Arxiu de la categoria: POETES CONVIDATS

«Conversa sobre poesia amb David Jou. Lectura de poemes»

0

El pròxim dimarts 28 de gener mantindrem una conversa sobre poesia amb David Jou, poeta, físic, assagista i traductor.

David Jou i Mirabent (Sitges, 1953) va passar la seva infantesa entre el taller del seu avi, l’escultor Pere Jou, la biblioteca popular Santiago Rusiñol, de la qual la seva mare fou bibliotecària durant cinquanta anys, l’escola i la platja.  A quinze anys, va publicar els seus poemes a “L’Eco de Sitges”, on ho ha continuat fent setmanalment durant més de cinquanta anys. Als disset, va publicar el primer llibre. Com ell indica, “des d’aquella edat, la poesia ha estat, ininterrompudament, un dels centres de la meva activitat i de la meva vida”.

Té publicada una extensa obra poètica aplegada en edició conjunta en els volums L’èxtasi i el càlcul (2002) i L’huracà sobre els mapes (2004) i en més de trenta poemaris.

Catedràtic de Física de la matèria condensada a la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB) fins al 2018 i doctor honoris causa per la Universitat de Girona. La recerca científica ha estat un altre dels centres de la seva activitat. Com a investigador en termodinàmica de processos irreversibles, ha publicat vuit llibres i tres-cents articles de recerca en revistes internacionals. També ha publicat més de deu assaigs sobre ciència, espiritualitat i la relació entre ambdues.

Ha traduït al castellà i al català llibres científics, entre altres de Stephen Hawking. Va col·laborar en el suplement de Ciència i Tecnologia de “La Vanguardia” de 1983 a 1994. La seva obra ha estat traduïda a l’alemany, anglès, castellà, francès, polonès, hongarès, rus, italià i búlgar.

És membre de la Secció de Ciències i Tecnologia de l’Institut d’Estudis Catalans, de la Reial Acadèmia Europea de Doctors, de la Real Academia de Ciencias Exactas, Físicas y Naturales de Madrid i de l’Accademia Peloritana de Messina. Des de 1993 forma part del patronat de la Fundació Joan Maragall (Cristianisme i cultura) de Barcelona. N’ha estat secretari, vicepresident i el va presidir del 2019 al 2023. Actualment n’és patró emèrit.

En resum, tindrem l’ocasió de conversar amb un intel·lectual d’ampli abast que ha cultivat diferents vessants com la científica, poètica, assagística i espiritual.

Hi esteu convidats!

«Conversa sobre poesia amb Carles Duarte i Montserrat. Lectura de poemes»

0

El passat vint-i-sis de novembre el grup Reversos vam dedicar la sessió a l’obra poètica de Carles Duarte i Montserrat.  Nascut a Barcelona l’any 1959 ha destacat com a lingüista (especialista en llenguatge administratiu i col·laborador de Joan Coromines), polític (secretari de la Presidència del darrer govern de Jordi Pujol), activista (primer president de la Fundació Catalunya Fons, president de la Fundació Pere Coromines o de la Institució Francesc de B. Moll, entre d’altres) i diverses activitats més en les que ha tingut un paper notable.

Nosaltres ens hem volgut centrar exclusivament en el Carles Duarte poeta, l’obra del qual és prou coneguda i reconeguda arreu, com ho demostra els premis que ha guanyat: Premi Cadaqués a Rosa Leveroni (1995), per Cohèlet, Premi Vila de Martorell (1996), per Ben Sira, Premi Crítica Serra d’Or de poesia (2004) per El centre del temps, Premi de la Crítica Catalana de poesia (2014) pel llibre Alba del vespre i, naturalment per la traducció a diversos idiomes de la seva obra.

La seva primera obra la va escriure en castellà arran del cop d’estat a Xile i la mort de Salvador Allende, influenciat per Pablo Neruda. L’any 1979 va posar en marxa la revista Maig on va publicar els seus primers poemes en català, que formarien part del poemari Vida endins (Editorial Moll, 1984).

Dins la seva obra poètica destaquen:

  • El somni, La Magrana, 2000.
  • Tríptic hebreu, La Magrana, 2002.
  • El centre del temps, Edicions 62, 2003.
  • Els immortals, Tres i Quatre, 2006.
  • Arwad  (amb il·lustracions d’Antonio Hervás), Papers de Terramar, 9, 2009.
  • Ausencia / absència / absence (fotografies de Manuel Cohen; ed. trilingüe català-castellà-francès), Pagès Editors, 2015.
  • Memòria de la llum, Tres i Quatre, 2016.

Carles Duarte també és narrador. De la seva obra narrativa podem destacar:

  • Somnis, Columna, 1994.
  • Cèrcols de llum, Vilatana, 1999.
  • Ulls encendrats, Editoral 3i4, 2005.
  • Als llavis duc una fulla de menta. Retalls de memòria, Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 2008.

També cal esmentar el seu vessant de traductor, en el qual destaca la traducció de l’obra d’Helénè Dorion, poeta que aprecia especialment per l’interès que comparteixen per l’obra de Plotí i Borges. Tots dos s’atansen a la poesia des del pensament i s’allunyen de la filigrana formal.

L’entrevistador comença la conversa preguntant si el corbatí que sol lluir Carles Duarte fa poeta. Duarte deixa anar una rialla divertida i contesta que “el corbatí és una manera somrient de vestir-se d’una manera formal”.

En ser preguntat sobre la seva concepció de la poesia, respon que “cerca la respiració d’una música nua, tendeix al ritme clar d’allò que és essencial, a la depuració expressiva. S’hi fan presents d’una manera constant el paisatge i les referències culturals del Mediterrani. I té com a temes centrals la tendresa (la pell, el desig, el coneixement per mitjà del tacte…), el somni (com a motor de l’existència, com a lectura subjectiva i personal de tot allò que succeeix, com a territori on la creativitat es mou amb més llibertat…) i l’oblit (com a extinció del record, com a horitzó incessant que devora tot el que existeix…).”

Afirma que la poesia no ha de ser un exercici només retòric. Cal que sigui un mirall en el qual et reflecteixes i et busques per trobar el teu autèntic jo. Per això ha de ser veraç i lúcida. Això no és incompatible amb la recerca de la bellesa catapultada a aconseguir l’emoció d’aquesta sinceritat i recerca interior.  La poesia és un acte de comunicació amb la voluntat de construir ponts amb els lectors… La musicalitat, la melodia és important, però ressalta la importància de la imatge “perquè és capaç de dur-te més enllà de tu mateix.”

Insisteix en el fet que la poesia és un gènere absolutament vigent. Lliga amb la brevetat i essencialitat contemporànies. És molt antiga i, encara que avui sigui minoritària, té uns valors —la intimitat i l’essencialitat— que ens commouen i consolen. Com a projecció i reconeixement de la dimensió estètica i espiritual de l’ésser humà l’acompanyarà sempre com la música, la pintura o l’escultura.

Carles Duarte lliga la vida i la seva necessitat d’escriure. Els escriptors en general i els poetes en particular necessiten per viure plasmar en paraules les seves experiències, els seus esquinçaments, els seus somnis, els seus anhels. Així les viuen més intensament i perceben que encaixen millor en la vida que els ha tocat viure. Per això afirma que, sense l’escriptura, la vida se li faria incomprensible. No es tracta de donar testimoni d’unes vivències sinó de “pair viure” i compartir-ho.

En ser preguntat sobre els poetes, escriptors i pensadors que més l’han influenciat, destaca la Bíblia, els manuscrits de Qumran, els presocràtics, Flavi Josep, el món grecollatí, Plotí, Ovidi… També Ramon Llull, Jordi de Sant Jordi (a qui ha versionat al català modern), Borges i Màrius Sampere (de qui fou gran amic).

Per Carles Duarte l’obra literària ha de transcendir el jo individual per tal de ser percebuda pels altres com a part d’ells mateixos. Només ens emocionen les obres d’art que sentim que d’alguna manera ens expressen, en què el jo de l’artista traspassa al jo dels altres.

Una de les característiques de la poesia de Duarte és que vol ser universal. Universal no en el sentit d’internacional, sinó en el sentit de mirar l’univers des de la perspectiva de l’ésser humà i del jo. Això enllaça amb la seva passió per l’astronomia.

Des de fa anys, cada dia observa el cel. Diu: “L’ésser humà és un animal que té una composició d’aigua procedent de cometes que van caure sobre el nostre planeta. Quan es va formar la Terra les temperatures eren tan altes que es va eixugar tota l’aigua que hi havia. Per tant, l’aigua que hi ha a la Terra, ve de fora. Som fills de la mort de les estrelles. Perquè un ésser humà existeixi han d’haver mort estrelles.  Els elements compostos de què estem fets nosaltres, només es produeixen en el procés de néixer i de morir estrelles en què els elements principals que formen l’univers, l’hidrogen, l’oxigen i l’heli, es multipliquen i esdevenen els elements compostos de què estem fets nosaltres. Formem part de la Terra i sense la Terra no podem viure. Ens hem aclimatat a la Terra, però, en realitat, nosaltres sentim una immensa nostàlgia de l’univers perquè és d’on venim. L’ésser humà és fill de l’univers, no només de la Terra. Per tant, en el meu cas hi ha aquesta perspectiva, hi ha aquesta mirada, hi ha aquesta necessitat, que té a veure amb la comprensió de qui som, però al mateix temps, amb el plaer infinit, el gaudi, d’aquesta meravella que són les galàxies, les nebuloses, els planetes que tenim al nostre entorn, la lluna…”

La vida comença en cadascú de nosaltres i engloba tots els jos i els nosaltres que podem arribar a ser. Una successió d’espurnes que es van nodrint i que configuren un paisatge. Aquesta perspectiva empàtica i esperançadora amb els lectors, la humanitat i l’univers no amaga l’amargor crítica per la situació actual del món. Pensa que l’actitud egoista i forassenyada dels principals dirigents polítics mundials i de les persones més poderoses fan que visquem en una època inhòspita, insolidària i perillosa. Malgrat que ell vol posar l’accent en els aspectes positius de la vida, no pot mirar cap a una altra banda davant dels aspectes més tenebrosos que tenim al davant.

La tendresa i la bellesa són reivindicacions essencials en la poesia de Duarte. Pensa que és en elles que la vida humana troba sentit, es reconcilia amb ella mateixa i es dignifica. Assaborir la vida amb els altres s’aconsegueix des de la tendresa i se celebra compartint la bellesa.  I també destaca el desig: la pulsió primària de l’existència, la força que l’empeny a gaudir de tu mateix amb l’altre. I afirma: “El desig t’afirma davant la perplexitat del món.”

En ser preguntat sobre el seu vers “som arbres de llum”, Duarte diu que la llum és la veu de la matèria. L’ésser humà emet llum. Ens explica que té una relació especial amb els arbres, li agrada tocar-los, perquè són éssers vivents, com les persones. I ens mostra una peça de fusta que duu a la butxaca i que sempre l’acompanya. D’altra banda, sense la llum del sol no existiria la vida. Això explica que el sol sigui el centre de moltes religions.

També hem parlat de la seva col·laboració amb altres artistes: gravadors, escultors o músics, però, especialment fotògrafs. Ha col·laborat, entre d’altres, amb Francesc Guitart, Kim Castells, Kim Manresa, el francès Manuel Cohen o la fotògrafa d’origen veneçolà Maite González o el seu fill Gerard Duarte, a banda d’haver fet ell mateix una exposició fotogràfica que després es va transformar en un llibre, Albades i crepuscles.

Finalment, clourem aquesta crònica amb algunes de les poesies del nostre convidat que van ser llegides per ell mateix i pels membres de Reversos:

 

XXIV

Com coneixem Déu? Com un principi que plana damunt de la natura intel·ligible i de l’ésser real
Plotí, Ennèades, I.1.8

 

Conec Déu en la por i en l’oblit,
en el buit solitari de l’odi,
en el gest dolorós del ponent,
en la mà que s’arrapa a la pluja.

Conec Déu en l’onada que esquinça,
en l’impuls del desig i en els cims desolats,
en la pell, sense temps, de la tarda.

Conec Déu en la nit i el silenci,
quan la Terra es clivella,
en l’esclat d’aquell astre llunyà
que ara es fon en el buit.

Conec Déu en uns ulls que agonitzen,
en l’instant de trencar-se el vell fil invisible.

Conec Déu en els límits del blau.

 

El silenci, La Magrana, 2001

“Podríem dir encara moltes coses, però no acabaríem.
La conclusió és aquesta: “Ell és tot””
ECLESIÀSTIC, 43.27

Déu és el temps
i és també la matèria del somni,
l’esfera de la Terra
i la llum del Sol,
i, amb el col·lapse de núvols de pols,
construeix les estrelles.

Déu és el vent
i l’origen del vent,
i és també la tendresa,
i els sentits que s’encenen,
i l’origen de l’aigua,
i el pa i el vi,
i el mar i els cims més alts.

Déu està sol,
com la nit
—tan sol com tu ho estàs endins de tu—,
i va teixint
sense repòs
la vida.

 

Tríptic hebreu, Poesia 3i4, 2004

L’hoste silent

 

Deso els ulls al ponent.
El dia es mou.
Hi ha un lliurament total
en aquest gest darrer.
Entre nosaltres cerco
mirades que agonitzen,
que perden el Sol
definitivament.
El mirall va cremant les imatges.
He perdut unes mans.

L’aigua.
Un cos d’infant s’abraça a les onades.

El vent és gris
i escolto
el batec fatigat dels objectes immòbils.

 

El centre del temps, Edicions 62, 2003

Navegant a través de les estrelles

 

Àvids de vida,
assedegats d’horitzó,
som un gest del paisatge.

Arbres de riba,
el nostre món neix i mor dins d’una pell de llum:
vivim als ulls,
ens construïm d’onades i de somnis.

Enfonsem les arrels en una terra antiga,
de vinyes i oliveres,
de paraules treballades pels segles,
d’insaciables anhels de descoberta.

No tenim nom,
som ombres d’altres rostres que van ser,
cerquem el nostre nom en el passat,
en un trajecte que tot just si arribem a intuir.

La nostra geografia és la del mar
i naveguem per ser, desaprenent-nos.

El vespre ens duu la veu de les estrelles;
el cant que ens il·lumina
en la tenebrosa encesa del crepuscle.

Ens mena el vent de les constel·lacions.
dins de la nau, l’esguard és el destí.

No hi ha sinó una ruta
i hi retrobem qui érem.

Mirant els astres,
sentim una nostàlgia d’univers.

Cartografiem la nit,
naveguem nus,
en silenci,
a través de les estrelles.

 

Alba del vespre, Edicions 3i4, 2013

Ulisses

Per a Artur Carulla

Sóc Ulisses
i reprenc el seu viatge,
encarno els seus somnis.

Ressegueixo les costes,
en el camí del Sol cap a ponent,
exploro els mars d’Hespèria,
travesso la mar Roja fins a atènyer l’Índia,
cerco arreu esguards on descobrir-me,
on ser de nou enllà de mi.
Navego nits
seguint rutes d’estrelles,
em bec la vida
a blaus glops d’aventura,
vestint de llum la meva pell de terra,
els ulls ferits de tanta claredat,
d’aquest silenci on llisquen les onades
com un plany infinit sense consol,
com un cant de vida consumant-se.

Sóc Ulisses
i torno amb ell al tacte de la sal.

Tremola el gest
davant del vent salvatge.

I em desafia la tempesta
que impregna l’aire
amb la incessant mirada de la mort.

Penso en Arvad,
la ciutat dels meus pares,
illa i recer d’estesos horitzons,
la casa,
olor de mar,
on dormen els meus ulls
tot i que jegui enmig de les onades
O en unes terres que el meu cos ignorava.

La vida és descoberta
i és retorn,
i el mar hi entra
per totes les clivelles.

 

Arwad, Papers de Terramar, 2009

OR I MAGENTA

 

Embriac de llibres i de lletres,
reclòs en un motet de Bach,
on l’home i l’univers es reconeixen,
em convoques al magenta i a l’or
d’aquest crepuscle.

Amb la mirada atònita i encesa
celebrem en silenci aquest instant
tan pur, tan fràgil, tan fugaç,
que va lliscant cap al morat i el porpra,
l’onada de la llum que es desa i mor
als peus de sorra de la nit.

La joia i l’abisme que ens uneixen
els somnis que érem,
la nostàlgia d’infinit que som,
les nafres que es reobren,
les mans de seda d’aquesta alba.

 

Alba del vespre, Edicions 3i4, 2013

Text: Tomàs Maria Porta Calsina

Fotografies: Aureli Ruiz

«Conversa sobre poesia amb Carles Duarte i Montserrat. Lectura de poemes»

0

El dimarts 26 de novembre, a les set del vespre, el grup Reversos té el plaer d’entaular una conversa sobre poesia amb en Carles Duarte i Montserrat a l’Espai VilaWeb, acompanyada de la lectura de poemes del nostre convidat.

 

Santa Viquipèdia, en referir-se a Carles Duarte i Montserrat, diu: “Carles Duarte i Montserrat (Barcelona, 1959) és un poeta, lingüista i polític català…”.

De les tres activitats comença dient que és poeta i serà com a poeta que li dedicarem la pròxima sessió del grup Reversos, tot i saber que inevitablement hi ha vasos comunicants entre la poesia, la lingüística i la política, perquè, en definitiva, la poesia està connectada amb tots els àmbits de la vida del poeta.

En parlar de la seva poesia, Duarte la defineix com:

“Una poesia que cerca la respiració d’una música nua, tendeix al ritme clar del que és essencial, a la depuració expressiva. S’hi fan presents d’una manera constant el paisatge i les referències culturals del Mediterrani. I té com a temes centrals la tendresa (la pell, el desig, el coneixement per mitjà del tacte…), el somni (com a motor de l’existència, com a lectura subjectiva i personal del que succeeix, com a territori on la creativitat es mou amb més llibertat…) i l’oblit (com a extinció del record, com a horitzó incessant que devora tot el que existeix…)”.

És difícil triar dins la seva obra alguns llibres i deixar de banda la resta. Així i tot, en citarem uns quants:

  • Vida endins, Moll, 1984.
  • Khepri, Columna, 1998.
  • Ha-Cohen, Seuba, 1999.
  • El somni, La Magrana, 2000.
  • El silenci, La Magrana, 2001.
  • Tríptic hebreu, La Magrana, 2002.
  • El centre del temps, Edicions 62, 2003.
  • Els immortals, Tres i Quatre, 2006.
  • Alba del vespre, Tres i Quatre, 2013.
  • Naufragis, Tres i quatre, 2019.

A banda d’això, en Carles Duarte també ha escrit narrativa, assaig literari, ha adaptat textos catalans antics i ha fet traduccions. A més de la seva dedicació a la filologia, col·laborant amb Joan Coromines o fundant la Revista de Llengua i Dret, per posar-ne només dos exemples, ha estat secretari general de la Presidència del darrer govern de Jordi Pujol i director general, patró o president de moltes entitats culturals i cíviques. Tota aquesta activitat ens mostra la seva gran capacitat de treball.

Escriu Ponç Pons al pròleg d’Una terra blava (Editorial Moll, 1997):

“Duarte, a més d’un grandíssim poeta, és (i açò, postmoderns com som, no es valora gaire, però per a mi és important) una excel·lent persona. Oscar Wilde afirmava rotund i taxatiu que L’estètica és superior a l’ètica. Eliot matisava més: La grandesa de les obres literàries no pot amidar-se només des del punt de vista estètic; recordem, però, que aquest és l’únic des del qual podem decidir si una obra és o no és literària.

Jo estic content de poder dir que Duarte és un d’aquells poetes que t’alegra haver conegut perquè està, com a home, a l’altura (i és alta!) dels seus versos; uns versos ben treballats, quasi esculpits, cisellats, uns versos que fan d’ell el gran poeta que és i el defineixen com a ciutadà.”

Respecta els altres
perquè tothom mereix ser respectat,
esforça’t a ser just
i malda per bastir un espai solidari.

 

“I com a persona:”

Sigues benèvol a l’hora de jutjar
i generós a l’hora de viure.

 

En un moment en què tants poetes, intel·lectuals i artistes exhibeixen un pessimisme superficial i frívol, que malden per equiparar amb la lucidesa —pensen que veure-ho tot negre fa intel·ligent— Carles Duarte ha construït una poesia optimista, que canta el plaer i la vida. I ho fa d’una manera profunda i en versos formalment impecables:   

 

Deleix-te per gaudir
dels mots que has heretat,
dels llibres que t’esperen,
de la música límpida
d’aquells qui et precedeixen. 

Alegra’t de la fruita,
dels llavis que acullen el teu bes,
del mar inassolible,
del Déu indesxifrable.

 

Per totes aquestes raons i moltes d’altres, als membres del Grup Reversos ens omple de satisfacció que en Carles Duarte hagi acceptat la nostra invitació, invitació que, com sempre, obrim a tots els que estiguin interessats en la poesia.

Us hi esperem!

 

«Conversa sobre poesia amb Isabel M. Ortega Rion. Lectura de poemes»

0

El passat vint-i-dos d’octubre el nostre grup va tenir el plaer de rebre la poeta Isabel M. Ortega Rion (Tarragona, 1955). La nostra convidada va parlar sobre cada un dels seus llibres i en va dir una selecció de poemes.

Disposeu d’aquest vídeo amb la conversa completa i, a continuació, un resum escrit, els poemes que es van dir i una selecció de fotografies.

Isabel M. Ortega Rion és llicenciada en psicologia i en filosofia. Ha treballat com a professora de llengua i literatura catalanes a l’ensenyament secundari al Baix Llobregat. En una entrevista que li va fer en Santi Borrell a La veu dels llibres explica que va treballar trenta-quatre anys a Cornellà, fent classes de català a alumnes de diversos orígens, en classes en què, en moltes ocasions, no hi havia cap catalanoparlant. Un institut anomenat “d’alta complexitat”. El que impacta més d’aquesta part de l’entrevista és que, lluny de la queixa a la qual estem tan acostumats, ella explica que mai no va voler demanar un trasllat perquè s’hi va sentir molt a gust i que no s’hi veia fent classes a joves de “barris bons”. Unes declaracions que són molt significatives del tarannà d’Ortega, i de com afronta les dificultats i els reptes.

El primer que publica és una novel·la juvenil Viatge d’anada (Ed. Eumo 1994. Projecte Solaris). Posteriorment, va col·laborar en el seminari Filosofia i gènere de la Universitat de Barcelona, en el marc del qual va traduir alguns articles de Simone Weil aplegats sota el títol Escrits sobre la guerra (Bromera 1997). S’ha de remarcar que en aquells anys encara no s’havia traduït res al català de la Simone Weil.

A banda d’aquestes incursions en la narrativa i la traducció, la seva obra la conforma principalment la poesia: ha publicat sis llibres en vint anys: Enfilall (Cossetània Edicions, 2002; XXII premi Comas i Maduell, Ciutat de Tarragona), Runa plena (Arola Editors, 2004), Nòmada (Cossetània Edicions, 2009), Medusa (Cossetània Edicions, 2013), Cues de sargantana (Edicions Tres i Quatre, 2019) i Gravetat (Godall Edicions, 2022).

La poesia d’Isabel M. Ortega Rion és una barreja fascinant entre innocència, cruesa i ironia. La seva obra poètica destaca per la riquesa en pensaments i reflexions, que són el reflex de les moltes lectures que ha fet i que han passat per un sedàs d’ofici i mestratge fins a arribar a l’artefacte del poema. Una altra característica de l’obra d’Ortega és la fusió entre la tradició cultural occidental (els mites grecoromans i els relats bíblics) i la modernitat. Du la tradició al seu terreny, en fa una recreació: barreja realitat i fantasia amb un resultat esplèndid. I, de la mateixa manera que fa la mitologia i la bíblia, que no endolceixen pas la brutalitat de les relacions humanes, de les divinitats i Déu, la seva poesia no ens estalvia duresa.

Isabel M. Ortega va començar parlant sobre el primer recull de poemes publicat arran del premi Ciutat de Tarragona que va rebre el 2001. Enfilall, un títol prou ampli per encabir-hi quatre parts: “Enfilall”, “Baules”, “Paisatge urbà” i “Pell de mar”. La primera part ofereix una visió existencialista de la vida, mentre que “Baules” reprèn mites de la tradició grega i cristiana (va remarcar que la referència als mites és una constant en la seva poesia). “Paisatge urbà” recorre una ciutat en els seus espais més durs —quan l’escrivia tenia Barcelona ben present— i es clou amb un poema molt breu:

La vida a la ciutat, / però una vida muda. /Les paraules del somni, / mar enllà.

I és a “Pell de mar” on apareix, sense anomenar-la, Tarragona, la seva ciutat, que viu de cara al mar i, per tant, la referència a la mar és inevitable. L’últim poema del llibre presenta una mena somieig de destrucció per un incendi que acaba dient: Ric estúpidament. Ni la mar pot salvar-nos, a nosaltres, els perdedors de somnis.

Va continuar amb Runa plena, publicat el 2004, que, segons va indicar la poeta convidada, reprèn el final d’Enfilall i comença amb un poema que fa referència a la destrucció. En aquest llibre no hi apareix el jo, només un nosaltres col·lectiu que veu amb desencant com molta gent, que havia sortit al carrer a lluitar per un món millor, s’ha apoltronat en llocs de poder i només queden els ingenus que continuem pensant que cal resistir costi el que costi. Runa plena acaba amb un poema breu, “Resistència”:

Ens enroquem. / Farem escac i mat. / A la frontera.

És en aquesta frontera on transcorre Nòmada, del 2010. Ortega va ressaltar que sempre li ha interessat el que és fronterer, el que ja no és o encara no és. La línia de les fronteres és terra de ningú, un espai en suspens que permet ser a enlloc. I ser enlloc és una sensació desconcertant. De sempre, segons la poeta, hem tingut la necessitat de marcar fronteres, físiques i psíquiques. Que el fet provingui de l’instint animal de marcar territori, o de buscar aixopluc a l’era de les glaciacions per part dels nostres avantpassats no canvia la cosa. La frontera dona seguretat quan et situa dintre de la línia.

Ortega va continuar aprofundint en el seu tercer llibre i va explicar que la frontera es troba en els jocs de criatures amb el xis-xas-casa, la xarranca o el ritual neuròtic de no trepitjar la ratlla de les llambordes perquè si no, passa alguna cosa dolenta. Doncs aquesta cosa és l’espai de Nòmada. Per això, va ressaltar, trià el pretext d’Hèstia: una deessa immòbil, reclosa a la casa, que no participa de les batusses a què ens tenen acostumats els seus companys i companyes de l’Olimp. Ella només és la protectora de la llar, un espai tancat, emmurallat. Però si Hèstia marxa de casa, ha perdut el seu espai i se sent desplaçada en un món que no és el seu ni reconeix com seu. I, d’altra banda, la llar queda desprotegida.

Ens va aclarir que, en aquest sentit, el jo, que no apareixia en Runa plena, esdevé protagonista de Nòmada. Però és un jo també fronterer, perquè es transforma, perquè no se sap si és real o imaginari, si pertany al somni o a la vetlla, si al capdavall només és fruit de la mateixa impostura d’escriure. És un jo que es mou per la línia que separa la poesia i la prosa, com en un abisme: la il·lusió i la realitat.

Si entre el jo i els altres hi ha una frontera, el jo de Nòmada també hi passeja. I s’hi confon. Com es confonen els sentiments i les emocions. En aquest llibre, hi ha tres parts: “La fugida d’Hèstia”, “La nòmada” i “L’exili”.

De la darrera part del llibre, “L’exili”, va llegir el poema “Molles de pa per al retorn”. Va contextualitzar el poema explicant que hi surt la veu de la seva mare, que va patir Alzheimer; l’Alzheimer té a veure amb la pèrdua o el desdibuixament dels límits d’un mateix. Va aclarir que quan l’escrivia no pensava en la mare, però, sense ser-ne del tot conscient, se li va plantejar el trencament del jo i el de la casa:

 

Molles de pa per al retorn

Aquesta casa no és la meva.
Reconec els mobles, les portes,
la catifa, l’olor, però
aquesta casa no és la meva.

Els dits transiten la polsina
que ha recobert temps de viatges.
Tota la pols sóc jo, cendra que s’ha instal·lat
pels llocs que havien estat meus.

O potser és la llum d’algun punt
cardinal que encara porto als ulls,
que tot ho desparença, com la mirada
d’aquests que em furguen els armaris,
que em regiren calaixos,
que m’anomenen “mama”.

Sec al sofà, m’estiro al llit,
toco els llençols: aquesta casa
no és la meva.
Un cos m’estreny, m’arrapa; un cos
em diu “és casa teva, dona”.

I ja no sé si estic tornant
d’un somni o és que un somni em somia.
Sento que, en algun lloc, hi ha una rèplica exacta
de la casa on habito i una altra jo recorre
els objectes amics que li pertanyen.

El món se’m fa bromall. Tota jo m’esvaeixo.
Tinc por que algun ocell
s’hagi menjat les molles del retorn.

 

Isabel M. Ortega va continuar explicant com va néixer el seu quart llibre, Medusa, publicat el 2013. Va indicar que mentre feia Nòmada o potser abans, va escriure un poema sobre el mosaic de la Medusa tarragonina (que hi ha al Pretori romà). El va trobar un personatge fascinant i va anar buscant informació per bastir el poemari. És un dels personatges que han transcendit més en el camp de l’art occidental i part de l’Orient Mitjà. Les representacions de la Medusa decapitada apareixen pertot en la cultura grega —tot i que algun antropòleg diu que hi ha trobat orígens neolítics—. És l’atracció de la monstruositat, de l’abisme, de la mort.

Un altre aspecte que va destacar la nostra convidada del personatge, i que considera molt interessant, és el seu silenci. Ningú mai no ha sentit la veu de Medusa. Malgrat que hi ha referència als seus udols i esgarips, el mite no parla en cap de les escenes en què és protagonista, generalment secundària, de la història de Perseu, l’heroi. Medusa resta muda davant els esdeveniments que es produeixen al llarg de la seva vida. Resta muda en el moment de morir, perquè dorm.

Davant aquest mutisme, va continuar Ortega, va intentar cedir-li la paraula que se li havia negat al mite. La fascinació que ha exercit aquest personatge sembla provenir de l’estrany poder que se li atribueix: petrificar, matar amb la mirada… Per a la nostra poeta representa el poder no dels ulls, sinó d’allò que transmeten en qui els mira. Les expressions populars estan carregades de referències a la mirada: “hi ha mirades que maten”, es diu. Però també busquem excuses per a la nostra por i la trobem en els ulls de l’altre: el mal d’ull, tan conegut en moltes cultures, està íntimament lligat a Medusa. Com també el fet de tancar els ulls dels morts, pel mateix motiu. El poder de la mirada de Medusa és la projecció de la pròpia por, com en un mirall. I la por més arrelada en l’ésser humà és la de la mort. Per això, el primer apartat del llibre el va titular “La mirada i el mirall” on apareix el següent poema que va llegir:

 

Neurona mirall

Em defuges la mirada perquè em tems.
Creus que puc robar-te l’ànima amb els ulls
i no saps que sóc la por que foragites
i et retorna com un eco cos endins.

Sóc tu quan em mires, ets jo quan te’n vas.
Tot pronom rep sentit i consistència
quan esclata a la clivella que ens separa
i ens convoca. Tu i jo, imatge i mirall.

Tu i jo, mirall i imatge. I entre tots dos,
una esquerda que supura un buit molt gran
que no és la mort ni és el no-res sinó la vida,
aquesta gola immensa que ens escup

com la lava d’un cràter. Foc. Foc i terra
i pedra que s’estén tot arrasant el que mai no serà.
I encara em tems, espectre.

 

Ortega va continuar indagant en l’horror que provoca la mirada de Medusa. Segons la poeta, és, en el fons, l’horror de l’Alteritat. L’alteritat absoluta és la mort, però també és allò que no és un, és la multiplicitat, el més enllà del món ordenat de la raó que tot ho engoleix i se n’apropia. Per això Medusa representa el misteri, la irracionalitat, el que és inabastable perquè s’escapa a la raó. El poema següent intenta expressar-ho:

 

Alteritat

Em descrius per la màscara:
Sóc sempre una altra, dius,
oculta, inabastable, reversible,
amb la demència als ulls.

T’atemoreix la meva indiferència;
som així, els éssers condemnats:
com les tempestes, els incendis,
les glaçades. No jutgem, existim.

No sóc la causa del teu mal,
sinó l’objecte que cobeges
i que no serà teu: no et cediré el meu ésser
per calmar la basca del teu odi.

No podràs engolir-me perquè sóc insondable.
No podràs reduir-me com fas amb tota cosa.
Sempre et seré llunyana perquè sóc innocent.
A mi, la màscara em descriu. A tu, la màscara et traeix.

 

Seguidament, Ortega, va ressaltar que davant la por, el recurs més ancestral és recórrer a la màgia, als objectes que ens en poden alliberar perquè atribuïm a aquests objectes el mateix poder que contraresta allò que ens amenaça: són els amulets. Atenea portarà el cap de Medusa al seu escut per vèncer els enemics. Antigament, a les portes de les cases, hi penjaven una mena de cap de Medusa —un gorgonèion— per allunyar el Mal. A Turquia, per exemple, on la presència de Medusa és ben palesa (recordem la Cisterna d’Istambul), veiem la comercialització de penjolls que representen un ull sobre un fons blau (el blau turquesa): és l’ull de Medusa, tot i que potser els mateixos comerciants ni ho saben. De manera que el mateix que pot provocar el mal també pot evitar-lo. La vida i la mort en un sol element.

Medusa és un personatge tràgic, va afirmar la nostra convidada, una víctima de la injustícia dels déus que serà triplement exiliada: exiliada de si mateixa, que es veu condemnada a habitar un cos que no és el seu, però que és el que la definirà (recordem que havia estat una bella jove, verge, sacerdotessa del temple d’Atenea, que va ser violada per Posidó i que Atenea la va convertir en monstre); exiliada de la seva terra perquè és transportada al punt més allunyat de l’oest, tocant al regne de l’Hades i on no tindrà cap contacte ni amb humans ni amb déus, ja que era temuda tant pels uns com pels altres, i el tercer exili es produeix ja morta, quan Perseu s’emporta el seu cap i el regala a Atenea, que el posarà al seu escut, en una mena d’usurpació del poder.

Isabel Ortega va recordar que Medusa és tan sols una invenció, un personatge de ficció, però que d’alguna manera hi ha moltes meduses al món. La màgia del llenguatge és aquesta: el seu poder creador i recreador. De fet, els personatges mitològics són universals, per això perduren, i fins i tot ens hi podem identificar.

 

Sobre el seu penúltim llibre, la poeta va posar en relleu la importància especial que també té per a ella Cues de sargantana, editat el 2019, i va exposar algunes reflexions sobre les quals s’havia gestat el llibre:

El Temps, la Mort i l’Amor són els tres grans temes que han mogut la humanitat a la reflexió i a l’expressió: l’art, la ciència, la filosofia… Amb l’Amor, va afegir, sempre hi ha mantingut una bona relació… Amb el Temps i la Mort, la relació és més tibant…

El Temps i la Mort són les cares de la mateixa moneda: morim perquè som temps. Portem incorporats el temps i la mort des del moment de néixer. A aquesta afirmació, que hauria de ser acceptada amb naturalitat, en la nostra societat occidental hi oposem resistència: voldríem aturar el temps com una manera d’aturar la mort, cosa absurda perquè la mort és justament l’aturada del temps de cadascú. De tota manera, ingènuament, de vegades s’intenta aturar el temps a la desesperada i superficialment: només cal veure les tortures físiques a què se sotmeten moltes persones per semblar que el temps no els passa per damunt (bòtox, estiraments de pell, cirurgia, implants…). D’altres, d’una manera més modesta i més íntima, es recreen en el passat mitjançant el record. El record també és una resistència. Aquestes “cues”, d’alguna manera, també ho són.

Cues de sargantana, va continuar exposant Ortega, sorgí de la voluntat de deixar constància d’alguns gestos del passat, gestos que potser avui encara es repeteixen, però d’altres ja han estat bandejats pel canvi de vida que hem adoptat en els darrers cinquanta anys, com ara el d’anar fent un cabdell de llana a partir de la troca —quan es feien els jerseis a casa—, el de plomar pollastres —quan es tenien i es mataven a casa—, criar cucs de seda, o el d’anar a visitar difunts a les cases…  D’altres, com ara mesurar l’alçada de les criatures en una paret marcant amb un llapis, continua fent-se, però en versió disseny: ara hi ha una mena de plafons que formen part de la decoració de les habitacions infantils.

D’altra banda, va puntualitzar, el record també és un rescat, perquè ¿on va a parar el que hem viscut si ho oblidem? Al magma indefinit del no-res? Probablement. Diuen que d’aquí poc, hi haurà dispositius tecnològics que permetran penjar records en una mena de núvol, com les dades informàtiques, i que qualsevol que hi tingui accés hi podrà recórrer. De moment, això encara no ho tenim —o encara no ens ha arribat— i la comunicació oral o l’escriptura són la manera de deixar-ne constància.

 

La poeta convidada va reflexionar sobre què rescatem amb el record i per què hi ha vivències que queden gravades als solcs del nostre cervell i d’altres que no hi deixen rastre. Moltes de les vivències que recordem, va dir, no són aquelles que han tingut un gran impacte en la nostra vida, però apareixen en forma de sensacions —colors, formes, olors, textures, sons— i no sabem ni per què truquen a la memòria… Són aquestes les que ha volgut recuperar i transmetre: plegar llençols a quatre mans, per exemple, és un gest quotidià que no té gens d’importància real, però en el record va acompanyat d’una olor, d’un espai, potser del so de fons d’una ràdio… i de les persones que avui ja no hi són. O sigui, el record del gest de plegar llençols n’arrossega un altre i aquest un altre, de manera que es recrea un món…

Una altra qüestió que va desenvolupar Ortega és aquesta recreació del passat perquè, efectivament, quan parlem del passat, el que fem és interpretar-lo. És a dir, allò que recordem és exactament el que va ser? Què hi ha de veritat i què hi ha d’engany o d’autoengany? La infantesa que recordem és realment la que vam viure? O és una infantesa feta a la mida de les nostres necessitats actuals? Fins a quin punt el relat que ens expliquem de nosaltres mateixos correspon a la realitat i fins a quin punt és una construcció mental posterior? Totes aquestes preguntes també hi són latents, segons va indicar la poeta, i de vegades explícites, al llibre.

Va llegir el primer poema del llibre Cues de sargantana:

 

Cloc-cloc

Olla barrejada, qui no entra para…

 Les nenes amb sabates ortopèdiques
feien cloc-cloc quan saltaven a corda.
Cops secs a terra, com si piquessin
al portal de l’infern del catecisme
amb què els havien negat la infantesa.

Un cloc-cloc brusc amb ressò de mutisme:
el truc de matinada dels botxins.
Les fotos, com la vida, en blanc i negre;
somriures de dents tortes i uniformes
severs per disfressar tots els temors:
els innocents, els falsos i els culpables.

La corda era el cronòmetre dels dies
que emmarcava l’espera del demà.
Rodava, rodava, rodava…
Estan tustant a la porta: cloc-cloc.
Són els records, que vénen a buscar-me.

 

Va acabar la xerrada parlant del seu darrer llibre, Gravetat, publicat el 2022, del qual va dir que és un llibre que no hauria volgut tenir la necessitat d’escriure perquè és un llibre de dol, de dolor, talment com un udol.

Sobre el títol, tan encertat segons el nostre parer, ella va explicar que sempre li ha costat posar títol als llibres. És com triar el nom d’una criatura! La raó és que el nom és allò que ens identifica, ens fa saber que existim per als altres, ens personalitza; el nom l’arrosseguem tota la vida. I en la literatura passa el mateix amb els títols.

Per què Gravetat? Ortega volia que fos un títol prou ampli per abastar el contingut del llibre; que d’alguna manera el definís. La gravetat és una de les quatre forces fonamentals observades en la natura, va exposar, juntament amb la força electromagnètica, la força nuclear feble i la força nuclear forta. Però de les quatre, és la que té més importància perquè és la que fa que la terra giri al voltant del sol, que el sol giri al voltant de la Via Làctia, i que puguem ser aquí, perquè d’alguna manera és el que ens aferra a la vida. I perquè som matèria i ens atrau al centre de la terra.

Va precisar que la mort també la viu com una conseqüència de la gravetat. En aquest sentit, va exposar que s’oposa a pensar que els morts són allà dalt, com es diu generalment a les criatures: “Mira, l’avi (o l’àvia) són allà dalt, al cel”. No. Els morts, materialment, són sota terra, o en un taüt, o escampats per terra en forma de cendra… El desig és una cosa. La realitat, una altra.

Ortega va explicar que va començar a escriure el llibre dies després d’haver mort el Xavier, el seu company. Necessitava escriure, especialment el misteri i alhora la naturalitat de la mort perquè se li barrejaven les sensacions. El pas de la vida a la mort és molt fràgil. Volia descriure el moment de morir, aquest deixar de respirar, aquesta aturada en sec en què algú deixa de ser-hi. Va confessar que no creia que se n’hagués sortit del tot perquè cadascú mor sol i no podem experimentar la mort de l’altre; de la mateixa manera que no podem experimentar el naixement de l’altre. Havia tingut el privilegi —ho considera així— d’acompanyar en la mort set persones estimades. Ella en diu un privilegi perquè han estat “morts domesticades”, com diria Philippe Ariès a Història de la mort a Occident. Que diferent de morir dessagnat en una guerra! —va reflexionar Ortega i va afegir que darrerament, que estem envoltats de guerres, hi ha pensat molt—; o assassinat —com també passa sovint —i també la du a pensar en els feminicidis, que no hi ha manera que desapareguin —, o patint sense cap pal·liatiu!

Segons la nostra convidada, aquest acompanyament, si bé és un bàlsam, no treu el dolor. I és aquest dolor el que ha sortit al llibre. Després ve la constatació de l’absència, un dolor més punyent encara perquè ens remet al MAI MÉS. Mai més tornarem a veure aquesta persona estimada, mai més hi parlarem, mai més, mai més… com un trepant que no para de martellejar el cervell o l’ànima. A l’encapçalament de les dues parts del llibre (“Udol” i “Dol”), hi ha un poema en cursiva on s’apropa a l’experiència de veure morir un altre per part dels homes primitius.

Va llegir el primer poema del llibre, d’“Udol”:

 

Una veu ressona a les parets del temple.

Temple cavitat toràcica, temple cova,
temple volta del cel.

Ressona una veu, no paraules.
Encara no paraules.

És el balboteig d’una pregunta
que es gestarà amb el temps: mil·lennis.

Vibra l’estranyesa i la desemparança.
Encara no paraules. Aüc.

 

Sobre el títol del darrer llibre, Gravetat, va dir que de forma casual, en una llibreria, va agafar un llibre de Josep Maria Esquirol Humà, més humà: una antropologia de la ferida infinita. El va obrir per fullejar-lo: pàgina 83: a l’encapçalament d’un apartat hi posava “gravetat”, que pertanyia al capítol “Gravetat i curvatura poiètica”.  Va llegir: La ferida infinita és la gravetat, i la gravetat esdevé, així, el sòl, la base, el fonament de la nostra vida: condició de possibilitat i sentit de l’acció. El va comprar. Hi va trobar reflexions molt interessants com ara que la ferida infinita és allò que ens depassa, que no podem abastar. Som travessats per quatre eixos o quatre ferides que són el naixement (quan pensem en la pregunta “D’on vens? I veiem que la resposta és “D’enlloc”); la mort (que ens esgarrifa perquè probablement tornarem a aquest “enlloc” d’on paradoxalment venim); el tu, l’altre, que mai no podrem ser, però amb qui podem experimentar l’amor i l’estima, i també l’odi, és clar; i el món, l’univers on vivim, d’alguna manera a la intempèrie, i que ens provoca admiració (i astorament). Segons Ortega l’acció que proposa és poder fer les coses senzilles que tenen sentit, entre les quals, la cura dels altres. No cal que sigui una cura activa; només cal ser-hi, que ja és una acció, dir alguna paraula de consol, o restar en silenci, que també és una acció…

Ens va explicar, per acabar, que quan va haver de presentar el llibre li feia por que fos un acte trist. Però no. Ara, avui, pensa que el llibre és un acte d’amor i de reconeixement cap a la persona que la va acompanyar des dels seus dinou anys. És un petit homenatge i una manera de tirar endavant perquè som vius i volem aprofitar aquest do misteriós que és la vida, amb totes les ferides que comporta…

Va llegir un dels poemes de la segona part, “Dol”, del llibre Gravetat:

 

Pensàvem que el riure ens salvaria.
Vam prescindir de la saviesa ancestral,
de les veus dels qui clamaven contra el fat.
Que érem mortals, també ho vam obviar.
Per això rèiem. Aferrats a l’alegria convulsa
de la vida que raja a doll, que es desborda
i s’estimba per excés de confiança.

El riure ens havia de salvar de la mentida.

Jugàvem a déus com qui juga a daus.
Que a la mort no s’hi guanya ni s’hi empata
no ho sabíem. Li llençàvem riallades,
passanelles en un llac.
Riure contra la sobrietat, la contenció;
riure contra l’ordre i la rutina;
riure contra les amenaces de la por.

Rèiem perquè la vida era una festa.

I reien Demòcriti Aristòtil, reia Bergson,
reien Nietzsche i Zoroastre
mentre un ramat de savis panxuts remugava.
I la iaia, des de la tomba, ens repetia
de les rialles en venen ploralles.
I acabàvem plorant de tant de riure
perquè les llàgrimes no entenen d’emocions.

I ja no sé on desar-ho, tot això.

 

Després d’un col·loqui amb els assistents a l’acte, els membres del grup Reversos vam dir una selecció de poemes dels llibres de la poeta convidada.

 

Del llibre Enfilall (2002)

 

Desterrament

Per posar fi al garbuix de miratges
amb què ens forní un déu foll i xaruc,
un déu pervers inventà el malastruc
art de la paraula, cau de les imatges

que viuen a redós del pensament:
paraules que són vida, que són mort,
paraules que encomanen la dissort,
paraules que són cant o són lament.

Hem construït un món al nostre abast
de mentides que planen com gavines
sobre un terrat de dubtes; bambolines

que a voltes ens fan creure en paradisos.
Tramoistes dels mots, conjureu l’encanteri;
“que el silenci ens retorni, de la vida, el misteri”.

 

Del llibre Cues de sargantana (2019)

 

Tocar i parar

Uni, dori, teri, cateri,

mata la veri, viri, viron,

compta’ls bé que dotze hi són.

Sempre et toca parar! Els companys fugen
de la plaça on jugueu. I tu t’hi quedes,
braços en creu, intentant reconèixer
l’espai que ha canviat en un instant,
intentant córrer sense moure’t de lloc,
com en els somnis. Tot t’és estrany,
estrany i cert. Oh, el vell Plató, que ha mort!

¿I qui et creurà quan tornis i els expliquis
que els has vist tots absents de la infantesa
—miratge que empresona la nostàlgia—,
amb el pas cec dels vells, perquè la llum
ja no és una bombeta incandescent
ni el temps un fil continu o un fet cíclic
sinó aquest trencament de la matèria
que ens obliga a parar quan algú ens toca?

Au, doncs, fes com si res: vés-hi i encalça’ls;
que reculin els crits, les corredisses,
que reneixin els riures, les caigudes,
les mans brutes de fang i les ferides.
Espolsa els cabells blancs que t’han quedat
enganxats a la roba i no pregonis
que has estat al llindar de les respostes;
l’encanteri del món es desfaria.

 

Del llibre Cues de sargantana (2019)

 

Una de tantes

La seva soledat és el fidel amant

                                           que coneix el seu cos plec a plec, pam a pam

                                                                        Joan Manuel Serrat, “La tieta”

Nàufraga en una capsa de costura,
embastaves l’esperança i cosies.
Durant la guerra i després de la guerra.

I molt després de la guerra, encara
cosies roba i cartes, anades i vingudes
pel mapa de patrons paper de seda;

passaves i repassaves les vies
mortes del retrobament: punts seguits
per les línies del Burda, testimos

marcats amb guix de talc sobre la tela
interminable, i el secret als llavis,
ben segellat amb agulles de cap.

Criaves els fills de les altres, verge
i vídua. De nit, els desteixies
les pors al ritme constant i monòton

de la Singer. Com una altra Penèlope.
Al folre dels vestits trobo paraules
que em porten a la teva veritat:

ell no va morir al front, com tots pensaven.
No havia mort. I tu mai vas ser Ítaca.

 

Del llibre Cues de sargantana (2019)

 

La troca

Sostinc la troca, cara a cara amb la mare,
que en fa un cabdell de llana sota el pit.

Ens uneixen els metres silenciosos
que van passant de l’una a l’altra,
de l’una a l’altra, de l’una a l’altra.

M’endormisco amb el vaivé dels braços
que ballen la cadència del traspàs.
Que no s’acabi, que duri sempre…

Però em bressolo, em gronxo,
basculo ingràvida pel cordó del seu ventre
fins a les meves mans. I m’hi apropo

lentament. Cara a cara: ella, Mare aranya,
Aracne teixidora, i jo, larva famolenca.
Olorem el perill de la cacera. Qui devorarà qui?

Dec ser jo qui sobreviu perquè tinc el regust del seu amor
als llavis, i a l’abdomen em creix un fil de llana.

 

Del llibre Gravetat (2022)

 

Em ve a buscar l’alegria de fora.
En sento la cridòria:
vine, vola, atreveix-te. I no hi vaig.

Tinc un dolor enganxat a la sola
com un xiclet de pedra. Em pesa el món,
em pesa l’enyorança i la memòria.

Porto un garbuix de paraules al cos:
mirada, absència, tu, silenci,
tu, mai més, tu, enllà, tu abans,
tu, no-res, tu, tot, tu, mort.

Tristesa feta parla i plomada,
més plomada que parla, més cremor
que carícia. Més esglai que nostàlgia.

I, sobretot, mur on escriure el buit
de tot el que ja ha estat,
del que mai no serà,
del somni en què vam viure somiant-nos.

 

***

 

Despenjar un quadre.
Veure’n la marca a la paret.
Netejar-la i continuar veient-la.
Pintar per esborrar-ne el rastre.
I repintar.

Saber que el buit immaculat que en queda
és un reclam del que va ser-hi:
i és la presència
—constrenyedora, ineludible—
d’allò que ja és absent,

però encara respira.

 

Agraïm de tot cor a la Isabel M. Ortega Rion la seva generositat i la magnífica xerrada que ens va oferir.

Gràcies als assistents a l’acte i a l’Aureli Ruiz, com sempre, per les fotografies.

Els membres del grup vam dedicar aquesta sessió a la memòria de la nostra companya i amiga, cofundadora del grup, la Marta Teixidó Abril, traspassada el 24 d’agost. D’ençà que vam iniciar aquest projecte, la primavera del 2012, ella sempre ha estat una peça important, clau, teníem el seu suport incondicional. Sabem que ens acompanyarà sempre en el camí que reprenem sense ella.

Empar Sáez

«Conversa sobre poesia amb Isabel M. Ortega Rion. Lectura de poemes»

0

El pròxim dimarts 22 d’octubre el nostre grup reprèn les activitats després de la pausa d’estiu amb una conversa amb la poeta Isabel M. Ortega Rion. La nostra convidada ens parlarà sobre la seva obra poètica i dirà alguns dels seus poemes.

Isabel M. Ortega Rion (Tarragona, 1955) és llicenciada en psicologia i en filosofia. Ha treballat com a professora de llengua i literatura catalanes a l’ensenyament secundari al Baix Llobregat.

Va publicar la novel·la Viatge d’anada (Ed. Eumo 1994. Projecte Solaris). Ha col·laborat en el seminari Filosofia i gènere de la Universitat de Barcelona, en el marc del qual va traduir alguns articles de Simone Weil aplegats sota el títol Escrits sobre la guerra (Bromera 1997).

En poesia, ha publicat sis llibres: Enfilall (Cossetània Edicions,2002; XXII premi Comas i Maduell, Ciutat de Tarragona), Runa plena (Arola Editors, 2004), Nòmada (Cossetània Edicions, 2009), Medusa (Cossetània Edicions, 2013), Cues de sargantana (Edicions Tres i Quatre, 2019) i Gravetat (Godall Edicions, 2022).

Ha participat en diverses publicacions col·lectives i ha estat inclosa en l’antologia de poesia catalana feminista Flamarades sortiran, a cura de Maria Antònia Massanet (Godall Edicions, 2023).

Hi sereu tots benvinguts!

La sessió la dediquem a la nostra companya i cofundadora del grup, Marta Teixidó Abril, traspassada el passat 24 d’agost. A la seva generositat i entusiasme, així com a la seva bonhomia. Ens acompanyarà sempre en el camí que reprenem sense ella.

 

«Conversa sobre poesia amb Gemma Arimany» Recital de poemes musicats amb Arnau Tintó a la guitarra

0
Publicat el 7 de juny de 2024

El passat 28 de maig vam tenir el plaer de rebre la Gemma Arimany en el nostre espai mensual de poesia, a l’Espai VilaWeb. Després de la conversa amb la poeta, vam gaudir de la seva veu; va recitar i va cantar poemes musicats amb l’acompanyament d’Arnau Tintó a la guitarra.

Gemma Arimany va néixer a Olot el 1980. És llicenciada en Filologia Catalana per la Universitat de Barcelona i treballa com a professora de llengua i literatura catalanes. El 2003 va publicar el seu primer poemari Ferro trencadís (XXVII Premi Martí Dot 2002) i ja comença a fer recitals que combinen poesia i música formant el grup Mecànica Orgànica amb l’Arnau Tintó. Els seus altres llibres són Ulls a través (2010, XV Premi de poesia Miquel Martí i Pol 2010), Colors primaris (2019, Premi de Poesia Mn. Narcís Saguer 2018) i Glatir (2023). També ha estat una de les tres poetes de Baix Continu 2021 (ARBAR) amb el recull Arran de la bardissa. És autora del llibre de contes De portes endins (2003, Premi Ciutat d’Olot de narrativa experimental 2002). El 2018, amb la Montse Maestre, funda Revers, formació que fa recitals amb la voluntat de difondre i fer conèixer la poesia catalana arreu.

Jaume Pujol: D’allà on sé, / i d’on no sé, /em surt, encesa, / la paraula.
Aquests versos són a la portada del teu web. Imagino que, entre altres, volen reflectir aquest acompanyament que sempre has sentit de les lletres. Què ens en pots dir?

Gemma Arimany: Vull agrair abans que res la introducció que has fet, Jaume. Juntament amb l’Arnau estem molt contents de ser avui aquí. Aquests versos van sortir arran de fer la meva pàgina web (https://www.gemmaarimany.cat/) i són com una carta de presentació. En el meu procés d’escriptura, i imagino que en el de molts d’altres poetes, surten coses que sabem i d’altres que potser no sabem, i surten a través de la poesia o segurament a través de qualsevol manifestació artística.

Jaume Pujol: Vas començar a escriure de ben petita, no?

Gemma Arimany: Sí, des que tinc ús de raó m’han cridat l’atenció els llibres, la paraula, jugar amb les paraules i escriure. Jo era de les típiques que em presentava sempre als Jocs Florals. La paraula sempre m’ha acompanyat.

Jaume Pujol: També he vist que dius al teu web que escrius a batzegades. Ens ho pots explicar? I de passada podem parlar de quin és el teu procés d’escriptura, de composició de poemes?

Gemma Arimany: Sí, funciono a batzegades. Passo èpoques en què escric bastant i d’altres en què no escric gaire res. Però crec que mentre no escric, algun pòsit faig: m’alimento d’allò que llegeixo, d’allò que rumio i alguna cosa es deu gestar. Sempre tinc al cap alguna cosa que vull escriure, i això no vol dir que sempre ho dugui a terme. Pel que fa al mètode, algunes vegades tinc clara la mètrica que vull fer servir, però en general no, em guio més pel ritme que em marca l’estructura que començo. I a vegades és vers lliure i d’altres no tant. De fet, l’últim llibre és bastant vers lliure, però ara tinc una cosa entre mans (que no vol dir que acabi sortint) molt més quadrada mètricament.

Jaume Pujol: Ets llicenciada en filologia catalana i et dediques a l’ensenyament, que pel que sembla t’agrada molt. Parla’ns de la importància que té per a tu el coneixement de la llengua i de l’interès o del que t’aporta l’ensenyament.

Gemma Arimany: La llengua és tot. Ens estructura la ment, ens ajuda a pensar, a reflexionar, i l’ensenyament de la llengua em motiva molt com a professora. De fet, havia començat ensenyant català com a segona llengua, fent classes a gent no catalanoparlant i m’agradava molt, però era molt inestable professionalment. Ara estic de professora a secundària i m’agrada molt, tot i que aquesta professió comporta moltes més coses a part de la llengua, perquè acabem fent de tot: mama, psicòloga… Però és molt bonic ajudar o fer que els alumnes s’expressin bé, tant en l’aspecte formal com en l’aspecte literari, fent-los agafar afició per llegir i escriure. També és molt important contribuir a fer que estimin la nostra llengua, que tinguin aquest sentiment de pertinença tan necessari en els moments que vivim.

Jaume Pujol: A més d’escriure, t’agrada dir versos. Dius ‘Transmetre oralment allò que he escrit em remet a l’origen del vers, m’apropa d’una manera visceral a qui ho escolta, i sento com el missatge preval i es fa gran’. Parlem, si et sembla bé, de la importància que té per a tu recitar versos i també ens pots parlar dels teus dos projectes relacionats amb això: Mecànica Orgànica i Revers.

Gemma Arimany: De fet, la poesia és un gènere que neix per ser recitat, cantat, i tota la part oral té molta rellevància. A mi m’agrada traspassar-la més enllà del llibre, llegint-la, recitant-la. A més, en aquests recitals que fem amb la Montse i l’Arnau, ens adonem que hi ha gent als qui els arriba de manera molt visceral la paraula dita i recitada i a partir d’aquí s’enganxen a la poesia. Pel que fa als projectes, amb la Montse, a Revers, donem veu a diferents poetes de parla catalana i hi ha aquestes ganes de donar a conèixer i divulgar, que ens venen del fet que totes dues som mestres. I és molt gratificant quan la gent diu, “ah, això és poesia!”, i s’hi poden aficionar. A Mecànica Orgànica, amb l’Arnau, fem obra pròpia. Ell toca la guitarra i compon, i a més de les seves pròpies cançons, musica poemes meus. Tenim un recital entorn de cadascun dels diferents llibres.

Jaume Pujol: Un darrer aspecte que m’agradaria que ens comentessis abans de passar a parlar dels teus llibres és la tasca de dinamització que fas pel Ripollès (o que feu amb la Montse) conduint clubs de lectura, per exemple.

Gemma Arimany: La Montse és mestra, educadora, i coordina clubs de lectura amb nens i nenes des de fa temps. Ho fa molt bé i els nens estan encantats. Jo soc més novella en això. M’hi vaig posar fa un parell d’anys a través de La Lluerna, una llibreria de Ripoll, que des que va obrir ha apostat fortament per la poesia. Van tenir la idea de fer un club de lectura de poesia, m’ho van proposar i em va encantar la idea. No sabíem com aniria, però n’estem molt contentes perquè s’ha format un bon grupet, en un espai molt bonic per compartir poesia.

Jaume Pujol: Si et sembla passem a comentar els diferents llibres. El primer, Ferro trencadís. (2003), va ser guardonat amb el premi de poesia Martí Dot de Sant Feliu de Llobregat. Què ens en vols dir, d’aquesta primera publicació?

Gemma Arimany: Tenia vint-i-dos anys i era una jovencella! Ferro trencadís és un llibre molt primerenc. Eren els primers poemes que escrivia i hi vaig veure una certa entitat per fer-ne un recull i presentar-lo a un premi. Guanyar-lo va ser un regal perquè hi havia un jurat molt potent. Són poemes escrits entre els 19 i els 21 anys, tot era molt tendre. Va ser un començament, però és un llibre que m’estimo molt. Eren poemes solts, però hi veia certa unitat. De fet, hi ha temes que he anat repetint, sobretot a Ulls a través i a Colors primaris. I quan vaig pensar, “i tot això què ho lliga?”, em va venir la imatge del ferro trencadís, amb aquesta duresa, però al mateix temps fragilitat, aquest aire que anaven tenint tots els poemes.

Jaume Pujol: El segon és Ulls a través, (2010), llibre també premiat, en aquest cas amb el XV premi de Poesia Miquel Martí i Pol. D’ell en dius: ‘El deliri dels ulls, de les mirades, de tot allò que té a veure amb l’òrgan fotoreceptor, es fa imatge’. Ens ho pots ampliar?

Gemma Arimany: Sí, el títol és com jugar amb camps a través, però ulls a través. Són poemes agrupats en diferents parts: amor, desamor, crisi existencial… i tot gira entorn de metàfores dels ulls des de diferents perspectives: mirades, col·liri, iris, retina, ull de l’escala…

Jaume Pujol: En el llibre també entren en joc els colors. (S’evidencia en alguns poemes, “Daltonisme”, “Color a les galtes”…)

Gemma Arimany: Clar, perquè la mirada també són colors, hi veiem en colors. D’alguna manera s’anticipa el que després hi ha.

Jaume Pujol: Sí, perquè a Colors primaris (2019) el títol ja ho diu. Llibre també premiat amb el premi Mn. Narcís Saguer de Vallgorguina. S’estenen els colors en el llibre que tu qualifiques del més acolorit de tots.  No sé si la idea et sorgeix a partir de l’entrada en joc dels colors a Ulls a través?

Gemma Arimany: Sí, sí, quan escrivia Ulls a través m’anava agafant a aquest joc de colors. De fet, els primers poemes que anava escrivint giraven entorn del magenta, que és l’última part del llibre. Però mentre escrivia aquests me’n venien d’altres que no tenien res a veure amb el magenta i vaig pensar, “com ho lligo tot això?” I se’m va acudir pensar en els colors primaris, però de la vida. Si me’ls hagués d’inventar metafòricament hi hauria el gos com fuig, anar trampejant amb els obstacles que ens planteja l’existència, el fluorescent, que és tot endavant, i el magenta, que és la part que té a veure amb l’amor, aquest vermell passió barrejat amb el rosa ensucrat.

Jaume Pujol: I per què el magenta?

Gemma Arimany: Per donar un nom a l’amor en el qual jo crec.

Jaume Pujol: En el poema que obre el llibre dius ‘Partint de tres colors/ per fer tota la gamma’. Aquesta gamma que és la vida i aprofites per fer versos sobre l’amor, l’eufòria, crisis…

Gemma Arimany: Sí, colors primaris que no van per separat. Junts fan el total de la gamma, com la vida, que té molts matisos. Podem tenir una època fluorescent, però també hi ha grisos. El magenta i el gos com fuig tampoc són absoluts, poden amalgamar-se i definir-se de moltes maneres. És aquesta idea que al final la gamma està formada per molts colors, molts matisos, tot a partir dels colors primaris.

Jaume Pujol: Baix continu (2021). Aquest, per dir-ho d’alguna manera, no és un llibre a l’ús. O, més ben dit, és un poemari amb aportacions de tres poetes: la Rosa Font, la Roser Domènech i tu mateixa. Imagino que estàs contenta i satisfeta d’haver participat en aquesta edició, que a més era la primera de Baix Continu.

Gemma Arimany: Sí, són molt bonics tant el projecte com l’acte, que es fa a la Vall de Santa Creu, a prop del Port de la Selva, on hi ha el centre ARBAR (Associació per a la Recerca Biocultural i Artística de Rodes) que promou aquest projecte. La Roser Domènech, que és molt bona poeta i us la recomano moltíssim, n’és l’ànima. Ella té contactes amb les noies que gestionen el centre, que és molt potent en l’àmbit de les arts plàstiques i performances, amb diversos reconeixements a l’Estat. La Roser tenia ganes de fer un recital, que després s’edités, en el qual participessin tres poetes i que servís també per donar veu a una poeta consagrada, l’obra de la qual per algun motiu estigués una mica oblidada o poc reconeguda, i a la qual es ret homenatge. La Josefa Contijoch, una altra poeta que recomano moltíssim, hi havia de participar, però va tenir una malaltia i està retirada. Tot plegat fa que el projecte neixi com un donatge a la Josefa, i de fet Baix continu és el títol del seu últim llibre. La Isabel Banal ha fet el disseny dels llibres, que és preciós, amb el detall d’aquestes tres ones de mar que es veuen des d’un punt de la Vall de Santa Creu, en què es veu una mica el mar. Cada any aquestes onades, que representen les tres poetes, tenen un color de blau de mar una mica diferent.

Jaume Pujol: Tu hi publiques el recull Arran de la bardissa, format per disset poemes, sis dels quals són inèdits i la resta pertany a diferents llibres teus. Ens pots explicar per què fas aquesta selecció, d’on sorgeix el títol… ?

Gemma Arimany: Quan la Roser em proposa de participar-hi li dic que no tinc cap obra nova completa per publicar-hi. Llavors, Arran de la bardissa té poemes dels tres llibres anteriors i poemes en aquell temps inèdits que, excepte l’últim, van passar a formar part de Glatir. Però és a través d’aquest darrer poema que intento donar una unitat al recull, diferent de la que tenen els altres llibres meus. De fet, el títol l’agafo d’un vers de l’últim poema.

Jaume Pujol: Arribem a l’últim llibre teu (fins ara) Glatir (2023), que curiosament no és premiat. Com és això?

Gemma Arimany: El tema dels premis és molt esgotador. Però jo no m’atrevia a trucar a cap editorial i així, amb els premis, la publicació era més fàcil. Quan vaig acabar d’escriure i revisar Glatir a l’estiu del 2022, sí que el vaig presentar a un premi. Era conscient que picava una mica alt i no va sortir. Però m’havien parlat molt bé de Trípode, vaig conèixer la Pilar, l’editora. Vaig tenir la sort que li va agradar molt el llibre i hi va apostar. La veritat és que estic molt contenta de tota la feina feta per l’editorial, no tan sols de l’edició, sinó també de com han promocionat el llibre.

Jaume Pujol: Glatir és un llibre en què hi ha molts poemes que estan connectats, en un es llença un fil que es recull en un altre. Què ens en pots dir, d’això?

Gemma Arimany: En els dos primers llibres, els poemes porten títols i cadascun funciona sol. A Colors primaris també, tot i que en aquest cas no vaig voler posar-hi títols. Però l’ordenació que dona unitat al llibre és una de determinada. Quan vaig escriure Glatir només tenia molt clares dues coses, la temàtica sobre la qual parlo i l’estructura que volia que tingués: fer que tot tingués unitat, que al llarg del llibre hi hagués imatges recurrents… Tot i que els poemes tots sols tenen una unitat i poden funcionar, el llibre és com un gran poema.

Jaume Pujol: Un llibre que s’apropa a la quotidianitat, amb algunes imatges casolanes. Què buscaves amb això?

Gemma Arimany: Escrivint faig una mica el que em surt, és a dir, normalment no tinc una idea preconcebuda. Crec que soc bastant intuïtiva en la vida en general. En aquest sentit, la quotidianitat em surt sola, no la busco. També hi ha molta natura i sento que m’ha vingut a buscar. Em va sorgir la metàfora del bosc i la cova, i evidentment llavors hi he gratat molt i ho he fet expressament. Però és el que m’ha vingut de gust, el que m’ha cridat.

Jaume Pujol: Fas un recorregut fins al jo més profund, fins a la cova, com l’anomenes. I ho destaca la Rosa Font en el pròleg, que el recorregut en els poemes és un camí invers, des del cim fins a la fondària. Ens pots parlar de què és per a tu aquesta cova, aquest viatge?

Gemma Arimany: A l’inici, la veu poètica es troba en una cova, resguardada dins d’una closca i s’ho mira tot des d’allà, des de la comoditat de sentir-se resguardada, i no gosa sortir. Però clar, dins de la cova tampoc acaba d’estar còmoda perquè finalment involucrar-te en les coses, lluitar contra les pors, també et fa créixer. I és aquest procés: sortir de la cova, vèncer pors, vergonyes, lluitar-hi, empoderar-se… Cap al final del llibre va prenent forma la idea de la llum i la veu poètica l’acaba estirant i fent un creixement en tot aquest procés.

Jaume Pujol: Per acabar, però, és un llibre positiu.

Gemma Arimany: Sí, jo el veig positiu. Em va costar molt trobar un títol pel llibre. I de fet trobo gent que em diu que el que he escrit és com negatiu. I jo els dic que no, que hi ha la llum al final. De fet, glatir és això: bategar fort i viure!

 

Per continuar l’acte, membres de reversos vàrem llegir alguns poemes que transcrivim a continuació:

LUPA

Al poble surts
i tots els ulls
et pugen a cavall.
Els iris veïns
són creus de plom,
et cohibeixen i resten
ganes de dir, de saber.
Vas a ciutat.

Ulls a través (2010)

TELESCOPI

A ciutat els ulls
s’eleven a molt
en nombre i tipus
(racials, de bou,
negres, ametllats,
mig closos, blaus,
de gat, nòrdics, verds,
rodons, grisos, guenyos,
marrons, de serp, càlids).
Ramats d’ulls al carrer
i cap que et trobi,
cap que et sigui còmplice.
Cossos robòtics.
Mirades bordes.
Ulls de vidre.
I ara, ¿on vas?

Ulls a través (2010)

La pressió al pit.
La pressió al pit,
la que et recorda el sutge,
el que t’embrut les ungles,
el que et fa córrer,
escabellada, destarotada,
pels marges secs d’hivern,
buscant clavellines.

Baix Continu 2021 (ARBAR) (recull:  Arran de la bardissa)

No hi havia punxons,
ni girades d’esquena,
ni conjectures falses,
ni pigues al nas gros.

No hi havia travet
No hi havia ortigues.

Però allà, a la intempèrie,
hi havia la por.

Baix Continu 2021 (ARBAR) (recull: Arran de la bardissa)

Les artèries
aletejant,
cremor a la sang,
el clatell eriçat.
Insectes als nervis,
volant, fent caus,
portant engrunes
Clavellines als dits.
L’estiu que irradies.
El bosc que t’entra
glatint.

Glatir (2023)

Hi ha la roca
despullada,
sense pintar,
en la teva
gran cova.
I el nen que ve.
I la guixa.

Glatir (2023)

La guixada
és una paraula
que t’apunta al front.
El nen-guixot riu
sense veure-s’hi,
sense saber el típex
que gastaràs,
al llarg dels anys.

Glatir (2023)

Després de la lectura vàrem poder gaudir del magnífic recital que ens van oferir la Gemma i l’Arnau (Mecànica Orgànica), amb poemes de Glatir musicats per l’Arnau i recitats o cantats per la Gemma.

Moltes gràcies a tots dos per aquesta inoblidable vetllada!

Text: Jaume Pujol.
Fotografies de Ferran d’Armengol.

 

«Conversa sobre poesia amb Gemma Arimany» Recital de poemes musicats amb Arnau Tintó a la guitarra

0
Publicat el 18 de maig de 2024

El dimarts 28 de maig mantindrem una conversa sobre poesia amb la poeta Gemma Arimany. També tindrem el luxe d’escoltar la seva veu cantant poemes musicats amb l’acompanyament d’Arnau Tintó a la guitarra.

Gemma Arimany va néixer a Olot en 1980. És llicenciada en Filologia Catalana per la Universitat de Barcelona i treballa com a professora de llengua i literatura catalanes.

El 2003 va publicar el seu primer poemari, Ferro trencadís (XXVII Premi Martí Dot 2002). Posteriorment n’ha publicat tres més: Ulls a través (2010, XV Premi de poesia Miquel Martí i Pol), Colors Primaris (2019, Premi de Poesia Mn. Narcís Saguer) i Glatir (2023).

Ha participat en l’obra Poesia a la frontera. Antologia de poetes en llengua catalana, aragonesa i castellana (2011). És una de les tres poetes de Baix Continu 2021 (ARBAR) amb el recull Arran de la Bardissa, i autora del llibre de contes De portes endins (2003, Premi Ciutat d’Olot de narrativa experimental).

Crea, juntament amb Arnau Tintó, el grup Mecànica Orgànica: interpreta cançons i poemes propis en recitals que combinen poesia i música (guitarra). El 2018, amb la Montse Maestre funda Revers, formació amb què fan recitals amb la voluntat de difondre i fer conèixer la poesia catalana arreu.

Hi esteu convidats!

«Conversa sobre poesia amb Jordi Vintró. Lectura de poemes»

0
Publicat el 16 d'abril de 2024

El passat dimarts vint-i-sis de març van mantenir una conversa amb el poeta Jordi Vintró de la qual disposem del vídeo que compartim en aquesta publicació. Les fotografies de la sessió que teniu a continuació són de Ferran d’Armengol.

Volem agrair al nostre poeta convidat, Jordi Vintró, la seva amabilitat i la magnífica xerrada que ens va oferir.

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

«Conversa sobre poesia amb Jordi Vintró. Lectura de poemes»

0

El pròxim dimarts 19 de març mantindrem una conversa sobre poesia amb el poeta i traductor Jordi Vintró, a les set del vespre a l’espai VilaWeb.

Jordi Vintró (Barcelona, 1943) és enginyer informàtic de formació. De jove va viure cinc anys a París on va començar a escriure les seves primeres narracions, publicades en diferents revistes. Ha publicat els següents llibres de poesia: Poemes i dibuixos (1984); Cançons per a en Jaume (1985); Eugeni i altres (1986); Ludwig (1992), així com d’un dels llibres essencials de la poesia catalana actual, Insuficiència mitral (1997), premi Aula de Poesia de Barcelona (edició bilingüe amb la traducció al castellà del mateix autor); Cartes de Sotamà (2006) i la monumental La bassa de les oques (2010).

El 2015 va publicar Poesia Laica, llibre escrit juntament amb Aleix Cort, i el 2019 glossa en prosa cadascuna de les onzenes escrites per Sebastià Bonet en el llibre Obtenir l’Auster Albó. És també autor del llibre de narracions Eugeni i altres (1986).

La seva tasca com a traductor és destacable. Ha anostrat Nouvelles impressions d’Afrique (Noves impressions d’Àfrica), de Raymond Roussel (2014), premi Ciutat de Barcelona de traducció al català; una selecció de poemes de Paul Éluard (publicada per Quaderns de Versàlia el 2017 dins del Quadern Paul Éluard) i una selecció de les Faules de Jean de la Fontaine (2021).

Val la pena destacar que els seus dibuixos il·lustren alguna de les seves obres. Igualment, és aficionat a la música i toca el piano. Col·labora en revistes com Els Marges o El Pont i en el programa de televisió Àrtic.

Al llarg de la conversa parlarem de la seva tasca com a autor de llibres de poesia ben diferents entre ells, així com de la traducció literària.

Hi esteu convidats!

 

Conversa sobre poesia amb Montse Maestre Casadesús. Recital poètic amb Òscar Serradilla a la guitarra

0

El passat 27 de febrer vam tenir el goig de comptar amb la poeta Montse Maestre Casadesús. La seva presència fa que el grup Reversos obri les portes, com en altres ocasions, a veus més enllà de Barcelona i el seu entorn.

Montse Maestre Casadesús (Ripoll, 1980) és pedagoga, diplomada en Magisteri i Educació Social i gran coneixedora del món educatiu: monitora de lleure, monitora en centres de menors, dinamitzadora de set clubs de lectura a Ripoll i Campdevànol, tant per a persones adultes com per a infants i joves. Així mateix, és mestra d’alfabetització per a persones adultes en una escola de Vic. El seu interès pel món infantil ha fet que actualment també sigui creadora i divulgadora de poesia infantil i juvenil.

Com a rapsoda forma part del grup Revers (un nom molt semblant al nostre i que, per tant, podem considerar-nos cosins poètics) i del grup Carrer de la poesia, 14. Ha guanyat el Premi de narració curta Helena Jubany 2014, així com els premis de Sant Joan de les Abadesses, Montesquiu, Ripoll i Campdevànol.

Ha publicat dos llibres a l’Editorial Trípode: Pell morta (2022), amb il·lustracions de Mainés Vizcarra i pròleg de Sònia Moll Gamboa. I recentment, En un tancar i obrir d’ulls (2023), amb il·lustracions de Delphine Labedan i epíleg de Susanna Rafart. Cal dir que aquest darrer llibre, poesia per a infants en forma de tankes, enceta la col·lecció Mimosa de l’Editorial Trípode, dedicada a la poesia infantil i juvenil. Una gran iniciativa que esperem que tingui un bon recorregut. De moment, ja podem dir que la primera edició es va exhaurir ràpidament.

Vam començar parlant del temps que cal dedicar a la creació literària. Montse Maestre va manifestar: «he pres una decisió de vida: dedicar mitja jornada a l’escriptura, a la lectura i a la preparació dels diversos clubs que dinamitzo, per tal d’obtenir la pau interior que em dugui a aconseguir una qualitat literària». Va afegir que feia poc havia deixat d’impartir les classes d’Educació Social a la Universitat de Vic, per manca de temps. Allí seleccionava i recitava poesia dels seus referents, per ampliar, d’aquesta manera, el coneixement social dels alumnes. «Els que tenim la poesia com a forma de vida hem de transmetre aquest coneixement arreu, també a les classes universitàries».

La importància de l’oralitat en la poesia va ser el següent punt a tractar. Montse Maestre és una bona rapsoda; fa temps que recita poemes en diversos locals com bars, on la gent que no està avesada a aquest gènere pot descobrir-lo. Per Maestre, «l’oralitat és una manera d’exportar el coneixement de la poesia i de col·lectivitzar-la». I va afegir: «la lectura és un acte del jo i l’oralitat és un acte de comunicació entre nosaltres».

Els inicis poètics de Montse Maestre tenen molt a veure amb la recitació. Reconeix que la lectura de Joana, de Joan Margarit, la va commoure profundament i a partir d’aquí va començar a recitar poemes, primer dels altres, i posteriorment va escriure i recitar-ne els propis.

Maestre va reconèixer que l’educació poètica que rebé de petita fou molt pobre: el rodolí i alguns poemes de Joan Maragall, com «La vaca cega». Segons va continuar explicant, es va adonar que existia un gran buit de poesia en el món dels infants i que calia omplir-lo. Aquesta constatació va fer que comencés a dedicar temps a escriure per als més menuts. Va ressaltar que la major part de la poesia per a infants parla bàsicament del món dels animals: la girafa, la balena, el lleó…; els temes poètics habituals eren molt limitats i, doncs, calia fer alguna cosa. D’aquí, la seva dedicació a la poesia infantil i juvenil.

Vam continuar parlant del seu primer llibre, Pell morta. És un poemari que narra un trencament amorós. Maestre l’ha dividit en quatre parts: Preludi, Ferida, Crosta i Cicatriu, amb la intenció de fer-lo entenedor a qualsevol persona no avesada a llegir poesia. Per Maestre, «tothom entén que una pell morta sobra, no és necessària; és el resultat d’un trencament que cal deixar de banda». I sobre les parts del llibre: «Preludi és una discussió davant del canvi, entre la transformació i la metamorfosi. Ferida tothom sap que és, allò que fa mal, que supura i que es pot mantenir oberta més del compte. Crosta, literal o metafòrica, és un procés difícil, i es pot allargar en el temps, amb l’acció de gratar-nos. I finalment, Cicatriu és un senyal que ens ratifica el que hem viscut».

El procés de trencament, diu Maestre, «és una experiència pròpia emmascarada per la literatura. Tot el que diuen els poemes de Pell morta és ficcionat, per tal que arribi un missatge molt proper a la realitat». Reconeix que quan fem poesia estem connectant amb nosaltres mateixos, però és una forma de comunicar-nos, també, amb la humanitat.

A continuació vam parlar del segon llibre, En un tancar i obrir d’ulls. Montse Maestre ens va explicar que aquesta idea va néixer en un curs de poesia a l’Ateneu Barcelonès, on també hi era l’editora de Trípode, Pilar Blasco. Maestre va manifestar l’opinió que els infants i els joves eren menystinguts en el món literari. En acabar la classe, una conversa amb l’editora, que tenia el mateix punt de vista que la Montse Maestre, va determinar que el seu projecte fos l’inici d’una nova col·lecció de llibres de poesia per a infants: la col·lecció Mimosa, a qui desitgem tots els èxits.

En un tancar i obrir d’ulls és un llibre de poesia infantil en forma de tankes, acompanyat d’il·lustracions de Delphine Labedan. El poema es llegeix primer i es troba separat de la il·lustració; un dibuix que apareix en la pàgina següent. A Montse Maestre li interessava molt que tot el llibre tingués la mateixa estructura poètica, «per la repetició que arriba més fàcilment i ajuda els infants». El ritme conduït per la mètrica és un element important. «Repetició i ritme, dos elements que poden generar sinergies amb els infants», va remarcar.

Cal destacar la participació de deu nens i nenes, entre sis i dotze anys, en la creació del llibre. Segons Maestre, «cal fer-los partícips, no només com una forma de nodrir-nos del seu saber, sinó perquè jo els alimentava poèticament i ells, alhora, m’ajudaven a construir tot l’imaginari.  Cada tanka representa un moment efímer de vida i cada nen em va regalar el seu petit moment de vida que en un tancar i obrir d’ulls, si no hi pares esment, es perd». Moments com el d’un nen que li va explicar: «m’agrada observar com fuig l’aigua pel forat de la banyera després de la dutxa. Vida quotidiana, proximitat a les persones, una abraçada; aquests són els temes que els preocupa».

Montse Maestre va remarcar la definició que fa Trípode de la col·lecció Mimosa, i que comparteix: per a nens i nenes que comencen a llegir o que ja fa temps que llegeixen, per a joves i apta per a persones adultes. Així, Maestre, no creu que hi hagi una poesia únicament per a nens, sinó que hi ha una poesia transversal, apta per a tothom. La nostra convidada comparteix el que va aprendre de Sam Abrams sobre la poesia infantil: «en algunes tradicions literàries europees, un bon escriptor de poesia, per ser apreciat de debò, ha d’escriure per a nens i joves i entrar dins els seus cors».

La nostra convidada va destacar què signifiquen per a ella les arts plàstiques i altres disciplines artístiques que l’acompanyen sovint, com la música o la dansa: «Tot és art i tot pot imbricar-se, ser-ne complementari; una emoció pot arribar per la paraula, per una nota musical o per un moviment del cos».

Sobre els seus referents poètics, Montse Maestre ens va recordar que llegeix poesia cada dia i això l’ajuda a ampliar el seu univers intern. Així, ens va esmentar poetes com Felícia Fuster, Antònia Vicens, Mireia Calafell, Sònia Moll, Manuel Forcano, Mary Oliver, Ana Blandiana, Joan Margarit, Vicent Andrés Estellés, Joan Salvat Papasseit i Gemma Arimany, qui ens acompanyarà en una sessió a Reversos el pròxim mes de maig.

Finalment, parlant sobre els seus projectes, Maestre ens va explicar que, després d’anys i d’exigència, tot just aquest gener ha acabat l’escriptura d’una novel·la. I a banda d’informar-nos que aviat sortirà el segon llibre de la col·lecció Mimosa, escrit per una nena de nou anys, també ens va comunicar que té un nou repte; un llibre de literatura infantil i juvenil en forma de novel·la, en què la poesia serà el nucli de l’obra.

En els clubs de lectura infantil que coordina, Montse Maestre demana sovint als nens i nenes què n’opinen, dels seus escrits. «Cal escoltar-los, diu, i escriure sobre el que els preocupa, això sí, amb un plus de qualitat i un equilibri constant».

Vam acabar la conversa amb un col·loqui amb el públic. Maestre va respondre algunes qüestions: «cal fer notar que la poesia infantil i juvenil va més enllà dels nostres grans referents: Joana Raspall, Lola Casas o Miquel Martí i Pol. «Hi ha molts poetes que escriuen per a infants i cal fer-los visibles; per això, la col·lecció Mimosa vol aportar la veu de poetes consagrats, com Sònia Moll o Susanna Rafart, en els pròlegs, per tal de validar la poesia infantil i juvenil».

Sobre la importància de les xarxes socials, Montse Maestre creu que «la poesia s’ha d’escriure des de la calma i la concentració, tot el contrari del que representen aquestes xarxes. Poden ser un primer pas per a introduir la poesia, però l’objectiu final ha de ser llegir un llibre en paper».

Pel que fa a la memòria a l’hora de recitar poesia, com es feia abans, ella creu que «cal memoritzar poemes, però des d’una memòria natural pròxima a la naturalitat, generant un eco interior».

I finalment, sobre la forma poètica escollida per als poemes del seu segon llibre, Maestre va manifestar que la poesia japonesa, tant el haiku com la tanka, poden ajudar-nos a trobar la calma necessària per a contemplar i crear des d’una mirada més reflexiva.

Montse Maestre Casadesús va recitar, acompanyada a la guitarra d’Oscar Serradilla, una selecció de tankes del llibre En un tancar i obrir d’ulls (Editorial Trípode, 2023):

 

La natura parla

 

Desitjos

Enmig de l’herba,
les flors grogues s’enfilen.
El vent empaita
els angelets: s’envolen,
s’escampen i s’allunyen.

 

 

Coreografia

Ales de seda
verdes, blaves i grogues
dansen amb l’aire.
Com flocs de purpurina,
disseminen el pol·len.

 

Esbós

Ara és un cérvol,
ara un vaixell de vela
i ara un dimoni.
Les figures canvien
en aquest cel d’espuma.

Petricor

Plou. Es capbussa
pels carrers una flaire.
D’argila xopa,
de muntanyes humides
i de brases enceses.

 

Lampyridae

Vora dels marges,
la pols dels estels brota
entre els arbustos.
Resplendent, il·lumina
camins en les nits negres.

 

Percussió

Gotes gruixudes
dibuixen camins d’aigua
a sobre els vidres.
Tot l’espai s’enllumena,
terra i parets retronen.

Trobades: la natura i jo

 

Sonall

Amb passes lentes,
passejo per l’arbreda.
Un so m’assalta
(és el vent que belluga
les fulles dels vells trèmols).

 

Vora el mar

L’onada em troba
i em mulla els peus descalços:
m’enfredoreixo.
Vull que la sal em llauri
la pell de mandarina.

 

Llit de flors

Entre la broma,
un camp de margarides.
M’hi estiro i obro
els braços al capvespre:
coixins de pessigolles.

Caliu

Amb un crec dòcil,
les teies espeteguen:
milers d’espurnes.
Les flames ens abriguen,
les ombres es remouen.

 

Quietud

Cau en silenci.
Miro amunt: el cel plora
engrunes blanques
que em rossolen pels pòmuls
i avall desapareixen.

 

Petit univers

En la nit fosca,
sota un cel ple d’estrelles,
noto el fred tímid.
Sols un cric-cric continu
acompanya els meus somnis.

Escenaris paral·lels

 

Connexió

La cançó sona
enmig d’un gran silenci,
de fons, propera.
Tanco els ulls i l’escolto,
em deixo endur pel ritme.

 

Do mi sol

Toques les cordes
amb gran delicadesa.
Al meu cor sento
les notes, els arpegis
i una allau de moixaines.

 

Immersió

Així, de sobte,
les pàgines m’atrapen
mentre llegeixo.
La història se m’emporta,
soc dins d’una altra vida.

 

Rebuda

Corro a abraçar-te
en sentir que t’apropes.
Al mateix ritme,
els nostres cors bateguen.
Perfum dolç de cireres.

 

Nits

Mentre em llegeixes
un conte, les paraules
tendres em gronxen.
A poc a poc s’esfuma
la teva veu. M’adormo.

 

Somni

Veig una hiena
prop d’un baobab jove,
a la sabana.
Quan provo d’acostar-m’hi,
la imatge s’esbocina.

Els membres del grup Reversos vam dir alguns poemes del llibre Pell morta, Editorial Trípode, 2022.

 

Profecia

Corrien alertades les llebres, les colobres,
els elefants, els cérvols i els conills,
corrien cap als indrets més encimbellats
empeses per un pànic invencible.
Havien advertit l’alè, el lleu murmuri de la Terra,
així s’havien escapat del gran desastre.
Però nosaltres no vam córrer, no vam buscar refugi
i ens va caure al damunt sense clemència,
arrossegant amb fúria present i perspectives.

Absorta per la saba de l’amor immortal
no vaig veure com s’apropava, aquella onada.

Ciutat perduda

… amb la meitat de l’ànima enfonsada al riu

i la resta a les butxaques,

feta engrunes.

Sònia Moll

M’he esperat quinze anys a tornar-hi,
encongida davant de tantes pors.
La por de reconèixer-m’hi, de veure’m
asseguda a la barra d’aquell cafè barroc
o dins la llibreria mítica de la Rambla.
La por d’ensopegar amb algun conegut
i no saber excusar tanta distància,
ni el temps, ni el dol d’entendre’m fugitiva.
La por, aquesta por també, profunda,
de mirar enllà del pont i topar amb les finestres
que un dia em van ser amor, desig, empara.
Tot i així, cap quimera no m’irromp:
ni els carrers són el que eren, ni la gent
i casa nostra és ja casa d’uns altres.
M’he esperat quinze anys a tornar-hi,
però almenys per fi me n’adono:
damunt la pell de la ciutat he fet costura.

L’últim desig

Digues-me paraules que canviïn les estacions

en el breu instant del comiat…

Iehuda Amikhai

Vaig demanar-te que em besessis per última vegada
amb una súplica indomable que em traspuava per la pell,
amb l’afany de reanimar allò que no sabia que era mort,
un arrabassar-li a l’amor viscut una espurna de llum.
Però aquell bes va ser tan curt, tan abrupte i tan sord,
que va glaçar-me l’esperança als llavis.

Desfeta

 

Em deixo caure sobre aquesta terra
erma, desconeguda, de colors extingits,
amb un gest tan impropi d’una adïba
que no desitjo que em recordin com la poeta,
ni l’amant,ni lamiga efímera d’ulls tristos.
Contemplo el moviment dels núvols,
el vol precís d’una cornella que ja m’ensuma
la pell roent, aquest meu cor esquarterat
i m’adormo amb el dolç remoreig de les branques
fins que l’alba vesteix de llàgrimes les fulles.
Estirada sobre la terra, nua i desposseïda,
com Juliette al quadre de Gauguin.

Vetlla

venim del ramat sense guia que es desboca pendent avall
venim d’excavar insígnies rere els murs del silenci
venim amb el codi d’accés a les cavernes del jo sense el tu
venim de la foguera de la forca del fons dels pous
venim del ventre de la Terra amb el tors nu i els ulls al descobert
venim seguint la traça de les tartanes i els combois
venim de l’escullera venim de la sabana venim de bosc endins
venim entre crits de discòrdia de repulsa i de fastig
venim amb el murmuri de la mort a les espatlles fredes

venim, sí, venim

I de qui teniu por si no és de vosaltres?

Agraïm a Montse Maestre Casadesús i a Oscar Serradilla la sessió que ens van oferir. La poesia infantil i juvenil, massa sovint menystinguda, va ser la gran protagonista de la trobada.

Agraïm també les fotografies d’Aureli Ruiz, un cop més, magnífiques.

Text: Aleix de Ferrater

Conversa sobre poesia amb Montse Maestre Casadesús i recital poètic amb Òscar Serradilla a la guitarra

0

El grup de poesia Reversos ha convidat la Montse Maestre Casadesús a la sessió del proper 27 de febrer, a les set del vespre a l’Espai Vila Web.

Montse Maestre Casadesús (Ripoll, 1980) és mestra d’alfabetització en una escola d’adults i dinamitzadora de diversos clubs de lectura per a infants i joves a Campdevànol i Ripoll. Com a rapsoda forma forma part del grup Revers, conjuntament amb Gemma Arimany, i del grup Carrer de la poesia, 14.

Ha merescut el Premi de narració curta Helena Jubany, 2014 i diversos premis locals, com el de Montesquiu, Campdevànol i Sant Joan de les Abadesses.

Ha publicat dos llibres de poesia: Pell morta (Editorial Trípode, 2022) amb pròleg de Sònia Moll Gamboa i il·lustracions de Mainés Vizcarra, i En un tancar i obrir d’ulls (Editoria Trípode, 2023), un llibre de poesia infantil i juvenil, amb epíleg de Susanna Rafart i il·lustracions de Delphine Labedan.

Mantindrem una conversa amb l’escriptora, poeta i dinamitzadora cultural i posteriorment dirà una selecció de poemes acompanyada per Òscar Serradilla a la guitarra.

Us hi esperem!

«Conversa sobre poesia amb José Corredor-Matheos. Lectura de poemes»

0

El passat vint-i-tres de gener vam tenir el gran honor de conversar amb José Corredor-Matheos, poeta, crític d’art, assagista i traductor. El nostre convidat ha viscut i ha sigut testimoni directe, protagonista també, de la creació artística contemporània —en les arts plàstiques i la poesia— de la segona meitat del s. XX i principis del XXI, prenent com a epicentre Barcelona, ciutat on ha viscut des dels tretze anys.

Corredor-Matheos neix el 1929 a Alcázar de San Juan, Ciudad Real. Tenia set anys quan la seva família es trasllada a Catalunya, el 1936; primer a Vilanova i la Geltrú, on treballava el seu pare. El nostre convidat va precisar, durant la conversa, que hi van arribar el catorze de juliol del 36 i quatre dies després va esclatar la Guerra Civil. En aquells anys encara no va aprendre català, ens explica el poeta, perquè estava envoltat de gent que fugia de Madrid a causa de la guerra.  Posteriorment, a tretze anys, es traslladen a Barcelona, on es forma acadèmicament (es llicencia en dret) i professionalment, i on viurà de llavors ençà.  Com ell sempre diu, Alcázar de San Juan és el seu poble i Barcelona, la seva ciutat.

No va tenir una vida fàcil: era un nen durant la Guerra Civil, el seu pare mor a Barcelona a catorze anys i va haver de treballar des de molt jove. Malgrat això, la seva trajectòria vital, així com la professional i artística, han estat extraordinàries.

Vam iniciar la conversa parlant dels seus orígens i dels inicis en la poesia.

Corredor-Matheos, des de molt jove, sent la vocació de ser escriptor. Assegura, en alguna entrevista, que els primers poemes ja tenien la inclinació espiritual i que guardaven certa semblança amb els que faria més tard.

El nostre convidat va explicar que després de la mort del seu pare, a catorze anys, va començar a treballar, però continuava estudiant en horari nocturn. En aquelles classes tenia un professor de literatura que els feia llegir poemes, alguns més populars, però també poesia clàssica. Va recordar que allò li interessava, i que poc després va escriure el primer poema. A la seva família, unicament té notícia d’una besàvia per part de mare que escrivia poesia (ell encara conserva els seus poemes).

Vam ressaltar que en la seva poesia hi ha una connexió amb la infantesa, i que en una conferència recollida posteriorment en un llibre1 deia això:

“Ese fondo subconsciente de donde surge el poema es vía de comunicación directa con la propia infancia. En el fondo de nosotros se hallan, intactas, las sensaciones que tuvimos de niños, que son el germen de experiencias interiores que serán decisivas.”

Corredor-Matheos va afirmar que la poesia ha de recuperar la innocència i que sempre ha estat en contra de la ironia en la poesia perquè suposa un enfrontament; s’hi expressa una opinió contrària, i la poesia ha de ser una entrega total a quelcom misteriós que surt del fons d’un mateix. Va recordar la frase d’Einstein: El misteri és la cosa més bonica que podem experimentar. És la font de tot art i ciència verdaders.  Per això, va remarcar, sempre ha estat radicalment en contra dels que manifesten que la poesia ha de ser clara, sense misteri i que tothom pot escriure poesia.

Posteriorment, vam introduir alguns aspectes importants de la seva vida laboral i professional, lligada al món editorial i a la crítica d’art, principalment.

José Corredor-Matheos va treballar per Espasa-Calpe des del 1956 al 1987; va dirigir els “Suplementos de la Enciclopedia Espasa”, una obra de referència en tot el món hispanoparlant de l’època. A partir del 1987 i durant gairebé quaranta anys dirigirà la també prestigiosa Enciclopèdia Gran Larousse Català d’Edicions 62. Aquesta feina la va compaginar amb l’escriptura, la traducció i la crítica d’art.

Com a crític d’art és autor de més d’una cinquantena de monografies sobre art contemporani, arquitectura, simbologia, disseny i arts populars. Ha publicat articles en revistes i diaris i ha organitzat i comissariat nombroses exposicions d’art. Per aquesta labor ha rebut la Creu de Sant Jordi (1988), el Premi de les Arts Plàstiques de la Generalitat de Catalunya (1993) i la Medalla d’Or al Mèrit Cultural de l’Ajuntament de Barcelona (2003).

La seva activitat professional va fer que conegués personalitats molt importants en la literatura i l’art del segle XX (recollit en el llibre de memòries Corredor de fondo2).      

El nostre convidat va explicar que l’any 1952, l’“ala liberal” del Règim organitzà a Salamanca un important Congrés de poesia al qual van convidar poetes catalans. Allí va conèixer J. V. Foix, Carles Riba, Clementina Arderiu i Joan Perucho, entre altres, i amb molts d’ells va establir una relació d’amistat.

Abans de parlar de la seva poesia vam posar èmfasi en la gran tasca que va desenvolupar en la traducció al castellà de nombrosos poetes en llengua catalana.

Va traduir Cementiri de Sinera de Salvador Espriu i El príncep de Joan Teixidor (edicions bilingües). Va elaborar antologies d’autors com Clementina Arderiu, Joan Perucho i Miquel Martí i Pol. Sobre Clementina Arderiu, Corredor-Matheos va remarcar que valorava molt la seva poesia i que durant la traducció l’anava a visitar; recorda que en aquella època ja havia mort Carles Riba. També va evocar la gran amistat que va mantenir amb Miquel Martí i Pol.

Destaquen, especialment, obres antològiques tan importants i fonamentals per a la difusió de la poesia catalana com:

. Ocho siglos de poesía catalana. Antología bilingüe (Alianza 1969), en colaboració amb Josep Maria Castellet (1926-2014) i Joaquim Molas.

Poesía catalana contemporánea (1983, Espasa Calpe). Per aquesta obra rep el Premio Nacional de Traducción entre Lenguas Españolas. L’obra va ser reeditada el 2001, corregida i ampliada per José Corredor-Matheos, amb el títol: Antología esencial de la poesía catalana contemporánea (aquest volum inclou poemes des de la Renaixença fins a Pere Gimferrer: cent cinquanta anys de poesia catalana).

José Corredor-Matheos és, per tant, un bon coneixedor de la poesia catalana i durant la conversa va recordar que quan va conèixer J. V. Foix, el poeta de Sarrià no comptava amb la consideració i el prestigi que ha tingut posteriorment. Va posar en relleu que Foix és, juntament amb Espriu, un dels millors poetes catalans del segle XX.

Fruit de la seva intensa relació amb l’art, la música i, especialment, la pintura, va escriure alguns poemes inspirats en l’art. En va llegir un sobre la pintura de Mark Rothko i a continuació un poema sobre la música de Satie.

 

Ante un cuadro de Mark Rothko

Mark Rothko sabe ver
las cosas como son:
un resplandor sin cuerpo,
vivo color al borde
de las sombras.
Coge el pincel y deja
que arda el rojo,
pinte de azul el aire,
crezca el verde y el ocre
se remanse,
que funda el blanco todos
los colores
o que el negro los niegue.
Pintura evanescente,
puro espíritu,
espejo del vacío,
donde me reconozco.
Tener conciencia clara
de que nada en la nada
se sostiene
hace más deslumbrante
esta belleza

Un pez que va por el jardín, 2007

**

Oyendo Les Gnossiennes, d’Erik Satie

Unas gotas de luz
golpean suavemente
las teclas del piano,
mientras Eric Satie
va marcando los ritmos
con un pie.
Estas notas devuelven
al olvido
todo lo que no sea
estar aquí escuchándolas.
—Nadie toca las teclasdice Eric por lo bajo.
—Se están tocando solas.
No lo digas a nadie—.
Tú, oyéndolas, te dices
que un silencio tan puro
no puede ser ya música.
Eric Satie sonríe.

Sin ruido, 2013 

José Corredor-Matheos ha escrit més d’una dotzena de llibres de poesia. El primer, Ocasión donde amarte, publicat el 1953, i el darrer, Al borde, publicat el 2022. Això representa setanta anys de dedicació a la poesia. També és cert, tal com va apuntar el poeta, que els llibres de poesia poden tenir una elaboració dilatada en el temps; en el seu cas, i en alguns llibres, van caldre fins a nou anys per a escriure’ls.

Ha publicat diverses plaquettes, antologies i llibres de poesia reunida. Destaquem Desolación y vuelo: Poesía reunida (1951-2011). Ha estat traduït a l’anglès, italià, àrab, xinès, japonès, macedoni, lituà i occità. Ha merescut prestigiosos guardons com: Premio Boscán de Poesía (1961), Premio Nacional de Poesía (2005) i el Premi Ciutat de Barcelona de Literatura en llengua espanyola (2007) i ha estat objecte de nombrosos estudis i dues tesis doctorals.

Abans d’aquests reconeixements, el poeta i crític literari Josep Maria Sala Valldaura, el 1993, ja va ressaltar que la seva poesia es mantenia a l’ombra del prestigi que tenia la seva obra com a crític d’art.

El nostre convidat va explicar que en aquella època no se’l considerava un poeta. Al començament de la seva activitat poètica, tanmateix, recorda que un important crític literari de Madrid, el 1961, va redactar, a la revista Destino, una llista amb els dotze millors poetes joves en llengua castellana, i un d’ells era Corredor-Matheos. Però aquell mateix any va començar a escriure crítica d’art i aleshores pesava molt més la crítica que la poesia, per la difusió més gran amb què comptava la primera. Corredor-Matheos va afegir que, a més, ell no buscava, mai no ha buscat, la reconeixença ni el favor de ningú. Amb la concessió del Premio Nacional de Poesía la situació va canviar, de cop, i obté, així, el reconeixement que li havia mancat fins aquell moment.

Va agrair la labor que va fer Josep Maria Sala Valldaura per a la difusió de la seva poesia. El poeta i crític literari havia escrit un llibre sobre “La generación poética del 50”3 on dedicava un capítol especial a José Corredor-Matheos. Aquest llibre va arribar a la Universitat de Nova York i un catedràtic en va fer una ressenya a una revista universitària en la qual ressaltava el text dedicat al nostre convidat.  Tot això va influir molt favorablement per la concessió del Premio Nacional de Poesía, va assegurar Corredor-Matheos.

La conversa es va focalitzar, a continuació, en la Generación del 50 en llengua castellana, a la qual pertany el nostre poeta convidat. La seva generació viu la Guerra Civil durant la infantesa, després els anys de la postguerra, i comparteix un context cultural i polític determinat. Tanmateix, l’obra de Corredor-Matheos, per la seva singularitat, no hi encaixava o es movia en els marges de qualsevol grup.

José Corredor-Matheos no va ser inclòs, per exemple, en les dues obres antològiques més importants de la seva generació: Veinte años de poesía española. Antología. (1939-1959), de Joseph Maria Castellet, ni en l’antologia que va elaborar Leopoldo de Luis: Poesía social española contemporánea: Antología (1939-1968). Tampoc no feia part de la “Escuela de Barcelona”, integrada inicialment per Carlos Barral, José Agustín Goytisolo i Jaime Gil de Biedma.

El poeta va explicar que els integrants de la Generación del 50 pertanyien al Partido Comunista, l’únic partit que lluitava contra el Règim de Franco. Tot i que ell donava suport als represaliats, mai no havia volgut pertànyer a aquest partit ni a cap altre; refusava qualsevol deure i compromís que coartés la seva llibertat. En relació amb això, i a tall d’exemple, va recordar que s’havia implicat directament en les exposicions d’art que es feien al Col·legi d’arquitectes i que servien, mitjançant les subhastes, per recaptar fons per als presos polítics del franquisme.

Els poetes de la Generación del 50 creien que la poesia i l’art havien d’estar al servei de la política d’esquerres, va manifestar Corredor-Matheos. Ell, en canvi, contradient aquesta premissa, sempre ha cregut en la llibertat dels artistes. Ocasionalment, continuà explicant, va escriure poemes de caràcter cívic i polític, però sense cap altre lligam que no fos la seva consciència.

D’altra banda, va posar l’accent en la irregularitat en l’obra dels poetes, i els artistes en general; l’únic que no va ser irregular va ser San Juan de la Cruz, l’exponent màxim de la poesia en castellà de totes les èpoques. De Rilke, que per ell és el més gran poeta del segle XX, en va destacar Les Elegies de Duino i els Requiems. En canvi, els Nous Poemes, «Neue Gedichte», no arriben, segons el seu parer, a un nivell tan alt. Però, tanmateix, això és normal, va afirmar; s’ha de jutjar un autor pel millor que ha fet.

Dels seus referents, en va ressaltar Juan Ramón Jiménez, com a una influència decisiva. Antonio Machado també li agradava, però la poesia de Juan Ramón Jiménez la considerava superior. De Rafael Alberti, en va destacar especialment el llibre Baladas y canciones del Paraná (1954). I de Lorca, l’obra final: Diván del Tamarit (publicat pòstumament en 1940) i alguns fragments del poema Oda a Walt Whitman del llibre Poeta en Nueva York. Va fer esment i va exaltar les primeres obres de Jorge Guillem, i el poeta Gerardo Diego de qui va ser gran amic.

Seguidament, vam continuar aprofundint en la seva poesia, a partir de la classificació en diferents etapes poètiques que estableixen alguns estudis4:

Una primera etapa, d’iniciació i poesia existencialista i social; una segona etapa anomenada poesia extrem-oriental i del despullament (1971-1994) i la darrera etapa, d’essencialitat cosmogònica (1995-2017).

De l’etapa oriental en vam destacar Carta a Li-Po (1975), llibre que marca un important canvi de ruta en la seva trajectòria poètica i que té continuïtat en els dos llibres següents: Y tu poema empieza (1987) i Jardín de arena (1994). Aquests llibres plasmen el seu interès per seguir un camí de realització espiritual.

Antoni Clapés, a l’Arts Santa Mònica, va dir això de Carta a Li-Po: la seva poesia fa un tomb —que, en certa manera, ja presagiaven els poemes de Libro provisional (1967)— i inicia una escriptura d’interiorització radical, de despullament formal extrem, de contemplació i d’admiració per allò efímer: una poesia que exposa dubtes i preguntes —mai respostes. Una poètica de l’el·lipsi i del silenci.

Tal com va dir en una entrevista a la revista Serra d’Or sobre la seva actitud davant les religions, el nostre convidat va manifestar que ell hi creu, però no sap en què. No es pot anomenar el que no coneixem, va assegurar. Per aquest motiu, li plau i busca el que hi ha en el fons de totes les religions: un buit. El budisme zen és el que més s’apropa a la idea de buit que li interessa. Tot i que també se sent atret per San Juan de la Cruz, especialment, i pels místics germànics: Mestre Eckhart, autor que va dir: Déu és igual al no-res, i Angelus Silesius, de qui va recordar aquestes paraules: S’ha d’arribar fins al desert que és més enllà de Déu. Déu encara és un nom. També va remarcar la mística judaica, o Càbala, que parla de Déu amagat en el fons del no-res.

L’any 1974, explicà Corredor-Matheos, va llegir el Bhagavad-gītā, text sagrat hinduista, i va continuar amb els poetes de la dinastia Tang, com Li-po (o Li Bai) i Du Fu, entre molts altres.

 

Escribir un poema
que nada signifique.
Salir a la terraza,
respirar en la noche,
no esperar que alguien vuelva,
no desear ya nada.
Abrir solo las manos
y que de entre los dedos
alcen el vuelo, mudas,
las palabras.

 

Carta a Li-Po, 1975

Sobre la tercera etapa poètica, representada pels seus darrers llibres, El don de la ignorancia (2004), Premio Nacional de Poesia; Un pez que va por el jardín (2007); Sin ruido (2013) i Al borde (2022), alguns crítics n’han destacat la continuïtat cap a l’essencialitat i la depuració en el llenguatge i la consideren el cim de la teva poesia.

El poeta va coincidir en el fet que, possiblement, la seva darrera etapa sigui la millor. Tot seguit, va llegir aquests poemes dels darrers llibres, posant-ne en context alguns.

 

Acaso todo sea
tan sencillo
como que nada es,
ni ha sido, ni será.
Que este mismo poema
ni siquiera se ha escrito.
Tu escribe, convencido
de que todo,
en este instante,
es.

 

Sin ruido (2013)

**

 

Contemplas un cadáver
que es el tuyo.
Qué luz tiene tu rostro
que falta al día.

 

Poemas inéditos (2016-2018) dins: Sin porqué (Poesía esencial 1970-2018), 2020

**

 

Vivir, vivir igual
que si ya no vivieras,
ignorante de si has
de recobrar
todo aquello
que un día fuera tuyo.
Vivir sin desear
ni morir ni vivir.
Tu vida no es aún
la vida verdadera.
Todavía no es
lo grande
que ha de ser
tu soledad.

 

Al borde, 2022

**

Malgrat que no li plau la ironia en poesia, tal com va apuntar el nostre convidat al principi de la xerrada, sobre l’humor no pensa el mateix: l’humor no és incompatible amb la poesia. Va llegir, com a mostra, aquest poema:

SER un perro los lunes
y los miércoles,
sólo un hombre los martes
y los jueves,
no ser nada los viernes
y en sábado y domingo
ser, por ejemplo, un dios.
Un dios que no supiera
que lo es,
pero hubiera encontrado
el hueso que buscaba.

 

Al borde, 2022

La conversa va continuar endinsant-se en les reflexions i els escrits de José Corredor-Matheos sobre el que és la poesia. Concretament, en 1989, escriu el famós assaig: Sobre lo que no es la poesía, del qual hem extret alguns fragments:

La poesía empieza donde la comunicación y la información acaban: donde todo acaba.
La poesía no es experiencia si ésta no se transforma en nosotros.
Tampoco es imaginación cuando ésta lo oculta todo y se conviere en cento absoluto sin contacto con la realidad que la circunda.
Ni es sólo música, ni es sólo ritmo… La poesía no es un enigma a descifrar.

 

El nostre convidat va remarcar que ell viu la poesia com allò que no té l’obligació de fer, igual que un músic o un pintor en el moment de creació. La poesia és un acte que surt sense anar-lo a cercar, no és un acte lligat a la voluntat. Corredor-Matheos ho va definir com un acte d’obediència a una veu interior que et dicta. Alguns creuen que la poesia es pensa i després s’escriu, va afegir; no és així: la poesia et surt feta de dins, de l’inconscient. Surt d’un silenci interior, encara que siguis en un indret molt sorollós.

Va exposar, tot seguit, que la poesia no es pot definir; hi té a veure amb l’inefable, està relacionada amb la sorpresa (“el asombro”) i el misteri. En la poesia que és bona, o que ho pretén, l’autor arriba a entreveure-hi quelcom fora de la realitat… Així mateix, va afegir, la poesia et fa intuir que hi ha alguna cosa més enllà; alguna cosa és i no la podem dir, però la sentim i en som part, d’aquest fet inexpressable. El poeta té una visió del conjunt de la realitat sense veure-la: tothom ha pogut sentir, en alguna ocasió, que forma part de la totalitat, com una mena de vivència mística. Va explicar, per acabar, que li interessa molt la física quàntica, especialment les idees i conceptes que poden connectar amb el misteri que contempla la poesia i la mística.

VIVIR, igual que el pájaro,
en el filo del canto.
Vivir igual que el pájaro,
que no sabe que vive,
pero canta.

 

Al borde, 2022.

ODISEO eres tu,
que estás volviendo a Ítaca
y no acabas nunca de llegar.
¿Será, acaso, que Ítaca
no existe,
que Elena nunca fue raptada,
ni Agamenón asesinado,
que los dioses no existen?
Estás solo y perplejo
frente al mar,
sin saber si has llegado
ya a Ítaca
o que nunca partiste.

 

Al borde, 2022.

AHORA esta tierra
donde amas
y también eres amado,
huye bajo tus pies
y no hay nada seguro,
salvo que has de dejarlo
todo a cambio de nada.
Pero, gozoso, tú sonríes
porque la noche alumbra
una belleza
que no es de este mundo,
pero te pertenece.

***

TUMBADO en esta hamaca
contemplas la mañana
que se abre
tan sólo para ti.
Oyes el parloteo
de los pájaros
y el cántico de un agua
que calla lo que sabe.
Es tan grande el silencio,
tan transparente el aire,
que dejas que recuerdos
y deseos te abandonen.
Tú eres el gran ausente,
ahora que todo es.
Vivir en plenitud,
sin sentirte obligado
ni siquiera a vivir.

 

Al borde, 2022

POCAS palabras.
Pocas.
Las palabras son duras
como piedras
y una sola puede
romper, de golpe, el mundo.
Pero hay una palabra,
una sola,
que puede levantarlo.

 

Al borde, 2022

SER un árbol, un árbol
que en invierno durmiera
con los ojos abiertos,
y ya en el mes de abril,
el agua de la lluvia
le dotara de fuerzas
para seguir viviendo
un siglo más.
¿Quién no ha deseado
ser un árbol
que, con la voz de un dios,
le diga al paseante
un secreto
que le ayude a vivir?

 

Al borde, 2022

Expressem el nostre agraïment profund a José Corredor-Matheos per l’amabilitat i la generositat que va mostrar amb el nostre grup. Jo mateixa, així com tots els assistents a l’acte, mai no oblidarem el seu mestratge de vida i de poesia.

Text: Empar Sáez
Fotografies: Ferran d’Armengol

***

1 Aproximaciones a la poesía y el arte, José Corredor-Matheos. Visor libros, 2020.
2 Corredor de fondo. Memorias, José Corredor-Matheos. Tusquets, 2016.
3 Fotografía de una sombra: instantáneas de la generación poética de los 50, Josep Maria Sala Valldaura. Anthropos Editorial, 1993.
4 Sin porqué (Poesía esencial 1970-2018). Edición e introducción de Ricardo Virtanen. Ediciones Cátedra, 2020.

 

«Conversa sobre poesia amb José Corredor-Matheos. Lectura de poemes»

0

El nostre grup de poesia tindrà l’honor de rebre, el 23 de gener a l’Espai VilaWeb, el poeta, crític d’art, traductor i assagista José Corredor-Matheos (Alcázar de San Juan, Ciudad Real, 1929).

José Corredor-Matheos, un dels autors i intel·lectuals més destacats i prolífics de la Generación del 50, viu a Catalunya des del 1936. Es va llicenciar en Dret i va ser cap de redacció de l’Editorial Espasa-Calpe i director del Gran Larousse Català.

És autor de més d’una dotzena de llibres de poesia: Ocasión donde amarte (1953), Ahora mismo (1960), Poema para un nuevo libro (1961), Libro provisional (1967), Carta a Li Po (1975), Pequeña Anábasis (1981), La patria que buscábamos (1981), Y tu poema empieza (1987), Jardín de arena (1994), El don de la ignorancia (2004), Un pez que va por el jardín (2007), Sin ruido (2013) i  Al borde (2022). Ha publicat diverses plaquettes, antologies i llibres de poesia reunida com Desolación y vuelo: Poesía reunida (1951-2011) (2011). La seva poesia s’ha traduït a l’anglès, italià, àrab, xinès, japonès, macedoni, lituà i occità.

L’obra lírica de Corredor-Matheos ha estat reconeguda amb els prestigiosos guardons: Premio Boscán de Poesía (1961), Premio Nacional de Poesía (2005) i el Premi Ciutat de Barcelona de Literatura en llengua espanyola (2007).

Destaca la tasca de traductor al castellà d’obres contemporànies de poesia catalana amb l’afany de donar a conèixer la poesia catalana fora del seu àmbit lingüístic. Ha traduït al castellà poetes com Clementina Arderiu, Salvador Espriu, Joan Teixidor, Joan Perucho i Miquel Martí i Pol. Destaquen les obres antològiques: Ocho siglos de poesía catalana. Antología bilingüe. Traducció de J. Batlló i Josep Corredor Matheos. (1969) i Poesía catalana contemporánea, antologia bilingüe, selecció i traducció del català de Josep Corredor Matheos. (1983) per la qual va rebre el Premio Nacional de Traducción entre lenguas españolas el 1984.

Com a crític d’art és autor de més d’una cinquantena de monografies sobre art contemporani, arquitectura, simbologia, disseny i arts populars. Ha publicat articles en revistes i diaris i ha organitzat i comissariat nombroses exposicions d’art. Per aquesta labor ha rebut la Creu de Sant Jordi (1988), el Premi de les Arts Plàstiques de la Generalitat de Catalunya (1993) i la Medalla d’Or al Mèrit Cultural de l’Ajuntament de Barcelona (2003). És fundador i primer president de l’Associació Catalana de Crítics d’Art (ACCA); membre de la Junta Directiva de l’Asociación Española de Críticos de Arte (AECA) i del Consejo de la Asociación Internacional de Críticos de Artes (AICA); president de la Secció Autònoma de Catalunya de l’Asociación Colegial de Escritores de España (ACE); fundador i primer president de l’Agrupació d’Activitats Artesanes del Foment de les Arts Decoratives (FAD); acadèmic d’honor de l’Acadèmia de Belles Arts de Sant Jordi i membre de l’Acadèmia Internacional de Ceràmica. Membre de la Comissió Assessora del Mil.lenari de Catalunya i comissari d’art del Pavelló de Catalunya en la Expo de Sevilla.

El 2016 va publicar Corredor de fondo (Tusquets Editores), un llibre de memòries on Corredor-Matheos ens ofereix la seva mirada de la Barcelona de la postguerra i la relació que va tenir amb grans creadors literaris i de les arts plàstiques de l’època.

Mantindrem una conversa amb l’autor manxec-català sobre la seva poesia, una de les més originals en llengua castellana, especialment a partir del llibre Carta a Li Po, publicat el 1975. El poeta va rebre, com hem explicat, el Premio Nacional de Poesía el 2005 per l’obra El don de la ignorancia. Els seus poemes són fruit de la connexió entre dues tradicions: l’espiritualitat occidental i la sensibilitat oriental i es caracteritza per la cerca de l’essencialitat en la paraula poètica.

Hi sou tots convidats!

«Conversa amb Montserrat Rodés» Lectura de poemes

0

El passat vint-i-nou de novembre vam tenir l’honor de rebre Montserrat Rodés, la poeta convidada pel grup, una de les autores més originals i singulars de la nostra literatura.

Montserrat Rodés té una veu subtil: la seva poesia, d’una gran capacitat evocadora, conté pensament i idees fondes perfectament imbricades amb un llenguatge molt depurat, refinat. El resultat és un poema que ell mateix fa part dels enigmes que ens proposa; suggereix, mai no desvetlla, i ens apropa a l’indicible, a allò que no es pot dir ni explicar en altres paraules que no siguin les del mateix poema. Alta poesia. Arriscada, atès que demana una bona implicació del lector.

Transcrivim l’entrevista a la nostra convidada. Vam establir un diàleg acompanyat de la lectura de poemes que completaven les seves explicacions.

Empar Sáez: Comencem parlant dels teus inicis en la poesia. He llegit que en la dècada dels setanta, després de les primeres provatures, et vas dedicar a escriure poesia d’una manera més rigorosa i que els teus poemes van sortir publicats en revistes catalanes de l’època. Posteriorment, però, prens de decisió de deixar d’escriure, per tornar-hi més endavant; volies ampliar les teves lectures i créixer en l’àmbit personal.

Després d’aquesta llarga pausa redactes el teu primer llibre Riu d’arena a finals dels vuitanta, es publicarà el 1992, un any després de La set de l’aigua, que en realitat és el segon llibre que escrius (1991, Premi Miquel Martí i Pol de Poesia).

Quins records tens d’aquella època, de les decisions que vas prendre i que han orientat la teva trajectòria fins a escriure com ho fas ara? Quines lectures et van influir de manera especial en aquella etapa d’aprenentatge?

Montserrat Rodés: Bé, de joveneta ja escrivia, però ho anava guardant en una capsa de sabates, no volia que ho veiessin els meus pares, tenia quinze o setze anys. Sabia que havia d’aprendre la llengua, i recordo que el primer afany que vaig tenir va ser aprendre a escriure en català. I a partir d’aquí, un cop tenia les eines de la llengua, vaig començar a fer provatures. Per a mi eren importants perquè expressaven allò que sentia com a adolescent; era una mena de dietari personal. A mesura que anava dominant la llengua escrivia amb més seguretat, tot i que continuava fent el que jo anomeno “provatures”; per a mi, allò no era ni poesia ni res… Cap a la primeria dels setanta, vaig tenir la sort de començar a treballar en una editorial catalana, cosa que em va facilitar conèixer gent diversa; a un parell de persones en concret, que els havia agafat més confiança, els vaig comentar que m’agradava escriure i que feia “poemets”, i s’hi van interessar. Això va fer que amb la seva ajuda sortissin publicats alguns d’aquells poemes en revistes catalanes de l’època: com ara El Pont, revista que editava en Miquel Arimany, o La Revista del Centre de Cultura de Reus. Eren escrits molt incipients, primerencs i espontanis. No em plantejava escriure un llibre de poesia, eren poemes esparsos. Tot i que em va fer molta il·lusió veure els meus poemes publicats, em vaig adonar que n’havia d’aprendre, la qual cosa requeria molta preparació, moltes lectures d’autors catalans i d’arreu. Els primers poetes catalans que em van servir d’aprenentatge van ser, en primer lloc, Carles Riba; també en Foix, tot i que em va costar molt d’entrar en la seva poesia; Rosa Leveroni, que era la poeta d’aquella època que més m’agradava (amb altres autores no hi connectava tant…), i també Espriu. Llegir Salvador Espriu em va donar una bona embranzida. Posteriorment en Vinyoli. Tots aquests poetes catalans em van obrir els ulls i, de fet, en els meus primers poemaris hi ha citacions gairebé de tots ells. Els primers llibres publicats, encara que els considero molt primerencs, ja els vaig concebre com a llibres, i no com a recull de poemes.

Llegiré unes tankes del primer llibre que vaig escriure (que va ser el segon publicat) Riu d’arena (Edicions Alfons el Magnànim, 1992):

I

Fórem la tarda,
quan la tarda teixia,
arran de lluna,
el vespre que prendria
la veu del teu silenci.

 

II

El temps esquerda
els nostres dies. Hores
de pluja cauen
damunt les cases blanques.
Només petges obscures.

 

VIII

La nit escolta
muda la veu dels somnis;
corren imatges
d’infantesa callada
a la vora de l’aigua.

 

XIII

Recordes astres
—d’infinit, astorada—;
el ball de fades
des del terrat sotjaves.
—Nines de plom s’alçaven.

 

XXI

Pàl·lida, calles;
escoltes com la bruixa
puja l’escala
i, amb la clau rovellada,
burxa el forat dels segles.

E. S.: D’ençà dels dos primers llibres has anat publicant la resta de la teva obra molt regularment durant trenta anys:

El temps fumeja (L’Aixernador Edicions, 1993); Escrits en blanc (Edicions 62, 1995), Premi Miquel de Palol de Poesia; Interlínia (Proa, 1999); Deleàtur (Proa, 2002); Immunitats (CCG Edicions, 2005); Alarma (Edicions 62, 2008); i els dos darrers: D’incertes certeses (LaBreu Edicions, 2013) i Tot és altre (Lleonard Muntaner Editor, 2020), Premi de Poesia Mediterrània Pare Colom.

Deu llibres en gairebé trenta anys. Hi ha llibres dels quals et sents especialment satisfeta? Rellegint-los, alguna vegada has pensat que algun dels poemes (o llibres) no s’hauria d’haver publicat, o el publicaries amb modificacions?

M. R.: Durant tots aquests anys he anat escrivint poesia, però hi ha hagut moments en la vida que, per circumstàncies familiars o personals, no he pogut escriure tant com hauria volgut, però és cert que mai no he deixat d’escriure.

Els meus llibres preferits són: La set de l’aigua per tot el que significa, en un aspecte més personal que no pas poètic, ja que els poemes van ser escrits en un període de forta tensió emocional; Escrits en blanc perquè representa una notable evolució expressiva i un cert trencament amb l’etapa anterior, sobretot pel que fa a la concepció poètica; Alarma perquè hi vaig voler explorar les infinites possibilitats que ens ofereix la llengua, la meva intenció era que cada mot prengués la força necessària per dir o desdir, en aquest llibre em salto les normes volgudament, creo pauses i trencaments abruptes, crec que a partir d’aquí consolido la meva veu poètica; i Tot és altre perquè és l’últim poemari publicat i, per tant, actualment m’hi sento més identificada. Cal esmentar que, a partir d’alguns poemes de Tot és altre, la Pepa Jiménez va fer possible, amb la col·laboració d’altres persones que s’hi van implicar de valent, l’enregistrament d’un vídeo preciós que es va projectar a La Impossible.

Efectivament, sovint he pensat que hi ha llibres més fluixos que d’altres, tot i això, no hi vull renunciar, ja que indubtablement un llibre porta a l’altre; i sense l’un, l’altre possiblement no existiria.

Del llibre La set de l’aigua, de la part “Terra closa”, dedicada a la memòria de la meva mare, llegiré alguns poemes:

III

No hem dit res, només l’ofec al pit,
la llum endormiscada sobre els arbres,
el verd esvaït del desig, la set
de l’aigua. —La música desolada
cau per camins encongits de basarda.

 

VI

La pluja embruta, amb regust de record,
les esquerdes decrèpites del rostre.
Vençut, arrossegues campanes fins
als ponts massa fràgils dels teus miralls
ocults. Sents l’eco agònic de la mort.
—Ragen llàgrimes de pols dintre terra.

 

VII

Buides calaixos tancats a deshora,
palpes objectes inerts en el temps,
la pols nodreix el secret de les coses
que ara es desvetllen tan lentament.

 

VIII

No tornarà la frisança dels dies,
ni la llum daurada d’estius calents.
—D’aigua estancada la terra s’ofega
i moren muntanyes fins a ponent.—
El present s’ajorna, el malson s’arrapa
com una tarda fosca, que la ment
perfora, si mai arriba l’hivern.

 

X

La terra es clou cansada.
Plany de campanes. Dorm
el silenci de cendra
en el buit de les branques.
Esquerp, el vent fereix
la nostra tarda. Fugen
aus amb foc a les ales.

E. S.: La teva veu, des del principi, possiblement per aquest procés d’aprenentatge que t’autoimposes, ja és madura. És molt interessant adonar-se, de com es va modulant al llarg dels anys, dels llibres, sense trencaments, al meu entendre, sinó que evoluciona gradualment. T’atreviries a agrupar els teus llibres per etapes evolutives dins de la teva obra? Penses que la teva veu encara pot evolucionar o transformar-se, o ja està molt definida?

M. R.: Els llibres d’aprenentatge tinc clar que són els tres primers: Riu d’arena, La set de l’aigua i El temps fumeja; són llibres molt cromàtics, en què les imatges, els paisatges i les sensacions remembrades venen a ser l’eix vertebrador dels poemaris. Escrits en blanc, Interlínia i Deleàtur, tots tres amb títols relacionats amb signes ortotipogràfics (per la meva feina a l’editorial estava molt familiaritzada en aquests termes), són llibres més conceptuals: hi busco l’essència, depuro el llenguatge, hi ha una certa abstracció en la formulació dels poemes. Immunitats, que està format per un sol poema fragmentat, és un llibre d’impasse entre l’etapa anterior i la que vindrà; em sembla que és aquí quan es comença a clarificar la veu poètica… I finalment Alarma, D’incertes certeses i Tot és altre diria que formen un bloc homogeni, atès que la veu poètica ja està del tot consolidada i formalment segueixen una pauta similar; potser D’incertes certeses és un llibre més complex, perquè al llarg del llibre trobem més d’una veu poètica.

Sí, la meva veu pot evolucionar, així ho espero, però crec que la meva línia continuarà sent molt de pensament. Actualment, no concebo la poesia sense pensament, ni com a escriptora ni tampoc com a lectora. Quant a la forma, el més probable és que continuï fent poemes breus.

E. S.: El teu tercer llibre, El temps fumeja, és l’únic que conté poemes en prosa. M’han agradat molt. No has tornat a escriure’n? Tu n’estàs satisfeta?

M. R.: Aquests poemes en prosa rememoren la infantesa i l’adolescència. L’evocació no es produeix a partir de la memòria racional, sinó a través de les analogies i de la contraposició d’imatges. Per a mi, encara és un llibre primerenc, en què la sensibilitat és massa a flor de pell. Crec que per fer veritable poesia, l’experiència personal i els sentiments s’han de transformar, és a dir passar pel sedàs del pensament i extreure’n l’essència. La intenció poètica hauria de ser aconseguir parlar de sentiments sense parlar-ne…

No n’he escrit més de poemes en prosa. Tot i els diferents moments vitals que els separen, hi ha una certa connexió entre El temps fumeja i Un mar imperceptible, el meu únic llibre de narrativa. Diria que beuen d’un context que els és força comú…

Llegiré dos poemes en prosa d’El temps fumeja , de la part “La llum incerta”.

I

Mascares de carbó s’enfilaven cames amunt d’infants massa tendres. De les cordes segades pel temps hi penjava roba estesa; no eren llençols blancs, ni bugada olorosa, eren parracs que prenien la forma de cossos desgastats. Sentíem, sense escoltar, entre paraules mig dites dels adults, el feinejar incessant de les dones, en la penombra dels pisos. Les nostres joguines eren nines sense vida. —Massa dur era el pa, i la llum massa incerta. —Sabíem que la remor de mort s’amagava darrere les cortines. Negra, la nit ens tancava els panys de jardins somiats. Els gats corrien pels terrats a l’encalç del reflex de la lluna. Cristalls de ferro, arbres d’aram cobrien les voreres massa estretes. L’aire torturat —llegat de carrers ferits— aturava els polsos d’homes sense nom. Tothom jugava a perdre. Només en cada replec de la pell: la fam de vida.

V

El temps fumeja. Les hores ressonen pels quatre murs gastats, que ens separen casa a casa. Pols de mar has desat, d’amagat, a la capsa xinesa, sota el llit rovellat. Cauen gotes de lluna, damunt el sostre despintat, que reculls amb cura delinqüent. Ningú no ha de saber el teu secret. El temps fumeja. Per l’escala estreta i fosca, un petricó de llet regalima suaument. Saps? Fa dies que la lletera vessa. Aviat —penses— serà fosc a la casa encantada, enllà del bosc. Ningú no podrà obrir les finestres daurades. S’aturarà la nit dins el buit de la cambra. Restaràs immòbil, pàl·lida. El temps fumeja. 

E. S.: Agrupades en la primera part del primer llibre Riu d’arena, hi ha 25 tankes, ens n’has llegit una selecció. Montserrat, malgrat que treballes especialment la brevetat i la intensitat em sembla que no hi has tornat, en altres llibres, a les formes japoneses tradicionals adaptades a la nostra mètrica. Encara t’interessen ara, t’agraden?

M. R.: Les tankes de Riu d’arena es van emmirallar en les de Carles Riba. Aleshores no havia llegit res de poesia oriental, però en Riba té unes tankes precioses que em van servir d’aprenentatge pel que fa a la mètrica, així com en l’estètica que em va acompanyar per expressar allò que és tan subtil. No, no n’he tornat a fer, de tankes. En aquell moment, em van agradar i em van interessar força.

E. S.: Continuem parlant de la forma: en la teva poesia fa un tot indestriable amb el contingut del poema: cos i ànima de la poesia. Tensió formal i de contingut. Sintetisme. Predominen les formes breus; per què prefereixes experimentar en aquest espai tan limitat? Rarament trobem decasíl·labs, per exemple (sinó versos de 5, 6, 7 o 8 síl·labes). Decideixes d’antuvi la mètrica del poema?

M. R.: A l’hora d’escriure poesia, per a mi, és imprescindible exercitar la percepció, el pensament i el llenguatge en un espai intemporal que sigui propici a la reflexió, a l’aprofundiment i a una recerca constant.

Els meus poemes solen ser breus perquè m’interessa crear un discurs curt, però, d’una certa intensitat. Com a escriptora i com a lectora, prefereixo una certa concentració en la literatura en general.

Quan començo a escriure un llibre de poemes, la mètrica sil·làbica la regeixen els primers versos i, a partir d’aquí, acabo el poema. També em deixo guiar pel ritme intern dels versos.

Llegiré poemes del llibre Alarma, concretament de la darrera part “La futura memòria”, encapçalada per aquest epígraf de Borges:

…Cualquier destino, por largo y com-

plicado que sea, consta en realidad de

un solo momento: el momento en que el

hombre sabe para siempre quien es…

J. L. BORGES

SOC A LES PROFUNDITATS
d’un antic començament.
Escolta’m. Obro i miro.
La puresa. Dels estius.
L’opacitat de la pols,
en determinar la terra.
D’un cop sec. El sobresalt.
Buidant-me el nom. Clavat
a la finestra. Al límit,
el sol. Oscil·lant. Callava.
L’agonia dels insectes.

**

M’ALERTAVA aquest ara
permanent. Que ja no pot
experimentar distàncies.
I que només en reserva
l’esforç. Per un sol combat.
Contra l’única constant.
Intencionada. Saps que
no sé anar cap a enlloc.
Però hauria vingut
a propiciar-ne l’incendi.
Endins. Per irradiar-me’n.
Segur. Que no em trobaríeu.

**

MIRARIA a través,
però no m’explicaria
res. Només m’acostaria
al misteri necessari.
Seria llarg. Sinuós.
Recórrer la desmemòria,
que em tornaria innocent.
Per anar-me obeint
en l’acceptació. Del caos.

**

DIR-ME. Què en quedaria,
del moviment estremit.
Cautelós. Cap coincidència
consentiria aquell
sentiment en el sentit.
Quan una cosa vol dir
alguna cosa. I viu.
Erràtica. I impura.

**

I EM CRIDAVEN. I no era
allò que venia. Sinó
les sorres que tornaven. Era
àrida, la vasta amplitud.
Intangible. Com la por. Que
ens dicta el coneixement
secret. La futura memòria.

E. S.: Parlem ara del contingut, de la “matèria etèria” que omple la teva poesia, i que a mi em fascina. Intuïm un món fràgil de pensaments, d’idees inaprehensibles, una essencialitat esbossada i lluminosa. Quan llegeixo María Zambrano (per alguns epígrafs que inclous de la filòsofa en els teus llibres, sabem que forma part de les teves lectures) m’apropa a la teva poesia. 

Per exemple, aquests fragments d’un paràgraf del llibre Claros del bosque de María Zambrano, que rellegia aquests dies:

“Y queda también en suspenso la palabra, el discurso que cesa cuando más se esperaba, cuando se estaba al borde de su total comprensión. (…) Y del tiempo mismo que trancurre a saltos, dejando huecos de atemporalidad en oleadas que se extinguen, en instantes como centellas de un incendio lejano.(…) Y lo apenas presentido o entrevisto va a esconderse sin que se sepa dónde, ni si alguna vez volverá; ese surco apenas abierto en el aire (…).”

Montserrat, quines lectures penses que han pogut influir més en la teva manera singular d’escriure poesia?

M. R.: M’ha interessat sempre, en general, la literatura de caire humanista o de pensament, que no vol dir filosofia. Els meus escriptors preferits són, per exemple: Musil, Canetti, Paul Valéry, Kafka, escriptors amb “neguit existencial”, que m’aporten molt. Poetes com ara: René Char, Paul Celan, Alejandra Pizarnik, Ingeborg Bachmann. I sobretot, l’obra de María Zambrano i de Clarice Lispector. Totes dues són figures literàries molt potents, que m’han transmès molta energia i que no pararia mai de llegir.

La meva intenció, quan escric poesia, és la recerca del que és intangible. Aquella recerca constant d’aproximació a la “veritat”, a l’absolut”, a aquell hipotètic “tot”, a partir del coneixement interior que anem obtenint i de la consciència que en prenem; tot i que soc conscient que això és inassolible… Si més no, a través del poder de la paraula, m’hauria agradat arribar a suggerir o deixar entreveure allò més ocult, més incògnit, aquella fissura que cal desxifrar. Aquell abans i aquell després que emmarca la vida.

Del llibre Tot és altre, de la part “Lluminosa puresa” encapçalats per la cita de María Zambrano.

La búsqueda de origen envuelve la búsqueda

de la perdida luz originaria.

MARÍA ZAMBRANO

Per l’interval concedit
de substància obscura,
s’enfila el calfred del viure.
Just abans de rompre el plor,
un clam de sang ancestral
invoca moments furtius
per mostrar-nos perdurables.

**

Una densa llunyania
ja prediu aquell estrat
profund, que creies remot.
Retrocedeixes. Incerts
i indefinits, els primers
signes que desmentiran
l’origen. —Com hem perdut
de vista la lluminosa
puresa.— Per l’avenir,
que ja és retorn, potser
hi hauries passat de llarg.

**

Mira aquesta successió
d’escenes. Acosta-t’hi fins
que en vivifiquis l’existència.
—Un pas en fals, i no podràs
recular.— Has invocat totes
les edats per recuperar
un simple hàlit d’infantesa.
Captura’l, i et submergiràs
en un inusitat vertigen.

**

L’ahir que revius és només
l’instant imperfecte, que es mou
entre falsos atzars. Revens
per un altre trencall, de llum
esgarriada. I no pots
haver. Ni fer desaparèixer.

**

No deixar de sentir la vida
multiplicada. Una herència
que es transmuta en allò
incandescent —si se’n desprèn
una fulguració extrema.
Aquell auguri sobtat, previ
a un esdevenir possible.

E. S.: Montserrat, els teus poemes neixen ja depurats? Els reescrius totalment, o bé n’elimines únicament alguns versos, canvies poques paraules…? És a dir, entre la primera versió del poema i la definitiva hi ha molta diferència? Com és la gènesi de la teva poesia?

M. R.: Soc molt lenta escrivint, però no soc de retocar gaire… Alguna paraula, algun verb, com a màxim. Però si un poema veig que no em convenç, m’estimo més trencar-lo que no pas reescriure’l.

Inicialment hi ha un ressort, una primera pulsió, que apareix com un flaix i que em demana un poema. A partir d’aquí el poema es va estructurant al pensament, va madurant, va prenent forma i sentit, fins a arribar a materialitzar-se a través del llenguatge. En el procés de creació, em deixo portar molt per la percepció i la intuïció. A l’hora d’escriure, sol aflorar de manera natural el subconscient, el qual actua a manera de buidatge.

E. S.: Ens va sorprendre la publicació del teu primer llibre de narrativa Un mar imperceptible, un altre registre, òbviament, i molt reeixit. Com sorgeix la/les històries? I l’estructura del llibre? Hi tornaràs, a la narrativa?

M. R.: Feia temps que tenia ganes d’escriure, concretament, aquesta novel·la, ho tenia molt rumiat, però soc molt lenta i havia d’experimentar processos mentals perquè arribés el moment de deixar-ho anar. Quan vaig començar no podia parar. La novel·la pot semblar poètica, però el registre que utilitzo quan escric poesia és completament diferent. Sí, que hi ha punts en contacte amb la poesia, sobretot, en el sentit d’intentar explorar la naturalesa humana. La novel·la està feta de petites històries que es van entrelligant per formar-ne una de sola. Els personatges els situo en diferents temporalitats, tots, però, són fruit d’una època i d’unes circumstàncies. El que vull reflectir és el record dels records, a partir d’allò que em van transmetre els avis i els pares, i d’allò que vaig entrellucar o imaginar, més enllà de la realitat estrictament viscuda.

No ho sé si tornaré a la narrativa. Ha de sorgir l’impuls de fer-ho de manera espontània.

E. S.: Passem a un altre tema: vas ser curadora de l’antologia poètica de Josefa Contijoch, Ganiveta: Antologia Poètica 1964-2011 (Lleonard Muntaner Editor, 2012), una molt bona tasca que dona més visibilitat a la seva magnífica poesia.

Josefa Contijoch, una poeta que admirem, va estar amb nosaltres el 2017. És poeta, narradora, ha fet traduccions del francès, assaig i crítica literària. I malgrat que excel·leix en tot el que ha escrit, encara no és prou reconeguda. Quines reflexions faries sobre això? Hi estàs d’acord?

M. R.: La veritat és que va ser un repte fer una tria de la poesia de la Josefa, i sobretot va ser molt interessant poder descobrir i incloure-hi una mostra de la poesia escrita en castellà, fruit d’una primera època.

Penso que l’obra de la Josefa és d’una profunditat inusual i, amb una veu pròpia i afilada, ha anat bastint tot un univers coherent. Diria que amb el llibre de narrativa Sense alè se l’ha reconeguda com es mereix, però no ha passat el mateix amb la seva obra poètica, ni en cap de les altres facetes. Una llàstima!

Tinc la sensació que sovint, sense voler, una generació es menja l’altra… I més encara, la generació de la Josefa, que es fa formar en plena postguerra, amb molt d’esforç per preservar la llengua i la cultura catalana, per fer-se conèixer, per publicar… De la generació de la Josefa, en podríem dir, dissortadament, “la generació oblidada”. Els escriptors nascuts pels volts del 1940 s’haurien de reivindicar en molts aspectes, que van més enllà de l’estrictament literari, tenint en compte les dificultats que els va significar escriure en català en aquell context històric tan hostil que els va tocar viure.

Una nova lectura, atenta i acurada, de l’obra poètica de Josefa Contijoch, per part dels poetes joves, és imprescindible per ressituar-la i valorar-la merescudament com a poeta i com a escriptora. Si les noves generacions no ho fan, perdem llegats. On són els nostres referents?

Poemes de Josefa Contijoch, de l’antologia Ganiveta:

DE L’INCONVENIENT DE VEURE-HI MASSA

Veure-hi clar,
més clar,
molt clar.
Donar la volta
a tanta claredat,
sortir
pel camí del darrere,
per l’inrevés.
I descobrir
que fosca és
la claredat
que negra.

 

CONSELL

Pots agafar
el camí de la dreta
el camí de l’esquerra
o bé el camí del mig.
És igual:
arribaràs a un lloc
que no t’agradarà.
T’equivocaràs sempre.

 

**

No plorava per tu
ni plorava per mi
plorava pel ball
que ens havíem promès
amb aquella il·lusió
i que no vam ballar
i que no vam ballar.

**

 

RENDEZ-VOS

Fixa-t’hi pensava
aquest moment no tornarà
amara’t pensava
ulls aclucats a la claror
amb cos i ànima intentava
parar les hores que volaven
fixa-t’hi pensava
mirada ja no atenta sinó àvida
i no obstant
desenfocada superposada làbil
era la percepció
inaprehensible la plenitud pensava
fosca i dura com un somni de pedra
inassequible cega i muda
com un somni.

E. S.: Per acabar, la mateixa pregunta que vaig fer a l’Antoni Clapés al final de la seva entrevista: quins consells donaries (o quines reflexions faries) a un poeta jove, o poeta novell?

M. R.: Que no tingui gens de pressa, que llegeixi molt (autors catalans, espanyols, universals), que intenti trobar la pròpia veu poètica; que tot no s’hi val, que s’ha de tenir sentit d’autocrítica. La vida requereix un esforç en tots els aspectes: professional, artístic… No es pot escriure qualsevol cosa i mostrar-lo en un escenari. Per a mi, la poesia és una cosa seriosa, que s’hauria d’emparentar amb l’art i, per tant, se n’ha de ser conscient, d’això. No n’hi ha prou a dir: jo soc poeta. S’ha de poder demostrar.

En la part final de l’acte, alguns membres del grup de poesia Reversos vam llegir una selecció de poemes de Montserrat Rodés.

Del llibre Deleàtur (2002)

matinada

Fugitives les mans, aquestes mans
que trasmuden la gira de l’ignot.

**

fluctuant

Com si fos lluny. I res no
fos del tot —com una espurna
minúscula que fluctua
dins un ròdol infinit.

Del llibre Immunitats (2005)

 

No sé com vaig acabar sabent tot
allò—que sé—que mai no va passar.

**

Com em podia retenir
aquell fredsi ja me n’anava.

Del llibre D’incertes certeses (2013)

 

RETORNES AL PRIMER ORIGEN.
I res més. Des de la distància,
els sentits no es distingeixen.
No entens la raó dels dies,
ni la pruïja d’ésser dins
teu. Potser un lent avenir
ho desxifraria. Ocupes
la part més ignota d’allò
que roman i et significa.

***

 

NO PUC EVITAR
que em segueixi
l’última ombra.

L’indefugible
m’empeny
al descens.

Quedem
doncs
més tard
d’aquest després.

Agraïm profundament a Montserrat Rodés la seva amabilitat i la gran sessió que ens va oferir.

Sessió conduïda per: Empar Sáez
Agraïments a Aureli Ruiz per les fotografies.

«Conversa amb Montserrat Rodés» Lectura de poemes

0

El grup Reversos ha convidat la poeta Montserrat Rodés a la sessió que tindrà lloc el dimecres 29 de novembre, a les set del vespre a l’espai VilaWeb. Mantindrem un diàleg sobre poesia amb la prestigiosa autora, acompanyat d’una lectura de poemes.

Montserrat Rodés (Barcelona, 1951) és una de les veus poètiques més singular i consolidades del panorama literari català.

D’ençà del seu primer llibre, Riu d’Arena (Alfons el Magnànim, 1992), publicat posteriorment a La set de l’aigua (Edicions 62, 1991), Premi Miquel Martí i Pol de poesia, han anat sortim a la llum els següents títols: El temps fumeja (L’Aixernador Edicions, 1993); Escrits en blanc (Edicions 62, 1995), Premi Miquel de Palol de Poesia; Interlínia (Proa, 1999); Deleàtur (Proa, 2002); Immunitats (Curbet, 2005); Alarma (Edicions 62, 2008); D’incertes certeses (LaBreu Edicions, 2013) i Tot és altre (Lleonard Muntaner Editor, 2020), Premi de Poesia Mediterrània Pare Colom.

Va ser curadora de l’edició de l’antologia poètica de Josefa Contijoch, Ganiveta: Antologia Poètica 1964-2011, Lleonard Muntaner Editor, 2012.

El 2017 fa la primera incursió en narrativa amb la novel·la Un mar imperceptible, publicada a la col·lecció De Biaix de Lleonard Muntaner Editor.

La seva obra poètica és present en antologies de poesia catalana contemporània i ha estat traduïda a altres llengües.

Us convidem a assistir a l’acte!