Una estona amb Kavafis. Exposició i conversa amb Montserrat Gallart i Sanfeliu
Dimarts, 28 de març, al vespre, tal i com havíem anunciat a través d’aquest diari, vàrem dedicar la sessió al poeta Konstantinos P. Kavafis.
Va ser una vetllada preciosa que restarà en el record de tot els presents perquè, si Kavafis és un dels millors poetes contemporanis, l’excel·lència de la seva obra se’ns va manifestar amb major rotunditat gràcies a l’exposició sàvia, precisa i entusiasta de Montserrat Gallart i Sanfeliu, la nostra convidada.
Montserrat Gallart i Sanfeliu és Doctora en Filologia (2009) amb la tesi: Margeritte Yourcenar, traductora de Konstantinos Kavafis, llicenciada en Filologia Clàssica (1975) i en Filologia Francesa (1978). Parla diverses llengües, entre les quals, grec modern. Va fer cursos d’estiu a les Universitats de Salònica i d’Atenes. S’ha dedicat a la docència durant trenta-dos anys. Ha participat en diversos congressos. Actualment, tradueix, escriu, col·labora amb algunes universitats (UAB, UB, UPF) i és docent de l’Ateneu Barcelonès.
La imatge d’un paisatge bucòlic de la Flandes de M. Yourcenar, molt semblant, va dir Gallart, a un dels afores de l’Alexandria de Kavafis, acompanyada pel piano de Frédéric Rossille a la pantalla de l’ordinador, va presidir l’inici de l’acte, i també va ser el començament de la presentació en imatges que durant tot l’acte va acompanyar les explicacions i les lectures.
A la primera part de la sessió, Montserrat Gallart ens va explicar el perquè de la seva tesi sobre M. Yourcenar i les traduccions de Kavafis. L’interès per practicar grec modern i per saber més de la cultura grega la van portar a la universitat d’estiu de Salònica, on va conèixer la traductora grega de Marguerite Yourcenar, Ioanna Hatzinikolí, que va la il·lustrar sobre l’autora a qui havia conegut personalment mentre la traduïa, i que la va posar en contacte amb l’escriptora Vassa Solomoú Xanthaki qui, al seu torn, li va il·luminar el camí vers en Kavafis. Va ser per casualitat? O per una causalitat gestada de temps? En qualsevol cas, el tema de la tesi, segons explicava la Montserrat, s’ajustava molt als seus interessos i, jo crec que, a bastament, a la seva capacitat i voluntat per dur-la a terme com demostra l’excel·lent cum laude que va rebre.
La Montserrat, tot seguit, va dibuixar, a grans trets, la biografia de K. Kavafis, va tractar de l’obra poètica i va valorar la traducció que n’havia fet Yourcenar amb comentaris a la globalitat del treball de l’escriptora. Heus ací un resum:
Konstantinos P. Kavafis va néixer el 29 d’abril 1863 a Alexandria d’Egipte, ciutat en la qual va passar la major part de la seva vida i on va morir un 29 d’abril de 1933.Va venir al món en el si d’una família benestant originària del Fanari (barri aristocràtic d’Istambul), quan Egipte era en la pràctica un condomini francobritànic. Arran de la mort del pare i de la fallida del negoci familiar dedicat a l’exportació de cotó, hagué d’emigrar a Liverpool i a Constantinoble. Retornà i s’establí de manera definitiva a Alexandria el 1885, on treballà primer de periodista i més tard al Servei d’Irrigacions del Ministeri d’Obres Públiques sota jurisdicció anglesa. La llengua familiar de Kavafis era la grega, però tanmateix dominava perfectament l’anglès, idioma en què havia fet l’aprenentatge a escola. Després de la seva estada a Gran Bretanya, quan retorna a Alexandria, reprèn el grec com a primera llengua, mantenint tot i així l’anglès. Va fer estudis comercials, de filologia grega, i d’història.
Alexandria (cruïlla de cultures i de nacionalitats) va ser la pàtria del gran poeta. En aquesta ciutat, trobava la perfecta conjunció amb la seva pròpia decadència i melangia; la ciutat origen i destí, la seva Ítaca, l’indret opressiu, envoltat dels murs de la gent que podia ferir-lo, que ell tanmateix estimava amb passió, i de la qual es pogué allunyar només temporalment. I aquí, vàrem recordar el “Inici de càntic en el temple” de Salvador Espriu. Els seus poemes se situen sempre a ciutat, en espais tancats: a l’església, al cafè, als bordells.
La seva obra, com a poeta lúcid, soliu i únic, té la gènesi en la seva solitud dolorosa, en l’exili emocional provocat per la diferència, en el sentiment constant de pèrdua de la bellesa un cop depassada la joventut, de la pèrdua definitiva i irreversible que causa la mort. Està amarada d’espais tancats, de cataus i bordells on, en contrast, resplendeixen Eros i els cossos joves i bells que el poeta estimava i evocava constantment.
La seva poesia té com a nord la recerca de la bellesa en tots els àmbits, el compromís d’elevar l’ànima més enllà de les limitacions d’aquest món, i la fugida de l’agror i de l’enraonia que envolten el poeta. I, intrínsecament units a la bellesa, la bondat i la veritat (valors que els filòsofs de l’antiga Grècia proclamaven). Apareixen en els poemes els amors furtius, homoeròtics, la desfeta, la decadència, la tolerància, la vellesa.
“Més tard, en alguna altra societat més íntegra, algú constituït igual que jo sortirà i obrarà lliurement.” Konstantinos P. Kavafis
Allò que comptava per al poeta era una determinada hora, dia, moment d’amor o de plaer inoblidables, determinats rostres o éssers, i el decorat grec absolutament lluminós. Les experiències amoroses sols estan habitades per cossos joves i bells. Sempre escrivia sota la força del record que torna; mai sota l’impacte dels fets recents.
Kavafis escrigué els poemes en grec, amb una característica molt personal: és capaç d’amalgamar de manera comprensiva i bella el grec culte i el grec popular que es parlaven aleshores, i que eren molt diferents entre si. I ho fa amb la voluntat d’arribar a tothom.
Va tractar temes de la història antiga amb dos tipus d’objectius: un, establir un vincle entre successos del passat amb el present; i dos, a través de fets lloables de personatges històrics del món hel·lènic, considerats mediocres, reivindicar la bondat de la mitjania.
L’obra poètica que ens ha arribat de Kavafis n’és una part, molt reduïda. Sabem que va regalar poemes als seus amics que no figuren en el còmput de la seva producció i que en va desestimar molts d’altres; però de totes maneres, Kavafis no va ser un poeta prolífic; sí que, en canvi, va ser genial, intens, innovador. Feia correccions constantment, era rigorós, car volia que els seus instants d’escriptura fossin per crear poemes perdurables, bells i harmoniosos. I volia que els entengués la gent del poble, motiu pel qual els els donava a llegir per a comprovar-ne la comprensió o fer-hi modificacions. Per a ell l’escriptura era un desafiament a la mort i a la fugacitat de la vida.
Tenia un estil sec i dúctil, gens retòric. Sabia fer la tria adequada dels mots, atenent a la musicalitat i força expressiva. Sentia passió per elaborar poesies plenes de simplicitat basada en l’harmonia, en els contrastos entre l’exquisitat i la mediocritat, en combinar mots del grec culte i altres del popular, i en tensar la intensitat dels poemes esporgant-los de tot allò que no fos essencial; per això també la gran majoria de peces són breus, controlades.
A la seva època, la poesia de Kavafis va ser molt poc valorada. Després de la seva mort, la reputació de Kavafis va créixer i va passar a ser considerat un dels millors poetes grecs moderns. E. M. Forster va ser el primer que va divulgar la seva poesia per Europa. A l’estat espanyol, Luís Cernuda. A Catalunya, l’introduí Carles Riba (1962). Posteriorment també el traduí Ferrater, més recentment Alexis Eudald Solà. Ungaretti el va proposar com a premi Nobel de literatura, però la seva petició no va prosperar.
Marguerite Yourcenar va ser la primera dona a traduir els poemes de Kavafis a la llengua francesa, aquest és un mèrit que cal reconèixer-li. Se sentí atreta per l’obra de Kavafis, perquè entre ella i el poeta hi havia nombroses coincidències, com la idea de bellesa, el recurs constant a la història antiga, els amors homosexuals i la decadència, la vellesa i la tolerància. Però Yourcenar era una gran escriptora, no pas una traductora.
Va tenir crítiques: l’elecció de la prosa per traduir la poesia, guiar-se més de la seva intuïció que no pas del diccionari; els afegits, les supressions…
Grisos dit en grec i en català per la Montserrat, va ser el bellíssim poema que va encetar la segona part de la vetllada, al qual va seguir Pregària.
Alguns membres de Reversos, com sempre, ens vàrem sumar a la lectura, amb el goig afegit de sentir la musicalitat dels versos en la llengua de creació; perquè la Montserrat, després que nosaltres el dèiem en català, ella el feia ressonar en grec.
Va tancar la lectura la mateixa Montserrat Gallart amb el poema El mirall de l’entrada. I després, amb una fotografia d’un capvespre a Alexandria mentre escoltàvem, precisament la peça Alexandreia en la interpretació de Giannis Kótsiras.
Emmudits per l’emoció d’aquella estona amb Kavafis, reblada sens dubte pels darrers acords musicals, vàrem agrair a la Montserrat Gallart i Sanfeliu la participació a la vetllada. Ho férem sense aplaudiments, amb els ulls brillants i un somriure. Un GRÀCIES! va trencar el silenci; després un A REVEURE!
A reveure, sí, perquè la Montserrat Gallart ha de tornar a una de les sessions poètiques mensuals de Reversos per presentar-nos la seva poesia.
L’acte va traspassar les portes de Vilaweb. Quatre passes per aquells carrerons foscos del Raval (com els que devia freqüentar Kavafis a Alexandria) i ja érem al restaurant de sempre. El poeta continuava amb nosaltres. Mentre sopàvem continuàvem parlant de Kavafis, Yourcenar… La Montserrat va llegir un text en honor seu: A Kavafis, des dels acords del meu cor… escrit per ella mateixa. En sortir del restaurant no vàrem tenir més remei que acomiadar-nos de l’alexandrí. Tot i que jo penso que Konstantinos va empaitar més d’un durant uns quants dies.
A continuació, alguns dels poemes més representatius de K. P. Kavafis llegits a la sessió, i el text que en honor seu va confegir i dir Montserrat Gallart i Sanfeliu.
DESIGS
Com cossos bells de morts que no han envellit
i els han tancats, amb llàgrimes, dins d’una tomba
esplèndida,
amb roses per capçal i llessamins als peus–
així semblen talment els desigs que han passat
sense que els satisfessin; sense una sola nit
de goig que els fos donada, o un sol matí lluent.
Traducció Carles Riba
ÍTACA
Quan surts per fer el viatge cap a Ítaca,
has de pregar que el camí sigui llarg,
ple d’aventures, ple de coneixences.
Els Lestrígons i els Cíclops,
l’aïrat Posidó, no te n’esfereeixis:
són coses que en el teu camí no trobaràs,
no, mai, si el pensament se’t manté alt, si una
emoció escollida
et toca l’esperit i el cos alhora.
Els Lestrígons i els Cíclops,
el feroç Posidó, mai no serà que els topis
si no els portes amb tu dins la teva ànima,
si no és la teva ànima que els dreça davant teu.
Has de pregar que el camí sigui llarg.
Que siguin moltes les matinades d’estiu
que, amb quina delectança, amb quina joia!
entraràs en un port que els teus ulls ignoraven;
que et puguis aturar en mercats fenicis
i comprar-hi les bones coses que s’hi exhibeixen,
corals i nacres, mabres i banussos
i delicats perfums de tota mena:
tanta abundor com puguis de perfums delicats;
que vagis a ciutats d’Egipte, a moltes,
per aprendre i aprendre dels que saben.
Sempre tingues al cor la idea d’Ítaca.
Has d’arribar-hi, és el teu destí.
Però no forcis gens la travessia.
És preferible que duri molts anys
i que ja siguis vell quan fondegis a l’illa,
ric de tot el que hauràs guanyat fent el camí,
sense esperar que t’hagi de dar riqueses Ítaca.
Ítaca t’ha donat el bell viatge.
Sense ella no hauries pas sortit cap a fer-lo.
Res més no té que et pugui ja donar.
I si la trobes pobra, no és que Ítaca t’hagi enganyat.
Savi com bé t’has fet, amb tanta experiència,
ja hauràs pogut comprendre què volen dir les Ítaques.
Traducció de C. Riba
JÒNICA
Per bé que trossejaren llurs estàtues,
per bé que els bandejaren de llurs temples,
no per això moriren pas els déus.
Oh terra de la Jònia, a tu encara t’estimen,
guarden els teus records llurs ànimes encara.
Quan un matí d’aquests s’aixeca damunt teu
per la seva atmostera
revé com una saba de llur vida,
i de vegades una aèria, jovenívola forma
indefinida, amb trànsit prompte
pels cims dels teus pujols es veu com passa.
Traducció de C. Riba
MAR MATINAL
Deixeu que aquí m’estigui,
I que posi una mica els ulls en la natura,
aquest mar matina, aquest cel sense núvols
amb llurs blaus resplendents i la groga ribera.
Tot bell i immensament il·luminat.
Deixeu que aquí m’estigui
i que m’enganyi com si veiés tot això.
(De fet ho vaig veure un instant
quan aquí em vaig estar per primera vegada.)
I no també aquí les meves fantasies,
les meves recordances, les imatges del goig.
Traducció de C. Riba
UN VELL
Dins un cafè ple de brogit, en un racó,
Inclinat sobre la taula, seu un vell,
Amb un diari al davant, sense companyia.
I en el desengany de la vellesa miserable,
pensa que fruí molt poc dels seus anys,
llavors que tenia força, eloqüència, bellesa.
Sap que ha envellit molt. Se n’adona, ho comprèn.
I el temps en què era jove li sembla com ahir.
Quin interval tan curt, quin interval tan curt!
I pensa: la Saviesa, ah, com es burlava d’ell,
Com hi va confiar sempre, quina follia!
Ella, mesquina, li deia: “Demà. Tens molt de temps”.
Recorda els impulsos que va haver de refrenar i tantes
alegries sacrificades. Ara cada bona ocasió perduda
es mofa de la seva prudència insensata.
Però a força d’haver reflexionat i recordat tantes coses,
el vell ha quedat ben atordit. I s’adorm
recolzant el cap sobre la taula del cafè.
Traducció de C. Riba
EN TANT QUE PUGUIS
I si doncs no pots fer la teva vida com la vols,
això almenys procura
en tant que puguis: no l’abarateixis
amb massa contacte del món,
amb molts moviments i converses.
No, no l’abarateixis agafant-la,
rodant sovint amb ella i exposant-la
a la diària bajania
de les relacions i els intercanvis,
fins que es torni com una forastera enfadosa.
Traducció de C. Riba
EL MIRALL DE L’ENTRADA
A l’entrada d’aquella casa rica hi havia
un immens mirall, molt antic:
feia almenys vuitanta anys que l’havien comprat.
Un bellíssim minyó, fadrí d’un sastre
(els diumenges atleta diletant),
era allí amb un paquet. Va fer-lo a mans d’algú
de la casa, i aquest va entrar-lo a dins
per tornar l’albarà. El fadrí del sastre
va romandre sol i esperava.
Es va acostar al mirall i s’hi mirava
i s’ajustava la corbata. Al cap de cinc minuts,
van portar l’albarà signat. El prengué i se n’anà.
Però l’antic mirall, que havia vist
en la seva existència de tants anys
milers de coses i de cares;
però l’antic mirall estava joiós
i exultava d’haver acollit damunt seu
la completa bellesa durant uns quants minuts.
Traducció de C. Riba
CIRIS
Els dies que vindran són davant nostre
com una filera de ciris encesos,
daurats, càlids i plens de vida.
Els dies que passaren resten darrere
com una trista filera de ciris apagats.
Els de més a prop fumegen encara,
ciris freds, consumits, torçats.
No els vull veure: m’entristeix la seva forma
i m’entristeix també el record de la seva antiga llum.
Miro al davant els meus ciris encesos.
No em vull girar, per no frisar en veure
com s’allarga de pressa la filera ja esmorteïda,
com augmenten de pressa els ciris apagats.
Traducció d’Alexis E. Solà
RECORDA, COS…
Cos meu, recorda
no solament com t’han arribat a estimar,
no solament els llits on has jagut,
sinó també aquells desigs que per tu
lluïen dins els ulls obertament
i tremolaven dins la veu -i algun
fortuït entrebanc els va fer vans.
Ara que tot això ja són coses passades,
fa gairebé l’efecte que també als desigs
aquells vas ser donat -ah, com lluïen,
recorda, dins els ulls que se’t clavaven,
com tremolaven dins la veu, per tu, recorda, cos
Traduccions de C. Riba
MURS
Sense cap mirament, sense dolor, sense respecte,
m’han bastit a l’entorn grans i altes muralles.
I m’estic ara aquí i em desespero.
No penso en res més: aquesta sort em devora el pensament,
perquè tenia tantes coses per fer, allà a fora.
Ah, quan construïen els murs, com no vaig fer-hi atenció!
Però mai no vaig sentir la remor o la veu dels qui els bastien;
sense jo adonar-me’n em van tancar lluny del món.
Traducció d’Alexis E. Solà
LA CIUTAT
Has dit: “Me’n aniré en una altra terra,
me’n aniré en un altra mar.
Bé hi haurà una ciutat millor que aquesta.
Cada esforç meu és una setència que em condemna;
i el meu cor sembla un mort colgat dins d’una tomba.
¿Fins quan ha de ser que em romangui
l’esperit en aquest marasme?
Cap on sigui que giro l’ull i per tot on miro
veig de la meva vida aquí les negres, runes,
aquí on he passat tants anys
i he devastat i fet destrossa.
Uns nous indrets no els trobaràs,
no trobaràs, no uns altres mars.
La ciutat, on tu vagis anirà. Pels mateixos
carrers faràs el tomb. I en els mateixos barris
t’envelliràs, i en aquestes mateixes
cases et sortiran els cabells blancs.
Sempre serà en aquesta ciutat que arribaràs.
Cap a altres llocs, no ho esperis,
no hi ha vaixell per tu, no hi ha camí.
Tal com has devastat aquí la teva vida,
aquí, en aquest racó petit,
és en tota la terra que n’has fet la destrossa.
Traducció de C. Riba
DIES DE 1903
No els he trobat mai més –tan aviat perduts…
els ulls tan plens de poesia, el rostre
pàl·lid… en la nit closa del carrer.
No, no els he retrobats –per atzar foren meus
i els vaig renunciar tan fàcilment;
i després he passat agonies volent-los.
Els ulls tan plens de poesia, el rostre pàl·lid,
aquells llavis que ja no he trobat mai més.
Traducció de C. Riba
Text escrit per Montserrat Gallart i Sanfeliu en honor de K. P. Kavafis, que llegí durant el sopar posterior a la sessió poètica de Reversos.
A Kavafis, des dels acords del meu cor…
(Del recull ACORDS DEL COR. Bcn 2014, Tàndem Edicions)
Poesia kavafiana. Inspirada i gestada a Alexandria, pàtria del gran poeta que, en aquesta ciutat, trobava la perfecta conjunció amb la seva pròpia melangia. Analogia de dues decadències… Aquella Alexandria que els ulls d’Antoni abandonat pel déu, anaven perdent mentre se n’acomiadava… L’Alexandria en la qual Kavafis efectuà la personal travessia. Ciutat que va ser-li origen i Ítaca de destí. L’indret opressiu -envoltat dels Murs de la gent que podia ferir-lo- que ell tanmateix estimava amb passió, i del qual es pogué allunyar només temporalment.
Poesia com a autografia, és a dir, com a escriptura de sí mateix, específica i singular. Poesia com a autobiografia, sovint críptica, de vegades d’una gosadia provocadora. Lluny de somriure i de ser fruit d’un esclat joiós per la vida i pel fet de sentir una simbiosi empàtica amb la natura, lluny de presentar decorats paisatgístics o d’exteriors, l’epifania poètica de Kavafis -poeta lúcid, solitari i únic- té la seva gènesi en la dolorosa rebosteria de la solitud, en l’exili emocional provocat per la diferència, en el sentiment constant de pèrdua de la bellesa un cop depassada la joventut, i de la pèrdua definitiva i irreversible que causa la mort, i està amarada d’espais tancats i de cataus sinistres on, en contrast, resplendeixen l’atractiu i l’excel·lència d’Eros, que habiten els cossos joves que el poeta estima i evoca constantment.
Per la seva particular bruixeria, la creació kavafiana té sempre com a nord i com a complexa coreografia la recerca de la Bellesa en tots els àmbits possibles, el compromís d’elevar l’ànima més enllà de les limitacions d’aquest món, i la fugida de l’agror i de l’enraonia que envolten el poeta. Kavafis va coronar i transcendir amb escreix aquell primer esglaó que fa que alguns el recordem encara.
Montserrat Gallart i Sanfeliu, Doctora en filologia per la U. B.
MOLTES GRÀCIES, MONTSERRAT GALLART, A REVEURE !
Text de la crònica: Marta Teixidó i Abril
Fotografies: Aurelio Ruiz Ronda