pell morta, Editorial Trípode, 2022.

 

Profecia

Corrien alertades les llebres, les colobres,
els elefants, els cérvols i els conills,
corrien cap als indrets més encimbellats
empeses per un pànic invencible.
Havien advertit l’alè, el lleu murmuri de la Terra,
així s’havien escapat del gran desastre.
Però nosaltres no vam córrer, no vam buscar refugi
i ens va caure al damunt sense clemència,
arrossegant amb fúria present i perspectives.

Absorta per la saba de l’amor immortal
no vaig veure com s’apropava, aquella onada.

Ciutat perduda

… amb la meitat de l’ànima enfonsada al riu

i la resta a les butxaques,

feta engrunes.

Sònia Moll

M’he esperat quinze anys a tornar-hi,
encongida davant de tantes pors.
La por de reconèixer-m’hi, de veure’m
asseguda a la barra d’aquell cafè barroc
o dins la llibreria mítica de la Rambla.
La por d’ensopegar amb algun conegut
i no saber excusar tanta distància,
ni el temps, ni el dol d’entendre’m fugitiva.
La por, aquesta por també, profunda,
de mirar enllà del pont i topar amb les finestres
que un dia em van ser amor, desig, empara.
Tot i així, cap quimera no m’irromp:
ni els carrers són el que eren, ni la gent
i casa nostra és ja casa d’uns altres.
M’he esperat quinze anys a tornar-hi,
però almenys per fi me n’adono:
damunt la pell de la ciutat he fet costura.

L’últim desig

Digues-me paraules que canviïn les estacions

en el breu instant del comiat…

Iehuda Amikhai

Vaig demanar-te que em besessis per última vegada
amb una súplica indomable que em traspuava per la pell,
amb l’afany de reanimar allò que no sabia que era mort,
un arrabassar-li a l’amor viscut una espurna de llum.
Però aquell bes va ser tan curt, tan abrupte i tan sord,
que va glaçar-me l’esperança als llavis.

Desfeta

 

Em deixo caure sobre aquesta terra
erma, desconeguda, de colors extingits,
amb un gest tan impropi d’una adïba
que no desitjo que em recordin com la poeta,
ni l’amant,ni lamiga efímera d’ulls tristos.
Contemplo el moviment dels núvols,
el vol precís d’una cornella que ja m’ensuma
la pell roent, aquest meu cor esquarterat
i m’adormo amb el dolç remoreig de les branques
fins que l’alba vesteix de llàgrimes les fulles.
Estirada sobre la terra, nua i desposseïda,
com Juliette al quadre de Gauguin.

Vetlla

venim del ramat sense guia que es desboca pendent avall
venim d’excavar insígnies rere els murs del silenci
venim amb el codi d’accés a les cavernes del jo sense el tu
venim de la foguera de la forca del fons dels pous
venim del ventre de la Terra amb el tors nu i els ulls al descobert
venim seguint la traça de les tartanes i els combois
venim de l’escullera venim de la sabana venim de bosc endins
venim entre crits de discòrdia de repulsa i de fastig
venim amb el murmuri de la mort a les espatlles fredes

venim, sí, venim

I de qui teniu por si no és de vosaltres?

Agraïm a Montse Maestre Casadesús i a Oscar Serradilla la sessió que ens van oferir. La poesia infantil i juvenil, massa sovint menystinguda, va ser la gran protagonista de la trobada.

Agraïm també les fotografies d’Aureli Ruiz, un cop més, magnífiques.

Text: Aleix de Ferrater

Conversa sobre poesia amb Montse Maestre Casadesús i recital poètic amb Òscar Serradilla a la guitarra

0

El grup de poesia Reversos ha convidat la Montse Maestre Casadesús a la sessió del proper 27 de febrer, a les set del vespre a l’Espai Vila Web.

Montse Maestre Casadesús (Ripoll, 1980) és mestra d’alfabetització en una escola d’adults i dinamitzadora de diversos clubs de lectura per a infants i joves a Campdevànol i Ripoll. Com a rapsoda forma forma part del grup Revers, conjuntament amb Gemma Arimany, i del grup Carrer de la poesia, 14.

Ha merescut el Premi de narració curta Helena Jubany, 2014 i diversos premis locals, com el de Montesquiu, Campdevànol i Sant Joan de les Abadesses.

Ha publicat dos llibres de poesia: Pell morta (Editorial Trípode, 2022) amb pròleg de Sònia Moll Gamboa i il·lustracions de Mainés Vizcarra, i En un tancar i obrir d’ulls (Editoria Trípode, 2023), un llibre de poesia infantil i juvenil, amb epíleg de Susanna Rafart i il·lustracions de Delphine Labedan.

Mantindrem una conversa amb l’escriptora, poeta i dinamitzadora cultural i posteriorment dirà una selecció de poemes acompanyada per Òscar Serradilla a la guitarra.

Us hi esperem!

«Conversa sobre poesia amb José Corredor-Matheos. Lectura de poemes»

0

El passat vint-i-tres de gener vam tenir el gran honor de conversar amb José Corredor-Matheos, poeta, crític d’art, assagista i traductor. El nostre convidat ha viscut i ha sigut testimoni directe, protagonista també, de la creació artística contemporània —en les arts plàstiques i la poesia— de la segona meitat del s. XX i principis del XXI, prenent com a epicentre Barcelona, ciutat on ha viscut des dels tretze anys.

Corredor-Matheos neix el 1929 a Alcázar de San Juan, Ciudad Real. Tenia set anys quan la seva família es trasllada a Catalunya, el 1936; primer a Vilanova i la Geltrú, on treballava el seu pare. El nostre convidat va precisar, durant la conversa, que hi van arribar el catorze de juliol del 36 i quatre dies després va esclatar la Guerra Civil. En aquells anys encara no va aprendre català, ens explica el poeta, perquè estava envoltat de gent que fugia de Madrid a causa de la guerra.  Posteriorment, a tretze anys, es traslladen a Barcelona, on es forma acadèmicament (es llicencia en dret) i professionalment, i on viurà de llavors ençà.  Com ell sempre diu, Alcázar de San Juan és el seu poble i Barcelona, la seva ciutat.

No va tenir una vida fàcil: era un nen durant la Guerra Civil, el seu pare mor a Barcelona a catorze anys i va haver de treballar des de molt jove. Malgrat això, la seva trajectòria vital, així com la professional i artística, han estat extraordinàries.

Vam iniciar la conversa parlant dels seus orígens i dels inicis en la poesia.

Corredor-Matheos, des de molt jove, sent la vocació de ser escriptor. Assegura, en alguna entrevista, que els primers poemes ja tenien la inclinació espiritual i que guardaven certa semblança amb els que faria més tard.

El nostre convidat va explicar que després de la mort del seu pare, a catorze anys, va començar a treballar, però continuava estudiant en horari nocturn. En aquelles classes tenia un professor de literatura que els feia llegir poemes, alguns més populars, però també poesia clàssica. Va recordar que allò li interessava, i que poc després va escriure el primer poema. A la seva família, unicament té notícia d’una besàvia per part de mare que escrivia poesia (ell encara conserva els seus poemes).

Vam ressaltar que en la seva poesia hi ha una connexió amb la infantesa, i que en una conferència recollida posteriorment en un llibre1 deia això:

“Ese fondo subconsciente de donde surge el poema es vía de comunicación directa con la propia infancia. En el fondo de nosotros se hallan, intactas, las sensaciones que tuvimos de niños, que son el germen de experiencias interiores que serán decisivas.”

Corredor-Matheos va afirmar que la poesia ha de recuperar la innocència i que sempre ha estat en contra de la ironia en la poesia perquè suposa un enfrontament; s’hi expressa una opinió contrària, i la poesia ha de ser una entrega total a quelcom misteriós que surt del fons d’un mateix. Va recordar la frase d’Einstein: El misteri és la cosa més bonica que podem experimentar. És la font de tot art i ciència verdaders.  Per això, va remarcar, sempre ha estat radicalment en contra dels que manifesten que la poesia ha de ser clara, sense misteri i que tothom pot escriure poesia.

Posteriorment, vam introduir alguns aspectes importants de la seva vida laboral i professional, lligada al món editorial i a la crítica d’art, principalment.

José Corredor-Matheos va treballar per Espasa-Calpe des del 1956 al 1987; va dirigir els “Suplementos de la Enciclopedia Espasa”, una obra de referència en tot el món hispanoparlant de l’època. A partir del 1987 i durant gairebé quaranta anys dirigirà la també prestigiosa Enciclopèdia Gran Larousse Català d’Edicions 62. Aquesta feina la va compaginar amb l’escriptura, la traducció i la crítica d’art.

Com a crític d’art és autor de més d’una cinquantena de monografies sobre art contemporani, arquitectura, simbologia, disseny i arts populars. Ha publicat articles en revistes i diaris i ha organitzat i comissariat nombroses exposicions d’art. Per aquesta labor ha rebut la Creu de Sant Jordi (1988), el Premi de les Arts Plàstiques de la Generalitat de Catalunya (1993) i la Medalla d’Or al Mèrit Cultural de l’Ajuntament de Barcelona (2003).

La seva activitat professional va fer que conegués personalitats molt importants en la literatura i l’art del segle XX (recollit en el llibre de memòries Corredor de fondo2).      

El nostre convidat va explicar que l’any 1952, l’“ala liberal” del Règim organitzà a Salamanca un important Congrés de poesia al qual van convidar poetes catalans. Allí va conèixer J. V. Foix, Carles Riba, Clementina Arderiu i Joan Perucho, entre altres, i amb molts d’ells va establir una relació d’amistat.

Abans de parlar de la seva poesia vam posar èmfasi en la gran tasca que va desenvolupar en la traducció al castellà de nombrosos poetes en llengua catalana.

Va traduir Cementiri de Sinera de Salvador Espriu i El príncep de Joan Teixidor (edicions bilingües). Va elaborar antologies d’autors com Clementina Arderiu, Joan Perucho i Miquel Martí i Pol. Sobre Clementina Arderiu, Corredor-Matheos va remarcar que valorava molt la seva poesia i que durant la traducció l’anava a visitar; recorda que en aquella època ja havia mort Carles Riba. També va evocar la gran amistat que va mantenir amb Miquel Martí i Pol.

Destaquen, especialment, obres antològiques tan importants i fonamentals per a la difusió de la poesia catalana com:

. Ocho siglos de poesía catalana. Antología bilingüe (Alianza 1969), en colaboració amb Josep Maria Castellet (1926-2014) i Joaquim Molas.

Poesía catalana contemporánea (1983, Espasa Calpe). Per aquesta obra rep el Premio Nacional de Traducción entre Lenguas Españolas. L’obra va ser reeditada el 2001, corregida i ampliada per José Corredor-Matheos, amb el títol: Antología esencial de la poesía catalana contemporánea (aquest volum inclou poemes des de la Renaixença fins a Pere Gimferrer: cent cinquanta anys de poesia catalana).

José Corredor-Matheos és, per tant, un bon coneixedor de la poesia catalana i durant la conversa va recordar que quan va conèixer J. V. Foix, el poeta de Sarrià no comptava amb la consideració i el prestigi que ha tingut posteriorment. Va posar en relleu que Foix és, juntament amb Espriu, un dels millors poetes catalans del segle XX.

Fruit de la seva intensa relació amb l’art, la música i, especialment, la pintura, va escriure alguns poemes inspirats en l’art. En va llegir un sobre la pintura de Mark Rothko i a continuació un poema sobre la música de Satie.

 

Ante un cuadro de Mark Rothko

Mark Rothko sabe ver
las cosas como son:
un resplandor sin cuerpo,
vivo color al borde
de las sombras.
Coge el pincel y deja
que arda el rojo,
pinte de azul el aire,
crezca el verde y el ocre
se remanse,
que funda el blanco todos
los colores
o que el negro los niegue.
Pintura evanescente,
puro espíritu,
espejo del vacío,
donde me reconozco.
Tener conciencia clara
de que nada en la nada
se sostiene
hace más deslumbrante
esta belleza

Un pez que va por el jardín, 2007

**

Oyendo Les Gnossiennes, d’Erik Satie

Unas gotas de luz
golpean suavemente
las teclas del piano,
mientras Eric Satie
va marcando los ritmos
con un pie.
Estas notas devuelven
al olvido
todo lo que no sea
estar aquí escuchándolas.
—Nadie toca las teclasdice Eric por lo bajo.
—Se están tocando solas.
No lo digas a nadie—.
Tú, oyéndolas, te dices
que un silencio tan puro
no puede ser ya música.
Eric Satie sonríe.

Sin ruido, 2013 

José Corredor-Matheos ha escrit més d’una dotzena de llibres de poesia. El primer, Ocasión donde amarte, publicat el 1953, i el darrer, Al borde, publicat el 2022. Això representa setanta anys de dedicació a la poesia. També és cert, tal com va apuntar el poeta, que els llibres de poesia poden tenir una elaboració dilatada en el temps; en el seu cas, i en alguns llibres, van caldre fins a nou anys per a escriure’ls.

Ha publicat diverses plaquettes, antologies i llibres de poesia reunida. Destaquem Desolación y vuelo: Poesía reunida (1951-2011). Ha estat traduït a l’anglès, italià, àrab, xinès, japonès, macedoni, lituà i occità. Ha merescut prestigiosos guardons com: Premio Boscán de Poesía (1961), Premio Nacional de Poesía (2005) i el Premi Ciutat de Barcelona de Literatura en llengua espanyola (2007) i ha estat objecte de nombrosos estudis i dues tesis doctorals.

Abans d’aquests reconeixements, el poeta i crític literari Josep Maria Sala Valldaura, el 1993, ja va ressaltar que la seva poesia es mantenia a l’ombra del prestigi que tenia la seva obra com a crític d’art.

El nostre convidat va explicar que en aquella època no se’l considerava un poeta. Al començament de la seva activitat poètica, tanmateix, recorda que un important crític literari de Madrid, el 1961, va redactar, a la revista Destino, una llista amb els dotze millors poetes joves en llengua castellana, i un d’ells era Corredor-Matheos. Però aquell mateix any va començar a escriure crítica d’art i aleshores pesava molt més la crítica que la poesia, per la difusió més gran amb què comptava la primera. Corredor-Matheos va afegir que, a més, ell no buscava, mai no ha buscat, la reconeixença ni el favor de ningú. Amb la concessió del Premio Nacional de Poesía la situació va canviar, de cop, i obté, així, el reconeixement que li havia mancat fins aquell moment.

Va agrair la labor que va fer Josep Maria Sala Valldaura per a la difusió de la seva poesia. El poeta i crític literari havia escrit un llibre sobre “La generación poética del 50”3 on dedicava un capítol especial a José Corredor-Matheos. Aquest llibre va arribar a la Universitat de Nova York i un catedràtic en va fer una ressenya a una revista universitària en la qual ressaltava el text dedicat al nostre convidat.  Tot això va influir molt favorablement per la concessió del Premio Nacional de Poesía, va assegurar Corredor-Matheos.

La conversa es va focalitzar, a continuació, en la Generación del 50 en llengua castellana, a la qual pertany el nostre poeta convidat. La seva generació viu la Guerra Civil durant la infantesa, després els anys de la postguerra, i comparteix un context cultural i polític determinat. Tanmateix, l’obra de Corredor-Matheos, per la seva singularitat, no hi encaixava o es movia en els marges de qualsevol grup.

José Corredor-Matheos no va ser inclòs, per exemple, en les dues obres antològiques més importants de la seva generació: Veinte años de poesía española. Antología. (1939-1959), de Joseph Maria Castellet, ni en l’antologia que va elaborar Leopoldo de Luis: Poesía social española contemporánea: Antología (1939-1968). Tampoc no feia part de la “Escuela de Barcelona”, integrada inicialment per Carlos Barral, José Agustín Goytisolo i Jaime Gil de Biedma.

El poeta va explicar que els integrants de la Generación del 50 pertanyien al Partido Comunista, l’únic partit que lluitava contra el Règim de Franco. Tot i que ell donava suport als represaliats, mai no havia volgut pertànyer a aquest partit ni a cap altre; refusava qualsevol deure i compromís que coartés la seva llibertat. En relació amb això, i a tall d’exemple, va recordar que s’havia implicat directament en les exposicions d’art que es feien al Col·legi d’arquitectes i que servien, mitjançant les subhastes, per recaptar fons per als presos polítics del franquisme.

Els poetes de la Generación del 50 creien que la poesia i l’art havien d’estar al servei de la política d’esquerres, va manifestar Corredor-Matheos. Ell, en canvi, contradient aquesta premissa, sempre ha cregut en la llibertat dels artistes. Ocasionalment, continuà explicant, va escriure poemes de caràcter cívic i polític, però sense cap altre lligam que no fos la seva consciència.

D’altra banda, va posar l’accent en la irregularitat en l’obra dels poetes, i els artistes en general; l’únic que no va ser irregular va ser San Juan de la Cruz, l’exponent màxim de la poesia en castellà de totes les èpoques. De Rilke, que per ell és el més gran poeta del segle XX, en va destacar Les Elegies de Duino i els Requiems. En canvi, els Nous Poemes, «Neue Gedichte», no arriben, segons el seu parer, a un nivell tan alt. Però, tanmateix, això és normal, va afirmar; s’ha de jutjar un autor pel millor que ha fet.

Dels seus referents, en va ressaltar Juan Ramón Jiménez, com a una influència decisiva. Antonio Machado també li agradava, però la poesia de Juan Ramón Jiménez la considerava superior. De Rafael Alberti, en va destacar especialment el llibre Baladas y canciones del Paraná (1954). I de Lorca, l’obra final: Diván del Tamarit (publicat pòstumament en 1940) i alguns fragments del poema Oda a Walt Whitman del llibre Poeta en Nueva York. Va fer esment i va exaltar les primeres obres de Jorge Guillem, i el poeta Gerardo Diego de qui va ser gran amic.

Seguidament, vam continuar aprofundint en la seva poesia, a partir de la classificació en diferents etapes poètiques que estableixen alguns estudis4:

Una primera etapa, d’iniciació i poesia existencialista i social; una segona etapa anomenada poesia extrem-oriental i del despullament (1971-1994) i la darrera etapa, d’essencialitat cosmogònica (1995-2017).

De l’etapa oriental en vam destacar Carta a Li-Po (1975), llibre que marca un important canvi de ruta en la seva trajectòria poètica i que té continuïtat en els dos llibres següents: Y tu poema empieza (1987) i Jardín de arena (1994). Aquests llibres plasmen el seu interès per seguir un camí de realització espiritual.

Antoni Clapés, a l’Arts Santa Mònica, va dir això de Carta a Li-Po: la seva poesia fa un tomb —que, en certa manera, ja presagiaven els poemes de Libro provisional (1967)— i inicia una escriptura d’interiorització radical, de despullament formal extrem, de contemplació i d’admiració per allò efímer: una poesia que exposa dubtes i preguntes —mai respostes. Una poètica de l’el·lipsi i del silenci.

Tal com va dir en una entrevista a la revista Serra d’Or sobre la seva actitud davant les religions, el nostre convidat va manifestar que ell hi creu, però no sap en què. No es pot anomenar el que no coneixem, va assegurar. Per aquest motiu, li plau i busca el que hi ha en el fons de totes les religions: un buit. El budisme zen és el que més s’apropa a la idea de buit que li interessa. Tot i que també se sent atret per San Juan de la Cruz, especialment, i pels místics germànics: Mestre Eckhart, autor que va dir: Déu és igual al no-res, i Angelus Silesius, de qui va recordar aquestes paraules: S’ha d’arribar fins al desert que és més enllà de Déu. Déu encara és un nom. També va remarcar la mística judaica, o Càbala, que parla de Déu amagat en el fons del no-res.

L’any 1974, explicà Corredor-Matheos, va llegir el Bhagavad-gītā, text sagrat hinduista, i va continuar amb els poetes de la dinastia Tang, com Li-po (o Li Bai) i Du Fu, entre molts altres.

 

Escribir un poema
que nada signifique.
Salir a la terraza,
respirar en la noche,
no esperar que alguien vuelva,
no desear ya nada.
Abrir solo las manos
y que de entre los dedos
alcen el vuelo, mudas,
las palabras.

 

Carta a Li-Po, 1975

Sobre la tercera etapa poètica, representada pels seus darrers llibres, El don de la ignorancia (2004), Premio Nacional de Poesia; Un pez que va por el jardín (2007); Sin ruido (2013) i Al borde (2022), alguns crítics n’han destacat la continuïtat cap a l’essencialitat i la depuració en el llenguatge i la consideren el cim de la teva poesia.

El poeta va coincidir en el fet que, possiblement, la seva darrera etapa sigui la millor. Tot seguit, va llegir aquests poemes dels darrers llibres, posant-ne en context alguns.

 

Acaso todo sea
tan sencillo
como que nada es,
ni ha sido, ni será.
Que este mismo poema
ni siquiera se ha escrito.
Tu escribe, convencido
de que todo,
en este instante,
es.

 

Sin ruido (2013)

**

 

Contemplas un cadáver
que es el tuyo.
Qué luz tiene tu rostro
que falta al día.

 

Poemas inéditos (2016-2018) dins: Sin porqué (Poesía esencial 1970-2018), 2020

**

 

Vivir, vivir igual
que si ya no vivieras,
ignorante de si has
de recobrar
todo aquello
que un día fuera tuyo.
Vivir sin desear
ni morir ni vivir.
Tu vida no es aún
la vida verdadera.
Todavía no es
lo grande
que ha de ser
tu soledad.

 

Al borde, 2022

**

Malgrat que no li plau la ironia en poesia, tal com va apuntar el nostre convidat al principi de la xerrada, sobre l’humor no pensa el mateix: l’humor no és incompatible amb la poesia. Va llegir, com a mostra, aquest poema:

SER un perro los lunes
y los miércoles,
sólo un hombre los martes
y los jueves,
no ser nada los viernes
y en sábado y domingo
ser, por ejemplo, un dios.
Un dios que no supiera
que lo es,
pero hubiera encontrado
el hueso que buscaba.

 

Al borde, 2022

La conversa va continuar endinsant-se en les reflexions i els escrits de José Corredor-Matheos sobre el que és la poesia. Concretament, en 1989, escriu el famós assaig: Sobre lo que no es la poesía, del qual hem extret alguns fragments:

La poesía empieza donde la comunicación y la información acaban: donde todo acaba.
La poesía no es experiencia si ésta no se transforma en nosotros.
Tampoco es imaginación cuando ésta lo oculta todo y se conviere en cento absoluto sin contacto con la realidad que la circunda.
Ni es sólo música, ni es sólo ritmo… La poesía no es un enigma a descifrar.

 

El nostre convidat va remarcar que ell viu la poesia com allò que no té l’obligació de fer, igual que un músic o un pintor en el moment de creació. La poesia és un acte que surt sense anar-lo a cercar, no és un acte lligat a la voluntat. Corredor-Matheos ho va definir com un acte d’obediència a una veu interior que et dicta. Alguns creuen que la poesia es pensa i després s’escriu, va afegir; no és així: la poesia et surt feta de dins, de l’inconscient. Surt d’un silenci interior, encara que siguis en un indret molt sorollós.

Va exposar, tot seguit, que la poesia no es pot definir; hi té a veure amb l’inefable, està relacionada amb la sorpresa (“el asombro”) i el misteri. En la poesia que és bona, o que ho pretén, l’autor arriba a entreveure-hi quelcom fora de la realitat… Així mateix, va afegir, la poesia et fa intuir que hi ha alguna cosa més enllà; alguna cosa és i no la podem dir, però la sentim i en som part, d’aquest fet inexpressable. El poeta té una visió del conjunt de la realitat sense veure-la: tothom ha pogut sentir, en alguna ocasió, que forma part de la totalitat, com una mena de vivència mística. Va explicar, per acabar, que li interessa molt la física quàntica, especialment les idees i conceptes que poden connectar amb el misteri que contempla la poesia i la mística.

VIVIR, igual que el pájaro,
en el filo del canto.
Vivir igual que el pájaro,
que no sabe que vive,
pero canta.

 

Al borde, 2022.

ODISEO eres tu,
que estás volviendo a Ítaca
y no acabas nunca de llegar.
¿Será, acaso, que Ítaca
no existe,
que Elena nunca fue raptada,
ni Agamenón asesinado,
que los dioses no existen?
Estás solo y perplejo
frente al mar,
sin saber si has llegado
ya a Ítaca
o que nunca partiste.

 

Al borde, 2022.

AHORA esta tierra
donde amas
y también eres amado,
huye bajo tus pies
y no hay nada seguro,
salvo que has de dejarlo
todo a cambio de nada.
Pero, gozoso, tú sonríes
porque la noche alumbra
una belleza
que no es de este mundo,
pero te pertenece.

***

TUMBADO en esta hamaca
contemplas la mañana
que se abre
tan sólo para ti.
Oyes el parloteo
de los pájaros
y el cántico de un agua
que calla lo que sabe.
Es tan grande el silencio,
tan transparente el aire,
que dejas que recuerdos
y deseos te abandonen.
Tú eres el gran ausente,
ahora que todo es.
Vivir en plenitud,
sin sentirte obligado
ni siquiera a vivir.

 

Al borde, 2022

POCAS palabras.
Pocas.
Las palabras son duras
como piedras
y una sola puede
romper, de golpe, el mundo.
Pero hay una palabra,
una sola,
que puede levantarlo.

 

Al borde, 2022

SER un árbol, un árbol
que en invierno durmiera
con los ojos abiertos,
y ya en el mes de abril,
el agua de la lluvia
le dotara de fuerzas
para seguir viviendo
un siglo más.
¿Quién no ha deseado
ser un árbol
que, con la voz de un dios,
le diga al paseante
un secreto
que le ayude a vivir?

 

Al borde, 2022

Expressem el nostre agraïment profund a José Corredor-Matheos per l’amabilitat i la generositat que va mostrar amb el nostre grup. Jo mateixa, així com tots els assistents a l’acte, mai no oblidarem el seu mestratge de vida i de poesia.

Text: Empar Sáez
Fotografies: Ferran d’Armengol

***

1 Aproximaciones a la poesía y el arte, José Corredor-Matheos. Visor libros, 2020.
2 Corredor de fondo. Memorias, José Corredor-Matheos. Tusquets, 2016.
3 Fotografía de una sombra: instantáneas de la generación poética de los 50, Josep Maria Sala Valldaura. Anthropos Editorial, 1993.
4 Sin porqué (Poesía esencial 1970-2018). Edición e introducción de Ricardo Virtanen. Ediciones Cátedra, 2020.

 

«Conversa sobre poesia amb José Corredor-Matheos. Lectura de poemes»

0

El nostre grup de poesia tindrà l’honor de rebre, el 23 de gener a l’Espai VilaWeb, el poeta, crític d’art, traductor i assagista José Corredor-Matheos (Alcázar de San Juan, Ciudad Real, 1929).

José Corredor-Matheos, un dels autors i intel·lectuals més destacats i prolífics de la Generación del 50, viu a Catalunya des del 1936. Es va llicenciar en Dret i va ser cap de redacció de l’Editorial Espasa-Calpe i director del Gran Larousse Català.

És autor de més d’una dotzena de llibres de poesia: Ocasión donde amarte (1953), Ahora mismo (1960), Poema para un nuevo libro (1961), Libro provisional (1967), Carta a Li Po (1975), Pequeña Anábasis (1981), La patria que buscábamos (1981), Y tu poema empieza (1987), Jardín de arena (1994), El don de la ignorancia (2004), Un pez que va por el jardín (2007), Sin ruido (2013) i  Al borde (2022). Ha publicat diverses plaquettes, antologies i llibres de poesia reunida com Desolación y vuelo: Poesía reunida (1951-2011) (2011). La seva poesia s’ha traduït a l’anglès, italià, àrab, xinès, japonès, macedoni, lituà i occità.

L’obra lírica de Corredor-Matheos ha estat reconeguda amb els prestigiosos guardons: Premio Boscán de Poesía (1961), Premio Nacional de Poesía (2005) i el Premi Ciutat de Barcelona de Literatura en llengua espanyola (2007).

Destaca la tasca de traductor al castellà d’obres contemporànies de poesia catalana amb l’afany de donar a conèixer la poesia catalana fora del seu àmbit lingüístic. Ha traduït al castellà poetes com Clementina Arderiu, Salvador Espriu, Joan Teixidor, Joan Perucho i Miquel Martí i Pol. Destaquen les obres antològiques: Ocho siglos de poesía catalana. Antología bilingüe. Traducció de J. Batlló i Josep Corredor Matheos. (1969) i Poesía catalana contemporánea, antologia bilingüe, selecció i traducció del català de Josep Corredor Matheos. (1983) per la qual va rebre el Premio Nacional de Traducción entre lenguas españolas el 1984.

Com a crític d’art és autor de més d’una cinquantena de monografies sobre art contemporani, arquitectura, simbologia, disseny i arts populars. Ha publicat articles en revistes i diaris i ha organitzat i comissariat nombroses exposicions d’art. Per aquesta labor ha rebut la Creu de Sant Jordi (1988), el Premi de les Arts Plàstiques de la Generalitat de Catalunya (1993) i la Medalla d’Or al Mèrit Cultural de l’Ajuntament de Barcelona (2003). És fundador i primer president de l’Associació Catalana de Crítics d’Art (ACCA); membre de la Junta Directiva de l’Asociación Española de Críticos de Arte (AECA) i del Consejo de la Asociación Internacional de Críticos de Artes (AICA); president de la Secció Autònoma de Catalunya de l’Asociación Colegial de Escritores de España (ACE); fundador i primer president de l’Agrupació d’Activitats Artesanes del Foment de les Arts Decoratives (FAD); acadèmic d’honor de l’Acadèmia de Belles Arts de Sant Jordi i membre de l’Acadèmia Internacional de Ceràmica. Membre de la Comissió Assessora del Mil.lenari de Catalunya i comissari d’art del Pavelló de Catalunya en la Expo de Sevilla.

El 2016 va publicar Corredor de fondo (Tusquets Editores), un llibre de memòries on Corredor-Matheos ens ofereix la seva mirada de la Barcelona de la postguerra i la relació que va tenir amb grans creadors literaris i de les arts plàstiques de l’època.

Mantindrem una conversa amb l’autor manxec-català sobre la seva poesia, una de les més originals en llengua castellana, especialment a partir del llibre Carta a Li Po, publicat el 1975. El poeta va rebre, com hem explicat, el Premio Nacional de Poesía el 2005 per l’obra El don de la ignorancia. Els seus poemes són fruit de la connexió entre dues tradicions: l’espiritualitat occidental i la sensibilitat oriental i es caracteritza per la cerca de l’essencialitat en la paraula poètica.

Hi sou tots convidats!

«Conversa amb Montserrat Rodés» Lectura de poemes

0

El passat vint-i-nou de novembre vam tenir l’honor de rebre Montserrat Rodés, la poeta convidada pel grup, una de les autores més originals i singulars de la nostra literatura.

Montserrat Rodés té una veu subtil: la seva poesia, d’una gran capacitat evocadora, conté pensament i idees fondes perfectament imbricades amb un llenguatge molt depurat, refinat. El resultat és un poema que ell mateix fa part dels enigmes que ens proposa; suggereix, mai no desvetlla, i ens apropa a l’indicible, a allò que no es pot dir ni explicar en altres paraules que no siguin les del mateix poema. Alta poesia. Arriscada, atès que demana una bona implicació del lector.

Transcrivim l’entrevista a la nostra convidada. Vam establir un diàleg acompanyat de la lectura de poemes que completaven les seves explicacions.

Empar Sáez: Comencem parlant dels teus inicis en la poesia. He llegit que en la dècada dels setanta, després de les primeres provatures, et vas dedicar a escriure poesia d’una manera més rigorosa i que els teus poemes van sortir publicats en revistes catalanes de l’època. Posteriorment, però, prens de decisió de deixar d’escriure, per tornar-hi més endavant; volies ampliar les teves lectures i créixer en l’àmbit personal.

Després d’aquesta llarga pausa redactes el teu primer llibre Riu d’arena a finals dels vuitanta, es publicarà el 1992, un any després de La set de l’aigua, que en realitat és el segon llibre que escrius (1991, Premi Miquel Martí i Pol de Poesia).

Quins records tens d’aquella època, de les decisions que vas prendre i que han orientat la teva trajectòria fins a escriure com ho fas ara? Quines lectures et van influir de manera especial en aquella etapa d’aprenentatge?

Montserrat Rodés: Bé, de joveneta ja escrivia, però ho anava guardant en una capsa de sabates, no volia que ho veiessin els meus pares, tenia quinze o setze anys. Sabia que havia d’aprendre la llengua, i recordo que el primer afany que vaig tenir va ser aprendre a escriure en català. I a partir d’aquí, un cop tenia les eines de la llengua, vaig començar a fer provatures. Per a mi eren importants perquè expressaven allò que sentia com a adolescent; era una mena de dietari personal. A mesura que anava dominant la llengua escrivia amb més seguretat, tot i que continuava fent el que jo anomeno “provatures”; per a mi, allò no era ni poesia ni res… Cap a la primeria dels setanta, vaig tenir la sort de començar a treballar en una editorial catalana, cosa que em va facilitar conèixer gent diversa; a un parell de persones en concret, que els havia agafat més confiança, els vaig comentar que m’agradava escriure i que feia “poemets”, i s’hi van interessar. Això va fer que amb la seva ajuda sortissin publicats alguns d’aquells poemes en revistes catalanes de l’època: com ara El Pont, revista que editava en Miquel Arimany, o La Revista del Centre de Cultura de Reus. Eren escrits molt incipients, primerencs i espontanis. No em plantejava escriure un llibre de poesia, eren poemes esparsos. Tot i que em va fer molta il·lusió veure els meus poemes publicats, em vaig adonar que n’havia d’aprendre, la qual cosa requeria molta preparació, moltes lectures d’autors catalans i d’arreu. Els primers poetes catalans que em van servir d’aprenentatge van ser, en primer lloc, Carles Riba; també en Foix, tot i que em va costar molt d’entrar en la seva poesia; Rosa Leveroni, que era la poeta d’aquella època que més m’agradava (amb altres autores no hi connectava tant…), i també Espriu. Llegir Salvador Espriu em va donar una bona embranzida. Posteriorment en Vinyoli. Tots aquests poetes catalans em van obrir els ulls i, de fet, en els meus primers poemaris hi ha citacions gairebé de tots ells. Els primers llibres publicats, encara que els considero molt primerencs, ja els vaig concebre com a llibres, i no com a recull de poemes.

Llegiré unes tankes del primer llibre que vaig escriure (que va ser el segon publicat) Riu d’arena (Edicions Alfons el Magnànim, 1992):

I

Fórem la tarda,
quan la tarda teixia,
arran de lluna,
el vespre que prendria
la veu del teu silenci.

 

II

El temps esquerda
els nostres dies. Hores
de pluja cauen
damunt les cases blanques.
Només petges obscures.

 

VIII

La nit escolta
muda la veu dels somnis;
corren imatges
d’infantesa callada
a la vora de l’aigua.

 

XIII

Recordes astres
—d’infinit, astorada—;
el ball de fades
des del terrat sotjaves.
—Nines de plom s’alçaven.

 

XXI

Pàl·lida, calles;
escoltes com la bruixa
puja l’escala
i, amb la clau rovellada,
burxa el forat dels segles.

E. S.: D’ençà dels dos primers llibres has anat publicant la resta de la teva obra molt regularment durant trenta anys:

El temps fumeja (L’Aixernador Edicions, 1993); Escrits en blanc (Edicions 62, 1995), Premi Miquel de Palol de Poesia; Interlínia (Proa, 1999); Deleàtur (Proa, 2002); Immunitats (CCG Edicions, 2005); Alarma (Edicions 62, 2008); i els dos darrers: D’incertes certeses (LaBreu Edicions, 2013) i Tot és altre (Lleonard Muntaner Editor, 2020), Premi de Poesia Mediterrània Pare Colom.

Deu llibres en gairebé trenta anys. Hi ha llibres dels quals et sents especialment satisfeta? Rellegint-los, alguna vegada has pensat que algun dels poemes (o llibres) no s’hauria d’haver publicat, o el publicaries amb modificacions?

M. R.: Durant tots aquests anys he anat escrivint poesia, però hi ha hagut moments en la vida que, per circumstàncies familiars o personals, no he pogut escriure tant com hauria volgut, però és cert que mai no he deixat d’escriure.

Els meus llibres preferits són: La set de l’aigua per tot el que significa, en un aspecte més personal que no pas poètic, ja que els poemes van ser escrits en un període de forta tensió emocional; Escrits en blanc perquè representa una notable evolució expressiva i un cert trencament amb l’etapa anterior, sobretot pel que fa a la concepció poètica; Alarma perquè hi vaig voler explorar les infinites possibilitats que ens ofereix la llengua, la meva intenció era que cada mot prengués la força necessària per dir o desdir, en aquest llibre em salto les normes volgudament, creo pauses i trencaments abruptes, crec que a partir d’aquí consolido la meva veu poètica; i Tot és altre perquè és l’últim poemari publicat i, per tant, actualment m’hi sento més identificada. Cal esmentar que, a partir d’alguns poemes de Tot és altre, la Pepa Jiménez va fer possible, amb la col·laboració d’altres persones que s’hi van implicar de valent, l’enregistrament d’un vídeo preciós que es va projectar a La Impossible.

Efectivament, sovint he pensat que hi ha llibres més fluixos que d’altres, tot i això, no hi vull renunciar, ja que indubtablement un llibre porta a l’altre; i sense l’un, l’altre possiblement no existiria.

Del llibre La set de l’aigua, de la part “Terra closa”, dedicada a la memòria de la meva mare, llegiré alguns poemes:

III

No hem dit res, només l’ofec al pit,
la llum endormiscada sobre els arbres,
el verd esvaït del desig, la set
de l’aigua. —La música desolada
cau per camins encongits de basarda.

 

VI

La pluja embruta, amb regust de record,
les esquerdes decrèpites del rostre.
Vençut, arrossegues campanes fins
als ponts massa fràgils dels teus miralls
ocults. Sents l’eco agònic de la mort.
—Ragen llàgrimes de pols dintre terra.

 

VII

Buides calaixos tancats a deshora,
palpes objectes inerts en el temps,
la pols nodreix el secret de les coses
que ara es desvetllen tan lentament.

 

VIII

No tornarà la frisança dels dies,
ni la llum daurada d’estius calents.
—D’aigua estancada la terra s’ofega
i moren muntanyes fins a ponent.—
El present s’ajorna, el malson s’arrapa
com una tarda fosca, que la ment
perfora, si mai arriba l’hivern.

 

X

La terra es clou cansada.
Plany de campanes. Dorm
el silenci de cendra
en el buit de les branques.
Esquerp, el vent fereix
la nostra tarda. Fugen
aus amb foc a les ales.

E. S.: La teva veu, des del principi, possiblement per aquest procés d’aprenentatge que t’autoimposes, ja és madura. És molt interessant adonar-se, de com es va modulant al llarg dels anys, dels llibres, sense trencaments, al meu entendre, sinó que evoluciona gradualment. T’atreviries a agrupar els teus llibres per etapes evolutives dins de la teva obra? Penses que la teva veu encara pot evolucionar o transformar-se, o ja està molt definida?

M. R.: Els llibres d’aprenentatge tinc clar que són els tres primers: Riu d’arena, La set de l’aigua i El temps fumeja; són llibres molt cromàtics, en què les imatges, els paisatges i les sensacions remembrades venen a ser l’eix vertebrador dels poemaris. Escrits en blanc, Interlínia i Deleàtur, tots tres amb títols relacionats amb signes ortotipogràfics (per la meva feina a l’editorial estava molt familiaritzada en aquests termes), són llibres més conceptuals: hi busco l’essència, depuro el llenguatge, hi ha una certa abstracció en la formulació dels poemes. Immunitats, que està format per un sol poema fragmentat, és un llibre d’impasse entre l’etapa anterior i la que vindrà; em sembla que és aquí quan es comença a clarificar la veu poètica… I finalment Alarma, D’incertes certeses i Tot és altre diria que formen un bloc homogeni, atès que la veu poètica ja està del tot consolidada i formalment segueixen una pauta similar; potser D’incertes certeses és un llibre més complex, perquè al llarg del llibre trobem més d’una veu poètica.

Sí, la meva veu pot evolucionar, així ho espero, però crec que la meva línia continuarà sent molt de pensament. Actualment, no concebo la poesia sense pensament, ni com a escriptora ni tampoc com a lectora. Quant a la forma, el més probable és que continuï fent poemes breus.

E. S.: El teu tercer llibre, El temps fumeja, és l’únic que conté poemes en prosa. M’han agradat molt. No has tornat a escriure’n? Tu n’estàs satisfeta?

M. R.: Aquests poemes en prosa rememoren la infantesa i l’adolescència. L’evocació no es produeix a partir de la memòria racional, sinó a través de les analogies i de la contraposició d’imatges. Per a mi, encara és un llibre primerenc, en què la sensibilitat és massa a flor de pell. Crec que per fer veritable poesia, l’experiència personal i els sentiments s’han de transformar, és a dir passar pel sedàs del pensament i extreure’n l’essència. La intenció poètica hauria de ser aconseguir parlar de sentiments sense parlar-ne…

No n’he escrit més de poemes en prosa. Tot i els diferents moments vitals que els separen, hi ha una certa connexió entre El temps fumeja i Un mar imperceptible, el meu únic llibre de narrativa. Diria que beuen d’un context que els és força comú…

Llegiré dos poemes en prosa d’El temps fumeja , de la part “La llum incerta”.

I

Mascares de carbó s’enfilaven cames amunt d’infants massa tendres. De les cordes segades pel temps hi penjava roba estesa; no eren llençols blancs, ni bugada olorosa, eren parracs que prenien la forma de cossos desgastats. Sentíem, sense escoltar, entre paraules mig dites dels adults, el feinejar incessant de les dones, en la penombra dels pisos. Les nostres joguines eren nines sense vida. —Massa dur era el pa, i la llum massa incerta. —Sabíem que la remor de mort s’amagava darrere les cortines. Negra, la nit ens tancava els panys de jardins somiats. Els gats corrien pels terrats a l’encalç del reflex de la lluna. Cristalls de ferro, arbres d’aram cobrien les voreres massa estretes. L’aire torturat —llegat de carrers ferits— aturava els polsos d’homes sense nom. Tothom jugava a perdre. Només en cada replec de la pell: la fam de vida.

V

El temps fumeja. Les hores ressonen pels quatre murs gastats, que ens separen casa a casa. Pols de mar has desat, d’amagat, a la capsa xinesa, sota el llit rovellat. Cauen gotes de lluna, damunt el sostre despintat, que reculls amb cura delinqüent. Ningú no ha de saber el teu secret. El temps fumeja. Per l’escala estreta i fosca, un petricó de llet regalima suaument. Saps? Fa dies que la lletera vessa. Aviat —penses— serà fosc a la casa encantada, enllà del bosc. Ningú no podrà obrir les finestres daurades. S’aturarà la nit dins el buit de la cambra. Restaràs immòbil, pàl·lida. El temps fumeja. 

E. S.: Agrupades en la primera part del primer llibre Riu d’arena, hi ha 25 tankes, ens n’has llegit una selecció. Montserrat, malgrat que treballes especialment la brevetat i la intensitat em sembla que no hi has tornat, en altres llibres, a les formes japoneses tradicionals adaptades a la nostra mètrica. Encara t’interessen ara, t’agraden?

M. R.: Les tankes de Riu d’arena es van emmirallar en les de Carles Riba. Aleshores no havia llegit res de poesia oriental, però en Riba té unes tankes precioses que em van servir d’aprenentatge pel que fa a la mètrica, així com en l’estètica que em va acompanyar per expressar allò que és tan subtil. No, no n’he tornat a fer, de tankes. En aquell moment, em van agradar i em van interessar força.

E. S.: Continuem parlant de la forma: en la teva poesia fa un tot indestriable amb el contingut del poema: cos i ànima de la poesia. Tensió formal i de contingut. Sintetisme. Predominen les formes breus; per què prefereixes experimentar en aquest espai tan limitat? Rarament trobem decasíl·labs, per exemple (sinó versos de 5, 6, 7 o 8 síl·labes). Decideixes d’antuvi la mètrica del poema?

M. R.: A l’hora d’escriure poesia, per a mi, és imprescindible exercitar la percepció, el pensament i el llenguatge en un espai intemporal que sigui propici a la reflexió, a l’aprofundiment i a una recerca constant.

Els meus poemes solen ser breus perquè m’interessa crear un discurs curt, però, d’una certa intensitat. Com a escriptora i com a lectora, prefereixo una certa concentració en la literatura en general.

Quan començo a escriure un llibre de poemes, la mètrica sil·làbica la regeixen els primers versos i, a partir d’aquí, acabo el poema. També em deixo guiar pel ritme intern dels versos.

Llegiré poemes del llibre Alarma, concretament de la darrera part “La futura memòria”, encapçalada per aquest epígraf de Borges:

…Cualquier destino, por largo y com-

plicado que sea, consta en realidad de

un solo momento: el momento en que el

hombre sabe para siempre quien es…

J. L. BORGES

SOC A LES PROFUNDITATS
d’un antic començament.
Escolta’m. Obro i miro.
La puresa. Dels estius.
L’opacitat de la pols,
en determinar la terra.
D’un cop sec. El sobresalt.
Buidant-me el nom. Clavat
a la finestra. Al límit,
el sol. Oscil·lant. Callava.
L’agonia dels insectes.

**

M’ALERTAVA aquest ara
permanent. Que ja no pot
experimentar distàncies.
I que només en reserva
l’esforç. Per un sol combat.
Contra l’única constant.
Intencionada. Saps que
no sé anar cap a enlloc.
Però hauria vingut
a propiciar-ne l’incendi.
Endins. Per irradiar-me’n.
Segur. Que no em trobaríeu.

**

MIRARIA a través,
però no m’explicaria
res. Només m’acostaria
al misteri necessari.
Seria llarg. Sinuós.
Recórrer la desmemòria,
que em tornaria innocent.
Per anar-me obeint
en l’acceptació. Del caos.

**

DIR-ME. Què en quedaria,
del moviment estremit.
Cautelós. Cap coincidència
consentiria aquell
sentiment en el sentit.
Quan una cosa vol dir
alguna cosa. I viu.
Erràtica. I impura.

**

I EM CRIDAVEN. I no era
allò que venia. Sinó
les sorres que tornaven. Era
àrida, la vasta amplitud.
Intangible. Com la por. Que
ens dicta el coneixement
secret. La futura memòria.

E. S.: Parlem ara del contingut, de la “matèria etèria” que omple la teva poesia, i que a mi em fascina. Intuïm un món fràgil de pensaments, d’idees inaprehensibles, una essencialitat esbossada i lluminosa. Quan llegeixo María Zambrano (per alguns epígrafs que inclous de la filòsofa en els teus llibres, sabem que forma part de les teves lectures) m’apropa a la teva poesia. 

Per exemple, aquests fragments d’un paràgraf del llibre Claros del bosque de María Zambrano, que rellegia aquests dies:

“Y queda también en suspenso la palabra, el discurso que cesa cuando más se esperaba, cuando se estaba al borde de su total comprensión. (…) Y del tiempo mismo que trancurre a saltos, dejando huecos de atemporalidad en oleadas que se extinguen, en instantes como centellas de un incendio lejano.(…) Y lo apenas presentido o entrevisto va a esconderse sin que se sepa dónde, ni si alguna vez volverá; ese surco apenas abierto en el aire (…).”

Montserrat, quines lectures penses que han pogut influir més en la teva manera singular d’escriure poesia?

M. R.: M’ha interessat sempre, en general, la literatura de caire humanista o de pensament, que no vol dir filosofia. Els meus escriptors preferits són, per exemple: Musil, Canetti, Paul Valéry, Kafka, escriptors amb “neguit existencial”, que m’aporten molt. Poetes com ara: René Char, Paul Celan, Alejandra Pizarnik, Ingeborg Bachmann. I sobretot, l’obra de María Zambrano i de Clarice Lispector. Totes dues són figures literàries molt potents, que m’han transmès molta energia i que no pararia mai de llegir.

La meva intenció, quan escric poesia, és la recerca del que és intangible. Aquella recerca constant d’aproximació a la “veritat”, a l’absolut”, a aquell hipotètic “tot”, a partir del coneixement interior que anem obtenint i de la consciència que en prenem; tot i que soc conscient que això és inassolible… Si més no, a través del poder de la paraula, m’hauria agradat arribar a suggerir o deixar entreveure allò més ocult, més incògnit, aquella fissura que cal desxifrar. Aquell abans i aquell després que emmarca la vida.

Del llibre Tot és altre, de la part “Lluminosa puresa” encapçalats per la cita de María Zambrano.

La búsqueda de origen envuelve la búsqueda

de la perdida luz originaria.

MARÍA ZAMBRANO

Per l’interval concedit
de substància obscura,
s’enfila el calfred del viure.
Just abans de rompre el plor,
un clam de sang ancestral
invoca moments furtius
per mostrar-nos perdurables.

**

Una densa llunyania
ja prediu aquell estrat
profund, que creies remot.
Retrocedeixes. Incerts
i indefinits, els primers
signes que desmentiran
l’origen. —Com hem perdut
de vista la lluminosa
puresa.— Per l’avenir,
que ja és retorn, potser
hi hauries passat de llarg.

**

Mira aquesta successió
d’escenes. Acosta-t’hi fins
que en vivifiquis l’existència.
—Un pas en fals, i no podràs
recular.— Has invocat totes
les edats per recuperar
un simple hàlit d’infantesa.
Captura’l, i et submergiràs
en un inusitat vertigen.

**

L’ahir que revius és només
l’instant imperfecte, que es mou
entre falsos atzars. Revens
per un altre trencall, de llum
esgarriada. I no pots
haver. Ni fer desaparèixer.

**

No deixar de sentir la vida
multiplicada. Una herència
que es transmuta en allò
incandescent —si se’n desprèn
una fulguració extrema.
Aquell auguri sobtat, previ
a un esdevenir possible.

E. S.: Montserrat, els teus poemes neixen ja depurats? Els reescrius totalment, o bé n’elimines únicament alguns versos, canvies poques paraules…? És a dir, entre la primera versió del poema i la definitiva hi ha molta diferència? Com és la gènesi de la teva poesia?

M. R.: Soc molt lenta escrivint, però no soc de retocar gaire… Alguna paraula, algun verb, com a màxim. Però si un poema veig que no em convenç, m’estimo més trencar-lo que no pas reescriure’l.

Inicialment hi ha un ressort, una primera pulsió, que apareix com un flaix i que em demana un poema. A partir d’aquí el poema es va estructurant al pensament, va madurant, va prenent forma i sentit, fins a arribar a materialitzar-se a través del llenguatge. En el procés de creació, em deixo portar molt per la percepció i la intuïció. A l’hora d’escriure, sol aflorar de manera natural el subconscient, el qual actua a manera de buidatge.

E. S.: Ens va sorprendre la publicació del teu primer llibre de narrativa Un mar imperceptible, un altre registre, òbviament, i molt reeixit. Com sorgeix la/les històries? I l’estructura del llibre? Hi tornaràs, a la narrativa?

M. R.: Feia temps que tenia ganes d’escriure, concretament, aquesta novel·la, ho tenia molt rumiat, però soc molt lenta i havia d’experimentar processos mentals perquè arribés el moment de deixar-ho anar. Quan vaig començar no podia parar. La novel·la pot semblar poètica, però el registre que utilitzo quan escric poesia és completament diferent. Sí, que hi ha punts en contacte amb la poesia, sobretot, en el sentit d’intentar explorar la naturalesa humana. La novel·la està feta de petites històries que es van entrelligant per formar-ne una de sola. Els personatges els situo en diferents temporalitats, tots, però, són fruit d’una època i d’unes circumstàncies. El que vull reflectir és el record dels records, a partir d’allò que em van transmetre els avis i els pares, i d’allò que vaig entrellucar o imaginar, més enllà de la realitat estrictament viscuda.

No ho sé si tornaré a la narrativa. Ha de sorgir l’impuls de fer-ho de manera espontània.

E. S.: Passem a un altre tema: vas ser curadora de l’antologia poètica de Josefa Contijoch, Ganiveta: Antologia Poètica 1964-2011 (Lleonard Muntaner Editor, 2012), una molt bona tasca que dona més visibilitat a la seva magnífica poesia.

Josefa Contijoch, una poeta que admirem, va estar amb nosaltres el 2017. És poeta, narradora, ha fet traduccions del francès, assaig i crítica literària. I malgrat que excel·leix en tot el que ha escrit, encara no és prou reconeguda. Quines reflexions faries sobre això? Hi estàs d’acord?

M. R.: La veritat és que va ser un repte fer una tria de la poesia de la Josefa, i sobretot va ser molt interessant poder descobrir i incloure-hi una mostra de la poesia escrita en castellà, fruit d’una primera època.

Penso que l’obra de la Josefa és d’una profunditat inusual i, amb una veu pròpia i afilada, ha anat bastint tot un univers coherent. Diria que amb el llibre de narrativa Sense alè se l’ha reconeguda com es mereix, però no ha passat el mateix amb la seva obra poètica, ni en cap de les altres facetes. Una llàstima!

Tinc la sensació que sovint, sense voler, una generació es menja l’altra… I més encara, la generació de la Josefa, que es fa formar en plena postguerra, amb molt d’esforç per preservar la llengua i la cultura catalana, per fer-se conèixer, per publicar… De la generació de la Josefa, en podríem dir, dissortadament, “la generació oblidada”. Els escriptors nascuts pels volts del 1940 s’haurien de reivindicar en molts aspectes, que van més enllà de l’estrictament literari, tenint en compte les dificultats que els va significar escriure en català en aquell context històric tan hostil que els va tocar viure.

Una nova lectura, atenta i acurada, de l’obra poètica de Josefa Contijoch, per part dels poetes joves, és imprescindible per ressituar-la i valorar-la merescudament com a poeta i com a escriptora. Si les noves generacions no ho fan, perdem llegats. On són els nostres referents?

Poemes de Josefa Contijoch, de l’antologia Ganiveta:

DE L’INCONVENIENT DE VEURE-HI MASSA

Veure-hi clar,
més clar,
molt clar.
Donar la volta
a tanta claredat,
sortir
pel camí del darrere,
per l’inrevés.
I descobrir
que fosca és
la claredat
que negra.

 

CONSELL

Pots agafar
el camí de la dreta
el camí de l’esquerra
o bé el camí del mig.
És igual:
arribaràs a un lloc
que no t’agradarà.
T’equivocaràs sempre.

 

**

No plorava per tu
ni plorava per mi
plorava pel ball
que ens havíem promès
amb aquella il·lusió
i que no vam ballar
i que no vam ballar.

**

 

RENDEZ-VOS

Fixa-t’hi pensava
aquest moment no tornarà
amara’t pensava
ulls aclucats a la claror
amb cos i ànima intentava
parar les hores que volaven
fixa-t’hi pensava
mirada ja no atenta sinó àvida
i no obstant
desenfocada superposada làbil
era la percepció
inaprehensible la plenitud pensava
fosca i dura com un somni de pedra
inassequible cega i muda
com un somni.

E. S.: Per acabar, la mateixa pregunta que vaig fer a l’Antoni Clapés al final de la seva entrevista: quins consells donaries (o quines reflexions faries) a un poeta jove, o poeta novell?

M. R.: Que no tingui gens de pressa, que llegeixi molt (autors catalans, espanyols, universals), que intenti trobar la pròpia veu poètica; que tot no s’hi val, que s’ha de tenir sentit d’autocrítica. La vida requereix un esforç en tots els aspectes: professional, artístic… No es pot escriure qualsevol cosa i mostrar-lo en un escenari. Per a mi, la poesia és una cosa seriosa, que s’hauria d’emparentar amb l’art i, per tant, se n’ha de ser conscient, d’això. No n’hi ha prou a dir: jo soc poeta. S’ha de poder demostrar.

En la part final de l’acte, alguns membres del grup de poesia Reversos vam llegir una selecció de poemes de Montserrat Rodés.

Del llibre Deleàtur (2002)

matinada

Fugitives les mans, aquestes mans
que trasmuden la gira de l’ignot.

**

fluctuant

Com si fos lluny. I res no
fos del tot —com una espurna
minúscula que fluctua
dins un ròdol infinit.

Del llibre Immunitats (2005)

 

No sé com vaig acabar sabent tot
allò—que sé—que mai no va passar.

**

Com em podia retenir
aquell fredsi ja me n’anava.

Del llibre D’incertes certeses (2013)

 

RETORNES AL PRIMER ORIGEN.
I res més. Des de la distància,
els sentits no es distingeixen.
No entens la raó dels dies,
ni la pruïja d’ésser dins
teu. Potser un lent avenir
ho desxifraria. Ocupes
la part més ignota d’allò
que roman i et significa.

***

 

NO PUC EVITAR
que em segueixi
l’última ombra.

L’indefugible
m’empeny
al descens.

Quedem
doncs
més tard
d’aquest després.

Agraïm profundament a Montserrat Rodés la seva amabilitat i la gran sessió que ens va oferir.

Sessió conduïda per: Empar Sáez
Agraïments a Aureli Ruiz per les fotografies.

«Conversa amb Montserrat Rodés» Lectura de poemes

0

El grup Reversos ha convidat la poeta Montserrat Rodés a la sessió que tindrà lloc el dimecres 29 de novembre, a les set del vespre a l’espai VilaWeb. Mantindrem un diàleg sobre poesia amb la prestigiosa autora, acompanyat d’una lectura de poemes.

Montserrat Rodés (Barcelona, 1951) és una de les veus poètiques més singular i consolidades del panorama literari català.

D’ençà del seu primer llibre, Riu d’Arena (Alfons el Magnànim, 1992), publicat posteriorment a La set de l’aigua (Edicions 62, 1991), Premi Miquel Martí i Pol de poesia, han anat sortim a la llum els següents títols: El temps fumeja (L’Aixernador Edicions, 1993); Escrits en blanc (Edicions 62, 1995), Premi Miquel de Palol de Poesia; Interlínia (Proa, 1999); Deleàtur (Proa, 2002); Immunitats (Curbet, 2005); Alarma (Edicions 62, 2008); D’incertes certeses (LaBreu Edicions, 2013) i Tot és altre (Lleonard Muntaner Editor, 2020), Premi de Poesia Mediterrània Pare Colom.

Va ser curadora de l’edició de l’antologia poètica de Josefa Contijoch, Ganiveta: Antologia Poètica 1964-2011, Lleonard Muntaner Editor, 2012.

El 2017 fa la primera incursió en narrativa amb la novel·la Un mar imperceptible, publicada a la col·lecció De Biaix de Lleonard Muntaner Editor.

La seva obra poètica és present en antologies de poesia catalana contemporània i ha estat traduïda a altres llengües.

Us convidem a assistir a l’acte!

«Conversa literària amb Nicolau Dols»

0

El passat dijous 28 de setembre vàrem mantenir una conversa literària amb el poeta, traductor, esperantista i professor universitari Nicolau Dols, a l’Espai VilaWeb.

Pròximament, publicarem un resum del diàleg amb en Jaume Pujol. De moment, però, disposem de les fotografies d’Aureli Ruiz.

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

«Conversa literària amb Nicolau Dols»

0

El pròxim dijous 28 de setembre mantindrem una conversa literària amb el poeta, traductor, esperantista i professor universitari Nicolau Dols, a l’Espai VilaWeb a les set del vespre.

Nicolau Dols i Salas (Palma, 1967) és llicenciat en Filosofia i Lletres (Filologia Catalana), Master of Philosophy (University of Sheffield), Màster en Estudis de l’Àsia Oriental (UOC) i Doctor en Filologia Catalana (UIB). És professor de Filologia Catalana a la Universitat de les Illes Balears i membre numerari de l’Institut d’Estudis Catalans (Secció Filològica) i d’ençà de 2021 presideix aquesta secció.  Els seus interessos de recerca són la teoria fonològica, la fonologia catalana, la fonologia infantil, les llengües artificials, la història de la lingüística i la traducció literària.

Dols és coautor de diverses gramàtiques del català, com la Gramàtica del català contemporani (2002), Catalan: a Comprehensive Grammar (1999) o Catalan: an Essential Grammar (2017), d’un capítol de la Gramàtica del català contemporani («Processos en grups consonàntics»), coautor del Tesaurus Europeu de l’Educació, i responsable de l’edició crítica de La pronúncia llatina entre catalans, d’Antoni Alcover. El 2013, va publicar un llibre sobre el prohom mallorquí: Antoni M. Alcover i la Seu de Mallorca. El nostre convidat també ha col·laborat en els capítols de diversos llibres, com Noves aproximacions a la fonologia i la morfologia del català, Curs de perfeccionament de llenguatge oral per a professionals dels mitjans de comunicació, Llengua i literatura catalana i la seva didàctica

En el camp de la traducció ha anostrat texts poètics en vers o prosa del portuguès i de l’anglès. Ha traslladat al castellà poesia catalana (Blai Bonet, Josep M. Llompart i una antologia de poetes contemporanis de les illes Balears) i prosa (Biel Mesquida). Per la traducció del Llibre del desassossec de Fernando Pessoa va rebre el premi de la crítica Serra d’or (2002). En 2014 va publicar l’edició crítica de la poesia de Blai Bonet (conjuntament amb Gabriel S. T. Sampol).

Ha publicat un llibre de poesia Feliç (Godall edicions, 2020), així com poesia pròpia en diferents revistes literàries.

És parlant d’esperanto i ha escrit poesia en aquesta llengua: va guanyar el primer premi de poesia dels Belartaj Konkursoj de la Universala Esperanta Asocio el 2017. Des del 2014 imparteix fonologia de l’esperanto als Interlingvistikaj Studoj de la Universitat Adam Mickiewicz de Poznan (Polònia).

 

Al llarg de la conversa parlarem de la tasca que ha desenvolupat com a escriptor tant en català com en esperanto i de la seva faceta com a traductor, entre altres temes de gran interès lligats a l’ús del català o la necessitat de publicar.

Hi esteu convidats!

 

Presentació del llibre de poesia «L’edat blava», d’Aleix de Ferrater

1
Publicat el 7 de juny de 2023

El pròxim dimarts 20 de juny el poeta Aleix de Ferrater, membre del grup Reversos, presentarà a l’espai VilaWeb el seu darrer llibre L’edat blava (ARC. Col·lecció literària Elisenda Sala, 2023). L’acompanyarà la filòloga i poeta Glòria Calafell.

Aleix de Ferrater i Gabarró (Barcelona, 1959) és llicenciat en Ciències de la Informació. Ha escrit els llibres de poesia Escoltant la sal, (Jo Escric, 2007), Arrels d’escuma (Editorial Òmicron, 2008), Flaix que enlluerna (Editorial Òmicron, 2010), Absolutament d’ànim (Edicions Documenta Balear, 2016) i L’excés (Ediciones Oblicuas, 2019).

Ha guanyat els premis de poesia Sant Joan 1995, organitzat per l’ONCE de Catalunya, el Premi de Poesia Jo Escric 2007, El Premi de Poesia Roc Boronat 2007 i el Premi de Poesia Guillem Colom i Ferrà, Vall de Sóller 2015.

Així mateix, ha publicat poesia i narrativa curta en diversos llibres col·lectius editats per l’Associació de Relataires en Català, com: Tensant el vers (2011), Temps era temps (2012), Llibertat (2012), Traços de desig (2014), Somnis  tricentenaris (2014), Mitjans de transport (2017) i Virtuts (2018). També ha escrit el pròleg del llibre Malos hábitos  (Rúbrica Editorial, 2010), de la poetessa Aurora Garrido.

Us hi esperem!

 

Conversa literària amb Xènia Dyakonova

0
Publicat el 14 d'abril de 2023

El passat vint-i-nou de març el nostre grup va convidar la poeta Xènia Dyakonova. La conversa que vam mantenir amb l’escriptora, traductora i poeta la podeu veure en el vídeo que trobareu en aquesta publicació.

Xènia Dyakonova va néixer a Leningrad, actual Sant Petersburg, el 1985. A disset anys es va traslladar a Barcelona, on es va llicenciar en Teoria de la Literatura i Literatura Comparada a la Universitat de Barcelona. Ha publicat nombrosos poemes en revistes literàries russes, així com tres reculls de poesia en llengua russa pels quals ha rebut diversos premis.

En català, ha publicat el llibre de poemes Per l’inquilí anterior (Genèric, 2015), amb il·lustracions de Miguel Pang Ly, i Dos viatges (Edicions del Buc, 2022). També ha publicat un recull de textos sobre literatura russa i polonesa Apunts de literatura russa i un afegit polonès (Cal·lígraf, 2021), i El conte de l’alfabet (L’Avenç, 2022), la seva primera incursió en la prosa.

Com a traductora, ha portat al català obres d’Anton Txékhov, Lev Tolstoi, Fiódor Dostoievski i Aleksandr Kúixner entre d’altres. L’any 2016 va rebre el Premi de traducció Vidal Alcover i l’any 2018 se li atorgà el Premi PEN Català de Traducció Literària, per la seva versió al català del poemari A banda i banda del petó, de Vera Pàvlova.

Com a crítica literària, és autora del pròleg del recull de contes Hi havia una vegada una dona que va seduir el marit de la seva germana, i ell es va penjar d’un arbre, de Liudmila Petruixévskaia. Col·labora en publicacions com l’Ara, La Lectora, l’Avenç, i en el programa Ciutat Maragda de Catalunya Ràdio i imparteix classes a l’Escola d’Escriptura de l’Ateneu Barcelonès.

Jaume Pujol: Comencem parlant d’alguns aspectes generals. Em va agradar molt la teva resposta a la pregunta “per què escrius?” que et van fer en una entrevista. Deies “Suposo que escric amb l’esperança d’arribar a saber, no sé com, alguna cosa nova”. Ens pots ampliar més aquesta resposta?

Xènia Dyakonova: Abans de res, gràcies per aquesta introducció. És un autèntic plaer veure aquesta sala plena un dia entre setmana. És meravellós que la gent vingui a escoltar poesia. Els de lletres pures no som tan intel·ligents com els de ciències, per exemple, i per arribar a saber alguna cosa ens hem d’espavilar d’alguna manera. En el meu cas, llegint i escrivint és com intento omplir aquestes llacunes. És increïble la quantitat de sorpreses que et trobes quan escrius un poema. A mi em va passar, per exemple, que anava a un bar a esmorzar i hi havia unes màquines que feien granissats de diferents colors i em semblaven fascinants, sempre girant. Volia fer un poema sobre això; intentar transmetre la passió que em generaven aquelles màquines. El que no m’esperava era que el poema s’acabés titulant Visió de l’apocalipsi a l’hora d’esmorzar. D’entrada només saps que vols que surti una paraula, que vols plasmar aquella imatge que t’ha impactat; però llavors el poema et va portant cap a algun lloc, et desvia subtilment de la teva primera idea.

VISIÓ DE L’APOCALIPSI A L’HORA D’ESMORZAR

Giren el groc, el vermell i el blanc lluminós, mediterrani,
a les màquines dels granissats.
Ningú ho sabrà quan s’aturin els planetes.
El carnisser i el venedor de fruita seguiran parlant
de futbol:
la mestra de piano escridassarà, com sempre el nen
de les ulleres brutes.
Només un ballarí notarà alguna cosa rara:
els peus se li enganxaran a terra,
com dos tigres de dents de sabre que s’enfonsen en
un pou de quitrà.
Les gotes de suor es congregaran al seu rostre
i li vindrà de gust un granissat.

Aquest és un exemple de com arribes a saber que un granissat pot encaixar en un poema apocalíptic. Altres vegades arribes a saber que hi ha coses sobre les quals no pots escriure per la raó que sigui, com una experiència dolorosa que vols exorcitzar-la escrivint i que t’adones que no estàs preparat o que mai podràs escriure sobre allò.

J. P.: Ens pots parlar de quins són els teus poetes preferits o els teus mestres?

X. D.: Vaig créixer llegint poesia russa, com és lògic. El meu pare em llegia poemes de ben petita. De fet, jo li exigia poemes en lloc de contes. I el que m’agradava era sentir els ritmes clàssics de la poesia russa, que de petit et fascinen pel so molt abans que n’entenguis el sentit. Els poetes anomenats de l’Edat de Plata russa, primeres dècades del segle XX, Ajmatova, Mandelstam, Pasternak, Blok i d’altres van ser els primers poetes, que em van fer venir ganes d’escriure, encara els considero part de la meva família. És difícil formular tot el que m’han ensenyat, però potser destacaria l’austeritat a l’hora de posar paraules a les coses. De poetes catalans destacaria Foix, que vaig llegir de ben jove, Palau i Fabra i Ferrater que és el poeta català a qui més sovint torno. També cal destacar els grans poetes polonesos del segle XX com Szymborska, Zagajewski, Milosz que havia llegit traduïts en versions castellanes o angleses i que ara, a poc a poc intento llegir en versió original, tot i la dificultat, perquè les llengües eslaves no s’assemblen tant com les romàniques. De la poesia polonesa m’interessa també la seva consciència històrica que voldria que tingués també la meva poesia i espero que ells m’ho ensenyin.

J. P.: Recordo que quan vaig fer el curs Construcció d’un poemari, que imparties a l’Escola d’Escriptura de l’Ateneu i ⁣ens vas dir que a tu la paraula poemari no t’agradava massa. Ens ho pots explicar?

X. D.: A mi, potser per manies personals, la paraula poemari no m’agrada gaire. La trobo freda i burocràtica, com “sistemari”, “programari”… A mi m’agrada més la idea de llibre de poemes que pot ser heterogeni o homogeni. Per fer un tot orgànic, tu pots escriure poemes que tinguin un to conductor que els uneixi o bé pots anar escrivint poemes i després fas una tria dels que encara t’agraden i els ordenes amb un criteri que t’inventes a posteriori. Això és el que jo havia fet fins fa poc; ara aquesta manera de fer està canviant. Així, en el llibre Dos viatges necessitava una excusa, però sobretot creure-me-la. Una excusa convincent més enllà d’escriure alguna cosa per enviar a publicar.

J. P.:  M’agradaria que ens parlessis d’un últim aspecte general: com i per què es produeix el canvi d’escriure en rus a escriure en català?

X. D.: Ara visc aquí. El rus el parlo amb els meus pares que també viuen aquí i amb les meves amistats d’allà. Però amb aquest contacte amb la llengua russa no en tinc prou per sentir-la viva, sentir que canvia, es modifica i em va omplint. En canvi, el català el parlo cada dia, el sento pel carrer, veig com va canviant, modificant-se. Necessito aquest contacte amb la llengua per sentir-la com a meva. Ara bé, per valorar poesia tinc més bona oïda en rus que en català i això no sé si canviarà mai.  M’agradaria molt continuar escrivint en les dues llengües, però ara mateix no m’hi veig amb cor. Ja vaig publicar tres llibres en rus, però ara estic escrivint en català. A vegades ja no tinc tan clar quina és la meva llengua materna, tot i que si algú m’oferís publicar en una revista de literatura russa, ho faria encantada perquè la llengua russa no se’m rovellés.

J. P.: Bé, comencem a parlar del primer llibre publicat en català, “Per l’inquilí anterior”, que és un recull de poemes en forma de cartes d’amor, factures, postals i publicitat, carregats de vivències quotidianes i reflexions sobre el present. Com sorgeix la idea, el lligam per construir el llibre?

X. D.: La idea parteix de la circumstància vital de viure en un pis de lloguer, que és una font de vivències i descobriments. Al pis on vivia aleshores arribaven cartes adreçades a la gent que hi havia viscut anteriorment. Et podies trobar noms en basc, en àrab, i no sabies res de la persona, ni del tipus de carta que li enviaven. Aquesta idea em fascinava, era com si el pis hagués tingut vides anteriors i jo era com una altra ànima que habitava aquell cos col·lectiu que havia allotjat altres ànimes. I aquesta va ser la idea inicial per ajuntar poemes que ja tenia fets, però no sabia com encaixar-los. Volia que tingués un cert to juganer i combinés els diferents tipus de cartes que et pots trobar en una bústia: factures, publicitat, postals, cartes d’amor… També hi ha una mirada nostàlgica cap al passat, perquè cada cop rebem menys coses per correu postal i és una llàstima. Aquell moment, quan obres la bústia i no saps què trobaràs, és emocionant, com també el fet de esperar la carta i que no arribi o que es pugui perdre. Tot això jo ho enyorava molt i ho volia fixar en el llibre, les restes d’aquest món analògic en què encara arriben cartes.

J. P.: Per què la classificació “factures”, “cartes d’amor”, “postals” i “publicitat”?

X. D.: No és una classificació molt rígida. Les factures contenen potser algun element moral. Les cartes d’amor, el seu nom ja indica el que és, tot i que vaig voler que fossin variades i mantenir el misteri de qui escriu, a qui i en quin moment. Les postals són poemes volgudament ingenus amb imatges acolorides. I la publicitat és més un calaix de sastre amb petits poemes amb prosa o poemes que no sabia molt bé on classificar. Bé, la publicitat ja és això. En tot cas, en funció del poema que tenia al davant, el posava en una bústia o una altra. Vaig tenir la sort de conèixer la Sabina Andrés que estava molt il·lusionada en el projecte d’editar llibres amb il·lustracions, de Blind Books, i el dibuixant Miquel Pang Ly, de pare xinès i mare cambotjana, que dibuixa amb molta gràcia i incorpora alguns codis orientals a la seva manera de veure el món. De fet, possiblement el que m’agrada més del llibre, ara que ja ha passat un temps, són les il·lustracions. A més, la Sabina va tenir la idea de posar un sobre al final del llibre per si el lector s’impregna de la nostàlgia analògica i enviava una carta o una factura… Mentre no enviï publicitat, està bé!

Llegim Postal n. 4 que és un poema en prosa, un poema d’amor dedicat a un canari que ves a saber per què es diu igual que un cantant d’òpera. Tot el poema és una sola frase, fet que no estava previst. Només sabia que volia fer un poema en prosa, que tampoc dominava gaire, però m’agradava el risc. I quan vaig veure que quedava una sola frase vaig pensar que havia tingut sort.

POSTAL 4

Et queda bé, Plàcido, aquest plomatge groc! La
gàbia també és un instrument de corda, però la
teva veu no necessita acompanyament: hi ha dies
que baixa a les mines del cor amb una petita llan-
terna, i algun dissabte esborra les barres del balcó,
i em porta amunt, més amunt dels plàtans, tan
ràpid que no tinc temps ni de veure-li la cara a la
noia que surt de cal Mingo rient perquè porta un
gat en una capsa de sabates.

J. P.: Passem a parlar de “Dos viatges”, llibre del qual Pere Gimferrer escriu en l’epíleg “Aquest recull de poemes és el flaix calidoscòpic dels instants que fan les nostres vides” Ens podries explicar com sorgeix aquest títol? Què vol dir cadascun dels viatges?

X. D.: Va ser una gran sort que en Gimferrer accedís a fer l’epíleg del llibre. De fet, jo gairebé no l’he tractat i van ser els editors que són molt bons, molt eficients i molt atrevits, que li van trucar directament per demanar-li-ho. Els constava que havia estat en el jurat d’un premi al qual m’havia presentat i que havia parlat bé del llibre. Vaig quedar encantada de tenir un epíleg del Gimferrer! Recentment, he descobert uns llibres extraordinaris seus, els dietaris, dos llibres de textos curts, narratius o assagístics, alguns autobiogràfics en què parla de tot: literatura, cinema, pintura, personatges, edificis… Un llibre fet per una persona de trenta i pocs anys que ja ho sabia tot, ho entenia tot… Va ser molt generós amb mi.

Pel que fa al títol, abans de racionalitzar-lo, volia fer de manera intuïtiva un homenatge al llibre de Zagajewski, Dues ciutats, en què descriu dos llocs que l’havien marcat molt. Per tant, Dos viatges vol saludar el títol del llibre de Zagajewski. Però quan miro una mica més la manera de justificar-lo, veig que en la primera part vaig posar poemes amb una barreja entre la quotidianitat i exotisme: surten animals estranys que per desgràcia no he vist mai, però n’he llegit alguna cosa. En algun punt m’imaginava que m’havia transformat en un animal d’aquest, com un dragó de Komodo que encara n’hi ha un parell al zoo de Barcelona. En la segona part no fugia de mi mateixa a través dels animals, sinó a través de l’art, de la pintura. Són, per tant, dues maneres d’evadir-se de la realitat, però tenint sempre el bitllet de tornada.

Sempre hi ha elements atzarosos que ajuden. Al principi, el llibre era pràcticament la meitat. El presentava a premis i com que no el premiaven, jo em posava com excusa que encara no estava acabat i l’anava engreixant afegint-hi poemes. Al final, quan ja l’havia presentat a tots els premis que em feien il·lusió, vaig trobar l’Editorial del buc, que era gairebé la meva última esperança. Fan llibres ben fets, ben corregits, que no passa gaire sovint. Vaig poder agafar aquest últim tren i n’estic molt contenta, potser més que haver guanyat un premi.

J. P.: Una altra cosa que apareix en el llibre és com una mena de bestiari en moviment que deambula cap aquí i cap allà. Ens ho pots explicar? N’eres conscient o ho buscaves?

X. D.: de fet la primera idea d’aquest llibre era fer un bestiari que en aquell moment es deia Animals dispersos i una planta. És a dir, parlar de diversos animals i una planta. Buscava en l’animal l’excusa per parlar d’altres coses, volia també jugar amb el gènere faula, fer autoretrats tramposos a través dels animals, però al final vaig sacrificar molts d’aquests poemes i en vaig escriure d’altres. Em sentia una mica impostora volent-me posar a l’altura d’uns éssers que em superaven en molts aspectes.

Podem llegir Babirusa que és un dels poemes més despietats que hi ha en el llibre, tot i que no n’hi ha molts. La Babirusa és un animal exòtic d’Indonèsia que és com un senglar amb banyes de cérvol que sembla que se li hagin de clavar al cervell. Al veure les imatges vaig pensar que així podria ser jo en alguns moments de la meva vida.

BABIRUSA

Quan entre amics renego:
1) del poeta
que diu “estratosfèrica!” quan parla
d’una novel·la en tres volums del seu amant;
2) del crític que ensabona
un editor que parla amb veu de laca;
3) de l’escriptor que amb una sola llengua
aconsegueix llepar una quantitat
ingent de natges ben posicionades…

Quan me’ls carrego a tots, soc tan feliç!
I alhora, ves per on, tinc una certa
por que els ullals em creixin cap amunt,
se’m clavin al cervell i me’l perforin,

i en lloc de moscatell, que és el que vull
que hi hagi a dins, només en surti aigua.

J. P.: També destaca Pere Gimferrer, en el seu epíleg, aquest ús que fas de la rima, que a vegades és més comú en rus que en català⁣./em>

 X. D.: Sí, és un tema molt interessant i complex. De fet, moltes vegades quan escric, tinc al cap una musiqueta, un ritme dels patrons habituals de la mètrica russa que és accentual, no sil·làbica. Tinc al cap com un metrònom que em va marcant el ritme i que mentre funcioni i no es rovelli definitivament penso que el podré aprofitar. De fet, el Rubén Luzón que és el corrector de l’editorial, em deia si era conscient que feia moltes rimes assonants, rimes guerxes com deia el Ferrater, i jo li explicava que volia experimentar amb les dissonàncies a veure si hi podia haver alguna cosa interessant. I quan ja estava disposada a canviar i renunciar a aquestes rimes, arriba l’epíleg del Gimferrer que les beneeix. En algun moment s’haurà de decidir si aquestes rimes guerxes han estat un experiment fallit o no. Però de moment encara no em desagraden els poemes d’aquest llibre i em sento bastant identificada amb ells.

Hi ha un poema que està farcit de rimes d’aquestes, que és Cine mut, inspirat en una sessió de la filmoteca de Catalunya en què es projectava una pel·lícula russa muda amb acompanyament d’un músic molt bo que es diu Josep Maria Baldomà.

CINE MUT

El mestre Baldomà
té tres ampolles d’aigua,
com tres soldats, a mà.
Transforma’t en piragua,

li diu al piano, o en peix,
en un musell de fura.
La veritat més pura
del moviment sorgeix,

s’encén i s’anuncia
més clara amb un sotrac
que amb una melodia;
al fons de cada llac

hi ha trens de vidres foscos,
i aquest pinsà que bat
les ales sota els boscos
il·lusos del teclat,

per què tremola oi plora?
Qui pot haver-li dit
com cruix la neu, a l’hora
més sorda de la nit?

J. P.: En el llibre, sobretot en la segona part o el segon viatge, està present la ironia.

X. D.: Com a lectora m’agrada trobar poetes que em facin riure o somriure o mig somriure, que no m’avorreixin. Un cert sentit de l’humor o una ironia subtil és una cosa que trobo a faltar en molt del que es publica actualment en català. L’ús d’aquesta ironia és un aprenentatge que fas no tan sols en la poesia, sinó també en la narrativa. Jo, per exemple, llegint contes de Txékhov, he trobat molts exemples d’una ironia subtil que sempre té un punt de pietat. En el poema “Ulterior” hi surt una citació d’un dels dietaris de Txékhov. Ell, que des de molt jove va tenir tuberculosi i com a metge que era, sabia que estava condemnat, amb molta serenitat deia “… si pogués tornar a començar a escriure, si tingués més temps…” i somiava què hauria fet.

ULTERIOR

Ni millor ni pitjor, sinó igual,
amb les pors enclotades de sempre:

la senyora que feia ganxet
en un banc emmerdat a la vora
de Majdanek voldria tornar-hi
i acabar la bufanda de punt;

i vostè, senyor Txékhov, que deia
que escriuria de coses profundes
amb més força i amb més plenitud,
no sabria trobar res millor
que unes noies que prenen el te
mentre miren, absortes, la pluja.

J. P.: Molt bé, doncs passem a parlar l’última joia que és “El conte de l’alfabet”, el pas cap a la prosa. Com sorgeix aquesta idea?

 X. D.: Sorgeix d’un encàrrec de l’Avenç. Fins aleshores mai no havia escrit per encàrrec. De fet, no m’imaginava que algú necessités que jo escrivís. Em semblava fins i tot obscè. En plena pandèmia em van contactar i em van dir que cada any convidaven un escriptor a fer unes entregues mensuals i l’únic que demanaven a aquests textos era que tinguessin un fons de memòria personal, una mica autobiogràfics però d’una manera molt lliure. Em va engrescar i al mateix temps em va espantar molt la idea. Pensava: com he d’escriure les meves memòries si encara tinc coses pendents a repassar del parvulari… Em preocupava molt amb quin to hauria de parlar de mi mateixa, era molt delicat. Al final vaig decidir que el text tindria una estructura semblant a un diccionari, una mena de vocabulari particular de paraules russes que intentaria explicar a la gent d’aquí, paraules que per a mi són importants, però que també poguessin tenir algun interès cultural per a la gent d’aquí. Com que havien de ser onze entregues i l’alfabet ciríl·lic té trenta-tres lletres, en cada entrega vaig parlar de tres lletres de l’alfabet. A més, cada lletra va anar lligada a una paraula i cada paraula anava desencadenant records, vivències, petites reflexions, anècdotes familiars, alguns poemes… Aquest format va ser còmode perquè em demanaven textos llargs i no sabia com mantenir l’atenció perquè tan llargs em podien avorrir a mi mateixa. El fet de dividir-los entre tres era una bona estratègia. Al principi em va costar trobar el to, però m’hi vaig anar acostumant. Va ser una experiència molt dura i fantàstica alhora.

J. P.: I quan fas el pas de la poesia a la prosa et serveix tot el teu bagatge poètic?

X. D.: Espero que sí. De fet, en el llibre vaig incloure algun poema. Alguns poemes m’han ensenyat a veure aspectes de la realitat que no veia. I l’aprenentatge de saber tallar el poema quan corre el risc de desinflar-se crec que per la prosa també serveix. També m’ha anat bé el que he escrit com a crítica, ja que et donen un espai i t’hi has de limitar.

J. P.: En llegir el llibre sorprenen paraules que en català no tenim o que tenen un significat diferent. Paraules com mat, drug, nadriv, grafòman…

X. D.: Sí, per exemple el cas de drug que vol dir amic a Rússia, però no acaba de ser el mateix que aquí. Podem llegir-lo.

Д De drug

La cinquena lletra, la de, es llegeix com la d al principi de la paraula.
Drug vol dir amic. Un amic a Rússia, però no acaba de ser el mateix que aquí.

L’últim cop que vaig anar a la casa-museu d’Anna Akhmàtova va ser per assistir a la presentació d’un assaig de Sebastian Haffner sobre Hitler, traduït de l’alemany al rus per Nikita Ielisséiev, fa dos o tres anys. En Ielisséiev té uns cinquanta anys, cabell curt i blanc, i una cara rodona amb ulleres i arrugues al voltant dels ulls, com d’alumne estudiós que ha envellit mentre feia els deures. És crític literari de vocació i traductor a temps parcial. Una editorial que fa llibres barats, de tapa tova, que se’t desfan als dits si llegeixes amb un entusiasme excessiu, li va encarregar la traducció d’aquest llibre i després es va negar a publicar-la. Li van dir això, si fa no fa: “En aquesta biografia de Hitler hi ha massa semblances…” No calia precisar qui era que s’assemblava a Hitler. El nom de qui té el poder és obscè i sagrat alhora, i no s’ha de dir en va.

Per sort, en Ielisséiev va aconseguir publicar la seva traducció en un altre editorial. Amb tapa dura i tot. Se’l veia cofoi, i uns minuts després de saludar el públic va dir, fent servir la paraula que ens interessa: “Els meus amics, que no marxin. Que s’esperin. Tindran els seus exemplars del llibre, que he guardat per a ells”. Vaig sentir una fiblada d’irritació: així que jo que havia coincidit amb en Ielisséiev més d’una vegada a la redacció de la revista Zvezdà, no formava part d’aquest grup selecte? La resta de gent s’ho va prendre amb calma. Els amics sabien qui eren, però no tenien per     què revelar-ho, de manera que no es van immutar gens; i els altres —impassibles, també— semblaven resignats a comprar el llibre.

En rus hi ha diverses paraules per designar diferents graus d’amistat, i drug vol dir algú amb qui tens una fraternitat profunda. Fins i tot si viu a l’altra punta del món, ets un dels primers a assabentar-te de qualsevol canvi significatiu en la seva vida. És algú per a qui estàs disposat a sacrificar tant de temps o tant d’amor propi com calgui. També et sents lliure de trucar-li a qualsevol hora i sense cap pretext. Un altre terme, priiàtel, fa referència a algú amb qui et trobes de tant en tant i hi passes una bona estona. El convides a prendre el te a casa teva (segur que vindrà amb un pastís o un ram de clavells), però no li dius de quedar-se a dormir, a menys que ell mateix t’ho demani. Encara hi ha un altre nom, znakomi, que s’aplica a algú amb qui has parlat diverses vegades i que et cau bé, sense que la simpatia que et suscita t’obligui a res. Aquesta classificació, amb tot el que comporta, és força diferent dels amics, coneguts i saludats que proposava en Pla. En català, dos d’aquests tres termes irradien fredor. No diríem mai “he quedat per sopar amb un conegut” ni tampoc començaríem una frase amb un “com diu una saludada meva…” En rus, una construcció equivalent seria plausible amb cadascuna de les tres paraules, perquè totes impliquen una cerca complicitat. A un drug, però, se li dóna un valor infinitament més gran, i se li exigeix molta més constància i sensibilitat que a un amic.

Quan vaig venir a viure a Barcelona i em vaig trobar amb un concepte d’amistat més tebi o més egocèntric, al principi estava desconcertada. Com que hem “mig quedat per demà”? Vol dir que, en el fons, tenim tan poques ganes de veure’ns que no gosem quedar del tot? O potser som tan volubles que podem perdre el desig de trobar-nos d’un dia per l’altre? Després em vaig adonar que una distància més gran entre amics deixava més espai al respecte mutu. A Rússia, sovint de manera injusta i hiperbòlica, s’acusa de traïdor a un drug que no ha estat a l’alçada de la imatge que ens n’havíem fet, o que ens ha fallat, potser sense voler, en una situació qualsevol. Aquí, en canvi, seria molt estrany que algú es queixés, en una mena d’arravatament cruel i masoquista alhora, d’una amistat traïda o d’una decepció en l’amistat. Una companya de l’Ateneu, la C., em va parlar d’una amiga de la infància que vivia a París: li havia ofert allotjament a casa seva, però al cap d’uns dies, quan l’altra ja tenia els bitllets, li va retirar l’oferta. En lloc d’indignar-se, la C. mirava de justificar-la: “Ves a saber, potser està passant una mala època… És psicòloga, treballa a la presó, i la seva feina és dura…” A Rússia, si digués això davant d’una colla —posem per cas, una colla d’escriptors a la redacció de la Zvezdà—, algú com el Ielisséiev replicaria, càustic i vehement: “Però escolta, coneixes algú que estigui passant una època bona?”

****

Al final de l’acte, i després d’un breu col·loqui, membres del grup vàrem llegir poemes o texts en prosa de la Xènia Dyakonova, que transcrivim a continuació.

Г Gue de grafòman
La quarta lletra, la gue, es pronuncia com la g de gat.

La paraula russa grafoman, amb accent a la darrera síl·laba, correspondria a “grafòman” en català.

“Sabeu què és un grafòman?”, vaig preguntar a uns alumnes de l’Escola d’Escriptura de l’Ateneu Barcelonès. Eren gent curiosa i cultivada, i la pregunta venia a tomb d’una carta de Txékhov al seu germà. “És una mena de gramòfon?”, va aventurar una tímida veu femenina.

És normal que no ho sabessin. “Grafòman” surt als diccionaris i en alguns textos de Josep Pla, posem per cas, o de Joan Fuster, però és un terme merament llibresc. L’Alcover Moll diu que és “qui pateix de grafomania”, que no és res més que “mania d’escriure”. El DIEC i el Diccionari de l’Enciclopèdia Catalana diuen exactament el mateix, i cap dels tres n’ofereix exemples. A Rússia, en canvi, grafoman és una paraula familiar per a tothom, i que, a més, per a qualsevol aspirant a escriptor té un ressò sinistre. Em sembla sentir-lo entre les línies de les cartes que molts literats joves adreçaven a Txékhov, demanant-li un diagnòstic sobre els seus escrits. El seu germà Aleksandr n’era un, i va rebre una resposta piadosa: “La descripció llarga del capvespre que hi ha al teu relat no està malament, però seria millor que diguessis simplement el sol es va pondre”.

El Viccionari rus defineix grafoman com “algú que té una tendència patològica a l’escriptura, sense tenir el talent que correspon”. El diccionari de literatura de la prestigiosa editorial Eksmo afegeix, amb una mena de satisfacció malèvola: “És pròpia dels grafoman, la manca total d’esperit autocrític. Aspiren a crear obres d’alta qualitat literària, però el que escriuen no té cap valor artístic. Els propis grafoman, però, solen estar convençuts de l’excepcionalitat de la seva obra i anhelen el reconeixement del públic més ample”.

Des que vaig començar a escriure vaig saber que hi havia dos extrems, dos fenòmens oposats entre els quals oscil·laven tots els lletraferits, particularment els poetes: el grafoman i el geni. Identificar el primer era fàcil. És algú que escriu de manera compulsiva i prolífica; està disposat a llegir la seva obra al primer que arribi, però no farà mai res de bo, perquè no té oïda, no vol saber-ne més i no accepta les crítiques. Les característiques del segon no quedaven tan clares. Tanmateix, era evident que tot escriptor aspirava a la genialitat, i que el complex de geni incomprès era comú, sobretot, entre els grafòmans.

Arran d’un programa televisiu sobre literatura vaig conèixer Alexandr Kúixner, el poeta més cèlebre i veterà de Sant Petersburg, i els seus deixebles, homes i dones d’entre quaranta i seixanta anys que es reunien un cop per setmana per parlar dels poemes de l’un o de l’altre. Era un cercle tancat, de deu o dotze poetes que es coneixien de feia dècades i es punxaven entre ells tota l’estona. Les bromes que es feien havien de denotar confiança, però em semblava percebre-hi un corrent subterrani de rivalitat i suspicàcia. Jo, que era molt més jove, no hi pintava res, però em van deixar venir d’oient un parell de vegades, per gentilesa del mestre, el més encantador i generós de la colla, que procurava que els altres no em miressin de reüll. Hi vaig aprendre que grafoman era el pitjor insult que un escriptor podia adreçar a un altre. Si es deia d’un absent, era com anunciar que tenia una malaltia incurable. Si algú, per entretenir els companys, recitava uns versos de grafoman —ingenus, emfàtics, eròtics o patriòtics— que havia llegit o sentit en algun lloc, els altres responien amb un reguitzell de paròdies improvisades.

Ho vaig veure clar: l’hostilitat que hi pot haver entre els escriptors amb ofici, per molt gran que sigui, és molt més petita que l’aversió cap als grafòmans. Tot escriptor té por de descobrir en ell mateix el tumor de la grafomania, i el perill que els altres li endevinin el turmenta íntimament. Un grafoman rus mitjà sol tenir unes nocions bàsiques de versificació i és capaç de fer un sonet amb metre i rima, i fins i tot una corona de sonets (un repte que, un cop superat, intensifica el seu deliri de grandesa). Un poeta format sap que això no és garantia de res, i que els sonets en qüestió bé poden ser infectes, però sospita que el comú de la gent no veu l’abisme que el separa d’aquell sapastre feliç. Això l’horroritza, l’exaspera i el fa sentir insegur, per molt que intenti dissimular-ho.

Abans de 1991 hi havia una manera d’obtenir l’estatus d’escriptor “de veritat” i evitar l’estigma de la grafomania: entrar a l’Associació d’Escriptors de l’URSS. Els membres d’aquesta institució mafiosa, creada el 1934 i caricaturitzada sota l’acrònim MASSOLIT a El mestre i Margarita de Bulgàkov, aconseguien diversos beneficis, a part d’un cert reconeixement social. L’Estat els assignava un habitatge digne i a vegades una datxa i tot; se’ls adscrivia a unes clíniques especials, on la qualitat d’atenció mèdica era més alta; se’ls donava més facilitats per moure’s pel país o per viatjar a altres països socialistes. I, sobretot, podien publicar i cobrar honoraris.

Avui dia, la poderosa Associació ja no hi és. L’escriptor de veritat i aquell que s’hi considera, competeixen per dues pàgines en una revista de prestigi, sense cap carnet que estableixi la situació de cadascú. Avui com ahir, però, és fàcil que algú que es creu tocat pel geni, a la redacció d’una revista qualsevol, senti una veu engolada que li prescriu: “Torni l’any que ve. Llegeixi Txékhov”.

****

X. D.: També en polonès el terme “grafoman” (accentuat a la penúltima síl·laba) té unes connotacions similars. La meva admirada Wislawa Szymborska va treballar més de dues dècades (a partir de 1960) a la revista polonesa Zycie Literackie (Vida literària) contestant les cartes d’autors que li enviaven textos seus. El 2000 l’escriptora Teresa Walas va recollir una part important d’aquesta correspondència en un llibre que es diu Correu literari o com arribar a ser (o no arribar a ser) escriptor. A l’entrevista que fa de pròleg, Walas li pregunta si sempre estava segura dels seus criteris de valoració. Szymborska diu que en els casos de grafomania extrema sí. Walas observa: “Acabes de fer servir la paraula “grafomania”, que estigmatitza sense pietat. No sé si t’has fixat que en altres camps de l’activitat humana la feina mal feta no comporta epítets tan emocionalment marcats. […] Un mal fuster, un mal lampista, un rellotger inexpert viuen tan tranquils i ningú es dedica a insultar-los. Solem atacar sobretot els creadors mediocres. […] I els amants desafortunats, perquè “impotent” és un insult tan poderós com “grafòman”. Szymborska replica: “La diferència és que el grafòman sí que pot fer coses en la seva disciplina. Pot fer molt, massa i tot. De tota manera, no recordo haver-li dit “grafòman” a ningú. Més aviat vaig intentar reconduir aquesta sobreexcitació escriptora cap a una altra via, com ara l’escriptura de cartes o d’un dietari…”

MAGISTERI

He après com xerrotegen els ocells
com rauquen les granotes,
només em falta per saber què hi ha
al fons del mar. Potser una catedral
que s’ha cregut vaixell, potser la capsa
dels ulls perduts, o bé un acordió,
com tota una illa submergida.

Un pare amb una filla es dirigeix a l’espigó:
li vol mostrar com d’innocent i nostre
és el llenguatge, diu “escuma”, diu “gavines”,
P’rò ella no s’ho creu, i compta les onades
Secretament, i sap que moltes coses
no tenen nom o, si més no,
no el volen dir: com els soldats de l’aire
i de la llum que jeuen en el mar.

PUBLICITAT

Només jo aconsegueixo fer llibres perfectament
invisibles. Vaig deixar-ne un parell a la bústia del
capellà del poble, però els va confondre amb la
civada i els va donar al seu cavall. La meva cosina
de París els posava darrere dels finestrons, perquè
els vidres no es trenquessin amb un cop de vent. Jo
mateixa n’he ofegat alguns a la banyera, incapaç
de distingir-los de les bombolles de sabó, però algun
dia tindran substància, tanta, que fins i tot els
estudiants de batxillerat els diran a mort abans
de saber-los, per un sol dia, de memòria.

AQUARIUM

M’ha saludat, dius, aquest peix,
i prems la cara contra el vidre,
i escoltes: és així com neix
un idioma, des de dintre
d’un ull boirós, o d’una mà
que toca d’esma les escates.
No sap si és viu, i vol parlar:
si li contestes, el rescates
de la incertesa, que es desfà
—com un mirall— entre vosaltres.

CARTA D’AMOR  1

Per ells, però,
l’amor es disfressava d’aquell cambrer
que havíem vist als diaris:
en un dels restaurants més chic d’Europa
va dur-li a algú un entrepà
amb el descuit —o la malícia-
o bé la desesperació completa
d’un ganivet a dins.

A PRIMERA VISTA

Com que sóc de ciutat,
no sé, i em sap greu, com es diuen els arbres:
només les xicrandes m’han dit el seu nom
i sí, me les crec, perquè són tan boniques
que no, no m’importa que em prenguin el pèl.
Un lila tan bàrbar i tan fervorós
em sona d’un lloc o d’un somni, d’un quadre,
no sé ni com dir-ho… Potser
et sents ben així quan la veu que estimaves
—d’algú que no hi és— es trasllada, de sobte,
als llavis d’un altre, i et crema la boca
quan vols contestar-li, sabent que t’enganya,
sabent que t’enganyes, i et fa sentir viu.

Volem agrair de cor a Xènia Dyakonova la meravellosa sessió que ens va oferir.

(Text pendent de revisió final)
Text: Jaume Pujol
Fotografies d’Aureli Ruiz.

Conversa literària amb Xènia Dyakonova

0

El dimecres 29 de març mantindrem una conversa literària amb la poeta, traductora, crítica literària i professora d’escriptura Xènia Dyakonova a l’espai VilaWeb, a les set del vespre.

 

Xènia Dyakonova (Leningrad, 1985) es trasllada a Barcelona l’any 1999, on estudia Teoria de la Literatura i Literatura Comparada a la Universitat de Barcelona. A partir de l’any 2001, publica en rus nombroses seleccions de poemes a diferents revistes i tres llibres de poesia. En català ha publicat dos llibres de poesia: Per l’inquilí anterior, amb il·lustracions de Miguel Pang Ly (Genèric, 2015) i Dos viatges (Edicions del Buc, 2022).

Ha traduït al català novel·les, assaigs, poemes i articles periodístics de diversos autors, entre els quals destaquen Anton Txèkhov, Anna Politkóvskaia i Aleksandr Kúixner. L’any 2016 va rebre el Premi de traducció Vidal Alcover i l’any 2018 el Premi PEN Català de Traducció Literària, per la seva versió del poemari A banda i banda del petó, de Vera Pàvlova.

Com a crítica literària, és autora del pròleg del recull de contes Hi havia una vegada una dona que va seduir el marit de la seva germana, i ell es va penjar d’un arbre, de Liudmila Petruixèvskaia i ha col·laborat en el suplement cultural del diari Avui. Actualment, escriu en el suplement literari del diari Ara i en la revista digital La lectora.

En prosa, ha publicat Apunts de literatura russa i un afegit polonès (Cal·lígraf, 2021), un recull de textos sobre literatura russa i polonesa, i El conte de l’alfabet (L’Avenç, 2022), un llibre estructurat a partir del seu alfabet matern, el ciríl·lic. Cada lletra representa una paraula que és el punt de partida per parlar d’un fenomen, un element o una personalitat de la cultura russa.

 

En aquest acte a l’espai VilaWeb, Dyakonova parlarà sobre la seva obra poètica en català i l’ús que fa de la poesia en el seu darrer llibre, El Conte de l’alfabet, així com de la influència que ha tingut en ella la poesia russa.

Hi esteu convidats!

 

Conversa sobre poesia amb Antoni Clapés

0

Agraïm profundament a Antoni Clapés que ens acompanyi avui, i ens fa molt contents que inauguri les sessions d’enguany del nostre grup. Ens honora que sigui aquí; som grans admiradors de la seva poesia i apreciem la bonhomia, l’amabilitat i la generositat que sempre ha mostrat.
Antoni Clapés, tots el coneixeu, és un dels nostres grans poetes. Si a això li afegim la seva tasca com a traductor, editor i agitador cultural, no podem sinó mostrar agraïment perquè ell, amb el seu afany incansable, ha omplert molts buits en la cultura catalana contemporània i ha mostrat un compromís ferm i una independència lloable.
No faré una presentació exhaustiva del nostre convidat, per no restar temps a la seva intervenció i perquè al llarg del diàleg aniran sortint els temes crucials de la biografia, la seva poètica i la tasca cultural que ha desenvolupat.

Empar Sáez.: Antoni, en el llibre “Converses”1 entre Hac Mor i tu, expliques com el teu entorn familiar va influir i d’alguna manera va marcar les preferències estètiques que has conreat posteriorment en la poesia i en tot el que has fet.

Antoni Clapés.: Agraeixo profundament i em fa molta il·lusió ser aquesta tarda amb vosaltres, en aquest espai, i especialment agraeixo a l’Empar la invitació a l’acte.

Bé, vaig néixer l’any 1948 a Sabadell, de família sabadellenca, i vaig anar als escolapis on vaig fer tots els estudis. Allà vaig aprendre força català —estem parlant dels anys cinquanta— i vaig estudiar fins al preuniversitari. Recordo que vaig adquirir uns coneixements sòlids d’història de l’art i uns molts bons ensenyaments de literatura (vam tenir un excel·lent professor de literatura, un claretià). En uns temps on els estudis s’acabaven en el Romanticisme, aquest capellà ens va explicar García Lorca, més enllà del Romancero gitano; ens va parlar de Poeta en Nueva York. Això seria l’any 1963, probablement. Als alumnes ens va sobtar molt, no enteníem res i, a més, va aprofitar per fer-nos un esquema sobre els nivells de consciència, d’inconsciència i de subconsciència, és a dir, ens estava parlant de Freud! Ens va introduir molts altres poetes, a part del que “tocava” en el manual. Jo penso que l’ensenyament que un rep a l’escola és molt important i puc dir que la llengua, la història de l’art i la literatura són tres pilars que encara avui, molts anys després, continuen sent troncals en la meva vida.

El meu pare era el president de l’entitat Belles Arts, una associació artística que organitzava diferents activitats a Sabadell, i els diumenges al migdia feien concerts de música clàssica, i altre tipus de música: allí vaig escoltar per primera vegada Tete Montoliu. D’altra banda, als anys seixanta es va crear, dins d’aquesta entitat, el Grup Gallot, un precedent a Espanya del que es va anomenar action painting (pintura d’acció). Aquest grup va fer una acció revolucionària a la Plaça Catalunya: van estendre de cap a cap un llençol de cent metres, van agafar unes gallines amb les potes untades en pintura i les van fer córrer per sobre de la tela. El resultat es va exposar i això va ser un escàndol (podríeu buscar la notícia al No-do, amb la veu de Matías Prats…). Més enllà d’això vull dir que l’informalisme, la pintura abstracta, per mi va ser molt important. Per tant, música de Jazz, Informalisme i després recordo que es feia una revista, Riutort, a on es publicava poesia de Vinyoli, Carles Riba, i també de Francesc Garriga Barata. Aquesta era la poesia que jo llegia.

E.S.: Comences a escriure de ben jove, però no publiques el primer llibre fins a 1986, quan tenies trenta-vuit anys. Més de vint anys escrivint sense cap idea de publicar? Com va anar això, què recordes d’aquella època?

A.C.: L’any 1964 vaig començar a fer una revista ciclostilada, Logos, una revista de caràcter literari. De l’any 1965 daten els meus primers poemes (tenia uns disset anys). L’any 1971 es publica un llibre a Sabadell amb sis dels qui llavors érem “joves poetes”, en homenatge a Joan Oliver: I li estreba les vetes de la cotilla2, un vers de Pere-Quart. Cadascun dels joves poetes vam aportar-hi deu poemes. Els autors del llibre: Josep-Ramon Bach, Jordi Domènech Soteras, Albert Plans Molina (aquests ja són morts), Joana Alegret Hernàndez, Miquel Bach (germà del Josep-Ramon), i jo mateix.

De manera que aquests van ser els meus primers poemes publicats. Llegiré un dels meus poemes del llibre:

 

Aquests versos, no et sembla que podrien
esdevenir elementals vasos comunicants?
Mira, per això escric. No puc fer altrament.
I n’accepto el risc, si més no, perquè
ens és urgent tutejar-nos de tarda en tarda.

 

Són uns versos primerencs, però ja contenen la pruïja del perquè escrivim. Quan va sortir el llibre no va passar absolutament res, el llibre no existia, i no només això, sinó que va haver-hi un menyspreu per part de gent que l’hi haurien d’haver donat suport, ni que fos per respecte a l’Oliver. Això va fer que jo continués escrivint però amb la intenció de no publicar mai més.
En un moment determinat, però, conec el senyor Marià Manent. Ell em digué que el que feia era mitjanament bo i que havia de fer públics els escrits. Li dec que m’animés a publicar. El Sr. Manent tenia una educació exquisida, molt respectuós, el seu aspecte era de monjo oriental, enraonava amb una dolçor…, era admirable. En les Edicions dels dies vaig publicar Escrits en fulles de te, un llibre que va prologar Albert Ràfols-Casamada i que és un conjunt d’epigrames.
El Sr. Manent em va animar a enviar el meu segon llibre, Crepuscle de mots3, a un premi. Vaig enviar-lo al Premi Joan Alcover a Mallorca, que vaig guanyar.

Us llegiré el primer poema del llibre, Endreça:

 

No creguis pas que les paraules puguin
dir-ne gaire, no.
Potser ni tan sols allò que vela
cadascun dels signes.
Car ara és temps de parlar sense mots,
traduint del silenci, per exemple.

E.S.: Quan publiques els teus primers llibres havies estudiat Economia i tenies una feina. Què et va atraure de l’economia?

A.C.: Jo vaig estudiar Economia perquè pensava que el món es podia canviar. Després, amb els anys, em vaig adonar que no. Vaig treballar d’informàtic al mateix temps que estudiava. L’any 1968 jo ja era informàtic, fins a l’any 2013 en què em vaig jubilar. Per mi sempre van ser dues activitats separades: una era el guanyapà, una professió que em permetia no patir gaire pels diners, l’altra, l’escriptura.

E.S.: Hi ha tres projectes que lideres, en les dècades dels 70 i els 80, com són la Llibreria els dies, Les Edicions dels dies i la sala d’art conceptual Sala Tres, tots ells a Sabadell, i que serien l’origen de l’activitat que has desenvolupat posteiorment.

A.C.: Després dels estudis, vaig fer part, o crear, la Sala Tres, que als anys setanta va començar a exposar i a difondre l’art conceptual. En aquell moment era molt avantguardista. Més tard, l’any 1976, vaig crear una llibreria a Sabadell, la llibreria Els dies, que, aprofitant que hi havia una certa permissivitat amb el català — perquè Franco havia mort— només es venien llibres en la nostra llengua. La llibreria va tenir molt èxit i allí mateix vam fundar unes edicions, Les Edicions dels dies.

E.S.: Antoni, has publicat vora una trentena de llibres de poesia i en els darrers anys estàs recopilant la teva obra en diferents editorials. A banda de l’antologia “La lentitud, la durada”, publicada el 2009 a Pagès Editors una selecció de poemes escrits entre 1982 i 2007que commemorava vint-i-cinc anys d’escriptura poètica, podem trobar part de la teva obra en aquests volums:

. “Finestra sobre el buit” (Tanit, 2019): conté tres llibres introbables publicats entre 2001-2003.
. “Clars, aquest matí, són els teus records (Obra reunida, 1989-2009)”, LaBreu, 2020: hi aplegues sis llibres.
. “No cal repetir aquest instant (Obra reunida, 1982-1997)”, Llibres del segle, 2022: hi trobem vuit llibres.

Quin criteri estàs fent servir per reunir la teva obra? Hi ha algun text que no vulguis tornar a publicar o que el publicaries modificant-lo profundament?

A.C.: Sobre el primer llibre, Finestra sobre el buit, en Joan de la Vega em va demanar tornar a publicar tres llibres que li agradaven i que estaven exhaurits.
Jo soc una persona molt independent, no faig part de cap grup, no demano res, m’espavilo, i sempre m’han agradat molt els projectes petits com Cafè Central. Havia publicat una sèrie de llibres en editorials molt petites, una d’elles era Emboscall Edicions, de Jesús Aumatell. Eren llibres introbables i aquest va ser el primer intent de rescatar textos antics, després del projecte de Lleida.

Els de LaBreu em van demanar fer l’obra completa. Jo no volia un volum de mil pàgines, fa de mal portar. Vaig seleccionar sis llibres i posteriorment el meu amic Roger-Costa Pau, de Llibres del Segle, em va demanar acabar de fer la resta, però jo només en vaig voler fer uns quants més (dins d’aquest darrer volum hi són els tres llibres que feien part de Finestra sobre el buit, perquè el llibre no havia tingut gaire difusió i perquè l’editorial havia plegat).
En aquests volums pràcticament no he fet modificacions, potser he tret algun poema i he corregit algun error puntual.

E.S.: En llegir la teva obra destaca que has mantingut al llarg dels anys una unitat estilística, unitat en el to, una riquesa de pensament i una cura exquisida per la paraula. Si bé has rebut nombroses influències de diferents cultures, i has llegit autors tan diversos, tot ha passat pel teu sedàs i es podria dir que la teva obra és una sola, molt cohesionada. Antoni, quines són aquestes influències?

A.C.: Tinc una influència primera de quan vaig descobrir Salvatore Quasimodo. El 1961 l’editorial Selecta va publicar una selecció dels seus poemes —ell va rebre el Premi Nobel el 1959. Va ser per atzar, a casa dels pares, on hi havia sobretot novel·la. Recordo que va ser una epifania. Això em va portar a descobrir els altres poetes de l’hermetisme italià (que vol dir poesia concentrada, no pas que no s’entengui.). Després, Vinyoli, Garriga, Riba, en una època Espriu, després Jorge Guillem. Més endavant, la poesia xinesa. Però sempre els grans autors del Romanticisme: Hölderlin i Leopardi. Ambdós em van refermar la idea que la poesia ha de transmetre pensament, dit d’una altra manera de com ho diu un filòsof. Bertolt Brecht em va interessar molt en una època, ell és al costat oposat a la meva poesia. Podria anar citant molts i molts poetes que tot d’una descobreixes i vols continuar llegint.
He intentat fer una poesia de la brevetat, de la condensació i que reflectís el pensament. Cada paraula està molt pensada, però no tiro del diccionari, són paraules del meu lèxic.

E.S.: Els temes principals, el fil conductor de la teva poesia (com són el silenci, la llum, la reflexió sobre l’escriptura i el llenguatge…) també conformen una unitat.

A.C.: Els temes giren al voltant del pensament i de la vida; les preguntes que tots ens fem: el sentit de la vida, la mort, el dolor, la pèrdua. Expressar-lo d’una manera que el lector es pugui veure concernit. Un altre tema que hi barrejo molt és la natura. Soc urbanita, però gaudeixo molt la natura, la llum, el misteri de la llum. La llum crea el dia, dibuixa el món, tot reneix; la recreació quotidiana del món em fascina i per mi ha estat molt important.

Un altre tema: jo he tingut una certa influència de les filosofies orientals (xinesa, japonesa, coreana…). Això m’ha portat a parlar del no-res, del buit, però un buit creatiu. No és pas el nihilisme occidental; de fet jo soc de la generació post existencialista (quan jo era jove, Sartre estava de moda). A mi m’agrada més una altra mena d’existencialisme, si podem dir-ho així: l’oriental, que és creatiu, positiu. Medita sobre el buit, sobre el no-res, però li aporta aquesta vessant creativa.

Un altre tema de la meva poesia és el llenguatge. Al començament del segle XX hi ha tot un corrent de filòsofs que parlen de la impossibilitat de la comunicació, que el llenguatge no serveix per expressar pensament abstracte. Serveix per comunicar-nos en un sentit primari, però segurament si vull expressar alguna cosa realment complexa, és possible que no ens entenguem. I justament, per contra, l’espècie humana abandona l’estat primitiu en el moment que comença a modelar i repetir uns signes sonors i articula un llenguatge complex, i amb el temps comencen a aparèixer les llengües.  Hi ha una sèrie de filòsofs, com deia, que donaran lloc a la filosofia del llenguatge: posen en qüestió el llenguatge com a tal i diuen que el llenguatge no serveix per comunicar-nos. El llenguatge, més que pont, és barrera per a l’enteniment: Wittgenstein i Heidegger, principalment. Hi ha hagut molta literatura, Beckett, per exemple: el llenguatge per ell no funciona. Esperant Godot en el fons és una macrometàfora de la vida, d’un llenguatge que no ens acaba de funcionar. I no parlem ja de la corrupció del llenguatge que veiem dia a dia des del poder; s’apoderen dels símbols, de les paraules…

Jo he reflexionat molt sobre això i sobre la poesia; segurament perquè no sé què respondre a la pregunta què és poesia. Hi ha milers de respostes, jo mateix n’havia fet una, que ja ni la vull dir. Algunes definicions com Poesia, palabra en el tiempo (Machado) les trobes meravelloses, te les apuntes, però no et donen la resposta.

E.S.: Sobre la forma dels poemes has dit que cada poema acaba trobant la forma que li convé. Has conreat el vers lliure i he llegit que abans renegaves de les formes clàssiques, però que això ha anat canviant amb el temps.

A.C.: Quan jo era jove i llegia un sonet, per exemple, em sortia urticària. En l’art em passava el mateix: deixant de banda els clàssics, el figuratiu no m’agradava. Jo era molt radical. M’interessava l’abstracció, el vers lliure. Amb el temps, un es fa gran, aprèn més coses, i finalment descobreix que hi ha vivències que fan que tot encaixi. En aquest sentit, recordo una exposició de Lucian Freud que vam veure a Madrid fa uns trenta anys. Pintura figurativa, però d’una força increïble; vam sortir commocionats. Em vaig tornar més tolerant. I ara no jutjo per la forma sinó per l’emoció que allò em provoca, tant en l’art com en la poesia. En poesia he après que hi poden haver sonetistes dolents, facin sonets o no, i que fer vers lliure i blanc no garanteix res. També és veritat que l’abstracció era una mena de pràctica a la qual tothom s’hi atrevia. Igualment en poesia. També és cert que la gent que és bona ho és sempre. Jo soc un admirador de Riba i Salvatge cor és un llibre de sonets fantàstics. Joan Vinyoli, per exemple, em sembla que no va fer mai sonets ni rima, i sempre té un vigor molt gran per mi.

E.S.: Durant aquests anys has anat simultaniejant la creació pròpia amb la traducció (del francès i de l’italià): l’una ha enriquit l’altra. Com has viscut aquesta doble vessant creadora? Traduir també és crear?

A.C.: Totalment, traduir és agafar un llibre que està escrit en una llengua i tornar-lo a escriure en una altra llengua. De fet, tot és traducció: quan tu llegeixes un llibre escrit en la teva llengua ho estàs traduint dins teu. De ben jove, quan jo vaig descobrir el llibre de Quasimodo traduït al català, a mi em semblava que la traducció catalana, sense voler criticar ningú, no funcionava bé; pel que fa al llenguatge es trobaven arcaismes. Vaig buscar els poemes en italià perquè el llibre no incloïa els originals, i vaig començar a traduir-lo. Més endavant he traduït poesia, i altres escrits, però bàsicament poesia, perquè traduir sempre és fer la lectura més profunda possible d’un llibre, això per descomptat. És cert que pots llegir poesia en diferents idiomes i si hi ha una paraula que balla, doncs tires endavant, i si hi ha alguna cosa que no veus clara, o tal matís et passa per alt, continues llegint. En canvi, si la tradueixes ho has de traduir tot el millor que saps; això vol dir fer la lectura més profunda. He fet i faig encara molts poetes quebequesos, perquè hi tinc una certa relació i per mi és una mena de deute amb la cultura quebequesa; donar-la a conèixer, escampar-la. No hi havia gaire cosa traduïda, i ara tampoc es pot dir que en tinguem molta, però almenys els noms importants tenen presència, aquí. També he traduït un poeta suís de llengua francesa, establert a França, Philippe Jaccottet, que per mi és un poeta excepcional, i també ha estat una manera de donar-lo a conèixer. Altres coses que he traduït com novel·les o llibres d’assaig han estat un encàrrec i fins i tot les he cobrat.
Ja que hem parlat de traducció llegiré un fragment molt breu de Jaccottet. Ell parla molt de la natura; és un poeta contemporani que va viure gran part del segle XX. Va morir fa tres anys, a noranta-quatre anys.

A Quadern de verdor,4 un llibre important de Jaccottet, hi podem trobar prosa reflexiva, i aquest fragment per mi és il·luminador:

     De vegades penso que si encara escric és, o hauria de ser abans que res, per aplegar els fragments, més o menys lluminosos i convincents, d’una joia que estaríem temptats de creure que un dia va explotar, ja fa temps, com una estrella interior i ens va escampar la pols per damunt.

 

I del meu llibre Alta Provença5 aquests dos poemes:

 

Camí solitari d’espígols
i romanins marcits:

el mur atrapa el reflex
del silenci, l’heura evoca
la possibilitat del mot.

Glaçada
llum de lluna.

***

Nit de Sant Llorenç
a l’abril:
com estels
errants

poemes.

E.S.: Has estat al capdavant de Cafè Central, juntament amb Víctor Sunyol, durant més de trenta anys, gairebé cinc-centes publicacions. I malgrat que t’hi has dedicat professionalment a l’edició, sempre has separat aquesta dedicació professional a l’afer econòmic, és a dir, no has viscut d’això.
¿Ha sigut aquesta la clau —en un país on vivim una anormalitat cultural— per arribar a ser una editorial de prestigi, respectada i on s’emmirallen les noves editorials independents? 

A.C.: Molt ben vist això; mai no he demanat subvencions, mai no he demanat diners… Poiesis, en grec, vol dir fer; actuar, crear, doncs: fer d’editor o d’activista cultural. Al costat dels llibres pròpiament dits, els llibres com a objecte, hi havia presentacions, cicles, lectures…, probablement mil cinc-cents actes segur que els hem fet. I no tenim cap medalla, perfecte! Bertolt Brecht: “Jo no necessito cap làpida, però si vosaltres me’n voleu plantificar una, poseu-hi: va fer projectes i nosaltres ens hi vam interessar.” Vull dir: s’ha fet, s’havia de fer.  Això de les cinc del matí no és broma, la Dolors ho pot certificar. M’aixecava ben d’hora, ben d’hora, feia moltes coses en aquesta estona, era feina, sí; érem dos (el Víctor i jo) que no ens vam barallar mai perquè un vivia a Vic i jo vivia aquí… I en aquella època tot era telèfon i anava d’una altra manera. Jo era, en aquells temps, Dr. Jekyll i Mr. Hyde. A l’hora de la feina jo devia ser Dr. Jekyll: bona persona, amb coll i corbata, molt polit. Anava a parlar amb gent molt important i després em dedicava al que jo volia. I els diners de vegades anaven d’aquesta butxaca a pagar algunes despeses de l’altra activitat. Però tant és.

Com tu dius segurament bastants nous editors que han sortit s’han pogut emmirallar en el que vam fer. És veritat que la tecnologia facilita molt la feina. Abans s’enviaven els treballs, les proves…, tot per correu postal (amb tots els riscos que comportava). Ara disminueixen els costos, però, per altra banda, actualment hi ha molts altres problemes.
Hi havia i hi ha la voluntat i les ganes de fer les coses. Tot això forma part de la meva poètica. Jo funciono així.

E.S.: D’aquesta gran activitat com a editor, tal com has dit, se’n deriva l’organització i participació en innombrables presentacions, diàlegs, seminaris, lectures…; també has promogut moltes iniciatives poètiques, has inventat nous formats; alguns dels que vas endegar continuen amb èxit: Lectures de la Modernitat poètica a la llibreria Jaimes, per exemple. Altres, com el Cicle de Poesia als Parcs o Dilluns de Poesia a l’Arts Santa Mònica, jo desconeixia que havien estat endegats per tu. En el llibre “Converses”1 dius que contínuament estàs pensant en noves formes d’escampar la poesia. Has aconseguit viure poèticament, Antoni; la teva vida s’esdevé una creació, un constant ampliar escenaris, idear noves formes de difondre la teva passió… I ho has fet, fins a la teva jubilació, compaginant la feina amb què et guanyaves la vida amb les nombroses activitats poètiques. Explica’ns com has pogut fer tot això.

A.C.: Treballava de vuit a set de la tarda (em llevava ben d’hora…), però això no és cap mèrit. Òbviament, en el món de la poesia, no tot ha estat de color rosa, ja sabeu que al món hi ha de tot, i et trobes de tot. Tu vas de bon noi —crec que sí que ho soc—, de bona fe i amb el lliri a la mà (això segur, és marca de la casa) i després passa el que passa. Procuro, però, guardar els bons moments que la poesia m’ha donat, a part del goig de llegir i viure. Hölderlin té un vers formidable, una veritat absoluta: poèticament habita l’home. Jo he procurat viure així, intensament, bé i que estic preocupat per les coses terrenals (salut, lloguer del pis, factures…), visc a la terra. I del passat, si és veritat que Cafè Central ha donat una guia, com alguns ens han dit, doncs fantàstic i si les activitats que hem endegat continuen, tot i que ho facin d’una manera que no em plagui, doncs tant és, em sembla bé que les coses funcionin. Perquè penso que són uns temps en què la poesia és més necessària que mai; són uns temps molt galdosos i molt bèsties. Un llibre de poemes te’l pots endur allà on vulguis. El goig que et dona agafar un bon llibre i llegir-lo en un lloc tranquil, sentint la vida en l’aigua dels rius, en els ocells, en la terra, en les olors i la llum…

Mireu, el darrer llibre6 que he fet fins ara fa part d’una exposició que es va fer al Museu Memorial de l’Exili de La Jonquera; porta el títol de l’exposició i el subtítol és aquest: “Només la bellesa pot salvar-nos de la barbàrie” i això ve de la idea explicada per Dostoievski, i de Primo Levi. Aquest darrer, quan estava en el camp d’Auschwitz, en una situació tan extrema i deshumanitzada, explicava que en aquells moments de desesperació i des-humanització absoluta es recitava poemes de memòria, i això li retornava una mica de tranquil·litat, de pau, i tornava a sentir-se home.

E.S.: Per acabar, Antoni, considerant la teva gran experiència, quines reflexions faries als poetes joves, o als poetes novells?

A.C.: A vegades m’ho han preguntat: com s’arriba a ser poeta? No hi ha una carrera de poeta, bo i que ara, efectivament, hi ha moltes escoles d’escriptura que ensenyen a escriure poesia. Però jo crec que el sentiment poètic un ja se l’emporta de casa. Si no, malament. En les escoles expliquen com es fa un sonet, com s’estructura un llibre de poesia…, tot això no val per res, és clar, si no tens res per dir: escrius, però no dius res. La meva resposta sempre és: llegir, llegir i llegir. Explorar coses diverses, i no únicament el que t’agrada; s’ha de sortir de l’àrea de confort, com es diu ara, i llegir coses diverses, perquè es descobreixen mirades diferents. En un llibre de poemes no tot és bo. D’un autor no tot és bo. A vegades t’agrada, t’enamores d’un vers. Tanquem el llibre i ja en tenim prou. No creure’s gaire o gens els que pontifiquen, els que et diuen qui és bo, perquè segurament no val la pena de llegir-los, i ho dic així a l’engròs; segur que sabeu què vull dir. Buscar, buscar i llegir. Afortunadament, tenim les biblioteques; no serveix l’excusa que els llibres siguin cars.

I el que sí que és important és ser humil. Ser humil i mirar de fer-ho bé. Cada matí prenc el primer cafè del dia en una tassa amb una cita de la Mercè Rodoreda que m’agrada molt i que diu: “La millor manera que tinc de servir el meu país és intentar fer el millor possible el que faig”. Llavors em poso a treballar, seguint aquest proverbi.

Vols ser poeta? Llegeix molt, escriu, llença, estripa, estripa, llença, estripa… Mira de fer-ho bé, sigues humil. No hi ha res més efímer que allò que diuen fama. El que val és el treball ben fet, i que tu ho facis el millor que ho sàpigues fer. Estar en contacte amb gent està bé, tenir judicis de valor de persones que et tinguin prou confiança per dir-te el que pensen sincerament del que escrius. Publicar és difícil, ja ho sabem, guanyar premis és molt complicat, però, tanmateix, algú publica llibres, algú guanya premis, sempre hi ha forats per anar-s’hi ficant. Tampoc cal tenir pressa, ja arribarà el moment, les coses van sortint.

Reiterem el nostre profund agraïment a Antoni Clapés per la inoblidable sessió que vam viure. Gràcies als assistents i molt agraïts a Aureli Ruiz per les fotografies.

1 Converses seguit de Fer les cartes. Carles Hac Mor, Antoni Clapés. Quid Pro Quo Editorial, 2022.
2 I li estreba les vetes de la cotilla. Joana Alegret Hernàndez; Josep-Ramon Bach; Miquel Bach; Antoni Clapés Flaqué; Jordi Domènech Soteras; Albert Plans Molina. Barcelona, Miquel Arimany, 1971.
3 Crepuscle de mots, Antoni Clapés – Premi Joan Alcover de Poesia 1988. Columna, 1989.
4 Quadern de verdor, Philippe Jaccottet. Traducció d’Antoni Clapés. AdiA Edicions, 2021.
5 Alta Provença, Antoni Clapés. Pagès editors, 2017.
6 Fer un lligall amb la roba ben plegada (Només la bellesa pot salvar-nos enmig de la barbàrie). Alícia Casadesús, Antoni Clapés. Cafè Central & Llibres del Segle, 2022.