“Manuel de Pedrolo, que també va ser poeta.” Conferència d’Anna Maria Villalonga
El passat vint-i-nou de maig vàrem tenir el goig de descobrir una faceta molt poc coneguda del gran escriptor Manuel de Pedrolo: la seva vessant de poeta. Enguany se celebra el centenari del seu naixement i, amb motiu de l’Any Pedrolo, vàrem comptar amb la presència de la seva comissària, l’amiga i escriptora Anna Maria Villalonga.
Professora de la Universitat de Barcelona i filòloga, l’Anna Maria Villalonga és una gran treballadora de la novel·la negra, és també crítica literària i cinematogràfica. Ha guanyat el premi València Negra 2015, ha coordinat les antologies Elles també maten (Barcelona, Ed. Llibres del Delicte, 2014), Noves dames del crim (Ed. Llibres del Delicte, 2015), i és autora dels llibres Teatre català inèdit del segle XVIII. Examen d’un mestre sabater (Ed. Reial Acadèmia de les Bones Lletres, 2010), Les veus del crim (Ed. Alrevés, 2013), La dona de gris (Ed. Llibres del Delicte, 2014), El somriure de Darwin (Ed. Llibres del Delicte, 2016) i Contes per a les nits de lluna plena (Ed. Apostroph, 2018. Així mateix, té l’autoria i manté els blogs “El racó de l’Anna”, “A l’ombra del crim” i “El fil d’Ariadna”.
Vilallonga va començar destacant la voluntat de Pedrolo d’abraçar tots els gèneres literaris, de copsar la totalitat, malgrat que va sobresortir per damunt de tot en el gènere novel·lístic. Va escriure més de cent vint obres entre narrativa, teatre, assaig, articles, traduccions…, però la seva vessant de poeta va ser i encara és molt desconeguda, malgrat escriure setze poemaris.
Pedrolo tenia molt clara la visió de servei al país, posseïa una consciencia nacional de pedra picada i aquesta voluntat de servei la va exercir fins a els darrers moments. Era conscient que vivia en un país on no existia una normalitat democràtica i el fet d’escriure, fos en el gènere que fos, restava emmarcat dins d’aquesta direcció. En una altre nació, normalitzada, és possible que Pedrolo hagués escrit sobre unes temàtiques diferents. D’altra banda, la seva consciencia nacional i el fet que no participés en les capelletes literàries i intel·lectuals de l’època, van dificultar molt els seus inicis.
Una altra dificultat fou el decalatge entre l’escriptura de les obres i la seva publicació. Per motius polítics, principalment, moltes de les obres foren publicades moltes dècades després de la creació. I amb la poesia va ocórrer el mateix. La censura el tenia collat perquè Pedrolo era insubornable, absolutament honest en les seves accions i no va afluixar mai en el seu ideari. Creia, sobretot, en la llibertat. Marxista, ateu, filòsof, era un gran defensor de la igualtat de les persones dins el reconeixement de d’internacionalisme.
Un darrer fet que el va perjudicar fou, paradoxalment, l’èxit de la seva novel·la Mecanoscrit del segon origen. Aquesta obra ha amagat durant molts anys la resta de la seva producció, malgrat que no sigui la seva novel·la més important.
Els tentacles, escrit el 1945, fou el seu primer poemari, que no es va publicar fins el 1996 dins de la poesia completa. El segon, Ésser en el món, escrit el 1948, es va publicar, finançat pel seu pare, i es van vendre vuitanta exemplars. Després vindrien Ésser per a la mort (1949), i Documents (1950), que no es van publicar fins anys més tard. Simplement sobre la terra, escrit el 1950, es va publicar el 1983 i se’n van vendre uns 250 exemplars. Donada aquesta minsa difusió, contrària a la que Pedrolo desitjava, és possible que pensés que per aquest camí no arribaria on volia.
El següent poemari va ser Dimensions mentals (1951). Reixes a través, Roba bruta, He provat un gest amarg, Visat de trànsit, Sonda del temps, Esberla del silenci i Veus sense contacte, del 1951 al 1959, no van veure la llum fins a la publicació de les obres completes, el 1996. Però, tanmateix, del llibre de poemes Arreu on valguin les paraules, els homes, publicat el 1966 se’n van vendre uns 1500 exemplars. “Addenda” i “Us convida a l’acte” van concloure la seva obra poètica l’any 2000.
Pedrolo era un home existencialista i aquest existencialisme no l’abandonarà mai. En la primera etapa de la seva obra poètica la mort hi és molt present; d’aquí els títols de moltes de les seves obres (Ésser en el món, Ésser per la mort, per exemple) Què fem aquí, què podem fer, com podem tirar endavant, es pregunta Pedrolo. La segona etapa poètica és la militant. És una poesia més realista, impregnada de lluita política, combativa. I la darrera etapa de la poesia pedroliana és l’experimentalisme; treballa el textualisme, experimenta amb el llenguatge, s’emmiralla clarament en la poesia simbolista, en el sentit de vincular poesia i coneixement.
Pedrolo no creu en la mètrica ni en la rima, no escriu poemes caracteritzats pel lirisme, és una poesia, la seva, molt indagatòria, realista. Utilitza la poesia com una eina de transformació. Ens diu que si la poesia no ens sacseja, si no ens commou, no serveix de res. Pedrolo era l’antibanalitat, defugia la trivialitat, utilitzava el llenguatge per dir coses importants. La seva veu es manté fora del poema per explicar una realitat en clau poètica. Escriu per emocionar sense caure en el sentimentalisme, roman en la distància, genera una imatge de modernitat.
Manuel de Pedrolo no deixarà mai d’escriure poesia. Continuarà investigant i així és com arriba finalment a la poesia visual, tipus Brossa, la seva darrera etapa poètica, on utilitzava tot tipus de materials com, per exemple, fulletons d’actes on era convidat.
En resum, Pedrolo utilitza el llenguatge poètic per explorar-se a si mateix i per explorar el món, fent-ho des de la distància; mai no cau en l’ensucrament, s’insereix en el simbolisme i el realisme, militant, combatiu i de lluita per la llibertat.
A continuació, els membres de Reversos vàrem recitar poemes de Manuel de Pedrolo, alguns dels quals els trobareu a continuació.
Agraïm de tot cor la xerrada d’Anna Maria Villalonga, el seu coneixement i la transmissió de la seva vitalitat, personal i literària. Moltes gràcies, Anna!
Aleix de Ferrater
La nit que puja com un tall,
la sents?
la grapa que ens despulla
o ens captura, presentment
manyaga encara i riallera,
confusa i colpida però
d’aquest intent d’asimetria
on troben conhort els vivents;
eixa pedrera on, poderosa,
s’engreixa i tiba lentament
la massa destructora i muda,
aquest raïm d’humanitat
on els sanglots ja no fermenten
i, nus, els dies són caiguts,
o enduts com veles estripades…
La nit, la nit!
El llop famèlic
que ja ens conquista des de dins
i ens organitza o ens enarta
entre cèlics enlleïments;
l’afrau rumbosa de petjades
que ens insinua el seu encís
o ens l’imposa, i ens priva, geni,
d’aquest desordre on malversem
els dons insolents on som vida
o presa que el vespre s’enduu.
O llorda i severa substància,
sóc odi de tu i sóc amor,
aquest esquinç on la matèria
s’assassina inconscientment,
o s’endureix per a enganyar-te,
estafa eternal que em commou,
en la qual cerco ma venjança
de carn així retuda en va
i desesperada…
Sóc home,
l’infant crescut i defraudat,
sense joguines ni carícies,
i aquest món orb al meu entorn,
agombolat per la nit densa,
la sents?
que puja com un tall.
Ésser en el món (Poemes, 1948)
No sé què em posseeix
No hi ha res, ni cap lloc on anar:
tot allò que el sol em prometia
es passeja per mudes artèries,
flameja poc, només algun cop
pertorba els castells del meu silenci;
llavors neix un vers, no sé què neix
ni com s’ho fa: parlo lliurement
de coses ignorades, de coses
que els meus dits no sabrien guardar.
Reixes a través (Poemes 1944-1952)
Ací l’amor
és la substància
bella i perenne,
cega i final,
òrbita antiga
que ens commovia
en el cant; és
com la veu lenta
que reposa
d’un afany àvid
i poc segur,
d’un foll combat
sense victòria;
és com el llavi
tendre i proper
que els besos fuig,
com la ditada
que el tacte evita,
com el somriure
geniva endins
quan algú, dona
o infant, ens mira.
***
Ací l’amor,
dens i profund,
oblida els noms:
només la terra,
ara per sempre,
té gust de terra
per tothom.
Veus sense contacte (Poemes, 1959)
Fotografies: Aureli Ruiz