«Conversa sobre poesia amb Gemma Arimany» Recital de poemes musicats amb Arnau Tintó a la guitarra
El passat 28 de maig vam tenir el plaer de rebre la Gemma Arimany en el nostre espai mensual de poesia, a l’Espai VilaWeb. Després de la conversa amb la poeta, vam gaudir de la seva veu; va recitar i va cantar poemes musicats amb l’acompanyament d’Arnau Tintó a la guitarra.
Gemma Arimany va néixer a Olot el 1980. És llicenciada en Filologia Catalana per la Universitat de Barcelona i treballa com a professora de llengua i literatura catalanes. El 2003 va publicar el seu primer poemari Ferro trencadís (XXVII Premi Martí Dot 2002) i ja comença a fer recitals que combinen poesia i música formant el grup Mecànica Orgànica amb l’Arnau Tintó. Els seus altres llibres són Ulls a través (2010, XV Premi de poesia Miquel Martí i Pol 2010), Colors primaris (2019, Premi de Poesia Mn. Narcís Saguer 2018) i Glatir (2023). També ha estat una de les tres poetes de Baix Continu 2021 (ARBAR) amb el recull Arran de la bardissa. És autora del llibre de contes De portes endins (2003, Premi Ciutat d’Olot de narrativa experimental 2002). El 2018, amb la Montse Maestre, funda Revers, formació que fa recitals amb la voluntat de difondre i fer conèixer la poesia catalana arreu.
Jaume Pujol: D’allà on sé, / i d’on no sé, /em surt, encesa, / la paraula.
Aquests versos són a la portada del teu web. Imagino que, entre altres, volen reflectir aquest acompanyament que sempre has sentit de les lletres. Què ens en pots dir?
Gemma Arimany: Vull agrair abans que res la introducció que has fet, Jaume. Juntament amb l’Arnau estem molt contents de ser avui aquí. Aquests versos van sortir arran de fer la meva pàgina web (https://www.gemmaarimany.cat/) i són com una carta de presentació. En el meu procés d’escriptura, i imagino que en el de molts d’altres poetes, surten coses que sabem i d’altres que potser no sabem, i surten a través de la poesia o segurament a través de qualsevol manifestació artística.
Jaume Pujol: Vas començar a escriure de ben petita, no?
Gemma Arimany: Sí, des que tinc ús de raó m’han cridat l’atenció els llibres, la paraula, jugar amb les paraules i escriure. Jo era de les típiques que em presentava sempre als Jocs Florals. La paraula sempre m’ha acompanyat.
Jaume Pujol: També he vist que dius al teu web que escrius a batzegades. Ens ho pots explicar? I de passada podem parlar de quin és el teu procés d’escriptura, de composició de poemes?
Gemma Arimany: Sí, funciono a batzegades. Passo èpoques en què escric bastant i d’altres en què no escric gaire res. Però crec que mentre no escric, algun pòsit faig: m’alimento d’allò que llegeixo, d’allò que rumio i alguna cosa es deu gestar. Sempre tinc al cap alguna cosa que vull escriure, i això no vol dir que sempre ho dugui a terme. Pel que fa al mètode, algunes vegades tinc clara la mètrica que vull fer servir, però en general no, em guio més pel ritme que em marca l’estructura que començo. I a vegades és vers lliure i d’altres no tant. De fet, l’últim llibre és bastant vers lliure, però ara tinc una cosa entre mans (que no vol dir que acabi sortint) molt més quadrada mètricament.
Jaume Pujol: Ets llicenciada en filologia catalana i et dediques a l’ensenyament, que pel que sembla t’agrada molt. Parla’ns de la importància que té per a tu el coneixement de la llengua i de l’interès o del que t’aporta l’ensenyament.
Gemma Arimany: La llengua és tot. Ens estructura la ment, ens ajuda a pensar, a reflexionar, i l’ensenyament de la llengua em motiva molt com a professora. De fet, havia començat ensenyant català com a segona llengua, fent classes a gent no catalanoparlant i m’agradava molt, però era molt inestable professionalment. Ara estic de professora a secundària i m’agrada molt, tot i que aquesta professió comporta moltes més coses a part de la llengua, perquè acabem fent de tot: mama, psicòloga… Però és molt bonic ajudar o fer que els alumnes s’expressin bé, tant en l’aspecte formal com en l’aspecte literari, fent-los agafar afició per llegir i escriure. També és molt important contribuir a fer que estimin la nostra llengua, que tinguin aquest sentiment de pertinença tan necessari en els moments que vivim.
Jaume Pujol: A més d’escriure, t’agrada dir versos. Dius ‘Transmetre oralment allò que he escrit em remet a l’origen del vers, m’apropa d’una manera visceral a qui ho escolta, i sento com el missatge preval i es fa gran’. Parlem, si et sembla bé, de la importància que té per a tu recitar versos i també ens pots parlar dels teus dos projectes relacionats amb això: Mecànica Orgànica i Revers.
Gemma Arimany: De fet, la poesia és un gènere que neix per ser recitat, cantat, i tota la part oral té molta rellevància. A mi m’agrada traspassar-la més enllà del llibre, llegint-la, recitant-la. A més, en aquests recitals que fem amb la Montse i l’Arnau, ens adonem que hi ha gent als qui els arriba de manera molt visceral la paraula dita i recitada i a partir d’aquí s’enganxen a la poesia. Pel que fa als projectes, amb la Montse, a Revers, donem veu a diferents poetes de parla catalana i hi ha aquestes ganes de donar a conèixer i divulgar, que ens venen del fet que totes dues som mestres. I és molt gratificant quan la gent diu, “ah, això és poesia!”, i s’hi poden aficionar. A Mecànica Orgànica, amb l’Arnau, fem obra pròpia. Ell toca la guitarra i compon, i a més de les seves pròpies cançons, musica poemes meus. Tenim un recital entorn de cadascun dels diferents llibres.
Jaume Pujol: Un darrer aspecte que m’agradaria que ens comentessis abans de passar a parlar dels teus llibres és la tasca de dinamització que fas pel Ripollès (o que feu amb la Montse) conduint clubs de lectura, per exemple.
Gemma Arimany: La Montse és mestra, educadora, i coordina clubs de lectura amb nens i nenes des de fa temps. Ho fa molt bé i els nens estan encantats. Jo soc més novella en això. M’hi vaig posar fa un parell d’anys a través de La Lluerna, una llibreria de Ripoll, que des que va obrir ha apostat fortament per la poesia. Van tenir la idea de fer un club de lectura de poesia, m’ho van proposar i em va encantar la idea. No sabíem com aniria, però n’estem molt contentes perquè s’ha format un bon grupet, en un espai molt bonic per compartir poesia.
Jaume Pujol: Si et sembla passem a comentar els diferents llibres. El primer, Ferro trencadís. (2003), va ser guardonat amb el premi de poesia Martí Dot de Sant Feliu de Llobregat. Què ens en vols dir, d’aquesta primera publicació?
Gemma Arimany: Tenia vint-i-dos anys i era una jovencella! Ferro trencadís és un llibre molt primerenc. Eren els primers poemes que escrivia i hi vaig veure una certa entitat per fer-ne un recull i presentar-lo a un premi. Guanyar-lo va ser un regal perquè hi havia un jurat molt potent. Són poemes escrits entre els 19 i els 21 anys, tot era molt tendre. Va ser un començament, però és un llibre que m’estimo molt. Eren poemes solts, però hi veia certa unitat. De fet, hi ha temes que he anat repetint, sobretot a Ulls a través i a Colors primaris. I quan vaig pensar, “i tot això què ho lliga?”, em va venir la imatge del ferro trencadís, amb aquesta duresa, però al mateix temps fragilitat, aquest aire que anaven tenint tots els poemes.
Jaume Pujol: El segon és Ulls a través, (2010), llibre també premiat, en aquest cas amb el XV premi de Poesia Miquel Martí i Pol. D’ell en dius: ‘El deliri dels ulls, de les mirades, de tot allò que té a veure amb l’òrgan fotoreceptor, es fa imatge’. Ens ho pots ampliar?
Gemma Arimany: Sí, el títol és com jugar amb camps a través, però ulls a través. Són poemes agrupats en diferents parts: amor, desamor, crisi existencial… i tot gira entorn de metàfores dels ulls des de diferents perspectives: mirades, col·liri, iris, retina, ull de l’escala…
Jaume Pujol: En el llibre també entren en joc els colors. (S’evidencia en alguns poemes, “Daltonisme”, “Color a les galtes”…)
Gemma Arimany: Clar, perquè la mirada també són colors, hi veiem en colors. D’alguna manera s’anticipa el que després hi ha.
Jaume Pujol: Sí, perquè a Colors primaris (2019) el títol ja ho diu. Llibre també premiat amb el premi Mn. Narcís Saguer de Vallgorguina. S’estenen els colors en el llibre que tu qualifiques del més acolorit de tots. No sé si la idea et sorgeix a partir de l’entrada en joc dels colors a Ulls a través?
Gemma Arimany: Sí, sí, quan escrivia Ulls a través m’anava agafant a aquest joc de colors. De fet, els primers poemes que anava escrivint giraven entorn del magenta, que és l’última part del llibre. Però mentre escrivia aquests me’n venien d’altres que no tenien res a veure amb el magenta i vaig pensar, “com ho lligo tot això?” I se’m va acudir pensar en els colors primaris, però de la vida. Si me’ls hagués d’inventar metafòricament hi hauria el gos com fuig, anar trampejant amb els obstacles que ens planteja l’existència, el fluorescent, que és tot endavant, i el magenta, que és la part que té a veure amb l’amor, aquest vermell passió barrejat amb el rosa ensucrat.
Jaume Pujol: I per què el magenta?
Gemma Arimany: Per donar un nom a l’amor en el qual jo crec.
Jaume Pujol: En el poema que obre el llibre dius ‘Partint de tres colors/ per fer tota la gamma’. Aquesta gamma que és la vida i aprofites per fer versos sobre l’amor, l’eufòria, crisis…
Gemma Arimany: Sí, colors primaris que no van per separat. Junts fan el total de la gamma, com la vida, que té molts matisos. Podem tenir una època fluorescent, però també hi ha grisos. El magenta i el gos com fuig tampoc són absoluts, poden amalgamar-se i definir-se de moltes maneres. És aquesta idea que al final la gamma està formada per molts colors, molts matisos, tot a partir dels colors primaris.
Jaume Pujol: Baix continu (2021). Aquest, per dir-ho d’alguna manera, no és un llibre a l’ús. O, més ben dit, és un poemari amb aportacions de tres poetes: la Rosa Font, la Roser Domènech i tu mateixa. Imagino que estàs contenta i satisfeta d’haver participat en aquesta edició, que a més era la primera de Baix Continu.
Gemma Arimany: Sí, són molt bonics tant el projecte com l’acte, que es fa a la Vall de Santa Creu, a prop del Port de la Selva, on hi ha el centre ARBAR (Associació per a la Recerca Biocultural i Artística de Rodes) que promou aquest projecte. La Roser Domènech, que és molt bona poeta i us la recomano moltíssim, n’és l’ànima. Ella té contactes amb les noies que gestionen el centre, que és molt potent en l’àmbit de les arts plàstiques i performances, amb diversos reconeixements a l’Estat. La Roser tenia ganes de fer un recital, que després s’edités, en el qual participessin tres poetes i que servís també per donar veu a una poeta consagrada, l’obra de la qual per algun motiu estigués una mica oblidada o poc reconeguda, i a la qual es ret homenatge. La Josefa Contijoch, una altra poeta que recomano moltíssim, hi havia de participar, però va tenir una malaltia i està retirada. Tot plegat fa que el projecte neixi com un donatge a la Josefa, i de fet Baix continu és el títol del seu últim llibre. La Isabel Banal ha fet el disseny dels llibres, que és preciós, amb el detall d’aquestes tres ones de mar que es veuen des d’un punt de la Vall de Santa Creu, en què es veu una mica el mar. Cada any aquestes onades, que representen les tres poetes, tenen un color de blau de mar una mica diferent.
Jaume Pujol: Tu hi publiques el recull Arran de la bardissa, format per disset poemes, sis dels quals són inèdits i la resta pertany a diferents llibres teus. Ens pots explicar per què fas aquesta selecció, d’on sorgeix el títol… ?
Gemma Arimany: Quan la Roser em proposa de participar-hi li dic que no tinc cap obra nova completa per publicar-hi. Llavors, Arran de la bardissa té poemes dels tres llibres anteriors i poemes en aquell temps inèdits que, excepte l’últim, van passar a formar part de Glatir. Però és a través d’aquest darrer poema que intento donar una unitat al recull, diferent de la que tenen els altres llibres meus. De fet, el títol l’agafo d’un vers de l’últim poema.
Jaume Pujol: Arribem a l’últim llibre teu (fins ara) Glatir (2023), que curiosament no és premiat. Com és això?
Gemma Arimany: El tema dels premis és molt esgotador. Però jo no m’atrevia a trucar a cap editorial i així, amb els premis, la publicació era més fàcil. Quan vaig acabar d’escriure i revisar Glatir a l’estiu del 2022, sí que el vaig presentar a un premi. Era conscient que picava una mica alt i no va sortir. Però m’havien parlat molt bé de Trípode, vaig conèixer la Pilar, l’editora. Vaig tenir la sort que li va agradar molt el llibre i hi va apostar. La veritat és que estic molt contenta de tota la feina feta per l’editorial, no tan sols de l’edició, sinó també de com han promocionat el llibre.
Jaume Pujol: Glatir és un llibre en què hi ha molts poemes que estan connectats, en un es llença un fil que es recull en un altre. Què ens en pots dir, d’això?
Gemma Arimany: En els dos primers llibres, els poemes porten títols i cadascun funciona sol. A Colors primaris també, tot i que en aquest cas no vaig voler posar-hi títols. Però l’ordenació que dona unitat al llibre és una de determinada. Quan vaig escriure Glatir només tenia molt clares dues coses, la temàtica sobre la qual parlo i l’estructura que volia que tingués: fer que tot tingués unitat, que al llarg del llibre hi hagués imatges recurrents… Tot i que els poemes tots sols tenen una unitat i poden funcionar, el llibre és com un gran poema.
Jaume Pujol: Un llibre que s’apropa a la quotidianitat, amb algunes imatges casolanes. Què buscaves amb això?
Gemma Arimany: Escrivint faig una mica el que em surt, és a dir, normalment no tinc una idea preconcebuda. Crec que soc bastant intuïtiva en la vida en general. En aquest sentit, la quotidianitat em surt sola, no la busco. També hi ha molta natura i sento que m’ha vingut a buscar. Em va sorgir la metàfora del bosc i la cova, i evidentment llavors hi he gratat molt i ho he fet expressament. Però és el que m’ha vingut de gust, el que m’ha cridat.
Jaume Pujol: Fas un recorregut fins al jo més profund, fins a la cova, com l’anomenes. I ho destaca la Rosa Font en el pròleg, que el recorregut en els poemes és un camí invers, des del cim fins a la fondària. Ens pots parlar de què és per a tu aquesta cova, aquest viatge?
Gemma Arimany: A l’inici, la veu poètica es troba en una cova, resguardada dins d’una closca i s’ho mira tot des d’allà, des de la comoditat de sentir-se resguardada, i no gosa sortir. Però clar, dins de la cova tampoc acaba d’estar còmoda perquè finalment involucrar-te en les coses, lluitar contra les pors, també et fa créixer. I és aquest procés: sortir de la cova, vèncer pors, vergonyes, lluitar-hi, empoderar-se… Cap al final del llibre va prenent forma la idea de la llum i la veu poètica l’acaba estirant i fent un creixement en tot aquest procés.
Jaume Pujol: Per acabar, però, és un llibre positiu.
Gemma Arimany: Sí, jo el veig positiu. Em va costar molt trobar un títol pel llibre. I de fet trobo gent que em diu que el que he escrit és com negatiu. I jo els dic que no, que hi ha la llum al final. De fet, glatir és això: bategar fort i viure!
Per continuar l’acte, membres de reversos vàrem llegir alguns poemes que transcrivim a continuació:
LUPA
Al poble surts
i tots els ulls
et pugen a cavall.
Els iris veïns
són creus de plom,
et cohibeixen i resten
ganes de dir, de saber.
Vas a ciutat.
Ulls a través (2010)
TELESCOPI
A ciutat els ulls
s’eleven a molt
en nombre i tipus
(racials, de bou,
negres, ametllats,
mig closos, blaus,
de gat, nòrdics, verds,
rodons, grisos, guenyos,
marrons, de serp, càlids).
Ramats d’ulls al carrer
i cap que et trobi,
cap que et sigui còmplice.
Cossos robòtics.
Mirades bordes.
Ulls de vidre.
I ara, ¿on vas?
Ulls a través (2010)
La pressió al pit.
La pressió al pit,
la que et recorda el sutge,
el que t’embrut les ungles,
el que et fa córrer,
escabellada, destarotada,
pels marges secs d’hivern,
buscant clavellines.
Baix Continu 2021 (ARBAR) (recull: Arran de la bardissa)
No hi havia punxons,
ni girades d’esquena,
ni conjectures falses,
ni pigues al nas gros.
No hi havia travet
No hi havia ortigues.
Però allà, a la intempèrie,
hi havia la por.
Baix Continu 2021 (ARBAR) (recull: Arran de la bardissa)
Les artèries
aletejant,
cremor a la sang,
el clatell eriçat.
Insectes als nervis,
volant, fent caus,
portant engrunes
Clavellines als dits.
L’estiu que irradies.
El bosc que t’entra
glatint.
Glatir (2023)
Hi ha la roca
despullada,
sense pintar,
en la teva
gran cova.
I el nen que ve.
I la guixa.
Glatir (2023)
La guixada
és una paraula
que t’apunta al front.
El nen-guixot riu
sense veure-s’hi,
sense saber el típex
que gastaràs,
al llarg dels anys.
Glatir (2023)
Després de la lectura vàrem poder gaudir del magnífic recital que ens van oferir la Gemma i l’Arnau (Mecànica Orgànica), amb poemes de Glatir musicats per l’Arnau i recitats o cantats per la Gemma.
Moltes gràcies a tots dos per aquesta inoblidable vetllada!
Text: Jaume Pujol.
Fotografies de Ferran d’Armengol.
